Versió definitiva (part 1) by Edicions 3Quartans

NI La història d’un nacionalista català qualsevol que va poder deixar de ser-ho i no va voler

NI, la història d’un nacionalista català qualsevol que va poder deixar de ser-ho i no va voler © Carles Coloma Collado @culomi1968 © 2014, Edicions 3Quartans / Carla Xargayó www.3quartans.com Imatge coberta: Carrer Laureà Miró. Esplugues de Llobregat, anys 1950 Arxiu Municipal d’Esplugues Fons Josep Payà-Emili Guillen

Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni en tot ni en part, ni registrada ni transmesa per sistemes de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, fotocòpia o qualsevol altre, sense el permís previ per escrit de l’editorial.

ISBN: 978-84-940900-8-0 DL: B 25106-2014 Imprès a Espanya / Printed in Spain

Carles Coloma Collado

NI La història d’un nacionalista català qualsevol que va poder deixar de ser-ho i no va voler

Aquesta novel·la va dedicada especialment als meus pares, en Carles i la Teresina, i a la meva germana, la Paquita. Penso que ja no hi són però no és veritat. Hi seran sempre. El meu agraïment més sentit va cap a la meva dona, la Meritxell, i cap a les meves ﬁlles, la Carla i la Júlia. Hi són i hi seran, i sense elles res no seria possible. I les meves felicitacions i respecte van cap als amics, companys i ciutadans anònims que amb el seu esforç faran realitat el somni dels que hi són, dels que ja no hi són i dels que hi seran.

Jo sóc jo i les meves circumstàncies. José Ortega y Gasset

Avui fa un any Ningú és només com és, és també fruit de les seves circumstàncies. I la vida és un conjunt de circumstàncies formades per un grapat de petites coses que no passen perquè sí i que acaben fent un tot. La meva vida, de petites coses, en tenia un munt i una d’aquestes va ser una trucada qualsevol, d’un dia qualsevol de l’any 2013, fruit d’una circumstància qualsevol amb la que em vaig topar durant l’etapa més intensa de la meva vida. —Senyor Prat? Em dic Eulàlia Romeu. Em recorda? —Sí i no. —Sóc la vídua d’en Granera. No vull parlar per telèfon, potser ens escolten. Només volia dir-li que crec fermament que la mort del meu marit no va ser deguda a causes naturals. Només puc conﬁar en vostè i penso que ens podem ajudar mútuament. Ens hem de veure. Encara no havia penjat el telèfon que ja me n’havia adonat que aquella conversa portaria cua. De fet de cua ja en duia, des que vaig conèixer el malaguanyat Granera, que va generar, sense jo voler-ho, la meva immersió en els més sòrdids racons de la política i, de retruc a resultes de la trucada, la investigació d’una trama criminal que, per la part que em tocava, necessitava resoldre. Jo tampoc vaig creure’m mai que el pobre Granera s’hagués mort per la ingesta d’uns bunyols en mal estat. És ben sabut el reciclatge d’oli d’alguns establiments, però no com per acabar dinyant-la. La versió de l’ofec tampoc em va quadrar. Per força havien de deixar passar aire, sent com eren bunyols de vent. Havia de treure’n l’entrellat. I perquè volia treure’n l’entrellat, em vaig embolicar en un merder de cal Déu! D’ençà la massiva manifestació independentista de l’Onze de Setembre del 2012 i dels moviments de després, com la Via Catalana

del 2013 i del resultat de la consulta del 2014, ja es veia que des de l’Estat no es quedarien amb els braços creuats. Que hi haurien represàlies era clar, la qüestió era saber com vindrien. Em va tocar el rebre. Escric tot el que ara llegireu, a les acaballes d’octubre de l’any 2015, perquè serveixi de resum de la meva vida, a punt he estat de perdre-la, almenys com l’havia conegut ﬁns aquell moment. El pobre Granera, sense ell saber-ho, me la va fer bona, però s’ha de reconèixer que ell hi va perdre més que jo. Segons com hagués acabat tot, encara hauríem fet taules. Per què? Tot al seu temps. Pas a pas es fa via i la via serà una mica llarga, talment com la via per la independència de la Diada del 2013, perquè no vull deixar-me res. Se m’ha girat feina, així que val més que comenci.

Si jo sé qui ets tu i tu saps qui sóc jo, qui sabrà qui sóc jo quan ja no hi siguis tu? Anònim

Introducció Com a carta de presentació us diré que amb tot, i segons com gràcies a en Granera, i una mica per mèrits propis, he pogut ser president de la Generalitat en un moment cabdal de la seva història i de retruc del que serà, espero, nou Estat de Catalunya. La mort d’en Granera i el resultat de les eleccions plebiscitàries del 2015, fruit del sí folgat del referèndum del 2014 van propiciar la meva candidatura. Qui ho havia de dir. Doncs sí. He declinat la consideració més distingida a la que pot aspirar tot català. Parlant clar, he passat de tot, això sí, de forma molt honorable. Aquest fet, el resultat dels comicis i la meva renúncia han afavorit que un altre, poder més preparat que jo i segur més afamat de poder que jo, hagi acceptat, merescudament o no, el càrrec. Per explicar-ho millor, per fer examen de consciència i perquè m’entenguin els altes he decidit escriure tot el que he viscut. De fet per explicar on sóc i per entendre com hi he arribat, he de partir de saber d’on vinc. La meva història, ho reconec, té un punt d’especial i això és conseqüència del fet que jo sóc una mica especial. Deu ser per això que he acabat com he acabat. Caldrà doncs que primer sapigueu de quin peu calço. Concretaré. No suporto els que no són naturals, ni els que ho són massa i es passen de frenada dient-te el que els passa pel cap amb tota la naturalitat del món, ni els que mai tenen enveja de res ni de ningú. Ni suporto els ganivets per rentar plens de Nocilla sense escurar (això no és gens existencial, però no ho suporto). Ni tampoc suporto els que són bons perquè sí. Ni els que són falsos. Hipòcrites! Són el tipus de gent que abusa de la mentida, segons ells pietosa, quan es veu d’una hora lluny (o almenys jo ho veig) que t’estan aixecant la camisa. És la situació típica de trobar-se amb una coneguda que acaba de parir i és inevitable interessar-se pel recent nascut: “Ui, que és maco!”.

Mentida! Ser petit o recent nascut no és sinònim de ser guapo. No hi ha cap llei natural que ho dictamini. Jo he vist nens petits, bebès, lletjos de no dir. Però és clar, si és horrorós, no pots agafar i dir “Hòstia, que lleig que és” davant dels pares, que tot i ser pares i encara que només sigui per comparació ho han de veure igual que tu, però dissimulen i vas tu i dius una mentida pietosa per no ferir-los. Doncs no! Jo no sóc de dir mentides. Sóc més de buscar l’alternativa per dir la veritat però ometent el que no ho és. Per exemple, si el nen és lleig, però està fet un bacó, sempre pots dir allò de “Oh, que gran està” i això no és una mentida pietosa, és una veritat matisada, perquè el que en realitat estàs pensant és “Aquest nen, a banda de lleig, de gran patirà obesitat mòrbida”. I els hipernaturals i megaexplícits negatius? Aquests són els pitjors. Són els que et veuen i et diuen, sense cap problema “T’has engreixat, oi?” o “Avui fas mala cara”, com per fer ostentació tàcitament de la ﬁgura que tenen ells o la bona cara que fan mentre et deixen a l’alçada del betum. Impressionant! Com et pot dir una persona que en fa tres com tu que t’has engreixat?, o una que fot cara de restreta crònica, des que va néixer, que tu fas mala cara? Poden i ho fan. Són així d’imbècils. Un cop em vaig trobar amb una coneguda que, a més de semblar doblar-me l’edat, estava feta caldo. Després del ritual educat del “Què tal?”; jo, “Bé”; l’altre, “Quant de temps!”, i jo “Massa poc” (perquè em queia fatal), va i em pregunta sense cap problema: —I tu, quants anys tens? I jo que li dic: — Trenta-vuit —que eren els anys que tenia aleshores. Em respon: —Ui, doncs em pensava que eres més gran que jo —quan ella rondava ja la cinquantena—. Doncs si que estàs cascat per l’edat que tens. I es va quedar mirant-me com si res. L’hagués matat. Quins pebrots! Què no té ulls per mirar-se al mirall? Estava cascadíssima i a sobre el que semblava vell era jo. Ara bé, amb la meva política de suar-me-la ser políticament correcte, li vaig dir: —Sí que és veritat que et deus sentir molt jove, perquè tens un coeﬁcient intel·lectual d’una nena de P3 i a més tens cara de cul —va girar cua i es va posar a plorar.

Doncs que plori. A més de vella, semblava borderline i és veritat que tenia cara de cul. Poder per això es mocava sempre amb paper del vàter. El no suportar aquestes actituds, que en política es fan més paleses, devia fer sense jo adonar-me’n que me’n revelés i les denunciés aprofitant la visió deformada i enganyosa de la societat en forma de constant campanya electoral. I consti que jo no sóc pas perfecte. Més aviat el contrari. Jo dec ser de la generació nini, que està tan de moda. El fet de néixer vuitmesó ja em devia condicionar, perquè quan era petit ni vaig mamar de la teta de la mare, ni vaig gatejar ni vaig parlar quan tocava. Va ser més tard i començant per un “collons” com a aprenentatge per repetició dels renecs del pare. Ni de gran he estat massa res a la vida, ni he tingut calés, ni m’he casat (perquè ella no vol), ni tinc fills (perquè ella no vol), ni follo (també perquè ella no vol), ni, ni, ni... He estat tan estressat que d’un temps ençà ni me la pelo. Poder per això estic tan estressat. I els que m’han seguit una mica i tenen clar el meu tarannà saben que jo no sóc ni antisistema, ni antiglobalització, ni anticapitalista, ni anticomunista. Vaja, que sóc un NI en majúscules i no me n’amago. Dec ser un natural inconformista, per no dir un neci intel·ligent, perquè sóc nacionalista independentista i això no em fa ni millor ni pitjor que qualsevol altre, si de cas, diferent d’alguns, cada cop menys, i semblant a molts, cada cop més. Finalment i per circumstàncies de la vida m’he trobat en la situació en la que sóc i que poc a poc coneixereu. I com tot final té un principi, de moment us haureu d’esperar per arribar als moments més cabdals i decisius per poder entendre-ho tot. De fet, primer ho hauré d’entendre jo. Em dic Albert Prat Florit i aquesta és la meva historia.

PART 1 Tot ﬁnal té un principi (1967-2012)

Alguns es pensen que coneixen tothom, quan en realitat no es coneixen ni a ells mateixos. Alberto Durero

Capítol 1 Vaig néixer fa quaranta-set anys a la clínica de la Maternitat de Barcelona1 un mes abans del que tocava, amb menys pes del que tocava i em fa l’efecte, per converses que després vaig sentir, producte d’un embaràs que no tocava. He viscut durant molts anys a casa del pares. Bé, a casa del pare i de la seva dona, doncs la meva mare sembla ser que es va morir tot just després de néixer (de néixer jo, no la meva mare, ja s’entén). Ells ja no hi viuen, perquè, des que van decidir jubilar-se, van marxar a viure a una caseta que tenen a la Costa Brava i gràcies a això he pogut ocupar-la tot i que a efectes legals la casa és meva. Més endavant sabreu per què. Ara visc amb la meva parella on abans vivia amb els meus pares i, per tant, tret dels dos mesos que vaig viure a Barcelona, sóc al mateix pis d’Esplugues de Llobregat gairebé d’ençà del meu naixement. Un pis de quatre habitacions amb sol de tarda i sense balcó al carrer Laureà Miró que dóna directament a la carretera general i és enfront de l’autopista. Esplugues és una petita ciutat propera a la gran capital, que després de molts anys vaig descobrir que era més gran del que em pensava. El fet de viure davant per davant de dues de les principals artèries de circulació de vehicles suposo que d’alguna manera et marca. A mi em molesta més el so del silenci que el soroll d’autobusos, cotxes i motos que passen tothora i només es poden esmorteir amb una tele a tot volum i ﬁnestres tancades, tot i la calor d’estiu, d’una casa sense aire condicionat. Això deu ser el que s’anomena contaminació acústica. De fet, a força de escoltar-los ja ni els sento i per tant a la llarga no em molesta. Només, en la meva adolescència, vaig tenir com a diﬁcultat 1. Actualment Hospital Casa de la Maternitat.

relacionada amb el tema viari, l’haver de fer un esforç de conversió mental per identificar les línies d’autobusos que sovint havia d’agafar. El problema, menor tot s’ha de dir, va ser passar d’una nomenclatura alfabètica a una numèrica per tal de saber quin era l’autobús que feia el trajecte des de Sant Just fins a plaça Espanya o plaça Universitat. Tot és qüestió d’acostumar-se. Jo, de petit, no havia sortit a peu mai del barri on vivíem i on teníem les amistats, i durant molts anys vaig estar convençut que aquell poble, per a mi era un poble, només tenia un ajuntament, tres carrers, una parada de bus i una autopista. Va resultar que no. Amb els anys i la confiança que et dóna tenir claus, una setmanada i tornar a casa més tard de les dotze, vaig descobrir a banda de l’alcohol, el tabac i les tetes de les noies, que hi havia poble i vida més enllà dels cinc-cents metres a la rodona que, fins els setze fets, eren els meus límits però ni de bon tros els de la vil·la. La bilingüe educació rebuda en la meva infantesa, el castellà a l’escola i el català a casa, van fer que no em resultés estrany, però sí difícil, fer-me entendre o entendre la gent de la resta de barris del meu poble als que vaig tenir accés. Era com si explorés un territori nou o marxés a l’estranger, però la realitat era només que havia sortit de la bombolla en la que estava instal·lat i que, a diferència d’anys després, encara no era immobiliària. Tot i així amb una mica d’esforç per ambdues bandes i mitjançant gestos anava trampejant. Quin gran invent la normalització lingüística, la llengua vehicular i TV3. Ara puc concloure que la manca d’amics en aquells barris segurament es devien a una deficient comunicació. Avui això ha canviat gràcies a la integració i al bilingüisme adquirits per tots o per quasi tots. Però anem a pams. Ja he comentat abans que em dic Albert Prat Florit. Quins cognoms, oi? Doncs són els meus. Sembla ben bé que els meus pares s’haguessin trobat només per fer-los coincidir. Poder va ser el destí o que el pare, de jove, era bastant baliga-balaga perquè en Prat sènior, primer va conèixer la seva dona i després la meva mare. Per contra, i d’aquí vinc jo, es va ficar al llit primer amb la meva mare i després amb la seva dona. Per entendre’m a mi crec de justícia i de genètica que faci cinc cèntims dels meus progenitors i de qui els envoltaven.

* * * 16

El meu pare, en Pere Prat, va néixer i va viure, fins poc després del meu naixement, al barri de Collblanc dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. Ell, al igual que vaig fer jo anys després, va pensar gairebé sempre que el seu barri era un poble i tota la resta li era desconeguda. Vivia al començament del carrer Progrés amb la seva mare, l’àvia Caterina, i va néixer fruit d’un embaràs tardà i ja no esperat, quan l’àvia ja estava a prop d’estar pansida per tenir fills. Doncs va ser mare amb poc més de quaranta anys. El seu pare, l’avi Manel, gairebé ni el va conèixer, doncs va morir quan ell tenia cinc anys. Ell sempre deia que havia mort al front, sense matisar per quin bàndol, doncs no sabia amb qui parlava, però la veritat és que l’havia atropellat un tramvia i això no era gens heroic. Va fer l’escolaritat fins als dotze anys i per tant tenia assolits completament els coneixements bàsics per enfrontar-se a la vida. De ben petit, a banda de desnerit, era una mica esvalotat i molts veïns el coneixien per la seva dèria de xutar la pilota contra els portals dels comerços, ja fossin oberts o tancats, o de baixar, aprofitant l’acusat desnivell, i sense mirar prim, tot el carrer Montessori o Rafael Campalans pujat en un patinet que havia recuperat i restaurat del carrer. Molts dels afectats per l’ensurt o algun cop accidental comentaven, sense manies, que la manca d’un pare per a aquell nen el feia anar una mica esgarriat. Un dia, amb només nou anys, anant a comprar un petricó2 de vi ranci a cal Bou, una bodega on venien el vi a granel i ubicada a la carretera de Collblanc gairebé al bell mig de Martí Julià amb Riera Blanca, el meu pare va trobar-se amb les restes d’una bicicleta una mica atrotinada i falta de peces que va decidir endur-se. Més endavant amb l’ajut d’altres companys i amb algunes donacions de la gent del barri va aconseguir, gairebé sense gastar-se ni cinc, deixar-la com a mínim utilitzable i així va tenir un vehicle de superior categoria al patinet que de ben segur a casa seva no s’haguessin pogut permetre. Aquest fet i d’altres que en vindrien li farien en un futur adonarse’n que d’aquelles troballes i restauracions a banda d’una econòmica sortida als seus desitjos en podria fer la seva principal ocupació. El que per a molts era una dèria o una marranada per a ell devia ser una autèntica vocació. 2. Mesura de capacitat per a líquids, equivalent a la quarta part d’un porró.

De ben jovenet, i després de les classes, treballava fent encàrrecs per a la gent dels comerços del barri. Era l’època de la postguerra civil i calia ajudar a casa doncs, a més a més, com ja he explicat, era orfe de pare. Bàsicament, el meu pare feia el circuit de recollida i lliurament de comandes de compra de les diferents parades del mercat. Al del bacallà li duia la carn, al de la carn el peix, al del peix les olives, als de les olives la verdura, al de la verdura el pollastre i al del pollastre el bacallà. Feia tot l’itinerari i, poder per això, a les parades tothom el coneixia. Com a molts mercats hi havia les parades d’alimentació i queviures a dins, mentre a fora s’hi posaven les d’altres articles, com productes de la llar, roba, joguines o llaminadures. Totes aquelles parades exteriors estaven muntades al voltant de l’ediﬁci del mercat i el que més mandra li feia al meu pare era fer els encàrrecs a les parades de fora. Sobretot quan li demanaven per anar a la cotillaire. La Cinta del bacallà sempre deia, com a lema vital, que s’havia d’anar mudat per dins i vestit per fora. I amb aquell lema feia anar sempre al meu pare a ca la Rosita. —Peret, vés a la Rosita i que et doni unes calces i uns sostenidors. Ah, i aquest cop digues-li que siguin de conjunt, que mai l’encerta. Ella ja sap quins vull —i el noi feia el qui li manaven tot pregant perquè el conjunt fos de la seva talla i del seu gust, i que no hi hagués massa parròquia a cap de les dues parades. Quan tornava, sempre havia de seguir el mateix ritual que el feia morir-se de vergonya: —Au, Peret, treu les calces de la caixa i obre-les, que jo tinc les mans brutes —i li feia treure tot aquell mostrari de roba interior davant de tothom—. Home, Peret, estira-les per la goma i tiba-les de baix, que així no es veuen bé, que les agafes com si fossin cagades. Va, ximplet, que no mosseguen —i li feia estirar i ensenyar per veure quines li feien el pes. El cas és que a banda de veure-les i opinar la pròpia interessada, els clients i tots els que eren per allà també hi posaven cullerada. —Ui, Cinta, amb aquest conjunt negre posaràs el bacallà en remull. —I el teu marit, la sardina —deia un altre. I la Cinta, que era de la conya i del mercat de tota la vida els seguia el joc:

—Més aviat sardineta i jo, darrerament, bacallà sec. I mentre seguien fent safareig el Peret seguia amb les calces a la mà com si fos un maniquí de roba interior. Amb el temps i la manca de vergonya que dóna l’edat i l’experiència, el meu pare amb quinze anys es va convertir en tot un expert en matèria de roba interior femenina. Calces, sostenidors, cotilles, lligacames, mitges, picardies... no tenien cap secret per a ell i més endavant aquests coneixements de llenceria li farien servei. El meu pare, a banda de seguir sent el noi dels encàrrecs, va deixar els estudis per dedicar-se pel seu compte a filosofar i a recuperar totes les deixalles del mercat. Caixes de cartró, de fusta, ampolles, diaris vells, mobles i andròmines li servien per revendre’ls i guanyar les quatre pessetes que necessitava per a les seves despeses. Filosofar de forma totalment autodidacta, acumulant totes les cites que li feien gràcia i traient-ne conclusions per l’observació, li van servir per entendre la vida d’una manera peculiar i educar els seus fills en el mateix sentit. Ara entenc moltes coses. El tema de la recuperació de residus i mig fer de brocanter, a la llarga va esdevenir un negoci amb el que guanyar-se la vida a banda de concloure, i això lliga amb l’anterior, que tot en aquesta vida és recuperable, aprofitable i vendible. Amb disset anys era ben plantat i tenia moltes aventures amb noies del barri a qui duia a sales de ball, tot i que ell no ballava, però les feia riure. En aquell temps tocar cuixa i fer petons sempre anava, si la noia era aparentment decent, lligat amb un cert grau de compromís. Aquelles noies de bona família i catòlica educació sempre volien que el Pere conegués els seus pares i dissertaven pensant en un futur ple de fills i una estable vida familiar. Ell, per contra, no volia cap tipus de responsabilitats per poder seguir anant de flor en flor i sempre els deia a aquelles noies: —Jo no et prometo res tret de gaudir d’aquest precís instant. L’home que més et prometi serà també el que més et decebi —i anava fent fins que la noia en qüestió quedava farta i el deixava. El pare, lluny de sentir-se trist, aprofitava el moment mentre pensava que qui dia passa any empeny, i sempre deia que quan patia un desengany o un revés (amorós o no) menjava prunes, es laxava i anava a fer de ventre. Quan ja havia buidat, sortia de lavabo com si amb els residus que havien sortit dels seus budells hagués evacuat també qualsevol bri de pena que li hagués pogut quedar dins del cos.

Amb tanta rècula de decepcions amoroses i la seva teràpia laxant, va agafar cremor d’estómac i va acabar avorrint les prunes, per la qual cosa va decidir tirar cap a les dones més lleugeres de cascs i sense massa pretensions ni aspiracions futures que li estalviaven aquelles lavatives emocionals i físiques. Eren les relacions del carpe diem que ja li estaven bé. Ja amb vint anys el meu pare va intimar amb una d’aquelles noietes, la Valèria, a qui ja coneixia del barri. Dir-li noieta era, a banda d’una cursileria, una exageració a la baixa, doncs amb dinou anys acabats de fer era ja un tros de dona. Aquella dona a més de deixar-se estimar, sempre estava reflexionant i lluitant contra el masclisme imposat per la pròpia pedanteria del gènere masculí, la religió i el règim de l’època. I afegia: —El que us fa por és que si ens doneu més corda a les dones, acabarem assumint el poder de portes enfora, doncs de portes endins ja el tenim. Som més intel·ligents, més capaces i estem més preparades. Esteu cagats i aquest acolloniment l’exterioritzeu a base de ventallots contra nosaltres. »Arribarà un dia en què això s’acabarà. I el meu pare no deia res, perquè en treia més estant-li a favor que discutint-hi i a més hi estava d’acord. Poder, segons la Valèria, arribarà aquest dia, però avui, cinquanta anys més tard, encara està en camí, mentre ella segueix lluitant. Quedaven sempre al mateix lloc, a la cantonada de la carretera de Collblanc amb el carrer General Sanjurjo (ara Martí Julià) enfront d’un establiment anomenat la Farola. En aquell indret es fonia l’aroma d’unes galetes i pastissets que venien (venien per partida doble doncs es venien a qui les pogués comprar i venien de gust) amb el perfum que desprenia la Valèria quan ja gairebé era a tocar. Quan es trobaven anaven a fer un passeig i fins i tot s’arribaven fins al barri de la Torrassa. Es petonejaven a la plaça Espanyola per evitar trobar-se coneguts i algun cap de setmana anaven al Bosque o al Joventut3 on feien bondat mentre passaven el NODO, veien la primera de les pel·lícules i es magrejaven mentre feien la segona. Era l’avantatge de les sessions dobles de l’època. La manca mútua de compromís a curt termini ja li estava bé, però el fet que ella tampoc tingués massa aspiracions, tret d’una 3. Coneguts cinemes de l’època.

relació de mig sexe consentit (només tocaments), el van fer tenir dubtes i treure alguna que altra conclusió de les seves, que a més a més anava contra els seus propis principis abastament emprats en altres relacions. —Quina paradoxa, l’excés de trempera em fa destrempar —desitjava i evitava alhora trobar-se amb la Valèria i amb la seva iniciativa que un cop posada en marxa frenava en sec. Segons ell, aquella dona a estones pecava de massa lliberal i a estones de massa catòlica i li generava dubtes. Quan després d’aquella mena de festeig el Peret tornava a casa, al començament del carrer Progrés, es trobava amb la seva mare, l’àvia Caterina, i com gairebé sempre mantenien la mateixa discussió: —Mare, ja sóc a casa. —D’on vens, de fer mal? —li preguntava. —Vinc del mercat, mare. —Cada dia plegues més tard. No fa hores que ja han tancat les parades, si t’estàs una mica més ja les podries tornar a obrir. Fas una ferum de femella que tira d’esquena —li retreia. —Deu ser d’estar tant de temps amb les mestresses de les parades, n’estic fins els pebrots d’anar amunt i avall. —Va, Peret, que no vaig néixer ahir. Aquest perfum no és precisament de peix, tot i que hi té una retirada. Només et dic una cosa... —Mare, ja ho sé el que em dirà —doncs sempre li deia el mateix. —Fill, que lo de baix no et faci perdre lo de dalt. I ell sense fer esment al comentari i per tancar definitivament el tema li demanava sempre: —Què hi ha per sopar? —Patata i mongeta tendra. Ho tens a la cuina, jo tinc feina —i acabava el ritual de retrobament mare i fill. Les converses i els menús eren gairebé idèntics cada nit, però en Peret no li tenia en compte. La seva mare s’havia hagut d’espavilar per completar la magra pensió que rebia com a vídua i es dedicava a fer de cosidora a casa. Entrava o eixamplava pantalons i faldilles, feia vores, cosia botons, reparava algun trencat i fins i tot feia algun patró amb roba que li portaven les clientes. Mentre sopava, veia com cada cop més a la seva mare li costava enfilar l’agulla i com s’havia d’acostar la roba als ulls per comprovar si els punts estaven ben fets. Hauria de trobar una solució per dur més diners a casa.

Mentre hi rumiava no sabia que les següents setmanes i el que succeiria tindrien un paper definitiu en la seva vida i no només pel que feia als quartos. Mentre el meu pare seguia fent la seva vida dins del seu petit entorn, al barri de les Corts de la gran ciutat i zona alta de Barcelona, la Remei Florit, que amb el temps havia de ser la meva mare, feia el seu trajecte habitual cap a l’Orfeó de Sants per fer les seves classes de piano. Filla única d’una família benestant compaginava els seus estudis de comerç amb la passió del seu pare, que no la seva, la música. El seu pare, l’avi Anselm, a qui he tractat poc però que ha estat decisiu en el meu esdevenir, era una empresari tèxtil de Sabadell i, pel que després vaig saber, també una persona molt recta i aburgesada, afí al règim de l’època, que tot i parlar en català, era espanyol per sobre de tot. Si no duia xofer era perquè li agradava conduir el seu HispanoSuiza, no perquè no s’ho pogués permetre, i en aquella casa no hi faltava de res. Criada, cuinera, professora particular, fins i tot dida va tenir la meva mare. L’àvia Fina, esposa de l’avi Anselm i mare de la meva mare, no havia fotut mai ni brot. Era de família més aviat modesta, filla d’una treballadora de la tèxtil, a qui se li va obrir el món quan va conèixer el que seria el seu marit, deu anys més gran. Mentre deixava que ell li toqués els pits, ella s’aferrava a la mamella de poder, diners i ostentació que representava l’avi Anselm i aquella mamella no la va deixar anar mai més. Des del primer moment va entendre que aquell pacte li seria beneficiós. Fruit d’aquell pacte i d’haver fet Pasqua abans de Rams, va haver-hi casori i va néixer la Remei, la meva mare. La Remei, poder per la seva consideració de filla única o perquè a casa seva estaven carregats de diners i, per què no dir-ho, del seu propi caràcter, era a banda de mimada una dona consentida i sempre aconseguia el que desitjava. Si les professores de l’escola no li acabaven de fer el pes, la canviaven de centre. Si el menjar de casa no acabava de ser del seu gust, modificaven el menú i, si això no era suficient, canviaven de cuinera. I així amb tot. Era el pa que s’hi donava en aquella casa i no només era culpa seva, doncs sa mare, l’àvia Fina, encara era pitjor que ella, perquè tot i tenir-ho tot, res no li estava bé. L’avi, poder perquè n’estava enamorat o per mandra, deia amén a tot. Bé, a tot no. Per a ell dues coses eren sagrades. La primera, la

rigidesa en els horaris: “El temps és diners i la vida ja és prou cara per malbaratar-la”, sempre deia mentre mirava el seu rellotge, que treia de la butxaca de l’armilla. L’avi sempre es llevava a les set del matí, ja fos feiner o festiu, i li donava un marge de mitja hora a la seva dona i de tres quarts, a la seva filla. Amb els àpats també era estricte. A casa seva es dinava sempre a dos quarts de dues i es sopava a les vuit. Esmorzars i berenars eren més flexibles. I alhora d’allitar-se, tres quarts del mateix, a les onze havien de ser tots dormint. Les excepcions a aquest rigorós horari només s’aplicaven per qüestió de feina o esdeveniments socials de primer ordre que els suposés un benefici o que fossin d’inexcusable cancel·lació. La segona cosa també sagrada era controlar escrupolosament el risc de certes coneixences de la seva filla, que ja estava en edat de merèixer. —Hi ha molt aprofitat, mort de gana, que voldria pescar la nena i de pas pescar la seva fortuna que és la meva. L’amor és l’amor i ella es casarà amb qui vulgui, ara bé, sempre i quan també ho vulgui jo. Ha de conèixer persones adequades i les no adients més val que ni les vegi. Ja saps que “ulls que no veuen, cor que no se’n sent” —li deia a la seva dona mentre xarrupava el cafè amb unes gotes de brandi que li acabava de servir la Carolina, la serventa més gran i més antiga de can Florit. —Hi estic totalment d’acord, Anselm —li deia la seva dona que, a diferència d’altres cops en què també li donava la raó, però feia el que li petava, en aquest cas, i tenint en compte la seva pròpia experiència, hi estava d’acord de veritat. Així doncs, i seguint la segona cosa sagrada per a l’avi Anselm, la meva mare sempre es desplaçava de Les Corts a Sants acompanyada (o escortada) per la Carolina, que tenia instruccions precises sobre estar sempre a l’aguait de possibles voltors per tal d’evitar pretendents poc recomanables a la senyoreta Remei. La tasca la feia amb una aparent diligència, ja que havia estat repetidament advertida del risc que corria el seu futur laboral en cas d’ineficiència en l’exercici de la seva missió. En un d’aquells trajectes cap a l’Orfeó, els meus pares van coincidir per primer cop. En Pere havia engrandit, geogràficament, la seva àrea de negoci i recollia deixalles i embalums desaprofitats fins al barri d’Hostafrancs.

Una tarda que remolcava a pes de braços un carretó a l’alçada de la plaça de Sants no va poder evitar, sense voler, que l’eix de la roda enganxés els baixos de la faldilla de la jove Remei, que se li va creuar. —Ai, vigili! —va cridar la jove al comprovar que alguna cosa li tibava mentre notava un evident estrip. En Pere es va aturar de cop mentre pensava que es volia fondre. —Perdoni, senyoreta. Ha estat un accident —li va dir amb cara de circumstàncies, mentre la Remei no deixava de mirar-lo i la Carolina l’apartava intentant fer-se càrrec de la situació. —Surti del mig i vagi una mica més en compte. Miri el que ha fet. Un vestit nou per llençar —va dir la vella serventa. —Em sap greu —va dir en Peret mentre s’incorporava intentant evitar caure a terra després de rebre l’empenta de la protectora. —No passa res, Carolina, només és un vestit i és veritat que ha estat un accident —va intervenir la Remei per primer cop. Aquella situació va propiciar el primer intercanvi de paraules dels meus pares. —Si la seva acompanyant m’ho permet, deixi’m que comprovi l’abast de la meva mala traça. —No pateixi pel vestit. En tinc més i cregui’m aquest ni de bon tros és el que més m’agrada. —Tot i així em veig amb l’obligació moral de comprovar-ho —i ajupint-se a l’alçada del trencat, el meu pare li va alçar lleugerament la faldilla deixant al descobert la blanca i ﬁna cama de la Remei. —Però què es pensa que fa? —va saltar la Carolina veient aquella mostra de gosadia, per part del causant de l’estropell, que en la seva opinió ratllava el mal gust i atemptava a les bones formes. —Carolina, deixa el senyor. Només ens vol ajudar —va ordenar la jove mestressa evitant que la vella criada s’abraonés cap en Peret. —Crec que té arreglo, i a més queda a la part del darrere. M’ofereixo a solucionar-ho si vostè s’hi avé i m’acompanya a casa meva. La meva mare, a banda de ser una experta costurera, hi té la mà trencada en assumptes com aquest. —Ni pensar-ho. —Si hi insisteix... —van respondre alhora tant la Carolina com la Remei, quedant-se la primera garratibada al veure que no tan sols no coincidien amb la resposta sinó que la segona estava disposada a fer-se amb segons qui i a ﬁcar-se en una casa desconeguda. —Senyoreta Remei, m’hi oposo. A més ja sap el que en pensa el seu senyor pare.

—Doncs sabent com pensa el meu pare no voldrà que se n’assabenti d’allò seu de la setmana passada. En Pere, mentrestant, contemplava aquella discussió entre mestressa i empleada esperant la seva resolució, que ja es veia com acabaria tenint en compte el silenci de la pobra dona després d’escoltar les paraules de la Remei que sonaven en to amenaçador i deixaven anar un veritable tuf de xantatge. —Vostè mateixa, senyoreta —va respondre la serventa fent palesa la seva rendició. —Doncs ara que ja estem d’acord, senyor... —va demanar la Remei. —Prat. Pere Prat per servir-la a vostè. És un plaer. Si fan el favor de seguir-me no és gaire lluny. Els agraeixo que s’hi avinguin, doncs em veig en l’obligació de reparar el mal. —Jo em dic Remei i aquesta bona dona que de vegades s’excedeix en la meva protecció és la Carolina. Encantada i sàpiga que m’hi avinc perquè vostè insisteix. —Hi insisteixo —va reaﬁrmar-se en Pere que es sentia realment malament. I després de les presentacions, tots tres i el carretó van enﬁlar carretera de Sants en sentit contrari al destí original per dirigir-se cap a casa d’en Peret. Devia ser ell probablement l’únic que no se n’adonava de l’interès que la Remei tenia per allargar aquella trobada tot i sabedora que es deixava arreglar un vestit que, tan aviat com arribés a casa, aniria de pet a les escombraries.

Si cerques resultats diferents, no facis sempre el mateix. Albert Einstein

Capítol 2 Ara és quan es posa més interessant la historia dels meus pares. A l’alçada de Riera Blanca, i ja dins de l’espai quotidià del meu pare, anaven trobant-se coneguts a qui saludaven. Seguint les més estrictes normes d’educació, tots els veïns els tornaven la salutació sense preguntar explícitament res, però qüestionant-se amb ulls i cara de badoc qui eren aquelles dones, especialment la més jove que semblava molt fina i totalment fora de lloc al costat del jove drapaire. Mentre la meva mare, la Remei, vivia com una aventura, entre atemorida i encuriosida, l’endinsar-se en un lloc i un ambient nou, la vella criada es lamentava i alhora es felicitava que la jove conegués un món real fins ara desconegut, però que per a la majoria de la gent era el seu món. Un barri de treballadors on tothom estava enfeinat, si tenien feina, i els nens anaven bruts o amb els genolls pelats, producte de jugar al carrer. Tot el rebombori de feina, comerç i moviment urbà feia que fins a l’hora de la recollida de les deixalles, a la matinada, l’aspecte d’aquell entorn fos poc lluent i amb cert grau de brutícia pel carrer. El que per a la Remei era qui sap què, per a la majoria de la gent, inclosa la Carolina, allò era la normalitat més absoluta. Arribats enfront del mercat, en Peret es va disculpar i les va deixar soles mentre es dirigia a tancar el carretó en un magatzem que compartia amb d’altres comerciants i que li deixaven sense que li suposés cap mena de dispendi. —Senyoreta Remei és tard, estem en un lloc poc adient i a més s’acaba de saltar la classe de piano. Ai, Déu meu, quan el seu pare ho sàpiga, jo ja puc fer les maletes. On aniré a la meva edat? —es lamentava la pobre Carolina, que ja es veia fotuda. —Va, no et lamentis tant. Al cap i a la fi el meu pare no s’ha d’assabentar de res. Anem al que interessa, no el trobes guapot aquest xicot?

—No, si a sobre encara li farà ullets a aquest poca pena. Això serà la meva perdició. —Sí, Carolina, sí. Però el trobes guapo o no? —Miri, senyoreta Remei, jo no sé si és guapo o lleig, però el que sí que li puc dir és que no és adient per a vostè i que no sé què fem aquí. Cregui’m, aprofitem i marxem ara que no hi és. —Però què dius, beneita. Amb les molèsties que s’ha pres. Ara ens esperem i acabem el que hem començat. —Nosaltres no hem començat res, si de cas ell, i serà per vestits. Si en té vostè un munt. »Hi ha tendes que no en tenen tants, va, cregui’m i marxem que serà el millor per a tots. Mentre les dues dones mantenien aquella petita discussió, el meu pare tornava d’estacionar el seu vehicle per a reunir-se amb elles i per tant totes dues van callar de cop. —Disculpin, ja torno a ser aquí. Si em fan el favor, és molt a prop —i va fer que el seguissin carretera de Collblanc amunt per agafar carrer Progrés on era casa seva. A l’alçada del portal, el sis, en Pere es va adonar que no duia claus i les dues dones es van adonar que aquell immoble no tenia timbres ni porter. Eren davant d’una porta d’una finca de no menys de cent anys de cinc pisos d’alçada que contrastava, com tota la resta, amb un edifici modern de deus pisos construït als anys trenta i que anomenaven el gratacels de Collblanc. La porta era d’aquelles de fusta massissa amb tot de formes en relleu i devia de fer no menys de tres metres. Com es feia en aquelles situacions, en Pere va agafar la picaporta en forma d’argolla que hi havia al bell mig per a tal fi i elevant-la, va donar tres cops secs, va deixar uns segons de repòs i dos cops més ben forts contra la fusta. Senyal que picava al tercer segona. Tots els veïns tenien el seu codi de picar per evitar que quan algú truqués sortís tot el veïnat a obrir. Així un toc sec era la planta baixa, toc sec, repòs i toc fort es referia al primer primera i així tots, tret de les hores en què en la porteria hi havia gent. Tots els pisos donaven per una estança o altre a la façana i per tant podien mirar qui era el que picava i llençar les claus o baixar a obrir. Aquella tarda però, de la finestra del tercer segona no sortia ningú. En Pere va repetir el procés de colpejar la porta. Res. —La meva mare a aquesta hora és a l’habitació de cosir, que és a l’altre banda del pis i, com deu estar escoltant la ràdio, no ho sent —va dir el Pere en to de disculpa una mica avergonyit.

La vella Carolina es mirava a la Remei com dient-li “On ens hem ficat!”, però la jove tret de preocupar-se li tornava un somriure com per demostrar-li que aquella petita aventura la divertia de no dir. Com la cosa s’allargava, el meu pare va decidir cridar allà a peu dret per tal que sa mare el sentís. —Mare! Mareeee! Les claus! —però res. I altre cop:— Mare! Mareeee, cony! I devia ser sa mare l’única de tota l’escala que no el va sentir, perquè d’aquella façana i per les seves finestres van anar sortint tot de caps per veure què passava. L’Enriqueta del segon va ser la primera en demanar raó. —Què són tots aquests crits? —Hola senyora Enriqueta. Sóc jo que he d’entrar i no sé on tinc les claus i la meva mare no sé què fot que no contesta. Ja he picat no sé quantes vegades. —Ah, ets tu, Peret. Vaja, si que vens ben acompanyat. Què és la teva núvia? La més jove em refereixo —va preguntar-li la veïna fent honor de la seva merescuda fama de xafardera. —És una clienta de la meva mare. Que em podria llençar la clau del portal? A veure si un cop a dalt em sent i podem entrar a casa. —Ai sí, fillet. Ara te la tiro —i va abandonar momentàniament aquella vista privilegiada per anar a buscar una clau que va embolicar amb un mocador com a amortidor d’un possible impacte. —Compte que va —va dir mentre deixava caure aquell paquet. La desgràcia o la punteria de la veïna van fer que el Pere no les pogués engrapar al vol i aquell paquet va anar a parar al bell mig del cap de la Carolina que, de retruc, va rebre una manotada del meu pare en l’intent, fallit, d’agafar-lo abans de que li donés de ple. —Ai! Quin mal m’ha fet —deia plorosa la Carolina mentre es tocava tant el cap com la cara. En Pere no sabia si aquell comentari anava referit al cop de claus o a la seva bufetada, o poder a totes dues coses mentre s’interessava pel seu estat. —Deixi’m mirar —li deia agafant-li el cap mentre la Carolina se’l treia de sobre. —No em toqui vostè. Ai Remei ja li he dit que no havíem de vindre. —Si s’hagués apartat no l’hagués tocat, de terra no passen —cridava la presumpte agressora des de la finestra del segon pis. —No, si encara serà culpa meva —protestava entre sanglots l’accidentada.

—No és res. Només és un nyanyo, Carolina —la intentava consolar la Remei, mentre en Pere desembolicava el mocador i treia una enorme clau de ferro de pany antic i tot el veïnat no els treia els ulls de sobre, doncs estaven distrets amb aquell espectacle. Finalment van poder accedir tots tres a la finca i van començar a pujar cap al pis. Era evident, pel soroll que se sentia al passar, que en tots els pisos la gent era mirant per l’espiell, almenys fins al tercer, doncs més amunt s’haurien de conformar amb parar l’orella. A l’alçada del segon, i atenta com estava, va sortir al replà la senyora Enriqueta. L’excusa era recuperar la clau, però la veritable raó era veure de ben a prop aquelles dones. No ho podia evitar. —Com es troba? I perdoni però ha estat un accident —va demanar-li a la Carolina interessant-se pel seu estat, però sense treure-li ull a la Remei mentre en Pere li tornava la clau evitant aturar-se. —Gràcies. —No es mereixen. Per cert si necessiteu res... —va dir-li barrant el pas d’aquella escala estreta. —No, res. Gràcies altre cop, però el que ara necessitem és entrar a casa meva —i va seguir pujant escales seguit per la Carolina i la Remei, que educadament la saludava mentre es creuaven. —Bona tarda. —Bona tarda. Si necessiten quelcom, ja saben on sóc —els deia la veïna des del pis de baix, donat que tots tres ja havien arribat al replà del tercer pis. Encara no havia fet l’intent, en Pere, de picar al timbre de la porta que la seva mare, l’àvia Caterina ja havia obert. —Hola Peret, he sentit la teva veu i la de l’Enriqueta —va dir-li com a salutació sense parar atenció que el fill no arribava sol a casa. —Hola mare. Ha sentit la meva veu i no ha sentit els cops i els crits que feia des de baix? —va recriminar-li en Pere. —Ai, nen, tenia la ràdio posada i estava a l’altre punta, per cert i aquestes senyores? —Li porto unes clientes. Va, mare, podem entrar o ens hem d’estar aquí tota la tarda? Poder que els veïns ja n’han tingut prou de xou per avui. —Ai, si, perdoneu. Endavant, endavant. I tu a veure què dius que et sentiran —deia l’àvia Caterina convidant-los a entrar. Un cop a dins van sentir tot de portes i espiells que es tancaven al mateix temps que la seva.

La Carolina es volia fondre després de posar el primer peu en aquella casa, mentre la Remei no treia ull sobre tot el que veia amb un cert grau de curiositat. Aquell habitatge, com tots els de la ﬁnca, tenia des del cancell una distribució curiosa. A la dreta hi havien dos petits passadissos encorbats que donaven un a una habitació i l’altre al dormitori principal i a un lavabo, de fet l’únic lavabo de l’habitatge. Enfront de l’entrada s’hi veia una altra habitació i a l’esquerra, un llarg rebedor donava al menjador, a un saló (que abans havia estat una altra cambra) i a la cuina. Entre les dos grans estances de l’habitatge es podia accedir a una petita eixida coberta, que donava a un pati obert on tot el veïnat estenia la roba que rentaven en un petit safareig. Aquella sala era on la senyora Caterina tenia tots els estris de cosir: fulls de patrons, penja-robes, vetes i ﬁls, un maniquí només de cos i diferents peces de roba a mig fer, a banda d’una planxa i una post, dues cadires de vímet entapissades (una d’elles amb braços), un llum de peu i una ràdio, eren els principal elements de l’habitació de rentar i cosir. L’alçada d’aquells pisos era considerable i el sostre era travessat per tot de bigues de fusta. El paper pintat de les parets, que en alguns llocs bufava i en d’altres directament havia saltat i penjava a banda de moltes taques d’humitat i d’alguna bombeta fosa, demostrava la manca de manteniment domèstic. L’ordre i la distribució en aquella casa no eren caòtics, eren un desgavell total. A la taula del menjador hi havia tant teles, teixits i elements de sastreria com roba per planxar, pots de pintura, restes de caixes, menjar per fer o plats amb residus de menjar, ampolles buides, piles de revistes i diaris vells i un gat de porcellana. El curiós era que aquell desori entaulat seguia un mínim organitzatiu si es comparava amb el terra del rebedor. Caixes i més caixes, piles d’andròmines recuperades pel Peret i no col·locades a cap client encara, sabates i sabatilles, una bombona de butà, una planta seca i una altra planta, viva en altres temps, però ara també seca a banda de roba bruta apilonada en un racó i uns calçotets al vell mig del trajecte feien d’aquella zona un circuit d’obstacles mal endreçats que donava cert aspecte de deixadesa mentre per acabar-ho d’adobar se sentia l’olor de bledes bullides que venia de la cuina. —Si això està així no vull ni pensar com estaran les habitacions i els dormitoris. Espero no haver d’anar al lavabo —li xiuxiuejava la

Carolina a la Remei fent cara d’astorament mentre en Pere intentava fer una mica d’ordre sense cap intenció de guardar les aparences ni cap mena d’avergonyiment. —Pst! Calla! —li va respondre fluixet la Remei mentre dissimuladament li va colpejar el braç. —Bé, vostès diran —va demanar l’àvia Caterina donat que segons li havia dit el seu fill es tractava d’unes clientes. Va ser en Peret qui va donar-li l’explicació de per què eren allà. —Mare, per descuit meu i per la meva mala traça, no he pogut evitar enganxar-li els baixos del vestit de la senyoreta amb la roda del carretó i he pensat que com vostè és tan manyosa poder li podria arreglar. —Ha estat un accident —va matisar la Remei. L’àvia Caterina es va posar les ulleres de veure-hi de prop i mentre comprovava l’abast de l’estropell, i en clara al·lusió al seu fill, deia en veu alta: —Devia anar distret. Sempre va badant aquest. Avui ha perdut les claus i qualsevol dia perdrà el cap. En Peret no deia res, per no ficar més llenya al foc, mentre la Remei pensava que la que estava a punt de perdre el cap era ella i per culpa d’aquell xicot. —Bé, es pot arreglar, però se l’haurà de treure doncs li vull cosir per darrere perquè no es vegi, i així amb vostè a peu dret no puc —va resoldre l’àvia Caterina després de la primera inspecció ocular. —No s’hi amoïni ja ho arreglarem a prop de casa. Va marxem senyoreta Remei —va respondre ràpidament la vella criada pensant que la seva protegida s’havia de quedar en pèl en aquella casa. —Carolina, dona, si no és molèstia i ja que hi som... —va replicar la Remei. —I tant. La meva mare ho deixarà com nou —va dir el meu pare. —Doncs no se’n parli més, treguis el vestit que només serà un moment. —I dirigint-se al seu fill que era allà mirant-s’ho tot sense moure’s va reprendre’l:— I tu que fas aquí plantat com un estaquirot, què no tens res a fer? A veure si et penses que deixaré que siguis aquí mirant mentre aquesta senyoreta es queda mig nua. Au va, passa! I en Pere va sortir de l’eixida i tancant la porta va anar cap al menjador tot pensant que no li hagués fet res contemplar aquelles corbes que intuïa mentre les tres dones continuaven amb la tasca de reparació del seu mal.

Assegut al menjador el meu pare, després de repassar la meva mare (tot i que encara no ho era), repassar les seves coses i fer una mica de selecció i inventari de tot aquell material que tenia pel pis va sentir com s’obria la porta i sortien les tres dones que anaven comentant els resultats del retoc. —No es nota res. Vostè té mans de plata, oi que sí, Carolina? —comentava la Remei. —Ha quedat molt bé. S’ha de reconèixer que gairebé no es veu l’estrip —va respondre la criada. —Tampoc era tan difícil. No té mèrit doncs el desperfecte era molt petit. Haurien de veure el que em porten de vegades —deia la Caterina traient importància a la feina feta. I en Pere va constatar que realment la seva mare havia fet una bona feina que el feia tranquil·litzar una mica la mala consciència que fins aquell moment duia a dins. Després de tots els agraïments d’uns i disculpes d’altres en Pere les va acompanyar fins al portal després que les clientes s’acomiadessin de la senyora Caterina, tot comprometent-se a cridar l’Antonio, un veí no gaire més gran que el meu pare que feia de taxista, perquè les dugués en cotxe fins al barri de Les Corts, doncs s’estava fent tard i no les volia deixar soles. Mentre la Carolina pujava en aquell cotxe atrotinat que feia les funcions de taxi, la Remei s’acomiadava d’en Pere amb un petó a la galta mentre dissimuladament i perquè no ho veiés la seva protectora li donava un paper i li deia a cau d’orella: —Truca’m. T’he apuntat l’adreça i el telèfon —mentre es dirigia cap al cotxe. —No tinc telèfon jo —li va respondre en Pere. —Bé, hi ha cabines, no? I després de dir això i picant-li l’ullet, la Remei va tancar la porta i l’Antonio va arrencar mentre en Pere s’acomiadava amb la mà veient com el cotxe enfilava carretera de Collblanc avall en direcció a l’Avinguda Madrid i s’acomiadava també amb un “Bona nit tinguin!” dirigit a tots els veïns que tornaven a ser a les finestres per veure el final d’aquell primer acte. —Fem tard i ja sap com és el seu pare amb els horaris. Això sense tenir en compte com ha anat tot plegat, que ha conegut una persona que al seus pares no li farien el pes i que s’ha saltat la classe a l’Orfeó. Si el seu pare se n’assabenta! —es lamentava la vella Carolina.

—No pateixis. Tu no diguis res i si et pregunta li dius el mateix que li diré jo. Que ens hem entretingut amb la professora i que a més tu has tingut un petit accident i si cal li ensenyes el nyanyo. —Ja sap que a mi no m’agrada dir mentides, senyoreta. —Doncs més val que les diguis, perquè si dius la veritat ja has begut oli. I dit això van quedar-se en silenci mentre l’Antonio ja deixava l’Avinguda Madrid per pujar per Arizala direcció Travessera de les Corts.

No es lo mismo estar dormido que estar durmiendo, igual que no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo. Camilo José Cela

Capítol 3 Abans de continuar amb la historia dels meus pares he de matisar que si sóc coneixedor de totes aquestes intimitats és gràcies a la Valèria, que me les ha explicat, i que ella ha conegut mitjançant les poderoses arts de la seducció i de més d’un moment baix en la moral del meu pare. Al matí següent de la introducció en el barri de la meva mare i companyia, el meu pare va comprovar que les notícies volaven. No havien transcorregut ni dotze hores contant totes les de nit i son però del seu incident i de les persones que va dur a casa el barri n’anava ple. —Quines amigues tens, eh, Peret? —li deia algú del mercat. —Ja m’han dit que ets del morro ﬁ tu —li deia un altre i així tots i tot el matí. El meu pare al principi intentava explicar com havia anat tot i que aquella noia era, a tot estirar, una coneguda accidental però com que seguien burxant va decidir no dir res més i deixar que tot caigués pel seu propi pes. “Ja es cansaran”, pensava i seguia amb les seves tasques. Quan creia que tot plegat estava paït, doncs la gent ja no li feia esment de res, davant de la parada del metro de la línia blava va trobar-se a la Valèria que en sortia i només veure’l i amb un somriure el va saludar: —Hola, Pere, com va la vida? —Hola, Valèria, ja veus, pencant, com sempre —va respondre-li el meu pare per afegir:— ens veiem aquesta tarda, cap a les sis, oi? —Si no tens cap més compromís... —li va demanar la noia amb sorna. —Ara mateix no em ve cap més compromís al cap que veure’m amb tu, reina. —Bé, això si no tens cap més història amb noies mones de casa bona. Ja m’ho han explicat. Què bé que fas noves amistats, oi?

—No sé que t’hauran explicat, però tot plegat va ser un accident que, ja em coneixes, vaig intentar reparar el més aviat millor i ja està fet. Ara, aquí pau i després glòria. —Doncs creu-me, i no estic gelosa, que més val així. Segons qui no et convé. Ja saps la dita castellana: no está hecha la miel para la boca del asno. —Home, gràcies eh? —No t’equivoquis, Pere, la mel ets tu. Ens veiem a les sis a la Farola —i llençant-li un petó amb la mà, la Valèria va seguir el seu camí i en Pere, una mica sorprès, va continuar amb la seva feina. El meu pare i la Valèria es van seguir veient i, a banda d’algun retret o comentari, el tema de les noves coneixences d’en Pere es va oblidar i la vida va seguir el seu curs en aquell barri de l’Hospitalet si fa no fa com sempre. Que els dos s’estimaven, a la seva manera, i s’hi avenien era prou evident. S’ho passaven força bé junts i gaudien d’uns inicis sexuals sense massa tabús ni idees preconcebudes de forma natural i desinhibida. En Pere cada cop es guanyava més bé la vida i la Valèria també treia uns bons calerons treballant, des de feia anys, mitja jornada a la tenda de llegums propietat de la seva tia, amb qui vivia des que va quedar òrfena de mare (el pare, mai el va conèixer) a l’edat de deu anys. Servir llenties, mongetes o cigrons cuits, a banda d’arròs i d’altres cereals o lleguminoses seques, al principi a hores mortes i perquè la neboda no estigués voltant pels carrers a la sortida de l’escola, va esdevenir ﬁnalment la seva ocupació laboral. L’establiment era just davant per davant del mercat, al carrer Occident, i de resultes d’aquella ubicació i de les primeres feines del meu pare sovint es veien i es trobaven, i així es van conèixer tots dos. D’una primera amistat infantil, el pas dels anys i l’interès mutu va fer que intimessin i, sense que ells posessin etiquetes ni compromisos a la seva relació, tothom al barri estava d’acord que aquella parella festegés. Seguint aquella dita que sovint recordava el meu pare del qui dia passa any empeny, els dies passaven per tots dos i per la resta del món sense massa maldecaps i amb una més que aparent felicitat, mentre dissimulaven un cert grau de compromís i una voluntat de futur en comú. Almenys així va ser ﬁns aquell dijous de juny a tocar del migdia. Aquell dia en Pere i d’altres veïns treien hores d’on no n’hi havien per posar a punt tot el guarniment dels carrers i dels escenaris principals

de les festes del barri de Collblanc-la Torrassa, que dins de la gran festa major de l’Hospitalet, ja eren a tocar. Mentre el meu pare estava pujat en una escala fent mans i mànigues per fer arribar d’una banda a l’altre del carrer una garlanda amb motius catalanistes, que probablement li farien treure, el que estava a sota comprovant tot el procés li deia que no s’hi escarrés que allò no arribaria. I mentre estaven discutint qui tenia raó i el meu pare tenia les de perdre, doncs li faltaven ben bé dos pams, el petit de la Cinta del bacallà els va interrompre. —Peret —no responia de la concentració i la mala llet que duia per aconseguir l’impossible—, Peret —va tornar a cridar. —Què vols, cony. No veus que estic enfeinat? —va respondre de males maneres. Tot acollonit el vailet li va donar l’encàrrec. —Peret, allà hi ha una senyora que pregunta per a tu. Des de dalt de l’escala va veure que qui demanava per ell no era altre que la vella criada d’aquella noia, la Remei. Només de veure-la va deixar anar la maleïda garlanda que va anar a parar al mig del carrer i va baixar per anar a trobar-la. —Senyor Pere, no sé si em recordarà —va començar dient la vella Carolina un cop eren cara a cara una mica apartats de tot aquell esvalot de nervis per arribar a temps per tenir-ho tot a punt per les festes del barri. —Perfectament. Vostè era l’acompanyant de la senyoreta a qui vaig desgraciar el vestit. —Exactament. Em dic Carolina i precisament l’he vingut a trobar, a desgrat meu, seguint les instruccions, de la senyoreta Remei. —Doncs vostè dirà. —Tenim entès que es dedica a recuperar deixalles que es poden revendre com paper, cartró, ampolles i d’altres objectes com mobles vells que en una casa ja no fan servei. —És veritat. —En aquest cas, m’ha dit la senyoreta Remei que li demani si pot passar per casa seva exactament demà cap a les cinc de la tarda, perquè li faci una ullada a un munt d’objectes i trastos dels que se’n vol desfer. —Així de cop, és una mica precipitat i a més tinc les tasques de les festes i anem molt justets. No li puc pas assegurar. —Li deixo doncs l’adreça i el telèfon, i li prego truqui a la senyoreta Remei si hi ha algun canvi de plans i no pot venir demà. En cas

contrari l’esperem —i li va donar una targeta de visita de la família Florit. El meu pare va estar temptat de dir-li que no calia que ja tenia les dades, però va recordar que aquella informació aquell dia la Remei li va donar d’amagat i probablement aquella dona ho desconeixia. Per tant la va acceptar. —D’acord. Fem-ho així, doncs —va confirmar-li en Peret. —Entre vostè i jo —va dir la vella Carolina—, si pel que fos se’n desdigués i no es presentés, tampoc passaria res. En aquella casa no crec que hi trobi res que l’interessi. No sé si m’entén... Que passi un bon dia i bona festa major —i es va acomiadar educadament mentre el meu pare entenia perfectament el que no o sí li havia dit aquella dona. El meu pare ja gairebé ni se’n recordava de la noia de l’estrip fins tenir aquella conversa, però després no se la podia treure del cap. Fer venir a la criada només per demanar-li una tasca que probablement podria fer algú altre i de més a prop i tan precipitadament, el feien sospitar que les intencions d’aquella jove i d’aquella trobada eren unes altres que la mera contractació d’un servei professional. Potser el millor seria no anar-hi. Mentre rumiava entre el que havia de fer i el que volia fer va sentir que el cridaven. —Pere! Era la Valèria que se li acostava per ensenyar-li de resquitllada, doncs volia mantenir la sorpresa, el vestit que duria en el ball de nit del primer dia de la festa major. Veure-la arribar amb aquella gràcia i aquell somriure lluminós van fer-li venir tots els dubtes del món. —T’ensenyo només un tros perquè vegis el color —va dir-li mentre treia una petita porció de roba de color verd i va afegir:— digues un dia i una hora en la que no hi siguis que he d’anar a veure a ta mare perquè me l’ajusti una mica i no vull que em vegis. No et queixaràs, t’ho dic amb temps, fins dijous que ve no comencen les festes. —Molt bé. Deixa-m’ho mirar, perquè així ara de sobte —va respondre. —I tu com aniràs? Que no et fa il·lusió? —va demanar-li, mentre l’agafava de bracet i començaven a caminar carrer avall, doncs el veia com distant. —No es això, Valèria, és que estic molt embolicat amb tot plegat. La feina, el mercat, les festes, no dono a l’abast.

—Doncs avui no et destorbaré gaire. Només m’has d’acompanyar a casa que jo també tinc feina. La meva tia té hora al callista i he de coure les llenties, almenys fins que ella torni —i com que ell no deia res i intentant animar-lo li va dir:— tu avui descansa i demà passa’t per la tenda que te’n donaré mitja lliura.4 Ja veuràs què bones que em surten. I ja amb més bon humor i ganes de conversa, la parella va anar tot xino-xano fins a dalt de tot del carrer Rafael Campalans. Un cop arribats al portal de casa de la Valèria, i abans d’acomiadarse, el Pere sense que vingués a tomb va dir-li: —Demà pels volts de les cinc. Ja li dic jo a la meva mare. —Com? —va preguntar, doncs no entenia res. —Que demà a les cinc pots passar per casa a provar-te el vestit, ara he recordat que no hi seré. —Encara tinc dies, no pateixis. A què ve tanta pressa? —va respondre una mica sorpresa, doncs no n’havien parlat més durant tot el camí. —Per aprofitar que he d’anar a veure una mercaderia i per assegurar-me que estaràs fantàstica i així, si has de tornar-hi, encara hi seràs a temps. —Per això no has de patir, estaré fantàstica perquè aquest vestit, i això no t’ho hauria de dir, em fa un pit que et cauràs de cul —va dir-li la Valèria acostant-se-li a la orella i fent-li una petita mossegada al lòbul. —Ja que no et puc veure amb el vestit posat, què m’impedeix veure’t amb el vestit tret? —va preguntar en Pere pujant la conversa de to. —Ai, Peret, ho impedeix no tenir casa, ni cotxe ni cap lloc on estar sols, i els dies de cada dia no hi ha sessió de cine, ni doble, ni normal. Però tingues paciència que després del ball la meva tia va a casa de la Cinta i tindrem el pis per a nosaltres sols. I el Pere i la Valèria es van acomiadar amb un petó que ni de bon tros satisfeia les necessitats que ambdós tenien després d’aquella conversa plena d’insinuacions i erotisme. —Pere, que vagi bé demà. A veure si tens sort i trobes quelcom d’interessant —li va dir la Valèria abans d’entrar al portal. En Pere no va respondre. Feina tenia pensant que poder el més interessant seria no trobar res o no presentar-s’hi tot i estar segur, sense 4. Antiga unitat de pes catalana, dividida en 12 unces, equivalent a 400 g al Principat, a 407 g a les Illes i a 355 g al País Valencià.

saber per què, que l’endemà a les cinc en punt seria a l’elitista barri de les Corts. Al mateix temps la Valèria pujava les escales convençuda que segons el que demà trobés ell, ella ja l’hauria perdut. Esperava, almenys, tenir prou temps perquè li veiés el vestit nou posat i que tingués prou ganes de treure-li, encara que només fos per conservar un bon record de comiat. Al matí següent en Pere Prat es va llevar molt neguitós. Li havia costat adormir-se i, sense encara haver fet res del que es pogués penedir, ja se sentia culpable. Mentre esmorzava el seu cafè amb llet a peu dret sobre el marbre de la cuina, reflexionava en veu alta sobre el que aquell dia podia deparar. —Per què m’he de sentir malament? —es deia a si mateix—. La Valèria i jo no tenim cap compromís. Ella sempre ho deixa ben clar. Sí, ens avenim i jo hi estic bé, però i demà? El futur qui el sap? Ella mateixa viu sempre el present i, segons com, qualsevol dia agafa i marxa del barri, que de vegades ho diu. »Jo no li vull cap mal però, qui sap? La Remei és un tros de dona i de casa fina. »Però què estic dient? Si a lo millor només vol treure’s de sobre quatre andròmines i jo aquí fent-me pel·lícules i mala sang. I mentre feia aquest monòlegs com per auto justificar-se del que podria fer o pensar va entrar l’àvia Caterina. —Nen, que parles sol? —Estava pensant en veu alta, mare —no podia mentir doncs l’havia enxampat. —Ahir em vas dir que avui a les cinc o quarts de sis vindria la Valèria, oi? —Sí, mare. Vindrà a què li ajustis el vestit del ball. —Del ball al que anirà amb tu, oi? —Sí, mare. Anirem plegats. —Doncs a veure si tu també tens un moment i t’arreglo l’americana. Ella tota maca i tu de qualsevol manera. No, si a la fi el fill de la que els arregla a tots anirà fet un xarxó. Per cert, tinc uns estalvis, podries anar a ca l’Escoda a mirar-te un vestit, un conjunt d’americana i pantalons ben maco. Ca l’Escoda era una sastreria d’anomenada al barri, de molta tradició i qualitat poc apta per a les butxaques minses de la majoria de veïns que la freqüentaven poques vegades i amb grans esforços, només en casos molt especials com casaments o bateigs.

—Sí, home, no serà pas tan lluïda la Festa Major per fer aquesta despesa. Per cert me’n vaig que és tard. Adéu, mare —el pare marxava escopetejat doncs feia de veritat tard i no li agradava el caire que duia la conversa. Quan ja era a la porta, l’àvia encara el va cridar. —Peret! —Què? Va, mare, que tinc pressa. —No, res, fill. Només que la noia aquesta, la Valèria, m’agrada. Fa per tu. I no com aquella tan tocada i posada que va venir l’altre dia amb el servei bufant-li el cul. —Adéu! —només li faltava el comentari de sa mare. Tot i que les hores se li van fer interminables, es va complir una de les seves cites, “el defecte del temps és que sempre es consumeix” i es van fer les cinc. El meu pare, gairebé sense adonar-se’n, es va trobar en front del portal d’un edifici luxós del vell mig de Travessera de les Corts. No era qüestió de fer-se enrere. Marbre a les parets, plantes, seients, catifa i una sensació de pulcre neteja, a banda d’ascensor ja li feien comprovar que aquella escala en res s’assemblava a les que havia trepitjat abans i molt menys a la seva. Un cop arribat al pis, el més alt de l’edifici, però de fàcil accés a causa de la ràpida ascensió de l’aparell elevador, va picar a la porta. Esperava que obrís una persona del servei o la ja tastada Carolina, tenint en compte el pa que s’hi donava en aquella zona de Barcelona, i es va sorprendre quan va ser la mateixa Remei qui li va obrir el pas d’aquell habitatge convidant-lo a entrar. —Sabia que vindries. Bona tarda —va dir-li tot obrint la porta mentre se’l mirava de dalt a baix. Com ell no deia res i tampoc es decidia, la meva mare el va esperonar a que donés el pas. —Va, home, passa. A veure si et quedaràs aquí plantat al replà com un pidolaire. —Perdona, és que no esperava que obrissis tu la porta. —Normalment no ho faig, però aquesta tarda els meus pares no hi són i el servei té festa. Per cert, estàs molt guapo. I el meu pare no va reaccionar tot i que automàticament va entrar en aquella casa mentre la Remei tancava la porta. Un cop dins ell badava amb tot aquell luxe mentre pensava, tot i que amb efectes retardats, en la confiança que aquella noia es prenia llençant-li aquella floreta sobre el seu aspecte.

No era per a menys, doncs en aquella època el meu pare, amb vint anyets, era ben plantat. Alt i prim, però fort per la feina que feia, duia el seu cabell negre ben tallat i repentinat, ni curt ni llarg i engominat amb una marcada ratlla a l’esquerra. Tot i que aquella tarda no anava mudat, es va arreglar una mica i feia goig. Com sempre que es posava nerviós, i aquella tarda ho estava, es tocava compulsivament aquell bigotet prim que duia i que li baixava a banda i banda dels forats del nas. Arran de veure’l en fotos, i poder per la diferència generacional, trobo el seu aspecte de joventut una mica ridícul, però sembla ser que tenia èxit. Al barri, i sobre tot per la propaganda que en feia l’àvia Caterina, deien que el meu pare tenia una retirada a l’Errol Flynn. Jo que de més gran l’he vist en pel·lícules, l’actor no el meu pare, me l’imaginava, el meu pare no l’actor, fent de Robin Hood i corrent en malles pels carrers del barri com si les parades del mercat fossin els arbres del bosc de Sherwood en versió de l’Hospitalet. Si ell era l’Errol Flynn, i tenint en compte les mateixes instantànies del moment, la versió cinematogràﬁca de la meva mare, i només havia vist una foto, s’acostava més a la Grace Kelly, mentre la Valèria tirava més cap a l’Elizabeth Taylor. Dos trossos de dones, sens dubte, però de fesomia i caràcters ben diferents. El meu pare estava d’allò més cohibit de ser dins d’aquella casa i a soles amb aquella dona. No sabia què l’astorava més, si la majestuositat d’aquell pis enorme o la bellesa de la Remei. La meva mare el va fer passar tot mostrant-li sense massa detalls aquella mansió i, en canvi, amb un alt grau de sensualitat assajada i els seus atributs, que amagava poc intencionadament sota una bata de seda, mentre li feia de guia per aquella casa tot remenant el cul provocativament. Aquell habitatge tenia vuit habitacions, dues per a la família, dues de convidats, dues de feina i dues pel servei. Disposava també de dos pisos, tot anava a parells allà. Al pis de baix, a banda de l’àmplia entrada i l’accés del servei, hi havia el saló, el menjador, la cuina, la sala de planxa i neteja, dos banys, un rebost i les habitacions dels convidats. Al de dalt, les cambres del matrimoni i de la ﬁlla, dos banys més, un despatx i la sala de música. El mobiliari era molt ostentós, de fusta noble i amb tots de detalls gravats.

Les butaques i cadires semblaven còmodes però antigues, que no velles, molt valuoses, cobertes d’entapissats formant dibuixos com mal fets però teixits amb gust. La taula del menjador era prou llarga per encabir no menys de deu comensals i l’envoltaven majestuoses cadires que en altres cases semblarien trons. Les parets eren plenes de quadres que representaven paisatges o escenes quotidianes d’altres èpoques i imatges familiars. Al peu de l’escala que pujava al pis de dalt en Pere es va aturar per mirar un d’aquells quadres. —És el meu pare. Fins i tot pintant-li un somriure fa cara d’emprenyat —va informar-lo la Remei veient que se’l mirava. —Té aspecte de ser una persona important i imponent —va respondre-li sense deixar de mirar el quadre. —Ho és i a més ho vol semblar. Ja el coneixeràs en persona, pugem? —va demanar-li com empenyent-lo a anar per feina. —No m’havies de ensenyar algunes coses? —Sí, ara t’ho ensenyo tot, però primer voldria canviar-me de roba. Ja em perdonaràs però m’he entretingut i quan has arribat m’acabava de banyar. I tots dos van pujar per aquelles escales de cargol emmoquetades. Un cop arribats a dalt, la Remei el va fer entrar a la seva habitació àmplia i espaiosa, decorada molt femeninament, on tenia tot de llibres i ﬁguretes curosament ordenades en unes prestatgeries. La joia d’aquella estança era un gran armari que anava de paret a paret i que era ple de roba, doncs era la seva gran passió segons li va explicar. El va sorprendre que en una part d’aquella cambra hi hagués una porta que donava directament a un gran lavabo instal·lat exclusivament allà per l’ús i gaudi de la Remei, mentre pensava que la majoria de la gent s’havia de conformar amb un inﬁnitament més petit per a l’ús de quatre o cinc persones. —Espera’m aquí i no et moguis que de seguida estic —li va demanar la meva mare, que encara no ho era però estava la cosa encaminant-se, mentre el feia seure als peus del llit, d’us individual amb mides de matrimoni, i entrava al bany per arreglar-se. El meu pare, obedient, va fer el que aquella noia li deia adonant-se que la porta quedava entreoberta. La casualitat de la ubicació física o la puteria de la Remei van fer que tot i que ella quedava fora del camp de visió del meu pare, la seva

imatge es reﬂectís a través d’un immens mirall que en Pere podia veure amb tota claredat des d’on esperava. Amb tota ﬁnor i parsimònia, la meva mare es va descordar lentament els botons de la seva bata descobrint unes espatlles nues i deixant-la caure a terra, un cop desbotonada, per quedar-se només en roba interior. En Pere, sentint-se espia, intentava desviar la vista sense èxit tal era la sensació d’excitació, morbo i plaer que li oferia aquell espectacle. Desconeixia si ella n’era conscient o no, però s’hi estava recreant doncs es posava bé els sostenidors, s’aplicava una loció al cos i s’estirava la goma de les calces mentre al meu pare li tibaven els pantalons i li queien tot de gotes de suor. Si la mercaderia que li volia oferir la Remei al meu pare era ella mateixa, estava convençut de quedar-se-la doncs s’estava venent molt bé. Ésser rossa, guapa, prima, sensual, elegant, simpàtica, culta, rica, amb un cul sortit i uns pits petits aparentment ferms, en aquell moment i en aquelles circumstàncies eren qualitats que feien que el meu pare només li veiés virtuts. Un però i prou li va trobar. A causa de la seva experiència de molts viatges a ca la Rosita va concloure que tot i ser maco i probablement car aquell conjunt de roba interior no l’afavoria gens. Que la meva mare ho tenia tot previst era clar. Ves sinó per què una dona que s’ha de canviar de roba entra al lavabo per desvestir-se i surt en calces i sostens a cercar la roba justament al lloc on té l’estaquirot consumint-se. Doncs així va anar. La Remei sense cap mena de pudor va anar cap a la seva habitació només en roba interior, mentre el meu pare feia el paper d’home íntegre i girava la vista com per no mirar el que ella volia que veiés. L’havia escalfat i ara tocava encendre la metxa. I una altra cosa no, però el meu pare la metxa la tenia ben curta i per tant poc va costar calar foc un cop el combustible ja estava estès. Va passar el que en Pere no volia i la Remei havia forçat perquè passes. Un cop l’acte consumit i consumat, de manera ràpida i inexperta, i encara tots dos nus estirats al llit, el meu pare no va dir el típic “Què hem fet!”, ni va intentar iniciar una conversa dirigida a comentar el que havia passat. No. Ell va fer la pregunta inesperada. —Així doncs, què m’havies d’ensenyar? I ella no va respondre. Com si no li hagués ensenyat prou. Però el meu pare era un professional. Ell havia anat a aquella casa a veure

una munió d’objectes que podria adquirir per revendre i d’allà no se n’anava si no era amb algun negoci fet i ni tan sols es plantejava si la rebolcada amb aquella jove rica esdevindria un bon o un mal negoci. El cas és que van acordar que l’endemà recolliria un xifonier del despatx de l’avi Anselm que ja no li feia servei. El meu pare no va ser conscient del que havia fet ﬁns que ja era a l’alçada de Sants a tocar amb Collblanc.

Què me’n dius d’això? Que què te’n dic? Festa Major. Edu Castelló

Capítol 4 Las festes del barri d’aquell any 1966 havien de ser lluïdes. El règim anava de capa caiguda, igual que el dictador (o “el potes”, com li deien a casa) i per tant la gent tirava més de veta. Van contractar un espectacle de cabaret o variétés (com se’n diu a França); un grup d’havaneres que cantaria, desafiant la censura i com a peça final, “El meu avi”; a banda de l’orquestra Plateria, que faria tant ball de tarda com de nit en aquell envelat improvisat en el saló gran, que feia de teatre del centre parroquial. Decididament els temps i els que els manaven estaven canviant. Com era una subfesta de la pròpia festa gran, els organitzadors triaven entre la gent del barri el pregoner de la Festa Major i, en el primer espectacle d’aquella mateixa nit, un jurat prèviament triat elegiria la Pubilla de les festes. El meu pare, que estava en tots els merders, formava part d’aquell selecte jurat on també hi havia don Cándido, que era el regidor del barri, en aquell temps teniente de alcalde, Ciscu el bacallaner (i marit de la Cinta), la Pepita de les olives i mossèn Ramon, que era el rector de la parròquia. S’albiraven temps millors, però la cosa encara mantenia l’estil dels darrers trenta anys i convenia estar bé amb la cúria. Segons les normes ja establertes, el jurat havia de ser de més de tres i menys de sis membres, i sempre imparell. Dit així semblava qui sap què i en el programa quedava molt bé, però hauria estat més senzill posar que el jurat havia de ser de cinc membres tenint en compte que cap altre nombre acomplia les condicions que marcava el redactat. Era, segons afegia el mateix text, perquè el veredicte fos suficientment discutit però evitant un possible empat entre les dues finalistes. Per fer-ho bé, cap dels membres del jurat havia de conèixer la identitat de les participants i a més, i això no ho posava enlloc però era ja una tradició, que tampoc fos sabut més que per les pròpies interessades, no fos cas que hi haguessin influències. Per tant hi havia

expectació entre el públic per conèixer qui s’hi presentava aquell any i qui s’enduria la corona de reina de les festes. El pregoner havia de ser prèviament acceptat per l’Ajuntament, no fos cas que en comptes de pregó allò es convertís en un míting polític, i aquell any li va tocar a l’Antonio, el veí taxista del meu pare. Home de missa però obrer lliberal era ben considerat per tots els bàndols, doncs a banda de pencaire semblava bona persona i d’una reputació irreprotxable en tots els sentits, veí del barri de feia anys, tot i que el que es diu carisma no tenia. Era més aviat apocat i una mica eixut. El públic assistent a l’acte comentava si aquelles galtes rosades que duia l’Antonio ja a dalt de l’escenari, eren producte dels nervis o dels cigalons que s’havia pres per combatre’ls. Duia en un paper rebregat el discurs que havia de fer, però l’efecte dels cigalons o poder el minut de glòria que li conferia l’acte van fer que aquell bon jan es deixés anar, guardés aquell paper a la butxaca dels pantalons i deixés anar el seu pregó improvisat i curt: —Señoras y señores, damas y caballeros, ilustrísimas autoridades y convecinos. Amigos. Es un honor para mí ser elegido pregonero de las fiestas. Seré breve. »Les deseo a todos que sean felices, especialmente en las fiestas del barrio. Así pues, “por el poder que me ha sido conferido”, declaro oficialmente abierta la Fiesta Mayor. Visca la Festa Major i visca Collblanc! I amb aquestes paraules, que el meu pare va aplaudir, va acabar un discurs que a la gent no li va fer ni fred ni calor i que a molts encara se’ls va fer llarg, doncs tenien presa per fer gresca. Un cop oficialment iniciada la Festa Major i ja amb l’orquestra a l’escenari, tota l’atenció estava fixada en l’elecció de la pubilla de les festes. Una cortina darrere del que tocava la bateria i els platerets feia d’amagatall de les candidates, que nervioses miraven per una escletxa la gernació del veïnat que frisava per veure-les sortir. El cantant solista del grup feia de presentador de l’acte, mentre tot el jurat ja era còmodament assegut en la primera fila per no perdre’s cap detall i la gent era dempeus en la pista de ball. Els més acabalats ocupaven els seus llocs en les llotges de fusta que envoltaven tota la pista de l’envelat i que en el barri anomenaven palcos, i es respirava en l’ambient un corrent d’aire nerviós disfressat de disbauxa controlada. —Bona nit a tothom. Avui és un dia molt especial perquè iniciem la Festa Major d’enguany. Els meus companys i jo intentarem amenitzar-los la vetllada des d’avui i durant tres dies i esperem que s’ho passin molt bé. Una cosa vull que quedi clara, senyores i senyors, res

de quedar-se asseguts pesant figues, aquí del que es tracta és que tothom es posi a ballar i a moure el cos —i aprofitant aquelles paraules, aquell Frank Sinatra català de pa sucat amb oli i vestit amb jaqué platejat i corbata de llacet, va afegir:— i parlant de cossos, no us vull fer esperar més, així que presteu molta atenció a les noies més maques del barri que a continuació us presentaré —i dirigint-se a un company d’orquestra, va dir-li:— endavant, mestre —i va començar a sonar una música de desfilada mentre feien acte de presència en l’escenari totes les candidates. —Amb el número u, la senyoreta Lídia Recasens; amb el número dos, la senyoreta Maria Cinta; amb el número tres, la senyoreta Nieves Fernández, i amb el número quatre, la senyoreta Valèria Cardús. Un fort aplaudiment per a totes elles. No voldria estar en el lloc del jurat, doncs la decisió és molt difícil. Totes són guapíssimes. I el públic va oferir un fort aplaudiment mentre el meu pare estava d’acord amb les paraules del solista, doncs ell, veient que en la tan nodrida exposició de bellesa s’hi trobava també la Valèria, tampoc hauria volgut ser en el jurat. Que totes les candidates s’havien engalanat d’allò més i estaven estupendes era clar, ja que a banda de ser guapes feien goig i ja es veia que la pugna per la corona seria renyida, però la Valèria en especial estava aquella nit i amb les llums de l’escenari increïblement espectacular. Tenia raó que aquell vestit de tirants de color verd turquesa li realçava els pits grans, ferms i rodons, però s’havia quedat curta. El meu pare va haver de reconèixer que la seva mare havia fet una gran feina, doncs l’ajust del vestit havia fet que li quedés com un guant. Li realçava una figura estupenda, que sent honest s’ha de dir que ja tenia, i li feia un culet que tirava d’esquena, mentre a cada pas deixava entreveure una cama a través del recte tall de la part baixa del vestit. Les sabates de taló d’agulla i un maquillatge discret però evident, a banda d’un pentinat que li esqueia, li realçaven aquells ulls negres impactants, a joc a una cabellera morena i recollida amb unes pinces a conjunt amb el vestit. Tot plegat conformava un conjunt que, en opinió del meu pare i de molts d’altres, la posicionava com a ferma candidata a finalista. Després de diferents desfilades, ara de cara, ara d’esquena, ara quietes, va arribar el moment de la deliberació del jurat, que havia d’anarles descartant d’una a una fins arribar a les dues finalistes. Aquell procés

va esdevenir sense grans sorpreses, doncs eren les que feien més goig, en designar com a finalistes la Lídia Recasens i la Valèria Cardús. Aquell definitiu frec a frec va fer que tota la concurrència cridés el nom de la seva preferida, fins que el mestre de cerimònies va demanar una mica de silenci i tranquil·litat, doncs el jurat s’havia de concentrar per arribar a un veredicte. El meu pare tenia clar que tant don Cándido com el mossèn es decantarien per la Lídia, doncs era de casa bona i ben relacionada amb els estaments públics que remenaven les cireres, mentre que el Ciscu i la Pepita de les olives tirarien per la Valèria per afinitat, amistat i camaraderia gremial i per tant hauria de ser el meu pare qui acabés de decantar la balança amb el seu vot. —Senyores i senyors un moment de silenci. Ha arribat per fi el moment que tots estàvem esperant, en especial per a les dues finalistes. Després de moltes i dures deliberacions m’informen que el jurat ja ha arribat a un veredicte. Distingit públic, el jurat ha determinat que la pubilla i reina de les festes de Collblanc-la Torrassa és... —va anunciar el conductor de l’acte i cantant de l’orquestra sense acabar la frase per donar més suspens al moment, alhora que s’escoltava un redoblament de tambor i la gent restava en silenci frisant per sentir el nom— és, és la senyoreta Lídia Recasens. I es van sentir crits i xiulets, mentre les dues noies s’abraçaven i la guanyadora plorava per l’emoció continguda, mentre el president de la comissió de festes, el Ciscu, la coronava com a reina i felicitava també la perdedora com a digna finalista. El segon lloc de la Valèria, lluny de fer-la sentir decebuda, va fer posar-la contenta i somreia a tothom que la felicitava pel resultat i per la dignitat que demostrava sabent perdre, mentre al meu pare l’entristia el resultat d’un veredicte on el seu vot hi havia contribuït de forma decisiva. —Gràcies! —va dir-li la Valèria al meu pare un cop eren junts ja a baix de l’escenari, mentre tothom estava pendent que comencés el ball i la Lídia Recasens es movia pertot arreu exhibint la corona acabada d’estrenar. —Gràcies per què? —li va respondre. —Per haver votat per la Lídia i haver fet que jo no guanyés. —Què et fa pensar que no he votat per tu. —Res i tot. Només ho sé. I el meu pare no va dir res com per confirmar el que la Valèria intuïa. Com el silenci pesava, ella el va trencar per explicar-se.

—Ja saps que jo no sóc de fer el paperot i a més no hi crec en aquests espectacles on el mascle tria com a objecte de desig sexual la femella que més li agrada. És un espectacle denigrant per a la dona. —I així per què t’hi has presentat? —Ho he fet perquè et fixessis una mica més en mi i perquè t’adonessis també de com s’hi fixaven els altres. Intento ser moderna però també sóc una dona i m’agrada que els homes, i un en concret, em mirin amb bons ulls. I abans que el meu pare pogués argumentar res sobre el que acabava d’escoltar, l’orquestra va començar a tocar mentre pels altaveus se sentia la veu del mestre de cerimònies i cantant del grup que deia: —Tothom a la pista. Comença el ball! —Ballem? —va dir la Valèria mentre li oferia la mà al meu pare, que la va treure a la pista de ball acceptant la seva proposta. Parelles de totes les edats dansaven al so de pasdobles, tangos, foxtrots i balls d’agafament i frec de cossos d’estil lliure, mentre escoltaven la música de tota la vida. A ritme de Glenn Miller o Xavier Cugat i amb les cançons modernes dels Mustang i els Sirex, que en aquella època tenien molta volada, el veïnat es movia mentre la canalla corria per entremig d’aquelles cames que intentaven seguir el ritme de la música. El colofó d’aquell primer ball de nit havia d’acabar amb el ball del fanalet, doncs el de rams es destinava a la sessió de tarda. Els homes compraven fanalets i treien la noia triada a ballar. Amb una música romàntica i melòdica i amb els llums apagats, només amb la claror del fanalet, tothom feia el que podia mentre sostenien el pal d’aquella lot de paper de ceba. Tenia molta acceptació entre la parròquia. Aquell ball permetia redimir tibantors i consolidar sobre la pista una relació ja existent o iniciar-la, si la invitació era acceptada per la noia escollida i poder desitjada des de feia temps. L’excusa era immillorable per intimar i arrambar cossos, fregar cares i deixar anar algun petó aprofitant la foscor de les llums apagades i la tènue i tremolosa il·luminació de l’espelma que es consumia. La cua per fer-se amb un d’aquells estris de seducció era considerable i la comissió aquella nit faria calaix amb la seva venda i el servei de bar. En Pere Prat esperava pacientment el seu torn, mentre la Valèria l’esperava a ell i es distreia tot xerrant amb uns coneguts d’un dels palcos privilegiats de l’envelat.

Ja amb el fanalet a la mà i com gairebé la majoria d’homes de totes les edats es va girar deixant enrere el mostrador quan se la va trobar de morros. —Gràcies, però l’hauria preferit de color rosat. Fas molt de goig. —Remei! Què fas aquí? —va demanar sorprès el meu pare al trobar-se de cop amb la meva mare, que ni era del barri, ni se l’esperava, mentre ella allargava la mà per fer-se amb el fanalet i a sobre queixantse del color triat, com si el meu pare l’hagués comprat per oferir-l’hi. —Els meus pares són a la casa de Caldetes i he vingut amb la Carolina, decidida a afegir-me a la festa del teu barri, ara que ja som parella. Ni el fanalet era per a ella, ni esperava trobar-se-la, ni molt menys eren parella, ni festejaven, ni res. La Remei havia estat per al meu pare una experiència sexual ja viscuda i superada, fruit d’una transacció comercial, que dit així sonava fatal, doncs era com dir que el meu pare se n’havia anat de putes. —Perdona però tenia ja compromès el ball amb una altra persona —li va respondre mentre intentava trobar sense èxit la Valèria, que ja enfilava la sortida de l’envelat després de veure aquella trobada. El meu pare patia per aquella incòmoda situació, doncs començava a sonar la música, s’apagaven els llums i s’encenien passions i espelmes. —Doncs més val que t’afanyis perquè el ball ja ha començat —va recriminar-li la Remei. L’absència d’una, la presència de l’altra i que era l’únic fanalet que restava per encendre el van fer decidir per gaudir del moment i aquell ball el va ballar amb la meva mare. Com si d’un concurs es tractés i tenint en compte que van encendre’l més tard que els altres, els meus pares van ser la darrera parella en mantenir el fanalet encès i això en opinió de la meva mare era un senyal. El nostre amor és el que més dura —va dir. Per al meu pare era només una qüestió temporal pel que feia a l’encesa i a molt estirar a la llargada de l’espelma a banda d’una qüestió de circumstàncies producte de l’absència de la parella titular que havia beneficiat una suplent no convocada. L’àvia Caterina mentrestant s’ho mirava amb cara de malfiança i desgrat. —On has estat aquesta nit? —va preguntar-li l’àvia Caterina al meu pare al matí següent del primer dia de festes. —Aquí i allà, no ho sé —va respondre-la amb desgana.

—Festa grossa, suposo, perquè no has vingut a dormir a casa. —Mare, no em facis un missal que no en tinc ganes. —Has estat amb aquella dona, et penses que no et vaig veure? Per tu faràs però sàpigues que t’estàs equivocant. Tu ets un treballador i ella una noia de casa bona, això no sortirà bé i en sortiràs escaldat. Ella pot tenir tot el que triï però tu has de triar el que vols, perquè ella es pot equivocar i tu no. Pensa-hi. —Prou! Ja sóc gran per decidir el que fer. Les coses van com van, la Valèria va desaparèixer, vés a saber amb qui devia estar. I em sembla bé, som lliures per prendre les nostres decisions. Jo em vaig trobar amb la Remei, doncs ja està. —Doncs sàpigues, nen, que no totes les decisions són encertades. —Mare, amb això hi estic d’acord. No és gens encertat que em foti el cap com un timbal de bon matí. Me’n vaig que hi ha la fira de mercat de vell i ja sap que hi poso parada. —I l’esmorzar? —No tinc gana. I el meu pare va marxar cap al magatzem per destriar, d’entre tot de mobles vells i andròmines que havia recollit o adquirit, les que exposaria a la fira davant d’un públic que normalment no s’interessaria i que ara, amb l’excusa de les festes, s’hi pararien i poder es podrien vendre i va deixar la seva mare amb la paraula a la boca. Mentre el Pere muntava la paradeta pensava que probablement l’àvia tenia raó, doncs com més intimava amb la Remei més fora de lloc es trobava. No se sentia ell mateix, havia d’aparentar que li venia de gust el que ell no decidia. El problema era que tampoc se’n podia estar. Se sentia vigilat i pressionat per les ànsies imprevisibles de la Remei i pel permanent servei de seguretat que representava la vella Carolina. El dia s’havia llevat mig ennuvolat i tots els comerciants i expositors pregaven perquè no plogués i deslluís la fira. Distret com estava amb aquells pensaments i la feina d’arranjament, el meu pare no va veure aparèixer la Valèria per la paradeta. —Què, molts clients? —va dir-li sense cap salutació prèvia i com si se’n fotés, doncs era d’hora i allà no hi havia ningú tret dels que posaven les parades. —Hola, Valèria. Per cert, ahir et vaig estar buscant i no et vaig trobar enlloc —va respondre-li el meu pare justificant-se abans d’hora. —Doncs era allà però no em devies veure perquè estaries distret. —Devia estar distret buscant-te.

I van continuar amb aquella conversa plena d’ironia i retrets camuflats amb cordialitat fingida. —Per cert al final no vaig ballar el ball del fanalet. I tu? —li va preguntar la Valèria tot i saber la resposta però forçant que fos el meu pare qui l’hi donés. —Doncs no el vas ballar perquè no vas voler, perquè tenies parella i amb ella el fanalet. —No passa res, estava cansada. Ahir no hagués estat bona companyia, en canvi a tu se’t veia d’allò més cofoi amb aquella noia. Per cert, molt guapa, vas fer bé en convidar-la —li va retreure. —Jo no la vaig pas convidar, va vindre perquè va voler i entre la teva fugida i la seva presència, ves que havia de fer jo amb el fanalet. Tot plegat va ser una coincidència, però reconec que m’ho vaig passar d’allò més bé. —Darrerament es donen moltes coincidències. L’accident amb el seu vestit i el teu carretó, que ta mare sigui cosidora, que anessis tu a les Corts a fer negocis just quan jo havia d’anar a veure ta mare, que la noia aquella també sigui d’aquell barri on vas anar tu, que arribi a una festa major que no és la seva i que balli justament amb tu quan jo no hi era. El món és un mocador —va detallar la Valèria fent esment que estava al cas de tots els darrers esdeveniments especialment els que feien referència al meu pare i la meva mare. —Doncs sí, noia. El món és molt petit i pel que veig el barri encara més. —Per cert, què és nou aquest? —va preguntar la Valèria assenyalant-li el xifonier tret de ca la Remei i que exposava. —Doncs sí. És una de les darreres adquisicions. —Darrerament vas fent moltes adquisicions noves, tu veuràs que fas amb les velles. »Et deixo que estàs enfeinat i jo vull fer un volt per aquí. Ja ens veurem. La Valèria va marxar alçant la cara, mostrant l’enuig que duia amb molta classe. Si el meu pare era del morro fort, la Valèria encara ho era més. Tenia raó en estar ofesa, però el meu pare no podia sofrir que la seva venjança fos mostrar-se especialment atenta amb altres nois amb els qui arrambava sense cap mirament. La gota que va fer vessar el got van ser els retrets de l’àvia Caterina que reprovava totalment una relació que en paraules seves no aniria enlloc i el farien ser un desgraciat.

Amb els dies passant i sense que cap dels dos baixés del burro, amb l’afegit que la Remei freqüentés més el barri i mostrés més descaradament els seus encants, van fer que meu pare tirés pel dret i que la meva mare aconseguís el seu propòsit. Els meus pares formalment, i en contra de tothom, van començar a festejar.

El desengany camina somrient darrere l’entusiasme. Madame de Staël

Capítol 5 El temps va anar passant i va fer que les festes del barri quedessin lluny com l’estiu que ja s’havia consumit i canviava el temps, doncs començava a refrescar. Aquella fredor de finals de tardor es veia atenuada pels raigs d’un sol que la colla del meu pare, per convicció, prenien sempre d’esquena i que durant el dia escalfava l’espai per on tocaven i compensaven una mica l’evident descens de les temperatures d’aquell mes de novembre de l’any 1967. Aquell sol radiant estava eclipsat pel que feia a la relació entre el meu pare i la Valèria, que amenaçava tempesta i estava sempre ennuvolat d’ençà aquell ball no ballat del primer dia de festes. Les trobades entre ells es limitaven a una salutació de compromís fent ús de les mínimes normes d’educació i a una ostentació de felicitat fingida quan es trobaven anant aparellats: el meu pare amb la meva mare, que cada cop més es deixava caure pel barri i ja era de domini públic la seva relació, i la Valèria amb el Jordi Ramis, el fill d’un representant de fruits secs de tota la vida, que també era del barri i de la colla. Si al carrer el clima era fred, quan tots quatre es trobaven, esdevenia gèlid. En una d’aquelles trobades en les que intercanviaven les paraules justes per descriure una sensació de joia que aparentment sentien i la cara d’alguns no mostrava, la Remei va esbombar un anunci que el meu pare anava eludint des que la meva mare li havia proposat. —Em satisfà anunciar-vos que aquesta tarda el Pere ve a casa a prendre cafè i a presentar-se formalment als meus pares. Avui es farà ja oficial el nostre compromís, oi Pere? I el meu pare assentia amb el cap sense obrir boca, mentre la Valèria dissimulava el seu desgrat compartit també per ell i els deia a tots dos:

—Doncs us felicito i us desitjo molta sort. Pel que fa a nosaltres, anem fent i de moment no volem cap compromís. El Pere ja sap com sóc jo i a més tots dos hi estem d’acord, oi, Jordi? I el Jordi no deia res deixant palès que en aquella trobada i en aquelles relacions els dos homes poc hi tenien a dir. Amb un comiat poc efusiu cada parella se’n va anar pel seu costat. Uns per anar fins a la tenda de llegums cuits, on la Valèria havia de rellevar la seva tia, i el altres, per anar fins als límits del barri on la Remei s’havia de trobar amb la vella Carolina per tornar cap a una casa on, en poques hores, hi hauria presentació oficial. Després d’acomiadar-se de la meva mare i un cop ja sol, el meu pare de camí cap a casa seva va creuar de vorera en arribar a l’alçada de la tenda de llegums des d’on la Valèria el mirava sense cap mena de dissimulació. Ell caminava amb el cap cot com si tingués quelcom per avergonyir-se. Aquell trajecte de pocs metres se li va fer etern perquè ja patia abans d’arribar-hi i continuava patint un cop l’havia superat. Tot i que es volia convèncer que feia el correcte, alguna cosa dins seu el consumia. Li venien tots els dubtes del món cada cop que pensava en la Valèria, que era sovint, i encara més cada cop que la veia, cosa menys habitual, doncs ho evitava en la mesura en què li era possible. Per distreure’s va començar a rumiar en el que hauria de dur com a present de benvinguda aquella tarda, doncs tenia clar que no s’hi podia pas presentar amb una mà davant i una altra darrere. La típica caixa de bombons o el més que tronat ram de flors no li acabaven de fer el pes i comprar un braç de gitano li semblava més aviat fer el pagès. Volia alguna cosa que els pogués sorprendre, tenint en compte que en aquella casa hi tenien de tot, per molt que fes, tot el que pogués dur els semblaria poc. Mentre deambulava trencant-se el cap pels voltants del mercat, ho va veure i ho va tenir clar. Una cosa menys de què preocupar-se. Ja havia decidit amb què es presentaria aquella tarda com a obsequi d’introducció en l’alta societat barcelonina. Tot i que ja tenia previst anar-hi a peu, el fet de trobar-se l’Antonio va fer-li canviar de plans. —Hola Peret, dónde vas carregat de regals. ¿Que hay celebración? —va dir-li quan se’l va trobar amb un paquet enllaçat a cada mà. —Hola Antonio, vaig cap a casa a veure si dino que aquesta tarda vaig a ca la Remei —va respondre el meu pare tot alçant cada paquetet

amb els braços com si fossin els platerets d’una balança romana en forma de cos humà. —Ya veo que avui la visita és de compromís. I com hi penses anar? —li va demanar. —Doncs a peu, com vols que hi vagi. Per anar allà tinc mala combinació de metro i s’hi espero l’autobús, trigaré més que anant a peu. —Podries anar-hi en cotxe —li va suggerir l’Antonio. —Sí, home, amb el cotxe de San Fernando, uno a pie y otro andando —li va respondre en Pere. —El de San Fernando no sé, pero si te sirve el de San Antonio? Si quieres t’acosto amb el taxi que em ve de camí. A quina hora hi has de ser? —A les cinc en punt —va concretar el meu pare. —Doncs a dos quarts quedem al portal i te acerco, que ya me sé el camino. —Home, Antonio, si no és molèstia, em faries un favor. —Que va a ser molestia. Que no veus que si vas a peu arribaràs tot suat i fet una merda. No se hable más, a las cuatro y media tienes el taxi en la puerta. —Com vulguis, gràcies, Antonio, però que sigui a dos quarts menys cinc, que no vull fer tard, en aquella casa es veu que la puntualitat és sagrada. I d’acord estant es van acomiadar ﬁns a primera hora de la tarda mentre el meu pare treia un somriure per sota el bigotet, doncs semblava que la cosa pintava bé i mirava com aquell bon home, l’Antonio, entrava en el bar de la plaça per fer el quinto merescut i ben guanyat de cada migdia. Amb aquella alegria, la feina feta i dos capses embolicades d’allò més bufones va acabar de fer el camí cap a casa per dinar i per arreglarse de cap a peus, doncs en la seva opinió en aquests casos la primera impressió és el que compta. Amb puntualitat anglesa l’Antonio esperava amb el motor del taxi en marxa a l’hora i lloc acordats, just davant del portal del carrer Progrés on hi vivien i esperava que el seu client baixés per començar a avançar cap a les Corts. Si arribaven tard, que no fos per culpa d’ell, pensava mentre mirava el rellotge que donava ja dos quarts de cinc. A dalt en Pere s’acabava d’ajustar el nus de la corbata que li havia fet sa mare, doncs ell desconeixia, per manca d’us, la tècnica d’aquesta peça de complement del vestir. Aquest darrer detall venia precedit d’un menjar ràpid i lleuger i d’una preparació convenientment planiﬁcada. Dutxa, retalls dels pels

del nas i de les celles, afaitat i pentinada del bigotet, neteja i tallada d’ungles de les extremitats superiors i inferiors, muda nova de roba interior i mitjons fins a l’alçada gairebé dels genolls, aplicació de loció i colònia i pentinada del cabell amb ratlla i gomina, van composar la primera fase de posada al punt. La segona fase o acabat era la tria i posada de pantalons planxats i amb la ratlla ben marcada color gris marengo a conjunt amb l’única americana del seu vestidor sobre una camisa blanca amb coll emmidonat i mànigues amb puny anglès. Espera de fixació i enduriment del cabell per posar-se la corbata i l’americana per rematar amb la col·locació d’un barret folrat i prestat pel difunt marit de la senyora Enriqueta del segon. Tot i anar bé de temps, l’endarreriment i estat nerviós va ser produït per la comprovació de la manca de lluentor en les sabates i posterior embetumada amb taca inclosa. Amb tot a dos quarts i cinc tocats el meu pare obria la porta del taxi de l’Antonio. L’Antonio es va jugar la seva integritat, la del seu client i la del seu vehicle per intentar esgarrapar els minuts que el meu pare havia perdut en el seu abillament fet que va suposar arribar a destí quan encara mancaven cinc minuts per les cinc. Amb el meu pare fora del cotxe i ja davant de la solemne porteria de cal Florit, l’Antonio va obrir la finestra per dir-li: —Peret. —Què? —va demanar el meu pare girant-se cap el cotxe adonantse que amb les preses ni s’havia acomiadat del seu xofer. —Nada. Que tinguis sort! I picant-li l’ullet el veí taxista va arrencar el cotxe per començar a guanyar-se la vida a banda de jugar-se-la deixant en Pere sol davant el perill que suposava creuar aquell vestíbul que ja podia veure perquè el diligent porter del luxós edifici li obria la porta convidant-lo a entrar. El porter de la finca el va aturar per demanar-li raó, fet que va suposar anunciar solemnement la seva presència a la família mitjançant un intercomunicador i amb aquest preàmbul el va acompanyar a l’ascensor principal fins al pis més elevat, seguint les instruccions rebudes. Un cop a la porta del majestuós pis de la família Florit, el meu pare va haver de passar un nou filtre i va ser rebut per la vella Carolina que el feia entrar tot donant ordres a altres serventes perquè li agafessin el barret, els presents i qualsevol altre peça de roba que no li fos de menester durant la seva estada en aquella casa. El meu pare va deixar el

barret i prou, doncs no duia res més i els paquetets se’ls volia quedar amb ell. Tot seguit d’aquell primer ritual tots dos van simular que aquella visita era la primera per part del meu pare i la vella Carolina li va demanar que la seguís per deixar-lo en un saló mentre anunciava la seva arribada. La primera en fer acte de presència i donar-li la benvinguda va ser l’àvia Fina, mare de la meva mare, que el va saludar molt fredament mentre li deia que l’acompanyés ﬁns al gran saló on l’esperaven la Remei i el patriarca, l’avi Anselm. Si l’objectiu amb tantes aturades, esperes i diferents acompanyaments era demostrar poc grau de familiaritat i una gran manca de senzillesa certament ho aconseguien. La tensió que es respirava en aquell ambient es podia tallar amb un ganivet poc esmolat. Darrere d’aquella enorme porta de vidre de dos fulles es trobaven la resta de membres d’aquella família i la resta del servei i, ben present, al mig del saló, una imponent bandera espanyola amb una àguila que, en paraules del meu pare, li va fer tot l’efecte que amb el bec el volia picar. La Remei, que era dreta al costat del seu pare que s’alçava per saludar el meu, mostrava un somriure tens com tota la resta en aquella casa. —Senyor Prat, endavant. Sóc l’Anselm Florit, pare de la Remei, i ella és la meva esposa, la senyora Fina, a qui acaba de conèixer —va dir-li tot oferint-li la mà i repassant-lo de dalt a baix. —Encantat, senyor Florit —va respondre el meu pare mentre encaixava amb el que podria ser el seu sogre. Després que l’avi li oferís asseure’s, els meus pares es van saludar sense massa efusivitat, li va oferir una copa de xerès i va començar l’interrogatori que el meu pare preveia quant a concepte, però desconeixia en grau. Li van fer un tercer grau en tota regla a banda de deixar-lo com si fos un drap brut. —Senyor Prat, no es posi massa còmode perquè crec que no s’hi estarà gaire en aquesta casa. En primer lloc voldria saber tres coses. On viu, quants anys té i amb què compta —va deixar anar l’avi sense fer ús de cap tipus de diplomàcia. —De moment aquestes me les sé —va respondre el meu pare fent una mica de conya que o no va entendre o no va agradar a l’avi Anselm, doncs no va variar gens el rictus de seriositat i mala baba que el seu rostre desprenia. En aquell moment va recordar el comentari de la Remei, doncs cara a cara aquell home imposava més que l’aspecte

que exhibia en el quadre que havia vist el primer cop que havia posat els peus en aquella casa. Tot i així va respondre sense manies. —Senyor Florit, visc al vell mig de Collblanc, tinc gairebé vint-iun anys i compto amb la joventut, l’empenta i la ferma convicció de poder fer feliç la seva filla. Aquella no devia ser la resposta que l’avi esperava, doncs els comentaris que li faria després no mostraven cap bri de satisfacció. —Miri, jove, que visqui en un barri més aviat obrer i proletari amb un alt grau de delinqüència no és de per si dolent ni bo, però és prou evident veient el seu aspecte. Pel que fa a la seva joventut, no hauria de ser un avantatge per aconseguir la meva filla, doncs si el que volgués fos un vell ja em té a mi. Ara, que compti només amb empenta i força per mi no és motiu suficient perquè hagi de fer feliç la meva filla. —A què es dedica, si és que es dedica vostè a alguna cosa a banda d’intentar pescar la nena —va concretar. —En aquest cas i feta la puntualització que li agraeixo, concretaré. Els meus ingressos són més aviat minsos, he fet l’escolaritat fins als dotze anys i em dedico a recollir, recuperar i revendre tot d’objectes, mobles, andròmines i malendreços. I abans que m’ho pregunti, sí, sóc drapaire. —Recupera de tot i ho fa molt bé. Es guanya la vida i està molt ben considerat. A més l’estimo —va puntualitzar la Remei com per donar-li un cop de mà i de pas fer evident els seus desitjos fins aleshores sempre satisfets. —Filla, et prego que no t’hi posis en aquesta conversa d’home a home que estem mantenint o hauré de demanar-te que ens deixis — va dir-li amb cara de pocs amics i de forma taxant a la seva filla, que va abaixar el cap i no va tornar a obrir boca, mentre el meu pare i el meu avi continuaven amb aquell reguitzell de preguntes i respostes, com si d’un concurs es tractés amb la meva mare com a premi. —Però de veritat es creu, venint aquí, que un home amb la meva posició social pot acceptar-lo a vostè, que segons tinc entès té unes idees contràries a les meves, com a promès de la meva filla? I com em temo que em dirà que sí, m’agradaria que em donés alguna raó que ho sustenti —va demanar l’avi. —Li podria donar vàries, però principalment una. Perquè sembla que la seva filla així ho vol, però cregui’m que darrerament i per com va tot jo ja m’ho estic repensant. —El que ella vulgui o deixi de voler, en aquest cas concret, per a mi no és ni pertinent ni suficient, així que sàpiga que no tan sols no

aprovo aquesta relació, sinó que em satisfà que m’informi que s’ho està repensant, perquè jo ja ho tinc pensat del tot i el convido que marxi d’aquesta casa i deixi de veure’s amb la meva filla. Considero que no és vostè el pretenent adequat per a la nena. I com l’avi donava gairebé per enllestida l’entrevista i el meu pare no es prenia massa molèsties en lluitar-ho més, la meva mare, la jove Remei, va ficar cullerada. —Però pare... —i no va poder continuar, doncs l’avi la va interrompre. —Ni pare ni pera —i fent callar la filla i amb l’àvia sense dir ni piu, es tornà a dirigir al meu pare:— senyor Prat no es prengui malament el que li diré, estic segur sense conèixer-lo que és vostè bona persona, però un pare sempre té altes expectatives per als seus fills i vostè, en la meva opinió, aquestes expectatives no les acompleix. A més ja deu saber, i si no li dic jo, que la meva filla és bastant capriciosa i ara s’ha encapritxat de vostè, però com ja ha fet amb moltes altres coses, també se’n cansarà. I el que estem discutint aquí no és la compra d’un vestit o planegem unes vacances, és quelcom de més seriós. Si algun dia té fills ho entendrà. —Senyor Florit, ho entenc perfectament i a desgrat meu ho accepto, tot i que li he de dir que la seva filla quan vol és molt convincent i acaba aconseguint el que es proposa. Té la capacitat d’enlluernar-te, però probablement això vostè ja ho sap. —Què m’ha de dir —va dir l’avi fent cara de resignació. —Ara resulta que com jo m’he enamorat és culpa meva, mare, digues alguna cosa. Pere això no m’ho esperava de tu —la Remei demanava ajuda doncs comptava que el meu pare i el meu avi es posessin d’acord, però ni molt menys en aquells termes de la conversa, es va posar a plorar per estovar-los a tots doncs els seus plans s’estaven trencant i de quina manera. —Poder esteu sent massa durs amb la nena. Anselm, l’amor no coneix de res i la nena s’ha enamorat d’aquest, que per cert si té tants dubtes, no sé que hi fa aquí. Poder encara tindràs raó i el que ha vist en la nena és un bon negoci —va dir l’àvia Fina intentant donar-li un cop de mà a la seva filla sense massa èxit. —S’ha enamorat d’aquest senyor de la mateixa manera que la setmana passada es va enamorar d’una bossa de mà i fa un mes d’un cavall i així sempre des que va néixer. I no puc dir que sigui només culpa d’ella. És culpa nostra i de com l’hem educada. A més a més, Fina, amb això és cagada a tu —i de re-

truc l’àvia Fina també va rebre mentre el meu pare lluny de passar-ho malament semblava gaudir com si fos al teatre veient un vodevil. —No, si encara serà culpa meva —va deixar anar l’àvia Fina. —Si de cas de tots menys d’aquest senyor que si hagués volgut fer negoci amb la nena, només ens hagués hagut de donar coba, i almenys per aquesta banda la seva actitud l’honora, i ja n’hi ha prou, la decisió està presa. Veient que una plorava, l’altra cridava i que allò estava degenerant, per evitar més conflictes el meu pare es va alçar escenificant el final d’aquella visita, atès que l’avi Anselm ja havia donat la reunió per acabada, mentre la meva mare, que seguia plorant, fixava una mirada d’odi contingut cap el seu pare i cap el meu. Quan ja anava a acomiadar-se, el meu pare se’n va adonar. —Ai, me n’oblidava. Aquests regals són per la seva senyora i per la seva filla. Espero que els acceptin, encara que tal i com ha anat tot només serviran com a record de comiat —i els va entregar un paquet a cadascuna. Al desembolicar-los van sentir-se dos crits alhora i un comentari de l’àvia Fina després de la sorpresa inicial. —Però això què és? Vostè què s’ha pensat? —va dir tot ensenyantli al seu marit el conjunt de calces i sostens que havia acabat de rebre d’un desconegut, presumpte xicot de la seva filla i frustrat aspirant a gendre. —Però que t’has begut l’enteniment? No se t’ha acudit portar res més que això? —va demanar-li la Remei a crits, substituint el sentiment de pena pel d’intens emprenyament, mostrant encara més avergonyiment i molèstia per l’obsequi rebut que el que havia demostrat la seva mare. Amb una flegma britànica i amb un total autocontrol, l’avi Anselm es va dirigir cap el meu pare i va dir-li sense aixecar la veu: —Senyor, em sento ultratjat en la meva pròpia casa, li prego que agafi aquest conjunt de roba interior i foti el camp, del contrari em veuré obligat a trucar la policia. Per qui ens ha pres? —No em mal interpreti, senyor Florit. Les talles, com podrà ben suposar, les he intuït i no pateixin perquè si no els van bé o no els agraden es poden canviar. Cregui’m que són de qualitat i jo d’això entenc. —Tant et costava trobar unes flors o uns bombons? No, havies de ser original, doncs t’has lluït —va recriminar-li la Remei mentre li llençava pel cap aquell regal amb caixa i tot i l’àvia Fina es mirava de

reüll el seu conjunt i no li feia fàstics.— Com m’has pogut fer això! —va dir-li la meva mare abraonant-se contra el que fins aquell dia era el seu xicot, mentre l’avi Anselm cridava la Carolina, que darrere la porta no s’havia perdut detall, perquè acompanyés al meu pare a la sortida, tot dient-li. —No puc dir que ha estat un plaer i menys amb aquesta traca final, però no li desitjo cap mal, només espero no veure’l més. —Em sap greu haver perdut el temps i haver-li fet perdre a vostè, senyor Florit. La seva filla és molt guapa però... —i dirigint-se a la Remei—, però Remei, tu i jo no estem fets l’un per l’altre. M’he adonat que jo he estat un dels molts capricis que fins ara sempre has aconseguit. En aquest cas t’hauràs de quedar amb les ganes i si vols amb les calces. Ho lamento —va sentenciar el meu pare com a epíleg d’aquella visita. —Ets un malparit i m’has enganyat. Ja te les pots confitar —va dirli la Remei al meu pare mentre es tornava a posar a plorar. —Nena, aquests modals! —va saltar l’àvia Fina mentre intentava consolar-la i veia com el meu pare amb un dels dos regals sota el braç sortia d’aquella casa per no posar-hi més els peus. L’avi Anselm, mentrestant i tenint en compte tot aquell disbarat de reunió, es queixava que passaven ja més de deu minuts de les sis i encara no havien berenat, i l’àvia Fina cridava les criades perquè la nena, la Remei, no es trobava bé i havia vomitat sobre la butaca de lectura d’estil francès. —Això és producte del nervis, nena, amb una til·la et passarà —li deia l’àvia mentre, mirant-se el conjunt que s’havia quedat, pensava que aquell noi, tot i ser drapaire, en temes de cotilleria no tenia pas mal gust. No sabien encara que el que li passava a la meva mare era producte del fet que jo ja estava en un incipient però imparable procés de gestació. Mentre en aquella casa s’intentava tornar a la normalitat, el meu pare es dirigia a peu cap a Collblanc, intentant pair aquella primera i darrera reunió familiar a can Florit. Una ràfega de vent va fer que aquella ratlla als cabells fins ara degudament fixada se li desfés i anés a parar sobre els ulls, i se n’adonà doncs refrescava que amb les preses i la tensió d’aquell moment s’havia descuidat el barret. L’Enriqueta del segon, amb aquest fet, aprofitaria per demanar-li explicacions i de pas xafardejar.

—Quina mandra. Fent via per la carretera de Sants i sense adonar-se’n, a l’alçada del Passatge Costa va sentir que algú li deia: —Hola, Pere. El meu pare va alçar el cap, doncs era dels que caminava sempre amb el cap cot, tot i els constants advertiments per part de l’àvia Caterina que aquella postura a la llarga el faria patir de mal d’esquena o acabaria geperut. La que el saludava era la Valèria, que d’un temps ençà se la trobava més que quan tots dos sortien junts. —Hola Valèria. Què fas per aquí? —va preguntar doncs ben bé no sabia què dir. —He acompanyat el Jordi fins a casa seva. El Jordi vivia molt a prop d’allà en una zona de pisos construïts com si fossin nínxols. Eren grans blocs de ciment del mateix color que l’uniforme policial i l’ambient que es respirava en aquella època, gris. Com eren fets en règim de protecció oficial, ja s’intuïa que els agraciats a qui se’ls atorgava un eren afins al règim i d’aquell sorteig prèviament amanyat només hi sortien boles blaves com la camisa que duia el que sacsejava el bombo. Per tot allò, a aquell conjunt arquitectònic d’habitatges de baix cost l’anomenaven o s’anomenava el Bloque del Caudillo. —Vaja, pensava que la cosa anava a l’inrevés i que era l’home qui acompanyava la dona —va dir el meu pare mentre s’enretirava una mica del mig del carrer, doncs entorpien el pas dels qui passaven amb força presa. Per a la majoria que voltava per allà ja era hora de tornar a casa i el temps fred i humit no convidava a fer passejades. —Va, home, no siguis antic. Si ja érem per aquí a prop no havia pas d’acompanyar-me fins a casa per després desfer el camí. I per cert, com ha anat la presentació oficial?, si no és massa preguntar, és clar. —És massa preguntar però et contestaré perquè també te n’assabentaràs de totes maneres. La Remei i jo hem trencat. De fet ha estat un acord a tres bandes entre el seu pare, ella i jo i el que és, és i el que no és no és i no serà. —Vaja, em sap greu —va mentir la Valèria. —Doncs a mi no. Ni jo feia per ella ni ella feia per mi. Ha estat bo mentre ha durat, però no seria bo que durés més. Es pot dir que m’han fotut escales avall, en sentit figurat, doncs he baixat amb ascensor. —En vols parlar? —va preguntar-li la Valèria mig per curiositat mig per interès i sense cap pressa per marxar.

—No —va respondre el meu pare secament. —Com vulguis —i assumint que no era moment per fer més llenya sobre aquella incòmoda situació, estava ja pensant en deixar aquella conversa per més endavant quan es va ﬁxar en el paquetet rebregat que el meu pare duia sota el braç. —I això? —va preguntar assenyalant sota l’aixella. El meu pare no recordava que encara duia a sobre aquella capsa rebutjada per la Remei. —Ah, això és un regal no acceptat . Té, poder a tu et farà servei —i li va oferir a la Valèria. —No, gràcies, però no puc acceptar-lo, no era pas per a mi. —Mira, si no l’acceptes, l’hauré de llençar, ni a ma mare ni a mi ens farà servei i a més no estic preparat perquè me’l rebutgin dos cops el mateix dia. La Valèria va obrir aquell paquet i va descobrir el que contenia. —Vaja, és molt maco i molt sexi aquest conjunt. S’assembla molt al que em vas regalar pel meu sant. Què desagraïda la Remei. —No van trobar-ho apropiat —va explicar el meu pare. —Doncs jo trobo que és un regal car i que fa servei. —No tothom és com tu. —Ningú és com jo. I tots dos es van mirar en silenci després d’aquell intercanvi de confessions. Va ser el meu pare qui el va trencar. —Accepta’l si et plau. Ets qui més se’l mereix, perquè ets qui més el valora. —L’accepto si tu acceptes que tornem a ser bons amics —va dir la Valèria condicionant la seva resposta. —Es just, però sàpigues que la teva condició no em resultarà difícil de complir. Per la part que em toca, jo mai he deixat de ser bon amic teu, encara que poder t’hagi semblat el contrari. —M’ho ha semblat, però celebro que hagi estat una confusió. Bé, es fa tard i tinc una mica de fred, me’n vaig a casa —i li va oferir la mà com a comiat. —Si m’ho permets, i com em ve de camí, m’agradaria acompanyarte. Ja saps que jo no sóc tan modern com tu —i sense esperar resposta, el meu pare es va treure l’americana tot posant-li sobre la seva esquena perquè es resguardés del fred, i tots dos, com en altres temps, van fer via. Sense creuar massa paraules i gaudint d’aquell moment, que els feia recordar bons temps, van arribar ﬁns a casa de la Valèria.

Que tots dos frisaven per acomiadar-se amb un petó era un secret a veus, però les seves circumstàncies actuals els frenaven. Aquell dubte va fer que ni es donessin la mà i s’acomiadessin amb un bona nit mentre ella posava ja la clau al pany. Abans de marxar, el meu pare encara va dir-li: —Espero que tinguis més sort que jo. —Com? —va respondre. —Amb el Jordi —va dir el meu pare. La Valèria acaronava la caixa d’un regal que no era per a ella, però que s’havia quedat sense cap remordiment, doncs el considerava la torna del fanalet que li havien pres. Mentre posava ja un peu a l’escala, mirava com el meu pare ja marxava carrer avall, es girava i alçava una mà com a darrera i deﬁnitiva salutació de comiat, mentre amb l’altra es tocava el bigotet. Abstrets tot dos amb els seus pensaments no van veure que pel mateix carrer baixava un cotxe que amb els llums els il·luminava. Era el taxi de l’Antonio que tornava a casa després d’una llarga i poc proﬁtosa jornada laboral. En veure’ls es va decebre pensant que per tots dos la cita d’aquella tarda havia anat prou malament i allò per a ell, potser no era una bona notícia.

Un amic és aquell que ho sap tot de tu i malgrat tot t’estima. Elbert Hubbard

Capítol 6 Van passar els mesos i el meu pare es va dedicar en cos i ànima al seu negoci que va ampliar, doncs es va instal·lar en un local nou, amb lloguer baix i sostre alt, amb fuites d’aigua i pèssima il·luminació. A banda d’alguna relació fugaç i de poca volada amb alguna noia desconeguda d’altres barris, el meu pare va patir una temporada d’abstinència sentimental i sexual que al principi reprimia amb grans esforços, doncs li donava cent cops de peu a l’estómac veure la Valèria de bracet del seu estimat Jordi. Es va anar fent un nom al barri i tothom li duia les deixalles que es podien aprofitar i, pel que deien, era qui millor pagava per aquells residus. El seu benefici es fomentava en el fet que havia restaurat una trituradora i una màquina de fer bales que li feia abaratir el cost del transport i augmentar el preu de venda un cop tot classificat i preparat com a matèria primera de baixa qualitat. El vidre, el paper de diari i el cartró era el que més sortida tenia. La ferralla es pagava bé, però feia de mal portar i com era barrejada amb d’altres materials, el preu baixava i amb tot dat i beneït no sortia massa a compte. L’àvia Caterina estava, pobreta, bastant malament de la vista, però seguia cosint i arreglant baixos, doncs ho feia gairebé d’esma tot i haver renunciat a fer vestits perquè no podia seguir els patrons. L’amistat amb la Valèria continuava, però sense anar a més tot i que es veien sovint perquè quan el meu pare era fora, per feina, ella li duia a l’àvia la compra i de pas li feia el dinar. D’altres cops, quan el meu pare hi era, la Valèria també hi anava amb l’excusa de portar llenties o cigrons i els preparava el dinar. La traça amb els fogons i el fet que molts cops el menjar entra pels ulls, feia que els àpats preparats i servits per la Valèria feien de bona digestió. N’estava molt d’aquella noia l’àvia Caterina, que se l’imaginava des de sempre com la seva jove i mare dels seus néts. Tot i quedar molts

cops clar que el meu pare i la Valèria només eren amics, sovint les mirades que s’intercanviaven tots dos desmentien del tot aquesta afirmació. L’àvia callava de portes enfora, però de portes endins i només a soles corsecava al seu fill amb el mateix discurs. —Nen, jo no sé si ets curt o què? No veus amb quins ulls et mira? I no cal dir com la mires tu, que més d’un cop quasi et cau la baba, et penses que no me n’he adonat? Però què esperes per fer el pas? —Quin pas he de fer jo, mare? Bé sap que festeja amb el Jordi, no m’hi posaré pas jo al mig d’una parella. Hi ha coses que fan de mal compartir. —Vas ser ben ruc. Mira que t’ho vaig dir. No t’emboliquis amb aquella dona de casa bona, però no, ell com és molt savi no va fer cas, “qui no fa cas a la seva mare ha de fer cas a la pell de cabra”. Doncs saps què et dic? Que t’està molt bé. Per cagadubtes i encaterinat. Ara t’has quedat compuesto y sin novia. —Bé que ho sé, mare, no necessito que vostè m’ho recordi a tot hora —va recriminar-li el meu pare, tot fent evident que prou greu li sabia tant el fet de no estar amb la Valèria com que la seva mare li recordés, dia sí dia també, el que ell ja sabia i que no es treia del cap. Però l’àvia Caterina, sabent que tenia raó, insistia en burxar el seu fill. —En mala hora te la vas trobar i la vas dur a casa amb l’excusa de l’estrip. —Suposo que es refereix a la Remei. Ja sap que no era cap excusa, l’estrip era de veres, vostè mateixa el va arreglar. A veure si es pensa que ho vaig fer expressament. Altre feina tenia jo que buscar cap dona després de sis hores tirant del carro. —Ai, nen, ja podies anar tirant ja, tira més un pel de cony que cent mules. Hi vas caure de quatres grapes. El meu pare intentava sense èxit guanyar una discussió que tenia perduda, més que res perquè els seus arguments per defensar-se no se’ls creia ni ell. —Doncs miri, mare, fet i fet el que ha passat ha passat i no me’n penedeixo. Sí, és veritat que ara m’he quedat sense el tall ni l’os,5 però sap què li dic, que més val menjar poc i pair bé. —Doncs per fer un àpat tan fi, el rotet t’ha sortit agre. 5. Fa referència a la sentència “El qui mengi el tall que rossegui els ossos”.

—Prou, mare! Ja n’estic tip. Centris en la vora que està fent i no es distregui amb collonades que encara li sortirà un camal més llarg que l’altre i després tindrà queixes. Me’n vaig que tinc feina. I el meu pare va deixar l’àvia amb la paraula a la boca mentre pensava que, pels anys que li duia, per ser dona i per ser mare, tenia sobrades raons per fer-li aquell missal carregat de raó, encara que no ho volgués admetre. En Pere Prat simultaniejava la feina que li ocupava bona part de la setmana amb una mica d’esbarjo en forma de sortir a fer unes cerveses o anar de vins amb els seus amics i, si després es prestava, arribar-se fins a Sants per fer quatre passes i noves coneixences en una sala de ball de cert renom. El recorregut de cap de setmana, especialment els dissabtes per la nit, el feia el meu pare en companyia del Sebastià, el Paulino, en Martí i el Jordi, l’actual parella de la Valèria, que s’hi afegia de tant en tant. Tot i amb una mica de recança, doncs sortir amb el seu rival sentimental feia de mal fer, el meu pare va haver d’admetre que la seva presència no li molestava i el pobre no en tenia pas cap culpa. El seu defecte era que li agradés una noia que estava de bon veure i a més lliure a causa de la seva errònia decisió, a banda de ser bon jan. I això ho dic perquè forma part del relat fidedigne del meu pare, però està bastament contrastat personalment. Jo en dono fe que el Jordi és bon jan, doncs la seva amistat amb el meu pare va suposar que fos padrí meu i com a padrí era molt esplèndid. Anys van passar sense que sabés que se n’havia fet d’ell, perquè des que vaig fer els deu anys i se’m va acabar la mona no n’havia sabut més res. I feta aquesta puntualització, per on anava? Ja em disculpareu, però tot els esdeveniments que he explicat fins ara, per motius obvis, no els he viscut en primera persona i entre els que m’han explicat i he anotat, els que m’han explicat i no he anotat i he de recordar a batzegades, els que he esbrinat jo i els que una mica m’invento, de vegades em costa seguir el fil. Bé, no és que m’ho inventi. Tampoc és això. Poder de vegades li afegeixo una mica de salsa, però us puc assegurar que tot el que explico és cert i ha succeït. Si de cas, a estones, un xic exagerat només amb l’objectiu de donar-li una mica més d’èmfasi al relat i que compreneu millor qui sóc i d’on vinc. Però no ens desviem del tema. La colla del meu pare es trobava a la cantonada del carrer Progrés amb Occident i ja trobats gairebé tots, el Paulino, el Sebastià, el Jordi i el meu pare anaven fent parades a diferents establiments on cada un

pagava una ronda. El trajecte acabava o començava, segons es miri, amb l’arribada al bar del pare del Martí, gairebé a la plaça Espanyola enfront de l’església de nom molt escaient als habitants del barri, l’Església de la Mare de Déu dels Desemparats. El que pel Martí era un inconvenient, el bar tancava tard i ell hi treballava, per la resta era un avantatge, perquè aprofitaven per beure de gorra mentre esperàvem que el fill de l’amo acabés de recollir taules, netegés una mica i després de fer caixa, pogués rebre l’autorització paterna per fotre el camp a fer mal. En Paulino era escanyolit i malgirbat, però tenia una bis còmica molt accentuada que el feia tenir èxit per entrar a les noies, tot i que mai aconseguia res més que fer el relleu, un cop trencat el gel, als seus amics que tenien ja el camí una mica més adobat. Gaudia, en Paulino, en aquell moment i com gairebé sempre, d’un permís de cap setmana doncs estava just a la meitat del seu servei militar obligatori a Sant Climent de Sescebes, on feia d’ajudant d’un oficial per escriure i portar tota la paperassa i de criat, com li deien en lèxic castrense, en Paulino feia d’amanuense. S’ha de dir que de la colla era el darrer en fer la mili, doncs tots els altres ja l’havien fet, tret del meu pare que ni l’havia fet ni la faria, doncs entre favors del marit de la Cinta, que tenia un parent al Bruc, i l’al·legació que era fill de vídua, se’n va lliurar. El van declarar, per sort per a ell, inútil. Quina contradicció declarar a algú inútil per fer el servei militar quan fer la mili precisament és el més inútil del món. Un any perdut, per fotre quatre trets, avorrir-se de no dir, gastar quartos i sentir-se humiliat fent de criat d’uns quants que es pensen que són qui sap què escudant-se en els galons o en el temps de servei ja cobert. I consti que parlo d’oïdes perquè jo, a l’igual que el meu pare abans, també me’n vaig lliurar. Jo vaig acumular totes les possibilitats i excuses al meu abast per aconseguir-ho. Des de fill de vídua, també, fins a peus plans i buf al cor, però m’ho van refusar tot. Es veu que anaven curts d’efectius i hi havia poca vocació. A la fi, amb totes les excuses refusades vaig recórrer a demanar prorrogues d’estudis i durant els anys que vaig deixar passar em divertia mirant on m’hagués tocat anar. Va resultar que sempre em tocava la marina. Només m’hagués faltat anar embarcat en un vaixell de fireta vestit amb aquell pitet i aquella gorra en forma de plat. Ni de conya. El cas és que el que no va aconseguir ni la meva condició personal ni la meva salut ho va aconseguir un decret llei que va anular el servei

militar obligatori. Aquell fet em va fer reflexionar que poder la política, molt de tant en tant, sí servia per alguna cosa. Però ens estem desviant del tema. On érem? Ah sí. Érem amb el meu pare i els seus amics. El guapot i xulo de la colla era el Sebastià. Anava sempre molt conjuntat pel que feia a la seva indumentària, però tenia un evident mal gust. Colors verds i vermells i camises i jerseis de ratlles o quadres a conjunt amb mitjons del mateix estil i mocador a la butxaca de la jaqueta amb barret estil anglès li conferien un aspecte d’allò més peculiar. Tot i així ell sempre es vantava d’anar fet un pinzell i que tothom se’l mirava. Això darrer era ben cert, doncs en l’opinió de la resta, més aviat anava fet un cromo. El Martí, a banda de treballar al bar del seu pare, feia classes de cuina i amb aquesta formació i l’experiència que ja tenia en el món de la restauració, aspirava a convertir-se en un gran xef i a muntar el seu propi restaurant per a paladars fins i butxaques plenes. Les diferents receptes i els tocs magistrals en diferents plats li servien per encetar i mantenir converses amb moltes noies que quedaven sorpreses. Els feia molta gràcia que un home tingués tants coneixements en tasques normalment assignades a les dones i aquest fet li feia sumar molts punts en el procés de flirteig. El meu pare i el Jordi eren els que passaven més desapercebuts ulls enfora, i això era cert ulls endins pel que feia al Jordi, però no pel que feia al meu pare, a qui tota la colla considerava el líder. Devia ser perquè sense voler influïa en les decisions del grup i no perquè ho pretengués, sinó perquè de normal anava a la seva i sovint la resta el seguia. El Jordi era, amb diferència, el més tímid i el més sa com a persona. Mai deia una paraula més alta que l’altre i no se li recordava cap mal gest ni cap mala actitud vers ningú. Es mereixia ser feliç i poder per això el meu pare no li tenia en compte que anés de tronc amb la Valèria tot i l’enuig que li produïa veure’ls junts. No era perquè anés amb ell (amb el Jordi), era perquè no anava amb ell (amb el meu pare). Era bon noi i tothom estava content que finalment tingués parella, no se li recordava cap relació, però ho dissimulaven tenint en compte que es tractava de l’ex d’un altre. L’únic avantatge amb el que comptava era que, a diferència de la resta, movia més calés però no es feia el fatxenda, ans el contrari, i no li costava gens fer convidades. Com d’altres cops aquell dissabte van anar a una sala de festes del Paral·lel on feien ball i on tenien constància que s’hi presentaven moltes mosses amb ganes de gresca.

Si en aquell lloc podien fer amistats poc o molt recomanables, ningú en feia esment. Es tractava de fer el que es pogués i d’esbargir-se després d’una setmana plena de feina i maldecaps. El tiquet d’accés incloïa una consumició i la garantia d’escoltar bona música i ballar a banda de conèixer gent, però en cap cas era garantia d’èxit en la cerca i captura d’alguna noia de bon veure i millor predisposició, i aquella nit tampoc va ser diferent. Com cada cop que anaven seguien el mateix ritual. Després de ferse amb la beguda escollida i de fer una primera observació de la fauna de local, acordaven quina era la presa més adient, bé per interès bé per facilitat d’accés, bé per totes dues coses. Aquella nit van determinar que un grupet de noietes que no es decidien a sortir a ballar i que, semblava, no tenien voltors mascles al seu voltant serien l’objectiu. La tàctica era senzilla i sempre la mateixa. Es tractava d’entrar al grup mitjançant la menys agraciada suposant que seria la més accessible i d’aquesta manera trencar el gel. A partir d’aquell moment, cadascú s’hauria d’espavilar i a poder ser desaparèixer per després trobar-se i comentar l’èxit o el fracàs de la situació. I així va ser. Mentre sonava una balada que posava els pèls de punta, per dolenta no per sensible, el Paulino va prendre la iniciativa per obrir camí seguit dels altres. Al arribar a la seva alçada, i sense comptar amb el factor sorpresa, ja que era del tot evident que feia estona que es delien per anar, però no es decidien a fer el pas, van iniciar el procés de presentació i iniciació. —Hola, senyoretes, ara els meus amics i jo ens preguntàvem què els vindria de gust a unes noies tan guapes —amb aquesta introducció el Paulino pretenia obrir la caixa dels trons. —Perdona, estàs parlant amb nosaltres? —va respondre la menys agraciada. Ja es veia que qui portava la veu cantant en els dos grups eren els menys afavorits i més desimbolts. —Estic parlant generalment amb totes, però concretament amb tu. I a mi, personalment, em ve de gust que ens coneguem —va dir dirigint-se directament a la que havia respost. —En aquest cas, i no t’ofenguis, generalment ens ve de gust escoltar música, concretament aquesta cançó i personalment preferiria que ens deixéssiu tranquil·les —i es va girar per dir-li alguna cosa a la que tenia més a prop. —Vaja, una noia amb força caràcter, com a mi m’agraden —va dir el Paulino mentre el Sebastià hi va intervenir per afegir que no

es confongués que al seu amic li agradaven totes, tinguessin caràcter o no. I van seguir discutint entre ells mentre els altres es miraven, somreien i estaven callats com estaquirots, tret del meu pare que va abandonar aquella reunió per anar a canviar l’aigua de les olives, segons va anunciar als quatre vents, seguit del Jordi. Que d’aquell ritual, almenys pel que feia al Paulino, no en sortiria res més que una estona de conversa tothom ho sabia, fins i tot ell, però com a mínim coneixien gent nova i qui sap si poder algun dia canviaria la seva sort. Urinari amb urinari el meu pare i el Jordi miccionaven amb un cert grau de concentració, intentant fer dibuixos amb la pixarada com per distreure’s i gaudir de la buidada de bufeta. El Jordi va trencar el moment artístic. —Ho hem deixat. —Com dius? —va respondre el meu pare mirant al Jordi i evitant desviar la mirada per no caure en la vella temptació de fer comparacions. —Era una relació fingida. La Valèria no m’estima, o no m’estima com jo voldria, i no pagava la pena allargar una història que no tenia cap futur. —Vaja, em sap greu. No sabia que tinguéssiu problemes —digué sorprès, perquè al meu pare li sabia greu pel Jordi ni que fos de resquitllada. —Encara n’està de tu, vet aquí el problema. —Això t’ho penses i ho puc entendre, però no crec que vagi per aquí. —N’estic segur, perquè ho hem parlat. A més em consta que t’ho ha insinuat —i mentre es rentaven les mans, el Jordi encara va afegir:— escolta, Pere, jo no hi tinc res a fer, amb tu pel mig o sense tu. No siguis ruc perquè poques vegades es donen segones oportunitats. Fes el pas, perquè si no el fas te’n penediràs la resta de la teva vida. I tots dos van sortir de l’excusat amb la mateixa cabòria al cap per motius ben diferents i se’ls va alegrar la cara quan van veure que la noia poc agraciada i el Paulino xerraven i reien, si bé no es podia dir que havia triomfat, si semblava que intimaven. Poder la seva sort havia canviat. Com el meu pare, ell també s’ho mereixia. La vetllada d’aquell vespre nit va passar, si fa no fa, com d’altres anteriors i ja a Collblanc estant, cada un va enfilar per un carrer per

tornar a casa seva després d’acomiadar-se i de desfer-se en elogis cap a un Paulino que aquella nit estava exultant, doncs havia aconseguit un ball amb una noia. El meu pare va decidir donar una bona volta, amb l’excusa de fer baixar els combinats consumits, però la veritable raó era poder passar pel carrer de la Valèria, no fos cas que la trobés i pogués constatar de viva veu la recent informació a la que havia tingut accés. Si tot plegat era cosa del destí, dels astres o de la casualitat, ningú ho sap però el cas és que el meu pare, tot just girant la cantonada, va poder veure la Valèria que acabava de deixar als peus d’un arbre la bossa de la brossa que com cada nit el servei de neteja urbà recolliria. Li havia caigut del cel l’oportunitat que esperava i no podia pas deixar-la escapar. —Valèria! —va cridar. Al sentir el seu nom ella es va girar per comprovar que era el meu pare qui la cridava i s’acostava cap on era. —Bona nit, Pere. Què fas aquí? —Estava fent un volt i he passat per aquí perquè et volia veure. Podem parlar? —Doncs has estat de sort, perquè normalment a aquestes hores ja sóc al llit. Espera’t un moment que li dic a la tia que estic aquí amb tu. No vull pas que passi ànsia. La Valèria va pujar a casa seva mentre el meu pare es plantejava com li deixaria anar tot el que sabia i si li serviria per reiniciar una relació que no s’hauria d’haver estroncat. —Bé, de què vols parlar? —va demanar-li la Valèria un cop ja tornava a ser davant del seu portal i davant del meu pare que va tirar pel dret i sense embuts li va dir. —Ja sé que ho has deixat amb el Jordi. —I tu com ho saps? Sí que corren les notícies, perquè això va passar ahir. —Doncs devia passar ahir, però tinc entès que la cosa ve de lluny, i no pateixis que el barri encara no en va ple, m’ho ha explicat el mateix Jordi. La Valèria es va quedar una mica desconcertada perquè no sabia ﬁns on havia arribat l’explicació del Jordi ni si li havia explicat al Pere els motius de la ruptura, però no ho va negar. —És veritat. No estàvem fets l’un per l’altre. Si fa no fa com tu amb la Remei, ves què hi farem. No hem tingut sort —va dir a mode d’explicació.

—Doncs jo crec que sí que n’hem tingut de sort —va dir el meu pare. —Què vols dir? —Vull dir que hem tingut la sort que tu i jo hem fet la nostra per separat i hem tingut la sort que no ens sortís bé. —I això és una sort? —va preguntar la Valèria com fent-se la innocent per forçar el meu pare a parlar clar, cosa que no va passar sent com ell és. —Pel que fa a mi sí. Només quant perds una cosa que t’importa te n’adones del que la trobes a faltar, i cap altre cosa nova la pot substituir perquè l’única cosa que paga la pena és la que ja no tens. Si ho saps, més val no perdre el temps i emprar-lo en recuperar la que has perdut, si és que pots. —Estàs molt filosòfic aquesta nit, m’agrada. Tant t’importa aquesta cosa que has perdut? La Valèria estirava el mal moment de sinceritat que estava passant el meu pare com a penitència pel seu pecat. —Més que res al món —va respondre de forma contundent evidenciant que estava del tot desarmat, fet que la Valèria va aprofitar. —Poder no ets conscient que aquesta cosa poder no l’has perdut, més aviat l’has deixat perdre, que és diferent. —En sóc plenament conscient, per això estic de sort, ara ja sé el que vull. Després d’una metafòrica conversa plena de declaracions d’intencions per part del meu pare, tots dos van restar en silenci fins que la Valèria el va trencar. —Què vols? El meu pare es va acostar molt a prop d’ella com si volgués, que volia, fer-li un petó per afegir baixant la veu. —Et vull a tu. I el meu pare la va besar mentre ella es deixava fer i tots dos es van fondre en un intens petó. L’instant en què els llavis es separaven fugaçment, la Valèria va aprofitar per agafar aire i dir-li: —Tot aquest temps has estat un imbècil. —Prou que ho sé —va respondre el meu pare mentre la tornava a besar i tots dos sentien el retrobament d’un amor recuperat i la ferum i el soroll de l’arribada del camió de les escombraries.

La tragèdia de la còpula sexual és la perpetua virginitat de l’ànima. William B. Yeats

Capítol 7 Que el Jordi i la Valèria ho havien deixat no era més que una subnotícia de la notícia principal al barri, que era que ella i el meu pare tornaven a estar junts. I no era tant culpa de la quotidiana xafarderia de la gent del barri com de la propaganda que en feia l’àvia Caterina, que estava a punt de rebentar d’alegria d’ençà que el seu fill li ho havia dit, feia ja no menys d’un mes i encara ho esbombava. Es vanagloriava d’haver estat determinant en aquesta reconciliació, i en certa manera ho era, doncs havia estat mesos corsecant el seu fill fins aconseguir, en opinió seva, haver-li fet obrir els ulls. —Tot va bé si acaba bé —li deia l’àvia al meu pare mentre li recordava que no fos ruc i tingués la precaució de no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. El meu pare no deia res, doncs estava content i el feia feliç veure que la seva mare també ho estava, i a més estava segur no de no ensopegar sinó de fer-ho amb la mateixa pedra. Feia molt de temps que havia vist per darrer cop la Remei i, a banda de no saber-ne res, ni voler saber-ne, tot plegat ja estava oblidat. Què poc es pensava el meu pare que tot canviaria aquella tarda. Mentre s’acomiadava de la Valèria a la tenda dels llegums no veia que des de l’altra cantonada algú se’l mirava esperant que la parella acabés el comiat i el meu pare s’acostés per poder abordar-lo. Aquesta persona que l’espiava el va seguir fins arribar a l’alçada del magatzem on el meu pare s’ajupia per obrir el pany de la reixa metàl·lica i poder accedir al seu establiment per començar el seu torn de tarda. —Senyor Prat —va sentir que el cridaven. Com estava a la gatzoneta no va poder evitar caure de cul a terra en veure qui hi havia mirant-se’l de peu dret—. Senyor Prat, suposo que se’n recorda de mi perquè no ha passat tant de temps i a desgrat meu ens hem hagut de trobar molts cops. Em sembla que això és seu —i aquella dona li va

fer entrega del barret de la senyora Enriqueta que el meu pare s’havia descuidat un any enrere a can Florit. —La recordo i cregui’m que no l’esperava ni em fa cap gràcia trobar-me-la, doncs cada cop que ens veiem en surto mal parat —va dirli el meu pare a la vella Carolina mentre intentava posar-se dret. —Com d’altres vegades venia per donar-li un missatge —la vella serventa va conﬁrmar-li els seus pitjor auguris, doncs cada cop que el meu pare estava una mica bé, apareixia aquella vella amb recadets de la Remei que el feien anar de corcoll. —Si és de la Remei, permeti’m que li digui, i no es molesti, que no en vull saber res. Em sap greu pel viatge que ha fet —va respondre el meu pare, ja dret, sense deixar-li dir ni ase ni bèstia. —No pateixi que el que li vinc a dir no és de part de la Remei, pobreta, tot i que hi té a veure. Li duc un missatge del seu pare, el senyor Anselm. El meu pare no sabia què cony volia aquella dona i molt menys el patriarca de la família Florit, però sabia que només se n’assabentaria si la deixava parlar. —Doncs vostè dirà. —El senyor Florit el vol veure demà a les cinc en punt a la porta principal de l’estació de Sants, just davant de l’Espanya Industrial, per comentar-li un assumpte de suma importància. Si no hi va, entendrà que no en vol saber res i mai més en tindrà notícies. Vostè mateix, bona tarda —i la vella Carolina va marxar sense donar-li al meu pare la possibilitat de respondre ni de fer cap comentari tret de quedar-se allà plantat. Eren quarts de quatre i no s’adonava que encara no havia obert la porta del magatzem. Com sempre que tenia en ment una cita relacionada amb la Remei o el seu entorn, el meu pare estava dels nervis i, a més, aquella dona, la Carolina, no la podia ni veure. La tenia travessada i pensar en ella o en poder-se-la tornar a trobar, encara el feia posar més nerviós. El bigotet li anava com si fos un molinet de tant tocar-se’l i recargolar-se’l. Semblava, per qui no ho sabés, que es tractava talment d’un tic. S’anava intercanviant una mà a la butxaca dels pantalons amb l’altra al bigotet i constantment intercanviava els moviments. Ara esquerra i dreta, ara dreta i esquerra i així tota l’estona. I els horaris? Com deia sempre el meu pare i ho repetiria també amb els anys i quan sortia a la conversa, les reunions importants en aquella casa sempre eren a les cinc, i afegia:

—Ni que fossin anglesos. Quan el meu pare va quedar per primer cop amb la Remei va ser a les cinc, quan va anar a presentar-se als avis també la cita va ser a les cinc, la reunió tan important amb l’avi Anselm és a les cinc, fins i tot algun dels cops que va dormir i d’altres coses que va fer en aquella casa amb la meva mare. Devia ser l’hora màgica perquè, pel que em sembla i tinc entès, d’hora feliç, res de res. El que deia, per al meu pare aquella tarda no va ser gens productiva i menys ho seria el matí següent, però com no s’ho podia treure del cap, la cita no el barret que no s’havia posat, i perquè era dels que se l’escalfava més valia acudir a la cita que trencar-se’l i tenir remordiments i angoixa per no saber el motiu d’aquella precipitada i urgent reunió. Al dia següent i tots dinant a taula, el meu pare intentava dissimular la tensió que duia, tot i que en repetides ocasions tant la Valèria com la meva àvia l’insistien en si li passava alguna cosa, el meu pare no deia res. Com la seva mare burxava i la Valèria observava, el meu pare s’excusava que només eren coses de la feina i que aquesta tarda quedaria tot solucionat. Va decidir no dir res a casa de la cita tot i que es notava per la falta de gana, i això sempre era un indicador que no estava fi, que el Pere Prat en duia alguna de cap. Xino-xano es va arribar fins al lloc acordat i a l’hora acordada. De fet va arribar cinc minuts abans. Altre cop el maleït cinc. Durant el camí, i com feia sovint, es distreia amb les seves paranoies. Aquella tarda l’objecte de la seva observació, i com ja ho tenia al cap, era veure quants cincs trobava. És ben cert que quant t’obsessiones amb una cosa te la trobes a tot arreu. És allò tan típic de tenir la dona en estat i només veure embarassades pel carrer, quan normalment no en veus cap i Catalunya té l’índex de natalitat més baix d’Europa. O bé t’has trencat un peu i només veus gent enguixada, o et vols comprar tal cotxe i no pots, però en veus circulant-hi a tort i a dret. Doncs el meu pare només veia cincs. A banda de fixar-se a cada carrer pel que passava de quina finca duia el cinc, es va trobar pel camí anuncis dels cinc dies de l’estalvi d’un grans magatzems, samarretes del Barça de les cinc copes, propaganda del bar Cinc d’Oros, una família de cinc membres, un accident amb cinc vehicles (dos cotxes, un autobús, un carro i una bicicleta) i posats a fer, que també són ganes, el meu pare va comptar cinc travessies que

li faltaven per arribar a l’estació de Sants, cinc ratlles pintades com a pas de vianants, cinc maniquins despullats en un aparador (devien fer canvi de temporada), cinc llambordes soltes de la vorera per on caminava i cinc cagarades de gos que va haver d’esquivar, a banda de taral·lejar la cançó “Cinc pometes té el pomer” i comptar que hi havia cinc taxis que esperaven passatgers quan ja era al lloc per trobar-se amb l’avi Anselm. I a les cinc en punt, ni un segon més ni un segons menys, va sortir de l’estació el meu avi per dirigir-se directament cap on era el meu pare, que l’esperava amb una barreja de curiositat i malfiança. —Bona tarda, senyor Prat. En primer lloc voldria dir-li que me n’alegro que hagi vingut perquè si li he de ser sincer no m’esperava que acudís a la cita —va engegar-li l’avi Anselm sense massa cordialitat un cop trobats tots dos. —Bona tarda. Cregui’m si li dic que he tingut molts dubtes, després de la nostra darrera trobada, que també va ser la primera, no comptava que ens tornéssim a veure. —Jove, si les circumstàncies que ara li explicaré no m’hi haguessin forçat i hagués fet bé els seus comptes, no ens hauríem vist mai més. —Abans que comenci li vull dir que si és res que té a veure amb la Remei, sàpiga que per a mi ja és aigua passada. Ara mateix estic molt bé, tinc una persona amb qui vull formar una família i res més no m’interessa —va deixar-li anar el meu pare com per controlar la conversa i deixar les coses clares. —Fa bé de dir-m’ho, perquè de formar una família és del que li vull parlar i sí que té a veure amb la pobra Remei, però no de la manera que vostè es pensa —li va aclarir el meu avi. —Ara no l’entenc —va respondre el meu pare que no esperava aquella explicació. —No pateixi perquè de seguida ho entendrà —va dir el meu avi que com veia que el meu pare no deia res més i esperava l’aclariment, va continuar:— li diré sense embuts, doncs és un tema que fa de mal dir si no és que és diu directament. Li comunico, senyor Prat, que vostè és pare d’un nen que al néixer, fa dos mesos, va pesar tres quilos cents grams i va fer quaranta-dos centímetres. Entrarem en més detalls si em confirma que se’n vol fer càrrec o, pel contrari, deixarem aquí la conversa si decideix desentendre’s. El meu pare es va quedar glaçat. Esperava qualsevol tema relacionat amb la Remei, que ho estava tot s’ha de dir, o relacionat amb ell, amb el xifonier o fins i tot amb el regal de les calces, però allò no s’ho

esperava. Tot i això, després d’aquell primer ensurt, la seva reacció va ser demanar-li: —Perdoni, com sap que aquest nen és fill meu? —Miri, aquesta pregunta també me la vaig fer jo i no pensant amb vostè sinó per saber a qui havia de tallar-li el coll, per no dir una altra cosa, i dues raons corroboren que vostè és el pare. La primera, que la meva filla va jurar i perjurar, quan ja va ser del tot evident, que només havia estat amb vostè i només amb vostè havia fet el que s’ha de fer perquè una dona es pugui quedar prenyada. Aquest primer punt entenc que vostè no me’l pot negar. —No li nego —va confirmar el meu pare i l’avi va continuar exposant la segona raó que sustentava la seva paternitat. —Aclarida la primera, la segona raó no fa més que confirmar la primera, perquè ara que el tinc davant i havent vist bé el meu nét, he de reconèixer que són vostès cagats. Té la seva cara i per ser clavats, al nen només li faltaria el bigotet. Li asseguro, i no em fa cap gràcia admetre que, sense cap mena de dubte, el nen és fill seu. Davant aquestes evidències poc científiques, tot s’ha de dir, el meu pare ja es va plantejar que, com si fos obra de l’Esperit Sant, poder sí que acabava de tenir un fill. Després de les explicacions li tocava el torn de paraula al meu pare que donades les circumstàncies poder alguna cosa havia de dir. —I la Remei què hi diu a tot això? —Ai, la Remei, pobra. Ella ja no hi pot dir res. Malauradament ja no és amb nosaltres i he de dir-li amb molta pena, i per això estem tenint aquesta reunió, que després del part va morir. Gairebé ni va conèixer el seu fill. Per tant, i com nosaltres ja som grans, he de preguntar-li si el vol reconèixer i fer-se’n càrrec o, pel contrari, hem de donar-lo en adopció. En ambdós casos tinc tota la paperassa a punt i el meu advocat ens espera dins de l’estació per formalitzar-ho, tot i això, senyor Prat, és una decisió que ha de prendre vostè, ara i aquí. Tantes notícies i decisions transcendentals superaven el Pere Prat que estava entre escagarrinat i il·lusionat, i no sabia per on tirar. Volia demanar més temps doncs hi ha coses, a parer seu, que no es poden decidir a la babalà, però ja es veia que aquell home ho tenia tot decidit i poc marge li donaria. Fes el que fes, segurament se’n penediria, però com era un home de principis va decidir el que per a ell era el més correcte. —Senyor Florit, hom ha de ser conseqüent i responsable del seus actes i més si aquests tenen conseqüències, i vaja si aquests en tenen,

per tant jo n’assumeixo els meus. Me’n faig càrrec de la paternitat que Déu, el destí o el meu vigor reproductiu m’ha ofert amb tot el que això comporta. Així faci’m el favor de donar-me el meu fill que me’l quedo. Ara bé li he de dir que un cop posats d’acord el nen no es torna, que li quedi clar. Després de la contundent resposta del meu pare i com si haguessin tancat un tracte de negocis, els dos van estar d’acord en entrar a l’estació a posar negre sobre blanc en tota la documentació que l’advocat de la família Florit ja tenia preparada. Un cop tots tres asseguts en una taula apartada de la cafeteria de l’estació van començar a enllestir no sense abans prendre l’avi Anselm la paraula. —Senyor Prat, vull dir-li que celebro que hagi pres la que per a mi és la decisió correcta. Crec, i això ja li vaig dir quan ens vam conèixer, que em sembla vostè una bona persona. A més que vostè hagi decidit ser pare em permet a mi seguir sent avi i això em complau —i dirigintse a l’advocat va dir-li:— Rius, els papers de l’adopció ja els pot deixar de banda. Farem esment als documents de la inscripció del Registre Civil i a preparar el llibre de família, i després comentem tots els altres temes que hauria d’haver preparat comptant que el senyor Prat prengués la decisió que ha pres i amb els honoraris que jo li pago. —Sí, senyor Florit —va respondre l’advocat Rius fent un escampall de papers sobre la tauleta de bar i traient una ploma. L’advocat va explicar-li al meu pare fil per randa quin i per a què era cada paper, revisava data i lloc de naixement i li anava marcant on havia de signar fins que arribat a un punt es va aturar per demanar. —Com es diu? —Què? —van preguntar tant l’avi com el pare alhora. —Els cognoms estan clars Prat i Florit, però i el nom? Com es diu el nen? —va preguntar l’advocat doncs era una dada imprescindible per al correcte registre del nen com a ciutadà de ple dret. Es van quedar muts. L’un, l’avi, perquè com desconeixia la decisió que prendria el pare no es volia implicar massa amb un nét que poder no tindria ni volia pensar cap nom que el recordés si el perdia i l’altre, el pare, perquè tot plegat li venia de nou i mai fins aquell moment s’havia plantejat si tindria fills, ni quan ni molt menys quin nom els posaria quan els tingués. —És important? —va preguntar l’avi. —És cabdal —va confirmar l’advocat. —Així doncs tirem pel dret i li posem Anselm, com l’avi —va dir.

—Posats a tirar pel dret o per l’esquerra i donades les circumstàncies, crec que li hauríem de posar Pere com jo —va dir el meu pare. —En aquest casos es posa el nom de l’avi —va dir l’avi Anselm. —Més aviat ho decideixen els pares, no creu? —va respondre el meu pare. —Doncs jo en aquest cas faig de mare i d’avi. —Vist així també puc fer jo de mare i de pare —replicava el pare. I tot el que no van discutir sobre la paternitat ho discutien pel nom, cosa que deixava una mica sorprès l’advocat que escoltava sense gosar a dir res, fins que es va decidir a intervenir. —Senyors, crec que ens estem encallant en un punt que hauríem de resoldre al més aviat possible per continuar amb la resta —va dir l’advocat interrompent la discussió. Mentre els dos membres de la meva família se’l miraven, el meu pare li va demanar a l’advocat: —Com es diu vostè? —Em dic Rius, senyor Prat —va respondre. —No, em refereixo al seu nom complert. —Em dic Albert, Albert Rius i Perelló —va concretar. —Doncs apunti senyor Rius, el nen es dirà com vostè, Albert, i no se’n parli més. Si el senyor Anselm no hi té inconvenient, és clar —va dir el meu pare en clara al·lusió al meu avi. —Em sembla bé, un besavi meu també se’n deia —va concloure l’avi. —Així doncs, si tots hi estem d’acord, el registrarem com a Albert Prat Florit —va dir en veu alta l’advocat mentre ho escrivia tot cofoi, doncs el seu nom havia servit com a desencallant d’una discussió i podien seguir endavant—. Ara li explicaré el que el senyor Florit ha decidit pensant en la manutenció i ajut del seu fill, senyor Prat, que també és el seu nét —i l’advocat va entrar en uns detalls de tipus econòmic i patrimonial que el meu pare no esperava sentir ni havia demanat però als que no faria cap lleig. El seu fill venia amb quelcom més que un pa sota el braç. Enllestits tots els tràmits i condicionants de la seva recent paternitat, van acordar que l’endemà estaria tot preparat per poder recollir el petit Albert, o sigui jo. El meu pare es va oferir a anar a casa de la Remei, la mare que no vaig conèixer, per recollir-me però l’avi el va informar que allà ja no hi vivien.

—Massa records —va explicar. —I així com quedem? —va preguntar el meu pare. —Quedarem aquí mateix, si no hi té inconvenient. Convindria, per embalum de coses, l’edat i condició del nen, que vingués vostè amb cotxe. Ho pot arreglar? —També me’l podria acostar vostè —va afegir el meu pare, com donant a entendre que ja no li suposaria cap esforç fer el viatge fins a Collblanc tenint en compte que a partir d’aquell moment la resta del camí el faria tot sol. —És una possibilitat que si no tinc més remei acceptaré, però que no em ve massa de gust. Preferiria una mica de discreció. El meu pare s’ho va rumiar i va concloure que poder l’avi tenia raó. Ell tampoc volia que tot el barri veiés com arribava un cotxe luxós del que en sortia un home tocat i posat amb tot un seguici per fer-li lliurament, com si d’un premi es tractés, d’un nen de mesos i tot el que això comportava. Prou explicacions ja hauria de donar quan tot s’esbombés. —No pateixi. Quedem aquí mateix. Ja m’ho arreglaré —va confirmar el meu pare. I van quedar, com no podia ser d’altra manera, l’endemà a les cinc en punt a l’Estació de Sants per fer aquell peculiar intercanvi. El meu pare va sortir de l’estació per tornar no sabia on després d’acomiadar-se de l’avi Anselm i de l’advocat que portava el meu nom. Bé, sent honestos i per com va anar tot, el que portaria el seu nom seria jo. Anar a dir-ho tot a casa, al meu pare, li feia molta mandra i preferia esperar a l’endemà, que es quan li durien el fill, per evitar donar unes explicacions que no tenia i que si les donava avui durarien vint-i-quatre hores més. No es veia amb cor d’aguantar-ho. Tampoc tenia esma d’anar a treballar perquè en aquells moments el seu cap era en un altre lloc. Comentar-li a la Valèria l’espantava. Aquella notícia poder trencaria les expectatives regenerades d’ençà el nou retrobament de la parella, i no ho trobaria estrany, doncs a partir d’aquell moment la Valèria s’hauria de quedar amb un paquet de dos o de tres, si comptàvem l’àvia, i allò poder era demanar massa. A més a més hi havia el tema de les prebendes ofertes per l’avi Anselm que condicionarien la seva vida si és que el ser pare no era prou condicionant. Va decidir fer un volt i passar pel bar on sabia que trobaria l’Antonio per contractar, novament, el seus serveis de xofer.

Era increïble, pensava el meu pare, que l’Antonio hagués tingut sempre, en condició d’actor secundari i fruit de les circumstàncies, un paper important en tots els esdeveniments cabdals de la pel·lícula de la seva vida on ell era el protagonista. Mentre caminava dubtava en determinar si aquella pel·lícula s’acostava més al drama o a la comèdia, perquè segons com es mirés tenia tocs de tots dos gèneres. El que tenia clar és que era de baix pressupost, no guanyaria mai un Oscar i les seqüències i el guió eren del tot improvisats i imprevisibles. —Necessito que demà a quarts de cinc em portis a un lloc amb el taxi i em tornis després a casa —va aclarir-li. —Faltaría más. Quina una en portes de cap? —va respondre l’Antonio. —Ja t’ho explicaré —i sense més explicacions el meu pare es va acomiadar. Afortunadament no es va trobar amb la Valèria, tot i que li va sorprendre que la tenda de llegums ja fos tancada i a les fosques. A aquelles hores ja no atenien els clients, però la porta sempre era mig baixada i s’hi veia llum, doncs tocava fer neteja i deixar-ho tot enllestit per l’endemà. El sopar amb l’àvia Caterina va transcorre sense incidents com marcaria la quotidianitat del dia a dia i es va limitar a les converses habituals i a mirar una estona un dels dos canals d’una vella televisió de banyes reciclada pel meu pare que emetia en blanc i negre. —Si tenies pensat veure’t aquesta nit amb la Valèria no podrà ser —va dir-li l’àvia trencant el silenci i l’atenció que demanava el telediari de la nit. —Sí. Ja he vist que tenien tancat. Què no hi són? —va demanar el meu pare amb veu i posat de voler dir “què ha passat alguna cosa?”. —Es veu que la seva tia volia passar pel tanatori. S’ha mort la mare d’una clienta i ja saps com és aquella dona de servicial. La Valèria l’ha acompanyat, m’ho ha explicat ella mateixa que per cert m’ha dit que avui no n’ha sabut res de tu —i encara va afegir:— quan jo em mori, com a mínim amb la tia de la Valèria ja hi compto perquè em vetlli. —Ai, mare, quines coses de dir també —va exclamar el meu pare donant a entendre que hi han temes i temes. —Oh, ja sóc vella jo. Què et penses que no sé que no em queda gaire? Ara, pel funeral no has de patir que ja fa molts anys que em pago l’assegurança dels morts. La meva i la teva, que no se sap mai.

—Mare, matem-ho i mai millor dit, que ja sap que no m’agrada parlar d’aquests temes —digué el meu pare intentant acabar amb aquella conversa luctuosa introduïda per la seva mare. —Només em sap greu no veure’t casat i sobretot no poder ser àvia —va rematar. El Pere Prat no va contestar pensant que, només que aquella dona aguantés un dia més, els seus macabres vaticinis no es veurien complerts, almenys pel que feia al seu segon desig, mentre tots dos callaven perquè a la tele anunciaven que en uns instants començaria una pellícula de les bones i amb dos rombes.

No els eviteu als vostres ﬁlls les diﬁcultats de la vida. Ensenyeu-los millor a superar-les. Louis Pasteur

Capítol 8 El taxi de l’Antonio va fer unes quantes voltes pels carrers del barri perquè el meu pare no s’acabava de decidir a baixar del cotxe amb tot el que duia a dins i perquè jo, amb aquell rum-rum del vehicle m’havia quedat endormiscat. L’amic taxista va rebre, doncs no podia ser d’una altra manera, totes les explicacions que el meu pare li va donar en referència a la meva presència. Es d’agrair la prudència de l’Antonio, doncs a banda de posar cara de sorprès en cap moment del trajecte va preguntar res i això que la situació donava per fer-ne moltes de preguntes. Només va dir: —Ara sí que se’t girarà feina. No sé què passarà amb la teva xicota quan et vegi. A més a més quan ja eren a punt d’aturar-se el meu pare contradeia l’ordre. —No paris, Antonio. Dóna una altra volta que està el Ciscu. Hòstia, l’Enriqueta, no paris —i així a cada volta ﬁns que l’Antonio es va plantar. —A ver, Pere, sempre trobarem algú i a més m’estic quedant sense benzina. T’hauràs de decidir aviat perquè tard o d’hora se sabrà o és que el vols criar dins d’un cotxe? —Ja ho sé, Antonio. No cridis que despertaràs el nen. Ja t’he dit que no em vull trobar amb ningú abans de pujar a casa. —Doncs ja em diràs —deia l’Antonio amb to de resignació. —Ja sé que farem! —i el meu pare va fer una proposta per amagar l’esdeveniment i evitar cridòries abans d’hora entre el veïnat. —Tens una manta? —va demanar. —Si. Tinc una en el maletero —va respondre l’Antonio mentre donava ja la sisena volta. —Doncs quan t’aturis, a la cantonada, me la dones, obres la porta de l’escala i mires si puja o baixa algú. Quant tot estigui tranquil, embolicarem al nen i jo pujaré cap a casa. Després aparques el taxi i

ja et vindré a buscar quan es faci fosc i no hi hagi tanta gent pel carrer perquè m’acompanyis a agafar tots els trastos del cotxe. —Mira que et compliques la vida, Pere —va resoldre l’Antonio, tot resignant-se a fer el que el meu pare li demanava i enllestir, perquè n’estava tip de donar voltes i el meu pare es volia treure per ﬁ el pes de sobre de compartir el secret de la meva existència. Devia ser perquè els meus sentits no devien estar encara prou desenvolupats que vaig poder suportar el tacte rugós i l’olor de benzina, a banda de la brutícia acumulada que desprenia aquella manta amb la que el meu pare em va embolicar, segons em van explicar anys després. Si la capacitat pulmonar es mesura per la quantitat de temps que una persona pot suportar sense agafar aire, la meva devia ser bona perquè anava tapat de cap a peus i enfarfegat de tal manera, que ara després d’haver-ho sentit molts cops per boca del meu pare, encara me’n faig creus de com podia estar tant de temps sense respirar i no m’explico com no em vaig ofegar durant el trajecte entre el portal i el pis on en aquells temps vivien. El bo del cas és que el pla va sortir com s’havia previst i tots dos vam arribar a la porta. El meu pare va trucar amb una mà mentre amb l’altra em treia una mica aquella manta de la cara i m’oferia un alè d’aire que em va fer tornar en mi. Aquell moment devia ser, per a mi, el més semblant a tornar a néixer. Deixem per d’aquí a una estona les presentacions a casa del meu pare, que com podeu suposar van ser si més no peculiars, doncs a mi ningú no m’esperava, per centrar-nos en la zona de més amunt de Travessera de les Corts, on l’avi Anselm enﬁlava el carrer d’accés al seu habitatge quan ja eren les nou tocades. Si bé era cert que ja no hi vivien, l’avi s’havia jubilat i feien vida a Caldetes, la seva situació els permetia mantenir l’habitatge de Barcelona en perfecte estat gràcies al serveis de la vella Carolina, que a més de treballar també hi vivia, i així tenien casa per fer nit quan es desplaçaven a la gran ciutat. Val a dir que l’àvia Fina estava d’allò més angoixada, tenint en compte que l’avi s’havia saltat els rigorosos horaris estipulats per ell mateix, que era coneixedora de l’assumpte que es tractava aquella tarda, l’assumpte era jo es clar, i que tot esperant-lo, en aquella casa encara no havia sopat ningú. —Ja era hora, Anselm, d’on vens? No saps com m’has fet patir —va etzibar-li l’àvia quan l’avi Anselm va posar el primer peu dins de casa seva sense cap mena de salutació. Poder estava angoixada de debò.

—Ja saps d’on vinc i com que vinc sol ja et pots suposar que aquell xicot ha estat d’acord en la meva proposta. —Com ha anat? Explica’m! —li reclamava de forma ansiosa l’àvia Fina al seu marit, mentre l’ajudava a treure’s l’abric i li passava a la Carolina que estava palplantada seguint el decurs de les explicacions, mentre la cuinera i d’altres serventes, que s’havien també desplaçat, deixaven una porta oberta per veure si caçaven quelcom de la conversa. En aquella casa s’albirava safareig del bo—. Què fas aquí plantada com un estaquirot? Au, vés i digues que serveixin el sopar, que ja és molt tard —va ordenar l’àvia Fina a la serventa que era allà aguantant l’abric de l’avi sense saber què fer. —Jo no tinc gana, Fina. He pres alguna cosa a mitja tarda amb l’advocat —va respondre l’avi mentre es dirigia cap el despatx seguit de l’àvia, que alhora canviava les instruccions donades. Es va fer portar una mica de pa amb tomàquet i embotit del bo i una mica de vi per fer baixar l’àpat. Almenys ella faria un sopar lleuger mentre escoltava les explicacions que li havia reclamat al seu marit. S’havia quedat sense nét, però no es quedaria sense sopar. Un cop tot aconduït i amb la porta del despatx tancada, l’àvia va tornar a demanar explicacions, mentre l’avi s’encenia un puro i es servia un conyac. —Què vols que t’expliqui? Tot ha anat si fa no fa com havia d’anar i creu-me que no les tenia totes. Encara m’agradarà aquest xicot. —Vaja, si que t’ha donat bona impressió —va interrompre l’àvia després que l’avi Anselm comencés a detallar els esdeveniments d’aquella tarda. —Doncs sí. Ja em diràs si tothom s’hi avindria al fet que de bones a primeres es presentés algú amb un crio i li digués, au té, és el teu fill. —Anselm, és que tu a banda d’un crio li oferies més coses. Que anaves més carregat, eh? Que el nen duia més coses que un pa sota el braç. —Doncs això és veritat a mitges, perquè si bé després hem fet els tractes, el xicot ja hi estava d’acord en fer-se’n càrrec del seu fill, el meu nét, quan jo encara no li havia dit res més. Ja des del primer cop que el vam veure, bé el primer i l’últim, em va semblar que tenia el cap ben posat i que no era cap aprofitat —va matisar l’avi donant a entendre que tot i la compromesa situació n’estava prou satisfet. —Doncs sí que ha anat bé. No me’n sé avenir! Aquest, com que és drapaire, ho deu arreplegar tot. A veure si encara se’l vendrà als Encants!

—No diguis bestieses. Encara bo! Sinó el teu nét vés a saber on hagués anat a parar i amb quins pares. Almenys així hi podrem estar una mica a sobre i l’ajudarem a tirar endavant. No te n’oblidis que és el fill de la teva filla —va respondre l’avi a l’estirabot de l’àvia Fina. —Pobra Remei. No t’ha preguntat per ella? —És clar que sí. —I què li has dit? —va preguntar l’àvia que s’estovava cada cop que esmentava el nom de la seva filla. —Li he dit el que li havia de dir, ja ho saps. —I ara què? —va demanar l’àvia Fina que es trobava com nua d’alguna cosa. —Doncs ara seguirem fent la nostra vida mentre de reüll mirem com fa la seva el nostre nét —i dient això l’avi Anselm es va aixecar donant la conversa per acabada tot convidant la seva dona a retirar-se a dormir.

* * * Tornant a la meva presentació, he d’aclarir que donades les circumstàncies i veient les coses des de la distància, la reacció de l’àvia, del tot previsible i raonable, va contrastar amb la de la Valèria. Puc afirmar amb rotunditat que tant el meu pare com jo havíem fet sort i l’àvia Caterina tenia raó amb els repetits comentaris que sempre feia en al·lusió a les bonances de la meva nova mare. De fet, l’única i la millor mare que he tingut. Més o menys la cosa va anar de la següent manera. Va ser només obrir la porta que l’àvia amb la Valèria al costat no va poder per menys que fer un pas enrere amb cara de desmaiada quan va veure el quadre que fèiem pare i fill. —Aaaah! Però què portes aquí? Si és un crio! D’on l’has tret? —va exclamar a crits com donant a entendre que tot i acostumada al fet que el seu fill dugués les coses més inversemblants a casa, aquell cop s’havia superat en escreix, mentre la Valèria no deia res i esperava les corresponents explicacions. —Mare, et presento l’Albert. El teu nét —i el meu pare va deixar caure aquella manta ronyosa perquè em poguessin veure amb tot luxe de detalls. S’ha de dir que anava força mudat i una mica atapeït amb un vestidet blau cel ple de blonda i farbalans. Que l’àvia, per edat i per la vida que havia dut era sabut que algun dia es moriria, era clar, el que va ser estrany va ser que no ho fes en

aquell precís instant a causa de la sorpresa i a l’ensurt que li havia donat el seu fill. Poder va quedar tocada perquè d’ençà d’aquell moment l’àvia ja va anar de baixada. Hi ha notícies que fan de mal rebre i de pitjor pair. —Però què has fet, desgraciat? Quins pebrots, i no diu res fins que gairebé ja és criat. Què t’has begut l’enteniment? Això és una desgràcia. Però que he fet jo per merèixer un fill així. Ai, Déu meu, quina taca, què dirà la gent? Si vols matar-me, ho estàs aconseguint. Ai, mama, que em falta l’aire. On és l’aigua del Carme? —i l’àvia anava buidant el pap i es recolzava en la Valèria perquè semblava que se li doblegaven las cames mentre el meu pare amb mi als braços no deia ni ase ni bèstia. —És moníssim! Va, dóna-me’l, que encara et caurà i encarrega’t de la teva mare abans que li agafi alguna cosa —va dir la Valèria mentre em prenia dels braços del meu pare fent-se càrrec de la situació. —Però qui és la mare? I com saps què és teu? Com t’has deixat entabanar! Això no és fer Pàsqua abans de Rams, no! Això és tota la Quaresma sencera! Ai, quin disgust! —i mentre deia això, l’àvia es va deixar caure en una cadira sentint-se entre vençuda i rendida, i el meu pare, que semblava mut, va quedar embadalit de veure com la Valèria em gronxava i jo agafava una passió de son escoltant una improvisada cançó de bressol que sortia dels seus llavis. —Psst! No crideu tant que s’ha quedat dormit, pobret —va dir la Valèria, per afegir:— i vostè calmi’s una mica, Caterina, que el seu fill ens ho explicarà tot. Oi, Pere? —i el meu pare no va tenir més remei que obrir la boca i donar totes les explicacions, doncs els allà presents, jo inclòs, les mereixíem. Amb tota mena de detalls dels que en va ser capaç, el meu pare va explicar com havia anat tot. Com se n’havia assabentat a darrera hora, com havia anat la trobada amb l’avi Anselm, com el nen havia perdut la seva mare i que finalment havia acceptat assumir la seva paternitat com a persona responsable que era. A més, i aquí hi va fer esment, per ell havia estat també una sorpresa i gairebé no sabia ni com s’ho havia fet per acabar convertint-se en pare. —No ho saps com ho has fet? Ja t’ho diré jo, com ho has fet. Posant allò que tens a sota, ves per què t’ha servit, en un forat de casa bona en comptes de posar els collons sobre la taula i no deixar-te fotre. T’has arruïnat la vida i tot plegat per què? Per quedar-te sol i mantenint un fill, a veure com t’ho faràs —l’àvia seguia burxant sense miraments. De comentaris i lliçons n’hi havia per a tots.

—I tu, nena —dirigint-se a la Valèria—, pobreta, te l’ha feta ben grossa aquest estaquirot, no em sabrà pas greu que el deixis amb el ròssec dels seus actes i ben fet que faràs. Ho té ben merescut. Jo, en canvi, hauré de baixar el cap i aguantar amb el què m’ha tocat, que és tenir un fill curt de gambals i un nét que vés a saber d’on ha sortit. Arribats a aquest punt, el meu pare, que havia estat tranquil tota l’estona encaixant el que li venia, es va plantar. —Miri, mare, pel que fa al manteniment del nen, vostè no es preocupi, que ja me n’encarrego jo. A més sàpiga que, sent fill de qui és i per tant nét de qui és, està tot controlat i per aquest tema no haurem de patir. Sàpiga que amb l’Albert venia, a banda de roba, un cotxet, dos xumets i un biberó, l’escriptura d’un pis a Esplugues, a nom del nen, és clar, però que puc ocupar jo com a pare de per vida, una nau al Prat per poder ampliar el negoci, el llibre de família i una assignació mensual. »Així que tenim tot el que ha de menester perquè a aquest nen, i a qui se’n faci càrrec, no li manqui de res. Si vostè se’n vol desentendre, per vostè farà. I el meu pare, que en aquell moment ja estava encès, va continuar dient la seva. —Mare, no deia que mai veuria un nét, doncs miri-se’l, perquè el té al seu davant. Ara bé, si no el vol reconèixer, això ja són figues d’un altre paner. Després no es queixi si no el torna a veure més —i dirigint-se a mi va dir:— Albert, fill meu, només ens tenim l’un a l’altre, perquè ni tens àvia ni tens mare, però no pateixis perquè tens un pare que, com diu aquesta senyora —en clara al·lusió a l’àvia Caterina—, posarà els pebrots a sobre la taula i on faci falta perquè a tu no et falti de res —i dient això es va quedar ben descansat. Mentre l’àvia plorava pel desaire que li havia fet el seu fill i per tot plegat, la Valèria també hi va intervenir i a més de forma solemne i amb total seguretat. Sense aixecar la veu però amb fermesa i determinació va dir: —D’àvia no sé si en tindrà, vull pensar que sí, però creu-me que, si hi estàs d’acord, a aquest nen mare no li mancarà. Si tu vols, Pere, per mi com si l’hagués parit —i dient això em va fer un petó al cap que, pel que tinc entès, em va fer dibuixar un somriure i una glopada, tot i que dormia, com donant la meva acceptació a la seva proposta. Des d’aquell precís instant tornava a tenir mare si és que mai n’havia tingut abans.

Si a mi tot allò em devia impressionar, perquè m’ha marcat fins ara, pel que fa al meu pare, allò va ser el millor que li podia haver passat a la vida i prou que se’n va adonar. En paraules seves “li va caure tot a terra” a banda d’unes llàgrimes que li queien cara avall i que morien, les més ràpides, a l’alçada de la barbeta i les altres a les puntes del bigotet. Encara sanglotant, el Pere Prat es va posar de genolls davant d’ella i amb la veu trencada pel sentiment, i ja posats a fer-la grossa, li va demanar. —Valèria, vols casar-te amb mi? I no pensis que t’ho demano només pel nen, ho faig perquè ets la dona de la meva vida i, si mai he dubtat, avui ho he tingut clar del tot. —Va, estaquirot, aixecat. És clar que vull casar-me amb tu. Em pensava que no m’ho demanaries mai. Jo t’estimo, que ho sàpigues, però també ho faig pel nen. Ah, i demà espero l’anell de promesa i les aliances pel casament, i ja pots buscar un bressol, perquè l’Albert en algun lloc ha de dormir. I ara eixugat la cara i vés a buscar tot el que t’has deixat al cotxe de l’Antonio. El meu pare va creure, com no podia ser de cap altra manera, la que s’havia convertit en la meva mare i aviat es convertiria en la seva dona, mentre l’àvia Caterina feia crits i ja no se sabia si reia o plorava. El meu pare amb l’ajut de l’Antonio, que seguia fent d’actor secundari de les millors seqüències de la nostra vida, van pujar a dalt tot el que l’avi Anselm ens havia procurat, que en aquells moments era necessari però no suficient, i la Valèria va fer la llista del tot el que ens seria menester i que a partir de l’endemà, ben d’hora, el meu pare se n’hauria d’encarregar de comprar. —A veure, Pere, porta el biberó i vostè, senyora Caterina, posi aigua a escalfar, fins que bulli, i després quan s’hagi refredat una mica l’aboca fins aquesta ratlla i li afegeix tres cullerades de Pelargon,6 que aquest nen ha de sopar, nosaltres ja soparem més tard. I tu, Pere, mentrestant porta un paper i un llapis que et diré el que demà hem de comprar —va ordenar la Valèria que bordava el paper de mare, d’esposa i de jove. Talment com si sempre ho hagués fet. Sort en vaig tenir jo. Lluny de sentir-se desbordada pels esdeveniments, no com l’àvia i el pare, la Valèria, de forma relaxada però ferma, va anar 6. Primera llet infantil disponible a Espanya, produïda per Nestlé a partir del 1944.

enumerant tota la colla d’estris que s’haurien d’adquirir l’endemà a tot tardar. —Ens podem estalviar el bressol de nadó i anar directament pel bressol de més gran que li duri fins als dos o tres anys. Hem de comprar bolquers, robeta i més llet en pols. Llàstima que no sigui meu perquè a la meva família sempre hem estat de bon pitram i força lletada. L’hagués pogut criar de teta fins ben gran —i va continuar amb l’organització i la llista de la compra—. També hauríem de passar pel pis aquest que t’ha donat l’avi del nen per veure què ens cal per la seva habitació, la nostra i la de ta mare i preparar el trasllat si hi hem de viure i a més hauríem de passar per la parròquia per parlar amb mossèn Ramon. —Valèria, que jo demà he de fer feina, eh? —va protestar el meu pare. —Encara no en tens prou de feina? Va, espavila i vés fent el sopar, que a mi m’espera la meva tia i jo no puc estar per tot. A més, bé li hauré de fer cinc cèntims dels nous canvis en la meva vida. I no pateixis que et deixaré el nen adormidet i demà a les vuit en punt et vindré a buscar, que no vull que vagis sol, que encara faràs un disbarat. —I jo m’hauré de quedar sola molta estona amb el nen? —va preguntar l’àvia que no sabia si es veia amb cor de fer-se’n càrrec. —No pateixi, que el nen ens l’emportarem —va respondre la Valèria en un intent no aconseguit de calmar l’àvia, que de seguida va saltar: —I quan els veïns us vegin amb el crio, d’on direu que ha sortit? —Doncs miri, Caterina, direm que ha sortit del mateix lloc que nosaltres, del carrer Progrés número 6, que és el nostre fill, i amb la cara ben alta i sense embuts. I que no em burxin perquè sóc una dona, però de collons també en tinc i si em busquen, em trobaran. Aquestes coses de fer safareig com més aviat se sàpiguen millor, almenys si ens han de criticar que estiguin ben informats —i dit això, la Valèria em va donar el biberó mentre em mirava i em deia: —Que es calcin si diuen una paraula més alta que l’altra. Bona sóc jo. I tant que era bona. Per a mi era la millor.

* * * Al matí següent, i tal i com havia promès, la Valèria es va presentar a casa del meu pare per començar a fer via pel que feia a la seva nova vida que començava ja.

—Hola Albert, guapo —em va dir alçant-me en braços i traient-me del cotxet per fer-me carantoines mentre es dirigia tant al meu pare com a l’àvia, sense concretar:— Com ha anat la nit? —Ai, nena, no me’n parlis. Jo ja no me’n recordo de fer segons què i aquest no en sap —va respondre l’àvia. —Doncs prou bé que me n’he sortit —exclamà el meu pare. Es veu que com a regal de benvinguda els vaig donar la nit del lloro. Plors a dojo i poques ganes de dormir van fer que l’àvia es posés dels nervis tot pensant que els veïns d’escala sentissin, que els devien sentir, els plors d’un nen de mesos i va demanar al meu pare que em calmés. Entre els plors meus i les juguesques dels veïns per encertar de quina casa venien, en aquell immoble no devia dormir ningú. Tot i no sortir de casa podien escoltar, ho va confirmat la Valèria, que de bon matí, en els replans tothom feia càbales, comentant el rebombori de la nit passada, per descobrir on hi havia un bebè tenint en compte que en aquella escala hi quedaven pocs nens, els que hi havien ja eren criats i no havien detectat pas cap prenyamenta en els darrers temps. El cas és que amb més voluntat que traça, i amb l’ajut de l’àvia, em van canviar el bolquer, em van donar de menjar i van aconseguir adormir-me. —Quin descans! —va dir l’àvia quan ja ben tocades les tres de la matinada el barri tornava a estar en calma i la nostra escala en silenci. La Valèria es feia un tip de riure imaginant l’escena a les tantes de la nit tant pel que feia a casa, estàvem tots desbordats, com en relació al veïnat que per una cosa o una altra no devien fer cap. —Ja veig que heu estat entretinguts —deia entre rialles per afegir:— doncs ens hi haurem d’anar acostumant —i va assenyalar una maleta que duia fent-nos entendre que s’instal·laria a casa per tranquillitat de tots, inclòs jo. El cas és que amb la llista de la compra i tota la feinada que teníem per davant, la Valèria, el meu pare i jo mateix vam sortir a les nou tocades per desvetllar definitivament el misteri d’aquella comunitat i del barri sencer. Com no podia ésser d’altre manera, la guanyadora d’aquella cursa per veure qui hi ficava primer el nas va ser la senyora Enriqueta. S’ha de reconèixer que amb les coses del safareig i la xafarderia hi tenia la mà trencada. —Què és aquest soroll? —cridà, com si no ho sabés. Si només sortir de casa, els meus pares ja van veure que treia el cap pel forat de

l’escala—. Ui, si porteu un cotxet i un nen! D’on l’heu tret? —va dir sense ni esperar que ja fóssim a la seva alçada. —Bon dia, senyora Enriqueta —va respondre la Valèria avançantse al meu pare en previsió que li fotés un moc, així ja d’entrada, per afegir:— aquest cotxet ens l’han regalat. —No, si em refereixo al nen. De qui és? —va matisar. —És nostre —va dir el meu pare. —Ui, doncs no sabia que estiguessis en estat, què us heu casat sense dir res? —va burxar dirigint-se a la Valèria. —Doncs no ho sabia perquè no ho estava. El meu estat no ha variat ni pel que fa a l’estat de bona esperança ni a l’estat civil. Amb alguns canvis, prou importants i evidents, sóc la mateixa d’ahir. —Miri, senyora Enriqueta i la resta de veïns —doncs a tota l’escala li va venir la fal·lera a l’hora de sortir a fer qualsevol cosa just en aquell precís moment—, aquest nen és el meu ﬁll i es diu Albert i aquesta senyora és i serà a partir d’ara la seva mare i molt aviat la meva dona. Més intimitats o respostes a les seves preguntes, que les deuen tenir, no fan cabal i a més no els importen, així doncs des d’ara mateix tenen un nou veí tot i que poder no serà per molt de temps. Què passin un bon dia —i fent aquest anunci que no deixava opció a rèplica, tots tres vam acabar de baixar escales avall. —Doncs per molts anys per tot i per tots. La teva mare deu estar tota cofoia —va dir aquella dona des del segon quan nosaltres passàvem del primer. —Gràcies en vida seva —va respondre la Valèria un cop ja avall mentre em posava dins del cotxet per sortir al carrer. Aquell matí jo començava a caminar, metafòricament parlant, doncs encara ni gatejava, per aquell barri de Collblanc que ja seria el meu almenys durant els següents tres mesos de la meva vida i tot orgullosos els tres anàvem mostrant al món, i el nostre món era aquell barri, la nova situació familiar amb la cara ben alta i amb un somriure d’orella a orella. Fins i tot el bigotet del meu pare semblava content, perquè duia les puntes així com alçades, demostrant el goig que li produïa veure la Valèria duent el cotxet amb elegància i satisfacció, talment com si conduís un cotxe de gamma alta. A mesura que anaven trobant-se coneguts i no tan coneguts, s’havien d’anar parant, doncs tothom volia interessar-se per veure’m i de pas petar la xerrada per esbrinar com, de la nit al dia, el Peret, que sempre anava a la seva, s’havia convertit en pare de família.

Trobar un bressol no va ser difícil, tenint en compte els contactes del meu pare que coneixia a l’amo d’una tenda de mobles i objectes per a nadons al començament del carrer de Sants, abans d’arribar a Arizala, que encara hi és avui. El difícil va ser trobar el bressol. La Valèria i el meu pare no es posaven d’acord amb el model, el color de la fusta o el preu. Per a mi el més just hagués estat que la decisió ﬁnal la prengués jo, però com és de suposar no estava en edat ni condicions de dir res, més que res perquè a banda de plors i algun balbuceig jo encara no articulava paraula. Així doncs, i com la darrera paraula la té sempre la dona de la casa en aquestes qüestions domèstiques, el meu pare va acabar claudicant amb els gustos de la Valèria. Enllestida la primera tasca important, i després d’haver adquirit robeta, bolquers i llet per donar-me una millor qualitat de vida amb un considerable dispendi econòmic, en aquest punt el meu pare ja va comprovar que un dels canvis importants en la seva vida li afectaria la butxaca. Els meus pares van anar a veure mossèn Ramon a la seva parròquia que duia el mateix nom, San Ramon Nonat. El meu pare no era de missa, però coneixia el mossèn, perquè tots dos coincidien en molts dels actes del barri i perquè alguns d’ells depenien directa o indirectament de la parròquia, i a més la Valèria hi tenia certa inﬂuència, doncs la seva tia era una persona respectable, catòlica practicant i per caritat cristiana assídua aportadora de generoses donacions. Ja enfront de la porta del despatx parroquial el meu pare va aturar la Valèria perquè tenia un dilema abans d’entrar. —Un cop a dins, què m’he de senyar? —Pere, que anem a fer tràmits no a missa ni a combregar, no cal, home. —Ah, menys val, perquè si em pregunta el pare nostre no me’l sé. —Va entra i no facis més el préssec. I tots tres vam entrar per enllestir els tràmits pertinents per fer les coses com Déu mana.

* * * Mal m’està dir-ho però jo sempre he estat una persona benvolent amb tothom i quan veig segons què em fa posar de mala llet. Això no ve a tomb ni té a veure amb la meva infantesa, però si no ho explico, rebento. Un dia passejava jo per la rambla del Poble Sec, hi havia anat a fer un encàrrec i tot d’una veig una colla de nens i nenes que es ﬁcaven

amb una pobra nena perquè estava grassa. Una mica grassa sí, s’ha de dir que ho estava, però aquells nens tampoc eren qui sap què. El que no era escarransit tenia el cap gros i el que no anava vestit que feia pena, un altre duia una cua i un altre una arracada, i així tots, que junts com estaven semblaven trets d’una pel·lícula de dibuixos animats amb les faccions exagerades. El que deia, aquella noieta aguantava el tipus, tot i que la processó anava per dins, i els altres dale que te pego donant pel sac. Gorda o vaca va ser el més fluix que li van dir mentre l’anaven encerclant i li donaven copets com perquè els perseguís intuint que no els atraparia. Jo ja m’estava posant dels nervis i com que volia saber com acabaria tot plegat em vaig asseure en un banc i vaig intentar calcular l’edat d’aquells petits i cruels delinqüents. Per la mida i la fesomia vaig calcular que devien tenir no més de vuit o nou anys per la qual cosa vaig deduir que a prop d’aquells galifardeus hi serien els pares o algú que se’n fes càrrec. Doncs sí. Sí que hi eren, però com si no hi fossin. Un grupet de mares i alguna àvia eren allà, xerrant i criticant a tort i a dret, mentre els seus estimats fillets li feien un assetjament en tota regla a aquella pobra nena. I jo pensava, aquesta deu ser de bona pasta, perquè en feia com a mínim dos del que semblava més cepat i amb una bufetada amb la mà plana hagués enllestit, però contràriament el que s’aguantava no eren les ganes de començar a fotre ventallots sinó els plors. Jo ja m’estava retenint per intervenir, perquè se’m regirava tot, però feia de mal fer tenint davant per davant els progenitors tant d’agressors com de víctima sense fer esment de res. Jo no diré que has d’estar a sobre dels fills sense deixar-los viure, primer perquè no sóc pare i no sé de quin mal pecaré, però sí puc parlar des de la perspectiva de ser fill. Els nens han de tenir el seu espai i han d’aprendre a entomar les coses, s’han d’endurir, però jo puc donar fe que la Valèria amb un ull mirava el que hagués de mirar i amb l’altre em controlava a mi, quan a l’edat d’aquells nens em duia al parc. És que és una responsabilitat. El cas és que la nena no va aguantar més i es va ficar a plorar en un racó mentre els altres a sobre se li reien a la cara i els adults encarregats d’aquells cruels infants seguien a la seva. No me’n vaig poder estar. Em vaig alçar i després de retreure’ls a tots aquells cabronets que allò ja passava de taca d’oli i que la deixessin estar, em vaig acostar a aquella pobra nena, mentre la resta se m’abraonaven i em deien el nom del porc sense cap pudor ni vergonya i a sobre traient pit. Pobra nena. I una merda!

Aquella pobra nena quan em vaig acostar per saber com estava, va i em deixa anar: —¡A ti qué te importa! —i em rematà amb un:— ¡Vete a la mierda! Davant d’aquella resposta els petits delinqüents encara es van créixer i van començar a riure i a increpar-me fotent tal rebombori que, aleshores sí, van fer intervenir tota la parentela. Com que la nena, tot i la mala llet que deixava anar, seguia sanglotant i els altres em deien de tot, aquelles mares em van demanar raons. —¿Usted qué hace con mi hija?, ¡pero qué se ha creído! —em va dir la que vaig suposar, per dimensions i per les seves paraules, era la mare de la gorda. Ho sento i mal estar dir-ho així, que sona com despectiu i cada un se sap lo seu, però aquella nena era ben grossa i amb la seva actitud va aconseguir que l’empatia que sentia fins aleshores per ella em caigués als peus. Jo em vaig intentar explicar i fer-los entendre que havien de ser ells qui havien d’estar pendents dels seus fills i no jo, i que al meu entendre s’estava cometent una injustícia. I tant que s’estava cometent una injustícia. Però no cap a la nena grassa, que també, sinó cap a mi. Em van dir que si l’havia fet plorar jo, que si m’acostava als nens, fins i tot van preguntar si els havia fet alguna foto, els havia tocat o els havia ofert alguna cosa després que tota aquella colla denunciés que ja feia estona que me’ls mirava. Fins i tot l’àvia va dir: —Aquest deu ser un pedrasta d’aquells. Hòstia! Només em faltava això. M’acusaven de pederasta! Si no marxo, perquè en tenia els collons plens i perquè estava acollonit, de poc que no em linxen allà mateix perquè començava a ajuntar-se molta gent d’aspecte poc agradable similar al d’aquells petits delinqüents però en mida XXXL. Me’n faig creus! Jo que pensava que estava fent una bona acció i una mica més i em cau tot un raig d’hòsties. No m’estranya gens que tothom vagi a la seva i miri cap a una altra banda quan veu segons quines coses. Si t’hi poses encara acabes rebent. I després volem que ens tractin bé segons quins col·lectius com els metges, els mestres o els funcionaris públics. Mal que em pesi, els entenc. Deuen haver de sentir cada cosa! I jo ho he intentat canviar i, com era d’esperar, no ho he aconseguit perquè al final la cabra siempre tira al monte i no em val allò que

són famílies desestructurades. Amb aquests ciments com vols que no s’ensorri tot plegat. Ara, com sóc burro d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra i optimista de mena, segur que hi torno a caure, ara bé, durant una bona temporada em va durar allò de pensar “ja s’ho faran” i en segons quins merders “si m’hi perdo que no m’hi busquin”. Lamento haver-me anat del tema, però no sé com aquesta petita anècdota m’ha vingut al cap i la volia compartir. I a més, només de pensar-hi em bull la sang. Seran cabrons!

* * * Bé, Situem-nos novament. Estàvem que els meus pares i jo érem davant per davant de mossèn Ramon. Capellà un tant atípic perquè per tradició i obligació, a la seva família s’estilava que el tercer fill sempre s’encaminés cap el servei de Déu, bé entrant al seminari si era mascle, i aquest era el seu cas, o ficant-se a monja si era femella. Poder per la falta de vocació en els seus inicis o pel seu tarannà, sempre va ser un religiós modern i professional que es feia amb tothom, devots o ateus, cosits de bitllets o fluixos d’armilla, blaus o rojos, joves o vells. Home baixet i rabassut, feia sempre cara com d’estar content i estava en tots els merders del barri, tingués a veure o no amb l’ésglésia. Tot i seguir les doctrines dels concilis i el règim catòlic, apostòlic i romà ell anava una mica a la seva i poder anava també una mica accelerat perquè sempre que veia una noia de bona presència i escot generós o faldilla massa curta li cridava l’atenció no sense abans haver-la repassat de dalt a baix. Amb certa gràcia i un punt de picardia recomanava a aquelles mosses que es tapessin una mica al·legant que aquella lleugera indumentària contribuïa a un possible refredat en carn pròpia i a un escalfament en cos aliè. Ambdós casos, en paraules seves, molt traïdors amb la més que probable necessitat de passar pel llit. Un cop al seu davant, mossèn Ramon ens va rebre cordialment amb algun retret ficat dins de la salutació. —Déu vos guardi, fills meus, a què es deu la vostra visita? No recordo la darrera vegada que ens vam veure en aquestes dependències. Sort en tenim dels devots practicants com la teva tia, perquè si fos per vosaltres! Per cert on aneu acompanyats d’aquest petit infant? Què feu de mainaderes? —Bon dia, mossèn, hem vingut perquè voldríem concertar dues cerimònies religioses que, com ara li explicaré, són fruit de l’amor

—va dir la Valèria, preparant el terreny, per afegir sense embuts:— ens volem casar i al mateix temps batejar el nostre fill aquí present. —Ai Déu meu! Què heu fet, fills meus? Un fill fora del matrimoni! —exclamà mossèn Ramon mentre es senyava i feia ulls d’expressar sense paraules “més ovelles esgarriades”! —Mossèn, aquí l’únic que ha fet alguna cosa, i el tarambana també, sóc jo doncs la Valèria l’única cosa que ha fet és acceptar fer de mare d’aquest nen, orfe de mare natural, fill meu i des de ja mateix fill també de la que, si vostè ho beneeix, serà la meva dona —va aclarir el meu pare. —Ara que el mal ja està fet em toca a mi apedaçar el teu mal cap, fill meu, almenys davant de Déu. —Mossèn, ja comprenc que per a vostè és difícil d’entendre, però pensi que aquí el tema ha anat si fa no fa com Sant Josep amb la Verge Maria, que es va afillar un nen que no era d’ell, però en el nostre cas a l’inrevés —va intentar aclarir la Valèria. —Filla, però què dius? Quin disbarat! Primer, Sant Josep i la Verge Maria ja eren matrimoni, cosa que vosaltres no sou, i segon, la concepció del fill de Déu no va ser, com bé sabeu, de la manera tradicional, sinó per obra i gràcia de l’Esperit Sant, i no crec que aquest sigui el cas, així que no feu segons quines comparacions que, a banda de mal gust, ratllen el pecat. Us haureu de confessar, i força, si voleu que jo us casi i Déu us perdoni —va dir el mossèn intentant fer l’efecte que estava mig ofès sense aconseguir-ho, doncs estava ben tranquil i ja n’havia vist de tots colors. —Mossèn Ramon, jo ja he confessat que he estat el culpable d’aquest bé de Déu, d’altres pecats si cal ja em confessaré també, però entendrà que la Valèria no en té cap culpa i a més es vol casar amb mi i vol fer de mare d’aquest nen, que encara té menys culpa de res. Així doncs, no li demanem cap miracle, només un dos per un: bateig i casori en la mateixa celebració i, a poder ser, de seguida. En les seves mans està que quedem en pau i que les coses es facin com Déu mana. Amb aquesta rotunditat per part del meu pare i perquè apel·lava a raons morals, divines i professionals, mossèn Ramon no se’n va poder negar. —Faci’s doncs la voluntat de Déu i de pas espero també la vostra (el sobre amb el donatiu hauria de ser gruixut, doncs a banda del preparatius els membres de la parròquia tindrem doble feina). I us espero, i no accepto excuses, a les xerrades de preparació al matrimoni. Per segons què ja haurem fet tard, però no estarà de més fer una mica de repàs d’algunes coses que us heu posat a l’esquena.

Despr茅s de fer els tractes tots tres vam sortir del despatx parroquial amb data, tant de cursets com de cerim貌nies, que es van pactar de mutu acord: pels dos propers dissabtes, pel que feia a la preparaci贸 al matrimoni i per preparar-me a mi per a lliurar-me del pecat original, i el quart dissabte per la solemne i doble celebraci贸.

100

De dues cambres n’hem fet una i estrenarem vaixella i cobrellits. Miquel Martí i Pol

Capítol 9 El següent pas havia de ser anar a veure el nou pis, que seria la nostra llar, per veure com era, prendre mides, comprovar que es podia fer un trasllat sense massa merder i avaluar si calia o no fer noves compres de mobiliari per fer-lo prou acollidor per a tots. Més despeses, pensava el meu pare mentre ens dirigíem cap a la meva primera incursió en el submón del transport metropolità urbà. Hauríem d’agafar l’EJ, l’autobús que feia el trajecte de plaça Espanya ﬁns a Sant Just Desvern. Propera parada, Esplugues. Pel camí els meus pares discutien sobre qui haurien de convidar al casori i bateig. Familiars d’ambdues bandes, amistats comuns, coneguts representatius del barri i algun que altre compromís, com ara els avis materns. Per contactar amb l’avi Anselm i senyora, el meu pare només comptava amb les dades de l’advocat que hauria de fer d’intermediari i contactar amb ells per oﬁcialitzar la invitació. Poder no hi feien res al casament però, i amb això hi va insistir més la Valèria, prou que hi tenien a veure en el meu bateig. Trobar el lloc per fer el convit i organitzar les taules, partint d’una primera llista de convidats, seria una de les tasques prioritàries, doncs massa temps tampoc quedava. Tot i que havia de ser una tasca conjunta i consensuada, el gruix de la feina se’l va adjudicar la mare. En aquestes coses ella hi tenia més bon gust i més vista per evitar raons. Amb tota aquella feinada i discussió gairebé ens passem de parada i sort en vam tenir del xofer, que ens va avisar, doncs havia estat prèviament advertit que no sabíem on anàvem. —Vostès no baixaven a Esplugues? Doncs és aquí. I jo, en braços de la meva mare i el meu cotxet mal plegat, en braços del meu pare. Es van obrir aquelles portes que es plegaven sobre si mateixes, talment com un acordió, i després de baixar les escales, amb ensopegada inclosa del meu pare, vam deixar que aquell autobús

101

continués amb la seva ruta mentre nosaltres posàvem per primer cop peu sobre terra espluguina. A diferència de Collblanc, que era una rebombori constant, aquell tros d’Esplugues només oferia un constant anar i venir de cotxes per la carretera nacional perquè, a banda d’allò, s’hi respirava una total tranquil·litat. Poder massa i tot. Com que allò era una mica poble i tothom es coneixia, i perquè nosaltres fèiem talment l’aspecte d’estar perduts, no li va costar gaire a l’administrador de finques que ens havia donat l’advocat de l’avi Anselm identificar-nos i se’ns va dirigir: —Vostès deuen ser els senyors Prat, oi? Em dic Fermí i estic a la seva disposició per mostrar-los el seu pis —i aquell jove ens va saludar de forma cordial. Devia ser prou evident que nosaltres no érem uns clients de molta volada, l’avi Anselm segur que sí perquè, tot i atendre’ns amb poc marge d’antelació i molta efusivitat, aquell noi tenia l’aspecte de dur un vestit que no era d’ell i que s’havia mudat per compromís. A més a més no feia la pinta de ser un alt executiu ni un important representant, més aviat semblava el noi dels encàrrecs reciclat a mostrador de pisos. Vaja que ens van enviar el primer que van trobar o el que menys els era de menester. Tot i així era cordial i simpàtic, a banda d’una mica pagès, i això el feia dir el que li passava pel cap sense miraments i amb poc esperit comercial. —El pis que els ensenyaré dóna de ple a la nacional i a l’autopista. Confio que tinguin el son profund, perquè això és un no parar de cotxes, però el pis és maco i nou de trinca, això sí que ho té —ens va matisar com per compensar la primera informació sobre la sorollosa ubicació de l’immoble. —Nosaltres vivim a Collblanc i allà també en passen de cotxes — digué el meu pare com demostrant que ja hi estàvem avesats. —Deixi, deixi. Res a veure. Escolti, que si agafa aquesta carretera i no para es planta vostè a Madrid. Que aquesta és una de les carreteres principals del país. Fins i tot una vegada hi va passar la Vuelta Ciclista a España. Però no pateixin si no dormen, com a mínim mirant per las finestra estaran distrets —i es va posar a riure mentre ens ubicava. —Mirin ara estem al carrer Laureano Miró, on és el seu pis, i que ve des d’on venen vostès i arriba fins a Sant Just, i perquè arriba un moment en què s’acaba el poble, perquè sinó seguint, seguint arribarien a Madrid.

102

Aquell noi tenia una dèria per fer-nos palès que aquell carrer era el més llarg del món, perquè allò de Madrid ja ens ho havia deixat clar abans. Si en aquell poble ja ens sentíem estrangers, ves que havíem d’anar fer a Madrid. —Aquí al davant de la parada tenen la peixateria i un barber, que són de la mateixa família, els Pons, i això és la carnisseria del poble, els Servent, tot és de qualitat aquí —ens va informar—, ﬁns i tot de Sant Just hi venen a comprar a totes dues tendes. Pel que fa al tema vestir aquí tenen Cal Grau on hi venen roba per totes les edats i per portar de diari, tant per a home com per a dona, però si volen vestits de més mudar han d’anar al davant, a Modes Tere, però només és per a senyores. Si li cal li entallen i li fan a mida. La meva mare se n’ha fet uns quants. El meu pare feia cara de fàstic que el noi va confondre en discriminació quan en realitat era perquè n’estava tip de la seva detallada explicació sobre els recursos comercials de la vila. —No faci aquesta cara que si li ha de menester un bon vestit, vostè també el pot trobar a la sastreria Valls i molt a prop de casa seva. I va continuar amb la seva detallada explicació de les bonances del poble. —Cap a la seva dreta hi veuran un forn, Cal Pi, amb pa de llenya del dia. Res a veure amb aquells pans que de seguida semblen goma, allà està ca la cotillaire i una pastisseria de molta nomenada, la Figuls. Els diumenges s’hi fan uns pastissos i unes cues de ca l’ample. Si miren cap a l’esquerra hi trobaran la plaça Santa Magdalena, on hi ha un restaurant molt bo i molt car, Cal Quirze, i l’Ajuntament d’Esplugues. Enfront de l’Ajuntament, travessant la carretera, hi trobaran diferents comerços de menjar, un lampista i una espardenyeria de tota la vida, Cal Flavià, que a vostè no li aniria malament visitar —va dir sense embuts després de mirar-li els peus al meu pare. La Valèria va riure, doncs li havia insistit repetidament que amb allò no hi podia anar i que, de fet, de tan gastades com estaven aquelles espardenyes que duia el meu pare, bé podia anar descalç. Val a dir que aquell comentari del nostre guia al meu pare li va semblar que no venia a tomb i per tant molta gràcia no li va fer, tot i que sí va mostrar interès en la cotilleria i la resta de comerços que ens havia assenyalat. —Ara si creuem i anem cap a la dreta amb un no res arribarem al seu pis i mentre fem via els segueixo explicant —va dir el Fermí mentre ens feia creuar sense esperar que el semàfor es posés verd i per

103

tant exposant-nos a un clar perill d’atropellament per part del continu trànsit automobilístic que passava a banda i banda. En comptes d’anar a veure el nostre pis semblava que estàvem fent turisme, doncs aquell noi ens explicava fil per randa cada cosa, establiment o lloc que ens anàvem trobant com si la nostra arribada a Esplugues portés incorporada una visita guiada. Allò devia ser pels meus pares el més semblant al viatge de noces que no farien. Mentre anàvem caminant cap al nou pis, ells, perquè jo anava en cotxet, ens vam creuar i saludar amb diferents veïns que eren asseguts amb cadires davant del seu portal prenent la fresca i comentant la jugada mentre no treien ull de tot el que passava al seu voltant. Fins i tot vam saludar un guàrdia civil que se’ns va quadrar enfront l’entrada de la casa cuartel que també hi havia al nostre carrer. —Ara ja hi som tots —va comentar el meu pare mentre mirava com aquell membre de la benemèrita feia guàrdia sota l’imponent cartell del “Todo por la Patria”. El meu pare estava estranyat de tanta amabilitat i informació donada per aquell noi quan la seva tasca s’hauria d’haver limitat a ensenyarnos el pis, i una mica més i ens ensenya tot el poble. —La meva mare és la mestressa de l’administració de finques que a més a més és una gestoria. M’ha demanat molt fermament que els faci de bon amfitrió i que la disculpin perquè tenia d’altres obligacions i ja els saludarà quan formalitzin tots els documents en el despatx si, com pensem, estan d’acord amb el pis. Venen vostès molt ben recomanats —va aclarir aquell jove intuint el que el meu pare pensava abans que ningú li ho demanés. “Potser no és tan sabata l’hereu de les finques”, pensà el meu pare. Vam arribar finalment a la porteria i el nostre guia ens va obrir la porta per fer-nos pujar fins al segon pis d’aquella finca sense ascensor, des d’on molt festivament va ficar la clau al pany i després d’obrir la porta de bat a bat ens va convidar a entrar amb un “endavant, benvinguts a casa seva”. Amb un “Oooh!”, la meva mare, la Valèria, donava símptomes que aquell pis li feia el pes. Tres habitacions complertes, un bany, saló menjador, cuina i una altra cambra més petita que donava a l’eixida on era el safareig, a banda d’un petit rebedor, completaven aquell pis que, si bé no era d’alt standing, era nou per estrenar i amb tot acabat de fer, acabat de pintar i net i lluent, s’ha de dir que feia goig. —Mira, Pere, aquesta serà la nostra habitació i aquesta, la del nen, que de moment, com que dormirà amb nosaltres, serà la dels

104

malendreços i aquella de l’entrada serà la de la teva mare. I la que dóna al safareig serà la de planxar i també la pot fer servir ta mare per cosir. M’agrada. A tu que et sembla? —Em sembla petit i segons com o gela o fot una calor que empesta —va dir el meu pare sense afegir res més. —Ho sembla però no ho és. Està molt ben aprofitat i la distribució dóna molt de joc. I la temperatura va a estones, perquè dóna sol de tarda —va dir el Fermí com per defensar-se del comentari del meu pare, per afegir:— només queda aquest per vendre i cregui’m que hi han bufetades. Arribat a aquest punt i partint de la base que jo hi he viscut, reconec que, com en tot, la primera impressió és la que compta i el meu pare tenia raó. Veritablement aquell pis, el meu, no era de dimensions considerables i amb tot ha estat sempre una mica justet. Pel que feia a la temperatura, també li he donar la raó, perquè aquell pis gaudia d’un microclima propi que feia que no existissin les temperatures mitges i la cosa tirava més cap a les extremes, tant a l’estiu com a l’hivern, sense aconseguir mai allò que s’anomena una temperatura de confort. Tot i així el piset era acollidor i tenia dues virtuts que el feien irrebutjable. Era nou i era de franc. Després d’una petita conversa privada entre els meus pares, que el Fermí intentava pescar i jo aconseguia amortir amb els meus plors, el meu pare va prendre la paraula i la decisió correcta donades les circumstancies: —Ens el quedem! Davant l’alegria desfermada de la Valèria que em petonejava i m’alçava en braços, el Fermí somreia pensant que havia fet bona feina i sa mare quedaria prou satisfeta mentre el meu pare es distreia mirant per la finestra, com ja havia dit el nostre guia, i veia passar vehicles i persones i parava esment, per curiositat i deformació professional, en un establiment que donava just al davant del nostre portal. Era un cadiraire que de forma artesanal feia anar el vímet i la fusta per fer formes on posar el cul, ja fossin cadires o tamborets, i que va fer que es produís la primera relació com a veïns i d’integració nostra en aquell poble en forma de transacció comercial. El meu pare em va comprar una trona de fusta que es va quedar allà al mig del menjador com a únic moble de la casa i com a marca territorial del fet que aquell pis ja era casa nostra. Jo ja era definitivament i oficialment, perquè així m’hi van inscriure, fill d’Esplugues.

105

El meu pare estava, en paraules seves, fins els pebrots d’aguantar aquell estaquirot i, després d’acceptar una targeta de la gestoria, de concretar una trucada per quedar i signar-ho tot, va decidir que el millor seria fotre el camp. Temps tindríem per explorar aquell indret amb més tranquil·litat i sense ròssecs. Arribat per fi el cotxe de línia, i per acabar-ho d’adobar, el Fermí aquell i jo gairebé prenem mal amb la porta acordió ja que tant sí com no va insistir en pujar el cotxet a pes de braços dalt de l’autobús amb mi i tot. Com molt forçut no era, una mica més i caiem tots dos o ens quedem encastats entre l’escala i la barra d’accés a l’interior. Sort en vam tenir que hi van acudir en el nostre ajut tant el meu pare, que es cagava en tot, com el cobrador a qui li va anar tot el canvi per terra. Tot suat, aquell jove encara va tenir esma d’acomiadar-nos des de baix amb un somriure mentre nosaltres ja amunt preníem seient i l’EJ es posava per fi en marxa direcció plaça España. —Quin corcó! Si tots els del poble són com ell, ja ens podem calçar —va dir el meu pare deixant anar un esbufec tant de cansament com d’alleugeriment al veure que deixàvem enrere Esplugues i amb ell el nostre guia. —Només pretén ser amable, Pere. —Doncs a mi tanta amabilitat m’enfarfega. —Va, home, no t’enfadis. A mi el poble, pel que hem vist, no m’ha semblat malament i el piset és mono. A més està ben comunicat. Ja hi tinc ganes, tu no? —va dir la Valèria mentre el meu pare amb cara de pomes agres donava un silenci per resposta i mirava el trajecte per la finestra del seu seient. Aquell posat no el va deixar fins arribar a destí. —No està mal —va dir el meu pare molta estona després. Tot va ser trepitjar el seu barri de sempre que li va canviar la cara i se li va relaxar el bigotet. Fins i tot semblava que tornava a estar de bon humor. Només posar tots tres els peus a casa, l’àvia ens va fotre la cavalleria a sobre. —Vaja hores d’arribar, si gairebé són les tres tocades. Les patates ja deuen estar grillades de tan reescalfades que estan. Un cop entaulats, l’àvia Caterina va demanar com havia anat tot i si havíem enllestit i els meus pares li van explicar detalladament tant la conversa amb mossèn Ramon com la visita al piset amb trobada inclosa amb autòctons de la zona. —Jo no m’hi faré pas allà. No hi penso anar. Treure’m del barri és matar-me —va rematar l’àvia per acabar de fer bullir l’olla.

106

—Només em falta vostè per posar més pals a les rodes —va deixar anar la Valèria que tot i guardar les formes n’estava fins al capdamunt de la poca predisposició de mare i fill per fer un canvi de vida obligat de totes, totes per uns esdeveniments, i l’esdeveniment principal era jo, en els que ella no hi havia intervingut, però que els hauria de patir i que sense pensar-s’ho s’hi implicava sense cap mena de dubtes. El trasllat de la maquinària de reciclatge i la visita a la nau del Prat, gentilesa també de l’avi Anselm, quedava aparcada fins després de les cerimònies perquè l’agenda ja estava prou atapeïda i la paciència de la meva mare era ben a prop del límit, i més tenint en compte que la primera il·lusió de l’àvia estava quedant-se en no res davant de la seva negativa a traslladar-se a Esplugues. Al·legava entre moltes coses que no estava massa catòlica i que ja feia dies que notava punxades al pit. Els meus pares no li feien massa cas, doncs era especialista en tenir tots els mals quan les coses no se li posaven de cara i per tant li donaven una mica pel seguit o li recomanaven que anés a cal metge, cosa que sabien del cert que no faria. Sempre s’havia automedicat, normalment amb productes d’herbolari i tota la vida havia gaudit d’una salut de ferro. —Si no fos per la vista i amb unes cames noves faria més milles que moltes jovenetes que als quaranta ja no s’aguanten els pets —deia sempre l’àvia Caterina que ratllava els seixanta, segons ella, però els passava amb escreix, segons el meu pare i segons la seva partida de naixement. Arribat a aquest moment de la meva història, he de dir que em sap greu no tenir consciència ni records clars del que anava a passar en la multi cerimònia familiar que estava a punt de produir-se. I ho puc explicar amb detall doncs se’n va parlar i encara es comenta en reunions familiars o dinars, ja que va ser per llogar-hi cadires. Amb tot el que els venia a sobre als meus pares només els faltava el darrer i tràgic esdeveniment que més endavant us explicaré. Amb tot se’n van desempallegar força bé. S’ha de reconèixer que hi ha gent optimista de mena i els meus pares ho són. Jo, en canvi, sóc més d’escalfar-me el cap i d’amargar-me abans d’hora, no sé per què. Tot i que ara això no toca, com diria un dels més il·lustres representants polítics catalans, em ve de gust fer-ne cinc cèntims i crec que contribuirà al fet que us feu més una idea de com sóc.

* * * 107

Ja de ben petit m’escalfava el cap quan arribaven els diumenges perquè em feia molta mandra que l’endemà fos dilluns i tornés la rutina diària. Ja fos anar a l’escola o a la universitat, com anar a treballar en la infinitat de feines escombraries i mal pagades que, arribat el moment, us explicaré que vaig tenir. Sovint anava els diumenges al cinema, sempre m’ha agradat molt, i abans que acabés la pel·lícula ja no la gaudia pensant en l’endemà. Quan es feia de nit intentava allargar l’anar-me’n al llit, perquè sabia que quan m’adormis s’acabaria el cap de setmana i em llevaria ja en dilluns. Fins i tot en períodes de vacances a la meitat ja descomptava el dies que em restaven perquè s’acabessin en comptes de fruir dels que em quedaven per fer. Molts cops em plantejava canviar la meva forma de vida fixant-me en els altres que, sense conèixer, imaginava que tenien una vida molt més interessant que la meva. Amb això d’imaginar-me històries dels altres sóc cagat al meu pare. Qüestions de genètica. Per il·lustrar-vos us explicaré algun dels pensaments que em passaven pel cap. A mi m’agradava molt, i encara m’agrada, escoltar segons quins programes de ràdio que feien els matins dels dies feiners. Com molts cops havia de prendre l’autobús per sortir d’Esplugues i fer cap a Barcelona, em fixava tant en els xofers com en els altres viatgers que sovint coincidien amb mi. I a què hi treu cap la ràdio en tot això? Doncs al fet que un dels xofers d’autobús, el Severo crec que es deia, duia sempre un transistor al costat del volant i mentre feia la ruta anava escoltant la ràdio i a més el programa que a mi m’agradava. Jo intentava sempre seure a prop d’ell, a les primeres files, per poder seguir el fil de l’emissió i fins i tot reia sol a l’escoltar segons quins comentaris dels locutors talment com si fos una mica tataret. Com que la dificultat d’aquella feina era seguir una ruta mil vegades repetides i aturar-se quan algú tocava la campaneta per baixar o aturar-se a la parada quan hi havia algú que demanava per pujar, em semblava que, lligat amb la possibilitat de poder escoltar la ràdio, era una feina que m’agradaria fer. En comptes d’aspirar a ser metge, arquitecte o advocat, jo preferia ser conductor d’autobús amb dret a ràdio i entrepà. Sempre escoltant la ràdio o xerrant amb els passatgers més coneguts mentre conduïa. Em semblava una tasca d’allò més gratificant, distreta i fàcil de fer. De vegades fins i tot em passava de parada expressament pensant en

108

el meu futur com a conductor o per saber el desenllaç d’una broma que feien els de la ràdio amb un oïdor al que acabaven de despertar. Aquesta vocació em durava ﬁns que baixava i em trobava amb la meva realitat i amb noves elucubracions sobre d’altres persones amb qui també em trobava. A mida que anava fent coneixença amb d’altres passatgers amb els que coincidia, els demanava de què feien i alguns, els pocs, m’ho acabaven explicant. Un era cobrador de peatges en una autopista, allò no em feia el pes, doncs de cotxes ja en veia per parar tres trens des de casa meva, i un altre era acomodador d’un cine. Aquella feina em fascinava, podia veure totes les pel·lícules de franc i moltes vegades. Perquè, és clar, com a molt es podia perdre el començament, si arribava algú tard, o algun tros, si a mitja sessió a algú li donava per marxar, però a la llarga com no sempre coincidiria, segur que podria veure-la sencera. A mi que sempre m’ha agradat el cine, crec que allò era una feina a la meva mida. A més no m’hauria de preocupar el diumenge de patir a mitja pel·lícula perquè quan s’acabés i sortís, l’endemà fos dia d’espardenyes velles.7 El pitjor que podria passar seria que hi tornés a entrar i veure de nou la peli. De tant empassar-me-la gairebé podria fer de crític de cinema i acabaria trobant-li tots els ets i uts a sagues mítiques com Star Wars o Indiana Jones. D’altres vegades en les que em sentia molt estressat, desitjava ser pastor d’ovelles o de cabres. No sé per què em venia això al cap, perquè a diferència d’altres opcions que coneixia o veia a diari, mai m’havia trobat amb cap pastor ni amb cap ramat. Probablement havia vist algun documental o recordava la sèrie Heidi on l’amiguet pastor estava tot el dia estirat a la gespa prenent el sol amb una branca a la boca sense fer ni brot mentre les ovelles o les cabres pasturaven al seu aire. Era una feina amb contacte amb la natura i força relaxada. Una pega només li trobava a aquell bucòlic escenari, que aquella gent sempre s’estava fotent llet sola, així tal qual, sense cafè ni Cola-Cao, blanca i amb tota la seva nata o els seus derivats com el formatge o la mantega. Egggss! Només de pensar-ho em venien arcades. No tenir una clara vocació i moure’s per l’impuls del mimetisme de la ﬁcció de personatges desconeguts o idolatrant feines em va fer 7. Expressió antiga, referida al dilluns, que indica que els dies festius la gent es posava espardenyes o sabates noves i els feiners les velles

109

topar molts cops amb la dura realitat. Res no és tan maco com sembla o com un es vol imaginar. Sovint, quan ho he comentat o he acabat coneixent a qui admirava per la seva feina, m’he acabat sentint com “si t’ho miressis amb els meus ulls no et faria tanta gràcia” i si entraven en detalls m’acabaven destrempant. A la llarga acabaria donant-los la raó, perquè jo que he fet una colla de feines, entre rares i mal pagades, en puc donar fe i els dilluns normalment són fotuts per a tothom, faci el que faci. Però tornem als preparatius del casori dels meus pares i el meu bateig i als esdeveniments que els van envoltar.

* * * La llista de convidats i els preparatius pel convit anaven a bon ritme en bona mesura per la dedicació i bona tasca de la meva mare, la Valèria. El meu pare no s’hi ﬁcava massa perquè alguna opinió que havia donat topava amb diferents barreres o bé protocol·làries o de mal gust en opinió de la meva mare. Finalment el meus pares van aconseguir contactar amb els meus avis materns utilitzant novament els serveis de l’advocat Rius i així ens vam assabentar també que d’ençà de la mort de la meva mare biològica, els avis vivien a Caldetes. Després d’anades i vingudes de missatges, van acabar conﬁrmant la seva assistència a la cerimònia religiosa, eren molt de missa, només per poder presenciar el meu bateig i es van excusar pel que feia al convit i al casori. En certa manera es podia entendre. Les invitacions de boda i de bateig eren més aviat clàssiques i ens les van fer en una impremta del barri a cost zero. Van ser el regal a canvi de la convidada, segons ens van fer saber. Val a dir que es van convidar sols, doncs els meus pares no tenien cap intenció, però s’hi van veure obligats per les circumstàncies. Estaven a l’apartat compromisos. En l’apartat família, la cosa donava poc de sí, perquè érem pocs i mal avinguts, tret de l’àvia Caterina, la tieta de la Valèria i alguns cosins i tiets per part de pares. Uns cosins segons de Gelida als qui gairebé no havíem vist mai, els vam posar en la llista de la família quan ben bé haurien d’haver estat en la de compromisos. Per contra, la majoria de la gent del mercat, com la Cinta, la Pepita, la Rosita o l’Antonio i senyora estaven com a veïns, al mateix nivell que la senyora Enriqueta, que hauria d’haver anat a petar a compromisos o no entrar en la llista, en comptes del merescut apartat

110

de familiars, perquè per als meus pares aquella gent del barri era una gran família. En l’apartat amics hi eren tots els de la colla del meu pare i de la meva mare, fins i tot van fer padrí de boda al Paulino i com a dama d’honor, la Lídia Recasens, que temps abans li havia tret la corona de pubilla a la meva mare i que ara havia perdut molta de la bellesa d’ençà mentre havia guanyat molts quilos. Un dels ferms candidats a ser padrí de boda, frec a frec amb el Paulino, havia estat el Jordi, gran amic del meu pare i ex de la Valèria. Precisament per aquesta consideració d’ex feia de mal obligar-lo a apadrinar un casament en el que ell hauria volgut ser el nuvi. Per contra, com el tenien en gran alta estima i era molt bon jan, li van voler donar una consideració de gran responsabilitat. Oficialment el van declarar padrí meu i crec que la van encertar. Les classes de preparació al matrimoni i bateig, els meus pares se les van saltar bastant comptant amb la intermediació de la tia de la Valèria i de connivència amb mossèn Ramon, que només els va obligar a assistir a una xerrada sobre les virtuts del matrimoni cristià. En aquells monòlegs per part del mossèn, a banda de donar lliçons sobre temes que desconeixia, ves que havia de saber aquell home de les relacions de parella o de l’educació dels fills, s’oferien clars consells del tipus “paciència, quan un estira, l’altre arronsa”, “s’ha de fer el camí plegats” o “l’home es qui porta el pes i la dona és el sosté de la família”, o “l’home treballa per la família i la dona s’encarrega de la casa i els fills”, “cadascun ha de posar-se al seu lloc” i coses per l’estil. Per enllestir i per no buscar raons, el meu pare pesava figues i la Valèria es mossegava la llengua i deia amén a tot, encara que se’n morís de ganes d’intervenir perquè hi havia comentaris que fàcilment hagués rebatut o discutit. El divendres abans del gran dia, els meus pares em van deixar amb l’àvia Caterina, perquè havien d’acabar d’enllestir tot el tiberi i l’ordre de les taules, a banda de pagar tot el convit que es celebraria l’endemà al restaurant Can Freixa. Era un lloc d’anomenada, però assequible a moltes butxaques amb un menú força complert, aperitiu inclòs i pastis nupcial, a banda de beguda a dojo i d’una petita orquestra en un saló privat i preparat per rebre al dia següent una cinquantena de persones. L’arribada dels nuvis, la taula de la presidència, l’estona d’aperitiu, l’ordre dels plats i la carta, els obsequis i la musica eren detalls que havien de quedar del tot lligats perquè res no sortís malament, tal i com estava previst.

111

Però no sempre les coses van com un s’espera i en el cas dels meus pares això és cert del tot. Ja al vespre, els meus pares de tornada estant i amb tot més o menys lligat, ja a l’alçada del carrer Progrés es van trobar tot un rebombori de veïns que discutien al portal, com si en passés alguna de grossa. —Ai, fillets, sort que ja heu tornat, perquè no sabíem què fer —va dir la senyora Enriqueta, que com sempre encapçalava tots els merders, només veure’ns arribar. —A veure, què passa?, i que parli només un —va demanar el meu pare, doncs tothom hi deia la seva. —Jo ja he dit que cridéssim al sereno o a la guàrdia urbana —deia el del primer. —Sí, home, a aquestes hores el sereno encara fa la migdiada, jo habría echado la puerta abajo —deia l’Antonio, que també hi era. —Però què passa? —va cridar la meva mare. La senyora Enriqueta va fer callar tothom i ens va explicar el que feia que tothom estigués esvalotat: —Ja fa una bona estona que se sent el vostre fill que no para de plorar. Primer no hi hem fet cas, però com no callava, hem picat a casa teva a veure si ta mare necessitava alguna cosa i no ens obre. —I mira que hem picat cops —va dir la sogra del Segismundo, el veí de l’entresol. Com els meus pares ja s’estaven posant dels nervis van entrar al portal i van pujar cap a casa seva per veure què passava i val a dir que com més s’acostaven més forts se sentien els meus plors, i tot el veïnat al darrere. A l’obrir la porta i entrar al pis van veure el quadre que fèiem. Jo era tot tort al cotxet, que estava a mig plegar, i amb una cama que em penjava, vermell com un titot i cagat i pixat de dalt a baix mentre l’àvia Caterina era asseguda a la cadira de l’eixida amb els braços caiguts, el cap cot i un ull a tocar d’una agulla de cosir. La Valèria em va treure d’aquella ferralla de cotxet per comprovar que encara estava sencer mentre el meu pare intentava sense èxit tornar en si la seva mare i la resta xafardejaven i es tapaven el nas per la catipén que feien les meves deposicions. —Mare! Mare! Res! L’àvia no deia ni ase ni bèstia i segons el Segismundo, que era practicant, a aquella dona no li trobava el pols. El doctor Miralreig, pediatra meu i a qui vam cridar, per ser el metge que era més a prop, va confirmar les pitjors sospites. L’àvia

112

Caterina havia salvat l’ull, i això que estava a res de punxar-se’l amb l’agulla, però havia perdut la vida. Un atac fulminant. Aquell cop les punxades al cor devien anar de veres, perquè el metge va comentar que semblava a primera vista que podria ser una “mort natural per infart de miocardi”. Jo havia estat convivint unes hores amb un difunt de cos present i l’endemà els meus pares es casaven, el metge comprovava les constants vitals de l’àvia o més aviat comprovava que no hi fossin i per acabarho d’arrodonir mossèn Ramon li feia l’extremunció post mortem. Fins i tot es van enganxar perquè el metge li deia al mossèn que s’esperés i que el deixés fer, no fos cas que encara fos viva, que en aquestes coses s’hi havia d’estar segur doncs es jugava el seu prestigi i la seva carrera, a banda que havia de certificar la defunció, mentre que el mossèn li deia que més a favor d’ell que en aquests casos els darrers instants són els més importants abans no se n’anés del tot. El Segismundo que també hi fotia cullerada deia que per la seva experiència i el color esgrogueït de la difunta, l’àvia ja feia estona que havia marxat. I els veïns fotent el nas perquè no es volien perdre detall. Aquella casa semblava can Pixa! Sort que ja no ens hi estaríem massa temps. Aprofitant la presència en la casa del mossèn, i tenint en compte la mort de l’àvia Caterina, el més prioritari era organitzar el sepeli, perquè en aquests casos hi ha temes que no es poden posposar. —Doncs si hem de fer el funeral, haurem d’ajornar el casament i el bateig. El primer és el primer i vosaltres teniu tot el temps del món, en canvi ella... —ens va dir el capellà. Tot i que apreciava de veritat la finada, arribat aquest punt la meva mare va dir prou. —Ni parlar-ne. Les invitacions ja estan fetes, el convit està pagat i jo ja tinc el vestit arreglat, a més a més demà és el dia. Per aquí no passo —va afirmar rotundament. Les negociacions van ser tenses perquè a la pena de la defunció se li afegia el disgust del més que possible ajornament de la doble cerimònia i el meu pare que estava al mig no sabia per on tirar. —Mal si fas, mal si no fas —deia. A la llarga i després de sospesar les diferents alternatives es va acordar, perquè no hi havia cap altre solució, que aquella nit es faria la vetlla i que l’endemà es celebrarien dins de la mateixa homilia totes tres litúrgies. Tres en un, bateig, boda i funeral el mateix dia va ser la solució de compromís i perquè la tia de la Valèria, que s’hi va presentar de

113

seguida i això es d’agrair, hi va insistir i va convèncer mossèn Ramon deixant anar, com qui no vol la cosa, que hi tenia moltes amistats en el bisbat. Això sí, com a la vida i a la mort tot té un preu: el sobre amb el donatiu per la parròquia va ser més gruixut. —Vinga, més calés! —protestava el meu pare per afegir:— pobre mama, sort que s’havia pagat l’assegurança dels morts. En casos com aquell tenir-ho pagat era tot un consol. Entre una cosa i l’altre aquella finca semblava el Valle de los Caídos. La nit i la cambra de l’àvia va quedar reservada per a la capilla ardent, que sempre m’he preguntat per què s’anomena així, organitzada per Pompas Fúnebres i l’asseguradora. Es van encarregar de tot i molt bé. Ja es veu que n’han vist molts perquè van per feina i en un tres i no res ja l’havien arreglat perquè estigués presentable amb el vestit que s’hauria posat l’endemà. I gràcies a Déu, perquè allò era un seguit de gent que volia veure la difunta de cos present. La gent feia la visiteta i després de donar el consol al meus pares deien allò d’“està molt guapa”, o “està molt bé” o “sembla que encara l’estigui veient”, després de fotre-li un cop d’ull pel morbo que produeix veure segons què. Tot aquell paperot al meu pare, lluny de posar-lo trist, el posava dels nervis. —Aquesta gent sembla que se’n foti del mort i de qui el vetlla. Ara diuen que està guapa quan abans no li deien ni el bon dia, i que està bé. Pels collons! Mira si esta bé que fa malves, ja em diràs si n’està de bé. I l’altre, que diu que li sembla que la vegi, cony, com no l’ha de veure si s’ha estat una hora contemplant-la. —Pere, calla, que encara et sentiran —li demanava la Valèria. I els mateixos que havien vist la morta pel mateix preu em volien veure a mi i aprofitaven la visita per sortir d’aquella casa amb un bon regust de boca i el comentari tan suat del “uns arriben i d’altres se’n van. És llei de vida” i remataven amb un “resignació” i copet a l’espatlla del meu pare mentre deixaven anar “pel que necessiteu”. El que necessitàvem tots plegats és que aquella munió de gent fotés el camp perquè al cap i a la fi en poques hores ens tornaríem tots a veure i jo amb tot el xou, i perquè vaig perdre el xumet, em vaig fotre a plorar. Aquell fet que trencava el silenci que necessita el dol va produir la sensació que en aquella casa molta gent se n’adonés del fet que feia més nosa que servei i van anar desfilant. No ho podem assegurar, però la Valèria sempre ha cregut que els meus plors eren producte d’una

114

pessigada del meu pare com a estratègia del toc de retirada que a la ﬁ va fer el seu efecte. Un cop la casa va estar més tranquil·la i només amb els més íntims, la meva mare va determinar que poder era ja hora d’anar-se’n. Una núvia ha de sortir de casa seva i dóna mala sort que la parella es vegi abans del casament, a més havia quedat ben d’hora amb la perruquera i s’havia d’arreglar per estar perfecta en un dels dies més importants de la seva vida. —Bé, Pere, la tia i jo marxem. Ens veiem demà a l’església. Recorda que és a les dotze i si algú s’ha de fer esperar és la núvia no el nuvi, així que no facis tard. Ens emportem l’Albert. —Valèria, ara has de treure el nen? Està dormit —va dir el meu pare. —No creus que ja s’ha passat molta estona amb el cos de la teva mare? No és ni el lloc ni el moment perquè hi hagi un nen petit. —No li farà pas res la meva mare al nen. La pobre és morta i ja no en canta ni gall ni gallina. —Precisament. Ja ha vist i ha viscut prou coses avui, no creus? No, si encara el posaries a dormir amb la teva mare. —Doncs no, dormiria amb mi, però si així ho fes, tampoc li passaria res. —Mira, Pere, no vull més raons. Ens l’emportem i ja està, i no discutim la nit abans del casament —i la meva mare més melosa se li va abraçar. La Valèria, la seva tia i jo mateix vam marxar deixant sols, per darrer cop, mare i ﬁll. Quan es va tancar la porta el Pere Prat va notar el so que feia el silenci. Sonava a pena i a solitud i es va adonar que ens trobava a faltar més a nosaltres que a la seva mare a qui mirava i no veia mentre pensava que de no haver anat tot com havia anat ara es trobaria sol. Volia parlar amb l’àvia per retreure-li que se n’hagués anat així, de qualsevol manera, tan aviat i just abans del seu casament, però no podia. Ja va dir que no marxaria del barri i ho va complir. L’àvia era cabuda i sempre es sortia amb la seva. I el meu pare va plorar. Aquelles llàgrimes no sabia del cert per què eren. Potser perquè estava trist i aquella casa li queia a sobre o perquè li semblava que estava envellint mentre alhora es veia molt petit. Entre aquelles parets es notava perdut. Abans d’anar-se’n a dormir va fer un darrer cop d’ull al vestit de ca l’Escoda que es posaria en el seu casament i que sa mare havia acabat

115

d’arreglar abans d’anar-se’n. “Bona feina” pensava mentre treia d’una màniga aquella agulla amb la que sa mare gairebé es treu un ull i va tancar el llum de la habitació mentre li deia: —Bona nit, mare, que descansis. Descansaria per tota l’eternitat.

116

I quants ocells que fan ombra a l’ermita. Tot n’és ple. J.V. Foix

Capítol 10 Aquell casament es recorda i s’explica com a anècdota a Collblanc des que tinc ús de raó. I no hi havia per a menys. Al matí el cel estava mig ennuvolat i no fóra estrany que acabés caient pluja. Amb tot plegat no seria el pitjor que pogués passar. La logística de la triple cerimònia requeria d’una certa organització per tal que cada una de les parts fos prou lluïda, però alhora que el conjunt fos ben guarnit. La idea era que la primera fase fos el casament per poder, després ja amb el matrimoni formalitzat, batejar-me a mi i finalment acomiadar l’àvia. Haurien d’escurçar cada una de les cerimònies per no superar les dues hores ja que d’altra manera arribarien tard al convit, a més havien de passar primer pel cementiri i fer les fotos de noucasats. Els de la part del nuvi havien de fer cara de circumstàncies perquè a banda d’esperar-lo a ell havien de rendir-li respecte a l’àvia Caterina que sortiria a la vegada i per la mateixa porta. Per contra a casa de la Valèria hi havia més gresca i tothom esperava l’arribada del padrí i amb ell el vers i el pom. L’Antonio esperava en Pere amb el taxi engalanat per dur-lo fins a l’església però el nuvi s’hi va negar. —Fem les coses bé. Jo havia d’anar amb la meva mare i així ho faré. —No fotis, Pere, com vols anar amb ta mare? No veus que dóna malastruga, a més en el taxi la caixa no hi cap. —A mi la malastruga me la donarà no anar amb la meva mare com estava previst i no pateixis que no anirem amb el teu cotxe —i d’aquesta manera mare i fill van pujar al cotxe de morts. Mentre als retrovisors i a les portes van posar els pomets de boda al darrere hi anaven les corones de flors i l’Antonio va haver d’anar amb la seva dona i l’altre noi de Pompes Fúnebres, doncs en el vehicle funerari ja no hi cabia ningú més.

117

Mentre el Paulino llegia el vers a casa de la núvia i es feien les fotografies de rigor, el meu pare baixava del cotxe i saludava tots els que l’esperaven, convidats i curiosos, perquè en aquell barri tot se sabia i una cerimònia com aquella ningú no se la volia perdre. Els que li tornaven la salutació no sabien si felicitar-lo o donar-li el condol, perquè feia de mal triar. Els de més confiança optaven per les dues opcions, començant per la dolenta i acabant per la felicitació. Mossèn Ramon va encoratjar els que estaven reunits a la porta perquè entressin, doncs ja s’acostava l’hora i la núvia devia estar al caure. —Ara quan ja hagin entrat tots, entres tu i esperes dins la núvia —va dir-li mossèn Ramon al meu pare. —I la mama? —va demanar. —El funeral ve després. Tu no pateixis que ja l’entraran. —Ni parlar-ne. Jo entro amb ella com ha de ser. —Però Pere, com has d’entrar amb la teva mare, au va, no fem més comèdia. Cada cosa al seu moment. —Que no, mossèn, o entro amb ella o no entro. Ella sempre havia volgut estar al meu casament i si no hi fos, doncs val, però com que sí que hi és, entrarem junts. —Hi és el seu cos, fill, però el seu esperit ja ha marxat i també et veu des del cel, encara que es quedi a fora. —La vull amb mi i a més des de dins no es veu el cel, ens el tapa el sostre. I com no va haver-hi manera, el meu pare va entrar de bracet amb la caixa per ubicar-la a la primera fila de la banda del nuvi i al lloc on hauria estat l’àvia si encara fos viva. Allò allà feia de mal estar perquè van deixar la caixa així com de través i entorpia el pas dels que haurien de sortir a llegir o a fer de testimonis i a més no deixava veure els de les cantonades. En opinió de la majoria allà, l’àvia en el seu estat i encaixada feia més aviat nosa però aquell era el seu dia i el del meu pare i s’hi van haver de conformar. Entre la mare, els nervis i la gernació de gent, el meu pare no es va adonar que al final del tot estaven l’avi Anselm i l’àvia Fina, que havien vingut únicament i exclusivament pel meu bateig i comentaven tot aquell desori. —Però això no era un bateig i un casament? Què hi fa un fèretre a dins? I amb la bandera catalana a sobre del fèretre —va comentar-li l’àvia Fina al seu marit.

118

—Deuen fer vàries cerimònies alhora per estalviar i pel que fa a la bandera ja saps de quin peu calcen aquests —va respondre l’avi. —No ho havia vist mai! Quines coses de fer. Calla, no sigui que algun d’aquells nens no faci la primera comunió també. Ja posats a fer. —No t’estranyi. Aquesta gent no són com nosaltres però almenys són creients. —I com ho fan? Demanen tanda? Qui és l’últim? —Sí, Fina, i quan et toca et demanen què vols. “A mi posi’m un bateig”, “a mi posi’m un funeral”. “I vostè?”, “a nosaltres un casament”. No fotis. Ho deuen fer perquè en aquests barris pobres hi viu molta gent i no deuen donar a l’abast. —Quina cosa més rara. Més val que t’hi miris una mica pel que fa a l’educació del nen si volem que pugi una mica recte, que això és “vive como quieras”. I mentre els meus avis materns no sortien del seu astorament i tenien ganes d’enllestir, va començar a sonar la marxa nupcial. La meva mare estava esplèndida segons comentava tothom que la va veure. Amb un vestit blanc i cenyit, duia una llarga cua que arrossegava per tot el camí que donava a l’altar. La lligacama, que no rifaria en el convit, era negra en senyal de dol i se li intuïa una cara somrient que el vel cobria. La duia un oncle avi de la Seu d’Urgell, a qui ningú coneixia, com a pare en funcions mentre la tieta dels llegums em portava a mi en braços i la Lídia com a dama d’honor li aixecava la cua perquè no se li enganxés durant el trajecte. Tothom se la mirava perquè era d’aquelles núvies que de veritat feien goig a l’igual que el meu pare, que anava d’allò més elegant, tot i que se li estava espatllant el pentinat de tant que suava. Ara creuades, ara a l’esquena, ara a les cames, ara a les butxaques, el meu pare ja no sabia què fer amb les mans. S’havia proposat, advertit per la Valèria, no tocar-se el bigotet, però per contra movia el nas i els llavis, talment com si tingués un tic o li piqués tot, en un intent de relaxar-se. Un cop a l’alçada de l’altar, l’oncle avi aquell volia entregar la meva mare per deixar-la al costat del meu pare i davant del capellà, però no podia sense que primer no sortís ell, perquè la caixa de morts li barrava el pas. Van haver de posar-se el nuvis de perﬁl i mossèn Ramon baixar perquè pogués sortir el tiet oncle i després de moure una mica el fèretre amb el Sebastià pujat a sobre, doncs feia de fotògraf oﬁcial. Van quedar tots aconduïts.

119

El meu pare somreia mentre contemplava a la que anava a convertir-se en la seva esposa i la meva mare li tornava una mirada entre sorpresa i emprenyada i els seus ulls expressaven una cosa així com “què hi fa això aquí!”. Això era l’àvia i la seva caixa. Sort que amb el vel posat no ho va veure gairebé ningú. —Germans estem aquí reunits per..., per moltes coses. Començarem per la primera... —amb aquestes paraules el mossèn començà la primera cerimònia, mentre els meus avis materns es senyaven i no perquè fossin en una església sinó perquè aquell capellà oficiava en català. —On s’és vist! El primer de tot, i per no fer més moviments, tothom ja estava més o menys aconduït, va ser celebrar el casament. Havia de ser una cosa més llarga, però tenint en compte que quedaven dos cerimònies més, mossèn Ramon va tirar pel dret i es va saltar moltes lectures de l’evangeli, que tret de la tieta i d’alguns convidats molt practicants, la majoria va agrair. El moment solemne va ser quan el mossèn va demanar els anells. Allà no es movia ningú. El padrí de bodes feia cara com de dir “jo no els tinc” i el meu pare, “jo tampoc”. Mentre la meva mare ja no sabia què fer perquè estava com trasbalsada de l’estat nerviós que duia i es volia treure el vel perquè tot li feia nosa. —Encara no! —la va aturar el mossèn que volia enllestir d’una vegada però fent les coses bé mentre el pare furgava a les butxaques per trobar uns anells que sabia que no trobaria. Aleshores hi va caure. Els anells els havia triat, comprat, regalat i guardat l’àvia Caterina. Es veu que per precaució i perquè segons ella li havien costat un ull de la cara, no sé si el que quasi perd amb l’atac de cor o l’altre, els va ficar en una bosseta que es volia cosir a la màniga del vestit que s’havia de posar pel casament. Sort que ho havia dit al seu fill en vida perquè sinó, ves que haguessin fet per trobat els anells. Per si de cas la Cinta del bacallà ja s’havia tret unes arracades d’aro que fessin el fet per si de cas. Total que la cerimònia es va interrompre perquè els de la funerària poguessin obrir la caixa i en Pere pogués recuperar els anells. Els de més endavant, el mossèn i els meus pares la van veure. L’àvia, ja un cop destapada i a la vista, feia com un somriure que abans no tenia com volent dir “us pensàveu que em deixaríeu de banda? Doncs no. Després de la núvia qui té més protagonisme és la mare del nuvi” —i tant que el va tenir i per partida doble. Total que el meu pare amb l’ajut del mossèn, sobretot perquè ningú més hi volia ficar mà al cos, van buscar la bosseta per les mànigues de

120

la brusa mentre el Sebastià seguia fent fotos que esdevindrien en un àlbum del tot espectacular i colpidor. O bé l’àvia va canviar a darrera hora o va enganyar el seu fill, perquè en aquelles mànigues a banda de pell morta no hi havia ni bosseta ni res. Com ja hi eren ficats i perquè n’estava segur que eren allà, el meu pare li va fer tot un exhaustiu registre al cos inert de l’àvia Caterina. Anar palpant aquell cos en aquelles circumstàncies feia de mal fer i també feia una mica d’angúnia, però s’havia de fer de tripas corazón. Trobar els anells era prioritari. A la fi el Pere va trobar un bony de més on només n’hi havia d’haver dos. L’àvia s’havia amagat el farcellet dels anells just a la regatera, i mira que n’hi ha llocs. Mentre el meu pare la desbotonava i regirava aquella zona, el mossèn girava la vista per respecte i pudor i els de primera fila aixecaven el cap per mirar el que els de Pompes Fúnebres, que al vestir-la havien demostrat ser honrats, la tapaven amb la tapa de la caixa com si fos una mampara. La imatge era brutal i la fila que feia la meva mare era per llogar-hi cadires. Anava de blanc però estava negra: —Quin casament! Perquè és el meu que si no fotria el camp —li van sentir dir, i no hi havia per a menys. —I jo us declaro marit i muller. Pots besar la núvia —va dir el capellà saltant-se allò de si hi ha algú que tingui alguna raó perquè ... no fos cas que algú aixequés la mà i el tema s’allargués més. Per fi la Valèria es podia aixecar el vel. El petó que es van fer un cop casats va ser ràpid i una mica eixut perquè els meus pares amb tot plegat tenien la boca seca mentre els presents aplaudien com a felicitació o per distreure’s ja que començaven a estar tips i encara tot plegat just acabava de començar. El següent era jo i el meu bateig. Aquí la cosa va anar més ràpid perquè jo, que ja feia estona que era allà, estava neguitejant. Només era qüestió de temps o que em tiressin l’aigua beneita pel cap perquè esclatés en plors. El Jordi i la tia de la Valèria, que em feien de padrins, van pujar i van tenir el seu minut de glòria. El tema va anar ràpid doncs anàvem endarrerits respecte al timing previst i per guanyar temps el mossèn va aprofitar l’aigua que em va ficar al cap per esquitxar el fèretre apel·lant el “feina feta no té destorb”

121

mentre encenien el ciri i a mi em deslliuraven del pecat original. Diuen que l’efecte del bateig és la simulació d’un ofec com per perdre la vida pecadora i tornar a la vida renovat i en pau. En el meu cas ens ho vam prendre en sentit literal més que metafòric perquè al mossèn, amb tot plegat, se li va anar la mà i en comptes de tirar-me l’aigua beneita pel cap, me la va fotre pertot arreu, nas i boca inclosos, i es veu que vaig empassar aigua. Tot plegat va esdevenir en el fet que jo perdés el plor i em comencés a posar blau com si m’ofegués, que m’ofegava. Sort del meu pare que em va ficar de cap per baix i amb una sacsejada vaig treure llet i part de l’aigua del mossèn i aquella barreja va anar a parar a la pila baptismal. Vaig tornar a néixer, pur i gairebé amb una cremada doncs el Jordi, en aquell moment de desesperació, no parava esment dels moviments que feia amb el ciri encara encès i poc li va faltar per calar foc. Enllestida la segona cerimònia i com a entreacte amb la tercera, el funeral, i també per tranquil·litzar-nos una mica tots plegats, els meus pares, testimonis i padrins tant de boda com de bateig van anar a la sagristia a fer tota la paperassa tant a efectes eclesiàstics com civils. Era el moment de certificar davant de Déu i de l’Estat la condició de matrimoni dels meus pares. Jo, per la meva part, també entrava en l’extens llistat de persones que abraçaven la fe catòlica mitjançant la fe de baptisme. Arribats a aquest punt, i aprofitant l’absència tant de mossèn Ramon com dels meus pares, molta gent va decidir marxar i sortir de l’església. La part que restava era la menys lúdica i allà ja feia una hora llarga que molts estaven de peu dret i volien estirar les cames o anar a fer una cervesa al bar del davant. Uns dels que van marxar, i ja ho tenien previst, eren el meus avis materns, bàsicament perquè havien vingut per mi i jo ja estava. El que restava no els feia ni fred ni calor ni tenien intenció d’anar al convit, tot i sent-hi convidats. A banda d’això, i comprovant que a cada cerimònia que es feia l’espectacle anava in crescendo, van decidir que o marxaven o encara prendrien mal. Amb el funeral, la cosa va anar més o menys com havia d’anar però per feina, perquè en paraules de mossèn Ramon part de la litúrgia consistia en el fet que Déu sabés que la finada estava llesta, que els presents hi tinguessin un record i fer que pogués marxar en pau i absolta dels pecats cap al cel. Com les dues primeres fases, per com havia anat

122

tot, estaven més que assolides, van tirar directament cap a la tercera que a banda també era la més important. Aquella caixa i qui hi havia dins, si no ho havia estat ja, era en aquell moment el centre de totes les mirades i d’alguna llagrimeta dels més propers, més que res perquè el Virolai que va sonar sempre fa posar una mica trist. Després del responsori mossèn Ramon va donar la triple cerimònia per conclosa amb un “germans aneu-vos-en en pau” i poder quedar-se en pau ell també, perquè n’estava fins al capdamunt. A la sortida els convidats no sabien què fer i val a dir que els meus pares tampoc. A la porta de la capella s’hi congregaven els que volien donar l’enhorabona als nuvis amb els que es volien acomiadar de l’àvia Caterina i els que em volien felicitar a mi. Amb tot aquell desori, els que se n’encarregaven de l’organització, bàsicament la colla d’amics dels meus pares, tant donaven grapats d’arròs com confits com recordatoris, segons el que fos de menester, i tot plegat era força peculiar amb la gentada força carregada de tot i en especial de paciència. El tema de les fotos ja va sortir una mica de mare, i mai millor dit. El Sebastià intentava posar una mica d’ordre per tal que tothom es pogués fotografiar amb els nuvis i amb mi, així d’una tacada fer-ho tot i va fer torns rigorosos prioritzant el grau de familiaritat amb els homenatjats. Per tant, i seguint aquesta premissa, el meu pare va exigir que la primera fotografia fos amb els familiars directes i d’aquesta manera, amb els meus pares i jo al mig, s’hi van afegir en costat contrari: la tieta i el tiet oncle de la núvia, a la banda del meu pare, i la caixa amb l’àvia Caterina dins, a tocar de la Valèria, que em duia a mi en braços. Val a dir que el quadre va ser d’allò més llustrós i tot i que els somriures eren forçats, i perquè hi va insistir el Sebastià, però el meu pare va quedar satisfet. —Ara que encara hi som tots val la pena fer-la. Això és un record per a tota la vida —va dir en Pere mentre la Valèria mal dissimulava una evident cara de disgust. Per la portalada de l’església anaven passant tots els convidats, familiars i curiosos per fer la ronda fotogràfica amb els noucasats. Jo no ho puc dir, perquè de fet no coneixia ningú, però segons m’han explicat després de fullejar l’àlbum que va fer el Sebastià, molts dels que hi sortien no sabíem ni qui eren. Si fins i tot hi surt una parella de rossos, d’aquells que tenen el cabell quasi blanc, que devien ser suecs, doncs el règim ja havia obert les fronteres, vestits amb la samarreta del Barça, que ja em direu si els coneixíem o els havíem convidat. Res, devien

123

passar per allà i com allò els semblava molt folklòric, doncs s’hi van afegir com per endur-se’ns de record. El cas és que, un cop acabada aquesta fase i abans que els meus pares es fessin les típiques fotos d’ells dos, ara en braços, ara amb un petó, ara mirant-se i totes aquelles cursileries que no puc sofrir, resulta que el de Pompes Fúnebres cridà el meu pare i se l’emportà a un costat per enraonar amb ell. La Valèria, el Sebastià i segurament jo ens els miràvem pensant què seria el que estaven comentant. No trigaríem gaire en assabentar-nos. Quan va tornar a ser amb nosaltres, la primera en demanar explicacions va ser la Valèria. —Passa alguna cosa, Pere? —Doncs sí i no —va respondre. —Ja estem amb les teves ambigüitats? Passa o no passa alguna cosa?, va, que anem fatal de temps i la gent vol anar a afartar-se. —Res que no es pugui arreglar —va dir el meu pare i va continuar explicant perquè l’havien cridat aquella gent, doncs la ja oficialment muller se’l mirava com dient “o parles d’una vegada o et foto el pom pel cap”. El que aquells empleats volien dir-li al meu pare va ser, si fa no fa, com ara us explicaré. Es veu que amb tanta cerimònia i tants imprevistos, a aquella gent se’ls havia fet tard i, a banda que havien de dinar, i això per a ells era sagrat, a primera hora de la tarda tenien un altre enterrament i per tant l’àvia Caterina s’hauria d’esperar pel cap baix fins a les sis tocades. —I ara què fem amb ta mare? —va preguntar la Valèria que no se’n sabia avenir. —Què vols que fem? Ens l’haurem d’endur al restaurant, però no pateixis que si fem via aquests senyors ens la deixen al lloc abans de marxar i després ja vindran a recollir-la. —Si, home, a veure si anirem amb el cony de caixa amunt i avall. No, si encara el senyor voldrà que la tinguem a la taula de la presidència. Faltaria més! Entre ta mare i tu m’esteu donant el dia. Quin casament de merda. —I què vols que en faci jo, que me la posi a la butxaca? —Per a mi com si te la vols posar pel forat del... Mira que te’n anava a dir una! —Una mica de respecte Valèria, que és la meva mare. —I jo sóc la teva dona, i aquell és el teu fill i tots els altres els nostres convidats. Però no, tothom que es foti. Tant és si estem celebrant el

124

nostre casament o el bateig de l’Albert. Això és secundari, primer la mama. Dons n’estic farta, que ho sàpigues. Mentre discutien què fer-ne de l’àvia, es va acostar el xicot d’abans, el de Pompes Fúnebres, i mirant-se el rellotge li va dir al meu pare. —Mestre, què hem de fer? I com el meu pare dubtava en la resposta i es mirava la meva mare, ella li va dir: —Fes el que et roti —i se’n va anar a parlar amb alguns dels convidats. Allò tenia mala peça al teler i aquella gent estava a res de fotre el camp deixant la caixa allà mateix, per tant el meu pare no va tenir més remei que endur-se l’àvia al convit mentre pensava que mal que bé almenys l’àvia no es perdria res. I posposant les fotos dels noucasats per després, van decidir tirar cap al restaurant. Ja les farien després i a més allà hi havia un jardí molt lluït, i així ho van fer. Amb el cotxe de nuvis al davant i el meus pares de morros al seient del darrers, seguit pel cotxe de morts i altres vehicles, tota aquella comitiva va enﬁlar cap a Can Freixa. Mentre el cotxe de nuvis, el cotxe de morts i tota la comitiva no arriba a Can Freixa, deixeu-me que us comenti breument com va anar la meva primera incursió en el món electoral i no per gust, ja tornarem després a comentar les celebracions.

* * * Devia tenir jo uns vint-i-quatre anys que un dia arriba un funcionari públic a casa meva i en la meva absència, no sé on era, li fa al meu pare de forma oficial el lliurament d’una carta que anava a nom meu i que segons va dir anava certificada i requeria acuse de recibo. —Perquè fa cara de bona persona li dono a vostè. Signi aquí i faci-li entrega al seu fill d’aquest document. És molt important. I després de dir això el funcionari va tornar a les seves tasques, ignoro si en tenia d’altres a banda de repartir correu certificat, mentre el meu pare deixava aquella carta a sobre de la taula del rebedor. No va ser fins a la nit tot sopant, que al meu pare li va venir al cap. —Per cert, Albert, avui t’han dut una carta de l’ajuntament, deu ser una multa. —Doncs serà un error perquè ni tinc cotxe ni carnet. —Aquests, pots comptar, per cobrar fan el que sigui. Poder has fet una infracció amb la bici, que també és un vehicle. Jo m’ho miraria

125

perquè aquell home m’ha dit que és molt important i fins i tot m’ha fet signar, i és cosa teva, però el que consta sóc jo, així que espavila i arregla els teus comptes amb la llei. A veure si encara t’haurem d’anar a veure a la Modelo. —Au, vés, no diguis disbarats —va dir la Valèria. —Hòstia que guapo, l’Albert a la garjola, de puta mare, em quedo amb els compact de Mecano. —Ho tens clar imbècil —vaig respondre. —A qui et penses que creuran a un ciutadà exemplar com jo o a un reclús com tu? —Prou! —va cridar la Valèria. Entre el meu pare que parlava com si estigués davant d’un procés judicial defensat pel Perri Mason i el meu germà que estava desitjós de desfer-se de mi i de tocar-me el voraviu, jo ja començava a estar fins els pebrots. Ara que hi caic! Si encara no sabeu que tinc un germà. És clar, com us estic explicant una anècdota de l’època de quan ell ja hi era, he oblidat que en el redactat de les meves memòries jo encara sóc petit i el meu germà no ha nascut. En mala hora. Quan arribi el moment ja entraré en detalls, però només per fer cinc cèntims us diré que el meu germà és un malparit, un envejós i un histèric, però té sort el cabró perquè totes li ponen. Des de ben petit ha tingut fred als peus de no dir. Vaja, que em té gelosia quan el petit és ell. Sembla mentida, però jo que no sóc fill de la meva mare, de la Valèria vull dir, sóc de caràcter talment com ella. En canvi el meu germà, l’Abel, és pel que tinc entès, per consentit i capriciós, cagat a la meva mare, la Remei vull dir, que no és rés seu. Amb tanta mare m’embolico fins i tot jo. Total que això de la genètica no s’agafa per enlloc, perquè la cosa de la semblança a casa meva no ve per la consanguinitat. —A veure on cony és la carta? —vaig demanar per obrir-la i matar el tema d’una vegada. —Al rebedor —em va respondre el pare. Quan m’hi vaig acostar vaig veure clarament que allà no hi havia res. Ni pols hi havia. És clar. M’hi vaig adonar de seguida. —Mare, no hauràs agafat tu la carta quan estaves netejant? —li vaig dir, i ja podia ser perquè no seria el primer cop. Hi has d’anar amb compte amb la Valèria perquè és una fanàtica de la neteja i si et descuides amb el desfici que té amb tot el que troba, si li sembla que

126

fa nosa o que fa brut, ho fot a la bassa o ho entafora vés a saber on i després busca-ho. —Doncs no ho sé. Era un sobre? Jo al migdia n’he trobat un i he preguntat de qui era i no m’ha contestat ningú, com sempre. Doncs si no és de ningú a les escombraries. El meu pare va saltar. —No fotis! Si aquell home ha dit que era molt important. A veure si encara me les carregaré jo que he signat. En aquesta casa tot es perd i res no es troba. Jo, intentant mantenir la calma, vaig anar cap a la cuina a veure si la trobava entre la brossa mentre la mare es tornava dels comentaris del pare apel·lant a la manca de responsabilitat i ordre que hom teníem amb les nostres coses i que sempre havia d’anar ella darrere per endreçar-ho tot. Allà no hi trobaria res. —No busquis que l’Abel ja fa estona que les ha baixat —va confirmar la Valèria. Hòstia, sempre hi havia raons per fer segons quines tasques amb el meu germà i aquell dia va i baixa les escombraries. Semblava que ho hagués fet expressament per donar pel sac. El cas és que com el meu pare li donava tanta importància a aquella carta i jo ja estava tip d’escoltar el meu germà, vaig baixar a veure si com a mínim identificava la bossa. Doncs no. Tampoc vaig tenir sort. Com que la que havia fet neteja era la Valèria i ella, com tota la resta, si pot tira pel dret i ho fot tot al mateix lloc, resulta que allà dins d’aquells primers contenidors d’obertura manual hi havia tot de bosses negres i d’alguns supermercats impossibles d’identificar. Encara sort que vam poder definir que la bossa en qüestió no era de propaganda sinó la típica d’escombraries, de color negre i s’havia llençat al contenidor encara gairebé buit i per tant havia de ser a sota de tot. Ara entenc com la necessitat t’empeny a fer el que sigui, perquè em resultava del tot denigrant introduir-me dins del contenidor mentre el meu pare aguantava la tapa i el meu germà se me’n fotia i jo anava destriant i separant les bosses que no encaixaven en el perfil de la meva per seleccionar les que semblaven tenir més números. Finalment les bosses afortunades van ser quatre. La primera, com no podia ser d’altre manera no era la nostra. El propietari d’aquelles deixalles havia dinat o sopat peix i no devia ser del tot fresc o aquell

127

àpat no era el del dia perquè, un cop oberta, la flaire pudent que desprenia et tombava d’esquena. La segona, amb la sort que em caracteritza, tampoc era. Quin fàstic! Allò devia ser dels del quart, que tenen bessonada. Entre bolquers cagats i pixats a tutiplén, compreses usades i restes de papilles, allò era esfereïdor. I a sobre la bossa estava foradada i anava perdent perquè em vaig tacar la mà d’una matèria entre verda i marró de tacte viscós i grumollosa que tant podia ser la verdura triturada del sopar dels nens com la descomposició que els devia provocar menjar-se-la. No ho sabré mai perquè no vaig gosar a olorar-la, me’n vaig anar corrents a casa a rentar-me i desinfectar-me mentre el meu pare m’apressava que tornés perquè allà hi havia un terrabastall de merda que ocupava tota la vorera. A la fi ens en quedaven només dues i per tant la cosa estava al cinquanta per cent. Li vaig cedir l’honor de triar al meu pare perquè ja veia que si triava jo no l’encertaria pas. Va encertar. De seguida que va ser oberta ja vam veure que era la nostra perquè dins hi vaig trobar un exemplar de l’Interviu que jo havia mal amagat, doncs feia dies que el buscava i no sortia per enlloc. Que no era cap carta d’amor quedava clar, doncs duia un logotip de l’Ajuntament i a més l’olor que desprenia, després de les hores que duia allà al contenidor, no era precisament de perfum. El meu pare per fi es va treure un pes de sobre que va recaure totalment en mi. Per ser que no em tocava mai res, aquell dia em va tocar la rifa i també la gaita un cop vaig poder llegir el que aquella missiva duia escrit. Aquella carta em convidava de manera obligatòria a ser el president de la mesa electoral del col·legi del meu districte en les properes eleccions locals. Havia d’estar-ne orgullós, doncs talment com si m’allistés a l’exèrcit em recauria la important responsabilitat i el digne deure de servir al meu país i més concretament al meu municipi. Reconec que la sensació que vaig tenir no va ser precisament d’orgull i a més a més aquell diumenge electoral jugava el Barça. Quina cabronada! A tots els agraciats ens van fer anar a l’Ajuntament per explicar-nos com aniria el procés i les atribucions de cada un. Fins i tot es van fer portar una urna per il·lustrar-nos de forma pràctica com anava allò

128

de votar. Semblava de conya perquè ens ho explicaven com si fóssim carallots i allà hi havia gent molt formada i el que menys tenia com, a mínim, el graduat escolar. Què com ho sé? No ho sé, però hi ha coses que mirant-te les cares de seguida notes. El cas és que el dia D de les municipals, un cop ja formades totes les meses, passat llista i feta la comprovació que hi havia paperetes de totes les formacions polítiques i després d’acomiadar i agrair la matinejada dels suplents s’havia de decidir qui era el cap dels presidents que donaria solemnitat a l’acte. Com era el meu dia de sort em va tocar a mi. A les vuit en punt del matí i amb tot preparat, vaig donar el tret de sortida i dirigint-me al conserge vaig dir tal i com ens havien ensenyat: —Declaro l’inici de la jornada electoral. Si us plau ja poden obrir les portes —i les portes del col·legi es van obrir perquè els més matiners poguessin fer ús del seu dret a vot. Val a dir que no hi van haver corredisses ni grans aglomeracions a aquelles hores ni durant tot el dia, perquè a banda de ser diumenge feia un temps que convidava a moltes activitats alternatives i més interessants que dipositar un sobre en una urna. La major part del temps hi havia més gent dins del col·legi que no votava que la que votava pròpiament. Sort del agents de l’ordre públic, els que pencàvem, interventors, funcionaris, amics i coneguts dels anteriors i militants o simpatitzants, perquè si hagués estat pels votants aquell centre hagués fet una mica de tristesa. Per tot això els companys de mala sort i jo ens avorríem de no dir i ens distrèiem mirant en el cens si hi sortíem nosaltres o d’altres coneguts, o cercàvem cognoms estranys, curiosos o malsonants. Hi ha gent que de cognom es diu Porca o Merda o Cienfuentes o Milhojas o Vjkerjght o Kaunnbieldfor-Straunem Bolt o Vella o Hermosilla. O bé de nom es diu Ceferino, Indalecio, Remigia o Sacramento Espíritu Santo. Alguns d’aquests noms els marcàvem subtilment per estar a l’aguait d’identiﬁcar-los si venien a votar i l’alegria es desfermava i se’ns escapaven algunes rialles quan els teníem davant per davant, la qual cosa els feia posar una mica tensos. El senyor Porca, perquè era un home i encara sort, per contrast amb el seu cognom anava molt polit i repentinat, i desprenia una forta olor a after-shave posat en excés, anava embotit en el seu xandall del diumenge i sabates reixades. La senyora Vella, en canvi, feia honor

129

al seu cognom i tenia ja una edat mal dissimulada sota un esforçat traç de maquillatge que intentava sense èxit camuflar un rostre ple d’arrugues. Si pretenia semblar més jove no ho aconseguia, perquè els seixanta els superava folgadament i mentre comprovàvem el seu carnet d’identitat ella insistia que pobre de nosaltres que miréssim la data en què va néixer. Els ciutadans de nom impronunciable no es van presentar, devien optar per l’abstenció, i ens vam quedar amb les ganes de saber d’on eren. Fins i tot havíem fet una porra per veure qui identificava l’origen de Vjkerjght essent les opcions Hongria, Romania i Polònia. Si fos ara, haguéssim elucubrat en si eren escriptors nòrdics de novel·la negra, però en aquells temps no s’estilava. Per nacionalitat adquirida i elecció de Catalunya com a terra d’acollida, l’opció més plausible i en la que més ens identificàvem era la del fet que fos polonès altrament dit polaco. La Hermosilla, una noia de mitjana edat, no feia honor al seu cognom perquè era més aviat feilla i força malgirbada. I la Sacramento Espíritu Santo tenia tota la pinta d’haver perdut la vocació que se li pronosticava sota el nom i devia haver renunciat als vots perquè mostrava un pitram exuberant i un tanga ajustadíssim sota una minifaldilla que poc tapava i que et feia girar el cap, però no perdre’l, perquè per a mi era un pel massa exuberant i semblava una mica massa lleugera de cascs. Quan ja dúiem una bona part de la jornada electoral, a quarts de sis, els presidents i el seu equip de les altres meses, n’hi havia quatre comptant la meva, i aprofitant un dels molts moments ociosos, ens van venir a picar amb el percentatge de vots emesos respecte al cens de cadascun. —Nosaltres ja tenim el trenta-vuit per cent. —Doncs nosaltres el quaranta-u. I així tots. Estaven d’allò més cofois anunciant l’èxit de participació de la seva mesa i fins i tot discutien entre ells i treien pit com si allò fos la final de la Champions i encara quedés mitja part. —No ens agafareu pas, la nostra és la que sempre té més cues —deia el que anava per davant. —Ara quan només manqui una hora vindran els que sempre ho deixen tot per al final i remuntarem —deia l’altre, i fins i tot un tercer que anava més endarrerit deia que com que a ell li havien tocat els barris amb més possibilitats se li giraria feina de debò.

130

—Ara nosaltres pujarem de no dir perquè vindran els votants que són fora el cap de setmana, aquests tenen calés i segona residència, i ja deuen ser de tornada. El que estava de tornada de tot era jo que ni sabia quin barri em tocava ni havia perdut el temps calculant el nombre de votants. Ara bé, era segur que estava en mala posició perquè així, a cop d’ull i mal comptat, ja es veia que la nostra era l’urna que estava més buida. —Que malament us ho munteu vosaltres —ens van dir. Com si allò fos una parada dels encants i el nombre de vots depengués de qui vengués millor la seva urna. A aquelles alçades tot el peix estava venut i vaig replicar que si la gent no anava a votar les seves raons tindrien i tampoc li faltarien, perquè ja feia temps que s’ensumava un cert grau de desencant amb la classe política. Què vaig dir! Se’m van abraonar els interventors de tots els partits polítics que, per segons què, es foten els plats pel cap, però quan els dius algunes veritats, hòstia com s’alien. Els surt la vena corporativista i s’ajunten per anar contra el ciutadà de peu que els canta una mica la canya. En això són tots iguals. S’omplen la boca que miren per la ciutadania, però pobre del que gosi dir una paraula més alta que l’altra en contra del sistema, que se’t tiren al coll. A les vuit en punt s’havia de tancar el col·legi electoral i ho havia de dir jo, que era qui també l’havia obert. Com que jo sempre faig tard a tot arreu i mai arribo a l’hora, vaig decidir donar un marge de cinc minuts per si hi havia algú com jo que apurava massa. Sort que ho vaig fer. A les vuit ben tocades entraven per fer ús del seu dret constitucional els meus pares. Fins aquell moment no me n’havia adonat que no els havia vist en tot el dia i per tant era possible que no haguessin votat. Ni hi havia caigut. —Ja poden haver eleccions, ja, que el que sóc jo no t’espero més —li deia alçant la veu la Valèria al meu pare que encara s’entretenia a mirar totes les paperetes per veure quina triar. —Us ha anat ben justet —els vaig dir només veure’ls, jo i tota la resta, doncs tothom estava pendent d’ells i del seu vot per poder tancar la barraca i començar a fer l’escrutini. —Això digues-li a ton pare. Tot el dia que porto dient-li que anéssim a votar però no, ell allà escarxofat mirant la tele, escoltant el Barça i tranquil, “que tenim temps de sobra”. Pots comptar el temps que ens ha sobrat. Una mica més i ens quedem a fora. Si som els últims!

131

—Que no n’hem tingut de temps? Bé que podem votar, no? Valèria, pel que fa als vots tant val el primer com l’últim —va dir el meu pare que com es sentia observat va agafar una papereta de cada partit i es va ficar en aquell habitacle tipus emprovador perquè ningú veiés per qui es decantava. La mare, que n’estava tipa i ja duia el sobre preparat de casa, va votar sense esperar-lo que sortís i no entenia que feia ell allà dins si ja ho tenia clar. De sempre que votava als mateixos però estava en el seu dret de protegir la seva intimitat. Finalment va votar i si el que volia era que ningú sabés per qui votava no li va servir de res, perquè va deixar totes les paperetes sobrants allà mateix, una al costadet de l’altre, i a la vista de tothom. Era clar, per eliminació, descobrir quina era la que hi havia dins del sobre i la darrera en entrar a l’urna. Amb un “no vinguis tard a sopar!”, els meus pares es van acomiadar de mi i de tots els presents, conserge inclòs, que a la seva sortida va tancar portes sense esperar la solemnitat de les meves instruccions. Tot i que es saltava a la torera el protocol no li vaig tenir en compte, perquè ja era ben bé un quart de nou. L’escrutini va anar ràpid, doncs hi havia poques butlletes a comptar, havia votat entre totes les taules el cinquanta-u per cent del cens, i si s’hi va retardar va ser perquè els interventors de les diferents opcions polítiques hi deien la seva sota l’amenaça d’una impugnació i per afany de protagonisme, ens van fer recomptar les paperetes tants cops com partits amb possibilitats de representació s’hi presentaven. Escortat per la policia, i ja gairebé a les deu tocades, vaig dur l’acta, formalment signada i validada, al Jutjat de Guàrdia perquè l’incloguessin en el recompte total i en poc temps es pogués comunicar oficialment la candidatura guanyadora a l’alcaldia d’Esplugues. Em van dir si volia una còpia de l’acta com a record, es veu que alguns participants ho demanaven. Jo vaig dir que no. Aquell dia tan feixuc i avorrit el volia oblidar i no pas recordar-lo. Les travesses es feien per encertar el nombre de regidors de les formacions que es jugaven la permanència o de les que volien pujar a la divisió d’honor i entrar a l’Ajuntament, perquè els primers llocs estaven cantats des de feia anys i panys. En aquest sentit només era qüestió de conèixer amb quin avantatge cantaria l’alirón el primer classificat i si ho faria amb la solvència que et dona guanyar per majoria absoluta i prescindir del mercadeig pactista.

132

En aquell temps encara no ho havia reﬂexionat, però després d’entrar jo en el món de la política me’n faig creus de com es pot renunciar a alguns aspectes bàsics d’un programa electoral bastament venut a canvi d’una posició de poder. En aquelles eleccions, com a d’altres anteriors, els que ja manaven van arrasar i si bé encara no s’havia emprat el terme metafòric mans netes, sí tenien les mans lliures per fer i desfer a voluntat. Voluntat que podrien dur a terme amb l’aval de creure que era la mateixa voluntat que la de la majoria dels ciutadans que s’havien expressat a les urnes. De vegades el que un es creu està en un univers paral·lel llunyà al que creu la resta, tot i estar convençut que no és així. Per sort els actes i el temps donen i treuen raons, i després de quatre anys haurien de passar comptes. Aquella primera experiència en el món polític, a petita escala, em devia fer regirar quelcom a dins que a la llarga esdevindria el que més tard us explicaré i és l’objecte d’escriure aquestes memòries, però això encara trigarà uns anys. Recordeu que, tret d’aquest petit apunt vital avançat en el temps, si seguim l’estructura del relat, jo només tinc mesos i tot just m’acaben de batejar. És hora doncs que ho celebrem i tornem a la comitiva que està ja arribant a Can Freixa.

133

A la taula i al llit, al primer crit. Dita popular catalana

Capítol 11 Un cop al restaurant els convidats, encoratjats pel maître i servits pels cambrers, donaven feina a les barres de la boca i a les del servei de bar, i començaven a endrapar els embotits i aperitius que es servien al jardí. Mentrestant els meus pares degustaven tranquil·lament, en una sala annexa, els mateixos àpats que els havien apartat i comentaven com aniria tot amb l’amo del local. També havien de decidir què fer amb l’àvia, perquè els de serveis funeraris havien de marxar a un altre servei i jo per la meva banda estava custodiat per la tia dels llegums i em distreia des del cotxet observant tots aquells personatges que no paraven de rosegar i comentaven amb la boca plena els esdeveniments viscuts fins a aquell moment. —Visca els nuvis! —van cridar al veure aparèixer els meus pares que anaven precedits pel maître principal i flanquejats per dos cambrers vestits amb jaqué, camisa blanca i llacet sobre un coll emmidonat que amb prou feines els deixava respirar. —Visca! —repetien tots, i els meus pares somreien i s’anaven saludant amb tots els que se’ls acostaven fent honor a la seva consideració de protagonistes principals d’un guió del que l’àvia Caterina i jo érem els actors secundaris. De fet, el paper de l’àvia en moltes escenes donava per fer-ne una seqüela, perquè realment el seu paper donava molt de joc, i encara que amb tot el que ja havien vist la majoria gairebé no feia esment a la omnipresent caixa, ella en el seu estat allà una mica sí desentonava. —Perdoni —va dir el senyor Pere, l’amo de Can Freixa, interrompent una conversa dels meus pares amb la Rosita, que no parava de recordar-li al meu pare que ja li diria el què quan veiés, aquella nit, el conjunt que duia la Valèria que, a banda de fi, era d’allò més sensual i els recordava repetidament que era el seu present als nuvis. —A ella li farà servei i a tu et farà perdre el món de vista —els deia la Rosita i els meus pares reien i deien que sí mentre es disculpaven,

134

alleugerits, per acabar amb aquella conversa davant la presència del senyor Freixa. —Perdoni que els destorbi. —Vostè dirà —va demanar-li el meu pare. —Fa de mal dir, senyors Prat, però què n’hem de fer de la seva mare? —va preguntar aquell bon home amb tota la prudència que li va ser possible. —Què vol dir? —va respondre el meu pare. —Jo ja entenc que a vostès els deu fer cosa separar-se’n, però és llei de vida i crec honestament que hi ha llocs més adients per dur-la que no pas al mig del saló on es celebrarà el convit, que és on els senyors que la duien l’han deixat abans de tocar el dos. Fa una mica de mal efecte. —Com? Que han deixat la caixa de morts al menjador? —va exclamar la meva mare. —Doncs sí —va confirmar l’amo del local. La Valèria es va mirar el meu pare com volent demanar-li si en sabia res i ell donant-se per entès i abans que digués res més es va defensar. —Jo els he dit que la deixessin aconduïda en un lloc on no fes massa nosa, però que no la posessin tampoc en un forat. —Home, Pere, si en un forat és on anirà a parar. Ara et vindrà de cinc minuts. Tampoc no li passaria res i així ja s’hi començaria a acostumar. Que en un forat és on s’hi haurà de passar temps, eh? —va exclamar la Valèria per fer li entendre el seu enuig i per fer constar que hi ha coses i coses. —Precisament, Valèria. Ja que s’hi haurà de passar tota l’eternitat allà dins, bé podem donar-li unes hores més de llibertat, pobreta. Com el tema s’estava posant calent, el temps es tirava a sobre i l’aperitiu ja estava a les acaballes, el senyor Freixa, que si alguna cosa tenia era que tenia solucions per a tot, va dir la seva. —Farem una cosa, si hi estan d’acord. La posarem en una banda del saló abans de fer entrar els convidats i hi posarem unes tovalles a sobre de manera que ningú vegi la caixa i amb unes floretes semblarà una taula més. Hi van estar d’acord. La Valèria una mica a contracor, doncs si per ella hagués estat l’hagués engegat qui sap on, però no volia discutir. Amb el tema ja enllestit, i donat que ja hi era tothom, el Sebastià va aprofitar per anar fent fotos dels nuvis amb els convidats. Els meus pares ja n’estaven fins al capdamunt de tanta foto, perquè l’amic fotògraf se les donava d’artista i ja duia força rodets d’instantànies a quina més ridícula.

135

En la cerca d’aconseguir imatges dels meus pares com si fossin actors de Hollywood, fent posats de pel·lícules romàntiques, el Sebastià els havia demanat fer postures i cares d’allò més estrafolàries que a estones ratllaven la vergonya pròpia i aliena en la sessió particular que els havia fet una estona abans, i després, convertides en àlbum, les haurien d’ensenyar. Per no fer-li un lleig al Sebastià, que s’hi esforçava amb més voluntat que traça, li seguien el joc i els meus pares es deixaven fer. Amb una mica d’imaginació els que acabaríem veient les fotos hauríem d’identificar diferents cartells de films antològics com Lo que el viento se llevó, Casablanca o Qué bello es vivir. Els meus pares feien els posats ara el Clark Gable portant en braços la Vivien Leigh, fregant cara amb cara com feien el Humphrey Bogart i l’Ingrid Bergman o alçant en braços la meva mare talment com si el pare fos el James Stewart i la mare la Donna Reed. Amb tota la parròquia entaulada i al seu lloc, alguns fent cares de cert disgust al veure amb qui els havien ajuntat, i amb els cambrers preparats i ben formats en dues fileres com fent un passadís es donava a entendre l’imminent començament del convit. L’anunci oficial del maître i les primeres notes de la marxa nupcial sonant, informaven els presents de la solemne entrada dels nuvis que van ser rebuts amb un fort aplaudiment i voleiada de tovallons. El menú era de categoria tenint en compte els possibles de la meva família. De primer hi havia com una lasanya de carn i verdures, format de diferents capes de trinxat, pebrot, bolets i d’altres combinacions, separades per una fina capa de pa fi i banyat, el conjunt, amb una mena de salsa romesco. Tot i ser un plat de bon gourmet, molts dels convidats, poc avesats a les delicatessen van optar per canviar-lo pel primer del menú infantil a triar entre patates fregides i croquetes o arròs blanc amb tomàquet. El segon, més clàssic, era adient per a tothom i no va produir cap mena de crítica ni va ser necessari cap canvi. Es tractava d’una graellada de tot tipus de carn de xai, botifarra, morcilles o botifarrons, pollastre, conill i cansalada viada acompanyat amb pa torrat amb tomàquet o all i oli a triar segons els gustos. Els que eren més de vida repetien de segon i s’afartaven de pa tot i ser advertits que encara faltaven les postres i el pastís. —Demà no dinarem —deien com a atenuant de la golafreria davant l’àpat de franc al que havien estat convidats i es comentava que alguns, els que més s’atipaven, s’havien laxat la nit abans per tenir l’estómac buit i els cabés més teca dins del pap.

136

El ﬁll petit del tocinaire, i això de petit és un dir perquè era gros com un bocoi tot i tenir només nou anys, no parava d’endrapar, i sort en tenia de comptar amb uns bons forats nasals, perquè en aquella boca tan plena, de ben segur que no hi entrava ni la més petita de les molècules d’oxigen. Estava vermell com un titot i semblava que li faltava l’aire. La meva mare, que a estones se’l mirava com rapinyava les restes de tots els plats de la seva taula, patia perquè s’imaginava que en qualsevol mossegada aquell cos diria prou i per acumulació rebentaria. Però no, es veu que tot ell es donava com si fos fet de cautxú, perquè encara es va fotre tres talls de síndria i una copa grossa de gelat com per fer temps a que arribés el pastís. Tot el menú anava acompanyat de bon vi, blanc i negre, i amb el pastís es serviria un bon cava semisec que tothom en aquell temps anomenava xampany tot i ser fet a Sant Sadurní d’Anoia, a banda de cafè, copa i puro. El pastís nupcial va fer una apoteòsica entrada al saló portat per quatre cambrers i sota les notes de la Marxa Radetzky de Strauss va aconseguir que tots piquéssim de mans talment com feien els assistents als concerts d’Any Nou de Viena i que nosaltres, i jo també amb els anys, entre endormiscats i amb ressaca veuríem per la tele. El pastís de tres pisos era fet de nata, xocolata i rovell d’ou cremat, guarnit amb maduixetes i gerds amb els típics ninotets al capdamunt i envoltat de bengales enceses. Els cambrers que li donaven escorta l’anaven passejant per davant de totes les taules perquè el públic pogués apreciar de ben a prop i declarar la seva admiració amb un “Ooooh!” l’excel·lència de l’artista pastisser. Un cop arribats a l’alçada dels nuvis els hi van posar al seu davant i el mateix senyor Freixa, com si fos el maestro armero es va presentar amb una espassa tipus Excalibur perquè els noucasats fessin el primer tall i el Sebastià pogués fer fotos. El meu pare que una mica bufat ja anava, ja que havia menjat poc i begut molt, va començar a brandar aquella arma blanca amunt i avall per sobre dels caps dels més propers i poc va faltar perquè li segués el coll al senyor Freixa. A la ﬁ, i després del crit de l’amo del local que ja es veia colgant malves, tot va quedar en un ensurt. Per sort i com a mal menor els únics que van acabar decapitats van ser els ninotets del pastís però això, en paraules de la tia dels llegums, ja era mala astrugància. Un cop fet el tall i les fotos i amb una mica més de color, el senyor Freixa va donar ordre que retiressin el pastís, substituïssin els ninotets,

137

i preparessin les racions per servir-les. La meva mare, que estava en tot, va poder sentir com un dels cambrers comentava que per ser fet de nata aquell pastís talment semblava fet de ciment armat de tant que pesava i el que costava moure aquella taula amb rodes. De seguida se’n va adonar. Per sota de les tovalles i quan els cambrers ja es retiraven suant i tirant del carro la Valèria va poder veure que per un costat penjava una cinta blavosa on es podia llegir el final d’un text que deia “... mai t’oblidarem”. Molt bo havia de ser aquell pastís perquè es mereixés una menció tan fabulosa i no era el cas. Aquells cambrers a banda del pastís arrossegaven l’àvia que com si fos la vedet d’un cabaret portada a pes de braços pels seus boys s’havia passejat de taula en taula. Que havien fet curt amb el pastís, es va veure de seguida. Els talls sense ser petits, tampoc eren massa generosos quan a l’alçada de tres quarts d’aforament el maître ja se’n va adonar que no arribaria per a tots. El petit del segon cuiner en cap va haver d’arribar-se amb una correguda cap a cal Febre, que era el pastisser de confiança de Can Freixa. Entre l’hora que era i la poca antelació només van poder fer-se amb quatre braços de gitano. Dos de nata i dos de trufa. Encara bo que eren de rovell d’ou cremat i fent una barreja amb tots i afegint trossos de maduixots van poder fer veure que es tractava de porcions de pastís mal tallades, i entre que l’alcohol ja feia efecte i que els amics ja començaven a organitzar la tallada de corbata, ningú se’n va adonar. Després de l’àpat, amb les copes plenes i els puros encesos, va començar a sonar el vals. Que el meu pare no era un ballador experimentat no era cap secret, el que va sorprendre tothom va ser que fos tan maldestre movent-se al so de la música. Feia angúnia veure les trepitjades que li feia a la mare que dissimulava i somreia mentre esperava que aquell ball s’acabés d’una vegada i intentava mantenir el meu pare una mica dret, quan ell ja de per si era d’anar encorbat i a més l’excés de vi i d’altres aromàtics no el feien precisament mantenir l’equilibri. A la fi amb el vals força avançat, la Valèria va encoratjar la resta a sortir a ballar, fet que va facilitar que ella se’n pogués anar a seure i de pas fer seure el meu pare. L’excusa era que li feien mal els peus, i allò era veritat, però no per culpa de les sabates, que també, sinó per les trepitjades i entrebancades del meu pare, que tot i fer el ridícul tenia la impressió que s’estava convertint en el mateix Fred Astaire.

138

En el moment més brillant de la seva actuació, un solo, va intentar marcar-se unes passes de claqué que van culminar amb una sorollosa caiguda de cul, que va ser ovacionada per tota la concurrència, mentre s’aixecava com un esperitat intentant mal dissimular un dolor que deia que no tenia, però que els gestos evidenciaven. —Ara descansa una mica i relaxa’t —li deia la meva mare mentre l’ajudava a tornar a prendre seient— i si pot ser, no beguis més —va rematar. —Si vaig bé! —va respondre ell, senyal inequívoca que anava pet mentre es servia una altra copa. Si pels amics hagués estat, haguessin deixat els nuvis en pèl amb la bogeria del sorteig de peces de roba. La corbata i la lligacama, tot i ser negre en senyal de dol, van ser trossejades i venudes a tant el tros. L’armilla del meu pare també va ser venuda, en aquest cas subhastada, però sencera. La Valèria amb les mitges ja s’hi va posar seriosa, doncs deia que estaven suades i que de cap manera se les anava a treure. —A veure si al ﬁnal encara m’hauré de treure les calces —va dir. —Menys feina pel Peret —deien uns i reien. —Tal com va, avui no tocarà vores —deien d’altres i també reien. —Avui senyors, el Pere tocarà vores i més coses, i després d’uns quants cafès carregadets en farà una de l’alçada d’un campanar —va aclarir la Valèria. I al sentir allò mossèn Ramon va persignar-se mentre feia mitja rialla amb un cert to de picardia poc dissimulada. —No haurà fotut trets aquest abans de posar-se la sotana —deien els que van clissar el mossèn. —I amb la sotana i tot n’haurà fotut, vaja un —deien d’altres segons les enraonies que es sentien al barri per episodis tèrbols no provats però àmpliament escampats pels parroquians i protagonitzats pel representant clerical. Ja eren quarts de set que un dels cambrers va interrompre la conga que estaven fent nuvis i convidats per atansar-se al meu pare que amb la suada que feia començava a refer-se de l’enterboliment que ﬁns aleshores duia. —Disculpi, senyor Prat, però a l’entrada hi ha uns senyors que pregunten per vostè. Els senyors en qüestió no eren altres que els empleats de l’empresa funerària que, com havien promès, tornaven per enllestir la feina. —Senyor Prat si ens diu on la té la posem al cotxe i amb els més propers o qui vostè ens digui fem via cap al cementiri de Montjuïc.

139

—No pateixi que ara mateix els hi duc —i adreçant-se a la meva mare li va demanar que li demanés al senyor Freixa que acostés l’àvia, i així ho va fer. L’amo del local va anar cap a la cantonada on havien deixat la caixa i allà només hi va trobar els dos pomets de flors. Com era de suor fàcil i de notar-li el patiment, la Valèria de seguida va adonar-se que aquell front s’impregnava d’humitat i com que l’home no deia res i feia ulls com d’esparver, li va demanar si passava alguna cosa. —No hi és —va dir. —Què no hi és? —demanà la meva mare. —La seva mare política i difunta mare del seu marit. —Com que no hi és? —va insistir perquè amb els nervis a aquell home se li arronsaven les cordes vocals i li havies de treure les paraules amb pinces. —Doncs no hi és. La vam deixar aquí amb unes tovalles com si fos una taula i ja no hi és. Com ja veia que aquell home no se n’assabentava de res, li va aclarir el que fins aquell moment ella mateixa havia deduït. —A veure, senyor Freixa, no em digui que vostè no era coneixedor que la caixa amb tovalles i pastís al damunt s’ha passejat per tot el local. —Què m’està dient! —Ja m’estranyava que vostè hi estigués d’acord. He estat a punt de cridar-li l’atenció perquè m’ha semblat de molt mal gust fer servir el fèretre i la taula amb rodetes que el suporta per fer desfilar el pastís. Els mitjans els han de posar vostès i no nosaltres. A més, estarem d’acord, que hi ha millors alternatives que una caixa de morts amb cos i tot. Si fins i tot he vist que arrossegaven una cinta amb les mostres de condol. En aquell moment va aparèixer el meu pare amb els dos mossos de Pompes Fúnebres. —Passa alguna cosa? —Res important, ara mateix ho soluciono —va dir aquell bon home que ja duia el mocador ben xop de tant passar-se’l pel front. —No serà important per a vostè, però per a mi que tenim un problema —la mare va afegir. —Pere, que la teva mare no surt. De tan passejar-la l’han perdut. —Com? —va exclamar el pare tot sorprès. —No pateixi que ara mateix la localitzo —va dir el senyor Freixa mentre anava a cagar-se en tot el seu personal, i de pas a mobilitzar-los per recuperar l’objecte perdut.

140

—Doncs nosaltres a les set pleguem —van dir aquells treballadors mortuoris. El meu pare ja en va tenir prou. —Cago en Déu! D’aquí no se’n va ningú fins que la mama sigui morta i enterrada. Queda clar? —i mirant-se’ls amb ulls de boig, els va dir:— ja se me’n fot tot, tant blanc com negre. O surt la mama i es fa el que s’ha de fer o hi haurà sang. Pels meus collons! Després d’aquella amenaça ningú va gosar dir ni piu tret de la mare. —No t’alteris, Pere, que sortirà. En el seu estat no pot haver anat molt lluny, i fes el favor de no tocar-te més el bigotet —i amb aquella barreja d’optimisme i reprimenda va aconseguir que el pare es calmés una mica mentre esperaven que el senyor Freixa tornés amb novetats. Aquell bon home fotia crits, alçava els braços i feia escarafalls però tornar, el que es diu tornar, no tornava. Ni amb novetats ni amb res. Allò no tenia bona pinta. A la fi i amb el meu pare mirant-se’l amb cara de pomes agres i armant-se de valor, el senyor Freixa es va acostar fins on eren els meus pares. —Vostè dirà —va dir el meu pare quan ja el tenia a tocar—. Si no hi ha notícies, són bones o males notícies? —va preguntar. —Això depèn —va respondre la mare. —Aquí del que depèn que faci un escàndol o no és si ha aparegut la mama o no. —Doncs aparèixer no ha aparegut, però no pateixi perquè estem ja sobre la pista. —Però quina pista? Ni que vostè fos el Sherlock Holmes dels pebrots. Cago en l’ou! —Deixi’m que li expliqui —va interrompre’l el senyor Freixa evitant que el meu pare continués amb tota la llista de renecs. Esperonat per la comparació d’ell amb el Sherlock o perquè era un enfervorit fan de l’Agatha Christie i emulant el famós detectiu Hèrcules Poirot, el vell Freixa es va revifar i com si s’hagués transformat de cop i semblés un altre es va situar al mig de l’apartat on eren i en presència dels pares, dels de la funerària, del maître i dels cambrers implicats va començar la seva exposició:— A veure, senyors, per esclarir aquest succés crec fermament que hem de començar per repassar els fets —dient això i passejant-se per la sala mentre mirava a tots els presents va continuar no sense que abans el meu pare digués una de les seves. —Però què fa aquest home? No va i es fot a fer de detectiu quan el que hauria de fer es trobar la mama. Que ens hem tornat tots bojos o què?

141

—Calla, Pere, i deixa’l fer, ara que està calmat poder la trobem perquè amb l’estat nerviós que duia no s’hagués trobat ni la dallonses per pixar —va demanar-li la meva mare doncs el senyor Freixa estava allà a peu dret sense dir res esperant a que hi hagués silenci i pogués captar l’atenció de tots els presents per continuar. —Senyors, comencem pel principi. Que la senyora Caterina, mare del senyor Prat aquí present, al arribar al meu restaurant era morta, això és un fet. »Que en el seu estat va arribar dins de la caixa, sobre una taula amb rodetes i arrossegada pels senyors de la funerària també aquí presents, també és un fet. —Vaja llums té el detectiu, sort en tenim —va dir el meu pare constatant en veu alta el que tots pensaven. Però el senyor Freixa com si sentís ploure i concentrat com estava va continuar. —Que donades les circumstàncies i partint de la base que els enterramorts havien de marxar a fer un altre servei i la difunta feia de mal desar, són altres fets, això no m’ho podran pas discutir. —És que fèiem tard —es va excusar el més jove. —Pssst! —va deixar anar el restaurador convertit en detectiu alçant la mà per fer entendre que no calien les disculpes, perquè no era un retret cap a ningú, només era la relació per estricte ordre cronològic dels esdeveniments. —Un altre fet és que la senyora Prat, aquí present, tenia certes reserves alhora d’ubicar la seva difunta sogra per por, i això és una deducció no pas un fet, que la presència de la caixa de morts al bell mig del saló deslluís la festa. Com durant la exposició d’aquell home les al·lusions anaven per barris, els afectats, al sentir-se anomenats, saltaven. —No, si encara serà culpa meva. No em negaran que no era ni el lloc ni el moment —va saltar la mare. —Tot i intentar ser el més objectiu possible, no puc evitar aﬁrmar que estic d’acord amb vostè, madame Prat —amb el mot francès per referir-se a la mare ja es veia que estava de ple ﬁcat en el paper del famós detectiu belga i només li faltava tocar-se el bigotet, que no tenia, per clavar-lo. Per compensació i amb el tic nerviós, se’l tocava el meu pare que sí en duia. Va continuar, doncs tothom estava expectant per veure per on sortiria aquell home:— Que l’aperitiu ja estava liquidat i que els convidats estaven a punt de fer acte de presència, també és un fet i per dir més els diré que esdevindria, juntament amb les reserves de la

142

jove senyora Prat, probablement el mòbil que va desencadenar el fet definitiu que acabaria amb la desaparició de la senyora Caterina. —Perden la meva mare i ara fa responsable la meva dona. Què ve després? Que potser segrestaran el meu fill? Ja n’hi ha prou! —va cridar el meu pare. —En absolut. Res més lluny d’implicar la seva senyora en aquest assumpte. Disculpin si m’he expressat malament, si em deixen continuar veuran que els trets no van per aquí. Com anava dient, s’havia de prendre alguna decisió i donat que estem en el meu local, que els ha costat un pico i que em veia en l’obligació de posar-hi remei, jo he decidit camuflar la caixa com si fos una taula més, amb el seu vistiplau, tot s’ha de dir, i aquesta decisió és la que ha provocat la desaparició i per tant si algú s’ha de sentir culpable de res aquest sóc jo —va dir el senyor Freixa per calmar els ànims i perquè era veritat. —Arran de la meva, poder, mala decisió, tot ha transcorregut amb total normalitat fins que ens hem adonat de l’absència de la simulada taula. I el que ara els diré és cabdal, perquè de no haver estat com ara detallaré, potser ja la podríem donar per perduda. Hem tingut la sort de tenir l’extraordinari dot d’observació de la senyora Prat, que a més a més, i a diferència de la resta, gairebé no havia begut, i ha pogut adonar-se’n per un petit detall que la taula que desplaçava el pastís era gairebé amb total seguretat la taula desapareguda i amb ella la seva mare. Fins aquí els fets, a partir d’ells assolirem l’esbrinament del misteri. I el senyor Freixa va restar en silenci per beure una mica d’aigua i esperar algun comentari que no va arribar, tret d’algun esbufec, que donava a entendre que, tot i que a aquell home allò el xalava de no dir, a la resta ja se li estava fent molt llarg, i l’observació de la meva mare, que va voler deixar constància del fet que la cinta que ella havia vist arrossegar per terra, poder no es podia considerar un petit detall, perquè ben bé devia fer més d’un pam. —Un cop enllestit l’ordre dels fets, crec no haver-me’n deixat cap, passem a relacionar els que podríem anomenar com a sospitosos de la desaparició —i aquell home va continuar amb la seva peculiar investigació que a la resta ja els feia fins i tot gràcia. A veure fins on arribaria aquell detectiu de pa sucat amb oli— En primer lloc, tenim els cambrers que han fet el servei, que són els que han tingut més contacte amb el cos. Per altre banda no podem pas menystenir també els senyors de la funerària, el maître, el senyor de les fotos i la resta de convidats, així com el senyor i la senyora Prat. —Vol dir que no es deixa algú? —va demanar-li la meva mare.

143

—Penso que no —va respondre el senyor Freixa amb total seguretat. —Doncs, ves per on, jo penso que sí. “El burro delante para que no espante”. Falta vostè mateix, senyor Freixa. —Perdoni, senyora Prat, tècnicament té raó, però com vostè comprendrà, jo estic totalment fora de tota sospita. —Perquè vostè ho diu... Si ho dic jo, també nosaltres estem fora de tota sospita. A més a més i com vostè mateix ha dit se’n sent responsable, doncs vostè ha tingut la brillant idea de disfressar la meva sogre com a taula de convit. —Precisament, senyora, jo no tenia cap intenció de fer-la desaparèixer. Si així hagués estat, ho hagués fet. M’he conformat amb camuflar-la. Per contra, vostè, i ja em perdonarà, tenia un mòbil de pes. Arran d’una conversa entre vostè i el seu espòs, que no he pogut evitar escoltar, davant la sorpresa de la presència de la seva difunta sogra ha fet escarafalls d’allò més i ha fet entendre que li feia més nosa que servei. —Miri, setciències, aquí l’únic mòbil que hi haurà serà el seu cap quan li arrenqui del cos de la bufetada que li fotré si segueix fent segons quines insinuacions. Arran d’aquell comentari del meu pare el senyor Freixa va tornar a perdre la temperància que havia exhibit fent d’investigador per tornar a suar i a tremolar de mans. Segons com, aquell bon home tenia doble personalitat. Mentre es tranquil·litzava l’ambient per poder seguir el curs de les investigacions, la festa a dins ja anava de baixa. Jo dormia plàcidament, tot i el xivarri, gràcies probablement al cansament acumulat per tantes coses viscudes aquell dia mentre d’altres també dormien, però per la mona que duien. El Sebastià anava boig buscant el flaix de la càmera que vés a saber on l’havia deixat, mentre en Paulino es passejava pertot arreu en calçotets amb l’excusa que duia molls els pantalons. Si tothom el mirava per fer-ne conya, la Rosita també se’l mirava, però amb intencions comercials, perquè l’intentava convèncer que es passés per la parada. Si els que duia eren els de diumenge i ratats, com estaven, necessitava urgentment una renovació de roba interior. La tieta dels llegums, que normalment era més aviat una mica figa, estava d’allò més animada i no es perdia cap ball, sobretot després de comprovar què gran ballador que era l’oncle avi de la Seu. Per a mi que li agradava perquè, sembla ser, que li reia totes les gràcies i se’l mirava amb ulls d’admiració. Ella i els altres, perquè a la seva taula tots

144

s’havien fet un fart d’escoltar les aventures viscudes i les excel·lències d’una França que sovint visitava, gràcies a la proximitat, i per tant tothom envejava la modernitat que desprenia. La resta l’envejaven, doncs amb prou feines havien sortit del barri i s’havien de conformar amb la grisor quotidiana i carca d’una generació que li havia tocat viure l’autarquia social i cultural d’un règim totalitari i catòlic rigorós, ple de pecats i tabús, d’aquella Barcelona dels anys cinquanta. Després de les reiterades disculpes del senyor Freixa i ja més tranquils tots, alguns convidats començaven a desﬁlar i als més propers els meus pares els aturaven, doncs per culminar aquell dia encara mancava l’enterrament de l’àvia. El meu pare es va haver de gratar la butxaca per ampliar el servei de bar i aconseguir una mica més de temps per trobar-la. Un cop els meus pares van ser eliminats com a sospitosos, el recuperat detectiu improvisat va passar directament a l’interrogatori del seu personal. Al primer que li va tocar el rebre, tenint en compte els galons, va ser el Frederic, el maître de tota la vida. —A veure, Fede, quan s’han mogut les taules i, per tant, ha pogut ocórrer la desaparició? —S’han mogut al moment del ball, senyor Freixa. —Així doncs, el moviment de taules no ha tingut res a veure perquè ha estat després del pastís, que és quan la difunta s’ha mogut. Així doncs, qui era l’encarregat del pastís? —El Vicenç, l’encarregat de les postres i la rebosteria. —El mestre pastisser? Faci’l venir immediatament. —No podrà ser, senyor Freixa, ja ha plegat. —Doncs truqui’l. Bé deu tenir telèfon, no? —i després d’aquella ordre el maître va sortir escopetejat a fer l’encàrrec. —Ara sortirem de dubtes —va dir solemnement per tranquil·litzar l’espera dels meus pares. Al cap d’uns moments va tornar en Fede amb notícies. —Ell de telèfon no en té, però he trucat al de sa germana i no contesta. No hi deu pas ser. —Vaja, doncs ja és mala sort. —A veure si ens aclarim. Per què havien de menester el taüt de la meva sogre i amb ell el seu carretó? Què no tenen vostès taules amb rodes? No, si encara hauran de combinar enterraments i convits de casament per poder presentar el pastís, on s’és vist! —va dir la Valèria.

145

Tothom es va quedar en silenci. —Per suposat que tenim taules amb rodes. No sé què ha passat avui! —va respondre el senyor Freixa tot mirant de males maneres cap al maître, que rebotava la mirada cap al cap de sala, que a la vegada desviava la mirada cap a tots els cambrers, que alhora, quan els tocava, feien el mateix cap el del costat. Si haguessin estat fent una rotllana l’intercanvi de mirades hagués acabat arribant als de la funerària i d’aquests als meus pares i d’ells altre cop al senyor Freixa, que hagués tancat el cercle sense treure’n l’entrellat. Per sort no va ser així. L’intercanvi de mirades es va aturar a l’arribada del cambrer més jove, l’Enric, que estava de pràctiques i a més era el fill del Frederic. Com el noi es posava vermell i ajupia el cap i el maître el coneixia com si l’hagués parit no se’n va poder estar. —Enric, en saps alguna cosa? —va preguntar-li el seu pare tot fer centrar l’atenció de tots cap aquell pobre xicot. —Això, Enric, si sap alguna cosa d’aquest assumpte i vol conservar la seva feina, ja pot començar a cantar —va rematar el vell Freixa. —Jo només volia ajudar —va dir el noi, amb un fil de veu i a punt de posar-se a plorar. —Cony, Enric, no em diguis que saps el que ha passat i fins ara no has dit res, seràs sapastre! —i el pare li va endinyar una clatellada que, amb l’acolloniment que duia, era el que li faltava per posar-se a plorar. —Disculpi el meu fill, senyor Freixa, no té res dins del cap —es va disculpar el maître. —Ara no ho paguin amb el més feble —va dir el meu pare. —Anem a pams. Fede, deixi una mica el noi. A veure, Enric, tranquil·litza’t i reconstrueix tots els fets que tu coneixes i nosaltres volem saber —va dir el Senyor Freixa tornant al seu rol detectivesc. I el jove Enric, una mica recuperat, va relatar el que recordava que havia succeït. —El senyor Vicenç em va demanar que li acostés la taula amb rodes per posar-hi el pastís i els ninotets que aguantava el meu pare, i quan la vaig anar buscar, al moure-la li va caure una roda i no la vaig poder fer córrer. I a més a més anava de tort. —Vas bé, continua —va demanar el senyor Freixa. —Doncs quan vaig tornar em va caure una esbroncada del meu pare i del senyor Vicenç perquè no la duia i em van dir que els convidats esperaven i hi havien nervis. Els vaig explicar el que passava i que

146

no era culpa meva —aquell noi anava accelerat alhora de fer l’explicació.— Així que els hi vaig explicar, el meu pare es va cagar en tot i el senyor Vicenç va dir que ell la feina ja la tenia feta i que allò era cosa nostra. El meu pare que estava molt nerviós va començar a cridar que trobéssim una solució ja i jo no sabia què fer. —Es veritat aquest punt? —va preguntar el senyor Freixa que va rebre un si amb el cap per part del pare de la criatura per deixar-lo continuar amb l’explicació. —El cas és que el meu pare no sé on va anar que el senyor Vicenç em va dir que amb l’estat de nervis que duia, per parentiu, qui se les carregaria seria jo, no sabia què fer i vaig sortir de la cuina i em vaig repenjar en una taula, perquè les cames em feien figa, i gairebé caic perquè aquella taula es va moure. Tots començàvem a lligar caps i el senyor Freixa, que estava emocionat, va sentenciar: —Per fi es comença a veure la llum al final del túnel. El final d’aquella història no tenia massa secrets. —Allò va ser la nostra salvació i jo estava d’allò més content. Vaig deixar les flors que hi havia a terra, li vaig dur la taula al senyor Vicenç i es va poder servir el pastís, però els juro que jo no sabia que allò no era una taula, ni què hi havia sota les tovalles, ho juro. Només sabia que aquella taula pesava com un mort —i el jove Enric va acabar la seva explicació. Si els de la funerària tenien pressa no en feien esment, perquè tot allò els divertia una cosa gran i als meus pares, que amb un altre s’hi haguessin abraonat, aquell noi els feia pena. Fins i tot el senyor Freixa frisava per aclarir el cas. —Així doncs, la clau de tot la té el senyor Vicenç —va dir el senyor Freixa. —Doncs no el localitzem —va matisar el Frederic. —Doncs ja poden anar localitzant-lo —va dir la mare. —Impossible! —va dir el segon del cuiner. —M’ha dit que sortint d’aquí marxava al poble. —Doncs ja em diran com diantre ho solucionen, però d’aquí no marxa ningú més fins que surti la meva mare. Mentre tothom deia la seva, el senyor Freixa rumiava fins que va demanar silenci per dir solemnement: —Si el Vicenç no hi és, l’haurem de fer aparèixer. —Hòstia! A banda de restaurador i detectiu és mag. A vostè no li faltarà mai feina —va dir el meu pare per afegir:— truc per truc en

147

comptes de fer aparèixer el pastisser, faci aparèixer la meva mare i assumpte enllestit. —No es tracta de màgia, senyor Prat, sinó de lògica. Els que el coneixem hem d’actuar com ho faria el Vicenç, com si fóssim ell i fer el que ell faria des del moment en què la taula ha tornat a la cuina i encara hi era. Arribats a aquest punt, el senyor Freixa ja estava emocionadíssim. Anaven a fer una simulació del succés. —A veure, Martí —dirigint-se al segon cuiner—, vostè que és qui més el coneix i que porta molts anys amb ell farà de Vicenç i la resta farem de nosaltres mateixos. I així ho van fer. Tampoc calia que la representació fos exactament com la realitat d’una estona abans perquè el que calia, en opinió de la majoria, era fer de Vicenç i poc més però el senyor Freixa va insistir que era cabdal la major similitud amb els fets per evitar que passés per alt cap detall. Així doncs el meu pare havia d’anar de tort mentre la mare feia veure que intentava que deixés de beure i els cambrers arrossegaven una taula imaginaria, bé imaginaria tampoc perquè van fer servir el patinet del fill petit del Martí perquè fes el fet, i on van lligar un mocador de la mida de la beta del recordatori perquè ma mare es situés. El cas és qui més qui menys tots van fer una representació d’allò més fidedigna, que els convidats van contribuir a fer més creïble, doncs cridaven i victorejaven els cambrers tant o més que en el moment de mostrar el pastís. No hi havia per a menys. Aquells cambrers ho bordaven fent la mateixa filera i el mateix ritual, aturant-se taula per taula i mostrant el seu millor somriure. Fins i tot hi van posar els ninotets decapitats a sobre del manillar del patinet. Tot i que jo dormia en aquell moment, aliè a tot aquell merder, ho puc explicar perquè ho he sentit molts cops i des de moltes bandes, n’hi havia per llogar-hi cadires, i perquè el Sebastià es va fer un fart de fer fotografies un cop va haver recuperat el flaix extraviat. Un cop arribats tots a la cuina després de fer el passeig per les taules es va fer la simulació de la trossejada del pastís i fins i tot una pausa per fer temps, el temps que es va trigar per anar a buscar els braços de gitano i tothom va sortir fora per fer el servei de lliurament de plats deixant sol al Martí que s’havia quedat a soles amb en Vicenç. Fet tot allò el senyor Freixa i els meus pares van tornar a entrar a la cuina.

148

—Bé, Martí, i ara què va passar? —va preguntar el senyor Freixa. —El que recordo és que el Vicenç va comentar que ja tenia pressa, sa germana l’esperava, i que recollíssim una mica perquè estava tot manga por hombro. Jo li vaig dir que sí, però que em deixés cinc minuts per anar al lavabo, que feia estona que m’estava pixant i així ho vaig fer. —I després dels cinc minuts? —Bé no van ser cinc minuts, perquè un cop al vàter i aprofitant que hi era vaig provar de fer de ventre i m’hi vaig estar força més estona, perquè vaig restret, i s’hi em poso nerviós, els budells se m’encongeixen —va confessar el segon cuiner. —Molt bé, Martí, un cop fet aquest comentari que no considero cabdal per a la resolució del cas, podem fer via? Ens pot dir a la fi com va acabar el tema? —va insistir el senyor Freixa davant la mirada tensa dels meus pares que no veien el final. —Doncs a la fi em va costar, però va sortir. Amb temps i fent força un cagalló sí que vaig aconseguir fer i em vaig quedar més alleugerit. Tothom es va quedar de pedra davant d’aquella explicació. —Hòstia, Martí, em refereixo a com va acabar el tema amb el Vicenç i la difunta, i no al seus problemes intestinals. —Ah! Perdoni, és que anar restret i tenir morenes em capfica molt. »Per on anàvem? Ah sí, doncs quan vaig tornar després de vint minuts ben bons, ja els he dit que em va costar una mica, ho vaig trobar tot força recollit i sense el Vicenç, que ja havia tocat el dos. —Estem com al principi —exclamà el meu pare que n’estava fins al capdamunt. —No ben bé. Ara sabem que la seva mare va entrar a la cuina i només hi caben dues possibilitats. El senyor Vicenç o la va desar o se la va endur —va reflexionar el senyor Freixa. —Em decanto més cap al fet que l’ha desat, perquè viatja en cotxe de línia i no porta muda per no pagar equipatge —va comentar en Martí. —Així doncs ha de ser per aquí —va dir la meva mare i tothom va començar a mirar per tot arreu quan ja es veia que en aquell lloc, diàfan i més aviat petit una caixa de morts es faria del tot evident. —A la cuina no hi és —va dir el meu pare. —Doncs se l’haurà endut el cuiner —va dir el cap de sala. —I si l’han ficat al forn i l’han cremat? A alguns països ho fan —va dir un dels nois de pompes fúnebres.

149

—En aquest forn l’haurien d’haver ficat a trossos —va dir la meva mare, perquè el forn d’aquella cuina donava com a molt perquè hi cabés una cuixa i segada a l’alçada del genoll. —Prou! —va cridar el meu pare que ja es veia destriant les restes de l’àvia de les del rostit del tall rodó. —I a la càmera? —Com? —va demanar el senyor Freixa que no sabia d’on sortia aquell comentari. —Per la mida i per les presses poder el senyor Vicenç l’ha ficat dins de la càmera frigorífica —va concretar l’Enric, el fill del maître. Al senyor Freixa i a la resta se’ls va il·luminar el rostre. —Martí, faci’ns l’honor —va dir l’amo del local demanant que obrís la porta la cambra de fred. El jove Enric tenia raó, un cop oberta la porta i després de constatar les baixes temperatures de l’estança, tothom va veure la caixa de l’àvia Caterina, que a més de la cinta duia al damunt un costellam de vedella, una pila de peus de porc i de cansalada, i tota mena de peixos i llegums que estaven congelats, a banda de gel acumulat. —Després es vanta que tot el que serveix és fresc i del dia. Sí, del dia que ho van ficar dins del congelador. Quina barra! —va deixar anar la meva mare traient-li els color al senyor Freixa, que va voler treure-li ferro al tema. —El que és important és que hem trobat la difunta. —Doncs anem per feina! —van demanar els de la funerària que feia estona que havien de retirar. Tots els presents hi van estar d’acord. Entre que molts no estaven en condicions i que els que aparentaven estar-ho deien que estaven baldats, a l’enterrament de la pobre àvia Caterina només hi van acudir els més propers. Els pares, per suposat; la tia dels llegums, que no se’n perdia cap; el tiet oncle de la Seu, que havia acceptat dormir a casa de la tia, tot i tenir reserva en un hostal, a saber el que farien; mossèn Ramon, per vocació; els de la funerària, per obligació; l’Antonio i el seu taxi, que feien de cotxe d’acompanyament, i jo mateix, perquè no tenien amb qui deixar-me, a banda del senyor Freixa, que es sentia en deute amb el meus pares a causa del desori de la desaparició al seu local. Per a mi que el que volia era assegurar-se que l’àvia quedava aconduïda, no fos cas que tornés a desaparèixer i ell s’hi veiés embolicat. Durant el trajecte es veu que ningú obria boca, poder pel cansament o per les circumstàncies del viatge, no el que havíem de fer nosaltres,

150

doncs no érem lluny, sinó pel que havia de fer l’àvia. L’eternitat deu quedar lluny. Només la mare, va explicar-me l’Antonio, va gosar fer un comentari: —Després de veure tota aquella carn frec a frec amb la caixa de ta mare, trigaré temps a anar a dinar a Can Freixa, almenys fins que reposin el gènere, pots pujar-hi de peus. Val a dir que, a diferència d’altres esdeveniments anteriors, aquest cop tothom va anar per feina sobretot perquè el paleta del cementiri ja ens esperava i amb mala cara, perquè dúiem no menys de dues hores de retard. Va ser una cerimònia íntima, però solemne, perquè el meu pare un cop ficat el taüt dins del nínxol, i abans de enguixar la làpida, va voler dir unes paraules. —Mare, m’has fet molt feliç, per tant no et puc fer cap retret. Bé, només un, m’has fet massa curt els baixos dels pantalons, vés amb compte quan els facis la vora als faldons dels angelets. Descansa en pau —i dient això va baixar el cap mentre tots restàvem en silenci i mossèn Ramon deia una oració. Aquell moment de reflexió el paleta el va aprofitar per enllestir la feina i barrar-li definitivament la sortida a l’àvia. —Digues-li adéu a l’àvia, Albert —va dir la mare alçant-me en braços i acostant-me a la làpida mentre ella deixava el ram de núvia, que ja estava mig pansit, a l’argolla just entre la a final de Família i la P de Prat.

151

Quan seràs gran, oblidaràs aquesta pau divina. I, sense esment, tindràs enyor del que ara tens i et sobra. Joan Teixidor

Capítol 12 Fins aquí ha estat una tasca fàcil, perquè de moment tot el que he explicat feia referència als meus pares o d’altres familiars, i a histories no viscudes o no recordades, doncs jo era ben petit. Ara bé, començar a parlar d’un mateix, això ja són figues d’un altre paner. Per on començo? A partir de quan un recorda la seva vida? Des dels tres anys? Des dels cinc? El que et sembla que són records, ho són? O bé són histories teves que t’han explicat i que has interioritzat com si les recordessis? Perquè fins ara he pogut ser agosarat i abocar pel broc gros i si s’hi ha de posar més pa que formatge, doncs no hi fa res, però arribats a aquest punt qui tindrà més protagonisme seré jo i el que s’escriu, escrit queda. Però sabeu què us dic? Que cap problema! Ja he dit que no suporto els falsos i els hipòcrites i per tant seré conseqüent amb mi mateix i el que explicaré, talment com si fos un judici de la meva vida, serà la veritat, tota la veritat i res més que la veritat i acataré la sentència que donareu vosaltres, com a jurat popular, quan arribeu a l’última plana. Parlant de falsedat o hipocresia, i ara me n’aniré una mica del tema, m’han vingut al cap els missatges o lemes que apareixen sempre a les campanyes electorals i em ve de gust fer-ne cinc cèntims després de veure elecció rere elecció com ens aixequen la camisa. Devia ser, sense buscar-ho, una altra de les raons que em van fer ficar-m’hi de cap a peus en el vessant polític de la meva vida. Perquè qui es creu segons quins eslògans que ja es veu d’un hora lluny que no són certs o que no aporten res, i ja no entro a valorar que en el fons la majoria de promeses electorals mai es compleixen. Em cenyiré únicament i exclusivament en el missatge ras i curt que pretén esgarrapar el vot dels soferts i il·lusos ciutadans.

152

Des de fa molts anys els principals partits polítics s’han anat intercanviant el mateix lema en funció de qui governava i qui volia governar. Era allò tan suat d’“el canvi”. Si governen els vermells, els blaus són el canvi i si no, a l’inrevés. És d’una obvietat brutal. El canvi pel canvi què millora? Si em canvio uns calçotets ratats per un esparracats, què guanyo? En els dos casos duc els calçotets trencats i res no em garanteix que a la llarga no els taqui perquè, hi hagi qui hi hagi al capdavant, l’opinió general és la mateixa: “tot plegat és per cagar-s’hi”. Els caps de campanya, que més tard que d’hora i a diferència de la resta es devien adonar que amb allò no anaven enlloc, van evolucionar: “el canvi en positiu”. Això és una altra cosa! Fan bé de matisar perquè canviar per anar a pitjor a ningú no li fa gràcia i com es deuen pensar que el votant és babau, ho concreten, no fos que ens quedessin dubtes del resultat del canvi. Normalment qui fa aquest lema és d’un color diferent del blau i del vermell que han anat fent el canvi sense aportar res, com perquè quedi clar que el canvi a un tercer color és el bo. I amb tanta coloraina ja veus pels carrers a tot de quitxalla amb globus vermells, blaus, grocs, taronges, verds, aquests darrers probablement fets amb aire reciclat, inflats a pulmó i de plàstic biodegradable. I la gent va desfilant per davant dels estands, siguin del color que siguin, poder influenciats per allò de “si tu no vas, ells tornen” i no saben que molts ja estem de tornada de tot. I els que ens pretenen governar s’autodefineixen com a “ciutadans” (que ho són), “gent valenta” (el valor se’ls hi suposa, i és molt suposar), “centrats en tu” (la majoria es miren el melic i confonen els pronoms) o “fets i no paraules” (quan en realitat es dediquen en cos i ànima a parlar del que faran o del que no faran). Alguns es decanten per recordar-nos “sempre hi som”. Malament si ho han de recordar en lletres grosses, senyal que interpreten que amb els anys i panys que porten ni ens havíem adonat que hi eren. N’hi ha que ja van més lluny i diuen com a lema: “primer els de casa”. Però de quina casa? De casa bona?, heretada?, ocupada?, llogada?, rellogada?, de protecció oficial?, hipotecada?, embargada? I si no tens casa? Poder es refereixen a la “casa gran del catalanisme”, deu ser això!, fent nostra la lletra del Sisa “casa meva és casa teva, si és que no és casa de tots”. Ens hi anirem tots a viure-hi.

153

Llàstima que hem començat la casa per la teulada i no tenim ni parets. I a més a més ens fallen els fonaments. Deu ser culpa de la “Constitució”, del projecte o que no tenim calés. Quina putada! Això algú ho havia de canviar! Per què no jo? Ho havia d’intentar. Però la meva pretensió encara trigaria uns anys a arribar. Mentrestant tornem a la meva infantesa a la bonica vil·la d’Esplugues de Llobregat.

* * * Feta ja la mudança i amb tot més o menys al lloc al nou pis, menys que més, aquells inicis de novembre de 1967, els meus pares i jo vam començar a recórrer els itineraris més propers a casa nostra. Creuar la carretera general i passar de la nostra banda a la banda del davant era com sortir de la ciutat per anar al poble. A la banda dels números imparells, la nostra, s’havien fet finques noves i, per tant, blocs de pisos que substituïen en alguns trams les cases baixes que fins feia poc hi havia. Per contra, a la banda dels parells, i just enfront s’hi veien camps, muntanyes i cases antigues. Semblava que un cop el semàfor es posés verd tenies via lliure per travessar la frontera entre el futur i el passat. Digueu-me sentimental, però el meus pares i fins i tot jo, que anava en cotxet, frisàvem per traspassar els límits temporals que quatre carrils marcaven entre la presumpta modernitat d’una ciutat nova i la tradicional antiguitat del poble de tota la vida. El primer que vam fer un cop a l’altra banda, i com a bons veïns, va ser saludar el cadiraire a qui ja havíem conegut en la nostra primera visita a Esplugues. Aquell home, ja vell, era envoltat de dues dones, després vam saber que eren filles seves, assegut en una cadira, feta segurament per ell mateix treballant branques de vímet i d’altres materials. Aquell artesà donava forma posant les mans a sobre d’on un dia d’altres hi posarien el cul. A l’igual que ell, molts d’altres, de cases del costat, eren a fora prenent la fresca. No era un novembre massa fred i aquelles temperatures convidaven a ser a peu de vorera veient passar els pocs vianants i els molts cotxes que se’ls creuaven i no els era menester res més que una cadira, bona companyia i temps lliure. A tot estirar, i a mesura que es feia tard, una rebequeta per si refrescava. Tot plegat donava una imatge d’allò més pintoresca que a desgrat meu ja s’ha perdut i que feia sensació de poble. Ara probablement molts urbanites pagarien per fer excursions i veure el que jo encara vaig poder viure.

154

Tant es volia integrar el meu pare, o poder perquè no volia ser menys, que va comprar-li al veí dues cadires més i amb la meva trona, els diumenges cada tarda ens feia seure al davant del portal talment com els antics autòctons i anàvem saludant els que ens passaven pels morros. Val a dir que no érem els únics de la nostra banda. Uns quants números més enrere hi havia d’altres veïns que també ho feien. La diferència era que nosaltres érem els únics que no vivíem en cases baixes i havíem de traginar les cadires per les escales d’un edifici modern de vàries plantes i érem nouvinguts, a més de ser, sobre tot jo, dels més joves. La meva mare no hi posava massa impediment, tot i que al principi no li feia gaire gràcia, perquè aquella sentada ens permetia saludar i conversar amb qui passava pel davant, a l’igual que fèiem nosaltres quan recorríem el nostre carrer. Ens distrèiem, fèiem coneixences i a més encara no teníem tele. Una altra via de distracció, almenys per a mi, era ficar-me davant de la finestra per contemplar el paisatge que es veia des de casa. Si miraves de front i traspassaves la carretera general a la banda esquerra s’hi veia el pont de l’autopista. Hi passaven molts cotxes que vèiem de resquitllada, però que sentíem com si fossin molt a prop. El desnivell d’alçada entre el tram de l’autopista i el carrer de terra que pujava cap a l’església estava fet de matolls, males herbes i molta ginesta que la Valèria, durant molts anys, s’entretenia a anar a tallar per fer poms i guarnir la casa. Aquell groc de les fulles donava llum a la taula rodona de fusta fosca del menjador. A la dreta s’hi veien els darreres de la casa del cadiraire, que tenia un pati on els seus néts, de més grandets i jo amb ells, podríem jugar. Normalment les cases baixes del meu carrer que encara es mantenien donaven davant i darrera i gairebé totes tenien al fons un pati o un terreny on molts hi plantaven arbres fruiters, tomaqueres o enciams, o tenien petits animals de granja com gallines i conills. Era l’economia de subsistència que, de sempre i sobre tot arran de la guerra civil i la postguerra, els feia tirar endavant. Si seguies amb la mirada el camí de terra que quedava al mig, el que moria al carrer de l’Església i que feia pujada, podies gaudir de la vista d’una muntanya, la de Sant Pere Màrtir, coronada en el seu cim per una estructura metàl·lica en forma de piràmide allargada que tothom anomenava “l’emissora”. Des de ben petit jo sentia dir que la gent anava a la neu i que per arribar-hi calia anar lluny i a dalt d’una muntanya i jo que no l’havia

155

vist mai sempre havia pensat que anar a la neu era pujar a dalt de l’emissora. La neu devia ser al seu darrera. Amb el temps i moltes excursions vaig descobrir que al seu darrere el que hi havia era la continuació de la muntanya, que si la seguies et duia fins a un altre cim, aquest més alt, anomenat Tibidabo. De vegades, però, els desitjos es fan realitat i l’any mil nou-cents vuitanta-cinc a Esplugues va nevar. Amb tretze anys, vaig poder veure i tocar la neu per primer cop. El meu pressentiment es va acomplir perquè la muntanya que veia des de la finestra era tota blanca i aquell hivern anar a la neu sí era anar a l’Emissora i més a prop. Només havies de sortir de casa i traspassar la carretera per tocar-la i pujar una mica més amunt per poder tirar-te pendent avall amb l’ajut d’una bossa de plàstic al cul que et feia lliscar fent un eslàlom amb d’altra quitxalla per un forapista d’estar per casa. Tornant una mica enrere, a l’edat de quatre anys, la meva integració complerta a la vil·la va ser producte d’anar a un parvulari i d’anar de tendes amb la meva mare mentre el pare es centrava a fer tractes amb la gent del poble i treballar a la nau del Prat amb les deixalles que reciclava. Aquell parvulari era el preàmbul del que seria la meva escolaritat en un col·legi de pagament, finançat pels meus avis, que era peculiar de no dir. Aviat us en faré cinc cèntims perquè, creieu-me, val la pena. Després d’aquella etapa d’educació preescolar i, pel que sembla, també precoç en alguns aspectes i jo amb cinc anys acabats de fer, l’avi Anselm va aparèixer per casa i per sorpresa un diumenge al matí. Va ser el primer cop, que jo recordi, que el vaig veure. —Bon dia i bona hora. Espero no destorbar massa —va dir l’avi un cop ja dins de casa. La Valèria estava una mica amoïnada, perquè s’acabava de llevar i en opinió seva no estava del tot presentable. Per contra, el meu pare estava d’allò més tranquil, en calçotets i samarreta imperi, i després d’un comentari de la meva mare sobre el seu aspecte va dir que si de cas el que no era presentable era presentar-se així, sense avisar, per molt mudat que anés. —Vostè no destorba, senyor Anselm, si de cas intimida —va deixar anar el meu pare mentre es cordava el botó dels pantalons que tant si com no la Valèria l’havia obligat a posar-se. —No li faci cas, vol un cafè? —va deixar anar la meva mare.

156

—El que voldria és veure el meu nét, si és possible, i és pel que he vingut a banda de per parlar amb vosaltres, però acceptaré el cafè si aconseguiu que no sembli marro. Aquell home, sense voler ser desagradable, ho era. —Pel que fa al cafè, faré el que pugui i, si no és del seu gust, no bevent-se’l, problema resolt —va dir la Valèria, i sort que el pare no va sentir el comentari, per afegir:— i el nen encara dorm. —Dos quarts de nou i encara dorm? Aquest nen pujarà dropo. —És diumenge. —Precisament. Un dia lliure per fer quelcom més interessant que passar el dia al jaç. I el meu pare que ja havia sortit de lavabo i va sentir el final de la conversa també hi va posar cullerada. —Miri, senyor Anselm, a casa seva vostè posi l’horari que vulgui, com si no volen dormir, però a casa meva els horaris els poso jo i els diumenges no hi ha horari. —No vull discutir, Pere, però tècnicament aquesta casa és del teu fill i tu només hi vius. —Raó de més perquè l’Albert s’estigui al llit fins que el cor li digui prou. I com amb tot l’enrenou jo ja em vaig despertar i per evitar que la cosa pugés de to, amb el pijama de quadres i tot, despentinat i mig lleganyós, vaig fer acte de presència. —Mira-te’l, ja el tenim aquí —va dir l’avi només veure’m, doncs era assegut davant per davant de la porta de la meva habitació. L’avi Anselm es va alçar per saludar-me. —Hola, Albert, em dic Anselm Florit i sóc el teu avi. Estàs una mica prim i vas fet un xarxó, però em plau veure que cada dia t’assembles més a la teva mare —i em va oferir solemnement la mà per encaixar amb la meva. —La seva mare, la Valèria, també ho diu, però jo penso que té coses de tots dos, no troba? —va dir el meu pare ràpidament per donar a entendre que jo encara no era coneixedor dels meus orígens. —Potser si —va dir l’avi donant-se per entès. —Va, Albert, vés a rentar-te la cara i després esmorzaràs un mica —va ordenar-me la mare i jo vaig creure, perquè amb l’avi allà dret mirant-me fixament em sentia violent. Mentre jo era al lavabo rentant-me, els meus pares i l’avi van començar a parlar sobre el meu futur. —Ja teniu pensat a quina escola anirà el nen? —va preguntar l’avi.

157

—Aquí dalt n’hi ha una de pública que està molt bé i a més és molt a prop —va respondre el meu pare. —Ni pensar-hi. Que us penseu que el meu nét anirà amb tota la gardonyada? Anirà als maristes de les Corts i no se’n parli més. —Doncs jo no vaig anar a cap escola d’alto copete i prou bé que m’ha anat —va defensar-se el meu pare. —Vaja un exemple, el drapaire. Sort en vas tenir que la meva filla s’encaterinés d’un pocapena com tu. Arribats a aquest punt, la Valèria no es va poder contenir. —Miri, senyor Anselm, la sort la té vostè de comptar amb una família com nosaltres. Si ens segueix burxant i fent escarafalls, ja es pot posar el seu pis i els seus calés on li càpiguen, i ja pot oblidar-se de tornar a veure el seu nét. Ah i aquí té el cafè, i més val que se’l prengui perquè, si ens segueix tocant el voraviu, encara li fotré pel cap. L’avi Anselm, que no estava acostumat al fet que ningú li digués una paraula més alta que l’altra, es va quedar gratament sorprès de la reacció de la meva mare i va pensar que potser, amb una dona com aquella com a mare, no pujaria tan tort i es va relaxar una mica, mentre jo era al lavabo i la Valèria em pentinava amb una clenxa que no m’agradava gens. Després de discutir-ho una mica i de què l’avi confessés que havia trobat bo el cafè, no sabrem mai si realment va ser del seu gust o se’l va prendre sense dir ni piu, coaccionat per l’amenaça de la meva mare, a la fi van arribar a un acord pel que feia a la meva imminent escolaritat. L’avi s’encarregaria del pagament mensual i de la meva matriculació per començar al setembre sense moure’m d’Esplugues, això sí, en una acadèmia de pagament. Esgotar els dies de vacances sí que era esgotador. Com el meu pare no en tenia, des que vam arribar al poble i fins als meus deu anys ben fets, no recordo que en fes. La mare i jo havíem de programar alguna activitat per omplir el temps que ens quedava lliure, que era molt. No he afegit lúdica quan m’he referit a fer alguna activitat, perquè el que vam fer aquelles setmanes no em va semblar especialment divertit. Bàsicament ens vam dedicar a descobrir Esplugues i els seus racons i establiments comercials. Ras i curt vam patejar-nos llocs propers al barri i vam dedicar-nos a anar de compres passant per totes les tendes de queviures. Eren altres temps i abans la gent no anava al súper perquè, entre d’altres coses, no n’hi havia. El més semblant que recordo de petit era

158

un establiment anomenat SPAR i no era res de l’altre món. A més a més a la mare li agradava, per la seva època de despatxant a la tenda de llegums de la seva tia i per les feines del meu pare al mercat de Collblanc, anar a comprar a les tendes del barri o a les parades de la plaça. Així doncs, en poc temps jo em coneixia tots els comerços del barri i tothom em coneixia a mi. Com no ens movíem massa de la rodalia on vivíem i tampoc teníem, almenys jo, constància fins més grandet que n’hi havia més, anomenàvem el tipus d’establiment pel ram i no pel nom del lloc i ningú patia per confondre’s. Per tant anàvem al forn, a la peixateria, a la carnisseria, a ca la tocinaire, a la polleria, a la pastisseria, a la cotillaire, a ca l’espardenyer o al graner i sempre eren els mateixos. Només diferenciàvem els del ram de l’aigua. En aquest cas anar al vi era anar a un petit establiment que teníem just al davant de casa i a tocar del cadiraire, bastant justet quant a varietat i més car que el gran establiment on compràvem també el vi a granel, normalment blanc, i que anomenàvem la bodega, a banda d’anar a cal carboner a comprarne el que feia quan en feia, sinònim de vinyes Denominació d’Origen Esplugues. Vist des de la perspectiva que et donen els anys, aquells viatges a les tendes del barri i la confiança de ser client habitual em van donar una certa cultura. La majoria de les tendes eren edificis propietat dels comerciants i donaven a davants i darreres, i tant hi havia la part de mostrador, com l’obrador com l’habitatge. La meva curiositat i, amb els anys, l’amistat amb nens de la meva quinta, fills de molts d’aquells comerciants, em van fer descobrir nous móns fins aquell moment desconeguts per a mi. Em vaig acostumar, mentre la mare comprava o guardava tanda, a ficar-me a les rebotigues on podia veure què s’hi feia. Així vaig poder veure amb els meus ulls d’on sortien els ous, perquè els agafàvem gairebé acabats de pondre, com trinxaven carn, desplomaven pollastres, pelaven conills, treien peixos de la càmera, coïen el pa o embotien una botifarra de ceba, a banda de veure com purgaven les botes o secaven garrofes. Aquells records, molts cops no només em tornen pels ulls sinó pel nas, perquè cada lloc d’aquells es podia identificar per la olor que desprenia: sobretot la sang dels llocs on mataven i el peix, que feien una ferum de no dir i em resultava estrany que els qui hi convivien gairebé ni la notessin.

159

En aquell moment em resultava curiós, però no li donava la importància a aquells coneixements que jo adquiria i que ara li dono quan veig que els nens d’avui, amb l’edat que jo tenia aleshores, pensen que la majoria dels productes que mengen són dissenyats per ordinador i ja surten amb una safata de porexpan, film de plàstic i codi de barres incorporat. Veure una vedella, un forn o un pomer és per a ells sinònim de classe de naturals amb documental en pantalla tàctil i excursió a una granja escola. És talment com si anessin de museus on s’exposen objectes o productes extingits fa milers d’anys. On anirem a parar! Un d’aquells dies, entre ociosos i tediosos, el meu pare em va agafar per banda i a un quart de nou tocats em va dir: —Albert, vesteix-te ràpid que avui vens amb mi. Com la mare no va dir res, vaig entendre que la cosa ja estava parlada i de res em serviria protestar, així que vaig creure. Jo, arrepapat al seient del darrere, i el meu pare, conduint, vam enfilar la carretera que duia cap a la seva nau del Prat i que havia visitat ja algun cop. Per passar l’estona em distreia mirant per la finestra a veure si tenia la sort de veure com s’enlairaven o baixaven els pocs avions que sobrevolaven l’aeroport. Tot i distret, em va sorprendre passar de llarg de la nostra nau que es on creia que anàvem. On em duia el pare? Després de poca estona més vam parar en un descampat que donava a una altra nau, aquesta més gran que la nostra, i vam baixar del cotxe. —Vine, Albert, que et vull ensenyar una cosa —i tots dos vam fer via cap a l’entrada d’aquell recinte d’on va sortir un home gros com un bocoi que va saludar de forma efusiva el pare. —Hola, Pere, avui portes ajudant? —va dir-li referint-se a mi. —Sí, noi. Aquest és l’Albert, el meu fill, i vull que vegi el que feu. —Està fet un homenet. I tant que li ensenyarem —i ens va convidar a entrar. El lloc on m’havia dut era una fàbrica de vidre, on el meu pare revenia les deixalles de vidre que feien servir com a matèria primera, un cop fosses, i tant feien ampolles, gots, porrons i d’altres envasos d’ús normal en motllos, i tots iguals, com feien peces úniques. Hi havia especialistes que bufaven el vidre fos per donar tot de formes i dissenys d’allò més curiosos. Aquella tasca artesanal em va fer gràcia i era tot un espectacle veure que amb unes quantes buferes i uns estris especials donaven formes

160

i textures a un material coent que semblava talment xiclet o caramel desfet. —Què et sembla? —va dir l’amo. —Molt maco —vaig respondre. —Això és un ofici —va dir el meu pare. —I tot un art —va afegir aquell home, mentre miràvem com un dels seus empleats inflava les galtes i bufava per una mega palleta de mides excepcionals. —Deixeu-li provar —va demanar el meu pare assenyalant-me. —I tant. Doneu-li una canya curta i un trosset de vidre —va ordenar l’amo. Amb tot preparat i amb les instruccions donades, només havia de bufar i vaig començar aquella lliçó pràctica. Bufava amb totes les meves forces, que fins i tot més d’un pet se’m va escapar, i allò no es movia i seguia sent una pelleringa de vidre fos. —Va que pots —em deien. A la fi, i després de molts intents, vaig aconseguir que em sortís com una mena de tubet mig boterut de la mida d’un llumí i em van haver d’agafar, perquè gairebé caic del rodament de cap que duia amb l’esforç i l’excés d’expulsió d’oxigen. Ja una mica refet, el meu pare es va acomiadar d’aquella gent i vam enfilar la sortida, mentre ells es preparaven per menjar-se el merescut esmorzar i no paraven de riure. A l’alçada dels dos cavalls8 encara m’esperava una altra sorpresa. El meu pare em va fotre un calbot entre el clatell i el començament de l’espinada que em va deixar glaçat. —Això és perquè te’n recordis sempre de per què hem vingut aquí —em va dir. Jo no entenia res ni em creia mereixedor d’aquella plantofada, però amb l’explicació que em va donar després ho vaig entendre tot:— A la vida et trobaràs amb molta gent que t’oferirà l’oro i el moro i que et dirà que pots aconseguir qui sap què sense massa esforç. Mentida! Tot costa i tot requereix d’esforç, coneixements i dedicació —em va dir per rematar amb una de les seves—: malfia’t de qui et digui, com per fer veure que una cosa és fàcil, que és com “bufar i fer ampolles”. Que no t’enganyin, Albert. Avui has après el que costa ferne una. 8. Nom popular del Citroën 2CV (en francès: deux chevaux vapeur, literalment “dos cavalls de vapor”, en referència a la potència).

161

Quanta raó tenia. —Au, tornem cap a casa —va dir-me tot fent-me un petó al cap. Em vaig passar tota la tornada rumiant en la lliçó magistral que el meu pare m’acabava de donar.

162

Mil banderes de ginesta guarneixen el meu terrat. Jordi Arsenades

Capítol 13 La Festa Major d’Esplugues era el preàmbul de l’imminent inici de curs a la nova escola on el meu avi em va inscriure d’acord amb els meus pares i sense comptar amb la meva opinió. Per sort aquells tres dies significarien gaudir de les activitats que l’Ajuntament havia preparat i que, amb el temps evolucionarien, però que en aquell temps es limitaven al concert d’algun grup de més o menys anomenada, titelles i teatre per a nens, activitats esportives, ballada de sardanes i la fira d’atraccions que instal·laven al camp de futbol, a banda dels coets de fi de festa i alguna que altra exposició. De dues coses en tinc un record especial per sorprenents. Una d’aquelles coses era d’allò més peculiar, doncs no ho havia vist mai abans i no ho veuria gairebé mai després. Es tractava d’un partit de futbol en motos i amb una pilota de cuir de dimensions extraordinàries. Les motos corrien per la banda intentant, amb una puntada de bota, fer un centre perquè rematés el davanter. Rematar de cap era en realitat rematar de casc. Tot i espectacular pel soroll i la polseguera del camp de futbol de terra, s’ha de reconèixer que, a la llarga, un partit sencer se’m feia pesat i grans jugades no hi havia, a banda que es feien pocs gols. Per dir-ho clar, pocs devien seguir una lliga com aquella, si és que se’n jugava, fet que desconec. Molts dels jugadors devien combinar aquesta afició amb la de fer curses de motocròs en un circuit permanent que hi havia també a Esplugues, just a la falda de la muntanya que dóna a l’Emissora. L’altre era una exposició amb fotografies que descrivien el que, en un altre temps, els anys seixanta, s’havia anomenat Esplugues City. Sembla ser que en una època, i abans que es cremessin els estudis, al poble s’hi rodaven pel·lícules de l’oest. Molts dels veïns segurament en algun moment havien fet d’indis o vaquers com a actors de repartiment i es deia que algun actor de nomenada havia passat pel saloon d’aquell far west del costat de Barcelona. Feia gràcia veure en fotogrames un

163

cactus, una forca, un duel o una persecució entre el sheriff i els foragidos que, vistes en la pantalla, semblaven ubicades a l’oest americà, quan en realitat es rodaven a tocar de casa. Tot i les sorprenents activitats ja comentades, i que ara les recordo com entranyables, en aquella època el que m’agradava era anar a la fira a pujar als cavallets o al tren de la bruixa, menjar cotó fluix de sucre o disparar amb aquelles escopetes de balins amb punt de mira tort, que feia difícil encertar els escuradents. El “sempre toca” de les tómboles et feia pensar que agraciat que eres quan en realitat l’import de les butlletes superava normalment amb escreix el valor del premi. La música i les llums d’aquell parc d’atraccions temporal i fet a corre-cuita et traslladaven per uns instants a un món de gresca i felicitat que volies gaudir al màxim, tot i que s’havia de racionar el nombre de fitxes i per tant els diners destinats, per tal d’allargar la festa. La Valèria era més de tirar de veta i, per tant, jo preferia anar amb ella i el seu discurs d’“un dia és un dia, que són festes!” —que feia davant les queixes del pare cada cop que s’havia de gratar la butxaca perquè jo pugés a alguna d’aquelles atraccions. —Aquí vols tornar a pujar? No veus que només dóna voltes i a més no dura res? Això és llençar els quartos —exclamava el meu pare al veure’m a la cua d’aquell carrusel per tercera vegada, intentant ser dels primers per pujar al cotxe de bombers i tocar la sirena i les campanes. —Si vols sentir la sirena, vés a les sis del matí a la fàbrica de l’avi Anselm i ja veuràs si la sentiràs. Te’n faràs un tip. I per les campanes no t’amoïnis, que si vols parlem amb el mossèn i que et faci escolanet —em deia deixant anar una forta riallada que jo intentava contrastar amb un posat seriós i responent-li que el fet no era tant tocar segons què com simular ser bomber i la immensa responsabilitat que suposava apagar focs. —Quan et facis gran, sense ser bomber, te’n faràs un fart d’apagar focs i sense flama. Fins i tot molts cops et cremaràs, per això no has de patir. —No t’entenc —li vaig dir. —Gent jove, pa tou —va deixar anar, doncs sempre havia de dir l’última paraula, però gairebé ni el vaig sentir perquè ja em tocava i m’havia d’espavilar, doncs detectava que un altre nen més gran que jo també li havia ficat l’ull al cotxe de bombers. Amb el tren de la bruixa vaig tenir una mala experiència. Aquell home o dona, no sé què era, perquè anava disfressat s’estava animant o

164

n’estava fart d’estar allà i cada cop que passàvem pel seu davant el cop d’escombra era més fort. En un d’aquells viatges em va donar de ple a la cara i em va fer plorar, perquè em va fer mal. Em va tallar el rotllo. Quedava encara una fitxa per gastar, però allò em va marcar i em vaig negar a tornar a pujar perquè una mica traumatitzat sí que em vaig quedar. —Si no vols pujar més, no pugis —va dir-me la mare consolant-me. —Ah no! Això sí que no! —va dir el pare. No sabia si la seva insistència que hi tornés obeïa al fet que jo superés el trauma o a no malbaratar una fitxa. El cas és que va anar a comprar-ne una altra i em va fer pujar amb ell. Per evitar mals majors ell es va posar a la part de fora, com per rebre l’impacte. —Tu tranquil —em va dir després d’escoltar el so de la sirena que indicava que l’atracció es ficava en marxa. Al primer revolt, el meu pare va ser més ràpid i abans que el bruixot alcés l’escombra ell li va fotre un cop sec al cap, amb un paraigües que duia, que el va deixar mig estabornit. La resta del recorregut va ser molt plàcid i en vaig gaudir novament. —Ara que se’n vagi a escombrar al dispensari perquè un bon nyanyo sí que li sortirà —va dir el meu pare mentre baixàvem del tren i el bruixot era atès per un company. Per sort, entre la careta que duia, les llums i la velocitat del tren no va saber dir d’on li havia vingut el cop. La resta de la jornada festiva va passar sense pena ni glòria, doncs vam anar a dos espectacles. Un suposadament perquè en gaudís jo i l’altre per als meus pares. El que suposadament era per a mi no em va agradar gens i amb això vaig estar d’acord amb el meu pare. Feien com un espectacle de pallassos d’allò més suat. Eren el típics gags del pallasso tonto que sempre rep i el pallasso llest que ho sap tot. La gent reia i nosaltres no sabíem per què. No li he trobat mai la gràcia. Un feia veure que li pegava a l’altre, però abans de donar-li rebia ell, amb aquell soroll de plantofada seca feta amb les mans o amb els peus. O bé un li feia olorar una flor a l’altre i sortia un raig d’aigua o un s’entrebancava i li fotia el pastís per sobre a l’altre. Tot allò, per a mi bastant penós, feia que els nens es trenquessin de riure. —Més val que t’apliquis a l’escola o acabaràs com ells —va dir el meu pare.

165

—Doncs sembla que tenen èxit. Ells es pensen que ho fan molt bé —va dir la Valèria perquè cada cop hi havia més gent mirant-los. —Si es miressin amb els meus ulls, ja haurien plegat veles —va dir el meu pare per afegir:— i parlant de veles, anem tirant que aviat començaran les havaneres. Escoltar un grup d’havaneres, que a mi no em feien ni fred ni calor, va fer xalar de no dir als meus pares que acompanyaven els cantants amb les tornades de “La bella Lola” o “El meu avi” mentre degustaven un rom cremat i feien moure un mocador a banda i banda com la resta dels assistents. Jo, que després n’he vist molts cops i m’han acabat agradant, he constatat dues coses. Una, que les cançons que tothom espera les deixen per al final i moltes de desconegudes es farien d’estalviar i dos, que un dels components dels grups deu ser etern i omnipresent, doncs està en totes les colles i en totes les èpoques. Es tracta del senyor gran d’uns seixanta anys amb barba blanca, grassonet, jersei de ratlles i gorra de mariner. Tant és si actua el grup Mar Blava o Vela al Vent, o si estem als anys vuitanta o al dos mil, ni si és a Esplugues o a Calella de Palafrugell. Aquell home sempre hi és. Ui, me n’oblidava! Una altra de les coses lluïdes de la Festa Major, i que encara dura ara, era el concurs de menjadors de mongetes amb botifarra. Allò sí era espectacular. A quarts de nou del matí els concursants, amb el ventre buit i barretina al cap, ja s’entaulaven i el que guanyava ben bé s’hi podia estar fins a la una del migdia. Amb un porró de vi per anar traguejant, una mica de pa i molta gana s’hi trobaven els que hi anaven per fer poble i de pas fer un esmorzar consistent, amb els que realment competien. Molts no passaven dels quatre o cinc plats, que ja són, però els finalistes podien arribar als trenta o quaranta pel cap baix. Us imagineu el que és fotre’s trenta plats de seques amb botifarra? Per rebentar! Al que guanyava, al final de la cursa gastronòmica, li devien donar un antiàcid com a premi, perquè devia tenir l’estómac a punt de petar de tanta fècula acumulada. Més d’un, a banda de la satisfacció de la victòria, gaudia de l’alleugeriment de la vomitada, producte de l’atapeïment que duia. Per sort, molts cops, el fet ja era fora de concurs i no havia de ser quantificat en

166

plats per part del jurat que, enmig de la competició, hagués hagut de restar-los dels acumulats que duia, perdent posicions en el total. Als que miràvem ens divertia de no dir i ens miràvem els participants per intentar endevinar el guanyador. Fins i tot s’hi feien juguesques. No tant per encertar el campió, que gairebé cada any era el mateix, com per saber si aquell any faria rècord. Allò depenia de si es trobava amb algun contrincant que estigués a la seva alçada. Amb tanta gresca i sense parar per casa, els tres dies de les festes van passar volant i no te n’havies ni adonat que senties el tro del tercer petard que donava per enllestida la Festa Major d’aquell setembre de mil nou cents setanta cinc. S’iniciava novament la feixuga rutina diària de la vida normal dels habitants d’aquella petita ciutat amb caràcter de poble. Pel que feia a mi, estrenava cartera, plumier i escola. Al principi no era conscient que el meu col·legi, acadèmia de pagament, era diferent de la resta d’escoles del poble o del món, però aviat me n’adonaria. Si l’escola en si ja era petita, el pati era esquifit. Té mèrit encabir tota la canalla en un espai tan reduït i tots alhora. Poder allò em va servir per poder suportar amb els anys les multitudinàries manifestacions reivindicatives a les que acudiria amb els meus pares. D’aules n’hi havia poques, l’espai no donava per a més, però no era un problema perquè el nombre d’alumnes tampoc era massa gran. A la llarga he tingut dubtes de si la raó de la manca d’alumnes era el preu o el nivell d’ensenyament, o totes dues coses. El cas és que els que hem sortit d’allà tampoc hem acabat pitjor que els altres, entre d’altres coses perquè si fa no fa tothom ha acabat d’una manera que no es pot descriure com per tirar coets. El que deia, com hi havia pocs alumnes, tampoc hi havien massa mestres i, per tant, tres cursos compartíem profe i aula. Vist així, sembla una mica penós i probablement està fora de tot ensenyament reglat, però en aquella època tenia els seus avantatges. Si coincidia que estaves en un curs del mig, per exemple segon, podies durant la mateixa estona aprendre el que et tocava, repassar el que es feia a primer i avançar coneixements amb les lliçons de tercer. Era un tres en un. Per contra, aquell ball de coneixements et feia destarotar una mica perquè hi havia moments que, en comptes de fer l’exercici del teu curs, estaves pendent del dictat del curs de sota o de l’examen del de sobre, i al final ningú no acabava de fer res del tot i per solucionar-ho sovint unificaven matèries, perjudicant normalment als del curs superior.

167

La cosa molts cops esdevenia còmica, perquè preguntes del curs inferior les responia l’alumne sabata del curs superior, que tenia el seu minut de glòria, i impedia lluir-se al brillant del curs que corresponia, amb el conseqüent càstig, que normalment suposava posar-se davant de tots de genolls i amb el braços en creu com a mostra d’escarni i humiliació pública. Després de veure d’altres escoles, vaig comprovar que la meva s’havia aturat en mètode i instal·lacions feia no menys de quaranta anys. Tot i escriure amb bolígraf, tots els pupitres eren de fusta i comptaven amb forat per posar el tinter i ranura per a la ploma, com si fóssim a l’època de Quevedo o Calderón de la Barca. Era tal l’aprofitament del mobiliari acadèmic, que un company va reconèixer la gravació amb un punxó d’una cita feta pel seu pare, que també havia anat a l’acadèmia i que havia deixat per a la posterioritat i futures generacions. Increïble. El meu company va poder marcar el seu nom, Josep Enric, a sota del nom del seu pare, però amb l’afegit fill per evitar confusions. Aquells dos gravats eren fets amb una diferència de més de trenta anys i aquell fet demostrava que les coses ja no es fan ara com abans, perquè dubto que un pupitre de fòrmica actual resistís dos cursos, i molt menys dues generacions. La estricta urbanitat d’aquella escola contrastava amb la modernitat, camuflada encara però manifesta, que moltes escoles i els seus professors volien mostrar per mostrar obertament que eren moderns, lliberals i progres. Tot el contrari ens passava a nosaltres que, a diferència de la resta, ens havíem de regir per unes normes d’obligat compliment. Un dia de finals de novembre d’aquell primer any a l’acadèmia, un dels mestres, el senyor Luíz, que passava segur de l’edat de jubilació, va dir que aquell dia no hi hauria escola i que, per tant, trucarien els pares perquè marxéssim a casa, i sense dir res més es va posar a plorar. Vam deduir que aquell bon home devia haver tingut alguna desgràcia personal, i grossa, per donar-nos festa. Al arribar a casa vaig comprovar que la seva desgràcia no era personal, ni per a molts, inclosos els meus pares, una desgràcia, perquè a casa meva hi havia una alegria desfermada amb xampany obert inclòs i sense ser diumenge. Ho vaig entendre tot quan vaig veure el meu profe que sortia per la tele, no era ell però s’hi assemblava molt en aspecte i compungiment, dient amb la veu entretallada allò que tants cops he sentit després “españoles, Franco ha muerto”.

168

Per afinitat familiar, catalanisme i perquè no hi havia classe, jo també m’hi vaig alegrar i, fins i tot, em van deixar provar el cava. En paraules dels meus pares, l’ocasió s’ho mereixia. Els aires de democràcia que l’esdeveniment accelerava van passar de llarg durant un temps per l’acadèmia i poc va canviar amb el decés del dictador. A l’escola seguíem mantenint el tarannà del règim anterior i, per tant, res de parlar de tu o dirigir-te pel nom al mestre, Déu nos en guard! Senyor tal i de vostè. Com a mostra de respecte i educació, ells es dirigien a nosaltres sense el senyor, doncs no érem encara mereixedors de tal qualificatiu, però també de vostè. Si a algú se li escapa un tu li cridaven l’atenció i l’instaven a corregir tal actitud de confiança, perquè en paraules seves “ni som família, ni hem menjat mai en el mateix plat”. Val a dir que l’acadèmia no comptava amb menjador per a l’alumnat. Un dels companys, en Soria, era dels que gaudia saltant-se les normes i traient de polleguera el professor de torn, especialment el senyor Luíz, a qui escarnia i amb qui s’encarava tot i saber que, en el frec a frec, acabaria perdent. Cal dir que el senyor Luíz, a banda de vell i molt semblant a l’Arias Navarro, era força miop i tenia molts tics, especialment quan parlava. Era un mestre de vestit fosc complert, armilla i corbata sobre una camisa de coll emmidonat. Mal professor no era, però ja anava de baixa i li costava Déu i ajut mantenir l’ordre d’una classe de nens de diferents edats i condicions. Ja de més grandet, un d’aquells dies gloriosos, el Soria va fer-ne una de grossa després de l’enèsima confrontació. La prèvia va ser que, com d’altres cops, es va dirigir a aquell home de tu i canviant-li el nom mentre, com a professor de llengua que era, ens feia un dictat. —Perdona Luís, ¿puedes repetir? No se entiende nada. —Señor Luíz, me llamo Luíz y llámeme de usted, que ya sabe que no hemos comido del mismo plato. —Pues si es por eso, lo arreglamos. Cuando quiera se viene a casa y comemos los dos del mismo puchero. Mi madre hace un potaje que quita el hipo —va dir aquell noi fotent-se-li clarament mentre tots rèiem. —No tengo ninguna duda de que su madre es una gran cocinera, pues deduzco por su actitud y malos modos que ha estado más horas cocinando platos que educando hijos. De todas formas, gracias. Por cierto que sepan los demás que el tiempo del verbo cocinando y educando es gerundio. Al menos que la interrupción de su compañero les sirva de algo.

169

Aquell comentari va treure de polleguera el Soria, que se les volia donar de graciós i va sortir-ne esquitxat. Allò no podia quedar així. La qüestió és que, aprofitant el dictat i notant que el senyor Luíz se’l mirava, el Soria se’n va inventar una de les grosses. —Perdone, señor Luíz —aquest cop se li va dirigir amb molta educació i això ja era senyal que alguna se’n pescava—, ¿puede corregirme el dictado, por favor? —A ver, traiga, aunque con su letra no le garantizo que entienda nada. Y el Soria li va dur. El senyor Luíz a causa de la seva manca de vista s’havia d’acostar molt el full de paper i els alumnes, per donar pel sac, intentàvem sempre fer la lletra més petita per obligar-lo a forçar-la més. Aquell cop el Soria va posar esment per aconseguir una cal·ligrafia microscòpica. Si el seu text ja era prou difícil per a una persona amb la visió òptima, per al pobre mestre resultava gairebé impossible distingir res. La mida cos vuit d’impremta ja era gran en comparació amb la lletra que havia fet. Tot i així el senyor Luíz s’hi volia esmerar i donar-li una lliçó, a banda d’intentar trobar tant faltes evidents com camuflades. Es vanagloriava de trobar, tot i la seva miopia, les faltes d’ortografia corregides fora de temps com superposar la b on s’havia posat una v, o una g que modificava una j en el moment en el que procedia a la correcció del dictat. Quan ho detectava, sempre deia “faltita camuflada” —i tatxava la paraula i restava dos punts. Un per la falta i l’altre per la picaresca d’intentar camuflar-la. El cas és que el dictat del Soria era de difícil lectura, tot i acostar-se el paper a l’alçada de la vista. —Soria, hoy debe de haber utilizado un lápiz de punta fina para conseguir un trazo de tan minúscula dimensión. Esto no hay quien lo lea —va dir-li el vell mestre, que no aconseguia llegir res. —Pues hoy estoy seguro de no haber hecho faltas. No es mi culpa si no me lo puede corregir. Se lee perfectamente. Ante la duda póngame un diez. Era evident, pel tarannà i l’habitual manca d’esforç del jove, que un deu no podia treure, ni copiant el text directament del llibre. Per contra, no podia posar-li nota sense comprovar i corregir el text, no se’n refiava de cap d’aquells galifardeus, nosaltres, i molt menys del Soria, que se li hagués ficat entre ull i ull de no ser per les ulleres de cul d’ampolla que el pobre home duia. Tant sí com no havia de corregir

170

aquell dictat, va agafar el paper i se’l va acostar a tocar de les ulleres per veure-hi millor. No ho hagués hagut de fer. La malifeta estava feta. El Soria, preveient l’acció del senyor Luíz, va ficar pega sobre el paper que se li va quedar totalment enganxat a les ulleres. Tot i fer repetidament l’intent de desenganxar-lo aquell paper no es movia i per tant si abans aquell pobre home hi veia poc ara ja no hi veia res. El que al principi va ser motiu de conya va esdevenir tristesa i pena de veure la desesperació del senyor Luíz, que es tornava boig sense les ulleres en veure’s invident. Girava sobre si mateix i picava amb tot i amb tothom anant com anava a les palpentes. Si de normal ja tenia tics, aquell home tenia convulsions a tort i a dret a banda dels crits que deixava anar tant per la foscor en la que es trobava com pels cops que es fotia amb taules, cadires i pupitres. Amb tot aquell enrenou van aparèixer d’altres mestres i fins i tot el director de l’acadèmia. I aquest no estava per a hòsties, era especialista en donar-les. En veure’l fotent crits tot dient que aquell acte no quedaria impune, l’escagarrinada va ser general i en el cas del Soria va ser descomposició total, perquè es va quedar més blanc que el full de paper de la seva broma en adonar-se’n que s’havia passat tres pobles i que el seu acte tindria conseqüències. El senyor Luíz amb el seu estat no podia tornar a casa i, al ser preguntat pel director per unes ulleres de recanvi, el pobre mestre va dir que ni les duia ni les tenia, doncs amb la grandària dels vidres i curt d’armilla com anava, no se les podia pas permetre. Tot i ser una escola de pagament, i es pagava un pico, els mestres cobraven poc perquè, o bé molts dels que exercien o no tenien títol o eren parents del director i també sense títol, o ja per edat no podien exercir, com era el cas del senyor Luíz. Mal estar dir-ho, però vaig ser jo qui, amb un fil de veu, vaig donar una solució veient que ni amb dissolvent es desenganxava aquell paper. —I si fem un forat al paper per què hi pugui veure? —vaig proposar. A falta d’una solució millor, i amb tots els dubtes del món, el director hi va estar d’acord. Per assegurar que la cosa es feia be van cridar la senyora Antònia, professora de plàstica. En aquell moment vaig adonar-me del nivell docent de l’especialista en treballs manuals.

171

Amb unes tisores va intentar, i dic intentar, perquè no ho va aconseguir, fer uns forats al paper que coincidissin amb els ullets del senyor Luíz. Els va fer tant amunt que un cop posades les ulleres, li quedaven a l’alçada de les celles, i a més va fer tanta força, perquè costava rascar, que li va rallar els vidres i de ben segur li va canviar la graduació. A la fi, i gràcies a la meva idea, el pobre senyor Luíz va poder tornar a casa, això sí, amb les ulleres a la punta del nas per compensar l’alçada dels forats i veient a trossos i a ratlles un paisatge que, en la seva opinió, cada dia era més negre. Sort que amb tot el merder es va fer l’hora de sortir i el director va preferir deixar les represàlies per a l’endemà. Al dia següent tothom estava cagat i a la classe, que de normal era una olla de grills, no s’hi sentia ni el volar d’una mosca. Durant la classe de matemàtiques, que donava el fill del director, va irrompre el pare de la criatura. Al veure’l fer acte de presència, ens vam alçar tots de cop i vam saludar-lo com sempre. —Buenos días don Prudencio —vam dir tots alhora. Aquella mostra d’urbanitat no era pel que havia passat el dia abans, que també, sinó perquè era d’obligat compliment alçar-se, saludar i quedar-nos drets fins que el director amb la mà ens deixés seure. El nom don Prudencio no li esqueia gens perquè de prudent no n’era. Com la seva escola i tot el mobiliari, mestres i estil pedagògic del centre, ell s’havia quedat ancorat en el passat i per tant no li tremolava el pols si t’havia d’agafar per les orelles o t’havia de picar els dits amb un regle. Era dels que creia fermament amb el lema “la letra con sangre entra” i a fe que ho complia. I no és com ara que a la mínima els pares li foten un raig d’hòsties al mestre perquè ha gosat dir-li soca al nen i poder l’han traumatitzat. No, en aquella acadèmia molts pares, i el meu avi el primer, consideraven que si havíem rebut era perquè ens ho mereixíem i que una mica de disciplina no ens aniria malament per pujar una mica drets. El que deia, don Prudencio va entrar i sense respondre a la nostra salutació i sense indicar res, per tant ens vam quedar tots drets, va agafar un guix i es va dirigir a la pissarra per escriure-hi en lletres ben grosses: “DELINCUENTES” i a sota “NO HAY DELITO SIN CASTIGO”. Que aquell home no es cagués en tot ni ens fes un missal de l’alçada d’un campanar, a banda de l’escrit a la pissarra, ja ens va acabar d’acollonir del tot.

172

Va haver-hi repartiment de càstigs. Un de general, per a tots els de la classe com a còmplices, i un de particular per al Soria, com a autor, a qui va instar a sortir de l’aula i esperar-lo al seu despatx. El general va consistir en deixar-nos sense pati tot un trimestre, fer una nota per als pares explicant el que havia passat i afegint una advertència. Una altra com aquella i seríem expulsats una setmana o per sempre, en funció de la gravetat del delicte. El director sabia el pa que s’hi donava a moltes cases i per tant era conscient que molts rebríem el jac d’hòsties que ens mereixíem, les que ell es delia per donar-nos, i no s’hauria d’embrutar les mans. Pel que feia al càstig particular al Soria, vam trigar temps a treure’n l’entrellat. Després d’anar-se’n al despatx del director i un cop va acabar amb la resta, don Prudencio, va fer via per trobar-se amb ell. Des de la classe vam sentir, crits, cops i plors durant una estona que va acabar amb un silenci sepulcral i mai més vam tornar a veure el Soria. Durant molt de temps vam especular amb la possibilitat que el director, descontrolat, l’hagués matat. Corrien versions de totes les mides. Uns deien que havien vist com aquella mateixa nit, don Prudencio i la senyora Antònia, un pel cap i l’altre pels peus, treien el cos sense vida del pobre Soria per la porta del pati i el posaven al maleter d’un Supermirafiori, que era el cotxe del director. D’altres ja anaven més lluny i matisaven la versió anterior. Aprofitant que feien obres al carrer del davant de l’escola i amb connivència amb els operaris, l’havien ficat al sot que a l’endemà cimentarien per installar-hi un semàfor. La gent s’ho creia i es persignava cada cop que trepitjava aquell tros, perquè d’ençà que el van posar en funcionament aquell semàfor mai va anar bé i això era signe inequívoc que el Soria, fins i tot a sota terra, en feia de les seves. Un dia, per casualitat, ens vam trobar el pare del Soria pel carrer i com que no podíem evitar-lo vam fer el cor fort i ens vàrem dirigir a ell. —L’acompanyem en el sentiment —aquella mostra de condol era una mica de circumstàncies, perquè ja havien passat uns mesos però què menys, bé havíem de dir-li alguna cosa a aquell pobre home. Fins i tot un va dir-li, perquè ho havia sentit dir en un funeral: “No som ningú...”.

173

Diuen que el temps ho cura tot i deu ser veritat perquè després de vuit mesos aquell home estava força sencer i no mostrava cap mena de pena per la pèrdua del ﬁll. —Gràcies —va respondre per afegir:— però a què treuen cap aquestes condolences? —ens va preguntar. Amb aquella pregunta i parlant de caps vam pensar que aquell home amb tot plegat havia perdut el seu. Va resultar que no. Quan li vam fer entendre que el que ens proposàvem era mostra-li els nostres respectes per tan important pèrdua ens ho va aclarir. El Soria era viu i seguia sent el ganàpia de sempre. No el vam tornar a veure més perquè el van fer fora de l’acadèmia i a més, aproﬁtant el canvi, van canviar també de casa i de barri, i aquella, i no cap altra, era la raó de què no el tornéssim a veure més. A banda de rebre per partida doble, del pare i del director, i d’haver de pagar-li unes ulleres noves al senyor Luíz, la cosa no va anar més lluny. No sé del cert si aquella notícia ens va alleugerir o ens va trasbalsar més, perquè nosaltres ja ens havíem fet una pel·lícula que ens estava d’allò més bé. Devia ser cert que el Soria era viu perquè des d’aquell dia, i per sempre més, el semàfor de davant de l’escola va funcionar perfectament. El nacionalisme dels meus pares barrejat amb la meva poca aptitud per als esports va fer que les meves activitats extraescolars, crec que abans no es deien així, fossin diametralment oposades a les de, gairebé, la resta de companys d’escola. Mentre la majoria es dedicaven al noble esport del futbol o, els de més alçada i poca habilitat amb els peus, al basquetbol, a mi em van apuntar a una coral i a ballar sardanes. Assajar un parell de dies per setmana era per a mi un calvari perquè, quan començava a divertir-me amb els meus amics, tocava classe. L’esforç físic, relatiu, tot s’ha de dir, que requerien les meves activitats, consistia a tensar les cordes vocals (els dimecres) i fer curts i llargs en una rotllana (els divendres). Els dies d’actuació ja eren massa. Només el fet de formar part d’un grup rebaixava una mica el sentit de ridícul, ja se sap allò de “mal de muchos, consuelo de tontos”, que em produïa el passejar-me pel poble disfressat de català fet que enorgullia de no dir els meus pares. Camisa blanca, llacet vermell, armilla i faixa sobre pantalons de pell de préssec amb camals a l’alçada de sota genoll, mitges blanques,

174

sabatilles de pagès i barretina era el nostre uniforme de gala en l’època de caramelles. Cantàvem més per l’aspecte que dúiem que pels sons que emetíem, doncs no érem res de l’altre món, però veure aquella colla de marrecs feia gràcia i, en certa manera, el sentit de ridícul inicial esdevenia afany de protagonisme. Tots els ulls es ﬁxaven en nosaltres quan cantàvem cançons catalanes (o nadales, depenent de l’època) i amb una panera o un cistell, recollíem els donatius que el públic ens donava com a premi de la nostra actuació. El moment culminant de la meva carrera musicofolklòrica catalana va ser la rebuda a l’aeroport del Prat del molts anys exiliat President Tarradellas. Aquella trobada de cantaires i sardanistes, dels que jo en formava part, li donàvem la benvinguda a ell i a la reconstituïda Generalitat de Catalunya. Els meus pares ploraven d’emoció mentre em veien cantar el “Cant dels ocells” o el “Cant de la senyera” i em contemplaven embadalits, al costat dels meus monitors de l’esbart, ballant la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. I d’allà, i ja dúiem força hores, cap a la plaça de Sant Jaume. Des d’aquell dia, i per sempre més, lligaré el mal de peus i el cansament acumulat després d’una llarga jornada nacional amb les paraules tan bastament sentides del “ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. Si hagués estat jo el que sortís a la balconada el que segurament hagués dit és “ciutadans de Catalunya, ja n’estic tip”. Ironies del destí. Poc em pensava aleshores que, més de vint anys després, jo podria estar ocupant el seu lloc i dient el que em sortís dels..., de l’ànima catalanista.

175

L’amor és la resposta, però mentre esperes, el sexe planteja moltes preguntes. Woody Allen

Capítol 14 Tinc un record especial del meu període preadolescent i no hi ha per a menys. Als dotze vaig descobrir el sexe, la passió per la lectura i l’amor i no necessàriament per aquest ordre, tot i que tots tres descobriments, en certa manera, van estar relacionats. Va ser un dissabte al matí a la nau del meu pare. —Albert, ja que hi ets em donaràs un cop de mà. Separa, d’aquesta pila els diaris de les revistes i de les caixes de cartró, que el paper de cada un es paga diferent —em va dir el meu pare mentre m’assenyalava una pila immensa de residus de paper. No feia gaire via perquè m’entretenia fullejant aquelles revistes velles, on sortien personatges aparentment famosos o rics, dels que abans s’autoanomenaven de la jet-set, i que ara els anomenaríem friquies, que bàsicament vivien de casar-se, tenir ﬁlls i ensenyar les cases i la parentela per fer-se fotos que la resta contemplaríem amb enveja. Entre revista i revista, famós i famós, vaig topar amb el que el meu pare anomenaria una “revista porca”. Collons! Allò era una altra cosa i no era porca, era fantàstica. Vaig passar del bateig d’una neta del dictador al meu bateig en el món de la trempera. Quins pits i quin cony. Perquè allò era un cony i no la patatona de les nenes. Amb un ull li mirava un mugró a la paia aquella que sortia tota nua a pàgina sencera fotent cara de no haver trencat mai cap plat, i sovint molts cors i alguna que altre bragueta, i amb l’altre mirava que no em veiés ningú mentre amb la mà a la butxaca m’intentava posar al lloc l’evident erecció que em produïa tal espectacle. Passava els fulls amb delectació, intentant no perdre cap detall i, com sol passar en aquests casos, vaig perdre el món de vista. —Què fas? —em va dir el meu pare estirant-me la revista.

176

—Res! —vaig contestar entre sorprès i avergonyit. —Au, va, no dissimulis, que t’he enxampat mirant revistes porques. Quin tros de dona, eh? Mira, si acabes la feina et diré on en trobaràs més d’aquestes. Si vols te’n faràs un fart. Però no n’abusis que després tindràs mal d’ous —i em va tornar la revista tot empenyent-me a fer via amb la feina. I encara va afegir:— Tu desfogat amb les revistes, que el paper ho aguanta tot i prepara’t, perquè quan en tinguis una d’aquestes, de carn i ossos, sí que no tocaràs vores. Jo no vaig dir res i vaig fer via cap a enllestir la feina. Amb aquell comentari el meu pare havia aconseguit de forma estratègica fer-me pencar de valent. Havia estat una d’aquelles situacions en les que et vols fondre i em pensava, aleshores, que aquell era un dels moments més vergonyants de la meva vida. Amb el temps me n’adonaria que no és així. Els moments més fotuts, per a mi, han estat en ordre creixent i tots ells relacionats amb el sexe tal qual us detallo. En primer lloc i, per tant, de menys importància el dia de l’enxampada mirant revistes. El segon, el dia que la Valèria em va pescar pelant-me-la al lavabo amb una de les revistes de les d’abans, almenys em queda la satisfacció que ella també es va quedar tallada al veure l’espectacle. El tercer, i poder per compensar l’anterior, va ser quan vaig enganxar en ple acte sexual els meus pares. Aquestes dues darreres situacions incòmodes van suposar que, de manera dissimulada, s’instal·lessin a casa meva baldons per segons quines estances. Però com diria un il·lustre polític, “això no toca” i per tant tornem als meus dotze anys i a la meva iniciació en el sexe, la lectura i l’amor tot d’una el mateix dia. Estava jo tan concentrat amb la feina que ni hi pensava en el que el meu pare m’havia dit una estona abans. —Bona feina, Albert. Vine, t’ho has guanyat —i em va fer alçar per dur-me a la cambra del fons del magatzem on jo no hi havia estat mai abans. —En aquest lloc hi ha les coses que durant anys no he venut y de les que no me n’he després. Són les coses de les quals guardo un record especial i mai abans hi ha entrat ningú, tret de mi i ara de tu. Serà el nostre petit secret —em va dir el meu pare amb veu solemne. Avui mentre recordo aquelles paraules em sembla ser el protagonista de La sombra del viento, entrant de la mà del pare al “cementerio de los libros olvidados”, llibre que, he de reconèixer, m’ha fet gaudir de valent ja d’adult i del que en tinc un gran record.

177

El cas és que el meu pare va ﬁcar la clau al pany i va obrir la porta d’aquella estança que en res s’assemblava a l’escenari de l’obra de Ruiz Zafón, tret del fet que feia pudor de romànic i humitat i per tant un aire de cementiri sí tenia, a banda d’haver-hi llibres i moltes altres coses oblidades i una mica deixades de la mà de Déu. Lluny de meravellar-me, aquell lloc em produïa una barreja de fàstic i claustrofòbia, doncs no devia fer més de nou o deu metres quadrats i em feia venir arcades, alhora que em costava respirar de tanta pols acumulada. La meva actitud contrastava amb la cara d’orgull que feia el meu pare que, amb els ulls semblava dir-me “Què? T’has quedat de pedra!”, i per si els seus ull no comunicaven prou m’ho va dir de viva veu. —Què et sembla? Espectacular, oi? Li vaig dir que sí, referint-me al terme espectacular, perquè temia ferir-lo si realment li deia el que em semblava. A més no mentia si li conﬁrmava que sí em semblava espectacular, per allò d’espectacle, però més aviat penós. Sembla mentida el que un espai tan petit por arribar a encabir. Allà hi havia, a banda de llibres vells, pocs, objectes de tota índole: revistes, maniquins, armariets de joies, mobles vells, una màquina de cosir, roba vella, una bicicleta atrotinada, un gat de porcellana, un patinet, de tot. Semblava els Encants Vells, i si en aquell moment jo d’encant no l’hi trobava, amb el que el meu pare m’explicaria després, podia entendre que per a ell sí que en tingués. —Veus aquesta bicicleta, Albert? Doncs la vaig fer jo a peces quan era més petit que tu. —I el patinet? —vaig preguntar-li ja que el tema anava de medis de locomoció. —Ui aquest. Amb aquest patinet la de milles que havia fet Collblanc amunt, Collblanc avall —i se’l mirava amb nostàlgia. Els ulls se li van humitejar una mica quan es va referir al maniquí i a la màquina de cosir i els tocava suaument. —Eren de l’àvia Caterina, la meva mare. —Jo no la vaig conèixer —vaig dir-li. —I tant que la vas conèixer, però no te’n recordes perquè eres molt petit. —I sabia cosir? —Molt. La de vestits que havia cosit a ta mare i a la gent del barri. Pobreta, néixer tu i morir-se ella, tot d’una. La de records del pis vell que hi ha aquí.

178

—I això? —vaig preguntar referint-me a un moble vell que hi havia en un racó. —Això es diu xifonier i no sé per què no l’he llençat. Era de ta mare. —Doncs ja li diré jo que el llenci —vaig dir. Si tanta nosa feia! —Ni se t’acudeixi dir-li res —va saltar el meu pare visiblement afectat. Sense dir res més va agafar una revista eròtica, de tota una pila que hi havia, ni recordava que me l’havia promès una estona abans com a premi a la feina i com a demostració que em considerava ja un homenet. —Té! Aquesta te la pots quedar per quan no te’n puguis estar o vulguis relaxar-te, però amaga-te-la. I ara marxem —i el meu pare va apagar el llum i vam sortir d’aquell cau, jo amb la revista a sota el braç i ell amb una cara més sorruda de la que feia quan havíem entrat. El xifonier de la meva mare o la meva intenció de comentar-li, l’havia destarotat. Jo no sabia encara per què, però no trigaria massa a saber-ho. Fins aquell moment tot havia quedat en res, però el meu pare sabia que hi ha coses que no es poden amagar per sempre. La nau del Prat devia tenir més o menys uns dos-cents metres quadrats i temps abans havia estat un magatzem de bobines de fil de l’avi Anselm, que va quedar sense ús quan l’avi va ampliar la fàbrica de Sabadell. El meu pare la va rebre com a dot del meu naixement i fins temps després no vaig conèixer per quina banda hi tenia jo el parentiu, doncs em constava que no era el pare ni del meu pare ni de la meva mare. Les poques vegades que vaig preguntar em van dir que era un avi segon de la banda del meu pare i com que poc ens vèiem, el tema no va anar més enllà. Allà el meu pare hi va fer dur una màquina per fer bales de paper i una mena de Minipimer de grans dimensions on trinxava el vidre o el plàstic. Aquella zona era la de les deixalles que havien de ser transformades i a l’altra banda, de més o menys les mateixes dimensions, hi havia un tancat on el meu pare deixava els mobles i les andròmines que quan tenia temps restaurava per revendre. Al fons hi havia el despatxet on portava els comptes, un petit lavabo i la cambra dels records que, fins aquell dia, ni sabia que existís. Val a dir que el pare tenia força feina i no donava l’abast. S’estava plantejant posar un empleat a sou perquè li donés un cop de mà, però cada cap que feia números, preferia tirar sol i no gastar-se un duro en terceres persones.

179

—Ara que ja és grandet, l’Albert em pot donar un cop de mà. Així tot queda a casa —li deia a la mare quan li retreia que havia de contractar algú perquè amb ell sense horaris i fent-se un fart de pencar no podien continuar. —L’Albert, si vol, ja s’hi dedicarà, però ara el que ha de fer és estudiar perquè, quan arribi el moment, pugui decidir què vol fer. Has d’agafar algú —li responia la mare i d’això li he d’estar agraït, perquè aquella feina a mi no em cridava gens. Anàvem els dos distrets, poder per les sensacions que ens havia produït l’estada a la cambra, quan vam plantar-nos davant per davant del senyor Borràs, que regentava el bar del polígon on era la fàbrica, i anava acompanyat de la imatge més espectacular que havia vist fins aleshores, revistes eròtiques a banda. —Bon dia, què se li ofereix —va preguntar el meu pare. —Voldria fer quatre números de què em pot donar per tot allò que tinc al magatzem i que vostè va veure l’altre dia —va respondre recordant-li al meu pare tot l’embalum de caixes, cascs d’ampolles, plàstic i d’altres deixalles que es volia treure de sobre. —Ha fet la llista de cada tipus de deixalla i el nombre o el pes per calcular-ho? —Aquí ho tinc ben claret —va dir el senyor Borràs mostrant un paper doblegat per la meitat. —Doncs passem al despatx que hi tinc la llista de preus i fem comptes —va dir el meu pare mentre el client es dirigia a la imatge que em tenia embadalit. —Alícia, vaig una estona a parlar amb el senyor Prat. No et moguis d’aquí i no toquis res. —D’acord —va respondre aquell bé de Déu. —No pateixi que es quedarà amb el meu fill —i dirigint-se a mi:— Albert, ensenya-li tot, però vigila que no prengui mal —i tots dos van fer via cap al despatxet deixant-nos tots dos sols perquè intiméssim. L’Alícia Borràs era la filla del senyor Borràs del bar Bor. Li van posar aquell nom pel començament del seu cognom i perquè, segons aquell home, sonava bé, Bar Bor, però tothom l’anomenava com si fos només una paraula, Barbor. Era un bar d’esmorzars i menús de dinar per a tots els treballadors d’aquella zona industrial i, pel que sembla, tenia preus molt econòmics per a una clientela de pressupost baix. Quan jo hi anava, de tant en tant, aquell home sempre em deia: “Marchando un cubalibre”, i em duia una Coca-Cola que em bevia amb delit, tot i que em feia venir rots.

180

La seva dona, la senyora Mari, era, a banda de la mestressa, la cuinera del local, hi feia miracles per aconseguir que amb ingredients de baix preu i poca qualitat el resultat fos un plat d’alta gastronomia. El preu i la fama els feien tenir molta parròquia i es guanyaven bé la vida. Fins aquell dia, perquè mai havíem coincidit, desconeixia que aquella parella tingués descendència. I quina descendència. Tenint en compte que ells dos no eren res de l’altre món, he de reconèixer que s’hi van aplicar, perquè l’Alícia era molt guapa. Devia ser més gran que jo, calculo que el primer cop que la vaig veure tenia uns tretze anys, i era prima i alta amb un tipus d’allò més ferm. Una llarga cabellera negra amb una mica de serrell li amagava uns ulls també negres una mica ametllats que li donaven un toc d’allò més exòtic. Ja un cop sols, i com jo estava una mica tallat, ella va encetar la conversa. —Et dius Albert, oi? Quants anys tens? —Dotze —vaig respondre. —Jo estic a punt de fer-ne catorze —em va aclarir. —No m’havies d’ensenyar la nau? —em va dir perquè jo no deia res. —Sí —i vaig començar a caminar per mostrar-li el que sabia que no li faria massa gràcia, doncs bàsicament tot eren màquines o deixalles i tot plegat tenia poc glamur. Entre la trituradora i unes quantes bales de cartró es va aturar i va asseure’s. Jo em vaig quedar allà palplantat mentre ella obria, gairebé pel darrer full, un llibre que duia a les mans. Sense dir res va començar a llegir per a ella mateixa mentre jo l’observava i notava com alguna cosa em removia l’estómac. M’agradava i m’estava començant a enamorar. Després d’una estona de silenci i girant l’última plana va tancar el seu llibre. —Ja l’he acabat —em va dir. —I què tal? —vaig preguntar-li. —M’ha agradat molt. És diu Demà a les tres de la matinada i és del Pere Calders. L’has llegit? —em va preguntar. Jo no havia llegit mai gaire llibres. Era més de tebeos o còmics, tipus Cavall Fort o Joyas Literarias Juveniles i, per tant, no l’havia llegit ni sabia qui era aquell Pere Calders.

181

—No —vaig respondre. —Doncs està molt bé. Poder te’l fan llegir a l’escola. És divertit —em va explicar i va fer una pausa mentre em mirava per dir-me:— i tu què llegeixes? Jo no sabia a què es referia, doncs no estava pas llegint res. —Com? —Que què llegeixes? De què és aquesta revista que dus? Ni me’n recordava que duia doblegada, com si fos un canaló, la revista que el meu pare m’havia donat feia una estona. Em volia fondre. —No és res —vaig dir intentant treure ferro, però ella va insistir. —Sí és res. És una revista, me la deixes veure? —No —em va sortir. —Per què no? —va insistir. I abans que pogués tornar a respondreli i sense jo adonar-me’n me la va prendre de les mans.— Vaja, què interessant. Això és el que t’agrada llegir? —No sabia què dir. Em vaig posar com un tomàquet i em bullia la sang de la vergonya que estava passant.— No te n’avergonyeixis. Tot és cultura. Bé, de fet, això és més aviat anatomia —i mentre feia aquell comentari anava mirant aquells fulls plens de pits i culs de dones exuberants que anaven despullades.— Té, però un consell. No la vagis passejant i ensenyant a tothom —i me la va tornar. Jo no sabia on fotre-me-la, la revista, ni on fotre’m jo. En aquell moment i veient que jo tenia el cap cot, se’m va acostar i se’m va posar a tocar frec a frec.— Saps que jo ja tinc pèls, també? —Què? —em va sortir. —Que jo ja tinc pèls a baix. Com les de la teva revista. —Ah! —em va sortir només. —I pits! No se’m nota? —em va preguntar. I tant que se li notava. Duia un jersei de coll alt arrapat que marcava clarament uns pits, no massa grans, però ferms i una mica punxeguts.— Has tocat mai els pits d’una noia? —va preguntar-me amb tota la picardia del món. —No —li vaig respondre. —T’agradaria? Jo no sabia si havia de respondre el que educadament corresponia o el que mentalment corresponia. Vaig optar per ser cerebral. —Sí. I després d’escoltar la meva resposta em va agafar les mans i me les va posar contra els seus pits mentre jo no feia força i ella m’empenyia que els pressionés perquè notés la textura que tenien.

182

—A què això és millor que la teva revista? —Jo no vaig respondre perquè estava concentrat palpant aquelles tetes per primera vegada, però la humitat, a banda de la trempera que notava a l’entrecuix, indicava sense cap mena de dubte que, com ja m’havia dit el meu pare, el natural era millor que el paper cuixé.— Doncs si hagués vingut en faldilla, t’hagués ensenyat la part de baix —encara em va dir. —Alíciaaa! Els crits del senyor Borràs van trencar la màgia d’aquell moment i em van fer destrempar de cop. Ens vam alçar i vam anar a trobar-los, perquè aquell home seguia fent crits als que se li havien afegit els del meu pare, senyal que ja havien acabat de fer els tractes. —On éreu? —va dir el meu pare quan ens va veure. —L’Albert m’ensenyava una màquina de trencar vidre —va respondre ràpida i astutament l’Alícia, que era qui en tot moment duia la iniciativa, doncs a mi no em sortia ni la veu producte del xoc en el que em trobava després d’haver viscut la meva primera experiència sexual com cal. Ens vam acomiadar tot quedant per a una propera trobada i tornarli el llibre de Calders que m’havia deixat perquè me’l llegís. Per tal de tornar-la a veure, m’hagués llegit el llistí telefònic. Abans no marxés, em vaig atrevir a dir-li: —El proper cop posa’t faldilla. Em va respondre amb una rialla tot intencionada abans de pujar al cotxe i marxar. —És maca, oi? Au, tornem a casa —em va dir el meu pare. No era només maca. L’Alícia per a mi era preciosa. La noia més maca del món. Després d’aquella experiència vital i de descobrir el sexe, la passió per la lectura i l’amor en un sol dia, vaig notar que m’estava fent gran. L’Exin Castillos, els Clicks i l’Auto Cross van passar a un segon terme, perquè emprava el temps en fomentar el meu nivell cultural. Simultaniejava la lectura de Demà a les tres de la matinada amb la visió de les paies en boles que sortien a la revista i per desfogar-me de tanta excitació, me la pelava per relaxar cos i ment. Després de tants cops ja hi tenia la mà trencada, mai millor dit. Els cossos d’aquelles revistes seguien pertanyent a les noies que posaven per a les fotos, però la cara de totes elles era la de l’Alícia. La ﬁlla del senyor Borràs a estones tenia els pits grans i d’altres més petits o era morena o rossa, o era més peluda o menys, però en tots aquells cossos despullats hi era ella.

183

Per desgràcia per a mi, fins molt temps després no la tornaria a veure i em quedaria amb les ganes de veure-la amb faldilla i sense. Mentre jo descobria el sexe, els meus pares el practicaven, vaig deduir, doncs poc temps després em van donar la notícia. —Albert, aviat tindràs un germanet —em va dir la mare. Què es diu en aquests casos? Representa que has d’estar content o trist? Jo no vaig aparentar ni una cosa ni l’altra, només em vaig limitar a fer un “Ah!”. —Què no et fa il·lusió? —em va preguntar el pare. A mi em feia il·lusió tenir una bici nova o un monopatí, però un germà, què vols que et digui. Tot i així vaig pensar que el millor era donar la resposta que esperaven. —Sí —vaig dir poc convençut. Quan ja esperava que insistissin, la mare em va rescatar. —Deixa’l que ho paeixi —va dir i aprofitant que el meu pare no insistia, me’n vaig anar a la meva habitació. Els sis o set mesos que restaven fins el naixement se’m van fer d’allò més llargs. Per a la meva mare, i aquest punt en aquell moment jo el desconeixia, era el seu primer embaràs, seria el seu primer part i estava d’allò més nerviosa, a banda de demanar capritxos a tothora i d’estar tan aviat contenta com de mala llet i això feia anar al pare de corcoll. Sembla ser que era cosa de les hormones. Com ja he explicat abans, el meu germà sense ser res de la Remei, és cagat als de la seva banda, perquè pel que sé i he pogut comprovar, és talment com l’àvia Fina. No va estudiar gairebé gens, amb prou feines es va treure el graduat escolar i va fer formació professional, branca mecànica. Li devien regalar el títol, doncs no sabia fer anar ni un tornavís. Però era llest, el cabró, això se li ha de reconèixer. La teoria la duia fluixa, però les pràctiques les va aprofitar. I tant que les va aprofitar. Per treure el darrer curs havia de fer pràctiques en una empresa on aplicar el que de forma teòrica ja havia après. El mot teòric tant es podia referir a l’aprenentatge de les matèries com a l’assumpció de què havia assolit l’aprenentatge. Vaja, que teòricament havia de saber la teoria, però en la pràctica i a les pràctiques es va fer palès que no sabia res. Va anar a petar a una fàbrica de muntar radiadors de cotxe, Mecanitzats Rius, on els mestres mecànics l’havien d’ensenyar i ava-

184

luar, i on ell havia d’aprendre el que calia per poder tenir un futur professional que li servís. Si bé la primera part no es va acomplir, no va aprendre res ni el van avaluar, va quedar demostrat que en el seu cas, allò no era ni de bon tros condició necessària ni suficient per aconseguir la segona part. Doncs sí que va aconseguir tenir un futur professional que li servís. I mira que em fot haver de reconèixer-ho. Les pràctiques li van servir per conèixer la filla de l’amo de la fàbrica. Una noia molt poc agraciada, més gran que ell i amb poques possibilitats, però molts possibles que amb les gràcies que el meu germà li feia, havia vist el món per un forat. El mateix món que havia vist el meu germà al comprovar els quartos que aquella dona i la seva família movien. A canvi de tocar uns pits que d’altres haguessin rebutjat, jo inclòs, el meu germà aconseguia tocar calés i certificar que estava assolint els objectius que es demanaven a la formació professional. Vaja, que l’amo signava el que calgués però aquella rúbrica representava que el meu germà s’endugués la filla. Tant va signar que una de les signatures va ser la d’un contracte del meu germà com a encarregat de planta de la fàbrica amb un bon sou, l’escriptura d’un pis a nom de la filla i el que calgués. El meu germà, que és poc idealista i eminentment pràctic, es va ficar una bena als ulls i amb poc més de dinou anys va signar el contracte matrimonial que l’unia sentimentalment a la Cecília i econòmicament a la família Rius. I jo, amb dotze anys més que ell, els mateixos que li portava ella, amb més estudis que ell i amb més escrúpols que ell, em donava de cops a la paret al veure’m sense un duro i sense ofici ni benefici. Especialment un Diumenge de Rams d’un any després del seu casament, fa set o vuit anys. Van vindre de visita a casa després d’haver anat a beneir la palma al monestir de Pedralbes amb la família Rius en ple. No sé si venien a refregar-nos per la cara l’àpat que s’havien fotut en un car i selecte restaurant de peix i marisc de Barcelona, es veu que eren molt devots i en dates de Setmana Santa no podien menjar carn, o realment volien veure els meus pares, que no a mi, tot i que em va tocar el rebre, però el cas és que van trucar per dir-nos que venien a fer el cafè. La mare es va posar dels nervis, perquè es pensava que es presentaria tota la parentela, però es va tranquil·litzar al saber que vindrien

185

sols. Els altres tenien compromisos més importants que passar per Esplugues a casa d’una família que ni per dimensions ni per classe arribava a estar a l’alçada ni de la més petita de les seves cambres de convidats o del servei de més baix rang. —Bona tarda. Portem pastes de te i llorer beneït —va dir la Cecília després de fer a tothom petons d’aquells que no toquen galtes com a salutació pija al passar del cancell de casa. —Gràcies —va dir la Valèria mentre els feia seure, doncs era a punt de dur el cafè i una ampolla de cava que tenia en fresc. El meu pare s’interessava per la fàbrica Rius, mentre feia passar les copes, doncs feia tractes amb el consogre i el fill per fer-se amb tots els residus plàstics i de ferralla que després revendria al·legant que així el negoci, de principi a fi, quedava en família. “Prat i Rius, integrats amb la natura”, deia sempre que coincidien mig per fer conya, doncs els noms lligaven com elements naturals i sobre tot per fer negoci. Jo, per la meva part, no deia ni ase ni bèstia i si no havia fotut el camp és perquè els pares m’havien insistit que em quedés i em fes una mica, ni que fos per quedar bé, amb el germà i la cunyada. Em distreia fixant-me en la Cecília. Realment no és que fos lletja, que ho era, ni que semblés vella, que ho semblava, és que era rara. Estava com mal feta. Tenia i té un front i un nas completament desproporcionats respecte a la resta de la cara i no li salva el rostre ni uns ulls molt blaus, que en qualsevol altre serien espectaculars, però que en ella no destaquen, per estar enfonsats sobre unes bosses d’ulls immenses que li pengen fins a la comissura dels llavis. És molt alta i prima i, per tant, quan camina és una mica geperuda, poder perquè s’ha fet els pits i s’ha passat de mida, per massa. Tot el contingut està embolcallat per un continent de marca, d’alta costura que no salva la seva imatge, però la suavitza i deixa palesa la seva condició de nena de casa bona. Les sabates que duia aquell dia, sense anar més lluny, devien costar més que tot el meu fons d’armari i el del meu pare junts. S’ha de reconèixer, però, que d’ençà el primer cop que la vaig veure i arran de casar-se amb el meu germà ha millorat força. Sense ser atractiva fa més goig i les núpcies li proven. Amb això se li ha de donar el mèrit a l’Abel, encara que poder ho hagi fet per pal·liar la vergonya aliena que entenc li pot suposar presentar-la, segons on, com la seva esposa.

186

Però no se’l veu pas amargat. De fet se’l veu molt enamorat perquè a tot hora l’està petonejant i fent-li carantoines. És clar que aquesta devoció per la dona no és a canvi de res ni només fruit de l’amor, perquè ell sembla un altre. El que fa tenir diners. Sempre porta vestits cars i luxosos rellotges a banda de conduir un esportiu descapotable de gamma alta i viure en un àtic de dos-cents metres quadrats a la plaça Bonanova. Està en la seva salsa i gasta uns fums de no dir. A més, es deu haver fet molt de missa o ha signat un acord prematrimonial, perquè defensa amb totes les armes que el sexe és la conseqüència de l’amor, que s’ha de fer amb l’objectiu de tenir ﬁlls i que el matrimoni és per a tota la vida. Deu pensar que un bon negoci per tota la vida bé val fotre un mal clau de tant en tant. Queda clar, i jo ja l’hi regalo, que el meu germà ha fet un braguetazo en tota regla. Després d’explicar com els anava tot, de comentar les reformes de la casa de la Cerdanya i d’explicar els viatges que havien fet darrerament, la Cecília es va dirigir a mi directament: —I tu, Albert, què fas? Ja treballes? —em va preguntar tot i saber que no. Abans de tenir temps de respondre, el meu germà va contestar per mi. —Aquest, treballar? Si està de luxe aquí, menjant de la sopa boba dels pares. —Estic fent alguns cursos de postgrau. La feina està molt malament —vaig respondre a la Cecília per afegir:— no tothom té la teva sort —referint-me al meu germà que em volia tocar el voraviu mentre la mare em mirava com dient-me “Controla’t que no vull cap numeret”. —Tu, vés estudiant, que d’altres ja portaran els diners a casa —va ironitzar el meu germà. —Al torn de nit de la fàbrica poder hi ha alguna vacant —va afegir la Cecília dirigint-se al seu marit com convidant-lo perquè m’oferís feina. —Els dos germans treballant junts. Quina bona idea —va deixar anar la mare. —Això, que penqui —va dir el pare. Allà tothom deia la seva sobre un tema que, en principi, només m’afectava a mi. —Ni de conya —em va sortir. —Aquest l’únic torn de nit que coneix és el que fan les cambreres dels bars on va amb els diners dels altres —va puntualitzar el meu germà.

187

—Perquè ho sàpigues, jo he estudiat una carrera i he fet cursos. M’he format i no com tu que amb prou feines tens la EGB —vaig saltar. —Ui, sí. Filologia catalana. I de què t’ha servit? Ni classes de nivell B dones. Vaja formació de pa sucat amb oli. A veure si et paguen a tant el pronom feble. Que tu menges de la nau del pare i no de la ela geminada —l’Abel seguia burxant mentre el meu pare feia comentaris i la mare seguia mirant com dient “Prou!”, però jo ja n’estava fins els dallonses. I a sobre la cunyada mal feta també va dir la seva. —És molt lloable la teva utòpica idea nacionalista i la defensa del català que fas, però això ja no es porta. Els idealismes no fan diners i a més a casa els negocis els hem fet sempre amb castellà i prou bé que ens ha anat. I ara el que mana és l’anglès. »Europa és el futur. L’Abel té un professor particular i li va d’allò més bé. Oi, carinyo? Jo ja vaig saltar. —Però quins negocis heu fet vosaltres. Tu —dirigint-me a la Cecília:—no has donat mai un pal a l’aigua i t’has servit dels diners dels teus pares. A gastar quartos en vestidets i capricis, això sí, com més cars, millors i a pescar un home i sort que el meu germà és un interessat de merda que sinó et quedes per vestir sants. Aquí la cunyada ja es va posar a plorar i el meu germà a cridar. —Però tu que t’has pensat, desgraciat. Parlar-li així a la meva dona. No el vaig deixar seguir: —Doncs tu no parlis tant, perquè l’únic negoci que has fet es casarte amb ella i de pas arreplegar la dot que duia. Si ets un inútilcopete. Si no estigués arregladeta també estaries amb ella? De què? Estaries aquí com jo, sense ofici ni benefici i sense estudis. Un mort de gana, series. Arribats a aquest punt la cosa ja es va posar molt tensa i ni l’intent de relaxar l’ambient per part de la mare amb un “voleu més cafè? cava?”, va servir de res. —Et trencaré la cara, malparit —va dir l’Abel abraonant-se cap a mi mentre el meu pare es posava al mig cagant-se en tot i la Cecília l’estirava del braç. —No podem estar mai tranquils? —va cridar la mare, però ningú l’escoltava. —Marxem, Abel, i deixem a aquest mort de gana. —Mort de gana, tampoc. Què s’ha pensat aquesta? Tindreu més quartos que nosaltres, però no més dignitat —va dir el meu pare que es sentia ofès pels comentaris de la jove.

188

—Au, va, posa’t a favor d’ell, tu. Com sempre. Així us va! —va dir el meu germà agafant la seva dona i dient:— Marxem! Aquí no som benvinguts, ja ho veus. —Però no diguis això, Abel. No marxeu així —va dir la mare que no va poder impedir que el meu germà i la meva cunyada toquessin el dos ofesos. Abans de tancar la porta, el meu germà encara va dir l’última paraula, com sempre. —Ja pots estar fotut, ja, que si depèn de mi estaràs a l’atur fins que et moris. I amb un cop de porta es va acabar aquella meravellosa i entranyable jornada familiar. —Estaràs content —va dir la Valèria dirigint-se a mi com si hagués estat culpa meva tot aquell merder quan havien estat ells els que m’havien burxat. —Aquests es pensen que són qui sap què i això amb mi sí que no. Entre uns i uns altres, com l’avi Anselm, estic d’aquestes famílies d’upa fins al capdamunt —va dir el meu pare per afegir:— però amb una cosa sí tenen raó. Vas cap els quaranta i encara no saps ni el que fas ni el que faràs. El teu germà amb vint-i-vuit està casat i situat i mira’t tu. Si no vols treballar a la nau o a cal Rius, tu veuràs, però a partir d’ara el plat a taula te l’hauràs de guanyar. Ja ho saps, Albert, espavila a trobar feina perquè aquí els diners de franc s’han acabat. —Tinc trenta-set —vaig dir abans de fotre el camp jo també, doncs aquell Diumenge de Rams l’ambient a casa meva era irrespirable. Ara una cosa tenia clara, trobaria feina fos com fos. A mi ningú no em deixa com si fos una merda seca. El que era clar és que d’allò meu, de filòleg, no trobaria pas feina. Tip n’estava d’enviar currículums a universitats, escoles, acadèmies de català, ajuntaments i Generalitat. Fins i tot vaig enviar-ne un a la web de la FFF que vaig pensar que era el Fòrum de Facultats de Filologia i va resultar ser la web de la Fundación Francisco Franco. Tot i l’error vaig pensar que potser em tindrien en compte com per compensar una mica allò de la memòria històrica, però res. Poder no van entendre’l o no el van voler entendre, doncs era escrit en català. Com no em sortia res vaig concloure que no va ser bona idea triar fer una carrera on hi haguessin pocs matriculats per tenir més possibilitats de sortida professional. La cosa devia anar al revés. Hi havia pocs matriculats perquè la carrera tenia poques possibilitats professionals. Massa tard.

189

Havia de baixar el llistó i a curt termini agafar qualsevol feina. La que fos. Ho trobava injust però necessari. Ara, això sí, posaria en marxa la dèria que ja feia temps que em voltava pel cap. Faria un blog a internet on posar de manifest aquesta i d’altres injustícies que els joves i no tan joves catalans hem de patir. Si no ho arreglava ningú ja m’hi posaria jo. El cas era intentar-ho. Ja aleshores pensava que algun dia seria una persona important. Molts dels que en aquell moment deien qui sap què, a la llarga em lleparien el cul. La primera feina a la que vaig optar va ser, segons l’anunci que sortia en un diari gratuït, la de gerent comercial d’una línia de productes de benestar i equilibri vital. Jo no en sabia res d’equilibri vital, de benestar encara i no massa, i molt menys de comercial, però em van atendre de seguida i em van oferir tan gran disposició que ens veiéssim, que què voleu que us digui, em va fer patxoca. Bon senyal, vaig pensar. I a més no començaria com a xitxarel·lo, no. Jo no sóc d’aquells que es vanten de començar des de baix i anar pujant. Res. De primeres ja gerent i a la llarga director. Ja em veia a poc que em situés portant, pel cap baix, un equip de cent persones. “Calla que no li foti el lloc al president, que els tinc ben posats jo”, vaig pensar. Em van citar, per aquella mateixa tarda a les cinc, en un tercer pis d’una finca vella d’un carrer estret de Collblanc proper al barri on vaig néixer. Tornava als meus orígens. La porta de l’escala era oberta, així que hi vaig pujar. Un cop al tercer i pocs instants després de trucar em va obrir un noi més jove que jo que, sense preguntar-me res, amablement em va oferir entrar. —Tu deus ser l’Albert Prat, oi? Benvingut a la gran família Vitalis —em va dir i em va fer passar cap a dins. Al rebedor hi havia com un mostrador sense ningú que atengués. Poder havia d’atendre el noi que m’havia obert, però anava d’un costat a l’altre repartint, entre els que eren allà, fulls de paper i bolígrafs de propaganda senyal que hauríem de prendre notes. El rebedor donava a un llarg passadís que et conduïa fins un saló, que en altres temps devia ser el menjador del pis, on hi havia cadires amb tauletes tipus acadèmia privada tronada i on hi havia molta més gent, vaig suposar que en les mateixes circumstàncies que jo, la majoria drets i mirant cap endavant. Entre grup i grup de cadires, que havien ficat ocupant tot l’espai, havien deixat una fila lliure al mig on hi havia un projector de diapositives que enfocava cap a una pantalla portàtil. D’aquelles que van muntades sobre un trípode i

190

que s’enrotllen. Al costat de la pantalla i mirant cap al respectable hi havia com un taulell més gran on s’hi deurien posar els seleccionadors. Aquell pis estava tot guarnit d’imatges de paisatges bucòlics, famílies felices, globus i garlandes a dojo, a banda de cartells amb el nom de la línia de productes o amb els lemes de la companyia de l’estil “l’equilibri porta al benestar, i el benestar a l’equilibri” o “Vitalis és vitalitat”. Jo no havia anat a gaire entrevistes de feina, però allò em semblava més un seminari, un examen o una convenció d’algun partit polític que no pas un procés de selecció de personal. —Té! Posa’t això —em va dir el noiet aquell d’abans, que anava de corcoll, i em va donar una xapa amb un imperdible que duia escrit “jo sóc Vitalis” perquè volia que me la posés a la pitrera. Ell també en duia una com aquella a més d’una altra on posava el seu càrrec “gerent de 2n nivell”. Tothom duia la xapa aquella posada, però jo la duia a la mà, doncs mai he estat persona de posar-me medalles. Mentre badava veient tota aquella gentada dels dos sexes i d’edats i fesomies diverses, un dels que ho devia organitzar es va dirigir a tots. Aquell home devia passar de la quarantena i duia la xapa Vitalis com tothom, i una altra, aquesta més grossa i daurada, que duia escrit “Director Regional”. Era prim però pel càrrec ja es veia que allà, a la seva regió, ell era el que pesava més. —A veure, vagin asseient-se, si us plau, l’acte començarà en breus instants —va dir mentre baixava la intensitat del llum com per fer-se més visible, doncs un focus l’enfocava de ple perquè era qui parlava, i fer més visible també la pantalla enrotllable. Però quin acte? No era un procés per cercar un gerent comercial? Començava a no tenir-les totes, però tampoc era qüestió de dir res i enemistar-me amb qui em podia contractar. A més, la resta de gent creia i prenia seient. Em vaig asseure en la banda que donava a la ﬁla lliure del mig i cap al ﬁnal, per si la cosa es torçava i havia de marxar cames ajudeu-me alhora que estava encuriosit per veure com aniria el meu atípic primer procés de selecció.

191

El treball és el refugi dels que no tenen res a fer. Oscar Wilde

Capítol 15 —L’equilibri és la base de la salut tan física com mental. Cos i ment en equilibri conformen un estat en el que els individus estan en pau amb ells mateixos i amb el seu entorn. I en què es tradueix això? —després d’aquella introducció acompanyada d’una pregunta retòrica que ningú, tret d’ell, respondria perquè tothom estava en silenci, el director regional va prosseguir amb el seu discurs. —Es tradueix en aconseguir la felicitat —i va fer una pausa com perquè els que l’escoltàvem hi penséssim. —Mireu-vos entre vosaltres. Fixeu-vos en qui teniu al costat. Mireu el vostre interior, mireu dins de les vostres ànimes i pregunteu-vos: Sóc feliç? És feliç? »Sovint la resposta que obtindreu és no! I per què no? Perquè no us trobeu bé. Perquè una persona que és feliç es troba bé i una persona que es troba be és feliç. Perquè el benestar i la felicitat són vasos comunicants en constant equilibri. »I com aconseguiu aquest equilibri? Després de dir allò va aixecar un dit i es va posar en marxa el projector de diapositives. En la pantalla enrotllable es va poder veure dos personatges que devien ser importants. Es podien veure un oriental molt vell i un tipus de cinquanta anys que semblava nòrdic i tots dos amb cara d’anar mig torrats, especialment el nòrdic, que tot i ser blanc com la llet se’l veia vermell com un titot sobretot pel que feia al nas. —Us presento al mestre Tong Huan i al professor Ian Heinrich. Els artífex, creadors i dirigents de la nostra companyia i dels seus productes. Són l’exemple de l’equilibri que ells mateixos han ofert al món. Són la unió entre la ﬁlosoﬁa oriental i la tecnologia suïssa. L’equilibri entre Orient i Occident. El yin i el yang. Jo ja vaig veure que allò no era trigo limpio, doncs juraria que el xinès vell aquell l’havia vist força cops a pel·lícules d’arts marcials de

192

sèrie B com El mono borracho en el ojo del tigre i el nòrdic em sonava d’haver-lo vist per la tele perquè l’havien detingut a Benidorm per anar tot trompa despullat pel passegi marítim, però poder estava confós. A més aquella foto semblava un muntatge d’allò més mal fet perquè les mides dels dos caps no estaven proporcionades i el fons no lligava, doncs un es veia com en una barra de bar i l’altre apareixia davant d’un local amb fanalets d’aquells xinesos. A més, es feia més evident l’engany, perquè qui sortia amb el fanalet de fons era el nòrdic. —El mestre Huan i el professor Heinrich han canviat la vida de molta gent. Gent com nosaltres. Per assolir una nova forma de vida. La vida equilibrada d’una gran família amb ells, els pares, i tots nosaltres els seus fills que continuem la seva obra com estic segur que fareu vosaltres. Aquesta família és la família Vitalis. Tots som Vitalis! —va arengar el director regional I després de dir allò, molts dels que presenciaven aquella barreja de pregó i discurs de secta de pa sucat amb oli van començar a cridar, un darrera l’altre i posant-se drets: —Jo també sóc Vitalis. —I jo! —deia un altre. —Jo també! —I jo! —i així gairebé tots tret d’una senyora gran de l’edat de la meva mare; una noia jove bastant mona; un noi ple de grans i amb força cara de tonto; un senyor que devia superar la vuitantena i que no puc afirmar que no formés ja part de la família Vitalis, doncs pesava figues i tant podia ser que dormís com que hagués arribat a l’equilibri màxim i s’hi hagués quedat; el director regional, que observava aquelles mostres d’identitat amb gran admiració, i jo mateix. —Què és l’equilibri? —va cridar un del fons. —Vitalis! —va respondre tothom alhora. —Qui ens dona salut? —va tornar a cridar l’home del fons. —Vitalis! —van tornar a respondre tots ja més fort, drets i com excitats. Jo no me’n sabia avenir i allò era clarament o una secta o una estafa, o totes dues coses i no sabia si allò acabaria amb un suïcidi col·lectiu o amb una enganyifa, aquesta individualitzada i cap a la meva persona. Però ells seguien, com si fos una missa gospel, i un cridava qui sap què i tots repetien en comptes d’Al·leluia, el nom de l’empresa. Mira que jo em volia imbuir de tot aquell espectacle però, ja ho tenen les sectes que t’acaben rentant el cervell, perquè a la darrera

193

pregunta “Qui aporta felicitat?”, jo no me’n vaig poder estar i com la resta, però amb veu més alta vaig respondre “Vitalis, Vitalis, Vitalis”, tres cops i amb tan ferma convicció que ﬁns i tot l’avi aquell va trencar l’equilibri i va ressuscitar o es va despertar de cop mentre la resta m’aplaudia. Sense tenir la feina que cercava i sense tenir clar on era, ja m’estava integrant en la família Vitalis. Després d’aquell estat d’èxtasi al que havíem arribat, el director regional va demanar silenci i va tornar a prendre la paraula. El primer pas, pel que feia a mi, ja l’havien aconseguit, caldria anar amb compte. Sortosament, amb els altres que vindrien després els hi posaria més difícil, perquè aquella opció de feina ja em semblava que no m’acabava de fer el pes. A un gest de cap del director regional, el noiet que m’havia rebut a la meva arribada va fer acte de presència a l’escenari duent una tauleta amb rodes amb tot el mostrari de productes Vitalis. Van fer la presentació. —Veieu això? Per a qui no ho sapigueu, aquesta polsera és la polsera de l’equilibri. S’han acabat els marejos, els vertígens, els rodaments de cap. Amb aquesta polsera equilibrareu cos i ment —i va continuar:— i aquest collaret? És l’amulet dels déus nòrdics com Tor, el déu del tro. Dóna la força i la vitalitat que sovint ens manca per viure —i dient això va cridar una senyora d’uns seixanta anys llargs de la primera ﬁla. Lluny de tenir la sensació de perdre el temps, allò em feia sentir com si hagués anat a veure un espectable i de franc. A més tampoc tenia gaire cosa més a fer. Aquella senyora, que esforç li va costar posar-se dreta, va explicar el seu cas. —Jo, des de ben joveneta, gairebé no em movia del llit perquè em faltaven les forces i no podia fer res. La meva vida era un calvari, però des que vaig entrar a la família Vitalis he tornat a néixer. Amb l’amulet dels déus nòrdics al coll treballo, faig de mestressa de casa, estudio idiomes i faig diàriament cinquanta piscines i corro de deu a vint quilòmetres, depèn del dia. »He participat a diferents maratons, amb una bona marca, deixeum’ho dir, deixant enrere més d’un cop a uns quants negres d’aquells que sempre guanyen. Quan arribo a casa a quarts d’onze, encara faig uns quants abdominals perquè no sé què fer-ne de l’energia que em queda. I tot gràcies a Vitalis.

194

I tothom va aplaudir i va cridar alabant el canvi de vida que l’amulet li havia proporcionat. Jo, personalment, tenia certs dubtes que aquella senyora pogués fer el que deia que feia, perquè tipus d’atleta no tenia i pel cap baix li sobraven quinze quilos. No me la imaginava en xandall i menys en banyador ni tan sols participant en unes olimpíades de la tercera edat. —Gràcies, Merceditas —va dir el director regional acompanyant-la de la mà a seure, perquè vaig notar que li costava arribar-hi i ajupir-se. No devia dur posat l’amulet nòrdic, perquè de ser així no tan sols no li hauria calgut ajuda, sinó que hagués pogut fer un salt mortal per caure de cul a la cadira i sense agafar empenta. —La Merceditas a més de tenir energia gràcies a Vitalis i ser una persona meravellosa és gerent de primer nivell i guanya un bon sou a banda d’ajudar a d’altres persones. —El director regional va continuar presentant l’àmplia gamma de productes que, al ﬁnal, descobriria que es limitava a quatre:— I què me’n dieu de les pedres del mont Ansha? Són pedres imantades pel magnetisme terapèutic, i afegiria que miraculós, d’una zona privilegiada i amb més misteri però menys fama que el sobrevalorat triangle de les Bermudes. Han estat portades, pel vostre gaudi i teràpia, directament del pic més alt del mont Ansha que fa de límit físic entre l’Índia i la Xina, concretament a la zona de Bhutan. »Per menys s’han fet guerres, i més en segons quines zones on sempre estan de grenya, però la comunitat internacional, i gràcies a les gestions i prestigi dels nostres mestres, ha permès la seva importació i difusió al món. »I qui ha pogut fer tal cosa? Tothom va cridar el que jo ja esperava. —Vitalis, Vitalis! Per autobombo no seria. —I us preguntareu, que tenen de miraculoses i terapèutiques les nostres pedres? Millor que jo us ho podrà dir el nostre gerent de tercer nivell en Secundino. I va sortir a la palestra un noi malgirbat, alt com un sant Pau (desconec si Sant Pau era alt o baix, però és una expressió de molt ús) amb els braços curts i mal proporcionat. —Bona tarda. Jo vaig néixer coix d’una cama i des de petit he caminat malament i mai he pogut jugar a futbol a l’escola, els nens deien que no em deixaven perquè jo era molt dolent, però jo sé que era producte de la meva malformació congènita del maluc dret, i vaig ser força desgraciat. Jugar a mames i papes amb les nenes em va com-

195

portar no tenir gaires amics i tenir molt mala fama. El cas és que hi ha un abans i un després de Vitalis i les pedres del mont Ansha. Tot es va solucionar des del dia en què em vaig posar dues pedres màgiques a la butxaca de la cama dolenta. La força a la cama que no tenia la vaig recuperar i ni els millors i eminents metges poden trobar-li explicació. »He recuperat les ganes de viure i, ﬁns i tot, de no ser per l’edat, ara mateix estaria jugant al Barça de titular indiscutible. Només de tant en tant la meva mare m’ha de cosir el folre de les butxaques perquè una de les pedres té molta punxa, i què? I tot gràcies a Vitalis. Per demostrar que tot allò era cert van passar-li una pilota i va començar a fer tocs amb la cama bona mentre s’aguantava només amb la dolenta. I encara va fer més. Es va treure les pedres màgiques i de cop i volta va quedar com tort, se li doblegaven les cames, les dues no, només la dolenta, i no podia ni donar dos passes seguides. Era increïble. No pel poder de les pedres, sinó perquè aquell noi, en la meva opinió, no resultava creïble entre d’altres coses perquè pel que feia al futbol totes dues cames eren dolentes a banda de primes i ja es veia d’una hora lluny que no donava ni per ser suplent al Rayo Esplugues. A més era com desagradable. Jo les pedres els hi hagués posat al coll, i ben grosses. Un cop amb les pedres al lloc, i ja ben dret, va prendre seient. Aquella performance no s’acabava mai. Encara van sortir dos més, un de molt nyicris que amb un dit va fer donar tres voltes per terra a un homenot de més de cent cinquanta quilos i tot perquè aquella mola havia perdut l’equilibri vital. Tot va ser posar-se la polsera de l’equilibri, un altre producte de la factoria Vitalis, que entre deu persones no el van moure ni un mil·límetre. I altre cop tots a l’uníson van fer la cantarella “Vitalis! Vitalis!”. Jo ja estava expectant per saber amb quina nova recuperació miraculosa ens delectarien, que el director regional ens va fer una nova presentació. —Abans de continuar voldria rebre amb una forta ovació el nostre director nacional que acaba d’aterrar aquesta mateixa tarda de Ginebra. I tothom dempeus va rebre amb aplaudiments la presència d’un home d’uns quaranta i pocs, cabell engominat, mitja melena, moreno de raigs UVA i elegantment vestit amb pinta de maﬁós i una mica xulo-putes, d’aquells que van enjoiats de cap a peus.

196

Es notava que tocava calés, però no que fos de casa bona. Un nouric que es diu. Això ho vaig deduir pel nomoblidis d’or i centímetre de gruix, i pel segell que duia al dit petit de la mà esquerra. Duia la xapa comuna i una altra com més brillant amb petites incrustacions, probablement de pedres de bijuteria no sé si màgiques o no, on era escrit el seu càrrec. Aquell era, segons van dir, el que tallava el bacallà a Espanya, Nord d’Àfrica i Portugal, zones totes elles amb grans resultats de vendes i de satisfacció dels clients i dels mercats. Devia ser de les poques que acomplia aquests objectius. Va prendre la paraula. —Estimats amics, parents, si tenim en compte que som una gran família. Què en penseu dels medicaments fets a base de molècules creades artiﬁcialment? Les grans companyies posen al mercat productes que t’arreglen una cosa i te n’espatllen una altra per poder-te vendre un altre amb les mateixes conseqüències i així creen un cercle viciós. Perquè si bé és cert que tots els forats del cos, si fa o no fa, estan comunicats, veieu normal que per curar una tos us donin un supositori i per curar unes cagarrines un xarop? Si anés així cagaríem per la boca i menjaríem pel cul. Amb això, i amb totes les reserves del món, una mica sí que hi vaig estar d’acord. En aquell moment es va tornar a posar en marxa el projector de diapositives. S’hi veia una piràmide, a la cúspide de la qual hi sortien els noms dels grans gurus i anava baixant amb diferents càrrecs. Director general, director nacional, director regional, gerent de primer nivell, de segon nivell... i així ﬁns a la base on tots eren gerents comercials. Aquí ja vaig destrempar perquè per sota del que seria el meu càrrec ja no hi havia ningú més. Jo era a la base de la piràmide. Se m’havia ensorrat el meu somni de tenir cent empleats, o ni que fos un, a les meves ordres. —Veieu aquesta piràmide? Doncs jo vaig començar fa tres anys a sota de tot i ara ja he arribat força amunt. I com? Amb esforç, entusiasme i esperit comercial, a banda d’una bondat innata i un profund desig d’ajudar altri. »El meu sou al principi devia no ser més alt de vuit-cents euros i ara ja vaig pel cap baix pels tres mil. Aleshores van intervenir els d’abans: la Merceditas, dient que va començar amb cinc-cents i ara ja en guanyava més de dos mil, i el Secundino, tres quarts del mateix. Ara sí que ja veia que aquells eren els còmplices d’un triler disfressat de directiu.

197

Em feia angúnia aixecar-me i marxar, perquè semblava que aquell noiet d’abans em mirava i em barrava el pas. Cada cop tenia més clar que la víctima era jo. Aquell home va explicar que els de la base de la piràmide es dediquen a vendre els productes, perquè els del nivell superior rebin una part del benefici i l’acumulin al que fan ells perquè una altra part, aquesta la suma de les parts, vagi al nivell superior i així fins arribar a dalt de tot. Vaja que en aquest cas s’acomplia amb escreix que el total era més gran que la suma de les parts. Sobretot pel que feia al total per als de dalt i a les parts per als de baix. I on era la gràcia? Doncs en anar pujant. Com? Captant nous gerents comercials. Quan en tinguéssim cinquanta, pujaríem un nivell. —Ara alguns dels nostres gerents us atendran personalment —i després de dir això i de fer un glop d’aigua, el director regional no jo, que no m’havien ofert res, es va apagar el projector de diapositives i es van encendre tots els llums. Em va venir a cercar el noiet, gerent de primer nivell, i vaig suposar que allò era el veritable procés de selecció on acabar de concretar les meves virtuts i comentar el meu currículum per posar-nos d’acord. Anava errat. Ara entenc que em barrés el pas i en tota l’estona no em perdés de vista. Jo devia ser un dels seus cinquanta. Es va presentar amb un maletí que contenia els quatre productes estrelles, i únics, de Vitalis. —Mira, Albert et deies oi? Pren nota —em va demanar veient que duia els fulls i el bolígraf que ell mateix m’havia donat a l’arribada— el pack amb l’oli miraculós, la polsera de l’equilibri, les pedres del mont Ansha i l’amulet nòrdic costa quaranta euros i es pot vendre a vuitanta el conjunt o a vint-i-cinc la peça. Ara, si en treus més, millor, però més baix no perquè seria competència deslleial —em va informar. Entràvem de ple en la informació comercial de l’empresa, preus de venda i marges, per la qual cosa vaig entendre que sense preguntar res sobre mi, ni comentar o valorar currículum i experiència, millor perquè no en tenia, em tractava com si ja estigues fitxat. Què fàcil. —Molt bé. Així doncs, jo intento vendre els productes i quan tingui una comanda, què faig? On l’envio? On és el magatzem i què triguen a subministrar-ho? —vaig demanar, anant directament al gra, per entrar en matèria, doncs amb l’estona que ja duia, havia perdut la tarda. —Això depèn de tu —em va aclarir. —De mi?

198

—Depèn de les comandes que et facin, de l’estoc que tinguis i de com de lluny de casa teva visqui el teu client. Normalment, al principi, les vendes es fan entre familiars i veïns, i per tant acostumen a ser a les rodalies. —He de tenir el gènere a casa? —vaig preguntar. —Es clar, és teu. On vols tenir-lo? Devia fer cara de soca, perquè m’ho va explicar i aleshores ho vaig entendre tot. —Mira, tu em dones les dades, em fas la comanda a mi i jo, un cop pagat, t’ho porto a casa perquè ho venguis. El pack costa, com t’he dit, quaranta euros, i la comanda mínima és un lot que són deu packs. Amb la compra del lot fem un descompte del cinc per cent i amb dos lots, un deu. Jo començaria per un. Els fulletons i els adhesius de propaganda són trenta euros. Total quatre-cents deu euros posat a casa. La xapa de Vitalis que ja tens, la placa amb el teu càrrec que et donaré després, els fulls i el boli són de franc. Pren nota del número de compte de l’empresa. Hòstia! Allò no girava rodo! El que jo volia és donar el meu, de número de compte, i que em paguessin i resulta que el que em donaven era el seu i el que havia de pagar era jo. —Però quina merda de feina és aquesta? —em va sortir. —Però què dius! Ja has sentit el director regional i la Merceditas, i d’altres companys. Mira, si vens el lot sencer per packs, posem en dues setmanes, facturaràs vuit-cents euros i, per tant, pel cap baix, al mes pots treure’n mil sis-cents. Fàcil, no? —em va dir com si jo fos imbècil i estigués a punt de deixar perdre el negoci de la meva vida. En la meva opinió l’únic que era fàcil era l’operació que m’havia fet de vuitanta euros el pack. Una simple multiplicació. El que ja no em semblava tan fàcil era vendre els packs. A veure a qui li vens quatre pedres i un penjoll. —I tu quant guanyes cada mes? —li vaig preguntar. Si era tan fàcil! I tenint en compte que ell ja era empleat de la casa. —Això és informació conﬁdencial —em va respondre. —El que signiﬁca que no guanyes una merda —li vaig deixar anar sense cap remordiment. Allà mateix, cara a cara, en les cadires aquelles d’autoescola se’m va posar a plorar. Resulta que ni era gerent de primer nivell ni res. Era soldat ras com seria jo si m’apuntava a aquella farsa, i no aconseguia vendre res dels

199

miraculosos productes. Es veu que ara feia dos mesos havia assistit, com jo, a una sessió de Vitalis i li havien encolomat dos lots. O sigui, havia comprat i pagat vint packs, vuitanta articles, i només n’havia aconseguit revendre’n dos, d’articles no de packs. I a la família i per pena. Total que anava boig per trobar pardalets com ell per, com a mínim, recuperar la inversió però l’únic que va recuperar va ser el full, el bolígraf i la xapa que m’havia donat, doncs tenia clar que jo no seria Vitalis. Davant d’aquella mostra de sinceritat i per la llàstima que em feia, vaig estat temptat de comprar-li ni que fossin les pedres, però vaig passar. Per suposat, de trobar feina aquell dia, res de res. D’altres oportunitats tindria, però en aquella piràmide on els faraons es feien rics a costa dels esclaus, si m’hi perdo que no m’hi busquin i la mòmia que en sigui un altre. Com diu sempre la meva mare, la Valèria, on no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre. I jo en aquell pis de Collblanc no hi tenia res a guanyar i a punt havia estat de perdre la dignitat i els pocs quartos que tenia. Amb l’experiència del meu primer contacte amb el món laboral, frustrat, vaig fer-me una mica més selectiu i vaig aconseguir treballar temporalment, doncs la feina que més em va durar no va ser més d’una setmana, en feines d’allò més diferents i peculiars. La cerca de feina em va durar un any. Una d’elles, i quan ja estava a punt de llançar la tovallola, que exactament em va durar dos dies i en dos fases, era la de comptador de persones. Dit així no sembla gran cosa, però va ser cabdal pel que vindria després. Es tractava de ﬁcar-me en una cruïlla que donava accés a l’entrada principal d’un hipermercat. Un cop allà, assegut en una cadira i amb una tauleta tipus càmping havia de comptar, amb una mena d’aparell que tenia tecles, les persones que hi entraven en funció d’uns criteris concrets. Aquell aparell era com una mena de màquina d’escriure amb tecles de diferents colors que distingien, segons les picaves, si la persona que entrava era home o dona, jove o gran, anava sola o en família i si anaven amb nens o no. Al mateix temps havia de picar una tecla per comptar els que sortien, seguint els mateixos criteris d’abans, però afegint-hi un de més. Havia de fer constar si sortien amb compres o amb les mans buides.

200

Es veu que l’objectiu era determinar quin tipus de gent entrava i sortia per veure quins productes tenien o tindrien més sortida. Coses del màrqueting. La fase de selecció va ser, a diferència del xou Vitalis, molt simple. El que em va fer l’entrevista només em va fer dues preguntes. —Vostè sap comptar? —em va preguntar. —Home, si no he de comptar fins a grans xifres, doncs sí. —I picar tecles? —Si les tecles han de sonar bé, com un piano, doncs no —vaig respondre. —No pateixi, que no ha de sonar res, tret del soroll que fan les pròpies tecles i per això no cal seguir cap partitura. Només ha de fixar-se bé. —Sempre he estat una mica tafaner —li vaig aclarir. —Doncs està contractat. El sou no era massa bo, però la feina semblava fàcil i la qüestió era fer alguna cosa, perquè una persona com jo, que en aquells temps anava cap els trenta, una certa experiència laboral havia d’acreditar, si no volia passar per gandul. Doncs no. Des del meu lloc havia de controlar tres portes i el que al principi semblava senzill en hores punta era impossible. Mirar els que entraven, sortien, es creuaven, i a més definir teclejant si era home, dona, jove o gran, amb nens o no, amb compres o sense, era simplement impossible. Tant de bo hagués fet aquell curs de mecanografia. Hagués pogut mirar la gent i picar la maquineta sense mirar les tecles. Però no. O feia una cosa o l’altre, però totes dues no. Vaig optar per fixar-me en la gent que entrava i sortia i aleatòriament picava una o un altre tecla. El més important, al meu entendre, era comptar la gent. Altre cop vaig prendre la decisió errònia. Al finalitzar la jornada ficaven com una tira de paper que marcava tot el que jo havia pitjat i, segons uns codis que duia cada tecla, et donava uns resultats. —A veure què ens diu la jornada d’avui —va dir l’encarregat mentre feia sortir aquella tira quilomètrica de paper. —No pot ser —va dir per afegir. —Vostè es pensa que sóc imbècil? —va preguntar. No vaig gosar respondre. Es veu que entre que em vaig descomptar, em vaig distreure, vaig anar a fer un cafè, dos pis i que vaig tocar les tecles al tuntún, els resultats van ser d’allò més sorprenents.

201

Segons els meus càlculs, havien sortit cent cinquanta dues persones més de les que havien entrat; vint-i-tres persones havien entrat sent vells i havien sortit sent nens; per diferència comptable, quaranta-tres homes que havien entrat, havien sofert una transformació de sexe, doncs a la sortida eren dones; vuitanta-tres nens s’havien fet grans en el transcurs de dues hores i deu minuts, i vint persones que anaven soles havien sortit amb família. A més setanta-tres persones havien sortit menys carregades que no pas havien entrat. Des del punt de vista sociològic, els meus resultats donaven molt bones sensacions, doncs la gent rejovenia i segons com formava una família dins d’aquell hipermercat. Com a falca publicitària allò no tenia preu. Després de veure com s’analitzaven els meus resultats m’hi vaig interessar. —Quina conclusió se’n pot treure? —li vaig preguntar a l’encarregat. —Que ets un inútil —vaig rebre per resposta. Des del punt de vista del màrqueting, aquella resposta em va semblar poc concloent, però la veritat, des del punt de vista laboral la conclusió va ser que jo no servia per a aquella feina. Vaig tenir sort però que aquella empresa encarregada de fer demoscòpies, aquella paraula no l’havia sentit mai, hagués rebut una subvenció per ocupar desocupats de llarga durada, i era el meu cas, i per tant mentre no passés com a mínim un mes, no em podien fer fora. M’havien de donar alguna feina. La segona fase de la meva curta estada en aquella empresa va anar tal com tot seguit explicaré. Em va cridar un tal Remigio, que es veu que era qui se n’encarregava d’adjudicar les feines o li havien entaforat els casos perduts. No sé per quin motiu hi era jo, però el cas és que era davant d’ell. —A veure, senyor Prat, tinc entès que la primera feina que ha fet per a nosaltres no ha sortit com s’esperava —em va dir. —Això és molt discutible, perquè tampoc ningú no m’havia dit què s’esperaven que sortís i per tant sense elements per comparar, no puc aﬁrmar que el que s’esperés no coincidís amb el que ha sortit —vaig respondre com per defensar-me, tot i ser sabedor que aquell home probablement tenia raó. —Bé, com la seva reincorporació a la seva antiga tasca tampoc és discutible, mirem quina feina pot fer. —Aquell home va començar a passar fulls com si els llegís, que veient la velocitat que duia passant planes ja es veia que no els llegia, ﬁns que es va aturar en un:— Crec

202

que això pot encaixar —i mirant-me per sobre de les ulleres que duia a la punta del nas em va explicar de què es tractava. Sembla ser que havia d’anar, formulari en mà, aturant la gent pel carrer per fer una enquesta on, presumiblement, s’havia de determinar el perfil del tipus de persona que fos un potencial client de l’empresa de serveis de telefonia, que era l’empresa client de l’empresa on aparentment jo treballava. —Altre cop a fer enquestes i estudis de mercat? —vaig exclamar. —Home, som una empresa de demoscòpia, ens hi dediquem. Si fóssim una empresa que fes rodes la cosa aniria de neumàtics. Què s’esperava fer? —Com que els resultats de la meva anterior tasca han estat, en paraules seves, com a mínim discutibles, doncs ja em dirà. —No pateixi per això. Ja se sap que les coses no sempre surten a la primera. Ara bé, si no surten a la segona poder ens ho haurem de plantejar. De totes maneres aquí de tecles n’haurà de tocar poques. Sap preguntar i fer creus? Ni que sigui escriure una mica? Amb aquelles preguntes, per a mi que aquell home se’m fotia però no era cosa de dur-li la contraria perquè, en el fons semblava que em volia ajudar. —Sí —vaig respondre lacònicament com per donar-li a entendre que una mica m’havia molestat. Ell, o no se’n va adonar o no en va fer esment, perquè va treure un patracol de fulls i me’ls va lliurar. —Té, llegeix-te’ls primer i després els omples amb el que et vagin responent. Et toca la zona universitària. Entre Arquitectura i El Corte Inglés. I dient-me això va marxar deixant-me allà plantat com un estaquirot. Aquells fulls, impresos per davant i per darrere, tenien una part on s’havia d’identificar l’individu. Sexe, inicials, edat, professió, hobbies... “Hobbies, per què?”, vaig pensar. Després l’enquesta entrava a fons sobre el producte. Si tenia telèfon fix, mòbil, amb contracte o targeta, si les trucades eren locals, provincials, nacionals o a l’estranger, si tenia internet, si trucava més de matí, tarda o nit, i coses per l’estil. La cosa semblava fàcil. M’hi vaig posar aquella mateixa tarda. A veure què tal? No devia ser a causa de la deformació professional, doncs ni tenia experiència professional ni temps per deformar-me: no fer cas a les instruccions clarament rebudes, copsar tot l’espai demogràfic possible,

203

per abastar tot el potencial, més aviat era producte del fet que començava l’estiu i jo feia temps que no tocava vores, doncs vaig tirar cap a enquestar només estudiants, noies, joves i preferiblement guapes, que anaven fresquetes i marcaven prou formes. Afortunadament el torn de tarda de les facultats puja la mitja d’edat dels estudiants, perquè amb les més jovenetes, em sentia com fent de depravat sexual i em feia cosa. Com semblava que hi havia certa col·laboració, perquè jo era molt professional o els feia pena, vaig optar per afegir preguntes. Així, després del ritual de la identificació i de les preguntes obligades, vaig tirar pel dret i vaig fer preguntes de collita pròpia de l’estil de: —Així pel que fa als hobbies: “què t’agrada més: sortir amb les amigues, així de forma tranquil·la, o per buscar nois per fer gresca?”, “Creus en el sexe sense amor?”, “És possible conèixer l’home de la teva vida de sobte i al carrer?”, “Li donaries una oportunitat a un enquestador enrotllat?”, “Comptant que m’has dit que tens telèfon, me’l pots donar? I l’adreça?”. Com els feia gràcia, moltes em contestaven, si no tot, algunes coses i això em feia armar-me de valor i anar a sac. A més, aquelles enquestes no servien de res, doncs la majoria dels enquestats ja eren clients de l’empresa per a la qual feia l’estudi i, per tant, la potencialitat era relativa. A la fi crec que en vaig fer un gra massa, perquè les preguntes van anar pujant de to: “Calces o tanga?”, “Sexe a la primera cita, sí o no?”, “A sota o a sobre?”. Aquí ja moltes es van plantar i vaig haver d’esquivar alguna clatellada. Amb tot, aquella feina va ser productiva. No pel que feia a l’estudi empresarial, que no va servir de res, més aviat al social i, en especial, el que feia esment als meus interessos de conquesta. Al final de la jornada, i després de quaranta-tres enquestes, només cinc a homes i vuit a dones de més de cinquanta anys, vaig poder treure les meves pròpies conclusions. El resultat de les enquestes, temes comercials a banda, va determinar el següent: Les noies més normals i que passen dels vint-i-cinc estan més predisposades a mantenir sexe la primera nit, varien en les postures, aparentment no fingeixen en l’edat, tiren cap a ser mamelludes i a moltes els fa gràcia que els facis segons quines preguntes. Duen tanga o calces en funció de la roba exterior que es posen i, en contra del que pensava,

204

no ho fan perquè no es marquin, sinó tot el contrari, doncs diuen que segons quina tireta aprofitant segons quins gestos fan un efecte d’allò més sensual i que a molts paios, per no dir a tots, els fa badar. Aquest fet el vaig corroborar. A més a més, moltes, coneixedores que només em donaven les inicials, em van donar també el telèfon. Un cop acabada la jornada laboral, i per evitar competència, a saber qui llegiria les enquestes, vaig falsificar-les i em vaig quedar amb les que m’interessaven doncs, honestament, a l’empresa no els faria cap servei i en canvi a mi me’n faria molt. No cal dir que els resultats lliurats no van satisfer les expectatives, i arriscant-se a una sanció per incompliment de contracte que no pagarien, em van fer fora sense pietat. No vaig durar ni dos dies. Duia una ratxa impressionant. Com per fer un currículum. Però lluny d’estar trist, me’n vaig anar cap a casa amb la satisfacció de la feina feta. Tenia sis o set números de telèfon de noies d’allò més predisposades a fer-me feliç. Ara només calia trucar-les. Un cop a casa vaig fer repàs de tota la documentació. Calia separar el gra de la palla. Quin problema. Havia fet tantes enquestes i tenia tantes dades que només amb les inicials no sabia identificar quina era la que m’interessava. I tampoc es tractava d’anar a cegues, perquè segurament no podria tastar-les a totes i vés si em quedava amb la pitjor. No podia pas trucar i preguntar “tu ets aquella rosa amb els pits petits?” o “ets la pigada del cul de pera que sempre reies?”. Havia de discriminar. Ara que ho recordo me n’adono que el meu destí polític, segons com, estava escrit en forma d’enquesta. De seguida sabreu per què. Vaig intentar identificar i recordar per les inicials si em feien més o menys el pes, per la relació que jo l’hi feia, pel que recordava o per com em sonaven i anava fent piles d’enquestes en funció del que em semblaven. Una es deia PPC. No em digueu perquè, però ja de primeres no me la vaig mirar amb massa bons ulls i la vaig ficar a la pila de les que no m’interessaven. No ho sé, poder és que tinc mal record d’una tal Paula. La que es deia PSC, poder Patrícia, la vaig deixar en un costat per tornar-me-la a mirar després.

205

L’ERC la vaig posar a la pila de les interessants, doncs em va fer l’efecte que era aquella noia lliberal i amb un tarannà catalanista. Podíem encaixar. A més, d’una Ester de l’escola sí que en guardo un bon record. La CDC també la vaig posar a la pila d’interessants, perquè em va semblar que la recordava d’anar de tronc amb l’ERC i, si bé no eren iguals i, segons com no es posaven d’acord, anaven juntes i per tant d’una manera o d’altre es devien entendre. A més Carla és un nom que sempre m’ha agradat. Per tant, fet i fet si a males em fallava una, sempre podria tirar cap a l’altra i segurament amb totes dues encaixaria. Com Júlia, que també m’agrada, que bé podria ser la JNC, però amb dubtes. Em sembla que era aquella que era tipus la CDC, però massa jove per a mi. Això sí, prometia. Ara que hi penso la PSC em sembla que anava amb el grup de la CDC i l’ERC, però una mica endarrere, com si es volgués integrar però amb dubtes, perquè em sembla que tirava també cap a la ICV. Irene, potser. Si era la que em penso, massa radical i un pel ecologista. Massa per a mi. La UDC la vaig ficar a la pila de les rebutjades. Em va semblar recordar-la com poc llençada i molt de missa, i només em venia el nom d’Úrsula, que no m’acabava de fer el pes. L’ABB no la recordo, però em devia impressionar, perquè tot i tenir nom d’empresa de material elèctric, li havia posat una creu i això devia voler dir quelcom. Bo o dolent, no ho sé. Totes aquelles noies, poc o molt, es devien conèixer, doncs sortien de la mateixa facultat. Poder anaven a la mateixa classe. Encara acabaria trobant-li el significat a l’expressió classe política. La qüestió era contactar amb elles seguint un estricte ordre de prioritat. Les nou del vespre d’un dijous és una bona hora per trobar-les a casa, vaig pensar. Abans de fer la primera trucada, vaig decidir que només despenjar, demanaria pel nom que havia imaginat i a veure si l’encertava. La primera impressió és la que compta. Vaig començar per l’ERC, i d’aquesta només tenia el fix, en el meu cap, l’Ester. —Digui’m? —va respondre una veu de noia després de tres trucs. —Ester? —vaig dir. —Un moment si us plau. —A la primera. Això sí que és sort —vaig pensar mentre m’esperava. —Sí? No vaig contestar perquè aquella veu de senyora gran no era la que jo esperava.

206

—Sí? Digui’m? —va tornar a dir. Jo no em podia quedar allà sense dir res ni penjar, així que vaig tirar pel dret. —Ets l’Ester? —vaig preguntar. —Sí. Qui és vostè? —em va respondre. Amb el vostè ja vaig veure que no parlava amb qui jo volia parlar. —Perdona, tu no ets una noia de vint i tants, així com guapota i que aquesta tarda eres a la Diagonal, oi? —vaig matisar. —Home, si m’haguessis trucat quaranta anys enrere t’hagués dit que sí, però a hores d’ara no et puc enganyar. Guapota ho sóc, però ja passo de la seixantena i aquesta tarda no m’he mogut de casa. Tu et deus referir a l’Elisenda, la meva néta. —Això, l’Elisenda, perdoni que m’hagi confós —em vaig disculpar. —No pateixis, tothom diu que ens assemblem. Ara te la passo —i deixant-me a l’espera va fotre un crit. —Elisendaaa! Tens un estaquirot que després de parlar amb tu i preguntar per mi, el que vol és parlar amb tu. Tries cada peça! Es veu que qui havia contestat era l’Elisenda, la néta que era amb qui jo volia parlar, que no l’Ester que era l’àvia per qui jo havia demanat. Quina merda, ara hauria de donar encara més explicacions de la meva trucada. —Sí? —va demanar, i juraria que tornava a ser l’àvia d’abans. —Elisenda? —vaig preguntar. Aquest ritual sí que és fer el ninot, doncs si quan despengen preguntes per algú i no és ell però el criden perquè s’hi posi, un cop s’hi ha posat poques possibilitats hi ha que no sigui la persona per qui demanes i, per tant, tornar a preguntar pel seu nom, com per conﬁrmar que es qui vols que sigui, és com fer l’imbècil. Perquè si no fos el cas, i qui es posés fos una altra diferent, posem pel cas un tercer, els imbècils seríem dos, jo i qui m’havia de passar amb qui demanava. Ara, la imbecil·litat supina seria que es tornés a posar qui primer m’havia contestat i era l’encarregat de posar-me amb qui havia demanat i m’havia deixat esperant a que s’hi posés. Imagineu l’escena? Doncs la conversa va anar talment així. Ja és mala sort. —Elisenda? —vaig dir jo. —No! Sóc l’Ester —l’àvia dels pebrots d’abans. Caldria insistir. —Volia parlar amb l’Elisenda.

207

—No preguntaves per l’Ester? —Sí, però jo vull parlar amb l’Elisenda. —Si volies parlar amb l’Elisenda, per què has demanat per l’Ester? —Perquè em pensava que es deia Ester... —Si es diu Elisenda, per què pensaves que es deia Ester? —Perquè no sabia que es deia Elisenda. —Si no sabies que es deia Elisenda, per què demanaves per ella? —Perquè volia parlar amb ella. —Tu volies parlar amb l’Ester. —No. Jo volia parlar amb l’Elisenda. —Si volies parlar amb l’Elisenda, haver demanat per ella. —Ja he demanat per ella. —No. Has demanat per l’Ester. —Perquè em pensava que es deia Ester. —Doncs es diu Elisenda, l’Ester sóc jo. —Ja ho sé que vostè es diu Ester, per això vull parlar amb l’Elisenda. —Ets ruc? Volies parlar amb l’Elisenda i demanes per l’Ester? No em direu que aquesta conversa no és d’imbècils. Jo ja n’estava tip. Vaig tallar-la en sec. Aquella dona havia anat a cridar la seva néta perquè parlés amb mi i en comptes de passar-me-la, estàvem discutint de noms. Era de bojos. —A veure, senyora, com es digui, em pot passar amb la seva néta com es digui? —Doncs no. I no perquè no sàpigues ni com es diu, que ja seria un motiu. —Doncs per què no? —Perquè ja ha marxat i a més perquè, abans de sortir, m’ha dit que si el que la truca no sap ni com es diu més val que no la truqui. —Així doncs? —vaig preguntar. —Així doncs, no truquis més ni demanant per l’Elisenda ni per l’Ester ni per ningú. Au, adéu, que tinc feina —i em va penjar. L’àvia dels collons m’havia fotut enlaire la primera opció. De moment hauria de descartar la ERC, perquè si tornava a trucar, segur que es posaria l’àvia i ens passaríem l’estona discutint de noms i total per res. La segona opció era la CDC. El meu subconscient creia que es deia Carla, però tenint en compte l’experiència anterior es podria dir de qualsevol manera que comencés per C menys Carla. Però els noms

208

que em venien no encaixaven amb la noia que recordava. Clàudia, Carol, Clotilde, Cecília, no. Havia de ser Carla. Vaig trucar, aquest cop a un mòbil i per tant confusió de noms poder sí, però de persones en principi no. —Sí? —va respondre. —Carla? —vaig preguntar conﬁant en encertar-la. —Sóc jo. Qui ets? —va respondre. Collonut. Aquest cop sí. —Em dic Albert i ens hem conegut aquesta tarda —no em va deixar més temps per explicar-li que jo era el que li havia fet l’enquesta que es va posar a cridar com una boja. —Ei ties, ties, què fort! Tinc al telèfon el paio aquell que estava tan bo. El de la tuna de Químiques que ens ha tocat aquella cançó. Es diu Albert. Què fort! Què faig? Què dic? Amb la primera part de la descripció encara hi hagués pogut estar d’acord, sóc resultón, però jo de tocar o de tuno, no n’he fet mai. Què havia de fer, desmentir-ho? Per la veu intuïa que era molt jove, amb prou feines havia sortit de l’ou, i a més era força bleda. Hauria d’haver penjat però la veia, millor dit, la sentia tan il·lusionada que em sabia greu. I les amigues, que sento que li diuen: —Va parla, tonta, que penjarà! —Hola —em va dir així com tallada. —Hola, Carla —li vaig dir. —Perdona, però és que ens hem conegut aquesta tarda i no esperava que em truquessis. És per lo de demà? —Doncs mira, sí —li vaig dir tot i que no sabia de què em parlava. —Hòstia, hòstia! Què fort. Es per lo de demà? Sóc jo! —va tornar a dir cridant perquè la sentissin les amigues. Aquell tuno devia ser qui sap què per l’emoció que alliberava aquella noia. I només perquè la trucava per telèfon. —Demà abans o després del pasaclases? —em va preguntar. —Després. Això sempre es fa després —li vaig aclarir. No sabia de què em parlava ni què era el pasaclases, però la qüestió era seguir-li el joc, total ja estava prou emmerdat. —No m’ho puc creure. Uau! M’has dit que si era l’escollida podria demanar una cosa. —Però només una, eh? —li vaig especiﬁcar. —Val. Doncs vull que em cantis una cançó de les vostres, aquella tan romàntica. Espera, que poso el mans lliures perquè et senti tot-

209

hom —va dir per afegir:— ei, calleu, calleu! Silenci tothom. Que ens canta. Què guai! Merda! Allò no m’ho esperava. Estava per penjar i que es quedés amb un pam de nas. Però amb l’emoció que duia em sabia greu decebre-la, pobreta. Però jo de cantar, res de res. Ni a la dutxa. I aquell silenci s’estava fent etern. —Perdona, és que sense la guitarra —vaig dir per excusar-me. —No pateixis. Millor a cappella —em va dir. I què li havia de cantar? Ja m’imagino una colla de noies, i poder també de nois, envoltant un telèfon mòbil, esperant la meva brillant interpretació. No em venia res, el temps passava i m’imaginava els altres mirant el telèfon com expectants. Així, de sobte, i com tampoc podia rumiar gaire em va sortir aquella antiga de quan era adolescent, que molt romàntica tampoc era. “Venècia” dels Hombres G. I ja em veus cantant per telèfon allò de “tengo preparado..., tengo las maletas… Vamos juntos hasta Italia, quiero comprarme un jersey a rayas. Pasaremos de la maﬁa, nos bañaremos en la playa... Venecia, Venecia…”. No devia ser el que s’esperaven perquè, tot i deixar-me tirar milles, quan vaig acabar em va dir: —Però això què és? —És una versió antiga que estem adaptant —jo no sabia què dir. —Doncs si demà esperes que vagi amb tu cantant aquestes peces de museu, amb mi no comptis. Si de cas ja quedes amb ma mare —i em va penjar. Reconec que el fet que em pengés, lluny de fer-me sentir decebut em va alleugerir perquè ho estava passant fatal. Amb l’èxit que duia vaig decidir continuar amb les trucades l’endemà. Aquella nit, sens dubte, no era la meva nit.

* * * L’endemà al migdia vaig tornar a repassar la llista de candidates. La PPC, la ICV i la UDC estaven a la pila de les no interessants. La PSC estava com a dubtosa i la JNC a priori era massa jove. La ERC, l’Elisenda, i la CDC, la Carla, estaven rebutjades per les circumstàncies de les trucades de la nit anterior. Em quedava només una opció, La ABB. O caixa o faixa.

210

Vaig canviar d’estratègia al fer la trucada. —Sí? —va respondre una veu de noia gran. —Amb qui parlo? —vaig demanar. Aquest cop segur que no la cagava. —Sóc l’Alícia i tu? —Hola, sóc l’Albert, el noi que ahir... —no em va deixar acabar. —Ja sé qui ets. Menys mal. Ja em pensava que no trucaries —em va deixar anar com renyant-me. No tan sols no es sorprenia que la truqués, sinó que sabia qui era i estava esperant la meva trucada. Renoi! No era qüestió de malbaratar la ocasió. —Em preguntava si... —reconec que aquí vaig dubtar per si anava massa a sac. No m’ho va deixar rumiar. —Si ens podem veure? I tant, però haurà de ser per la tarda —em va matisar. Oli en un llum. M’estava donant totes les facilitats del món. No sabia ben bé qui era, però no era qüestió de perdre massa el temps. —Aquesta tarda com et va? —li vaig preguntar sense por a ser massa agosarat donat que ella també anava per feina. —Cap a les cinc em va bé. Si et sembla podem prendre alguna cosa. Em semblava perfecte. —On quedem? —li vaig preguntar. —Coneixes el Tomàs? —El de les braves? —vaig voler confirmar. —El mateix —em va confirmar. —Perfecte. M’encanta —li vaig confessar. —Doncs fins després. —Confio en conèixer-te —vaig dir. —No pateixis que jo sí que et coneixeré —i va penjar. Perfecte. Aquella tarda tornaria a menjar unes braves com les que em fotia amb els col·legues d’Esplugues i a sobre amb una mossa. Amb una nit pel mig la meva sort havia canviat.

211

Un està enamorat quan se n’adona que l’altre persona és l’única persona. Jorge Luis Borges

Capítol 16 Estava d’allò més nerviós de quedar amb l’ABB, ara Alícia. No recordava qui era de totes les que havia enquestat, tot i que segurament el palet que havia ficat al costat de les inicials volia significar alguna cosa. A més, i a diferència de les altres, tirava pel dret i ja m’estava bé, però també em feia posar una mica nerviós. La combinació per arribar al Tomàs des d’Esplugues era fàcil, doncs només havia d’agafar un autobús, però després havia de caminar una estona. La parada era en el meu mateix carrer. M’havia de pujar al SJ (anomenat després 67) i passar per la carretera d’Esplugues i pel parc Cervantes per baixar a la Creu de Pedralbes. Des d’allà a peu, xino-xano, havia de creuar pel Tennis Barcelona per anar a buscar Major de Sarrià. Les cases en aquella zona alta de Barcelona, tot i els meus principis, em donaven una enveja de no dir. Grans zones enjardinades amb pisos que devien tenir un fotimer d’habitacions, que la més petita devia ser més gran que tot casa meva, donaven a aquella zona un aire de dimensió desconeguda per la majoria de la població, només destinada a pocs privilegiats. Només veient els cotxes que hi havia, ja et podies fer una idea del poder adquisitiu dels habitants d’aquell barri. Mercedes, BMW, Audi i algun Jaguar eren dels més normalets i de tant en tant s’hi veia algun de gamma més baixa, com un Golf nou de trinca, que devia ser el regal del divuitè aniversari d’algun fill de potentat per poder estrenar carnet de conduir. Per desfogar-se més val començar per un cotxe de batalla, devien pensar. Per contra, en aquella zona hi havia pasta, però no hi havia vida, perquè gairebé no s’hi veia gent. S’entén que la gent de segons quina classe social difícilment es desplaça a peu. Seure en un banc, anar a comprar tirant de carro, dur els nens a l’escola o llençar les escombraries no va amb ells. Ja tenen qui els hi fa.

212

A estones val, però de normal, jo en segons quin tipus de vida no hi encaixaria. Que t’ho facin tot està bé fins a cert punt, però deu arribar un moment en el que et deus sentir com inútil, probablement perquè per fer segons què ho deus ser. Una de les boniques escenes quotidianes que vaig veure en el meu curt trajecte va ser la d’una dona rossa d’uns quaranta i tants, força elegant, enjoiada i molt fina que parlava amb una altra dona, aquesta morena, baixeta i rabassuda que, tot i anar arreglada, molt de goig no feia. Com que anava amb temps i hi havia un banc a prop des d’on podia sentir la conversa, m’hi vaig asseure per contemplar aquella escena i treure’n conclusions. El primer que vaig fer va ser situar-me. Sense escalfar-me massa el cap, i sempre basant-me en hipòtesis doncs no tenia més informació, vaig pressuposar a tenor d’equivocar-me que la rossa elegant, enjoiada i molt fina devia ser la senyora o mestressa i la morena, baixeta i rabassuda devia ser la criada. Sense més dades podia anar errat però em vaig arriscar partint d’aquesta base i perquè la fesomia de cada una, la rossa semblava del país i la morena tenia clarament trets asiàtics, també em donava més pistes. Em vaig posar còmode per escoltar la conversa. —A veure com t’ho he de dir. Tu has de fer les feines de la casa en comptes de posar-te les coses que no són teves. —Perdone señora, es que no lo he podido evitar. Tiene usted unas cosas que yo no podré tener nunca. —El que no tindràs nunca és una feina si fas aquestes coses. Et penses que sóc tonta? Et penses que no sé que quan no hi sóc et portes amigues i fas veure que ets la dona de la casa? I el porter als núvols. —Es que para mí es un sueño ser como usted y aunque sea por un rato me parece que el sueño se cumple. —I mentre fas realitat el teu somni qui fa la casa? Que jo et pago per fer feina, no per somiar. I diuen que somiar és gratis. Doncs es veu que no, a mi em costa diners. —Eso no. Yo cuando hago de usted ya he hecho la casa, las camas, la compra y la cocina. —Ja. Doncs això no quedarà així. Puja cap a casa a canviar-te i treu-te tot això. Pobre de tu que em falti alguna cosa. Fes el sopar que aquesta nit, quan vingui el meu marit, en parlarem. I tant que en parlarem. Ah! I vés per la porta del servei.

213

—Perdóneme señora. Tengo tres hijos pequeños y mi marido no tiene trabajo. No volverá a pasar. —En això pots pujar-hi de peus. I plorant la criada va marxar a donar la volta, doncs eren a l’entrada principal, reservada només per als amos i les seves visites. Mentrestant la senyora mirava a veure si trobava el porter per fotreli la gran esbroncada, mentre es tocava el monyo d’aquella cabellera morena i s’allisava la faldilla, fet que no aconseguia degut a aquell cos curt i rabassut que tenia. Era d’aquell tipus de dona que ni amb tots els calés del món hagués fet goig. Per contra, la criada era de les que qualsevol cosa li quedava bé. Quan tot ja va estar en calma, va aparèixer el porter, que molt estressat no anava, i es va dirigir cap a mi. Devia haver observat el mateix que jo, però en un amagatall, doncs de ser vist també li hagués tocat el rebre. —La senyora gasta mala llet, eh? —em va dir. —Això sembla —li vaig respondre. —No m’estranya que la pobre Rosi hagi fet de senyora. Ho sembla més ella que no doña Ana, que segons com, sembla la criada. —De fet i només mirant-les jo he tret la mateixa conclusió —vaig confessar. —No te’n pots refiar de les aparences, perquè sovint les aparences t’enganyen —em va dir i se’n va anar a escombrar el portal. Per suposat a mi les aparences em van enganyar. El porter em va explicar que la que jo imaginava senyora les passava força magres i la que imaginava criada, a banda de malgirbada era culta, parlava un català perfecte i era la dona del cònsol filipí a Barcelona, d’aquí els trets asiàtics. Aquella discussió domèstica em va donar una nova lliçó sobre no treure conclusions abans d’hora basant-me només amb l’aparença o la imatge. A la gent se l’ha de conèixer i no sempre la primera impressió és la que compta. Però no hi podria reflexionar massa perquè, amb tot plegat i amb el temps que duia distret ,no m’havia fixat que ja feia tard i que l’ABB o l’Alícia deuria dur una bona estona esperant-me. No havia arribat a la porta del Tomàs que ja vaig saber qui era. Ho vaig saber perquè ella em va fer un gest amb la mà i un somriure amb la boca. I no era cap de les noietes estudiants a qui havia enquestat. No. Era aquella mossa guapa, de la meva quinta, que devia tornar per la Diagonal de treballar i no pas d’estudiar. Estava radiant.

214

De fet semblava més gran que jo, però jove encara, com jo i amb tot ben posat, no com jo. Per això havia posat un palet a les seves inicials. Perquè m’havia impressionat. De totes les que semblaven més grans, més posades i més fetes, era l’única que m’havia fet cas i sense conyes. Ara ho entenc. Si fins i tot durant l’enquesta, l’enquestat semblava jo, perquè era ella qui duia el pes de la conversa. Tot i una mica acollonit, estava content. M’agraden amb empenta i l’ABB en tenia. —Hola, Albert —em va dir i em va fer dos petons. —Hola, Alícia —vaig respondre. —Entrem a fer pressió per aconseguir una taula —va dir i em va agafar la mà perquè la seguis mentre s’obria pas per aconseguir collocar-se al costat de les taules que semblaven més predisposades a quedar lliures. El bar Tomàs és, per a mi, el lloc on fan les patates braves més bones de tot Barcelona, pel cap baix. I deu ser una opinió compartida per molts, perquè vagis a l’hora que vagis, allò està a rebentar. És un clàssic tipus el Xampanyet o el frankfurt Pedralbes, que pequen del mateix mal. En un fan tapes i bàsicament braves, i en els altres tapes i embotits o entrepans calents, que no es pot dir que sigui alta gastronomia, però per les salses, pel preu, pel producte final o per l’anomenada, han esdevingut uns clàssics que han perdurat en el temps i que han viscut generacions diferents de clients. El lloc, a banda de no ser massa gran, tot i les diferents ampliacions, no es pot dir ni que té glamur, ni espai ni una decoració espectacular. És com una mena de bodega dels anys cinquanta amb taules petites de marbre i una barra i una cuina d’on no paren de sortir plats i que està sempre atapeït de gent. Les parets estan plenes de fotografies en blanc i negre del barri i del mateix local des què es va obrir o, fins i tot, d’abans i reconec que a banda de les braves i diferents tapes era dels pocs llocs on aconseguies una ampolla de Coca-Cola de la mida d’una llauna. De les llargues, que feia anys que no se’n veien. Tot aquell conjunt tenia el seu encant i amb l’Alícia i els nervis que jo tenia es respirava un aire romàntic en aquella primera cita. Després de la intensa pressió que suposa el fet d’estar mirant fixament les persones que són en una taula com encoratjant-los que acabin i fotin el camp, i d’intercanviar quatre paraules sense solta ni volta sobre el lloc o la forma en què hi hem arribat, vam aconseguir asseure’ns.

215

—I què? Com va la feina? —em va preguntar després de demanar una doble mixta i una Coca-Cola doble, jo, i una doble només amb allioli i una gerra, ella. —Quina feina? —vaig respondre. —Doncs la teva. La de fer enquestes. No és al que et dediques? —M’hi dedicava. M’han fet fora —li vaig aclarir. —Vaja. Ho sento. Duies molt de temps? —Dos dies. —Doncs plus d’antiguitat no en deus cobrar i l’atur justet —em va dir per treure-li ferro a l’assumpte. —No pateixis. Tampoc no m’agradava. De fet de l’únic que m’ha servit és per conèixer gent. —I has conegut a algú interessant? —em va preguntar amb molta picardia. M’estava tirant l’ham i jo em deixaria pescar. —Doncs mira, sí —li vaig dir per afegir:— vaig conèixer una dona que duia una cresta de color verd i la resta anava rapada i tatuada de cap a peus, un home al que li faltava el dit gros de la mà esquerra i tenia un braç més llarg que l’altre i una noia que tenia més barba que jo. No em diràs que no és interessant. Va fer una riallada. —Ui, sí. Si us poseu d’acord podríeu muntar un circ —em va dir rient. M’agradava l’Alícia.— I res més d’interessant, a banda del circ de l’horror? —va tornar a preguntar. —Doncs a banda dels personatges que t’he descrit, que a més són mentida, i de molta gent anònima, no —la volia fer patir. —És que has tingut poc temps. Amb dos dies, ja se sap. —Si et dic la veritat, encara m’ha sobrat temps. Perquè a la ﬁ sí que he conegut algú interessant i amb cinc minuts n’he tingut prou per adonar-me’n. —Vaja. Aquestes coses no passen. —Aquestes coses estan passant, ara i aquí —li vaig dir perquè volia situar el tema. —Aquesta cosa té nom? —em va preguntar. —Doncs resulta que sí. Nom i cognoms, exactament i ﬁns aquest matí responia a ABB. —Vaja, doncs aquesta cosa te les mateixes inicials que jo —em va dir. —Ja és casualitat. —Tu creus? Les casualitats no passen perquè sí —va dir mentre s’acabava la gerra.

216

Jo no sabia què dir i estava embadalit per aquella noia que, com més la mirava i escoltava, més m’agradava. —Bé, explica’m coses de tu. Ets casat? —em va demanar. Jo no sabia què explicar-li, doncs volia aparentar que era una persona interessant, enigmàtica o simplement diferent, però en realitat era molt comú i amb poques històries sorprenents i, tret d’explicar-li que era nacionalista, una mica idealista, una mica somiatruites i que no estava casat, ni tenia feina, ni quartos ni massa aspiracions, poc més li podia dir, tret de que ella m’agradava.— Ets honest, sembles bon tio i també m’agrades. Per començar no està mal, de moment en tinc prou. —I que me’n dius de tu? —era just que jo també sabés quelcom d’ella ara que ens començàvem a sincerar l’un amb l’altre. —Jo sí que em vaig casar i em vaig divorciar, i no tinc ﬁlls per tant a efectes legals sóc soltera i a efectes pràctics sóc lliure —em va explicar. —Així et pots tornar a casar. —Ui, no! Ni de conya. Amb un cop ja n’he tingut prou i de sobres. Si fer el pas costa, desfer-lo encara costa més. A més, igual que no has d’estimar una persona per casar-t’hi, i t’ho dic per experiència pròpia, tampoc t’has de casar per estimar una persona —va aclarir, senyal que d’aquella relació l’havia deixat escarmentada. —I què més m’expliques? —li vaig preguntar per fugir del tema de la relació anterior, que a mi me la portava ﬂuixa, i perquè ja sabia el que volia saber. Que estava disponible i per aquest camí és per on havia de tirar. —Què més vols saber? —No sé. Què fas, a què et dediques? —Estic vivint en un pis de lloguer al barri de Sants, bé per uns metres pertany a Hostafrancs, però jo sempre dic que visc a Sants, no sé per què, i treballo, des de fa quatre anys, en una feina poc corrent, segons com, emocionant, i que a més m’agrada al centre de Barcelona —va explicar-me. —Què interessant! —vaig dir. —No et pensis, és un barri com qualsevol altre —va dir i es va posar a riure. S’estava quedant amb mi. —Em refereixo a la feina poc corrent i emocionant que tant t’agrada. —Ja ho sé, tonto —em va dir i fent-me ullets va afegir—, que n’ets de bon jan. La situació propiciava que li agafés la mà i que li fes un petó, però un paio que estava esperant taula des de feia estona va interrompre la màgia del moment.

217

—Què marxeu, parelleta? Això és el que jo volia, ser parelleta que no marxar, si no ens hagués tallat el rotllo, però l’Alícia va fer el gest d’aixecar-se mentre deia que sí, que ja marxàvem. Merda, tant bé que s’estava posant el tema. A veure com empalmaria ara. Amb allò d’empalmar em refereixo a tornar a agafar el fil de la conversa, que no se’m mal interpreti. Ja un cop a fora del bar em va dir: —No tens la sensació que fa molt temps que ens coneixem? La veritat era que sí. En el poc temps que dúiem des que ens havíem conegut havíem agafat prou confiança per fer conya, per sincerarnos i, parlo per a mi, per tirar-li els trastos, cosa que no era la meva principal virtut. —He de reconèixer que sí. Tant de bo t’hagués conegut abans —li vaig confirmar. —És que ja m’havies conegut abans. No em recordes? Això no m’ho esperava. Devia posar cara de soca perquè realment no la recordava. De fet n’estava segur perquè d’una dona així me’n en recordaria. —L’ABB ve d’Alícia Borràs Barrufet, et sona? —Quan em va dir el cognoms hi vaig caure i no vaig poder evitar mirar-li fixament els pits.— Ara són més grans —em va dir. —I tant! —em va sortir alhora que em posava vermell. No ho vaig poder evitar. Ni mirar-li els pits, ni dir-li allò ni posar-me vermell. —No et tallis, Albert. És normal, el primer cop de segons què no s’oblida mai i em consta, per com va anar tot, que aquell dia va ser el primer cop que tocaves els pits d’una noia. —És veritat —vaig confessar. —Pel teu bé espero que no fos l’últim, perquè d’allò han passat més de vint anys. Com era fàcil parlar amb l’Alícia, encara que fos de segons quins temes, li vaig seguir la beta. —Doncs no et pensis! —li vaig dir. I després de dir això em va agafar la cara i se la va acostar a la seva per fer-me un petó als llavis mentre em deia: —Pobret! Jo amb el pobret ja en vaig tenir prou i li vaig fer un petó d’aquells de cine, i de no haver estat en ple carrer, hagués recordat vells temps i li hagués fotut una bona magrejada.

218

—Bé, ara he de marxar —em va dir després de la llarga petonejada. —Ja? —li vaig dir. Allò no podia acabar així. Havia aconseguit empalmar i aquest cop en els dos sentits. —Sí. He quedat amb el meu pare —em va aclarir. —Encara té el bar? —li vaig preguntar perquè en anomenar el pare em va venir al cap el Barbor. —No. Es va jubilar quan es va morir la meva mare —em va confessar. —Vaja. Ho sento —li vaig dir. —No pateixis. Estava molt malalta, pobreta. Ara m’he de fer càrrec d’algunes gestions del meu pare. Ha perdut molt. I el teu? I el teu pare? Encara té el magatzem aquell? —em va preguntar. —Sí. Ell també és jubilat, però segueix anant a la planta, cada cop menys, però hi va, té empleats i un encarregat, i per tant no cal que hi vagi, però ell no se’n pot estar. Però ja comença a baixar del burro, perquè ell i la meva mare es plantegen seriosament viure a Roses, on ja hi passen llargues temporades. Hi tenen una casa. —Ben fet que fan. Bé, ho sento però se’m fa tard —em va dir perquè realment ens estàvem allargant. —Et puc trucar? —li vaig preguntar abans no marxés. —Més et val —em va dir—, encara m’has de tornar un llibre —i es va acomiadar del tot amb un “adéu” i un petó més. No podia deixar de mirar-la mentre la veia marxar. Quan ja estava lluny li vaig cridar: —Alíciaaa! El proper cop posa’t faldilla. M’ho vas prometre! —però ella no es va girar. Vaig tornar cap a casa d’allò més content i frisant per primer trobar i després tornar a llegir Demà a les tres de la matinada del Pere Calders. Temps després sabria que l’Alícia sí m’havia sentit i havia fet una rialla mentre feia via cap a Francesc Macià on havia quedat amb el seu pare. Quan vaig arribar a casa em vaig trobar la meva mare fent tai-txi i al meu pare, escarxofat mirant la tele. Amb un “hola” me’n vaig anar directe a la meva habitació per si trobava el llibre del Calders. Vaig regirar calaixos, armaris i tot el mobiliari, escàs tot s’ha de dir, però el llibre no sortia per enlloc. Tenia intenció d’escriure alguna dedicatòria i aproﬁtar per declarar-me i embolicar-lo per fer-li un regal a l’Alícia quan li tornés.

219

Vaig sortir mig emprenyat. —Algú sap on pot ser un llibre que es diu Demà a les tres de la matinada? —vaig preguntar aixecant la veu perquè el meu pare sordejava i la tele anava a tot volum. —Què dius que has de fer demà a les tres de la matinada? —em va preguntar la Valèria mentre aguantava l’equilibri amb un peu i amb la mà semblava que aguantava una paret invisible. El meu pare, que no devia estar tant sord perquè amb tot aquell xivarri també va escoltar el comentari de la mare, va posar-hi cullerada. —Demà a les tres de la matinada el que hauria de fer és llevar-se per anar a pencar. Molta carrera, molt curset i molta merda, però de pencar res de res. Tot el dia a l’ordinador o dormint. Faig una trucada i et fots a fer d’escombriaire per l’Ajuntament del Prat. Ja veuràs si et llevaràs demà a les tres de la matinada. —M’estàs inflant el cap —li vaig dir. —Doncs a mi se m’estan inflant els collons —em va respondre. —Prooou! —va cridar la Valèria. Si el tai-txi requeria de concentració i relaxació, allà amb aquella tele i la nostra discussió no ho aconseguiria. Però el meu pare a la seva bola. —No ets filòleg? Doncs a filolejar —aquell verb com a filòleg puc afirmar que no existeix. —Ja saps que he fet classes a molts instituts com a suplent i interí, però no hi ha calés. No hi ha oposicions, ni places, ni res. Què vols que faci? Per què et penses que estic a l’ordinador? Pel meu blog. A veure si entre tots canviem alguna cosa, perquè com jo n’hi ha un fotimer. Dóna gràcies que cobrés la pensió. —Doncs sort en tens que em guanyo la vida o cobro la pensió, sinó a veure de què viuries tu —em va tirar per la cara. Allò no ho podia consentir. —De moment estic vivint, i no sóc l’únic, del que paga l’avi Anselm —li vaig deixar anar. —Això sí que no m’ho esperava! —em va dir. Li vaig tocar la fibra i aquí sí que hi va intervenir la Valèria. —Mai més t’explicaré res. Sí, és veritat que l’avi Anselm t’ingressa una picossada cada mes. I és veritat que et va donar aquest pis i la nau del Prat. Però a banda d’això, l’hauràs vist dos o tres cops a la teva vida i el plat a taula te l’hem posat nosaltres. Ton pare ha pencat tota la vida com un fill de puta perquè no ens faltés de res, ni a tu ni a ton germà. Ara ens surts amb això? Què vols, avergonyir el teu pare?

220

Em vaig sentir més miserable del que ja era. —Ho sento —em va sortir perquè ho sentia de veritat i no sabia com disculpar-me millor. Les coses que vaig dir-li al meu pare a més de ser de molt mal gust eren, de totes totes, injustes i immerescudes. És veritat que el meu pare tota la vida havia pencat com un cabró i gairebé no havia fet vacances. Els estius, ell era a la nau passant calor mentre el meu germà i jo ens banyàvem a la platja de Roses. És veritat, també, que no m’ha faltat mai un plat a taula i també és veritat que l’avi Anselm poc ha fet per mi a banda de deixar anar calés. I la nau del Prat era això, una nau. El meu pare és qui l’havia convertit en una empresa. La vergonya no em deixava mirar-los a la cara. No podia fer res més que tornar-me’n a la meva habitació. Desconec l’estona que va transcórrer que va entrar la meva mare. —Albert? Jo era estirat de boca terrosa i em vaig incorporar sense dir res mentre la Valèria s’asseia al meu llit. —Albert, ja sé que no volies dir el que has dit i ja sé que el teu pare està molt pesat amb això que has de treballar. Una mica de raó té perquè ja tens una edat. —Et penses que no ho sé? —Per què no vas a treballar a la nau? Almenys ﬁns que no et surti una altra cosa. —Mare, no m’agrada, ja ho saps. Tot i que jo ja en semblo una, les deixalles no són per a mi. —Et penses que pots canviar el món i això és d’admirar. Jo també ho volia i el que he aconseguit és tenir una família, i saps què? —va fer una pausa perquè jo li preguntés —Què? —Que sí vaig canviar el món. Vaig canviar el meu món. Abans de conèixer el teu pare el meu món érem jo, la meva tia i una tenda de llegums. El vaig canviar, a millor, i en dono gràcies. El teu pare, tu, el teu germà. Vosaltres sou el meu món i nosaltres som el teu. Un món que un dia tu també canviaràs. Si de pas fas que la resta del món també sigui millor, aleshores a banda de ser feliç tu poder faràs feliç els altres —i després de dir-me allò em va fer un petó al front. La Valèria sempre havia estat, a banda d’una bona dona, una dona sabia. No hauria pogut tenir una mare millor. Li havia de dir. —Mare.

221

—Digues. —Te’n recordes quan em vas explicar que eres la meva mare, però que no m’havies parit? —I tant. A la vida hi ha moments que no s’obliden mai i aquest n’és un. El trobar-me amb l’Alícia em va fer tornar molts records i aquell n’era un, perquè la descoberta dels meus orígens va coincidir en el temps amb el moment en què l’havia vist per primer cop. És ben cert que un record en porta un altre. I encara que en aquell moment em va fer mal, ara agraeixo saber-ho, doncs són d’aquelles coses que s’acaben sabent. Al final tot se sap. O no. Dependrà de què se’n faci del que ara escric. Però no ens desviem del tema. La meva primera cita amb l’Alícia va coincidir amb un aprenentatge accelerat sobre el sexe. Especialment pel que feia al tema procreació, doncs la meva mare s’havia quedat embarassada d’en Abel i la bona notícia va anar acompanyada de noves, que no bones, notícies. Talment com avui i a la mateixa habitació la Valèria em va agafar per banda una tarda i se’m va sincerar. —Albert, ets ja un homenet i crec que pots entendre algunes coses que has de saber. Els meus dotze anys d’aquella època no crec que fossin la raó per la qual la meva mare em considerava un homenet, més aviat era el fet que descobrís revistes porques a la meva habitació i un exemplar del Don Miki del que no es podien separar els fulls. Era el problema de no comptar amb mocadors de papers per netejar cert fluid blanc lletós i llefiscós, producte de culminar un alt grau d’excitació. A més no volia embrutar els mocadors de roba que tenia i que anaven brodats amb les meves inicials. Perquè a casa meva una altra cosa no, però els mocadors i els tovallons no eren intercanviables i per tant el de cadascun duia el seu nom. El meu era AP. Eren altres temps. Poder sí que era un homenet i per tant vaig prestar atenció. —Ja saps que aviat tindràs un germanet. Per tant tu seràs el gran —em va dir. Fins aquí no calia ni ser un homenet ni tenir dotze anys per entendre-ho, amb onze també ho hagués entès. Fins i tot amb deu. —Sí —vaig dir. —I tu ja veus que darrerament estic una mica nerviosa. Saps per què és? —Per què? —li vaig respondre donant peu que m’ho expliqués.

222

—És perquè tenir un fill em fa una mica de por —em va aclarir. —Ja —li vaig dir. No devia ser la resposta que esperava perquè va posar cara com de donar entendre “aquesta no me l’esperava”. —No vols saber per què em fa por? —amb una pregunta va forçar la resposta que segurament esperava que jo donés. —Per què? —Perquè tenir un fill deu ser meravellós, però... —no sabia per on tirar. —Però què? —li vaig demanar. —Però ... és que amb la meva edat i un fill.... —Què té a veure l’edat? —vaig preguntar-li. Com no deia res vaig intentar tranquil·litzar-la. —La mare d’un nen de la meva classe és molt més gran que tu i acaba de tenir el tercer. Jo la vaig veure l’altre dia, que ens va ensenyar el nen, i estava com una rosa. —Ja. Però era el tercer —em va dir. Jo no entenia res. —I per a tu serà el segon —vaig dir per donar-li a entendre que no sabia que hi tenia a veure. Poder és que sortien millor els fills senars que els parells. Una altra explicació pel seu cangueli no la trobava. Se li va com il·luminar la cara. Després de l’explicació que em donaria, entendria que per fi havia aconseguit que jo estigués on ella volia que fos. Anava boja per explicar-m’ho. —Albert —i després de dir el meu nom em va agafar la mà i es va posar tota seriosa—, has de saber que el que vindrà serà el meu segon fill, però serà el meu primer part. Entens el que vull dir? —No —vaig respondre. —Doncs vull dir que tu ets el meu fill i t’estimo molt, però jo no et vaig portar al món. Sóc la teva mare des que vas néixer, però no vas néixer de mi. Jo no em dic Florit de cognom. Com millor ho volia explicar més embolicava la història de la meva vida. Havia de tirar pel dret. —Així ets o no ets la meva mare? I si no ho ets, qui ho és? Hauria de començar des del principi si pretenia que ho entengués i ho havia de fer sense embuts. M’ho va explicar tot. Que la meva mare es va morir al néixer jo, que l’avi Anselm era el pare de la meva mare, però no el d’ella, de la Valèria, que representava que era la meva mare, però no ho era, encara que ella insistia que sí ho era, i que el meu pare sí era el meu pare, es mirés com es mirés. Gràcies a Déu, almenys de dos, un.

223

Després de rebre aquelles novetats em vaig quedar com catatònic i només recordo dues coses. La primera, que va intentar fer-me un petó i li vaig girar la cara i la segona, que el seu embaràs, el part i l’arribada del meu germà, per banda de pare, em van fer tancar força en mi mateix i que amb el temps em dediqués a lluitar contra les injustícies com la que, segons pensava en aquells temps, havien fet amb mi. D’aquí vindria el meu blog, que segons el meu pare m’ocupava tot el dia, el meu tarannà rebel, la meva incursió en la política i la tírria que li tenia al meu germà. Bé, això darrer poder no és a causa tant de la notícia rebuda de petit, com del fet que l’Abel, durant un temps, va ser força imbècil. Deien que era gelosia per tenir un germà petit, però no era allò. El meu comportament d’adolescent una mica problemàtic era per saber que era mig fill d’aquella família, mentre que el meu germà era fill sencer i a que no ens podíem veure ni en pintura, perquè ja de ben petit era un malcriat i un trepa. La seva arribada, com a primer part i segon fill de la meva mare, va ser llarga, dura i dolorosa amb tota mena de complicacions. Per força havia de ser un malparit. Ja em disculpareu perquè explicant la meva vida me’n vaig d’una època a una altra i igual en tinc dotze, que trenta-cinc, que quarantaset que són els que tinc ara. Poder encara hauré de tirar una mica endarrere, per entendre fets que tenen relació entre si, però que corresponen a diferents moments del temps. Us prometo que tan bon punt pugui, intentaré seguir una contínua i creixent línia cronològica.

* * * Érem a la meva habitació, jo amb trenta-set anys recordant el moment en què em vaig assabentar d’on venia i just després de retrobarme amb la meva Alícia i ella, la meva mare, fent-me de confessora després de la forta discussió que havia tingut amb el meu pare. —Què buscaves que t’ha fet posar tan nerviós —em va preguntar la meva mare després que els dos sortíssim de l’estat meditatiu en el que ens trobàvem recordant vells temps. —Un llibre —li vaig dir. —Quin? —Es diu Demà a les tres de la matinada. —No serà aquell del Calders que estava tan esgrogueït —em va dir.

224

—Sí. Aquell —vaig saltar amb l’alegria que et dóna tenir la possibilitat de retrobar quelcom que havies donat per perdut. —No fa gaire que el vaig donar al casal d’infants. Per a la seva biblioteca. —Merda! Es pot recuperar? —vaig preguntar-li entre emprenyat i esperançat. —Però què t’agafa amb aquest llibre? No fa anys que estava arraconat omplint-se de pols. Tens unes fal·leres! Quan eres petit només volies acabar-te’l, després l’arracones anys i panys, i ara t’agafen les presses per trobar-lo. —L’he de tornar —vaig dir com a argument prou convincent. —Fins ara no te l’han reclamat? No l’havien pas de menester. —No ho sabem això. Des que me’l van deixar i fins avui no havia tornat a veure el seu propietari. —Vaja! Que se n’havia anat a viure a l’estranger? —Més a prop. A Sants. Bé, per ser exactes, al començament d’Hostafrancs —vaig informar-la. —Doncs si tan important és, en duem un altre al Casal, el canviem, tu agafes el 157, et plantes a Sants i l’hi tornes. —Mare. —Què? —Crec que estic enamorat del propietari del llibre —vaig deixar anar. —Què ets homosexual? —em va preguntar. —Propietària, propietària —vaig apressar-me a aclarir. —Tampoc no passaria res. Que nosaltres som moderns, però és clar amb les noies que has anat, les revistes de dones despullades i que ets més aviat cavallot, doncs m’hagués vingut de nou. En canvi ton germà, que no ho és, tot i la mala llet que gasta, què vols que et digui. No m’hagués sorprès tant. És més finet —va deixar anar mentre em captivava la seva capacitat per fer degenerar una conversa sobre un llibre en una elucubració sobre la major o menor sorpresa que li podria causar el descobrir la identitat sexual dels seus fills. —El llibre és de l’Alícia —vaig concretar-li. —Quina Alícia? —L’Alícia Borràs, la del Barbor. —Què dius! Ja deu ser gran. Em va dir ton pare que el bar l’havien tancat d’ençà la mort de la dona del Borràs, la mare de la nena. —Sí. M’ho va explicar. Està molt guapa. —I com és que us heu tornat a veure després de tant de temps? —em va preguntar la Valèria. Era una pregunta raonable, perquè

225

el meu pare, que no és de bars, poc havia freqüentat el Barbor, i de l’Alícia i d’aquella família, tampoc se n’havia parlat gaire a casa. —Vam coincidir un dia per casualitat i em va donar el seu telèfon, la vaig trucar i avui hem quedat. Parlant, parlant ha sortit el tema del llibre i li he dit que li tornaria. —Hi estic d’acord. Els llibres són quelcom molt personal i s’han de tornar. Demà aniré al Casal a buscar-lo. —Gràcies —vaig dir-li. —No seré jo qui et foti enlaire una bona excusa per tornar a veure a la noia dels teus somnis. —No és la noia dels meus somnis —vaig aclarir. —Ja m’ho diràs demà quan et llevis. La mare m’havia clissat de seguida i això no tenia cap mèrit, doncs es veia d’una hora lluny que jo estava frisós per tornar-la a veure. Entre el temps que va passar, perquè la meva mare recuperés el llibre i el que jo vaig deixar passar, perquè no se’m veiés massa ansiós per tornar-la a veure des d’aquella primera cita, ﬁns que vam tornar a quedar, devien passar pel cap baix no menys de quinze dies. De normal poc temps, per a mi una eternitat. Aquell temps el vaig dedicar a actualitzar el meu blog, que feia dies que tenia una mica abandonat i a data d’avui, encara conservo i on poder penjo el que ara escric. Aquest lloc web es diu Molta barra i quatre barres. És una pàgina d’internet que vaig parir per posar de manifest les injustícies que ens envolten. A l’àmbit micro i macro. Des del problema més petit que li pot afectar a una persona en particular, com ara jo, als problemes globals que ens afecten a tots i on tots hi poden dir la seva, si volen. El lema és “protestar per avançar” i segur que a molts dels que manen o manaven, polítics o no, els toca el voraviu. Abans no continuï parlant de la meva relació amb l’Alícia, us en faré cinc cèntims, perquè el meu blog, el meu caràcter i d’altres circumstàncies de la meva vida, no sé per quins set sous, es van conjurar per conﬂuir en els esdeveniments que vindrien després i que m’han dut on sóc ara, fent el que estic fent.

* * * Devia tenir setze o disset anys quan vaig començar a fer un diari de la meva vida a causa probablement d’haver conegut l’Alícia, haver conegut el sexe, haver conegut la notícia de no ser ﬁll de qui pensava

226

ser, tenir un germà i patir inseguretats, dubtes i força acne. Les meves reﬂexions, la situació social del moment i la necessitat de deixar-hi constància, a banda de la manca de noves tecnologies en aquell moment, van generar sense jo saber-ho l’embrió del que seria el meu blog, però que en aquell moment només era un bloc de paper quadriculat, enquadernat en espiral superior i mida quartilla. Anys després de rellegir-lo comprovo, al meu pesar, que poques coses han canviat i moltes han empitjorat. Les anotacions al meu bloc m’han donat peu a fer comparacions per reivindicar molts temes al meu blog més de trenta anys després. Comparem: Bloc, setembre de 1979 12/09/1979: Aviat tornaré a l’institut, tercer de BUP. Em trobaré amb els mateixos imbècils que m’han fet la vida impossible, i poder me’n trobaré de nous, més imbècils encara. Intentaré passar d’ells i de pas passar desapercebut. Per sort n’hi ha que “pringuen” més que jo i em fa pena. Això s’ha d’acabar. 18/09/1979: S’ha promulgat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que s’haurà d’aprovar aviat. Sembla que la mort del dictador, la democràcia, la tornada del President Tarradellas i les multitudinàries manifestacions del “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” han servit d’alguna cosa.

Bloc, novembre de 1979 15/11/1979: El meu germà Abel ja no es pixa al llit i a casa hi ha festa grossa, jo per contra m’he cagat a l’enfrontar-me al “xulo” de l’insti, però li he plantat cara i després de rebre un raig d’hòsties, he aconseguit fotre-li un cop de peu als ous que l’ha deixat plegat. Això m’ha donat popularitat entre les noies i entre els més desafavorits, que no saben que són els que patiran les represàlies de la vergonya del fatxenda. Intentaré seguir passant desapercebut, però em temo que acabaré liderant la revolució dels que no són ningú. 20/11/1979: Mentre els nostàlgics del règim ploren pel quart aniversari de la mort del dictador, a casa meva i a moltes d’altres celebren la mateixa efemèride, però amb una festassa, perquè a més a més s’ha

227

signat l’Estatut de Catalunya i ja som autònoms per fer i desfer. Segons l’Estatut aprovat, entre molts articles, els que fan referència al nacionalisme i als calés que és el que als catalans ens preocupa diu: - La llengua pròpia de Catalunya és el català. - La gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels seus propis tributs correspondrà a la hisenda de la Generalitat. Si això funciona, pas a pas, a la llarga anem disparats cap a l’Estat propi.

Més de trenta anys després comprovo que no tan sols no tenim estat propi, sinó que l’únic estat que es veu és el de la desesperació dels molts que, com jo, ens havíem fet certes il·lusions. Anem endarrere com els crancs. Entre les notícies que surten, que sóc ﬁlòleg de llengua catalana, els esdeveniments tràgics recents i que em veig en certa mesura participant del fracàs col·lectiu com a integrant de la classe política, comprendreu que em senti força desanimat mentre repasso algunes de les darreres entrades al meu blog: Blog, juny de 2010 10/06/2010: Avui m’ha arribat a casa una invitació per fer un sopar de retrobament d’antics companys de l’institut. Ni de conya em tornaré a veure amb aquella colla d’imbècils. Només em quedarà el dubte de comprovar si el fatxenda de la meva puntada als ous ha aconseguit ser pare o em vaig carregar tots els seus capgrossos. 29/06/2010: Parlant de castracions, el Tribunal Constitucional ha capat l’Estatut. Ens l’han trinxat i ara ens han retallat 14 articles i 27 més els han tornat a escriure a la seva bola. Estem pitjor que fa trenta anys. Deﬁnitivament Catalunya no té cabuda a Espanya.

Blog, juny de 2012 15/06/2012: Estic simultaniejant escriure les meves memòries, amb sortir-ne viu de tot plegat i ﬁcant les darreres anotacions al blog. Desconec com acabarà tot, però no pinta gens bé. 26/06/2012: Els pitjors auguris s’han acomplert. El Tribunal Suprem, com ja havia fet temps abans el Constitucional o pel que havia fet temps abans el Constitucional (a la ﬁ són tots els mateixos), ens ha

228

donat pel cul. Ha anul·lat diferents articles sobre l’ús del català. A partir d’ara, i novament després de trenta anys funcionant l’immersió lingüística, diu que no és vàlid el decret pel qual es ﬁxava el català com a llengua pròpia de Catalunya que és, com la llengua vehicular en l’ensenyament de tres a sis anys. Bé, que el que ara s’estilarà és: “Niños, el que quiera mear, que levante la mano”. Per cagar-s’hi. I en castellano i sense aixecar la mà. I a València no es veu TV3; a Les Illes, el català no és la llengua oﬁcial, i a la Franja es parla aragonès oriental. I el president d’Extremadura diu que del Pacte Fiscal res de res, que això és trencar Espanya i que som uns insolidaris. I té la Ibarra, vull dir la barra, de dir que si ho féssim, seria un espoli. Doncs perquè m’entenguin els de 6 i els de 66: “Que os den!” No em feu massa cas perquè, tot i creure que tinc raó, ho veig tot negre, perquè avui tinc un mal dia.

* * * Tornem on érem. Érem a punt que jo li tornés el llibre a l’Alícia i aquest és un moment important a la meva vida. Després de recuperar Demà a les tres de la matinada i de sentir-me preparat, vaig fer la trucada. —Alícia? —Vaja, per ﬁ! Ja em pensava que no volies saber res de mi. Doncs si no m’haguessis trucat tu t’hauria a trucat jo, ni que fos per enviar-te a pastar fang —semblava alterada o ofesa. L’hauria de calmar, a veure si per ser massa prudent encara la cagava. —Doncs jo anava boig per trucar-te, però és que he trigat a trobar el teu llibre per poder-te’l tornar —li vaig aclarir pregant perquè ho entengués. —Tonto! T’hagués trucat per renyar-te, però no per engegar-te. I has trigat per trobar el meu llibre. Què és mono! Bé. Estava la cosa més calmada. —Com quedem? —li vaig preguntar. —Després del petonàs que em vas fer l’altre dia, com a amics i prou no. —Em refereixo a si quedem demà i on. Avui tens ganes de conya, eh? —li vaig deixar anar. L’Alícia segons com, em recordava la Valèria. —Jo demà estaré a la feina ben bé ﬁns a les vuit, però no t’ho puc assegurar. Em vens a recollir? —Cap problema. A les vuit, doncs? On he d’anar?

229

—Sí. Quan hi siguis em fas un truc. Vens en cotxe? —em va preguntar. —No. No tinc ni carnet de conduir —li vaig explicar esperant no decebre-la. —Millor, perquè aquí està fatal per aparcar. Anirem en metro o en tramvia que és més romàntic. Deﬁnitivament aquella noia cada cop m’agradava més. —Però on treballes? —li vaig preguntar abans no pengés, no fos cas que em quedés sense saber on anar i estava a punt de quedar-me sense saldo. —Treballo a Looking Fashion —i em va donar l’adreça d’un carrer del centre de Barcelona. Les més de trenta hores que restaven per trobar-me amb ella se’m farien d’allò més llargues.

230