A tocar el cel

A TOCAR EL CEL

Narcís Suriñach Bach

ACLARIMENT NECESSARI Segurament a causa de l’amistat que durant anys vaig mantenir amb en Tarcisi, un dels personatges més esmentats pel protagonista de la història que presento, que jo vaig conèixer i tractar profundament, uns dies després de la seva recent i ―per a mi― tan sentida defunció, vaig rebre a casa unes caixes de cartró el remitent de les quals era ell, en Tarcisi, que semblava que em feia un llegat de les pertinences que ell més estimava.

Dins d’aquestes caixes ―encara no n’he acabat la recerca i la classificació― vaig trobar una gran quantitat de llibres de temes molts diferents, però en sobresortien els de biografies, geografia, viatges, psicologia i psiquiatria, temes que ell tant dominava, i ―evidentment― molts de Josep Maria Folch i Torras, que tant l’havien fet somniar. També hi havia una gran quantitat de quaderns de dibuixos, d’aquells que anys enrere en dèiem «Aventures» i ara en diuen «Còmics», als quals ell havia estat tan aficionat d’infant, i que tant a ell com a mi, ens havien fet gaudir a falta de coses més interessants i tan escasses per aquella època.

En una capseta a part, curosament embolicat ―però que ja havia estat obert, segurament per en Tarcisi, destinatari del lliurament― amb mata-segells de Brasil i amb data d’uns set anys enrere, hi havia un gruixut plec de folis escrits a mà, folis que vaig començar a llegir, i haig de confessar que, a mesura que ho feia, 7

una barreja de curiositat, interès i emoció es van anar apoderant de mi de tal manera que gairebé no vaig fer altra activitat fins acabar la lectura. Es tractava d’una història que relatava uns fets realment sorprenents, i que, en part, jo havia viscut en la meva infantesa, atès que en coneixia els protagonistes.

Em va agradar tant que vaig pensar que a moltes altres persones també els podria interessar conèixer els principals trets d’un home de casa nostra, en Joan Pujol Codina, a qui les circumstàncies el van empènyer a una vida tan poc comuna. Com que conec que altres llibres han estat publicats per persones que no els havien escrit, però que per diverses circumstàncies els originals els havien arribat a les mans ―s’ha dit que fins i tot Cervantes va trobar feta una part del Quixot, segurament escrita per un morisc―, he decidit de fer-lo públic.

El que em va fer pensar i dubtar era que, de capsa plana com la que hi guardava els folis, n’hi havia una altra d’igual, però buida, malgrat que portava els mateixos segells i adreça que l’anterior.

Em vaig prometre que més endavant continuaria removent aquelles capses on hi ha tants papers i llibres per veure si arribo a trobar el contingut d’aquella segona capsa que vaig trobar buida.

M’atreveixo a suposar que tal vegada podria ser la continuació dels fets esmentats en la primera.

Puc dir que si les vivències d’en Joan Pujol Codina aquí, a casa nostra, em varen emocionar per la profunda càrrega de desesperança i de tristesa ―que tan bé retraten el que era la Catalunya de després de la Guerra Civil, i que jo, com ell, en Tarcisi, i tants d’altres també havia sofert la seva singladura per Amèrica del Sud―, era perquè em va admirar i em va fer sentir un respecte molt gran envers el protagonista, el qual amb tan poca experiència va posar tant de valor en les seves accions.

8

Jo, que els havia conegut tots dos ―sobretot en Tarcisi, que sempre ha estat una part important de la meva vida―, em sentia veritablement orgullós d’ells.

En certs moments vaig pensar a canviar alguns dels noms per posar-los més pomposos o més novel·lístics, ja que sobretot els d’aquí, a casa, són ben comuns i no pas d’aquests que llegim i escoltem a les novel·les. A la fi, vaig pensar que si l’autor i protagonista ho havia deixat així era perquè li agradava la naturalitat, i devia ser com ho havia vist i viscut. Altrament, aquests escrits no eren una novel·la, sinó les vivències de persones normals, que davant l’adversitat passaren, en certa manera, a ser extraordinàries.

Per aquest motiu, els dono a la impremta tal com els he rebut, sense tocar-ne ni un detall, i desitjo que tingui una bona acollida, ja que la història d’en Joan Pujol, un pagès de secà del petit poble de la Gleva, al qual tantes vegades li havien dit que era un home sense futur, certament s’ho mereix.

A l’hora de buscar un nom per al possible llibre, vaig pensar que cap de millor que posar-li el qualificatiu que tantes vegades li havien donat els seus mentors. La història d’UN HOME SENSE FUTUR, totalment verídica segons el seu autor. No obstant això, un cop meditat, he cregut més adient posar el títol A TOCAR EL CEL, ja que tant el meravellós amor d’en Joan per a Gioia com la seva aventura als Andes, sens dubte li feren fregar allò més alt de la Glòria.

Tot seguit, doncs, es reprodueix l’escrit tal com ha arribat a les meves mans.

Narcís Suriñach Bach, sortós posseïdor del manuscrit.

Vic, juliol de 2009 9

COMPROMÍS Jo, Joan Pujol Codina, prometo sota paraula d’honor que tot el que explico a continuació és la pura realitat de part dels esdeveniments que m’han passat en el transcurs de la meva vida, de la mateixa manera que jo sóc real i, per tant, també ho són de la mateixa manera i proporció els fets exposats.

No sé fins a quin punt el meu escrit tindrà algun interès per a terceres persones, i segur que si es tractés de ficció, si jo hagués volgut escriure una novel·la, encara que dins les meves limitacions com a escriptor, hauria pogut adornar-ho molt més.

Atès que sols es tracta de vivències personals, crec més honest deixar només escrits els fets tal com succeïren en cada moment.

També vull afegir que, a causa de la intensitat de la meva trajectòria, tot el que pogués explicar ompliria gran quantitat de centenars de pàgines ―potser milers― i per evitar-ho he procurat resumir en tot el possible els fets, ometent-ne molts, i evitant detallar els diàlegs tractant de resumir-los com a explicació en passat, i dels quals se’n podria treure molt més suc. D’altra manera, si ho detallés molt, possiblement, i encara que no ho crec ni ho desitjo, quan algú arribés a llegir-ho, potser ho trobaria feixuc. Conec sobradament les meves limitacions com a escriptor, però penso que on no arribi la meva saviesa, 11

arribarà la força dels meus sentiments, i la veracitat i sinceritat dels trets esmentats.

AquĂ­, van, doncs, els fets molt succintes dels primers vint-i-sis anys de la meva vida.

Joan Pujol Codina

12

Capítol 1 HOME NOU, VIDA NOVA Caminava tot sol cap a trobar l’amic. Feia una calor enganxosa i, en ser l’hora de dinar, des de la baixada de l’últim carrer fins al riu, no es veia ningú. Vaig passar el pont que creuava el Ter, i tal vegada encara no hauria caminat un quilòmetre, quan al davant meu, potser a cinc-cents metres, abans del giravolt de Conanglell, vaig veure venir una figura que el sol no em deixava concretar, però que em semblava que no caminava gaire dret, com si anés fent esses. Era una visió semblant als miratges, força normals en dies de forta calor a l’estiu.

De prompte, pel meu costat i en la mateixa direcció que jo, va passar un vell cotxe amb una velocitat excessiva, diria, i en un vist i no vist vaig assistir a un accident inesperat. En el moment que es creuaven, el caminant amb el seu pas erràtic es va posar gairebé al mig, i l’auto el va agafar de ple, i el va tirar alguns metres enllà, a la vorera. L’home del cotxe va parar, es va aproximar al ferit, i uns instants després, va tornar al cotxe i va arrancar a tota velocitat, sense esperar que jo hi arribés.

Corrent tant com podia, vaig assolir el lloc on l’home era estirat a la vorera, i vaig poder comprovar que, dissortadament, tenia tota la cara i el cap destrossat, i ja no respirava.

Encara que anava vestit d’una altra manera, el difunt era 13

pràcticament idèntic a mi pel que feia a l’estatura i proporcions, i el color dels cabells i la forma de portar-los tallats, pel poc que es podia veure, no era molt distinta a la meva; la clenxa clàssica de l’època.

En veure que no venia ningú i que tampoc sabia on anar a demanar ajuda ―d’altra banda, ben inútil, atès que Conanglell era un poble totalment deshabitat―, força espantat em vaig ajupir i vaig buscar si tenia algun document, que el pogués identificar.

Portava una vella cartera en la qual, entre un bitllet de cent pessetes, un de dues i altres papers, i havia un document d’identitat molt rebregat, els plàstics del qual devien haver estat soldats, estaven mig desenganxats, i la fotografia quedava una mica gastada, la qual cosa feia que no es poguessin identificar les faccions amb facilitat.

El document deia així: Manuel Pereira Merelles Nacido el 20 de Enero de 1930 Jo llavors, en tenia prop de vint-i-quatre, d’anys, en lloc dels vint-i-sis del difunt. I continuava: Domicilio:Outes do Ade. La Coruña Estado civil: Soltero No sé què em va succeir en aquells moments. El cas va ser que, com si tingués en Tarcisi al davant, vaig recordar el que m’havia dit més d’una vegada: «Jo crec que per bé teu, has de marxar d’aquí, i anar a un lloc on ningú et conegui.

Estalvia tots els diners que puguis, i quan creguis que ho pots fer, vés-te’n i comença una nova vida, però no oblidis que mai has d’explicar a ningú el teu passat.

14

Inventa-te’n un, i fes com si haguessis nascut de nou, creu-me. A mi, sempre em tindràs al teu costat i per carta o veient-nos en un lloc que no et comprometi, jo t’ajudaré a tirar endavant.»

Sense ni dubtar-ne un moment, i com si em trobés ebri o el fort sol m’hagués enfollit, vaig agafar la meva cartera, vaig treure gairebé tots els papers i sols hi vaig deixar el document d’identitat i algun altre sense gaire interès. Vaig treure de les butxaques del difunt tot el que hi portava, i hi vaig posar la meva.

Proveït de la seva identitat, i atordit amb un estat d’embriaguesa intel·lectual i moral, em vaig llençar marges avall, per la vorera del riu, que vaig anar seguint fins arribar cansat i amb angoixa al poble del costat, Manlleu, on hi havia una estació de tren, tren que vaig agafar per anar a Barcelona.

Tot el camí va ser com un malson, i no sabia el que em passava ni què havia fet. El que tenia clar era que el pas havia estat irreversible. Quan l’endemà a Torelló enterressin en Joan Pujol Codina, d’uns vint-i-quatre anys d’edat, solter i mort d’accident provocat per persona desconeguda, jo hauria deixat d’existir com a tal, i des d’aquell moment m’havia de mentalitzar forçosament que jo era en Manuel Pereira Merelles, i que, per tant, estava obligat a parlar en castellà, i intentar que l’accent no em traís.

D’una banda, sortosament al taller on treballava hi havia dos altres peons que ho eren, de gallecs, i jo podia fer una certa imitació prou raonable del seu accent. D’altra banda, i atesa la situació política de l’època en la qual el català era absolutament prohibit, tota la meva escolarització i gairebé tot l’estudi el que havia fet pel meu compte era en castellà.

Allà, al tren, encara que no hi havia pas gaire gent, em semblava que totes les persones em miraven, i per primera vegada, em 15

vaig poder adonar que el sentit de culpabilitat crea un clima totalment negatiu que pot arribar a obsessiu.

Era la primera vegada que jo arribava a Barcelona sense ningú que em guiés. És molt segur que en condicions normals, sortir sol a sobre la Plaça Catalunya m’hauria causat una gran impressió i m’hauria sentit un xic desorientat. Amb les condicions en què ho feia, la cosa ja era molt més preocupant. Jo acabava de donar un pas sense retorn i, en aquells moments, no podia tornar mai més a ser en Pujol, però encara no m’identificava ni poc ni molt amb en Pereira.

Vaig asseure’m en un banc per començar a pensar que havia de fer. Era ja cap al tard, i es veien moltes persones que passejaven, ja que era l’hora que la calor tan intensa començava a minvar.

No gaire lluny d’on jo estava assegut, hi havia un local que es deia Bar Zuric. Com que feia tantes hores que no menjava ―encara que no tenia gaire gana, sinó un nus a l’estómac―, ateses les circumstàncies, vaig pensar a anar a fer un mossec. Vaig menjar un entrepà i veure una gasosa, i a l’hora de pagar vaig quedar esgarrifat del preu. Evidentment, Barcelona no era Torelló quant a pagaments. Encara que jo portava tot el meu capital a sobre i per a mi era força important, em vaig adonar que havia de vigilar molt en les despeses, fins que veiés clar quin era el meu destí.

Vaig restar assegut al bar potser un parell d’hores veient passar la gent, que uns sols, altres amb companyia, circulaven alegrament, molts dels quals tenien converses animades que a mi gairebé em feien mal. Jo no era ningú, ni tenia ningú amb qui parlar d’alguna cosa concreta, i segur que em costaria arreglar la meva situació per poder dir que era normal. Estava confós, espantat i trist, i sense cap pla per sortir de l’atzucac. Em preguntava com jo, tan covard, havia estat capaç de fer aquell acte del qual ja em penedia.

16

En fosquejar, vaig buscar una pensió, per anar a provar de dormir, ja que estava cansat, i en un carreró baixant la Rambla, va ser on per primera vegada, em varen demanar el document, que jo vaig lliurar amb vertader pànic, cosa totalment innecessària, ja que els de la pensió, no sabien el que jo sabia. Així, doncs, va ser com per primera vegada, em vaig inscriure en nom del gallec difunt, en Manuel Pereira Merelles.

L’endemà, i al llarg d’una nit de malsons, després de passar per la dutxa, cosa gairebé nova per mi, i que em va espavilar molt, vaig esmorzar. Tot seguit vaig dirigir-me a un a botiga grandiosa, amb què jo no estava acostumat, Sepu, es deia, on em vaig proveir de roba de sota i tot el que em podia fer falta mentre no m’aposentés de manera més o menys normal.

A partir d’aquí, vaig passar un parell de dies, com obnubilat, i poc sabia quin rumb prendre. Em solia asseure a un banc de la Rambla, i deixava passar les hores sense adonar-me’n. Els cants dels ocells, engabiats a les parades i el constant pujar i baixar dels vianants, feien que el meu cap romangués com atordit, i sols esperava l’hora d’anar altra vegada a dormir, únics moments en què no sofria.

El tercer dia vaig pensar que alguna cosa havia de fer per subsistir sense gastar el meu petit estalvi, i vaig anar al mercat del Born, davant l’estació de França, on em donaven feina escadussera, i on vaig treballar uns quants mesos. El problema era la por que jo tenia d’ésser vist per algú de Gleva o Torelló, i més quan al cap d’un mes i mig vaig veure l’amo de cal Gravat del poble veí, comprant fruites allà. Sort que ell no em va veure.

De totes maneres, des d’aquell dia, jo anava amb uns ulls com unes taronges per no ésser reconegut.

Veient que allò no era res de futur, i adonant-me que un dia o altre hauria de canalitzar la meva vida, a la fi, se’m va ocórrer 17

trucar a l’ajuntament de Outes do Ade a la Corunya per saber més informació d’en Manuel Pereira Merelles, que pogués ajudar a situar-me.

Després d’esperar-me gairebé mitja hora allà, a la Plaça Catalunya, els de Telefònica em passaren la connexió, que no era pas que fos gaire bona, i fent l’accent tan català com em va ser possible, vaig demanar quines notícies em podien donar del senyor Manuel Pereira; què sabien d’ell. El senyor que em va atendre, funcionari de l’ajuntament, com a bon gallec, em va respondre amb una altra pregunta, i em va demanar per què el volia, al senyor Pereira. Per sortir del pas, li vaig dir que jo era un constructor, amb qui ell havia treballat anys enrere, i que feia molt de temps que no en sabia res i que com que li devia una petita quantitat que ell no havia vingut a cobrar, jo la hi volia lliurar, alhora que donar-li una altra feina. La resposta em va deixar una mica sobtat, però puc dir que em va alegrar molt.

–Mire, señor. Manuel Pereira se marchó del pueblo hace años, y nunca más se supo de él. Era hijo único, y cuando murió su madre, viuda, hicimos todo lo posible para localizarlo, sin que lo consiguiéramos. La opinión general fue que antes o después se habría marchado a Brasil, como siempre había dicho. Lo siento pero no podemos darle más información.

Aquella gent no coneixien que en Manuel no s’havia mogut d’Espanya, i que ara ja era difunt.

Aquella explicació tan curta va ser per a mi com si s’hagués encès una llum. Ja sabia el que havia de fer. Anar a Brasil, nació de la qual tantes vegades m’havia parlat en Tarcisi com a país, perquè té moltes oportunitats i aventures.

El mateix dia a la tarda vaig baixar fins al port, i vaig començar a demanar si hi havia algun vaixell que tingués previst aquell destí.

Després de molt preguntar, em digueren que, procedent de 18

Gènova, el dia següent n’arribava un que després de carregar a Barcelona i Lisboa, faria escala a les illes de Cap Verd, i després arribaria a Fortaleza a Brasil. L’agent de l’armador a Barcelona em va dir que tractant-se d’un vaixell de càrrega, difícilment m’acceptarien com a passatger, ja que darrerament les lleis internacionals s’havien tornat més estrictes en aquests casos.

Per uns moments, i recordant els somnis d’en Tarcisi, vaig estar temptat d’amagar-me dins les bodegues del vaixell com feia El Hombre Enmascarado. Malauradament, jo no ho era un heroi així, i vaig pensar que el millor que podia fer era negociar amb el capità quan arribés a Barcelona.

Vaig passar dos dies més visitant Barcelona com un turista, cosa que em va deixar meravellat per la formosor de la ciutat, amb tants monuments i obres d’art. El tercer dia, quan el vaixell ja feia hores que estava ancorat, vaig aconseguir parlar amb el capità, el qual després de molt estira i arronsa, va acceptar la meva presència, però com a treballador sense sou, per la qual cosa em féu signar un document en què tot el que em pogués passar era del meu compte i risc.

Acabat el tracte, vaig aprofitar el matí per anar a molts bancs a canviar diferents quantitats de pessetes per moneda brasilera, que tenia per nom «cruzeiro».

El vaixell, anomenat Baia, va salpar de Barcelona, i jo amb por, tristesa i melangia, vaig dir adéu a Catalunya sense saber si mai més hi tornaria. L’últim record, en pujar, va ser per a la Maria, a la qual jo tant estimava, encara que sense esperança. Dins meu deia: «adéu Maria, no et veuré mai més...». Un altre somni, el més dolç de la meva vida, també moria amb aquell viatge.

19