Pans de pessic by Edicions 3Quartans

NARCÍS SURIÑACH BACH

PANS DE PESSIC MEMÒRIES D’UN DOCTOR

NOVEL·LA

EXPLICACIÓ INNECESSÀRIA, PERÒ... Ara, que ja sóc molt gran, un cop jubilat i allunyat deﬁnitivament de Vinyals, aquella ciutat tan especial de Terra Endins, retornat a la meva idíl • lica platja d’origen, i atès que una persona molt estimada per mi m’ho ha demanat, penso passar uns dies deixant per escrit alguns d’aquests fets que recordo amb més simpatia, tendresa o dolor, i que marcaren la meva trajectòria professional. Voler parlar i elucubrar sobre la ciutat de Vinyals i la seva comarca segur que és una cosa una mica agosarada, a desgrat dels anys que hi vaig passar. No tinc pas una experiència cosmopolita excessiva, però el que és clar és que de tots els llocs que he conegut, allà on les coses sempre tenen diferents interpretacions i no són mai el que semblen és sens dubte aquella ciutat i la seva comarca. L’únic avantatge que tinc és que com que parlaré i exposaré fets dels quals directament o indirecta he estat protagonista, em serà més difícil equivocar-me, però segur que el mateix que jo deixo escrit, un vinyalenc ho hauria interpretat de manera distinta o ho hauria justiﬁcat amb altres raonaments. Ara en els últims anys, el gran moviment de persones, el barreig motivat per la vinguda de nous habitants originaris de països tan diferents, segur que desmuntarà aquell 7

edifici social tan tancat i amb aires de fortalesa moral i d’idees. El que no sé segur és si això, aquesta marabunta, serà un benefici per a la comunitat, o si serà un brou tan espès i difícil d’empassar, com ha estat Vinyals durant centúries, i es convertirà en un beuratge insuls i sense substància, si no tòxic. Encara que aquest treball vol ser una crònica explicativa de fets concrets i tan diversos, i atès que va dedicada a una persona que comença a conèixer aquests arts, no m’he pogut sostreure a posar-hi alguns detalls tècnics que desitjo no hi sobrin. Espero i maldo perquè els meus raonaments i justificacions, serveixin per entendre una mica aquells temps que ja han passat i que, a desgrat de les meves queixes i prevencions, mai més no tornaran, però que foren una manera de viure molt particular i, sens dubte, única. Humbert Farreny Costa Brava, juny de 2003

EL DOCTOR El tren rodava per la Planura del Vallès, enmig de construccions industrials i de petites vivendes fetes sense gaire gràcia ni tècnica de projecció, com la majoria de totes les que foren construïdes a corre-cuita pels emigrants que arribaren en grans onades durant els anys seixanta. Pures barraquetes de subsistència que eren molt preuades pels que les habitaven, ja que d’allà on venien, les condicions eren molt pitjors, no sols d’habitatge sinó de llibertat vers l’esclavatge encara molt pròxim al de l’Edat Mitjana. Creuava rierols mig eixuts que no portaven més que aigües de cloaca que havien anihilat tota la fauna original, i la major part de la ﬂora de l’hàbitat natural d’aquell indret. Feia un any escàs que aquelles rieres s’ho havien emportat tot, i havien causat gran quantitat de morts a la comarca del Vallès. Ara, era tot deixat, i erm. Jo, recolzat a la testa al vidre, ho mirava sense veure gran cosa, absort com estava analitzant la meva situació. Feia dues setmanes que m’havien concedit un lloc a la vila de Vinyals ―hi vaig restar quasi trenta anys, ja que sempre que em volien traslladar, jo intentava restar-hi― a uns noranta quilòmetres de Barcelona. Aquesta ciutat, Vinyals, jo la coneixia molt poc, 9

perquè sols una vegada amb una excursió de la Facultat l’havia visitada. Els anys cinquanta desplaçar-se fins tan lluny ja era una excursió important. Coneixia que era una vila de llarga tradició cultural dins el catalanisme, amb un pòsit aparentment religiós molt important on hi havia gran quantitat de capellans i molts convents de frares i monges de tot tipus. Podria dir que a la meva arribada, el clericalisme de postguerra estava al seu zenit, però la davallada tardaria molt poc a començar fins deixar el seminari i convents gairebé buits. La secularització, fruit dels temps tal vegada massa moderns per una banda, i la desinhibició de la població en general en poder-se treure de sobre una gran opressió política i religiosa, anaven deixant sense sentit el que havia estat veritat absoluta durant molts segles. Jo, que m’havia especialitzat en Psicologia, i Psiquiatria, m’adonava ara que per primera vegada havia de fer front tot sol als malalts que vindrien a veure’m perquè els donés una solució als seus problemes que, en ser la majoria d’origen psíquic, eren molt subjectius i difícils de copsar, i encara més de convèncer els pacients que no sempre els remeis eren píndoles i altres productes químics; que els hàbits i costums ―voluntaris o imposats― eren tan influents com la resta de símptomes i motius de les malalties. A partir d’ara ni els doctors Ricard Puncernau, Santiago Montserrat, Artur Sarró, i ni tan sols el meu mentor, el tan especial doctor Alfonso Caycedo Lozano, home que recorregué el món durant anys per assolir tota la ciència de la psique i que tant bé ens l’ha sabuda explicar, estarien al meu costat per guiar-me i aclarir els meus dubtes i temors. Les pràctiques, acompanyades davant els pacients, 10

s’havien acabat. Ara era jo sol el que havia de fer front a la realitat. Tindria davant meu una munió de malalts, que esperaven la meva ajuda, i jo no els volia decebre. Sens dubte, posaria tota la meva voluntat i capacitat per a intentar guarir-los. Em sentia en un d’aquells moments de la vida, que hauria volgut que el tren no s’aturés durant dies i dies, o bé que jo ja fos un home establert de molt temps i hagués superat aquell impàs. Costa tant començar... Costa tant fer front al que és desconegut... Pensava en la meva esposa, a qui havia deixat sola per primera vegada; com en devia estar, de neguitosa i esperançada alhora. Ella m’estimava i conﬁava en mi, i jo no la volia decebre. Volia que se sentís orgullosa de mi. Passat ja el congost que el tren amb aquella màquina elèctrica tan primitiva i tan vella havia superat no sense un gran esforç, s’obria davant meu Osona, aquella comarca envoltada de muntanyes i turons de bellesa exuberant que mostrava una visió idíl • lica, de sentiment bucòlic i melangiós. Els camps verds i ben conreats en plena primavera feien entendre el tarannà posat i inamovible d’aquella comarca de tanta tradició, i de tan poc canvi durant centúries. Aquella plana, tan especial, havia bressolat els bisbes Oliva, Arnau de Montrodon, mossèn Cinto, el bisbe Torres i Bages, el canonge Collell, i tants d’altres religiosos que, sens dubte, havien deixat llur empremta en el subconscient dels seus habitants, però a la vegada era també el bressol d’uns quants terratinents i industrials, si no les dues coses alhora, que juntament amb els anteriors, havien mantingut durant segles els servents de la Gleva, famolencs i espantats, però sens dubte conformats. 11

En estudiar i conèixer la història d’aquells segles passats de tanta misèria i repressió, no estranya l’existència de Joan de Serrallonga, Perot Rocaguinarda i tants d’altres bandolers a qui la fam i la desesperança havia obligat a envair els camins rals de l’època. Era la fam absoluta dels pobres, dels desarrelats, enfront del poder absolut dels qui manaven. El sentiment de casta era ben clar a la comarca, i no tots, ni de bon tros, eren uns Bach de Roda, deien, d’ideals tan purs i ferms. L’egoisme era ben palès en els caps de brot de l’economia agrícola i de la incipient indústria i, sens dubte, del clergat. La comarca de Vinyals enfront a la modernitat, ha estat com aquell reducte dels gals ―potser han faltat un Astèrix o la porció màgica, perquè tingués algun efecte benèﬁc― que procuraren resistir totes les sacsejades dels romans. Catalunya, tan maltractada per Espanya durant segles, ha mantingut, en la mesura del possible, aquest raconet, com a plaça forta, amb tots els seus defectes i virtuts davant l’invasor. Això, sí; a Catalunya com a la Gàl • lia, sembla per la història que coneixem que sempre li ha tocat el rebre davant l’invasor. Recordo que un humil mestre que m’estimava molt em va recitar una vegada: “Vinieron los sarracenos i nos molieron a palos; que Dios ayuda a los malos, cuando son mas que los buenos” També coneixia que Vinyals formava part de la Catalunya on les creences i llegendes d’origen esotèric i misteriós estaven més arrelades, ja que Mossèn Cinto, mossèn Puntí i el canonge Collell, entre d’altres, havien escrit moltes rondalles en què el dimoni, les bruixes i altres esperits, n’eren els protagonistes. Sortosament ―jo pensava― Edison, en descobrir la llum elèctrica i il • luminar molts espais on la foscor havia estat quasi eterna, i on devien haver fet la seva morada tots aquests supo12

sats esperits de les tenebres que tant havien fet sofrir les classes populars més ingènues i ignorants, havia eliminat bona part d’aquestes supersticions, però no pas eliminat ni de bon tros les emocions, pensaments i, sobretot, dubtes davant el futur desconegut... De prompte, i un cop ja a la plana on lluïa un sol radiant, no gaire lluny de la via, amb sorpresa meva vaig veure aixecarse una gran àliga amb un serpent al bec que s’enﬁlava cel amunt. Crec que sóc un home d’una lògica molt correcta, no sols a causa dels meus estudis, sinó també de les meves conviccions, però mai no em puc sostreure a imaginar i elucubrar sobre els esdeveniments que m’emocionen. En veure aquella majestuosa au, no vaig poder deixar de creure que aquell era un presagi bo per a mi. Encadenant una cosa amb l’altra, vaig pensar en els meus tan estimats i admirats antics herois d’Homer a la Ilíada, l’Odissea i altres, en què sempre, davant d’un fet essencial de la seva lluita, tenien una visió real o bé onírica que els avançava el resultat. Era com si una força misteriosa, per mitjà d’aquella visió, em volgués dir que en el meu nou destí, com aquells herois, jo triomfaria sobre totes les adversitats i sobre el mal, representat gairebé sempre per un serpent. A Vinyals jo seria l’àliga enfrontada a tots els serpents, a tots els mals. Allò em va fer pensar en un futur ple d’èxits i satisfaccions. Premonicions... Somnis... No sé si per sort o per desgràcia i a desgrat de creure’m tant lògic, sempre he estat un home somniador. Tanmateix, pensava que somniar pot no ser sempre bo, però el que és segur és que la persona que no té la capacitat 13

de somniar difícilment arribarà a assolir grans fites. Tots els invents i les grans obres han estat portades a terme per grans somniadors capaços de submergir-se en el desconegut des de la seva ment i fracassar una i mil vegades i tornar a començar fins assolir els seus fins. Sempre he aconsellat desconfiar de les persones sense imaginació, sense sentit del humor i sense esperit de sofriment. Qui no és capaç de sofrir per trobar la veritat i, a la vegada, no és capaç de criticar i riure de les seves pròpies limitacions i errades, a part de ser poc valuós per a la comunitat, sol ser perillós atesa la seva mesquinesa i gasiveria. Ho he constatat centenars de vegades en estudiar l’individu. El tren seguí amunt, creuà el riu Ter, en aquell temps encara cristal • lí i gens contaminat, per sobre un pont de ferro que feia molt de soroll, amb aquell monòton i avorrit catraccatrac i continuà durant uns minuts pel mig de formoses i idílliques deveses i bellíssims turons, en direcció als llunyans però ja visibles i formosos Pirineus, on encara s’albiraven congestes de neu. Tocà repetidament el xiulant, i al cap de pocs instants, enmig de cases primerament isolades i després ja en conjunts, entràrem a l’estació, en el rètol de la qual, naturalment castellanitzat des de la fi de la guerra, hi deia «VIÑALS». En pensarhi, em va estranyar el nom, ja que de vinya no n’havia vista ni una. Després, vaig saber que havien estat els romans que havien vestit amb ceps tots els turons de la contrada, i que més tard o per epidèmies de la natura, o per problemes econòmics i polítics es van anar perdent, però que el nom, a desgrat dels ocupants de torn, gods, àrabs, i altres, lleugerament retocat en cada ocasió, va anar recordant l’origen. 14

Quasi amb emoció, m’enfrontava a la realitat per primera vegada jo sol. Agafant la meva única maleta, vaig baixar del tren i un cop a la vorera em vaig acostar a la parada on tres taxis vells hi romanien prenent el sol, i ja dins d’un vaig demanar al taxista que em portés al carrer Milany, a la fonda Lluçà, recomanada per un amic. Després de registrar-me en un vell libre ja força damnificat pel pas del tems, m’acompanyaren a una habitació no gaire gran, on sols una petita finestra que donava a un cel obert, il·luminava tènuement l’habitatge. Com que encara no era l’hora de dinar, vaig romandre mig acostellat sobre el llit, podríem dir amb punt mort o una mica obnubilat, amb la maleta oberta que mostrava les meves minses pertinences, de les quals la major part eren llibres de medicina. De manera incerta i difusa, feia plans pel més immediat. Després de dinar, aniria a visitar un metge recomanat pel doctor Ricard Puncernau, el qual se suposava que m’introduiria en el cercle mèdic de la ciutat, però que en anar-hi vaig tenir la primera sorpresa i el primer desengany, ja que no el vaig pas veure molt disposat a ajudar-me i se’m va treure de davant amb molt poques paraules, com volent dir, «on et fiques tu? Torna-te’n per allà on has vingut!». Aquell primer fracàs, em va fer pensar que m’havia de refiar de mi, i no esperar massa dels altres. En aquell moment de decepció, vaig recordar un vell adagi que diu: «si estàs preocupat, si tens necessitat i busques una mà que t’ajudi, mira al capdavall del teu braç, segur que la trobes». I vaig pensar que així ho faria de cara al futur. Intentaria sols refiar-me de mi. Que fossin les meves mans, els meus coneixements i les meves forces les que m’ajudessin, prescindint en tot el possible de dubtoses ajudes alienes. 15

En estar recolzat sobre el llit, em vaig anar emmurriant fins restar gairebé adormit. Aquell tipus de son feixuga i no pas reparadora, l’ensopiment que provoca el desconcert i la ignorància del futur més proper... En aquella situació mig somnambúlica i com si d’una translació astral es tractes, vaig sentir com el meu esperit se separava del meu cos i hi deixava una estela enganxada, pujava cel amunt i s’aposentava sobre uns meravellosos núvols blancs sense sentir cap sensació de fred o calor. De prompte vaig veure davant meu dues figures imposants vestides amb la clàssica túnica grega, els quals em digueren ser Hipòcrates i Escolapi, patrons dels metges i la medicina, que amb cara somrient m’encoratjaven a emprendre amb valor i serenitat la meva tasca: ―Arribes en una comarca, em deien, que no és pas de les més fàcils per a un principiant. Aquí et trobaràs amb un sens fi de pressions de tot tipus perquè res no es mogui i que quan tu marxis d’aquí les coses restin igual que a la teva arribada. L’escorpí del poder, el drac de la força, i l’escurçó de la insídia provaran sempre d’anihilar-te. Tu no véns a Vinyals a receptar pastilles i a donar injeccions, sinó que el principal medicament és la teva força moral i psíquica, i els teus coneixements tan especials no a l’abast de tothom, i que tan criticats et seran per l’enveja i la hipocresia. Lluita amb coratge, i els resultats de la teva tasca seran tan evidents que cada dia et faran més fort. Estudia amb atenció cada individu i podràs veure la gran quantitat de diferències que hi ha entre un i altre, i aprendràs el perquè de d’això. Per sobre de les autoritats polítiques i religioses i dels grups de pressió disfressats de mil maneres, hi ha el bé comú, i la felicitat de les persones, i tu has vingut aquí per 16

a aquesta tasca. Com més malalts ajudis, i encara que els teus mèrits no et siguin sempre reconeguts ni agraïts, més digne seràs d’estar entre les persones més preuades, i d’honorar la teva professió. Estava a punt de donar-los les gràcies i obrir un diàleg amb ells, quan de cop vaig sentir que trucaven a la porta, i una veu m’anunciava que el dinar ja estava a punt. Desaparegué la visió onírica, i L’Humbert Farreny, es va trobar sol, mig estirat sobre el llit i a punt per començar la lluita. No obstant això, mai no he oblidat aquella aparició onírica, i sempre que m’ha estat possible he procedit d’acord amb les seves recomanacions.