NI, la història d'un nacionalista català qualsevol by Edicions 3Quartans

Carles Coloma Collado

NI La història d’un nacionalista català qualsevol

Jo sóc jo i les meves circumstàncies. José Ortega y Gasset

Avui fa un any Ningú és només com és, és també fruit de les seves circumstàncies. I la vida és un conjunt de circumstàncies formades per un grapat de petites coses que no passen perquè sí i que acaben fent un tot. La meva vida, de petites coses, en tenia un munt i una d’aquestes va ser una trucada qualsevol, d’un dia qualsevol de l’any 2013, fruit d’una circumstància qualsevol amb la que em vaig topar durant l’etapa més intensa de la meva vida. —Senyor Prat? Em dic Eulàlia Romeu. Em recorda? —Sí i no. —Sóc la vídua d’en Granera. No vull parlar per telèfon, potser ens escolten. Només volia dir-li que crec fermament que la mort del meu marit no va ser deguda a causes naturals. Només puc conﬁar en vostè i penso que ens podem ajudar mútuament. Ens hem de veure. Encara no havia penjat el telèfon que ja me n’havia adonat que aquella conversa portaria cua. De fet de cua ja en duia, des que vaig conèixer el malaguanyat Granera, que va generar, sense jo voler-ho, la meva immersió en els més sòrdids racons de la política i, de retruc a resultes de la trucada, la investigació d’una trama criminal que, per la part que em tocava, necessitava resoldre. Jo tampoc vaig creure’m mai que el pobre Granera s’hagués mort per la ingesta d’uns bunyols en mal estat. És ben sabut el reciclatge d’oli d’alguns establiments, però no com per acabar dinyant-la. La versió de l’ofec tampoc em va quadrar. Per força havien de deixar passar aire, sent com eren bunyols de vent. Havia de treure’n l’entrellat. I perquè volia treure’n l’entrellat, em vaig embolicar en un merder de cal Déu! D’ençà la massiva manifestació independentista de l’Onze de Setembre del 2012 i dels moviments de després, com la Via Catalana

del 2013 i del resultat de la consulta del 2014, ja es veia que des de l’Estat no es quedarien amb els braços creuats. Que hi haurien represàlies era clar, la qüestió era saber com vindrien. Em va tocar el rebre. Escric tot el que ara llegireu, a les acaballes d’octubre de l’any 2015, perquè serveixi de resum de la meva vida, a punt he estat de perdre-la, almenys com l’havia conegut ﬁns aquell moment. El pobre Granera, sense ell saber-ho, me la va fer bona, però s’ha de reconèixer que ell hi va perdre més que jo. Segons com hagués acabat tot, encara hauríem fet taules. Per què? Tot al seu temps. Pas a pas es fa via i la via serà una mica llarga, talment com la via per la independència de la Diada del 2013, perquè no vull deixar-me res. Se m’ha girat feina, així que val més que comenci.

Alguns es pensen que coneixen tothom, quan en realitat no es coneixen ni a ells mateixos. Alberto Durero

Capítol 1 Vaig néixer fa quaranta-set anys a la clínica de la Maternitat de Barcelona1 un mes abans del que tocava, amb menys pes del que tocava i em fa l’efecte, per converses que després vaig sentir, producte d’un embaràs que no tocava. He viscut durant molts anys a casa del pares. Bé, a casa del pare i de la seva dona, doncs la meva mare sembla ser que es va morir tot just després de néixer (de néixer jo, no la meva mare, ja s’entén). Ells ja no hi viuen, perquè, des que van decidir jubilar-se, van marxar a viure a una caseta que tenen a la Costa Brava i gràcies a això he pogut ocupar-la tot i que a efectes legals la casa és meva. Més endavant sabreu per què. Ara visc amb la meva parella on abans vivia amb els meus pares i, per tant, tret dels dos mesos que vaig viure a Barcelona, sóc al mateix pis d’Esplugues de Llobregat gairebé d’ençà del meu naixement. Un pis de quatre habitacions amb sol de tarda i sense balcó al carrer Laureà Miró que dóna directament a la carretera general i és enfront de l’autopista. Esplugues és una petita ciutat propera a la gran capital, que després de molts anys vaig descobrir que era més gran del que em pensava. El fet de viure davant per davant de dues de les principals artèries de circulació de vehicles suposo que d’alguna manera et marca. A mi em molesta més el so del silenci que el soroll d’autobusos, cotxes i motos que passen tothora i només es poden esmorteir amb una tele a tot volum i ﬁnestres tancades, tot i la calor d’estiu, d’una casa sense aire condicionat. Això deu ser el que s’anomena contaminació acústica. De fet, a força de escoltar-los ja ni els sento i per tant a la llarga no em molesta. Només, en la meva adolescència, vaig tenir com a diﬁcultat 1. Actualment Hospital Casa de la Maternitat.

relacionada amb el tema viari, l’haver de fer un esforç de conversió mental per identificar les línies d’autobusos que sovint havia d’agafar. El problema, menor tot s’ha de dir, va ser passar d’una nomenclatura alfabètica a una numèrica per tal de saber quin era l’autobús que feia el trajecte des de Sant Just fins a plaça Espanya o plaça Universitat. Tot és qüestió d’acostumar-se. Jo, de petit, no havia sortit a peu mai del barri on vivíem i on teníem les amistats, i durant molts anys vaig estar convençut que aquell poble, per a mi era un poble, només tenia un ajuntament, tres carrers, una parada de bus i una autopista. Va resultar que no. Amb els anys i la confiança que et dóna tenir claus, una setmanada i tornar a casa més tard de les dotze, vaig descobrir a banda de l’alcohol, el tabac i les tetes de les noies, que hi havia poble i vida més enllà dels cinc-cents metres a la rodona que, fins els setze fets, eren els meus límits però ni de bon tros els de la vil·la. La bilingüe educació rebuda en la meva infantesa, el castellà a l’escola i el català a casa, van fer que no em resultés estrany, però sí difícil, fer-me entendre o entendre la gent de la resta de barris del meu poble als que vaig tenir accés. Era com si explorés un territori nou o marxés a l’estranger, però la realitat era només que havia sortit de la bombolla en la que estava instal·lat i que, a diferència d’anys després, encara no era immobiliària. Tot i així amb una mica d’esforç per ambdues bandes i mitjançant gestos anava trampejant. Quin gran invent la normalització lingüística, la llengua vehicular i TV3. Ara puc concloure que la manca d’amics en aquells barris segurament es devien a una deficient comunicació. Avui això ha canviat gràcies a la integració i al bilingüisme adquirits per tots o per quasi tots. Però anem a pams. Ja he comentat abans que em dic Albert Prat Florit. Quins cognoms, oi? Doncs són els meus. Sembla ben bé que els meus pares s’haguessin trobat només per fer-los coincidir. Poder va ser el destí o que el pare, de jove, era bastant baliga-balaga perquè en Prat sènior, primer va conèixer la seva dona i després la meva mare. Per contra, i d’aquí vinc jo, es va ficar al llit primer amb la meva mare i després amb la seva dona. Per entendre’m a mi crec de justícia i de genètica que faci cinc cèntims dels meus progenitors i de qui els envoltaven.

* * * 16

El meu pare, en Pere Prat, va néixer i va viure, fins poc després del meu naixement, al barri de Collblanc dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. Ell, al igual que vaig fer jo anys després, va pensar gairebé sempre que el seu barri era un poble i tota la resta li era desconeguda. Vivia al començament del carrer Progrés amb la seva mare, l’àvia Caterina, i va néixer fruit d’un embaràs tardà i ja no esperat, quan l’àvia ja estava a prop d’estar pansida per tenir fills. Doncs va ser mare amb poc més de quaranta anys. El seu pare, l’avi Manel, gairebé ni el va conèixer, doncs va morir quan ell tenia cinc anys. Ell sempre deia que havia mort al front, sense matisar per quin bàndol, doncs no sabia amb qui parlava, però la veritat és que l’havia atropellat un tramvia i això no era gens heroic. Va fer l’escolaritat fins als dotze anys i per tant tenia assolits completament els coneixements bàsics per enfrontar-se a la vida. De ben petit, a banda de desnerit, era una mica esvalotat i molts veïns el coneixien per la seva dèria de xutar la pilota contra els portals dels comerços, ja fossin oberts o tancats, o de baixar, aprofitant l’acusat desnivell, i sense mirar prim, tot el carrer Montessori o Rafael Campalans pujat en un patinet que havia recuperat i restaurat del carrer. Molts dels afectats per l’ensurt o algun cop accidental comentaven, sense manies, que la manca d’un pare per a aquell nen el feia anar una mica esgarriat. Un dia, amb només nou anys, anant a comprar un petricó2 de vi ranci a cal Bou, una bodega on venien el vi a granel i ubicada a la carretera de Collblanc gairebé al bell mig de Martí Julià amb Riera Blanca, el meu pare va trobar-se amb les restes d’una bicicleta una mica atrotinada i falta de peces que va decidir endur-se. Més endavant amb l’ajut d’altres companys i amb algunes donacions de la gent del barri va aconseguir, gairebé sense gastar-se ni cinc, deixar-la com a mínim utilitzable i així va tenir un vehicle de superior categoria al patinet que de ben segur a casa seva no s’haguessin pogut permetre. Aquest fet i d’altres que en vindrien li farien en un futur adonarse’n que d’aquelles troballes i restauracions a banda d’una econòmica sortida als seus desitjos en podria fer la seva principal ocupació. El que per a molts era una dèria o una marranada per a ell devia ser una autèntica vocació. 2. Mesura de capacitat per a líquids, equivalent a la quarta part d’un porró.

De ben jovenet, i després de les classes, treballava fent encàrrecs per a la gent dels comerços del barri. Era l’època de la postguerra civil i calia ajudar a casa doncs, a més a més, com ja he explicat, era orfe de pare. Bàsicament, el meu pare feia el circuit de recollida i lliurament de comandes de compra de les diferents parades del mercat. Al del bacallà li duia la carn, al de la carn el peix, al del peix les olives, als de les olives la verdura, al de la verdura el pollastre i al del pollastre el bacallà. Feia tot l’itinerari i, poder per això, a les parades tothom el coneixia. Com a molts mercats hi havia les parades d’alimentació i queviures a dins, mentre a fora s’hi posaven les d’altres articles, com productes de la llar, roba, joguines o llaminadures. Totes aquelles parades exteriors estaven muntades al voltant de l’ediﬁci del mercat i el que més mandra li feia al meu pare era fer els encàrrecs a les parades de fora. Sobretot quan li demanaven per anar a la cotillaire. La Cinta del bacallà sempre deia, com a lema vital, que s’havia d’anar mudat per dins i vestit per fora. I amb aquell lema feia anar sempre al meu pare a ca la Rosita. —Peret, vés a la Rosita i que et doni unes calces i uns sostenidors. Ah, i aquest cop digues-li que siguin de conjunt, que mai l’encerta. Ella ja sap quins vull —i el noi feia el qui li manaven tot pregant perquè el conjunt fos de la seva talla i del seu gust, i que no hi hagués massa parròquia a cap de les dues parades. Quan tornava, sempre havia de seguir el mateix ritual que el feia morir-se de vergonya: —Au, Peret, treu les calces de la caixa i obre-les, que jo tinc les mans brutes —i li feia treure tot aquell mostrari de roba interior davant de tothom—. Home, Peret, estira-les per la goma i tiba-les de baix, que així no es veuen bé, que les agafes com si fossin cagades. Va, ximplet, que no mosseguen —i li feia estirar i ensenyar per veure quines li feien el pes. El cas és que a banda de veure-les i opinar la pròpia interessada, els clients i tots els que eren per allà també hi posaven cullerada. —Ui, Cinta, amb aquest conjunt negre posaràs el bacallà en remull. —I el teu marit, la sardina —deia un altre. I la Cinta, que era de la conya i del mercat de tota la vida els seguia el joc:

—Més aviat sardineta i jo, darrerament, bacallà sec. I mentre seguien fent safareig el Peret seguia amb les calces a la mà com si fos un maniquí de roba interior. Amb el temps i la manca de vergonya que dóna l’edat i l’experiència, el meu pare amb quinze anys es va convertir en tot un expert en matèria de roba interior femenina. Calces, sostenidors, cotilles, lligacames, mitges, picardies... no tenien cap secret per a ell i més endavant aquests coneixements de llenceria li farien servei. El meu pare, a banda de seguir sent el noi dels encàrrecs, va deixar els estudis per dedicar-se pel seu compte a filosofar i a recuperar totes les deixalles del mercat. Caixes de cartró, de fusta, ampolles, diaris vells, mobles i andròmines li servien per revendre’ls i guanyar les quatre pessetes que necessitava per a les seves despeses. Filosofar de forma totalment autodidacta, acumulant totes les cites que li feien gràcia i traient-ne conclusions per l’observació, li van servir per entendre la vida d’una manera peculiar i educar els seus fills en el mateix sentit. Ara entenc moltes coses. El tema de la recuperació de residus i mig fer de brocanter, a la llarga va esdevenir un negoci amb el que guanyar-se la vida a banda de concloure, i això lliga amb l’anterior, que tot en aquesta vida és recuperable, aprofitable i vendible. Amb disset anys era ben plantat i tenia moltes aventures amb noies del barri a qui duia a sales de ball, tot i que ell no ballava, però les feia riure. En aquell temps tocar cuixa i fer petons sempre anava, si la noia era aparentment decent, lligat amb un cert grau de compromís. Aquelles noies de bona família i catòlica educació sempre volien que el Pere conegués els seus pares i dissertaven pensant en un futur ple de fills i una estable vida familiar. Ell, per contra, no volia cap tipus de responsabilitats per poder seguir anant de flor en flor i sempre els deia a aquelles noies: —Jo no et prometo res tret de gaudir d’aquest precís instant. L’home que més et prometi serà també el que més et decebi —i anava fent fins que la noia en qüestió quedava farta i el deixava. El pare, lluny de sentir-se trist, aprofitava el moment mentre pensava que qui dia passa any empeny, i sempre deia que quan patia un desengany o un revés (amorós o no) menjava prunes, es laxava i anava a fer de ventre. Quan ja havia buidat, sortia de lavabo com si amb els residus que havien sortit dels seus budells hagués evacuat també qualsevol bri de pena que li hagués pogut quedar dins del cos.

Amb tanta rècula de decepcions amoroses i la seva teràpia laxant, va agafar cremor d’estómac i va acabar avorrint les prunes, per la qual cosa va decidir tirar cap a les dones més lleugeres de cascs i sense massa pretensions ni aspiracions futures que li estalviaven aquelles lavatives emocionals i físiques. Eren les relacions del carpe diem que ja li estaven bé. Ja amb vint anys el meu pare va intimar amb una d’aquelles noietes, la Valèria, a qui ja coneixia del barri. Dir-li noieta era, a banda d’una cursileria, una exageració a la baixa, doncs amb dinou anys acabats de fer era ja un tros de dona. Aquella dona a més de deixar-se estimar, sempre estava reflexionant i lluitant contra el masclisme imposat per la pròpia pedanteria del gènere masculí, la religió i el règim de l’època. I afegia: —El que us fa por és que si ens doneu més corda a les dones, acabarem assumint el poder de portes enfora, doncs de portes endins ja el tenim. Som més intel·ligents, més capaces i estem més preparades. Esteu cagats i aquest acolloniment l’exterioritzeu a base de ventallots contra nosaltres. »Arribarà un dia en què això s’acabarà. I el meu pare no deia res, perquè en treia més estant-li a favor que discutint-hi i a més hi estava d’acord. Poder, segons la Valèria, arribarà aquest dia, però avui, cinquanta anys més tard, encara està en camí, mentre ella segueix lluitant. Quedaven sempre al mateix lloc, a la cantonada de la carretera de Collblanc amb el carrer General Sanjurjo (ara Martí Julià) enfront d’un establiment anomenat la Farola. En aquell indret es fonia l’aroma d’unes galetes i pastissets que venien (venien per partida doble doncs es venien a qui les pogués comprar i venien de gust) amb el perfum que desprenia la Valèria quan ja gairebé era a tocar. Quan es trobaven anaven a fer un passeig i fins i tot s’arribaven fins al barri de la Torrassa. Es petonejaven a la plaça Espanyola per evitar trobar-se coneguts i algun cap de setmana anaven al Bosque o al Joventut3 on feien bondat mentre passaven el NODO, veien la primera de les pel·lícules i es magrejaven mentre feien la segona. Era l’avantatge de les sessions dobles de l’època. La manca mútua de compromís a curt termini ja li estava bé, però el fet que ella tampoc tingués massa aspiracions, tret d’una 3. Coneguts cinemes de l’època.

relació de mig sexe consentit (només tocaments), el van fer tenir dubtes i treure alguna que altra conclusió de les seves, que a més a més anava contra els seus propis principis abastament emprats en altres relacions. —Quina paradoxa, l’excés de trempera em fa destrempar —desitjava i evitava alhora trobar-se amb la Valèria i amb la seva iniciativa que un cop posada en marxa frenava en sec. Segons ell, aquella dona a estones pecava de massa lliberal i a estones de massa catòlica i li generava dubtes. Quan després d’aquella mena de festeig el Peret tornava a casa, al començament del carrer Progrés, es trobava amb la seva mare, l’àvia Caterina, i com gairebé sempre mantenien la mateixa discussió: —Mare, ja sóc a casa. —D’on vens, de fer mal? —li preguntava. —Vinc del mercat, mare. —Cada dia plegues més tard. No fa hores que ja han tancat les parades, si t’estàs una mica més ja les podries tornar a obrir. Fas una ferum de femella que tira d’esquena —li retreia. —Deu ser d’estar tant de temps amb les mestresses de les parades, n’estic fins els pebrots d’anar amunt i avall. —Va, Peret, que no vaig néixer ahir. Aquest perfum no és precisament de peix, tot i que hi té una retirada. Només et dic una cosa... —Mare, ja ho sé el que em dirà —doncs sempre li deia el mateix. —Fill, que lo de baix no et faci perdre lo de dalt. I ell sense fer esment al comentari i per tancar definitivament el tema li demanava sempre: —Què hi ha per sopar? —Patata i mongeta tendra. Ho tens a la cuina, jo tinc feina —i acabava el ritual de retrobament mare i fill. Les converses i els menús eren gairebé idèntics cada nit, però en Peret no li tenia en compte. La seva mare s’havia hagut d’espavilar per completar la magra pensió que rebia com a vídua i es dedicava a fer de cosidora a casa. Entrava o eixamplava pantalons i faldilles, feia vores, cosia botons, reparava algun trencat i fins i tot feia algun patró amb roba que li portaven les clientes. Mentre sopava, veia com cada cop més a la seva mare li costava enfilar l’agulla i com s’havia d’acostar la roba als ulls per comprovar si els punts estaven ben fets. Hauria de trobar una solució per dur més diners a casa.

Mentre hi rumiava no sabia que les següents setmanes i el que succeiria tindrien un paper definitiu en la seva vida i no només pel que feia als quartos. Mentre el meu pare seguia fent la seva vida dins del seu petit entorn, al barri de les Corts de la gran ciutat i zona alta de Barcelona, la Remei Florit, que amb el temps havia de ser la meva mare, feia el seu trajecte habitual cap a l’Orfeó de Sants per fer les seves classes de piano. Filla única d’una família benestant compaginava els seus estudis de comerç amb la passió del seu pare, que no la seva, la música. El seu pare, l’avi Anselm, a qui he tractat poc però que ha estat decisiu en el meu esdevenir, era una empresari tèxtil de Sabadell i, pel que després vaig saber, també una persona molt recta i aburgesada, afí al règim de l’època, que tot i parlar en català, era espanyol per sobre de tot. Si no duia xofer era perquè li agradava conduir el seu HispanoSuiza, no perquè no s’ho pogués permetre, i en aquella casa no hi faltava de res. Criada, cuinera, professora particular, fins i tot dida va tenir la meva mare. L’àvia Fina, esposa de l’avi Anselm i mare de la meva mare, no havia fotut mai ni brot. Era de família més aviat modesta, filla d’una treballadora de la tèxtil, a qui se li va obrir el món quan va conèixer el que seria el seu marit, deu anys més gran. Mentre deixava que ell li toqués els pits, ella s’aferrava a la mamella de poder, diners i ostentació que representava l’avi Anselm i aquella mamella no la va deixar anar mai més. Des del primer moment va entendre que aquell pacte li seria beneficiós. Fruit d’aquell pacte i d’haver fet Pasqua abans de Rams, va haver-hi casori i va néixer la Remei, la meva mare. La Remei, poder per la seva consideració de filla única o perquè a casa seva estaven carregats de diners i, per què no dir-ho, del seu propi caràcter, era a banda de mimada una dona consentida i sempre aconseguia el que desitjava. Si les professores de l’escola no li acabaven de fer el pes, la canviaven de centre. Si el menjar de casa no acabava de ser del seu gust, modificaven el menú i, si això no era suficient, canviaven de cuinera. I així amb tot. Era el pa que s’hi donava en aquella casa i no només era culpa seva, doncs sa mare, l’àvia Fina, encara era pitjor que ella, perquè tot i tenir-ho tot, res no li estava bé. L’avi, poder perquè n’estava enamorat o per mandra, deia amén a tot. Bé, a tot no. Per a ell dues coses eren sagrades. La primera, la

rigidesa en els horaris: “El temps és diners i la vida ja és prou cara per malbaratar-la”, sempre deia mentre mirava el seu rellotge, que treia de la butxaca de l’armilla. L’avi sempre es llevava a les set del matí, ja fos feiner o festiu, i li donava un marge de mitja hora a la seva dona i de tres quarts, a la seva filla. Amb els àpats també era estricte. A casa seva es dinava sempre a dos quarts de dues i es sopava a les vuit. Esmorzars i berenars eren més flexibles. I alhora d’allitar-se, tres quarts del mateix, a les onze havien de ser tots dormint. Les excepcions a aquest rigorós horari només s’aplicaven per qüestió de feina o esdeveniments socials de primer ordre que els suposés un benefici o que fossin d’inexcusable cancel·lació. La segona cosa també sagrada era controlar escrupolosament el risc de certes coneixences de la seva filla, que ja estava en edat de merèixer. —Hi ha molt aprofitat, mort de gana, que voldria pescar la nena i de pas pescar la seva fortuna que és la meva. L’amor és l’amor i ella es casarà amb qui vulgui, ara bé, sempre i quan també ho vulgui jo. Ha de conèixer persones adequades i les no adients més val que ni les vegi. Ja saps que “ulls que no veuen, cor que no se’n sent” —li deia a la seva dona mentre xarrupava el cafè amb unes gotes de brandi que li acabava de servir la Carolina, la serventa més gran i més antiga de can Florit. —Hi estic totalment d’acord, Anselm —li deia la seva dona que, a diferència d’altres cops en què també li donava la raó, però feia el que li petava, en aquest cas, i tenint en compte la seva pròpia experiència, hi estava d’acord de veritat. Així doncs, i seguint la segona cosa sagrada per a l’avi Anselm, la meva mare sempre es desplaçava de Les Corts a Sants acompanyada (o escortada) per la Carolina, que tenia instruccions precises sobre estar sempre a l’aguait de possibles voltors per tal d’evitar pretendents poc recomanables a la senyoreta Remei. La tasca la feia amb una aparent diligència, ja que havia estat repetidament advertida del risc que corria el seu futur laboral en cas d’ineficiència en l’exercici de la seva missió. En un d’aquells trajectes cap a l’Orfeó, els meus pares van coincidir per primer cop. En Pere havia engrandit, geogràficament, la seva àrea de negoci i recollia deixalles i embalums desaprofitats fins al barri d’Hostafrancs.

Una tarda que remolcava a pes de braços un carretó a l’alçada de la plaça de Sants no va poder evitar, sense voler, que l’eix de la roda enganxés els baixos de la faldilla de la jove Remei, que se li va creuar. —Ai, vigili! —va cridar la jove al comprovar que alguna cosa li tibava mentre notava un evident estrip. En Pere es va aturar de cop mentre pensava que es volia fondre. —Perdoni, senyoreta. Ha estat un accident —li va dir amb cara de circumstàncies, mentre la Remei no deixava de mirar-lo i la Carolina l’apartava intentant fer-se càrrec de la situació. —Surti del mig i vagi una mica més en compte. Miri el que ha fet. Un vestit nou per llençar —va dir la vella serventa. —Em sap greu —va dir en Peret mentre s’incorporava intentant evitar caure a terra després de rebre l’empenta de la protectora. —No passa res, Carolina, només és un vestit i és veritat que ha estat un accident —va intervenir la Remei per primer cop. Aquella situació va propiciar el primer intercanvi de paraules dels meus pares. —Si la seva acompanyant m’ho permet, deixi’m que comprovi l’abast de la meva mala traça. —No pateixi pel vestit. En tinc més i cregui’m aquest ni de bon tros és el que més m’agrada. —Tot i així em veig amb l’obligació moral de comprovar-ho —i ajupint-se a l’alçada del trencat, el meu pare li va alçar lleugerament la faldilla deixant al descobert la blanca i ﬁna cama de la Remei. —Però què es pensa que fa? —va saltar la Carolina veient aquella mostra de gosadia, per part del causant de l’estropell, que en la seva opinió ratllava el mal gust i atemptava a les bones formes. —Carolina, deixa el senyor. Només ens vol ajudar —va ordenar la jove mestressa evitant que la vella criada s’abraonés cap en Peret. —Crec que té arreglo, i a més queda a la part del darrere. M’ofereixo a solucionar-ho si vostè s’hi avé i m’acompanya a casa meva. La meva mare, a banda de ser una experta costurera, hi té la mà trencada en assumptes com aquest. —Ni pensar-ho. —Si hi insisteix... —van respondre alhora tant la Carolina com la Remei, quedant-se la primera garratibada al veure que no tan sols no coincidien amb la resposta sinó que la segona estava disposada a fer-se amb segons qui i a ﬁcar-se en una casa desconeguda. —Senyoreta Remei, m’hi oposo. A més ja sap el que en pensa el seu senyor pare.

—Doncs sabent com pensa el meu pare no voldrà que se n’assabenti d’allò seu de la setmana passada. En Pere, mentrestant, contemplava aquella discussió entre mestressa i empleada esperant la seva resolució, que ja es veia com acabaria tenint en compte el silenci de la pobra dona després d’escoltar les paraules de la Remei que sonaven en to amenaçador i deixaven anar un veritable tuf de xantatge. —Vostè mateixa, senyoreta —va respondre la serventa fent palesa la seva rendició. —Doncs ara que ja estem d’acord, senyor... —va demanar la Remei. —Prat. Pere Prat per servir-la a vostè. És un plaer. Si fan el favor de seguir-me no és gaire lluny. Els agraeixo que s’hi avinguin, doncs em veig en l’obligació de reparar el mal. —Jo em dic Remei i aquesta bona dona que de vegades s’excedeix en la meva protecció és la Carolina. Encantada i sàpiga que m’hi avinc perquè vostè insisteix. —Hi insisteixo —va reaﬁrmar-se en Pere que es sentia realment malament. I després de les presentacions, tots tres i el carretó van enﬁlar carretera de Sants en sentit contrari al destí original per dirigir-se cap a casa d’en Peret. Devia ser ell probablement l’únic que no se n’adonava de l’interès que la Remei tenia per allargar aquella trobada tot i sabedora que es deixava arreglar un vestit que, tan aviat com arribés a casa, aniria de pet a les escombraries.