NARCÍS SURIÑACH BACH
LA PETJADA DELS ATLANTS
la petjada dels atlants | 11
Notava un malestar en augment sobre les parpelles que encara mantenia tancades i, com volent espantar la causa del meu problema, vaig fer moure les mans com si ventés. A la fi vaig obrir els ulls, a part del sol matiner, que amb tota la seva esplendor desafiava la meva mirada encara mig adormida, vaig poder veure aquella cara de color coure, crivellada, eixuta i desdentada que, ajupida sobre meu, em mirava sorneguerament no volent pas evitar que veiés que en certa manera es reia de mi i segur que per això m’havia bufat la cara. Sense donar-me temps a dir res, en veure que el mirava em va dir: —Com està senyor? Veig que el pisco1 li ha fet un llarg efecte. —Qui sou vós? Què voleu insinuar? —vaig dir-li una mica molest. —Jo, sóc en Leoncio Quispe, del llogarret de Pisagua. Fa tres dies que vigilo la pastura del meus guanacs aquí a Dolores. Quan vaig arribar, us vaig trobar ajagut i embolicat prop d’aquest cotxe, que vaig suposar que era vostre, on us havíeu estirat per esperar que us passés el, pel que veig, llarg efecte. 1. Aiguardent molt fort de fulla d’un cert tipus d’atzavara, molt emprat a Xile.
12 | narcís suriñach bach
En aquell moment vaig reaccionar i vaig entendre que el vell pastor aimara, en haver-me trobat ajagut allà al descampat prop del cotxe, havia cregut que la meva estirada al terra era fruit d’una borratxera. —Què voleu dir amb “un llarg efecte”? —Home, jo vaig arribar dilluns al matí i vós ja éreu aquí ajagut i ben embolicat amb la flassada. Com que vaig veure que dormíeu plàcidament, no us vaig voler molestar, però ara, ja em començava a preocupar, ja que volia marxar i no deixar-vos aquí inconscient. Si avui no us haguéssiu despertat, m’hauria arribat fins a la carretera per demanar a algun dels cotxes que passen que avisessin algun doctor d’Arica o Huara segons la direcció del vehicle. —Llavors, quin dia és avui? —Avui som dimecres i vós sou aquí; bé, jo us hi vaig trobar dilluns al matí, per tant... En conèixer que jo havia estat més de tres dies inert sobre la sorra, em va venir una sensació molt rara. En primer lloc, no tenia cap sentiment de gana o set, ni notava mal enlloc del cos, com teòricament m’hauria d’haver fet tantes hores ajagut sobre la sorra. Podia ser la sensació que hom suposa que senten els animals en hivernació. El primer pensament va ser agrair que la meva situació no havia estat provocada per cap mal, ja que en cas contrari, aquella ànima caritativa m’hauria deixat morir amb tota tranquil.litat esperant el meu despertar de la presumpta borratxera. A mesura que anava reaccionant, recordava que havia anat a Dolores per observar el firmament amb calma i que tenia previst retornar a Iquique dilluns al matí. Llavors, per què vaig restar tres dies atordit o adormit enmig del desert sense haver pres cap somnífer i sense recordar res més?
la petjada dels atlants | 13
Vaig donar les gràcies a aquell home que, sense jo saberho, m’havia fet companyia tantes hores, em va semblar que l’havia de compensar d’alguna manera i el vaig obsequiar amb la flassada, que el va fer molt content. Em vaig ficar al cotxe, vaig donar la volta a l’obelisc tractant de no atropellar aquell esquàlid ramat de guanacs i vaig encarar la carretera en direcció al sud, camí d’Iquique. Com que no comprenia res, un munt de preguntes venien als meu cap. Com era possible que fos dimecres? Com era possible que jo hagués restat tres dies adormit? No seria que aquella ànima càndida, s’havia equivocat i realment érem dilluns? El meu estat corporal em donava la sensació de tenir la gana normal de qualsevol dia en despertar-me, però absolutament cap altre símptoma, la qual cosa em feia sentir desconcertat i perplex. Llavors, si el meu cos havia restat adormit tres dies al terra, què passava amb el meu somni o sentiment d’abducció, que explicaré més endavant? En arribar a casa, a la ciutat, i estacionar l’auto, el conserge de l’edifici, el simpàtic i intel.ligent Jon Álvarez, antic lluitador d’esperit comunista i fervent seguidor de Salvador Allende, motiu pel qual va ser punit i tancat allà al camp de concentració de Pisagua, en veure’m, va fer una sincera rialla i em va dir: —Bon dia, senyor. Sembla que la seva sortida ha estat més llarga del que tenia previst. A part dels seus empleats que han vingut vàries vegades a preguntar, també han vingut altres persones demanant per vostè. Jo, a tots els he dirigit al seu negoci allà a la Zofri —la Zona Franca d’Iquique. Una mica confós, li vaig donar les gràcies i amb rapidesa vaig entrar a l’ascensor per, en arribar a l’apartament, ficar-me a la dutxa per tractar d’aclarir les idees.
14 | narcís suriñach bach
És veritat que em vaig refrescar i que, a l’afaitar-me, el pèl de la cara es veia més llarg del normal, però, ni un cop esmorzat —bastant més tard de l’horari habitual—, ni vestit per marxar, la meva situació i l’estat d’ànim no havia pas canviat. El meu cervell estava com si encara dormís i vaig arribar al negoci en un horari del tot anormal. Gairebé amb por d’enfrontar-me amb els empleats, tal era el meu desconcert. Què em podia haver passat allà dalt al desert que m’hagués provocat aquell estat com d’ataràxia en què em trobava immers? Sols recordava que durant hores vaig estar estès al terra, mirant i estudiant el firmament, i quant bé m’havia sentit en tot moment, fins que vaig creure que m’havia adormit i que el vell quítxua pastor de guanacs, enmig d’aquelles quatre herbotes, m’havia despertat. Però, va ser així? Em va despertar ell o ho vaig fer jo normalment? Acostumat a tot tipus de situacions a causa de tants problemes a la vida, vaig procurar adaptar-me al moment i a les poques hores ja m’havia fet càrrec de la situació de la marxa en el negoci, i sense intentar trobar una explicació plausible a aquella tan estranya aventura, ho vaig procurar oblidar. Al cap d’uns dies, vaig tornar al Paraguai i d’allà a Vic, en la meva dolça Catalunya, i una vegada més emmotllat al mig d’aquella rutina frenètica a la que obliga un negoci quan és ja una mica important, aquell fet va desaparèixer del tot de dins la meva ment, i no hi vaig pensar mai més fins ara i, pel que veig, he d’entendre que aquell oblit no era pas casual.
la petjada dels atlants | 15
ACLARIMENT El meu nom és Joan Soler Soldevila i vaig nàixer en un formós i petit poblet de Catalunya allà a la Plana de Vic, quan feia pocs mesos que havia començat la sagnant Guerra Civil espanyola, en la que el meu pare, com tantes altres persones innocents s’hi va veure desgraciadament involucrat lluitant en les pitjors batalles. Quan la guerra es va acabar, el pare va tornar a casa molt malalt i ja mai més en va ser d’altre. Després les coses, i durant anys, van anar de mal en pitjor. El pare es va morir molt jove i, com milions d’espanyols, vaig passar-ho molt malament, i la mare jo i un germanet vingut a última hora quan el pare estava a punt de morir —pot ser en lloc d’última hora, hauria de dir deshora— ens en vàrem sortir com vam poder, i haig de confessar que he viscut una vida, en la que mai he tingut temps d’avorrir-me. Les emocions no sempre bones —quasi mai diria jo— han estat fortes i constants. Estic convençut, que en concebre’m, la mare va tenir l’ajuda de tots els déus de l’Univers per poder donar-me un cor de tanta resistència, però un cap potser de més voluntat que enteniment. Ara, com que ja sóc molt gran —eufemisme per no dir molt vell— i com que penso i crec que així em fou revelat o, millor dit,
16 | narcís suriñach bach
en certa manera ordenat en el moment dels fets, dels que encara dubto, i on crec que se’m digué que en moment determinat en faria memòria, sento que ha arribat aquest moment i que val la pena que deixi escrit uns estranys esdeveniments que em van passar el febrer de l’any 1992 allà a Xile, en ple desert d’Atacama, un dels més àrids del món, i que d’alguna manera guardaven una certa i estranya relació amb uns dels meus primers viatges a l’estranger, concretament en dos dels anys 1973 i 1977. Per altra costat, crec que seria molt trist que els meus descendents, no tinguessin notícia d’uns fets que, encara ara, jo sóc el primer en posar en dubte, i que mai coneixeré que hi ha de veritat o de somni malaltís de la meva situació anímica d’aquells dies. Conec prou bé que quan una persona té molts problemes que no pot controlar, pot arribar a tenir al.lucinacions sense saber-ho. Sigui com sigui, com que crec que se m’havia anunciat que durant anys ho oblidaria del tot, i ara m’ha tornat venir a la memòria amb tanta lucidesa, com ja també se’m havia anunciat, ho procuraré deixar escrit tan fidelment com pugui cosa certament difícil donada la meva incertesa i els meus dubtes. Comencem Ja en els seu moment vaig mostrar clar a les meves memòries escrites a rauxes i sense massa ordre, que la primera visita a la República Dominicana, el 1973 a causa de la meva inexperiència com a viatger, i acompanyat de la gran pressió que sofria per la precarietat econòmica que passàvem a l’empresa de la que m’havia fet càrrec amb més voluntat que encert, el noi que m’acompanyava, en Pepito Costa, dominicà d’origen gallec, en veure’m tan preocupat, cosa que ell no entenia, ja que
la petjada dels atlants | 17
desconeixia el meu problema i la magnitud del mateix, donat que el noi estava satisfet per les força bones ventes que fèiem, em va voler fer un obsequi per veure si m’animava, i em va portar a unes estranyes i exòtiques balmes sota el nivell del mar no molt lluny de la capital Santo Domingo, anomenades Los Tres Ojos, que realment, i potser per la meva poca experiència viatgera, em van impactar. M’imagino que, encara ara, deuen ser un lloc de fort atractiu per als turistes tan abundants actualment en aquest país. Aquelles tres cavitats subterrànies obra de la Natura, em varen semblar un vertader espectacle. Ja davant de la primera, aquella llacuna grandiosa i d’una aigua tan cristal.lina, i totalment transparent que deixava veure el fons a una gran profunditat, i que semblava que tingués una llum d’origen desconegut, realment em va commoure i em va portar a un estat jo diria d’èxtasi, mai experimentat. Allí va ser on vaig veure per primera vegada aquella figura tan especial i fora del comú. A l’altra costat de la llacuna on érem nosaltres, potser uns cent vint metres lluny, aquella persona desconeguda que jo descric en les meves memòries no igual, però sí molt semblant a l’artista indi Kabir Bedi, famós en aquella època per ser protagonista de la sèrie Sandokan, amb aquells ulls tan penetrants, però amb les abundants i llargues cabellera i barba totalment blanques en lloc del negre brillant de l’artista, que dirigint-se a mi —o en la distància així ho vaig creure— em feia uns gestos com d’ànim, com si aquell ésser estrany em conegués o sabés del meu dol interior. Tan va ser la seva agradable gesticulació, i estava tan convençut que es dirigia a mi, que vaig decidir donar la mitja volta al llac, passant per darrere la gruta, per a reunir-me amb ell a l’altra costat, i poder saber qui era i de què em coneixia.
18 | narcís suriñach bach
Gran va ser la meva decepció en arribar on creia haver-lo vist, i no trobar cap de les persones presents que s’assemblés ni poc ni molt amb la visió que jo havia tingut. Prou vaig buscar, però la visió —o la persona— havia desaparegut. Vaig passar uns dies més o menys preocupat per aquell fet misteriós, però el temps ho esborra tot i tenia prou problemes per estar capficat, que el record d’aquell home (?) estrany es va anar esvaint. Uns tres anys després, els meus problemes economicolaborals continuaven essent importants —ho explico abastament en les meves memòries—2 em trobava a l’emirat de Dubai allà al golf Pèrsic, llavors encara tan desèrtic i primitiu, intentant vendre tant com més millor però al mateix temps guanyar-hi un profit interessant, cosa difícil amb clients vius i despietats com els d’allà, que sempre proven de llevar-te la pell, per poder anar refent la nostra economia tan precària, quan junt amb el meu agent indi, en Seifuhdin, travessàvem aquella via d’aigua que en diuen el Dubai Creek, drets sobre aquella fràgil barqueta, per anar de Deira Saeed a Dubai Saeed,3 els dos indrets més importants de l’emirat per a intentar fer negoci quan, en una altra similar de les moltes que circulaven en direcció contrària, a uns cinquanta metres, vaig veure de manera clara aquella visió. Aquell home resplendent de cabells llargs blancs i ulls brillants, gairebé fosforescents, que dirigint-se directa2. Records de la meva vida. Ed. Emboscall, 2004.
3. Deira Saeed i Dubai Saeed són (o eren; fa anys que no hi vaig) els barris comercials més importants de l’Emirat, separats per un braç d’aigua de mar (una ria) de prop de 700 metres d’ample, travessat per centenars de petites barquetes que fan (feien, no sé ara) el servei de taxi col.lectiu però fluvial.
la petjada dels atlants | 19
ment a mi, em feia aquells dolços gestos d’ànim i cordialitat que tan recordava de la meva anterior visió. Malauradament les dues barquetes en sentit contrari l’una de l’altra, es varen anar allunyant i no em va ser possible veure més aquella figura tan fora del normal. El que em feu dubtar altra vegada de la meva visió, era que cap més persona dels sens fi d’altres barquetes, semblava donar-se compte de personatge tan singular. Ni a Els Tres Ojos dominicans, ni a Dubai, ningú semblava estranyar-se de tan rara visió. O, tal vegada, només era jo qui la veia? També tinc el borrós record d’haver-lo vist prop de la Gran Esfinx, allà a Gizeh, no ho sé. És tot tan estrany... Encara que com dic, ja ho he explicat en les meves memòries, en vull deixar constància aquí, perquè té molt a veure amb els fets que explicaré a continuació. Desitjo que els possibles lectors que arribin a conèixer aquest estrany escrit, entenguin que el que llegiran no és ni pretén ser una narració exagerada d’extraterrestres o cosa similar; és el resultat d’una sèrie de fets i possibles somnis (o al.lucinacions?) que jo, l’autor, sóc el primer en no conèixer on comencen uns i acaben altres. No és doncs una novel.la, ni una narració cent per cent ajustada a fets reals. És l’exposició més o menys plausible, del que fou, o pogué ser. Sigueu doncs benvolents i proveu de posar-vos al meu lloc. Jo, Joan Soler Soldevila, protagonista (?) dels fets.