NARCÍS SURIÑACH BACH
DUES UNCES D’OR DE FELIP V
NOVEL·LA AMB REREFONS HISTÒRIC
COM A EXCUSA Si un dia em vaig decidir a començar aquesta història, va ser perquè durant moltes nits, tenia somnis sempre del mateix tema, i sempre eren les mateixes suposades persones, les protagonistes d’aquests somnis. Normalment, quan se somnia, a la poca estona de despertar, els somnis es van esvaint, i a les poques hores, ja es recorda ben poca cosa, o sols lleugers vestigis de tot el somniat. Doncs bé, el relat que començo a intentar escriure, no sols no ha desaparegut de la meva ment, sinó que cada dia que passa, em sento amb la necessitat d’escriure i escriure, per tractar de treure’m del pensament tantes idees sobre el mateix assumpte. No passa una setmana que una o altra nit no torni sobre la vida de la Núria, a qui he arribat a conèixer tant, com si l’hagués tractada realment. Tots els diàlegs i situacions, els he sentit com si personalment la Núria me’ls haguera relatat. Sóc conscient, que bona part d’aquests somnis, no són més que fragments de records i experiències de la meva infantesa i joventut, on la vida era mísera, trista i eixorca, a causa de la guerra, i on les satisfaccions eren tan poques. Jo, nen de poc més d’un any quan va començar el conflicte, i quatre al final, no puc dir que ho recordo amb precisió, però sí que podria jurar que tinc gravats al meu cervell alguns 7
dels fets succeïts els primers dies de la Guerra Civil, (per cert, «civil» en deien?), així com d’altres del mig i del final de guerra, i que la majoria dels llocs dels quals parlo, els he somniat abastament de la mateixa manera que els havia vist en aquella tan incipient infantesa, acompanyat de familiars meus, (sobretot de la meva germana) i que mai més havia recordat, almenys de manera buscada o voluntària. Tinc clar, doncs, dins la ment, els fets com si fossin vivències reals i, per tant, sols és per la meva part posar-hi la paciència i tractar que el que escric sigui entenedor. El que realment m’amoïna, i no poc (per això, aquesta excusa pot ser no del tot adequada), és el final de la història, que és la part que més vegades he somniat, però de dues maneres tan distintes que després de molt torturar-me per decidir quina era la correcta, he arribat a la conclusió que el millor era ser fidel als somnis i detallar les dues visions dels fets. Espero i desitjo dels lectors (i lectores que dirien les grans Aído i Pajín), que arribin a llegir aquesta història, que siguin benèvols amb mi, i que em perdonin aquesta manera d’acabar, i al mateix temps, que ells també tinguin l’oportunitat de poder decidir el destí de la Núria, tal com els seus sentiments ho desitgin o que creguin que és just. Estic segur que ella, noia d’una formosor inigualable, molt intel·ligent i de gran bondat, serà indultada per la majoria de persones que en llegir-la la comprendran, l’estimaran i desitjaran per a ella un final feliç, que és el que realment es mereix. A les vostres mans, ho deixo, doncs. Serà un final fet d’acord entre cada lector i jo. L’AUTOR 8
EL PRINCIPI DE LA FI Baixava lentament els escassos dos quilòmetres que separaven Gallicanta, aquella imposant i antiga mansió pairal sota Sant Martí Xic, seu durant centúries del més important cacic de la contrada i dels seus descendents. Aquella casa immensa, que semblava feta a trossos, com deia en Sidru, com si cada generació hi hagués anat afegint una part més de teulada, de les quals n’hi havia més que alguna pagoda xinesa o japonesa, i on —per descomptat— hi havia la capella corresponent. Anys enrere una casa pairal de les importants sense capella no hauria tingut el mateix sentit. Va arribar a Angelats, l’última casa que trobaria abans de poder creuar el riuet de nom el Sorreig, just on desaigua el torrent de la Tuta de Sant Bartomeu, i va començar la pujada fins al lloc anomenat el Salt de la Cabrida. En creuar el rierol, va alçar la vista per mirar i saludar de manera pòstuma l’ermita de Santa Perpètua, que tantes vegades havia vist quan obria la finestra de la seva habitació. No gaire lluny de l’ermita, hi havia un esparver que perseguia un colom salvatge, un tudó, que finalment va caure a les seves urpes, i va ser estripat i devorat sense misericòrdia. «Ai, Núria! Potser hauries d’haver vist aquesta acció quatre anys enrere. Potser l’esparver Feliu no t’hauria fet presonera entre les seves urpes, i no t’hauria destruït». Ara, ja era tard... 9
Caminava sabent que era un viatge sense retorn i, per aquest motiu, les seves pertinences eren mínimes. Sols tenia la corda, que li seria necessària per al seu fi, i dins la butxaca de la fina bateta de fil, la minúscula i esmolada navalla de coberta nacrada, que deien que havia acompanyat el seu avi a la guerra de Cuba, i que la seva mare li havia donat gairebé com a única herència. Una flamant bosseta de cotó amb els colors de la bandera republicana on havia guardat les dues —ara maleïdes— unces d’or del rei Felip V, que en el seu dia havien simbolitzat i rubricat el jurament, la promesa d’amor etern entre ella i en Feliu. En Feliu.... Maleït mossèn Feliu! Aquell nom que no es podia treure del cap ni un moment... O potser també ell era una víctima de l’ambient i situació d’aquella Catalunya carrinclona i tancada? Travessà el Sorreig, aquell riu que no passava de ser un torrentet la majoria de l’any, però que en certs moments provocava fortes inundacions a les seves riberes, depenent de les tempestes que es produïssin als alts de Sant Boi, Sobremunt i Santa Llúcia. Precisament aquests aiguats —deia en Sidru— havien provocat, al pas dels segles i a causa de la seva orografia, una cavitat molt profunda, anomenada Gorg Negre, del qual la tradició popular de la comarca explicava tantes llegendes. Deien que un pagès d’una casa propera havia volgut conèixer-ne la profunditat, finalitat per la qual havia anat descargolant una llarguíssima corda amb una pedra lligada per fer pes, i que quan la corda ja s’estava acabant, va sentir una veu com d’ultratomba, que li digué: «descabdella que descabdellaràs, que al fons mai no arribaràs». L’home, esfereït, 10
va llençar la corda i va marxar corrent, creient que el gorg estava embruixat. Tot això pensava la Núria de manera mecànica, i desitjava de tot cor que la profunditat d’aquell cimal, que havia de ser la seva tomba eterna, fos tan profund com deia la llegenda. Feia una calor xafogosa, que ella no sentia en absolut; sols capficada en les seves dèries tan tristes i negatives. La seva minsa vestidura, una senzilla bata de cotó, se li enganxava al cos per la molta suor que tenia, i en emmotllarse tant, dibuixava una silueta gairebé perfecta, que hauria emocionat qualsevol home que l’hagués vista. Que bella que era! Però no era el cas. Ningú no la veia. La Núria havia triat bé el dia i l’hora. Eren jornades de sega, i els escassos habitants de la rodalia estaven absorts fent anar els volants, i maleint el fet d’haver de fer una feina tan difícil i feixuga en aquelles condicions tan extremes. Ella ho sabia i pensava que cap ànima vivent interferiria en el seu viatge final. Per això, havia escollit aquella diada i aquella hora. Començà a pujar entre matolls i garrics i, sols de tant en tant, o bé l’observava algun esquirol que saltava de branca en branca o tenia la visió poc plaent d’algun escurçó que prenia el sol enmig del corriol, esperant el pas d’algun ratolí o talp per cruspir-se’l sense esperar molèsties de ningú. Ella era una intrusa en aquell aspre viarany, gairebé inaccessible. Encara que el camí era complicat i poc transitable, la Núria no se n’adonava i seguia impertorbable cap al desenllaç de la seva història, a desgrat de la gran quantitat d’esgar11
rinxades i petites ferides produïdes per la salvatge vegetació en els seus braços i en aquelles cames i cuixes tan formoses, en què les rascades de les fulles amb espines, dels garrics i d’altres matolls començaven a sagnar. Va arribar a la placeta que amb els segles s’havia anat formant sota la gran balma del que se’n deia el Salt de la Cabrida, atès que —segons deia en Sidru— la llegenda contava que una cabrida, que era perseguida pel llop, va saltar d’allà sota, i en no aconseguir arribar a l’altre costat, no la va engolir el llop, però sí el Gorg Negre, que se la va empassar sense remei. Quan va veure aquella cavitat, aquella balma immensa, va pensar quanta i quanta gent de l’època dels neandertals i d’altres devien haver fet vida en aquell lloc llunyà i afrós, i que devia haver estat el centre de la seva primitiva i eixorca existència. Es va asseure sobre una pedra, cansada i desconcertada. Tot era desert, amb un silenci sepulcral. Els ocells, sota les branques dels propers arbres, feien la migdiada i esperaven que la calor minvés per recomençar els seus cants de conquesta de les ocelles. Només de tant en tant, les cigales, amb els seus eixarreïts rec recs, donaven fe de vida. Dins aquella grandiosa i feréstega cavitat, sols es veien les apagades llars de foc ocasionals que caçadors i boletaires encenien acostant dues pedres, on feien els seus escarits àpats de supervivència. Res més... Ja havia arribat al seu destí. Ja era on havia volgut anar. Ja era a la fi del seu viatge. Sola. Completament sola. 12
Després d’un moments de confusió i de tenir la ment en blanc, va recordar la llegenda que l’Isidre, en Sidru, aquell noi bo, formós i simpàtic. «Com t’estimo ara, Sidru. Com tremola el meu cos, de desig per a tu. Com et voldria ara que ja t’he perdut». La hi havia explicat tantes vegades, enmig de rialles i acudits. Pobre Sidru... Era una altra víctima del destí. Ell es coneixia molt bé el Gorg Negre, perquè hi solia anar a pescar barbs i, fins i tot, alguna anguila, i segurament animós, valent —i poc creient com era, tot sigui dit—, no tenia pas cap por del diable. «La llegenda —saps, Nurieta, bonica?— diu que el Salt de la Cabrida, lloc gairebé sempre solitari, atesa la seva situació llunyana dels paratges habitats i per sobre de tot de tan mal arribar, era des de temps immemorials l’indret escollit perquè a les nits de Sant Joan i Nadal, o sigui, els solsticis d’estiu i d’hivern, i sota les ordres del diable, s’hi reunissin les bruixes de tota la comarca. En fer-se llustre», deia en Sidru amb grans i malicioses rialles, «arribaven de tots costats muntades sobre les seves escombres, a celebrar les reunions per conjurar-se i propiciar les tempestes que més poguessin perjudicar els pagesos de la contrada, que blasfemaven i es condemnaven amb gran satisfacció del diable. També aprofitaven per celebrar els aquelarres típics d’aquestes dates, en què després d’hores de cantar i ballar esbojarradament, queien rendides. També era quan Satanàs, en forma de boc de banyes retorçades, que tan bé dibuixava Junceda en els llibres de faules del canonge Collell, de Folch i Torras, i altres —coneixes, Núria, els dibuixos d’en Junceda? T’agraden?— sortia de les 13
profunditats del Gorg Negre, per posseir-les. És que saps, Nurieta, bonica? Les bruixes no són mai velles ni lletges com les acostumen a pintar. Les bruixes solen ser les més formoses de cada indret, ja que en ser boniques, els dóna avantatge per fer mal. Si no fos així, si no fossin maques, el dimoni ja hi hauria perdut l’afició. És clar, oi? A les que, en l’edat mitjana, cremaven com a bruixes no eren més que unes pobres velletes que dins la seva ignorància utilitzaven herbes que creien medicinals per intentar guarir tanta gent miserable faltada d’intel·ligència i de recursos. El clergat volia tenir el monopoli de guarir, amb oracions, sacrificis a canvi “d’almoines”, i no volia competència. Per això, les cremaven. Ha estat molt despietat, el clergat, durant segles. Com havien perdut el sentiment d’amor i amistat del seu fundador... Mare meva! Aquell Jesucrist, intel·ligent i bo, no volia pas res dolent per a la humanitat, i menys encara cremar criatures miserables.» «Després d’una nit d’absoluta disbauxa i sacrilegi, segons la llegenda», continuava en Sidru, «quan començava a clarejar, enmig de la boirina provocada per la forta calor de l’estiu alimentada per l’aigua del sallent en evaporar-se, les campanes de Santa Cecília, Sant Bartomeu, i Sant Martí de Sobremunt començaven a tocar l’“Àngelus”, i trencaven el demoníac encanteri. Als dolços sons de l’“Ave Maria” d’aquelles primitives campanes, les bruixes queien desmaiades i s’anaven fonent en el no-res, barrejant-se amb aquell vaporós fumerol, i tornant als seus llocs d’origen de forma difusa, quasi invisible. El diable, a desgrat del seu poder, es rendia al tan superior poder diví, i reptant i recargolant-se 14
pel terra com un serpent, es llençava rost avall blasfemant contra aquell déu que mai podia vèncer, fins enfonsar-se una vegada més en les profunditats del gorg ―segurament l’entrada a l’infern― el seu vertader reialme. Fixa’t si ho és de demoníaca aquesta contrada, si ho té ben controlat el diable, que fins a l’altre torrent que desemboca a la Gorga Blava, li diuen el Torrent de l’Infern. Un altre dia, t’explicaré com s’ho repartiren diable i paitides». En rememorar tot això, a la Núria li semblava encara escoltar la peça de Mussorsky “Una nit al Mont Pelat”, que tan bé reflectia la situació de l’aquelarre entre el dimoni i les bruixes, i que romàntica i melangiosa com era, tant l’havia delectat i fet sentir. Quantes vegades, també, en la seva infantesa hauria tocat aquella “Ave Maria” de Schubert amb el senzill violí de l’escola de música de la parròquia? Era ben curiós ―pensava― que el seu pare anarquista acèrrim ―llibertari, com deia ell―, acceptés que la mare les fes anar a l’escola parroquial, però així era. Ni els germans Sabaté, tan amics, cosins i quasi veïns seus allà al carrer Xipreret de l’Hospitalet, forjats en el més pur anarquisme, li havien pogut treure del cap aquella dèria. Els solia dir amb grans rialles que ell era «anarquista i llibertari, però no beneit, eh?». No ignorava el que era millor per a les seves filles. Feia sols uns pocs anys d’aquells fets, i a la Núria ara li semblava una eternitat. Es va alçar, i com d’esma, es va acostar al llindar del precipici, per poder veure el paisatge directament des de dalt el gorg del qual tant havia sentit a parlar. Ara ni bruixes 15
ni dimonis; ara era ella, la protagonista del drama, i era el moment d’executar la decisió tan meditada. No obstant això, com si la seva vida en tot l’esplendor la volgués apartar d’aquell destí tan tràgic o la volgués veure sofrir una estona més, li va començar a rodar el cap, i es va haver d’asseure altra vegada sobre la pedra que li serviria per ajudar-la en la seva mort. Mig emmurriada o atordida, una espècie de miratge fantàstic la va traslladar a moments llunyans i de situacions tan diferents, en què pogué tornar a veure aquella nena, ella, innocent i ingènua, dins la petita vivenda, passant privacions amb els seus pares, però enmig de l’amor absolut en el qual vivia la família.
16