Versió definitiva (part 2)

PART 2 Tot principi té un final (2012-2014)

Amb un petó sabràs tot el que he callat.

Pablo Neruda

Capítol 17 Aquell dia d’estiu proper a Sant Joan, el de la cita, estava neguitós de no dir i després de fer diferents canvis de conjunts de vestuari, a quarts de set ja anava tot mudat. Texans nets i planxats, una camisa blanca per fora i bambes amb cordons nous, ben pentinat i perfumat em feia l’efecte que feia goig. Per desconeixement i per desgràcia em vaig posar una colònia del meu pare que, després descobriria, no li faria gens el pes a l’Alícia.

Anava amb temps perquè no sabia quina opció triar per arribar a l’adreça que m’havia donat l’Alícia. Podia agafar el 63, que anava fins a la plaça Universitat, baixar al carrer Balmes i caminar una mica o agafar el mateix autobús però baixar a la Diagonal i agafar el metro de la línea verda per fer transbord a la vermella i caminar menys.

Vaig optar per caminar per l’exterior, doncs el transbord pel subsòl també era un passeig i preferia l’aire lliure a l’aire artificial i reclòs del transport subterrani.

Mentre mirava per la finestra un recorregut fet milers de vegades pensava que amb les presses de la conversa no li havia preguntat de què feia. Ni ella, ni la seva empresa: Looking Fashion.

Pel nom, i durant el trajecte, imaginava a què es podia dedicar l’empresa i l’Alícia.

Opció A. La fàcil: És una perruqueria d’aquelles que si vols et fan un canvi d’imatge total i ella és una de les assessores d’imatge més reconegudes, i els clients i les clientes se la rifen.

Opció B. La interessant: És una agència de models plena de ties bones, algunes massa primes, i de paios que no saps bé si són carn o peix i paios que marquen tableta. L’Alícia és una ex top model que ara es dedica a alliçonar les jovenetes que volen prosperar. Els fotògrafs i els dissenyadors se la rifen.

Opció C. La difícil: És una boutique d’alt standing on la gent, principalment dones que estan carregades de duros van a gastar-se’ls

235

mentre són assessorades i es prenen una copa de cava. Ella és la millor personal shopper i tots els que volen comprar i gastar se la rifen.

Al baixar del bus i de camí a la seva feina vaig ponderar les tres opcions per valorar quina seria la que em fes més el pes tenint en compte els meus gustos i que era l’Alícia. Poca broma.

Que fos perruquera m’estava bé, però hi havia molta competència.

Ser assessor d’imatge està bé, però són moltes hores i molts caps o moltes mans o molts peus. Eggs! No ho sé. Sí, però no.

L’agència de models està bé si la teva xicota no hi treballa. Perquè allà segur que hi ha molt bavós que se les dóna de dissenyador marieta i amb l’excusa d’ajustar la roba ho toca tot. Cap problema, com és monyes. Doncs a mi no m’enganyen.

Lo de personal shopper m’agrada més. Fa més per ella i el risc és baix. És clar que sempre hi pot anar a petar el típic separat, o solter o vidu vell i forrat que amb l’excusa de comprar va exhibint el seu poderío per enlluernar les noies i acabar enduent-se-les al llit.

Cap opció m’acabava de fer el pes.

Com ja arribava, vaig optar per arriscar i triar la opció D, que era un mix de les tres: un gran saló on t’assessoraven en temes d’imatge i tant et feien un canvi de look al cap com en la forma de vestir, i aquí és on entren els models que et faran l’efecte de com quedaràs. I com hi falten complements o el canvi d’imatge és per un esdeveniment important, també hi cal el personal shopper. Seria com un servei complet i l’Alícia seria l’encarregada de tot i les clientes i els clients amb calés se la rifarien.

Cap de les opcions encaixava quan vaig arribar al portal del número que m’havia donat l’Alícia.

Era una escala de finca antiga però majestuosa de l’Eixample barcelonès amb la porta no tancada, que no oberta (vaja, que espitjant-la s’obria) i amb porter.

—Bona tarda. Va a algun pis en concret? —em va preguntar aquell senyor d’uns cinquanta anys amb poc cabell, molt bigoti i bata blava mida tres quarts. Era evident que aquella mostra de cortesia i amabilitat amagava una evident barrera d’entrada, no fos cas que jo fos qualsevol desaprensiu que pogués destorbar la pau dels acabalats veïns.

—Bona tarda, vaig a Looking Fashion —li vaig dir.

—És al segon pis —em va informar mentre es dirigia diligentment a obrir-me la porta de l’ascensor per donar-me pas.

—Gràcies, però he quedat aquí baix amb una persona —vaig dir-li donant-li a entendre que no calia que es prengués més molèsties. Ho

236

va entendre de seguida, perquè va tornar a situar-se darrere el taulell que hi havia en aquella recepció. No em treia els ulls de sobre mentre jo marcava el número de l’Alícia.

—Alícia, estic aquí. Que ja surts?

—Com? —Ara em faràs pujar? Val, però cinc minuts i marxem de seguida.

Sí, ara pujo.

Només m’havia sentit a mi tres frases i aquell porter ja estava altre cop obrint la porta de l’ascensor i ficant-me una cara com volent dirme “Ho veus, burro, com ja ho havia fet bé jo abans!”.

—Gràcies —li vaig dir de nou, posant cara de dir “que n’ets de xafarder, imbècil, porter havies de ser” i un cop tancada la porta vaig prémer el botó del segon.

Un cop a dalt vaig arribar a la porta, que era tancada, on s’hi veia el rètol de Looking Fashion. Vaig trucar.

—Hola, Albert. Passa. —Em va obrir la mateixa Alícia que amb aquelles paraules i un petó em va fer entrar.— Seu, que de seguida estic.

Em va fer seure en una mena de petita sala d’espera on també hi havia un mostrador, que vaig deduir era el lloc de la telefonista perquè hi havia una centraleta de telèfons, mentre l’Alícia se n’anava per un llarg passadís on a banda i banda hi havia com despatxos amb vidres glaçats.

Era un lloc acollidor i minimalista. Gens carregat i decorat amb força gust i tant podia ser una consulta mèdica com un despatx d’advocats o d’un notari però, a banda del fet que el nom no li esqueia, no hi havia per enlloc totes aquelles prestatgeries plenes de llibres tècnics que ja et fan situar.

L’Alícia va tornar a venir fins on era jo.

—No et fa res oi que enllesteixi un tema? És un minut —em va dir.

Jo no me’n vaig poder estar de preguntar-li abans no tornés a marxar.

—Perdona, aquí què feu?

—No t’ho havia dit? —em va dir abans de dir-m’ho.

De totes les opcions, la fàcil, la interessant, la difícil, fins i tot la mixta que jo m’havia inventat va resultar ser la impossible. Que fort!

Looking Fashion era un agència de detectius i l’Alícia, detectiu privat.

Va sortir al cap de deu minuts acompanyada d’un noi més jove que ella, i que jo, que donava la pinta de tot menys de detectiu privat, que és el que era, segons em va dir l’Alícia quan ens va presentar.

237

—Mira, Joan —el noi aquell se’n deia—, et presento l’Albert, el meu xicot.

—Albert, aquest és en Joan Buixardares. El meu cap i un bon amic.

I ens vam saludar.

—Encantat —vaig dir mentre pensava en com m’havia qualificat l’Alícia.

—Igualment —em va respondre deixant-me anar la mà que m’havia premut amb força, com a mi m’agrada i no aquelles encaixadetes de merda que sembla que toquis un peix bullit.

Després de sortir de l’agència de detectius vam anar xino-xano per fer temps a sopar alguna cosa. Vam agafar carrer Aragó des de Roger de Llúria i des d’allà fins passeig de Gràcia a mirar tendes. Eren gairebé les nou quan vam passar per davant de la Casa del Llibre que me’n vaig recordar.

—Ai! Gairebé se’m oblidava. Això és teu —vaig dir-li a l’Alícia mentre treia de la meva bossa bandolera de roba color caqui el famós Demà a les tres de la matinada.

—Gràcies. Però no el necessito. En tinc un altre que era de la meva germana. Com ens el feien llegir al cole i el tenies tu se’n va haver de comprar un altre. Te’l pots quedar —em va dir.

—Em sap greu.

—El què et sap greu? Quedar-te’l? —em va dir.

—No. Que us n’haguéssiu de comprar un altre per culpa meva —vaig confessar.

—No pateixis que no ens vam arruïnar. Mira, si tens un boli te’l dedico.

Vaig regirar per la bandolera però no vaig trobar cap bolígraf ni res que se li assemblés.

—Doncs no. A part de la bandolera, la cartera i el llibre que t’he donat no porto res més a sobre —desconec perquè li vaig donar tants detalls amb un no hagués estat suficient. Devien ser els nervis.

—Sí que portes una altra cosa a sobre —em va dir.

—El què? —li vaig preguntar doncs no sabia a què es referia.

—Perdona pel que ara et diré, però portes com a mínim un litre de colònia i de les que fan un tuf que tira d’esquena.

Em volia fondre.

Jo que m’havia perfumat a consciència, per fer bona olor, girava el coll intentant ensumar-me a mi mateix, però no notava res i li vaig dir que poder no n’hi havia per tant.

238

—És que tu ja ho tens ficat al nas, però buf! —va dir mentre feia el gest de tapar-se el seu. I encara va afegir:— No te la posis més. Fa olor a loció de després de l’afaitat, però de barberia de vells.

Tot i que segurament tenia raó, aquell comentari em va tallar una mica el rotllo.

Ella ho devia notar, perquè se’m va posar a fregar i agafant-me el braç em va dir: —Va, anem a sopar. Ara ja no es nota tant, devia ser una bafarada —i vam seguir caminant. Se li ha de reconèixer que n’estava de mi perquè, si era veritat que la meva colònia feia tanta pudor, estant com estava tan a prop devia estar mig marejada.

Com volia pagar jo però anava justet li vaig proposar anar a un Pizza Hut del carrer València. Dels restaurants de menjar ràpid i assequibles per la meva butxaca va ser el que més s’assemblava a un lloc romàntic per al nostre primer sopar de parella.

Un cop entaulats jo em vaig demanar una pizza barbacoa i una cervesa i ella, uns tagliatelle al pesto i una altra cervesa, i també vam demanar un plat de pa d’all per compartir.

—Quan em vas dir el nom on treballes, Looking Fashion, em vaig imaginar que era qualsevol cosa menys una agència de detectius —li vaig dir sense entrar en detalls sobre les possibilitats que havia contemplat.

—D’això és tracta —va respondre.

—Sempre havia pensat que perquè una empresa tingués èxit calia publicitar-la, i entenia que la millor manera era que el nom i la cosa tinguessin certa relació, com Zapatones per a una sabateria o Pelos per a una perruqueria, no sé.

—No t’has fixat que enlloc posa que som una agència de detectius? —em va preguntar.

—És veritat.

Més a favor meu. No tan sols el nom no corresponia al que feien, sinó que si passaves per allà no sabries mai que en el segon d’aquell immoble hi havia uns detectius.

—Està fet expressament —va dir i va interrompre la conversa perquè el cambrer ja ens duia el que havíem demanat.

Després d’intercanviar-nos menjar, un donant-li a la boca de l’altre amb la forquilla d’un, de fer-nos un petó amb la boca plena i amb els llavis plens de salsa i de fer coses d’aquestes que es fan en els primers moments de l’enamorament, vam reprendre la conversa.

—Ho fem perquè no volem que ningú identifiqui el lloc amb una agència de detectius. Ve a ser com el consultori del metge al que vas si

239

no se t’aixeca o una casa de putes. La gent no vol que se sàpiga que va a segons quins llocs. És una manera de preservar la intimitat.

—Ah —vaig dir, més que res perquè no se m’hagués acudit mai fer aquelles comparacions.

—De fet a les targetes de visita, les que donem, tampoc posa a què ens dediquem.

I me’n va donar una.

Allà posava el nom de l’empresa, el de la persona i l’adreça, un telèfon i el correu electrònic, però al que es dedicaven res de res.

—Vols dir que no en feu un gra massa? —vaig dir-li perquè tot aquell ocultisme sobre la dedicació de l’empresa em semblava fora de mida.

—Imagina’t que vols investigar si el marit o la dona et fa el salt o si un empleat de la teva empresa te l’està fotent. Si et veu entrar algun conegut o amic de qui sospites, o un empleat de l’empresa o qualsevol que tingui relació amb l’investigat ja has ensenyat la ceba. En aquests casos el passar desapercebut i el factor sorpresa són bàsics.

—Explica’m algun cas. Que es pugui explicar, eh! —vaig demanarli—. Si pots. Perquè amb tant secretisme poder t’estic ficant en un compromís —li vaig recalcar perquè poder abusava una mica de la seva confiança.

—A tu sí que et puc explicar algun cas perquè ets el meu xicot, però no ho pots explicar a ningú. —Va rumiar una estona.— Mira, te n’explicaré un de bo —i mentre enforquillava uns tagliatelle em va començar a explicar el cas—: un matí ens va venir a veure un home que deia que es seguia a sí mateix —amb aquesta introducció va aconseguir captar el meu interès.

—Com? L’Alícia va continuar.

—Doncs això. Es presenta aquell home i ens diu: »—Tinc la certesa de que m’estan seguint i sé qui és. »I nosaltres que li preguntem: “Així sospita d’algú?”. »—Sí. De molta gent. Exactament dels que fan el mateix trajecte que jo. »En aquell punt ens vam quedar aturats pensant que, o bé aquell bon home no s’explicava bé o no hi era tot. En Joan li va demanar que comencés des del principi i així ho va fer: »—Des de fa un parell de setmanes noto que algú em segueix. Al principi vaig pensar que eren imaginacions meves, però hi vaig estar a l’aguait. M’hi vaig fixar. I no, no eren imaginacions. Algú em seguia

240

»I l’home, que estava neguitós, va demanar un got d’aigua que li vam servir i va continuar. »—Com ja no les tenia totes, vaig canviar el meu itinerari i vaig intentar passar per llocs on tingués uns instants per poder comprovar si em venia algú al darrere, com ara una cantonada o un portal. »Ben vist, li vaig dir jo —això m’ho deia l’Alícia.

Aquella història s’estava posant interessant i quan va venir el cambrer a retirar els plats i a demanar si volíem quelcom més vam demanar una altra cervesa per allargar la vetllada.

L’Alícia va prosseguir amb el relat.

—El cas és que aquell client va fer servir aquella tàctica i va comprovar que efectivament algú el seguia. Li vam demanar que continués. »—Al principi no tenia clar qui era. En segons quins llocs hi ha tanta gent que sembla que el vegis i després ja no hi és. De fet un dia vaig agafar el metro i vaig notar que el que em seguia també hi entrava, però en un altre vagó. El vaig identificar, em vaig canviar de vagó i vaig comprovar que m’havia perdut. Així que el vaig seguir jo a ell. »—Molt bé. El seguit es converteix en seguidor. I què? —va preguntar-li en Joan.

—Continua, continua —li vaig demanar a l’Alícia perquè volia saber com acabava tot allò.

L’interès que mostrava jo devia ser comparable al que devien mostrar l’Alícia i en Joan en els moments dels fets, frisosos perquè aquell client seguís. Ho va fer com si parlés el client: —El vaig seguir a certa distància un cop tots dos vam baixar a l’estació de Virrei Amat i juraria que si ell ja intuïa que jo el seguia, jo intuïa també que algú altre em seguia a mi. Vaja, que ara el que em seguia a mi també el seguia a ell, perquè jo el seguia quan a qui jo seguia poder era qui em seguia a mi. —En aquell moment vaig interrompre a l’Alícia i vaig posar-hi cullerada.

—Hòstia, quina bogeria. Algú més seguia al que seguia al teu client que seguia al que ell seguia. O bé caminaven en cercle o el que ell seguia que pensava que era qui el seguia no era qui el seguia perquè el seguien seguint.

—Ho estàs entenent Albert, perquè és just el mateix que vam pensar nosaltres —em va dir l’Alícia tot i que no les tenia totes, doncs segons com explicaves aquella historia, a banda de paranoica, semblava un embarbussament —l’Alícia va continuar amb la història—. Es veu que el seguit, que no el client, va adonar-se’n que el client el seguia, segons ens va explicar el client en paraules seves:

241

»—A la cantonada de Fabra i Puig amb Vilapicina a qui jo seguia em va interceptar: “Perdoni, què m’està seguint?” —li va dir el presumpte seguidor, ara seguit, al nostre client—. No es confongui, el que m’estava seguint és vostè —li va respondre el client. »—És evident que no té clara la ubicació de l’espai perquè, si vostè em va al darrere, difícilment el puc seguir, ans el contrari. »Aquell home, el seguit no el client presumpte seguidor, a banda d’educat semblava entenimentat —va dir l’Alícia. Hi vaig estar d’acord. »El client li devia una explicació que li va donar. »—Perdoni, senyor, però reconec que és cert que l’estic seguint perquè volia saber qui era qui em seguia i què volia tenint en compte que vostè m’havia seguit primer a mi. »—I perquè l’havia de seguir jo a vostè? »—Digui-m’ho vostè. Jo bé que li he dit. »—Amb molt de gust li diria si no fos perquè jo a vostè no el seguia. »—Doncs a mi em segueix algú —li va dir el meu client. »—Em sap greu, però li prego que deixi de seguir-me perquè si no qui el segueixi a vostè també em seguirà a mi i no m’agrada que em segueixin. »—A mi tampoc. »—Disculpi però no em passi el seu problema que jo ja tinc els meus. Si ens seguim seguint acabarem malament. Li prego que no segueixi per aquest camí.

Arribats a aquest punt l’Alícia va fer un glop de cervesa i jo un altre, per agafar forces i per processar tota aquella aventura. Em va semblar que fer de detectiu tenia la seva gràcia, ni que fos per conèixer històries com aquella.

L’Alícia va continuar explicant la història en paraules del protagonista, el seu client i l’home educat.

—Miri, perquè el veig preocupat i perquè no em vull preocupar jo, farem una cosa —li va dir aquell home entenimentat al client, segons va explicar l’Alícia. »—Vostè dirà. »—Com veig que tots dos fem el mateix trajecte, i poder això ha estat la causa de la seva confusió, intercanviarem els papers i demà jo el seguiré a vostè. —Arribats a aquest punt el client de l’Alícia es veu que va saltar. »—Així reconeix que em segueix.

242

»—Senyor no segueixi per aquí. Jo no el segueixo. El seguiré demà, però per esbrinar qui el segueix a vostè, així es quedarà més tranquil i em deixarà tranquil a mi, si esbrinem qui el segueix i així deixarà de seguir-me, vostè, i el que el segueix a vostè.

I així ho van fer. L’endemà van fer el mateix trajecte a peu i en metro i l’home educat va seguir el meu client.

—I què? —li vaig demanar a l’Alícia. Jo ja no me’n podia estar de saber com acabaria. Si bé no era ben bé un sopar romàntic era d’allò més emocionant.

—Doncs es veu que aquell home el va seguir i sembla ser que va perdre el meu client. »I aquí ve el més interessant..

—Què? —li vaig dir.

—Es veu que l’endemà es van trobar i l’home educat li va dir que li havia trencat tot el matí amb el seguiment, doncs li havia fet anar de corcoll canviant de ruta. Que per quins set sous havia baixat a Verdaguer i després, fent transbord, havia anat fins a Guinardó. A males el podia haver avisat. El nostre client va jurar i perjurar que ell havia estat fent el seguiment i que no li havia tret els ulls del damunt.

—I com pot ser? —li vaig preguntar a l’Alícia. Allò semblava una pel·lícula. M’ho va explicar.

—Es veu que el nostre client va seguir un altre home diferent que segons ell també el seguia.

—Vaja, que el vostre client seguia i era seguit per tot Déu.

—Això ens va fer sospitar.

No ens havíem acabat la cervesa que vam veure que al Pizza Hut ja recollien i vam demanar el compte.

L’Alícia em va proposar que en comptes d’anar a prendre res més, no devia voler que em gastés els pocs quartos que tenia, decidit a convidar jo a tot, l’acompanyés a casa seva i així m’acabaria d’explicar la història. Hi vaig estar d’acord.

Vam arribar-nos fins a plaça Catalunya per agafar la línea vermella i baixar a Sants i vam fer conya observant la gent per comprovar que no ens seguís ningú.

Ben asseguts al segon vagó del metro li vaig demanar a l’Alícia que m’acabés d’explicar aquell peculiar cas.

—Ens vam posar d’acord per fer un doble seguiment. Jo hauria de seguir el client i en Joan hauria de seguir a qui ens pogués seguir. —Jo no vaig dir res mentre esperava que continués.— El cas és que així ho vam fer i vam descobrir el que passava —va dir l’Alícia.

243

—I què passava? —vaig demanar-li.

—Doncs es veu que al nostre client no el seguia ningú. Es tractava d’una persona paranoica amb mania persecutòria que estava mig sonat. —Amb tot ja havíem sortit del metro i estàvem gairebé al seu portal.— I saps què? —va dir l’Alícia.

—Què? —vaig respondre.

—Que a punt va estar l’home educat de posar-li una denúncia per assetjament, però gràcies a això va comprovar que nosaltres érem bons fent la nostra feina i vam guanyar un nou client, a més del client sonat.

D’un en vam fer dos. Cas resolt.

L’Alícia va donar per acabada aquella paranoica història.

—Que fort! —vaig dir.

—Doncs el més fort encara no ha arribat. Això que t’he explicat m’ho he inventat —em va dir fent-me un petó i convidant-me a pujar al seu pis. La mare que la va parir!

Un cop a dins va entrar a la seva habitació i va sortir amb una faldilla curta tot dient-me que tenia un deute pendent amb mi.

—No volies que em posés faldilla? —em va dir.

Quan li vaig tocar el cul mentre ens petonejàvem i anàvem cap al llit vaig comprovar que no duia calces.

Em va ensenyar, com anys abans m’havia promès, que tenia pèls a baix i moltes més coses i jo li havia tornat el llibre, tot i que m’havia dit que me’l quedés amb dedicatòria inclosa.

Era ja demà a les tres de la matinada que havíem saldat el deute i amb escreix.

Aquella nit plena d’amor i sexe va fer que dormís poques hores i poques hores dormiria els següents mesos en els que simultaniejava estades a Hostafrancs amb Esplugues i passava les hores ocioses, perquè no hi havia manera de trobar feina, tret d’ajudar el meu pare a passar-li feina al seu encarregat, perquè la Valèria per a fi havia aconseguit que el meu pare es jubilés i se n’anessin a viure a la caseta de la costa.

De fet el meu ajut i la pressa perquè allò fructifiqués obeïa a un interès personal: que pogués fer jo ús del pis d’Esplugues per formalitzar la relació amb l’Alícia i estalviar-nos el lloguer del seu pis, tenint en compte que jo no aportava res a l’economia familiar.

Un dia, després d’un temps fent viatges a Looking Fashion, l’Alícia em va dir que l’anés a buscar més d’hora perquè en Joan, el seu cap, volia parlar amb mi.

A les sis em vaig presentar a Looking Fashion. El porter de sempre, i a qui jo no podia veure, i em sembla que el sentiment era mutu, em

244

va saludar d’esma mentre ajudava una veïna a ficar bosses de la compra dins de l’ascensor.

Vaig preferir pujar a peu que esperar que l’ascensor quedés lliure, només eren dos pisos.

Vaig picar. Em va obrir, des de dins, la noieta guapota d’uns vint anys que responia al telèfon des de la recepció que havia vist molts cops.

Abans no em presentés va sortir en Joan.

—Bon dia, Albert, passa que ara t’atenc. Tu i l’Alícia no perdeu el temps, eh? Les nits que compartiu deuen ser llargues, perquè tant tu com l’Alícia, sempre que us veig, feu cara de cansats. Ben fet! —i dirigint-se a la noia de recepció li va dir:— Rosa, ensenya-li a l’Albert l’agència i després l’acompanyes al meu despatx.

I la noieta aquella em va fer una visita guiada.

Vaig comprovar que aquell pis en realitat eren dos que els havien ajuntat. Un llarg passadís comunicava l’un amb l’altre i hi havia sales, despatxos, arxius, una zona d’informàtica i alguna altra cambra que no vaig saber definir per al que servia. Hi havia també un petit menjador amb taules rodones i cadires, uns fogons, una nevera, un microones i una màquina de cafè. Hi havia també dos lavabos, molta claror i fil musical.

Després del passeig, la Rosa em va acompanyar fins el despatx del cap.

No vaig veure l’Alícia per enlloc i ell se’n devia adonar.

—L’Alícia està fent un seguiment, deu estar a punt d’arribar, m’ha dit que l’esperessis. Vols prendre alguna cosa?

—Sí, gràcies, un mica d’aigua —realment la necessitava perquè amb els nervis de no saber què volia aquell home tenia la boca seca.

Com era dret em va fer seure en una de les dues cadires que hi havia enfront de la seva taula de despatx que era tota de vidre. Hi havien diplomes a les parets, una llibreria al fons i un ordinador a la cantonada de la taula. A la paret hi havia una rèplica del quadre del cinquantè aniversari del Barça, fet per Joan Miró, i una foto d’una dona extremada i dos nens petits tots molt alegres, que vaig deduir devien ser la seva família.

La Rosa ens va portar un aigua per a mi i un whisky curt amb gel, segons havia escoltat que el Joan li demanava. Va veure que jo mirava la fotografia de la seva parentela.

—Són la Carme, el Marc i l’Andreu. Macos, oi?

—Sí, molt. Tens una família molt maca —li vaig dir.

245

—Doncs no existeixen —em va respondre. Vaig quedar parat.— Entenc que teníeu altre feina que parlar de mi i per tant suposo que l’Alícia no t’ha explicat que sóc gai. Els noms me’ls he inventat i la fotografia és d’una base de dades amb drets d’autor. Tot en regla. Als clients els dóna confiança el saber que tot i ser detectiu i veure i investigar segons què, sóc un honorable pare de família. Rés més lluny de la realitat i com que si no em desmeleno, no tinc massa ploma, doncs cola. És bo per al negoci.

—Ah! —vaig dir fent cara de sorprès.

—No pateixis, que se’t veu d’una hora lluny que ets hetero, jo tinc parella estable i a sobre estàs amb l’Alícia. —La cara de sorpresa no venia perquè em fes por que em tirés l’ham, més aviat era perquè aquell noi ho tenia tot calculat i realment devia fer bé la seva feina, si del que es tractava era de semblar el que no era.— Parlem de l’oferta de feina. Et faré alguna pregunta i m’hauries de respondre el més ràpid possible. D’acord? —em va dir mentre es reclinava en la seva butaca.

—D’acord —vaig respondre tot i que no sabia que era allà per una feina.

I va començar el que devia ser una prova.

—Quants despatxos creus que hi ha des de recepció fins aquí?

—Tres —vaig respondre.

—I de recepció cap a l’altre banda?

—Cap —vaig dir.

—Segur? —em va preguntar donant-me a entendre que havia fallat la resposta.

—Seguríssim —vaig afirmar per matisar després:— hi ha un menjador amb cuina, un lavabo, dues sales de reunions, una sala d’arxiu i dues cambres que ben bé no sé què són, però despatxos el que es diu despatxos amb taules i cadires d’oficina com a llocs de treball, en aquella zona no n’hi ha cap.

—Ben vist —em va dir.

—Algun detall més que t’hagi cridat l’atenció? —em va demanar.

Allò ja era per nota.

—No crec que sigui important, però la Rosa no du sostens i poder té pensaments libidinosos o l’aire condicionat està massa baix tenint en compte com se li marquen els mugrons. El que està al despatx del costat de la sala d’informàtica porta perruquí i bastant ben aconseguit, perquè gairebé no es nota. El quadre de l’entrada del Crist d’en Dalí està tort a la dreta, al lavabo de la teva zona se li està acabant el paper

246

del vàter i la camisa que portes l’estrenes avui, encara et penja un tros del fil de l’etiqueta que deus haver tallat aquest matí.

—Bravo! Bravo! —va dir en Joan mentre m’aplaudia posant-se dret.

—Gràcies. Sóc força observador, ho reconec.

—Qualitat necessària però no suficient per treballar com a detectiu, però estic impressionat. Si vols treballar aquí, la feina és teva.

De seguida ens vam posar d’acord. El sou era més que digne, sobretot perquè en aquell moment jo no tenia sou. L’horari dependria del servei, però no superaria, en principi, les sis hores al dia, cinc dies per setmana. Quan no treballés podria seguir amb el meu blog i la meva vida, però no podria dir-li a ningú de què feia. Oficialment era delegat de vendes. De vegades treballaria amb l’Alícia, però en cap cas havia de barrejar l’àmbit laboral amb el personal. Vaja, que em va dir sense tallar-se un pèl, que si ens donava morbo follar sobre la taula llarga de la sala de reunions cap problema, però ho hauríem de fer fora de l’horari laboral i sense comprometre cap dels serveis contractats pels nostres clients.

—Professionalitat, davant de tot. Ara ets membre de Looking Fashion. —Hi vaig estar d’acord i vam signar el contracte.— Benvingut.

La Rosa t’ensenyarà el teu lloc.

Tenia, oficialment i legalment feina.

Començant com començava evitaria a la feina massa mostres efusives de sentiments cap a l’Alícia, però amb el temps no descartava fer servir, com havia dit en Joan, la taula llarga de la sala gran i no només per fer reunions, això sí, fora de l’horari laboral.

Un cop instal·lat en una taula d’un despatx compartit amb dues persones més, i just a l’altra punta d’on m’havien dit era la taula de l’Alícia, em van fer cinc cèntims de què anava tot allò.

M’ho explicava l’Andreu, un dels detectius més veterans de l’empresa, amb vint anys de carrera.

—Això ha canviat molt des que vaig començar pel meu compte —em va dir—. En aquells temps per enxampar algú o resoldre un cas t’hi havies de passar dies i nits fent seguiments, i per tenir proves ni t’explico. Amb aquelles gravadores i aquelles càmeres de foto. Com per passar desapercebut. Però era més autèntic, això sí. —Va continuar:— Ara les noves tecnologies imperen. Qualsevol pot fer de detectiu i perdona, que no va per tu —em va dir perquè no em donés per alludit, que me n’havia donat, perquè realment jo era un qualsevol en aquell món.

247

—Porteu casos importants? —li vaig preguntar.

—Això depèn del que consideris important. Normalment el que fem és investigar temes d’infidelitats, causes de divorcis, temes laborals per penques que agafen la baixa i estan més bé que tu i que jo, algun robatori d’empleats a les empreses o a les cases particulars per part del servei, investigar si un fill es droga o per saber en quins ambients es mou, temes d’assegurances i algun que altre espionatge industrial.

Coses d’aquestes —em va aclarir.

—I coses més grosses com segrestos, assassinats, robatoris...?

—Difícil. Aquests temes els porten més la policia sobretot perquè requereixen molt temps i costen molts diners que la gent no té. De vegades ens arriba algun cas sobre desaparicions, sobretot de majors d’edat. La policia en aquests casos fa la seva feina, però si passa molt temps, el tema queda mort i com que representa que el desaparegut pot haver fotut el camp, el cas queda en via morta. En aquest casos hi ha clients que volen que nosaltres reprenguem el tema on s’ha quedat, però no és massa habitual. »Si et pensaves que aquí fèiem de Sherlock Holmes o de Poirot vas errat. Això ho trobaràs a les novel·les o a les pel·lícules, però a la vida real no.

—Vaja que no és tan emocionant com em pensava.

—Depèn. Tu saps com n’és d’emocionant que vagis darrera d’algú que no aconsegueixes enxampar, perquè el paio és llest, i a la fi per qualsevol detall l’enxampes i aconsegueixes proves que l’incriminin? És l’hòstia. T’agafa un subidón. Un cop vaig enxampar un que se les sabia totes i quan érem als jutjats em va dir, “eres bueno tío, muy bueno”. Me’n vaig sentir orgullós.

—Me n’alegro —li vaig dir veient-lo emocionat explicant la seva feina. Aquell home realment ho vivia.

—Ara instal·la’t i comprova que el correu electrònic, l’accés a la base de dades i totes les gaites informàtiques funcionin, que demà el noi de sistemes estarà per a tu però com et descuidis alguna cosa o no et rutlli bé, perquè t’ho arregli t’hi passaràs la vida.

Li vaig fer cas i me’n vaig anar cap al meu lloc on vaig trobar-me amb el noi de qui em parlava l’Andreu.

Mentre quedàvem per l’endemà quan comprovaríem que tot funcionava vaig veure arribar l’Alícia que em mostrava el dit polze amunt senyal que ja sabia de què volia en Joan parlar amb mi. Donat que jo estava assegut en una tala de despatx en comptes d’en la sala d’espera va deduir, com a bona detectiu que era, que havia acceptat la proposta.

248

Al principi feia més feina d’administratiu que de detectiu i així m’hi vaig tirar tres o quatre mesos bons que no eren especialment emocionants però sí remunerats i això ja m’estava bé. A més vaig tenir temps per enfortir la relació amb l’Alícia i oficialitzar la relació amb els meus pares, que anys després, tornaven a trobar-se amb la filla del Barbor i jo, amb l’amo. Efectivament el senyor Borràs havia envellit molt, motivat més per la manca de la dona que pel temps transcorregut.

La meva vida va transcórrer a cavall d’Hostafrancs, Looking Fashion i Esplugues i, pels horaris que feia, podia fer nit a qualsevol dels tres llocs mentre em situava amb les novetats de la meva vida i esperava l’alternativa de fer de detectiu.

Va arribar un dia que fent equip amb l’Alícia havíem d’enxampar un poca pena empleat d’una mútua que es dedicava a falsificar baixes a canvi d’una gratificació.

Enxampar aquell pobre desgraciat de la mútua va ser relativament fàcil.

Amb un parell de seguiments a presumptes incapacitats temporals, certificats per ell i als qui també havíem d’enxampar, em vam tenir prou.

Jo havia de seguir un d’aquells barruts que es veu que havia agafat la baixa al·legant que tenia mal d’esquena, i això que feia d’oficinista, a causa que la cadira de la feina no era ergonòmica i per una mala postura se li havia desviat la columna i li havia deixat importants seqüeles.

Vaja que anava tort i geperut.

“Descans i una faixa”, li van recomanar.

Es veu que no feia net perquè ja duia més de tres setmanes descansant per segon cop en dos mesos amb vacances pel mig.

Vaja, que la cosa devia ser greu.

El cas és que just després de visitar el jove de la mútua i amb la confirmació d’una setmana més de convalescència, a validar per la sanitat pública, el vam seguir.

Resulta que el paio se’n va anar amb uns col·legues a fer urban jumping, altrament dit fotre salts pels edificis i el mobiliari urbà. Amb lesió i seqüeles incloses aquell paio va fer tot el trajecte entre Muntaner i Villarroel, dues travessies, sense tocar terra començant des del terrat d’un edifici i saltant al terrat d’un altre, baixant fins un balcó i d’aquest al del costat i anar baixant de finestra en finestra fins a botar sobre el sostre d’uns quants cotxes i seguir fent camí saltant per sobre dels bancs, penjant-se a diferents faroles i acabant amb un mortal, dos flic-flacs i quatre tombarelles.

249

Per matar-se! Però del mal d’esquena ni se’n va sentir, mentre feia els bots devia dur l’esquena dreta. En canvi jo, d’anar aixecant el coll, vaig com agafar torticoli. A veure si encara hauria d’anar a veure el de la mútua per agafar la baixa.

Amb les fotografies i un vídeo d’aquell espectacle en tindríem prou per empurar al de la mútua i perquè el tolit sortís botant del seu lloc de treball.

Però per assegurar, i seguint les instruccions d’en Joan, “No podem deixar res a mitges, hem d’assegurar l’èxit i acabar la feina”, sempre deia, l’Alícia va actuar per enxampar l’altre presumpte incapacitat i que també havia passat pel personatge de la mútua.

Aquest cas no era una lesió física. Aquell paio, que no era cap jove, estava de baixa per depressió. És fotut això. De difícil diagnòstic i difícil cura i, donades les circumstàncies dels darrers temps, d’àmplia afectació entre la classe mitja.

El cas és que, a diferència de l’anterior, o amb més experiència, el pobre home no sortia de casa perquè, segons deia, no se’n veia amb cor, d’aquí la llargada de la baixa, perquè la depressió que patia era de ca l’ample.

Amb una voluntat de ferro i gran professionalitat, el noi de la mútua, complint amb el seu deure amb escreix, es desplaçava fins al domicili de l’afectat per fer els tràmits de la baixa i de pas donar-li un cop d’ull. I darrere d’ell l’Alícia.

I la professionalitat el de la mútua la duia a l’extrem, perquè molts cops l’anava a veure de nit o fins i tot de matinada.

I s’hi esmerçava perquè l’Alícia el veia entrar a casa del seu client a quarts de deu de la nit i no en sortia fins a quarts de dues. I darrere d’ell entraven tot tipus d’homes i dones i es veu que, per converses amb els veïns, allà es muntaven unes farres de cal Déu. Es veu que per ser que estava deprimit feia unes rialles que es sentien en tota l’escala i allò, segons va explicar la dona ressentida d’un veí que s’havia afegit a la festa (el marit era l’afegit no la dona, que era la ressentida), allò era una barreja entre el club de la comèdia i un club d’alterne i tirava, en paraules d’ella, a putiferi en tota regla.

Mentre rematàvem el cas, jo simultaniejava tasques administratives amb recolzament de l’Alícia que, per tal d’aconseguir proves, es va posar provocativa i amb una càmera oculta va pujar una tarda al pis, com si fos una de les moltes que hi anaven, mentre jo l’esperava a baix.

Es veu que només picar i obrir-li la porta i abans de demanar-li que passés ja li havien demanat que es quedés en boles. Allà s’hi feia de tot.

250

Homes amb dones, homes amb homes, dones amb dones, fins i tot un karaoke. I sí el de la depressió era el rei de la festa, el de la mútua era el príncep i molt devia haver canviat el protocol si havia de fer la seva feina només en calçotets i mitjons fins al genoll. I a ple dia.

L’Alícia va marxar cagant llets amb les proves a la mà i els sostens a la bossa. O era a l’inrevés?

No ho sé del cert i tampoc vaig burxar massa en aquell punt, perquè ella no volia entrar en detalls, quan ens vam trobar i m’ho va explicar, i a mi em bullia la sang.

Amb les evidències i les proves no seria difícil que el de la mútua i els presumptes incapacitats sortissin escaldats. Cas resolt.

Quan un cop a Looking Fashion li vam donar l’informe a en Joan, va quedar satisfet.

—Molt bé, nois. Albert, ja ets oficialment operatiu. Al proper cas ja volaràs sol. Ara marxeu tots dos a casa que feu cara de cansats. Ah, i demà reunió a les deu a la sala gran per parlar d’un cas important, us vull a punt.

Entre una cosa i l’altre l’Alícia no estava per gaites i jo vaig haver de tornar a Esplugues.

Quan vaig arribar a casa meva, a les deu tocades, va quedar clar que no m’esperaven.

Quina imatge. Temps ha passat i encara no me la puc treure del cap.

Vaig obrir la porta i amb una revolada em vaig plantar al menjador que vaig veure l’escena. Els meus pares estaven allà al sofà, de pèl en pèl, fent o intentant fer un seixanta-nou que fins aquell moment només era gairebé l’edat que tenien.

Hòstia puta! Que aquell sofà és un dues places i estret!

Sabeu el que és trobar-se un cul de morros? I no un cul qualsevol.

El cul de la Valèria, la meva mare, i a sota seu la cara del meu pare mirant-me de l’inrevés amb el nas allà a sota.

Per sort la cara de la meva mare no la vaig veure i menys mal perquè ja sabia el que hi havia a sota.

I es queixen d’artrosis. No m’estranya. Per prendre mal.

Fins que vaig reaccionar devien passar poc menys de deu segons, però a mi se’m va fer etern fins que vaig anar a la meva habitació després d’un “bona nit!”.

I la meva mare amb tot a l’aire i en aquella posició va i només se li acut dir-me: “Ja has sopat?”.

No vaig respondre perquè no havia sopat però m’havia passat la gana.

251

Un cop a l’habitació jo em pensava que es vestirien cagant llets, és el que se sol fer en aquests casos com per donar a entendre que no ha passat res, del pal “aquí no hay nada que ver”, però ells no.

Ells van acabar el que havien començat i devien pensar que total, com que ja els havia enxampat, a males millor no quedar-se a mitges i encara s’hi van estar una estona dale que te pego.

Quan van acabar la mare em va venir a buscar per fer-me sortir i dir-me que, tant sí com no, anàvem a sopar.

—Que no esteu tips ja vosaltres? —els vaig preguntar.

—Estic de conya! —va dir el meu pare mentre en calçotets s’estirava com si s’hagués acabat de llevar i encara va afegir:— Valèria, això que hem fet m’ha agradat. M’ha fet venir gana —i li va tocar el cul a la meva mare mentre l’acompanyava a la cuina.

—Ja us heu rentat les mans? —els vaig dir veient que estaven a punt d’enfarinar peix.

—No pateixis, que les mans no les hem fet servir per res, si de cas ens rentarem les dents —va dir el meu pare i tots tres ens vam fotre a riure.

El sopar va ser distés. Es veu que l’experiència els hi va provar.

Davant les expectatives que els pogués tornar a enxampar, la Valèria em va dir: —Un altre dia, si has de venir a dormir a casa, primer truca.

Comptant que vivia allà el més probable fora que anés a dormir i és veritat que darrerament moltes nits les passava a casa l’Alícia, però el més raonable hagués estat que la trucada la fes si el que pensava fer era no venir, però es veu que no.

Jo aquella nit vaig dormir bé, però els meus pares devien dormir plans, tenint en compte que havien fet dos àpats en poca estona.

El matí següent, a les vuit, jo ja era fora que els meus pares encara eren al llit.

No sé si dormien pel cansament de la nit anterior o repetien canviant d’escenari, però no vaig voler sortir de dubtes i vaig agafar l’autobús a les vuit i vint en punt per començar el meu primer dia de feina amb reunió important inclosa.

Tot i haver arribat d’hora a Looking Fashion, a quarts de deu poc havia fet jo, tret d’explicar-li a l’Alícia amb pèls, mai millor dit, i senyals la situació de la nit anterior.

Per contra, a l’agència hi havia força moviment. En Joan no parava de parlar per telèfon mentre la Rosa preparava la sala per a la reunió que es faria en uns minuts. Posava aigües, gots de plàstic, caramels i

252

blocs de fulls de paper. El de sistemes preparava el projector i la pantalla i l’Andreu estava d’allò més tranquil ordenant-se uns papers que poder havia de dur a la reunió.

Amb l’Alícia no vaig poder parlar gaire més, perquè va arribar tard, li va costar llevar-se, i jo em vaig haver que menjar tot sol un Donut al bar de baix, quan havíem quedat per esmorzar.

Quan faltaven cinc minuts per les deu vaig veure que la gent ja tirava cap a la sala de reunions, també l’Alícia, que va vindre fins al meu lloc per dir-me “Anem?” i hi vam anar plegats.

En aquella taula, que devia fer tres metres, hi havia per aquest ordre: en Joan, que era el cap de taula en el sentit oposat on era la pantalla; l’Andreu, que era a la seva dreta i també era la seva mà dreta, i la Rosa, que era a la seva esquerra i que també li feia de secretària. A la part llarga i enfront meu hi havia l’Alícia i un altre noi que no coneixia i al meu costat el noi de sistemes.

Aquell dia faltaven dos empleats, que estaven de servei, i la dona de la neteja per completar tota la plantilla de Looking Fashion.

—Bé. Com ja hi som tots, podem començar —va dir en Joan quan devien passar prop de deu minuts de les deu.

A la pantalla hi va aparèixer la imatge d’un home d’uns cinquanta anys, grassonet, amb poc cabell, mal pentinat i a qui tots ja coneixíem perquè darrerament no parava de sortir per televisió i radio dient-ne de tots colors en contra de la deriva independentista i embolcallat amb la bandera roja i gualda enarborant a tothora l’ensenya de l’espanyolitat.

—No cal dir, a tots els presents, que la informació, dades i qualsevol cosa que comentem en aquesta reunió i relativa a aquest cas, no sortirà d’aquí. Sempre ho és, però aquest cop en especial, tot és estrictament confidencial —va recalcar de forma seriosa el Joan que va pitjar una tecla de l’ordinador per projectar unes imatges—. La persona que veieu a la pantalla es diu Eliseu Granera i Martínez i és diputat del Parlament de Catalunya pel partit que actualment és al govern d’Espanya, a banda de membre de la Comissió d’Assumptes Socials de la cambra —ens va explicar en Joan.

—I un fatxa de collons —va afegir l’Andreu.

Per com ens miràvem tots, quedava clar que aquell home no era de la nostra corda.

Fill de pare català i mare extremenya i nascut a Catalunya, aquell home va anar pujant dins del seu partit fins a ocupar llocs importants a la capital d’Espanya, on havia viscut els darrers deu anys. Feia un

253

any, i havent-se postulat clarament anticatalanista va tornar a la seva terra per, des de dins, fer campanya de la unitat de l’Estat com a membre de ple dret en el Parlament català.

—I li paguem el sou. —En Joan va continuar:— Ha acudit a nosaltres perquè pateix per la seva seguretat. Sembla ser que, sent com és, molt, però que molt popular, ha rebut amenaces i no vol confiar en ningú de dins.

—Mala peça al teler. Això sí, ja li està bé per deixar anar tantes bajanades, i a sobre torna a casa per donar pel sac, el renegat —va deixar anar l’Andreu.

—Ep! Nosaltres som professionals i un client és un client, sigui de la corda que sigui. Així que les conviccions morals es queden a casa, a la feina és un client com qualsevol altre que ens demana ajut. Però, compte, aquest no és qualsevol —va dir en Joan en al·lusió al comentari de l’Andreu.

—I sent qui és, com és que ens arriba a nosaltres? —va preguntar l’Alícia.

—Un conegut seu, aliè al seu vessant polític, li ha recomanat la nostra agència. Pel que sembla, es tracta d’un client satisfet —en Joan n’estava orgullós.

—El que no entenc és una cosa. Aquests alts càrrecs no duen escorta? Perquè ens necessiten? —vaig preguntar jo demostrant plena integració a l’empresa i implicació en el cas.

—Bona pregunta, noi —va dir l’Andreu.

—No se’n refia de ningú. Ni de la seva gent ni dels escortes ni de ningú. Està acollonit.

—I què representa que hem de fer? —va preguntar un dels que no coneixia massa.

—Hem de fer diferents tasques per descartar riscos i, si s’escau, esbrinar qui li vol mal, si és que algú li vol mal. Poder tot són imaginacions seves fruit de la seva polèmica forma d’entendre la situació actual. De fet aquesta informació del risc que creu que corre només la té ell, gent molt afí a ell i nosaltres. Per tant si en algun moment es filtra quelcom a la premsa, ja sabeu qui se les carregarà, tingui la culpa o no.

—Vols dir que ens interessa agafar un cas així? —va preguntar l’Alícia.

—I tant. Per la xifra que sortirà a la factura quan li faci i perquè si un client com aquest queda content, no ens faltarà mai feina, pugeuhi de peus.

254

—Doncs què vols que et digui —va deixar anar l’Andreu, que era molt de la ceba.

—Vull que em diguis, i això va per tots, que fareu la vostra feina, conviccions a banda. I això és tot.

Arribats a aquest punt que, de sortir tot bé, no admetia discussió, es van repartir les tasques. Des d’aquell moment els que érem a la reunió només ens dedicaríem al cas del Granera, batejat com a cas 1714, per l’any de la caiguda de Barcelona i de Catalunya, donat el tarannà catalanista del cas, oposat al del propi afectat.

Aquell nom, la seva referència històrica i donat com va acabar no propiciaven el millor dels auguris com després es veuria.

La idea era que els més experts fessin treball de camp però sense exposar-se, o sigui investigar als més propers al client però no al client, doncs els escortes d’en Granera coneixien tots els empleats operatius que, sense saber-ho, van ser fitxats i sabien tot el seu currículum.

L’excusa d’aquell home davant els seus protectors era que coneixia a en Joan i li feia una visita, però el cert és que va anar a veure’l per explicar-li el seu cas. L’únic operatiu que era invisible en l’argot del ram era jo, perquè acabava d’estrenar-me com a agent de camp i per tant era l’únic que podia seguir-lo sense aixecar sospites.

—Vaja estrena —vaig pensar.

* * * El matí següent era dissabte, començava la meva tasca i estava d’allò més nerviós. Hauria d’actuar sol i a més seguir a aquell paio que em queia com el cul no em feia gens el pes.

Em vaig presentar amb una gavardina, i això que érem a ple estiu, un barret de palla del meu pare i un bigoti postís.

—Però on cony vas així? —em va dir en Joan només veure’m entrar mentre l’Alícia es descollonava de la fila que feia (com es deu dir aquest terme en el cas de les dones?, que es desovariava? No ho sé i això que sóc filòleg).

—És una barreja entre fesomia de detectiu i vestit de camuflatge —li vaig aclarir.

—Déu meu! A veure si entenem el què. Es tracta de que mentre facis el seguiment passis desapercebut —em va dir.

—Ja —vaig respondre-li lacònicament donant-li a entendre que no era tan imbècil i que ja hi comptava.

—Et sembla que amb aquest gavardina, i la suada que fotràs, el barret i el bigoti, que es veu d’una hora lluny que és de pega perquè a

255

més el portes tort, passaràs gaire desapercebut? Si tothom es girarà per mirar-te! Si anessis en pilotes encara hi guanyaríem.

—Si he d’anar en pèl amb mi no comptis —vaig deixar-li clar perquè per segons què no hi passo.

—És un dir, hòstia. Treu-te tot això i tu, Alícia, fes-li entendre que ha d’anar normal. Com és ell i prou, collons! Com quan va fer lo del de la mútua, hòstia!

L’Alícia se’m va endur cap als lavabos que, no me n’havia adonat encara, vaig comprovar que eren mixtos perquè hi sortia d’un vàter la telefonista posant-se bé la mini falda, que era mini, mini perquè li vaig veure una mica les calces.

—Mira que n’ets de beneit —em va dir mentre m’ajudava a treure la gavardina aquella. Quin descans!

—Vaig vestit de detectiu. He fet una barreja de Colombo i Mike Hammer. Només volia que em miressin amb bons ulls.

Va fer una rialla. És de riure fàcil l’Alícia.

—Amb bons ulls no ho sé, però sí que t’han mirat! Això ja pots donar-ho per segur. A veure, treu-te el bigotet, rentat la cara que estàs suant i pentinat una mica —i amb les mans em va com estarrufar una mica els cabells.

Amb la samarreta, els texans, mig descabellat i amb la cara de sempre, tornava a ser jo, que és el que es veu que volien.

—Ja està. Ara ja no em mirarà ningú —vaig dir com derrotat mentre em mirava al mirall on també s’hi veia l’Alícia que era darrera meu.

Vaig veure reflectida la imatge de la meva xicota que per darrere m’abraçava i em feia un petó i a cau d’orella em deia.

—Sí que et miraran, però per lo guapo que ets —i em va pessigar el cul.

* * * Havíem d’anar a la cruïlla de passeig de Manuel Girona amb Avinguda de Pedralbes, que era on vivia el client que, segons ens havia informat, sortiria al voltant de quarts de dotze. Tocava calés aquell home.

Com jo no tenia cotxe, ni en tinc ni tinc carnet, pel seguiment motoritzat havia de comptar amb l’Andreu, que em feia de xofer. Quan el seguiment fos a peu pla l’havia de fer jo tot sol.

El seu Mercedes va sortir a l’hora convinguda i nosaltres el vam seguir amb un Citroën Xsara Picasso gris de l’agència. Es veu que

256

cada dos o tres anys adquirien vehicles nous d’acord amb les marques, models i colors que més s’havien venut per tal de no aixecar sospites i evitar ser identificats. Es veu que aquell monovolum donava el perfil dos anys endarrere.

Les primeres aturades del trajecte van ser en un quiosc per comprar el diari, en castellà per suposat, i en un bar per esmorzar i en tot moment un d’aquells goril·les que duia es quedava al cotxe i l’altre anava sempre al seu costat.

La compravenda del diari va ser tan ràpida, es veu que li guardaven, que a punt vam estar de perdre’ls, perquè amb el temps que vaig trigar a treure’m el cinturó de seguretat i sortir del cotxe, que tenia les portes bloquejades i no es podien obrir amb el motor en marxa, ells ja havien sortit, comprat i tornat a entrar al Mercedes que, com duia el motor en marxa, de seguida va arrencar.

—Au va! Que els perdem —em va cridar l’Andreu traient mig cos per la finestra i fent sonar el clàxon a tot drap, que per ser un tot un professional estava donant la nota, vaig pensar.

L’esmorzar em va donar més marge.

Es van aturar en doble fila a prop de la vorera de la plaça Francesc Macià, el client la devia anomenar Calvo Sotelo rememorant altres temps, i en Granera i l’escorta que no conduïa es van asseure en una terrassa disposats a prendre l’esmorzar. Jo, seguint els consells de l’Andreu, em vaig quedar a una certa distància i em vaig asseure en una altra terrassa més allunyada on, en teoria, no podien fixar-se en mi.

L’escorta que anava amb el nostre client devia tenir més graduació, vaig deduir, doncs era qui també esmorzava, ni que fos un tallat, i mig de resquitllada podia llegir el diari del seu cap mentre anava controlant la situació i tenia en la meva opinió, perills a banda, una vida força còmoda mentre l’altre no es movia del cotxe i a banda de conduir i poder escoltar la ràdio poc més feia. Poder es tornaven i canviaven el rol segons el dia. Com per a mi aquell dia era el primer no ho vaig poder corroborar.

De totes maneres els meus pensaments podien ser errats, tenint en compte que l’Andreu i jo estàvem en la mateixa situació i ni de bon tros jo tenia més graduació.

Els galons ni que fos per antiguitat eren seus, però era ell el que es quedava al cotxe.

Per la distància en la que em trobava de l’objectiu no puc afirmar categòricament què era el que el client esmorzava. Tampoc crec que fos una informació rellevant pel cas, però ni que fos per fer punts volia

257

posar-ho en l’informe que al final de la jornada li hauria de fer a en Joan.

Per la mida de la tassa i per l’aparença dels objectes que semblava hi havia al plat que li van dur, vaig considerar diferents possibilitats: Possibilitat 1: Que la tassa fos de xocolata desfeta i el plat de xurros.

Possibilitat 2: Que la tassa fos de cafè amb llet i el plat de porres.

Possibilitat 3: Que la tassa fos de xocolata desfeta i el plat de porres.

Possibilitat 4: Que la tassa fos de cafè amb llet i el plat de xurros.

Possibilitat 5: Cap de les anteriors tret de confirmar que el client havia begut quelcom d’una tassa mida cafè amb llet i havia menjat quelcom d’un plat, mida plat de sota de tassa de cafè amb llet, que contenia quelcom de menjar de forma allargada.

Probablement, i per no cagar-la, em decantaria per fer constar en el meu informe la cinquena possibilitat. Pel que fa a mi puc afirmar, sense cap mena de dubtes, que vaig prendre’m un tallat amb la llet calenta i en got de cigaló sense nansa, que fa de mal agafar i et cremes els dits (no ho suporto), i un croissant d’aquells tots llepats que fa que t’enduguis a la boca menys trossos que els que se’t queden enganxats als dits (tampoc ho suporto) que prèviament t’has cremat amb el gotet del tallat.

Després d’esmorzar tots, el client es va quedar una estona davant del Mercedes parlant per un telèfon mòbil mentre el seu vigilant es quedava a certa distància per no escoltar, suposo, fet que jo vaig aprofitar prenent riscos per passar per davant d’on eren ells i amb un tovalló de paper agafar la cullereta del client i tornar al Xsara.

—Què dus aquí? —em va preguntar l’Andreu només pujar amb el tovallonet a les mans.

—Una cullereta de cafè. A veure si en podem treure mostres d’ADN —li vaig aclarir tot cofoi perquè me n’adonava que m’estava convertint en tot un professional.

—Però què t’empatolles?

—Home, ens pot donar molta informació —li vaig dir.

—Mira noi, s’agraeix la teva voluntat però has de saber que a l’Agència l’únic ADN9 que toquem és un diari gratuït que donaven a la sortida del metro i a més si així fos i analitzéssim la cullereta en el millor dels casos el resultat ens diria que l’ha fet servir el Granera, cosa 9. ADN va ser un diari gratuït fundat el 2005 i dissolt el 2011. Amb edicions a Barcelona, Lleida (única en llengua catalana), Mallorca, València i Castelló de la Plana.

258

que ja sabem, i en el pitjor, donat que als bars van per feina i segons com netegen d’aquella manera, ens podria sortir material genètic d’infinitat de boques a quina més pudenta. Per tant si et fa gràcia ja te la pots quedar per completar la teva coberteria, però pel que fa al cas, és irrellevant. Això sí, primer renta-la bé.

Després d’aquella explicació, que em va destrempar una mica, vam continuar el seguiment perquè el Mercedes ja arrencava i vaig optar per fer un acte d’incivisme i llençar les proves, tovalló de paper inclòs, per la finestra. Arran la conversa amb l’Andreu aquella cullereta em feia fàstic.

Vam seguir a certa distància el nostre objectiu que enfilava la Gran Via clara intenció de sortir de Barcelona. Després d’agafar la Meridiana va agafar l’autovia i va sortir per Badalona, concretament a Montigalà.

Pregava perquè el seu destí no fos el que jo pensava.

Doncs per ser que no l’encerto mai, aquell dia la vaig encertar de ple.

El Mercedes amb el Granera dins va entrar al pàrquing d’un gran centre comercial de mobiliari de cost assequible i variat, normalment autotransportat i d’automuntatge d’origen escandinau.

No ho suporto. Hauré anat a aquest centre un parell de cops i a banda de fer tot el circuit i d’haver provat tot el mostrari no he comprat mai res. Diuen que et pots fer tota una casa amb el seus mobles i segurament deu ser veritat, però jo ni tinc vehicle per dur-los ni sóc capaç de muntar-los per molts plànols i claus Allen que duguin.

A més, si et vols moblar un pis, en necessites tenir un altre per ficar una mica en ordre tot l’escampall de peces que surten de les caixes. I els cargols i les femelles van comptats. Com en perdis un, ja no pots acabar-lo de muntar. I no se t’acudeixi anar de llest i no seguir les instruccions pas a pas, perquè tens tots els números perquè quan creguis que estàs a punt d’acabar et sobri una peça que representa que és la mare dels ous i sense ella aquell moble no s’aguanta i aleshores has de desmuntar-ho tot i tornar a començar, aquest cop sí, seguint les instruccions i esperant que qui t’està observant no et digui “Què! No t’he dit que seguissis els papers? Docs no, el senyor s’ha de fer el xulo i haurà de tornar a començar” i encara et fan avergonyir.

I això ho sé del cert perquè tinc un amic que es va fer el pis així i li van haver de venir a muntar perquè estava dels nervis, gairebé no hi ha casori perquè el llit de matrimoni es veu que trontollava i la dona li va dir que en aquell estat ella no consumava. A més a més li van haver de fer algunes peces perquè de tant cargolar i descargolar aquells forats de la fusta s’havien donat i anaven balders i algun travesser estava trencat

259

producte d’estampar-lo contra el terra després d’infructuosos esforços per posar-lo al lloc i d’un alt grau de desesperació.

El cas és que l’Andreu es va aturar a certa distància del Mercedes i el goril·la, el Granera i jo mateix vam començar a fer el circuit preestablert del centre comercial de mobles.

Mentre el seguia a certa distància em preguntava com era possible que aquell home amb el seu estatus hagués de comprar els mobles allà.

No ho dic perquè siguin dolents, que no ho són, però amb el calés que aquell paio devia tocar, segur que es podria fer els mobles a mida i que li muntessin sense més. No ho sé, poder es devia voler moblar una caseta d’estiueig o poder amb la que estava caient i tenint en compte els pocs recursos que tornen a Catalunya, el mobiliari del Parlament havia de ser de versió low-cost i aprofitaven l’excedent de funcionaris per muntar-los.

Per dissimular i per integrar-me amb la gernació de gent que allà hi havia, vaig agafar una bossa d’aquelles enormes, que és gran per dur peces petites i és petita per dur segons quins embalums i que fa de mal portar, a banda d’una cinta mètrica, un bloc per escriure i un mini llapis per aparentar que era un client més. Aquests mateixos estris, el client els hi feia dur al guardaespatlles i se’l mirava amb una cara com volent dir “Au va, guanya-te’ls una mica que te’ls guanyes ben descansat”.

Amb tota la gent que hi havia, reconec que em costava seguir el client que anava per feina, mentre jo havia trobat aturades intermitents entre la zona de cuines i la de mobiliari infantil i tot i fer via a la part de dormitoris em costava de seguir. Per quan jo encara estava a la zona de mobiliari d’oficina, ell ja estava baixant per les escales que donaven al pis de baix i a més m’havia distret mirant algunes recreacions d’espais a banda d’ensopegar amb un moble de cuina Faktum Rationell, d’estirar-me en un sofà llit Ektorp, d’interessar-me per uns armaris Stolmen, prendre mides d’un capçal Bekkestua, asseure’m i gronxar-me en un seient per a nens Ekorre, d’aquells que pengen del sostre, i travessar dos cops un túnel de joc Busa. Reconec que a la secció de nens m’hi vaig estar més temps del compte, i poder hi ha una explicació perquè a casa em titllin d’infantil. Per acabar de donar-li credibilitat al meu paper, vaig posar dins de la bossa un llum de taula Väte i una catifa de bany blava Gubbskär.

Total que entre naps i cols em vaig trobar a la zona del magatzem amb la bossa aquella relliscant per l’espatlla i tirant d’un carro, que ja em diràs per què volia jo un carro d’aquells. Que per cert està disse-

260

nyat amb els dallonses perquè el que et cap al carro, que no té baranes, gairebé t’hi cap dins la bossa i els grans embalums no els pots ni encabir ni transportar doncs aquelles capses o per llargada o per amplada sobresurten per tot arreu i allò fa de mal portar. Vaja que estava fent volts gairebé a tocar de les caixes de pagar, que estaven a vessar de gent, amb un carro buit d’articles i una bossa plena d’altres articles que no tenia cap intenció d’adquirir mentre intentava infructuosament contactar visualment amb en Granera. A males amb el seu guardaespatlles que amb la mida que feia era més fàcil de trobar. Doncs no.

Pujat al carro aquell, alguna utilitat tenia, vaig intentar trobar el client però no ho vaig aconseguir. Estava donant la nota perquè allà a sobre i estirant i girant el coll com si fos una girafa va fer que sense adonar-me’n trepitges el llum de taula Väte i la deixés feta miques.

Dissimulant i evitant que el vigilant de seguretat es fixés en mi, que s’hi fixava, i aquest no era nòrdic, quina contradicció, doncs jo feia esforços per fer-me el suec, vaig camuflar la trencadissa del llum Väte enrotllant la catifa Gubbskär que vaig lligar amb la cinta mètrica de paper.

Definitivament havia perdut de vista el meu objectiu i poder aquell fet suposaria acabar perdent la feina just en els inicis de la meva primera missió. I no era una missió qualsevol.

Vaig decidir deixar mal estacionat el carro buit que duia i que vaig omplir amb la bossa de nanses que contenia el que quedava del llum Väte, la catifa de bany Gubbskär a més de la cinta mètrica, el bloc on vaig escriure tots els noms nòrdics dels productes que m’havien cridat l’atenció i el mini llapis. Així doncs, fent equilibrismes per salvar la gentada que hi havia a les cues i alçant les mans com si fos un encanonat per demostrar que no duia res, vaig aconseguir sortir d’aquella gimcana de disseny d’espais i mobiliari per a tot tipus de butxaques.

Tenia dubtes entre trucar en Joan o l’Andreu, que en tots dos casos suposava admetre el meu fracàs i probablement una bona i merescuda esbroncada, però comptava que si el client sortia i agafa el cotxe, l’Andreu em contactaria.

Però com podia contactar amb mi si no duia el mòbil? Merda!

Donades les circumstancies, com no podia fer-hi res i com ja eren quarts de dues, vaig decidir passar per la zona aquella del fast food nòrdic, li diuen bistro, i demanar un parell de hot-dogs per menjar i un refresc de cola que endraparia en aquelles taules amb tamborets incòmodes dissenyats perquè facis via i que probablement no formen part del seu mostrari.

261

Distret com estava degustant aquelles salsitxes, que per a mi és el millor del centre i per fotre-te-les no et calen instruccions, vaig notar que algú em donava uns copets a l’esquena. Concretament tres entre el clatell i l’espatlla dreta fet que va provocar que em girés tot i tenir la boca plena i em regalimés una mica per la boca l’excés de mostassa del hot-dog.

—Hòstia! —si era el Granera en persona.

—Perdoni, jove, però sense temor a equivocar-me crec poder afirmar que vostè em seguia —em va dir sense cap introducció prèvia.

Entre la sorpresa, la boca plena i la manca d’imaginació vaig optar per dir la veritat i no embolicar més la troca.

—Doncs sí —li vaig confirmar per afegir —, però representa que vostè no ho sap.

—Saber que em seguien, ja em perdonarà, sí que ho sabia, perquè de fet els he contractat precisament per això i per tenir cura que no em passava res. »El que representa que no havia de saber, per raons de seguretat, era qui em seguia —tenia tota la raó.

—I així, perdoni que li pregunti, com ha sabut que qui el seguia era jo? —li vaig preguntar perquè una mica de curiositat sí tenia.

—Està perdonat. Permeti’m que li respongui amb una altra pregunta. Ha fet molts seguiments vostè?

—Jo sol, el primer —vaig confessar-li.

—Ja m’ho pensava. —Em va dir per afegir:— Miri, sort en té que el meu guardaespatlles és una mica sabata perquè se’l veu d’una hora lluny que ens està seguint. Amb l’esmorzar ja l’he clissat i encara se n’ha sortit dignament, però aquí al centre comercial ja la cosa ha estat clara.

—Em seria de molta utilitat, de cara al futur, si me’n fes cinc cèntims —li vaig demanar.

Comptava que em faria el favor perquè aquell home era educat de mena.

—Amb molt de gust. Miri, he de dir-li que en un trajecte de cent metres he ensopegat amb vostè dues vegades. La primera a la zona de les cuines, on ha ensopegat vostè també, i la segona quan prenia mides de no sé quin moble. Ha de tenir cura amb els detalls. Tenia la cinta al revés i m’estava vostè bufant el clatell de tan a prop que era. »A més quan jo girava vostè girava igual que jo i cridava l’atenció fotent cops a tort i a dret amb la bossa.

—Em sap greu —li vaig dir.

262

—No li’n sàpiga. Ningú neix ensenyat. Però ja posats, si em permet li faré algun comentari més que espero li serveixi.

—Endavant —li vaig dir, doncs aquella conversa m’era molt útil i a més ja no l’havia perdut, o sí, però ell m’havia trobat.

Ara bé com la cosa s’allargava li vaig demanar si volia prendre alguna cosa perquè em sabia greu estar afartant-me amb ell allà sense prendre res.

Es va demanar un hot-dog amb ceba i una cervesa abans no continués donant-me més explicacions.

—Són bons aquests sandvitxos —em va dir amb dificultats per vocalitzar després de fer-li la primera mossegada al seu entrepà.

—Sí que ho són —vaig confirmar jo mentre m’eixugava la boca amb un tovallonet instants després d’acabar el segon hot-dog i instants abans de fer un glop de refresc.

En Granera va continuar fent-me els seus comentaris.

—Miri, no s’ofengui pel que li diré, però en la seva feina s’ha de ser més discret i estar més atent.

—No m’ofenc —li vaig dir pregant-li que continués perquè de fet estava més avergonyit que ofès.

—Resulta que he vist com es despistava i em perdia quan s’ha trobat a la zona de mobiliari infantil. A més ha cridat força l’atenció de la resta de clients quan s’ha estirat al llit en forma de tren i s’ha gronxat en aquella cadira per a nens que es penja. El punt culminant, i on he intentat arribar fins on era, però m’ha resultat impossible, ha estat quan ha passat diferents cops el tub aquell de roba per a nens de preescolar.

—No ho he pogut evitar —vaig excusar-me.

—Me’n dono perfecte compte perquè tampoc ha pogut evitar cridar l’atenció, la meva i de la resta de la gent, ni evitar que la noia encarregada de la secció se la cridés a vostè en repetides ocasions.

—Sóc un inútil. Hagués hagut de seguir fent la seva i deixar-me en evidència —vaig dir sentint-me derrotat.

—No digui això. L’he anat a cercar perquè em feia angúnia veure les molèsties que s’havia pres per seguir-me i pel que he vist, quan ja era al magatzem, la cara de pomes agres que feia a l’adonar-se que m’havia perdut de vista. De fet he intentat un parell de cops arribar fins on era i l’únic que he aconseguit és despistar el meu vigilant, que ja em dirà. M’he trobat en un embús intentant, com intentava, anar en sentit contrari. En aquest lloc els camins són d’una sola direcció i no hi ha rotondes.

263

—Cregui’m que no sé què dir tret de demanar-li de nou disculpes per les molèsties.

—No es disculpi. A més ja m’ha estat bé, doncs volia tenir una conversa a soles amb vostè i conèixer-lo personalment, senyor Prat.

Em vaig quedar garrativat. Aquell parlamentari important a qui havia de seguir, i a qui havia perdut a les primeres de canvi, m’havia acabat trobant a mi i a més a més coneixia el meu nom i volia parlar amb mi.

—Sap el meu nom? —li vaig preguntar per sortir de dubtes doncs em resultava estrany tenint en compte que, en teoria, jo havia estat escollit perquè era, precisament, l’únic de l’agència a qui el client no coneixia.

—Sé el seu nom i el seus cognoms, Albert Prat Florit, i moltes coses més. Li he dir, a més, que no en sóc l’únic que tinc informació de vostè tot i que per motius molts diferents.

—Sembla més detectiu que no pas jo —li vaig dir per com havia anat tot plegat.

—No cregui, que vostè, segons com, podria fer més de polític que no jo. Com a l’obra Príncipe y mendigo. Un dia ens podríem intercanviar els papers —em va dir fent una rialla poc sorollosa, perquè aquell home era molt prudent.

—Deixi’m acabar-me la cervesa i després sortiré a trobar-me amb el meu estaquirot de vigilant. Després anirem per les escales mecàniques fins al vehicle oficial i vostè ens segueix a certa distància per trobar-se amb el seu company i acabar el seguiment. Ja tornem cap a casa i no tinc intenció de sortir més —es notava que aquell home estava acostumat a prendre decisions i a donar instruccions.

—Per cert, prengui nota, pel corresponent informe que segurament haurà de fer, he comprat un marc de fotos però no en recordo el nom ni el model, només les mides vint per catorze.

—No pateixi que en prenc nota. Ho posaré tot —li vaig dir intentant donar-li a la conversa un to professional.

—Posats a prendre nota, prengui nota també, i això és important, que aquesta conversa no l’hem tinguda. Vostè i jo no hem parlat, però li prego que demà a les deu en punt em vingui a veure a aquesta adreça per tractar certs temes del nostre interès i per fer-li entendre certes coses —i em va donar una paper.

—Però, demà... —no em va deixar acabar la frase intuint el que li anava a dir.

—No pateixi pel seu cap. Ell no se n’ha d’assabentar. Ara quan acabi el meu seguiment faci l’informe. Jo el trucaré per comentar-li

264

que demà diumenge no tinc intenció de sortir i per tant no m’és de menester els seus serveis. Per anar a l’adreça que li he donat, m’hi acompanyarà un cosí meu que em farà de xofer i, per tant, sent com és diumenge dia festiu, només el xofer, vostè i jo serem coneixedors de la nostra trobada i així haurà de seguir sent com a mesura de seguretat —i va agafar com m’havia dit les escales mecàniques per trobarse amb el seu escorta. Jo vaig fer el mateix amb l’Andreu i un cop al cotxe vam fer via fins al domicili del client i després cap a l’Agència.

Per ser que era un paio que sempre parlava en castellà i que havia, com qui diu, acabat d’arribar, va tenir una conversa amb mi amb un català correctíssim.

Havia de fer l’informe de la jornada i trobar-me amb l’Alícia, a qui no havia vist en tot el dia i frisava per veure. A més havia de rumiar si li comentaria quelcom de la trobada prevista per l’endemà. Si feia cas de les instruccions d’en Granera no hauria de dir res, però estant, com estàvem, en els inicis de la nostra relació, em sabia greu tenir secrets i a més relacionats amb un client que havia sortit d’una feina que, segons com, m’havia aconseguit ella. Havia de prendre una decisió difícil.

265

Si fingim el que no som, acabem sent el que fingim.

Calderón de la Barca

Capítol 18 En el cas dels homes, generalment dèbils i, en segons quines situacions encara més, i en concret pel que feia a mi es va acomplir la dita castellana del “Tiran más dos tetas que dos carretas” o la catalana “Tira més un pèl de cony que cent mules” perquè en ambdós casos i pel que feia a l’Alícia estava totalment justificat.

Després de la meva primera i peculiar missió de seguiment, de fer-li un parell de festes a la Rosa, d’acomiadar-me fins dilluns de l’Andreu i de deixar-li fet l’informe a en Joan, vaig passar la nit a casa de l’Alícia.

No tenia perquè, però les tetes, i el que no són tetes de l’Alícia, a banda de la seva habilitat natural i de la seva predisposició a deixarme del tot satisfet, i el fet d’haver de llevar-me d’hora un diumenge, a més de no voler tenir secrets amb ella, van fer que motu proprio confessés.

—I per què et vol veure en Granera? I a soles? I en secret?

Massa preguntes per les que no tenia resposta.

—No ho sé, però pel que sembla sap més ell de mi que no pas jo d’ell, o almenys així m’ho ha fet saber. Ni que sigui per esbrinar-ho val la pena veure’l.

—Vés amb compte. Entre la seva paranoia que li volen mal, de quina corda és i el que sap de tu, no ho sé, em fa mala espina. »I a més és un radical de cal Déu, però a l’inrevés de nosaltres.

Calla que tot plegat no sigui una enganyifa i et vulgui mal —em va dir l’Alícia tota seriosa quan de normal sempre estava fent conya.

Sort que després d’aquell advertiment encara vam fer el segon clau de la nit que ens va distreure d’altres temes.

I no en vam fer tres perquè entre que era tard i que la meva necessitat de recuperació cada cop és més important, sabia que si no parava i dormia una mica l’endemà no serviria per a res. I qui sap el que m’esperava l’endemà.

266

Em va costar llevar-me, estava rendit. De normal m’adormo de seguida i a l’Alícia li costa d’allò més, però després de fer segons quines coses, i per relaxat que et quedis, a mi em costa d’allò més adormirme. Deu ser que em costa passar de la sobreexcitació anterior a la relaxació posterior, poder perquè tampoc és que passi massa temps entre una cosa i l’altre. M’ho hauré de fer mirar. En canvi l’Alícia després del “uuuufff!” final i del “que bé!”, quan m’esmero, fot mitja volta i a dormir.

Vaja que ja era un quart i cinc de vuit, que no són hores sent diumenge, i encara havia de dutxar-me, esmorzar ni que fos un cafè i agafar l’autobús per anar a Esplugues i canviar-me de roba, encara duia la del dia d’abans i feia una barreja de pudor com de suor, fum i fregit de hot-dog. I després hauria de tornar a agafar el bus per anar al centre de Barcelona. I tot en poc més d’una hora, quin estrès.

Quan vaig sortir escopetejat de la dutxa, em vaig trobar amb dues grans satisfaccions. L’Alícia, que ja s’havia llevat, i l’olor característica del cafè acabat de fer. Ni que m’hagués llegit el pensament!

—Què fas tant d’hora? —li vaig dir doncs no calia que es llevés tot i que agraïa força que ho hagués fet.

—M’he despertat així com excitada i he anat a engrapar-te però no hi eres —em va dir acostant-se’m sensualment amb cara de ganes de guerra.

—Alícia, no m’ho facis això que vaig amb el temps just —vaig dir intentant evitar el que no aconseguiria evitar si seguia per aquell camí.

—No pateixis que puc esperar-me fins que tornis, perquè tornaràs, oi? —em va preguntar picant-me l’ullet amb plantofada al cul inclosa.

—I tant, però no sé quant trigaré. Hauré de passar altre cop per casa, ni que sigui per agafar una muda, no vull anar a la reunió amb el mocador de fer farcells. Mira que faig viatges amunt i avall!

—Això ho haurem de solucionar.

—Què vols dir? —li vaig preguntar mentre acabava de fer el darrer glop de cafè mescla de torrefacte amb natural robusta.

—Aquesta tarda ens passem per casa teva, parlem amb els teus pares i fas la maleta. Et vens a viure aquí. Amb mi.

No m’ho va proposar. M’ho va dir com si ja ho hagués rumiat i decidit.

—No és molt aviat? A més no et podré ajudar gaire amb les despeses —no sé per què vaig dir-li allò donant a entendre que no ho tenia clar quan ho tenia claríssim.

267

—Mira, Albert, aplicat el “no deixis per demà el que puguis fer avui”, si et sembla bé que visquem junts. Si pots ser a casa per fotre’m un polvo, bé pots ser a casa per treure’m la pols. Pel que fa a les despeses i tret del teu menjar, jo tindré les mateixes despeses amb tu que sense tu i el que t’estalviïs en viatges ho fiques pel menjar —l’explicació tenia tota la lògica del món i si la cosa rutllava estaríem de conya i si anava malament, tampoc podria fer-hi res. A més, amb la nostra edat si aquest era l’objectiu, almenys el meu, per què allargar el temps per assolir-lo?

—Ara, si no vols... —em va dir amb cara de pena.

—Però què dius! És el que més desitjo. Però entendràs que no t’ho demanés. M’hagués semblat tenir molta barra.

—La barra l’haguessis tingut si m’haguessis dit que no i la tindràs si arribes tard a la reunió. Au va, fot el camp. T’espero per dinar —i em va fer un petó mentre m’eixugava amb paper de cuina el bigoti que es veu que m’havia quedat de la crema del cafè. Quan ja era a la porta per sortir em va tornar a cridar.— Albert! Com has de passar per casa teva, aprofita i digues-li als teus pares que aquesta tarda hi anirem. No els agafi per sorpresa. Ah, i amb en Granera vés amb compte.

Després de rebre les instruccions pertinents vaig sortir tan escopetejat que de poc no em foto de cap amb la cadena d’un gos.

Sort que no vaig caure perquè sinó li arrenco el cap. No al gos, no.

A l’amo.

Té collons que vagin amb aquelles corretges que s’estiren i s’arronsen com si fossin cintes mètriques. La mare que els va parir. És normal que el gos vagi tres o quatre metres per davant de l’amo?

Cony! Si un dia fins i tot vaig veure en un carrer, no massa ample, que en un semàfor una dona estava en una banda del carrer i el gos a l’altre.

—No et moguis, eh! —li deia. Bé, li deia la mestressa del gos al gos, si hagués estat a l’inrevés ja hagués estat l’hòstia. Que ja podria ser perquè s’ha de ser animal per haver de donar beta a la corretja perquè no tibés i els cotxes poguessin passar per sobre. De poc va anar que no se’ls haguessin endut, dona, corretja i gos, enclastats al parafang d’un camió de repartiment de productes de brioxeria industrial.

Doncs el que deia, amb la pressa que duia, sort que encara estic àgil i vaig poder fer un salt. No devia estar tan àgil, però, perquè amb el peu del darrere vaig entrebancar amb la corretja i com era una birria de gos al tibar el vaig enclastar contra una paperera. Pobre bèstia, va fotre un crit.

268

—Però què fa! A veure si anem amb compte! —encara em va dir aquell paio com indignat.

Va amb el gos i la cadena llarga de no dir barrant el pas de la sortida de l’escala, perquè caigui algú, en aquest cas jo, i encara m’esbronca.

—A veure si el lligues més curt —vaig dir.

—El lligaré com em doni la gana —em va respondre aquell desgraciat.

—Amb tu no parlo. Li dic al gos, imbècil —i el vaig deixar allà consolant el gos i cagant-se en tot perquè jo no podia perdre més temps. Prou tard ja anava.

Com era diumenge, l’autobús que m’havia de dur des d’Hostafrancs fins a Esplugues va trigar de no dir, en diumenges i festius en passen menys, i si abans anava amb el temps just ara ja feia tard.

Quan vaig arribar a casa meva em vaig trobar amb una visita que no esperava i amb un dels comentaris del meu pare.

—Dichosos los ojos. El hijo pródigo ha vuelto—va deixar anar només sentir la porta.

“Ara que no em foti un missal perquè tinc pressa”, vaig pensar mentre travessava el passadís per arribar fins el menjador de casa.

Quina sorpresa! Els anys que feia que no el veia.

—Mira qui ha vingut, Albert —va dir-me la Valèria per afegir — Uf! D’on vens? Quina pudor que fas! Ja pots dutxar-te —després que se m’acostés per fer-me un petó.

Jo ja m’havia dutxat, el que passava és que duia el tuf impregnat a la roba.

Allà assegut al sofà de casa estava l’Antonio, l’amic taxista del meu pare, prenent-se un cigaló de brandi com feia sempre.

—Hola, Albert. Quant de temps —em va dir mentre s’aixecava per saludar-me.

En aquest casos i desconeixent el grau de confiança sempre dubtes en com fer la salutació i per tant vaig optar per ser prudent i li vaig donar la mà, que ell va correspondre amb una forta abraçada i uns forts i sorollosos cops a l’esquena amb la mà que li quedava lliure, a banda d’un sorollós petó al front.

—Qué grande estás, chaval. Et conec des que vas néixer —em va dir com sempre feia. Es vantava de ser dels primers que em van veure nounat i pel repetit comentari que feia, jo pensava que aquell home es devia anar arronsant si cada cop que em veia li feia l’efecte que era més gran, doncs ja feia anys, i ens havíem vist d’altres cops, que jo havia deixat de créixer.

269

—Com estàs? —vaig preguntar-li corresponent al seu comentari però intentant que la conversa no s’allargués gaire perquè anava tardíssim.

—Jo bé. No em puc pas queixar. Vaig fent. El que està fotut és el teu avi.

—Ara ens ho deia. Ha vingut expressament per dir-nos que l’avi Anselm, pobre, està a les acaballes —em va aclarir la mare.

Que un amic del pare, veí de Collblanc, ens hagués d’informar de la salut d’un familiar no era estrany, tenint en compte que amb l’avi Anselm no ens fèiem gaire, no era res dels meus pares, només meu, i l’Antonio per contra i per la mediació del meu pare va estar uns anys complementant la seva feina del taxi amb la de fer de xofer de l’Hispano-Suiza, des que l’edat i les cataractes no van permetre a l’avi Anselm seguir conduint i per això s’hi feia més i n’estava al corrent del seu estat de salut.

—Vaja —em va sortir.

—Aquesta tarda l’hauríem d’anar a veure —va dir la Valèria.

—Què? —encara em fotrien els plans amb l’Alícia enlaire.

Sort en vaig tenir del pare.

—Jo, anar a veure’l per fer el paperot, no. Ho sento —va deixar anar.

—T’agradi o no és l’avi del nen i, tot i ser com és, prou ha fet per ell i de retruc per nosaltres —va respondre la Valèria, que una altra cosa no, però servicial i correcta ho era.

—Poder no us coneixerà. No hi toca gaire —va explicar-nos l’Antonio.

—Aquesta tarda jo no puc i vosaltres tampoc. Me’n vaig a canviar que tinc pressa —els vaig dir abans no s’encetés una nova discussió.

—Ell poder no, però la vídua sí —va respondre el meu pare en referència al que havia dit l’Antonio.

—No li diguis vídua que l’avi encara no és mort —va respondre la Valèria.

—Si està tan fotut, i amb noranta-dos, no trigarà gaire a ser-ho.

A veure el que triga aquella en enxampar-ne un altre, mentre tingui calés...

—Si passa dels vuitanta, a qui vols que enxampi. No diguis més bestieses.

Ells van seguir discutint, bé els meus pares perquè l’Antonio no s’hi volia posar sobre la conveniència o no d’anar a veure l’avi o d’altres temes que el meu pare xalava per treure.

270

L’avi Anselm ja passava dels noranta, que ja són, i des de feia cinc anys l’àvia Fina, la seva dona, va arribar a la conclusió que una cosa era tenir cura dels seus calés i un altre tenir cura d’ell ara que ja no s’aguantava gaire els pets. Va decidir doncs que el duria a una residència d’avis. D’alt standing, això sí.

—És el millor per a ell —deia a tothom a qui li explicava.

Tothom sabia que en realitat era el millor per a ella, perquè sent dotze anys més jove que el seu marit i amb gairebé vuitanta anys, mai confessats, deia que estava en la flor de la vida.

Mentre ells seguien a la seva, jo vaig sortir cagant llets i de poc va anar que me n’oblido.

—Per cert, ja faig tard, però aquesta tarda no feu plans perquè vinc amb l’Alícia. Hem de parlar de coses importants.

En mal moment vaig dir-ho.

—Què passa? Que ens heu d’explicar alguna cosa? Que us heu compromès? No estarà en estat! Seu un moment i explica’t. On vas amb tantes presses un diumenge? —la mare es va posar com una moto i em va agafar el braç perquè no marxés. I, hòstia, jo havia de marxar.

—No t’estressis que no és res greu, a la tarda en parlem. Ara tinc una reunió molt important al centre de Barcelona i no em puc entretenir.

—Però almenys digue’m de què va.

—És una reunió de feina —li vaig dir responent a la seva sollicitud.

—No, burro, això no, el que ens heu de dir l’Alícia i tu.

—Ara no pots marxar així. Si la deixes amb els dubtes em tocarà a mi aguantar-la i m’inflarà el cap de no dir —només faltava que s’hi posés el meu pare.

No hi havia manera.

—Que no, de veritat, que he d’agafar el bus i el metro i no arribo.

—Els cinc minuts que perdràs els recuperem que avui no hi ha trànsit —em va dir l’Antonio donant-me a entendre que em portava amb taxi, però també ficant-s’hi.

Era el preu just per estalviar-me tot el circuit de transport públic i poder anar de porta a porta per tant els vaig fer cinc cèntims de la visita de la tarda. Els vaig parlar de la meva intenció d’anar a viure amb l’Alícia i de la seva de tenir una conversa formal amb els meus pares, que tot i que la coneixien de tota la vida, en paraules seves “les coses s’han de fer bé”.

Si la Valèria estava eufòrica, el meu pare encara ho estava més, per fi fotia el camp de casa i per anar amb una bona noia. Oli en un llum.

271

Després d’aquella petita explicació, que no satisfeia les expectatives de la meva mare, vaig mirar l’Antonio perquè em donés un cop de mà.

—Marxem que és l’hora del passeig del diumenge i es començarà a omplir la Diagonal —va dir posant-se dret acomiadant-se dels meus pares.

Quan ja érem al replà de l’escala, i com talment havia fet l’Alícia aquell matí, la mare em va cridar.

—Albert! Us quedeu a sopar, eh?

Vaig tancar la porta sense respondre assumint que qualsevol resposta m’hagués fet perdre més temps i no hagués aconseguit canviar els plans i a més l’Antonio ja estava a mitja escala.

La Diagonal sense anar plena tampoc anava buida. Hi ha gent que matina per agafar el cotxe i anar a fer footing, que ja em diràs. Deuen fer exercici canviant de marxes, això sí, equipats de cap a peus.

El cas és que tot i anar lleugers vam arribar al centre a un quart i cinc de deu i com sempre feia tard.

—Què et dec? —li vaig demanar a l’Antonio.

—Una cervesa i l’adreça d’on us he de vindre a buscar per dur-vos a casa dels teus pares aquesta tarda.

—No et molestis —li vaig dir, quan en realitat el que pensava era “amb que em surt aquest ara?”.

—No és molèstia, em ve de camí per tornar a casa i a més m’encanta poder fer de xofer dels moments importants de la vostra família. De fet no és el primer cop ni espero que sigui l’últim.

No tenir temps per discutir fa que hagis de dir amén a tot i per tant vaig haver de donar-li, tant sí com no, l’adreça d’Hostafrancs i quedar a la porta a les sis en punt.

Ja eren gairebé dos quarts quan entrava per la porta de l’adreça que em va donar en Granera.

Em va obrir la porta de la seu un home baixet, calb i amb el nas arremangat, que vaig deduir devia ser el cosí que feia de xofer fora d’hores de feina.

—Endavant, senyor Prat, el senyor Granera l’està esperant.

Exactament des de fa dos quarts d’hora menys cint minuts.

—Gràcies —vaig dir mentre entrava en aquella majestuosa recepció encapçalada per una senyera catalana de grans dimensions, cosa que em va estranyar d’allò més, tenint en compte els ideals anticatalanistes bastament exposats per aquell home, i per dins em cagava amb la mare que va parir el cosí que, educadament i amb un català correctíssim pel que feia a les hores, em retreia que fes vint-i-cinc minuts tard.

272

—Bon dia, senyor Prat, endavant —em va dir en Granera rebentme i fent-me entrar en un despatx que, segons em va explicar, era el de la presidenta del partit i vídua d’un dels membres fundadors que gairebé no feia servir.

Hòstia. Cada cop ho entenia menys.

Allò no era pas la seu de cap partit i menys del seu.

—Segui, segui. Vol un cafè? Jo me’n prendré un altre —i em va assenyalar un sofà blanc de pell tipus els que surten per la tele quan es reuneixen personalitats per debatre, que no resoldre, assumptes importants, però fent veure que estan com d’anar per casa.

—Sí, gràcies —i sense dir res més el cosí que era a la porta va girar cua per dur-nos el que havíem demanat. Bé, el que havia demanat el cap.

Un cop els cafès eren servits, jo vaig rebutjar la llet, doncs si de cas n’hagués volgut hauria demanat un tallat, el cosí sense nom doncs no em va ser presentat va sortir tancant la porta i deixant-nos sols per xerrar, com d’altres, en català en la intimitat.

En Granera va encetar la conversa.

—És deu preguntar per què l’he fet venir —em va dir.

—Doncs no. M’ha fet venir per tractar certs temes del nostre interès i per fer-me entendre certes coses, segons em va dir vostè mateix ahir.

Es va quedar parat.

—Vaja. Així no té curiositat? —em va preguntar sorprès de la meva resposta que a banda de sincera responia totalment a la pregunta.

—Sí que en tinc. Però no per saber per què m’ha fet venir, que ja ho sé, tinc curiositat per saber quins són els temes del nostre interès i per entendre certes coses, perquè de fet no entenc res.

—M’agrada. Vostè no s’està per orgues així que jo tampoc. Li preguntaré directament. »Què en sap d’un blog d’internet que s’anomena Molta barra i quatre barres?

—moltabarraiquatrebarres.cat, tot junt. És el meu blog —li vaig respondre.

—Interessant —va dir i es va quedar callat esperant que jo digues quelcom.

—Més que interessant, el considero útil i necessari donades les circumstàncies que ens envolten, tot i que vostè no hi estarà d’acord —li vaig aclarir tot i que no tenia molt clar on volia anar a parar.

—Hi estic totalment d’acord. Li he de confessar que sóc un fervent seguidor a banda de participar-hi de forma diguem-ne anònima i esporàdica.

273

Allò no m’ho esperava. Em pensava que havíem de parlar del seu cas, del motiu pel que ens havia contractat o que m’intentaria rentar el cervell i resultava que el que volia era parlar del meu blog. I a sobre era un fervent seguidor. Només podia pensar que es tractava d’un d’aquells participants que em posava a parir.

En certa manera em vaig veure autoritzat a demanar-li explicacions.

—Perdoni, senyor Granera... —no em va deixar continuar.

—Aquí sols, en privat, em pot dir Eliseu. En públic ja és una altra cosa. No convé demostrar massa confiança. Vostè ja m’entén... —em va dir.

Doncs no l’entenia.

—Doncs, el que deia. Perdoni, Eliseu... —em va tornar a interrompre.

—De tu, de tu. Aquí sols, en privat, em pots dir de tu. En públic...

Ara el que el vaig interrompre vaig ser jo.

—Sí, en públic ja és una altra cosa i no convé, ja l’entenc —li vaig repetir les seves pròpies paraules i vaig continuar.— Doncs, perdona Eliseu, el que et volia dir... —pam! Em va tornar a tallar.

—Abans de res, vols un aigua o alguna altra cosa més forta, tu ja m’entens...

—Prou! Hòstia! De tu i Eliseu, vols callar d’una puta vegada i deixar-me acabar la frase? Collons!

Aquí reconec que vaig perdre les formes, però és que aquell home no em deixava dir res.

—Disculpa —em va dir amb un filet de veu. Va callar de cop esperant que jo digués el que volia dir que amb tantes interrupcions ni me’n recordava. Ah! Sí.

—Eliseu, tu, amic, com és que estem parlant del meu blog en comptes del cas que ens ocupa? Tu ja m’entens.

Ufff! Per fi vaig poder acabar la frase. Juro que em vaig treure un pes de sobre.

Es va fer un silenci.

—Bé, t’ho diré sense embuts. No hi ha cas o, si de cas, hi ha cas, que n’hi ha, el cas és que és un altre cas del que no esteu al cas. Tu ja m’entens.

Aquí ja em vaig quedar glaçat. Què cony havia d’entendre. Què hi feia jo allà, un diumenge al matí?

Poder ell esperava que jo digués qui sap què i jo esperava que ell digués el què.

274

Feia una mica d’angúnia estar tots dos, asseguts en el sofà, mirantnos l’un a l’altre sense dir ni piu.

Devia entendre que jo esperava alguna explicació perquè va ser ell qui va reprendre la conversa.

—El cas que no és el cas, però que ve al cas per explicar el cas, m’ha servit de tapadora per tapar l’olla, que és la veritable raó que ara estiguem aquí parlant.

—Doncs parlem del cas que ve al cas si vols que et foti cas. A veure si fem bullir l’olla i la destapem per saber què hi ha a dins i sense embuts.

Jo seguia la seva metàfora mentre pensava que l’única olla que corria per aquell despatx era la que se li havia anat al diputat Granera.

—El que hi ha dins l’olla és la independència de Catalunya. Si me’n parles del teu blog jo després t’explicaré el perquè de tot plegat i de les meves conviccions catalanistes, ja veus la senyera que hi ha al darrere.

Per contra si no en vols saber més, només has d’aixecar-te i marxar.

Cas tancat. I recorda que aquesta reunió no l’hem tinguda.

Tenia clar el que decidiria, però vaig donar-me un temps com per crear el clima de suspens que el moment demanava i a més volia saber quines eren les seves conviccions catalanistes —Què vols saber? —amb aquella pregunta vaig reflectir la decisió que havia pres.

—Tot. —Tot és un concepte massa general. No sabria per on començar.

Aquella conversa era bastant penosa i jo me les donava d’intel·lectual i em feia l’interessant que és un paper que no fa per mi. A més estava clar que ell empraria el tòpic de dir-me que comencés pel principi.

—Comença pel principi —em va dir.

Ho sabia.

I pel principi vaig començar.

—Doncs posa’t còmode —i vaig començar la meva explicació.— Quan tenia quinze o setze anys, i per les referències catalanistes i els comentaris de protesta o rebel·lia que escoltava a casa, vaig decidir anotar en una llibreta les reflexions que em venien al cap segons la situació del moment. Altres de la meva quinta si escrivien ho feien per deixar constància de amb quines noies anaven, dels amors i desamors que tenien, de la mida del seu membre o de si havien o no perdut la virginitat. Poder allò era el normal i l’anormal era jo, perquè m’interessava més anotar comentaris, aspectes o circumstàncies que afectaven la nació catalana en general i a mi en particular, a banda del que jo

275

considerava injustícies socials i polítiques —després d’aquell preàmbul no me’n vaig estar d’afegir:— tot plegat li deu semblar d’allò més estrany.

—Em sembla d’allò més interessant. Continuï si us plau —em va dir amb cara d’escoltar-me amb tot l’interès del món, senyal que realment l’interessava.

—De més grandet vaig passar del bloc al blog, i això no és mèrit meu, més aviat de Bill Gates o de Steve Jobs depèn de per qui et decantis i de les noves tecnologies i internet. Arran d’això, amb el que jo posava i amb la participació dels internautes, va sorgir moltabarraiquatrebarres.cat.

Era una manera molt resumida d’explicar més de vint anys d’una vida compromesa per una bona causa. La meva. Després em vaig quedar en silenci.

Devien passar uns segons que en Granera va dir: —Això és tot?

—Sí —vaig respondre lacònicament.

—Confiava que entrés més en detalls.

—Si sabés de què he de parlar, amb qui he de parlar i per què n’he de parlar, poder entraria en més detalls —li vaig dir donant peu a que mostrés les seves cartes. No era qüestió de despullar-me, metafòricament parlant, davant d’un paio que, a banda del muntatge aquell, tenia un vessant públic de fatxa i anticatalanista amb poderosos contactes que, segons el que digués em podria perjudicar.

M’aplicava allò que surt a les pel·lícules d’advocats d’acollir-me a “la quinta enmienda” i al “tot el que digui pot ser utilitzat en contra seva”. Jo com a persona i com a català, tot i malmesos, encara tenia els meus drets.

A més tornàvem a parlar de vostè i guardant les formes. El tu i pel nom ho devia fer servir per crear una atmosfera de confiança i bon rotllo que no hi havia.

Ho vaig agrair, doncs a banda de no caure’m bé, amb aquell home tampoc hi havia confiança ni havíem menjat mai del mateix plat.

En Granera devia entendre les distàncies que guardava i les meves exigències abans no parlés més clar.

—És just —va dir per continuar.

—Li diré sense embuts el que vol saber, però com ja li he dit molts cops, aquesta conversa no l’hem tingut.

—Quina conversa? —vaig respondre donant-li a entendre que l’havia entès.

276

M’ho va explicar i amb detalls.

—Vostè deu tenir, diguem-ne, una opinió formada de mi, que com després entendrà està força allunyada de la realitat.

—Crec tenir l’opinió que vostè ha exposat bastament arreu i especialment a Catalunya —li vaig dir.

—Si és així vol dir que estic fent bé la meva feina i estic brodant el meu paper —va deixar anar en Granera mentre s’alçava i s’acostava a tocar de la senyera que hi havia darrere la taula d’aquell despatx un pel més petita que la que hi havia a la recepció.

—Defenso públicament la bandera espanyola per poder defensar privadament la senyera catalana —va dir mentre suaument lliscava els dits per les quatre barres.

Aquella reunió era d’allò més peculiar i cada cop entenia menys els motius que m’havien dut a ser allà.

—Només la senyora Palou, el president i dos consellers de confiança són coneixedors del que vostè és a punt de conèixer.

Vaig deduir que el despatx on érem, segons m’havia explicat abans, era el de la senyora Palou, presidenta del partit nacionalista que governava actualment i que havia endegat per aclamació popular la via independentista. La senyora Palou, pel que deien, era en l’ombra qui remenava les cireres en vida del seu marit, Joan Palou i Folch, i més encara després d’haver traspassat. El senyor Joan Palou havia fundat el partit i n’havia estat el president tota la vida. Un lluitador per la democràcia i el nacionalisme que no havia mai intentat anar més enllà, poder perquè eren altres temps.

Actualment, però, instruït per l’ambient familiar i encoratjat per la senyora Palou, la seva mare, el nostre president Alfons Palou havia anat més enllà. Una nissaga de poder polític catalanista que poc a poc havia evolucionat. El catalanisme havia esdevingut nacionalisme i, amb la segona generació, independentisme.

Frissava perquè en Granera continués amb la seva explicació.

—Com deu saber, i si no ja li dic jo, sóc fill de pare català i mare extremenya i he nascut a Catalunya, però des de ben petit, i tenint en compte que a casa manen les dones i a sobre vivíem amb els avis materns, he estat educat en l’espanyolitat més rància. L’orgull patri, la roja i gualda, la melancolia que amb Franco vivíem millor i amb el lema “una, grande y libre”, a banda de la indivisible unitat d’Espanya va transcórrer la meva infantesa i gran part de la meva adolescència.

—Em devia llegir el pensament perquè abans no li preguntés m’ho va aclarir.— El meu pare era tot el contrari però pesava més a casa

277

l’estabilitat econòmica i sentimental, s’estimava molt la mare i una còmoda posició, que les conviccions morals i per tant tota la seva vida va passar per l’aro. »A més, l’avi tenia molts contactes i molt ben situats. »Com pot entendre a casa parlàvem en castellà i el català es restringia només a converses privades entre el meu pare i jo en la més absoluta intimitat. —Allò em sonava. Va continuar:— Jo dissimulava pel bé de tots i era més espanyol que el dia de la Hispanitat, però per dins cada cop podia veure menys a tots aquells fatxendes. Fatxendes per partida doble, perquè eren fatxes i perquè creien que eren qui sap què.

Després d’aquella mostra de sinceritat i abans no seguis explicantme la seva història vaig dir-hi la meva.

—Ha dissimulat vostè de conya des d’aleshores i fins avui, perquè cregui’m que ni de bon tros hagués pensat que no fos de la corda dels que cada 20N surten a recordar vells temps. Li reconec el mèrit i les dots d’actor i pel que fa a mi i a la majoria de catalans vostè es mereixia, fins ara, que el pengessin de les parts i a partir d’ara, rebre un Oscar.

El meu comentari el devia esperonar i va continuar explicant la seva actuació durant anys.

—Tant vaig brodar el paper que amb divuit anys acabats de fer vaig anar a petar a la cúpula catalana de les joventuts del partit més espanyolista i amb els contactes de l’avi i, per casualitats de la vida, vaig anar pujant nivells fins a situar-me. A més com era català i poder per reciclar-me, al cap d’un temps em van enviar a Madrid, on estava molt ben considerat com a patriota en territori hostil. Vaja que, segons com, jo era un heroi i ho exagerava encara més i en certa manera el personatge es va menjar la persona i de poc va anar que no em cregués el paper que feia.

—D’un temps ençà i més darrerament li he de reconèixer que fa de mal creure que vostè no es creia el paper que feia. És del tot convincent.

El meu comentari era del tot cert, perquè en Granera devia ser, a Catalunya, un dels personatges més odiats del moment.

Quan tothom demanava més autogovern i es queixava de com de malament ens tractaven des de l’Estat, quan érem els paganos del regne, ell més és vantava de ser espanyol i més ens deixava com a estaquirots, a banda de deixar clar que érem uns aprofitats i uns pidolaires regionalistes, els més insolidaris i pagesos del món.

278

I com a “Espanyol de catalunya” que deia que era, i ho escrivia així, Espanyol en majúscules i catalunya en minúscules, tothom el considerava un botifler i per tant no ens va estranyar gens que ens contractés perquè patia per la seva vida, doncs a molts, entre els qual m’incloïa, no els hagués fet cap pena que la perdés.

Després que prengués un glop d’aigua, ell, i reflexionés sobre el personatge, jo, en Granera va continuar amb la seva explicació.

—Durant la meva llarga estada a Madrid, a banda de conèixer alts càrrecs del partit i autoritats estatals de pes vaig conèixer la meva dona i ens vam casar.

—Felicitats —em va sortir.

—I per a la seva informació és catalana, de la ceba i molt guapa —va matisar.

—Felicitats altre cop —vaig dir-li per afegir:— però si és tan de la ceba vivint a Madrid, envoltada de tots aquells i casada amb vostè cregui’m que ja la planyo.

—Ja te raó, però crec honestament que em planyerà més a mi. Si em deixa acabar, sabrà per què.

—Continuï si us plau —l’havia de deixar acabar.

—Entendrà, i ja em disculparà, que en la meva explicació passi per alt el casament pròpiament dit i la nit de noces. Són quelcom molt personal.

—L’entenc, el disculpo i confio que moments tan especials els gaudís com es mereixen.

—Doncs li he de dir que sí i crec que no m’excedeixo si li confesso que vaig patir una mica per deslliurar la meva dona del vestit que duia.

Em va costar horrors desbotonar totes les tanques que duia a l’esquena, des del clatell fins a la ratlla del cul. »Les ànsies, ja se sap.

—En aquests casos si et poses nerviós és pitjor, no encertes.

—És veritat.

Jo no vaig continuar per aquell camí perquè si hagués burxat una mica encara hauria acabat explicant-me com era la roba interior de la seva senyora i fins i tot com havia anat el coit de la nit de noces. Com ell havia dit era quelcom molt personal i a més ens estàvem desviant del tema.

—Crec que ens estem desviant del tema —li vaig aclarir.

—Perdoni. —Es va dir disculpar abans no continués la seva història des del punt en el qual s’havia casat.— Doncs ja casats, la meva senyora va patir de no dir. Per quedar bé amb la meva parentela i amb

279

la gent del partit i per no obstaculitzar la meva carrera ascendent va haver de dissimular i combregar amb tota aquella gent i les seves idees, que aparentment també eren les meves, i menjar-se l’orgull català fent passar bou per bèstia grossa.

—Devia d’estar molt enamorada per fer tal sacrifici —era un pensament en veu alta que no vaig ni voler ni poder-me estalviar, doncs allò, i sabent el pa que s’hi donava, era un paper molt galdós.

—Sí que ho està. Pobre Eulàlia. El que ha patit. —Amb aquell comentari seu vaig deduir, per una banda, que la seva senyora les devia d’haver passat ben magres, i per l’altra, que el senyor Granera era un sonat i que la senyora Granera de nom s’anomena Eulàlia.— El cas és que com a català renegat, com més grossa la deia cap a la terra que m’havia vist néixer, més estimat i apreciat era en terra aliena i més odiat era en la meva. I allò era el més semblant, per a ells, a l’excellència i per tant estava molt ben considerat i em pagaven un bon sou que compensava una mica els sacrificis de la meva dona.

—Consideri-ho una floreta perquè li reconec, sense saber el que cobra, que el sou se l’ha guanyat a pols.

En Granera va fer una cara com fent-me entendre que jo no sabia prou que se l’havia guanyat el sou. Més tard ho sabria.

—Durant una temporada vaig agafar més el pont aeri que el metro i tan aviat era a Madrid com a Barcelona.

—Diguem que la seva presència a la capital catalana es feia notar.

—D’això és tractava. —Jo no veia massa la relació entre la seva odiosa presència i la seva comesa. Li vaig demanar que m’ho aclarís.— Es tractava que la meva presència a Catalunya, ni que fos per aixecar ampolles, fos necessària i que a la tornada passés “el parte” a Madrid.

Encara ho entenia menys.

—Sent de la corda que és, amb l’obediència deguda de donar pel sac, i amb el generós sou que vostè ha dit que guanya, què menys — vaig dir-li perquè al meu entendre, tot i els riscos, aquell home gaudia renegant dels seus orígens, seguia les ordres dels caps en les que creia, veia a la parentela que vivia a Barcelona i guanyava un pastón per fer el que li agradava. Com per queixar-se.

—He omès un detall prou important —em va dir posant suspens al seu relat i posant-se seriós.

—Quin? —vaig demanar-li.

—El que semblo des de sempre i el que sóc des que vaig néixer s’assembla com un ou a una castanya.

280

Quan esperava que donés llum a un comentari que m’havia enfosquit la història, va fer acte de presència per interrompre’ns el cosí baixet, calb i amb el nas arremangat que m’havia obert la porta.

—Perdoni, senyor Granera, però hem de marxar de seguida. Em consta que ens poden descobrir i això no ens ho podem permetre.

Dit això, en Granera va donar la conversa per enllestida i em va demanar educadament que toqués el dos, per fer ells el mateix.

—El meu cosí contactarà amb vostè.

I després de dir-me allò em van fer fora amb presses i sense possibilitat de rebatre la proposta.

Em vaig trobar de cop i volta al carrer i sense saber quins eren els temes del nostre interès ni entendre certes coses, que era el motiu de la reunió. I a sobre el que m’esperava després encara era pitjor.

Havia de quedar amb l’Antonio per recollir l’Alícia i anar plegats a sopar a casa meva per fer reunió familiar.

Quin cap de setmana de merda!

281

L’únic carrer que jo desitjaria que no s’acabés mai, rica en sons, abundant en brises, formosa en troballes, antiga de sang, la Rambla de Barcelona.

Federico García Lorca

Capítol 19 Entre naps i cols gairebé s’havien fet les dotze. Com que comptava que la reunió es pogués allargar, pel que feia a en Granera que tenia corda per a estona i a més encara havia d’explicar-me jo, en un recés per anar a fer un pis vaig trucat l’Alícia per dir-li que fes la seva i que no m’esperés per dinar. I així ho va fer.

Em va dir que quedaria amb una amiga per mirar tendes i que farien un mos a qualsevol lloc. El mateix que faria jo, tenint en compte que m’havia quedat penjat amb la precipitada interrupció de la meva reunió. I a més era d’hora però m’havia de quedar pel centre perquè no era un bon pla anar fins a Esplugues per després anar a Hostafrancs, on havia quedat amb l’Alícia i l’Antonio, per tornar altre cop a Esplugues.

Vaja que hauria de fer temps.

Se’m faria llarg el dia perquè ja se sap que dinant sol en un moment has enllestit i amb sort t’has llegit de cap a peus el diari esportiu de l’equip contrari que sempre tenen al restaurant on dines. Havia de fer quelcom per passar l’estona.

Era a ple centre de Barcelona, a la cruïlla entre passeig de Gràcia i Gran Via, així que vaig decidir arribar-me fins a plaça Catalunya per recórrer totes les Rambles i donar un volt pel barri Gòtic.

Les Rambles de Barcelona sempre m’han fascinat. Ja de petit quan anava a ballar sardanes amb els pares a la Catedral ens arribàvem per Petritxol, on de vegades ens aturàvem a fer un suïs, i fins a Portaferrissa i d’allà a la Rambla dels Estudis per baixar fins a Colon.

De vegades per anar a les Rambles, en comptes d’agafar Portaferrissa anàvem per Santa Anna i ens aturàvem a La Montserratina a comprar coques de sucre, com les que fan a Montserrat.

Aquell dia, que em sobrava el temps, vaig optar per la primera opció i vaig agafar Portaferrissa per donar una volta per recordar vells temps de dates properes a Reis. De petit m’encantava passar per Can Jorba,

282

al Portal de l’Àngel i distreure’m mirant la temperatura que marcava el gegantí termòmetre de les òptiques Cotet, o per les galeries Maldà per veure en els aparadors les diferents opcions de joguines que hauria de destriar per fer una carta als Reis amb possibilitats de ser lliurada.

Anys després d’aquells records em va caure l’ànima als peus.

De les més de cinquanta tendes de les galeries Maldà que hi havia entre els diferents passadissos que donaven a Portaferrissa o a la plaça del Pi, la meitat estaven tancades, o buides o duien el rètol de “es lloga”. Efectes de la crisi.

Quina tristesa. I ni una sola tenda de joguines.

Vaig deixar les galeries i els records enrere i vaig tornar a agafar Portaferrissa per trobar-me les Rambles i fer tot el recorregut. Com que vaig entrar per la Rambla dels Estudis, vaig deixar enrere la Rambla de Canaletes. Aquell tros el faria de tornada, quan anés fins a plaça Catalunya o Universitat per agafar el metro i fer una glopada d’aigua de la font del mateix nom.

Aquell tros de l’emblemàtic passeig de vianants almenys mantenia la gràcia de poder badar amb les estàtues humanes o les parades de floristes perquè havia perdut la màgia de sentir el piular de les parades d’ocellaires, expulsats de la via pública, obeint la normativa municipal de protecció dels animals. Com abans amb les Maldà, novament em venien al cap records de coses que novament cercava però ja no existien.

Vaig recordar el periquito que, després de molt insistir i d’acceptar fer-me càrrec del seu manteniment, em van comprar els meus pares quan devia tenir jo deu anys en una d’aquelles parades que ja havien desaparegut. Blauet el vaig anomenar, perquè era petit i amb tons blaus. Estava cofoi de passejar-me amb el meu periquito dins la seva llar totalment equipada llesta per entrar a viure-hi. Un habitatge de siscents centímetres quadrats moblat amb un gronxador pel seu gaudi; un mirall, que em van dir que era perquè el Blauet es pensés que vivia en parella; un guix, perquè esmolés el bec; dos travessers a diferents alçades per fer exercici; una menjadora; una bevedora, i un soterrani que feia de vàter on anaven a parar pixarades i excrements.

No es devia acabar d’integrar en el seu nou espai perquè es va passar tot el viatge de tornada a casa fotent-se de lloros, tot i ser un periquito, contra les barres de la gàbia i tot i perdre algunes plomes, per sort, en cap moment va perdre el coneixement.

Un cop a casa, a la nostra perquè a la seva ja hi era, el Blauet, com també feia jo, a estones es distreia mirant per la finestra i escoltant el so

283

dels programes de televisió. Ho feia perquè no tenia altre remei doncs la mare va decidir posar-lo sobre la taula de centre just entre la tele i la corretja de la persiana del finestral del menjador.

Quan ja havia passat un temps i havia agafat confiança i després de superar diferents fases d’aprenentatge, com deixar-se donar menjar a través dels barrots, emportant-me nombroses picades, i de deixar-se tocar, encabint la meva mà per la porta de la gàbia, vaig considerar que estava preparat per volar sol. Li vaig obrir la porta.

No les devia tenir totes perquè es va prendre el seu temps per fer l’intent de sortir a copsar la llibertat que aquella gàbia li restava. Poder pensava que era millor quedar-se tancat a casa que endinsar-se en un món, el d’aquells temps, on les llibertats encara eren molt minses.

El cas és que es va arriscar i va fer uns passets abans no enlairés el vol fins a aterrar sobre les banyes d’un televisor en blanc i negre i dos canals d’emissió amb competències estatals.

No cal dir que el meu pare es va cagar en tot en general i en el Blauet en particular, a banda d’amenaçar-me que si no l’enxampava i tornava a veure’s la tele, l’ocell aniria escales avall.

Es veu que vam interrompre l’emissió d’una interessantíssima pellícula d’en José Luis López Vázquez, anomenada “La cabina”. En aquell temps ni m’hi vaig fixar, però ja de gran la vaig tornar a veure i em va semblar genial la metàfora i la ironia de la incomunicació i l’opressió d’una societat, en forma de cabina de telèfon barrejada amb la desesperació d’un ciutadà qualsevol que s’ha quedat sense sortida.

En l’intent d’engrapar-lo jo, i de sortir d’allà ell, el pobre Blauet es va encastar contra la finestra del menjador pensant que no hi havia cap obstacle entre l’emprenyada del meu pare i la llibertat del celobert.

Anava errat, hi ha havia el vidre.

Des d’aquell dia, mai més va ser el mateix. Es va traumatitzar.

El Blauet, quan s’acostava algú, es feia el mort perquè ningú gosés acostar-s’hi i només quan posava jo la mà i l’acaronava es refeia. Sempre feia igual. Bé, sempre no.

Un dia que semblava que es feia el mort va resultar que era mort de veritat. Pobre Blauet.

Un veí que el va veure em va explicar que me l’havien venut com a jove però havia mort de vell. Gairebé tenia més anys que jo. Quin disgust. L’ocellaire primer i el destí després m’havien estafat.

—De les Rambles vas venir i a les Rambles has tornat —va dir el meu pare durant el sepeli que el periquito va tenir en el sot d’un arbre de la banda dreta de les Rambles entre Canaletes i Pintor Fortuny.

284

Va ser el primer cop que vaig ser conscient del que significa la pèrdua d’un esser estimat. Durant molt de temps tenia ubicat l’arbre on el pobre era enterrat i a més hi vaig deixar una creu feta amb escuradents. Temps després la despesa obligada de destinar fons europeus a una reforma urbanística que no calia va fer desaparèixer l’arbre i amb ell el Blauet.

* * * A l’alçada de Sant Josep, i com ja era l’hora, vaig entrar a la Boqueria i vaig fer un entrepà i una cervesa al bar Pinotxo. Aquell mercat és una atracció en si mateix.

Parades de tota mena amb venedors de tota mena i clients de tota mena et situaven en un submón on es solapaven els crits de “nena, mira que jo en sóc de fresca, però aquesta tonyina encara ho és més!” amb les queixes sobre el poc dispendi dels clients, autòctons i forans: “Aquests l’únic que gasten són rodets de fotos”, em va dir una venedora al meu comentari sobre la gran afluència de turistes.

Amb els budells plens i mentre decidia si baixava fins a la Rambla dels Caputxins o Santa Mònica o per contra enfilava Rambla amunt per desfer el camí, vaig sentir que algú em cridava amb veu baixa.

—Senyor Prat!

—Psst! Aquí, senyor Prat.

Sentia el meu nom, però no veia ningú que el pronunciés.

Em vaig girar diferents cops, però allà no hi havia ningú que es dirigís a mi mentre que no parava de passar gent que no feia esment de la meva presència.

—Aquiií!

La veu que em cridava no pujava de to però es posava nerviosa i em posava nerviós a mi. A la fi me’n vaig adonar. No podia ser ningú altre.

Una figura humana d’aquelles que només es mou quan li tires unes monedes i que sovintegen a les Rambles era qui, aparentment, se’m dirigia pujada en un tamboret.

Quina pena feia. Perquè hi ha figures humanes i figures humanes.

I aquella era espectacular. Més que una figura humana era un humà desfigurat.

Anava aparentment vestit de català i això ho vaig deduir per la barretina perquè la resta de la indumentària era un vestit de carrer embolicat amb paper de plata força arrugat. Aquell tros a la cintura devia voler ser la faixa i s’havia fet com una armilla de pedaços de paper que

285

li penjaven. Duia la cara emblanquinada com els mims o els pallassos llestos, els llavis pintats d’un vermell marcat i les parpelles de color blau turquesa. El ritual del moviment a canvi del donatiu era fer picar amb una cullera i una forquilla un pot de pintura que s’havia lligat del coll amb un cordill.

Quan els vianants, la majoria estrangers que ho devien trobar folklòric, li tiraven algun cèntim d’euro, la figura remenava el cul i picava el pot amb els estris de la taula com si fos un tambor, el pot i ell, el timbaler del Bruc.

Li vaig llençar també cinquanta cèntims que duia a la butxaca perquè vaig pensar en el que es pot arribar a fer per desesperació. Fins a quins extrems hem arribat. Vaig pensar que ho posaria al blog.

Jo ja anava a marxar quan, en veure que jo feia el gest, va començar a picar compulsiva i repetidament l’improvisat tambor mentre aclucava nerviosament els ulls per cridar-me l’atenció.

—Què vols? —li vaig dir.

Com es veu que les figures humanes no poden parlar aquella figura picava més i més fort quan em movia i parava quan m’aturava, com perquè jo no marxés i em pogués dir quelcom. La maniobra li va sortir malament, perquè com més insistia, més cridava l’atenció i no només la meva. Allà s’hi va ajuntar una munió de curiosos que feien una rotllana al seu davant mentre li queien gotes de suor blanc.

Devia entendre que amb allò no anava enlloc i després de fer-me una caiguda d’ulls va optar per l’opció contrària i es va quedar totalment immòbil.

Com ja no feia res, la gentada va començar a escampar la boira fins que va aconseguir el seu propòsit. Vaig entendre que el que pretenia aquella figura era quedar-se sol amb mi. M’hi vaig quedar. Em picava la curiositat.

Cara a cara, va trencar el seu pacte de silenci.

—Senyor Prat —em va dir en veu baixa. Collons! Si aquella figura estrafolària sabia el meu nom. No m’havia passat mai una cosa així.— Acosti’s —em va demanar mentre movia el cap.

Li vaig fer cas.

—Dilluns a les set del matí al carrer Montserrat —em va deixar anar.

—Què? —vaig preguntar-li, mentre pensava “què s’empatolla aquest ara?”.

—Esplugues, carrer Montserrat, set del matí.

Estava per engegar-lo a pastar fang quan es va treure la barretina un moment i me’n vaig adonar.

286

Vaig lligar caps gràcies al seu, calb com era, i amb aquell nas arremangat pintat de blanc.

—Hòstia, el cosí d’en Granera! —vaig exclamar en veu alta.

—Psst! Silenci! Demà a les set del matí.

Vaig callar, mentre veia com esperava que ni que fos amb el cap li confirmés.

—Ni de conya —li vaig dir usant la boca per afegir:— i què fot vostè vestit així?

—Totes precaucions són poques. Demà a les set ho entendrà.

Aquella conversa, la figura humana ara cosí d’en Granera, intentava mantenir-la sense moure els llavis com si fos un ventríloc amb el seu ninot. Però el ninot era ell mateix, mai millor dit.

—Ja m’heu donat pel sac el cap de setmana, ara no em fareu matinar el dilluns —li vaig dir fermament perquè des que estava a Looking Fashion anava de corcoll entre una cosa i l’altra i sobretot amb la història del Granera i les seves manies persecutòries.

Amb la cullera em va fotre un clatellot al cap com si el tambor fos jo.

—A les set en punt —va dir mentre baixava del tamboret i recollia.

Sense deixar-me dir res més, i fent veure que no em coneixia, va agafar el mocador ple de calés que havia posat a terra, i amb el tamboret sota el braç i arrossegant el paper de plata, va marxar Rambla avall.

Vaig decidir fer el mateix però Rambla amunt. Ja aniria fins a Colon un altre dia.

En aquell moment el que volia era arribar a la font de Canaletes i fer un glop d’aigua, perquè tenia la boca seca i a més frisava per arribar a Hostafrancs i explicar-li a l’Alícia tot el que m’havia passat.

Tot i haver-li dit que no hi aniria, estava segur que l’endemà em llevaria d’hora perquè volia treure’n l’entrellat de tot allò.

Per força havia de ser important el que en Granera em volia dir per fer-li fer el ridícul d’aquella manera al seu cosí.

Al mocador, com a mínim, hi havien cinc euros. Almenys va fer calaix.

* * * La font és emblemàtica però l’aigua que en surt és dolenta de no dir i el glop que vaig fer a Canaletes se’m va posar fatal. Potser era l’estat nerviós de tantes novetats, però em van agafar uns retortillons auguri del fet que o m’afanyava a trobar un lavabo o al primer esternut, tossera o mal gest, em cagaria a sobre.

287

Com la distància més curta és la línea recta, vaig creuar el carril de vehicles i em vaig ficar dins d’una tasca que hi havia just en front.

Sense dir ni hola em vaig adreçar fins als lavabos d’aquell local seguint la meva intuïció, amb total seguretat, de que tots als lavabos solen ser al fons a la dreta. Sort en vaig tenir de passar de la meva intuïció i seguir les indicacions d’uns rètols amb fletxes que indicaven com trobar el WC, perquè eren al pis de dalt i s’havien de pujar unes escales estretes per acabar de fer una passadís, també estret, i contradient la lògica arquitectònica d’aquests emplaçaments, a més eren a l’esquerra.

Quan vas lleuger i t’estàs cagant es compleix perfectament la llei que diu que la sensació que no controlaràs per evitar fer-t’ho a sobre és directament proporcional a la distància que et falta per arribar a la tassa. Jo, com més a prop era d’arribar als excusats, més patia per no arribar a temps, i això fot molt perquè és com fotre la gran cursa per agafar el bus i que quan arribis se’t tanquin les portes als morros i no el puguis agafar. Bé, el mateix no és, la meva situació en aquell moment era més fastigosa perquè, a més, duia uns calçotets donats que de passar el pitjor encara agreujarien el problema.

Per fi. Era davant la porta i se me’n fotia si era el d’homes o el de dones. Al cap i a la fi un vàter és un vàter. Merda! Estava tancat.

Era d’aquells lavabos que per anar-hi has de demanar les claus a la barra. Qüestió d’higiene i de control d’ús, toca’t els pebrots.

Vaig haver de desfer el camí i baixar escales avall, les vaig saltar de dos en dos, però sense fer massa moviments bruscs perquè la situació ja era desesperant. Mai he sabut fer allò d’estrènyer el cul i si m’hi esforçava encara em sortiria un pet i amb ell, la resta.

Un cop a la barra em vaig adreçar a l’encarregat que hi havia al seu darrere.

—Perdoni, les claus del lavabo?

—Ha de consumir —em va respondre fent-me entendre que aquell recinte d’alleugeriment intestinal o de bufeta era per l’estricte ús dels clients i no d’ús públic.

Jo no estava per prendre res, tret d’una pastilla d’aquelles que t’estronquen la caguera, però no tenia més remei que demanar perquè la cosa ja anava de segons i si esperava més ja no caldria demanar res més que no fos una muda.

—Posi’m les claus i un cafè, si us plau, i amb aquest ordre.

Aquell paio semblava que, apurat com em veia, em volia fer patir o que directament em cagués a sobre.

288

—Normal o descafeïnat? —em va demanar.

—Descafeïnat mateix —vaig dir perquè tant se’m fotia, no me’l pensava prendre.

Mala elecció perquè li vaig donar peu a allargar la situació.

—De sobre o de màquina?

Cago en la puta. M’estava vacil·lant o què?

—De sobre, de sobre i doni’m les claus, per l’amor de Déu.

Arribat aquell punt, ja va ser evident que estava totalment desesperat i era ja una qüestió de misericòrdia.

Però aquell cambrer, a banda de fill de puta, no devia ser misericordiós perquè va tenir els sants collons de preguntar-me: —Sucre o sacarina?

Si no hagués estat perquè m’estava cagant li hagués fotut la cafetera, el cafè descafeïnat i el sucre i la sacarina pel cap.

—Amb sucre, amb tassa, amb cullereta i amb les claus del vàter, gràcies —vaig dir fent com positures de contorsionista intentant des de fora arronsar els budells per dins.

—És u amb vint —va dir sense fer ni el gest de fer-me el cafè ni de donar-me les claus que ja feia estona que jo veia i desitjava tocar perquè eren penjades d’un clau just al costat de la puta màquina de cafè.

Aquell paio, a banda de putejar-me, no es devia refiar que li pagués quelcom, que era evident que no em volia prendre després d’haver buidat i com si fos un intercanvi de pel·lícula de segrestos, ell no em donaria les claus fins que jo no li donés l’euro amb vint, i tots dos alhora.

Amb el temps que estava perdent i el poc temps que tenia per no fer la gran emmerdada, el més raonable hagués estat buscar un altre bar i amb ell un altre lavabo, però ja era una qüestió d’orgull.

El que em faltava.

Com ja era habitual no duia un ral a sobre, deu cèntims a molt estirar, i cap bitllet. M’ho havia fos tot en el dinar.

Vaig optar per fer ús de l’únic recurs que em quedava.

—Això que és? —em va preguntar el cambrer quan li vaig lliurar.

—Cony, una targeta de crèdit, que no ho veu?

—No pretendrà que li cobri un euro amb vint quan a mi ja em carreguen una comissió de tres euros. No podrà ser.

Jo ja estava per cagar-me amb la mare que el va parir metafòricament i cagar-me allà a la barra literalment.

Vaig aconseguir les maleïdes claus a canvi de pagar un mínim de sis euros amb targeta que és el que em va costar un cafè que no em vaig prendre i poder cagar d’una vegada.

289

A sobre, després de la buidada de budells i de cartera, em vaig adonar que no hi havia paper. Cabrons.

I la cosa havia anat solta i no podia passar per casa. Sort en vaig tenir que dins d’aquell vàter, de metre per metre, hi havia un exemplar del diari “El Mundo”. Em vaig eixugar el cul amb la portada on apareixia el ministre espanyol d’Educació pregonant l’espanyolització dels alumnes catalans.

Reconec que a la fi em vaig quedar descansat. La sensació que encara et queden restes fa que et vagis tibant els calçotets talment com fan moltes noies amb les calces que se’ls hi posen per la ratlla del cul, i en el seu cas i segons el cul, encara és d’agrair però en el meu cas feia mal efecte. Havia d’esperar que allò es solidifiqués i pensar en passar per la dutxa si aquella nit pretenia fer alguna cosa amb l’Alícia, amb qui havia quedat i ja feia tard.

Vaig agafar la línea vermella del metro a plaça Universitat per anar fins a Hostafrancs, quatre estacions, on ens esperava l’Antonio.

Amb totes les odissees d’aquell diumenge ja no desitjava res més que arribar a casa i descansar, però encara hauríem d’anar a casa dels meus pares i, tant sí com no, quedar-nos a sopar i l’endemà, dilluns, trobada secreta amb en Granera i dia d’espardenyes velles, quina merda.

Per primer cop en temps, eren menys deu que ja sortia per la boca de Creucoberta. Quan ja vaig ser a tocar de casa de la meva xicota, vaig comprovar que si bé havia arribat d’hora no havia arribat pas el primer. L’Antonio, amb el Mercedes de l’avi en doble fila, ja hi era.

—Bona tarda, Albert, truca l’Alícia i digues-li que ja podem marxar —em va dir a com a salutació.

—Què són tantes presses? —amb el dia que duia només em faltava aquell estressant-me.

Es veu que anaven sincronitzats per donar-me pel sac perquè ni temps vaig tenir per acostar-me al portal i molt menys per trucar que ja tenia al meu davant l’Alícia.

—Perfecte. Ja hi som tots —va dir-me mentre amb la boca em feia un petó i amb la mà obria la porta del cotxe.

—Ei, tranquils, eh? Quines presses teniu per anar a veure els meus pares.

—És que no anem a casa dels teus pares. Primer hem de passar per un altre lloc. Au, puja! —em va dir l’Alícia mentre l’Antonio ja arrencava.

Pel camí m’ho van aclarir.

290

Aprofitaríem que anàvem a Esplugues per passar un moment per Ciutat Diagonal. Només em faltava allò.

Ciutat Diagonal és un barri d’Esplugues proper a la Diagonal de Barcelona, d’aquí el nom, i a peus de la muntanya de Sant Pere Màrtir amb pocs habitants però selectes que viuen en unes torres i cases també selectes com la residència, que en una allau d’originalitat s’anomenava La Residencia, on es trobava l’avi Anselm, que era el motiu d’aquell precipitat canvi de plans.

Es veu que l’àvia havia de dur a la residència un recanvi de mudes de temporada pel seu marit, però s’ho havia fet venir bé perquè les dugués el xofer de la família que s’ho havia fet venir bé per aprofitar el viatge i no anar sol.

—Jo us espero fora —els vaig anunciar després de ser coneixedor de la primera aturada.

—Sí, home. Entraré jo que no en sóc res i ni el conec i tu que ets el seu nét et quedaràs fora —em va renyar l’Alícia.

—Doncs queda’t fora amb mi i que entri l’Antonio, que per això s’ha compromès.

L’al·ludit va dir-hi la seva.

—Quant fa que no veus el teu avi? —em va preguntar.

—Pel cap baix cinc o sis anys —vaig calcular.

—Nou. En fa nou —va corregir-me l’Antonio.

—Doncs nou —li vaig dir, com si me n’hagués dit vint. No em sabia pas greu no veure un avi que d’avi només tenia el nom i els donatius, però ni l’estima ni l’afecte que donen els sentiments mutus i la convivència. Amb aquest tema estava totalment d’acord amb el meu pare.

—Pensa que potser serà el darrer cop que el vegis en vida. Si no ho fas, després te’n penediràs.

—Amb això té raó.

Un, l’Antonio, tocant-me la fibra sensible i l’altra, l’Alícia, tocantme la pera, també sensible, intentaven estovar-me perquè m’hi avingués.

Vam entrar en una discussió sense sentit intentant argumentar les posicions de cadascun que va durar fins que ja aturàvem el cotxe just davant la porta de La Residencia i jo em rendia pensant que si passés el pitjor, encara m’ho sentiria dir.

Vaig acceptar veure l’avi Anselm nou anys després de l’últim cop que havíem coincidit a casa meva a canvi de trucar al mòbil de la meva mare, a casa no contestaven, i excusar-me per no passar per casa aquell dia. Ja en tenia prou d’emocions fortes.

291

—No pateixis, ja ho entenc —em va dir i coneixent-la em va estranyar tanta comprensió.

S’ha de reconèixer que aquella llar d’avis estava a l’alçada del que devia valdre perquè feia goig. Una recepció pulcra i elegant era l’accés d’un edifici que estava envoltat d’una gran zona enjardinada amb tot d’instal·lacions exteriors per fer exercici i diferents porxos, gandules i tauletes amb para-sols a més d’un hort, dues fonts, un hivernacle, una terrassa i una barbacoa.

A l’interior tot estava net i feia molt bona olor, ni rastre de l’olor de menjar bullit i ambientador barat que s’estila en els llocs d’aquest ram. La zona de gran amplitud tenia grans finestrals i diferents ascensors, elevadors i rampes per facilitar l’accés de persones amb mobilitat reduïda, que era el cas de la majoria dels inquilins.

A banda de sala de jocs, de recuperació, de cinema, de lectura i menjador hi havia sauna, piscina coberta i un spa. Les habitacions, segons vaig descobrir després, eren d’ús individual o doble, en funció de l’estat civil o les preferències dels seus ocupants, i disposaven de lavabo individual, ràdio i televisor, fil musical i timbre per cridar el servei. Vaja, que eren suites.

Em van sorprendre totes aquelles comoditats i, si no fos perquè ni tenia l’edat ni m’ho podia permetre, de bon grat m’hagués quedat a viure allà amb l’Alícia ben servits a tothora.

La noia de recepció ens va saludar amb un gran somriure i dirigintse a tots però concretant en un ens va dir: —Bona tarda, senyor Antonio i acompanyants, el senyor Anselm és a punt d’acabar la sessió de massatge. Si volen fer el favor d’esperar-se a la sala d’esbarjo, amb la resta de familiars, de seguida que estigui el duran amb vostès.

Era clar que ja el coneixien i després de donar-li les gràcies, l’Antonio ens va fer de guia i ens va dur a la sala on ens havíem d’esperar.

Mentre anàvem cap a aquella sala d’espera em va venir al cap el que em van explicar una vegada del que significa la paraula pacient en l’àmbit mèdic. Es veu que el mot ve del llatí patiens i està relacionat amb el que pateix, però també amb la paciència que ha de tenir qui s’espera perquè un metge l’atengui.

Hi estic d’acord, sobretot si vas d’urgències a segons quins hospitals públics i a segons quines hores. I més tenint en compte les retallades en personal sanitari. Més que hores t’hi pots passar dies i si bé poder no tots els que esperen són malalts segur que tots, per força, són pacients.

292

I carregant-nos de paciència van passar ben bé vint minuts fins que va fer acte de presència l’avi Anselm acompanyat d’una cuidadora i dels meus pares.

—Ja no hi falta ningú —va dir el meu pare que no va fer el gest de dissimular que ens trobàvem per casualitat, perquè de dissimular en sap poc i era clar que ja ens esperava senyal de que estaven d’acord amb l’Antonio i no tinc gens clar si l’Alícia no n’estava també al cas.

D’aquí tanta pressa i la comprensió de la meva mare que ja sabia que en un lloc o altre ens veuríem.

—No facis aquesta cara, que amb la que fa el teu pare ja en tinc prou —va dir-me la mare mentre s’acostava a saludar l’Alícia i li feia dos petons.

—Hola, guapa, com estàs?

—Hola, Valèria. Molt bé i tu? —i després de la salutació a la mare, dos petons més per al pare:— Hola, Pere.

—Hola, Alícia. Jo no estic tan bé. No sé que cony faig aquí —va dir el meu pare.

—El que no sé que feu aquí sóc jo —vaig deixar anar, doncs allò no estava previst i segons quines sorpreses a mi no em van.

—Què vols que fem, visitar l’avi i estar en família, tampoc és tan estrany. —La Valèria és de les que són felices estant en companyia dels seus tot i no fer s’hi gaire.— L’avi és l’avi —va dir, i com si fos un nen petit i li va pentinar els quatre pels que li quedaven.

—Perdonin per l’espera però a l’Anselm li encanta que li facin massatges. Bé, jo els hi deixo aquí, si necessiten quelcom demanin-ho a recepció —ens va aclarir aquella cuidadora de vint i pocs anyets.

No em va estranyar gens, i per la cara que feien l’Antonio i el meu pare a ells tampoc, que l’avi no tingués cap pressa si qui li feia el massatge era aquell tros de dona perquè, amb aquell vestit blanc que ho transparentava tot i amb aquella figura, estava per fer-li i deixar-se fer de tot.

—Portat bé, eh? Avui estàs ben acompanyat —li va dir la cuidadora a l’avi abans no marxés a fer les seves tasques, desconec si era fer més massatges.

—Toca’m la cigala, tetes grosses —li va deixar anar l’avi que bavejava i no només per efecte de l’edat.

Ens vam quedar acollonits un moment fins que vam esclafir tots de riure de la sortida de l’avi. Especialment el meu pare, mentre que la cuidadora ni es va immutar.

—Hòstia el vell amb lo tocat i posat que era. Ara li surt tot. A la vejez viruelas.

293

—No siguis burro. Que no veus que no sap el que es diu —va dir la mare en resposta al comentari del pare.

—I tant que ho sap. Sempre ho ha sabut, però abans s’ho guardava i ara ho deixa anar —que poc es pensava el meu pare que encara s’ho passaria bé anant a veure l’avi Anselm.

—Toca’m la cigala! —va tornar a cridar l’avi a cada cuidadora que passava.

—Així. Ben fet avi. Que li toquin tot i ben tocat —va dir el pare adreçant-se-li.

—Prou de dir disbarats. Pobre, que no veus que desvarieja i qualsevol dia es mor. I tu aquí fent conya —va tocar-li el crostó la meva mare.

—Quina conya? Si s’ha de morir que sigui tocant-li la cigala, com ell diu, així tindrà una mort dolça.

I mentre els pares discutien, l’Antonio pesava figues i nosaltres rèiem, l’avi seguia a la seva.

—Les tetes! Vull les tetes! —cridava.

Quin xou.

Va tornar la cuidadora que estava de tan bon veure, que ens va dir que es deia Anna, i ens ho va explicar.

—Ja és normal això que quan es fan grans i amb la demència es tornen calents. Com els netegem per tot arreu s’exciten. És culpa meva perquè un dia que estava molt pesat li vaig deixar que em toqués un pit i després no podia treure-li la mà. Sembla poca cosa, oi?, doncs té força. Des d’aquell dia que està obsessionat.

I es va dirigir a ell: —Té Anselm —i després de posar-li tot el pitram a tocar de la cara es va treure del mateix lloc com una pilota d’escuma i li va donar.

—Et deixo una teta perquè la toquis una mica però després me la tornes que només en tinc dues —i li va guinyar un ull per dirigir-se a nosaltres —ara estarà una estona distret. I va tornar a marxar mentre l’avi no deixava de tocar-li la teta en forma de pilota.

En aquell punt ja ens vam quedar tots garratibats.

Com volia que no estigués distret i no vulgues deixar anar la teta o que no li agradessin els massatges.

I no hi havia cap cuidadora lletja. Si allò era com una casa de barrets d’alt standing per a la tercera edat!

Poder era aquella la raó perquè l’Antonio li fes tantes visites a l’avi.

Començava a estar d’acord amb el comentari del pare, i per la cara que feia, la mare també. M’estava plantejant seriosament recuperar el

294

temps perdut i fer-li més visites. Al cap i a la fi, com deia la mare, l’avi és l’avi.

Definitivament hauria de fer calaix per poder costejar-me una residència com aquella quan fos vell.

Ja un cop més tranquils tots després d’aquella experiència i asseguts en una taula rodona, la mare va iniciar la conversa.

—Així doncs, veniu a sopar?

—No. —Sí.

El no era meu i el sí de l’Alícia i partint de la base que entrar en una discussió perduda és perdre el temps, vaig assumir que aniríem a sopar, però tot i així m’hi vaig resistir.

—No ens hem vist ja? Ho deixem per un altre dia.

—No havíem de parlar de no sé què important? —la mare es feia la desentesa com si li hagués vingut al cap el motiu de la reunió com de passada i no sabés de què anava quan ja ho sabia.

—Ho parlem ara i enllestim —li vaig dir.

—Aquí, ho hem de parlar? —em va recriminar l’Alícia com si el tema d’anar a viure junts calgués d’un emplaçament concret que no fos aquell.

—Digues que sí, noia. Aquí hem d’estar per l’avi, oi avi?, que és pel que hem vingut.

La Valèria i l’Alícia, a banda de ser cagades, s’aliaven en contra meva.

Sort en vaig tenir del pare per fer via i desencallar la discussió.

—Doncs si hem d’anar a casa a sopar potser que anem tirant que demà és feiner i a més ens ha de dur l’Antonio. Per cert, et quedaràs, oi?

—Ui, no! Me’n vaig a casa que estic baldat —va respondre.

L’Antonio, d’ençà haver enviudat i sense haver tingut fills duia una vida força austera i tot i ser jubilat i haver abandonat fer el taxi, es dedicava a passar hores al bar de baix i a fer de xofer i d’home dels encàrrecs dels avis, per estar ocupat i guanyar quatre calés que gastar-se en trifàsics. La casa del carrer Montesori de Collblanc, on havia viscut els darrers cinquanta anys, se li queia a sobre però evitava donar feina i feia la seva o com ell sempre deia, trampejava.

La mare va fer l’intent de cridar una cuidadora perquè es fes càrrec de l’avi, perquè ja marxàvem, però la vaig aturar. Ni que fos per darrer cop volia tornar a veure l’Anna, que molt fina no era però era de bandera.

295

—Ja marxen? —va dir aquell tros de dona ja un cop localitzada i a tocar de l’avi Anselm.

—Sí, però tornarem un altre dia —va aclarir la mare, com excusant-se per la poca estona, i jo afegiria poca atenció, dedicada a l’avi.

—Molt bé. Va Anselm torna’m la teta que ara et donarem de sopar —i li va prendre la pilota a l’avi que si bé no es va resistir perquè el va agafar com de sorpresa, sí que se’n va queixar.

—La teta, vull la teta —va xisclar novament.

—Avi, ara li donaran, però primer ha de sopar una mica. Un altre dia tornarem —li va dir la Valèria després de fer-li un petó al front i dirigint-se a la resta ens va animar a fer lo propi:— Au, acomiadeu-vos de l’avi.

L’Antonio li va desitjar bon profit i es va acomiadar fins l’endemà quan probablement el tornaria a veure, l’Alícia li va demanar que es cuidés i el pare va enllestir amb un “Adéu, tronera”.

Només quedava jo. Em vaig acostar per dir-li un lacònic i fals “Fins la propera”, que va propiciar que m’engrapés la mà i m’estrenyés cap a ell per aconseguir que la meva orella quedés a l’alçada de la seva boca.

Vaig comprovar que realment encara conservava les forces.

—La teva mare t’estima. Mira al xifonier —em va dir en veu fluixa però vocalitzant per, tot seguit, deixar-me anar.

En aquell moment no vaig saber a què es referia i temps vaig trigar, tot i ser filòleg, en descobrir no només el que m’havia volgut dir, sinó que on m’havia dit l’avi que mirés no era dins d’un instrument de tecles que sonen a cops de bastons, sinó dins d’un moble de despatx.

Vaig acabar entenent que no és el mateix un xifonier que un xilofon.

L’Anna, veient que el comiat havia finalitzat, va agafar la cadira de l’avi i amb ell pujat van enfilar el camí que duia al menjador mentre deia “Anselm, digues adéu” i ella feia el mateix movent la mà.

L’avi no va dir adéu, però tampoc es va quedar en silenci. Es va acomiadar de tots amb un alt i solemne crit de “puta” que desconec a qui anava dirigit.

En cinc minuts l’Antonio ens va deixar a Laureà Miró just davant del portal i sense fer massa comèdia ni demostrar que es moria de ganes de quedar-se a sopar es va acomiadar amb un “Ja ens veurem” i va continuar nacional II direcció l’Hospitalet.

Un cop vam pujar a casa, l’Alícia i jo a peu i els pares amb l’ascensor, sobreafegit i finançat un setanta per cent per la comunitat i un trenta per cent per una subvenció pendent de rebre, me’n vaig adonar que la mare tenia clar que acabaríem anant a sopar.

296

Havien allargat la taula, que ja era parada amb copes i ampolla de vi incloses, i a la cuina ja hi havia tot l’embotit i el formatge tallat i en plats preparat per servir.

—Si que us hi esmerceu per sopar tots dos —vaig deixar anar.

—Per si de cas al final us decidíeu —va dir la Valèria.

—Doncs sort que ens hem decidit.

—Sort! Si tingués tan clar el número de la rifa de Nadal! —va dir el pare que tenia clar des de ben d’hora que aquell sopar es faria tant sí com no.

Sense ser massa explícit, el pare mai ho era, vaig veure que després d’absentar-se una estona va sortir de l’habitació dels malendreços amb els ulls humitejats. Juraria que havia plorat. Em vaig veure obligat a demanar raons, doncs allò no era normal.

—Passa alguna cosa?

—No res —va dir el pare.

—Que es vol fer el dur i és un sentimental. Va, explica-li! —va aclarir la mare encoratjant el pare perquè ens expliqués el motiu de la seva pena. El meu pare no deia res.— Doncs ja ho explico jo —va dir la mare—, avui fa quaranta cinc anys que es va morir l’àvia Caterina.

—Per això està així? —vaig preguntar.

—I perquè l’any vinent ton pare farà els anys que tenia la teva àvia quan es va morir i ja té punxades al cor. Està escagarrinat.

Després de sentir aquell comentari vaig fer conya sobre com d’aprensiu era el pare, fet que el va fer posar de mala llet i contra la mare que era qui l’havia delatat.

—Té la pell molt fina —va dir la Valèria per dirigir-se a nosaltres i demanar-nos que expliquéssim el que ja sabia més per matar el tema del meu pare que per curiositat i sobretot perquè s’estaven encenent els ànims i aquella situació podia incomodar l’Alícia.

Afortunadament ho va aconseguir.

Els vam explicar les nostres intencions d’anar a viure junts que van topar amb les intencions de la mare de veure’ns casats però amb les dels meu pare que només volia que d’una vegada fotés el camp i assentés el cap. Arguments a favor i en contra es van posar sobre la taula fins que l’Alícia va acabar la conversa amb el discurs definitiu.

—Jo ja m’he casat un cop i prou que me’n penedeixo encara. Signar un paper no et compromet a res sentimentalment, calen moltes més coses, però sí jurídicament perquè per desfer el fet només et trobes traves i et gastes quartos entre advocats i procuradors. Amb l’Albert

297

només em vull comprometre sentimentalment i per això no cal que signem res, només cal que ens estimem, i jo l’estimo.

—Jo també t’estimo —vaig dir doncs crec que corresponia després del que l’Alícia acabava de dir i que m’havia emocionat.

Arribats a aquest punt la Valèria es va posar a plorar i va començar a petonejar a la meva xicota i a cridar: —Quina alegria! No te la mereixes —dirigint-se a mi mentre anava a la cuina per treure una ampolla de cava que tenia en fresc.

I el meu pare em va dir: —No et queixaràs.

Vaja que ho tenien tot preparat. Ni que fos diumenge, que ho era.

No sé si devien ser tantes emocions, el vi o el cava, però el fet és que no sé com va sortir el tema de la feina i de la meva reunió del matí que vaig acabar explicant tot l’embolic de la trobada amb en Granera.

—Ja pots anar amb compte. Demà dic que entraré més tard i vinc amb tu —va dir l’Alícia.

—Ni pensar-ho —vaig respondre sense pensar.

El meu pare ho devia rumiar més.

—Per una vegada li he de donar la raó al meu fill. No hi vagis que pot ser perillós. Ja t’hi acompanyaré jo.

—Aquí em quedaré jo sola patint. Ni t’ho pensis —va dir la Valèria.

—Prou! Aniré sol i no se’n parli més —vaig cridar amb cop de puny a la taula inclòs demostrant una autoritat que en aquella família no tenia.

Sabia que, com si fóssim al Corpus, aniríem tots en processó a la trobada amb en Granera l’endemà. I com ja estava tot decidit van decidir també que com la trobada era ben d’hora l’Alícia es quedaria a dormir a Esplugues. Tots els plans sortien com els havia planejat jo...

Pels collons!

Aquell cap de setmana gloriós encara em deparava una darrera sorpresa i ja eren quarts de dotze de la nit.

Té guapa, la de ganes que tenia de fer-te aquest regal —va dir el meu pare sortint de l’habitació de matrimoni amb una capsa ben embolicada que li va donar a l’Alícia.

—A veure amb què surt ara —vaig pensar.

—Gràcies però no calia —va respondre l’Alícia mentre li feia un petó al meu pare que somreia mirant com el desembolicava.

—Ooooooh!

—Ooooooh! —es va sentir alhora.

298

Un era el de l’Alícia i l’altre el meu, però per motius molt diferents.

De la capsa que va obrir va sortir un conjunt de calces i sostens, caladets ambdós, de color negre que s’ha de reconèixer eren molt sexis.

—Però que és això? —vaig demanar explicacions.

—M’encanta —va dir l’Alícia.

Em vaig dirigir al meu pare perquè entengués que allò estava fora de lloc.

—Home sí amb això tens raó, els seu lloc no és a la caixa. Llueix més posat —em va dir picant-me l’ullet.

Jo sabia de la dèria i del costum que el meu pare tenia per regalar roba interior femenina, però allò no m’ho esperava.

—Espero que et vagin bé. Per les talles sóc una mica talòs, sort de la Valèria.

—Jo penso que m’aniran bé, no, Albert? —i va tibar les calces i es va posar els sostens a l’alçada dels pits perquè tothom veiés l’efecte.

Jo no deia res mentre la Valèria li posava bé i comentava no sé què de la copa. Pel que fa a mi també vaig optar per una copa, però de vi per fer baixar aquella incòmoda estona.

Després d’allò i amb l’hora que era, vam decidir que potser ja tocava anar a dormir si l’endemà ens havíem de llevar a quarts de set.

—Anem! —li vaig dir a l’Alícia agafant-li la mà per dur-la fins a la meva habitació.

El meu pare, per contra, em va parar els peus.

—On us penseu que aneu? —va dir.

—A dormir o a estrenar el regal —li vaig respondre. Total havia estat ell qui havia obert la capsa dels trons.

—Ni pensaments. Tu dormiràs al teu llit i l’Alícia a l’habitació de l’entrada. Quan estigueu sols feu el que vulgueu, però a casa meva i amb mi a dins, ni pensaments. Temps tindreu d’estrenar el conjunt, però no serà avui. Tan moderns no som. »Que passeu una bona nit, però separats.

A l’entrada del rebedor que donava al menjador ens vam acomiadar mentre la mare li duia un pijama i acompanyava l’Alícia a la seva cambra i jo me n’anava a la meva.

Tampoc haguéssim fet res perquè jo estava planxat.

Demà vindria un altre dia.

299

Un indret de vila antiga, carrer estret, florit i empedrat, polsim d’encant que encara queda, dins de la meva ciutat.

Carles Coloma

Capítol 20 Entre les peripècies i el vi del dia abans vaig dormir poc i malament. Em vaig llevar més cansat del que estava quan m’havia enllitat.

En canvi la resta devien haver refet forces durant la nit, perquè a casa hi havia una activitat frenètica. Corredisses per anar al lavabo mentre feien cafè i preparaven l’esmorzar, ja tots vestits i pentinats, fins i tot s’havien dutxat. I només era un quart de set del matí d’un dilluns. Quina empenta.

—Espavila, que farem tard —em va dir la mare que anava de corcoll mentre jo era allà plantat al mig del menjador fent cara de badoc i traient-me les lleganyes.

—T’has de dutxar? —em va preguntar l’Alícia.

—A la taula i al llit al primer crit. A esmorzar! —cridava el pare mentre enllestia de parar taula.

De bon matí m’estava estressant quan el que jo volia era estar tranquil per la trobada amb en Granera. Per la mateixa raó, la resta estava dels nervis. Cada cop tenia més clar que el millor era que hi anés sol, per desgràcia tenia igual de clar que sol no hi aniria.

La primera discussió va ser si per anar al carrer Montserrat era més ràpid pujant per davant de casa fins a la plaça de Les Moreres i d’allà fins l’església, o anar per la carretera general fins l’Ajuntament a la plaça Santa Magdalena i agafar el carrer des del Pont d’Esplugues.

La Valèria va triar una opció diferent a les proposades desmuntant el motiu de discussió.

—Anirem pel nostre carrer i pujarem pel carrer de l’Església que és més maco. I així l’Alícia coneixerà Esplugues, li agradarà —i així ho vam fer.

El recorregut triat per la mare va permetre que l’Alícia conegués els jardins i l’edifici de Can Tinturé, on es troba el museu on s’exposen mostres de rajoles de terrissa i ceràmica, com les que es feien a la fàbrica Pujol i Bausis, anomenada popularment “La Rajoleta”, de gran

300

ús en l’època modernista, amb peces que daten fins i tot de l’època medieval. També li vam ensenyar la plaça de Les Moreres i el monestir de Sant Maria de Montsió, on hi viuen monges dominiques que són de clausura, quina moral. I ja a tocar de l’església i a punt d’enfilar el carrer on havíem quedat l’Alícia encara va poder veure les principals cases pairals de la zona, can Ramoneda i can Cortada, punts d’aturada obligatòria en l’itinerari de la meva època de cantant de caramelles.

El carrer Montserrat és un lloc emblemàtic. Estret i empedrat té cases baixes i petites entrades a antigues masies a cada costat. Finestres asimètriques amb marcs de pedra i rellotges de sol confereixen un toc encantador que evoca el passat rural de la vila d’Esplugues.

Comença a la banda dreta de la plaça Pare Miquel d’Esplugues i des d’allà fa baixada i va canviant de fesomia, de més antic a més modern, fins arribar al pont que dóna a la carretera general i al Prat dels Torrents. Les campanes de la parròquia de Santa Maria Magdalena tocaven les set quan tota la família vam començar a baixar pel carrer on ens hauríem de trobar amb en Granera. Érem puntuals.

A mig recorregut ens vam trobar amb el famós cosí assegut en un banc que hi ha davant la façana de can Cargol, just al mateix lloc on temps enrere em van tirar les cartes una pitonissa, durant la nit esotèrica que es fa al poble a les festes de primavera, i dels esdeveniments que estava vivint, inclosa la trobada d’aquell dia, no me’n va dir res.

Bàsicament em va dir que tenia una edat, que no tenia feina ni xicota i que no desesperés que hi veia canvis. Per dir-me el que ja sabia, no calia que em tiressin les cartes i menys que em tirés, jo, més d’una hora fent cua. Val a dir que amb allò que hi haurien canvis la va encertar.

Els que ja hi havia i els que encara estaven per venir canviarien la meva vida i molt.

El cosí es va alçar per saludar-me i demanar-me explicacions sobre els acompanyants que duia, doncs esperava que a la cita acudís jo sol.

—No he pogut evitar que vinguessin i cregui’m que ho he intentat.

—Això no estava previst —em va dir mentre jo intentava trobar a en Granera a qui no veia per enlloc.

Em vaig posar a favor del cosí intentant que la parentela toqués el dos però no ho vaig aconseguir.

—Així què hem de fer? —vaig preguntar perquè la situació per efectuar la reunió no es desencallava.

—El senyor Granera vol parlar amb vostè sol.

—I jo vull parlar amb ell, què es pensa que faig aquí un dilluns a les set del matí?

301

—Nosaltres no marxem —va dir l’Alícia.

—Hauran de marxar o no hi haurà reunió —va solemnitzar el cosí.

Jo ja n’estava tip i a més estàvem perdent el temps i poc més temps passaria fins que fessin acte de presència d’altres ciutadans matiners i amb temps lliure i la reunió perdria la discreció amb la que estava plantejada.

—Com que crec fermament que no marxaran no hi haurà reunió —em vaig plantar perquè no avançàvem.

La meva rotunda afirmació va aconseguir que aparegués el que faltava.

—Un moment —va dir en Granera apareixent de darrere d’uns arbustos, mai vaig saber si era allà per amagar-se o per fer un riu sense ser vist.

—Ara, amb el cabró, ja hi som tots —el meu pare deia el que li petava i no entenia que aquella trobada requeria de certa solemnitat.

—Disculpin el meu cosí, però té raó. Aquesta reunió a banda de discreta havia de ser secreta. I per ser secreta l’ha de conèixer poca gent i dos són molts, però tres són multitud i aquí comptant-me jo en fem sis, ja em diran.

—Doncs si li he de dir el que penso val més que és calci perquè li’n diré de l’alçada d’un campanar —el meu pare anava a la seva i duia la conversa com si fos el protagonista quan en realitat allà no hi havia de ser ni convidat.

—Sembla més mal parit a la tele que en viu —va comentar la mare en veu alta.

—Doncs sembla més poca cosa i més lleig en viu que a la tele —va rematar l’Alícia.

—De lleig i poca cosa ja se’l veu a les notícies. Oi que t’ho vaig comentar, Pere?

—Ben poca cosa ha de ser per despotricar de Catalunya com ho fa ell, i diu que és català. Li arrencaria el cap —el pare s’estava encenent.

Allà tothom deia la seva menys els interessats.

El cosí anava a intervenir, probablement per defendre la família, que en Granera el va aturar per prendre la paraula i dur el pes de la conversa.

—Un moment, senyors. No perdem els nervis. El motiu d’aquesta trobada és acabar el que vam començar en l’anterior i abans no ens localitzin com ja va passar, hauríem d’anar al gra. Senyor Prat, fill, he de

302

reprendre’l perquè crec que el vaig advertir seriosament del secret de les nostres trobades i estic decebut de comprovar que ho ha esbombat a tort i a dret.

—A tort i a dret no. Només als més propers. Vostè bé que ha dut el seu cosí a les reunions, jo duc els pares i la xicota. La família és la família.

—I el risc és el risc. I ara som sis els que ens arrisquem personalment i els que arrisquem l’èxit de la missió. A més la senyoreta, a banda de ser la seva xicota, és empleada de l’empresa a qui he contractat i està controlada. Més pals a les rodes.

—Vol dir que en traurem res de fer retrets? Poder que avancem —digué el meu pare que, quan vol, sap posar les coses al seu lloc.

—Està bé. Com no hi ha més remei, farem la reunió amb tots i tots s’hauran de comprometre que rés del que aquí es digui sortirà d’aquestes quatre parets. —Amb aquell comentari d’en Granera ja vaig notar que no hi devia ser tot perquè estàvem a cel obert. Devia notar els meus pensaments perquè va dir:— És un dir. Em refereixo al fet que no explicaran res a ningú, ens hi va la vida i el futur del país.

La cosa es posava interessant i jo esperava que fes via doncs una nova interrupció que suposés una tercera trobada era quelcom que no estava disposat a assumir.

En Granera va continuar, o va començar, segons es miri.

—Recorda on ens vam quedar en la nostra conversa? —Ho recordava a grans trets, m’havia fet cinc cèntims de la seva vida.— Ens vam quedar en el moment que jo li vaig dir que el que semblo des de sempre i el que sóc des que vaig néixer s’assembla com un ou a una castanya.

—Ho recordo —li vaig comunicar.

—Què vol dir això? — va preguntar el meu pare.

—Deixa’l continuar —va reclamar la mare.

—Sí, que continuï —recalcà l’Alícia.

—Si em permeten els aclariré —va dir en Granera abans no continués mentre el cosí anava movent-se intentant esbrinar si ens veia algú.

—El que semblo és un català renegat que s’abraça a la bandera espanyola i que sent devoció per la pàtria amb capital a Madrid que està acabant amb qualsevol esperança sobiranista de la terra que l’ha vist néixer, a banda de deixar qualsevol moviment o pas que condueixi a aquestes aspiracions a l’alçada del betum.

—Dit amb altres paraules sembla, i segurament ho és, un fill de puta fatxa que es fa dir català quan està fent de tot per donar pel

303

cul a Catalunya —el meu pare feia de traductor simultani quan no calia.

—Això mateix. És el que semblo i me n’alegro, doncs és el que vull semblar —va vanagloriar-se en Granera.

—El que sóc realment, i aquí està el quid de la qüestió, és la persona més nacionalista, independentista i lluitadora per la causa catalanista de tots els catalans que hi ha en el món.

Amb aquesta declaració ens vam quedar bocabadats perquè, si aquell era el cas, la seva lluita xocava amb les seves accions.

—Com ja li vaig comentar —referint-se a mi—, només quatre persones a banda dels que som aquí són coneixedors del que els estic explicant i que ara els aclariré. —Ens ho aclariria tot.— Per assolir la causa han hagut de passar molts anys i s’han hagut de sacsejar una mica els sentiments per tal de que la gent del carrer, els ciutadans, no pequessin de conformisme.

—Què vol dir? —li vaig preguntar.

—Li explicaré. Normalment la gent es fixa uns objectius assumibles en funció del punt de sortida en el que un es trobi. Per exemple, si en un moment donat i per les circumstàncies tothom va a peu i un bon dia des del poder a algú se li acut que s’ha de millorar es decideix que es vagi en bicicleta. En especial perquè d’altres més avançats ja fa anys que van motoritzats. Doncs a fabricar bicis i tothom content.

—Arribats a aquest punt va fer una pausa per continuar tot seguit.— Però vet aquí que des del mateix poder, amb el temps i ja crescuts, es decideix que es facin motos.

—Això és el progrés —va dir el meu pare.

—Sí, però imaginem que les peces de la moto les fem nosaltres i les paguem nosaltres però les motos fetes, noves de trinca, les porten d’altres. Què passa?

—Que protestem, no et fot —el pare seguia la conversa.

—Efectivament —va dir en Granera per afegir:— i aquesta reacció és natural.

—I tant, però... —va tornar a intervenir el meu pare.

—Calla, Pere, deixa’l acabar —va demanar la mare perquè quan el pare s’embala no el para ningú i tots volíem que acabés l’exemple i entenguéssim de què anava tot.

—Perquè callem mentre ells van en moto i nosaltres en bicicleta i seguim fent peces o fent motos i després de moltes protestes pels esforços i els calés que ens costa ens fan arribar, amb ports deguts, motors atrotinats fets per nosaltres perquè els posem a les bicis.

304

—On vol anar a parar? —vaig preguntar jo.

—Doncs que ens fan creure que una bici amb motor és una moto i callem pensant que estem igual perquè anem motoritzats, quan no és el cas, i aquí és on hem de sacsejar el tema perquè la gent no es conformi.

—Ja veig per on va.

—La sacsejada consisteix a fer que algú d’aquí protesti i deixi anar que ens estan prenent el pèl i aconseguir que molts d’allà i alguns d’aquí, amb boca dels d’allà, deixin anar que encara gràcies, que sempre demanem i que com ens posem tontos tornarem a anar només en bici i prou satisfets que hem d’estar de no anar a peu.

—La qüestió és que hi hagi merder —va dir el meu pare.

—Això mateix, perquè d’aquesta manera, i com ens sentim ofesos, ens adonem del que ens estan fent i tirem milles perquè no tan sols no ens conformem amb bicis amb motor, sinó que demanem tenir motos com ells i, si s’hi posen de cul, ja que les fem aquí, en les quedem i si cal ja els farem arribar alguna.

—Si no haguéssim d’enviar peces podríem anar en cotxe —va deixar anar el pare.

—Ara l’escolto —va dir en Granera, que veia que el seu símil del motor ens entrava.

—Què és mecànic? —va preguntar l’Antonio demostrant que no havia entès res i no el culpo, perquè aquell home, en Granera, tenia la virtut o el defecte de donar giragonses a una conversa o una explicació que estaria feta en tres paraules.

—És una metàfora. El poder és Espanya i nosaltres Catalunya i la moto és la que ens venen per putejar-nos i deixar-nos en la misèria mentre ens fem un fart de pencar i ells es queden amb els guanys que nosaltres generem, i encara hem d’estar agraïts vivint de pena quan podríem estar de puta mare —va aclarir l’Alícia.

—Dit amb altres paraules —va dir en Granera i jo hagués afegit i amb menys: “és això mateix”.

—I vostè quin paper hi fa en aquesta auca? —li va preguntar la mare.

La pregunta era escaient.

—Doncs jo sóc un, potser el que més, dels que sacseja el cistell per fer merder i que la gent s’animi i desperti de l’encanteri que dur des de fa tres-cents anys.

—Té una manera molt peculiar de sacsejar com per donar-se-les de ser “la persona més nacionalista, independentista i lluitadora per la

305

causa catalanista de tots els catalans que hi ha en el món”, com vostè ha dit —li vaig recriminar.

—Posis al meu lloc. Vostè sap el s’ha d’estimar el país per aparentar el que no ets, ser odiat per qui admires i ser admirat per qui odies, i no poder-ho explicar a ningú, ni a la teva dona? Et cal una gran preparació, força de voluntat i ferms ideals. I tot i així és una tasca que et consumeix.

Reconec que aquell home em va fer pena.

—Però ho faig per una bona causa, perquè totes les accions són necessàries i són poques, però són útils perquè amb el que estic passant, reconec que n’estic satisfet, doncs cada cop que obro la boca surt un independentista més i com més grossa la dic, més en surten. D’això es tracta.

—És un infiltrat! —vaig dir en veu alta.

—És un espia —va dir la mare.

—És un gran home —va dir l’Alícia.

—És un heroi —va dir el meu pare que se li va tirar a sobre per abraçar-lo i petonejar-lo mentre l’Antonio deixava anar: —No és mecànic.

Finalment havíem sortit tots de dubtes.

El cosí va tallar les mostres d’efusivitat que li mostràvem a en Granera per la seva impagable tasca al país fet que va propiciar que jo tornés en mi i li fes la pregunta que em rondava pel cap d’ençà que s’havia organitzat, en diverses ocasions, la nostra trobada.

—Ara que ja sabem quin és el seu paper, em podria dir quin és el meu? Per què el seu interès en trobar-se amb mi?

—Per dues raons. La primera, perquè em va arribar certa informació, de les poques persones que coneixen el meu secret, que deia que vostè era una de les peces que ens faltava per completar el trencaclosques.

—Després m’explica la primera, i la segona? —vaig demanar-li.

—La segona raó és que realment pateixo per la meva seguretat i considero que vostès com a agència, i vostè en particular, podran mesurar i informar-me dels riscs que pateixo.

Per ser que sempre s’enrotllava, l’explicació que em va donar em va semblar molt curta i, en la meva opinió, calia ampliar-la un xic més.

—Començaré per ampliar la segona raó que, com veurà després, enllaçarà amb l’ampliació de la primera.

—Comenci per on vulgui —li vaig dir per afegir—, però comenci, per favor.

306

Aquell home em posava una mica dels nervis.

—Entendran perfectament que des de sempre, però sobretot darrerament, no sóc una persona estimada a la meva terra. Això m’ho mereixo, perquè és del que es tracta, però si li afegim el fet que si els que, aparentment, són de la meva corda se n’assabenten del doble joc, les passaré magres. Aquests no estan per hòsties. »Total que entre uns i altres ja em diran si no tinc raons per patir per la meva integritat.

Amb aquell raonament hi vam estar d’acord tots, però pensant que poder en feia un gra massa, doncs la gent, tret d’algun sonat, no acostuma a carregar-se a algú per les seves idees polítiques, això passava en altres temps aparentment superats. Va continuar.

—Aquest aclariment serveix perquè entenguin que acudís a l’agència de detectius, fet que si es sabés es comentaria però es podria entendre, tant per part d’uns com d’altres, i això ens du a vostè, senyor Prat.

—A mi? —va preguntar el meu pare.

Aquella pregunta a banda d’estar fora de lloc demostrava les ànsies de protagonisme del meu pare en aquella reunió.

—Prat junior —va aclarir en Granera tot i que no calia.

Va continuar explicant-nos que des de les més altes esferes del partit havien insistit que jo era l’element necessari, ho va dir així, per fer d’opositor a les bajanades d’en Granera i, a través del meu blog (que darrerament tenia molt d’èxit), fer com deia ell “bullir l’olla” mentre el govern català tensés cada cop més la corda en un moment crucial per al país i ell des de Catalunya i els seus des de la capital espanyola la tensessin en sentit contrari. Era fer talment com amb “L’Estaca” d’en Llac, que si un “estira fort per aquí i l’altre l’estira fort per allà segur que tomba, tomba i tomba i ens podrem alliberar”. Mentrestant jo havia de seguir fent de detectiu amb la resta de Looking Fashion i estar al cas de la seva seguretat per informar-lo de si hi havien novetats en aquest sentit i comentar les novetats i avenços en la qüestió nacional, que era la veritablement important. Si es descobrien les nostres reunions, es filtraria que en Granera ens havia contractat i es justificarien les nostres trobades. Vaja que la tapadora estava servida.

S’ha de reconèixer que el pla estava ben treballat, des de feia anys pel que feia a ell i recentment pel que feia a mi, i tot i sabedor dels riscos d’una missió de tal envergadura, reconec que m’engrescava.

—Hi ha dos temes que hem de tenir en compte, perquè són de vital importància, i hem d’estar molt alertes perquè no els havíem previst i poden fer desbaratar tot el pla.

307

Aquí en Granera i el cosí es van posar molt seriosos.

—Quins? —vaig preguntar.

—Un, que aquesta trobada havia d’haver estat secreta entre vostè i jo, el meu cosí, a banda, i ningú més. Ara ho sap molta més gent i a més la seva xicota treballa també a l’agència i sap més coses de les que hauria de saber, coses que ni la gent del partit, ni dels governs, ni en Joan, el vostre cap, n’està assabentat. Això és un risc. »L’altre tema encara és més important i us afecta a tots.

—A tots? —va preguntar el pare.

—A tots.

L’Alícia va moure la boca com per dir alguna cosa, que jo sabia que seria de l’estil de “per qui m’ha pres, per una bocamolla?” pel que en Granera havia dit abans però se’n va estar.

—Resulta que tots els aquí presents deuen conèixer el senyor Abel Prat Florit, la seva senyora i la seva família política, els Rius.

—És el meu fill —van respondre a l’hora els meus pares.

—És el meu germà —vaig dir jo gairebé a la vegada.

L’Antonio i l’Alícia van restar en silenci.

—Què passa amb ell? —va demanar el meu pare entre emprenyat i encuriosit.

—Passa que el fill de vostès, i germà del senyor Prat, està molt ben considerat per la família Rius, entre d’altres coses perquè s’ha casat amb la senyora Cecília, jove seva i cunyada de vostè, i perquè fa tot el que els sogres li demanen i ell, perquè li’n surt beneficiós, està disposat a fer-ho.

No ens va dir res que ens vingués de nou, perquè el meu germà gairebé ens havia deixat de banda perquè no estàvem a l’alçada de l’altra família, no coincidíem en res ni de paraules ni de fets i a més ens tenien per pagesos.

—Que faci el que vulgui, per ell farà —va dir el meu pare mentre la meva mare, una mare és una mare, li recriminava al pare el comentari.

—El nen és feliç amb els Rius i amb la seva dona i amb un fill en camí. I li fan estar bé, igual que hem fet nosaltres, què menys que ser agraït. Jo me n’alegro.

Hi havia quelcom més.

—Resulta que el senyor Rius a qui conec personalment, és de la mateixa corda que jo, en el meu paper d’infiltrat; coneix força la cúpula del meu partit, en el meu paper d’infiltrat; es relaciona sovint amb els que manen a l’Estat, com jo en el meu paper d’infiltrat, i farà el que

308

sigui per desbaratar els plans d’autodeterminació de Catalunya, com faig jo... —Tots sabíem el que venia a continuació.

—En el seu paper d’infiltrat —vaig dir-li per preguntar-li tot seguit què hi tenia a veure el meu germà.

—Resulta que sent com és el seu germà i tenint devoció per la seva família política, comprendrà que digui amén a tot, segueixi els camins que li marquen i estigui disposat a fer el que sigui per complaure’ls.

—I a mi què el que faci el meu germà.

—Nen! —la mare em va cridar l’atenció com si hagués dit qui sap què.

—A vostè, no sé, però a mi si que em fa. Perquè tenint en compte que són vostès parents, ja em diran. En qualsevol trobada surt el tema, algú de vostès diu una paraula més alta que l’altre i se n’assabenta de tot, ell, els Rius i tota la resta. I els nostres plans a pastar fang per no dir la nostra integritat. Es pensen que no seria capaç de trair-los?

—Ep! Que està parlant del meu fill —va saltar la mare.

—No es confongui. És que el fill petit dels Prat és sobretot el gendre dels Rius —va matissar en Granera.

Poc es podia fer arribats a aquell punt de la conversa, doncs mal que em pesés, el meu germà era el meu germà i tingués les idees o els interessos que tingués, aquell fet genètic no el podia canviar ningú.

—Els hi dic perquè és de vital importància que l’Abel Prat no sospiti res.

—No pateixi, quan ell sigui a casa no es parlarà de política ni de catalanisme —el meu pare va dir que faria una cosa que tothom, tret d’en Granera, sabia que no s’acompliria.

Si algun tema o discussió sortia en qualsevol sobretaula o bé era el meu vessant laboral o polític i en ambdós casos acabava malament.

Per sort em va venir una bona pensada al cap.

—Senyor Granera, el que li ha dit el meu pare, a banda d’impossible, és perillós, doncs a casa difícilment podem discutir amb ell sense que surti la política i més difícilment podem trobar-nos i no discutir, perquè això aixecaria encara més sospites.

—I doncs?

—Doncs el que hem de fer és beneficiar-nos. Vostè volia que jo sacsegés el tema, oi?, amb l’entrada en escena del meu germà la sacsejada serà doble.

—Expliqui’s —era evident que la meva idea suscitava el seu interès.

—En alguna discussió, ja m’ho faré vindre bé, li deixaré anar alguna perla que explicarà al sogre per fer punts i d’aquesta manera

309

nosaltres controlarem el que ells creuen que saben i podrem dirigir la seva reacció.

—Tenia raó la senyora Palou. Efectivament vostè és l’element que ens faltava. Però vagin amb compte, la meva tapadora no pot ser mai motiu de conversa.

—No passi pena, que a vostè el posarem a parir.

—Perfecte.

Encara vaig aprofundir en el genial pla.

—Hauríem d’aprofitar que ell es creu que passa informació de l’altra banda, de nosaltres, a la persona adequada: un amic amb qui pot confiar i que pensa igual que ell.

—Qui? —Vostè. Així tanquem el cercle.

—Brillant! —en Granera estava cofoi.

—Contraespionatge —va ser el comentari de l’Alícia.

—Ens ho passarem bé —va dir el meu pare.

—Això acabarà com el rosari de l’Aurora —els comentaris de l’Antonio eren pocs i breus però contundents.

—No m’agrada anar amb mentides, pobre Abel —va dir la mare i això em va fer pensar que era segurament la part més dèbil doncs els sentiments maternals són més forts que qualsevol altre sentiment per molt nacionalista que sigui. L’hauria de controlar.

Amb aquella conversa passaven de les vuit del matí i començaven a fer acte de presència els habituals que passejaven els gossos en aquell lloc i aquella hora i el cosí se’n va adonar. Per a ell qualsevol que s’acostés era un perill potencial per a la nostra missió.

—Estarem en contacte —va dir en Granera com a comiat mentre enfilava amb el cosí carrer amunt direcció a l’autopista i nosaltres baixàvem carrer avall cap a la carretera general.

310

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya d’enyorança es mor.

Jacint Verdaguer

Capítol 21 Van passar uns quants mesos i moltes coses tant a nivell personal com a nivell nacional i no totes bones. D’ençà la trobada familiar amb en Granera ens vam veure uns quants cops més en diferents emplaçaments a quin més estrambòtic on poder intercanviar novetats en relació al nostre pla.

El meu blog anava a tot drap perquè, seguint el previst, jo cada cop emmerdava més la troca i personificava el meu enuig amb en Granera i els ciutadans, cada cop més farts, em seguien i deien la seva, cada cop més sense embuts, clar i català. A nivell polític el partit del govern català va obtenir la majoria social en la manifestació independentista de l’Onze de Setembre del 2012 i va perdre la majoria parlamentaria en les eleccions del 25 de novembre del mateix any. Alguna cosa no anava a l’hora en el nostre rellotge i a casa nostra, perquè es van engrandir els extrems. Va augmentar el nombre de nacionalistes, però més repartit entre les diferents opcions que defensaven el dret a decidir, i va augmentar el nombre de catalans espanyolistes que defensaven el dret a ser, com ja eren, espanyols en la seva terra, que també és la nostra.

Aquests fets van propiciar la darrera trobada amb en Granera que es va celebrar al més alt nivell. Havíem de comentar l’estratègia perquè ell brodava el seu paper i això encoratjava el seus contraris, nosaltres, seguia el pla però tan bé ho feia, que donava idees o fomentava la reacció de les opcions contràries des de dins i això era arriscat perquè podia posar el pla en perill. El resultat dels darrers comicis i l’estructura de pactes nacionalistes amb d’altres partits i l’escanyada econòmica que venia de Madrid tampoc ajudava i calia parlar-ne. Havíem de comprovar si els moviments de la sacsejada eren els correctes o calia fer alguna variació.

Mentre s’organitzava la gran reunió, a casa els pares ens vam posar a parir tots per partida doble. El meu pare, l’Alícia i jo perquè el meu germà, seguint els plans, cada cop era més radical i això era bo per

311

als nostres interessos, doncs encara no ens tiràvem un pet que els Rius ja l’ensumaven. I tots, sobretot la mare, ens vam posar a parir també perquè qui hauria de parir seria la Cecília, dona del meu germà i cunyada meva, que ens havia de donar un nebot a mi i a l’Alícia i el primer nét als meus pares i als seus.

El proper naixement del primogènit dels Prat-Rius seria el detonant d’una nova discussió familiar.

A resultes dels esdeveniments dels darrers temps i de l’onada independentista que sacsejava el país, en bona part gràcies a nosaltres, els Rius van decidir que si al final es produïa, “Dios no lo quiera”, segons ells, la separació de Catalunya d’Espanya s’havia d’aconseguir que el nen fos quan naixés, per qualsevol mitjà, espanyol a tots els efectes.

Fins aquell moment la nacionalitat, sempre espanyola com no, s’aconseguia pel principi de sang o de territori de naixement. Com que, mal que els pesés als Rius, el nen seria fill de catalans i ciutadans de Catalunya, hagués estat en principi i com a mínim català i espanyol i potser a la llarga només català. No ho podien permetre.

L’única possibilitat que tenien per espanyolitzar l’arribada, fora que el nen naixés lluny de territori català.

Ens en vam assabentar un cap de setmana de finals d’octubre, quan la Cecília ja estava de vuit mesos, que van venir a Esplugues per donarnos la notícia. L’Alícia i jo ja feia temps que vivíem en parella al pis d’Hostafrancs però com que el tema era important van demanar-li a la mare que ens avisessin, perquè volien que també hi fóssim presents al domicili dels pares.

A mi personalment me la suava i de bon grat m’hagués quedat a casa, però l’Alícia hi va insistir, primer per estalviar-li un disgust a la Valèria i segon, perquè tampoc ens vèiem tant amb el meu germà i no costava res quedar bé. A mi em costava horrors i sabia que fes el que fes quedaria malament.

—Hola, família! —va dir el meu germà només arribar amb una alegria i una cordialitat que no li esqueien, senyal que alguna en duia de cap.

Després del repartiment de petons amb tots, que a mi ja em va deixar glaçat, perquè feia anys que no em feia un petó amb el meu germà, ens ho van anunciar.

—Ens han dit que tot està bé, però que com només falten tres setmanes ja ens hem d’anar preparant.

L’ Abel estava content.

312

—Que estàs nerviosa? Et trobes bé? Jo amb el part de l’Abel estava que em pujava per les parets —va dir la mare.

—Em trobo molt bé, però una mica sí que n’estic de nerviosa. El part em fa una mica de por —no calia que ho digués, perquè la cara de la Cecília alguna cosa gens agradable reflectia, poder era por o una altra cosa, però res de bo tret d’angúnia.

Diuen que moltes embarassades, quan ho estan, estan guapes especialment si el que porten dins és un nen. No era el cas de la meva cunyada. Seguia mantenint el front i el nas desproporcionats però a més tenia la cara com inflada i seguia sent prima però amb unes cames també inflades, producte de la retenció de líquids, que la feien com escurçar-se quan abans es veia alta. Semblava que tingués diferents talles entre la part del tronc i les extremitats inferiors i mostrava una panxa considerable que acabava en punxa. La gepa que ja tenia se li accentuava amb el pes afegit tant a la panxa com als pits, ja grans de per si, ara més grans encara per l’embaràs i el dipòsit que se li estava acumulant com a futur mitjà d’alletament matern.

—Ja veuràs com tot anirà bé —va dir l’Alícia intentant tranquillitzar el seu neguit.

El meu pare i jo no dèiem res i ens distrèiem menjant unes pastes de pa de brioix i bevent una copa de cava que la mare havia tret i que la meva cunyada i el meu germà havien rebutjat educadament perquè en el seu estat no era convenient. L’estat de la Cecília jo l’entenia, el que no em quedava clar era el del meu germà, però se me’n fotia la veritat.

—I ja sabeu com li direu? —va preguntar-los la mare, doncs amb el sexe ja sabut i la imminència del fet poder ja ho tenien clar, a més tampoc sabia què dir i es tractava de fer veure que xerràvem cordialment.

—Tenim vàries possibilitats —va dir el meu germà donant protagonisme a la Cecília perquè les digués.

—Hem pensat en Adolfo, Borja, Marcos o Gonzalo, però no ens hem decidit encara.

—Voldreu dir Adolf, Marc o Gonçal. A males Borja que no es pot traduir i consti que no m’agrada —el comentari del meu pare amenaçava la pau familiar.

—Volem dir el que hem dit, a veure si encara t’haurem de consultar per triar el nom del nostre fill o la seva variant lingüística. Li direm com ens roti que per alguna cosa som els pares —el meu germà contraatacava.

313

—A veure si els avis no podrem dir la nostra. Ah, no! No és qüestió d’avis o pares. És segons quins avis. Amb aquests noms nosaltres no hi tenim res a dir, però vaja sí han tingut a dir, i molt, els avis, però els avis de l’altra banda. Ara ho entenc. No és cosa teva, si a casa nostra no els has sentit mai aquests noms.

Amb la resposta del pare i la més que segura rèplica del meu germà la reunió es començava a posar interessant.

Tant bon rotllo i tanta comèdia ensucrada no fa per nosaltres, allò ja era més del nostre estil. Si la cosa s’escalfava encara em decidiria a intervenir.

—Ni avis ni tiets. Li posarem el nom nosaltres, els seus pares, i com ens doni la gana.

—Si lo de tiets va per mi, com si li voleu posar cul d’olla o en la seva variant castellana culo de olla, però a l’Alícia, si pot ser, que li digui tia si no vol dir-li tieta però res de tita, que això per a mi es refereix una altra cosa o a les gallines —em vaig decidir a intervenir per acabar de fer el punt de cocció. El meu germà no es quedaria sense dir la seva.

—No pateixis per això perquè, que jo sàpiga, aquesta noia no és res teu tret de la teva amiga i per tant no és de la família. De tieta res de res, quan us caseu, si és que us caseu, ja en parlarem.

L’Alícia no se’n va poder estar i millor perquè si salto jo ja les hagués tingut amb ell.

—Per això no ens barallarem, si vol dir-me alguna cosa que em cridi pel nom que per això el tinc.

—No discutiu —va dir la Cecília que s’estava posant vermella i encara aniríem de part.

—Sempre hem d’acabar igual. Quina vida! Frenem tots una mica que no crec que ens hagin vingut a veure per discutir de noms. Que li posin com vulguin —la mare es posava sempre tensa quan ens enfilàvem i mira que ja podia estar acostumada.

—No. Hem vingut per dir-vos una altra cosa —va dir la Cecília que amb aquell comentari va fer trencar el clima enrarit que hi havia i va captar la nostra atenció, alhora que es mirava el meu germà, estant com estàvem al seu terreny, perquè ens digués l’altra cosa.— Hem vingut per dir-vos que el nen el tindrem en una clínica de Madrid, marxem demà passat i ens hi estarem allà més o menys fins un mes després de néixer. Espero que vingueu.

—Com que tindreu el fill a Madrid! —va saltar el pare.

—Deu ser un part difícil i llarg, “el parto de la burra”, si us heu d’estar en aquella clínica dos mesos —vaig deixar anar jo per fotre més merder.

314

—Que n’ets d’imbècil —va soltar-me sense cap pudor el meu germà.

—Abans i després del part estarem en un pis que uns amics dels meus pares tenen a la Castellana i ells també vindran perquè no estiguem sols —va aclarir-nos la Cecília.

—Ara a Madrid, per posar-nos a parir, hi anem nosaltres.

El meu comentari, enginyós tot s’ha de dir, va fer riure als pares i a l’Alícia.

—La clínica a la que anirem és de les més prestigioses i amb un equip mèdic de primer nivell —el meu germà ens donava arguments per reafirmar la seva decisió.

—Serà que no hi ha hospitals i clíniques bones a Barcelona. Mira, sense anar més lluny aquí al costat hi ha Sant Joan de Déu, dels millors hospitals infantils de tot Espanya.

El meu pare amb les explicacions del meu germà no combregava.

—Ui, no!, si és públic! —va al·legar la Cecília com a motiu de pes.

—I què? —vaig preguntar jo.

La Cecília no em va respondre, però va tornar a intervenir intentant donar-nos més arguments a favor d’anar a petar allà.

—La infanta va parir a la mateixa clínica que anirem nosaltres —aquell devia ser el motiu definitiu de la seva elecció.

La mare no volia posar-hi cullerada, per no emmerdar més la troca, però l’Alícia en la seva condició de no membre d’aquella família, allò li havia tocat, es va veure legitimada per donar la seva opinió.

—Ja em perdonareu però aquests arguments no acaben de convèncer-me perquè si és pel fet de ser privada, també podeu anar a una que hi ha a Pedralbes que també ho és i a més em sembla que és on l’altra infanta també hi va parir. Si és per això no cal que aneu tan lluny.

—El nom, el lloc on el tindrem, en què més es fotran? —el meu germà ja ens mirava amb ulls de boig quan va fer aquell comentari que encara no havia acabat.— A veure si us n’assabenteu que no hem vingut a demanar-vos l’opinió, hem vingut a informar-vos. Farem el que més ens convingui i si voleu venir, veniu, i si no tal dia farà un any.

—Feu el que vulgueu, però tingueu en compte que per inscriure el nen al registre civil hi ha un temps. No badeu a tornar després del part, a veure si encara fareu salat —la mare sempre feia la reflexió més meditada i coherent.

—Per això no cal patir perquè l’inscriurem allà.

315

Ens vam quedar glaçats.

Ah!, per fi. El meu germà per fi havia descobert les cartes. Aquell i no un altre era el veritable motiu d’anar a parir a Madrid.

—El nen serà madrileny? —la mare va preguntar una obvietat que tothom pensava.

—Serà espanyol, com tothom —va dir i se li va veure el llautó, com ja sabia en Granera. El meu germà per parentiu polític, perquè li havien rentat el cervell o perquè sempre ha estat fàcil d’influenciar, s’embolcallava ja descaradament amb la “roja y gualda”.

—Hòstia, el Gonzalito o como se llame será de la Comunidad de Madrid, doncs aprofita el viatge quan el vagis a inscriure i ja que ets a la Castellana passes pel Bernabéu i el fas soci del Real Madrid i així ja fas el pleno. »Ara, si et penses que em dirà abuelo, ho portes clar. A casa meva li diré pel nom que tingui però em cridarà per avi, veurà el Barça i parlarà en català o no entrarà —davant la notícia el meu pare es va encendre.

—Us trucarem quan estiguem instal·lats i quan haguem parit, perquè no sigui dit —i el meu germà es va aixecar i va ajudar la seva dona a alçar-se perquè li costava i va decidir sense afegir res més que ja era l’hora de tocar el dos per tornar, segons semblava, amb els que ara eren els seus.

—Va, Cecília, marxem que tenim feina i aquí fem més nosa que servei.

Sense la cordialitat, ni la petonejada ni l’ensucrada de la seva arribada, més aviat amb la cara morruda habitual, els vam veure marxar.

Com no podia ser de cap altra manera vam comentar la jugada.

La Valèria volia defensar una posició, la del meu germà, que no es creia ni ella, perquè l’amor per un fill deu ser incondicional, doncs de condicions per deixar-lo a l’alçada del betum n’hi havia un tou.

La resta vam estar d’acord en afirmar la voluntat d’espanyolitzar un nen català ja abans de néixer moguts per estar en un ambient propici per a tal fi com era can Rius.

Estàvem també d’acord i gairebé segurs de quin peu calçaven les amistats del vell Rius, propietaris del lloc on viurien durant la seva temporada madrilenya.

Vam acordar també, evitant en la mesura del possible perjudicar l’Abel, que hauríem de donar comptes d’aquelles circumstàncies i del domicili temporal del meu germà i la seva parentela rica a en Granera,

316

perquè estigués al cas i ens informés per tal que tot plegat afavorís els nostres interessos que també eren els seus.

* * * Durant el mes de novembre, en Granera va complir amb la seva part i va quedar un parell de cops amb mi, de fet va quedar amb mi però es va trobar amb tots, perquè no em podia treure la família de sobre que al·legaven un servei a la pàtria per enganxar-se com paparres, per comentar-me els resultats electorals de les darreres eleccions i per explicar-nos també el nivell d’implicació i d’importància que els Rius tenien dins la cúpula del govern de l’Estat.

A resultes d’informacions inventades per a mi respecte al fet que els catalans estàvem fent calaix per muntar una Hisenda Catalana i un Banc Català es veu que els Rius amb el meu germà al front van trobar-se amb els responsables d’alguns mitjans de comunicació que van aprofitar la campanya electoral catalana per contraatacar deixant anar draps bruts sobre presumptes comptes corrents de personalitats catalanes en paradisos fiscals. Això ens va saber greu, perquè va fer mal, i jo personalment em sentia malament considerant que havia estat la reacció a la meva acció anterior fent córrer invencions perquè arribessin a l’Abel.

Però el que més greu va saber-li a la mare va ser conèixer per en Granera que el meu germà havia estat pare. El nounat havia arribat al món per cesària el vint de novembre a un quart de quatre de la tarda, amb un pes de tres quilos dos-cents cinquanta grams i quaranta-dos centímetres. Tant la mare com el fill estaven en perfecte estat de salut i el nadó responia al nom de Francisco. Li havien posat aquell nom, per exprés desig de l’avi matern, en homenatge al més il·lustre governant espanyol i generalíssim, en paraules seves, especialment perquè el naixement del seu nét coincidia amb la data de defunció de tan insigne personatge. Aquella notícia la va deixar tocada.

La Valèria va haver d’esperar vint-i-quatre hores fins sentir de boca del seu fill que havia estat àvia i amb molts menys detalls. Potser per fi li llevaria la bena dels ulls.

—Demà anem a veure’l —va ser el primer que va dir-li al meu pare desprès de reaccionar per la trucada de l’Abel.

Es veu que l’anem es referia a tots, perquè va ser penjar i trucar-nos a l’Alícia i a mi, a l’Antonio i a la tieta de les llegums que, amb gairebé noranta anys, es va excusar perquè no es veia amb cor de fer el viatge i a més l’assistenta que la cuidava no tenia papers i no volia sortir del

317

país per temes fronterers. La tieta era una visionària i sempre havia estat una avançada al seu temps.

Tret de la tieta, la resta no ens vam poder negar. Ni dient-li que estàvem al mig d’una investigació i teníem feina vam aconseguir estalviar-nos el viatge, perquè va amenaçar de trucar personalment a en Joan per explicar-li el naixement i titllar-lo de tirà i mal cap en el cas que estigués en contra. Per sort no ho va fer perquè ja ho vam arreglar nosaltres, doncs ens devia uns dies de vacances. Pel que fa a l’Antonio no va caldre insistir gaire, perquè li van prometre que aniria a ports pagats i seguiria cobrant l’assignació mensual que li corresponia com a xofer de l’avi Anselm.

El cas és que a primera hora estàvem tots a l’estació de Sants comprant els bitllets de l’AVE que ens duria a Madrid, que no agafaríem, perquè els d’abans ja anaven plens, fins a quarts d’una i ens hauríem de passar més de quatre hores a l’estació.

Puntualment, i després d’haver anat tres cops al bany, un cop a la farmàcia, dos cops a la cafeteria i quatre cops a la tenda de libres i diaris, per fi vam poder pujar al tren.

—No es nota res. Mireu, mireu, amb un sol peu —el meu pare i l’Antonio feien equilibris per demostrar-nos que no s’apreciava, dins del vagó, la velocitat del tren que a l’alçada de Zaragoza a estones ratllava els tres-cents quilòmetres per hora, mentre els altres viatgers gaudien de sessió doble i simultània amb “Dos tontos muy tontos” que també era la pel·lícula que donaven per gentilesa d’ADIF. L’Alícia estava endormiscada i la mare es barallava amb els botons del seient que connectaven l’àudio amb els cascs d’un sol ús, a saber, que ens havien donat només entrar.

A mi aquella pel·li no em feia cap gràcia i veure fer el ridícul a aquells dos tampoc i com no podia parlar amb la mare perquè estava lluny, no havíem trobat seients consecutius en classe turista, i l’Alícia pesava figues, per distreure’m, em vaig dedicar a observar els altres viatgers.

La majoria eren executius que devien anar a fer negocis a la capital i estaven tota l’estona amb el portàtil i el telèfon mòbil aparentant que estaven enfeinats quan es veia d’una hora lluny que el que estaven era farts de fer viatges amunt i avall. Molts semblaven tallats pel mateix patró perquè anaven amb americana i corbata, ells, i amb vestit jaqueta, elles, de colors clars i foscos, elles, i de color foscos i clars, ells.

Per sort o per desgràcia ens va tocar seure en una zona d’aquelles en la que hi ha una taula al mig i tens els dos viatgers del davant que t’estan mirant. És una mica violent.

318

Quan t’asseus segueixes el ritual educat del “Bon dia” i fas veure que fas les teves coses. Però quines coses?

Si no tens res per llegir, no mires les pantalletes i estàs fart de mirar per la finestra o fas veure que dorms i jo, segons on, no puc, o acabes mirant endavant i et trobes amb els seus ulls. Eren els ulls d’una parella d’avis i a ells els devia passar el mateix perquè no deixaven de mirar-me. D’altres passarien de tot però jo no puc. Si els tinc davant he d’encetar una conversa perquè si no em poso nerviós.

—Van a Madrid, vostès? —vaig preguntar-los per trencar el gel mentre pensava que era una imbecil·litat tenint en compte que aquell tren era un directe que no parava enlloc més i si volien baixar abans haurien de baixar en marxa i si anaven més lluny haurien de canviar de tren.

—Sí —em va respondre l’home per correspondre a la meva curiositat amb un:— ¿y usted?

—También, también —li vaig aclarir i vam restar altre cop en silenci mirant-nos.

Vaig respondre en castellà perquè ell em va fer la pregunta en la mateixa llengua i per tant vaig deduir que aquella gent de normal, a casa, parlava en castellà. A casa seva perquè a la meva no hi havia estat mai, ni ens coneixíem, però si hagués estat el cas haguessin parlat per pebrots en català.

En d’altres circumstàncies, a Catalunya, hagués aguantat el tipus xerrant en català per si de cas eren dels que al·legant vergonya tiren milles i et consolen el mal rotllo amb un “pero lo entiendo, ¿eh?”.

Com no l’han d’entendre si duen quaranta anys a Catalunya, però aquells avis em donaven bon rotllo i a més, anant com anava aquell tren a Madrid, bé podria ser que fossin madrilenys i tornessin a casa.

—¿Es la primera vez? —vaig dir perquè m’estava estressant estant com estàvem mirant-nos sense dir ni piu.

Quan estic tens dic burrades. Quina pregunta! ¿La primera vez de qué?, de viatjar en tren, d’anar a Madrid, de viatjar junts, de fer-li el salt a la dona suposant que la dona que duia al costat no fos la seva, de què?

No li hagués tingut en compte si aquell home m’hagués demanat de males maneres “la primera vez de qué?” o m’hagués engegat o no m’hagués respost, però ho va fer.

—Sí. Es la primera vez que visitamos Barcelona y vemos el mar.

Aquella resposta em va sorprendre.

319

—Es precioso —aquelles van ser les primeres paraules que vaig sentir de la boca de la dona i mentre ho deia se li il·luminaven els ulls que feia estona que jo veia.

Em van explicar que eren madrilenys de tota la vida, però mai havien sortit d’allà, talment com els meus pares però a l’inrevés, i com havien fet cinquanta anys de casats, s’havien regalat un viatge de dues setmanes a Catalunya per descobrir-la i mullar-se els peus a l’aigua del Mediterrani, com la cançó que tant havien escoltat d’en Serrat.

—Hemos estado en Barcelona, en Girona, en la Plana de Vic i en Ripoll y ¿sabe qué? —em va explicar l’home.

—¿Qué? —estava encuriosit.

—Que a diferencia de lo que pensábamos, los catalanes no son raros y sin hablar catalán nos hemos entendido a las mil maravillas. Que no es verdad que el castellano está perseguido, creo que he oído más castellano que catalán en muchos sitios y que los catalanes son muy amables y para nada muy distintos a nosotros.

No me’n vaig poder estar.

—¿Y qué esperaba usted?

—Pues no sé, con lo que leemos en algunos periódicos o lo que oímos en muchos programas de radio o televisión, cualquier cosa. Que nos iban a maltratar, rechazar, ningunear, o simplemente a no entender ni a dirigirnos la palabra, no sé —va dir-me aquell home.

—Si dejamos la vuelta abierta por si teníamos que volver a toda prisa —va dir la seva senyora que em va explicar que va haver d’insistir-li molt al seu marit per fer el viatge, perquè ell no les tenia totes i li feia por anar a Catalunya perquè ells eren molt castizos i se’ls veuria d’una hora lluny d’on venien i segons com patia per la seva seguretat i més a la seva edat.

—¿Eso pensaban de nosotros? —els hi vaig preguntar perquè nosaltres som com som, però pel que sembla ens deixen com si fóssim terroristes.

—No. Eso es lo que nos hacían pensar —aquell aclariment va ser determinant.

La propaganda anticatalanista d’alguns sectors des d’Espanya, tipus Granera, feia que la diferència es convertís en odi o en por per una mala i tòxica informació que sovint es disfressava, per atenuar les conseqüències, de desinformació. Aquella gent no estava desinformada, estava mal informada i no estava mal informada per desinformació de qui els havia d’informar. Estava mal informada, com molts i molts d’altres, per pura mala llet dels qui els informaven.

320

Durant el trajecte em van explicar que contínuament els bombardejaven amb comentaris del tipus “los catalanes roban a España, se lo quieren quedar todo, no dejan que los niños aprendan el castellano, que todos los rótulos tienen que ser en catalán, que los catalanes se sienten superiores, que siempre están llorando pero con el cazo dando, que son unos corruptos, y que si los catalanes se ponen tontos desde España se boicotean los productos catalanes, se les corta el grifo y si la cosa se va de madre se anula la Generalidad y se manda al ejercito o a la guardia civil”.

Després de rebre aquella informació potser els que havíem de patir érem nosaltres a Madrid i no ells a Barcelona, però moderns i cosmopolites com som hi anàvem amb la ment oberta i les idees clares.

—¿Y al final sabe qué? —va dir la senyora madrilenya un cop vaig pair i reflexionar sobre tot el que m’havien dit.

—Què? —vaig demanar-li.

—Que el cocido madrileño y la escudella catalana tampoco son tan distintos y además los dos platos están muy buenos. Y eso sólo lo he podido comprobar cuando he tenido la oportunidad de probar los dos.

Aquella dona tenia raó. El problema era que pocs havien provat els dos plats doncs per segons qui, entre els que em comptava jo mateix, un d’ells ja els feia basarda només veure’l o sabent on era fet.

L’Alícia va obrir els ulls quan des de megafonia es va sentit allò de “senyors passatgers en uns minuts arribarem al final del trajecte, Estació d’Atocha. En nom d’ADIF gràcies per viatjar amb nosaltres, esperem.... i ... señores pasajeros en unos minutos llegaremos al final del trayecto, Estación de Atocha. En nombre de ADIF gracias por viajar con nosotros, esperamos...” en els dos idiomes.

Em vaig acomiadar efusivament de l’agradable parella madrilenya desitjant-los llarga vida i convidant-los que repetissin l’experiència de visitar Catalunya que, com no podia ser de cap altra manera, els rebríem amb els braços oberts.

Després de dues hores i quaranta-cinc minuts havíem arribat a Madrid i per a mi havia estat un viatge d’allò més agradable i instructiu.

Ja vam fer el pagès només tocar l’andana perquè el meu pare al primer que va veure amb uniforme li va demanar en català: —Perdoni, jove, si no és massa molèstia, que ens podria dir quina és la porta d’Atocha? —perquè el meu germà ens havia dit que quan sortíssim a Puerta de Atocha trobaríem la parada de taxis i en aquella estació de portes n’hi havia moltes.

321

De fet semblava que se’n fotés, perquè a banda de parlar en català va fer servir expressions educades que a Barcelona no hagués usat mai.

Aquell home era l’encarregat de la neteja i si amb prou feines parlava castellà, menys encara català.

—Esto, Atocha, esto —va dir movent les mans com indicant la grandària d’aquella estació i per tant alguna cosa devia rascar.

El meu pare es va passar al castellà i va fer com fa molta gent quan el que té a davant no l’entén, que es pensa que no hi sent i no és el cas, però vocalitza alçant la veu talment com si l’altre fos sord.

—No. Atocha, no. Pregunto por la puerta. Puer-ta. Puer-ta de A-to-cha.

—Esto, esto —responia aquell home movent cada cop més els braços.

—Gracias —va dir la Valèria, estirant el meu pare tallant en sec aquell diàleg perquè ja es veia que no s’entendrien i que el més fàcil seria seguir a tota la gentada que també sortia.

Un cop a la sortida ens vam adonar que havíem agafat el camí correcte per tres raons.

La primera, perquè un cop fora de seguida vam topar amb la cua dels taxis.

—Veus, com no havies de preguntar res —va dir-li la mare al pare com recriminant-li que semblava curtet.

—Preguntant es va a Roma, a Madrid i on faci falta —va deixar anar ofès el pare.

—A què treu cap aquesta discussió? —els vaig dir jo fent un acudit aprofitant la segona raó. L’Abel ens havia dit que no tenia pèrdua doncs toparíem amb figures de caps de nen petit. I tant que hi vam topar. Hi havia dos cap de bebès de dimensions gegantines, una amb els ulls oberts i l’altre tancats que feien impressió.

La tercera raó, i definitiva, era que des de l’andana on vam baixar no hi havia cap més camí que el que vam agafar per trobar la sortida.

Ens costaria adaptar-nos perquè el primer que vam esbrinar, fora de tota lògica, és que allà hi havia una sortida per a les entrades i una entrada per a les sortides, i a més Puerta de Atocha no era una porta, era el nom de l’estació. Començàvem bé.

A la cua de taxis se’ns va tornar a veure el llautó. Com no fèiem el que es diu una filera perquè estàvem de xerrera un senyor ben educat es va adreçar a tots i ens va demanar: —¿Quién da la vez?

Ens vam quedar escagarrinats. Ni l’Antonio que no era català de naixement sabia a què es referia aquell home. El meu pare va prendre la iniciativa per donar-li la resposta que ell creia adequada.

322

—Para dar estamos. Nosotros no damos nada —i es va quedar tan ample.

Com la cua no avançava i nosaltres no li vam contestar el que esperava, aquell home va tirar pel dret i fent la mateixa pregunta a un altre que devia respondre el que ell volia directament se’ns va colar.

Ens vam indignar perquè aquell home, tan educat que semblava, tenia, en la nostra opinió, molt de morro i de no ser perquè la mare ho va evitar, de poc que el pare se li encara: —Deixa-ho estar, que no ens ve d’un —va dir.

—Com em quedi sense taxi, ya ha bebido aceite, aquest —va deixar anar i en castellà com perquè l’home barrut ho sentís. Si ho va sentir o no ho va entendre o s’ho va passar pel forro perquè ens mirava como si res.

Quan ja li anava a tocar a ell li va preguntar al del taxi si podia pagar amb targeta, perquè no duia calés en metàl·lic, i com que li va dir que no vam recuperar la posició fet que el meu pare va aprofitar tot cofoi per deixar anar el comentari: —Se le ve de una hora lejos que no en toca de calientes —i vam fer tots l’intent de pujar.

I només vam fer l’intent perquè la posició recuperada la vam perdre perquè com érem cinc no podíem pujar en un sol taxi.

—Es que vamos juntos —va dir la mare com per fer pena quan el que fèiem és riure.

—Pues se van juntos a pie o en metro, pero en mi coche sólo caben cuatro —va dir el taxista i amb el comentari de després poc va faltar perquè ens les tinguéssim.

Ho va dir en veu baixa, però el vam sentir tots.

—Hostia, estos catalanes lo que hacen para ahorrarse un taxi.

Jo ja anava a dir-li el nom del porc que el de “quién da la vez” va aprofitar que no ens decidíem ni a pujar ni a encarar-nos amb el taxista per pujar-hi ell i marxar.

Acabàvem d’arribar i ja se’ns feia llarg i feixuc l’anar a conèixer el nounat.

* * * Mentre el meu germà i els Rius s’instal·laven a la Castellana i la meva cunyada es recuperava del part, nosaltres anàvem a la clínica privada per veure el nebot i de retruc a ella en un set places que vam aconseguir per pebrots després d’una hora llarga d’espera. El vam aconseguir perquè un empleat de Renfe que havia viscut un temps a

323

Tarragona va veure l’escena i, apiadant-se de nosaltres, va localitzar un parent que tenia un vehicle d’ús privat que clandestina i esporàdicament feia de taxi. Per trobar-lo vam haver de donar la volta a l’estació i esperar-lo a la cantonada del carrer Valencia amb Ronda de Atocha per evitar la parada de taxis i el linxament del que haguéssim estat objecte en el cas de ser descoberts pels taxistes si veien la il·legal intromissió gremial del propietari del set places. Ens va fer gràcia descobrir durant el trajecte que en aquell carrer hi havia un circ amb forma de teatre anomenat Price. El nostre xofer ens va informar que el circ Price era com una joia de la història de Madrid i que havia estat muntat en diferents llocs fins arribar a quedar-se on l’havíem vist nosaltres. No vaig poder evitar preguntar si aquell emplaçament tenia alguna cosa a veure amb els pallassos de la tele, els populars Gaby, Fofo i Miliki i següents generacions com Fofito, Milikito y Rody.

Sempre m’he preguntat perquè el tal Rody, que per semblança, devia ser fill del Gaby no s’havia anomenat Gabito en consonància amb la descendència de la parentela.

Abans no em respongués, els pares i l’Antonio van explicar-li que tot i que a mi no m’agradaven els pallassos en particular ni el circ en general, podien afirmar que en la meva infantesa ens havíem empassat forces episodis dels famosos pallassos, els dissabtes per la tarda, i que podríem cantar de memòria més d’una i més de dues de les seves famoses cançons. No sé com va anar, segurament atrets pel tema de conversa, que tots els ocupants del set places amb el xofer inclòs ens vam deixar anar i vam fer tota la Castellana, on devia ser l’Abel, a ritme de “Susanita tiene un ratón”, “Mi barba tiene tres pelos” i “Tengo un auto nuevo” i perquè l’Alícia ja en va tenir prou i ens va fer callar, sinó fem “La gallina Turuleta” i tot el repertori.

Després de la cantata el xofer, que s’anomenava Luís, va respondre a la meva pregunta i ens va dir que una mica sí que hi tenia a veure. El Price era un circ d’atraccions, rotllo equilibrista i domadors, però era també on els famosos pallassos van començar a actuar abans de sortir a la tele però que també hi havia encabit combats de boxa, lluita lliure, sarsueles i cantants de pop i de rock. De fet hi havien actuat des de Juanito Valderrama fins a Miguel Ríos passant pel Dúo Dinámico.

Vaja, que dos en un, l’alegria de la cançó i la “Cançó de l’alegria”.

Per relaxar els ànims i per suportar millor la caravana que es formava a diari en aquella zona, el Luís va posar la ràdio. Totes les emissores donaven la tràgica notícia del que havia succeït i que ens va deixar trasbalsats.

324

Encara que vam insistir en que sintonitzés RAC1 o Catalunya Ràdio no va ser possible perquè allà no s’agafaven aquestes emissores de no ser per internet i no era el cas.

Ens vam haver de conformar amb escoltar la SER o la COPE que a diferència de les nostres sí s’escoltaven també a Catalunya.

“Se desconocen las causas, pero todo parece indicar que el fallecimiento ha sido debido a causas naturales...” , “... a las diez de la mañana del día veinte de noviembre ha fallecido en su domicilio... según información de la familia a partir de mañana se levantará la capilla ardiente...” i també s’escoltaven les primeres opinions: “... estamos consternados, ha sido un duro golpe...”, “… se va un gran político y una excelente persona...”, “... estamos con la familia en estos momentos tan duros…”.

I després de diferents connexions el locutor va donar-li per antena el darrer adéu: “Eliseo Granera Martínez, descanse en paz” i va donar pas als esports.

Allò no ens ho esperàvem i no ens en sabíem avenir. En Granera!

Mort! Però si jo l’havia vist aquell mateix matí! Els meus pares no ho sabien, però ens havíem vist deu minuts a la porta del Palacio Balañá mentre els pares, l’Alícia i l’Antonio compraven els bitllets de tren i jo feia veure que anava a fer un riu, per assegurar el que havíem de dir un cop a Madrid per fotre merder amb els Rius. Allò no era normal, calia aprofundir en la notícia.

—Luís, gire el dial a ver si dicen más cosas de la muerte del político —li vam demanar.

Ho va intentar, però feien anuncis, música o parlaven de futbol i sobretot del Real Madrid.

—Ya hemos llegado, ahora en la habitación si tiene tele seguro que darán más noticias, y con lo que cuesta esta clínica seguro que como mínimo hay una de plasma —ens va dir el nostre xofer que ens va deixar just davant la porta principal.

No sé el que devia costar la clínica, però la carrera del taxi clandestí ens va costar trenta euros. Bon preu i bon paio el Luís.

En l’àmplia i fashion recepció d’aquell centre mèdic per a gent podent vam topar de morros amb l’Abel i els consogres que acabaven de tornar del piset de cent quaranta metres quadrats i estaven comentant la notícia amb d’altres persones que em sonaven d’haver-les vist per televisió.

—Hola Abel, com està la Cecília? I el nen? A quina habitació esteu?

—va preguntar la mare mentre li feia un petó i el meu germà gairebé

325

ni contestava, només un “Bé, bé”, perquè estava absort, com la resta, mirant una pantalla on informaven del succés.

—Quina putada! Sempre se’n van els millors —va dir el senyor Rius per afegir, potser perquè ens sentíssim al·ludits—, alguns potser se n’alegraran.

Jo vaig respondre amb un breu i curt “Sí”, referit al seu primer comentari tot i que ell devia pensar que anava adreçat al segon, perquè evidentment desconeixia la meva secreta amistat amb el finat però tenia clara, sobretot pel meu germà, la meva manifesta enemistat amb ell. En realitat me la bufava la interpretació que aquell vell en fes, però havia de seguir fent el meu paper i deixar que la pena se’m quedés a dins.

Aprofitant que la cadena de televisió va tallar la connexió amb Barcelona i la notícia de la mort d’en Granera, el meu germà va connectar amb nosaltres i amb la notícia per la que havíem anat a Madrid, que era el naixement d’en Francisco, el seu fill.

Mare i fill estaven instal·lats en una suite de la planta baixa que, segons ens explicaria la cunyada més tard, havia estat ocupada per la familiar reial. Aquella habitació era grandiosa, amb climatització, televisor pla amb connexió amb satèl·lit, un llit per a l’acompanyant, i per al malat també és clar, un bany enorme amb hidromassatge, dos butaques de pell, taula escriptori i cadires i terrassa amb sortida directa al jardí.

—Aquesta habitació és més gran que tot el nostre pis —va dir-me l’Alícia a cau d’orella però la Cecília, que estava al cas la va sentir i va aprofitar per fer-nos el comentari trillat sobre l’ocupació de la mateixa cambra per membres de la reialesa.

Si de cas, i per endur-me’n un record i deixar-ne un altre, vaig agafar un real pot de xampú del bany com el que devia fer servir la infanta i em vaig tirar un real pet pudent en la mateixa butaca on potser se l’havia tirat el príncep. Sí que deuria ser veritat el que explicava la Cecília, perquè em vaig quedar com un rei.

Mentre la mare ventilava la cambra, perquè no es podia evitar el pestón que va quedar i que jo no vaig dissimular quan l’Antonio va demanar “Qui s’ha tirat un pet?”, perquè em vaig posar a riure.

La mare deia que allà no s’hi podia estar quan va entrar una infermera que portava el nadó. Ens el va deixar a canvi que no el poséssim enfront del finestral, no fos cas que agafés fred, però instant-nos a mantenir-lo obert perquè en la seva opinió l’ambient a l’habitació estava un pel carregat. Aquella nurse va marxar corrents mantenint les

326

formes alhora que la respiració, doncs no s’aguantava la ferum de la meva ventositat. Allò devia ser la conseqüència de l’entrepà vegetal, congelat i rescalfat que m’havia menjat per dinar al tren.

Un cop l’aire va tornar a ser respirable i vam poder tancar la finestra, la Cecília va fer els honors.

—Us presento el Francisco.

Entremig de blondes i farbalans s’intuïa un nen força lleig, que como jo ja sabia, era de la raça de bebès lletjos de no dir i aquell ho era.

—Que és maco! —va dir la mare acostant-se-li per fer-li un petó al front. Mentida pietosa.

—A qui s’assembla? —va dir el pare que amb el dubte donava a entendre que a ell no, ni ganes.

—Quins dits més llargs! —va dir l’Alícia. Veritat matisada. Tenintlo allà de cos sencer i pensant que és lleig has de buscar-li un atribut que destaqui sense fer mal. Només li faltava dir que tenia dits de pianista. Que no hi ha pianistes amb els dits curts?

L’Antonio va gosar dir que era petit i se li van tirar a sobre titllant-lo de mig imbècil.

—Com vols que sigui, si té un dia. Que et penses que neixen criats?

I van restar en silenci, mirant-me, esperant que jo fes també el meu comentari.

—Què! No dius res del teu nebot? —em va preguntar la mare.

Alguna cosa havia de dir però tenint present que no diria tot el que pensava, havia de mesurar les paraules.

—Home, maco, maco no és. Té el cap desproporcionat respecte al cos i està vermell i com embotornat —i com que a la Cecília li començava a canviar la cara vaig afegir—, però és graciós —i després de dir això el Francisco es va fotre a plorar.

Abans no em toqués el rebre, com si l’hagués fet plorar jo amb els meus comentaris, va fer acte de presència la sogra del meu germà i mare de la meva cunyada, la fina, empolainada i repel·lent senyora Rius.

—Què són aquests plors? Vaja, ja coneixeu el meu nét? —va dir sense ni tan sols saludar com si fóssim estranys.

A més, el seu nét? Tan nét era d’ella com de la meva mare que també era allà, aguantant metxa,10 però acostumada a tenir un sentiment molt 10. Dita popular catalana referida a estar impertorbable davant d’una actitud o una broma de mal gust.

327

accentuat de propietat, devia pensar que el nen era d’ella, Rius i prou.

Pel que feia a mi ja se’l podia quedar.

—Aquest nen deu tenir gana —va dir la senyora Rius convidantnos a tots a sortir, mentre ella es quedava a dins, perquè la Cecília s’havia de treure un pit i no era ni educat ni, en la meva opinió, atractiu quedar-nos allà mirant si el nen se li agafava. Es veu que costava que xuclés i s’estaven plantejant si passar a biberó per no perdre temps la mare, ni perdre pes el nen. Amb allò vaig comprovar que si bé era lleig, el Francisco era llest i tenia bon gust, doncs amb la mala llet que la Cecília gastava, segur que la llet li devia sortir agra, i jo, d’acord amb ell, tot i sent bona, tampoc m’hi hagués amorrat als seus pits.

Un cop a fora ens vam retrobar amb el meu germà i el senyor Rius que, per prudència i recat, i perquè només intentar fer el gest d’obrir la porta la senyora Rius els hi va impedir, es van quedar amb nosaltres.

—Fins quan us quedeu? —va preguntar el meu germà.

—Fins demà. Tornem amb el tren de quarts de quatre —va informar el meu pare per afegir que faríem nit en un hotel dels afores de Madrid.

—Doncs ja ens veurem, perquè nosaltres també anem a Barcelona —va dir el meu germà.

—Ja? No us havíeu de quedar més temps? —va dir el meu pare.

—Anem tots dos amb els del partit. La meva sogra i la Cecília es queden aquí amb el nen, i després tornarem com estava previst.

—Aneu pel funeral? —vaig preguntar perquè era obvi i per encetar el tema.

—Doncs sí. Estareu contents, un de menys. Però no passeu pena que en som molts. La mort de l’insigne Granera no serà en va. Haurà servit d’alguna cosa i ens farà més forts. Espanya es farà més forta i no la podreu trencar —el discurs del vell Rius anava dirigit a tots, però jo estava segur que es referia a mi.

—Doncs no n’estem de contents. Som catalans i som persones. Per a qui ens ha pres vostè? —el meu pare es va sentir ofès. Calia intervenir perquè si el Rius el burxava encara cantaria que sentíem pena per tan sentida pèrdua i per l’amistat i la causa que ens unia.

—Nosaltres no volem que es trenqui Espanya. Un cop ens haguem separat que es quedi ben sencera i una puta us bufi el cul —havia de situar de nou la discussió.

—Em fas fàstic —va dir-me el meu germà.

—En canvi tu a mi em fas llàstima. Mentre et passes el dia llepantli el cul al sogre i als del partit del govern espanyol, ells et donen a

328

tu, i a tots, pel mateix lloc. Per davant i per darrere, deus anar ben servit.

El meu germà ja anava a dir-me’n una de l’alçada d’un campanar que el sogre el va aturar.

—Abel, no li segueixis el joc. Que sàpigues que tens davant, i em sap greu el que diré perquè per sort o per desgràcia és el teu germà, a l’artífex que amb els seus actes, paraules, escrits i fets ha contribuït a la mort del malaguanyat company. He demanat als caps del partit, i hi estan d’acord, que s’investiguin les causes de la mort presumptament natural del senyor Granera i si hi poden haver tingut a veure-hi les calúmnies, mentides i difamacions que el teu germà ha tirat a sobre d’ell darrerament.

—El meu fill no hi té res a veure. A les notícies han dit que ha mort per una insuficiència respiratòria i nosaltres érem de camí a Madrid quan li ha passat.

—I a més parlar d’ell hem parlat, però parlar amb ell no hem parlat mai, perquè ni el coneixem, oi pare?, així que no m’emboliqui a mi —li havia de deixar clar al pare que a banda d’animadversió no hi havia cap més relació que ens unís amb el difunt.

—Per una cosa o altre, la gent como vosaltres és culpable del que li ha passat i és culpable del que li passarà a Catalunya si no baixeu del burro. La gent com en Granera, per culpa vostra i del que heu dit d’ell, l’ha fet viure amb molta pressió i aquesta pressió de forma directa o indirecta ha estat la causa de la seva mort.

No vaig tenir temps de dir res que la senyora Rius va sortir per dirnos que ja podíem entrar.

—No ha menjat res —va dir.

Nosaltres, i en especial la mare, ens vam excusar dient que havíem d’anar a l’hotel, però era clar que no volia estar amb un home que defensava un fill, el meu germà, que posava en contra de la seva sang i n’acusava un altre, jo, de ser el causant de la mort d’un home.

Mentre ens dirigíem a l’hotel, en metro per estalviar-nos el xou dels taxis, vaig pensar que poder no anava tan desencaminat el vell Rius, perquè era ben cert que en Granera estava sotmès a molta pressió, però no pel que ell es pensava.

Va ser l’Antonio qui es va encarregar, la nit abans de sortir cap a la capital, de fer la reserva d’allò que es podia anomenar de qualsevol manera menys hotel. Només sortir del metro ja ens vam adonar que aquella zona era com a mínim diferent al que ens esperàvem i venint de qui venia la reserva ens esperàvem qualsevol cosa.

329

Segons el plànol del metro allò era un barri de Madrid, però bé podria ser que fos un barri de Nova Delhi, Islamabad, Pequín o de qualsevol ciutat de l’Àfrica subsahariana.

Nosaltres patíem per parlar en català i allà crec que no ens entenien ni parlant el castellà més castís.

La recepció del nostre hotel era un petit portal que mostrava un rètol amb tres estrelles, de la qual cosa es va vanagloriar l’Antonio aprofitant per defensar-se de les acusacions d’haver reservat un forat perdut de la mà de Déu per passar la nit.

—Em veu dir un tres estrelles i és un tres estrelles.

L’Alícia no volia fer sang però havia de fer el comentari o rebentava perquè estava patint de no dir sent com era molt escrupolosa per dormir segons a on.

—Hòstia Antonio, que n’ets de soca, això que hi ha a sobre de les estrelles són unes lletres que posen HS i no H. No ho veus? Això no és un hotel és un hostal i per molt que hi surtin tres estrelles ve a ser com si fos un hotel d’una, vaja, que és una birria tros d’ase.

—I jo que sé si posa H o HS o SA. El filòleg és el teu xicot, jo amb prou feines sí sé llegir o escriure.

—Doncs podies preguntar —l’Alícia s’estava encenent.

—Ara ja està fet. Entrem i a veure què tal. Potser no està tan malament —el meu pare no només volia calmar els ànims sinó que a ell qualsevol lloc li estava bé.

Només posar els peus en aquella minúscula recepció ja ens vam adonar que passaríem la nit del lloro. Es respirava una barreja d’olors de peus suats, romàtic i encens destacant qualsevol d’ells en funció del nas. Qui atenia darrere un mostrador vell i atrotinat era un home de pell fosca que duia un turbant al cap que tant podia ser indi com paquistanès com de qualsevol lloc d’Orient Mitjà o d’Àsia.

Amb un castellà bastant justet ens va saludar i ens va demanar si teníem reserva feta.

—Tenemos una reserva a nombre de Prat —va dir l’Antonio.

L’home del turbant va pitjar pause en la pel·lícula made in Bollywood que mirava en l’ordinador de primera generació i tercera o quarta mà per poder fer la consulta.

—Dos habitaciones triples —va dir-nos i va buscar les claus.

Ni cal dir que tots ens vam mirar l’Antonio perquè el número d’habitacions no quadrava amb la distribució que teníem al cap i ell se’n va adonar.

—No. Son tres habitaciones dobles —li va aclarir.

330

Es veu que el del turbant l’únic que tenia clar és que el resultar de dos per tres era el mateix que el de tres per dos i a més tampoc calia discutir, doncs ens va informar que no hi havia més cambres lliures i per tant ens hauríem de conformar en repartir-nos tots en dos habitacions.

Si l’Alícia fins aquell moment ja estava negra, després d’allò ja estava a punt d’explotar ella o de fer explotar l’Antonio, però resignada només va dir-li: —Noi, t’has lluït.

Les claus de les habitacions, que eren a la tercera planta sense ascensor, eren petites i convencionals, res de targetes gravades, però el clauer per no perdre-les era de dimensió gegant i pesava de no dir i tenia la forma de palau islàmic o hindú tipus Taj Mahal amb punxes i tot. Abans de signar l’entrada i accedir a la zona destinada als hostes, el del turbant ens va advertir de dues coses.

La primera que les claus no podien sortir de l’hotel i les havíem de deixar i recollir cada cop a recepció. Aquest punt no ens va molestar perquè era impossible dur-les a les butxaques si no és que estaves disposat a foradar-les, fer-te una ferida o caminar de tort.

La segona era que un cop superada la zona de recepció, enrajolada, començava la zona pròpiament interior, emmoquetada, i era obligatori descalçar-se per transitar-hi.

Aquella instrucció, pròpia d’altres cultures, va generar tensions, especialment per l’oposició de la mare i l’Alícia.

—Eggs! Quin fàstic. Hem d’anar tota l’estona descalços per damunt d’aquesta moqueta fastigosa. A saber quins peus l’han trepitjat —va protestar la mare.

—Jo me’n vaig —va dir l’Alícia.

L’Antonio no deia res perquè es sentia culpable de tot aquell enrenou mentre el pare ja començava a descalçar-se.

—A veure, ara ja no s’hi pot fer res, mireu l’hora que és. Això és un costum d’aquesta gent i ens hi hem d’adaptar i a més que sapigueu que hi ha més merda a les soles de les sabates que als peus, per tant això és més higiènic —vaig intervenir perquè ja tenia ganes d’anar a l’habitació i de sopar, havíem dinat tots poc i malament, i a més tenia el cap com un timbal perquè el del turbant li havia tornat a donar al play i havia posat el volum al màxim per escoltar la pel·lícula índia aquella que devia ser un musical amb sons rotllo danza del vientre del seu país.

Em vaig equivocar amb lo d’higiènic.

331

Novament vaig errar amb les meves conclusions perquè, efectivament, en aquella moqueta que simulava la decoració de les catifes perses, hi havia taques de tot i merda per un tub i a més carregats com anàvem vam haver de pujar a peu pla, mai millor dit.

Hi havia una explicació per la ferum a peus que havíem notat només entrar a l’hostal.

Un cop a les habitacions la imatge encara va ser pitjor. Les dues estaven comunicades entre si per un lavabo que era per compartir i sense baldons. Com la cosa estava calenteta no es va discutir, a proposta de l’Alícia, que l’Antonio dormiria amb els meus pares en una habitació i nosaltres a l’altre. Un cop ubicats vam constatar que, a banda de dur els peus negres, la moqueta de l’habitació almenys de la nostra, encara estava més fastigosa. A més a més de la mateixa brutícia de la resta del local vam detectar taques de diferents colors que, sense estar-ne segurs, vam deduir que podien ser algunes de semen, altres de sang i una de més grossa d’una vomitada. L’Alícia va deixar córrer l’aigua per rentarse la cara i els peus i d’aquella aixeta va sortir una aigua de color marronós, producte segurament de l’òxid acumulat en aquelles canonades de coure, encara d’origen, d’una finca de més de cent anys.

—Aaahhh! Però què és això? És fastigós! —va dir després de fotre un crit a l’embrutar-se les mans quan se les volia rentar i sense poderse-les rentar novament perquè va passar una estona fins que l’aigua es va aclarir.

—Com per fer un glop d’aigua. Si algú va restret! —va dir el meu pare que va aparèixer pel lavabo des de la seva habitació passant-se pel forro qualsevol gest de picar a la porta o preservar la nostra intimitat i va veure l’escena.

Per si no fos poc, parts del paper pintat que hi havia a les parets bufava o penjava, els vidres de la finestra, que donava a un celobert amb tot de roba estesa i sortides de fum, estaven bruts i vam trobar taques sospitoses als llençols que tant podrien ser recents o que no haguessin marxat després d’una rentada a més de topar amb una filera de formigues que hi havia entre la finestra i la tauleta de nit que transportaven restes de menjar indeterminat.

Quan vam recuperar la calma i vam buidar un pot d’insecticida que hi havia perquè no devia ser el primer cop que s’hi trobaven, vam tenir com a parella un moment de tranquil·litat.

M’hi vaig acostar tot melindrós.

—Alícia, guapa, mmm. Aquesta nit farem..., farem, mmm... —i la vaig abraçar i petonejar esperant que estigués receptiva.

332

No ho estava.

—Però què dius? Estàs sonat? En aquest cau de merda? Ni de conya!

—Per què no? —li vaig preguntar.

—Mira on estem, no tens ulls o què? Encara vols més raons? Doncs te les donaré. »No farem res perquè en qualsevol moment se’ns cola el teu pare pel lavabo, o la teva mare o l’Antonio, o tots tres, no farem res perquè està tot ple de merda i encara agafaríem qui sap què i no farem res perquè si no tens una perforadora en el penis ho tens clar, perquè el que sóc jo aquesta nit penso dormir vestida de cap a peus, això si dormo. »Encara vols més raons? No entenc ni com se t’ha passat pel cap.

Poder tenia raó, no era la situació ni l’escenari més romàntic. Tot i així vaig acabar dient la darrera paraula perquè vaig agafar la paperera que hi havia al lavabo i li vaig ensenyar el que hi havia dins i que jo havia vist abans.

—Mira per on, per aquí mateix hi ha passat gent que no té tants miraments.

Dins d’aquell cubell encara hi quedava el resultat del darrer coit consumat en aquella habitació. Hi havia un preservatiu fet servir.

—Hòstia puta! El que faltava. Sortim d’aquí ara mateix que m’estan agafant arcades. Ni se t’acudeixi anar descalç, ni tocar res i demà al matí els mitjons i les mitges i tot el que hagi estat en contacte amb aquest cau de merda ho llancem a la bassa —va dir-me l’Alícia que no aguantava estar allà ni cinc minuts més i ja eren quarts de nou, volíem sopar i volíem que ens toqués l’aire a veure si ens esbargíem una mica.

Al cap d’uns minuts ens vam trobar tots al portal per buscar un lloc on anar a sopar.

En el passeig que vam fer per dues o tres travessies ens vam trobar amb tres locutoris, quatre restaurants xinesos, un sex shop, quatre tot a cent, un restaurant iranià, dos establiments de tatuatges i piercings, tres venedors ambulants, deu indigents i dos restaurants paquistanesos o àrabs. Ens vam aturar davant d’un d’ells i el meu pare va descobrir per primer cop la tira de carn amb vegetals i pa de pita, anomenada shawarma.

—És curiós això. Estan rostint un tros de carn amb una estufa —va dir mentre mirava com aquella carn donava voltes enfront uns tubs incandescents.

333

A banda de tota aquella oferta de cuina ètnica i d’oferir-nos una sessió de massatges sense final concret, de restaurants convencionals per dir-ho d’alguna manera no en vam trobar cap i dels que vam veure, internacionals, cap ens acabava de fer el pes.

—I què? Què hem de fer? Soparem avui? — va dir el meu pare.

—A Madrid són típics los huevos estrellados —va dir l’Antonio demostrant conèixer la cultura gastronòmica madrilenya.

—A ell sí que li estrellaria els ous, els seus, perquè els té quadrats.

Mira on ens ha dut. Una merda per dormir, una merda per menjar.

Quina merda de viatge! La mare que el va parir! Tinc unes ganes de tornar —em va dir l’Alícia a cau d’orella mentre estàvem tots plantats al mig del carrer sense saber per on tirar i la mare es queixava que realment l’hostal, la zona i tot plegat no era el que s’esperava de la visita a la capital d’Espanya.

—S’ha acabat! Jo he vingut a Madrid molts cops i he estat de puta mare, deixeu-me fer una trucada i enllestim que ja n’estic tipa —l’Alícia va agafar les regnes de la situació.

En un tres i no res teníem reserva feta, amb habitacions separades, en un hotel de la Gran Via, havíem passat per l’hostal per recollir les coses i acomiadar-nos de l’home del turbant i havíem agafat dos taxis que ens durien al nou allotjament. I encara no eren les nou. Això és empenta.

Quina diferència! El nou hotel comptava amb una àmplia recepció, personal de tracte amable, habitacions modernes i netes, lavabo individual amb vàter, banyera i bidet, i podíem anar calçats o no en funció dels nostres desitjos perquè el terra era de parquet. I la zona? Hi havia tendes, gent, ambient i restaurants per triar i remenar.

Nosaltres, per sopar, vam triar una braseria. Ens vam fotre una canya Mahou acompanyada de la típica tapa, uns callos, unes costelles de lechal amb guarnició i com no, uns huevos estrellados a la salut de l’Antonio que regats amb un bon Rioja i rematats amb unes pastes anomenades chatitas com a postres i un orujo ens va fer baixar el mal rotllo que dúiem.

—Ara sí que m’agrada Madrid —va dir el meu pare mentre esbufegava i es tocava la panxa amb satisfacció després de l’afartada.

Després de sopar encara vam tenir temps d’anar a veure la Cibeles, la plaza del Sol i prendre una copa a la zona de la plaça de Santa Ana, segons recomanació del cambrer del restaurant, i aquella nit, contràriament al que semblava, vaig acabar triomfant amb l’Alícia en la confortable habitació de l’hotel.

334

Al matí següent, després d’una bona dutxa i un esmorzar de bufet lliure vam decidir per unanimitat que canviaríem el tren del matí pel de la tarda, per dues raons de suficient pes. La primera perquè el sepeli del malaguanyat Granera, al que volíem assistir, era l’endemà i per tant mentre a la nit estiguéssim a casa cap problema, la segona perquè així evitàvem coincidir amb el meu germà, el vell Rius i tota la plana major del partit del govern. La veritable raó era, però, que volíem conèixer millor Madrid ara que ens començava a agradar.

El matí el vam dedicar a passejar pel parc del Retiro i visitar el Palacio de las Cortes per fer-nos una foto amb els lleons de la porta principal. Vam comprovar que realment les feres no eren a fora sinó a dins d’aquell lloc on darrerament es votava absolutament per majoria la forma legal i constitucional de donar pel cul a la ciutadania espanyola en general i als catalans en particular.

Abans de dinar la mare va insistir que anéssim a veure el Francisco abans no marxéssim, perquè era la raó d’haver fet el viatge. El viatge a la clínica va ser en va perquè quan vam arribar ens van informar que feia poc més d’una hora la Cecília, el seu fill havien rebut l’alta i acompanyats per l’àvia paterna havien abandonat el centre mèdic.

—Toca’t els collons. Ja ens ho podien haver dit ahir que l’endemà sortien —vaig dir jo per deixar palès que tota aquella gentussa anava a la seva i passaven de nosaltres olímpicament.

—Deixa’ls, estan nerviosos. No hi han pensat —va respondre’m la Valèria intentant dissimular l’enorme desil·lusió que s’enduia després de tant d’esforç per anar a veure un nen que amb prou feines havia vist.

—Doncs a mi aquests no em faran perdre la gana —va dir el meu pare i com ja era l’hora vam anar a petar a una sidreria d’un carrer proper a la clínica per dinar.

Novament vam menjar de luxe i com van veure que érem catalans ens van dur el pa amb tomàquet i ens van fer all i oli (o van afegir all a la maionesa perquè molt aconseguit no estava) per acompanyar l’entrecot i perquè ens sentíssim ben tractats. Aquell detall ens va agradar i vam concloure que les opinions que tenim els uns dels altres són sovint fonamentades per veure i escoltar uns personatges de l’època del NODO i el blanc i negre mentre la població en general viu en colors i és molt més oberta.

Amb el temps just per arribar a l’estació Puerta de Atocha ens vam estalviar el numeret i vam agafar dos taxis que ens va demanar l’amo de la sidreria. Un pels pares i l’Antonio i l’altre per l’Alícia i per a mi.

335

Ells ja havien marxat que nosaltres anàvem a pujar en un altre quan l’amo del local ens ho va impedir.

—No. Este no. Cojan el que vendrá ahora —i ens va fer deixar marxar aquell taxi al que ja havíem aturat i que es va cagar amb els nostres morts.

—Le ha hecho perder una carrera —li vaig dir perquè a mi tant m’era un com l’altre i ja anàvem justos.

—Que se joda —va dir mentre movia els braços a un altre taxi apressant-lo que arribés fins on érem.

—Este sí. Buen viaje —ens va dir ja un cop a dins del taxi que ell volia que agaféssim i que sense que li diguéssim on anàvem va arrencar.

—Ha anat bé l’estada a Madrid? —ens va preguntar el taxista amb un català correctíssim i accent de terres de l’Ebre, fet que ens va sorprendre.

Li vam fer la pregunta imbècil que es fa sempre quan sents parlar a algú en català fora de Catalunya.

—Que és català vostè?

—Tortosí —ens va matisar.

El pa amb tomàquet, l’all i oli, i ara el taxista català. L’atenció que ens havia ofert l’amo de la sidreria era de matricula d’honor.

—I porta molt de temps a Madrid fent el taxi? —era una pregunta obligada.

—No. Avui és el primer cop. Jo a Madrid faig el que calgui i de tot.

Això del taxi és circumstancial i només per dur-los a vostès. De fet si no fos pel GPS no sabria ni el camí, jo aquest taxi no l’he conduit mai.

Allò ja ens va deixar glaçats. L’Alícia i jo ens vam mirar com dientnos “qui és aquest home?”.

Se’n devia adonar perquè poc o molt ens ho va explicar.

—Aquí som molts els que treballem per la causa i d’incògnit.

—No és taxista? —li vaig preguntar.

—No sé ja ni què sóc. Bé, sí, un manat i un idealista com molts d’altres.

—Així el... —va intuir el meu dubte.

—Sí. L’amo de la sidreria també és dels nostres. I la noia de clínica que els ha recomanat la sidreria també. Quin fart d’anar-los darrere.

Entre ahir i avui ens han fet anar de corcoll.

Ens havien seguit i controlat. De què anava tot allò?

—Només puc dir-los que ho hem fet per la seva seguretat i la nostra, i d’acord amb les instruccions, ara ja darreres voluntats, del pobre senyor Granera.

336

—Què hi té vostè a veure amb en Granera —va preguntar l’Alícia.

—El mateix que vostès, senyora Borràs —el taxista sabia fins i tot el cognom de l’Alícia.

I no ens va deixar dir res més perquè ja arribàvem a l’estació i encara no havia acabat.

—Tinc un missatge molt important per a vostès, en especial per al senyor Prat.

—Com és segur que no podrem evitar que vagin tots demà al sepeli, m’han demanat que els digui que abans del funeral de les Corts la més alta direcció del partit vol trobar-se amb vostè en un lloc secret, proper al tanatori, per a una reunió cabdal. »La primera instrucció no negociable és que ha d’acudir-hi sol, aquest cop sí, o en cas contrari la reunió no es celebrarà i cregui’m que, pel que sé, a vostè més que a ningú l’interessa que es celebri.

—Faré el que pugui —vaig respondre, doncs no les tenia totes de poder-ho aconseguir.

—Per això, hi ha la segona instrucció i el fet que la senyoreta també n’estigui al cas. »Per si no ho saben, el funeral és a les deu però a les vuit vostè sol, senyor Prat, ha d’anar a la taquilla número tres de la porta del gol nord del Camp Nou on haurà de demanar, com a contrasenya i perquè la persona que l’atengui sàpiga que vostè és qui ha de ser, el següent: “per què és blau l’elefant?” i per estar vostè segur que parla amb la persona correcta, ell li haurà de respondre “perquè si fos rosa seria una pantera” i amb ambdós d’acord rebrà noves instruccions. La senyoreta Alícia s’haurà d’espavilar per cobrir-lo a vostè i distreure la parentela.

Vaig intentar sense èxit persuadir-lo per evitar tot aquell enrenou, però em va dir que es tractava d’ordres de dalt i era innegociable. Calia assegurar que ningú em seguís, perquè ens va informar que en aquella reunió hi hauria gent de molt pes.

—No podem deixar res a l’atzar —va dir per aturar-se en la filera de taxis de la porta de sortides de l’estació Puerta de Atocha on ja ens esperaven els meus pares i l’Antonio.

Ja anàvem a baixar que el taxista encobert ens va aturar.

—Ep, mestre. Són quaranta-vuit euros.

—Ens cobra? —va dir l’Alícia creient que el taxi era només una tapadora.

—La tapadora ha de ser creïble. Per cert el tiquet. Bon viatge —i va marxar amb un bitllet de cinquanta i sense tornar-nos el canvi.

337

Poc va faltar perquè perdéssim el tren i encara sort que em va tocar un seient normal i sense taula. No sé quina pel·lícula van fer perquè només asseure’m vaig tancar els ulls per descansar i pensar en aquell viatge. Recordo que vaig pensar en els avis de l’anada i com les impressions nostres havien coincidit amb les seves, però a l’inrevés, perquè nosaltres també ens endúiem de tornada un bon record de Madrid i de la seva gent. També volia pensar en la mort d’en Granera, en el paper que hauríem de fer en el funeral per mantenir el seu paper i en la secreta trobada de l’endemà.

Em devia adormir perquè no recordo res més del viatge, tret que l’Alícia em va despertar quan ja es sentia per megafonia la cantarella que anunciava que estàvem fent, puntualment, entrada a l’estació de Sants.

338

Reunió de pastors, esquilada d’ovelles.

Pere Mià

Capítol 22 El matí de d’aquell dijous de finals de novembre plovia sense força però de forma continuada quan pujava pel carrer Aristides Maillol direcció gol nord del Camp Nou. Diuen que si plou quan algú es mor és perquè els àngels ploren. No hi estic d’acord.

Deu ser la manera que tenen de consolar-se els més propers al difunt quan a la pena de la pèrdua se li ajunta la tristor que a molts ens provoca un dia gris i plujós.

Quan a mi se’m va morir el Blauet feia sol i segur que els àngels també ploraven però es devien eixugar les llàgrimes i per això no plovia.

Mentre feia el recorregut entre Hostafrancs, on havia quedat l’Alícia amb els meus pares per acudir al funeral d’en Granera, i la zona de la Maternitat, on precisament havia nascut jo, em distreia mirant les cares dels candidats que apareixien en els cartells de les eleccions autonòmiques que de forma avançada es celebrarien a tres dies vista.

Quines cares i quina cara el que les havia retocat!

Deuen pensar que la gent és boba.

El candidat que és calb o ja clareja surt en els cartells amb una mata de cabell que anys fa que no té, o el que té uns sots sota els ulls o unes arrugues de cal Déu surt amb un cutis llis i fi que no l’aconseguiria ni el més prestigiós cirurgià plàstic.

Però a qui volen enganyar? Si ja es mostren com no són, com esperen que ens creiem que faran el que diuen que faran?

Es pensen que votem en funció de la imatge que traslladen i no saben que realment amb aquest maquillatge per ordinador ens traslladen la seva verdadera imatge, que tots plegats són uns falsos. Potser per això sovint el nostre vot també és fals.

Tot i així em va semblar molt aconseguit, sent a la zona del Camp Nou, el fet que el candidat del partit i actual president en funcions

339

aparegués en un gran cartell encapçalant el seu equip i l’eslògan “els millors” al costat d’un pòster gegant amb l’equip triomfant del millor Barça encapçalat pel Messi. Volent-ho o sense voler podies trobar-hi cert paral·lelisme.

El cas és que distret mirant aquelles cares vaig fer via i a les vuit menys cinc ja era a gol nord cercant la taquilla número tres. Ara només calia contactar amb la persona que m’havia de donar més instruccions.

El problema va ser que les taquilles, aquell dia, no duien la numeració i a més a aquella hora eren totes tancades.

A aquelles zones se les anomena gols perquè representa que són darrera les porteries però les taquilles del Camp Nou anaven des de la zona que representa que és el gol fins al començament del lateral passant pel corner.

Com hi havien nou finestres tant podia ser que la tres fos la tres d’esquerra a dreta, que de dreta a esquerra seria la set, com a l’inrevés.

Per sort només hi havia dues possibilitats.

Vaig començar per comptar des de l’esquerra bàsicament perquè, de normal, amb la dreta no hi pots comptar i vaig plantar-me davant la taquilla que, presumptament, era la número tres.

Quina paraula presumptament. Presumptament es fa servir per a tot, però mai per a res de bo. Ningú és presumptament bona persona. El que no és presumptament corrupte és presumptament infidel o presumptament defraudador o presumptament lladre. I molts dels presumptes delinqüents són presumptament càrrecs públics collocats presumptament per nosaltres que devem ser presumptament imbècils.

Vaig picar a la finestreta, efectivament no presumptament, i després d’uns segons es va obrir i va aparèixer un home prim amb bigoti i perilla que em va saludar.

—Bon dia, què desitja?

—Bon dia —vaig respondre’l per afegir la contrasenya—, per què és blau l’elefant?

Se’m va quedar mirant com si l’elefant fos jo i em va dir —Se’n fot de mi o què? —i encara va afegir:— Per què tots els sonats em toquen a mi? —i va tancar el porticó de la finestra deixant-me amb un pam de nas de la mida d’una trompa.

Com era d’esperar entre dues opcions vaig triar l’opció dolenta i vaig fer el ridícul més espantós dient-li una bajanada a un home que devia pensar que estava sonat, i devia estar-ho per avenir-me a fer-ho.

340

Deu metres i cinc segons va ser el que vaig necessitar per passar de l’extrema esquerra a l’extrema dreta. Segons com es miri, no es pot dir que sigui persona de fortes conviccions ni inamovibles posicions.

Vaig fer el mateix ritual de picar perquè la taquilla també era tancada però amb més seguretat doncs allà ja no hi havia cap marge d’error.

Després d’uns segons, potser algun més perquè als de la dreta els costava més reaccionar que als de l’esquerra, es va obrir la finestreta.

—Bon dia, què desitja? —va dir-me un home prim amb bigoti i perilla que em va saludar educadament i que coincidia en tracte i fesomia amb el que m’havia atès anteriorment.

—Si vostè és el d’abans! Ja sap el que desitjo — li vaig dir perquè ara el semblava que se’n fotia era ell i de mi, devia ser la seva venjança.

—Bon dia, què desitja? —va tornar-me a repetir instant-me a tornar a fer el paperot i arriscant-me que em tornés a engegar.

Vaig passar de la salutació cordial i després de respirar a fons vaig tirar pel dret.

—Per què és blau l’elefant?

—Perquè si fos rosa seria una pantera —em va respondre donantme a entendre, tot i ser el mateix d’abans, que sí era el meu contacte.

—Perdoni però si el xou de la contrasenya és el mateix d’abans i vostè també és el mateix d’abans perquè no m’ha atès abans i m’ha fet fer el ninot dues vegades? —no me’n vaig poder estar de preguntar-li.

—Les instruccions eren clares, la situació s’havia de produir a la taquilla número tres i vostè era a la set per tant entendrà que jo podria pensar que vostè no era la persona que havia de ser si partim de la base que vostè era en una taquilla equivocada —i encara va afegir—, perquè vostè i jo ens coneixem?

—Ens coneixem de la taquilla d’abans —li vaig respondre doncs era veritat perquè ja ens havíem vist i poc o molt ens coneixíem.

—Em refereixo a si ens coneixem d’abans de la taquilla d’abans —em va matisar.

—D’abans de la taquilla d’abans, no —vaig haver de donar-li la raó perquè la tenia.

—Doncs si la taquilla d’abans no era la taquilla d’ara jo podia pensar que l’home d’abans podia no ser l’home d’ara.

Aquella conversa ja em començava a carregar.

—Jo creia que era la tres perquè he comptat d’esquerra a dreta —li vaig aclarir per fer-li constar que a banda de ser el mateix d’abans era un error que entrava en tota lògica.

341

—Doncs era la set.

—Però estarà d’acord amb mi que podia ser la tres —no m’agrada que em titllin de ruc quan considero que tinc raó.

—També podia ser la vuit o la dos si, com els carrers, la numeració només anés a parells, què vol que li digui.

El meu contacte acabaria tenint més contacte amb mi perquè amb aquella discussió em començava a bullir la sang i a punt estava de fotre-li un raig d’hòsties si aconseguia passar la mà per la finestreta.

Em vaig retenir i vaig optar per dialogar, quan no calia, perquè no volia acabar claudicant.

—Fos la taquilla que fos no em negarà que demanant-li la xorrada “per què és blau l’elefant?” només jo podia ser jo —allò ja era determinant.

—No es pensi, de xorrades com vostè diu en sento a dojo i no em pot negar que n’hi ha més a dins que a fora.

—Tant se val. M’ha de dir alguna cosa? —em vaig rendir perquè es feia tard i havia de tenir una reunió i anar a un funeral i en qualsevol moment apareixeria la meva família.

—Tingui i bon dia tingui —va dir-me mentre pel forat de la finestra em passava un sobre i tancava de nou la finestra per tornar a les seves tasques que devien ser tocar-se els ous. Vaig obrir-lo.

A dins hi havia mig foli doblegat per la meitat que al obrir-lo s’hi podia llegir un text escrit en ordinador, probablement en Word i lletra Arial cos onze i interlineat simple segons vaig deduir. Deia així: Vagi fins a la copisteria Diagonal que hi ha al costat de l’hotel Princesa Sofia i demani a qui l’atengui el següent: “què val fer-me una fotocopia del cul?” Si ha encertat el depenent li haurà de contestar “normal o en color?” i vostè haurà de dir “deixi que m’ho pensi” i li donaran més instruccions. Una pista: el depenent correcte no és un home.

PD: Aquest document es destruirà tant bon punt l’estripi i el llenci.

Faci-ho!

Envàs on vas? El paper al contenidor blau.

Allò ja passava de taca d’oli. Per una merda de reunió havia de fer el ridícul arreu.

Em vaig prometre a mi mateix que seria la darrera parida que feia i si havia de fer qualsevol altre disbarat ja es podien fotre la reunió pel cul i fer-ne una fotocopia.

Però ho vaig fer.

342

Només entrar ja vaig comprovar que la prova era difícil. L’única pista que m’havien donat era que el depenent a qui em tenia de dirigir no era un home però no em va servir de gaire perquè de cinc empleats només un no era una dona.

M’havien pujat el llistó. Si abans amb les taquilles la cosa estava al cinquanta per cent i no l’havia encertat aquest cop amb un vint-i-cinc per cent ho tenia més magre.

Vaig optar per reduir al mínim el risc de fracàs i en veu alta perquè em sentis tothom ho vaig dir.

—Algú em pot dir què val fer-me una fotocopia del cul?

Tots els empleats i els pocs clients que hi havia, gràcies a Déu, em van prestar tota l’atenció del món i després de digerir la sorpresa de la meva consulta es van apuntar a la festa.

—Amb pantalons o sense? —va dir una.

—Han de sortir les dues galtes o té un costat més afavorit? —va dir l’home.

—Quina mida vol? —va dir la més jove i més tallada.

—Si vol pel mateix preu li fem per darrera i per davant, fotocopia a doble cara —va dir la més grandeta i amb més taules. I tots es petaven de riure a costa meva.

Jo em volia fondre però per sort només quedava una empleada.

—Normal o en color? —va dir la que quedava i s’ha de reconèixer que no es va delatar perquè semblava talment que seguia la conya de la resta.

—Deixí que m’ho pensi —vaig respondre aguantant el tipus mentre la granadeta seguia la conya.

—Doncs quan s’hagi decidit aquí estem per servir-lo a vostè i al seu darrere —i a riure.

El meu contacte es va dirigir a mi, tenia curiositat per veure com s’ho faria anar per donar-me la següent informació amb tota l’atenció que jo rebia.

—Tingui. El seu cul vindrà a ser com un DIN-A4 —i em va donar un paper amb la tarifa de preus mentre els demés li reien la gràcia.

Vaig sortir d’allà tot esperitat. No sabia on havia d’anar però sí sabia on no aniria mai a fer fotocopies.

Un cop vaig ser al carrer, a la cantonada per no ser vist, vaig mirarme la tarifa que m’havia donat aquella noia que, i això no és pertinent per l’explicació, era amb diferència la més lletja de la botiga. Aquell paper amb preus de diferents serveis no tenia res de peculiar ni hi duia res escrit tret de que diferents lletres estaven marcades en negreta.

343

Talment així: Servei de còpies DIN-A4 una cara: Impressions: Reimpressions: Ampliacions a DIN-A3: Làmines color: Impressió hologràfica: Ficar tapa: Calendaris: Pòster a color: Servei impressió targetes nominatives: Impressió alta definició: Paper noranta grams: Correcció de texts preu/hora: Llibre de fotografies:

20 cèntims per unitat 10 cèntims per unitat 5 cèntims per unitat 30 cèntims per unitat 25 cèntims per unitat 50 cèntims per unitat 15 cèntims per unitat 25 euros per unitat 2 euros per unitat 30 euros les 50 unitats 40 cèntims per unitat 5 cèntims per unitat 9 euros 100 euros

Era clar que es tractava d’un jeroglífic i havia d’ordenar les lletres en negreta. Ho vaig fer i va aparèixer el missatge secret: “Suite Reial hotel PS a nom de Prat hora 9:00”.

Per fi sabia on havia d’anar. No tenia pèrdua PS era el Princesa Sofia i havia de ser a les nou a la Suite Reial i ja feia tard.

A la recepció d’aquell luxós hotel em van atendre amablement quan vaig demanar per la Suite Reial i vaig donar el meu nom.

—És a la zona VIP, planta divuit. L’estan esperant. Benvingut, senyor Prat.

Vaig agafar l’ascensor privat acompanyat d’un empleat de l’hotel que em va demanar si duia equipatge, que no en duia. Amb el poc temps que vaig tenir durant el trajecte vaig poder llegir les possibilitats que oferia aquella zona per a persones importants amb gran poder adquisitiu.

Oferien a banda d’una habitació més gran que el meu pis, ambientació romàntica amb pètals de roses, cava i maduixes, massatge per a dues persones, spa i zona d’aigües, esmorzar a l’habitació, menús gastronòmics i una infinitat de serveis als que no vaig poder aprofundir perquè ja érem a la planta divuit.

344

—Ja hem arribat. Al fons a l’esquerra, senyor Prat.

Aquell noi va fer el mateix viatge de baixada mentre em deixava sol per dirigir-me a aquella reunió tan important i pensava que, ni que fos un cop, m’agradaria poder pagar i poder gaudir de tots aquells serveis i comoditats en companyia de l’Alícia.

El primer que vaig veure quan vaig ser a l’alçada de la porta de la Suite Reial va ser dos tipus com dos armaris amb vestit i corbata que duien com un cable d’auricular de telèfon antic, d’aquells recargolats model góndola, a l’orella i que tenien pinta d’agents del servei secret que parlaven acostant-se a un pin amb les quatre barres que duien a la solapa. Eren com els que surten a les pel·lícules que han de protegir el president dels Estats Units però en versió catalana.

Ja de primeres em van barrar el pas.

—M’estan esperant —els vaig dir.

—Qui l’espera? —em van preguntar.

Parlant d’espera, aquella no me l’esperava. Amb qui m’havia de reunir? Fins aquell dia totes les reunions les havia mantingut amb en Granera, que era mort, o amb el cosí que no sabia com es deia.

—Doncs no ho sé —els vaig dir i vaig afegir baixant la veu—, és que es tracta d’una reunió secreta.

Aquell home va fer cara de pensar que l’estava vacil·lant i abans no m’aixequés de terra i em fes volar, i ho hagués pogut fer amb una sola mà, li vaig voler aclarir.

—És tan secreta la reunió que fins i tot és un secret qui la fa. A més si li digués hauria de matar-lo —i li vaig picar l’ullet. Potser em vaig excedir amb la conyeta, perquè no semblava que li hagués fet massa gràcia. Sort en vaig tenir de l’altre goril·la.

—A veure, vostè és? —em va preguntar.

—Prat. Albert Prat —donades les circumstàncies em va semblar adient fer talment com el famós agent secret anglès al servei de sa majestat.

Aquell paio va dir alguna cosa pel pin català de la solapa mentre es tocava l’auricular com prement-lo per escoltar millor.

—D’acord. Sí. Sí, senyor —va dir per després dirigir-se a mi.

—Pot passar —i fins i tot em va obrir la porta.

En aquella habitació immensa hi havia com un rebedor amb un altre agent com els de fora que em va demanar educadament que em quedés dret, obris les cames i alcés els braços, que em semblava que estava fent gimnàs amb el director com quan anava a l’escola, però estava posant-me en posició per ser escorcollat.

345

Em va tocar els collons, en sentint figurat i literal, perquè m’ho va tocar tot a més de passar-me un aparell per tot arreu per saber si duia algun micròfon ocult.

Quanta comèdia! A veure si enllestíem d’una puta vegada.

Després del ritual de prendre totes les mesures de seguretat em va venir a rebre un senyor molt elegant, de mitjana edat, amb el cabell engominat i un bigotet ben retallat.

—Bon dia, senyor Prat. Moltes gràcies per haver vingut i mil disculpes per totes les molèsties que segurament l’hem causat.

—No pateixi —vaig mentir mentre ens donàvem la mà.

—Em dic Francesc Moltó i sóc l’assessor del president. Segueixi’m si em fa el favor.

Després del rebedor aquell hi havia una gran porta que donava a una ampla estança que alhora donava a una altra porta on vaig poder veure de resquitllada el dormitori. Aquella primera part feia de despatx i hi havia un gran escriptori, un moble bar i un gran sofà amb una tauleta al mig on eren assegudes tres persones més, que es van alçar quan vam fer entrada. Un altre home, aquest dret, amb la mateixa pinta que els de seguretat d’abans que devia ser un agent, feia de cambrer perquè era allà dret servint cafès a la resta. Em vaig quedar cagat.

Qui em venia a rebre i segurament m’havia fet acudir a aquella reunió era el mateix president de la Generalitat de Catalunya, actualment en funcions, l’excel·lentíssim senyor Alfons Palou, que anava acompanyat pel conseller d’Interior, també en funcions, Miquel Escolaner.

Per si no fos prou, encapçalava aquella nodrida representació l’admirada i respectada senyora Rosa Palou, vídua del gran president Joan Palou i Folch i mare de l’actual.

De llarga tradició en el món de la política i de família aburgesada, de la senyora Palou no se’n sabia gairebé res i estava envoltada d’un misteri que li donava encara més atractiu. D’ella només se sabia o es deia que era, potser, la dona més poderosa de Catalunya a més de la matriarca d’una família que havia dedicat la seva vida al servei de la pàtria i a mantenir dins del seu cercle el poder que confereix ser considerat el màxim dirigent d’un país, el nostre.

—Benvingut a aquesta reunió, senyor Prat. Segui si us plau, vol un cafè? —em va dir el president i encara no havia acabat de dir que sí que el diligent agent cambrer me’l va servir i em va dur una safateta amb tot tipus de sucre i sacarina perquè triés.

—Gràcies —vaig dir i no vaig dir res més perquè aquella situació em superava i estava força tallat envoltat de totes aquelles perso-

346

nalitats que només havia vist per la tele, als diaris o en els cartells electorals.

—Com suposo que el senyor Prat no és coneixedor del motiu d’aquesta reunió considero procedent fer-li cinc cèntims —l’assessor de presidència va encetar la conversa de forma procedent, doncs procedia que em digués algú que hi feia jo allà.

—Endavant —va ordenar el president.

—Com ja deu saber el senyor Prat, el company Granera, en pau descansi, era un element imprescindible per a la causa i va acomplir amb escreix una tasca impagable. »Va haver de renunciar de forma pública als seus ideals per convertir-se, probablement, en una persona odiada a casa seva manifestant el que no creia i fent un paper força galdós, si se’m permet dir-ho.

—En aquell punt jo hi estava d’acord.— Això ho va fer desinteressadament i perquè li vam demanar, tot i ser conscient del risc que corria en tan difícil missió. —Fins aquell moment no em deien res de nou perquè tot allò ja m’ho havia dit el mateix Granera.— La qüestió és que el seu discurs a Catalunya s’estava convertint en repetitiu i l’animadversió de la gent anava de baixada i aquí és on va entrar vostè i el seu blog.

—Per “fer bullir l’olla”, en paraules d’en Granera —vaig dir jo.

—Exactament. Per exprés desig del president vam fer que en Granera contactés amb vostè i tenint en compte la seva relació amb els Rius la cosa va anar talment com havíem previst fet que va propiciar, en certa mesura, l’aclaparador èxit de la diada com a crit inequívoc de la ciutadania catalana pel dret a decidir.

Em vaig sentir aclaparat per haver contribuït a un fet històric.

—Voldria matisar una cosa —qui va dir allò va ser el mateix president, fet que va provocar que l’assessor callés en sec i li cedís, com no podia ser de cap altra manera, la paraula al seu superior.

—He de reconèixer que la idea d’incloure’l a vostè en la diguemne missió que ens ocupa en principi a mi no em feia massa el pes. Hi trobava més inconvenients que avantatges i el risc que tota la feina feta se n’anés a norris era molt alt.

—De totes maneres li agraeixo la confiança —calia ser agraït i més amb segons qui.

—Li haurà d’agrair, jo ja ho vaig fer, a la senyora Palou, la meva mare, que va ser qui va tenir la pensada i va insistir en el fet que havia de ser vostè i només vostè l’elegit per tan delicada missió i reconec que, com sempre, la mare tenia raó.

347

Em vaig mirar la senyora i només amb la mirada li vaig mostrar el meu agraïment i ho devia entendre perquè va moure el cap com dientme “no es mereixen”, mentre em dirigia a tots, aquest cop amb la veu, però en particular al president: —Ha estat una sorpresa. No esperava que aquesta reunió tan important fos per donar-me les gràcies. Em sento afalagat.

—No es confongui, senyor Prat. Si bé és cert que li estem agraïts i així li hem fet saber, el motiu d’aquesta reunió és quelcom més important i té a veure, per desgràcia, amb el que farem tot just quan acabem d’aquí —el president es va posar seriós. Mal senyal.

Tot i així perquè de vegades sóc una mica just i perquè estava nerviós vaig fer la pregunta.

—Què farem quan acabem d’aquí?

—Vostè no sé, però nosaltres anirem oficialment de forma institucional i extraoficialment de forma personal al funeral de l’oficialment contrincant i extraoficialment amic i company Eliseu Granera —i abans que pogués dir res va cedir la paraula novament.— Escolaner, si fas el favor!

En Miquel Escolaner, conseller d’Interior, va ser qui va desvetllarme el veritable motiu de la secreta reunió.

—No sé si sabrà, senyor Prat, que tenim una mena de servei d’intelligència dins del cos dels mossos d’esquadra.

—No ho sabia —vaig confessar.

—Doncs membres d’aquest cos d’elit ens han informat que hi ha fundades sospites que membres destacats del govern de l’Estat volen rascar sobre la mort d’en Granera perquè consideren que el decés potser no ha estat degut a causes naturals. Nosaltres no hi estem d’acord i probablement ells tampoc, però donades les circumstàncies, qualsevol motiu que desestabilitzi el procés sobiranista l’aprofitaran.

Mentre feia una pausa vaig aprofitar per dir-hi la meva.

—On vol anar a parar? —li vaig preguntar. Em vaig envalentir perquè la curiositat era més forta que els nervis.

—Si partim de la base que tant en Granera com vostè han brodat els seus papers i considerant que per aconseguir-ho han fet servir els Rius, a qui vostè coneix perfectament, i que aquell home no s’aturarà davant de res per evitar que tinguem èxit, tenim notícies de que pretenen investigar i buscar un cap de turc, ni que sigui per fer mala maror, i acusar-lo del que ells consideren una mort no natural del que, gràcies a nosaltres i també a vostè, consideraven un dels màxims defensors de les seves idees.

348

—Perdoni pel que ara els diré però no entenc que hi tinc jo a veure en això que m’acaba d’explicar. Si és per la branca familiar que m’uneix als Rius ni que sigui de resquitllada sàpiguen que el que facin aquells me la porta fluixa, i perdonin l’expressió, i si és perquè volen investigar, crec que perdran el temps perquè la mort d’en Granera va ser, pel que he sentit, deguda a que es va ofegar amb alguna cosa i a més hi ha un certificat de defunció que així ho diu —vaig dir-ho una mica irritat perquè ja n’estava una mica tip que tots plegats em fiquessin entremig del Granera i el meu germà i la seva parentela fatxa.

Per desgràcia meva el conseller del ram m’ho va aclarir.

—Hi té a veure i molt, perquè el nostre servei d’intel·ligència té suficients raons per pensar que el cap de turc a qui li volen encolomar el mort, mai millor dit, és vostè, senyor Prat.

Després de rebre aquella noticia reconec que em vaig acollonir de veritat. Hòstia puta! Tot m’havia de passar a mi?

—I perquè jo? —vaig preguntar.

—Perquè si algú ha dit i ha fet de tot en contra d’en Granera, i barrejant-hi els Rius pel mig, més que ningú i sobretot darrerament, aquest és sens dubte vostè.

Allò no podia quedar així.

—Si ho vaig fer va ser perquè el mateix Granera m’ho va demanar seguint ordres de vostès i com a missió de gran importància per als interessos de la nació catalana, així que ara no em passin la patata calenta i es desentenguin com fan sempre.

—Si ens haguéssim volgut desentendre no estaríem ara aquí —amb això també tenia raó, perquè amb en Granera mort podien fer veure que ni em coneixien, perquè en principi no em coneixien, i assumpte enllestit. Abans no el contestés el vaig deixar acabar.— No tan sols no volem desentendre’ns sinó que ens hi volem implicar. Per això li comunico personalment que la denúncia contra vostè com a sospitós de la mort d’en Granera i perquè es reobri el cas, la posarem de forma anònima, primer nosaltres, i concretament aquesta tarda.

La mare que els va parir.

—Però com tenen els sants collons! Una cosa és que no em defensin i un altre que m’acusin. Aquí ni presumpció d’innocència ni res, s’ho passen tot pel forro. Però si saben perfectament que jo no he fet res!

Ah, és clar. És un secret. No poden dir res perquè es destaparia tot i amb les molèsties que s’han pres. Doncs sàpiguen que si jo caic, vostès cauen amb mi perquè penso explicar-ho tot i no em surtin amb allò que no em creuran, perquè me la bufa. Penso fotre un merder de ca

349

l’ample i el telenotícies n’anirà ple i a tocar de les eleccions, per vostès faran —em vaig quedar ben descansat.

Ja anaven a contestar-me tots tres alhora, president, conseller i assessor, per tirar-me la cavalleria per sobre que la senyora Palou es va alçar i amb un gest amb la mà es van quedar tots en silenci.

Va ser el primer cop que li vaig sentit la veu, que tot i ser melosa imposava.

—Senyor Prat, permeti’m que li aclareixi com anirà tot tenint en compte que el pla en gran part és de collita meva i perquè després de pensar-ho bé he de dir-li que no té cap més sortida. Si quan acabi considera que no hi està d’acord i prefereix anar per lliure no li impedirem, però sàpiga que el que més hi perdrà serà vostè.

Amb aquella introducció com a mínim s’havia guanyat el dret que l’escoltés.

—Té tota la meva atenció —li vaig dir.

—Gràcies, la cosa anirà així. Posarem nosaltres la denúncia primer, per evitar que es filtri i es quedi sense efecte fins dilluns per dues raons.

La primera, perquè si la posem nosaltres i a Barcelona, la investigació serà competència dels mossos d’esquadra, per contra si la posen ells a Madrid o a qualsevol lloc segur que posaran la investigació en mans de la policia nacional —va fer una pausa que va aprofitar per fer un glop d’aigua d’un got que li havia acostat el seu fill.— Comprendrà que hi tenim més confiança i més mà amb la policia catalana.

Hi vaig estar d’acord. A males, millors els de casa.

—La segona és que ja que hem propiciat la investigació, que és a fi de comptes el que ells volen, pactarem que es quedi sense sortir a la premsa fins després de les eleccions com a pacte entre partits.

—Ui, compte que el meu cas no els faci perdre vots —vaig dir-li de forma sarcàstica.

—Aquesta és una raó, li accepto, però no la principal. La raó de més pes és perquè vostè, senyor Prat, des de fa més de quinze dies, forma part en condició d’independent de les llistes del nostre partit per Barcelona per les eleccions autonòmiques de demà passat, exactament en la posició vint-i-cinc, i si tot va com ha d’anar a partir de dilluns serà vostè aforat en condició de diputat del Parlament de Catalunya.

Una altra notícia que no m’esperava.

Una altra cosa no, perquè tot plegat era una merda, però no es podia pas dir que aquella reunió no era profitosa ni avorrida, sobretot per a mi.

350

—Per tant no pateixi perquè tot i que l’investiguin ho faran els nostres i estarem informats, podran arribar fins a cert punt per ser aforat i si fos el cas, que no ho serà, que acabés imputat aniria tot al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en comptes de a l’Audiència Nacional. Què me’n diu?

Que li podia dir si ja ho tenia tot decidit.

—Ho farem com vostè diu, però que consti que si la cosa es torça o em deixen tirat ho esbombo tot, entesos?

—Entesos —em va respondre per tot seguit dir-me:— Benvingut a la política —i em va donar la mà i va fer un gest que indicava que ja era l’hora.

Un dels agents de la porta em va dur per una sortida de servei de l’hotel perquè sortís al carrer on m’havia de trobar amb l’Alícia i els meus pares per anar al funeral d’en Granera.

Evidentment si ens vèiem al funeral, no ens coneixíem, ni ens hi podríem acostar i, per suposat, com sempre deia en Granera, aquella reunió no l’havíem tingut.

* * * El tanatori de les Corts és a l’Avinguda Joan XXIII molt proper a l’hotel on ens havíem reunit, que és a la plaça Pius XII. Curiosament els dos llocs són ubicats en carrers amb nom de papes, potser per fomentar la missa en aquell barri. És un espai força gran de dues plantes dedicat a la vetlla i acomiadament dels essers estimats que ja han traspassat, i hi ha dotze sales, un oratori i diferents serveis a més de bar, restaurant i floristeria i en cada pis hi ha una zona comuna com a sala d’espera que fomenta que es barregin les visites i familiars de tots els difunts. De normal, i si no hi tens molta confiança o no coneixes gaire al que ha mort ni els seus familiars, vaja que hi vas per compromís, podria ser que anessis a petar a vetllar un mort que no és el teu o a parlar amb els familiars d’un altre mort i sense que cap dels dos que parlen se n’adonessin. És ben possible si durant la conversa es fan servir generalitats del tipus: “Ara ja descansa”, “No som ningú”, “Era una gran persona”, “Ara ja ha deixat de patir”, aquesta és arriscada perquè no saps si el difunt ha patit o no. I si s’acaba amb un “A veure si ens veiem en d’altres circumstàncies”, podria ser que tot i l’error tots dos es quedessin amb la consciència tranquil·la per haver fet el que calia quan en realitat el que calia era no fer res. No podia ser el cas aquell dia, perquè el que calia era ser-hi per la difusió i notorietat del personatge i no hi havia marge d’error.

351

El tanatori i els seus voltants estaven plens de policia que limitava o controlava l’accés i per evitar aglomeracions i per motius de seguretat es va reservar la zona d’estacionament des de la cantonada fins a l’inici de l’estadi del Camp Nou i es van deixar lliures les sales dotze i catorze, les dues sales de vetlla contigües a la d’en Granera, que era la tretze. L’entrada era plena de cadenes de televisió, premsa i curiosos, a banda de personalitats i alts càrrecs de totes les administracions, tant catalana com espanyola. Aquells membres destacats de la classe política en plena cursa electoral parlaven i somreien a la càmera no perquè fossin simpàtics ni perquè la situació convidés a fer-ho, que no convidava sent com era un funeral, sinó perquè eren ja als darrers moments de campanya i qualsevol situació s’havia d’aprofitar per esgarrapar un vot.

Quan em vaig trobar amb tots vam intentar entrar al tanatori. Per a la meva sorpresa no em van demanar explicacions i per tant vaig deduir que l’Alícia, a saber el que s’havia inventat, havia estat convincent.

Tot i ser un lloc públic, uns agents autonòmics demanaven raó a tothom qui volia entrar, la majoria al·legava amistat o coneixença amb el difunt, fet que comprovaven amb una llista o amb el representant de la família per evitar curiosos o esvalotadors i perquè amb tota la gent que hi havia per dir-li el darrer adéu a en Granera i d’altres que anaven pels seus, que havien coincidit en lloc i hora, allà no s’hi cabia.

Nosaltres, per raons d’Estat, no podíem dir que el coneixíem ni que anàvem a cap sepeli que no fos el d’en Granera ni volíem fer ús del parentiu amb el meu germà per accedir-hi. Per tant ho teníem pelut.

No va caldre, però, fer cap exercici d’imaginació per inventar-nos una excusa creïble perquè quan ja ens tocava, després de fer la cua per entrar, un senyor que devia ser algú important i que ens va veure es va adreçar a l’agent que feia de filtre i li va dir quelcom a la orella.

—Poden passar —ens va dir aquell policia que ens va saludar amb la mà a la templa, de forma militar, como si fóssim qui sap què.

Per sort, sense més problemes, prous en tenia jo ja, a un quart d’onze érem dins.

Hi era tothom, des del president del govern espanyol i part del seu equip inclòs el cap del partit a Catalunya i company del Granera fins al president de la Generalitat de Catalunya i els seus, passant per gent de la cultura, empresaris, responsables dels principals sindicats i partits polítics, personatges famosos i ciutadans anònims o el que és

352

el mateix, tota la societat civil a banda del vell Rius i el meu germà.

Per suposat hi era també en Granera, que pobret era l’únic que devia voler no ser-hi, i una persona que sobresortia de la resta perquè donades les circumstàncies feia goig i era molt guapa tot i el sentiment de pena que la inundava. Era la senyora Granera, altrament anomenada Eulàlia Romeu, vídua del difunt a qui coneixeria i molt bé poc temps després.

El capellà, per exprés desig de l’esposa, va dir algunes paraules en català fet que devia molestar a moltes personalitats, però ho van entomar amb naturalitat. Vaig pensar que devien considerar que no era el lloc ni el moment per dir res i a més vaig poder comprovar que gairebé tota la cerimònia fúnebre es va celebrar en castellà i amb una dicció perfecta.

No devien pensar igual perquè si bé aquell dia no era jornada de reflexió, en quedaven dos encara, la situació sí que convidava a fer un moment de reflexió i més després que aquell mossèn jove parlés que la vida és un trànsit i perdre-la és aconseguir una vida millor. Jo hi vaig reflexionar. Quina contradicció.

Després d’una lectura de l’evangeli i abans de demanar el mossèn que s’obrissin les portes del cel per al difunt, el president espanyol i el candidat català pel seu partit van oferir-se per dir unes paraules en clar to electoralista, aprofitant la munió de periodistes que hi havia.

El president, dissimulant les ganes que tenia de dir-la grossa i intentant acontentar tothom, es va limitar a lloar les excel·lències del finat recordant la tasca feta per la normalització d’una convivència cívica en el marc de la unitat d’Espanya.

Per contra, el candidat a la Generalitat, va compensar la prudència del seu president i no va deixar passar l’oportunitat d’insinuar que la mort del pobre Granera havia estat deguda a les pressions que havia hagut de suportar per defensar la llei i per aturar la deriva nacionalista del govern català i de tots els que, moguts per falsedats i demagògies, els seguien. I encara va afegir, i aquí se li va veure el llautó, que només confiant en la gent que com el Granera lluitaven per una Catalunya dins d’Espanya es podria progressar en el marc d’Europa i el món sencer. Només li va faltar afegir l’univers en el seu afany de captar vots fins i tot dels extraterrestres.

Mentre els més propers érem dins, a fora hi havia a més de curiosos, prop d’una cinquantena de persones, la majoria joves amb el cabell rapat i banderes espanyoles, que cridaven consignes a favor de la pàtria i en contra dels nacionalistes que, com jo, havíem aconseguit acabar

353

amb la vida d’un dels grans defensors de les seves idees. Cridaven tant que des de dins podíem sentir perfectament les amenaces que proferien contra nosaltres i la nostra integritat que auguraven, en el millor dels casos, que acabaríem talment com en Granera, colgant i fent malves.

Mentre pensava que amb tot el que ja sabia i el que estava escoltant m’estava acollonint de veritat, vaig sentir que algú del meu darrere em deia unes paraules a l’orella.

—Això és el que tu i els que són com tu heu aconseguit, que estiguem dividits. I encara tens els pebrots de venir. Et felicito, estaràs content —el que em deia allò, per la veu, vaig comprovar que era el meu germà.

Vaig preferir no respondre’l però a la seva veu se li va afegir la del vell Rius que es dirigia al meu germà però amb l’objectiu i la mala llet de llençar un missatge cap a mi.

—No pateixis, Abel, que no deixarem que passi. Aquesta guerra civil s’acabarà quan aquesta gent, com el teu germà, que encapçala la rebel·lió acabi a la garjola o repudiada per tothom, i això no trigarà gaire a passar.

Vaig aguantar-me perquè no volia més merder però no vaig poder evitar girar-me ni que fos per mirar-los la cara a aquell parell de ressentits amenaçadors, però per sort per a ells i potser per a tots ja no hi eren.

L’Alícia em va prémer la mà com volent transmetre’m força i per donar-me a entendre que ho havia sentit tot.

Si aquelles amenaces de dins i de fora eren el so de la jornada, la imatge del dia va ser l’immortalitzar per a la posteritat les cares d’uns i altres, en referència al govern català i espanyol, quan el capellà va demanar que es donessin la pau.

Em va fer certa gràcia pensar en les dues situacions contraposades, immortalitzar una mort i donar la pau estant en guerra, quines coses.

Coses que d’una manera o altra m’esquitxarien de ple i pensant en allò i enmig de tanta gent em vaig trobar més sol que mai.

Jo, que considerava que no m’havia ficat en cap merder, tret de criticar com tants d’altres situacions que a ulls clucs eren del tot criticables, em trobava ara en una situació de risc es mirés com es mirés.

En qüestió de dies o poder setmanes si tot anava com havia d’anar, passaria de ser un anònim ciutadà a ser investit diputat, a ser investigat i deixaria de ser una persona anònima per convertir-me en un personatge públic.

354

Després del meu moment baix i després que el capellà beneís el fèretre i d’escoltar tots el cant dels ocells, allò va ser un punt que em va tocar, ho he de reconèixer, es va donar el dol per acomiadat i tots, en Granera també, vam abandonar aquella capella i el tanatori entre crits i aplaudiments i amb destins prou diferents.

355

Després d’un recompte electoral només importa qui guanya.

Malgrat diguin el contrari, la resta sempre perd.

Winston Churchill

Capítol 23 Ara el tema ja es posa més seriós perquè és a partir d’aquest moment que, lluny dels meus desitjos, em van passar les situacions més estranyes i perilloses i on m’hi vaig haver d’arremangar de valent perquè m’hi anava la vida.

La cosa va anar, més o menys, com ara us explicaré.

Aquell diumenge de finals de novembre del 2012 es celebraven, de forma avançada, les eleccions autonòmiques que tenien com a principal objectiu l’obtenir la majoria suficient per endegar el dret a decidir de tots els catalans i sense jo voler-ho m’hi presentava.

Vaig exercir el meu dret electoral com a ciutadà i el meu deure com a càrrec electe i vaig exigir als meus pares que fessin el mateix però amb prou temps perquè ja havia viscut circumstàncies semblants anys abans i de poc que no voten per fer tard, i aquelles eleccions eren importants perquè era cabdal que la llista en la que em presentava tingués els vots suficients per aconseguir com a mínim vint-i-cinc diputats.

A diferència d’altres candidats que cridaven l’atenció i ocupaven espais quan votaven, jo vaig passar força desapercebut, doncs ningú sabia que apareixia a les llistes.

No em va estranyar gens tenint en compte que quaranta vuit hores abans no ho sabia ni jo. Però passar desapercebut no és el mateix que no cridar l’atenció.

Jo, l’atenció la vaig cridar i ben fort perquè em vaig trobar en l’obligació moral de fer constar fermament les deficiències que vaig detectar en el meu col·legi electoral, amb un cens clarament nacionalista, i que al meu entendre obeïen a un sabotatge en tota regla. Poc va faltar perquè se m’enduguessin els mossos tot i estar carregat de raó.

Aquell dia l’Alícia, que ja estava al cas de la meva situació, i jo vam matinar per votar dels primers i comprovar que tot anés correctament.

Mai m’hagués imaginat que m’implicaria tant quan sempre reivindicava que els resultats electorals, fruit de la decisió ciutadana, només

356

generaven aprofitats que s’aprofitaven de la bona fe de la gent i a sobre els pagàvem. Ara jo podia acabar sent un d’ells. Sort que ho vaig fer.

El primer que vaig veure ja em va fer cridar-li l’atenció.

—Perdoni, vostè no pot portar això posat —li vaig dir.

—Com? —em va respondre com fent-se el boig.

El president de la mesa duia un adhesiu clarament visible al pit que deia “Catalunya també és Espanya, avui no et deixis enganyar”.

—Amb això que porta està condicionant el vot i està fent campanya —li vaig recriminar.

—No és veritat. Vostè veu les sigles d’algun partit polític? Això és una recomanació i a partir d’aquí que cadascú actuï en conseqüència. És talment com els missatges aquells de “Ell mai ho faria”, “Les imprudències es paguen” o “Posa-te’l, posa-li”. Després si hi ha gent que ho fa sempre, és imprudent o ho fot a pèl, ja no és cosa meva, per ells faran.

Aquell comentari i les frases que m’havia posat com a exemple encara reafirmaven la meva queixa perquè seguir recomanacions com aquelles en el context electoral i de pugna en el que ens trobàvem ens havien condicionat i molt.

Només cal recordar la promesa d’un president que va dir “apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”. Es va complir el lema “ell mai ho faria”, perquè no ho va fer i també es va complir allò de que “les imprudències es paguen”, doncs ens el vam creure i així ens va anar, ens el van retallar per deixar-lo ben pelat. Vaja que amb el condó “que es van posar o els vam posar” ens van donar bé pel cul.

Després de repetides queixes als interventors presents de les diferents formacions polítiques, vaig aconseguir que almenys l’adhesiu aquell que duia el president de la mesa 1 secció C, se’l posés de forma més discreta entre el coll de la camisa i la corbata i així com a mínim quedava més discret.

Vaig anar a una altra mesa, on alguns ciutadans ja havien votat, i el que vaig veure ja em va deixar garrativat.

El president d’aquella mesa, un senyor gran, feia el gest d’introduir el sobre dient en veu alta “vota” però en comptes de ficar-lo dins de l’urna li passava al secretari que anava fent piles un cop marcat el nom del votant.

—Però què fan que no els posen dins? A veure si encara perdran vots —els vaig dir perquè la pila era petita però a mesura que avancés la jornada augmentarien els vots i l’estabilitat d’aquella torre faria llenya en qualsevol moment i no era qüestió d’anar perdent vots tenint allà l’urna buida fent de guarniment.

357

Molt educadament em va respondre.

—Provi de posar-lo vostè mateix —i em va donar un sobre perquè l’introduís.

Que fort! No vaig poder ficar el vot.

—Però si aquesta urna no té ranura! —vaig exclamar.

—Ara ho entén? —em va dir un pèl enutjat perquè l’havia tractat de soca.

Allò era inadmissible.

Em van explicar que ja havien fet una queixa formal a la Junta Electoral Central, que de normal trigaria una eternitat en solucionar el problema, i els havien dit que tan aviat trobessin una altra urna o algun estri per foradar la que ja tenien els hi farien arribar.

També els van dir que en cap cas allò podia anular el dret a vot del ciutadà i per tant havien de fer el que poguessin per acceptar i comptabilitzar el vot.

Jo els vaig proposar, que a males i mentre no arribés la nova, introduïssin aquells vots en qualsevol altra urna d’una altra mesa.

—Es pensa que ha descobert la sopa d’all? Això ja ho hem proposat nosaltres i ens han dit que és impossible. Si féssim això es desvirtuaria el vot en relació al cens, doncs cada urna està numerada i assignada a una mesa electoral i cada mesa a una relació de ciutadans segons el barri, per tant només podem fer el que ja estem fent.

Els vaig haver de donar la raó tot pregant-los que tinguessin cura dels vots i que evitessin fer la pila massa alta mentre anava a la tercera mesa que em quedava per comprovar.

Tal i com anava tot, no m’esperava que en aquella mesa tot anés com havia d’anar. Tenia raó.

Just arribar, que hi havien dues persones fent cua, la presidenta de la mesa, que era una senyora d’uns cinquanta anys, es va alçar i va demanar disculpes a la gent tot dient que en un minut tornava i agafant l’urna a pes de braços va fer via cap als excusats.

—Però què fa? —vaig dir mentre els votants que esperaven es quedaven tan sorpresos com jo.

La secretària, una noia més jove, em va respondre.

—És que té un problema a la bufeta. Incontinència urinària. La pobre ha d’anar cada mitja hora a fer un riu.

—I ha d’anar amb l’urna? —vaig preguntar.

—És que és molt responsable.

No vaig saber relacionar la patologia urinària amb la responsabilitat d’aquella senyora i vaig demanar-li explicacions a la secretària

358

mentre tothom esperava que tornés la presidenta amb l’urna sota el braç.

—És que la nostra urna no està precintada i si ens despistem qualsevol podria ficar-hi la mà per posar o treure vots i com la presidenta no se’n refia i a més qualsevol diferència en el recompte és de la seva responsabilitat, no se’n separa mai.

—Ja ho veig. No se’n separa ni per anar a pixar —vaig matisar.

—Exactament.

Entre naps i cols allò era inacceptable i vaig demanar, amb força mala llet, ho reconec, que és clausurés aquell col·legi electoral al·legant greus deficiències i amenaçant d’impugnar tots els vots.

Aquell merder va generar que ens baralléssim tots amb tots i hi intervingués la policia i el conserge que em van reduir a la força i de poc va anar que no rebés també l’Alícia.

Amb tot vaig tenir el meu minut de glòria, doncs tot el batibull va ser gravat per la televisió local que va vendre les imatges a la resta del país i vaig poder votar davant les càmeres com feien els polítics importants.

La jornada electoral va passar sense més fets destacats, tret de constatar que els meus pares van votar amb temps, exactament amb deu minuts de temps abans no tanquessin els col·legis electorals, i a les vuit i escaig els mitjans van començar a donar els primers resultats de les enquestes a peu d’urna.

L’Antonio es va enrotllar i em va dur fins l’hotel de cinc estrelles del centre de Barcelona que feia de quarter general on la cúpula del meu partit esperava el resultat dels comicis. Li vaig demanar a l’Alícia que m’acompanyés, però em va dir que estava cansada i que allò d’estar a peu dret tantes hores i amb tanta gent li feia mandra i total per enxampar dos canapès i escoltar uns resultats que es veien millor per la televisió amb aquells formatgets virtuals de coloraines. Jo hi havia d’anar perquè hi anaven afiliats i simpatitzants i per suposat tots els diputats que s’hi presentaven i que en cas de majoria formarien govern, però també em feia mandra.

En teoria no tothom podia ser-hi però jo hi tenia salconduit, doncs un cop allà només havia de donar el meu nom a seguretat i podria pujar a la planta vip on hi eren els màxims dirigents del partit. Vaig preferir quedar-me amb la tropa al saló on després es fan els parlaments i que surt sempre per la tele en comptes de reunir-me amb els que duien els galons.

Quin conyàs!

359

“Amb el deu per cent escrutat...” o “ara pot ballar un escó amb el vint-i-u per cent...” i així hores i hores amb aquella cantarella dels presentadors del programa especial que de tant en tant connectaven amb la nostra seu i sortíem per la tele.

Amb això s’ha d’anar amb compte perquè no saps quan et punxaran la imatge fins que et veus a la pantalla i devia anar així perquè la meva mare em va enviar un missatge de text que deia que una de les vegades que TV3 va connectar amb la seu se’m va veure clarament, al darrere del que entrevistaven, fent burilles.

Els resultats de l’escrutini poc van variar respecte les enquestes, vot amunt vot avall, i el partit amb el que em presentava va perdre deu escons respecte les darreres eleccions i amb ells la majoria. Per contra la suma del nostre partit amb els de les altres formacions que també duien en el seu programa el dret a decidir van suposar la majoria necessària i suficient que ens calia. Tot i així vam treure cinquanta escons i en la meva circumscripció, la de Barcelona, vint-i-sis i per tant des d’aquell moment i pels pèls ja era nou diputat electe del Parlament de Catalunya.

Representava que havia d’estar content, però no ho estava.

I no ho estava perquè jo pretenia canviar les coses a millor des de l’anonimat i en canvi ara canviaria les coses però a pitjor i des del protagonisme que et dona ser parlamentari.

En aquell moment vaig entendre la pressió a la que estava sotmès en Granera.

Quan l’escrutini ja rondava el noranta i molt per cent i tot estava dat i beneït va sortir la família Palou i tota la cúpula del partit per fer els típics parlaments on tothom guanya i ningú perd, siguin quins siguin els resultats.

Ja era hora.

A mesura que va anar transcorrent la nit, i amb ella l’escrutini, aquella sala es va anar omplint cada cop més de gent i estar allà a peu dret començava a fer-se molt feixuc.

Ja se sap que quan un lloc està tan ple, l’ambient és fa irrespirable, i això es diu una mica en sentint metafòric, però a estones el sentit era totalment literal, perquè em sembla que un senyor gran que hi havia al meu costat de tant en tant anava petant i al meu voltant hi feia una pudor espectacular. No devia ser jo l’únic que la sentia, perquè ja se sap que aquestes coses, abans no es dilueixen, s’escampen i van arrasant per allà on passen. Però és clar, ningú deia res perquè ningú es volia atribuir el mèrit de deixar anar aquella bomba bruta tot i que

360

ens miràvem els uns als altres com dient-nos “no sé que has menjat, però ja et val”.

Jo era allà intentant no ofegar-me i badant com tothom que la senyora Palou li va dir alguna cosa a un que tenia al costat i aquest em va fer pujar a tocar del president que ja era a l’entarimat.

Quina vergonya. Ja gaudia del protagonisme que volia evitar.

El que feia de conseller d’Interior en funcions, i a qui ja coneixia de la reunió de dies enrere, va fer allò d’oficialitzar el nivell de participació i els resultats de les eleccions tant en nombre de vots com d’escons i per circumscripcions.

Allò se’m feia pesat perquè era el mateix que havien dit per la televisió i més gràficament, però es veu que s’ha de fer, en especial si al final es pot afegir el comentari “... per tant, amics i amigues, un altre cop hem guanyat les eleccions” .

Ni cal dir que tota la gentada va aplaudir i es va posar a cridar “President, President... Catalunya Independent”.

Aquell batibull de crits i l’onejada de senyeres, que ja són ganes deixar entrar en aquell lloc tan atapeït banderes amb pal, perquè un en duia una que devia fer no menys de tres metres com perquè es veiés, va aprofitar-lo el portaveu per donar-li la paraula al nou president.

Aquell paio de la bandera amb l’eufòria i movent el cony de senyera, gairebé em treu un ull, de la cara, perquè el mateix paio quan era a baix, reposant el pal em va treure de soca-rel l’ull de poll que tenia al dit petit del peu esquerre. Quin mal!

—Gràcies, gràcies. A veure. Si us plau, si us plau. Un moment de silenci. Si us plau.

El flamant nou president, davant dels micròfons i amb cara de circumstàncies, perquè els resultats no havien estat els esperats, demanava silenci per poder pronunciar el seu discurs. Després de diferents intents ho va aconseguir.

—Companys i companyes, amics i amigues, ciutadans i ciutadanes... —no puc sofrir aquests inicisos de discursos on la correcció política de difondre la igualtat de gènere faci el contrari del que promou i diferenciï cada substantiu masculí afegint-li el femení per no ferir susceptibilitats i deixar palesa la diferència de sexes entre els oïdors. Potser després brindarem uns amb gots i d’altres amb copes, no fos cas, i potser el pestón d’abans no era un pet, era una llufa, en funció del sexe de l’amo del cul que se l’hagués tirat. Quanta comèdia!—... és veritat que hem perdut escons, però novament hem guanyat les eleccions i podrem governar... —i altre cop ovació de la militància.— ... molts

361

diran que hem perdut i que ens hem debilitat, però a tots aquests jo els dic que les forces polítiques amb el compromís d’assolir el dret a decidir som majoria... — i novament ovacions.

A un gest molt subtil de la senyora Palou el president en funcions i presidenciable va reprendre el discurs per tirar cap on la seva mare segurament volia.

—Aquest govern novament serà el govern dels millors i per això ens envoltarem dels millors. Molts seran cares conegudes, amb molt anys de feina i que a hores d’ara no us he de presentar. Però d’altres són persones noves, fins avui anònimes, que a partir d’ara seran un actiu important per al partit i per al país. Vull per tant aprofitar aquest moment per presentar-vos una d’aquestes persones que des de la constitució del Parlament serà nou diputat. Aquesta persona és al meu costat i es diu Albert Prat Florit.

Em va venir tant de nou que jo també em vaig posar a aplaudir esperant que sortís algú quan l’ovació anava dirigida a mi i era a mi a qui tothom esperava.

El president em va deixar lloc perquè em posés davant del faristol.

Havia de parlar! Què havia de dir? Per ser que volia evitar cap mena de protagonisme en aquell moment el tenia tot i davant les càmeres en prime time.

Ja vaig començar malament.

—Bon dia a tothom —vaig dir quan en realitat passaven ja de les onze de la nit.

Estava tan desorientat que ni sabia el dia ni l’hora que era, però a diferència d’altres, que havien tingut el mateix lapsus abans que jo, vaig preferir continuar i no corregir l’error per no fer-lo més evident.

Com no sabia massa què dir vaig improvisar sobre la marxa prenent com a referència discursos o al·locucions que havia sentit abans.

—Estic molt emocionat. En primer lloc voldria donar les gràcies al president, al partit i a tots els catalans i en especial a la meva família, la meva mare, el meu pare i a l’Alícia que m’estaran veient i a tota la gent d’Esplugues, el meu poble —en aquest punt el que vaig suposar era el responsable de comunicació del partit em va fer un gest que vaig entendre com un “no et passis que no acabes de rebre un Oscar”.

Vaig continuar.

—He tingut un somni. Avui he somiat que érem una Nació amb Estat i que tots érem iguals parléssim com parléssim, fóssim catalans o castellans, del Barça o del Madrid, carn o peix, dins de la Unió Europea i del món sencer —em van aplaudir.— No tingueu por. Tant

362

és si us lleveu ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora o us aneu a dormir ben tard, ben tard, ben tard, perquè el que compta és somiar i treballar per aconseguir que els somnis es facin realitat. No tingueu por que se us pelin els genolls per viure agenollats en comptes de morir d’en peus perquè serem vius i amb esforç, llàgrimes i suor ja ens posarem drets.

Ho aconseguirem i sabeu per què? —jo ja estava com una moto i els que m’escoltaven s’estaven posant calents de no dir.— Perquè podem.

Sí, nosaltres podem! Nosaltres podem! —i tothom repetia que efectivament nosaltres podíem. Com tothom estava eufòric vaig animar a la parròquia amb un “ziga, zaga, ziga, zaga” que tothom va seguir. Quan es va calmar una mica l’eufòria vaig concloure el meu discurs.— No ploreu per la terra que lluita, lluiteu per la terra que plora. No pregunteu a Catalunya què pot fer per vosaltres, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres per Catalunya. Aquests resultats són un petit pas pel nostre partit, però són un gran pas per a la nostra nació. Moltes gràcies.

La gent amb aquests lemes coneguts però adaptats estaven com a bojos i entre aplaudiments i crits de “In, Inde, Inde-penden-cià!” em vaig estrenar com a orador polític davant la sorpresa del president i de les vaques sagrades del partit, el gest de satisfacció de la senyora Palou, l’animadversió dels oponents polítics i l’admiració de la meva família en particular i de la ciutadania en general, segons sabria al dia següent, doncs el meu discurs sortiria en totes les portades dels diaris.

Havia dit un munt de bajanades amb cert sentit i havia fet alguna promesa que segurament no compliria per tant des del minut zero m’havia integrat plenament en el món de la política.

Volia excusar-me i marxar d’allà, però vaig haver de seguir el ritual de sortir tots a la balconada de l’hotel per saludar la gent que s’havia quedat a les portes, a ple carrer, i s’esperava per veure’ns.

Entre naps i cols eren quarts d’una de la matinada i ja s’esqueia el meu bon dia d’abans quan tornava capa a casa on m’esperava quelcom més que l’Alícia.

—President, President —amb aquestes paraules em rebia la meva xicota només posar els peus a casa.— T’he vist per la tele. El discurs aprofitat, però engrescador. Has estat bé —em va dir.

—Així t’ha agradat?

No va respondre exactament el que esperava.

—M’ha agradat, però m’agradaria més que anéssim al llit. Em dóna morbo fotre un polvo amb un polític —i amb ulls de voler guerra em va dur fins al dormitori on celebraríem el meu nou càrrec electe i compliríem la fantasia sexual de l’Alícia.

363

No va ser el meu millor dia, però vaig complir.

Un cop la feina feta i amb el cansament evident de la jornada, jo estava destrossat, ja em preparava per tancar els ulls i agafar el son que va sonar el telèfon.

No tenia esma per llevar-me i despenjar —ja es cansaran, vaig pensar, perquè aquella nit, de trucades i missatges de felicitació pel càrrec i el discurs en vaig gebre un munt. Però qui trucava no es cansava perquè no deixava de sonar.

Vaig claudicar i vaig contestar la trucada.

—Digui?

—Senyor Prat? Em dic Eulàlia Romeu. Em recorda?

—Sí i no.

—Sóc la vídua d’en Granera. No vull parlar per telèfon, potser ens escolten. Només volia dir-li que crec fermament que la mort del meu marit no va ser deguda a causes naturals. Ens hem de veure.

Aquella trucada em va desvetllar.

Vaig dubtar entre despertar l’Alícia, que ja dormia, o deixar-la descansar perquè també estava cansada de tantes emocions i si es desperta li costa d’allò més tornar-se a dormir. A més se la veia tan bé i tan relaxada, pobreta.

Doncs vaig decidir despertar-la per explicar-li la trucada que havia rebut. És una putada, sí, ja ho sé. Però si em neguiteja alguna cosa i no puc dormir no puc sofrir estar en vetlla tot sol. Ho he de compartir.

Per a l’Alícia, i potser també per a molts, fent això sóc un cabró però jo prefereixo pensar que sóc generós.

Així que en un acte de generositat aquella nit també vaig compartir amb la meva parella el meu neguit.

—Alícia!

—Mmmm? —vaig rebre com a resposta.

—Alícia! —res.

—Alícia! —en el tercer intent em vaig voler assegurar i vaig obrir el llum de la seva tauleta de nit que l’enfocava de ple als ulls.

—Què passa? —l’Alícia per fi va reaccionar tot i que vocalitzava malament mentre s’eixugava la baveta que havia deixat sobre el coixí.

—Saps qui acaba de trucar?

—Qui? —La vídua d’en Granera.

—La vídua d’en Granera?

Sempre ho fem això però no entenc per què. Fer la pregunta amb la mateixa afirmació que t’acaben de fer no té sentit. Si em pregunta

364

“Qui?” i li dic “La vídua d’en Granera”, per què em pregunta “La vídua d’en Granera?”. Potser espera que li respongui “No, la mare d’en Pepet”.

No sé per què esperem la segona afirmació com a confirmació de la primera afirmació que a més coincideixen. Deu ser per mostrar sorpresa o ganes de parlar per no callar. Tot i així vaig continuar el ritual i li vaig confirmar.

—Sí. La vídua d’en Granera.

—I què volia a aquestes hores? —Li vaig explicar.— I què faràs?

Bona pregunta.

—No ho sé. M’ha deixat el seu telèfon. Demà decidiré si quedem o no, ara me’n vaig a dormir que ja són hores. Estic mort.

I li vaig fer un petó abans de donar-me mitja volta i després de demanar-li que tanqués el llum i desitjar-li bona nit.

—Tindrà collons. Ara ell es fotrà a dormir mentre em deixa a mi desvetllada —em va semblar que deia perquè em vaig quedar fregit al moment.

Vaig roncar i dormir o potser dormir i roncar, no ho sé, d’allò més bé.

Quan em vaig despertar l’Alícia ja s’havia dutxat, vestit i esmorzat.

—Bon dia —li vaig dir.

—Seran per a tu —vaig rebre per resposta.

No s’havia llevat de filis. Se li veia a la cara. Feia unes ulleres de cal Déu i estava de molt mala bava. És de mal dormir i segur que amb tot plegat havia dormit poc i malament.

Hi ha coses que mai s’han de dir i en segons quines circumstàncies menys, però mentre em preparava un cafè ho vaig fer.

—Hòstia, Alícia, quina mala cara que fas!

—Vés a la merda! —va dir abans no sortís de casa fotent un cop de porta.

Lluny de sentir-me culpable del seu aspecte o del meu comentari sobre el seu aspecte em vaig sentir ofès pel seu, de comentari, i una mica també pel seu aspecte, i em vaig reafirmar en la convicció que aquell matí l’Alícia s’havia llevat amb el peu esquerre.

Mentre em dirigia al menjador, i m’acabava el cafè que duia en una mà i l’altra me la ficava per dins dels calçotets per posar-me bé la pebrotera, vaig passar per davant del telèfon on hi havia el paper on havia apuntat el número de la vídua d’en Granera la nit anterior. Sí, lleig, ja ho sé però si no ho duc tot al lloc no em sento còmode.

Ja anava a marcar que van picar a la porta del meu pis.

365

Era el propietari del pis de l’Alícia que des de feia dies li anava al darrere perquè li havia dit que li hauria de pujar el preu del lloguer o fer-la fora al·legant que el necessitava per a un fill o no sé què i que o feia un nou contracte amb una pujada impressionant o l’havia d’abandonar en un mes. Nosaltres li vam dir que era massa precipitat, que ens havia de donar més temps, que les coses no es feien així, però res.

El pis era seu i o pagàvem o fora perquè ell el necessitava.

—No hi és l’Alícia?

—No —li vaig respondre secament.

—Vaig notar que els sabia greu haver de marxar, cregui’m que a mi també me’n sap.

—Doncs vostè ho té fàcil. Se’n desdiu de tot i tan amics.

—No és tan fàcil. Un fill és un fill, quan vostès en tinguin m’entendran.

—Així doncs, què vol —a mi els remordiments de consciència d’aquell paio me la portaven fluixa.

—Volia saber què han decidit.

—Hem decidit que no hem decidit res tret del que ja havíem decidit.

—Veurà. Com ara vostè és una persona important, el vaig veure per la tele, i no quedaria massa bé que sortissin per la porta falsa per no pagar el lloguer, els demano que s’ho repensin. Les noticies ja se sap.

A ningú li convé la mala publicitat. A més ara sent un càrrec públic en tocarà de calents.

Aquell paio m’estava amenaçant per pujar-me el lloguer.

—I el seu fill?

—Si s’ho repensen al meu fill ja li buscaré alguna cosa.

—Doncs miri, com que en aquest pis només hi ha una porta, i si és certa o falsa me la porta fluixa, sàpiga que en una setmana sortirem per ella i al seu pis no hi tornarem a entrar. I per la publicitat no es preocupi perquè com vostè bé ha dit ara sóc un càrrec públic i per tant tindré accés a comprovar si vostè està al dia dels pagaments dels impostos, a més de la validesa del contracte i aquest pis i d’altres que tingui, serà inspeccionat pel departament d’obres o el que correspongui i al mínim defecte, a banda de caure-li un puro, l’hi precintaran i després de sortir nosaltres aquí no podrà entrar ni el seu fill, ni vostè, ni Déu —la sensació de sentir-me poderós em va agradar.

—Home, tampoc es posi així, tot té solució —em va dir una mica acollonit.

—La solució ja li he dit, en una setmana ens torna la fiança i bon vent i barca nova. Ara si em disculpa comprovarà que encara vaig en

366

pijama i per tant tinc molta feina. Bon dia tingui —i li vaig tancar la porta als morros.

Hauríem d’accelerar la idea d’anar a viure al meu pis d’Esplugues doncs temps feia que en parlàvem d’ençà que els pares van decidir canviar de residència habitual.

L’Alícia se’n va alegrar doncs la idea d’engegar l’imbècil del llogater ja feia temps que li rondava pel cap. Jo me’n vaig alegrar menys perquè fer una mudança en una setmana, tot i semblar un temps folgat, es fa curta i més si és doble.

En aquest temps vaig haver de traslladar mobles i trastos d’Esplugues a la Costa Brava i d’Hostafrancs a Esplugues i a sobre amb el meu pare que és dels que diuen que ajuden però fan d’organitzadors dirigint una feina que no fan perquè en realitat el que fan és nosa. I sort en vam tenir de la nau del Prat que va encabir molts dels trastos d’ambdós pisos que eren del tot prescindibles.

La nau del pare ja feia temps que la duia en Paulino, un amic de joventut del pare que havia tingut força mala sort a la vida. Mentre els de la colla més o menys van anar fent, ell només va aconseguir feines mal pagades i amb poc futur. A més a més fins ja passada la cinquantena no va aconseguir trobar parella. En mala hora. En algun bar que freqüentava va conèixer la Socorro. I “¡socorro!” hagués hagut de cridar quan la va conèixer, perquè el va ben ensarronar. Li va buidar el compte i el va deixar sol, escurat i amb una llaga a l’estomac dins de les quatre parets i perquè no se les va poder endur.

Desconec com va ser que la Valèria se’n va assabentar de la situació d’en Paulino, pels amics de Collblanc suposo, que el van anar a veure i el devien veure molt fotut, perquè un cop a casa la mare va dir: —Si no fem alguna cosa, aquest pobre qualsevol dia es tira d’alt a baix d’un pont.

I alguna cosa van fer.

El pare li va ensenyar a dur la nau i en poc temps ja sabia dur-la.

Amb els anys el va fer encarregat i tot i ser tots dos de la mateixa quinta un dia en Paulino va dir, tot i jubilat, que volia seguir fent feina perquè el meu pare deixés de fer-la a compte del favor que li havien fet. D’aquí el traslladar-se ells a viure a la Costa Brava, baixant un o dos cops per setmana per supervisar l’empresa, i nosaltres poder ocupar el meu pis.

Un cop instal·lats i amb un canvi de decoració, s’ha de dir que els meus pares són més clàssics que els antics grecs, per a fi teníem nova casa.

367

Anar al Parlament era un conyàs, i pel nom ja m’ho hagués pogut imaginar, però escoltar tots aquells parlaments se’m feia d’allò més llarg i feixuc i per tant desconnectava i a sobre havia d’anar ben vestit, amb corbata i tot.

Definitivament legislar no feia per a mi.

D’ençà les eleccions, havien passat no menys de sis mesos i de la meva presumpta imputació no en vaig saber més i gairebé me n’havia oblidat. Havia dedicat els esforços a preparar, amb d’altres parlamentaris, la declaració de sobirania i pel dret a decidir, preàmbul del referèndum per decidir de ple dret.

Per sort o per desgràcia en qüestió d’hores la meva avorrida rutina va canviar de cop.

Devien ser quarts de vuit del vespre que van trucar a l’intèrfon.

—Qui és?

—Senyor Prat? Mossos d’esquadra.

Per respecte a l’autoritat i pel meu càrrec els vaig obrir.

Un cop al replà del pis i després de saludar-me amb honors i amb tota l’educació del món em van demanar que els acompanyés a la CGIC (Comissaria General d’Investigació Criminal), per tractar una qüestió important.

Per respecte a l’autoritat i pel meu càrrec no em vaig poder negar.

Quan vaig arribar a aquella comissaria prefabricada, cagada a totes les comissaries i altres establiments dels mossos, em van fer seure en unes cadires on el cap em quedava just sobre un cartell amb les cares dels delinqüents més buscats. Vaig quedar just entre mig d’un presumpte membre d’una banda terrorista i d’un presumpte agressor sexual.

—Esperi’s un moment aquí, si hace el favor, el comissari de seguida estarà amb vostè —em va dir un dels mossos que m’havia dut, concretament el que no conduïa i que parlava força malament el català.

Per respecte a l’autoritat i pel meu càrrec li vaig fer cas.

Devia passar més de mitja hora fins que em van atendre, i van anar passant mossos i cada un que passava jo esperava fos el comissari i em fixava amb els galons però cap era, i a més de galons jo no n’entenia un borrall. Vaig aprofitar l’estona per trucar l’Alícia i explicar-li on era i que començava a atipar-me d’estar allà esperant.

Per respecte a l’autoritat i pel meu càrrec em vaig carregar de paciència.

—Bona tarda, disculpi per l’espera.

Collons! Allò no m’ho esperava. No sabia si dir-li comissari o padrinet.

368

El comissari era en Jordi, amic del meu pare, ex de la meva mare i padrí meu.

Sabia que s’havia fet mosso després de passar per la guàrdia urbana, però no que fos comissari i de delictes criminals.

—Jordi —vaig dir.

—Hola, Albert, aquí tracta’m de comissari, no convé que es noti que ens coneixem. El que m’ha costat que m’assignessin aquest cas.

Per respecte a l’autoritat i pel meu càrrec li vaig seguir el joc.

—Quin cas, comissari? —vaig preguntar-li.

No em va respondre fins que vam estar sols a l’interior del seu despatx.

—Miri, senyor Prat —va començar el Jordi.

—Albert, Albert —vaig interrompre’l.

—L’he d’anomenar senyor Prat per consideració a vostè i perquè aquesta declaració, per la seva seguretat jurídica, serà gravada.

—D’acord.

El comissari va continuar.

—Senyor Prat, he d’informar-lo que l’hem fet venir per escoltar el seu testimoni com a imputat per ordre judicial arran d’una denúncia que s’ha acceptat a tràmit. Ha de saber que a sol·licitud de la fiscalia i de membres destacats del seu partit hem obert el cas de la mort del senyor Granera.

—El meu testimoni?

—Sí. El seu testimoni.

—A sol·licitud de membres del meu partit? —vaig preguntar.

—No. De membres del seu partit —em va respondre.

—Del meu partit?

—No. Del seu partit.

—I volen el seu testimoni?

—No. Volem el seu testimoni.

—Quan diu el seu testimoni es refereix al meu testimoni?

—Sí.

—Per tant quan diu el seu partit es refereix al meu partit.

—No. Ens estàvem encallant per culpa de la confusió que genera el fer servir un possessiu que tant pot ser per referir-se a un tercer com a un mateix si es volen seguir les més estrictes ordres d’educació i respecte.

El meu padrí comissari començava a perdre els nervis.

—Albert, hòstia, el seu testimoni que vol dir el teu i a sol·licitud del partit del Granera, el seu partit. Queda clar? Podem continuar?

369

Jo, la veritat, el que volia era marxar però per respecte a l’autoritat i pel meu càrrec li vaig dir que sí.

—Endavant —vaig dirigir la mirada cap a la gravadora per donar-li a entendre que no perdés les formes perquè tot el que digués, per la meva seguretat jurídica, s’estava gravant.

El cas és que m’hi vaig estar allà més de dues hores perquè m’expliqués que d’acord amb les sospites de la vídua i ara també de la gent del seu partit, no del meu, del seu i de la fiscalia, potser la mort d’en Granera no va ser del tot accidental. S’havia d’investigar i jo vaig haver d’explicar-li la meva relació fictícia amb en Granera que va estar plena de contradiccions doncs no podia pas explicar-li la meva relació real i per tant vaig sortir més sospitós que vaig entrar.

—Gràcies pel seu testimoni. Un agent l’acompanyarà al seu domicili. No pot sortir del país i hauria d’estar localitzable per si ens és de menester tornar-lo a cridar —i després de dir allò el comissari va aturar la gravadora.

—No puc sortir de Catalunya? —la pregunta, a tall de conya, es va quedar sense resposta.

Tornava a ser el Jordi.

—Albert, vés amb compte perquè et tenen ganes. Més d’un hagués volgut que d’altres instàncies policials s’haguessin fet càrrec per veure’t sortir de casa emmanillat, amb una bossa d’escombraries i ficant-te en un furgó policial camí de l’Audiencia Nacional.

Arribats a aquell punt i després de la negativa de donar-me una còpia de la gravació, que m’hagués estalviat l’explicació a l’Alícia, em vaig passar pel forro el respecte a l’autoritat i vaig desentendre’m del meu càrrec perquè a títol personal li vaig dir: —Tot això és una cabronada i pels meus pebrots que en trauré l’aigua clara.

Per sort el camí de tornada a Esplugues el vam fer amb un cotxe camuflat i agents de paisà que evitarien o mitigarien la xafarderia de veïns, premsa i curiosos si com era d’esperar s’havia filtrat la meva visita a la CGIC. Només arribar a casa em vaig trobar amb una sorpresa del tot inesperada.

A banda de l’Alícia, que era qui m’esperava trobar, per explicar-li com havia anat tot plegat, em vaig trobar que al menjador de casa hi havia també una altra dona.

—Com trigaves tant nosaltres ja hem sopat —em va informar la meva dona.

370

L’Alícia, segons com, fa que les situacions més extraordinàries esdevinguin normals. Amb tot el que ja duia a sobre i amb una desconeguda a casa a mi el que menys m’importava era si havien o no sopat.

—Te’n recordes de l’Eulàlia Romeu? —em va dir l’Alícia quan ja tenia a aquella senyora desconeguda a tocar, per afegir:— Si vols fes-te un biquini.

—Sóc la vídua d’en Granera, vam parlar fa uns dies per telèfon —em va aclarir la que ja deixava de ser la senyora desconeguda que havia sopat a casa meva.

Era una dona força atractiva, que en res lligava amb el seu difunt marit, i molt educada. Del tipus de dona que et fa girar el cap o perdre’l i captar la teva atenció. Per telèfon m’havia esmentat que ens havíem de veure, però no comptava que ens veiéssim a dins de casa meva.

—Gràcies per rebre’m —em va dir i vaig pensar que a qui les hi havia de donar era a la meva dona que era qui l’havia rebut, no pas jo.

—No es mereixen —li vaig dir indicant que tornés a seure al sofà per parlar més còmodament mentre simultàniament l’Alícia, que fins aquell moment era asseguda, s’alçava.

—Ja te’l faig jo, perquè tu no te’l faràs —em va dir mentre anava cap a la cuina a preparar-me el cony de biquini. I un cop a dins encara va dir cridant:— Vols una cervesa? I tu Eulàlia?

Després d’interessar-me pel seu estat i de parlar una mica del meu nou vessant polític, l’Alícia va tornar amb el biquini dels pebrots i una cervesa per a mi i una aigua, un refresc de cola i un bol de crispetes per a elles i es va arrepapar al sofà.

Jo no entenia res, però era clar que l’Alícia sí.

—Dura molt poc. Si no els fa res posar-lo? —va dir la senyora Granera mentre treia un disc de vídeo i li donava a l’Alícia perquè el posés doncs jo duia les mans plenes de formatge fos i ja se sap que aquests dispositius a la mínima que s’embruten s’encallen.

Tocava cine. A la pantalla va sortir en un primer pla sobre un fons de platja solejada i molt morè el malaguanyat Granera disposat a parlar-nos com si fóssim cara a cara.

—Hola Albert i companyia. Si estàs veient aquest vídeo deu voler dir que jo ja no sóc amb vosaltres. Vol dir que he marxat per sempre.»

Em va semblar notar que a la vídua se li humitejaven els ulls.

—Has de saber, però, que no he marxat perquè he volgut ni per cap accident del destí. Estic segur que algú, molt poderós i amb raons

371

de pes, s’ha encarregat de fer-me fora del nostre joc que també és el teu. Creu-me que a aquest joc hi juga molta gent i sense seguir les regles o canviant-les volen guanyar sigui com sigui i caigui qui caigui.

Els hi hem d’impedir. Hem de guanyar nosaltres, perquè pocs cops haurem estat tan a prop i a més si perdem trigarem temps a tornar a jugar. —Sense dir res se li entenia tot. S’estava posant interessant la pel·lícula. »En aquest joc tot s’hi val i seràs tu, Albert, a qui li carregaran els neulers de la meva sort i t’acusaran de tot. No has de patir. És només una altre estratègia d’ells per guanyar i per treure’t del joc. També et volen fer desaparèixer. Si jugues bé, no ho aconseguiran. No confiïs en la policia, ni d’aquí ni d’allà, ni te’n refiïs de ningú. Investiga-ho tu, fes del que feies quan et vaig conèixer. Fes de detectiu. I quan trobis les respostes a totes les preguntes que segurament et faràs i estiguem a tocar de guanyar el joc, esbomba-ho tot i torna’m la dignitat que sempre he tingut i mai he pogut mostrar. »La primera pregunta et durà fins la darrera resposta. Fes-li aquesta primera pregunta al teu avi. Molta sort.

La pel·lícula es va acabar sense cap títol de crèdit on possés “continuarà” i amb la primera pregunta que ja em vaig fer i que li havia de fer a l’avi Anselm: “Què t’he de preguntar?”.

Després d’aquell vídeo necessitava quelcom més fort que una cervesa per fer-lo baixar.

Vaig demanar a les noies si volien alguna cosa mentre em preparava un malta escocès de quinze anys amb gel, però em van dir que no, especialment l’Eulàlia que va decidir que potser ja era hora de tocar el dos. Sí que ho era perquè acabaven de tocar les dotze de la nit i no són hores.

—Així m’ajudarà a esbrinar la veritat? —em va preguntar abans d’acomiadar-se.

—Pot pujar-hi de peus, per la part que em toca.

Va refusar que l’acompanyés on fos que vivia i va marxar fent-me saber que estaríem en contacte.

Tocava comentar la jugada amb l’Alícia.

Ens donarien la una tocada si havíem de parlar de la meva estada a comissaria i del que acabàvem de presenciar.

—S’ha deixat el disc —va exclamar l’Alícia.

Efectivament era allà, tot anònim, sobre la tauleta de centre disposat a tornar a ser visionat.

372

—Torna’l a posar —li vaig demanar.

Brbrbrbrbrb! o un soroll semblant es sentia mentre es veia una imatge com de neu a la pantalla i res més.

Avançar o retrocedir sense cap efecte mostrava clarament que aquell disc era més verge que la tieta dels llegums de la mare, al cel sigui.

—Que estrany —va exclamar l’Alícia.

—El que és estrany és que estiguem a aquestes hores perdent el temps. Me’n vaig a dormir que per avui ja en tinc prou —i vaig començar a desfilar pensant que l’endemà seria un nou dia.

* * * Al matí següent vaig fer campana al Parlament i l’estona d’esmorzar la vaig aprofitar per explicar-li a l’Alícia la meva estada del dia anterior a la CGIC i per discutir amb ella intentant treure-li del cap fer servir en Joan i Looking Fashion com a elements col·laboradors en la meva tasca d’esbrinar el cas Granera, que també era el meu.

Em va donar pel seguit dient-me que sí a fer-li prometre que no diria res, fet que demostrava que vaig perdre la discussió i que al cap de poca estona, tan bon punt arribés, tota l’agència n’aniria plena.

Per distreure’m, o no, vaig decidir fullejar el meu bloc per veure com estava el tema anys en darrere.

Bloc, juliol de 1985 05/07/1985: Avui el meu pare m’ha fet el millor regal del món. Li estaré agraït tota la vida. És el marc incomparable per cridar als quatre vents que som catalans i que seguim lluitant per decidir el nostre futur i que el nacionalisme no va de baixa.

06/07/1985: Ha estat brutal. Gràcies al regal del pare puc dir que nosaltres quatre érem uns dels cent tres mil privilegiats que hem presenciat al Camp Nou el concert de Lluís Llach on hem cantat “Viatge a Ítaca”, “El jorn dels miserables” o “L’Estaca”. I a la fi tots junts com una sola veu hem entonat “Els Segadors” i hem cridat “Som una Nació”.

Ara tinc clar que ho serem. Nosaltres decidirem el nostre futur.

Aquest concert ha estat únic i no es repetirà. No caldrà. I nosaltres hi érem.

373

Llegint aquella part del bloc se’m va regirar tot i vaig comprovar com n’érem d’innocents. Després de tres dècades, encara no érem una nació ni havíem pogut decidir res. Amb els anys i amb menys innocència i més canes, ens ho vam tornar a creure i aquell cop sabia que ho aconseguiríem perquè el procés era ja imparable.

I així ho vaig reflectir en el blog, que amb totes les traves del món, ja reflectia certes esperances perquè aquell 2013 els nacionalistes anàvem a per totes.

Blog, maig de 2013 08/05/2013: Estic indignat novament. El Tribunal Constitucional ha tornat a fer de les seves i amb un parell i sense fonament jurídic s’ha tret de la toga la sentència de deixar en suspens la declaració de sobirania i pel dret a decidir del Parlament, que a més també m’he currat jo. Doncs que sàpiguen que tirem milles i constituirem també amb un parell la Comissió del Parlament pel dret a decidir. A veure qui té la toga més llarga!

26/06/2013: Vint-i-vuit anys després he tornat als meu pares el regal que em van fer.

Ser diputat al Parlament m’ha servit també per beneficiar-me d’algunes coses i he aconseguit entrades pel nou concert de Lluís Llach i altres artistes catalans al Camp Nou. I jo que em pensava que allò mai més es repetiria. Doncs sí. Calia repetir-ho. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han organitzat un concert el dia 29 de juny a favor de l’Estat Propi que, amb l’ajuda de tots, assolirem.

Aquest cop l’estaca segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

I nosaltres hi serem.

Distret com estava passant del passat llunyà, el bloc, al passat proper, el blog, recordant emocionat el crit unànime de llibertat de noranta mil goles i de la meva presència activa com a membre destacat d’Esplugues en la multitudinària cadena humana de l’Onze de Setembre d’aquell any, i pensant que l’avenç més aconseguit fins aleshores havia estat l’avenç tecnològic, gairebé no me’n vaig adonar que sonava el telèfon.

—Digui?

—Nen. Que dormies? Fa una hora que truco. Ja anava a penjar.

—Mama, estava distret.

—Els polítics sempre esteu distrets. Així va el país.

—Mama, què vols? —a la meva mare, per telèfon, si li dones corda et pot parlar de tot i pot acabar penjant sense haver-te dit el motiu pel

374

que t’havia trucat. I allò suposava, pel cap baix, una altra trucada amb el risc de tornar a donar-li conversa.

—És l’avi Anselm.

—Què li passa? —vaig preguntar-li.

—Passa que s’està morint, pobret. Està a les acaballes.

—Ja fa un parell d’anys que s’està morint.

—Aquest cop és de veres, ho han dit els metges. És qüestió de dies si no són hores.

—Em sap greu —en aquell moment no sabia si allò ho deia de forma sincera.

—Ha demanat per tu.

—Què? Si ja no coneix ningú.

—Doncs ho ha dit ben clar. Vull veure el meu nét. I de néts només en té un. Tu. L’Antonio, que era al seu davant, m’ha dit que l’avi ho podia haver dit més fort però no més clar.

No sé on volia arribar, però si era on em temia ja m’estava bé, doncs jo també volia parlar amb ell tenint en compte el vídeo d’en Granera.

El que no sabia era de què parlaríem, si és que acabàvem parlant.

Mentre pensava en tot allò no mantenia el que es diu una conversa fluida i la mare m’ho va recriminar.

—Nen! Ja tornes a estar distret? Parlar amb tu és pena de la vida.11 —Què vols? Ja hi aniré. Trucaré l’Alícia a veure si al migdia m’hi pot acostar.

—Doncs si no t’afanyes potser no el trobes. És més allà que aquí.

Si tinguessis cotxe oficial això no et passaria.

—Ja saps que no me’n correspon, i si me’n correspongués tampoc el voldria. Amb el que val un cotxe d’aquests s’escolaritzen deu nens tot un any i s’operen cinc malalts.

—Com ja sabia que m’ho diries t’he enviat l’Antonio. Ja és de camí.

La meva mare sempre va a la seva. I sense consultar.

—Com que ja és de camí? Jo tinc coses a fer.

—Quines coses? Encantar-te o distreure’t com abans? Fes el favor d’acomiadar-te del teu avi com Déu mana —i sense donar-me dret a rèplica em va penjar.

La mare que la va parir. I a sobre trucaven a baix.

—Qui és?

11. Dita col·loquial referida a quelcom lent, llarg i lamentable. (Nota de l’autor)

375

—Sóc l’Antonio, baixes? Tinc el cotxe en doble fila.

Merda! Aquell home sempre deixava el cotxe en doble fila devia ser vici del taxi.

I ara amb presses quan encara no m’havia ni vestit.

376

El món està en una constant conspiració contra els valents.

Douglas MacArthur

Capítol 24 Després de vestir-me amb el primer que vaig trobar i sense pentinar-me ni afaitar-me, de saludar secament l’Antonio i pujar al cotxe, vam enfilar carretera de Sants, carrer Arizala i Travessera de les Corts per agafar la Diagonal i anar a la residència d’alt standing de la zona alta d’Esplugues.

En tot el trajecte amb prou feines ens vam dir dues paraules, doncs ja va veure que jo estava de morros.

Un cop a Ciutat Diagonal vam accedir en aquell lloc ple d’infermeres amb posat de pel·lícula eròtica de l’Esteso i el Pajares i vam preguntar per l’avi.

—És a la seva habitació. Ja fa més d’una setmana que només està enllitat i des d’ahir que no menja res. Mala peça al teler. La cosa anirà de pressa —ens van informar.

No va caldre que ens acompanyés ningú perquè l’Antonio hagués trobat l’habitació amb una vena als ulls de la de cops que hi havia estat.

Un cop dins em vaig afectar. L’avi estava cadavèric i blanc com la cera. De no ser perquè era connectat a una màquina que marcava el so del seu cor hagués dit que era mort. Semblava que ni respirava.

Pobre home.

M’hi vaig acostar.

—Avi. Avi —vaig insistir. Per fi, com si tornés a la vida, va envermellir una mica i va obrir els ulls.— Avi. Em volies veure? Ja sóc aquí —li vaig dir.

Amb un filet de veu em va respondre.

—Qui ets?

Ja li havia dit a la meva mare que no em coneixeria. Temps feia que, tret de l’Antonio i alguna cuidadora, amb prou feines coneixia ningú.

—M’han dit que em volies veure, avi.

—Jo vull veure el meu nét —va dir pujant una mica la veu.

377

—Sóc jo, avi. Jo sóc el seu nét.

—Quin nét? —va preguntar.

El tema es complicava i mantenir una conversa era difícil.

—El teu nét. L’Albert.

—Tu no. L’altre nét, vull l’altre. Tu no.

Em vaig mirar l’Antonio que feia que no amb el cap.

—Només tens un nét avi, sóc jo.

—No ets tu —va dir més fort i després va fer un esbufec que em va donar mala espina.

—Avi, avi.

Per sort la respiració, tot i fluixa, se li va tornar a compassar però ja es veia que duraria poc. Havia d’aprofitar la visita i fer-li la pregunta, però quina pregunta?

No podia pas preguntar-li què li havia de preguntar. No m’hagués entès ni que hagués estat bé, que no ho estava.

M’ho vaig fer venir d’una altre manera.

—Avi, què he de saber que em vulguis dir?

Em va mirar obrint els ulls com si volgués dir-me alguna cosa i no pogués quan va entrar acompanyada d’una assistenta la seva dona, l’àvia Fina, que amb la seva amabilitat característica em va cridar l’atenció.

—Què fas? Que no saps que no se’l pot alterar, està molt dèbil.

Em vaig apartar del costat de l’avi alhora que la saludava.

Però quan ja m’havia enretirat el vaig sentir clarament.

—Albert.

—Albert —l’avi em cridava i pel meu nom, sabia qui era.

Em vaig tornar a acostar.

—Avi. —La teva mare t’estima. No ho oblidis mai. Estima-la tu també i coneix la teva història.

—Quina història. Què he de conèixer? —vaig preguntar-li mentre l’àvia, tot i l’edat, intentava enretirar-me.

—Tot és al xifonier —va dir-me i després va fer un altre esbufec, com el d’abans, però aquell cop definitiu, vaig deduir pel canvi de so de l’aparell de pulsacions i per l’intempestiva entrada de metges i infermeres.

—Mira què has fet —va dir-me l’àvia mentre l’Antonio es persignava.

L’avi Anselm moria a les 10:25 hores d’un quinze d’octubre del 2013, dia de Santa Teresa.

378

El sepeli de l’avi, que s’havia de fer en la més estricta intimitat, va acabar sent un altre circ mediàtic, no tant per qui s’havia mort com per qui aniria a mostrar-li els seus respectes. L’avi havia estat una persona molt influent en la societat catalana i espanyola i havia conegut en la seva llarga vida persones i personatges molt importants.

En menys d’un any tornàvem a trobar-nos tots en les mateixes circumstàncies.

Hi va assistir el president espanyol i força ministres, tota la meva família inclòs l’Antonio, per suposat, i el meu germà que no sabia si estar amb nosaltres o amb els Rius, molts companys del Parlament i el Govern català en ple.

Em va sobtar veure la senyora Palou visiblement afectada per la mort del meu avi, en especial durant la llarguíssima abraçada que es va fer amb l’àvia Fina després de la cerimònia funerària.

—No sabia que es coneguessin —li vaig comentar a l’Alícia.

—Marxem, Valèria —va dir el meu pare que en el funeral d’en Granera ja l’havia vist nerviós, fruit de les circumstàncies vaig suposar, però que en el de l’avi estava blanc com el paper i com desencaixat, sobretot durant el moment de condol entre la senyora Palou i l’àvia.

La mare, que en qualsevol altre cas li hagués tret del cap, va estar d’acord amb ell.

—Sí, marxem —i dirigint-se a mi em va di —, nen, ja ens trucarem.

—No aneu al cementiri? —vaig preguntar-li perquè una altra cosa no però la mare sempre insistia que encara que no fos res d’ella, l’avi era l’avi i ara semblava que tot plegat li feia com nosa.

—No. El teu pare no es troba bé i jo no vull passar per tot això.

L’àvia ja va amb l’assistenta i els seus parents i a més m’ha dit l’Antonio que la durà a casa. Ja l’anirem a veure un altre dia que estarà més tranquil·la.

Abans no pogués dir res ja havien marxat i jo no sabia si potser hauria de fer el mateix.

Pel meu càrrec i pel parentiu i perquè m’ho va fer veure l’Alícia vaig decidir que havíem d’estar presents quan fiquessin l’avi dins del nínxol. És la part més dura de tot el procés. Fins aquell moment, poc o molt encara hi és, però un cop dins del forat i tapiat, l’adéu és ja definitiu i molts cops la gent es desmunta. Ha de ser un moment d’intimitat per evitar que el numeret inevitable sigui observat per molta gent. Hi ha gent que això d’anar al cementiri els posa molt perquè no se’n perden

379

cap. En canvi, com en el cas d’en Granera, si la decisió d’enterrament no queda clara però es dóna a entendre que la intenció és incinerar, la gent s’ho pensa i sembla que s’arronsen més si l’opció passa pel crematori. Amb això la vídua d’en Granera ho va encertar perquè només els més propers s’hi van acostar i es va estalviar observadors i curiosos quan el van ficar a la tomba pensant en que en comptes d’un nínxol es trobarien amb una urna.

En aquell cas tot va anar tan ràpid que no li van fer ni l’autòpsia i en un tres i no res d’en Granera no en quedava més que una làpida.

Aquell fet segurament em beneficiaria si la investigació, amb mi de sospitós, seguia el seu curs.

Com no era el cas aquell dia, els avis eren d’altres costums, va haver-hi sepultura i al cementiri s’hi va acostar molta gent inclòs el president català i la seva mare, la senyora Palou, que seguia estant molt afectada.

Aquest fet em va fer preguntar quina relació els unia perquè tan grans personalitats estiguessin presents fins al final i tinguessin aquell sentiment de pena.

* * * A les acaballes del 2013, i arran la mort d’en Granera, la de l’avi, ser diputat i de voler treure’n l’entrellat de tot plegat, se’m va girar feina.

Havia d’esbrinar les respostes a moltes preguntes que representava que m’havia de fer i alhora deslliurar-me del pes de la sospita que queia sobre mi. Per si no fos poc, des del meu vessant de diputat i de ciutadà, havia de lluitar contra una crisi que no s’acabava mai, un atur com mai s’havia vist i contra un xantatge de l’Estat disfressat de retallades, sostre de dèficit i lleis nacionals antinacionalistes fetes en contra del ferm propòsit de decidir el nostre futur. Era, en tota regla, el retorn en versió domèstica de la guerra freda i jo el soldat desconegut enmig d’un camp de mines.

Amb tot i per tot el que em vindria a sobre, em sentia satisfet en aquells moments per haver col·laborat en la declaració pel dret a decidir, la lluita a favor de la immersió lingüística i la confecció de la llei de consultes aprovada unilateralment mesos abans.

Per suposat tot va ser rebutjat i passat pel sedàs del Tribunal Constitucional, fet que no ens va venir de nou.

La llei de consultes aprovada al Parlament el mes de maig d’aquell mateix any, en especial, va ser posada en qüestió de forma ridícula com ja venia sent habitual. Els contraris a la llei van argumentar que

380

ja que estàvem tan disposats a consultar els ciutadans per tot, calia prèviament fer una consulta per consultar-los si volien ser consultats.

Era de bojos.

La discussió va ser aferrissada sense possibilitat d’arribar a cap conclusió, doncs ens encallàvem en un carreró sense sortida i els debats del Parlament semblaven sainets.

—Els ciutadans tenen dret a ser consultats en temes cabdals de la seva vida —dèiem nosaltres.

—Han consultat vostès els ciudatans si volen ser consultats? — deien els que estaven en contra.

—Si cal consultar-los, els consultarem —replicàvem.

—No poden consultar-los perquè no poden fer una consulta.

—Per això hem aprovat la llei de consultes.

—No poden aprovar una llei de consultes sense consultar els ciutadans si volen ser consultats.

—Doncs consultem-los.

—Vostès no poden fer consultes sense una llei de consultes, només el govern de l’Estat pot fer consultes.

—Doncs facin la consulta als ciutadans de Catalunya i veuran què surt.

—Hem fet la consulta al Constitucional i han resolt que no poden fer consultes.

—Doncs nosaltres ho consultarem.

Durant aquell debat jo tenia el cap com un tabal i vaig consultar amb mi mateix, i sense dret a rèplica, si calia seguir aguantant allò i vaig decidir per unanimitat que fotia el camp perquè si em quedava allà, la propera consulta seria la que faria jo però al psicòleg. Vaig preferir consultar-ho amb el coixí mentre feia una migdiada i em va provar perquè només llevar-me em vaig prometre que a partir d’aquell moment no tornaria a consultar res més.

Però per on anava?

Ah sí! Ja recordo.

Mesos després d’aquell absurd debat tot continuava igual, o sigui encallat a l’Estat i amb bon ritme a Catalunya, i jo tenia d’altres temes a resoldre que d’una forma o altra relacionaven l’avi amb en Granera i amb la senyora Palou i de retruc amb el Govern català i amb mi mateix.

Tot i no voler cap tipus d’ajut, vaig haver d’acceptar-lo després que l’Alícia hagués explicat el meu cas a Looking Fashion com ja em temia que faria, i tot i no voler-ho, ens vam reunir davant d’un plat de braves

381

i unes cornes, una mica seques tot s’ha de dir, un dissabte de finals d’octubre.

L’Alícia, en Joan Boixarderes, l’Andreu i jo mateix ens trobàvem a les taules de fora d’un local clàssic de la vila d’Esplugues, L’Avenç, just al costat d’una estufa moderna de gas, amb forma de bolet gegant encara apagada però que aviat encendrien, doncs refrescava i començava a canviar el temps perquè anàvem ja cap a l’hivern.

—A veure si ho entenc —en Joan va iniciar la conversa després del breu resum fet, per segona vegada, per l’Alícia per si de cas algun present no hi estava al cas que sí hi estava.

—Pel que sembla el teu Granera mort i el nostre que va vindre a l’agència, quan era viu, no s’assemblaven gens ni mica, i el que volia era contactar amb tu. Per què? La teva missió, que no la meva, que representa havia de ser la teva treballant per a mi, era estar al cas del merder antinacionalista que deixava anar ell amb el clar objectiu de, mitjançant el teu parentiu amb els Rius, fomentar el nacionalisme i l’independentisme català.

—Vas bé —li vaig aclarir per deixar-lo continuar.

—I mentre anàveu fent, pagant jo, va el Granera i es mor ofegat.

—Exactament.

—I com que en Granera és mort i tu t’havies pronunciat clarament i públicament mitjançant el teu blog, i d’acord amb ell, en contra seva te n’assabentes, no per la policia ni per la fiscalia, no, pel mateix president de la Generalitat, la poderosíssima senyora Palou i per mig govern que ets el principal sospitós d’una mort natural que es vol investigar. I es vol investigar per perjudicar la causa nacionalista i per tant des del partit del Govern de l’Estat han d’escampar que potser el decés d’en Granera no és tan natural com sembla tot i que a efectes de certificats mèdics i forenses signats en el seu moment res ho podia fer sospitar.

—Exacte —semblava que ho estava entenent.

—Després d’aquella conversa hi ha dos punts importants a tenir en compte —en Joan estava traient tot el seu vessant de detectiu i xalava de no dir.

—El primer punt és que és el mateix Govern català qui fa córrer, anònimament, les sospites contra tu denunciant-te. I amb quin objectiu? Amb el de ficar-te amb calçador en unes llistes electorals que, patapam, de la nit al dia fan que et converteixes en diputat al Parlament de Catalunya.

—No, exactament.

382

L’Andreu volia ficar cullerada però en Joan amb un gest de la mà el va aturar per evidenciar que, a banda de ser el seu cap, encara no havia acabat el seu relat i a més volia sentir com jo volia rebatre’l.

—L’objectiu de ficar-me a les llistes era que si anaven a per mi fos aforat, no que fos diputat. El càrrec públic només era el mitjà —vaig matissar.

—Aquí és on crec que t’equivoques, Albert. En Granera està mort i hi ha certificats per donar i per vendre. Per molt que vagin a per tu no hi ha cas. I quin mòbil tenies? Que, fictíciament i de cara a la galeria, no el podies veure ni en pintura? Que l’hi anaves en contra? Cony, com milers de catalans. I què? Ells sabien i saben que no es pot demostrar res. Creu-me, crec que et van acollonir perquè t’avinguessis a anar a les llistes i per acabar-ho de fer creïble, utilitzant l’equip contrari que això sí, et té ganes, t’envien els mossos perquè t’acabis de cagar. Tot és un muntatge, el que encara no sé és per què.

La veritat és que aquella visió del cas no me l’havia plantejat i, tot i rebuscada, no era pas impossible.

L’Andreu va aprofitar que jo rumiava i que en Joan esperava que acabés de rumiar per dir la seva, anticipant-se al seu cap.

—Però tot i semblar clar que en Granera va morir d’un ofec i per tant és plausible el muntatge, hi ha també la trucada de la vídua que sospita que li han mort el marit i acut a l’Albert amb el vídeo d’un sol ús perquè investigui el que ha passat. La cosa es complica i l’investigat és l’investigador. Quin merder.

I com no hi ha dos sense tres, l’Alícia també va voler participar.

—I encara queda el missatge gravat d’en Granera en referència a l’avi i a les preguntes que li havia de fer que també se’n va anar a l’altre barri deixant encara més incògnites amb les seves darreres voluntats.

Per llogar-hi cadires.

—I el segon punt? —li vaig demanar a en Joan, que s’havia quedat a mitges, després de l’aportació de l’Andreu i l’Alícia bé podia ser el quart.

—El segon punt —en Joan va tornar a prendre la paraula però més seriós—, el segon punt és d’avui mateix i és molt greu. He sabut aquest matí, mitjançant una filtració d’un contacte que tinc a la premsa, que la setmana vinent en un diari de tirada nacional hi sortirà en portada la notícia que existeix una gravació no consentida d’una conversa compromesa d’en Granera amb el seu guardaespatlles.

—I què? — vaig preguntar-li.

—Doncs que el mateix contacte m’ha dit que també publicaran que la gravació va ser encarregada a una agència de detectius i concretament la meva.

383

—Que ho demostrin —va dir l’Andreu.

—Això si és veritat que hi ha una gravació —va afegir l’Alícia.

—No sé si hi ha o no una gravació, però el que sí sé és que diran que la gravació es va fer un dissabte, en una gran superfície de mobiliari de cost assequible de Badalona i concretament en la zona de després de les caixes on hi ha un lloc de venda i degustació de menjar ràpid.

Us sona? Per corroborar-ho afegiran una foto on es podran veure els gravats i el presumpte gravador, clarament visible, que en aquell moment era empleat meu i de l’agència que per acabar-ho d’adobar ara és diputat del Parlament. Algú sap a qui em refereixo?

No va caldre resposta, n’hi va haver prou amb sis ulls mirant-me fixament.

—Hòstia puta. Això no ho poden fer. És mentida! —reconec que entre una cosa i l’altra em vaig alterar.

—Ja m’imagino els titulars. Looking Fashion darrere les escoltes i l’espionatge dels polítics. I no d’un polític qualsevol, no. D’un polític mort i entremig de sospites criminals amb un altre polític emmerdat i, en teoria de l’altre bàndol, tu. Això serà la meva ruïna —en Joan després de lamentar-se es va refer.

—Doncs una merda! Ja et pensava ajudar Albert, però ara m’hi va la reputació i el bon nom. En traurem l’entrellat i que es preparin, que si ho publiquen els caurà una querella de cal Déu. Des d’ara mateix, senyors, només tenim un cas i és el cas 1714 que per suposat ni de bon tros està tancat. Però el tancarem, i tant que el tancarem. Pels meus collons.

Definitivament aquell migdia ni les braves ni les cornes se’m van posar bé.

Tot plegat cada cop es complicava més.

Després d’un ampli dispositiu de mitjans, anunciant a so de bombo i platerets el lliurament de la primera entrega del fulletó Granera, un divendres u de novembre del 2013, dia de Tot Sants, ens vam tornar a trobar per mirar plegats aquell editorial del diari sensacionalista d’àmbit estatal que acabava de sortir i que ens tocaria de ple.

384

CONSPIRACIÓN.CAT Las casualidades no existen Al parecer, y de acuerdo con la opinión de diferentes y distinguidas personalidades de la que este editorial se hace eco, la muerte del insigne diputado del Parlamento de Cataluña, Eliseo Granera, quizás no fue debida a mala suerte, azar o casualidad.

Igual que no fue casual que fuera visto en un conocido centro comercial de Barcelona junto a una persona que casualmente en aquellos tiempos era empleado de una importante agencia de detectives de la ciudad condal, Looking Fashion, según muestran las imágenes, cuyo propietario casualmente se ha prodigado fervientemente a favor del nacionalismo catalán. Este empleado, Albert Prat, que casualmente está siendo investigado se convirtió casualmente en diputado del Parlamento de Cataluña justo después de fallecer el señor Granera y casualmente se ha declarado, y así lo ha manifestado repetida y claramente, independentista.

Casualmente también tenemos en nuestro poder una grabación, totalmente ilegal y malintencionada presunta y casualmente realizada por la casual coincidencia de estar el señor Prat, en condición de detective de Looking Fashion, junto al señor Granera en el mismo lugar y a la misma hora.

Lamentablemente no podemos ofrecerles el audio de esta grabación pero estamos en condición de ofrecerles alguna trascripción de la misma en próximos rotativos.

Es casual también que la casual muerte del inolvidable Eliseo Granera haya coincidido con el casual auge secesionista de una minoría de ciudadanos catalanes espoleados por las arengas mal intencionadas del señor Prat y los suyos, ávidos de poder, codicia y deseo enfermizo de romper con la indivisible unidad de España. Eso sí, casualmente, en connivencia con el poder mal ejercido de un gobierno punto cat. ¿No creen que son demasiadas casualidades? ¿Casualidad o Conspiración.cat?

Las casualidades no existen.

385

No era tampoc casual que l’editorial d’aquell diari carregués en contra meu, del Govern català i en contra de qui fos sospitós de sentirse català i de voler el millor per a Catalunya. Com d’altres, practicava sense amagar-s’hi allò tan suat del “o estàs amb mi o estàs contra mi” i no saben que nosaltres el que volem és, simplement, no estar.

—Mal parits! Ja han tret el nom de l’agència i dos cops —en Joan tornava a estar encès.

—El meu nom també ha sortit, i com a sospitós de tot. Haurem de fer alguna cosa.

Al meu entendre el que sortia més malparat era jo.

—Hem de contactar amb el comissari aquell dels mossos que du el cas i que és amic teu per saber què tenen —en Joan prenia la iniciativa.

—Amic del meu pare. Meu, el Jordi, només és padrí —li vaig aclarir.

—Amic, padrí, parent què més dóna. La qüestió és que hem de parlar amb ell.

—Vols que el truqui? —li vaig preguntar traient ja el telèfon.

—No. Tu no el pots trucar perquè el comprometries i et comprometries tu també. L’ha de trucar el teu pare i quedar amb ell amb qualsevol excusa. Així segur que hi anirà.

—El meu pare està fora de Barcelona i no vull que baixi per parlar amb ell, a més no li vull explicar res que encara ho emmerdaria tot —li vaig aclarir.

—Ell no hi ha de ser, només s’ho ha de pensar el mosso.

—I què li he dir al meu pare perquè s’hi avingui a quedar amb ell sense quedar amb ell? Bé li hauré d’explicar alguna cosa —l’assumpte es complicava.

—Bona pregunta —va exclamar en Joan que allò no ho tenia previst.

Mentre rumiava una excusa creïble hi va intervenir l’Andreu.

—Darrerament hi ha molts robatoris per la zona de Sant Just.

Podria trucar-lo el teu pare perquè vol que avaluï riscos i et doni consells en matèria de seguretat pel que fa al teu pis d’Esplugues, que és a tocar de Sant Just i estàs amoïnat, i així l’excusa perquè s’hi acosti és creïble.

Bona aquesta, vaig pensar.

—I perquè li truca el seu pare i no ell en persona? —va demanar l’Alícia referint-se a mi.

—Això mateix —vaig recalcar jo.

386

—El teu pare li pot dir, i això mateix et serveix a tu per demanar-li al teu pare, que et fa cosa demanar-ho personalment perquè és com si t’aprofitessis del càrrec per demanar favors. Se’n farà el càrrec —l’Andreu ho tenia tot lligat.

—M’agrada. Fem-ho! Demà mateix —va esclatar en Joan.

I ho vam fer.

Al matí següent poc s’esperava en Jordi trobar-se’m amb mi i a la resta de la colla de la gresca en comptes del pare quan va arribar a casa.

—I el teu pare? —va preguntar tan bon punt va entrar.

—No ha pogut venir.

—I aquests?

—L’Alícia, a qui ja coneixes, i uns amics.

—Collonut. Doncs encantat. Així doncs pateixes perquè t’entrin?

—em va preguntar anant per feina després de la salutació.

—Sí que pateixo. Però no perquè m’entrin o em deixin d’entrar, pateixo per tot el que m’està passant amb la història d’en Granera.

—No m’ho puc creure —en Jordi se’n va adonar de l’ensarronada.

—M’has, perdó, m’heu fet venir per parlar d’en Granera? Per parlar d’un cas que està essent investigat i a més per mi? I m’ho demanes tu que hi estàs implicat? Que us heu begut l’enteniment? Me’n vaig —i va fer el gest de marxar sense massa convicció esperant que l’aturés.

—Espera!

—Què vols? Ja saps que no et puc dir res del cas.

—N’estic al cas —aquí reconec que vaig aprofitar per fer la conyeta.

—Que te’n fots? —em va dir una mica emprenyat.

No estava per conyes, estava més aviat per fugir d’allà. Sort d’en Joan.

—Comissari!

—Digui’m Jordi, si us plau. No he vingut aquí com a comissari.

—Estarà d’acord amb mi que un pare faria qualsevol cosa per un fill i deixaria de banda qualsevol aspecte legal o professional per ajudar-lo si es troba en una situació difícil i ara mateix l’Albert es troba en una situació molt difícil.

—Hi podria estar d’acord si tingués fills, que no és el cas, i a més què hi té a veure amb l’Albert? —en Jordi no sabia on aquell detectiu volia anar a parar.

—Hi té a veure perquè si bé és cert que l’Albert no és el seu fill, pel que tinc entès sí que és el seu fillol. I tenir un fillol a tots els efectes és com tenir un fill sense haver-lo fet.

387

—Miri, senyor...

—Joan. Joan Buixarderes. Detectiu i propietari de la prestigiosa agència Looking Fashion, calumniat pel cas del que vostè no vol parlar —va aclarir-li.

—Doncs, senyor Joan, com a padrí de l’Albert, si ell encara ho vol per Pasqua li compro la mona però res més —en Jordi clarament no volia col·laborar.

Havia d’intervenir-hi o la seva presència a casa no serviria de res.

—Jordi, el pare i jo hem pensat en trucar-te perquè la mama ens ho va suggerir, nosaltres no volíem, però ho està passant molt malament i no sabia a qui més acudir. Pobre mama.

Li vaig tocar la fibra perquè en comptes de fer el gest de marxar va fer un esbufec i es va asseure en el sofà. A la mare, la Valèria, en Jordi no li podia negar res. Sempre havia estat el seu amor platònic. El pla havia resultat.

—Què voleu saber? —va preguntar en Jordi, resignat.

—Per què m’esteu investigant? —vaig voler saber.

—I què i per què esteu investigant? —va afegir en Joan.

—Començaré per les preguntes del final que em faran arribar a la pregunta del principi. —En Jordi va fer una pausa per continuar.— Estem investigant la mort d’en Granera perquè arran d’una denúncia, feta de forma anònima primer i reforçada amb noms i cognoms per persones influents dins el Govern espanyol després, podrien haver indicis que ens fessin pensar que potser no va succeir de forma tan natural com diu el certificat de defunció.

—I quins són aquests indicis? —va preguntar l’Andreu mentre l’Alícia restava en silenci atenta a l’explicació del comissari.

—Ara arribarem, quan contesti la primera pregunta. Albert, estem investigant-te perquè en Granera va morir el dia 21 de novembre a les 10:23 hores en el seu domicili, presumptament per la ingesta d’uns bunyols de sucre, fulminant.

—I això què hi té a veure amb mi? —vaig protestar.

—Hi té a veure perquè resulta que hi ha un testimoni que pot assegurar que tu, i només tu, eres amb el mort quan encara era viu i va adquirir la paperina de bunyols en una xurreria just al costat de l’estació de Sants on tu vas agafar un tren, en concret l’AVE, per anar a Madrid. Això no m’ho pots pas negar. A més, el testimoni afirma que mentre en Granera pagava tu li vas aguantar la paperina i vas tocar algun bunyol però no en vas menjar cap tot i els repetits oferiments d’en Granera perquè els tastessis.

388

—No em venien de gust, ves.

—Però estaràs d’acord que és plausible que manipulessis els bunyols, posant-hi algun tipus de verí, perquè tot va ser arribar a casa, fotre’s els bunyols i dinyar-la, tenint en compte que el mòbil per carregar-te’l fos que no el podies veure. En canvi sí que et podies veure amb l’Eulàlia Romeu, la vídua, amb qui ens consta que t’has vist i has parlat per telèfon i a més heu parlat del cas. Aquí ja hi podríem afegir el mòbil sentimental. Et semblen pocs indicis?

—Que m’heu punxat el telèfon? —allò ja era massa.

—Això no s’aguanta per enlloc —va afegir en Joan.

Potser s’aguantava amb paper de fumar, però suficient per estar de merda fins al coll.

389

La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos.

Teresina Collado Amill (dita habitual de la meva mare)

Capítol 25 Talment com deia sempre en Granera, Déu el tingui en la glòria, en Jordi em va fer jurar que passés el que passés aquella conversa mai l’havíem tingut, però em va encoratjar perquè investigués pel meu compte per tal de trobar qui em volia malmentre, ell buscava proves no incriminatòries pel que feia a l’assassinat i incriminatòries pel que feia a la mort natural.

Li pensava fer cas.

Amb tot el que duia a sobre només em faltava l’Alícia que de forma subtil però punyent treia, com qui no vol, a conversa la possibilitat que les meves repetides absències temps endarrere coincidissin amb la presència de la vídua, quan encara no ho era, i la meva missió fos menys idealista però igual de romàntica.

Vaja, l’Alícia, moguda per una gelosia induïda per la informació que havia deixat caure en Jordi, es qüestionava si la tal Eulàlia i jo no teníem un embolic. El que faltava pel duro.

El fet que evités jo aquella conversa i ella estar amb mi va fer que em dediqués de ple a rumiar com havia anat tot i a escriure el que ara llegiu per tal de trobar un bri de llum davant de tanta foscor.

Que poètic m’ha quedat.

* * * Mentre estava capficat en les meves cabòries va sonar el telèfon.

El mòbil, perquè després d’assabentar-me de la punxada del fix restringíem el seu ús a rebutjar converses de telemàrqueting o a demanar una pizza, i encara.

Era l’Andreu.

—Tinc informació fresca —em va dir només contestar.

—Digues.

—Ja sé qui és el testimoni que t’ha complicat la vida.

—Qui és?

390

—Es diu Robert Sánchez.

—No el conec.

—Doncs ell a tu sí i al mort, també. Li feia gestions a banda de ferli de xofer i de paparra, perquè fora de l’àmbit professional, sempre era al seu costat. Robert Sánchez Granera és el seu nom complert. El difunt i ell eren cosins segons.

—Hòstia. El cosí d’en Granera. La mare que el va parir —em va sortir.

—Així sí que el coneixes?

—I tant! Hem d’esbrinar on viu perquè li faré una visita que es cagarà a les calces, el molt cabró. Serà malparit! Si semblava imbècil.

—Doncs ho tenim fotut, des de la mort d’en Granera i després de parlar amb els mossos, el cosí dels collons s’ha fet fonedís. Ningú sap on para. Ni la policia, que ha intentat tornar a contactar amb ell, l’ha localitzat. Ha desaparegut.

Després d’agrair-li la gestió a l’Andreu i de penjar, em vaig quedar reflexionant per quins set sous el cosí dels pebrots m’havia incriminat.

Només li vaig trobar una explicació. Hauria, però, de desenvolupar-la abans de dir-ne res a ningú o em prendrien per boig.

Per distreure’m tot i ser diumenge vaig anar a la seu del partit, temps feia que no m’hi passava i darrerament amb prou feines m’acostava al Parlament, per tant poc havia gaudit del meu paper de diputat que ni volia ni em mereixia tenir.

Vaig agafar el 67 a la parada del quiosc d’Esplugues Centre, com en els vells temps, perquè em feia mandra cridar el xofer que em pertocava com a parlamentari per actes oficials, i allò no ho era, i no tenia esma de trobar-me amb l’Antonio ni de parlar amb l’Alícia.

Quina sorpresa. Estava més envellit i superava aparentment l’edat de jubilació, però n’estava segur. Era ell, era en Severo, el xofer d’autobús de la meva infantesa.

Evidentment ell no em va conèixer, havien passat més de vint anys.

Ja no duia aquell transistor al costat del volant ni l’entrepà per fer l’esmorzar en l’estona de descans, però encara feia conya als que hi pujaven.

Em vaig interessar per ell fent-li esment que guardava un bon record d’aquella època.

—No ha plogut! —em va dir.

—I tant.

391

No sé per què li vaig dir que no m’hagués imaginat trobar-me’l perquè el feia gaudint d’una més que merescuda jubilació.

—Em queden tres mil dos-cents quilòmetres de trajecte o el que és el mateix deu dies o vuitanta hores de servei.

Va explicar-me que gràcies al sindicat havia pogut tornar a fer la jornada de matins, però que durant un temps, i ja gran com era, buscant que plegués i per estalviar-se un acomiadament, els que manaven van posar-lo a fer el torn de nit tot i que ja tenia greus dificultats per suportar-lo.

—Em sap greu i me n’alegro —li vaig dir i com dit així no s’entenia li vaig aclarir que em sabia greu que hagués hagut de fer el torn de nit i que me n’alegrava que hagués pogut recuperar el torn de dia i que li manqués tan poc per plegar de pencar com un cabró.

—Ara el que cal és mirar endavant —li vaig dir.

—Doncs també és veritat, a que treu cap pensar en el passat? Cal mirar endavant perquè qualsevol dia te’n vas a l’altre barri.

—Aquesta és l’actitud —vaig pensar.

En Severo va continuar el trajecte després d’obrir i tancar portes en la segona aturada del seu recorregut a l’alçada del parc Cervantes, a la carretera d’Esplugues anant cap a Pedralbes i va continuar parlant, m’agradava escoltar-lo.

—Mira, el polític aquell. El Granera. La nit del dia 21 de novembre, bé la matinada del dia següent per ser exactes, el vaig portar amb el bus i estava com una rosa i, ja veus, després la va dinyar el pobre.

—Deu voler dir la nit del dia abans, el 20 de novembre o la matinada del 21 li vaig aclarir perquè no em quadraven les hores.

—No, no. El mateix dia, segur. Me’n recordo perquè el dia de l’onomàstica de la mort del dictador, el 20N jo tenia festa i no m’hi vaig posar de nou fins les deu del vespre del dia següent. Va ser el mateix dia del funeral, el 21 de novembre, n’estic segur. Si me’n recordo que ho vaig sentir al telenotícies al matí següent que ja era 22, quan vaig arribar casa. Recordo que em vaig trasbalsar perquè la nit abans el vaig reconèixer i vaig parlar amb ell i quan vaig arribar a casa me’n vaig assabentar. També recordo que el mateix dia 22 em van canviar el torn i sense insistir. Em vaig trasbalsar pel fet i perquè vaig trobar molt estrany que segons les notícies fes més de 24 hores que havia mort i jo amb prou feines feia 5 hores que l’havia vist.

Després d’aquell comentari el que em vaig trasbalsar vaig ser jo.

Si en Granera era viu a la nit del 21 al 22 de novembre, quan ja havia digerit i potser cagat els bunyols, i jo havia estat a Madrid o al

392

funeral, allò significava que quedava descartat com a sospitós. Tot i així, per què tothom deia que en Granera havia mort el matí del dia 20?

—Severo, a quina hora acaba el torn i on? —vaig preguntar-li.

—A les tres de la tarda, a plaça Universitat —em va informar.

—Li sap greu acompanyar-me a un lloc quan plegui?

—Si no és molt lluny.

Havia de trucar el Jordi per aclarir-ho tot i fer testificar el Severo, però abans passaria per la seu del partit del govern, com tenia previst, per explicar les novetats. Confiava que hi fos, com feia sempre, el president Palou.

En Jordi no hi era i a la seu del partit, tret de militants de base a qui ni tan sols coneixia, no hi havia ningú amb qui poder comentar les darreres novetats, segons em va dir l’home que feia de conserge quan vaig demanar pel secretari general i president del govern català. Em va estranyar perquè és un home de costums i tots els diumenges s’hi passava una estona.

—L’esperaré a dalt, segur que ve —vaig dir-li. Era important que tinguéssim una conversa que no es podia fer esperar.

—Perdoni, senyor Prat, però tinc ordres estrictes i directes de no deixar-lo entrar.

—Com? Ordres de qui? —no me’n sabia avenir.

—Això no li puc dir.

—Però vostè sap que sóc diputat?

—Si, senyor, però també sé que no és militant del partit i a més m’hi jugo la feina.

—No ho entenc.

Em devia veure fotut i li devia fer pena perquè aquell bon home, ell no en tenia cap culpa, m’ho va mig aclarir.

—Miri, senyor Prat, jo no en sé res però m’ho penso. Com vostè ja sap, estem vivint uns moments històrics i qualsevol relliscada pot fer trontollar el procés i en especial les aspiracions polítiques de membres destacats del partit, i això no s’ho poden permetre. Ja sap com és la senyora Palou.

Sí que ho sabia.

—Amb tot això d’en Granera i vostè, es veu que tenen por i ....

—I què?

—I a més hi ha això.

Em va ensenyar una carta anònima que havien rebut a la seu del partit la tarda del dia abans, just quan jo era amb en Jordi.

393

Molt honorable president i destacats membres del govern i del partit de govern, Represento un lobby molt important d’empresaris catalans i de grans mitjans de comunicació que estem força involucrats en l’il·lusionant procés que estem arrencant i que vostès lideren i que podrà esdevenir amb la consecució del ple dret a decidir el nostre futur.

Tanmateix els volem recordar que, molts dels membres als quals represento han fet generoses aportacions econòmiques a favor de la causa en general, i del seu partit en particular.

Malgrat això els volem fer palesa la nostra inquietud davant l’actual situació de comptar en les seves files amb un diputat, que avui per avui, està sota sospita en un assumpte força tèrbol. Aquest fet està propiciant que altres grups, amb objectius contraris, estiguin guanyant adeptes i es carreguin de raons per posar traves al procés.

Després de reflexionar-hi hem arribat a la conclusió que si no s’atura aquesta situació el procés d’autodeterminació pot iniciar-se ferit de mort, en el millor dels casos, o no iniciar-se, en el pitjor.

Ni cal dir que en qualsevol dels dos casos un fracàs, donat el nostre posicionament, ens repercutiria desfavorablement tant econòmicament com a nivell d’imatge a banda de fer palès no haver aconseguit els nostres objectius, que són també els de molts catalans a qui vostès representen.

Per tot això, els preguem fortament que considerin desvincular-se del senyor Albert Prat de manera notòria i immediata, fet que farà que els ànims es calmin i es podrà recuperar la credibilitat que els meus representats i el poble català necessiten. Si així no fos, com comprendran ens haurem de plantejar molt seriosament les nostres prioritats.

Confiem, però, que veurem tinguts en compte els nostres suggeriments que faran mantenir el nostre grau de compromís amb el procés i amb el partit que vostès representen en nom d’assolir les tan desitjades aspiracions nacionals.

Molt Atentament, Uns catalans, fins ara, compromesos.

394

Em vaig quedar glaçat.

—M’han fet fer còpies a marxes forçades i contactar amb els alts càrrecs. Ni cal dir que aquesta passada nit ha estat moguda. S’ha posat en marxa tota la maquinària del partit i des de ja, lamento dir-li, vostè aquí és persona non grata.

No li podia pas retreure res. Aquell home exercint les seves funcions de conserge complia ordres i jo no li volia cap mal.

Tot i així i a risc d’involucrar-lo en la filtració cas que es produís, m’ho vaig fer venir bé per agafar-li una de les fotocòpies de l’anònim que encara no havia repartit i que em quedaria com a prova per difondre si com pensava, donades les circumstàncies, el partit que m’havia emmerdat volia desempallegar-se de mi sense fer esment públic de la citada carta.

Volia tornar a casa, sense poder parlar amb ningú tret del conserge que prou m’havia dit, perquè em rodava el cap, però no podia sense abans passar per plaça Universitat per trobar-me amb el Severo.

Si abans el seu testimoni era important, després de saber el que aleshores sabia, ja era cabdal. Aprofitaria l’estona que restava perquè es fessin les tres i anar a dinar pel centre.

I és que darrerament menjava poc i malament i dormia pitjor.

Poder tenia raó la meva mare quan ens vam veure feia una setmana i va vindre uns dies a Esplugues.

—Albert, estàs més prim. Ja menges?

—Sí, mare.

—Doncs fas mala cara.

—És que darrerament dormo fatal, per la feina al Parlament.

—I pel merder Granera. En mala hora el vas conèixer —va dir l’Alícia.

—Doncs si el vaig conèixer va ser arran de treballar a Looking Fashion on m’hi vas dur tu, que ho sàpigues.

—I també t’hi vaig emmerdar jo en el seu embolic polític? Et vaig fer presentar a les eleccions, jo?

—Col·lateralment, sí.

—A sobre. Quins pebrots! —l’Alícia s’estava alterant.

—Va, no us baralleu —va demanar la Valèria que sense voler havia encetat la discussió arran de la seva opinió sobre el meu mal aspecte.

Tot plegat estava afectant la nostra relació i de les meves accions d’investigació poc en parlava, però sabia que n’estava al cas per en Joan, que n’estava per l’Andreu que n’estava per mi.

Vaig dinar una flauta de pernil serrà en un restaurant de mateix

395

nom, La Flauta, al carrer Aribau, entre Diputació i Consell de Cent, i em vaig prendre una cervesa ben fresca mentre esperava que es fessin les tres. Lluny de sentir-me malament per la desconsideració, desconfiança i punyalada de la cúpula del partit que m’havia reclutat, la informació del Severo m’havia fet tornar la gana i em vaig menjar l’entrepà amb molt de gust.

Mentre dinava vaig recordar la conversa que vaig tenir amb en Granera just abans d’agafar l’AVE per conèixer el meu nebot.

—Bon dia, Albert, uns xurrets o uns bunyols per esmorzar?

—No tinc temps, el tren és a punt de sortir i en qualsevol moment tenim tota la parentela aquí. Els he dit que anava a fer un riu. Què passa?

—Doncs jo sí que em compraré bunyols. Acompanyi’m a la xurreria.

—Però què vol? Tinc pressa.

—El primer és el primer. Primer els bunyols.

Després de demanar mitja lliura de bunyols de vent i d’oferir-me’n insistentment perquè els tastés, per fi es va decidir a dir-me el què d’aquella trobada.

—La cosa va força bé, està fent bona feina. Avui, però, quan arribi a Madrid hi haurà merder perquè la farem grossa. Li volia dir perquè estigui preparat. Vostè mantingui el tipus amb els Rius i companyia des de ja i en endavant perquè, cregui’m, tindrà un paper cabdal en els futurs esdeveniments i, segons com, les passarà putes.

—Què vol dir?

—Ja ho entendrà. Ara marxi o perdrà el tren.

—I els bunyols? No se’ls menja?

—M’agraden freds, me’ls reservo per a casa amb un cafè amb llet.

Que tingui un bon viatge.

I en Granera va marxar amb la seva paperina oliosa.

Seria el darrer cop que el veuria viu.

Fins aquell moment no havia recordat aquella breu conversa però mentre feia el cafè hi vaig rumiar. En Granera era conscient del seu destí? Sí, perquè em va avisar que la farien grossa. I tan grossa! Però no va dir “la faré grossa”. Va dir “la farem grossa”. Qui més hi estava emmerdat? I em va dir que jo tindria un paper cabdal i que les passaria putes. I tant! La seva mort aquell matí estava preparada? Però quina mort? Si a la nit d’aquell dia, el dia del matí que representava que s’havia mort, el conductor de l’autobús l’havia vist tan fresc.

Eren ja gairebé les tres i havia d’agafar pel braç o pel coll en Severo i anar de pet a comissaria a veure en Jordi per desmuntar les sospites

396

sobre mi. Això era el primer, netejar el meu nom, després ja vindria esbrinar qui o què hi havia darrere de tot aquell muntatge i el cagarme en tots els capitosts del partit que m’havien deixat tirat.

Quan vaig arribar a plaça Universitat d’autobusos amb diferents números n’hi havia un tou, però del 67 ni rastre. Em vaig acostar a una colla de xofers o interventors, gent amb uniforme de TMB que parlaven amb gran èmfasi, perquè m’informessin d’on parava el meu autobús i amb ell el Severo.

—Quina desgràcia —va dir un.

—El coneixia? —va preguntar-me un altre.

—Sí —vaig respondre perquè efectivament el coneixia.

Un que semblava, per la manera de parlar, que tenia més galons m’ho va explicar.

—A la parada de Paris amb Enric Granados el Severo ha patit un atac de feridura. Deu fer un parell d’hores. Ha estat fulminant.

—Com? —Per sort estava aturat a la parada i cap viatger ha patit cap mal.

—Pobre, ara que estava a tocar de la jubilació —va dir el primer que m’havia parlat.

—Ha anat la policia, el servei d’emergències i fins i tot el jutge.

Nosaltres hi hem enviat un altre xofer per seguir el trajecte un cop s’han endut el cos. Pocs viatgers s’hi han quedat, és clar, ha estat un xoc, ara deu estar a punt d’arribar i si vol el podrà agafar.

No me’n sabia avenir.

L’única font que tenia per deslliurar-me del merder i potser desemmerdar-lo s’havia mort a mig camí de trobar-se amb mi. Cago en la puta, quina mala sort.

Al cap de pocs minuts va arribar el meu autobús, però sense el meu xofer.

Dins només hi quedava una dona gran, un xaval jove i empleats de la línea d’autobusos.

Em vaig dirigir a un d’aquells empleats.

—On l’han dut?

—Com diu?

—Què se n’ha fet del Severo?

—Perdoni? És família seva?

—Som, bé, érem amics.

—Doncs no ho sé, se n’ha fet càrrec la policia o el jutge i l’empresa.

Ni vull ni puc donar-li més informació. Parli amb la família, si vol. Si em disculpa.

397

I em va deixar allà plantat. Estava en el seu dret no dir-me’n res i jo a la família d’aquell bon home ni el coneixia ni hi podia acudir.

Només em quedava parlar amb els testimonis del succés. La dona gran i el xaval jove.

Com a l’hora de triar sempre la cago, em vaig dirigir a la dona gran.

—Ai! Quin ensurt. Com un pollet a sobre del volant i l’autobús parat i amb les portes obertes. Sort d’aquell home de les ulleres que ha trucat al 061. Déu meu.

—Però que ha passat? —li vaig demanar.

—Que tinc artrosis i em costa caminar, i mira que jo sempre agafo el 47, doncs no, avui he agafat el 67 i miri amb què em trobo.

—Em refereixo a com ha anat la mort del conductor.

—Què sé jo. S’ha quedat com adormit. No sé com no m’ha agafat a mi també. Jo prenc sintrom, sap?, per a la circulació. I aquestes cames?

Si no m’aguanto dreta. »Té fills vostè? No en tingui. Quan els demanes alguna cosa sempre estan enfeinats, ah!, però si ells tenen alguna cosa et fan anar-hi. No et venen a buscar, no. Has d’agafar autobús amunt i autobús avall. I amb aquestes cames, la circulació i l’artrosi. I a sobre em trobo amb tot això que ja m’han fet perdre l’hora amb l’oculista, i ja fa temps que m’he de fer ulleres noves, sap? Si no m’hi veig...

De seguida vaig veure, sense ulleres, que d’aquella pobre dona a banda de saber dels seus mals no en trauria pas res.

Em quedava, encara sort, el xaval jove que s’havia quedat tota l’estona escoltant la meva absurda conversa amb la dona gran.

—Què vol saber? —em va preguntar abans que em dirigís a ell.

—M’agradaria saber què ha passat, si ha passat alguna cosa fora del normal que li hagi produït al pobre Severo, el xofer, el seu atac, no ho sé.

—Són cinquanta euros —em va respondre aquell jove grenyut, amb arracades a les orelles i una samarreta on es llegia clarament “jo també sóc un indignat”.

Jo sempre he estat d’acord, perquè la comparteixo i d’alguna manera i des de dins la defenso, amb la filosofia del 15M, però amb matisos i per tant aquell noi d’entrada em queia bé. Altrament, que estigués negociant per donar-me informació em donava pel sac. Hauria de regatejar.

—Perdona, però veient la teva samarreta dedueixo que ets dels que defenses acabar amb el capitalisme i que tothom ha de tenir els matei-

398

xos drets. Hi estic d’acord, per tant fent ús del meu dret a la informació et demano que m’informis i de franc.

—Sóc indignat però no imbècil. És clar que vols saber el que jo et puc dir i que no li he dit ni a la bòfia ni a ningú i mira que m’ho han preguntat. A més, sé qui ets i sé que formes part de la màfia del poder corrupte del govern, com tots.

—Però no has passat de mi, com has fet amb els altres —li vaig dir.

M’agradava el joc.

—Perquè precisament com sé qui ets i em mola el teu rotllo del blog, sé que ets un pringat com jo i que estàs mig empurat per la història del paio aquell fatxa que es va morir i que la premsa i tothom et posa a parir, em dones bon rotllo, ja veus.

Aquella explicació i que vingués a tomb la mort d’en Granera va generar el meu interès.

—Vint euros —li vaig dir.

—Quaranta.

—Vint-i-cinc —el regateig funcionava.

—Trenta-cinc —em va respondre.

—Trenta i una birra. És la meva darrera oferta.

—Fet. Finalment ens havíem posat d’acord i per un preu just vam anar a una terrassa per tancar el tracte. “Ben jugat”, vaig pensar.

La meva curiositat per la informació hagués fet que li pagués els cinquanta euros. Després sabria que la mateixa informació me l’hauria donat només per una birra.

Un cop d’acord els dos i amb una canya ben gelada per a cada un em va començar a explicar: —Aquell conductor era un enrotllat. Anava tota l’estona cantant i fent conya amb la gent que entrava. Tenia gràcia el paio. Jo l’he sentit perquè anava assegut just darrera d’ell.

Amb aquella introducció vaig comprovar que la informació que em pogués donar era fiable perquè efectivament estava parlant del Severo.

—Sí, era un enrotllat i què —els trenta euros i la birra bé valien que el meu confident anés per feina.

—Tranqui, ja va —em va respondre educadament però en el seu estil i va començar el seu relat.

—Resulta que tota la conya se li ha estroncat de cop quan ha pujat un paio a la parada d’abans d’on ha petat.

—L’has pogut veure? —li vaig preguntar.

399

—Veure i escoltar —va matisar-me mentre feia un altre glop de cervesa i demanar-me si fora possible quelcom de picar, en especial unes olives trencades, per tal d’acompanyar la cervesa.

Vaig accedir-hi.

Un cop ben servit, el jove indignat va continuar.

—L’home aquell, semblava vell i anava amb unes ulleres de sol i amb una gorra com si no volés que se li veiés la cara, se li ha acostat i li ha fet una mica de conya.

Fins aquí molt bon rotllo.

—I ja està? —aquella informació no valia ni els pinyols de les olives.

—Ni de bon tros. El paio aquell li ha fotut la boca a tocar de la orella i he sentit que li deia textualment “has vist algú darrerament que et pensaves que era mort? Diuen que hi ha un paio en aquesta línea que és el doble d’en Granera. No en facis cas ni en parlis amb ningú si no vols passar per boig”. Després d’escoltar allò el xofer s’ha ennuegat i s’ha posat vermell, sort que ja arribàvem a la següent parada del carrer Paris i encara ha pogut obrir les portes.

—I després?

—Després, el paio de les ulleres ha fet una trucada pel mòbil i ha baixat per la porta del davant, que per cert no deixava pujar ningú, i el xofer ha caigut rodó. La resta ja la coneix.

—Quina relació deu tenir aquell home amb la mort del Severo? I qui és? —vaig rumiar en veu alta.

—Jo ho tinc clar —em va dir el jove grenyut.

—I doncs? —li vaig preguntar.

—És clar. Aquell paio se l’ha carregat perquè no parlés amb algú d’en Granera. —Jo sí sabia qui era aquest algú. — Una cosa més —em va dir.

—Què?

—El paio misteriós parlava mig català mig castellà.

El jove indignat em va dir el seu nom, Jaume, i em va donar el seu telèfon perquè em volia ajudar a descobrir què s’amagava darrere de tota aquella trama, sobretot perquè li vaig advertir que qualsevol relacionat amb el cas Granera que parlava amb mi acabava mort. A més volia contribuir a desemmascarar la delinqüència i la corrupció que envoltava la política i als que la representaven i que feien servir qualsevol mètode, fins i tot l’assassinat, caigués qui caigués, per tal d’aconseguir o mantenir la seva puta quota de poder, en paraules seves. Vam quedar que aniríem amb compte i que estaríem en contacte.

400

Després de la seva explicació em vaig quedar planxat. No entenia de què anava tot allò i perquè hi era embolicat mal que la meva primera hipòtesi cobrava sentit. Tenia l’enemic a casa? Potser sí.

Em vaig asseure en un banc de la plaça que hi ha entre Universitat i Pelai per pensar en la meva mala sort mentre contemplava la gent que hi passejava i mirava els molts avis que estaven, prenent el sol, asseguts també com jo. Em va venir a la memòria el record d’un avi que sempre veia a Esplugues assegut en un banc de la plaça de l’Ajuntament quan devia tenir jo uns nou anys.

* * * El Tonet era tota una institució i segons deia tothom que el coneixia tota la vida havia estat vell perquè per gran que fos amb qui parlés mai ningú l’havia conegut sent jove.

Sempre seia en un cantó del banc amb el posat trist i la mirada perduda mentre d’altres avis formaven grups i xerraven de forma distesa cercant el sol.

Una tarda que el vaig observar més detingudament força estona em vaig adonar que aquell home no estava bé i no sé per què m’hi vaig acostar per asseure’m al seu costat.

—Perdoni, està ocupat? —li vaig demanar quan era del tot evident que el lloc era lliure.

—No —em va respondre sense ni tan sols mirar-me.

Vam restar tots dos en silenci, un en cada extrem del banc, força estona fins que em vaig decidir a parlar-li.

—Perdoni, cada dia està aquí?

—Cada dia des de fa dos anys —em va explicar.

—Com és que està tot sol? —desconec perquè li vaig preguntar.

Em podria haver respost “i a tu què t’importa” i hauria estat una resposta més que adient a la meva infantil curiositat.

No ho va fer.

—M’agrada la tristor que em produeix el ser conscient que em sento sol.

Aquella resposta em va sobtar perquè no vaig acabar d’entendre’l.

—Li agrada estar trist?

—Estar trist no és agradable però no pots lluitar contra els sentiments i els records, per tant, fet i fet, els has d’assaborir.

No podia quedar-me amb aquell comentari carregat de resignació.

—Però pot lluitar contra el que li fa estar trist —li vaig dir.

—No es pot lluitar contra el destí —em va respondre.

401

Veient altres avis en altres llocs i tenint en compte que segons deia aquell home el seu destí era estar sol i aquell el motiu de la seva pena, li vaig aconsellar que es fes més amb els altres per fer amistats.

—Pots estar envoltat de gent i tot i així sentir-te sol.

No hi podia estar més d’acord.

Jo estava envoltat de companys a l’escola, de veïns al barri i de ciutadans al món i sovint m’havia trobat més sol que un mussol.

Tot i així hi vaig insistir, em dolia veure’l d’aquella manera.

—Si peta la xerrada amb algú potser estarà menys trist.

—Creus que em sentiré menys trist escoltant les seves penes?

Prefereixo pensar en les meves —em va respondre.

—Això prefereix? —li vaig preguntar.

—Mira, noi —em va dir mentre em mirava als ulls per primer cop—, tinc vuitanta set anys, sóc jubilat i cobro una pensió de merda.

Visc sol en un pis de lloguer de renda baixa que d’aquí a tres mesos em pujaran un tres-cents per cent, estic fotut i gairebé no em puc valdre i tinc una filla que passa de mi i a la que no he vist des de fa mes d’un any i mig, i saps què?

—Què? —li vaig preguntar amb un filet de veu.

—Que la meva tristor no és deguda a tot això que t’acabo d’explicar.

—I a què és deguda? —si tot allò no era prou frisava per saber què més hi havia. Era com si aquell home m’expliqués un conte i jo volia saber el final.

—La meva tristor es deu al fet que fa dos anys que la Maria em va deixar.

Em va dir que la Maria era la seva dona.

—Cinquanta-tres anys de casat i seixanta-un d’anar junts, madurant i envellint de bracet. L’un al costat de l’altre, amb totes les desgràcies del món, érem feliços. Perquè ens teníem l’un a l’altre i rèiem i ploràvem junts. Ara ja no ric i després de la seva mort, aviat farà dos anys, només puc plorar sol.

Aquell home vell m’estava encomanant la seva pena.

—Saps perquè no duc bastó?

—Perquè? —li vaig preguntar.

—Perquè el meu bastó era ella. Ara aniré coix el poc que em resti de vida.

—Ho sento —va ser l’únic que em va sortir dir-li.

—Em fa més feliç la tristor d’estar tot sol recordant la meva vida que escoltant la vida dels altres. Prefereixo quedar-me en el meu racó de banc esperant.

402

—Esperant què?

—Que per fi em pugui trobar amb ella per deixar d’estar aquí sol d’una puta vegada.

Després que em digués allò directament vaig plorar. Els dos vam plorar.

* * * Després de més de dues dècades, res havia canviat. Els avis estaven igual de sols, igual de tristos, cercant un sol cada cop més ennuvolat per culpa de la manca de places de residències d’avis i per una llei de la dependència mancada de recursos. Aquell era el premi a tota una vida aguantant cabronades pencant com fills de puta.

El pobre Tonet, per sort per a ell, no va haver d’esperar massa i me’n vaig alegrar, al poc d’haver estat amb ell havia aconseguit el que desitjava i tornaria a estar content.

De cop i volta em vaig aixecar. Em va venir la pressa.

Volia arribar a casa i trobar-me amb la meva Maria, l’Alícia. No em podia permetre el luxe de deixar escapar uns moments que potser algun dia, convertits en records i amb tota la pena del món, podria assaborir.

403

Dono gràcies per no ser una de les rodes del poder, prefereixo ser una de les criatures aixafades per elles.

Rabindranath Tagore

Capítol 26 Van passar dues setmanes que vaig aprofitar per fer les paus amb l’Alícia, intentar infructuosament trobar-me amb la vídua, renunciar a la meva acta de diputat, suportar tota mena de calumnies i acusacions i deprimir-me, i per aquest ordre.

I per acabar-ho d’adobar aquell matí em vaig entretenir escrivint en el blog la relació d’esdeveniments que un darrera l’altre m’havien canviat la vida.

Blog, novembre de 2013 19/11/2013: Demà dimecres, 20 de novembre el Francesc per a mi Cisquet, el meu nebot, fa un any que va néixer i tal dia, de fa un any també que en teoria en Granera, en mala hora el vaig conèixer, ens va deixar. Tocaria, segons com, celebració per partida doble, però jo, personalment, no estic per festes.

20/11/2013: Les aspiracions nacionals s’han refredat una mica amb l’estira i arronsa del referèndum pel dret a decidir que encara no se sap si es podrà realitzar i això que vam acordar que abans de finals d’any, i estem a tocar, es decidiria la data i la pregunta. La meva aportació a la causa darrerament deixa molt a desitjar, deu ser pel meu estat d’ànim que no voldria encomanar als que em llegeixin.

Però no em direu que no és per estar baix de moral aquesta relació de fets en poc més d’un any que intentaré classificar entre bo, dolent i dubtós: 1.

Per circumstàncies conec en Granera i el seu cosí: dubtós.

2.

En Granera em recluta per a la causa nacionalista: bo.

3.

En Granera es mor, en principi, de forma natural: dolent.

4.

El partit del govern em fitxa per anar a les llistes: dubtós.

5.

Surto escollit diputat: dubtós.

6.

Sospiten de mi per la mort, potser no tan natural d’en Granera i la policia m’investiga: dolent.

404

7.

La vídua d’en Granera també creu que la mort no és tan natural i m’ensenya un vídeo on es veu el mort força viu i em deixa un missatge que parla de l’avi: dubtós.

8.

El missatge del vídeo, una prova a favor meu, desapareix com per art de màgia: dolent.

9.

L’avi em diu no sé què, que no entenc però que podria afavorirme, i es mor. dolent.

10. La premsa m’acusa d’espionatge i de propiciar la mort d’en Granera: dolent.

11. La policia rep informació que m’incrimina: dolent.

12. L’Alícia s’enfada amb mi, ben bé no sé per què: dDolent.

13. L’informador de la policia que m’incrimina és el cosí d’en Granera: dolent.

14. El cosí d’en Granera, trobar-lo em podria afavorir, desapareix com per art de màgia: dolent.

15. El Severo ha vist en Granera viu quan representa que ha de ser mort: dubtós.

16. El partit del govern català em dóna l’esquena per pressions externes que van contra mi i els pot perjudicar: dolent.

17. El Severo, que amb el seu testimoni em pot afavorir, es mor abans de poder parlar amb la policia i amb mi: dolent.

18. Un testimoni diu que ha vist un home misteriós just abans de la mort d’en Severo i que en podrien ser el causant: dubtós.

19. Em cau bé el testimoni. És un indignat, com jo, i ens hem fet amics. M’ajudarà: bo.

20. Encara no se sap si es farà la consulta, ni quan o si hi hauran eleccions més endavant o res de res: dolent.

21. La vídua d’en Granera, que em podria ajudar, està il·localitzable: dubtós.

22.

El poble s’indigna amb el govern i els de la caverna em calumnien: dolent.

23. Fa setmanes que l’Alícia està de morros i per tant no follo: molt dolent.

24. Els del partit del govern es desentenen de mi: dolent.

25. Potser no seré encausat, però sóc repudiat: dolent.

26. Fa temps que no veig “La Riera” i he perdut el fil: dolent.

27. Renuncio a l’acta de diputat i a la meva popularitat, si mai n’he tingut: dubtós.

28. Per tant m’he tornat a quedar sense feina: dolent.

29. Fa setmanes que no em tallo les ungles dels peus: dubtós.

30. No sé com me’n sortiré, però me’n sortiré: dubtós.

Avui estic fluix, però això no acabarà així. Seguiré investigant i em refaré, la causa s’ho mereix. Ho faré per mi mateix, per Catalunya i pels meus collons.

405

Vaig repassar la llista comptant quants esdeveniments eren bons, quants dolents i quants dubtosos per intentar treure’n conclusions.

El recompte va resultar que de trenta punts descrits, només 2 eren bons, 10 eren dubtosos, 17 dolents i un molt dolent.

Fent tants per cents, podia concloure que en un 7% la meva vida era bona, en un 33% indefinida, en un 57% dolenta i en un 3% horrible.

Vaja que si aplicava els percentatges a la meva existència, comptant que en aquell moment tenia 46 anys, podia afirmar sense por a equivocar-me que havia estat feliç durant 3 anys, havia estat empanat 15 anys, les havia passat putes 27 anys i les havia passat molt putes durant un any.

Ja sortien els comptes. Els tres anys bons eren, tots acumulats, els que havia passat amb l’Alícia i poder durant el meu primer any de vida. Els quinze d’empanat devien ser els que vaig anar acumulant després de l’any i a mesura que em feia gran fins que vaig ser plenament conscient que el meu germà era un imbècil. Els que van passar des que me’n vaig adonar i fins que vaig conèixer l’Alícia, primer, i des que vaig conèixer en Granera, després, eren segur els 27 dolents. Però si una cosa tenia clara, amb diferència, era que aquell darrer any 2013 havia estat el més dolent de tots. Sort que ja s’acabava.

Devíem tenir tots dos el mateix pensament perquè era a punt d’agafar el telèfon que va sonar.

—Digui’m!

Era el Jordi, trucant com a comissari.

—Precisament t’anava a trucar —li vaig dir.

—Els teus excompanys del partit de govern et trucaran però he volgut dir-t’ho tan bon punt m’ho han comunicat.

—T’han comunicat què?

—M’han vingut a veure, personalment, el conseller d’Interior i la senyora Palou per ordenar-me que abandonem immediatament la investigació Granera.

—Com? —Es veu que, i això és extraoficial, han pactat amb Madrid i amb els de la mateixa corda que, amb tu fora de circulació i rebaixant el to independentista, rotllo diàleg per baixar la febrada, es donaven per satisfets i han retirat la denuncia. Carpetada i giren full.

—Però....

—Espera’t, deixa’m acabar. Demà sortirà un comunicat conjunt de la fiscalia de l’Estat i de la Generalitat on, segurament et posaran educadament a parir, però confirmaran que la mort d’en Granera va ser deguda definitivament a causes naturals i per tant quedes lliure de tota sospita. Jo, com a cap de la investigació, faré una roda de premsa.

Estàs content?

406

—Doncs no. Gens —aquella resposta no se l’esperava.

—Ja podries estar-ho. S’ha acabat tot.

—Ni t’ho pensis. Tot just acaba de començar. Jordi, creu-me, no facis la roda de premsa si no vols fer el ridícul.

—No t’entenc.

Li vaig explicar la història del Severo i que havia vist en Granera en vida quan representava que ja era mort i enterrat i que podia ser un assassinat.

—Però tu estàs sonat o què? No estàs prou emmerdat? Només et cal dir més disbarats perquè acabin de desacreditar-te i et pengin dels ous.

—Tinc un testimoni —li vaig aclarir.

Li vaig donar les dades del company Jaume.

—Però si està fitxat per aldarulls, aquest paio no té cap credibilitat.

—La mateixa credibilitat que els que t’han vingut a veure.

En Jordi estava perdent la paciència.

—Mira, Albert, deixa-ho córrer o fes el que et roti, però a mi no m’hi fiquis pel mig. Jo faré el que he de fer. Ara bé, pensa en els teus pares i en l’Alícia. Per tu faràs.

Em trucava per donar-me una bona noticia i m’havia acabat penjant de mala llet.

Al cap de poca estona em trucaven des de la seu del partit per explicar-me si fa no fa el mateix que m’havia dit en Jordi, però aclarint-me que en el detall de les explicacions que farien l’endemà sortiria a relluir que tot el merder havia estat causat perquè jo havia atiat la confrontació. Que no em preocupés, que ja sabien que no era cert i que no m’ho prengués com una traïció ni com a res personal, però que em fes fonedís per enterrar tot aquell assumpte, el temps tot ho esborra.

Ells, a canvi, no discreparien perquè era una mesura de contenció per reduir la mala maror en nom de reconduir la situació cap als propòsits més urgents.

En poques paraules, per poder pactar la consulta em llençarien a les feres però sense fer massa soroll. En el fons em feien un favor.

Les filtracions, en segons quins àmbits, van que volen i el meu telèfon era un no parar.

Els meus pares i l’Alícia estaven cofois perquè per fi s’havia acabat aquell malson.

A males, potser encara tornaria a fotre un clau.

La darrera trucada va ser la del Joan, des de l’agència.

—Albert, ja m’he assabentat. Cada cop ho veig més clar.

407

—Què veus clar?

—Per telèfon no. Quedem aquesta tarda on sempre —i va penjar.

Allò quedava molt rotllo espies però jo no tenia ni puta idea d’on era “on sempre” així que li vaig tornar la trucada.

—Cony, al teu poble. A l’Avenç, on sempre —em va dir com si fos imbècil. Sempre? Amb ell només hi havia estat dos cops.

* * * Aquella tarda refrescava de valent però ens vam quedar a la terrassa de fora perquè la majoria de clients eren dins i així podíem parlar tranquils i sense por que ens escoltessin.

—He volgut quedar avui perquè demà de les novetats tot n’anirà ple i tothom estarà pendent de tu. Això és un poble.

—Ja hi estic acostumat.

—Tot i així hem de ser prudents. He llegit el teu blog.

No vaig dir res esperant que continués.

—Te n’has adonat que t’estan fent anar com si fossis un titella?

Primer et foten en el merder Granera i t’utilitzen per guanyar vots i treure informació i quan la cosa s’embolica et deixen tirat.

—El problema és que l’embolic cada cop és més gran. El Granera no és mort.

—Pssst! No anomenis aquest nom. Aquí vaig. Hi ha massa coses que no lliguen. Et foten en un merder, fan desaparèixer totes les proves i testimonis, inclòs el que tu ja saps i els seus parents vídua inclosa, que els puguin perjudicar i quan ja estàs de merda fins al coll et treuen del merder. Així els has d’estar agraït però et fan sortir de la roda perquè no donis pel cul.

—I això per què?

—Tinc una teoria —em va dir en Joan.

—Jo també —li vaig respondre.

Desgraciadament vam coincidir. La nostra teoria era que per alguna raó havien fet entrar en Granera amb calçador a la meva vida, utilitzant l’agència com a excusa. Això a en Joan li feia bullir la sang.

—Per què jo?

Li podíem treure diferents explicacions.

La primera perquè pel meu blog jo m’havia declarat clarament independentista i per tant poc havien d’insistir perquè m’unís a la causa.

Una altra explicació, complementària a la primera, era que sóc germà del gendre dels Rius, fet que facilitava fer merder i treure informació de primera mà i de pas encobrir a en Granera.

408

Arribats a aquell punt va afegir la seva part en Joan.

—En Granera, pel que sigui, s’estava exhibint massa i hi havia massa gent, començant per la teva família i acabant per mi, que sabia moltes coses que de fer-se públiques aixecarien molts ulls de poll. Havia de desaparèixer al més aviat possible.

—I el van matar —vaig recalcar.

—Exactament. Com a les pel·lícules, quan algú ja no val, el maten.

—Però com a les pel·lícules el mort no es mor de veritat.

—Exactament i per això no hi ha autòpsia ni et poden incriminar.

S’estava posant interessant. En Joan va continuar.

—Amb en Granera teòricament mort i amb el seu fals paper d’espanyolista convençut tothom en parlava, alabant el seu nom i la seva feina, rebaixant el to nacionalista i exaltant la unitat d’Espanya.

Avançament d’eleccions i mala publicitat, pels que aspiren a tenir majoria absoluta és una barreja molt dolenta.

—Segueix —li vaig demanar.

—Havien de tornar a atreure l’atenció de la gent i com el mort, de tot plegat, li havien de penjar a algú, te’l van penjar a tu. D’aquesta manera, qualsevol que digués quelcom contra tu, des de l’Estat, és com si digués quelcom de la causa nacionalista personificada en tu com a parlamentari electe i a sobre et tenien controlat. Recuperen terreny i es fan els ofesos. Bona publicitat.

—Però no es va acabar aquí —vaig dir molt a pesar meu.

Per bé o per malament, massa protagonisme del senyor Prat. Fins aquell moment la popularitat era més teva que del partit i els contraris t’atacaven a tu. Això, encara que sembli mentida et beneficiava a tu i perjudicava els dels Govern català. Hi ha moltes enveges.

—Aleshores em truca la vídua amb el vídeo on surt en Granera i es remena tot.

—I apareix a la premsa la filtració de la teva primera trobada amb en Granera i la denúncia als mossos de la darrera.

—I amb això què aconseguien? —vaig preguntar doncs no ho entenia.

—Aconseguir no van aconseguir res, però volien aconseguir que tu t’acollonissis i acudissis a ells. Aleshores et defensarien públicament i et posarien com a exemple d’escarni públic per part de la caverna. Com deia en Granera, es tractava de fer bullir l’olla. Bona publicitat.

—Que rebuscat és tot plegat.

—Però factible.

409

—Continua —li vaig demanar per veure si arribava al mateix lloc que jo.

—Però tu vas anar per lliure. Et vas trobar amb la vídua, amb nosaltres i vas seguir anant a la teva fent preguntes i donant pel cul fins ara. I a sobre, per puta casualitat et trobes amb el xofer i et parla d’en Granera i tots els càlculs que havien fet se’n poden anar a la merda.

Han perdut el control i això no s’ho podien permetre.

—I fan desaparèixer en Severo del món i a mi de la política.

—Una víctima col·lateral. Era on no havia de ser igual que tu però en el teu cas se’n van adonar tard i no et poden pelar si no volen fer néixer un màrtir.

—I com que la cosa ara ha afluixat no volen que torni a aixecar polseguera i fan net de les meves sospites a canvi del meu silenci.

—Exactament. I així tornen a ser on eren abans que hi apareguessis tu.

—Però encara hi sóc.

—I no estàs sol —em va alegrar escoltar aquell comentari d’en Joan.

Teníem possibles respostes a diferents preguntes però ens mancava la pregunta del milió que vaig fer jo.

—Qui hi ha darrera de tot?

—Per saber el qui primer t’has de preguntar el què.

Com més el coneixia més m’agradava aquell detectiu, amo d’una agència i bon amic.

—Què hi ha darrera de tot? —li vaig preguntar agafant el testimoni del seu comentari.

—El poder. Darrere de tot només hi ha el poder.

La meva intuïció va coincidir amb la seva i vam arribar a la mateixa conclusió.

Qui ostentava el poder i volia evitar perdre’l era qui movia els fils i aquest poder duia el nom d’una família: els Palou.

Després d’aquella conversa amb en Joan vam convenir que convenia, valgui la redundància, deixar calmar les aigües. Era del tot evident que m’estaven controlant doncs el cas Severo va demostrar que en menys de vint-i-quatre hores havien actuat i desactivat una de les meves opcions.

En Joan em va demanar que deixés passar el temps per aparentar que havia entès el missatge i per deixar que en el meu ex lloc de treball, el Parlament de Catalunya, s’aprovés d’una puta vegada la llei catalana de consultes i es definís la data i la pregunta del referèndum d’auto-

410

determinació amb l’absoluta oposició del govern de l’Estat al·legant inconstitucionalitat.

“Vol que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa completament independent de l’Estat Espanyol?”

Val a dir que gràcies a la intervenció xantatgista de l’oposició constructiva d’un ampli marc parlamentari independentista la pregunta va ser clara i inequívoca amb una resposta també clara i inequívoca: SÍ o NO. La data de la consulta també va ser triada amb puteria: 12 d’octubre del 2014, dia de la Hispanitat. Llàstima que qüestions logístiques la fessin ajornar fins el 9N, però tant és. La consulta es va fer. Amb un parell!

Els mesos com la vida van anar passant, amb l’estira i arronsa pel que feia al procés català i amb només arronses pel que feia al meu procés vital.

Mentre jo analitzava quin seria el meu futur el meu pare va ocuparse del meu present.

Després de Reis de l’any 2014 va decidir, i no m’hi vaig oposar, que fes d’encarregat de la deixalleria familiar del Prat i així jo tindria un ofici i un sou, es perpetuaria el negoci i el Paulino, a la ratlla dels setanta, es podria jubilar.

Molta gràcia no em feia, però estar-me a casa mirant el 3-24 tampoc és que em fes molta il·lusió.

El cas és que després de fer papers, bàsicament un contracte d’autònom amb plens poders i de superar un procés de formació en la tria, selecció i tractament de residus, sis mesos després, el 20 de juny del 2014, exactament trenta-un anys després de la primera emissió de Catalunya Ràdio, em vaig fer càrrec de l’empresa.

Motivat, el que es diu motivat, no ho estava i a més de tant en tant em picava el cuquet de la política i em cremava no haver resolt el cas Granera ni haver fet net pel que feia a l’ultratge de la meva imatge ambdós aspectes gairebé oblidats.

A més m’encenia el fet que el Govern català, amb els Palou al front, forcés la màquina perquè des de l’Estat ens oferissin quelcom mínimament decent que fes recular les aspiracions de tot un poble i fes rellançar les seves.

I no hi havia per a menys, la seva popularitat anava de baixa perquè l’atur, els desnonaments, la sanitat, l’educació, la cultura i fins i tot la llengua feien que els catalans nacionalment per la Diada ens sentíssim forts, però pel dia a dia estiguéssim trinxats.

411

No havien tret els tancs però ens havien tancat l’aixeta i els Palou i companyia no tenien prou collons per enfrontar-s’hi. L’oposició no ajudava perquè ja els estava bé que s’enfonsessin per després agafar el relleu. I a més des de Brussel·les, per les pressions rebudes, no paraven de dir que tot i la claredat de la pregunta i la resposta, el resultat del referèndum que estàvem a punt de fer tenia pocs números de ser vinculant, doncs des de l’Estat el vetaven i des de la Unió Europea no li donaven cap credibilitat. Vaja que estàvem bé per anar a Sants.

I a sobre aquell matí, que era dissabte, havia quedat amb el meu pare que no sé què cony volia anar fer a la nau del Prat.

—Què, tot bé? —em va dir mentre em duia en cotxe.

—Pots comptar. Si no canviem la política d’aguantar com cabrons i fem un pas endavant no ens en sortirem pas.

—Deixa’t estar de política, em refereixo a l’empresa. Te’n recordes que t’has fet càrrec del negoci, oi?

—Què?

—Encara tens contactes. Potser pots fer que et donin la concessió per al reciclatge d’algun material especial, com l’oli o les piles, per tot el Baix Llobregat.

Allò no m’ho esperava.

—Tens els sants pebrots de presentar-te per demanar-me que faci tràfic d’influències? Que t’has begut l’enteniment?

—Qualsevol diria. Serà que no n’hi ha que foten martingales com aquestes. Si no són oli o piles són palaus de la música o inspeccions tècniques de vehicles. Qui més qui menys se n’aprofita del càrrec o dels seus coneguts.

—Això no m’ho esperava de tu.

—Que no s’han aprofitat de tu els del govern i després t’han deixat tirat? Això sí que t’ho esperaves?

—Precisament. Jo no sóc com ells.

—No. Tu ets un idealista. Tu mires per tots i també per ells però mira per on ells miren només per ells. Així t’ha anat.

—Què vols, tocar-me els collons?

—Vull que en parlem per fer-te obrir els ulls.

No ho va aconseguir. La resta del camí el vaig fer en silenci i amb els ulls tancats.

—Què fem aquí? —li vaig preguntar al pare un cop vam arribar aquell matí de dia festiu a la nau.

—Hem vingut a buscar una cosa.

—El què?

412

No em va respondre. Directament va anar a la cambra aquella dels mals endreços que de petit m’havia ensenyat com si fos qui sap què i que a mi em feia una mica de por i fàstic.

Va començar a moure caixes i estris de diferent forma, colors i ús.

—Sí! És aquí —va cridar eufòric.

Va agafar de sota de tot, amb força delicadesa com si alcés un nadó, una Singer de mil 1942. La màquina de cosir de l’àvia Caterina.

—Vaja, té la peça d’enfilar l’agulla trencada —va dir amb veu de pena.

—Amb lo vella que és no crec que trobis peces de recanvi —vaig advertir-li per si de cas no fora possible reparar-la.

—No és vella, és antiga que és diferent.

Se la mirava amb ulls de pena.

—Que es trenqui una part d’aquesta màquina és com si es trenqués una part dels records que tinc de l’àvia, per això és important que l’arregli. Trobaré la peça o la faré fer.

—I perquè havíem de venir a buscar-la precisament avui? —no entenia que li vinguessin les presses després de vint anys d’estar aquella màquina de cosir entaforada allà.

—Perquè el dilluns vaig a refer el testament.

—No entenc res —aquella resposta del meu pare no lligava amb la meva pregunta.

—Te’n recordes que et vaig dir que vaig trobar la senyera de ca l’àvia i que la Diada passada la vaig penjar al balcó?

—Sí.

—Doncs vull cosir-li l’estrella per fer una estelada i vull fer-ho amb la seva màquina de cosir.

—Quina feinada. Serà que no en venen de fetes!, si en vols una jo en tinc varies.

—Però què dius! Era la senyera de l’àvia, que abans havia estat dels seus pares, els teus besavis. Vols comparar-ho amb un tros de roba dels xinesos? —el pare s’estava començant a excitar.

—I què hi té a veure amb el testament?

—Vull que m’enterrin amb ella.

—Amb l’estelada?

—També. El que vull és que m’enterrin amb la màquina de cosir.

—Que t’has de morir.

—Tothom s’ha de morir.

En aquell moment vaig adonar-me’n que el meu pare ja estava perdent l’oremus.

413

Anàvem a marxar amb la Singer sota el braç que vaig veure una andròmina que sempre m’havia fascinat.

—Aquest moble sempre m’ha agradat, des que era petit —li vaig dir assenyalant un armari de fusta amb calaixeres força antic.

—És un xifonier que havia estat de l’avi Anselm. No sé què li veieu.

L’avi sempre que venia a la nau era per estar una estona amb aquest cony de moble. No sé què en feia, però venia cada any el mateix dia, com si anés al cementiri per Tots Sants.

De cop i volta em va venir un flash. El vídeo d’en Granera. Les paraules de l’avi abans de morir: “Tot és al xifonier”.

—Què volia dir tot?

—Que estàs encantat? Anem o què? —el meu pare em va treure del meu astorament.

—Pare, et fa res que em quedi amb el xifonier? —vaig demanar-li.

—Sí que t’agrada. Compta que està molt corcat.

—Ja, però poder el restauraré. Ja t’he dit que des de sempre m’ha agradat.

—Que te’l vols endur? —em va preguntar.

—Potser.

—Doncs fes que un dels nois te l’acosti.

—Gràcies, pare.

—Anem que ta mare ens espera per dinar i si fem tard em dirà el nom del porc. —Quan ja tancàvem la porta de la nau per anar a casa de l’Abel, quin dia duia, com si també volgués tancar aquella conversa sobre el xifonier, el pare em va dir:— Fa un temps me’l vaig voler vendre i no me’n donaven res. No té cap valor i a més està fet una merda.

Encara no sé per què no l’he llençat. Deu ser perquè li dec trobar un valor sentimental i mira que fa més nosa que servei.

—No pateixis —li vaig dir.

El meu pare no sabia que aquell xifonier tenia, per a mi, més valor del que ell es pensava. Fins i tot més del que em pensava jo.

Quan vam arribar a casa del meu germà, a la zona alta de Barcelona, ja era tothom entaulat fent el vermut mentre una dida li donava el dinar al Cisquet. Tothom hi era: la Valèria, els vells Rius, l’Alícia, la meva cunyada i el meu germà.

L’àpat, amb cares llargues entre el Rius i l’Alícia i jo, el pare passant de tot i amb la cunyada a la figuera i la mare fent equilibris per mantenir la falsa cordialitat, va transcórrer com era d’esperar. L’únic que semblava estar de bon rotllo era l’Abel. Estrany en ell. A l’hora de les postres ho vaig entendre.

414

El meu germà es va alçar per prendre la paraula.

—Un moment d’atenció —va demanar mentre feia donava copets a la copa de cava amb la cullereta del cafè.

Tothom va parar de fer el que feia, bàsicament aparentar, per escoltar-lo, especialment els Rius que esperaven sentir un discurs patriòtic del seu estil. Fins i tot jo, que de normal hagués passat d’ell, li vaig prestar atenció perquè alguna cosa em deia que el que diria seria interessant.

—Ara que hi sou tots vull afirmar amb total rotunditat que... —va fer una pausa que va cridar encara més la nostra atenció— ... que n’estic de tot i de tothom fins els pebrots.

Contrastant amb la cara d’astorament tant de Rius com de Prats a mi em va donar per celebrar la seva solemnitat amb aplaudiments i un “Bravo!” ben alt.

L’Abel va continuar el seu discurs.

—Estic fins els pebrots de viure amb una dona a la que estimo però que només està pendent del què diran, que el meu fill s’anomeni Francisco en honor d’una mòmia sepultada en un mausoleu gegant, de treballar en una feina que no m’agrada, d’anar contra la meva família per poder riure-li les gràcies i seguir-li el rotllo a uns sogres que no suporto, però per sobre de tot estic fins els pebrots de... —Arribat aquell moment pels nervis, pel discurs o perquè tenia la gola seca es va aturar i jo li vaig omplir la copa que es va beure d’un glop esperonantlo que acabés.— ... per sobre de tot estic fins els pebrots d’aparentar el que no sóc. No sóc un mimat de merda ni un fatxa anticatalà com els meus sogres. Sóc un nacionalista català com els meus pares i un independentista més com el meu germà i ja ha arribat l’hora que em tregui la careta —i va rematar amb un “Visca Catalunya!” que jo vaig arrodonir amb un “Lliure!”.

Després de molt de temps els meus pares recuperaven un fill i després de més de trenta anys jo tornava a tenir un germà.

Ni cal dir que el dinar va acabar com el rosari de l’aurora, res estrany en les nostres trobades, però per un motiu diferent al que estàvem avesats. La cunyada va patir una crisi d’ansietat després de l’ansietat del meu germà per generar una crisi. Els Rius es van cagar en tot i van retreure-li al meu germà tot el que havien fet per ell i el van amenaçar en deixar-lo amb una mà al davant i l’altra al darrere.

—La cabra siempre tira al monte —va dir el vell Rius que no se’n sabia avenir i estava com una moto.

El pare el va abraçar sense dir res i la mare plorava perquè per fi podia reprendre la relació mare-fill que les idees, els calés i els Rius

415

havien estroncat. L’Alícia omplia les nostres copes per celebrar els collons que havia posat el meu germà per animar una trobada d’allò més ensopida. Jo, simplement el vaig felicitar per haver tingut el valor de cridar als quatre vents que l’Abel era com era i no com volia ser o com volien que fos. Coneixent-lo reconec que li devia costar un ou prendre aquella decisió doncs ficats en una balança els pros de la seva decisió pesaven molt menys que els contres. Deixaria de ser el cap de l’empresa Rius i potser l’estimat gendre i això suposava que el deixarien com si fos un drap brut i sense un ral i molts dels que li reien les gràcies ara li girarien la cara. Temps feia que no sabia el que era això si és que mai ho havia sabut. Per sort per a ell, jo el podria ajudar perquè estava passant pel mateix.

Tot i els meus mals auguris, potser el meu germà a la fi no estaria tan fotut, perquè al final d’aquella entranyable trobada familiar una cosa faria canviar el futur del meu germà i potser el nostre.

—Au, va, agafa el Francisco i anem nena. De moment vens amb nosaltres a casa mentre el teu pare fa el que hagi de fer per desempallegar-se d’aquest poca pena —va dir la senyora Rius a la seva filla per dirigir-se després al meu germà mirant-se’l amb cara de fàstic.— Mort de gana! No tornaràs a ser mai més res.

El patriarca Rius no podia marxar tampoc sense proferir alguna amenaça cap al meu germà.

—Et teníem com un fill i ara ens fas això? Estigues segur que demà mateix faré tots els tràmits amb els meus advocats pel divorci i perquè et facin fora d’aquesta casa i et deixin ben pelat. Ah, i per aconseguir que t’acostis el menys possible al meu nét. Acabaràs a sota un pont.

Allò era un assetjament en tota regla i l’Alícia i jo ens vam mirar per intervenir, però no ens va caldre.

—Si de cas acabarem tots a sota un pont perquè el que sóc jo, d’aquí no em moc —una refeta Cecília, la meva cunyada i dona del meu germà, es va enfrontar al seus pares.— Mare, tens raó. L’Abel no tornarà a ser mai més res i jo tampoc. Res del que vosaltres volíeu que fóssim. Però serem una família de veritat. L’Abel m’estima i jo també i sí, he estat massa temps una nena mimada i consentida, però sabeu què? Jo també tinc les meves idees i els meus pensaments i no, no tenen res a veure amb vosaltres. I no vull que el meu fill pensi com vosaltres ni que estigui apartat de la vida real, ni dels seus avis paterns ni del futur de Catalunya, amb Espanya o sense. I sobretot, vull que el meu fill, el nostre fill, el Cisquet sigui feliç. En aquesta casa o en una altra, amb diners o sense, l’Abel, el nen i jo serem feliços, us agradi o

416

no. I si vols fer tràmits, farem tràmits, pare, començarem per canviar-li el nom i buscarem una escola pública catalana i de qualitat on matricular-lo.

L’Abel se li va abraçar i davant l’astorament del Rius es van fer un petó de cine i els Prat ens vam sentir orgullosos de la Cecília. En contra de la meva opinió de sempre, des d’aquell dia la vaig trobar fins i tot guapa, amb estil i personalitat.

En un dia els meus pares havien recuperat un fill, una jove i un nét i nosaltres un germà, una cunyada i un nebot.

Potser, a meitat del 2014, començava a canviar la nostra sort i qui sap si també la del país.

Temps després d’aquella agradable trobada familiar, el pare semblava un veritable servei d’ocupació per a parents i afins, el meu germà va entrar a treballar a Reciclatges Prat. La mare estava eufòrica, no havia aconseguit l’ideal propòsit del Prat i Rius i segurament ja mai ho aconseguiria, però tenia la família treballant junta.

La Cecília continuava, laboralment parlant, a can Rius, però guardant les distàncies amb son pare. Malgrat tot, pesaven més els sentiments que els pensaments i com la nena era filla única, el meu germà i família van poder continuar vivint al mateix pis i tot i que una mica més estrets, de butxaca no de metres quadrats, i per tant anaven tirant sense massa dificultats.

Pel que feia a mi, vaig seguir el consell d’en Joan i gairebé vaig oblidar el meu vessant polític recordat només pels més coneguts quan el 9 de novembre vaig fer ús del meu dret electoral i vaig afegir un SÍ rotund a la consulta celebrada aquell dia.

Com era d’esperar, des de l’Estat no van reconèixer el resultat de les eleccions que, tot i ajustades, van donar com a resultat un cinquanta nou per cent a favor del sí i van tenir una participació més que meritòria del seixanta-quatre per cent del cens.

Per contra sí van reconèixer, després del referèndum, que Catalunya estava dividida i es van omplir la boca d’escampar que per aconseguir el resultat final, els organitzadors de la consulta havien deixat votar gairebé a nens de teta, quan l’edat exigible havia estat de setze anys, que havien necessitat de dies en plural per la comtessa, un cap de setmana, i que havien participat ninots de cartró pedra, animals de granja i mascotes i incapacitats. Es veu que els gegants i capgrossos caminen sols, que un gos i un gat són animals que voten i que un paio amb una crossa o un braç enguixat no té capacitat de vot, perquè van tolits. Com aquell dia va ser una festa i hi havia tot d’entitats, no vaig

417

descartar que en segons quines cadenes de televisió no diguessin que va votar també un bastó dels bastoners, un tabal dels tabalers, una faixa dels castellers i una maça dels diables. Ara bé, si compten com un SÍ a mi ja em valen.

El cas és que entre una cosa i altre encara ens va anar bé, perquè la controvèrsia i el resultat va fer que el partit del Govern català i tot l’arc parlamentari independentista anunciés solemnement que, per si de cas amb el referèndum no n’hi havia prou, l’any vinent es convocaven eleccions al Parlament i no serien unes eleccions qualsevol.

L’Onze de Setembre del 2015 es celebrarien democràticament eleccions plebiscitàries amb el clar propòsit, a poder ser per majoria absoluta, de fotre el camp.

Celebraríem “la Gran Diada”.

No sabia, aleshores, que aquelles eleccions dictarien el meu esdevenir i el del meu petit país.

418

Totes les causes justes del món tenen els seus defensors.

En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.

Lluís Companys

Capítol 27 Arran del referèndum i la convocatòria d’eleccions, la gent estava força excitada però, personalment, tot plegat a mi ja començava a cansar-me.

En companyia del meu germà, amb qui començava a avenir-m’hi, havíem modernitzar una mica la nau del Prat i havíem aconseguit nous clients fet que demostrava que la distància entre sentiments nacionals s’escurçava fàcilment quan s’hi unien interessos econòmics.

I era possible perquè en el negoci havíem aconseguit ajuntar contactes meus, declaradament independentistes, amb contactes del meu germà, declaradament espanyolistes, que no tenien cap problema en aliar-se per invertir en un equipament que aconseguia, de forma gairebé automàtica, separar el coure, altament valorat, d’altres materials al desballestar vells electrodomèstics.

Definitivament aquell equip demostrava, empíricament, que la separació genera beneficis.

Era al despatxet de la nau ordenant factures quan em va sonar el mòbil.

—Albert. Aquesta és la nostra oportunitat —era en Joan qui em trucava.

—La nostra oportunitat de què? —jo no sabia de què em parlava.

—De netejar el teu nom, donar-los pel cul i tornar a la política. I potser desvetllar-ho tot. Què et sembla?

—Què vols que em sembli? Que no sé què t’empatolles.

Sense pecar de cregut podia afirmar que no sóc tan burro com per no entendre’l però amb el que m’havia dit, jo no entenia res i així li vaig fer saber.

—Bé deus saber que s’han convocat eleccions, no? I quines eleccions! —em va dir.

Potser en Joan sí que pensava, amb aquell comentari , que jo era tan burro.

419

—Cony!, si no es parla de res més.

—Doncs per això mateix. Ens hi presentarem.

Aquell home aconseguia sempre sorprendre’m. Què volia dir amb “ens hi presentarem”? Per sort m’ho va aclarir.

En Joan volia formar, amb mi com a líder, una agrupació d’electors per concórrer a les properes i decisives eleccions. Ho tenia tot previst.

Havia contactat amb un diari de caire clarament catalanista que tenia molta demanda i per tant molta difusió, que volia un canvi en tota regla. A més m’havia confessat que el seu director m’havia seguit en la meva breu carrera política i que em professava certa admiració.

Vaja, que era una aposta segura per promocionar-nos.

També em va comentar que fora bo que reprengués el contacte amb el meu amic Jaume, per a mi només conegut, el jove indignat que em va informar del sòrdid succés del xofer d’autobús.

—N’hi ha molts com ell i ens anirà bé que els tinguem en compte fitxant un dels seus. A més ens aniran de conya com a voluntaris perquè segur que molts, per no dir tots, són aturats i tenen molt de temps lliure.

—I els calés? Tu saps el que costa una campanya electoral? —li vaig dir perquè el vaig notar molt emocionat i segur que amb allò no hi havia pensat.

—Ja hi he pensat —em va respondre. Merda!, no el podia enganxar.

—I què has pensat?

—He pensat en diferents coses, t’explico. En primer lloc he calculat quants calés ens caldrien per fer quatre actes amb cara i ulls, pels cartells electorals i per la propaganda electoral. En segon lloc he pensat en obrir un projecte de patrocini a la xarxa vinculat al teu blog perquè qui vulgui faci la seva aportació per cobrir aquestes despeses juntament amb les quotes dels afiliats.

—Quins afiliats? —li vaig preguntar.

—Els molts que voldran formar part del nostre projecte. Quin projecte és més lloable que un millor futur per a Catalunya i per als catalans?

L’amic Joan estava eufòric i va seguir explicant-me el seu pla.

—En tercer lloc, crearem una mena de barreja de banc de temps i d’idees en el que intercanviarem propostes dels ciutadans per incloure en el programa electoral, que siguin raonables, és clar, a canvi del seu temps i els seus recursos. Per exemple, una impremta que ens pugui

420

fer els cartells, una empresa de càtering per als refrigeris dels actes, algú que tingui un local i ens el pugui cedir, no ho sé. Es poden fer moltes coses, però crec que amb vint mil euros, com a molt, ja fem.

—No ho veig gens clar.

—Doncs jo ho veig claríssim.

Vam quedar a veure’ns i madurar-ho. Calia parlar-ho més tranquillament.

Com ja era tradició en les nostres trobades i aquell 6 de desembre, dia de la Constitución Española, del 2014 no va ser diferent i la seu provisional on es generaria la llavor del nostre projecte polític va ser, de nou, l’Avenç.

Essent, en Joan, com era, de Barcelona ciutat i amb els establiments que a la gran ciutat hi havia, no sé perquè sempre volia vindre al bar municipal d’Esplugues.

—No he vingut sol —em va dir quan va arribar i era evident doncs venia acompanyat d’un home gros, amb barba i vestit amb colors cridaners de l’edat del meu pare.

—Et presento en Sebastià Fortuny, redactor gràfic, reputat i premiat fotògraf de premsa i cofundador i director del diari Actual.

—I admirador teu, Albert, i defensor del vostre immediat projecte —va afegir el tal Sebastià mentre m’oferia la mà i rematava—, encantat de tornar-te a veure.

—Encantat —vaig respondre amb evident cara d’astorament per la cordialitat i familiaritat amb la que em tractava aquell home i especialment perquè no entenia el seu “encantat de tornar-te a veure”, ja que per a mi aquell era el primer cop que ens veiem.

Vam seure en una de les taules de dins, de les de més al fons, en un costat en Joan i el Sebastià i davant per davant l’Alícia, que m’havia acompanyat, i jo.

—Abans no entrem en matèria, què fan els teus pares? Fa temps que no veig el Pere i la Valèria —va dir amb total normalitat el director de l’Actual davant la sorpresa també d’en Joan.

—Coneix els meus pares? —li vaig demanar.

—Parla’m de tu si us plau. I sí, conec els teus pares. I a tu també i des de fa més de quaranta anys.

—Com és això?

Em va respondre amb una altre pregunta.

—Has vist algun cop les fotos del casament dels teus pares?

—Sí —vaig respondre-li mentre l’Alícia feia una rialla recordant l’àlbum fotogràfic que també havia vist i que era digne d’esment.

421

—Dons les fotos les vaig fer jo. Era quan començava. Quin casament! Tu també hi eres. Conec els teus pares des de jovenets. Quins temps. Fa temps que no veig en Paulino, i el Martí, pobret, es va morir fa anys. A qui vaig perdre la pista va ser a la Remei, vaja una. No sé què se n’ha fet d’ella.

—La Remei, jo no la vaig conèixer però sé que és qui em va parir i pel que també sé, es va morir al néixer jo.

—Sí, m’ho havien dit, però no em quadra —va dir.

—El què no et quadra? Que em va parir o que es va morir?

—Que et va parir ho sé del cert i que va desaparèixer, també. El que no em quadra és que es morís, pobre. Juraria que la vaig veure fa molts anys a Caldetes, però no em facis cas. Deixem els vells temps i mirem endavant que és el que ens interessa.

En Sebastià va tallar la conversa sobre records antics per tornar al moment on érem, fet que van agrair tant l’Alícia com en Joan, però que a mi em va deixar un xic amoïnat. Hauríem de reprendre en un futur la conversa sobre el passat.

—Això mateix, anem per feina —va dir en Joan per passar a exposar el seu pla més minuciosament i poder explicar quin paper hi jugaríem cadascun i, en especial, en Sebastià i el seu Actual.

Jo havia de ser, en condició d’independent com la resta, el líder i cap de cartell i per tant presidenciable en les properes eleccions.

Per tal que la llista fos lluïda, s’incorporaven com a membres destacats en Joan, com a assessor de campanya; l’Alícia, com a colíder; en Jaume, encara sense definir en qualitat de què i més membres a qui fitxar durant el nostre procés d’afiliació mitjançant una mena de càsting. En Sebastià, en condició d’aparent mitjà independent es mantindria al marge, però ens posaria un empleat seu del diari, que havia començat treballant com a becari, perquè l’anés informant i fes de cap de comunicació.

En Joan va proposar també incloure l’Andreu, hi vaig estar d’acord, i en Sebastià va proposar incorporar el meu pare, per amistat més que res i “perquè és de la ceba”, segons va dir, i tot i que no hi vaig estar d’acord, vaig acceptar.

—Ja saps com és, més val tenir-lo controlat —em va suggerir l’Alícia.

Posats a fer, jo també vaig dir la meva i vaig proposar integrar en l’equip el meu germà, ja que darrerament teníem molta sintonia. Un cop tots d’acord, vam parir el calendari d’accions immediates.

—Primer punt. Nom del partit —va dir en Sebastià.

422

—Agrupació d’electors —vaig matissar.

—Tant és, però el que és important és que en comencem a parlar i li diguem pel seu nom. Que la gent se’l vagi fent seu.

Ens vam encallar perquè o cada un deia un disbarat o no se’ns acudia res. Sort d’en Sebastià, que tenia taules.

—Proposo que ens diguem, bé us digueu, que a mi no se m’hi ha de relacionar amb vosaltres, alguna cosa així com Nacionalistes Independentistes o Independents. »Millor Independents. Queda bé perquè sou nacionalistes, això està clar, i sou independents per partida doble. Independents perquè no depeneu de res ni de ningú, sobretot políticament parlant, i independents perquè voleu ser independents d’Espanya però sense el terme independentista, un pèl radical, tot i que també s’entén.

—Nacionalistes Independents. Sona bé, m’agrada —va exclamar en Joan.

—A mi també —l’Alícia hi estava d’acord.

Partint de la base que allà no hi havia ningú més, jo em vaig abstenir, i com ens consideràvem una formació totalment democràtica, per majoria vam adoptar aquell nom. Ja que estàvem inspirats vam parir també el nostre lema, aquest va ser idea meva, i era bo perquè tant és podia referir a nosaltres com a formació política com a la ciutadania catalana en general.

Ens presentaríem a les eleccions amb el nom de NI, Nacionalistes Independents, i el lema de campanya: “ser independents només depèn de nosaltres”.

Iniciàvem, doncs, la cursa electoral. Entre la Puríssima i Carnestoltes, passant per Nadal i Sant Esteve, se’ns va girar feina de valent. En primer lloc havíem de parlar amb tots els integrants de l’equip que encara desconeixien que ho eren, com ara el meu pare o el meu germà.

Amb el pare va ser fàcil, temps feia que estava ociós i xalava per sentir-se útil, i com era una persona de fer sempre propostes va proposar, passant-se totalment pel forro la regla no escrita que mai un convidat en porta un altre, integrar a la nostra plantilla la mare, la Valèria. Au va! Ja no en ve d’un!

Estaven tan engrescats que, aprofitant que els llogaters que hi vivien havien marxat, van deixar temporalment la Costa Brava, i van instal·lar-se al pis que la tieta dels llegums li havia deixat en herència a la Valèria al barri de Collblanc.

—Així estarem més a prop i en estalviarem viatges i peatges —va explicar el pare i no li mancava raó.

423

L’Alícia, el pare, l’Abel i la Valèria. Tenir tota la família en un hipotètic govern no m’acabava de fer el pes, però una mare és una mare, i ja no venia d’un.

Amb el meu germà la cosa va anar diferent.

—No sé si vull ficar-me amb més merders de política —em va deixar anar l’Abel quan li vaig proposar.

—Més merders? Quins merders? —li vaig preguntar, perquè em va donar la impressió que em donava la resposta d’una persona que estava escarmentada.

—Quan t’ho expliqui ho entendràs —em va dir.

M’ho va explicar i jo no me’n vaig saber avenir.

—Recordes el discurs del dinar amb els sogres on vaig vomitar-ho tot?

—Sí —li vaig dir. Aquell dia es va treure la mascara que jo pensava era la seva cara.— Ja no podia més però no només perquè portava molt de temps fingint el que no era, que també, sinó perquè hi havia una raó perquè fingís.

—No sé de què em parles.

—Saps que jo vaig conèixer en Granera, oi?

—Sí, suposaves que era de la mateixa corda que els Rius o que tu, però no era el cas. Ara ja t’ho puc explicar —li vaig aclarir.

—No cal que m’expliquis res. Ho sé tot. Sóc jo el que t’he d’explicar moltes coses. —Va fer una pausa com per rumiar per on començar.— A mi això de la política me la suava bastant, la veritat. Jo sempre he estat menys idealista i més pràctic que tu, ja em coneixes. A resultes de festejar amb la Cecília em vaig posicionar políticament però no per ideals o pensament. Bàsicament va ser per interès i perquè a la Cecília me l’estimo i també perquè una bona posició, els calés i una vida còmoda, per desgràcia, et condicionen.

—Ho entenc, però no ho comparteixo, continua —li vaig demanar.

—Al principi ja m’estava bé. M’envoltava de gent important de Barcelona i de Madrid, com en Granera, i quedava com el gendre perfecte davant els sogres fent un paper que no era el meu, però que em resultava productiu.

—Fins aquí encara no m’has dit res que no sàpiga.

—Ara ve el millor.

—Doncs tira perquè no veig on vols arribar —el meu germà quan vol s’enrotlla massa.

—En una trobada a Barcelona amb membres del govern de Madrid, on també hi era en Granera, vaig veure que el tema català se’ls comen-

424

çava a anar de les mans. Ja saps la dita “la cabra siempre tira al monte”.

I jo, per moltes comoditats que aconseguia, va arribar un moment que vaig pensar que allò ja passava de taca d’oli. Suposo que en Granera m’ho devia veure a la cara, en especial tenint en compte que com jo era allà es van cebar i de quina manera amb tu. Em vaig mossegar la llengua, però me’n vaig adonar que no aguantaria massa sense engegar-ho tot a dida.

—És difícil anar contra un mateix.

—Sí, però vaig aguantar el tipus amb tothom tret d’en Granera que en aquell mateix acte i, tenint en compte la nostra llarga estada a Madrid per anar la Cecília a parir, dissimuladament em va citar una tarda en el Círculo Ecuestre on passaríem desapercebuts i no aixecaríem sospites.

—Per què havíeu de passar desapercebuts i no aixecar sospites?

—Perquè allà, em va dir sense embuts que sabia de quin peu calçava jo i em va explicar que tots dos fèiem el mateix número de peu.

—Vaja que tots dos us vau destapar.

—Exactament, però això no és tot.

Encara hi havia més. Frissava per sentir-ho.

—En Granera em va gestionar una trobada secreta amb membres del Govern català on ell també hi seria.

—Això em sona. La vau fer?

—I tant, però sense ell. No hi podia ser perquè el mateix dia va coincidir concretament amb el seu enterrament. La trobada vam tenir-la en un hotel de cinc estrelles de la Diagonal de Barcelona.

El meu germà i jo havíem anat a petar al mateix lloc, el mateix dia i amb la mateixa gent, probablement amb el mateix propòsit.

Si en aquell moment m’haguessin pessigat no me n’hagués sentit.

El meu germà em va explicar com li van detallar el pla. Segons aquella gent, la sobtada mort d’en Granera els havia desbaratat els plans i havien de substituir-lo per algú ben posicionat per tal d’estar al cas de qualsevol moviment i estar-ne preparats.

Com el meu germà no tenia les conviccions tan arrelades com en Granera el van convèncer apel·lant a la necessitat de tenir algú a dins per protegir-me a mi.

El nou Granera seria des d’aquell dia i en aquell lloc, un hora abans que hi arribés jo, el meu germà Abel. Aquest fet jo no l’havia de conèixer, perquè es veu que era important que així fos per la meva seguretat.

Impressionant!

425

—La qüestió és que després aquests mateixos membres importants del govern, en part gràcies a la meva bona tasca, no van tenir cap problema en llançar-te a les feres i fer-te menjar tot el marró. Jo ni sabia, ni podia aguantar aquella mentida i vaig intentar sortir-me’n però, un cop emmerdat, és molt difícil. Què t’he de dir!

—I tant. Però ara, en quina situació estàs? —li havia de preguntar per saber quina era.

—Sóc fora. Vaig pactar sortir-me’n un cop s’hagués resolt tot el merder del cas Granera, que va ser quan van desmentir qualsevol possibilitat que no hagués mort de forma natural, com ja saps. Per deslliurar-me públicament de la meva tapadora, i per evitar que els que m’havien reclutat em tornessin a emmerdar, vaig explicar als quatre vents el meu canvi d’ideals començant pel meu discurs el dia del dinar.

Vaig buidar el pap.

—I no només el pap —li vaig aclarir.

Només per tot pel que ens havien fet passar, uns i altres, valia la pena concórrer en aquelles eleccions. Havíem d’acabar amb accions com aquelles, havíem d’aconseguir que tothom sabés que no tot s’hi val i que hi ha maneres diferents d’assumir el poder i de fer tirar endavant un projecte engrescador.

El meu discurs va aconseguir que, formalment, l’Abel acceptés formar part d’aquell projecte. Hi havia hagut, a més de la seva acceptació, una altra cosa bona en tot allò. Les falses diferències entre nosaltres havien esdevinguts una veritable unió entre germans. Ens vam abraçar i aquella abraçada ens va fer adonar que ens estimàvem més del que mai havíem demostrat.

Dues preguntes però ens vam fer arran de la nostra conversa, i només una resposta vam trobar en aquell moment.

Quina ment malaltissa podia idear un pla tan maquiavèl·lic, fer que morís gent innocent i implicar i posar en perill gent anònima per una causa potser no tan noble?

I per què nosaltres, per què la nostra família?

El meu germà i jo hi vam estar d’acord, la resposta a la primera pregunta era clara.

Sens dubte, es tractava de la ment malaltissa de la senyora Palou.

Una setmana després de la meva conversa amb l’Abel, i de saber més en un dia que en vint anys de la seva vida, els membres fundadors vam registrar formalment el nostre partit o agrupació d’electors, fet que ens atorgava oficialment el dret de poder concórrer a les eleccions del 2015. Mitjançant l’informàtic de l’agència vam engegar el nostre

426

web, incorporant el banc de temps i d’idees, la possibilitat d’afiliació, una mica d’informació del nostre partit (poca) i l’opció via internet que cada visitant es proposés voluntàriament per entrar a les llistes.

En la mateixa web vam convocar durant la setmana de després del pont de desembre en dies alterns i hores convingudes, en concret els dilluns i dimecres de nou a dotze i el divendres de cinc a set, el procés presencial d’afiliació i integració de membres electes anomenat “càsting de llista”.

Com si d’un concurs de televisió es tractés, abans de l’hora del primer dia a la porta de Looking Fashion ja hi havia una cua de cal Déu.

Ho vam fer allà perquè, per seguretat i per curiositat, en Joan havia instal·lat càmeres i micròfons espies en diferents indrets del seu local, fet que ens proporcionaria la possibilitat de revisar posteriorment les diferents opcions que ens arribessin.

Quatre condicions vam fixar per optar a formar part de les llistes del NI: 1. Ser nacionalista i declarar-se a favor de la independència de Catalunya.

2. Estar fins els pebrots.

3. Ser major d’edat.

4. Pensar una proposta per incorporar al nostre programa.

L’objectiu, tan per internet com en el càsting, era aconseguir que almenys triéssim, entre diferents opcions, els millors possibles que encaixessin amb el nostre tarannà per acabar de confeccionar les llistes i el nostre programa.

La Rosa, la recepcionista de l’agència, anava de corcoll donant numerets adhesius per tal que només ella sabés a quin nom corresponia cada número i nosaltres decidíssim, sense cap prejudici previ i mantenint a priori una total confidencialitat, la idoneïtat del candidat.

Els números els donava de dues xifres i saltejats per aparentar major nombre de persones. L’escenografia era la sala de reunions, on prèviament havíem enretirat la taula i quatre cadires on seuríem nosaltres, l’un al costat de l’altre mirant cap a una cadira buida on s’asseuria el candidat.

Vam pactar, per no allargar massa, que en Jordi seria el líder de l’entrevista i la resta podríem fer només una pregunta i que, a poder ser, cada entrevistat no ens ocuparia més de deu minuts.

A les nou hores, cinc minuts i vint-i-dos segons va entrar el primer.

Era un home gran, amb els cabells esvalotats i aspecte de geni despistat que ens va dir que estava jubilat i que buscava alguna ocupació

427

perquè la petanca no li acabava de fer el pes. Ni a ell ni als que jugaven amb ell, doncs com era físic perdia molt de temps calculant la força i la paràbola que havia de fer al llençar la bola per acostar-la al bolig.

No semblava el candidat ideal, la veritat.

Quan li vam demanar quina seria la seva proposta electoral ja va ser definitiu.

—Jo proposo redactar una llei orgànica per limitar la velocitat de la llum.— Com ens va veure cara de pensar quin disbarat estava dient, ho va matisar.— Velocitat variable, això sí.

Li vam agrair la seva aportació i el vam acomiadar amb un “ja li direm alguna cosa” que en aquests casos significa “no ens interessa”.

Van anar entrant diferents persones, per no dir personatges, alguns dels quals van deixar anar perles de propostes que no tenien rebuig.

Un va proposar que, donades les circumstàncies, i per reduir l’atur la gent anés a treballar només un dia a la setmana i així pogués treballar tothom i que s’anés rotant per no fer sempre el mateix dia. Un altre, aquest molt místic, ens va explicar que la crisi i la desesperació de la gent era només una qüestió d’actitud i que calia ser positiu. Aferrantse a aquest pensament i al lema optimista de “demà comença un nou dia” va proposar-nos que es canviés l’hora per tal que cada dia es fes de dia dos cops. D’aquesta manera el temps de desencís s’escurçaria. Una noia que havia fet magisteri, i alternava estar a l’atur amb fer d’interina amb sous retallats, va fer una proposta interessant. Tots els funcionaris, ministres i polítics implicats en les reformes de la llei d’Educació, donada la seva inutilitat, s’haurien de reciclar anant a classes, això sí, a l’escola pública i el sou, retallat per suposat, se’ls pagaria amb corticoles. Aquesta proposta ens la vam apuntar.

I un altre, aquest és bo, va proposar que donat que la gent estava més que farta de tot l’estament polític, i per tant ningú es mereixia el seu vot, que es votés en blanc i que els vots blancs computessin ficantlos en una bossa i una mà innocent els anés repartint a l’atzar entre tots els partits que es presentessin. Podria sortir un arc parlamentari d’allò més lluït que acabés amb les majories i potser pitjor del que hi havia no seria. La vam considerar doncs al final la governabilitat d’un país, vist el vist, ja era com una loteria i fet i fet valia més fer-ho bé.

Però el candidat que més ens va impactar va ser la senyora Virgínia, una àvia de setanta anys amb les idees molt clares.

—Jo no vinc per entrar a cap llista ni per formar part de res. Vinc per reclamar el que, en la meva opinió, és de justícia —ens va dir només entrar.

428

—Vostè dirà —vaig demanar-li.

Va començar el seu parlament.

—Jo sóc pensionista, com hauran suposat donada la meva edat. I vostès pensaran que el que vull proposar és que s’apugin les pensions. És veritat, però no pel que vostès es pensen.

Nosaltres fins aquell moment encara no pensàvem res.

—Tinc una filla i tres néts que des de fa un any les passen magres, molt magres. »Si han pogut sobreviure fins avui és gràcies a la meva pensió. Els meus néts mengen perquè jo els compro el menjar i cada cop els puc comprar menys. Només demano, i vostès potser ho poden aconseguir, que les pensions s’equiparin a la càrrega familiar del pensionista, perquè amb la meva, de quatre-cents euros per exemple, mengem quatre i està calculada perquè només mengi jo i poc. —Casos com els d’aquella dona ja es donaven a cabassos.— I si això no ho poden garantir, almenys garanteixin que mai cap nen es quedi sense menjar un plat calent al dia. Vostès saben el que és que el meus néts no puguin sopar o no puguin esmorzar si no és perquè estiro la meva pensió? Se’m cau l’ànima als peus. No s’hi vulguin trobar mai. —El que ens va dir aquella dona, mentre ho explicava li queien les llàgrimes, ens va deixar trasbalsats. »Prometi’m que inclouran, almenys, el ferm propòsit d’aconseguir que mai cap nen passarà gana i jo els votaré —li vam prometre perquè ens ho vam prometre a nosaltres mateixos.

El darrer en entrar aquell matí va resultar ser el número trenta-tres (“Com els meus collons!”, diria el pare).

Era un home de la meva edat, maldestre i amb una cara de difícil definició que tirava cap a lleig i brutejava una mica.

—Segui, si us plau —li va indicar en Joan.

—Gràcies —va dir mentre ho feia.

—Per què vol entrar a les llistes del NI? —va ser la primera pregunta.

—Perquè sense tenir massa estudis pel cap baix dec ser ja doctorat en economia aplicada. No saben el que he d’aplicar-me en l’economia familiar perquè ens arribi a final de mes amb el que guanyo fent de mosso de magatzem.

Tot i que parlo un altre idioma a part del català, em refereixo al castellà, es poden creure que encara no he guanyat mai un sou digne?

Sobrevisc amb la dona i dos fills en un pis de protecció oficial i l’única llista de la que he format part, en repetides ocasions, és la llista de l’atur. Com comprendran, n’estic fins als collons.

429

Aquell paio complia perfectament amb el perfil que cercàvem.

Semblava preparat i tenia ganes de canviar amb la seva vida perquè n’estava tip. Potser estàvem davant del proper conseller d’Economia.

—I creu que militant al NI podrà canviar res de tot això? —aquesta era bona.

—Potser no, però tocant-me la polla tot el dia tampoc canviaré res i en canvi tocant-li els ous al sistema potser sí i pel que sé de vostès, que és res, tinc més possibilitats d’aconseguir-ho que amb qualsevol altre partit, sabent el que sé d’ells. És una qüestió de prova i error i de probabilitats d’encert, i amb la resta el tant per cent és zero. Estadística pura.

Després d’aquella dissertació vaig prendre el torn de pregunta.

—Quina proposta política afegiria en un hipotètic programa?

—En tinc moltes, però dues de bàsiques. La primera, fer una llei que impedeixi que en un parlament hi hagi mai majoria absoluta. No es pot permetre que pocs prenguin decisions que afecten a molts i ningú els hi pugui discutir.

—Bona, i la segona? —li vaig preguntar.

—La segona hauria de ser prometre que mai complirem el que prometem. Ja ens han enganyat prou. És l’única manera de no prometre res i és l’única promesa que tot polític pot complir.

Ens vam quedar acollonits. El trenta-tres tenia les idees molt clares i era un fitxatge a considerar seriosament.

—Té nom vostè? —volia saber-ne més d’ell.

—Em dic Soria. Ramon Soria.

Després de sentir aquell nom i de mirar-me’l bé me’n vaig adonar.

I tant que era ell! Es tractava del company d’escola d’Esplugues que de nen havíem pensat que el director i la seva senyora havien fet desaparèixer per trinxeraire.

No havia plogut!

Només per recuperar els vells temps i perquè tenia bona pinta, tot i que mala imatge, calia incloure’l en les nostres llistes.

Amb poc més d’un mes ja havíem aconseguit seleccionar cinquanta membres per formar una llista amb cara i ulls i més de cent propostes per al programa.

Hi havia des de noiets i noietes de divuit anys fins avis, com la senyora Virgínia, de més de setanta. També havíem aconseguit finançament, i mitjançant el banc de temps i d’idees teníem gent que ens proporcionava mitjans d’impressió, locals, material divers i la seva experiència tant personal com professional.

430

Havien col·laborat directa o indirectament mestres, banquers, economistes, advocats, filòlegs, mestresses de casa, aturats, indignats, immigrants, músics, actors, comediants, escriptors, periodistes, llauners, manyans, prostitutes, monitors d’esplai, desnonats i tot tipus de voluntaris. A més vam aconseguir, via aportacions voluntàries, disposar d’un fons econòmic de més de quaranta-tres mil euros.

Havíem superat amb escreix les nostres millors expectatives i això, a banda de ser mèrit de tots, havia estat degut a la publicitat que ens dedicava, de forma altruista que no desinteressada, el Sebastià i el seu Actual.

Amb l’inici de la segona quinzena de febrer del 2015, any d’eleccions cabdals, i amb part de la feina feta, havíem d’organitzar formalment un acte.

Tocava doncs posada de llarg. Era l’hora de la presentació oficial del NI.

431

Els savis parlen perquè tenen alguna cosa a dir, els rucs parlen perquè han de dir alguna cosa.

Plató

Capítol 28 Mentre ultimàvem els preparatius per al gran esdeveniment, jo m’havia d’entrevistar amb el responsable de comunicació del partit i organitzador de l’acte, que venia recomanat pel Sebastià.

Ens havíem de trobar en un magatzem, molt gran, del carrer Nou d’Esplugues que ens havia cedit un dels nostres mecenes però que s’havia d’endreçar, doncs duia temps tancat.

I encara gràcies, perquè vam intentar infructuosament que ens cedissin les instal·lacions esportives del poble, però el grup municipal que governava va al·legar que el parquet estava acabat d’encerar i per tant hi havia un alt risc de relliscades.

Era clar que es tractava d’una excusa per no deixar-nos-el perquè a més a més la relliscada la va tenir un regidor a qui se li va escapar que no es prestarien a cedir serveis municipals per fomentar arengues polítiques de grups opositors al govern local, o sigui, ells.

Quan vaig tenir davant al nostre cap de comunicació i després de saludar-lo vaig pensar que el coneixia i així li vaig fer saber: —Perdona però ens coneixem, oi?

Semblava que li feia vergonya admetre-ho.

—Sí —va dir sense més explicació.

Per ser cap de comunicació es comunicava fatal, perquè gairebé no obria boca.

—Recordes de què? —jo estava intrigat. Són aquelles situacions en les que saps que el coneixes d’alguna cosa, però no saps de què i t’encaparres de tal manera que no pots pensar en res més.

—De Vitalis —va dir fluixet.

—Com? —li vaig demanar alçant la veu perquè ell fes el mateix doncs no l’havia entès.

—Vitalis —va repetir aquest cop més fort. És clar, era aquell noi que m’havia intentat encolomar els productes d’aquella ensarronada de feina que abans li havien encolomat a ell. I tant!

432

Les coses no li havien anat molt bé, de la feina de Vitalis no va treure’n res, tret de gastar-se els quartos i a més aquella societat piramidal havia estat tancada per la policia perquè els que manaven havien estat detinguts per estafa.

Com que el jove a banda d’intentar vendre pedres del Mont Ansha, havia estudiat periodisme i un oncle seu era conegut del Sebastià, mitjançant una endollada en tota regla, va entrar com a becari primer i com a redactor adjunt després del diari Actual.

No es podia afirmar que hagués prosperat massa si el seu colofó professional havia d’estar ser el cap de comunicació del nostre novell projecte polític.

Després d’una intensa setmana de feina en la que vam haver de demanar ajut a militants i simpatitzants per adequar el local, preparar un discurs de programa i assegurar que tot sortís com havia de sortir, tot era a punt.

Tanta responsabilitat i tanta feina a tothom els feia anar de corcoll, però a mi el que em va fer anar de corcoll van ser dues coses.

La primera: aguantar l’Antonio, que mitjançant el meu pare s’havia assabentat de l’existència del NI i de la imminència de l’acte i, tant si com no, va voler estar sempre al meu costat per si de cas em calia un cop de mà.

Quan l’Alícia el veia es buscava sempre una excusa per no trobarse’l.

—No puc amb ell —em deia quan jo li feia notar que era força evident que l’evitava.

—Per què? És molt pesat, sí, però pobre home. Té més de setanta anys, em fa una mica de pena i és com de la família —jo la intentava convèncer perquè se’l mirés amb uns altres ulls. Em sabia com greu el posat de l’Alícia.

—No sé per què. No ho sé, però aquest home té alguna cosa que no m’agrada. No el suporto, em sembla fals i mala persona. Fes-me cas, com més lluny millor.

La segona va ser que el meu pare va insistir que, comptant que després dels parlaments hi hauria piscolabis i música, incorporéssim al repertori el ball del fanalet.

Una mica de festa em semblava bé, era com un reclam, però el fanalet em semblava una cosa molt hard i més aviat carrinclona.

—Tinc un deute amb la teva mare i avui el vull saldar —em va dir com argument irrefutable per deixar clar que era innegociable el seu suggeriment.

433

Amb més gent del que donava l’aforament del local, que sent honest no complia estrictament les mínimes normes de seguretat, amb més de deu agències de premsa acreditades, la presència de membres d’altres partits, que volien saber de primera mà de què anàvem i amb els ideòlegs, entre els quals em trobava jo, quan eren exactament les dinou hores i deu minuts del dissabte 28 de febrer del 2015 vam donar, metafòricament, el tret de sortida a la nostra aventura.

I gairebé va ser literalment, perquè un nét del Sebastià va fer esclatar un petard que ens va espantar a tots i a més d’un se li va passar pel cap la possibilitat d’un atemptat.

Superat l’ensurt en Joan va encetar l’acte.

—Bona tarda a tothom i benvinguts a la presentació de Nacionalistes Independents. Un partit polític acabat de néixer, format per una agrupació d’electors, ciudatans com vosaltres, que té dos objectius clars que es resumeixen en una sola frase. Assolir un futur millor en una Catalunya Independent. Un partit sense passat, i això és bo, amb un present acabat d’encetar, i això és engrescador, i amb un futur amb les coses clares i ben fetes, i això és el que tots volem. Ni més ni menys.

Això és el NI. Els aplaudiments enfervorits que vam rebre devien ser deguts segurament a la correcta educació rebuda pels presents i perquè eren de la nostra corda però també perquè probablement estaven desitjosos d’un nou aire i nosaltres ho érem. El nou aire, però, era també producte d’haver obert finestrals perquè amb la gentada que hi havia i la manca de ventilació artificial l’ambient que es respirava en aquella nau era com de resclosit i ja es veia que a la llarga anguniejaria una mica.

Després d’aquelles paraules, es va projectar una barreja de vídeo i presentació, no havíem reparat en despeses fet pel membre indignat , el company Jaume, que havia superat i amb nota un mòdul de segon grau d’informàtica.

A les imatges hi apareixíem els membres destacats del partit barrejats amb imatges de la situació que estàvem patint.

Ens veiem a nosaltres passejant pels carrers d’Esplugues mentre apareixia una imatge de la bandera espanyola embolcallant-nos amb un text que deia “La unión hace la fuerza. Unidad de España” i cada cop que aquella bandera onejava, deixava veure una noticia d’aquella Espanya que ens tenia ofegats. La bandera s’anava movent i les noticies anaven sortint. Noticies en contra del dret a decidir, de l’espanyolització de l’escola pública, de les retallades, de la crisi, de l’atur, dels desnonaments, dels avis dependents i sense ajut, de la corrupció, dels

434

joves sense feina, de banquers sense escrúpols, de governants sense vergonya, de gent indignada amb dignitat.

Mentre apareixien aquelles imatges una veu en off anava comentant que ens miréssim els uns als altres perquè potser, al nostre costat, hi havia algú amb problemes com aquells.

La gent restava en silenci mentre es mirava de reüll i pensava en la seva sort o la del costat i potser només calia mirar-se a un mateix per veure reflectit en aquell vídeo, talment com en un mirall aliè, un problema propi.

Un canvi de música, un pèl forçat per al meu gust, va fer que la “roja i gualda” es transformés progressivament en una estelada i el vell text es convertís en un de nou: “La força d’estar units ens donarà força per separar-nos” i sota l’estelada va aparèixer la immensa cadena humana amb milers de mans que, de nord a sud, es van unir en la via catalana del 2013.

El silenci anterior va esdevenir cridòria i aplaudiments.

“El que el poble ha unit que Madrid no ho separi” es va escoltar mentre a la pantalla tornàvem a sortir nosaltres l’un al costat de l’altre enfront d’una paret on en Jaume rematava un grafit ja existent amb un “Adéu, Espanya” i el zoom ens engrandia. La veu en off remarcava, a tot volum, el que apareixia sobreimpressionat: El nostre nom “NI” i el nostre lema: “Ser independents només depèn de nosaltres”.

—In-, Inde-, Independència —cridava una gran part dels assistents.

—Ni uns ni altres, manem nosaltres —cridaven uns altres un cop es va acabar la projecció del vídeo.

En l’entarimat, on érem nosaltres amb la meva família en ple, per anar passant el micròfon sense fils a l’hora dels parlaments una agència de models afí ens va cedir, de franc, el servei d’unes hostesses que s’ha de dir estaven molt, però que molt bé, a més d’estar ben dotades en conjunt i molt ben dotada la més alta en particular. Aquest fet no els va passar desapercebut al grup de nois que eren a tocar que es van llençar amb el crit de “ni esquerres ni dretes, que ensenyin les tetes”. Per eliminació dels homes i perquè la meva mare ja té una edat i l’Alícia és de pit petit vaig deduir que aquell crit anava dirigit a elles.

—Un moment d’atenció si us plau —va demanar en Joan tornant a agafar l’ús de la paraula mentre seguia la cridòria.

— Silenci! Un moment si us plau. Si us plau —va insistir.

Finalment li van fer cas i el soroll es va atenuar.

435

—Espanya ens ofega i ens tracta com un drap brut i els que ens han governat Catalunya fins ara ho han permès. Si fins ara no han fet res, perquè ens hem de creure que ho faran a partir de ara?

La gentada tornava a cridar.

—Diuen que ara van de veres. Ens ho volem creure, però no volem que ens enganyin. Tots els que ara diuen que volen la independència depenen del seu passat que els desmenteix, nosaltres només tenim futur. Volem estar-ne segurs perquè no hi ha camí de tornada, només d’anada. Anem cap a l’estat propi. No els deixem que hi vagin sols, no deixem que a mig camí es perdin. Fem que algú els indiqui el camí.

El NI coneix el camí i algú lidera el NI. Aquest algú té nom i es diu Albert Prat Florit —amb aquesta introducció un tant poètica em va introduir i em va cedir el micròfon i amb ell la paraula.

—Prat president, Catalunya independent. Prat president, Catalunya independent —cridava tota la parròquia.

Reconec que en aquell moment em superava la pressió que m’havia traslladat en Joan erigint-me en un nou Messies o en un Moisès guiant el poble cap a la terra promesa.

Jo duia un discurs preparat que sabia no faria servir, com tants altres cops, i per tant vaig fer el que havia de fer. Vaig fer un ràpid repàs de les cares dels que m’anaven a escoltar per intentar deduir què era el que esperaven sentir.

Vaig veure cares d’expectació, de desesperació, d’incredulitat i de frustració, però sobretot vaig veure cares de serenor, de confiança, d’illusió i d’esperança. Cap a ells anava el meu discurs. Una cara però, no m’ho podia creure, sobresortia de la resta.

Al darrera de tot, mig amagada, vaig veure la cara de la senyora Palou.

—En primer lloc vull donar les gràcies a en Joan que és qui va engrescar-me en aquest repte i també a tots vosaltres que sou aquí i als molts que no hi són però que ens han fet arribar el seu suport —amb aquestes paraules vaig començar el meu discurs.— Com alguns sabreu, pocs, vaig participar d’unes eleccions i vaig ser breument diputat del Parlament de Catalunya com a membre independent dins del partit que va guanyar les eleccions i que ara governa, i en vaig sortir escaldat. Com uns altres sabreu, menys, tinc un blog des de fa anys on he intentat descriure el meu estat d’ànim i el del país davant les injustícies a les que estem sotmesos. Per últim altres sabreu, molts, que vaig ser imputat injustament en la mort d’un polític, Eliseu Granera, que potser no era el que semblava ser. Després d’un temps vaig estar

436

temptat de deixar-ho córrer tot i viure la meva vida girant la vista i pensant que qui dia passa any empeny.

—No! No! —cridava el públic.

—No! No ho he fet. No ho he fet perquè m’he adonat que les tres coses per les que em coneixeu estan relacionades i no ho he fet perquè cada dia que passa és pitjor que l’anterior i cada any que s’empeny és un any menys que ens queda de vida. No ho he fet perquè ens mereixem que els anys que ens quedin siguin més sans, més alegres, més feliços, més justos. Ens mereixem que els anys que ens quedin siguin millors. Ens mereixem que siguin els millors anys de la nostra vida.

Ens ho mereixem! Us ho mereixeu! —Els crits i aplaudiments espontanis van fer que em creixés perquè la gent cada cop estava més cofoia pel meu discurs. Vaig continuar per presentar el nostre equip format per família, amics i fitxatges. »Aquesta gent, i jo mateix, que potser acabarem dirigint un país som ciutadans, som persones normals i corrents. Com vosaltres. No pertanyem a cap elit econòmica, ni a cap estirp política ni a cap estament social, ni sindical, ni sectorial. Per això som lliures per fer i desfer d’acord amb els vostres interessos que també seran els nostres. I sabeu per què? Perquè nosaltres no som polítics ni en volem ser. Nosaltres afortunadament no som polítics i en dono gràcies. —Per refermar aquella idea vaig fer ús d’un text que vaig trobar a internet i que vaig versionar mentre revisava el meu blog. »Mireu com és la societat actual: el ciutadà treballa, l’amo explota el que treballen, el poder enganya els dos, els advocats guanyen dels tres, els jutges fallen pels quatre, els rics viuen dels cinc, els fills dels rics vaguegen pels sis, els mercats enganyen els set, la societat estafa els vuit, el govern menteix els nou i els polítics viuen dels deu. I el més important, el cercle es tanca: el ciutadà que treballa, el contribuent, paga per tots! —i com que estava sembrat i la gent eufòrica vaig rematar amb:— Conclusió de tot plegat?: Hem de manar. Perquè qui paga, mana!

El meu discurs, ni que fos per diferent, va calar entre els presents, periodistes inclosos, i el Sebastià ens va assegurar que la nostra presentació seria noticia destacada i tema de l’editorial de l’Actual de l’endemà.

Els discursos van acabar amb un resum dels deu punts mestres del nostre programa electoral: 1. Prometem que no prometrem res. Si de cas proposarem.

2. El membre del govern que vagi en contra de les decisions acordades per la majoria del parlament, se n’aprofiti del càrrec en

437

interès propi o la cagui serà destituït fulminantment i el posarem de caganer en el pessebre de la plaça Sant Jaume.

3. Les eleccions tenen com a principal objectiu la independència de Catalunya i seran plebiscitàries perquè es farà un plebiscit on el poble, la plebe, es pronunciarà.

4. Farem una llei per abolir les majories absolutes per evitar que cap grup parlamentari pugui fer i desfer cap llei no negociada.

Aquesta llei, però, haurà de ser aprovada per majoria absoluta.

5. Deixarem de fer servir el femení i el masculí en les ponències com a forma d’ostentació d’igualtat de sexes perquè és allargar per allargar i a més és un conyàs i una conyassa.

6. Crearem una taxa bancària que cobrarem als bancs dolents, que són tots, i es destinarà al banc de temps i al banc dels aliments, que són els únics bancs bons.

7. Els consellers i responsables de cada àrea podran ser nomenats d’altres formacions, polítiques o no, amb més tradició en el ram. Medi Ambient podrà ser dels Verds, Serveis Socials un tripartit format pels Iaioflautes, el Casal dels Infants i Pallassos sense fronteres i Habitatge serà per a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

8. Tots el membres electes del parlament i càrrecs públics cobraran un sou mínim d’acord amb el mercat salarial més objectius assolits. Per tant, probablement, cobraran només el sou mínim.

9. Els mandats es limitaran a quatre anys, set mesos i vint-i-set dies, que són mil set-cents catorze dies i al president sortint, que no podrà ser reelegit, se li penjarà la americana del sostre del Parlament com a record de la seva retirada.

10. Aquest programa restarà obert durant tota la legislatura perquè els ciutadans hi puguin afegir o treure propostes que es sotmetran a votació en clau parlamentària i podran ser incorporades o retirades en tràmit legislatiu.

Amb aquesta declaració d’intencions i amb tota la gent eufòrica l’orquestra que es va oferir a participar, integrada per la fusió del Jaume i el seu grup de ska, una cobla sardanista i un conjunt de rumba catalana, va començar a tocar “Baixant de la font del Gat” mentre el noi ex-Vitalis i cap de comunicació, en Raül es deia, donava l’ordre de començar amb el piscolabis.

La jornada, a banda de festiva, va ser profitosa doncs vaig tenir l’oportunitat de parlar amb gent de diferent tarannà però amb un tret

438

comú. Tal i com estava tot no es podia continuar i nosaltres érem un canvi bastant definitiu.

—Això és un èxit. Estem que ens sortim. Ja veuràs les enquestes —em va dir en Joan quan vam tenir un moment de tranquil·litat.

—Les enquestes no se les creu ningú. Jo no en faria gaire cas, ni per a bé ni per a mal —vaig voler rebaixar-li l’eufòria. Allò només havia estat un acte d’un dia i ja se sap que una flor no fa estiu.

—Sí, però estem donant esperances. La gent creu en nosaltres. He pensat que per al proper acte seria bo... —en Joan parlava i parlava però jo no l’escoltava.

—On ets? Que no m’escoltes? —em va dir quan es va adonar que jo estava en un altre cosa i no li fotia ni cas.

—Perdona. Estava distret —li vaig dir però no sé si em va escoltar perquè vaig veure que, cansat de mi, marxava a fotre-li el rotllo a un altre.

Jo estava distret perquè no vaig poder evitar veure com la senyora Palou, que amb prou feines havia tastat el cava perquè devia ser més de xampany, parlava acaloradament amb l’Antonio, fet que em va sorprendre. Potser tenia raó l’Alícia i hauria d’anar amb compte amb aquell home.

La qüestió és que a banda d’ella la resta s’ho estava passant molt bé amb l’afartada, la beguda i la música que ni de bon tros era de franc tot i que ho semblés. Tot allò anava a compte dels seus vots.

No sabia com acabaria la campanya electoral ni què en trauríem de tot plegat però l’inici no podia ser millor. Almenys era el que jo pensava fins aquell moment.

En Joan va tornar a agafar el micròfon. Gaudia del seu minut llarg de glòria.

—Un moment d’atenció. Després de la propera cançó i per petició expressa del nostre candidat, l’Albert Prat, teniu a la vostre disposició la compra de fanalets pel simbòlic preu d’un euro amb el que podreu ballar el ball del mateix nom. Animeu-vos!

La mare que el va parir! La meva petició expressa segons en Joan, va ser la mera transmissió de la petició expressa del meu pare i em va tocar aguantar els comentaris ensucrats del tipus “ets un romàntic” o “que és maco” i un altre, aquest més rendible “només per això jo et votaré”, que em va dir una senyora gran.

Amb tot l’enrenou no me’n vaig adonar del que va succeir just abans de començar el ball del fanalet. Per desgràcia meva i dels meus, ho sabria després.

439

El meu pare, que estava vermell com un titot per les emocions del dia, la teca que s’havia fotut i la ingesta de vi i cava, no va notar que per darrere algú se li acostava quan estava fent cua amb la meva mare per aconseguir una fanalet.

—Hola, Pere. Quant de temps!

—Hola —va respondre sorprès i de forma seca a la salutació de la senyora Palou.

—Què vols? —va preguntar-li la Valèria amb un punt de mala llet.

—Volia dir-vos que teniu un fill amb molta empenta, felicitats.

No sé a qui haurà sortit. També us volia dir que s’està ficant en un jardí que és ple de punxes. Si jo fos la seva mare li recomanaria que es repensés això de voler ser president del país. Primer perquè no ho serà i segon perquè el poder és com una gran bossa que sovint és plena de merda i pesa molt. A més, mireu-vos, si feu pena. D’on els heu tret a tots aquests? De la teva deixalleria? I voleu dirigir un país? Creieu-me, deixeu de jugar que això us va gran. A l’Albert li va gran i a més pot prendre mal, no cal que us digui com va acabar tot el darrer cop.

—Ens estàs amenaçant? —va saltar la Valèria.

—Us estic avisant.

—Per què no li fas repensar al teu, de fill?, el gran president del collons, que així ens va. Si el darrer cop va acabar com va acabar va ser per culpa teva, que vas utilitzar i enganyar el nostre fill, però l’Albert ja sap de quin peu calces. Ets una egoista i una envejosa de merda. Tota la teva puta vida ho has estat, fa anys el teu pare ja ho sabia. Ara ho sap tothom —en Pere Prat estava fora de sí.

—Calma’t Pere —la Valèria intentava assossegar-lo perquè ja se li estava inflant la vena.

—No em vull calmar —va respondre i dirigint-se a la senyora Palou va dir-li:— mira, mala puta, si et torno a veure a prop de la meva família o del meu fill et juro pel més sagrat del món que no tornes mai més a cantar ni gall ni gallina. Jo et mato.

—Fes cas a la teva dona i relaxa’t, que t’agafarà alguna cosa —li va recomanar fent ostentació d’un excés de tranquil·litat i control que encara excitava més el meu pare mentre li acostava un objecte a la mare.

—Valèria, té. Ara estem en paus —va dir la senyora Palou que després de donar-li un dels fanalets va donar mitja volta per abandonar la festa.

—Mai estarem en paus tu i jo —va respondre-li la Valèria sense importar-li si l’havia sentit o no per dirigir-se al seu marit que mirava

440

com aquella dona desapareixia entremig de la gentada. Per calmar-lo, perquè l’estimava o perquè sí, la Valèria li va fer un petó al coll mentre li deia a cau d’orella— Au va, ballem.

En Pere Prat va accedir perquè li devia un ball a la seva dona i perquè havia estat idea seva, però després d’aquella trobada i sabent de qui venia aquell fanalet, les ganes que tenia se li havien tret de cop.

Tot era a punt perquè el peculiar conjunt musical, format exclusivament per amenitzar el nostre esdeveniment, comencés a tocar el ball del fanalet mentre les parelles l’encenien.

L’Alícia i jo, amb el nostre a punt i costat per costat del meu germà i la Cecília, estàvem a certa distància dels meus pares però tot i així vam poder veure que el pare no feia bona cara. Massa excessos.

I la música, talment com quaranta i molt anys enrere en un envelat de Festa Major de Collblanc, va començar a sonar.

Les parelles grans recordaven vells temps i les parelles joves imaginaven bons temps agafats un a l’altre intentant seguir el ritme d’una balada romàntica.

La cançó, però, es va acabar abans d’hora. Els musics es van aturar de cop després del crit de la Valèria quan va veure que el meu pare se li esmunyia dels braços i queia tot ell a terra i amb ell el fanalet. De poc va anar que es calés foc.

—Una ambulància. Crideu una ambulància!

De res va servir el meu intent i el del meu germà per reanimar el pare, perquè quan van arribar els sanitaris ja era massa tard. Un atac de cor fulminant talment com li havia passat a l’àvia Caterina, la seva mare i gairebé a la mateixa edat.

Que el pare tenia colesterol i una mica de sobrepès tots ho sabíem però ningú comptava que estigués tan fotut del cor, mai s’havia queixat de punxades tot i que sospitava, i així ens ho havia dit algun cop, que acabaria com la seva mare.

—No ho estava. Aquestes coses normalment no avisen i de vegades quan avisen ja és massa tard —ens va dir el metge, que va venir amb el jutge per endur-se el cos del pare, com per intentar esvair qualsevol sentiment de culpabilitat que ens pogués ballar pel cap.

La mare estava desfeta i no parava de repetir: —Ha estat culpa d’ella. Aquella mala puta l’ha mort —en clara referència a la senyora Palou tot i que el mateix metge insistia que, molt probablement, la culpa havia estat d’una obstrucció en l’arteria coronaria.

Havíem, o almenys jo havia, trepitjat merda. En poc més de dos anys assistiria a tres funerals. El d’en Granera, el de l’avi Anselm i ara

441

el del pare, quatre si comptava també la mort d’en Severo, el xofer de l’autobús.

Directa o indirectament tots tres o tots quatre estaven relacionats o bé amb la política o bé amb la senyora Palou o en totes dues coses, doncs ambdues anaven de bracet.

L’Alícia, que intentava consolar la meva angoixa, va explicitar el que jo pensava.

—Quina merda de vida!

Doncs sí, una puta merda.

El sepeli del pare va ser molt emotiu. Va venir molta gent d’arreu a qui ni coneixia perquè l’Actual va col·locar la notícia en un lloc destacat del diari i a més estava molt lligada, com no podia ser de cap altra manera, a la posada de llarg del NI. En el tanatori d’Esplugues s’hi van ajuntar des de familiars, amics i coneguts del pare, com el Sebastià, el Jordi i fins i tot el Paulino, que pensava que s’aniria a l’altre barri abans que ell, fins a amics, coneguts i companys meus, del meu germà o amics d’amics o coneguts de coneguts a més d’empleats de Reciclatges Prat i de Looking Fashion.

També van anar passant membres destacats de la política com el president i la senyora Palou que potser per un cert sentiment de culpa estava força afectada, afiliats, seguidors i simpatitzants del nostre partit, periodistes i gent anònima o simplement curiosos.

Com era el seu desig el fèretre va sortir cobert amb la senyera de l’àvia i l’estelada cosida amb la vella màquina de cosir que també estava dipositada sobre la tapa de la caixa, més o menys a l’alçada del que devia ser el pit del pare.

L’estelada, el pare i la vella Singer serien introduïdes al nínxol familiar on era l’àvia Caterina.

Que tanta gent et doni el condol fa que a la fi no te n’adonis de qui te l’ha donat.

Si ara em preguntessin qui va vindre no ho podria dir. Molta gent, diria.

Tothom, però, estava d’acord en una cosa. El meu pare havia estat un bon home.

D’una persona, però, sí que me’n recordo.

Va ser entre el moment que sortia el fèretre i l’anada al cementiri que l’Abel em va cridar.

—Hi ha una persona que té molt d’interès en veure’t —em va dir.

—No estic per ningú —li vaig respondre perquè n’estava fins els..., bé fins el capdamunt de donar les gràcies i de donar explicacions.

442

—Aquesta persona ens interessa que la vegis —va insistir.

Fins que no la vaig tenir al davant i no va començar a parlar no hi vaig caure. No sé què s’havia fet però estava irreconeixible.

—L’acompanyo en el sentiment. Se’n recorda de mi? —em va preguntar quan ens vam trobar.

—Gràcies i no. No sé qui és vostè, però em sona —li vaig respondre.

—Sóc l’Eulàlia Romeu. La vídua d’en Granera.

Em vaig quedar garrativat. El temps que havia estat buscant-la sense que donés senyals de vida i ara, arran de la mort del pare, la tenia davant per davant.

Com ni era el lloc ni el moment per recordar vells temps vam quedar en trobar-nos després del funeral, cap a les sis i amb el temps just, perquè sens falta a les vuit i deu minuts del vespre havia d’estar a l’aeroport del Prat.

Era important que ens veiéssim perquè tenia quelcom d’important que dir-me i m’havia assegurat que aquell seria el darrer cop que ens tornaríem a veure.

Amb la pena per la mort del pare i la curiositat per trobar-me amb aquella dona vaig continuar amb la litúrgia del funeral. Fins que es fessin les sis.

A diferència d’altres cops no vam quedar a l’Avenç. Aquella tarda de diumenge gelava, plovisquejava i a més jugava el Barça, de ben segur el centre cultural del poble estaria a vessar i a la nostra trobada calia discreció.

D’acord amb el suggeriment de l’Alícia, a qui vaig informar de la reunió, ens vam trobar amb la vídua Granera en un bar de la carretera de Sants que freqüentàvem quan festejàvem i que era força anònim, perquè la gent entrava i sortia contínuament.

El meu germà i la seva dona amb en Cisquet es van quedar amb la mare, donades les circumstàncies no podia quedar-se sola just acabàvem d’enterrar el pare, i nosaltres ens ho vam fer venir bé per absentarnos amb l’excusa de gestionar uns tràmits propis de la defunció cosa que era creïble.

—Vostè dirà —li vaig demanar un cop els tres entaulats i servits.

L’Alícia amb un menta-poleo, la senyora Granera amb un tallat i jo amb una canya vam iniciar la conversa.

—Se’n recorda que li vaig dir que sabia que la mort del meu marit no va ser deguda a causes naturals? Doncs ara li diré per què ho sabia aleshores i per què ho sé ara.

443

—Potser és perquè el seu marit no és mort. Podria començar per aquí —li vaig dir com per evitar que cerqués qualsevol argument que a hores d’ara i amb el que jo sabia ja no seria creïble.

—Per desgracia meva sí que ho és. I ben mort, pobret.

—Si així fos, i em consta que no, la desgràcia seria seva, no creu?

Miri, el meu pare sí que n’és de mort i l’acabem d’enterrar just avui, como vostè sap, així que digui el que hagi de dir o foti el camp i no ens faci perdre el temps —jo, a banda del temps amb aquella dona estava perdent la paciència.

—Ja no tinc res a perdre i si he volgut parlar amb vostè és per explicar-li la veritat. Com ja es deu imaginar, pel que m’ha semblat entendre, ja deu saber que el dia 20 de novembre de l’any 2012 i després de veure’s amb vostè molt a prop d’aquí, el meu marit es va afartar de bunyols però no es va morir.

—Ho sabia —li vaig dir a l’Alícia per afegir— i el Severo també ho sabia.

—Qui és el Severo? —em va preguntar la vídua.

—Això tant és —li vaig respondre secament per fer les preguntes jo.

—I per què van fer tot el xou del funeral i la mort? Per emmerdarme a mi? On és el Granera? Que vingui a veure’m si té collons.

—Calma’t —va demanar-me l’Alícia.

—En Granera és mort, ja li he dit. Deixi’m començar des del principi i ho entendrà.

—Comenci des d’on vulgui però comenci.

Després de fer un glop del seu tallat va començar amb la seva explicació que en acabar semblava talment treta de la sinopsis d’una pellícula d’espies de pressupost baix, i amb l’agreujant que jo hi tenia un paper destacat i sense saber-ne el guió.

Es veu que el vessant nacionalista amagat d’en Granera era conegut per ella tot i que feia veure que vivia als núvols d’un cel espanyol, fatxa i ranci mirant sempre cara al sol. Era un patiment, perquè si un feia el paperot l’altre encara el feia més.

Tal i com jo ja sabia la cúpula del Govern català, amb la senyora Palou al capdavant, van idear el pla de sacsejar l’ànim independentista latent fent-me entrar a mi en escena mitjançant l’agència i de retruc a la meva família inclòs el meu germà. Fins aquí res de nou.

La qüestió és que entre la meva parentela i els Rius la cosa se’ls va començar a anar de les mans i aquí és on van fer sortir a la vídua de l’armari. A la senyora Palou se li va ficar al cap, i no li retrec, que seria només qüestió de temps que un assumpte tan sensible, que a desgràcia

444

d’ella ja coneixia molta gent, no s’escampés. Ja se sap que un cop tibes del fil acabes trobant tot el cabdell. I el cabdell era ella, el president i fill seu, el govern en ple i vés a saber quanta gent més.

Havien, per tant, de pensar en un pla B. D’acord amb en Granera i família van fingir la seva mort per enterrar amb ell qualsevol sospita que pogués rondar. La data no va ser casual, mitjançant una filtració que va fer el mateix dia 19 de novembre, mira per on el meu germà, el Govern català es va assabentar que els Rius sospitaven d’en Granera i que el dia següent, aprofitant certes celebracions, el consogre del meu germà pensava anar més amunt per advertir-los. Però l’esperit sant o la natura es van aliar amb la causa i vet aquí que la Cecília es va posar de part just el mateix dia i, abans de fatxa, el Rius era pare i acabava d’esdevenir avi i el 20 de novembre tenia motius familiars per absentar-se d’actes del partit.

Era el moment perfecte. El mateix dia 20 el van fer traspassar. Per evitar cap investigació van cremar les proves, o sigui a ell, i el 21 de novembre el van incinerar.

Havia de ser la darrera mentida de tota una vida.

Li van donar una nova identitat, una casa a Brasil i un sou de per vida.

—Tenint en compte que tornava a néixer per poc que visqués faria calés —vaig deixar anar com per fer conya tot i que la conversa no era per riure.

—Per desgràcia seva no en va guanyar gens —em va respondre la vídua de forma seriosa i amb cara de mala llet davant la meva sortida de to. Va continuar amb la seva explicació: — Es veu que tot i saber quines tecles tocar i tenir el poder per tocar-les no és tan fàcil muntar-li a algú una nova vida a Brasil o enlloc, si no és que ets un testimoni protegit de l’FBI de pel·lícula americana, i per tant calien almenys quaranta-vuit hores perquè el mort que era viu seguís passant per mort.

—Dedueixo que quelcom no va sortir bé —va dir l’Alícia que estava d’allò més intrigada amb tota aquella història. Val a dir que jo també.

Efectivament el pla no va sortir bé. Ningú sabia per què en Granera va desobeir les estrictes ordres de no sortir de les quatre parets d’un apartament de la vil·la olímpica, abandonat com la majoria dels centenars d’immobles gestionats per l’Ajuntament, que van ser construïts com a demostració del poder i capacitat organitzativa dels Jocs de Barcelona del 1992.

445

La vídua sí ho sabia.

—Va sortir al carrer perquè volia fer el vídeo que us vaig ensenyar per si de cas alguna cosa es torçava i així va ser.

—Què va passar? —li vaig preguntar.

—La cosa es va torçar perquè en algun moment de la tornada d’aquell dia cap a la vil·la olímpica després de dur-me el disc, en mala hora ho va fer i Déu sap que vaig intentar que s’ho tragués del cap, quan representava que ja era mort i enterrat, o en el seu cas cremat, i ja de matinada una persona el va reconèixer. »Mai he sabut qui va ser.— Jo sí ho sabia.— El cas és que, segons ens va explicar, després d’adonar-se’n del seu error va informar els que manen que van dir que se n’ocuparien.

—I se’n van ocupar? —vaig preguntar-li un xic ansiós per saber la resposta.

—Se’n devien ocupar perquè li van dir que tornés a l’apartament i que no contactés amb ningú, ni tan sols amb mi, però el cas és que dos dies després em va trucar la mateixa senyora Palou per dir-me que malauradament el meu marit no havia pogut sortir del país perquè, aquest cop sí, l’havien trobat mort i ben mort.

Va acabar la seva explicació dient-nos que l’havia trobat una patrulla dels mossos en no sé quin carreró sense documentació i que després d’identificar-lo havien donat un informe a Fiscalia, que a la seva vegada havia informat a Interior i Interior a Presidència.

—I què? —va preguntar l’Alícia excitadíssima. Vaig pensar que amb aquella escalfada que duia almenys aquella nit faríem festa grossa.

—Pel que sé, que és poc, es veu que els agents i el forense que van participar van ser promocionats i traslladats no sé on i a partir d’aquell moment es va fer càrrec del cas un comissari de confiança dels mossos, vaja que no va haver-hi cas. »Per suposat, el cos del meu marit va ser incinerat, aquest cop sí i de veritat, en la més estricta intimitat, i ara és en un columbari de Collserola. Cap mort es pot morir dos cops. »Després, mentre lligaven caps i guanyaven temps, van penjar-li el mort a vostè i així els mitjans ja tenien tema per parlar, de la primera mort del meu marit, mentre arreglaven la segona. »La resta ja la sap, et posen en una situació tan feixuga que qualsevol pacte que els sigui beneficiós a ells segur que també és beneficiós per a tu, o en el seu cas a vostè. Així deixen passar el temps per després fer net.

446

—Pel que fa a mi, conec la meva història, gràcies, però i vostè?

—A mi m’han donat el que havia de ser d’ell. Una identitat nova, un sou i la casa i el bitllet cap a Brasil, només d’anada, per suposat, cap a on me’n vaig d’aquí a poc més de dues hores.

—Per què m’ho explica tot això? —li vaig preguntar.

—Perquè els que el van utilitzar, i ja sap a qui em refereixo perquè també el van utilitzar a vostè, el van eliminar. N’estic segura. El problema és que no en tinc proves ni temps per trobar-les. Per això sóc aquí, per demanar-li que les trobi vostè. Si no ho vol fer pel meu marit o per mi, faci-ho per vostè mateix.

Després d’aquella explicació que ens va deixar bocabadats, és va aixecar per marxar.

—M’espera un vol i l’avió no espera. Confio en vostè. El meu marit hi confiava. Gràcies pel tallat.

Sense fer ni el mínim gest d’intentar pagar va tocar el dos camí de l’aeroport deixant-me a mi amb el seu marron que, segons com, era el meu i amb més problemes, si prous no n’havia tingut fins a aquell moment o en tindria des d’aquell moment.

—Un moment, abans de que marxi —vaig cridar-li quan ja era a punt de ficar un peu fora del local.

—Digui’m.

—Recorda el nom del comissari que es va fer càrrec de la mort del seu marit?

—Sí. Crec que es deia Jordi. Sí, n’estic segura. Es deia Jordi Ramis i era el comissari de la CGIC, la Comissaria General d’Investigació Criminal.

“Merda. M’ho temia, malparit!”, vaig pensar, tot i que vaig dissimular. En Jordi era el meu Jordi. L’amic del meu pare, el meu padrí.

Pel que fa a la vídua, vaig veure que agafava un taxi que l’havia de dur fins a l’aeroport del Prat on l’esperava un avió cap a Brasil i amb ell una nova vida.

Si a diferència del seu marit hi va arribar, no ho he sabut mai.

Confio que sí perquè aquella tarda va ser la darrera vegada que tornaríem a veure la senyora Granera.

447

A la vida tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible, un somni inabastable i un amor inoblidable.

Diego Marchi

Capítol 29 Ja entrat el mes d’abril, la cursa electoral cap a una Catalunya independent seguia el seu curs i amb ella el NI. Les enquestes que tant li agradaven a en Joan, posaven el partit del govern en clara davallada, i amb raó perquè no només m’havien enganyat a mi, sinó també a tot el poble català. Per la llei de la compensació, pujaven en intenció de vot els de caire i història independentista i també pujaven els que apostaven clarament per un canvi econòmic i social.

El que més pujava, però, era el nostre partit. Entre d’altres coses perquè al ser un partit nou partia de zero i només podia pujar i perquè a més a la gent li engrescava la nostra aposta trencadora i sense prejudicis ni lligams amb res ni amb ningú.

L’Alícia devia celebrar aquests resultats perquè a tocar de l’inici de la primavera del 2015 i amb no sé quines rebaixes es va presentar a casa carregada de bosses i amb unes botes com a producte estrella.

—Mira que m’he comprat. Són moníssimes.

Si partim de la base de que la feina a la nau del Prat no passava pel seu millor moment i que la meva tasca de candidat no em generava cap benefici, ans el contrari, podíem afirmar que econòmicament no anàvem sobrats.

—Què t’han costat? —vaig preguntar.

Quan la resposta que reps a aquesta pregunta en comptes d’una xifra comença per un comentari del tipus “mira, marcaven...”, com per demostrar que tot i valer un pastón la compra havia resultat ser una ganga, malament.

La qüestió és que aquelles botes, no sé el que marcaven, però com a mínim haurien de marcar el pas perquè al final li havien costat un ull de la cara.

—Demà me les posaré per acompanyar-te a l’Institut d’Estudis Catalans —em va dir. Encara bo.

448

Alguns membres del NI teníem, efectivament, un acte a l’Institut d’Estudis Catalans l’endemà. Quina paradoxa.

Havíem de fer precisament allà una xerrada davant d’un públic que no havia anat mai a l’institut i amb prou feines tenien el graduat escolar, per tant no tenien gaire estudis, i el català l’havien sentit o parlat, si de cas, de resquitllada.

Lluny de desmoralitzar-me, el convèncer a aquella gent em motivava. No va ser fàcil i de primeres el nostre públic no estava gaire receptiu, ens veien com si vinguéssim d’un lloc diferent, amb circumstàncies diferents i problemes diferents.

Vam haver de pica pedra, però com miners picant, picant, en vam treure or.

De seguida vam comprovar i van comprovar que havent anat a l’institut o no, amb estudis o sense i amb un mínim de llengua catalana assolida o no, els problemes dels altres catalans, com es feien anomenar, eren exactament els mateixos problemes de qualsevol català.

Amb les nostres propostes ens els vam guanyar i la nostra xerrada va ser un èxit.

Setmana darrere setmana vam anar celebrant actes tots profitosos pels nostres interessos però he de reconèixer que actes com aquell de l’Institut d’Estudis Catalans són els que paguen la pena.

El dia 23 d’abril, data assenyalada, vam coincidir el meu germà i jo en una parada de llibres i roses a la plaça Santa Magdalena d’Esplugues.

Havien vingut la Cecília, en Cisquet i el meu germà perquè, igual que en d’altres dates significatives, el dia de Sant Jordi era un data que des de sempre a casa dels pares es celebrava i sempre coincidíem per veure, tots junts, l’esbart dansaire representant de forma musicada la llegenda del patró de Catalunya.

La mare estava una mica moixa perquè tot i rebre un tou de roses li mancava una, la rosa que cap al tard i ja una mica pansida li duia sempre el seu marit.

Aquell era el primer Sant Jordi sense el Pere. El primer Sant Jordi sense el pare.

Mentre la Valèria feia d’àvia amb en Cisquet i la Cecília l’ajudava fent manualitats en les diferents paradetes que havien muntat, l’Abel i jo vam seure en una terrassa per comentar la conversa, ja li havia avançat, que vaig tenir amb la vídua Granera.

—Això ja passa de taca d’oli i és perillós, deixa-ho estar —em va aconsellar el meu germà.

449

—Que ho deixi estar? Com vols que ho deixi estar?

—Ho hauríem de deixar estar tot. Si aquesta lluita de poder, odi, malfiança i potser actes delictius és la política o el govern d’un país, no ens hi hauríem de dedicar. Jo, almenys, no vull acabar així. Potser ens ho hauríem de plantejar ara que encara hi som a temps. —Amb allò de plantejar, el meu germà es referia al NI i a les eleccions que eren ja a tocar. Reconec que pensaments com el seu, en diferents moments, també m’havien passat pel cap, però aquella tarda no era un d’aquells moments.

—Precisament. Per acabar amb aquesta lluita de poder, odi, malfiança i potser actes delictius, com tu dius, no podem deixar-ho estar.

Ara més que mai hem de continuar fins al final.

—Però és que el que et va explicar la vídua és molt gros. Es van carregar en Granera i potser el conductor de l’autobús. A aquesta gent no els tremola el pols. —El meu germà estava patint una crisi d’acolloniment i no li podia pas retreure.

—Mira, podem fer dos coses. Passar de la historia de la vídua Granera i seguir endavant amb les eleccions i aconseguir un bon resultat i ja ens en ocuparem de la senyora Palou i els de la seva corda o seguir endavant amb les eleccions i alhora rascar a veure què trobem per desemmascarar-los i, si escau, dur-los cap a la justícia —li vaig proposar.

—Però què t’empatolles? A quina justícia vols dur-los? Si ho controlen tot. Vols anar a explicar-li al padrinet? Vaja un! El vell comissari està fotut de merda fins al coll.

Es mirés per on es mirés el meu germà tenia raó.

Vam seguir sospesant els pros i els contres i amb força diferència els contres pesaven més que els pros.

—Me la bufa! Jo penso, com a mínim, continuar endavant amb les eleccions, tu fes el que vulguis. Li ho devem a la gent a la que hem engrescat —vaig anunciar-li al meu germà. No estava disposat a decebre tanta gent.

—D’acord, continuarem amb les eleccions però amb dues condicions.

—Digues!

—La primera, que seguirem endavant amb el NI, però passant de furgar en res més que no siguin els vots, si no és així plego.

—I la segona?

—La segona, que abans del proper acte, demà mateix, farem neteja al quartet fosc aquell de la nau. Ja hem tingut dos requeriments d’Indústria per mal estat i humitat i no vull més problemes.

450

El meu germà, sense saber-ho, m’havia fet un favor.

Segur que compliria la segona condició, fer neteja en el quartet fosc, perquè allà hi havia un objecte que temps feia que havia de regirar.

—Tot és al xifonier! Tot és al xifonier! —era el que m’havia dit l’avi.

Hi havia quelcom d’important en aquell moble, segur.

Segons el que trobés en aquella andròmina de l’avi Anselm, estava segur que ni podria ni voldria complir amb la primera condició.

—D’acord —li vaig dir per deixar-lo més tranquil.

Li vaig donar la mà com a gest de signar un tracte que molt probablement no compliria, en una part, mentre frissava per complir en l’altra.

Al matí següent i després de repartir les tasques dels operaris i de preparar els comptes de diferents clients ens hi vam posar.

El meu pare, sense saber-ho, devia ser l’inventor del Tetris, perquè amb els anys havia aconseguit encaixar i apilar, com si fossin peces d’un trencaclosques, diferents objectes de diferents formes i diferents mides de manera que hi cabessin totes sense tocar sostre.

Talment com recordava d’altres moments i en especial de quan hi vaig anar de petit, allà hi havia de tot. Maniquins, armariets de joies, calaixeres, roba vella, la bicicleta atrotinada, el gat de porcellana, el patinet del meu pare, una bateria de cotxe, unes crosses de quan em vaig trencar el peu, revistes i diaris, un plomer de netejar vidres, una bola del món, un munt de caixes amb objectes sense determinar, tres escarabats i una filera de formigues. I el xifonier. També hi era el xifonier.

—Aquest moble no te’l volies endur? —em va dir el meu germà perquè sabia arran de converses familiars que el meu pare m’ho havia recordat diferents cops.

—Volia, però entre una cosa i una altra no he tingut ni esma ni temps.

Vam fer neteja com havíem quedat i vam fer força via. Jo deixava el xifonier per al final perquè volia evitar que el meu germà em veiés regirant i potser trobant qui sap què. Sort en vaig tenir que un dels nois va demanar la nostra presència per fer una recollida, fet que va propiciar que em pogués quedar sol.

—Fes, fes, que ja acabo jo amb el quartet —li vaig dir al meu germà tot i que aquella recollida segurament podia esperar.

—No et fa res?

—No. Total ja gairebé hem acabat. Reviso aquestes quatre caixes i aquest moble i ja hem enllestit —em referia al xifonier.

451

—Si al final no te’l vols endur que t’ajudin a ficar-lo a la trituradora.

—No pateixis.

El meu germà se’n va anar a fer les seves gestions que em van permetre fer les meves.

Quan ja només quedàvem ell i jo, em vaig quedar com garrativat.

No gosava tocar-lo ni sabia per on començar i el tema donava per a poques possibilitats, perquè aquell moble només tenia dues portes com si fossin finestrals a la part de dalt amb tres prestatges dins i a la part de baix quatre calaixos, dos per banda.

A la vista es veia que els prestatges eren buits per tant vaig passar als calaixos. També buits. Me’l vaig mirar del dret i del revés i del revés i del dret. El tot era res i res era tot. Tot era una merda!

Tanta comèdia amb l’avi i el seu moble dels pebrots i per a res.

No sé per què havia posat tantes esperances en trobar un tresor on només hi havia corcs. Allò no podia ser.

Me’l vaig tornar a mirar sense esperar massa èxit, doncs el moble estava vist amb un cop d’ull. Les prestatgeries eren buides, aquest fet era indiscutible, per tant només podia comprovar els calaixos, que en principi també eren buits. Me’ls vaig mirar bé i tots tenien el fons bufat.

—Calla que no hi hagi res a sota —vaig pensar per mi mateix.

Vaig callar perquè efectivament no hi havia res a sota.

Em vaig posar de mala llet i vaig perdre els nervis, ho reconec. Vaig tancar d’una revolada les portes del cony de xifonier amb tanta força que amb el retruc un dels marcs de fusta que les adornava es va escantonar i desenganxar.

De vegades l’ús de la força té certs avantatges.

Entre l’esquena de la finestra dreta i la motllura que l’embellia vaig veure aparèixer la punta d’un canutet de paper que vaig estirar amb molta cura.

—Bravo! —Havia trobat el tresor, que s’ha de reconèixer estava ben amagat.

Aquell full enrotllat sobre si mateix devia fer no més de deu centímetres d’amplada que al estirar-se faria els quinze i que estava tot escrit amb una lletra minúscula i una cal·ligrafia força pulcra escrit per les dues cares.

Dec ser masoquista perquè amb les ganes que tenia primer de trobar-lo i després de llegir-lo vaig agafar aquell paper i en comptes de mirar què hi deia me’l vaig posar a la butxaca i vaig enllestir l’endreçada del quartet traient fora el xifonier.

452

Pel que feia al paper ja me’l llegiria tranquil·lament a casa i pel que feia al moble, aniria directament a la bassa, perquè ja no em feia cap servei. A més, era lleig de no dir.

* * * Per desconnectar una mica, vaig demanar-li a un dels nois que m’acostés a un centre comercial del Prat i vaig anar a un cinema multisales a veure una pel·lícula. Ja trucaria, després, a l’Alícia o l’Abel perquè em vinguessin a buscar.

L’assemblar-me al pare deu fer que hi busqui reflexions on no caldria i per tant a més d’assolir l’objectiu de distreure’t, que és el motiu d’anar al cinema, jo hi vaig treure més lectures al fet de veure aquella comèdia romàntica que feien.

La primera reflexió la vaig fer ja abans d’entrar.

—Què deu pensar la gent que t’envolta quan veu que vas al cine tot sol?

Normalment la gent va amb família, amb parella, amb amics, però no sol.

Vaig ficar-me en el seu lloc i, com si em mirés a mi mateix, vaig deduir diferents possibilitats.

- És un inadaptat, antisocial, sense família ni amics, que se sent protegit amb la foscor de la sala de cinema.

- És un penjat que ha trencat amb la parella i davant la nova situació no sap què fer. Sortir amb d’altres parelles el deprimeix i va al cine sol per distreure’s.

- És un etern solter una mica bavós que viu amb la mare i que busca acostar-se a alguna dona però li falta valor per enfrontars’hi. Aprofita la foscor per asseure’s al costat d’una mossa, fregar cos i imaginar que té parella.

Que t’ubiquin en la primera possibilitat és trist, en la segona és penós i en la tercera és fastigós.

Dec estar malalt perquè a la fi també podia ser, perquè és el que era, que es tractés d’una persona socialment adaptada, sentimentalment aparellada, amb família i feliç que en aquell moments estava sol i simplement havia decidit anar a veure una pel·lícula.

Per si de cas, i ja un cop assegut, una colla de noies que van passar pel meu davant es van asseure deixant entremig tres butaques no fos cas que jo respongués al perfil de la tercera possibilitat.

La peli, sense ser una obra mestre, va ser distreta i va tenir de tot menys trama.

453

Amor, plorera, bromes tòpiques i típiques, un xic de violència i escenes de sexe.

Les escenes de sexe van donar peu a la meva segona reflexió un cop s’havia acabat la pel·lícula. Perquè, quan una parella se’n va al llit i fan l’acte sexual, l’endemà quan es lleven i van tots dos despullats (que també s’haguessin pogut posar el pijama després del coit, però això va a gustos i a més a les pelis queden tan rendits que s’adormen de cop) estan com tallats pel que ha passat durant la nit i ella sempre, sempre, tant és si fa vint anys que són casats com si s’acaben de conèixer, per anar a fer la pixaradeta del matí es lleva i s’embolcalla amb el llençol tapada fins al coll i el porta arrossegant fins el lavabo? Compte!, no fos cas que la veiés en boles el paio que se l’acaba de picar.

No m’imagino l’Alícia fent aquest numeret. Sobretot perquè tenim el lavabo a l’altra punta i a més nosaltres som més de funda nòrdica i flassada, i arrossegar tot allò per tot el pis fa de mal fer, fa brut i és ridícul.

* * * L’estona que va trigar l’Alícia per venir-me a buscar la vaig aprofitar per prendre’m una Coca-cola i tornar a la meva realitat, mig de pellícula, i a pensar en el canutet de paper que havia trobat amagat dins el xifonier de l’avi Anselm.

M’havia promès a mi mateix que no li’n diria res de la troballa, però tot just engegàvem el cotxe, que ja li estava explicant, i amb detalls i tot. Dec ser fluix d’esperit o de boca.

—I què hi diu —em va preguntar l’Alícia encuriosida.

—No ho sé. No l’he llegit.

—Hòstia, doncs llegeix-lo —em va demanar una mica emprenyada per la meva manca de curiositat.

—Quan arribem a casa, tranquil·lament —en aquest punt s’ha de reconèixer que vaig mostrar força serenitat i un total autocontrol.

Per contra, l’Alícia es va descontrolar i va prémer l’accelerador del cotxe per arribar a casa quan abans millor on pensava satisfer la seva curiositat. Jo vaig pensar que a casa seria també on, potser, rebríem una sanció i la retirada de punts per excés de velocitat si ens immortalitzava algun radar de la Ronda Litoral.

Un cop a casa, i gairebé sense treure’s la jaqueta, em va apressar.

—Va treu el paper.

—Ara va, quines presses!

Vaig regirar totes les butxaques i res. Del canutet aquell ni rastre.

454

—Què?—em va preguntar l’Alícia que no entenia què era el que estava fent.

—No el trobo.

—Com? —Que no hi és. Me l’he posat a la butxaca de darrere dels pantalons, n’estic segur, però ara no hi és.

—Ets un sapastre! A veure, què has fet quan te l’has guardat? No te l’hauràs canviat de butxaca? —Em va fer repassar tot el que vaig fer des que el vaig trobar fins a la nostra trobada, tan fil per randa que una mica més i li explico la pel·lícula.— No t’haurà caigut al cotxe? És clar. Em devia caure quan em vaig treure la cartera que duia a la mateixa butxaca on havia posat el canutet.

Jo sóc dels que duen la cartera plena de tot menys de diners. Targetes de crèdit, tiquets de compres, papers de notetes que després no sé ni què diuen, algun bitllet de sorteig dels cecs, que de ser premiat segur que no el podria cobrar del temps que fa que ha estat sortejat i d’altres merdetes que hi puguin ser encabides. Amb tot allò a dins, la bitlletera fot un gruix que fa baixar fins i tot l’entrecuix dels pantalons i fa de mal seure perquè una galta del cul, en el meu cas la dreta, és més grossa que l’altra.

Total que vaig haver d’anar fins al cotxe a veure si la nostra suposició era encertada.

Quan vaig tornar a casa l’Alícia m’esperava dreta al rebedor.

—Hi era?

—Sí —li vaig respondre mentre li ensenyava el canutet que de seure i de caure semblava més aviat un punt de llibre.

—Va, obre’l i llegim què diu —em va demanar ansiosa i ho vam fer.

Anselm Florit, Catalunya 2012 Per al meu nét, Albert Prat Florit Hola, Albert, Si llegeixes aquest paper mal escrit segur que han passat, com a mínim, dues coses. La primera, que tot i que no m’hi veig i em tremola la mà, encara puc escriure i això que ja fa temps que desvariejo. La segona, que dec ser mort, o sé que em moro si he gosat dir-te o insinuar-te on podies trobar-lo.

No em fa por morir-me, sóc molt vell. El que sempre m’ha fet por és viure amagant el que ara t’explicaré i que no t’hauria dit mai en vida.

455

Sóc una persona poc avesada a demostrar emocions, ja te’n deus haver adonat tot i que ens hem vist pocs cops, però això no vol dir que no en tingui.

Jo també tinc sentiments. De fet, al llarg de la meva vida, ara que en faig resum, tres sentiments són els que m’han acompanyat gairebé sempre.

El primer, i aquest et sorprendrà, va ser viure una catalanitat amagada. Ja deus saber que va haver-hi un temps, no molt diferent al d’ara però sí molt pitjor, en que ser català era sinònim de ser mala persona i per tant perseguida i, si s’esqueia, maltractada. En aquells temps de postguerra hi havien catalans declarats a l’exili i catalans amagats a la clandestinitat. Jo vaig ser dels segons. Vaig ser el primer català infiltrat en les files enemigues. Tenir diners, ser empresari i estar envoltat de dirigents del règim em va generar certa impopularitat, però molta informació que vaig saber aprofitar per les nostres aspiracions d’aquells temps. Eren aspiracions modestes, vistes avui, però imprescindibles si volíem sobreviure com a persones i com a nació. Per tant, vull que entenguis que ser tota la vida un fatxa i un malparit tenia els seus motius. No me n’alegro que la meva iniciativa creés escola. Més endavant sabràs per què.

El segon sentiment guarda molta relació amb el primer. Aquest és un sentiment de por i angoixa. Amb els meus actes i confiant els mateixos a segons quines persones com a seguidors meus, crec que potser he creat un monstre.

Ja deus saber que a data d’avui, i durant molts anys, el llegat de gent com jo i de gent que ha patit molt més que jo se’l va fer seu un reduït grup de gent. Jo ho vaig fomentar i ara me’n penedeixo. Vaig oferir-los aspiracions i reptes i ells van rebre ambició i poder. Com no ho vaig veure! Sempre vaig creure que amb els Palou se me’n va anar tot de les mans i no va ser així. Se me’n va anar de les mans amb els Florit.

No li puc pas retreure res al vell Palou, de la meva quinta, un idealista com jo. Ell des de l’exili fora i jo des de la clandestinitat dins, fèiem un tàndem perfecte.

Però les noves generacions ho van canviar tot i a pitjor. El fill Palou, ja mort, no era com el pare i a sobre es va casar amb una dona que era tot ambició i poder i jo vaig fomentar el casori.

Em refereixo a la senyora Palou, a qui potser tu no coneixes, però em temo que coneixeràs perquè ella et vol conèixer a tu. Ha seguit les teves passes des que vas néixer i creu que t’estima, potser sí, confio que sí. Segur que sí.

456

Ella, amb el seu fill, Palou ja de tercera generació, està seguint la meva estela i va infiltrant persones, com vaig fer jo, dins el bàndol oposat. Per això t’he dit abans que no me n’alegro d’haver creat escola. Està posant peces en un tauler que creu que domina i com si fos una partida d’escacs, que vol guanyar, no tindrà cap problema en sacrificar peons a canvi de salvar la reina. I la reina és ella.

Em temo que tu pots ser un altre peó. No pateixis, si tot va bé i t’envoltes d’alfils, cavalls i torres en qui confies, acabaràs sent rei i algun dia potser guanyem la partida. Escac i mat.

El tercer sentiment està lligat als altres dos i és el que al llarg de la meva vida m’ha fet més mal. És un sentiment de pena i tristor.

Sempre has sabut que tenies una mare i un dia vas saber que una altra mare et va parir. Doncs has de saber que el dia que vas néixer vaig guanyar un nét però vaig perdre una filla. En contra del que penses, però, la filla no es va morir.

El teu pare és un gran home i la teva mare una dona valenta i els dos han sabut educar-te millor que ningú. Les mares però sempre procuren sobreprotegir els fills i això de vegades pot ser perillós perquè farien qualsevol cosa i hi ha coses que són de tot menys qualsevol. Jo sempre he procurat donar-te un cop de mà però em sap greu no haver-te fet mai d’avi. Les circumstàncies obliguen, diuen. No és veritat, són les pors. Jo en vaig tenir.

L’embaràs de la meva filla, fruit d’una relació amb el teu pare, lligat amb el què diran, amb la meva reputació, amb la meva missió i amb el tarannà de la teva mare, la que et va parir, van fer que prengués decisions que vistes ara no van ser gens encertades.

Vaig obligar un home a ser pare, una mare a separar-se del seu fill, fer que una altra dona esdevingués mare, una filla a sortir del país d’amagat, una família a marxar de Barcelona i un nét a tenir una nova vida que potser no era la seva. I què vaig aconseguir?

Que la meva filla, ja ambiciosa i capriciosa es casés amb un home influent i és tornés més ambiciosa i més capriciosa. I l’ambició i el caprici d’aquella filla han influït en el destí del país pel que jo havia treballat i potser en el teu.

Després d’anys guardant-m’ho a dins ara ho vull treure. Ho necessito treure.

457

La meva filla es diu Remei Florit, però tothom la coneix com senyora Palou.

Sí, Albert, és hora que ho sàpigues per poder anar-me’n en pau.

La senyora Palou és la meva filla.

La senyora Palou és la teva mare.

No li retreguis els teus pares que no te’n diguessin res, els vaig fer jurar que guardarien el secret, però un secret no dura mai per sempre.

Tu has tingut dues mares, molts hem tingut dues vides. Viu-ne només una, la teva. I vés en compte.

Quan acabi aquest escrit no em tornaré a prendre aquelles pastilles que amb prou feines em fan tenir el cap clar. Tot anirà ràpid, m’ho han dit. Tinc força trombus al cervell. Aviat deixaré de ser jo, si és que mai ho he estat.

Quan em tornis a veure potser ni et recordaré ni recordaré qui sóc jo, però tu mai oblidis qui ets.

Molta sort, Albert.

El teu avi que mai ho ha estat, Anselm Florit Després de llegir aquella carta, per no dir confessió, ens vam quedar sense paraules. “Tot és al xifonier”. I tant!

Tota la meva falsa vida era dins d’un moble corcat, escrita en un petit full de paper.

Com em miraria ara la meva mare? Però quina mare?

La Valèria, la senyora Palou, l’avi Anselm, el meu pare, en Granera, la vídua, en Jordi. Ningú és qui és! Qui és cadascun?

Vaig mirar-me l’Alícia. Li havia de fer la pregunta: —Ets la meva dona, oi?

—Si no ho fos, t’aguantaria? Ho sóc i ho seré sempre.

El llarg petó de després de la seva resposta confirmava que em deia la veritat.

458

La vida és quelcom que ens passa mentre estem ocupats en una altra cosa.

John Lennon

Capítol 30 Vaig intentar mantenir en secret, seguint el suggeriment de l’Alícia, la informació que havia obtingut de l’escrit de l’avi i em vaig dedicar completament a les eleccions i a la nau per intentar no pensar-hi. Els tres mesos que van passar se’m van fer d’allò més llargs i el meu pansiment, evident, tothom l’adduïa a l’excés de càrrega, de pressió i feina que darrerament estava suportant. Érem ja a la recta final d’aquelles eleccions que estava disposat a guanyar ni que fos com a venjança d’una vida estafada que m’havia adjudicat, sense jo voler-ho, la senyora Palou, o més ben dit la Remei Florit, o millor encara, la meva mare. La mare que em va parir!

La relació amb la mare, amb l’altra mare o millor dit amb la de sempre, la Valèria, també es va refredar. Si bé s’ha d’admetre que mai m’havia mentit respecte als meus orígens també es podia dir que no m’havia dit tota la veritat i allò feia que en les nostres trobades es respirés certa tensió que jo intentava dissimular.

No ho hauria d’haver fet però ho vaig fer. No sé guardar les coses només per a mi, encara que siguin molt personals. A més aquell mes de juliol i sobretot l’agost l’havíem d’emprar per preparar un debat obert, i definitiu, amb d’altres formacions polítiques que s’hauria de celebrar el 7 de setembre, just quatre dies abans de la data d’unes eleccions cabdals. Vaig creure, amb bon criteri, que havien de saber la meva situació, tenint en compte que probablement em trobaria amb la meva nova mare i segur que em trobaria amb l’actual president en funcions, candidat com jo i nou germanastre meu. Era quelcom important que no podia amagar als meus companys, doncs segur que influiria en les meves reaccions i en les de campanya quan els tingués davant.

Ens vam trobar a la seu del partit, o sigui al local cedit d’Esplugues.

—Tenim un problema i gros.

En Joan va iniciar la taula rodona, tot i que era quadrada, que havia convocat jo mateix on havia posat en comú la informació de la que

459

disposava i que afectava les properes decisions que anàvem a discutir.

Per la importància del tema, vaig convocar a tothom, tret de la mare, perquè era quelcom sensible i que l’afectava directament.

—Sí que és gros —va reafirmar l’Andreu.

—Jo ho destaparia tot durant el debat públic i a prendre pel cul.

Ells hi perdran més que nosaltres —va ser l’aportació d’en Jaume.

—I si ho filtreu a la premsa, o sigui a mi, abans del debat? —va deixar anar en Sebastià que era allà en qualitat d’observador i per tant tenia dret a paraula però no a vot.

—Sí, home, perquè estiguin preparats. I uns collons! Hem de jugar amb el factor sorpresa —en Jaume, l’indignat, insistia en la seva proposta.

—Recordeu que és un debat polític no un programa del cor. La història de la vida de l’Albert no li importa a ningú —va deixar anar l’Alícia.

—Tret de tercers partits. Ho poden utilitzar, si es filtra, per dir que tot queda a casa. Que estem fent el paperot enfrontant-se els dos germanets. Ens poden posar en el mateix sac que el partit que governa.

Hem d’anar contra la senyora Palou abans que es conegui la relació de l’Albert amb ella i deixar-la com un drap brut —en Joan ho mirés per on ho mirés només hi veia pegues.

—Oblideu que a més del tema del paper de l’avi hi ha la conversa amb la vídua Granera —el meu germà va encetar un tema que encara no havia estat posat en comú. Els hi vaig haver d’explicar.

—Hòstia puta. Això ho canvia tot —va exclamar en Joan.

Vam entrar en una discussió on el plat fort era desemmascarar la Remei Florit i vincular-la amb en Granera però sense que es notés que venia de nosaltres. No era feina fàcil i amb tants fronts oberts estàvem encallats.

Es va interrompre la discussió quan van trucar a la porta del magatzem.

Era l’Antonio que ens venia a dur la propaganda electoral que havíem d’enviar a totes les bústies del país.

—Tinc el cotxe ple i només és la primera tongada —va dir mentre l’ajudàvem entre tots a descarregar.

—Demà portaré la resta, si algú em pot deixar les claus —va demanar perquè a primera hora del matí havia de venir a recollir tot aquell paperam una empresa a la que li havíem facilitat tot el cens electoral perquè s’encarregués de fer l’enviament.

—No pateixis que jo hi seré. Ja t’obro i et dono un cop de mà —va

460

dir el nostre cap de comunicació. Ja era això, doncs aquella era una tasca on el que es tractava era de comunicar.

Un cop l’Antonio havia marxat i nosaltres enllestit, vam tornar a seure i va ser en Sebastià qui se’n va adonar que el membre indignat, potser era per això, no s’havia dignat a donar-nos un cop de mà i no s’havia mogut de la cadira.

—Els tens ben posats tu, eh? —li va dir.

Si no fos perquè ja era groc de per sí hauríem dit que s’havia quedat blanc. Estava com estabornit i no deia ni assa ni bestia quan de normal s’hagués rebotat.

Per a fi va sortir del seu astorament.

—Cago en la puta! Ara que l’he vist de prop i amb gorra.

—Què dius? —li vaig demanar. No entenia què cony deia però vaig intuir que parlava de l’Antonio doncs de tots els presents, tot i que estàvem de gorra en el local, ell era l’únic que havia passat pel local amb una gorra posada al cap.

—És ell. És ell. Hòstia puta! És ell —no parava de repetir en Jaume.

—Qui és ell? Explica’t collons —va cridar en Joan.

—El paio de l’autobús quan va cascar el xofer conegut de l’Albert era ell. I tant. »El paio que va parlar amb el xofer abans que la dinyés era l’Antonio. N’estic segur. »Si duia la mateixa gorra. Hòstia, com no me n’havia adonat abans?

—N’estàs segur? —li vaig preguntar.

—Seguríssim.

—Ja t’ho deia jo que aquest no era de fiar —l’Alícia estava cofoia i no sé per què. Devia ser perquè en qualsevol discussió que teníem sempre acabava tenint raó. Cago en l’ou.

—Això ho canvia tot. L’hem d’investigar —l’Andreu tenia raó.

Potser teníem l’enemic ficat a casa.

—Què en saps d’ell? —a en Joan li sortia la vena d’investigador privat.

—Sé que és com de la família. Tota la vida ha aparegut per casa, per una cosa o una altra. Fa anys i panys que va vindre, de no sé quin poble de fora de Catalunya, a viure a Collblanc. Era veí dels meus pares quan encara vivien allà, abans de casar-se, i va fer de taxista durant un grapat de temps fins que va enviudar. També sé que després de deixar el taxi li va fer de xofer, d’home dels encàrrecs i de cuidador

461

a l’avi Anselm fins que es va morir. Ah, i que a l’Alícia mai li ha fet el pes, però a mi sempre m’ha semblat bon home. A part d’això, poca cosa més.

—Doncs alguna cosa més hi ha, puja-hi de peus.

L’Alícia aprofitava que queien tots el dubtes del món sobre l’Antonio per fer-hi sang mentre en Joan rumiava ficant cara com de no quedar prou satisfet amb la meva explicació.

—Posaré tots els mitjans de Looking Fashion a desemmascarar aquest paio.

En Joan, una altra cosa no, però si s’hi implicava ho feia amb tot.

Per evitar sospites havíem de continuar amb les nostres tasques de campanya com si no passés res, però evitant en la mesura del possible, i sense ensenyar la ceba, que aquell home estigués prop nostre.

Només em faltava allò. L’extaxista amic del meu pare i membre postís de la família tampoc era el que semblava ser.

Vam decidir, però, deixar l’estratègia del darrer debat fins tenir més dades i més proves que incriminessin l’Antonio o qui hi hagués darrere seu.

Abans de l’embranzida final calia fer net.

L’agència s’hi va implicar de valent, tot s’ha de dir, però amb resultats bastant minsos això també s’ha de dir. Amb més voluntat que encert en Joan i la resta, entre els que també s’hi trobava l’Alícia, l’únic que van aconseguir va ser fer una biografia d’allò més lluïda de la senyora Palou i mare meva.

En l’informe de dos fulls hi deia que poc després de ser fecundada pel meu pare, els seus pares, i avis meus, van deixar el pis de les Corts per traslladar-se a l’Eixample i evitar que en el seu barri es malparlés o es fessin preguntes mentre la mare completava la meva gestació i la carrera de piano en una elitista acadèmia de Zuric on s’hi va passar tres anys. Per tant, no era del tot mentida quan l’avi em deia que la meva mare ens havia deixat, desconec si a contracor, perquè era cert.

El cas és que ella em va parir, en el més estricte anonimat, potser tocant la sonata “Clar de Lluna” de Beethoven, perquè vaig néixer de matinada, en un país neutral i si no fos perquè l’avi va manipular els papers jo ara seria, almenys pel concepte territorial del lloc de naixement, a tots els efectes ciutadà suís. Encara hagués pogut fer de guardià del Vaticà, de fabricant de rellotges de cucut o de defraudador d’impostos. A efectes legals, i sense més explicacions però, consta que vaig néixer a Barcelona. Devia pesar més el compte corrent que l’avi va obrir en aquell paradís fiscal que els meus tres quilos dos-cents grams.

462

Pel que sembla, la mare que em va parir poc més va fer per a mi, ja que l’avi o algú enviat per ell em va venir a buscar perquè seguint estrictes ordres abans no havia fet jo el primer plor ja m’havien separat d’ella per tornar a Catalunya.

La meva mare mai no va saber, gairebé, ni la cara que feia.

Durant força anys la senyora Palou no va saber res de mi, tret del que li havia explicat l’avi Anselm, que era poc més que res. Sabia només que havia estat donat en adopció desconeixent on havia anat a parar.

Superat l’instint maternal de pèrdua d’un fill, la mare es va dedicar a freqüentar persones i llocs on es remenaven les cireres, de denominació d’origen català, aprofitant el seu domini del francès i el coneixement de l’anglès. En aquells anys setanta pocs sabien idiomes, fet que a data d’avui, almenys pel que fa a les persones que ocupen alts càrrecs, tampoc ha canviat gaire per no dir gens.

En una d’aquelles trobades clandestines, concretament a Montserrat, és on va conèixer el seu marit, l’insigne i molt honorable Joan Palou i Folch, vuit anys més gran que ella. Aquell home, de fortes conviccions i fort d’armilla perquè en tocava de calents, va ser el fundador del partit que anys després i ja un cop mal reconstituïda la democràcia el duria a ser durant anys i panys el President de la nostra nació.

Fruit d’aquella relació, la Remei Florit, coneguda com a Rosa Galdón primer i Rosa Palou després, s’havia canviat el nom i intercanviat el cognom matern primer per adoptar el cognom del seu marit després, va tenir el seu suposat primer i únic fill, germanastre meu i President actual en funcions, Alfons Palou i Galdón, altrament dit Alfons Palou i Florit.

Diuen, i segurament és veritat, que el meu germanastre tot i ser president i per tant tenir una formació i ser capaç poc o molt de tirar endavant tot un país, ha viscut tota la vida eclipsat per la figura d’un pare famós i d’una mare poderosa que, pel que s’ha comentat sempre, en tot moment ha estat al darrere de les principals decisions de govern.

La meva mare va tenir, quaranta anys després, coneixement de la meva existència perquè, casualment, va trobar-se amb el meu pare i amb el meu web. L’informe no matisava si havia estat en aquest ordre o a l’inrevés. El fet és que a partir d’aquell moment la senyora Palou, oficialment, tenia un fill però la Remei Florit, biològicament, en tenia dos.

Però per sobre de tot, si alguna cosa tenia la senyora Palou, des de sempre, és que a banda de nomenada i popularitat volia dominar sempre el poder. Aquest poder l’havia de tenir sota control i la meva aparició, poc o molt, la va descontrolar.

463

A partir d’aquell moment l’informe poc més d’interessant deia, perquè entrava ja en escena en Granera i amb ell la resta d’esdeveniments que tots ja coneixíem. Tot això està molt bé però, i de l’Antonio què?

Hi ha coses que m’indignen. Els deures que s’havien imposat no tractaven d’esbrinar sobre la meva mare, que era una persona pública i per tant tret d’algun detall molt concret massa feina no van tindre per aconseguir informació. Jo esperava saber què hi pintava aquell home en tot plegat.

—De l’Antonio poc sabem de diferent del que tu ja saps i ens vas explicar —va dir en Joan una mica avergonyit per no haver fet la seva feina de forma excel·lent.

L’Andreu li va tirar un cable.

—Ep! Potser no és diferent però sabem de nou, per una infermera de la residencia, que l’amic Antonio li va jurar al vell Anselm que faria qualsevol cosa per protegir el seu nét Albert, o sigui a tu. —Jo no vaig dir res per si de cas l’Andreu volia afegir quelcom i així va ser.— També sabem que d’ençà la mort de la seva dona, el taxista només s’ha fet i molt amb vosaltres i amb el teu avi, això ja ho saps, però estretament i, amb diferents trobades i a soles, amb dues persones. Una d’elles, la Valèria, la teva mare.

—I l’altra? —li vaig demanar.

—L’altra, la teva mare.

—Sí. Una és la meva mare, ja ho has dit. I l’altra?

—L’altra és també la teva mare, l’altra mare: la Remei. La senyora Palou.

Encara que sembli mentida, la poca informació que els companys van obtenir de l’Antonio em va servir de molt.

Sabia que la mort d’en Granera i d’en Severo estaven relacionades amb mi o amb la meva protecció d’acord amb el jurament que li havia fet a l’avi Anselm, però què hi tenien a veure la mare i la Remei o potser havia de dir la mare i la Valèria?

Només en trauria l’entrellat parlant amb elles, però en la trobada on ens diríem les coses pel seu nom ja hi pensaria l’endemà.

En aquell moment volia preparar quelcom diferent per quan tornés l’Alícia de la feina.

* * * Vaig decidir preparar una cita romàntica i sensual per relaxar una mica l’ambient un xic atapeït i poder alliberar-nos desenfrenadament.

Ho necessitava.

464

Per tal que tot sortís fantàsticament i assegurar l’èxit, em calia fer una llista.

Després de rumiar-hi força estona, aproximadament uns deu minuts, vaig decidir que havia de menester el següent: -

Un vestit elegant.

Calçotets sexis i ajustadets per marcar perfil.

Assajar una coreografia per fer-li un strip-tease.

Un sopar afrodisíac per preparar el terreny.

Llum tènue i espelmes per tot el pis.

Triar la música adequada.

Peli porno o eròtica? Millor sense peli?

Repassar el kamasutra amb postures relativament còmodes i que físicament pogués aconseguir fer.

- Buscar per internet les claus bàsiques del sexe tàntric per durar més.

- Força ganes de fer-la grossa.

Crec que no em deixava rés. El vestit elegant amb pantalons, camisa i corbata, xocava de ple amb la fluïdesa necessària que demana un strip-tease en tota regla i jo ni tenia ni comptava amb la possibilitat d’adquirir o adaptar uns pantalons d’aquells que s’estiren de cop i ho deixen tot a la vista. Vaig optar per l’opció de no dur pantalons i tapar-me amb un davantal llarg per tapar la part de baix i una camisa de vestir sense mànigues amb llacet al coll per la part de dalt. Això sí, calçat amb mitjons d’executiu i sabates enllustrades.

Pel tema calçotets vaig anar a les parades de fora del mercat que sempre posen un dia concret de la setmana que, per sort per a mi, coincidia amb aquell dia. Jo, de calçotets en tinc, per suposat, però són tipus pantalonet o boxers i estan un pel donats. A més, com me’ls compra ella, ja els coneix i es tractava de sorprendre-la.

Boníssim! Vaig trobar-ne uns d’aquells petits sense camals, slips en diuen, amb l’estelada a la pebrotera. Genial.

Per assegurar marcada i tot i que la dependenta m’ho va desaconsellar, vaig canviat la talla L, que segons com ja m’anava justa (segons em va dir aquella dona), per una M. Devia llegir-me les intencions en veure el meu somriure i es va apressar a aclarir-me els pensaments.

—Per les parts no pateixi, que segur que li van, el que no tinc clar és de cintura.

No li vaig fer cas i em vaig quedar aquells calçotets minúsculs. Com més enfarfegat tot, millor, així sembla que n’hi ha més.

465

Com ja era a mercat, tocava comprar el menú.

Em vaig informar abans de sortir de casa i el tema afrodisíac anava lligat al marisc, especialment les ostres, a la xocolata, a les maduixes i també a l’all o a herbes com el ginkgo biloba.

Com les ostres em fan com angúnia i a més com que la llagosta o el llamàntol tenien un preu prohibitiu, vaig optar per substituir-los per musclos però de roca, eh, que també tenen closca, i per llagostins coits que en aquest cas ja feien l’efecte, que és el que jo volia. Sí, no és un error. Vaig demanar llagostins coits quan volia dir cuits. Vaig tenir un lapsus o em va trair el subconscient i a la parada del peix se’m devia veure el llautó, però era comprensible tenint en compte el motiu d’aquella compra.

Vaig comprar també maduixots i xocolata negra, vuitanta per cent cacau i perquè no en vaig trobar del cent per cent, en aquest punt no volia fer curt, i la cistella la vaig completar amb api, alls, plàtans i gelea reial amb mel, que diuen que dóna energia.

Normalment la gent primer busca la recepta i després fa la compra, jo ho vaig fer al revés. Vaig comprar el que volia i després ja m’espavilaria amb la recepta, a veure quin plat em sortia. En el meu cas era preferible que la barreja d’ingredients fes que el plat sortís bé més que no que sortís bo.

Per les espelmes vaig anar a un tot a cent i en vaig comprar una caixa, pel cap baix n’hi havia cinquanta i dues capses de llumins, no vaig voler fer servir l’encenedor perquè a la fi t’acabes cremant i encara em quedaria sense tacte als dits, i aquella nit hi hauria tacte. Vaig rematar la compra a aquells xinesos amb un tros de roba vermella com de bata per posar a sobre del llum de l’habitació i crear l’ambient adequat.

Vaig passar de la peli porno per evitar distraccions, era preferible la música que vaig triar rotllo relaxació, que segons el sexe tàntric és la clau per anar a poc a poc i gaudir al màxim del plaer. Amb un parell de croquis de postures adequades a la meva forma física i a la meva edat i amb la cançó de “nou setmanes i mitja” preparada pel xou ja ho tenia tot a punt per quan arribés l’Alícia.

No sé com no es va calar foc. Vaig tenir la mala idea de fer com un caminet tot ple d’espelmes enceses que anava de l’entrada del pis fins al menjador i després seguia fins al dormitori on ja hi era la roba vermella tapant una bombeta de seixanta vats.

Quan l’Alícia va arribar jo ja tenia el sopar a punt, sonava la música de El senyor dels anells i anava amb la meva disfressa de boy amb

466

estil. Per evitar que només entrar encengués el llum, vaig baixar el diferencial del comptador perquè la foscor només quedés atenuada pel llum de les espelmes i conferís a tot l’espai d’una aura de misteri.

Gran cagada.

Devia venir enlluernada o distreta o jo que sé, que només posar un peu a casa va fotre enlaire tot el caminet d’espelmes amb tan mala fortuna que un parell van anar a caure a sobre d’una catifa que es va començar a encendre.

—Ahhhh! Què és això! Hi ha foc. Em cremo! —va cridar mentre intentava encendre el llum del rebedor sense èxit i se li començaven a encendre els baixos dels pantalons.

Que en mil·lèsimes de segon hagis de triar entre apagar un foc o donar la llum fa de mal fer i segurament acabes triant malament. En el meu intent de fer ambdues coses vaig ensopegar amb vint o trenta de les cinquanta espelmes dels pebrots i la cosa hagués pogut acabar en tragèdia. Sort que vaig poder rearmar el diferencial i va tornar la llum i amb ella l’extinció de l’incendi.

—Estàs sonat o què? Que fots amb tantes espelmes? Vols calar foc a tota la finca? I a les fosques. Et penses que sóc Joana d’Arc i vols cremar-me viva?

L’Alícia estava fora de sí.

—Era un sorpresa —em va sortir amb un filet de veu que no sabia si atribuir a l’ensurt o a la pressió que em produïen els calçotets de l’estelada en tota la collonada.

—I tant que ha estat una sorpresa. I quina sorpresa. A mi no me’n facis més de sorpreses —i encara va afegir—, però tu t’has vist? De què vas disfressat amb el llacet, el davantal, mig despullat. Fas pena. Déu meu, quin home! Me’n vaig a dutxar.

Vaig intentar aturar-la i sobretot calmar-la perquè estava més encesa que les espelmes d’abans.

—Escolta la música i relaxa’t, dona. Ho tinc tot preparat per a una vetllada fantàstica —li vaig dir de forma melosa perquè s’estovés.

—Ufff! Treu això que m’està atacant els nervis i si us plau canvia’t.

Això era la música de relaxació que havia aconseguit just l’efecte contrari.

—Aquesta nit he fet un sopar especial.

—No tinc gana —em va dir. Aquí ja em vaig emprenyar perquè havia posat molt d’interès i molt d’esforç en aquella cita romàntica i li vaig fer saber.— Doncs tinc mal de cap, estic de mala llet i tinc la regla.

467

En un moment em va deixar anar tots els arguments contraris perquè s’acomplissin els meus desitjos. Per suposat, de l’strip-tease, les postures i el sexe tàntric ni en vam parlar. El darrer que va dir l’Alícia abans no es fiqués al llit, i només per dormir, va ser —No sents olor de cremat?

—Merda!

La bata vermella feta de material sintètic que vaig posar sobre el llum del dormitori s’havia anat desintegrant i només en quedava un tros de roba de la mida d’un mocador.

Allò ja va ser la rematada final del que havia d’haver estat una nit fantàstica.

Vaig sopar sol i una truita.

La meva recepta d’alta cuisine no estava feta per menjar sol i a més la barreja de musclos i llagostins cuits, banyats amb xocolata desfeta amb acompanyament d’api, maduixots i plàtan i picada d’all amb unes gotetes de gelea reial era immenjable.

L’última gota que fa fer vessar el vas va ser la que em va quedar després de la pixarada que vaig fer abans d’anar a dormir i que va anar a parar just al bell mig de l’estel dels calçotets. Quin descans quan me’ls vaig treure i els vaig llençar a les escombraries. Malaguanyats!

De tot a la vida s’hi poden treure lliçons. Jo en vaig treure dues.

Una, que és preferible el “aquí te pillo, aquí te mato” que qualsevol preparatiu que a la fi no et porta enlloc. I dos, que no tornaria mai més a confiar en cap consell de Sexòlegs d’Internet on t’expliquen com preparar trobades romàntiques per afavorir la còpula. Xarlatans!

Per sort l’endemà tornaria a la meva desgraciada vida normal. Bona nit.

* * * Al matí següent l’Alícia es va disculpar. Això sí que ho té, quan s’adona de que alguna cosa que ha fet no esta bé, després d’un període de reflexió, no li cauen els anells per reconèixer-ho.

—Perdona per lo d’ahir.

—Només volia que passéssim una nit diferent i especial —he de reconèixer que quan em proposo fer el paper de víctima em surt rodó.

—Ja ho sé. Pobret! T’ho compensaré —em va dir i em va fer un petó abans no es posés a fer cafè. Des de la cuina em va explicar, a grans trets, el perquè del seu mal rotllo de la nit anterior.— En Joan està com una moto. No presta atenció als casos, va esbroncant tothom per res, està dels nervis i li surt la ploma de boja histèrica que no hi ha qui l’aguanti.

468

—Què cony li passa? L’ha deixat el novio? —li vaig preguntar.

—És per les eleccions. Com més s’acosten, més nerviós està. Vol guanyar. Crec que té coll avall que guanyareu les eleccions i que formarà part del govern del nou Estat Català i amb tot el rotllo del Granera i el que està sortint de les teves mares, de l’Antonio i de tot plegat, està insuportable.

En Joan s’ho prenia de valent. L’objectiu s’ho valia i ell sempre m’havia ajudat, s’ho mereixia. Ens ho mereixíem tots.

—El trucaré —li vaig dir a l’Alícia. Sabia que només jo podia tancar el cercle. Després d’una dutxa reparadora vaig prendre el telèfon i el vaig trucar.— Com estàs? —li vaig preguntar només respondre’m.

—Ja t’ha dit l’Alícia que em pujo per les parets, oi?

—Doncs sí.

—I què vols? Els del govern s’han fet seu el lideratge de la independència i els del partit independentista ja fa anys que lideren el moviment i nosaltres hem baixat en intenció de vot. Les enquestes auguren un empat dels tres, una relliscada i se’n va tot a Can Pistraus. Nosaltres som els nouvinguts i tenim les eleccions a tocar, ens faran miques i a sobre amb tot el merder de la teva parentela.

—Ja t’he dit molts cops que fas massa cas de les enquestes.

—I a què representa que he de fer cas? Als esdeveniments dels merders familiars que dia sí i dia també ens van caient? Si he de fer cas a això ja podem plegar veles.

—Estàs molt negatiu.

—Doncs tu estàs molt tranquil. Massa i tot.

—Ara toca tenir el cap clar.

—Doncs jo ja no sé ni on tinc el cap i el teu rotllo zen ja m’està donant pel sac.

Com més em relaxava jo, més s’excitava en Joan. Aquella trucada acabaria malament. Havia de conduir novament la conversa.

—He pres una decisió i abans no et digui res vull que sàpigues que no pretenguis convèncer-me del contrari.

En Joan es va quedar callat davant la meva fermesa.

—Quina decisió has pres?

Li vaig explicar els meus plans.

Quedava poc temps pel debat final que seria on ens hauríem de guanyar les garrofes i amb elles els vots i no podíem perdre més temps amb informes ni investigacions que tampoc ens duien enlloc.

Tenia clar el que havia de fer. Concertaria una trobada amb les meves dues mares, l’Antonio i qui calgués per un encarament i que

469

tothom buidés el pap. Si tot anava com hauria d’anar, ja trauríem les nostres conclusions i jo, personalment, podria d’una vegada per totes decidir el que faria o el que deixaria de fer.

Havia arribat l’hora de posar els collons sobre la taula.

470

Un és amo del que calla i esclau del que diu.

Sigmund Freud

Capítol 31 El dia 15, dia de la mare de Déu d’Agost, de l’any 2015 va ser la data que vaig triar per convocar la reunió que havia de servir per aclarir un passat i potser un futur i, en resum, tota una vida.

Tal dia com aquell de l’any 1945, sis dies després de llençar les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, es posava per fi, fi a la Segona Guerra Mundial i el mateix dia de l’any 1969 es celebrava l’històric festival de Woodstock. Ambdós fets tenien la pretensió de canviar el món i d’alguna manera potser hi van contribuir. Tot i ser pretensiós, jo també volia que la nostra trobada contribuís a canviar el món, almenys el nostre món. Un món més petit, però nostre.

Sense que els uns fossin coneixedors de la trobada amb els altres, la Valèria va ser convocada per l’Alícia, al·legant que estava preocupada per mi; en Joan va convocar la Remei amb l’excusa de preparar el debat; el meu germà va fer venir a l’Antonio, per no sé què de la feina, i jo em vaig ocupar que hi acudís el padrinet. La discreció va ser l’excusa creïble per trobar-nos tots a la nau del Prat.

Per reduir la tensió i per ser bon amfitrió vaig adequar el despatx com si fos una sala de reunions i com era l’hora de berenar, vaig encarregar pastetes i cava en una pastisseria propera. Abans no vingués ningú hi érem, des de ben bé una hora abans tot neguitosos, l’Alícia, l’Abel i jo mateix.

El primer en arribar, sempre puntual, va ser l’Antonio.

—Buenas tardes. Què s’ha de fer? —va preguntar.

—Asseu-te, Antonio, que hem d’esperar més gent —li vaig dir.

Va fer el que li vam demanar, no sense posar cara de pensar que no sabia què feia allà.

Gairebé a l’hora, a la porta es van trobar la Valèria, a qui havia dut la Cecília, i en Jordi, que havia vingut amb el seus mitjans.

—Què passa aquí? —va preguntar el comissari que s’ensumava l’ensarronada.

471

—Sí. Què fem tots aquí, nen? —va demanar la mare.

—A veure, no demaneu més perquè sou aquí, espereu i sabreu. Tot al seu temps.

Quan passaven dos minuts de les sis de la tarda, només faltava que arribés la senyora Palou que, efectivament, va arribar solemnement amb un parell d’armaris de la seva cort als que, educadament, vam demanar que es quedessin fora.

—Vaja, trobada de vells amics? —va deixar anar quan va veure la resta.

—Més aviat trobada familiar —vaig puntualitzar-li convidant-la a prendre seient.

—Si esperem cinc minuts més, que arribarà en Joan, ja hi serem tots i podrem començar.

No vam haver d’esperar ni els cinc minuts perquè acabava de fer el comentari que va entrar en Joan com estava previst.

—Bona tarda, no vinc sol.

L’acompanyava el molt honorable Alfons Palou, candidat del partit del govern, President en funcions i fill de la senyora Palou, que va ser la primera en saltar al veure’l.

—Què hi fas tu aquí?

—Suposo que el mateix que tu —va respondre-li.

—Si la premsa descobreix que mantens reunions secretes amb adversaris polítics et pot perjudicar. No t’ho pots permetre, ens hi juguem massa. —La mare Palou es posava tensa, bon senyal.

—No crec que la premsa desaprovi una trobada, secreta o no, entre germans.

Amb aquell comentari no només va aconseguir desarmar la seva mare, més aviat ens va desarmar a tots i especialment a mi, doncs aquell anunci de consanguinitat era una de les armes que volia fer servir i que m’havia desmuntat de cop només arribar.

Ell, per suposat, se’n va adonar.

—No feu aquesta cara. És evident que tots ja sabíeu el que acabo de dir, el que no sabíeu és que jo ho sabia. Us penseu que ocupant el càrrec que ocupo no puc aconseguir informació de qui sigui? Feia temps que sospitava alguna cosa. La teva dèria, mare, de fitxar l’Albert i després de treure-te’l de sobre. Et penses que sóc imbècil? Només calia rascar una mica, no gaire, i vet aquí que en poc temps he passat de ser fill únic a tenir un germà gran. Doncs, sàpigues que havent-m’ho amagat tota la vida m’has decebut molt, ara bé, després de saber-ho i de pair-ho, me n’alegro.

472

Després d’aquell comentari el President va obrir el braços i es va acostar a mi convidant-me a que ens féssim un abraçada.

No podia pas negar-m’hi.

Vam estar una estona agafats mentre em xiuxiuejava quelcom a la orella.

Vaig tenir la sensació que en comptes de la nau del Prat érem en un plató de televisió de cadena estatal privada i érem el plat fort d’un programa entre lacrimògen i ensucrat tipus “Hay una cosa que te quiero decir” o “Tengo una carta para ti” o d’aquell estil.

Després de l’abraçada i de respirar fons tots, calia centrar-se i seguir el guió.

Havia preparat un vídeo, no massa treballat, però que feia l’efecte on en dos plans de la pantalla, i una música tendra, sortien per una banda imatges de la meva infantessa i joventut i en l’altra imatges del meu pare i la Remei i fotografies familiars del senyor Palou i família amb el President de nen.

—A la part dreta, Remei, pots veure tot el que t’has perdut i a la esquerra, Valèria, tot el que m’has amagat. Per la part que us toca a totes dues, us dono les gràcies. M’heu estafat tota una vida, espero que hagi valgut la pena.

En Joan estava satisfet de la feina d’investigació i recopilació de dades i imatges feta, en molt poc temps, per Looking Fashion.

En aquell punt les afectades es van posar a la defensiva, com era d’esperar.

—La que representa que és la teva mare et va abandonar només néixer, quina mare fa això? En canvi jo he estat tota la vida la teva mare i encara ho sóc. Te n’adones dels anys que fa que no n’has sabut res?

Tota la vida ha mirat només per a ella i tant li ha estat un marit, com un pare com un fill. No es mereix ni que la miris a la cara.

Després de l’al·legat de la Valèria tocava el dret a rèplica de la Remei.

—Albert, has de saber en primer lloc que jo al teu pare l’estimava, però ell a mi no. El meu pare, l’avi Anselm, va ser qui va decidir que ens separéssim i no jo i pel que fa als anys que fa que no has sabut de mi has de saber que jo tampoc sabia res de tu. Desconeixia on havies anat a parar, he passat anys intentant trobar-te i quan per fi ho vaig aconseguir i vaig decidir veure’t una persona ho va impedir.

Després d’allò es va dirigir a la Valèria.

—Explica-li que vas ser tu qui m’ho va impedir. Explica-li que el teu marit, el Pere estava d’acord i tu el vas amenaçar de deixar-lo si

473

m’hi posava en contacte, explica-li que no ets la bona dona que aparentes ser. Explica-li!

L’encarament estava funcionant. Feien bugada amb els draps bruts.

—Ui! La bona dona. Què t’has tornat bona persona de cop, tu?

Però si tothom sap que ets una aprofitada, una capriciosa i una nova rica i en el fons ets una morta de gana. Ets dolenta, Remei, vas abandonar un fill i vas provocar la mort del meu marit. Em fas fàstic! —la Valèria estava encesa.

—Em vas parar una trampa, desgraciada. Sabent que el teu marit patia del cor vas i em convides a l’acte de partit del teu fill per fer-me patir i fer-lo patir a ell. Jo no vaig fer res. Sí, et penses que no sé que vas ser tu qui va fer-me arribar la invitació sabent que no m’hi podria negar? Antonio, tu ho saps que va ser ella. Va, parla, explica-ho tot!

L’Antonio estava en un foc creuat i abans no digués res vaig intervenir.

—Un moment. Ja arribarem a l’Antonio, però espereu que el vídeo encara no s’ha acabat.

L’ambient a la nau es podia tallar amb el cantell d’un full de paper i tret de les meves mares i de mi, fent com de moderador, allà ningú gosava obrir boca.

En la pantalla va sortir una imatge gegant que mostrava un rostre.

—El coneixeu? —vaig preguntar retòricament per continuar amb la meva exposició sense esperar resposta.— Es deia Eliseu Granera, conegut meu, del meu germà, de la gent del govern, de la Valèria i la Remei, de l’avi Anselm, del comissari, de tothom. Una persona popular.

Com tenia la boca seca i a més així estava escrit en el guió li vaig cedir el torn de paraula a en Joan.

—El senyor Granera va acudir a la nostra agència com a excusa, i perquè li servís de tapadora, per contactar amb l’Albert. Era un infiltrat en terreny enemic que va emmerdar l’Albert i de retruc a tota la seva família seguint, i això ho vam saber després, estrictes ordres del govern i de la senyora Palou. Amb tot, resulta que entremig emboliquen l’Abel i fan desaparèixer en Granera de la circulació, mentre fan entrar amb calçador l’Albert en política alhora que l’incriminen en la seva mort. La d’en Granera, s’entén. El tenen agafat pels pebrots, però vet aquí que el parlamentari comença a tenir èxit i fa més nosa que servei i per tant l’han de despatxar també. Com ho fan? El fan sortir de la política a canvi de tapar el cas de la mort d’en Granera. I aquí

474

entra en escena en Jordi, el comissari, amic de la família i padrí. Fins aquí més o menys tot, amb alts i baixos, va sortint com volen però hi ha un punt en el qual la història se’ls desmunta. En Granera, mort i incinerat ni és mort ni és incinerat.

En aquell moment de la història vaig tornar a agafar el relleu i abans no poguessin dir-hi la seva cap dels al·ludits vaig tornar a donar-li al play.

Una nova imatge va sortir a la pantalla.

—Aquest potser no tothom el coneix tot i que ara sabem que algú d’aquesta sala sí. —Va aparèixer un altre rostre.— Aquest senyor s’anomenava Severo i era xofer d’autobús. A diferència d’en Granera era una persona anònima que va resultar que estava en un mal lloc en un mal moment. O potser va ser en Granera qui estava en un mal lloc en un mal moment? Tant és, perquè per tots dos va ser definitiu, i per a mal, que es trobessin. —L’ambient tens d’abans es començava a tornar perillós per les cares de por i angoixa que podíem contemplar en el nostre públic, començant pel Jordi i acabant per l’Antonio passant per les meves mares.— Ara acabarem amb les darreres retrospectives i passarem a comentar tot el que hem vist —vaig dir intentant mantenir un control que estava perdent a cada instant que transcorria.

Van aparèixer imatges de la Remei i la Valèria juntes, de la Valèria i la Remei per separat amb en Jordi, de la Valèria i la Remei amb l’Antonio i de tots quatre junts. I per rematar tots els presents van poder veure una còpia del manuscrit de l’avi Anselm amb paràgrafs subratllats i el xifonier de fons.

En Joan va tornar a agafar el protagonisme fent de cap d’agència de detectius.

—És del tot evident, vist el que hem vist, que existeix alguna relació entre les senyores Cardús i Florit amb l’Antonio i el comissari.

—Per un testimoni contrastat podem també afirmar amb força seguretat que en Severo va reconèixer a en Granera viu quan, en teoria, era ja finat. Finalment, per un altre testimoni, tenim fundades sospites que la darrera persona que va veure el senyor Severo abans que traspassés va ser l’Antonio. —Ara calia lligar caps i fer un petit resum.— Amb tot aquest material podem afirmar, com a mínim, que la mort d’en Granera està relacionada amb la senyora Palou i potser amb el seu fill declarat o membres del govern, que l’Antonio està relacionat amb la mort d’en Severo i que en tapar-ho tot plegat hi ha participat, activament, en Jordi. Se’ns escapa una mica què hi té a veure la Valèria, però el que queda clar és que l’avi Anselm no les tenia totes i que tot plegat per una raó o una altra tenia com a objectiu l’Albert Prat Florit.

475

Vam deixar un temps de reflexió perquè intervingués qui volgués i donés les explicacions corresponents.

El primer va ser l’Alfons Palou.

—Puc dir i demostrar que a banda de conèixer l’activitat d’en Granera, perquè era dels nostres, i de saber de la possible incriminació de l’Albert, no sé res mes. Em consta que aquest heroi va morir quan representa que va morir i res m’ha de fer pensar el contrari. Per tant no entenc tot això que heu explicat.

—Potser la senyora Palou ens ho pot aclarir —va dir en Joan.

—Potser l’Antonio —l’Alícia entrava en escena.

—El que diu el meu fill, l’Alfons, és veritat. En Granera va morir quan va morir i tots vam ser al seu enterrament. Entenc que l’Albert estigui ressentit per tot allò del que s’ha assabentat, però no busquem fantasmes on no hi ha —la senyora Palou demostrava l’aplom que tothom intuïa que tenia.

La Valèria, amb la veu trencada, també va voler intervenir.

—Com bé ha dit en Joan, no sabeu què hi tinc a veure perquè no hi tinc res a veure en tot això. Ai! Fill, no sé que t’ha passat, però tot això és per culpa d’aquesta dona i de la política. Si el teu pare fos aquí!

—i es va posar a plorar.

En opinió meva, a la mare l’entristia tot aquell xou, en opinió del Joan estava fent gala de dots de gran actriu melodramàtica.

—Jo ja en tinc prou de tot això. Us heu fet una pel·lícula que no s’agafa per enlloc i a més esteu involucrant innocents, membres de l’odre i personalitats de pes del país. Si seguiu amb aquesta comèdia, que no podeu demostrar, acabareu malament. Molt malament.

—Jordi, no li tinguis en compte. No veus que li han inflat el cap?

Deixa-ho estar. —La mare intentava rebaixar les amenaces gens velades del comissari.

—Ho deixaré estar si ells ho deixen estar.

—Per mi està bé. Deixem-ho aquí —la senyora Palou hi estava d’acord mentre l’Antonio, en la seva línea, no obria boca.

—Doncs, si no us sap greu i si us en sap se me’n fot, jo vull arribar fins al final.

El President, fent gala del poder que li conferia el càrrec i que la seva mare intentava minvar, es va posar ferm.

Començava a agradar-me el meu nou germà. Els tenia ben posats.

—Per arribar fins al final ha d’haver-hi un principi i en aquesta història de principi no n’hi ha, perquè tot això no té ni cap ni peus.

476

Per ser que l’Antonio era de poc parlar quan parlava en deia poques i bones doncs tenia raó, estàvem encallats. Era la seva paraula contra la nostra.

—Doncs haurem de començar pel principi, i el principi de tot és en Granera —després d’aquell comentari en Joan va mirar un moment un missatge que havia rebut al mòbil.

—Ja és aquí. El vaig a obrir.

En Joan va anar fins a la porta de la nau per tornar amb l’Andreu, el vell detectiu.

—Bona tarda a tothom. El que m’ha costat trobar-lo i convèncer-lo.

Després d’aquella peculiar salutació va fer acte de presència la peça que sempre ens havia mancat.

Al veure’l, tots ens vam quedar blancs, jo el primer, perquè aquella darrera i decisiva actuació del personal de Looking Fashion no me l’esperava.

Vaig veure sortir de la foscor, com si fos una aparició, aquell nas arremangat que pensava que mai més tornaria a veure.

Era el nas, i amb ell la resta, del cosí d’en Granera.

Va ser una jugada mestra d’en Joan i el seu equip on no havia pres part l’Alícia per evitar desvetllar la sorpresa abans d’hora, donada la nostra estreta relació marital.

—Puc afirmar, amb total rotunditat, que el meu cosí era viu i ben viu quan representa que era mort i la senyora Palou ho sabia. —Totes les mirades van caure sobre la Remei que no va tenir temps de rebatre el comentari perquè el cosí va continuar. — També puc afirmar que la seva mare sabia que era viu temps després de l’enterrament.

Algú, crec que l’Alícia, va comentar que aquella afirmació sobrava doncs si la Remei era coneixedora que no havia mort quan havia d’haver mort, era del tot evident que després del sepeli fos coneixedora que era viu.

—Quan dic la seva mare em refereixo a la senyora Valèria, que per a mi sempre havia estat la seva única mare, ara ja sé que no perquè pel camí ja m’ho han explicat —aquella matisació ubicava ja la meva mare en tota la història.

El cosí ens va explicar que la falsa mort d’en Granera estava pactada a l’igual que la fugida a Brasil, juntament amb la seva dona, i que tot s’havia fet seguint les ordres de la senyora Palou a l’igual que involucrar a l’Albert per poder-s’hi apropar i recuperar el temps perdut.

Desconeixia els motius de la veritable mort del cosí i de la del xofer però tenia clar que les dues dones presents en aquella sala, descomptant

477

l’Alícia, s’havien reunit diferents cops en la seu del partit perquè les havia vist i en vida del seu cosí.

—Ara vull que facin amb mi el que havien d’haver fet amb en el meu cosí, que és donar-me una nova identitat, un sou i un bitllet d’avió per anar a trobar-me amb l’Eulàlia Romeu que es deu trobar molt sola, en cas contrari ho esbombo tot, en tinc proves, i ja veuran quines eleccions més distretes tindran, faré un bon negoci. N’estic fins el monyo i ja he estat amagat prou temps, vull viure la vida.

El cosí tenia, tot i arremangat, un bon nas per als negocis.

—Després de tot el que s’ha dit i he sentit, considero que ha arribat el moment de dir la veritat, ara i aquí o demà als jutjats. Mare?

L’Alfons Palou va prendre la iniciativa d’exigir que sortís tot i res quedés sense aclarir.

Com el requeriment del President anava dirigit a ella, la Remei va ser la primera en cantar, i ho cantaria tot.

—Com ja he vist que has trobat l’escrit del meu pare ja deus saber que l’estratègia de ficar un talp en l’altre bàndol no és idea meva. Ve de lluny, jo només l’he desenvolupat. La va parir el teu avi que va ser el primer talp. També vull dir que no sabia que existia aquest paper adreçat a tu fins que m’ho va dir la Valèria —i dirigint-se a la mare li va recriminar que no el destruís tal i com havien quedat deixant clar que feia temps que estaven en contacte. La Remei va continuar.

—Vaig saber de tu, fa tres anys, a través d’un controvertit text que vas penjat al teu blog i que un assessor em va fer arribar. Em moria per veure’t. Havien passat tants anys i tantes coses. La de vegades que vaig anar a Esplugues amb l’Antonio per veure’t sense decidir-me a parlar amb tu.

—Així l’Antonio ja ho sabia de fa temps. Quins collons i venia a casa fent-se el boig —l’Alícia a poc que podia atacava i no li faltava raó per fer-ho.

—Deixa-la continuar —li vaig demanar i els altres ho van agrair, doncs tothom volia saber-ne més.

—En un d’aquells viatges el teu pare, el Pere, ens va enxampar. Li vaig demanar per favor que et preparés perquè ens veiéssim però ell s’hi va negar. Vaig insistir i insistir fins que em va semblar que l’havia convençut, però no.

—Per què no? —vaig preguntar.

—Potser la Valèria t’ho podrà dir —li va traspassar el torn.

—Albert, has de saber que jo era molt jove i la Remei m’havia intentat prendre el meu xicot, el teu pare, i m’havia deixat un fill, tu. Em va

478

vindre tot de nou i ho vaig encaixar. Eres el meu fill, ets el meu fill i tota la vida l’he dedicat a tu, a l’Abel, al teu pare, a la meva família. Éreu el meu món i de cop i volta s’estava ensorrant. Després de quaranta anys de desaparèixer la Remei apareix la senyora Palou intentant recuperar el que ja no és d’ella, el que mai havia estat d’ella. No ho podia permetre.

—La meva mare s’estava sincerant, anàvem bé.— Però ja coneixes el teu pare. Era massa bon home. Amb tota la tírria que li tenia i va acabar cedint. Em sap greu, però el vaig posar entre l’espasa i la paret i es va tirar en darrere, però el mal ja estava fet. La grandiosa matriarca havia decidit que et volia recuperar i si no era pel dret tiraria pel revés. És per això que va fer entrar al Granera a la teva vida, a la nostra vida. Mira de què ens ha servit. Ha aconseguit separar-nos, que morís gent innocent, que el teu pare es morís i tot per què?

En Joan va haver d’admetre, sense dir-ho li vaig notar, que les llàgrimes que vessava la meva mare eren verdaderes i no estava actuant.

Allò semblava un partit de tennis on les meves dues mares s’anaven intercanviant cops sense saber quan la bola es quedaria a la xarxa.

—Va ser l’única manera que vaig trobar per apropar-me a tu, Albert.

En un principi no estava previst involucrar-te en la mort de pega d’en Granera, que sí havia de desaparèixer perquè eren a punt de descobrir-lo, segons vam saber pel teu germà, però amb en Granera fora de joc tu també en quedaves fora i per això se’m va ocórrer pressionar-te amb la seva mort i fer-te entrar a les nostres llistes. Ja et tenia al meu costat —la Remei realment era una persona com a mínim intel·ligent i poderosa.

—I de retruc també em vas involucrar a mi i a tot el govern. Fins on pensaves arribar? —el meu germanastre se sentia utilitzat.

—És veritat.

—I si vas fer tant per aconseguir estar amb mi, per què em vas fer fora? No recordes la carta dels empresaris i que vaig acabar sent persona non grata? Això sí, la llufa de la mort d’en Granera encara la vaig portar molt temps.

La calma, que representava havia de mantenir, em jugava una mala passada perquè m’estava començant a alterar. S’estava removent molta merda.

—No era la meva intenció. La idea era implicar en Jordi i a la fiscalia per netejar el teu nom i que tu et mantinguessis com a diputat, però novament la teva mare es va ficar pel mig.

La pilota tornava a estar en el camp de la Valèria i aquell partit ja durava massa.

479

—Era qüestió de temps que la Remei t’expliqués la veritat o que tu la sabessis i jo ni podia ni volia donar-li aquest temps perquè es fes amb tu. No sabia què fer, però vaig tenir una mica de sort. Recordes quan vam ficar al Paulino com a encarregat de la nau? Doncs aquell dia, regirant pel quartet vaig trobar en un calaix del xifonier el paper que havia escrit l’avi Anselm. El vaig guardar molt de temps, però arribat el moment i davant la meva desesperació el vaig haver de fer servir.

Vaig amenaçar la Remei de fer-lo públic si no acabava amb tota la teva comèdia política i a canvi li vaig prometre que el destruiria. Volia que tot tornés a ser com abans, a ser com sempre. Ella va complir la seva part, jo no. No me’n refiava. Així que el vaig amagar on tu el vas trobar confiant que aquella merda de moble acabés a la trituradora.

El moble va acabar, efectivament a la trituradora, però no abans que jo trobés el canutet de l’avi Anselm. Res els va sortir, a cap de les dues, com havien planejat.

—I què hi ha de la veritable mort d’en Granera i del xofer?

Aquell punt era important i el President necessitava saber si la seva mare hi estava implicada. Jo necessitava saber quina mare estava implicada. Gràcies a Déu, amb aquell tema, la pilota havia tocat xarxa.

—La mort d’en Granera va ser un terrible accident —va dir la Remei.

—No en sabem res de la mort del xofer —va assenyalar la Valèria assumint que sí coneixia la del polític.

La intervenció del cosí va ser determinant per ficar-hi llum a l’assumpte i introduir l’Antonio, un dels principals sospitosos.

—El meu cosí va desobeir les ordres de mantenir-se amagat fins deixar el país tot i el risc que corria la missió i la seva vida, i la va perdre. Tot i de nit va sortir del seu cau i, pel que sé, de matinada algú el va reconèixer i algú també el va matar.

Per alguna raó tots ens vam mirar l’Antonio.

—¿No estaréis pensando que fui yo? —quan es posava nerviós li sortia el castellà. —Mal senyal. Calia que s’expliqués.— Era evident que massa dies sense veure a la seva dona ni sortir de les quatre parets de la vil·la olímpica en Granera no els aguantaria així que, d’acord amb la senyora Valèria, la senyora Palou i amb el comissari, jo m’havia d’encarregar de vigilar-lo a certa distància per si de cas feia un disbarat i es feia veure.

—I vas fer bé la teva feina, pels collons —en Jordi li recriminava la manca d’èxit.

L’Antonio es va explicar.

480

—Quan estava vigilant el pis em van trucar de la residència de l’avi perquè havia tingut una crisi i no localitzaven ningú i em vaig distreure. Em va trucar la senyora Palou per dir-me que l’havia trucat la senyora Granera dient-li que el seu marit havia sortit de l’amagatall i que l’anava a veure i hi vaig anar. Per desgràcia no vaig arribar a temps. —L’Antonio ens va seguir explicant que el va tornar a veure quan pujava a un autobús, de tornada, i el va seguir, però va baixar en una parada que no era la seva enmig d’enlloc.— Vaig aturar el cotxe i el vaig buscar en la foscor d’un carreró sense llums, la meva vista ja no és la mateixa, tinc una edat, i no el vaig trobar fins que vaig sentir uns crits i gent que corria. L’havien atracat i en el seu intent d’evitar que li prenguessin la cartera i l’identifiquessin el van matar. El darrer que em va dir abans no es morís de veritat va ser “ho sento”. Després no sabia què fer i vaig trucar la senyora Palou que no em va contestar i sort de la senyora Valèria que va trucar al comissari que ho va arreglar tot.

—Qui el va matar? —vaig preguntar-li al Jordi.

—No ho sabem. No ho sabrem mai. És un cas que no existeix ni podem investigar. No hi ha cas. No podíem ni podem investigar la mort d’un home que oficialment ja era mort. Probablement, per la zona on va passar, es devia tractar de delinqüents comuns, toxicòmans, que buscaven calés per la seva dosi. Prou feina vam tenir per fer desaparèixer el cos, definitivament incinerat, i amb ell l’assumpte perquè no sortís enlloc.

La versió era plausible, però encara faltava encaixar una peça més.

En Joan se’m va avançar.

—I el xofer de l’autobús? Què va passar amb ell?

Entre el Jordi i l’Antonio ens ho van explicar.

—Quan em vaig trobar amb l’Antonio li vaig preguntar si creia que algú l’havia vist o l’havia pogut reconèixer i em va donar el número de l’autobús d’on havia baixat en Granera. Amb aquella dada, el dia i l’hora vaig poder identificar el xofer, el tal Severo.

—I us en vau encarregar —vaig deixar anar.

—Sí però no com tu imagines. Vam reunir-nos la senyora Palou, la Valèria, l’Antonio i jo , d’aquí les fotos de grup que heu trobat i a saber d’on han sortit, per comentar tot el succés de la definitiva defunció d’en Granera i de la situació amb el xofer.

Va afegir-se a la conversa la Remei.

—Jo ja vaig dir que no era segur que el xofer l’hagués reconegut i que ho deixéssim estar. Ja hi havia prou merder però la Valèria hi va insistir.

481

—Havia de protegir l’Albert. Per fi s’havia acabat tot i podríem tornar a la normalitat, però havíem d’estar segurs que no tornés tot a començar.

Tot el que deia l’avi sobre la Valèria i la Remei i sobre les peces d’escacs era veritat però aquella partida la estava guanyant jo.

El comissari va tornar a prendre la paraula.

—Vam enviar a l’Antonio perquè pugés al 67 i esbrinés què sabia o què no sabia aquell xofer.

—Però jo només li vaig fer una pregunta i li vaig preguntar si havia vist en Granera, li vaig mostrar una foto dissimuladament, i si era que sí que no en fes cas, però es va posar com vermell i no sé, no va ni contestar, i em vaig espantar. Es van obrir les portes i vaig marxar, després vaig saber que s’havia mort, però jo no hi vaig tenir res a veure, ho juro. M’heu de creure, ho juro!

L’Antonio estava afectat i en Jordi va acabar la historia.

—Evidentment em vaig ocupar del cas i l’Antonio diu la veritat, l’autòpsia va determinar que aquell home va morir gairebé instantàniament d’un vessament cerebral. Més tard sabria també, perquè m’ho vas dir tu, que sí havia reconegut en Granera i t’ho havia dit. Per sort la seva desgràcia va fer evitar la nostra perquè només tu vas arribar a tenir coneixement del que el xofer havia vist. La resta ja la saps, amb tot lligat la fiscalia va arxivar el cas Granera i et van deslliurar de tota sospita, fet que havia de servir perquè tot tornés a la normalitat.

—Però et vas ajuntar amb tots aquests i vas fundar un partit polític —va dir la Remei.

—I ara, amb tot, res torna a la normalitat. Et presentes a unes eleccions, deixa-ho estar Albert! —em va demanar la Valèria.

No pensava deixar-ho estar.

Necessitava guanyar aquelles eleccions igual que necessitava temps per pair tot el que havia descobert arran aquella reunió.

No sabia si mai perdonaria la Valèria o la Remei, les meves mares.

El que estava segur era que mai oblidaria el que entre tots m’havien fet.

—Les eleccions es faran i el NI hi participarà i nosaltres també, i tu, mare, abandonaràs la política, el partit i el poder. Ja has fet prou i potser massa. Pel que fa a la resta ja veurem què fem, tot això que he escoltat avui és molt gros. De moment, Albert, hem de parlarne tranquil·lament, però aviat. No queda massa temps per l’Onze de Setembre i ens hi juguem massa, ja sabeu que des de Madrid no ens han reconegut el resultat del referèndum i estan pressionant la Unió

482

Europea i tot l’entorn internacional perquè facin el mateix. Abans d’una setmana us enviaré un cotxe perquè us dugui a tu i en Joan a Palau. No hi podeu faltar, hi ha molt del que parlar.

Amb aquelles paraules, que semblaven ordres, del president Palou es va acabar la reunió i amb ella aquella mena de partit de tennis mal jugat, a estones individual i a estones de dobles, que no havia guanyat ningú.

Pilota de punt, set i partit.

483

Sigues flexible i et mantindràs recte.

Lao Tse

Capítol 32 Tot i ser coneixedors dels secrets familiars que m’envoltaven i de la reunió prevista per al cap d’uns dies al Palau de la Generalitat, com que quedava clar que seguíem endavant amb les eleccions, en Joan tant sí com no volia assajar el debat i fer com un joc de rol on jo havia de ser sotmès a tot tipus de preguntes i atacs per tal d’estar preparat per al moment culminant. Jo estava d’acord en el fet que l’havíem de preparar, però fer una mena de teatre em semblava excessiu i no en tenia ganes però, tot i que hi vaig insistir, no li vaig poder treure del cap.

—Has de saber què exposar, què respondre i què rebatre quan estiguis davant les càmeres sense dubtar. Hi haurà molta gent mirant-ho.

—I et penses que practicant entre nosaltres sortirà millor? Sóc de l’opinió que si tens clar el teu discurs has de deixar marge a la naturalitat del moment i de la situació, i després que surti el que Déu vulgui.

—Aquí és on t’equivoques. No ha de sortir el que Déu vulgui, ha de sortir el que nosaltres volem que surti. Aquest és el quid de la qüestió.

Aquella discussió no anava enlloc i per tant, com feia gairebé sempre, vaig claudicar. Faríem l’auca del debat on jo faria de jo mateix i la resta d’actors farien un personatge interpretant cada un el seu paper en funció de qui fessin i, per tant, del color i programa polític que representessin. Havia de ser tan real que el simulacre seria gravat en vídeo pel cap de comunicació i en Joan faria de moderador.

Practicar i simular un fet que passarà però encara no ha passat en res t’assegura que la realitat sigui com l’havies imaginat. Normalment no s’assembla en res. Jo mateix en dono fe doncs ja des de molt jovenet vaig imaginar molts cops la meva primera relació sexual amb una dona i vaig practicar moltíssim, per desgràcia jo sol i a la dutxa, i quan m’hi vaig trobar puc assegurar que aquelles pràctiques no em van servir de res. Ara bé, tenint en compte aquest símil, estava segur que el

484

debat aniria bé perquè la meva primera experiència sexual va ser prou satisfactòria per a ella i pel que fa a mi vaig sortir del seu Seat Ritmo, de tres portes i sense seients abatibles, adolorit però amb la sensació d’haver triomfat.

Ho vam preparar tot per fer la sitcom un divendres a la tarda de finals d’agost.

El cap de comunicació em va fer canviar de roba no sé quants cops i em vaig posar no menys de cinc corbates per veure quina quedava millor i em donava millor aspecte i a més vam assajar la meva expressió corporal.

—Tots els detalls són importants. Aquestes coses compten, la gent s’hi fixa en tot.

Fins i tot volien maquillar-me per veure com “donava a càmera”, en expressió d’en Raül, però m’hi vaig negar. N’estava tip de tant realisme.

—Podem començar d’una puta vegada? —vaig demanar cridant perquè anava passant el temps i ho havíem assajat tot menys el debat.

En Joan feia de moderador i els papers van quedar repartits de la següent manera.

El Soria, que sempre havia estat una mica cabró, seria el candidat espanyolista de la branca catalana del partit del govern de l’Estat. En Jaume, donat el seu vessant d’indignat i rebel, faria d’independentista radical d’esquerres; el meu germà, per coherència genètica, havia de fer de candidat social demòcrata del partit del president actual, ara també germà meu; l’Alícia faria de candidat dels republicans independentistes de tota la vida, i l’Andreu, d’ecosocialista.

En Sebastià també hi era en condició d’espectador d’excepció i per fer, si s’esqueia, un reportatge tipus “Trenta minuts” per al seu diari en versió digital.

Tot era a punt per començar.

En Raül, darrere la seva càmera d’origen coreà va donar el tret de sortida com si fos tot un professional.

—Estem en l’aire en tres, dos, un... dins!

—Bona nit i benvinguts al debat, abans de fer les presentacions dels candidats a qui tothom coneix ja a hores d’ara, els voldria explicar en què consistirà el format del debat. Hi hauran diferents parts, una primera part en la que per ordre de representació parlamentària podran fer una breu introducció; després una segona part, dividida en cinc blocs temàtics, en la qual podran argumentar i debatre, i una darrera part amb més temps que tractarà sobre la Independència de

485

Catalunya. Els torns d’intervenció tindran un temps concret i idèntic per a tots els candidats i finalment disposaran, en el mateix ordre que en l’inici, d’uns darrers minuts per expressar les seves conclusions. Dit això, comencem el debat —en Joan ho vivia.

En aquell moment, si hagués estat real, hagués sonat la sintonia del programa abans no comencés.

El simulacre va anar si fa no fa com era d’esperar: malament.

Era clar que del que es tractava era de veure com me’n sortia jo, que feia el meu paper, però la resta no es podien comparar amb els veritables contrincants polítics, perquè a banda de previsibles eren coneguts i de confiança i jo sabia de quin peu calçaven i a més havien de fer un paper que molts ni es creien.

El Soria però, potser pel seu tarannà, ho va fer força bé. Va deixar anar amb força vehemència, com s’esqueia el seu paper, que amb la independència ens quedaríem fora d’Europa, que érem uns insolidaris amb la resta de l’Estat i que ens caurien tots els mals del món separats d’Espanya, a banda de ser uns malparits de ca l’ample.

Jo li vaig argumentar el contrari apel·lant sobretot al fet que l’administració única dels recursos econòmics de Catalunya afavoririen els catalans i de retruc, dins de la UE, també els espanyols.

Aquí va tenir una relliscada, que probablement el seu alter ego real no tindria: —El que vostès volen és, un cop independents, tenir la clau de la caixa per fer i desfer i poder sucar més o més gent de la seva corda, però tots sabem que la gent del carrer es quedarà igual sinó pitjor.

M’ho va posar en safata per a la rèplica.

—Amb això m’està confirmant el que tots ja sabem, que vostès ho fan. Gràcies per confessar el seu defecte, per no dir el seu delicte, perquè si guanyem nosaltres i som independents no ho podran fer almenys pel que fa als catalans i a la resta poc, perquè en tocaran menys de calents. Ara estem al cap del camí! Això els preocupa i no els temes de la unitat. Volen mantenir la “indivisible unidad de mangoneo de España”, però cregui’m, això no passarà. »Diu una dita castellana, que segurament vostè coneixerà, i que ve molt a tomb que s’hi escau perfectament: “Se cree el ladrón que todos son de su condición”. »No pateixi que nosaltres no som de “su condición” i no ho farem, i em sap greu que vostès ho estiguin fent perquè tots els catalans ho estem patint. Només per evitar la corrupció a la que ens tenen sotmesos ja paga la pena fotre el camp.

486

Vaig deixar aixafat el Soria i vaig rebre aplaudiments d’en Joan perquè reconec que vaig estar força bé.

—Així Albert, així és com has d’actuar. Amb educació però contundència.

Vam continuar una estona més fent aquell joc de veure qui la deia més grossa especulant que el debat podria anar d’aquella manera agressiva mentre en Raül em donava pel sac amb el llenguatge corporal.

—No gesticuli tant. L’esquena recta. No es toqui tant el nas, que no se li veu la cara.

—Obri les mans, genera confiança. Miri a la càmera quan parla.

Ja en vaig tenir prou.

Em vaig aixecar i perquè entengués bé el gest em vaig posar les mans per dins dels pantalons i en la seva cara i mirant a càmera em vaig tocar els collons.

Ho vaig fer per posar-me’ls al lloc i perquè li quedés clar, d’una puta vegada, que n’estava fins els ídem dels seus comentaris.

Després de veure la gravació vam concloure que aquell assaig va ser una bírria i poques conclusions més vam treure, tret que acabaria sortint tot com Déu volgués, com ja havia vaticinat jo mateix.

Vist el vist potser seria el millor per a tots.

Aprofitant que per allà també corria el Sebastià, em va dir que ja que hi érem i com a missatge de final de campanya seria bo que aprofités per parlar a la càmera i ell ja s’encarregaria de muntar el darrer espot i enviar-lo a les diferents televisions i ràdios. Això sí, havia de ser un missatge definitiu que convencés els votants.

Em va posar en un atzucac, fa interessant fer servir paraules de català cultivat, perquè no m’havia preparat res però me’n vaig sortir força bé gràcies a haver trobat i fullejat aquell mateix matí un poemari d’en Pere Quart que duia al damunt.

—Preparat? Quan vulguis —va dir en Sebastià.

Solemnement, vocalitzant amb energia i sense aixecar massa la veu, em vaig dirigir a tots els catalans.

—Conciutadans, per circumstàncies de la vida us estic parlant i per circumstàncies de la vida estem on estem i anem on anem, perquè és on volem anar. I on volem anar? »Volem anar fins a una societat més justa, més comprensiva, més solidària, més engrescadora, més enriquidora, més integradora, més sana. »Fa més de tres-cents anys que agafem camins per arribar-hi, però al final acaben tots en el mateix lloc. Acaben en un mur, el nostre mur.

El mur de la injustícia, de la incomprensió, de la insolidaritat, de la

487

depressió, de la pobresa, de la ment malaltissa d’una mentalitat tancada que es creu millor perquè es pensa que el mur decideix què és el que hem de pensar. Doncs no! Nosaltres pensem per nosaltres mateixos. »Talment com d’altres han fet abans, nosaltres enderrocarem també aquest mur. I començarem l’enderroc el proper Onze de Setembre anant a votar, votant al NI, perquè nosaltres sabem que el volem enderrocar, sabem que l’enderrocarem, i sabem com enderrocar-lo perquè sabem què hi ha darrere d’aquest mur. Darrere aquest mur hi ha la independència!

Mentre feia una pausa per empassar saliva tots els presents, cinc, van aprofitar per aplaudir-me efusivament i em va fer l’efecte que fins i tot el Sebastià s’eixugava els ulls, mentre em deia: —Tira, tira. Que ho estàs brodant.

Un cop recuperat, li vaig fer cas i vaig tirar.

—Fa més de trenta anys un escriptor prodigiós, un poeta genial, un catalanista il·lustre, Joan Oliver, en Pere Quart, ja sabia a qui votaria si ara fos amb nosaltres i ja en el seu temps era conscient que la gran i inalterable carta magna, anomenada Constitució, seria una de les lloses més pesades del nostre mur. Escolteu què diu el seu poema “Síntesi”: La Constitució no em fa fred ni calor L’ha feta sense mi un ardat grimpador cobejós i mesquí d’experts sense parió en l’art de consentir.

Ben pocs votaran NO i molts votaran SÍ I per quina raó la cosa anirà així?

Els mòbils són la por d’una subversió, la manca de juí, el no saber qui és qui, l’influx de tal senyor, l’espera d’un guardó o l’ordre d’obeir...

488

Què haig de fer?

Què puc dir?

Com que l’abstenció és una evasió de bàmbol o coquí jo, lliure i complidor, hauré de votar NI »Si en Pere Quart va dir que hauria de votar NI en el referèndum de la Constitució que va servir per aixecar-nos un mur, què votareu vosaltres per enderrocar-lo? Feu com ell. L’Onze de Setembre iniciem la nostra Independència sense obstacles. »L’Onze de Setembre voteu Nacionalistes Independents. Feu com ell i voteu NI. Reconec que aquell darrer espot de campanya el vaig petar.

El darrer dilluns, 31 d’agost del 2015, vint anys després del dia que els castellers de Vilafranca van carregar per primer cop un pilar de vuit amb folre i manilles, l’Alfons Palou ens va convocar a les nou del matí per la solemne reunió prevista en la nostra darrera trobada.

—Us felicito per la darrera falca publicitària. Molt intel·ligent, tothom en parla. »M’ho voleu posar molt difícil —em va dir durant la breu conversa telefònica del dia anterior per convocar-nos.

Era veritat. S’ha de reconèixer que en Sebastià va fer una bona feina barrejant imatges dels darrers moviments independentistes catalans amb imatges de l’enderroc del mur de Berlín i una música tendra, tot com de fons velat, mentre jo en primer pla feia el meu parlament i llegia el poema d’en Pere Quart.

La gent en parlava, la premsa en parlava i l’anunci va sortir a totes les televisions i ràdios públiques i privades catalanes, com a espai electoral gratuït, i en les públiques estatals però amb difusió restringida a territori català. Això no va ser impediment perquè en d’altres televisions i ràdios estatals d’àmbit privat en fessin esment ni que fos per criticar-me, els meus suaus, o directament titllar-me de nazi, els més radicals, per gosar posar en entredit la innombrable i intocable Constitució.

Ni que fos per comentar-ho i a canvi de poder fer-me una fotografia amb ell al pati dels tarongers perquè era quelcom que sempre m’havia fet il·lusió, vaig accedir a tenir la trobada amb el Molt Honorable senyor Palou.

489

Un Audi negre de gamma alta, amb els vidres tintats i xofer ens havia de dur i tornar de la reunió de forma secreta. Per tal de fer-ho possible, nosaltres havíem d’anar amb el nostre vehicle i fer canvi de cotxe en la plaça 119 del soterrani d’un pàrquing de la plaça Urquinaona.

—I per què ha de ser la cent dinou? —va preguntar-me en Joan ja de camí.

—Cony 119, onze del nou, La Diada i la data de les eleccions.

—Hòstia, és veritat, esteu en tot. Deu ser cosa de família.

Sortir amb el temps just, i això és defecte meu, fa que a la mínima que et trobis un embús les passis magres per travessar Barcelona venint d’Esplugues.

—Ja podies haver agafat el tram —em va recriminar en Joan perquè l’havia fet llevar d’hora per venir-me a buscar i estàvem aturats a l’alçada de l’edifici del RACC. —Sí, home! I fer transbordament a la línea verda. Si no et costava res.

—No, si encara farem esperar el president, amb un parell.

—En funcions. President en funcions i si m’apures candidat com jo.

—Sí, i el tete, no et fot. Com si és un mort de gana, a mi no m’agrada arribar tard ni fer esperar a la gent.

Sort que la cua es va començar a moure perquè començàvem a fernos retrets.

A les nou i deu minuts, per fi, baixàvem la rampa del pàrquing.

—Ens pagaran el tiquet, suposo —va comentar en Joan en una de les seves sortides inesperades.

—Sí, no pateixis. Ara quan arribem agafem el primer mosso que trobem i li preguntem si ens el validen.

—Com tu no pagues! Això va corrent i segons l’estona que hi siguem ens costarà un ronyó i serà un dels meus.

—Mira que n’ets garrepa. El futur de Catalunya bé val uns quants euros. Va, busca el 119, que ja són quarts de deu.

—Ara les presses per a mi. Quins ous!

En Joan i jo discutíem sovint, però alhora ens aveníem molt.

Em feia una mica d’angúnia veure’l capficat, perquè d’un temps ençà no parava de rumiar en el fet que, si de cas tot acabava bé i formava part del govern, sortís a la llum pública la seva orientació sexual.

Ell no amagava la seva homosexualitat, però tampoc era dels que s’exhibia duent la bandera de l’arc de Sant Martí el dia de l’orgull gay.

Ell, si de cas, ho celebrava amb el seu nou company, set anys més gran, en la més estricta intimitat.

490

—Què? Trobem el 119 i l’Audi o què? —li vaig dir quan ja feia estona que donàvem voltes per la planta -1.

—Aquest número de tres xifres no hi és, només hi ha lletres i dos números. A veure si serà l’A19 o una enganyifa.

—No diguis burrades. El número és clar. Anem a preguntar.

Aquell pàrquing, petit i sense la numeració assignada per la nostra trobada, no disposava de cap empleat, almenys que es veiés.

—Cago en la puta, un quart i cinc de deu. Haurem de trucar algú —en Joan estava dels nervis.

No era possible trucar per telèfon per diferents raons: primer, perquè en aquell soterrani no hi havia cobertura. Segon, perquè no teníem cap telèfon directe per contactar amb el president. Tercer, perquè no podíem trucar a la Generalitat demanant pel president, perquè segurament no ens el passarien i perquè hauríem de donar massa explicacions, i era clar que aquella reunió no havia de ser coneguda.

—Què fem? Estic fins els pebrots de donar voltes.

—Joan, relaxa’t i anem fins la tanca on es posa el tiquet i pitgem l’intèrfon a veure si contesta algú.

Era l’única possibilitat. Prrrrrzzzz (intent d’expressar el soroll de l’aparell després de pitjar el botó).

—Bon dia, té algun problema? —va respondre una veu masculina més aviat ronca.

—Bon dia, estem dins del seu pàrquing i no trobem la plaça número 119. Que ens podria ajudar? —li vaig explicar.

—No troben el seu vehicle? —va preguntar.

—No trobem la plaça 119 —li vaig reiterar.

—Que deu ser la plaça on creuen que trobaran el seu cotxe.

—No. Miri aquest no és el problema. El cotxe el tenim localitzat perquè de fet hi som dins. El que no trobem, i ja li he dit dos cops, és la plaça d’estacionament número 119 del seu pàrquing.

—El pàrquing no és meu, què més voldria. Jo només hi treballo —ens va informar la veu.

—Doncs això, com hi treballa, ens podria dir on trobar la plaça d’aparcament que li demano? Gràcies.

—Perquè busquen la plaça 119? Són fetitxistes? A mi em surt a l’ordinador que hi ha força places lliures.

—És que hauria de ser la 119, si us plau.

En Joan s’estava encenent veient com jo discutia amb un aparell i per acabar-ho d’adobar per darrere se’ns va acostar un cotxe que va fer sonar la botzina perquè volia sortir i li estàvem barrant el pas.

491

—Un moment si us plau. Que no veu que estem parlant? —va dir en Joan traient el cap per la finestra.

—Doncs parlin fora, que jo ja he pagat i el temps corre i a més tinc pressa.

Mentre ells dos discutien, jo discutia amb la màquina.

—Miri aquí tenim l’A19, la B19 i una M19 que és per a moto, però de 119 no en tenim cap. Si li serveix alguna d’aquestes.

—És que ha de ser la 119 —vaig insistir.

—I què vol, que li’n faci una? No hem tingut mai cap 119 i no la farem ara.

—Mooooooc! —La botzina del vehicle de darrera anava a tot drap.

—Sortiu del mig d’una vegada, collons —l’home aquell s’estava emprenyant i amb raó.

—Un moment, hòstia! —en Joan també estava exaltat.

Si mantenir dues converses, a quina més absurda, en un soterrani ja és de per si difícil, el tema es va complicar quan el conductor del vehicle que volia passar va sortir del cotxe i es va incorporar a la meva conversa amb la veu masculina i ronca de la màquina.

—Escolti, vull sortir del pàrquing i aquesta gent no em deixa. Vol fer-hi alguna cosa?, perquè sinó hi haurà sang.

—Però vostè no buscava la plaça 119? —va respondre la veu.

—Jo, què cony he de buscar? Jo el que vull és sortir, que ja he pagat.

—El que buscava la plaça era jo —vaig aclarir.

—Perdoni, no hi ha una altra sortida perquè aquest senyor pugui marxar?

En Joan també es va afegir a la conversa.

—Vostè qui és? —es va sentir per l’altaveu.

La veu va considerar que era necessari i adient saber amb qui parlava.

—Jo vaig amb l’altre senyor del cotxe.

—Amb el que vol sortir del pàrquing?

—No, amb el que busca la plaça 119.

—Aquí no hi ha cap plaça 119, hi ha una A19, una B19 i una M19 que és per moto.

—Saben què? Si volen els pinto un 119 a qualsevol plaça, però per l’amor de Déu treguin el cotxe que m’haurà caducat ja el tiquet.

L’home aquell, desconegut, estava derrotat.

—Treu el cotxe, Joan —li vaig demanar perquè aquella situació era ja insostenible.

492

—Si no hem validat el tiquet —va dir en Joan.

—Si vostès marxen jo els hi dono el meu tiquet, però marxin, per Déu marxin i ja valido jo el seu. Només vull sortir d’aquest maleït pàrquing de Via Laietana.

—Que aquest no és el de plaça Urquinaona? —vaig preguntar.

—No! —van respondre alhora la veu i el desconegut.

Merda! Ens havíem equivocat de pàrquing.

Es veu que per accedir al pàrquing de Via Laietana s’havia d’anar per plaça Urquinaona, que com a tal no és un carrer és una plaça, i per anar al d’Urquinaona havies d’anar per Via Laietana però accedint pel carrer Casp. Tot plegat una desgraciada confusió.

A dos quarts i cinc de deu i amb el pàrquing correcte localitzat vam contactar finalment amb l’Audi negre de gamma alta i amb els vidres tintats que ens esperava des de feia estona al famós número 119.

—Fan tard. El president els espera —ens va dir aquell xofer amb vestit blau marí i aspecte de placador de rugbi mentre ens obria la porta de la part del darrere.

Abans no repliqués en Joan, li vaig fer un gest com advertint-lo que a aquelles alçades, per no entrar en un joc d’excuses si ens inventàvem la causa del nostre retard o quedàvem com a imbècils que veníem del poble si dèiem la veritat, el més intel·ligent era no dir res.

El que volíem era abandonar el subsòl, ja en teníem prou, i sortir a cel obert.

Després de fer entrada a les instal·lacions de la Generalitat, uns funcionaris ens van acompanyar fins a la sala Tàpies on, des de feia estona, ens esperava el president.

Vaig deduir, primer, i confirmar, després, que aquella sala es deia Tàpies perquè els quadres que hi havia a les parets els havia pintat el genial pintor i escultor català.

Aquella sala hi tenia dos símbols que per a mi eren sorprenents. El primer, la gran pintura del mestre que tants cops havia vist representat en el comiat setmanal del Polònia de TV3. Ara era davant de l’original format per quatre plafons dedicats a les quatre grans cròniques.

El primer dedicat a Jaume I, el segon dedicat a Pere el Gran, el tercer a Ramon Muntaner i les quatre barres i el quart dedicat a Pere III el Cerimoniós, tots reis d’Aragó i altres contrades i comtes de Barcelona, segons ens va explicar el president Palou.

Dins la sala, i talment com a les pel·lícules del Rei Artur, hi havia una taula rodona on vaig imaginar que es celebraven les reunions entre el Rei i els seus cavallers, com si fóssim a l’Anglaterra de l’edat mitjana.

493

Érem, però, a Catalunya i al segle XXI i per tant en aquella taula es reunia, de tant en tant i si de cas, el president amb els seus consellers.

—Impressiona, oi? —el comentari del meu germanastre em va treure del meu astorament.

—Doncs sí, i molt. Però me l’imaginava més gran —li vaig respondre. No era qüestió de fer-me el pobret que no ha sortit mai enlloc i amb qualsevol cosa bada i s’enlluerna.

—L’important no és la mida de la sala sinó la mida dels temes que dins s’hi parlen i avui, creieu-me, que el tema del que parlarem és de mida immensa. Seieu, seieu.

En Joan ja s’hi veia assegut al voltant d’aquella taula. Tot i la solemnitat de l’acte, ell havia de deixar anar alguna parida: —Mira els plafons del quadre. Jaume el Conqueridor, Pere el Gran, Pere el Cerimoniós. Com voldries que et diguessin a tu? Jo ja ho veig, Albert l’Emancipador o, millor encara, Albert l’Alliberador.

—I si em diuen Albert i prou? A tu potser et podrien anomenar Joan el Ximple.

—Joan el Ximple, sona bé. Sovint els ximples són els que tenen les idees més brillants. M’agrada.

No sé per quina raó i sense pensar massa vaig deduir que no érem allà per parlar de noms.

—Un cafè, tallat, aigua? —ens va oferir el president situant el tema.

Tant en Joan com jo vam acceptar el cafè, però demanant afegir-hi, a poder ser, unes galetones o quelcom sòlid, perquè ens delíem per esmorzar.

Eren a tocar de les deu del matí i havíem sortit de casa d’hora, amb presses i amb l’estómac buit que ja ens començava a sonar.

—Us preguntareu per què us he fet venir —va començar el president en funcions. —No vam respondre, perquè a banda ser una pregunta tàcita, en Joan i jo teníem la boca plena i a més jo estava com angoixat perquè m’havia menjat una ensaïmada i havia deixat tota aquella taula noble plena d’aquell sucre blanc. Per sort, mentre acabàvem d’empassar va continuar.— En primer lloc i per tancar el primer tema de l’agenda, volia comentar breument l’assumpte de la nostra darrera trobada i del que ens vam assabentar. A banda del que ja sabíem he demanat que, discretament, es fessin certs esbrinaments i queda clar que les nostres mares ens van dir la veritat. La mort definitiva d’en Granera va ser un luctuós succés delictiu i el causant ja és a la garjola.

Evidentment per altres causes doncs aquell crim, oficialment, no va

494

existir i ja saben perquè. S’hi passarà una bona temporada. Pel que fa al xofer de l’autobús, està confirmat que va morir per causes naturals i per tant no hi ha res més a dir, tret del condol a la família.

En Joan va deixar de banda el vesant polític per treure el seu vessant de criminòleg.

—Per un all o una ceba el cas és que en totes dues morts hi està implicat, ni que sigui de manera circumstancial, l’Antonio.

—És cert, però queda molt clar que no hi ha tingut res a veure més que el dur a l’extrem la seva dedicació a les sol·licituds de la nostra mare comuna, amb ànsies de poder i control, i de la seva mare adoptiva, amb una fal·lera malaltissa de sobreprotecció cap a vostè, Albert.

—Quina dedicació! Sabia que era un home complidor i amb qui hi podies comptar però no fins a aquest punt —jo pensava que el coneixia i sabia que tenia lligams amb nosaltres des de sempre però allò em va semblar una mica massa.

—Els motius per la seva dedicació tenen una explicació i són uns motius que difícilment poden explicar-se.

—Doncs si no s’explica més —li vaig demanar al president, doncs titllar d’inexplicable una explicació és no explicar res.

—M’explicaré. Diguem que tinc la certesa que els motius per fer tot el que ha fet el senyor Antonio són de caire sentimental.

—Com? —vam dir en Joan i jo alhora.

—El motiu sentimental que el lligava a la meva mare que també és la seva, la Remei, era la seva admiració per l’avi Anselm a qui veia com al pare que feia anys havia perdut. Moltes estones amb ell van fer que intimessin molt i que conegués millor la mare i fes de pont, entre pare i filla, que com deu saber estaven força distanciats. A més li va prometre a l’avi que tindria cura d’ella.

—I la meva mare? —em referia a la meva altre mare, la de sempre.

—Pel que fa a la seva mare, que no és la meva, la Valèria, el motiu era que des de fa anys, potser fins i tot des d’abans de vostè néixer, l’Antonio ha estat secreta i platònicament enamorat d’ella. A més li va prometre a la seva mare que tindria cura de vostè.

—I tot això com ho sap?

La pregunta era obligada perquè en cap dels dos casos ningú havia notat res, doncs no havíem estat mai conscients que la Remei tingués cap mena de relació amb l’Antonio i encara menys la història d’amor amb la Valèria.

495

—Només els puc dir que la Generalitat disposa de certs mitjans per esbrinar i controlar assumptes privats i pel que fa al cas els diré que tenim proves gràfiques de la relació a tres bandes entre l’avi, la Remei i l’Antonio i també tenim proves dels sentiments cap a la Valèria, però no pateixi perquè ella no n’és conscient. És quelcom que ha quedat entre l’Antonio i ell mateix.

—Deu voler dir entre l’Antonio i vostès. I ara entre nosaltres també.

—Quan diu que disposen de cert mitjans es refereix a una mena de CNI català? Que ens tenen punxats els telèfons o què? Què més tenen?

En Joan es posava a la defensiva. Ell, degut a la seva professió i experiència, sabia millor que ningú fins on es podia arribar a l’hora d’immiscir-se en la intimitat de qualsevol si es disposava de preparació i mitjans.

—Tenim el que ens podem permetre que és poc i no, no tenim un CNI català ni res semblant. Només gent disposada, com en Granera, a treballar en secret per recaptar informació si l’assumpte s’ho val. I aquest assumpte, i d’altres com el nostre futur, s’ho valen perquè n’hi ha que sí tenen CNI i potser ens punxen el telèfon i el que no és el telèfon també. Hem d’estar preparats. Vostès, millor que ningú, em poden entendre.

Fins a cert punt l’enteníem. Jo no me’n sabia avenir.

Era coneixedora la Valèria dels sentiments de l’Antonio? Se n’havia aprofitat? El que sabia de mi la senyora Palou venia de boca d’ell?

Probablement mai tindria respostes a aquelles preguntes i tampoc volia tenir-les.

El que tenia per segur és que mai més em podria mirar l’Antonio amb els mateixos ulls. Aquell home, definitivament, m’havia caigut als peus.

Després de tancar el tema Granera i família, que representava el passat, el president va proposar encetar el tema de les eleccions i el debat, que representava el futur.

Vaig fer un clic i vaig canviar el xip doncs d’acord amb en Joan, i molt probablement amb la majoria dels catalans, havia de deixar el passat en darrere i dedicar tots els esforços en mirar endavant.

—No sé si esteu al dia pel que fa a les enquestes d’intenció de vot —va deixar anar el president Palou.

En Joan, més posat en aquest temes que jo, va respondre.

—Doncs sí, i ara mateix diria que el NI va per davant.

496

—Frec a frec amb nosaltres.

—Les enquestes només són això, enquestes —vaig aclarir ficant aigua al vi.

—Però les enquestes no difereixen massa de la forquilla definitiva d’adjudicació d’escons.

—Pel que hem pogut copsar el NI creixerà en la darrera setmana gràcies a l’espot que just va sortir fa uns dies i del que tothom en parla —en Joan treia pit i es sentia fort davant del fins ara president.

—Això potser és cert, ho reconec. També reconec, però, que difícilment cap partit traurà majoria, ni tan sols simple, i el que volem fer necessita de majories àmplies i sòlides per evitar que des de fora ningú posi en dubte la solidesa del nostre projecte i les decisions que prenguem a partir del dia 12 de setembre.

Aquell argument no era discutible, doncs era clar que el lideratge de la independència de Catalunya estava molt repartit entre el partit del govern actual, els eco-socialistes i verds, els radicals d’esquerra, els independentistes de sempre i nosaltres. Massa galls en un sol galliner intentant demostrar qui té els ous més grossos oblidant que qui els pon són les gallines.

—On vol anar a parar? —li vaig demanar perquè quedava força clar que el seu argument només era el preàmbul del que ens volia dir després.

—De vegades els que no ens volen busquen qualsevol cosa per fernos mal. Tinc la total seguretat que esbombant el nostre parentiu ens poden fer mal.

Aquesta no ens l’esperàvem.

—Sap quelcom més, oi? —va preguntar en Joan.

—Sí. Sé que abans de les eleccions des de la premsa de Madrid trauran la noticia que som germanastres i faran safareig amb les nostres vides intentant insinuar un complot preparat, en especial per la nostra mare, per guanyar de forma poc elegant les eleccions. Tenint en compte que abans de fer-se, des d’allà ja les consideren inconstitucionals crec que és obligat que ens anticipem i frenem aquest pla de desestabilització.

Tornar a preguntar com ho havia sabut era redundant doncs teníem ja la resposta amb les investigacions fetes a l’Antonio mitjançant un servei d’intel·ligència amb barret de copa i sabatilles de pagès.

—No sé per què crec que vostè ja té una idea de com anticipar-noshi —vaig dir.

—Què proposa? —va preguntar-li directament en Joan.

497

—Abans d’explicar-vos la meva idea, que confio que considereu, vull dir-vos que les nostres accions diplomàtiques han aconseguit que el mitjà en qüestió s’avingui a donar la notícia de premsa groga abans de les eleccions, però després del darrer debat. Aquest punt és molt important.

—Em sorprèn que cap acció diplomàtica hagi aconseguit ni que sigui guanyar temps tenint en compte que temps els falta per abocar merda al nostre procés —en Joan ja es trobava amb la confiança suficient per respondre, comentar i discrepar si calia.

—Això que us diré no caldria però tant és. Hem aconseguit guanyar temps a canvi de fer certes concessions. El diari en qüestió, temps abans havia difamat la meva persona i la de la meva família en el curs d’un altre procés electoral, ja no cal que us digui de qui parlo, deixant anar que tenia fons i diners en paradisos fiscals fet que no va ser provat perquè a més no és cert. El cas és que està a punt de fer-se el judici sobre aquest tema arran d’una querella que els vaig interposar i que de ben segur perdran. Doncs bé, la concessió diplomàtica que hem fet, que he fet, és retirar la querella i arxivar el cas a canvi de guanyar temps.

—Com sap que compliran i no ho esbombaran abans d’hora? —en Joan burxava.

—No em feu parlar més. Diguem que n’estic segur.

Jo sabia que havia d’intervenir abans en Joan no insistís perquè quedava clar que el president no ens explicaria més detalls. Hi ha coses que no es poden explicar.

—Així, un cop guanyat aquest temps quin és el pla?

El president ens va explicar el seu pla. Consistia a esbombar la nostra consanguinitat nosaltres mateixos i en el mateix debat i per evitar merders amb la resta de participants explicar-li a ells abans a banda de fer la proposta definitiva que bàsicament rebentaria el debat i segons com, a favor nostre, les properes eleccions.

—Però si els hi diem ho podran aprofitar en el debat per fer-nos mal i guanyar vots, estem ficant nosaltres mateixos els peus a la galleda —en Joan patia per no poder tornar a asseure en aquella taula.

—Segur que ho té previst —vaig dir jo que estava segur que aquell home, amb qui compartia gens, segur que pensava com jo la dita de “on no vagis a guanyar, no vagis a perdre”.

—Doncs sí. He parlat amb les diferents formacions polítiques que estan a favor de dur com a principal punt del seu programa la declaració unilateral d’indepedència i hi estan d’acord. Ara bé, això no es farà

498

si el NI com a partit més ben situat no hi és també. Bàsicament per això us he fet venir. El futur de Catalunya és a les vostres mans.

—Quina responsabilitat —vaig pensar.

No sé perquè, em vaig posar calent.

—Us proposo formalment, i aquí tinc un document per signar, un acord per anar en coalició a les properes eleccions totes les formacions polítiques que volem com a punt innegociable de programa la declaració d’independència abans del 2016. I ho explicarem tots junts en el mateix debat i davant les càmeres. La resta de partits són avui i aquí, en una altra sala, a punt per signar després que signeu vosaltres. Hem d’assegurar la victòria. Feu números.

Ens vam quedar acollonits.

—Us deixo deu minuts a soles perquè ho parleu.

El president ens va deixar perquè deliberéssim.

Evidentment vam fer números tenint en compte la travessa de les enquestes i una coalició d’unitat nacional d’aquesta magnitud donava, amb diferència, la majoria absoluta més aclaparadora de la història. I amb ella la independència de Catalunya.

L’Alfons Palou va tornar a entrar.

—Què heu decidit?

En Joan anava a dir alguna cosa en relació a les llistes d’aquella candidatura única, però el president se li va avançar.

—Ah!, una cosa abans de res. És condició innegociable per a aquesta signatura que el cap de llista que figuri en les llistes per formar govern sigui una persona concreta, amb noms i cognoms, i no és negociable.

Això ja està decidit.

—És clar. Vostè! —va deixar anar en Joan, com donant a entendre que l’havia clissat.

—Aquí s’equivoca. Per rematar l’acord és imprescindible que el cap de llista sigui l’Albert Prat Florit, aquí present. Volem que el futur president del nou Estat Català sigui el seu amic, el cap de cartell del NI, el meu germà.

Després de pair tantes sorpreses i d’assegurar-li a en Joan un càrrec de conseller en el proper govern van entrar la resta de representants polítics i, a les dotze hores i deu minuts del 31 d’agost del 2015, totes les forces polítiques allà representades vam signar oficialment el nostre futur i el de Catalunya.

499

Aquesta novel·la (o qualsevol cosa que no et fa ni fred ni calor) i els meus collons, trenta-tres. dita habitual del meu pare, Carles Coloma Bertran

Capítol 33 Al dia següent del debat, just una setmana després de la trobada, tot el país en parlava. “La nostra” va tenir el nivell d’audiència més gran des de la seva creació retransmetent en directe el debat i això que el que es diu debatre, poc vam debatre. Va ser bàsicament una declaració d’intencions precedida pel comunicat del president informant a tot Catalunya de la seva recent germandat amb mi i l’agermanament en forma de coalició de totes les formacions polítiques independentistes que concorreríem juntes en les properes eleccions.

Ni cal dir que va haver-hi un daltabaix amb la resta de formacions polítiques, tres per ser exactes, de caire espanyolista i unionista.

A banda de titllar-nos de covards, traïdors i tramposos es van confabular en contra nostra, en paraules d’ells com a contrapès del que nosaltres havíem fet, i van declarar davant les càmeres que ells també s’ajuntarien.

Total que d’aquell pseudo-debat van sortir, talment com a les eleccions anglosaxones, dues grans coalicions tipus toris i laboristes que s’haurien de disputar els escons del Parlament i amb ells la Generalitat de Catalunya.

Sense massa temps per pensar-hi, l’Abel va proposar que la nostra coalició s’anomenés ANEM, “Aliança Nacionalista amb Empenta Matinera”, perquè nosaltres el que era anar, anàvem. Anàvem a per totes. A més ens havíem aliat, érem tots nacionalistes, teníem i havíem demostrat empenta i érem un poble que si ens llevàvem d’hora ningú podria aturar. Encara ningú ens havia aturat.

Els nostres contrincants, no només polítics i amb certa agudesa mental, tot s’ha de dir, van aprofitat el nostre nom per jugar amb les lletres i es van autoanomenar AMEN, que sembla ser que significava “A Muerte por una España Nacional”. Anaven forts.

També els esqueia l’acrònim perquè tant els partits col·ligats com els seguidors tenien certa vinculació amb la Conferència Episcopal,

500

amb la cúria o simplement eren gent de missa i tots resaven perquè el nostre procés fracassés.

Ni cal dir que les posicions ja eren enfrontades. Nosaltres perquè anàvem a la nostra i fèiem com si sentíssim ploure a qualsevol amenaça que ens llançaven, ells perquè comptaven amb la resta de l’Estat Espanyol i amb el Govern de Madrid per aturar i evitar els nostres propòsits.

S’albirava doncs, aquell 8 de setembre del 2015, a tres dies vista de les eleccions catalanes més importants de la història moderna, la típica metàfora del xoc de trens i hauríem d’anar amb compte, doncs les línies ferroviàries i el llarga distància depenien de Madrid, mentre nosaltres anàvem en rodalies.

Les dues grans coalicions cara a cara, talment com en un botifarra western.

Tots sabíem que només hi havia lloc per a un dels dos al nord-est de la península ibèrica.

—ANEM! —va cridar algú. Començava el duel.

—Déu ens agafi confessats —va respondre algú altre, que va afegir:—AMEN! Tots tres germans, com a líders, havíem de ser els que aguantéssim el setge al que ens va sotmetre el grup opositor i el govern de l’Estat.

D’acord amb la Constitución Española i el seu article número dos, que parla sobre la Indivisible o Indissoluble Unidad de España, com si fos un terròs de sucre empedreït, el Govern de l’Estat va amenaçar Catalunya amb l’article 155 sota el qual es podia permetre la llibertat de suspendre l’autonomia i ficar de president de la Generalitat qualsevol titella de Madrid. Nosaltres evidentment ens vam fer els sords i vam tirar pel dret sol·licitant el cens electoral, que ja teníem, com per posar més llenya al foc.

Aquell estira i arronsa va deixar palesa la moció de l’AMEN que va expressar de forma fefaent que de tirar milles nosaltres, impugnarien el resultat electoral ells.

Per evitar fer més el pena pidolant el que no ens donarien, l’Abel i jo havíem donat de franc, feia setmanes, tota la deixalla de plàstic de la nau del Prat que va ser enviada a una altra empresa, de la nostra corda, perquè el transformessin en urnes i dos dies abans ja les teníem. Un problema menys.

A darrera hora i sense avís previ per evitar negatives, la junta electoral catalana, que no la central de la que vam passar, d’acord amb la proposta de l’ANEM va accedir al fet que els col·legis electorals s’obrissin a les cinc i catorze minuts de la matinada i tanquessin a les

501

disset i catorze de la tarda del dia Onze de Setembre. Era la manera de reivindicar una data històrica alhora que evitar allargar fins altes hores de la matinada el recompte electoral que retardés, com esperàvem, una llarga nit de celebracions a l’ample i llarg de la geografia catalana.

Si a males s’havien plantejat impedir que obríssim els col·legis electorals almenys els faríem matinar, perquè nosaltres, ja ho havia dit un esportista cèlebre català, si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora no ens para ni Déu.

El dia abans de l’esperada data, dia de jornada de reflexió, diferents diaris van treure les darreres enquestes que donaven a l’ANEM una majoria absoluta immensa i aclaparadora. Des de Madrid, on també devien rebre la mateixa informació, ens van instar, aprofitant el nom de la jornada, a reflexionar.

El meu germà i president català en funcions va rebre una trucada del seu homònim de l’Estat i no ho sé d’oïdes, ho sé del cert, perquè just era amb ell quan la va rebre i a més va posar l’altaveu.

Va ser una conversa que va passar del to conciliador i paternal inicial, talment com si fóssim imbècils, a una amenaça en tota regla com a comiat de la trucada.

—Buenas tardes, presidente —va dir la veu coneguda i peculiar del president estatal.

—Buenas tardes —va respondre el meu germà, l’Alfons Palou, sense afegir-hi cap càrrec.

—Le llamo personalmente porque tras muchos y distintos intentos fallidos por parte de mi ejecutivo de convencerlo le pido que reflexione.

Todavía está a tiempo de evitar males mayores. Déjense de chiquilladas y de dividir a los ciudadanos.

—Perdone que le interrumpa, pero quiero informarle de que estoy en compañía de Albert Prat, hermano mío como ya sabrá y líder de la coalición que represento, que también le está escuchando —li va aclarir donant-me veu en aquella conversa d’alt nivell.

—Hola —vaig dir fort perquè em sentís.

—Sí, sí. Pues se lo pido a los dos. Ya hicimos la vista gorda con la patochada del referéndum porque, aunque no lo crean, nosotros somos demócratas, pero ya les advertimos que su resultado ni era ni sería vinculante.

Les pedimos diálogo pero nada. Ustedes parecen sordos.

—Efectivamente, a palabras necias oídos sordos.

—Y siguen a lo suyo. Ahora elecciones anticipadas y plebiscitarias —aquell home anava a la seva, res fora del normal d’ençà tres-cents anys en darrere.

502

—Elecciones democráticas —vam matisar.

—Con un único punto en el programa que es la independencia. Eso no es democrático y además no lo van a poder cumplir porque es anticonstitucional y, por supuesto, desde el Gobierno de España no lo vamos a permitir.

—Nosotros a diferencia de otros nos comprometemos a cumplir con nuestro programa electoral, sea constitucional o no.

—Miren. He intentado ser amable y dialogante e ir por las buenas, pero se lo advierto, o informan ustedes a sus electores de que cesan en su empeño de declarar unilateralmente la independencia en caso de ganar o de lo contrario estas elecciones no se van a celebrar.

—¿Que nos está amenasando? ¿Que nos van a empaitar? —li vaig preguntar tal com així, fent un popurri de català i castellà que és com em va sortir.

—Es una advertencia. Tienen hasta las doce de esta noche. Buenas tardes —i va penjar.

Després d’aquella trucada vaig notar el meu germà angoixat.

—És un farol —li vaig dir.

—No les tinc totes. Més val que anem amb compte perquè aquests no es quedaran amb els braços creuats veient com fotem el camp.

Veient-lo i sobretot sentint-lo, amb aquell to patidor, vaig pensar que devia saber quelcom que jo desconeixia. I no semblava que fos res de bo.

Com diu la cançó, crec que és una ranxera, “Nos dieron las diez y las once, las doce y la una, las dos y las tres...” que ens vam anar a dormir i no vam canviar res dels plans previstos desobeint l’advertència del senyor de la trucada d’aquella tarda.

Jo, personalment, vaig dormir molt tranquil fins a un quart de quatre, que vaig rebre la trucada del president.

—Albert, tots els teus i la resta de diputats i càrrecs electes de l’ANEM al Parlament ja! Hi heu de ser a les quatre en punt. Teniu un autobús amb mossos davant de les facultats, a la Diagonal, que us hi durà. »No perdis ni un minut. La cosa és greu.

—Què passa? —vaig preguntar-li.

—Quan arribis ho sabràs.

Entre mig adormit, lleganyós i acollonit, i amb l’Alícia mig histèrica amb prou feines vaig trobar els telèfons per avisar tothom. Sort d’en Joan que va tenir la idea de fer una cadena de trucades i alhora crear un grup de Whatsapp.

503

En un tres i no res, tot i que eren quarts tocats de quatre, tots nosaltres i d’altres érem dalt d’un autobús d’una empresa privada conduit i custodiat per mossos d’esquadra direcció al parc de la Ciutadella i comandats pel padrinet Jordi.

L’Abel, la Cecília, el Francesc, en Joan, la parella d’en Joan, el Jaume, el Soria, l’Andreu, la Valèria, l’Antonio, el Raül, fins i tot el Paulino i el Sebastià, a banda de l’Alícia i jo mateix i de coneguts de coneguts i fins a vuitanta érem a dins. Vam ocupar el que donava de si aquell autocar tot i que n’hi havia més a punt per omplir.

—Jordi, saps per què anem al Parlament? —li vaig preguntar al meu padrí que estava dels nervis.

—Perquè és el centre de comandament i no em facis parlar més. I tu, va, arrenca i dóna’t pressa.

Després de dir allò i d’apressar al seu subordinat ens vam quedar tots callats i mig cagats, sobretot quan vam veure, encara de lluny, que s’acostava venint de l’autopista direcció entrada a Barcelona, un comboi de collons de l’exèrcit espanyol.

—Hòstia puta —va dir algú.

Les tropes, talment com el 26 de gener de l’any 1979, eren a punt d’entrar a la ciutat comtal per la Diagonal de Barcelona.

A molts, els més grans, els va semblar que tornaven a veure el NODO i pregaven per no tornar a viure el que aquell reportatge afí al règim projectava.

Els més joves, que ni l’havíem vist ni l’havíem viscut, vam entonar “Els Segadors” amb força com per demostrar, i demostrar-nos a nosaltres mateixos, que aquella entrada no seria, a diferència del 1939, ni de bon tros una entrada triomfal.

Quan vam arribar al Parlament, tots els voltants estaven custodiats per tropes armades dels mossos d’esquadra que només deixaven passar els vehicles oficials i els autocars contractats pel Govern català. El rebombori d’aquella congregació de càrrecs i tot plegat va fer llevar i sortir al carrer els veïns que ja dormien o s’acabaven de llevar i va impedir que tornessin a casa els més noctàmbuls pendents d’enllitar-se.

—Què passa?

—Què passa? —preguntaven tots el curiosos sense rebre resposta.

Només entrar per una porta lateral, el conseller d’interior en funcions, que ja ens esperava, ens va apressar a en Joan i a mi a entrar a l’hemicicle on ja hi eren el president i la resta de membres destacats de l’ANEM a més de multitud de periodistes que havien estat convocats.

504

Els càmeres i una presentadora de TV3 acabaven d’enllestir per oferir el que vaig suposar seria una declaració retransmesa en directe.

—Ja heu arribat. Veniu aquí i podrem començar —va dir el president.

Amb Alfons Palou al mig i tota la resta al seu voltant, amb una senyera i una estelada i la mesa del Parlament de fons, efectivament, estàvem a punt de fer un comunicat oficial a tot Catalunya amb el que, de pas, ens assabentaríem del que estava passant aquella matinada del dia Onze de Setembre. Un dia que es preveia llarg.

El que feia de realitzador va donar el tret de sortida aixecant la mà i movent els dits comptant fins a tres i fent un gest com de dir “endavant”.

—Ciutadans de Catalunya! —el president Palou va començar amb to greu i aspecte seriós.— Com podeu veure i sentir, quan encara no són dos quarts de cinc del matí tots els càrrecs electes som a casa nostra, el Parlament de Catalunya. I som aquí per defensar el nostre dret democràtic de votar i decidir el nostre futur com a resultat d’aquesta votació. Des d’Espanya, com sabeu, ens ho volen impedir i així ens ho han manifestat aquesta passada tarda. Volíem pensar que no arribarien tan lluny, però pensàvem segons les nostres conviccions, no les seves.

Greu error. Avui a les cinc i catorze minuts del matí estava previst que s’obrissin tots els col·legis electorals del país en les eleccions més cabdals de la nostra història. Doncs bé, us he de demanar que no hi aneu perquè, per seguretat, no s’obriran. Hi anireu, però no encara.

He estat informat i he vist amb els meus propis ulls que des de l’Estat Espanyol i a petició de l’AMEN faran ús de tot el que estigui al seu abast per impedir-nos votar.

En aquest punt el president va fer una pausa que va aprofitar per fer un glop d’aigua. Se li havia assecat la gola i el que explicaria després ens deixaria secs a tots de cap a peus.

—Heu de saber, compatriotes catalans, que des de dos quarts de quatre de la matinada, està fent entrada per la Diagonal i ocupant posicions, un batalló de carros de combat juntament amb diversos vehicles i camions de l’Exèrcit de Terra. Sembla ser que aquesta operació invasora anomenada Estaca començarà a les cinc de la matinada i d’acord amb la informació rebuda, està comandada per un general de divisió, fins ara a la reserva, que han descongelat per tant nostrada missió antidemocràtica pròpia d’altres temps. »Pel que sabem, no han reparat en despeses i com tantes d’altres coses això també ho pagarem nosaltres, completen aquesta operació

505

repressora, o més ben dit bèl·lica, una unitat de la Brigada d’Infanteria Lleugera Paracaigudista que es deixarà caure a la torre de comunicacions de Collserola, prop del Tibidabo, al castell de Montjuïc i a l’aeroport del Prat. Volen controlar les comunicacions i el port i l’aeroport de Barcelona. »És possible, per tant, que en qualsevol moment perdem la connexió. »Una altra unitat, aquesta de la Companyia d’Esquiadors i Escaladors de Muntanya, pensa ocupar Montserrat pel simbolisme que representa per a tots els catalans. »Pel que fa al control dels col·legis electorals això sembla ser que estarà en mans de la Guàrdia Civil i pel que fa a aquest Parlament, i els que hi som a dins, se n’ocuparà el que ells anomenen un cos d’elit.

Un terç de la Legió amb cabra inclosa.

Els periodistes van començar a alçar les mans per fer preguntes, però el president els va aturar donant a entendre que encara no havia acabat la seva intervenció.

Tots els representants del poble, que érem allà davant acompanyant i recolzant el president, intentàvem guardar les formes però era evident que les cames ens feien figa i a més d’un conseller i a alguna consellera se li va escapar alguna llàgrima. No hi havia per a menys, aquella situació d’intervenció militar feia pena i feia por.

—D’acord amb el que us acabo d’explicar i mentre gestionem aquesta crisi, el govern, tots els càrrecs electes i jo personalment us vull demanar que us quedeu a casa i no sortiu. No entreu en el seu joc ni us n’enfronteu. Penseu que nosaltres som pacífics i demòcrates i el món ha de veure el que fan ells i el que fem nosaltres. Heu de saber, que la premsa catalana i la CCRTV en particular ara mateix està oferint en directe, talment com a corresponsals de guerra, aquesta declaració i els moviments de l’exèrcit espanyol a Barcelona per televisió i internet a tot el món. El món ho ha de saber! Estigueu pendents de les notícies que, si podem, us farem arribar i col·laboreu pacíficament seguint les instruccions que se us donin. Recordeu, recordeu sempre i que sàpiguen tots els espanyols de bé, que són la majoria, que això està passant només per una cosa. Perquè nosaltres som catalans i volem seguir sent-ho. »Moltes gràcies.

Tot i la necessitat de fer preguntes, tots els periodistes i la resta de gent que hi havia al Parlament va restar en silenci. Calia pair tot allò perquè era increïble.

506

Sense deixar torn de preguntes, doncs no teníem respostes, tots els responsables de l’ANEM, del govern en funcions i alts càrrecs dels Mossos, ens vam retirar a una sala per gestionar les properes passes a seguir mentre alhora seguíem els esdeveniments per diferents pantalles de televisió i emissores de ràdio.

Des de TV3 fins a TVE passant per tots els canals privats catalans i espanyols, la BBC, la CNN, France 2, la RAI, l’ARD alemanya i Al Jazeera entre d’altres, es podia dir que en tot el món no es parlava d’una altra cosa.

Era la millor publicitat per als nostres interessos.

—Què hem de fer ara? —va preguntar en Joan un cop tots érem asseguts amb cara de circumstàncies.

—Estic esperant una trucada amb el president del Parlament Europeu i he demanat que em posin amb Nacions Unides.

—Voleu dir que aquests tancs atrotinats poden disparar? Si són peces de museu que només surten el Día de las Fuerzas Armadas i van a peu coix. No tiren —vaig dir per treure-li ferro a aquella situació.

—Més val no comprovar-ho —va respondre l’Andreu.

—Has parlat amb el president espanyol? —va preguntar-li algú al meu germà.

—Sí i no. No s’hi ha posat, però el seu secretari m’ha dit que no hi tenen res a veure. Sembla ser que els militars han anat per lliure i que ja ho estan gestionant —va informar-nos l’Alfons Palou.

—I una merda! Si aquesta darrera tarda ens ha amenaçat, ho he escoltat igual que tu —li vaig retreure.

—I què vols que els digui? Que ens ha llençat la cavalleria per sobre?

—Doncs sí. És justament el que ha fet, la cavalleria, la infanteria i la resta. Si tants collons té que els posi sobre la taula.

—I els hi tallem —va dir l’Abel.

—Crec que algun comandament dels Mossos hauria de parlar amb el cap militar —va proposar en Jordi.

—Quin cap militar, l’avi congelat aquell? És un descerebrat que no fa cas a res i només vol passar als llibres d’història.

Mentre discutíem què fer, van fer acte de presència a la reunió les nostres mares que, seguint instruccions del president, havien estat dutes per motius de seguretat per l’Antonio i un escorta.

—Ja hi som tots —vaig deixar anar molest per la seva presència.

—Hola nen, he fet les meves gestions per ajudar-vos i he parlat amb la Casa del Rei, encara hi tinc contactes. El Rei s’implicarà com

507

a comandant en cap de les forces armades que és. Farà un comunicat públic per ordenar la retirada de l’Exèrcit.

De primeres, que la Remei li digués nen al president, per molt que fos la seva mare i també la meva, era restar-li credibilitat i autoritat en una situació tan compromesa.

Per altra banda, la seva iniciativa no em va deixar indiferent.

—Això, com el 23F, que surti el Borbó. Si ens ha d’ajudar com fa tres-cents anys va fer el seu parent ja ens podem calçar.

—Li convé. La monarquia està en hores baixes i la seva implicació els farà guanyar popularitat —la Remei seguia ostentant un poder que no li pertocava.

—Jo he parlat amb el pare Abat de Montserrat i m’ha dit que contactaria amb el Papa de Roma. Aquest és més modern i està de part dels oprimits —ens va informar la Valèria.

—Au va! El que faltava pel duro. No vols caldo? Doncs tres tasses.

El general franquista, els Borbons i la cúria vaticana. Ara sí que veig que estem fotuts. No podíeu estar-vos quietetes com la resta de ciutadans?

—Ho hem fet per ajudar i per cert la resta de ciutadans no s’han quedat quietets —van dir les dues alhora.

—Com? —va preguntar el president.

—Poseu el 3/24 —va recomanar la Remei.

Desobeint les instruccions donades pel president en el seu comunicat, el poble català en tots els indrets, va sortir al carrer i va organitzar de forma improvisada accions de protesta contra l’ocupació armada.

La televisió pública catalana connectava amb diferents punts de Catalunya i a la pantalla es podia veure com, a la Diagonal, tots els tancs i vehicles militars eren envoltats per colles que ballaven sardanes al seu voltant al so de diferents cobles, davant la mirada incrèdula dels soldats.

A l’alçada de Colom i enfront d’una filera de soldats diferents colles de bastoners van fer una actuació com donant a entendre que si hi havia ball de bastons ells eren els primers.

Al port de Barcelona un nodrit grup de ciutadans va aconseguir que els deixessin pujar a bord dels transatlàntics estrangers que feien escala en el seu creuer i van llençar tires de rotllo de paper del vàter, com a comiat quan salpa un vaixell i com a metàfora de que marxàvem d’Espanya , als militars que el vigilaven mentre cantaven tots alhora “The Love Boat” o el que és el mateix, la mítica cançó de “Vacances en el mar”.

508

Al passeig de Gràcia milers i milers de nens amb les seves famílies van fer una gran manifestació mostrant davant els militars tots els treballs que havien fet i recuperat de l’escola, pel Dia de la Pau. Diferents colles castelleres van aixecar diferents pilars i castells a Collserolla i Montjuïc per tal que l’enxaneta pogués rebre amb l’estelada l’arribada dels paracaigudistes que caiguessin del cel.

Centenars de tabalers i timbalers van fer redoblar els tambors per tot el macís de Montserrat per deixar ensordits tots els soldats de muntanya que vigilaven l’abadia, rememorant la llegenda del timbaler del Bruc.

Per acabar-ho d’adobar un nombre indeterminat però quantiós del gremi de ramaders de Catalunya va acostar-se fins la Ciudatella, a tocar del Parlament, amb un grapat de ramats de vaques, ovelles i cabres perquè es fessin amb la cabra de la Legió.

Fins i tot va aparèixer, com a representants de la música reivindicativa catalana, l’Elèctrica Dharma acompanyada de grups de grallers i seguits per una munió de gent que ballava passant per entremig dels militars mentre sonava la típica i més coneguda cançó del mític grup.

Mentrestant i de manera espontània, tots els catalans van sortir als carrers de tot Catalunya i donant-se la mà, talment com a la Via Catalana però arreu, per començar a cridar: “ANEM. ANEM. Volem votar. Volem marxar. Volem marxar. Volem votar. ANEM. ANEM.” Després de veure aquelles imatges de tot un poble unit per una causa no vaig poder aguantar-me més.

—Jo aquí no em quedo. Me’n vaig amb ells.

—Vaig amb tu —va dir l’Alícia.

—Darrere meu —va dir el president veient que érem més útils fora que dins.

Tots els que eren dins el Parlament, premsa inclosa, ens van seguir.

—President. President. Els presidents del Parlament Europeu, de Nacions Unides i dels Estats Units al telèfon —va dir un dels secretaris quan ja érem a punt de sortir.

—Digues-los que no els puc atendre. Que posin la tele per saber el que hi ha i que facin el que han de fer d’una puta vegada. El meu poble em necessita.

Escortats o custodiats per la Legió, que va fer un intent minso d’aturar-nos, vam fer via amb els autocars fins a plaça Catalunya on ens reuniríem amb els nostres conciutadans des d’on retransmetríem en viu i en directe la ferma voluntat de ser lliures, un sol poble, Catalunya, a tot el món.

509

A la plaça Catalunya es va muntar un escenari improvisat i de forma ràpida un equip de megafonia i una pantalla gegant a banda de situar càmeres i premsa per tot arreu.

Havia tal enrenou i tal estat de nervis que ni els multitudinaris i habituals coloms s’atrevien a mostrar el bec.

Com aquell lloc era, ja tocades les sis del matí, el rovell de l’ou s’hi van ajuntar milers de ciutadans que es barrejaven amb el terç de la Legió que ens havia escortat i Guàrdia Civil, militars i carros de combat que s’havien desplaçat fins allà com a demostració de força.

En la pantalla gegant va aparèixer el general descongelat, amb un somriure burlesc, que deia orgullós que la primera fase de l’operació Estaca havia estat un èxit doncs havien impedit que s’obrissin els col·legis electorals i en paraules seves havien aconseguit fer avortar la celebració de les eleccions.

—Es un orgullo y un deber para cualquier militar y para cualquier español defender, incluso con la vida, la indivisible unidad de España y la región catalana es España.

Desconeixíem en què consistia la segona fase però ens la bufava perquè el nostre objectiu era salvar la primera. Vaig demanar el micròfon i em vaig posar a parlar pujat a collibè del canó d’un tanc.

—Catalans, deixareu que aquesta mòmia ens talli la nostra llibertat?

I uns pebrots! Diuen que han aconseguit que no votem? No és veritat.

Han aconseguit que no obrim els col·legis electorals, que no tinguem les paperetes ni el cens, ni les urnes però encara tenim dignitat i una cosa més. —Els ciutadans estaven eufòrics.— Gràcies a l’Assemblea Nacional Catalana tenim les carpes, les urnes i les paperetes del Signa un Vot. Ja pensàvem que no caldria. Doncs cal i tant que cal. No tinguem por. Amb noms i cognoms i amb un parell d’ous o un parell d’ovaris i com a darrer acte d’ús del documento nacional de identidad.

Votem signant un vot i duguem-lo on calgui perquè res val més que la voluntat expressa d’un poble.

Després de dir allò i d’acord amb els responsables territorials a tot Catalunya es van muntar carpes del Signa un Vot amb una participació massiva.

Molts voluntaris repartien papers informatius en català i castellà a tots els militars i guàrdies civils per si de cas algú d’ells volia signar.

A la pantalla gegant vam poder veure que arreu d’Espanya des de Madrid fins a Galícia o Ceuta passant per les Illes Canàries i Balears es van muntar també carpes del Signa un Vot en solidaritat amb Catalunya i com a protesta per l’ocupació militar.

510

Els interventors de l’ANC anaven bojos insistint que calia comprovar el DNI i sobretot que els vots dels no catalans s’havien de separar perquè comptaven diferent.

El que havia de ser una tragèdia va acabar sent una festa.

A les set tocades del matí les cues per signar un vot eren impressionants i els fedataris no donaven a l’abast. Molts dels que ja havien signat temps abans col·laboraven i els que hi teníem una implicació major vam ser nomenats in situ i de forma urgent nous fedataris per fer més via.

Com la majoria de soldats i alguns comandaments enviats a Catalunya no es creien el que feien, es van passar pel forro l’obediència deguda i desobeint les ordres van deposar les armes i es van ficar a organitzar les cues i molts fins i tot van signar.

Cada cop que un d’aquells militars emetia el seu vot la gent cantava: “Soldat enrotllat, Catalunya en llibertat”.

Gràcies al ritme de desfilada dels legionaris vam poder buidar les urnes i traslladar les signatures ja fetes en poc temps i fins i tot ens van oferir els camions militars per si ens calien.

De manera improvisada i sense cap organització prèvia diferents bars i forns propers a la plaça Catalunya i amb l’ajuda dels veïns van preparar una xocolatada amb melindros i fartons per oferir a les tropes.

—Tomen, que está calentito. Como han venido tan pronto y de tan lejos no habrán desayunado. Deben de estar desmayados, les sentará bien —els deia una de les dones encarregades de remenar i servir aquell esmorzar.

I aquells soldats, que sí que estaven mig desmaiats, van endrapar la xocolata desfeta amb deliri doncs tenia molt bona pinta i feia molt bona olor.

—Déme, déme que ya se lo aguanto yo. Coma usted tranquilo.

Molts dels ciutadans es van oferir a aguantar-los els fusells i subfusells perquè a aquells nanos els faltaven mans i tant carregats com anaven la xocolata feia de mal menjar.

—Muchas gracias —els deien veient la predisposició dels catalans a pencar i a donar-los un cop de mà.

El que més ho va agrair va ser un caporal encarregat de dur una metralladora que, segons em va dir un dels que l’havia ajudat, amb totes aquelles bales i els peus pesava com un mort.

A les vuit en punt d’aquell Onze de Setembre del 2015 des de l’Estat Major i seguint les ordres de la Casa del Rei i d’acord amb

511

pressions rebudes de tot el món i de la majoria dels ciutadans de tota Espanya, es va donar l’ordre d’acabar amb l’operació Estaca i retirar els efectius.

Els que érem allà els vam ajudar a carregar tot l’armament als combois i fins i tot vam haver d’empènyer un tanc Leopard que no arrencava.

Moltes de les iaies catalanes que havien col·laborat patien pels soldats amb els que s’hi havien fet més.

—Tomad. Para el camino, por si os coge gana —li va dir una a un sergent tot oferint-li una bossa de melindros, una paperina de xurros i un termos amb xocolata.

—Ahora no corráis. Más vale llegar tarde y llegaréis igual —va dir una altra.

Fins i tot la senyora Amèlia, una de les que més havia participat en tot, va renyar a un dels soldats de l’edat del seu nét: —Ponte bien la camisa dentro del pantalón que sembles qui sap què.

I la gorra, que la llevas torta —i ella mateixa li va posar recta.— Ai, Senyor! Com el meu nét, quin xarxó.

Havíem guanyat!

Aquella publicitat gratuïta, el comportament cívic dels catalans i la reacció favorable i col·laborativa dels militars van donar la volta al món.

Mandataris, famosos, periodistes, opinadors o ciutadans anònims d’arreu expressaven sense embuts que un poble que havia aconseguit gestionar una situació tan crítica amb tant bon rotllo i que tenia tan clar el seu objectiu es mereixia, sense discussió, decidir el seu futur i res ni ningú estava legitimat per impedir-ho.

Rendits a l’evidència i per pressions internacionals, el govern de l’Estat Espanyol, no tan sols va autoritzar que es celebressin les eleccions si no que a més acceptaven les signatures del Signa un Vot com a vot favorable a l’ANEM, considerant que el punt principal del seu programa era l’independència de Catalunya.

Gràcies a això recuperàvem el temps perdut amb aquell joc de guerra i podríem tancar i començar a fer l’escrutini, a les disset i catorze minuts com teníem previst.

Pel que feia al general descongelat ja es veia que s’acabaria menjant el marró de tot aquell merder, realment hi havia tingut a veure, però no només ell, i el van tornar a congelar.

—Per llençar. Tothom sap que una cosa, un cop descongelada, no es por tornar a congelar. S’ha fet malbé —va dir algú i no li faltava raó.

512

Aquell general aniria a parar al contenidor de les deixalles orgàniques o acabaria embalsamat.

La jornada electoral va ser festiva i, gràcies a tot el merder, les enquestes a peu d’urna reflectien que la participació dels votants de l’ANEM i de retruc del NI va ser total.

Per contra, la vergonya dels fets va fer que molts dels potencials votants de l’AMEN canviessin el seu vot o simplement s’abstinguessin d’anar a votar.

L’únic incident, si es pot considerar com a tal, va ser que es van haver de creuar, amb cura, les llistes de signatures del Signa un Vot amb les del cens per evitar que qualsevol català votés dos cops i es poguessin impugnar els resultats.

Efectivament, i amb tot, es van poder tancar els col·legis electorals a les disset i catorze minuts clavats i el repic de campanes des de totes les esglésies i catedrals anunciaven que aquell dia, des del punt de vista electoral, s’havia acabat.

El recompte es va allargar degut al volum de vots, però la tria va ser fàcil perquè la immensa majoria de vots només tenien unes sigles: ANEM. La nostra seu per esperar el veredicte, com a NI, havia de ser el magatzem que ens feia de seu al carrer Nou d’Esplugues, però amb el protagonisme que jo havia adquirit i els resultats que se’m preveien, com a cap de llista, l’ajuntament del meu poble ens va cedir, a diferència de tots els altres cops, el poliesportiu municipal. I sense demanar-ho.

Per deferència a militants i simpatitzants cada formació política que formava l’ANEM va mantenir una seu pròpia, la majoria en hotels dels centre de Barcelona, per conèixer els resultats.

A diferencia d’altres comtesses electorals, però, els líders de totes aquestes formacions van venir a Esplugues per donar mostra d’unitat alhora de conèixer els resultats definitius.

A la sala de premsa de la Junta Electoral Catalana, al Palau de Congressos de Barcelona, exactament a les set hores i vint-i-tres minuts del vespre va fer acte de presència el conseller d’interior en funcions, Miquel Escolaner, per informar de com havia anat aquella jornada.

—Bon vespre a tothom. En primer lloc, en nom del govern, de les institucions, dels càrrecs electes i molt personalment, volia agrair honesta i sincerament l’exemplar, pacífic i democràtic comportament de tots i cadascun dels ciudatans de Catalunya en relació a la crisi institucional en la qual ens hem vist immersos aquest matí.

513

»Altrament, voldria remarcar i agrair també l’exemplaritat i solidaritat dels ciutadans de la resta de l’Estat Espanyol i del món sencer vers la defensa de la democràcia i la llibertat del nostre poble. »Avui, més que mai, ens hem de sentir orgullosos de nosaltres mateixos i de la lliçó de civisme i convivència, com a societat pacífica i integradora que som, que hem donat al món. Avui, més que mai, ens hem de sentir orgullosos de ser catalans. »Catalans i catalanes, de tot cor, moltes, moltes i moltes gràcies.

Tot i la importància de l’acte en aquella sala hi havia poca gent, bàsicament premsa i tampoc massa, perquè tothom era a la nostra seu augurant uns resultats mai vistos tenint en compte que amb tot el desgavell de la jornada i pel que significaven les pròpies eleccions plebiscitàries, la participació havia fregat el vuitanta-cinc per cent del cens. Independentment dels resultats, la jornada electoral havia estat un èxit.

Mentre esperàvem que avancés l’escrutini, i com era habitual, els líders de l’ANEM el seguíem des d’un altre lloc mentre tots els militants i simpatitzants ens esperaven repartits entre la pista de bàsquet i les grades. En aquell centre esportiu municipal no hi cabia una agulla i la gent que no havia pogut accedir-hi omplia la plaça de Les Moreres i tot el carrer de l’Església. Estava tant a vessar tot que la gentada arribava fins a la porta de la parròquia per l’altre costat.

Aquella eufòria, pel que vam veure per televisió, no és limitava només a Esplugues i a la nostra improvisada seu. Totes les capitals catalanes i la majoria de pobles seguien, des del carrer i en pantalles gegants, aquelles eleccions com si es tractés d’una final de la Champions on jugués el Barça després de molts anys sense jugar-la. Potser perquè una mica ja era això. Érem a la final després de tres-cents anys d’haver-la jugat i haver-la perdut i ara tocava guanyar i per golejada.

—M’imaginava esperant els resultats d’una altra manera, què vols que et digui —es va queixar en Joan mentre no li trèiem ull a un televisor que ens havien instal·lat de manera provisional. Tenia motius per queixar-se.

Com representava que havíem d’estar retirats i no ser vistos fins a la sortida triomfal, típic, i el parell de despatxos del poliesportiu estaven d’obres, vam haver d’instal·lar-nos a corre-cuita en el vestidor local que a més una hora abans havia estat ocupat pel cadet A de l’equip de bàsquet del poble, que havia tingut entrenament.

—Sí que fa una mica de pudor de suat —va dir l’Andreu.

514

El meu germà Alfons, tot un president, dissimulava la incomoditat que li devia suposar l’estar assegut en una banqueta de fusta just a sobre d’uns mitjons bruts.

—Si haguessin entrenat les noies faria una altra olor —va dir l’Alícia.

—Les noies no suen, no? —li vaig retreure perquè al cap i a la fi qualsevol pot menjar glòria però caga merda.

—La suor dels nois és més forta i segur que no fan servir ni desodorant, ni suavitzant, ni colònia. Una esbandida i fora —es va defensar.

El Soria, mentre discutíem, s’estava fotent uns ganxitos que justament li havien caigut del plat de plàstic que amb d’altres delicatessen i begudes ens havien dut del bar i havien anat a parar per tot arreu.

—Eggs! La de collonades i galtes de cul suades que deuen haver tocat aquests bancs i tu t’ho menges. Quin fàstic.

—El que no mata engreixa —va ser la rèplica d’en Soria al comentari de l’Alícia.

—Calleu, calleu! Que donen els resultats —vaig demanar-los, doncs amb el vuitanta-nou per cent dels vots escrutats, començaven a sortir els gràfics de formatgets tan lluïts que oferien i explicaven, en directe, els presentadors de TV3.

L’eufòria es va desfermar quan des de la pantalla van aparèixer els resultats provisionals que, a aquelles alçades, es podien considerar gairebé definitius. El dibuix de l’hemicicle només tenia un color, el nostre, verd esperança i exactament Pantone 3405, segons ens va dir el de la impremta quan vam fer els cartells electorals.

L’ANEM, i per afinitat i inclusió el NI, va obtenir la majoria absoluta més aclaparadora que s’havia donat mai en unes eleccions al Parlament de Catalunya, i potser en cap Parlament del món.

Ens vam abraçar, vam plorar, ens vam petonejar. Amb l’excitació crec que algú em va tocar les parts i no va ser l’Alícia perquè en aquell moment la tenia lluny.

No n’hi havia per a menys. Vam aconseguir 4.093.577 vots dels 4.439.373 vots emesos, que representaven més del vuitanta per cent del cens.

Els nostres rivals, l’AMEN, es van haver de conformar amb 342.541 vots. 3.254 vots van ser en blanc i només un vot, el meu, va ser considerat nul. Ho vaig fer expressament perquè aquell havia de ser el meu dia. Així sortiria sempre en els llibres d’història i en les estadístiques, encara que només fos en forma de vot.

515

Feia goig. Veure que dels cent trenta-cinc escons, cent vint-i-quatre són dels teus és quelcom que emociona.

El poble havia parlat i en veu alta. Altíssima.

Comptaríem, per suposat, també amb la col·laboració dels ocupants dels onze escons de l’oposició, doncs representaven a ciutadans a qui també governaríem i que esperàvem acabar de convèncer-los per fer el ple.

—Hauríem de sortir. Els ciutadans ens esperen —va dir el meu germà Abel.

Jo vaig cedir-li el pas al meu altre germà, l’Alfons.

—No, per favor. Vostè primer, president —em va respondre.

—President. President —eren també els crits dels que ens esperaven.

No m’ho podia creure. President. M’ho deien a mi. Es referien a mi. Vaig haver d’agafar aire perquè les cames em feien figa.

El llarg petó de l’Alícia devia anar acompanyat d’una glopada d’aire fresc perquè de cop i volta em vaig refer disposat a sortir davant de la meva gent i proclamar als quatre vents que ara sí. Sabia el que diria.

Diria que ara és l’hora.

—Ara és l’hora, catalans, però a diferència de l’estrofa dels “Segadors” els que han d’estar alerta són ells. Perquè quan vingui un altre juny les eines ja estaran esmolades, les hem esmolat avui i serviran per tallar la indivisible unitat d’Espanya. »Amigues i amics, quan vingui un altre juny, Catalunya serà ja un Estat Independent.

Reconec que vaig sortir com una moto. Devia ser l’adrenalina que et dóna assolir l’èxit o l’escoltar els crits de “President. President” referits a mi barrejats amb els de “In-Inde-Independència” referits al meu país.

Vaig prosseguir amb el meu discurs.

—Catalanes i catalans avui hem fet història, sí, però la història no acaba aquí. Aquí tot just comença. L’ANEM ha guanyat les eleccions amb una majoria tan aclaparadora que tenim el dret i l’obligació de complir amb el nostre principal punt del programa electoral. Assolir la independència de Catalunya. —La gent es tornava boja.— Abans de continuar amb el vessant polític, deixeu-me que tingui un moment de record per a un home molt important a la meva vida. Un home bo i un bon home, amb empenta i fortes conviccions que avui estaria cofoi de celebrar aquesta victòria. Un home que em va ensenyar des de ben petit el que significa ser català i el difícil que és defensar ser-ho.

516

Un home que em va deixar molt clar que no és gens fàcil bufar i fer ampolles. Un home que em va ensenyar que a la vida un s’ha de guanyar el que vol perquè ningú mai no et dóna res. Nosaltres avui ens ho hem guanyat i a pols —vaig rebre llargs aplaudiments força sentits—.

Un home amb nom i cognom. En Pere Prat. Aquest gran home era el meu pare.

Després de dir el seu nom no vaig poder evitar alçar els ulls cap al cel com donant-li les gràcies, però només vaig veure el sostre del pavelló i el marcador lluminós que, per cert, estava apagat.

—Voldria aprofitar també per citar el meu avi Anselm. Ell va ser qui em va dir una vegada que no defallís en la cerca dels meus somnis i que sempre mantingués intactes els meus ideals, perquè pagava més la pena la satisfacció de no aconseguir el que has intentat que la frustració de no intentar el que vols aconseguir. Ara sé, que els seus somnis i ideals eren els mateixos que els meus. Ell, a la seva manera, va aconseguir que jo ho aconseguís. —La gent cridava el meu nom i no semblava cansar-se del rotllo que els estava fotent.— Voldria també disculpar-me pel discurs sensibler que estic fent, més propi del lliurament d’un Oscar de Hollywood que d’una jornada electoral, però tot té una explicació, després sabreu per què. »Per acabar només voldria afegir que durant aquesta darrera etapa de la meva vida no tinc clar si he guanyat o he perdut una mare. Sé que en tinc dues però tinc la sensació que no en tinc cap. Necessitaré temps. Temps que vull compartir, això sí ho sé, amb la meva dona, l’Alícia, sense ella, sense tu, res hagués estat possible.

I mirant-me a l’Alícia li vaig tirar un petó.

Els més hooligans van començar a cridar, com si fóssim en un casament, que ens féssim un petó, un petó de cine, que ens vam fer i que al matí següent sortiria a totes les portades dels diaris i passaria a la posteritat.

Calia tornar a lloc.

—Però on érem? —vaig dir afegint— Ah sí! ja me’n recordo, érem que hem guanyat les eleccions i hem d’aconseguir la independència.

Disculpeu, se m’havia anat del cap —i tothom es va posar a riure.— I com ho farem? Farem un govern d’unitat nacional en el que totes les forces polítiques que hem format l’ANEM i en les que es troba també el meu partit, el NI, ens repartirem el nombre d’escons a parts iguales perquè tots tenim el mateix dret de representar la voluntat de qui ens ha escollit. Però la independència i tot el que representa no és el què, si de cas és el com. El què és el treball diari per aconseguir

517

una societat més justa, més solidària, més equitativa, més sana. Hem d’aconseguir que ningú sigui feliç per tenir molt a canvi que molts siguin infeliços per no tenir res. I ho farem, mal els pesi, en català.

—Havia d’acabar amb el meu discurs. M’estava fent pesat.— Vull acabar dient-vos que hi haurà una persona que liderarà tot aquest procés i que confio que l’ajudareu, doncs tindrà molta feina. Però aquesta persona no seré jo. Ara i aquí us vull informar que renuncio a formar part del govern i per suposat a ser el nou president del que espero serà, ben aviat, el nou Estat de Catalunya. Ara, quan crideu “President, President”, us referireu al meu germà, l’Alfons Palou. Un home que ha dedicat tota la vida a assolir el que estem a punt d’assolir i no estarà sol. Podrà comptar amb mi, com a diputat, pel que calgui, però des de la segona fila.

—No! No! —va cridar tothom davant la cara d’astorament de tots els que eren a l’escenari. Ningú, ni tan sols l’Alícia, intuïen la meva decisió. De fet ni jo, doncs la vaig prendre allà mateix i en aquell mateix moment.

—Només vull afegir dues frases d’il·lustres personatges que crec que venen a tomb. La primera és de l’escriptor francès Flauvert. Ell va dir que “el futur ens tortura i el passat ens encadena i per això se’ns escapa el present”. Jo no vull deixar escapar aquest present i per això he de lliurar-me de les cadenes del meu passat i he de guanyar-li a la por pel meu futur, i si em fa por el meu futur, com puc liderar el vostre? »La segona és del Dalai Lama que va dir: “Només hi ha dos dies l’any en que no podem fer res. Un és ahir i l’altre és demà. Cal gaudir l’avui per viure”. Gaudim-lo, doncs, i celebrem avui aquesta victòria que és la vostra, demà ja ens llevarem ben d’hora per construir el nostre futur. Un futur que no ens ha de torturar. Un futur brillant que ens encoratja a seguir i que serà possible gràcies, gràcies i gràcies a tots vosaltres. »Moltes gràcies de tot cor i Visca Catalunya! Ara sí, Lliure.

Per solidaritat i educació vaig aguantar els discursos dels meus companys, que van haver d’escurçar, perquè jo m’havia allargat massa, i vaig mantenir el ritual de sortir al carrer per celebrar el triomf amb els que s’havien quedat fora.

A les deu tocades i amb el cent per cent de l’escrutini fet, que no va fer variar els resultats, vaig decidir tocar el dos aprofitant la festa posterior amb canapès i cava a dojo. No volia ni acomiadar-me ni donar més explicacions, de forma personalitzada, a la gent que se m’acostava intentant convèncer-me per canviar d’opinió.

518

En sentit literal, i potser també una mica metafòric, tenint en compte la meva decisió, vaig sortir del pavelló esportiu per la porta del darrere.

—Em sap greu. No seràs la primera dama —li vaig dir a l’Alícia ja un cop fora i una mica apartats de l’enrenou.

—No pateixis, ja ho vaig ser. Vaig ser la primera dama a qui li vas tocar les tetes, no ho recordes? Em dono per satisfeta. He vingut en cotxe, vaig a buscar-lo.

—D’acord —li vaig respondre mentre respirava una mica d’aire fresc d’aquella nit de finals d’estiu.

Mentre pensava en tot i en res algú se’m va acostar pel darrere.

—Bona nit, senyor Prat. Només volia felicitar-lo i felicitar-lo doblement —em va dir aquell desconegut que a mi no m’ho semblava tant.

—Ens coneixem? —li vaig preguntar perquè aquell home em resultava familiar.

—Potser sí —em va respondre per afegir els motius que l’havien dut a felicitar-me per partida doble.

—Volia felicitar-lo per haver aconseguit el fet pel que molts vam lluitar. I el vull felicitar, també, per la valentia que ha demostrat tenir al renunciar a qui podia ser per només ser qui volia ser. Tant de bo jo ho hagués fet també.

—Gràcies —li vaig dir i no només per les seves felicitacions, sinó perquè intuïa que si havia arribat fins on havia arribat en gran mesura havia estat gràcies a ell.

Vaig intentar retenir-lo fins que fos ell qui em digués de què ens coneixíem i en certa manera m’ho va dir.

—L’he de deixar. Demà me’n torno al Brasil on m’espera la meva dona i el meu cosí. Aquesta nit descansi i demà faci un bon esmorzar amb la seva dona. Li recomano bunyols de sucre, són molt bons. Ah! Recordi, aquesta reunió no l’hem tinguda —em va dir tot picant-me l’ullet mentre marxava i desapareixia en la foscor.

Havia canviat molt i no sé què s’havia fet a la cara, però era ell. I tant que ho era.

Diuen que els gats tenen set vides. En Granera, com a mínim, en tenia tres.

519

Només protegim allò que estimem, només estimem allò que coneixem, només coneixem allò que ens ensenyen.

Babà Dioum (poeta senegalès)

Avui Tothom és com és i no només és fruit de les seves circumstàncies.

Les meves, de circumstàncies, em van fer canviar durant un temps, però al final, afortunadament, he tornat a ser qui era.

He tornat a treballar amb l’Abel a la nau del Prat mentre ambdós fem de diputats al Parlament de Catalunya en representació del NI. Han passat tres mesos des de les darreres eleccions que vam guanyar, hem format oficial i formalment el govern d’unitat nacional i en Joan és el nou conseller d’interior. Segurament la seva experiència com a detectiu li servirà per la creació del servei d’intel·ligència català. Ho farà bé, és una persona intel·ligent.

Poc a poc hem fet progressos, especialment pel que fa als aspectes socials, tot i que l’Estat propi encara és lluny.

Les negociacions amb l’Estat Espanyol són feixugues i a més hi ha la supervisió dels negociadors europeus amb qui discutim la nostra permanència a la Unió Europea. A aquells homes, en contraposició a d’altres estades seves anteriors, els anomenem els homes de blanc tot i que vesteixen de diferents colors més aviat tirant a foscos.

En l’aspecte personal, i d’acord amb l’Alícia, hem decidit iniciar els tràmits per adoptar un nen d’origen subsaharià. Estem il·lusionats.

No sabem ni quina cara fa i segons com ja ens l’estimem. Serà el nostre fill negret a qui transmetre els nostres valors i les nostres creences.

Mentre esperem que arribi, i encara trigarà, ens toca treballar de valent per oferir-li un món millor. És diumenge a tocar del Nadal i som al nostre pis d’Esplugues, un pis de quatre habitacions amb sol de tarda i sense balcó, al carrer Laureà Miró que dóna directament a la carretera general i és enfront de l’autopista, i com feia abans avui he decidit entrar al meu blog i revisar el meu bloc d’anys en darrere. Avui escriuré el meu darrer apunt.

520

Bloc, desembre de 1985 10/12/1985: Espanya ha signat aquest any el seu ingrés com a estat membre de la CEE, la Comunitat Econòmica Europea. Ens diuen que ja som europeus, com si abans no ho fóssim i que tot anirà millor. A veure si els Reis Mags, que aquest cop deuen venir d’Europa en comptes d’Orient, porten més regals. Dins o fora jo seguiré sent català.

16/12/1985: El pare ha quedat aquest cap de setmana per una trobada de vells amics i fer l’amic invisible. Hi seran el Paulino, el Martí, el Sebastià, el Jordi i el pare. Espero que no em vulguin veure o l’amic invisible seré jo. Quina por!

Blog, desembre de 2015 15/12/2015: Després de trenta anys que Espanya entrés a la Unió Europea, potser Catalunya en sortirà. Personalment no ho crec, hi ha massa interessos. En qualsevol cas, dins o fora, jo seguiré sent català.

Torno a estar bé amb la mare, la Valèria, s’ho mereix. Ens va fer feliços a tots, sobretot al pare, els té ben posats. Sort en vaig tenir.

18/12/2015: Aquest Nadal hi haurà retrobament familiar. Convidaré els meus germans i les meves mares. L’Alícia insisteix que hem de fer les paus amb tots i de pas retrobar-nos amb els amics del pares, però hi falta gent.

Dels vells amics que van quedar fa anys ja no hi són ni el pare ni el Martí. El Paulino ha deixat ja l’empresa, és molt gran; en Sebastià està delegant força feina a l’Actual, i en Jordi s’ha retirat després de molts anys de servei deixant casos sense resoldre.

L’Antonio està molt de baixada i ja no es pot valdre sol. Entre la Valèria i la Remei l’han ficat a la residència on era l’avi. Ben fet, ja se la coneix. Ara que hi penso, hi ha una cosa que no té remei: Ens estem fent vells.

—Què fas? —concentrat com estic no veig arribar l’Alícia.

—Res. He acabat el llibre. Memòries, relats o historietes, no sé el que és.

—És una part de la teva vida i una mica de la nostra vida. Què en faràs?

—No ho sé. Potser el fico a la trituradora i en faig confeti per llençar des de la finestra quan ja siguem independents.

—També el pots guardar perquè el nen el llegeixi quan sigui gran i et conegui millor.

521

—Com saps que serà un nen?

—No ho sé. M’ho penso.

L’Alícia té un sisè sentit per les coses. Serà un nen, segur. Un Albert junior.

—Saps què? —li dic mentre la miro i me n’adono de la sort que he fet retrobant-me amb aquella petita Alícia Borràs que vaig conèixer, de nen, a la nau del Prat.

—Què? —em respon.

—Que t’estimo —li dic.

—Saps què? —em diu ella.

—Què? —li responc.

—Que jo també tinc pèls a baix, com les de les teves revistes —em diu com ja va fer molts anys abans.

—Me’ls ensenyes? —li demano i no em respon. Em fa un petó i se’n va a seguir fent les seves coses com la resta del món.

Esperaré, però segurament només, fins demà a les tres de la matinada.

522