La petjada dels atlants by Edicions 3Quartans

NARCÍS SURIÑACH BACH

LA PETJADA DELS ATLANTS

NARCÍS SURIÑACH BACH

LA PETJADA DELS ATLANTS

Edicions 3Quartans

la petjada dels atlants © Narcís Suriñach Bach narsur@interausa.com narsur35@gmail.com Presentat al Registre General de la Propietat Intel·lectual amb número B-1283-14 el dia 11/04/2014.

Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni en tot ni en part, ni registrada ni transmesa per sistemes de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, fotocòpia o qualsevol altre, sense el permís previ per escrit de l’editorial.

ISBN: 978-84-940900-5-9 DL: B 19351-2014 Imprès a Espanya / Printed in Spain

Humilment però amb sentiment, dedicat al gran mestre Erik Von Dänïken i els seus companys de reportatges i llibres, per les moltes hores de benaurança i gaudiment que m’han fet passar. També, a la meva esposa Conxita, que tanta paciència ha hagut de tenir amb mi, per les moltes estones que he passat en aquests temes i tal vegada ella no mereixia.

la petjada dels atlants | 7

Sumari LA TORNADA .................................................. 9 ACLARIMENT ....................................................15 Comencem .........................................................................

Capítol I: EL COMENÇAMENT .....................20 Iquique, Xile (1992) ...........................................................

16 20

L’ANADA ........................................................ 27 Capítol II .......................................................... 33

La visió dins la Galàxia o el somni enmig del desert?... Altra cop l’estrany ésser ...................................................

33 37

Capítol III: ELS HUMANS ............................ 44 Capítol IV: EL PLANETA ATLANT............... 60

La cova dels Tayos (Equador) ......................................... El planeta Mart ..................................................................

78 80

Capítol V: L’ATLÀNTIDA ............................... 83 Capítol VI: ELS ATLANTS A LA TERRA .......90 L’Orient Mitjà i part d’Europa ........................................ Els hitites ............................................................................ La mar Egea i Grècia ........................................................ L’antic Hindustan .............................................................

93 95 96 97

8 | narcís suriñach bach

Cambodja ........................................................................... Egipte ................................................................................ Amèrica Central .............................................................. Amèrica del Sud .............................................................. Les illes oblidades ........................................................... El singular cas de les Bermudes .................................... Tartessos ...........................................................................

Capítol VII: ELS DARRERS GRANS SISMES A TOT EL MÓN........................................... 129 Durant els dos mil.lennis A.C. ...................................... L’estrany cas de les Bermudes ...................................... La ﬁ de l’Atlàntida .......................................................... Els últims atlants ............................................................. I ja, la civilització? ........................................................... Les visites? ....................................................................... Estrany i trist comiat ......................................................

98 100 106 108 111 112 115

129 131 134 151 154 165 181

LA TORNADA

la petjada dels atlants | 11

Notava un malestar en augment sobre les parpelles que encara mantenia tancades i, com volent espantar la causa del meu problema, vaig fer moure les mans com si ventés. A la ﬁ vaig obrir els ulls, a part del sol matiner, que amb tota la seva esplendor desaﬁava la meva mirada encara mig adormida, vaig poder veure aquella cara de color coure, crivellada, eixuta i desdentada que, ajupida sobre meu, em mirava sorneguerament no volent pas evitar que veiés que en certa manera es reia de mi i segur que per això m’havia bufat la cara. Sense donar-me temps a dir res, en veure que el mirava em va dir: —Com està senyor? Veig que el pisco1 li ha fet un llarg efecte. —Qui sou vós? Què voleu insinuar? —vaig dir-li una mica molest. —Jo, sóc en Leoncio Quispe, del llogarret de Pisagua. Fa tres dies que vigilo la pastura del meus guanacs aquí a Dolores. Quan vaig arribar, us vaig trobar ajagut i embolicat prop d’aquest cotxe, que vaig suposar que era vostre, on us havíeu estirat per esperar que us passés el, pel que veig, llarg efecte. 1. Aiguardent molt fort de fulla d’un cert tipus d’atzavara, molt emprat a Xile.

12 | narcís suriñach bach

En aquell moment vaig reaccionar i vaig entendre que el vell pastor aimara, en haver-me trobat ajagut allà al descampat prop del cotxe, havia cregut que la meva estirada al terra era fruit d’una borratxera. —Què voleu dir amb “un llarg efecte”? —Home, jo vaig arribar dilluns al matí i vós ja éreu aquí ajagut i ben embolicat amb la flassada. Com que vaig veure que dormíeu plàcidament, no us vaig voler molestar, però ara, ja em començava a preocupar, ja que volia marxar i no deixar-vos aquí inconscient. Si avui no us haguéssiu despertat, m’hauria arribat fins a la carretera per demanar a algun dels cotxes que passen que avisessin algun doctor d’Arica o Huara segons la direcció del vehicle. —Llavors, quin dia és avui? —Avui som dimecres i vós sou aquí; bé, jo us hi vaig trobar dilluns al matí, per tant... En conèixer que jo havia estat més de tres dies inert sobre la sorra, em va venir una sensació molt rara. En primer lloc, no tenia cap sentiment de gana o set, ni notava mal enlloc del cos, com teòricament m’hauria d’haver fet tantes hores ajagut sobre la sorra. Podia ser la sensació que hom suposa que senten els animals en hivernació. El primer pensament va ser agrair que la meva situació no havia estat provocada per cap mal, ja que en cas contrari, aquella ànima caritativa m’hauria deixat morir amb tota tranquil.litat esperant el meu despertar de la presumpta borratxera. A mesura que anava reaccionant, recordava que havia anat a Dolores per observar el firmament amb calma i que tenia previst retornar a Iquique dilluns al matí. Llavors, per què vaig restar tres dies atordit o adormit enmig del desert sense haver pres cap somnífer i sense recordar res més?

la petjada dels atlants | 13

Vaig donar les gràcies a aquell home que, sense jo saberho, m’havia fet companyia tantes hores, em va semblar que l’havia de compensar d’alguna manera i el vaig obsequiar amb la flassada, que el va fer molt content. Em vaig ficar al cotxe, vaig donar la volta a l’obelisc tractant de no atropellar aquell esquàlid ramat de guanacs i vaig encarar la carretera en direcció al sud, camí d’Iquique. Com que no comprenia res, un munt de preguntes venien als meu cap. Com era possible que fos dimecres? Com era possible que jo hagués restat tres dies adormit? No seria que aquella ànima càndida, s’havia equivocat i realment érem dilluns? El meu estat corporal em donava la sensació de tenir la gana normal de qualsevol dia en despertar-me, però absolutament cap altre símptoma, la qual cosa em feia sentir desconcertat i perplex. Llavors, si el meu cos havia restat adormit tres dies al terra, què passava amb el meu somni o sentiment d’abducció, que explicaré més endavant? En arribar a casa, a la ciutat, i estacionar l’auto, el conserge de l’edifici, el simpàtic i intel.ligent Jon Álvarez, antic lluitador d’esperit comunista i fervent seguidor de Salvador Allende, motiu pel qual va ser punit i tancat allà al camp de concentració de Pisagua, en veure’m, va fer una sincera rialla i em va dir: —Bon dia, senyor. Sembla que la seva sortida ha estat més llarga del que tenia previst. A part dels seus empleats que han vingut vàries vegades a preguntar, també han vingut altres persones demanant per vostè. Jo, a tots els he dirigit al seu negoci allà a la Zofri —la Zona Franca d’Iquique. Una mica confós, li vaig donar les gràcies i amb rapidesa vaig entrar a l’ascensor per, en arribar a l’apartament, ficar-me a la dutxa per tractar d’aclarir les idees.

14 | narcís suriñach bach

És veritat que em vaig refrescar i que, a l’afaitar-me, el pèl de la cara es veia més llarg del normal, però, ni un cop esmorzat —bastant més tard de l’horari habitual—, ni vestit per marxar, la meva situació i l’estat d’ànim no havia pas canviat. El meu cervell estava com si encara dormís i vaig arribar al negoci en un horari del tot anormal. Gairebé amb por d’enfrontar-me amb els empleats, tal era el meu desconcert. Què em podia haver passat allà dalt al desert que m’hagués provocat aquell estat com d’ataràxia en què em trobava immers? Sols recordava que durant hores vaig estar estès al terra, mirant i estudiant el firmament, i quant bé m’havia sentit en tot moment, fins que vaig creure que m’havia adormit i que el vell quítxua pastor de guanacs, enmig d’aquelles quatre herbotes, m’havia despertat. Però, va ser així? Em va despertar ell o ho vaig fer jo normalment? Acostumat a tot tipus de situacions a causa de tants problemes a la vida, vaig procurar adaptar-me al moment i a les poques hores ja m’havia fet càrrec de la situació de la marxa en el negoci, i sense intentar trobar una explicació plausible a aquella tan estranya aventura, ho vaig procurar oblidar. Al cap d’uns dies, vaig tornar al Paraguai i d’allà a Vic, en la meva dolça Catalunya, i una vegada més emmotllat al mig d’aquella rutina frenètica a la que obliga un negoci quan és ja una mica important, aquell fet va desaparèixer del tot de dins la meva ment, i no hi vaig pensar mai més fins ara i, pel que veig, he d’entendre que aquell oblit no era pas casual.

la petjada dels atlants | 15

ACLARIMENT El meu nom és Joan Soler Soldevila i vaig nàixer en un formós i petit poblet de Catalunya allà a la Plana de Vic, quan feia pocs mesos que havia començat la sagnant Guerra Civil espanyola, en la que el meu pare, com tantes altres persones innocents s’hi va veure desgraciadament involucrat lluitant en les pitjors batalles. Quan la guerra es va acabar, el pare va tornar a casa molt malalt i ja mai més en va ser d’altre. Després les coses, i durant anys, van anar de mal en pitjor. El pare es va morir molt jove i, com milions d’espanyols, vaig passar-ho molt malament, i la mare jo i un germanet vingut a última hora quan el pare estava a punt de morir —pot ser en lloc d’última hora, hauria de dir deshora— ens en vàrem sortir com vam poder, i haig de confessar que he viscut una vida, en la que mai he tingut temps d’avorrir-me. Les emocions no sempre bones —quasi mai diria jo— han estat fortes i constants. Estic convençut, que en concebre’m, la mare va tenir l’ajuda de tots els déus de l’Univers per poder donar-me un cor de tanta resistència, però un cap potser de més voluntat que enteniment. Ara, com que ja sóc molt gran —eufemisme per no dir molt vell— i com que penso i crec que així em fou revelat o, millor dit,

16 | narcís suriñach bach

en certa manera ordenat en el moment dels fets, dels que encara dubto, i on crec que se’m digué que en moment determinat en faria memòria, sento que ha arribat aquest moment i que val la pena que deixi escrit uns estranys esdeveniments que em van passar el febrer de l’any 1992 allà a Xile, en ple desert d’Atacama, un dels més àrids del món, i que d’alguna manera guardaven una certa i estranya relació amb uns dels meus primers viatges a l’estranger, concretament en dos dels anys 1973 i 1977. Per altra costat, crec que seria molt trist que els meus descendents, no tinguessin notícia d’uns fets que, encara ara, jo sóc el primer en posar en dubte, i que mai coneixeré que hi ha de veritat o de somni malaltís de la meva situació anímica d’aquells dies. Conec prou bé que quan una persona té molts problemes que no pot controlar, pot arribar a tenir al.lucinacions sense saber-ho. Sigui com sigui, com que crec que se m’havia anunciat que durant anys ho oblidaria del tot, i ara m’ha tornat venir a la memòria amb tanta lucidesa, com ja també se’m havia anunciat, ho procuraré deixar escrit tan ﬁdelment com pugui cosa certament difícil donada la meva incertesa i els meus dubtes. Comencem Ja en els seu moment vaig mostrar clar a les meves memòries escrites a rauxes i sense massa ordre, que la primera visita a la República Dominicana, el 1973 a causa de la meva inexperiència com a viatger, i acompanyat de la gran pressió que sofria per la precarietat econòmica que passàvem a l’empresa de la que m’havia fet càrrec amb més voluntat que encert, el noi que m’acompanyava, en Pepito Costa, dominicà d’origen gallec, en veure’m tan preocupat, cosa que ell no entenia, ja que

la petjada dels atlants | 17

desconeixia el meu problema i la magnitud del mateix, donat que el noi estava satisfet per les força bones ventes que fèiem, em va voler fer un obsequi per veure si m’animava, i em va portar a unes estranyes i exòtiques balmes sota el nivell del mar no molt lluny de la capital Santo Domingo, anomenades Los Tres Ojos, que realment, i potser per la meva poca experiència viatgera, em van impactar. M’imagino que, encara ara, deuen ser un lloc de fort atractiu per als turistes tan abundants actualment en aquest país. Aquelles tres cavitats subterrànies obra de la Natura, em varen semblar un vertader espectacle. Ja davant de la primera, aquella llacuna grandiosa i d’una aigua tan cristal.lina, i totalment transparent que deixava veure el fons a una gran profunditat, i que semblava que tingués una llum d’origen desconegut, realment em va commoure i em va portar a un estat jo diria d’èxtasi, mai experimentat. Allí va ser on vaig veure per primera vegada aquella ﬁgura tan especial i fora del comú. A l’altra costat de la llacuna on érem nosaltres, potser uns cent vint metres lluny, aquella persona desconeguda que jo descric en les meves memòries no igual, però sí molt semblant a l’artista indi Kabir Bedi, famós en aquella època per ser protagonista de la sèrie Sandokan, amb aquells ulls tan penetrants, però amb les abundants i llargues cabellera i barba totalment blanques en lloc del negre brillant de l’artista, que dirigint-se a mi —o en la distància així ho vaig creure— em feia uns gestos com d’ànim, com si aquell ésser estrany em conegués o sabés del meu dol interior. Tan va ser la seva agradable gesticulació, i estava tan convençut que es dirigia a mi, que vaig decidir donar la mitja volta al llac, passant per darrere la gruta, per a reunir-me amb ell a l’altra costat, i poder saber qui era i de què em coneixia.

18 | narcís suriñach bach

Gran va ser la meva decepció en arribar on creia haver-lo vist, i no trobar cap de les persones presents que s’assemblés ni poc ni molt amb la visió que jo havia tingut. Prou vaig buscar, però la visió —o la persona— havia desaparegut. Vaig passar uns dies més o menys preocupat per aquell fet misteriós, però el temps ho esborra tot i tenia prou problemes per estar capﬁcat, que el record d’aquell home (?) estrany es va anar esvaint. Uns tres anys després, els meus problemes economicolaborals continuaven essent importants —ho explico abastament en les meves memòries—2 em trobava a l’emirat de Dubai allà al golf Pèrsic, llavors encara tan desèrtic i primitiu, intentant vendre tant com més millor però al mateix temps guanyar-hi un proﬁt interessant, cosa difícil amb clients vius i despietats com els d’allà, que sempre proven de llevar-te la pell, per poder anar refent la nostra economia tan precària, quan junt amb el meu agent indi, en Seifuhdin, travessàvem aquella via d’aigua que en diuen el Dubai Creek, drets sobre aquella fràgil barqueta, per anar de Deira Saeed a Dubai Saeed,3 els dos indrets més importants de l’emirat per a intentar fer negoci quan, en una altra similar de les moltes que circulaven en direcció contrària, a uns cinquanta metres, vaig veure de manera clara aquella visió. Aquell home resplendent de cabells llargs blancs i ulls brillants, gairebé fosforescents, que dirigint-se directa2. Records de la meva vida. Ed. Emboscall, 2004.

3. Deira Saeed i Dubai Saeed són (o eren; fa anys que no hi vaig) els barris comercials més importants de l’Emirat, separats per un braç d’aigua de mar (una ria) de prop de 700 metres d’ample, travessat per centenars de petites barquetes que fan (feien, no sé ara) el servei de taxi col.lectiu però ﬂuvial.

la petjada dels atlants | 19

ment a mi, em feia aquells dolços gestos d’ànim i cordialitat que tan recordava de la meva anterior visió. Malauradament les dues barquetes en sentit contrari l’una de l’altra, es varen anar allunyant i no em va ser possible veure més aquella figura tan fora del normal. El que em feu dubtar altra vegada de la meva visió, era que cap més persona dels sens fi d’altres barquetes, semblava donar-se compte de personatge tan singular. Ni a Els Tres Ojos dominicans, ni a Dubai, ningú semblava estranyar-se de tan rara visió. O, tal vegada, només era jo qui la veia? També tinc el borrós record d’haver-lo vist prop de la Gran Esfinx, allà a Gizeh, no ho sé. És tot tan estrany... Encara que com dic, ja ho he explicat en les meves memòries, en vull deixar constància aquí, perquè té molt a veure amb els fets que explicaré a continuació. Desitjo que els possibles lectors que arribin a conèixer aquest estrany escrit, entenguin que el que llegiran no és ni pretén ser una narració exagerada d’extraterrestres o cosa similar; és el resultat d’una sèrie de fets i possibles somnis (o al.lucinacions?) que jo, l’autor, sóc el primer en no conèixer on comencen uns i acaben altres. No és doncs una novel.la, ni una narració cent per cent ajustada a fets reals. És l’exposició més o menys plausible, del que fou, o pogué ser. Sigueu doncs benvolents i proveu de posar-vos al meu lloc. Jo, Joan Soler Soldevila, protagonista (?) dels fets.

20 | narcís suriñach bach

I EL COMENÇAMENT Iquique, Xile (1992) Feia ja uns quatre anys, que a causa d’una sèrie de circumstàncies i encara que sense deixar la meva llar vigatana, m’havia traslladat a l’Amèrica del Sud per a poder dominar de prop els negocis que s’havien anat fent més grans del que havia calculat en principi. Jo en aquells moments ja no tenia problemes d’aquells deutes que amb tanta inconsciència vaig heretar, sinó que ara el problema era tenir temps d’abastar tots els detalls del que s’havia convertit un negoci molt important que ja no era possible dirigir des de Catalunya on jo viva amb la meva família. Encara que els meus col.laboradors autòctons de cada país, em mereixien una certa conﬁança no oblidava allò de “l’ull del propietari engreixa el cavall”, i per aquest motiu, m’havia fet construir una casa força bonica a Ciudad del Este, al Paraguai, frontera amb Brasil, a cinc minuts de la presa o central elèctrica més gran del món anomenada Itaipú, just a la riba del riu Paranà, dintre un County club (residència de la gent rica i pretensiosa generalment no massa culta de la ciutat que havia guanyat molts diners amb poc temps), per controlar

la petjada dels atlants | 21

de prop la molt important venda que fèiem a Brasil4 a través del Ponte da Amizade (Pont de l’Amistat), l’única via de connexió amb Brasil durant centenars de quilòmetres que travessa el cabalós riu Paranà, i que més endavant s’ajunta amb l’Iguaçú el de les meravelloses cascades, i més endavant encara amb el riu Paraguai que comença a les meravelloses contrades del Pantanal brasiler, allà al Mato Grosso, zona única al món i que no em cansaria mai de visitar, i que després de creuar Paraguai, de dalt a baix, desemboca al Río de la Plata a l’Argentina. Més tard, i veient que a bona part dels clients sud-americans —sobretot els bolivians, xilens i peruans— als que els interessaven els meus productes, els costava de desplaçar-se, o trobar-me, vaig decidir posar un magatzem de venda a l’engròs (galpón en diuen allà) a la zona franca d’Iquique, que després de la de Panamà, és la més important d’Amèrica que és d’on es proveeixen els grans contrabandistes d’aquells països, donada la seva proximitat de les tres fronteres Perú, Bolívia i Xile, tot en ple desert d’Atacama, però a la vora del mar. A causa de la melangia i orgull que sentia per la meva petita llunyana i —creia jo i encara ho crec— maltractada pàtria, vaig fer adornar el local amb un molt gran i formós cartell amb el nom d’Almacenes CATALUNYA amb les quatre barres, perquè tots els visitants coneguessin quelcom del meu país. Les dues societats mercantils xilenes necessàries per a poder operar es van dir OSONA, S.A., comarca del meu humil origen, i TRONK, S.A. 4. Brasil, aquest país que tant estimo, i del que si no fos canviar de tema, em passaria hores parlant de tanta bellesa, des de les selves de la Amazònia a la regió de Manaus,ﬁns els estats del sud amb les roines jesuítiques, la cataractes de l’Iguazú, ﬁns les meravelloses platges i tantes altres belleses, acompanyades de la bondat i senzillesa de la majoria d’habitants de tots colors.

22 | narcís suriñach bach

—encara en guardo moltes fotografies d’aquell tronc en forma d’as de bastos—. Aquestes societats, ja no actuen, però encara existeixen en somort, com a tals. Gràcies doncs a tenir dos negocis a l’Amèrica del Sud però separats per tants quilòmetres, encara que vivia normalment a Paraguai, país on sembla que els déus van deixar anar la mà amb llarguesa per la seva formosor en tota la natura vegetal i animal, però que els seus habitants actuals —la majoria estrangers; pobres guaranís...— s’afanyen a delmar cada dia més, per mitjà d’avió, volava a Ciudad del Este, Asunción, Santiago, Iquique i a la tornada igual, però al revés. Era fer una V baixa o una U cada vegada que em desplaçava o tornava a aquesta població, on el viatge es feia molt llarg, i que en vol directe m’hauria estalviat la meitat de temps, i on allà a Iquique, em vaig comprar un apartament, no molt gran però sí molt còmode en un edifici acabat de construir a menys de cent metres de la famosa platja Cavancha Tant que es parla de les platges de la Mediterrània, o del Carib, però no es poden oblidar les platges paradisíaques de tants llocs del Pacífic. A l’estiu, les platges d’Arica i Iquique, i més al sud les de Viña del Mar, encara que no molt caloroses, estan plenes de xilens del sud i de bolivians —molts dels quals segurament recorden i enyoren aquell terreny que havia estat part de la seva pàtria— i de gent d’altres països, alguns europeus. A Iquique, en menys de deu anys, els hotels han sortit com bolets i un xilè, de besavis d’origen català, és propietari segurament del millor. Un dels motius per tenir residència pròpia a cada país, era que moltes vegades venia amb mi la meva esposa, fills o altres persones de la família, però tal vegada la raó principal era que tants anys (prop de trenta) d’anar d’un país a l’altre i d’una

la petjada dels atlants | 23

ciutat a l’altre en els cinc continents —conec abastament 91 països i 184 ciutats— m’havien fet avorrir els hotels. Crec que n’he conegut alguns dels pitjors i també alguns dels més cars i luxosos en tots els cinc continents, depenent de la situació econòmica, al principi molt minsa. Per tot això preferia una vida més privada, i d’ambient íntim i més casolà. És curiós que com més lluny de casa he estat, més he enyorat ser-hi. El nord de Xile és, sens dubte, on hi ha el desert potser no el més gran però sí el més sec i feréstec del món, anomenat desert d’Atacama. Al tros proper entre Antofagasta, Iquique i Arica és on hi ha la pampa del Tamarugal5 en la qual, la major part del temps, no hi poden viure ni les serps ni els escorpins, però que en certs períodes si hi arriba a ploure, cosa molt rara, tota la pampa floreix de cop, donant una de les visions més meravelloses d’aquell tipus de natura. Els jardins del Paradís, en cas d’haver existit, deurien tenir algun tros semblant a aquella meravella. Jo gaudia llargament d’aquell clima i ambient tan rar i extrem, i els dies de festa, sol o acompanyat segons les circumstàncies, em desplaçava amb el meu cotxe a visitar aquells indrets tan únics. Havia fet quantitat de visites a aquells petits oasis tals com Pica,6 5. Els tamarugos són uns arbres similars a les acàcies, però més desnerits, que poden sobreviure gràcies al fet que les seves arrels abasten (diu la gent del pais) una profunditat superior als seixanta metres, per captar la poca humitat subterrània. 6. A Pica els colonitzadors espanyols, a base de malls i pics, foradaren una petita part de la muntanya per aprofitar un regalim d’aigua i hi formaren una gran cavitat a la que anomenaren La Cocha, que servia per abeurar les mules durant el viatge d’anada i tornada a Potosí per al transport de la plata, de dalt els Andes fins les platges del Pacífic prop del riu Loa, on eren carregades als galions espanyols. Avui dia serveix com a quelcom similar a una piscina municipal, molt suï generis.

24 | narcís suriñach bach

Matilla,7 Huara, Pachica, La Tirana, La Huaica o San Lorenzo de Tarapacá, on dintre l’església es pot veure aquell Sant Sopar a mida natural amb els apòstols i Jesús asseguts a la taula mostrant aquells rostres tan feréstecs, tirant a patibularis. Aquell Jesús i aquells apòstols eren més propensos a donar un fort ensurt que a fer sentir cap sensació de bonesa. Segur que els indis aimares de tants anys endarrere, assessorats pels missioners, sens dubte hi posaren més voluntat que mestratge, però és realment digne de veure. Poder observar llargament i amb calma aquells petits espais, on el verd de les diferents plantes intentava sobreviure únicament regat per aquells petits regalims d’aigua que fatigosament entre pedres eixutes baixaven dels Andes alts i llunyans, que anaven deixant part del seu minso cabdal ﬁns a fondre’s per complet restant sols sorra i calor, donava una sensació de sentir quant difícil és la lluita per la vida. No podré oblidar mai tampoc aquells majestuosos volcans, molts apagats, però alguns de cons fumejants, de les serralades 7. Totes les esglésies primitives construïdes pels missioners de l’època eren de fusta i, com que no hi plovia, tampoc es podrien. A Matilla, a principis del segle XX, tenien una vella campanera d’origen aimara, anomenada Juanita Chamaca, a qui un dia, fent revoltar la campana, se li va ensorrar el campanar i la campana la va matar. Si algú visita aquella primària església allà enmig del desert, veurà sota el campanar més o menys reconstruït, una petita placa de bronze amb la següent inscripció: Aquí, Juanita querida, la campana echada al vuelo, cayó segando tu vida, pero tu alma subió al Cielo. Bonic, oi? Clarivident, el poeta!

la petjada dels atlants | 25

xilenes que mostraven que el món encara és ben viu o la impressionant mina de coure a cel obert de Chuquicamata, realment impressionant. Que en sabem les persones d’anar delmant la Natura! Però, quina feréstega bellesa tot plegat. També m’emocionava visitar les ruïnes de les grans salnitreres, que havien contemplat el sofriment i la mort de tants milers i milers de desgraciats, que per una trista i precària subsistència deixaven la vida enmig d’aquell infernal no res, per poder mantenir actius aquells terrenys dels que, entre altres productes, s’extreia la matèria primera, el salnitre, pels explosius utilitzats a Europa en les seves guerres sagnants. Quan els alemanys —desprès copiats pels altres estats— van descobrir els explosius sintètics, les salnitreres que no tenien prou clients per als nitrats aplicats a l’agricultura, foren abandonades quedant només els esquelets retorçats dels magatzems de ferro, llauna rovellada i fusta salsida, ja gairebé del tot desintegrats, al mig d’aquella desoladora immensitat. Aquelles enormes naus que, en el seu temps de puixança, guardaven el producte de la infàmia, eren sols immensos fantasmes de la decrepitud sobre aquell feréstec i desolador desert. I ara, vull fer constància d’un fet que semblaria la premonició d’una sèrie d’esdeveniments, tan difícils de creure com d’explicar amb una mica de racionalitat. Feia ja dos o tres dels últims viatges regulars, gairebé mensuals, de Paraguai a Iquique —quan era a Amèrica— que dintre meu sentia una estranya força que em convidava, o quasi m’empenyia de manera que jo no comprenia, i em feia sentir la sensació o necessitat de tornar a visitar durant la nit, les ruïnes i el monòlit de la que en deien Batalla de Dolores, batalla que sostingueren durant la guerra del Pacíﬁc els exèr-

26 | narcís suriñach bach

cits peruans i bolivians contra el xilè, i on moriren tants milers de persones sense cap sentit ni profit per a ningú, excepte pels que els feien morir. Evidentment, la batalla fou guanyada pels xilens molt més organitzats i aguerrits, els comandaments dels quals d’origen prussià tenien molt més alta graduació tècnica si els comparem amb aquells pobres indis quítxues i aimares que tan poques ganes de lluitar tenien i motius per a fer-ho, encara menys. Si els nadius d’aquells països ja ho havien perdut tot en mans dels europeus —la majoria d’ells fins la vida— sobretot espanyols, per què havien de lluitar, es devien preguntar. De blancs, al bàndol peruà-bolivià, pocs n’hi havia a primera línia de foc. Només alguns comandaments a la rereguarda que empenyien aquella carn de canó al sacrifici. Era tanta l’eficiència guerrera d’uns i la ineficiència dels altres, que els xilens amb l’embranzida que portaven, varen arribar a ocupar fins la llunyana capital peruana, Cuzco, i sols un tractat internacional els va obligar a marxar. Així doncs, enmig de reflexions rares i sensacions poc enteses, un bon dia vaig pensar que l’endemà diumenge seria una jornada ideal per fer aquells més de cent vint quilòmetres, en els quals tret del pas pel poblet de Huara, seria gairebé jo sol a la ruta. Si ho feia de nit, com pensava, segur que ningú em molestaria.

L ’ ANADA

la petjada dels atlants | 29

Per a fer encara més interessant i a la vegada estranya i romàntica aquella excursió solitària, i com que diuen que una nit al desert és el millor lloc per veure el firmament, no sé perquè, i com si algú desconegut m’hi empenyés, vaig decidir sortir a la una de la matinada del diumenge, pensant que de dalt de l’altiplà seria meravellós poder observar aquella infinitat d’estrelles i constel.lacions. Cap llum entorpiria la meva visió. Seriem ben sols, jo, la foscor de la nit i el meravellós i immens firmament. Així doncs, vaig sortir de casa gairebé a tocar el mar, i durant més de mitja hora vaig anar zigzaguejant per aquella costa escarpada, tot pedra i sorra del desert moguda pel vent, fins arribar a dalt de l’altiplà a l’incipient poble de barraques de llauna, fusta i cartró anomenat Alto Hospicio, el qual en pocs anys va acollir a tots els més desarrelats, pràcticament expulsats de la ciutat, cada dia més cara, i a on s’havien de desplaçar per treballar. Els sous tan minses que es pagaven a la ciutat —jo em ventava i sentia orgullós de ser qui millor els pagava— no els donaven per subsistir enlloc tan car per les seves eixorques butxaques. Un cop travessat el poble, i arribat a la cruïlla, ja en ple desert, on la carretera es partia en dues formant una T, davant

30 | narcís suriñach bach

meu vaig veure el ja conegut rètol indicador que a la fletxa de la meva dreta, cara al llunyà sud, deia: Antofagasta - Santiago, i la fletxa de l’esquerra apuntava cap al nord: Huara - Arica, i aquest va ser el camí que vaig agafar. Ja en plena solitud, on cap llum podia interferir la meva visió, no volent esperar, vaig parar el cotxe i, estès al terra sobre la sorra i embolicat amb una gruixuda manta acrílica, de les de venda al meu negoci, em vaig passar un temps indeterminat observant el firmament, que era tota una meravella. Va ser tanta la formosor de la visió d’aquell firmament meravellós mai vist per a mi amb igual exuberància i esplendor, que em vaig afanyar a reprendre el camí per arribar a Dolores, lloc programat del meu estrany viatge —jo, que em considerava un home serè i equilibrat, em preguntava el per què d’aquella sortida que considerava un estrany contrasentit— poder-me esplaiar sense presses a gaudir d’una visió tan plaent. A mesura que avançava per aquella carretera, totalment deserta en aquelles hores de nit, una cada cop més rara sensació s’anava apoderant de mi. Vaig passar pel petit i trist llogarret d’Huara que de nit encara era més llòbrega, il.luminada amb dues o tres tristes llumetes, i els escassos carrers, totalment deserts. Serien poc més de les dues i mitja de la matinada, que en arribar al lloc de la batalla, vaig estacionar el cotxe just al costat del monòlit commemoratiu, no lluny del gran estol de creus en record dels difunts, envoltades de quatre herbotes d’aquelles tan desnerides del desert, i quasi se’m va posar la pell de gallina en contemplar aquell escenari únicament a la llum de les estrelles. Pensar que sota els meus peus, hi havia tants esquelets sacrificats en nom del que en diem civilització, em feu notar unes emocions que, quasi en part, em feien sentir cul-

la petjada dels atlants | 31

pable d’aquell holocaust. Tots aquells homes infeliços haurien tingut les seves il.lusions i els seus anhels truncats per voluntats alienes, sense haver pogut decidir el seu destí. Quantes dones, noies i infants, de diferents contrades i països, haurien esperat inútilment el retorn d’aquells pàries que mai tornaren? Que n’era d’injusta la vida! O millor dit, que en són de dolentes la majoria de persones quan agafen el poder! En aquells moments sentia, més fort que mai, el contrasentit del glorioso descubrimiento d’Amèrica fet per Colom8 i els seus, on primer exterminaren les races autòctones, encara que, més per poder o força seva, va ser en gran part per les malalties que el pobres indígenes no coneixien i després, els esdevinguts europeus es mataren entre ells, sols guiats per l’ambició. També, els milions de pobres esclaus negres portats de l’Àfrica de manera vil —no he oblidat mai la petita illa de Goré allà al Senegal punt de càrrega de més de disset milions de paries, capturats i venuts als negrers blancs pels seus propis germans de raça, normalment els cacics de les tribus— que ajudaren a fer rics uns quants desaprensius —dels quals a casa nostra, encara avui dia 8. No es pot oblidar que Colon, tant elogiat per uns i altres, en el primer viatge de tornada, ja portava les caravel.les plenes d’indis taínos, no sé si de l’illa Guanahaní (actual Watling) o de Quisqueia (dita L’Espanyola), per a obsequiar els seus protectors, els reis Catòlics (?), amb aquells pobres esclaus. Això es va repetir ﬁns que els nadius de l’illa L’Espanyola van extingir-se (en van ser els primers). Curiosament, en acabar-se els indis, l’Espanyola va ser una de les primeres illes a omplir-se d’esclaus negres. Anys endarrere, quan jo hi anava tant sovint al passaport d’un mulat de blanc i negre, dels que tant abunden, es descrivia el color de la pell com a “color indio”. Deu ser per un tardà sentiment de culpa dels descendents dels negrers que volen restituir el que ja no té remei. No sé si actualment és així. Pot ser que amb les noves tendències en diguessin ser racista.

32 | narcís suriñach bach

hi tenim descendents d’aquells negrers amb títols de comtes i marquesos— sense tenir mai cap dret, foren sacrificats en presència dels evangelitzadors de qualsevol tendència sense pietat per part de ningú. Allò tan repetit de l’evangelització va ser un gran engany i una excusa per arrasar països enters en nom d’un imperi fins i tot dolent per als seus. Després dels reis Catòlics —Catòlics? Ha! Heu llegit la seva vertadera història?— i el curt temps dels Àustries, només els reis Borbons, tan nefasts per a tothom (malauradament encara ara) gaudiren durant uns segles d’aquell pervers profit, fins que els mateixos descendents dels conqueridors digueren prou i es revelaren no sé si contra tanta injustícia, de tants desastres comesos o per gaudir-ne ells. Jo apostaria pel segon cas. Només uns quants aprofitats, que s’enriquiren amb la gran massacre, crearen aquell eslògan de “la Madre Patria”. Els demés, els descendents dels indígenes que aconseguiren sobreviure, i milers i milers d’espanyols que no triomfaren, senten encara avui vertader fàstic per aquesta suposada mare que els va desposseir de bens, felicitat i vida. Jo que ho conec prou bé amb tants anys d’estança en aquells països i que després d’escoltar a tanta gent guardo informació i fotografies, puc afirmar-ho, però això seria una altra història, no menys interessant. Aquests pensaments envaïen la meva ment, a mesura que el moment i la situació m’anaven separant de la realitat per submergir-me en la metafísica de l’Univers, aquella meravellosa i immesurable incògnita que m’embolcallava i que jo contemplava extasiat.

la petjada dels atlants | 33

II La visió dins la Galàxia o el somni enmig del desert? Encara que la nit era molt freda, com succeeix quasi sempre als deserts, emocionat i extasiat per aquell escenari, tan poc comú però al qual ja anava predisposat, ben embolicat amb la flassada, em vaig estendre al terra, disposat a gaudir d’aquell cel estrellat, fins que la claror o la son me’n privessin. Després en fer-se clar, tornaria satisfet —suposava— de l’experiència al meu apartament de la ciutat prop del mar, o això era el que jo creia i pensava. Mai en ma vida, havia pogut contemplar aquell panorama celeste de manera tan perfecta, i era una vertadera satisfacció recórrer amb la vista les constel.lacions d’unes a altres, i poder veure i entendre de manera tan clara que nosaltres els terraqüis com a part del sistema solar, pertanyíem a la Via Làctia, i que estàvem envoltats per les constel.lacions de Perseu i Sagitari que jo mirava extasiat i que, tot plegat, el nostre sistema solar, una cosa tan immensa, no era més que un petit raconet sense importància enmig de l’infinit, i que la nostra Galàxia tan grandiosa, no era pas cap cosa extraordinària comparada amb tants milers d’altres igual o més grans. Mirant la

34 | narcís suriñach bach

gran i meravellosa constel.lació d’Orió, podia observar amb gran claredat i precisió, els diferents colors del estels més petits o més llunyans que l’envoltaven i que, segons els astrònoms, indicaven les edats d’aquests, aneu a saber quants milions i milions d’anys. Encantat amb l’Estel Polar, em vaig anar entusiasmant sol, ja no veia les estrelles, sinó les figures descrites pels antics grecs: la mare ossa i la seva osseta; els bessons, Càstor i Pòl.lux; el cigne de coll llarg i desafiant; la lira ressonant; l’àliga altiva; Hèrcules, gegant poderós i valent; Pegàs serè i majestuós, i tantes i tantes més. Veure realment —o així ho creia en aquells moments— aquells personatges celestials ideats pels grecs i altres era una orgia de joia i felicitat. Una visió extraordinària! En aquells moments, jo encara desconeixia qui els havia facilitat tants coneixements a aquella gent antiga. També veia —no sé si realment o no— com en aquell prodigiós entramat, raigs de llum es movien a velocitat mai imaginada pels humans i la meva fantasia recreava la visió de naus tripulades, per aneu a saber quin tipus d’éssers, que es traslladaven d’un planeta a l’altre o qui sap si d’una galàxia a l’altre. Encara que jo només podia veure part de la Via Làctia, pel poc que coneixia, entenia que allò no era més que un petit raconet del firmament immens i admirable, però totalment misteriós i desconegut. Em vaig anar entusiasmant i vaig començar a fer pensaments i elucubracions sobre la immensitat de l’Univers, i em donava compte que era impossible que la Terra, una cosa tan insignificant, fos l’únic planeta amb vida. Quan la religió primitiva dels hebreus, després copiada pels catòlics i altres sectes cristianes, ens volia fer creure allò dels sis dies de la Creació.

la petjada dels atlants | 35

Recordeu el que ens feien dir en el catecisme, referint-se al Déu creador, que havia fet el món en sis dies i al setè havia reposat? I que l’home era el centre d’aquesta creació? Devia ser que a més dels interessos concrets que els guiaven als fundadors d’aquelles teories, hi hauria d’haver bona part d’ignorància i de por d’on eren, per què hi eren i on es trobaven. Llavors, la imaginació o l’interès, l’egoisme i la por devien fer la resta. Em preguntava quants milers i milers d’esferes similars més grans o més petites, estarien gaudint d’una vida com la nostra, o tal vegada molt superior i més perfecta, donades les limitacions i mancances dels pobres terraqüis. Altra cosa per meditar era la data de la Creació. Segons la Bíblia i les doctrines cristianes, el nostre planeta havia estat creat uns cinc o sis mil i pocs anys endarrere; segons la ciència, fa uns tres mil cinc-cents milions d’anys. Com es veu, unes dades tenen poc a veure amb les altres i, és clar, jo em decantava millor per les de la ciència, que entenia més possibles, milió d’anys més milió d’anys menys, per la quantitat de descobriments arqueològics que coneixíem, inclòs d’alguns dels homínids, amb restes de quatre-cents mil anys, i ja no parlem de les restes de dinosaures i altres. També per haver comprat molts fòssils de trilobits per obsequiar el meu nét Marc, a qui tant li agradaven —alguns, de molt ben falsiﬁcats— als aimares del carrer San Francisco, allà dalt a La Paz a Bolívia. Els entesos parlen que aquests fòssils són de fa molts centenars de milions d’anys. Quedava clar doncs a qui i què era el que havia de creure. Temorenc com m’havien fet pujar els capellans després de la guerra, sempre havia patit la por de transgredir lleis divines, però l’evidència era tan gran... Altra cosa que m’havia fet rumiar de jove era que si la Terra tenia tres mil cinc-cents milions d’anys i ja diuen que era una resta de

36 | narcís suriñach bach

finals del Big Bang, que en té tretze mil cinc-cents milions, per què no havia actuat Déu durant deu mil milions d’anys? Masses incògnites sense possible resposta. De cop, aquella fixació tan forta i continua amb el firmament em va fer sentir com si perdés tota noció de la realitat, i una força desconeguda m’empenyés i m’arrenqués d’on estava estirat, com si el meu cos —així jo ho sentia o ho creia— fos xuclat i comencés a levitar separant-me del terra i, de manera supersònica o immesurable, avancés enmig de l’infinit, com si el meu ésser fos ingràvid. Jo que no havia cregut mai en el fenomen de l’abducció explicada en tantes narracions i llegendes, em trobava en una situació totalment incomprensible i ja tenia els meus dubtes. No sabia a quina velocitat avançava en l’espai i el temps, ni quina era la meva situació real. Tampoc tenia cap sensació de fred o calor, ni cap tipus de molèstia. Jo era el protagonista d’aquella estranya escapada i al temps, n’era un espectador privilegiat, però desconcertat. Estaria ja somniant i mig encarcarat pel fred enmig del desert, i no tindria sensacions? O, seria real aquell trasllat còsmic i estaria de veritat movent-me a velocitat incommensurable enmig de l’infinit? De sobte, i encara que la claror de l’entorn en el que em movia era ben forta, una resplendor molt superior em va anar envoltant, fins a quedar parat en lloc incert i al temps que creia escoltar música de les quatre estacions de Vivaldi, o quelcom similar dolç i amable, al meu costat em va semblar veure com si uns difusos i quasi transparents éssers es moguessin lliurement. Eren incomptables i l’espai era incert i sense fi, tot planer. Cap núvol ni cap muntanya entorpien la vista. Encara que no hi feia fred, era el paisatge més semblant a l’Antàrtida o a l’Àrtic,

la petjada dels atlants | 37

per aquella blancor absoluta. Era totalment diferent a qualsevol visió que jo hagués tingut a la meva vida. Era una visió al mateix temps plaent i perfecte, però per sobre de tot agradable, dolça i a la vegada desconcertant. Altra cop l’estrany ésser Tot d’una, i sortint d’enmig d’aquella difusa multitud, davant meu vaig veure una faç per a mi ja coneguda de temps passats, i que no era altra que la que ja havia vist dues vegades de manera molt poc concreta anys anteriors. Aquella faç de Sandokan, però de cabellera i barba en lloc de negre, blanca i abundosa, i ulls negres i brillants. A mesura que s’acostava a mi —o jo a ell, no ho sabia, ja que havia perdut tota sensació de certesa— vaig comprendre que era aquella estranya aparició dels meus moment d’angoixa d’anys enrere. Ell venia a mi de manera decidida, com si ja m’esperés, i com les altres vegades, a més de la seva mirada amorosa, els gestos eren suaus i amigables, i la seva cara somrient. Si ara hagués de descriure aquella visió, com les dues anteriors, tindria vertaderes dificultats per aclarir-me. Si deixem aquella cara, aquella faç tan concreta i ja abastament coneguda per a mi, la resta del que hauria de ser el seu cos, quedava difuminada o anul.lada per aquella aura o claror que desprenia aquell espectacular personatge, i mai observada en ma vida. Somrient, em donà la mà, m’abraçà tendrament i sense més em digué: —Sigues benvingut a l’infinit; t’esperava. No sé si per la sorpresa o per l’estranya sensació que em va donar aquella mà de tacte tan diferent a les humanes, i aquella abraçada difícil de definir, però semblant a la d’un pare

38 | narcís suriñach bach

amorós o un germà, que em va fer sentir la sensació impossible d’abraçar-me a mi mateix, els cas és que vaig quedar com una mica obnubilat, sense acudir-se’m cap reacció. Me’l mirava com hipnotitzat, sense que sentís cap sensació de por o ganes de reaccionar. Em trobava perfecte en la indefinició. En veure el meu desconcert o falta de reacció, em digué: —No t’estranyis. Ets aquí, perquè ho hem volgut així. Se’ns ha concedit el suficient poder per a executar aquests actes o millor, podria dir que en aquests moments formen part del meu deure. Et dono la benvinguda. Un home com jo, al que tota la vida i en qualsevol lloc i situació li agradava tant parlar, preguntar i conèixer, havia quedat com encongit i sense reacció. Gairebé balbucejant i amb veu dubtosa, sols li vaig poder respondre; —On sóc?; qui sou vós? —Ets enmig de l’infinit, on el temps no es mesura, ni l’espai és limitat i, mentre siguis amb mi, el temps que passaràs, però que no notaràs que passi, et serà dolç i plaent i on els esdeveniments no tenen pas massa importància donat que sols són un reflex del que succeeix en les dimensions siderals. Quant a qui sóc, tractaré d’explicar-ho fins on jo mateix conec, de manera que tinguis alguna possibilitat d’entendre’m. Però serà quan ho cregui necessari. De moment, te’n faré un avanç; escolta: »Des de les teves anteriors visions del meu rostre, provocades i volgudes per nosaltres, i quan dic nosaltres, vull dir una gran munió d’éssers que com jo existim i habitem un espai difícil de mesurar i encara més difícil de definir, en el que no hi ha necessitats ni desitjos de sentit negatiu, pots haver entès o intuït que t’hem estat observant, i com que creiem que ho

la petjada dels atlants | 39

sabem tot de tu, sabem quants problemes i entrebancs has tingut des del teu naixement, i amb la temprança que els has suportat, i coneixem que t’ha agradat tant llegir i investigar la vostra trista història per a tractar d’aclarir-te i entendre una mica tantes coses sense raó. »Sabem que tens nocions en cert grau, de les primeres societats una mica organitzades que vosaltres coneixeu, com mesopotàmica o sumèria (més tard dita babilònica), l’antic imperi Persa, Egipte, l’Hindustan, la Xina, etc. que és d’on sortiren les doctrines i tendències místiques orientals religioses des del zoroastrisme, el zen fins al l’hinduisme o al cristianisme, casualment amb poca diferència d’anys, però en països diferents i ètnies distintes. Fins i tot com a còpia del cristianisme, més tard l’islamisme, i altres derivades. »Voldria que reflexionessis una mica, i entenguessis, que és molt difícil que passessin milers i milers d’anys, sense res prou important perquè en quedés notícia i, de cop, sorgissin vàries diguem-ne civilitzacions i doctrines. Vull que pensis que la història no va ser així, sinó que els humans no en vàreu tenir coneixement del vostre existir com a tals, fins que algú aliè i molt superior us en va fer consciència. No és que no passessin coses. Passaven, però ningú en deixava memòria per falta de coneixements. La verdadera història a la Terra va començar quan els extraterrestres, el atlants, us varen ensenyar a pensar i raonar. Més endavant ja ho entendràs, aquest és el fi primordial de la per a tu tan estranya trobada. Que arribis a entendre una mica més aquest planeta de tanta desgràcia i tants contrasentits, i deixis algunes idees al futur, per procurar millorar algunes coses. »També, pel teu alt grau de saber sofrir sense queixes a tercers, suportant en el teu interior tantes penes i problemes,

40 | narcís suriñach bach

que sabem que t’ha donat haver estat seguidor força convençut de les idees del príncep Siddharta Gautama, el gran Buda, segurament les més realistes segons la vostra vida, i el qual és l’únic que no tenia déus concrets que l’obliguessin a res. Ell, se sabia humà, creia en la possibilitat de la bondat humana per sobre de tot, expressada en el seu tipus de doctrina tan intel. ligent però no pas divina, el compendi i resum del qual en digué el dharma, on mostra com vèncer o suportar el dolor, i a gaudir de la benaurança fins arribar al nirvana, desprès copiat per altres creences amb el nom de Cel, però ja amb un sentit molt més sectari i interessat. Per Siddharta Gautama, el nirvana no era un premi diví i buscat, sinó el resultat natural de la fi d’un camí ben portat. »Ell entenia de les limitacions dels humans i posava en pràctica la manera d’utilitzar aquestes limitacions per a dignificar la persona. Tu ho has intentat molt tot això, mirant que les persones no coneguessin els teus desitjos, però no sempre amb massa èxit. Et falta moltíssim per arribar a ser una persona justa, però ho has intentat cosa difícil davant l’egoisme humà. Aquesta és la teva diferència i per aquest motiu hem valorat el teu esforç. Malauradament, ets humà, amb totes les limitacions que això representa. També com a humà, Gautama, tan perfecte dintre la imperfecció, va tenir la seva debilitat; el samsara. Creure en les continues reencarnacions dels mortals, cosa pueril i absurda, però això no va perjudicar les seves teories de bondat, sacrifici i amor. El gran avantatge i el gran exemple de Siddharta, és que no era ni pretenia ser cap déu, i era conscient de ser una persona humana amb tot el positiu i negatiu que això comporta. Solament un altre gran home, l’anomenat Jesús de Natzaret, gran revolucionari amb tan poc d’èxit en favor del

la petjada dels atlants | 41

més humils, que mai va dir que fos déu sinó que Déu, era el seu pare, va superar-lo en bondat i saviesa. Malauradament, totes les ensenyances de bondat i amor que Jesús va predicar sempre en favor dels més humils i desvalguts, varen ser tergiversades des dels primers segles per profit dels que, amb la tergiversació, crearen una teoria tan complicada com malèfica. En seguirem parlant. »Tornant a qui sóc jo, basant-me en el que t’acabo de dir, hauràs vist que totes les religions creuen i es valen de certs missatgers anomenats djins o genis. També la Bíblia i altres teories parlen dels àngels, arcàngels i serafins. Totes aquestes denominacions que han estat inspirades als humans per éssers dels qui us falta molt per conèixer, tenen el mateix significat; som els soldats d’un exèrcit del tot pacífic, les entitats intermèdies, el nostre deure és observar als éssers vius de la Terra i de molts planetes en aquesta i altres galàxies cada uns en els seus llocs, per intentar trobar les persones idònies a les que provar d’injectar idees per suavitzar la vida col.lectiva en els espais que encara potser hi som a temps. També és una mica un premi reservat a molt pocs, tu ets un d’ells. El teu comportament t’ha fet mereixedor d’aquest premi. Malauradament, de tots els que estan habitats, el teu planeta és un dels que està en pitjor situació. Sembla com si totes les forces malèfiques de l’Univers (de les que tampoc coneixem el sentit, ni qui les promou) s’haguessin posat d’acord per a desestabilitzar-vos. Pensa això de mi, però potser en acabar la nostra trobada no ho creuràs o ho veuràs de manera distinta. »Quan uns dos-cents seixanta milions d’anys endarrere, el món va sofrir un dels seus més grans cataclismes, on van desaparèixer més de la meitat dels animals i plantes que el compo-

42 | narcís suriñach bach

nien, van desaparèixer també altres grups d’homínids, de molt més bona complexió i tarannà que segurament haurien donat un altre destí al planeta i, en canvi vosaltres, de molt més mala llavor, en trobar-vos en un lloc privilegiat, vàreu resistir i no sols aquest, sinó que heu aguantat posteriors desastres de nivell planetari. Acontenta’t pensant de mi i de molts altres com jo que som éssers que ajudem i aclarim, però que tampoc coneixem ni el nostre origen ni el nostre fi. L’Univers, igual que és immesurable, també és quasi impossible d’entendre, almenys avui dia, i dubtem que algun dia ho sigui. »La teva presència aquí doncs, la teva trobada amb mi, té dos caients ben diferenciats. El primer seria com un premi al teu saber sacrificar-te, saber patir i voler entendre. El segon seria fixar-te la missió que abans de morir deixis exposades i escrites unes idees que en certa manera ajudin a millorar als habitants d’un món de tanta dissort i que, en la nostra per a tu tan estranya trobada, tractarem d’aclarir almenys en part. Intentarem que entenguis el món, almenys més bé del que l’entenies fins ara. Per això, repassarem alguns trets rellevants de la trajectòria del teu planeta, i els compararem amb un altre del vostre mateix entorn o sistema, el planeta Atlant, ja desaparegut, per poder treure’n algunes conclusions. Jo del tot desconcertat en no entendre massa el que m’havia explicat ja que em va deixar més confós que al principi, i sense una sensació de raciocini clar i no coneixent en absolut on em trobava, en no veure clar allò dels genis o àngels, li vaig dir: —Llavors, evidentment, vós, no sou un déu, però tampoc un humà, insisteixo: Què sou, doncs? —Vosaltres els terraqüis, que fins al moment i a pesar ja de tants segles, no heu aconseguit una benaurança, un posiciona-

la petjada dels atlants | 43

ment clar davant les dificultats que us aclaparen, sou tan primaris i egoistes, teniu una concepció tan simplista de la vida, que tot ho baseu en les coses més prosaiques, quotidianes i insignificants, o bé ja en no poder-ho entendre, ho barregeu en un terreny sobrenatural el qual no heu aclarit mai, però que us ha servit (en alguns pocs casos, no en la majoria) per amagar les vostres limitacions i les vostres mancances tan evidents, i aprofitar-vos de la resta dels mortals. Com que són moltes les coses que et vull explicar començarem per aquesta. Escolta...

44 | narcís suriñach bach

III ELS HUMANS —Des dels principis que en el planeta on vius, els habitants avantpassats vostres quan encara no parlaven, i que en les vostres investigacions heu qualiﬁcat com a Homo erectus, ja que era el primer animal que aixecava les cames davanteres del terra per utilitzar-les no pas ja per caminar, sinó per fer-les servir com a ajuda indispensable en la majoria de tasques diàries, varen anar sofrint unes variacions físiques, que cada dia us van separar de la resta d’éssers vius i, d’aquesta manera, aquesta diferenciació, us va fer arribar al que en dieu Homo sapiens, encara que realment més homo que sapiens, ja que el vostre saber es va decantar més cap a la maldat, que cap a la bondat, i saber fer mal no és pas una cosa digna d’elogi. »Altra cosa important, però ja perduda, era que tenien molt més avançada la transmissió de pensament i l’instint per a comunicar-se, com encara fan la majoria dels animals, dintre les seves evidents limitacions cognitives molt inferiors a les que teniu actualment els humans, i era com mínimament es comunicaven. D’aquesta manera, començaren a fer ús d’un sentiment que altres éssers eren iguals que ells, i que entre tots formaven el que amb el temps s’autoanomenaren el gènere humà,

la petjada dels atlants | 45

portadors de les mateixes deficiències, i ignorants la majoria del perquè dels fets que els passaven a diari, començaren a oblidar la transmissió mental tan necessària al principi, que tant de bo mai haguessin perdut, i començaren a articular sons o paraules comprensibles entre ells. »Els més vius, i al principi de manera gairebé inconscient, es donaren compte que imposant unes creences i obligacions a la majoria, agafaven un poder que els donava un avantatge molt especial i evidentment molt lucrativa enfront de la gran quantitat de mancances i problemes del fet diari de viure en un lloc inhòspit, amb fred, calor, temporals i altres desastres, que no havien pas triat, que no els agradava pas massa i que no coneixien ni perquè hi eren. Amb el temps, i ja amb l’evolució de l’anomenat Homo sapiens, aquelles forces de coacció al principi no pas meditades, i amb prou feina intuïdes, es varen anar perfeccionant i així es crearen les primeres doctrines que donaren pas a les incipients lleis i religions. D’aquí en sortí el nom que amb el temps es feu universal per anomenar a l’ésser sobrenatural a qui témer i obeir, el qual fou anomenat Déu. Com comprendràs, i això no ha pas canviat, a qui s’obeïa realment era al que utilitzava el nom d’aquell déu desconegut, idealitzat i utilitzat amb mala fe, sempre en profit propi. El més curiós del cas, i que mostra més poca vergonya, és en recórrer el temps, els mateixos que crearen el mite, crearen un manament de: “No prendràs el nom de Déu en va!”. Ells que no feien altra cosa. »En principi, la més diversa figura rara o esdeveniment desconegut servia per crear un ídol o un déu al qual adorar i, per sobre de tot, témer, ja que en el fons d’això es tractava. D’aquesta manera, qualsevol adversitat de les moltes que havien de suportar els primitius, servia als dirigents i adoctrinadors,

46 | narcís suriñach bach

diguem-ne religiosos, per atemorir la resta del grup o tribu atribuint-ho a un càstig diví. »Amb el temps, i a mesura que les persones anaven aprenent de les experiències, la majoria negatives, també les arts de persuasió i atemoriment varen anar perfeccionant-se ﬁns arribar als darrers segles amb la unió mai declarada de religió i poder econòmic, representat la majoria de vegades pel poder de polítics titelles molt ben pagats, però en mans dels inductors, i reforçada pels exèrcits creats ad hoc per portar a terme les ambicions dels líders. D’aquesta manera, es pogueren mantenir dominades les masses primàries i ignorants. D’aquest sistema, sortiren els dominadors anomenats cabdills que, en cada moment i situació, decidiren el present i futur de totes les persones sota el seu poder. Així els habitants del teu planeta han anat avançant a les palpentes, i encara que els últims segles heu fet molts avenços sobretot de tipus tecnològic, mentalment i moral continueu portant dins el vostre cervell, tots els sentiments negatius d’egoisme, fanatisme, maldat i por, que fan que en un període no molt llarg, i ajudats pels descobriments que feu a diari, mal empleats com quasi sempre, aneu de cara al cataclisme. »Una cosa curiosa és que per exemple el judeocristianisme en què us baseu una bona part de la Humanitat, des de gairebé al principi de raonar com a grup, té molt clares les falles i mancances dels humans, com ho demostra la relació dels set pecats capitals, dels deu manaments i tants altres preceptes que poques persones compleixen conscientment, o millor dit voluntàriament i amb sinceritat. »Però aquest coneixement, no ha fet res per eradicar aquestes tares. Continueu cada dia igual o pitjor, però com que ho sabeu, viviu dins el dubte i la por. Alguns grans pensa-

la petjada dels atlants | 47

dors vostres, han encunyat aquella frase de: “La Humanitat té tendència al mal”, sentència que és ben certa, però de la qual ningú ha volgut treure conseqüència ni analitzar el verdader perquè i poder canviar-ho. Mentre aquell estrany però tan agradable ésser parlava de manera suau i amorosa, jo el mig escoltava, però dintre meu anava meditant mil coses distintes sense arribar a cap conclusió. Fins al moment, ell tampoc m’havia aclarit res cabdal d’aquella misteriosa reunió, i jo, que em trobava en un lloc i una situació insòlita, sense conèixer els que es pretenia de mi, ni albirava el que suposava un viatge interestel.lar que considerava irreal o impossible, a la ﬁ vaig atrevir-me a dir-li: —Encara que la majoria de persones a mesura que creixem i avancem, anem dubtant més de les teories humanes de les que vós em parleu, establertes a la Terra, les quals molts ja hem considerat tendencioses i interessades, quan no del tot falses, sempre s’ha cregut, i així ho diuen les tradicions i les doctrines, que la humanitat va estar creada per un déu omnipotent, i segons la Bíblia (creguda i seguida per milions i milions de persones, durant segles), a imatge i semblança d’aquest Creador». —Tenim moltes coses de què parlar, donat que el que volem és que després d’aquesta trobada tinguis una idea més clara i certa del que és l’Univers, perquè creiem que t’ho mereixes, però ja que has tocat aquest tema tan capital per als humans, donat que ha estat una part tan profunda i que ha tingut tant a veure amb els problemes de la humanitat, vaig a respondre’t i començaré descrivint-te el que és realment la persona humana com a tal, sense entrar en la part transcendent del que en dieu l’esperit, del que, en tot cas, parlarem més tard. Això et farà veure clar, que el Déu que tot ésser més o menys intel.ligent

48 | narcís suriñach bach

busca des del principi del temps, no pot tenir cap semblança amb vosaltres els humans. Voler-lo comparar amb un humà, seria insultar-lo. Anem a veure. »Un ésser tan limitat i al temps tan primari, egòlatra i venjatiu, la persona humana, el cos humà, el teu cos per exemple, i sempre basant-nos en els coneixements i interpretacions dels habitants de la Terra que estiguin al teu abast perquè les puguis entendre, està format per un seixanta per cent de líquid, o sigui el que vosaltres en dieu aigua, element principal no sols a la Terra, sinó en tot el que coneixem de la vostra galàxia, i és de suposar que de la majoria de les altres on hi ha vida, donat que com t’he dit, tot l’Univers ve d’un sol principi. La resta és calci, potassi, ferro, magnesi, nitrogen, fòsfor i altres petites quantitats d’elements tan prosaics com aquests, pel que veus molt poc divins i purament terrenals, absolutament físics i mai de sentit espiritual, místic o diví. »Abans de continuar, vull que recordis aquesta aﬁrmació: Els tres grans errors de la humanitat han estat: inventar tantes religions contraposades i sense base, però amb molts interessos ocults; inventar el diner, cosa tan negativa que embruteix les idees dels humans, i menjar carn que ha enverinat els vostres cossos i també les vostres ments des del principi. »Aﬁrmat això, i per treure conseqüència, ara escolta’m bé: Per milers i milers d’anys de menjar carn, humana o no, però carn; aquest cos teu, com tots els altres, està envaït de milions i milions de microorganismes, virus i bactèries, que afortunadament no copseu en el vostre dia a dia, i que fa que ho pugueu resistir, però que de poder-ho veure, us horroritzaríeu de vosaltres mateixos. Aquests microorganismes lluiten sempre entre ells i, quan aquestes lluites sobrepassen un límit, esdevé la mort

la petjada dels atlants | 49

del cos humà. Podríem dir que cada ésser humà és una copia en miniatura del planeta en què viviu, on hi habiten una innumerable quantitat d’éssers, la majoria antagònics i nocius els uns per als altres. Si un home i una dona quan s’abracen coneguessin el que tenen entre els braços, marxarien horroritzats. Afortunadament, la pell, i sempre el desig animal per sobre de tot, us fa cecs, ho dissimula i així us aneu reproduint. »Dintre el vostre cos succeeixen cada dia infinitat de batalles esgarrifoses que de ser visibles, us farien avorrir els uns als altres, o el fàstic us mataria. Com pots veure, si el Déu Creador tingués les característiques del humans, Ell seria un ésser tan limitat com vosaltres i, per tant, del tot incapaç de qualsevol prodigi o meravella. T’imagines un déu carregat de necessitats tan poc meravelloses, com haver de menjar cada dia i fer les seves necessitats fisiològiques? Els habitants de la Terra sou uns éssers molt imperfectes i limitats, i us suporteu perquè tots teniu les mateixes mancances i, en certa manera, us necessiteu per recolzar-vos els uns al altres o, millor dit, per aprofitar-vos els uns dels altres. T’imagines un déu amb necessitats de copular, acció que fa que l’home es posi a l’alçada de qualsevol altre animal o pitjor, ja que la majoria d’animals, tenen les seves temporades de zel i les de descans sexual. En canvi vosaltres, la humanitat salvant totes les excepcions que vulguis, teniu com a motor principal de la vostra vida el copular de manera compulsiva i sense treva, amb moltes altres perversions afegides que cap altre animal té. Aquesta acció, porta com a finalitat la continuació de l’animalitat a la Terra, i no té res de meravellosa o divina. D’altra banda, quina necessitat tindria Déu, que l’home en un acte sexual hagués de produir milions d’espermatozoides perquè només un d’ells, arribés a

50 | narcís suriñach bach

fèrtil? Com veus, seria molt poc teologal i molt d’animal, com sou els homes. »Pensa per un moment, per què l’home s’ha erigit com a figura senyera de la Terra i disposa sense fre ni mesura de tots els altres éssers vius? Es veritat que els altres animals no parlen, la qual cosa demostra que estan més limitats, però això no vol dir que no tinguin sensacions i que no sofreixin físicament de la mateixa manera que les persones; quants milions i milions d’animals de diferents espècies són sacrificats a diari per al vostre sosteniment? Quina quantitat de sofriment provoca l’home dia a dia a tants milions d’éssers que no es poden defensar? Algú pensa això quan està menjant un tros de carn de qualsevol classe d’animal? Sou animals com els altres i, com a tals, durant segles, unes races més que altres, amb les mateixes necessitats i molts més vicis han practicat el canibalisme, però en haver desenvolupat el que en dieu el sentit del raciocini, que no deixa de ser un raciocini molt curt i esbiaixat, i sempre en favor del que us interessa, us heu autoanomenat els reis del que en dieu la Creació, i per això heu inventat tantes teories que us serveixen per justificar-vos, però que no convencen ni els seus propis creadors. »Pensa també que al principi, els homínids no menjaven carn i vivien de la pastura i dels fruits dels arbres, com la resta d’animals pacífics. »Hauràs observat que entre vosaltres existeixen dos grups d’animals, els herbívors i els carnívors. Els herbívors són els d’un sentit pacífic, que mai no ataquen sense estar prèviament provocats, i tot i així tenen feina a defensar-se. Els carnívors, en canvi, són (sou) agressius i necessiten matar altres éssers vius per sobreviure. Vosaltres que començàreu en el primer grup,

la petjada dels atlants | 51

quan vàreu trobar més fàcil caçar que recol.lectar, o vàreu notar que les plantes en certes temporades anuals eren més escasses, i en canvi els animals hi eren sempre, passareu al segon grup, i no sols us tornàreu agressius, sinó que començàreu a emmetzinar els vostres cossos amb la quantitat de microbis i altres organismes, en principi aliens al vostre estat natural, i que les plantes no us encomanaven. »Seguint amb el vostre problema sobre Déu, si donem una mirada a la immensitat de l’Univers, i ho comparem amb aquest tan bonic, però minúscul i trist planeta vostre, veurem que seria un déu molt insignificant l’autor d’aquesta creació que vosaltres esmenteu a diari per justificar-vos, si la seva creació d’éssers vivents s’hagués limitat a aquest planeta tan poc esplendorós i de resultats tan negatius. El que és segur, és que si fóssiu obra i semblança d’un déu omnipotent, segons el descriviu vosaltres, no tindríeu tantes necessitats vitals quotidianes, ni tants vicis i perversions. Un ésser perfecte no crearia éssers tan imperfectes i limitats, i obligats a sofrir i lluitar des que naixen fins que moren. Per altra costat, i sens dubte, aquest déu es donaria a conèixer des del primer moment, i dirigiria ell els esdeveniments. No com ara que gairebé tots els que parlen en el seu nom actuen amb molta maldat o almenys amb molt egoisme. T’imagines, un déu tot bondat, amor i saviesa, que aconsellés a qui el representa que cremés i assassinés els seus éssers creats? Així, durant segles, en el seu nom heu cremat i anihilat els ateus, unes pobres dones a qui anomenàveu bruixes i tota persona que us fes ombra davant la vostra vida ignominiosa i cruel. Tants crims, sempre han estat acceptats quan no ordenats pels dirigents autoanomenats representants de Déu. Quan parlem de l’edat mitjana, serà quan veurem

52 | narcís suriñach bach

més clara tanta ignomínia. També pensa que un déu omnipotent no acceptaria ni haguera creat tal quantitat de religions i creences, unes contraries a les altres, que han portat tants problemes i que encara fan tant mal al món. Amb un sentiment del bé, un amor absolut i una benaurança total, no hi hauria necessitat de creences ni religions, i això Déu ho hauria fet si hagués estat el vostre creador. Això ho veuràs també clar quan parlem dels atlants. Igualment; per què crear aquest garbuix de llengües que encara dificultés més el vostre dia a dia? »Per últim, quina necessitat de ser servit i adorat per uns éssers tan inferiors, tindria un déu omnipotent i perfecte? Per què els hauria creat per sacrificar-los i fer-los patir amb tants problemes i perills quotidians? També pensa que un déu omnipotent no hauria tingut necessitat d’intermediaris per conèixer les interioritats dels pobres humans. »D’aquesta manera, si fos com diuen, Déu seria un ésser despietat, ja que Ell sabria que aquella criatura que anava a nàixer, faria coses dolentes, i l’hauria de condemnar per a tota l’eternitat. Seria just això? Seria més pietós no crear-lo, no? »I ja que hem parlat de les bestioles que poblen la Terra (bé, les espècies que en queden) i per veure clar la maldat humana, no sols les heu perseguit per a la vostra subsistència, que tant us ha perjudicat, sinó que les heu anat delmant amb l’únic fi de divertir-vos i deixar fluir el sadisme que porteu dintre i no podeu amagar. »Com més heu anat perfeccionant les armes, menys heu necessitat la caça per sobreviure, cosa potser en certa manera necessària als albors de la raça i un cop ja embrutits amb la menja de carn, però no ara, que és quan els més poderosos (reis, polítics corruptes, banquers lladres i estafadors, i milionaris explo-

la petjada dels atlants | 53

tadors per sobre de tot) han gaudit ventant-se de les seves grans proeses de caça. No sols al teu país, però també, en teniu abundants exemples. T’imagines homes tarats mentalment i disminuïts físicament fent-se una fotografia al costat d’un elefant, ós o rinoceront que solen ser uns dels trofeus més preuats? I al dir tarat mentalment, vull dir que un ésser normal, una persona amb raonament correcte, mai gaudiria matant un altre animal, i menys per a únicament divertir-se uns moments. Exemples així, en pots trobar a milers. A cap d’aquestes persones, se’ls pot dir intel.ligents, encara que gaudeixin de grans poders. Si a sobre aquesta gent formen part de l’elenc polític i econòmic, que és el que sol succeir: Quin avenir li pot esperar a la humanitat amb tanta degeneració? No oblidem que al teu país per exemple, i altres de la mateixa arrel, encara es paga entrada per poder veure sofrir i morir un brau. »No oblidem els zoos, on teniu presoners milers i milers d’animals únicament per a divertir-vos uns breus minuts de la vostra vida quan els visiteu, ignorant el sofriment dels mateixos acostumats a la llibertat. Aquests llocs no són més que presons de reus sense cap culpa. Una prova més de la maldat i l’estultícia humana. »De la mateixa manera, els laboratoris sacrifiquen milers i milers d’animalons, els cobais, sense dubtar ni un moment ni pensar el sofriment d’aquells petits animals. Com hauràs vist, fins ara, pot ser que n’hagueu tret algun partit científic, però el que és segur, és que moralment no heu millorat res, ni com a raça ni en bondat. El que vosaltres us considereu superiors a la resta de la Natura, no vol dir que sigui veritat. No sou superiors, sou més dolents. És únicament d’aquesta manera perquè ningú us ho discuteix, o millor dit perquè no existeix cap altre

54 | narcís suriñach bach

ésser capaç de discutir-ho. Malauradament, el camí que seguiu us farà donar compte tard o d’hora que és un camí errat, però ja potser no hi sereu a temps. És cert que hi ha cientíﬁcs de bona fe, que miren de millorar la salut de la humanitat, però molts, la majoria, ho fan per al seu propi ego i triomf personal, per ser superior als altres i poder vanagloriar-se, cosa tan típica de la humanitat. »Per concloure el tema, dues últimes consideracions: Quan éreu uns cinc mil milions, no fa pas tants anys, dintre el vostre egoisme, encara recolzàveu les persones de gran cultura i provat esforç, tals com grans músics, investigadors de bona fe, literats, pintors, escultors, etc. i semblava que intentàveu anar cap a una regeneració i perfecció de la humanitat. Ara que ja sou quasi vuit mil milions o més, el vostre sentit està orientat a la dispersió més ignorant i ja no feu els vostres herois de les persones més cultes i més bones, sinó que bolqueu totes les vostres decepcions, incapacitats i fòbies en els esportistes, la majoria analfabets o quasi, però que tenen unes habilitats molt concretes amb les que supleixen els vostres fracassos, i que amb el seu triomf satisfan les vostres misèries o odis. T’has donat compte que en els circs, durant anys hi ha hagut animals ben entrenats, que han estat vertaders virtuosos de certes disciplines? Jo et pregunto: Han deixat per aquest motiu de ser animals? No, oi? Doncs els vostres ídols, als que feu milionaris sense cap mereixement i que haurien de pagar per ser tan aplaudits i venerats, són l’equivalent a aquells animalons obligats a fer proeses sense cap compensació. Alguns dels vostres ídols, gairebé no saben ni parlar. Si el vostre nivell d’intel.ligència cívica i humana va davallant en aquesta proporció, com sereu dintre uns anys quan sobrepasseu els deu o

la petjada dels atlants | 55

onze milions? Ja no parlem d’aquests músics i cantants de mig pel, que amb quatre brams i molt soroll s’han fet amos de la joventut. Quin paper hi farien aquells grans artistes de no pas tants anys endarrere? Les persones cultes que s’han esforçat per millorar algun dels aspectes humans, cada dia són més ignorades, quan no deixades de costat. No parlem ja del cinema, teatre i literatura, on si no hi ha una bona part de crims o sexe explícit, ja no tenen gaires possibilitats d’èxit. Aquí podríem dir que, us agradi o no, com que sou animals, us agraden les animalades per sobre les coses de profit, sentit i ordre. Altra gran xacra per als humans són les drogues que cada dia delmen la joventut amb més maldat i astúcia. Si els governs volguessin realment acabar amb elles, es posarien d’acord, i fent la neteja adequada (que sens dubte podrien fer) acabarien amb el problema. Els “savis” i moralistes de torn posarien el crit al cel si s’anul.lessin uns quants individus sense sentiments, però; quantes persones de bé, enganxades al vici moren cada any? Els polítics solen crear lleis dures quan se’ls perjudica a ells, però no es preocupen realment del destí de la gent sense poder, que són la majoria. »Tampoc podem oblidar que, com amb tot el que creen els homes quasi sempre amb finalitat positiva, en pocs anys altres homes de la mateixa professió s’afanyen a distorsionar-ho i destruir-ho pel que creuen en favor seu o per aconseguir la seva glorificació. Per posar uns exemples, tindríem d’un costat els periodistes, que al principi de la premsa, viatjaven i se sacrificaven per poder oferir una informació que els pobles de la Terra creien necessària per posar remei a molts problemes que, en ser desconeguts o poc coneguts, no es corregien. Avui, la majoria de periodistes i reporters gràfics falsifiquen o provo-

56 | narcís suriñach bach

quen esdeveniments perjudicials i del tot innecessaris per poder mostrar al món quant intel.ligents i arriscats són. On més clar es veu, és amb els corresponsals de guerra, sobretot els gràfics que esperen amb paciència el moment oportú per veure assassinar una o varies persones i poder vendre l’exclusiva, en lloc d’intentar frenar l’assassinat del que són testimonis. »També, els periodistes directors de programes de la majoria d’emissores, els anomenats presentadors, que ad majorem gloriam suam pontifiquen i menteixen sense cap recança per tal de tenir més públic que la competència. El súmmum de la misèria moral de la vostra societat actual són els anomenats tertulians de tot tipus d’emissores que, excepte alguns, honrats i seriosos, que ni ha, en lloc de parlar del que coneixien, parlen de tot, amb un aplom i una fatxenderia absoluta. Clar que el més trist és que tinguin un auditori tan important. És d’esperar que algun dia, les persones vulguin tenir opinió pròpia i raonada i deixin arraconada tota aquesta colla de vividors. Quan aneu al metge, busqueu un especialista que tingui possibilitats de conèixer bé el vostre mal. Et posaries en mans d’alguna d’aquestes persones que saben i pontifiquen de tot? »Com veus, podríem passar infinitat de temps veient les misèries del humans, però crec que aquest breus apunts seran suficients per a fer-te pensar. »Igualment en altra tema, sobretot els blancs, però també ara la major part de les races asiàtiques, cada dia doneu un pas endavant per destruir les reserves naturals de tot tipus. Quan éreu uns pocs milions d’habitants, també la vostra depredació era limitada. Ara que els vostres èxits científics us han donat la possibilitat de curar moltes malalties i allargar la vida a molta gent que seguiran tarats, però hi seran, us heu multiplicat de

la petjada dels atlants | 57

manera desmesurada i sense control, i avanceu molt ràpidament a la destrucció total de la vostra morada. Dissortadament per vosaltres, avui dia els que més procreen són els més pobres i desarrapats, ja que a falta d’altres distraccions, la més barata i la que tenen al seu abast és la fornicació, i la utilitzen amb intensitat, ajudant a l’aniquilació de recursos, sense fer res de proﬁt per compensar-ho, ja que heu procurat prendre’ls tot el que de valor posseïen, deixant-los en la més gran misèria i incultura. Per altre costat, aquestes races menys desenvolupades, aquests grups humans que vivien del que podien arreplegar, sense delmar la natura, guardant un cert equilibri, avui fan esforços per a malviure; els pocs que queden, és clar. Alguns dels exemples serien els habitants de l’Àfrica i de l’Amèrica abans de l’arribada dels europeus. Avui han desaparegut, o quasi, moltes classes d’animals, però també moltes espècies humanes tals com boiximans, hotentots i pigmeus, a l’Àfrica. També quan els anglesos o els seus descendents i hereus, un cop ja americans, colonitzaren les grans planures de l’Amèrica del Nord, on hi vivien un sis milions de nadius dels mal anomenats indis, però al mateix temps hi pasturaven uns set milions de bisons, hi havia un cert equilibri. I això, aquesta coexistència equilibrada, fou de manera segura durant segles i segles. Avui, a l’Amèrica del Nord, d’indígenes purs, en queden uns quants milers, i força degradats per la malícia dels colonitzadors que els han anat anorreant de diferents maneres per prendre’ls els seus béns. De bisons, igualment en queden poc més o menys uns milers, pràcticament cuidats com a relíquies del passat, en parcs naturals. »També a Austràlia i altres indrets del Pacíﬁc, ja queda poc dels nadius i de les seves cultures molt més endarrerides,

58 | narcís suriñach bach

però molt més sostenibles que no delmaven la natura. En tenir certes dificultats i limitacions per viure, vivien sols els millors, que seria com una selecció natural. Ara cada dia entre vosaltres hi ha més malalts o gent amb poca capacitat, competint i fent ombra als que estan en un estat més normal, i que són els obligats a tirar endavant un tipus de vida totalment errat. »Tu coneixes prou bé, i així ho reflectien els teus pensaments que jo llegia no fa gaire, quan estaves estirat al terra embolicat amb la flassada allà al desert, amb el teu esperit i pensament dintre el teu cos, el que en dieu Hispanoamèrica, colonitzada pels espanyols, que durant segles han anat depredant tot el que han trobat al seu abast, però al mateix temps a mesura que exterminaven de manera despietada els barons, o sigui els mascles de les races autòctones, aquests colonitzadors prenyaven les femelles de manera exorbitant creant una nova sub raça ambigua, sense mitjans ni poder de desenvolupament més o menys digne. Els indígenes que queden porten dintre seu l’amargura i la tristor de ser descendents de grans imperis d’altra època, i no perdonen fàcilment als seus anihiladors.9 »Dintre la vostra relativament curta història (o en el que coneixeu d’ella) en molts moments han sorgit figures extraordinàries que s’han donat compte que anàveu per un camí errat, però en veure l’estultícia humana, a la llarga han desistit o, al contrari, han sacrificat inútilment la seva existència. Tots ells, en un sentit o altre, en un tema o altre, han intentat advertir 9. Un dels llibres que més han fet pensar i meditar l’autor sobre aquest tema és, sens dubte: La conquista eròtica de las Indias, de l’argentí Ricardo Herren, editat per Planeta (1991). Per a ell, excel.lent i indispensable llibre per entendre la veritat de la història d’Amèrica.

la petjada dels atlants | 59

dels perills, que en cada moment us envoltaven, i la majoria de vegades, per no dir sempre, han fracassat quan no hi han deixat la vida. »No oblidem tampoc el que ja hem dit, que els més poderosos, des del principi han gaudit dels avantatges i riqueses, que els ha donat el treball miserable dels milions i milions d’esclaus de totes les races segons les èpoques. Aquesta gent ignominiosa que, amb el beneplàcit de les religions, ho han acceptat i fruït; deuen anomenar-se ﬁlls i iguals a un déu, amb tanta maldat? Si aquest déu existís i fóra com dieu, en veure el seu error, ja us haguera exterminat a tots. Déu, del que encara ens falta tant a conèixer, i que tot l’Univers busca amb frisança, per saber si hi és, com és i on és, ha de ser quelcom millor i diferent al que vosaltres feu servir per als vostres interessos, però que en el fons no creieu, ja que en cas de creure-hi, realment no obraríeu com ho feu si penséssiu de veritat en una possible condemnació eterna. Déu ja mai crearia un món com el vostre, on la majoria dels humans passa la vida sofrint sense cap possibilitat de decidir el seu destí, en beneﬁci d’uns pocs dèspotes, dolents i egoistes. »Perquè ho vegis una mica més clar, repassarem el que penseu que són els començaments de la raça humana i el seu recorregut tal com la imagineu vosaltres. Però abans, o al mateix temps, deixa’m parlar-te dels que, sense vosaltres saber-ho, us van fer entrar a la història.

60 | narcís suriñach bach

IV EL PLANETA ATLANT —Abans de centrar-nos en el futur del teu planeta i del que volem de tu, hem de recórrer lleugerament la galàxia on estem: la Via Làctia, com l’anomeneu, començant pel sistema solar, perquè puguis entendre una mica com és la situació actual i com va influir a la Terra, el planeta del que et parlaré. »Fins uns deu mil anys endarrere, al sistema solar hi havia un altre planeta que feia la mateixa òrbita del que en dieu Mart, encara que una mica més gran que el primer, sense arribar a ser com la Terra, i amb molta similitud també quant a composició de minerals i vegetals, però no pel que fa a la fauna, donat que els carnívors, tan abundants a la Terra, a Atlant no s’hi havien desenvolupat i els herbívors hi eren en nombre més limitat. »Els habitants, l’equivalent a les persones de la Terra, eren també herbívors, per tant únicament vegetarians, i mai havien menjat carn, la qual cosa els va evitar un sens fi de malalties que vosaltres patiu des de fa milers d’anys. »La cosa curiosa d’aquests dos planetes, Mart i Atlant, era que en ser dos cossos tan voluminosos orbitant en el mateix circuit, únic cas que coneixem en el sistema solar, però no únic al firmament, mantenien una equidistància constant, i la visió

la petjada dels atlants | 61

no era mai possible directament de l’un a l’altre, ja que el Sol, els feia de pantalla de separació. L’òrbita diària d’un i altre era de vint-i-quatre hores i quaranta minuts, i l’anual era de siscents vuitanta-set dies, que és encara la del moribund Mart, ja que l’òrbita dels dos planetes, el.líptica i no rodona, és la més llunyana del Sol, per tant té molts més quilòmetres i és la de més duració. »El principal problema d’aquest planeta, com t’he esmentat de nom Atlant, era que podríem dir que no havia madurat o envellit tant com la Terra i Mart (d’aquest planeta Mart, te’n parlaré més endavant) quant a la majoria dels seus volcans, molt més nombrosos i en constant erupció. Això, que no deixava de ser una cosa negativa i certament perillosa, tenia però quelcom ben positiu, ja que en estar més apartat del Sol que la Terra, el clima no hauria estat massa o gens propici per al desenvolupament dels éssers vius i dels vegetals, i en canvi les erupcions constants i tan nombroses dins una biosfera tan limitada, com era en comparació a la vostra, donaven una temperatura mitjana d’entre vint i vint-i-cinc graus de la vostra escala, el que feia que tot l’any fos com una constant primavera de les del vostre planeta, on les collites de tot tipus de vegetals eren abundoses i fructíferes pels seus habitants. »En haver-hi tants volcans, també feia que una part del planeta no fos aproﬁtable pels que hi vivien, ni per plantar ni per viure. Un altre problema, al que ja estaven acostumats els nadius, era que el silenci, no era mai absolut i, poc o molt, el planeta sempre retrunyia a causa de la seva constant ignició interior. Sortosament, els habitants, des de temps immemorials, sempre ho havien conegut d’aquesta manera i ho trobaven del tot natural.

62 | narcís suriñach bach

»Atlant, doncs, quant a antiguitat, portava uns dos-cents mil anys d’avantatge sobre la Terra, però gairebé cent mil de retard amb Mart. Podríem dir que eren bessons, però no del mateix volum, ni del mateix temps. »Per causes concretes que t’explicaré, Mart feia segles que estava sense clima estable i, com cremada tota la seva superfície, amb una atmosfera gairebé inexistent. »Els habitants d’Atlant eren quasi bé iguals als habitants de la Terra, amb l’única diferència de l’altura i corpulència, i també que la part posterior del seu cap era més prominent, com si el seu cervell tan avançat necessités més espai per encabir-se. Quaranta mil anys endarrere, els terraqüis no sobrepassaven el metre cinquanta d’estatura els més alts i caminaven encara força encorbats com els primats, i eren uns éssers molt primaris sense un raonament encara ni poc ni molt normal. Els atlants en canvi ja tenien una mitjana de 2,10 metres (els últims arribaren a 2’30 metres quan ja vivien a la Terra), les espatlles molt amples i caminaven drets del tot com vosaltres ara, i la seva societat era ja organitzada amb un grau d’harmonia que els terraqüis encara no heu assolit a dia d’avui, tal com aneu, esteu lluny d’assolir. Com ja hem comentat, a la Terra impera l’egoisme, la supèrbia i, com a resultat, la maldat. A Atlant era més important l’agermanament, la bondat, el triomf col.lectiu i l’amor sentimental, però també en alt grau físicament lúdic. Els resultats d’aquest sistema, molt útils per a tothom, els deixava viure gairebé en perpètua benaurança. »Com pots entendre, les condicions d’Atlant eren òptimes per al desenvolupament de molts diferents gèneres i ciències, i això ho havien aproﬁtat els seus habitants per estudiar, investigar i construir tot tipus d’aparells industrials i cientíﬁcs que

la petjada dels atlants | 63

els ajudaven a mantenir un sistema de vida molt planer. Era tot molt tecnificat, però aquesta saviesa no els havia fet perdre l’afecte fraternal. Tot el planeta era com una gran família, perquè no et sorprengui o creguis que exagero, aquest sistema de tracte és el més comú a la majoria de planetes habitats, que coneixem que existeixen. Aquest sistema de separar pel color de la pell i creences, que tant mal us fa, no és gaire conegut. »En tenir pràcticament una temperatura constant, i com t’he dit benigna, les seves vestidures eren senzilles i limitades, les quals deixaven veure la bellesa corporal d’homes i dones, per cert ben destacable i de la que gaudien plàcida i sincerament. Recordes aquells murals que trobeu en les ruïnes gregues i romanes, molt significatius a Pompeia i Herculà? Doncs quelcom similar, però és clar, amb persones de més estatura corporal. »Com ja t’he dit, i com que entre els atlants no existia aquest dret de propietat entre una parella, el tracte entre homes i dones també era força equilibrat, tenint el mateix vot i veu entre els dos sexes, i en la cosa de l’amor i el sexe, les decisions estaven més decantades a les opinions femenines que al revés. Utilitzant raonaments terraqüis, podríem dir que quan una dona s’enamorava o volia un home per a cohabitar amb ell, era ella la que el demanava, i no era tan ben vist que la cosa fora al revés, per la falta de costum, però era acceptable. Quan l’amor o l’atracció per part d’un dels dos s’acabava, arribaven a un acord, fins que no hi havia més problemes. Tampoc era cap deshonra el canviar de parella, donat que els fills, eren cuidats i educats pel col.lectiu però sense que els pares naturals en perdessin mai el control i l’afinitat paternal. Podríem dir que l’amor lliure en la Terra a causa de la maldat intrínseca de

64 | narcís suriñach bach

les persones, dóna una idea de perversitat o vici, a Atlant mai havia tingut un concepte negatiu, sinó tot el contrari; denotava llibertat de sentiments. »Una altra gran diferència era que els atlants (en aquest cas les atlantes) eren molt poc prolíﬁques a diferència de les vostres dones, ja que els seus cossos sols eren fèrtils una vegada cada tres anys i, per tant, la població amb una mitjana de longevitat de cent quinze anys no augmentava signiﬁcativament i com que desconeixien l’adversitat i la lluita entre ells, ni havien de defensar-se de possibles animals depredadors que no existien, no havien desenvolupat ni poc ni molt les armes de guerra, totalment innecessàries. L’objecte més semblant a un sabre o espasa era una espècie del que en dieu un matxet, que utilitzaven per a proveir-se de certs vegetals de tronc més o menys dur, tals com els plàtans, tan abundants en aquell planeta gràcies al clima tan propici (i molts altres tipus de plantes comestibles de tronc dur). Totes les eines necessàries per als seus treballs eren pràctiques i de llarga duració, cap d’elles, pensades per a destruir. Com que em sorprenia que em parlés d’habitants d’altres planetes, i digués o fes entendre que eren quasi iguals a nosaltres, i com que jo estava una mica imbuït de les pel.lícules d’extraterrestres que s’havien posat de moda, i on els protagonistes forans tenien formes tan rares, em vaig atrevir a dir-li. —Vós, parleu de persones d’altres planetes, com si fossin iguals o molt semblants als de la Terra, i la creença general, és que en cas que n’hi hagi, serien molt diferents. Què hi ha de veritat? —Un altre error. Com ja t’he dit, pel que coneixem, que es molt, però que és encara molt poc donada la immensitat on estem ubicats, des de l’única i gran explosió còsmica, el que en

la petjada dels atlants | 65

dieu el Big Bang tots els planetes i estrelles de l’immens univers estan compostos pels mateixos elements que el teu planeta però amb diferents proporcions, segons amb què xocaven en formarse. Com comprendràs, si és d’aquesta manera, lògicament totes les espècies vives deuen tenir una semblança quasi idèntica, i animals i plantes han de ser similars dintre les variacions que puguin provocar les diferències climatològiques i d’altres aspectes de cada planeta, la majoria determinades per la proximitat o llunyania del Sol o estrella al voltant de la qual orbitin (com ja t’explicaré, la més pròxima al Sol, Alfa del Centaure, té planetes amb persones molt similars a vosaltres). Així és en el vostre sistema solar, on uns són inhabitables per massa calents i altres per massa freds, sols la Terra, Mart, i Atlant sabem que han estat habitats. Malauradament ens falta molt per conèixer, però la nostra creença ens fa pensar el que et dic, i en els que coneixem és així amb lleugeres variacions. Aquí, el vaig interrompre de nou, i li vaig exposar el meu dubte. —Clar, que ja que parlem d’aquest tema, també vull confessar-vos que som molts els que tenim els nostres dubtes sobre el començament de l’Univers, ja que no veiem clar com els fragments de la gran explosió, si sortiren disparats del mateix punt a la mateixa velocitat i es dispersaren, perquè tornaren a xocar entre ells per formar els grans estels i planetes? —Són tants els misteris que ens queden per conèixer... Potser algun dia... ara no et puc dir més, sols que tots els objectes en òrbita es repel.leixen o atreuen, creiem que l’explicació podria venir per aquí. »Tornant al que parlàvem, la societat atlanta, que no passava dels onze milions d’habitants i que entre tots formaven una

66 | narcís suriñach bach

sola nació, per no dir una sola família, pensant en termes de la Terra, estava organitzada des de temps immemorials podríem dir de forma assembleària amb un consell de comandament de vàries persones dels dos sexes, ja molt majors, als quals les ambicions personals —que normalment eren mínimes— no poguessin temptar, que eren les que donaven el vist-i-plau, o dit d’altra manera, tenien l’última paraula, la qual era acceptada i obeïda per tothom. Si alguna vegada (poques en tants mil.lennis) hi havia alguna discrepància, es reunien deu persones fent de favorables i deu fent de contràries al discrepant, i fins que s’arribava a un acord, el problema no es tancava. Com que desconeixien el rancor, un cop finalitzat el debat, l’assumpte s’havia acabat. »No deuria ser pas una societat del tot justa, ni perfecta, però segur que molt millor que la terràqüia a la que tu estàs acostumat, en la que necessiteu tantes lleis, jutges, advocats i policies, i ni d’aquesta manera ho arregleu, heu passat tota la vostra història perjudicant-vos i matant-vos. Has de pensar que al teu planeta de tantes lleis i teories, les úniques lleis que són immutables són les matemàtiques, que amb règims bons o dolents, de dreta o d’esquerra, sempre es mantenen iguals. No així les lleis morals, religioses, filosòfiques i polítiques, que sempre varien segons els interessos dels governants de torn. Fixa’t bé, en el descrèdit absolut de la justícia, per exemple, del teu país, però també de tants d’altres, que en lloc que els jutges, gent que se suposa preparada, condemnin els polítics corruptes, són aquests els que condemnen els jutges. Recorda que uns anys endarrere en un escrit teu rient-te dels “triomfadors”, tu vas dir que la Llei tenia la vista molt oberta i, en canvi, a la justícia els que feien les lleis li embolicaven els ulls. Clar que així aneu.

la petjada dels atlants | 67

»Desproveïts d’enveja i maldat, ells vivien un hedonisme natural i amorós que els feia estar sempre en un nivell molt alt de benaurança. Quan més endavant parlem de la breu estança dels atlants al mar Egea, t’explicaré com entre altres van influir en el pensament d’Epicur, que tu tant admires, el més savi i equilibrat dels filòsofs de tota la història, i com van aportar al món les bases de la majoria de coneixements bàsics i indispensables. »Una altra característica molt singular que havien descobert i perfeccionat els atlants era la transmissió de pensament que utilitzaven de manera molt selectiva per no interferir els sentiments personals i sempre per persones especialitzades quan era molt necessària, sobretot en moments imprevistos dels seus viatges interplanetaris. Aquestes persones amb un entrenament especial, estaven al servei del comú, i eren respectades en totes les ocasions. »Quant a les transmissions del que vosaltres en dieu ones de radio i similars, ells no crearen emissores del vostre estil, que han de produir les seves pròpies freqüències (per cert molt limitades quant a potència sobre grans distàncies), per poder arribar als seus auditoris. Els atlants aprofitaven les ones de les freqüències que cada planeta o estrella produeix que són milions en l’Univers i que us envolten sense que ho noteu, i d’aquesta manera, carregant els seus programes de notícies i altres, a aquelles freqüències que els resultaven gratuïtes, els seus avisos i converses eren assumibles des d’una distància infinitament més gran de les vostres. Evidentment, els eren necessàries per als viatges interplanetaris, que sabem que ells copiaren d’altres alienígenes amb els que tenien diferents tipus de relació per ser, com t’he dit, mitjans de comunicació galàctica.

68 | narcís suriñach bach

»D’aquesta manera, com et dic, amb aquestes freqüències interestel.lars aconseguiren connectar amb civilitzacions d’altres galàxies, algunes molt llunyanes i d’intel.ligències superiors, i encara que les distàncies siderals no els permetien trobar-se, ja que haurien hagut d’invertir bona part o tota una vida en un sol viatge, sí que podien intercanviar molta informació no sols tècnica, sinó filosòfica i moral, bona per a uns i altres. Per aquest motiu, anaven tan avançats. Això que esteu fent ara a la Terra, de llençar sondes interestel.lars i freqüències en espera d’una hipotètica resposta o nous coneixements, ells aconseguiren resultats molt profitosos, però has de pensar, que començaren uns vint mil anys abans. Per rebre respostes de segons quines galàxies, es necessiten molts més anys dels que vosaltres heu començat a provar. »Tornant a les relacions entre els atlants. Com veuràs, i aprofitant que parlem d’això, la relació home-dona seria una altra lliçó que hauríeu d’aprendre els terraqüis, que sobretot en els moments més dolents, quasi sempre provocats pels homes (que solen ser els que decideixen guerres i baralles), la majoria de vegades us heu hagut de refiar del sacrifici de les dones, a les que heu respectat tan poc, i sempre les heu tingut com a inferiors, quan no, únicament per a alleujar i satisfer els vostres instints més primaris, a l’alçada de qualsevol animal terraqüi, cosa totalment allunyada de l’amor. I ja no parlem de la religió que les ha fet víctimes de tot tipus de culpes esotèriques i confoses. Només cal repassar la vostre història per comprovar fefaentment el que et dic. No fa ni dos-cents anys, que encara les cremaven, moltes vegades per venjances roïns en no haver-les aconseguit pels seus fins, dient que eren bruixes, la sentència ja era absoluta.

la petjada dels atlants | 69

»Sortosament per a ells, els atlants no havien inventat creences religioses de caràcter sobrenatural que tant us han servit a vosaltres per perjudicar els més febles i ignorants, i el seu únic culte era als avantpassats, als que guardaven gran tendresa, els quals en morir eren incinerats i les seves cendres escampades als camps de cultiu desitjant la seva ajuda per a noves i bones collites. »Sí que tenien gran respecte pel Sol, l’astre que coneixien sobradament que els donava vida, al que reverenciaven i en certa manera temien, quan amb els seus aparells òptics o de detecció veien i notaven les seves grans explosions, pensant que alguna vegada l’explosió fora prou gran per anihilar el planeta, cosa que erradament creien que havia passat amb Mart. Era una actitud molt lògica, ja que havien comprovat abastament que les explosions solars d’una certa potència, sempre tenien conseqüències a Atlant, com als altres planetes del sistema. »Una cosa molt important, d’aquella tan culta civilització, eren els mitjans de locomoció totalment diferent als vostres, ja que ells, no utilitzaven el que en dieu motors d’explosió o de reacció amb combustibles fòssils semblants als de la Terra, tals com carbó, petroli, etc. que a la llarga van delmant el planeta. »Crec, que seria interessant per a tu, conèixer lleugerament en què es basaven els seus estudis de la força i el moviment. T’ho explicaré de manera abreujada, ja que són teories molt complicades i d’alt nivell de coneixement que et faria llarga i fatigosa l’explicació, a part que potser no tindries temps d’aprendre en aquesta trobada: »Per fer més entenedora una cosa tan complexa, hem de començar repassant una mica el funcionament i desenvolupa-

70 | narcís suriñach bach

ment de l’Univers, les galàxies i les agrupacions d’estrelles i planetes del tipus del sistema solar. »Hauràs observat que enmig de tants milions de cossos celestials visibles en la immensitat, tots guarden un equilibri o equidistància, que fa que cap cos de certa dimensió perillosa xoqui massa sovint amb la Terra o amb altres planetes que pugueu detectar. Al principi dels temps, sembla que els xocs entre cossos diversos eren constants i així, amb xocs i fusions de gran quantitat de materials errants i ajudats per les altíssimes temperatures produïdes per la força de les topades, es formaren estels i planetes. Ni vosaltres, ni cap altre ésser viu, coneix encara la certesa dels fets, ni perquè ni quan succeïren. El que és segur és que les atraccions i repulsions d’uns i altres estels, determinats per pesos i volums, fan que l’equilibri universal de moment sofreixi molt poques variacions, i es vagi expandint, mantenint una harmonia que tard o d’hora es desfarà, provocant la crisis de tot l’Univers. Però això, aquest probable fet, pot passar encara d’aquí a molts centenars o potser milers de milions d’anys. »En tenir doncs, cada cos el seu espai, creat per la polaritat, fa que aquests s’atreguin o es repel.leixin segons la situació de les polaritzacions. Això és el que fa que hi hagi un equilibri quasi permanent entre estrelles i planetes. El cas més evident per demostrar això, i que coneixeu prou bé els humans, és la polaritat dels imants: pol positiu i pol negatiu. Pols iguals es repel.leixen, pols oposats s’atrauen. D’aquesta manera, en formar-se un cert ordre de polaritzacions d’unes a altres estrelles i planetes, permet que es mantingui una estabilitat, que potser en milions d’anys sigui més inestable a mesura que es vagin extingint els materials en iniciació que les mantenen.

la petjada dels atlants | 71

Pensa que estels i planetes estan pràcticament formats pels mateixos materials o elements químics, encara que no en la mateixa proporció, l’única diferència és que les estrelles, en ser immensament més grans, no s’han refredat ni una mínima part de com ho han fet els planetes, els quals en refredar-se s’han endurit i separat sòlids, líquids i gasosos, i alguns (molts en tot l’Univers) han permès la vida animal i vegetal igual o molt similar a com la coneixeu. Així, les estrelles (el Sol, per exemple) mantenen la seva força constant de fusió nuclear que permet l’equilibri de l’Univers. Quan un estel s’apaga, provoca la mort dels planetes que en envoltar-lo depenen d’ell. D’aquest tipus, ja n’hi ha milers al firmament totalment anorreats i sense força, que formen el que en dieu forats negres que absorbeixen tot tipus d’estels i materials sense vida. Solament a la vostra galàxia, ja n’hi ha uns quants que vosaltres no coneixeu. »Així doncs, quan el atlants, dintre el seu progrés constant, descobriren la manera d’intensificar la potència de la polarització, amb atracció i repulsió, crearen tot un seguit d’aparells de locomoció tant terrestres com aeris, i submarins. El sistema era sempre el mateix, polarització adversa per accelerar i igual, per frenar, però adaptat a les diferents necessitats. Així entès, no era el giny volador que desprenia la força, sinó que aprofitava l’atracció o repulsió del lloc planetari natural. El desgast de combustible era insignificant, quasi inexistent tret d’alguns elements químics que els componien que perdien activitat al cap d’un temps, els problemes que els causaren te’ls explicaré breument més endavant. »D’entrada, exposaré de manera simplificada el principi científic general posat en pràctica pels atlants.

72 | narcís suriñach bach

»El cor de qualsevol giny de translació terrestre o aèria dels atlants era el que, traduït al teu idioma, seria la bola gravitatòria. Aquest aparell seria l’equivalent al motor, però sense tenir res a veure amb cap tipus de motor ideat pels terraqüis. Consistia en una esfera composta per diversitat de ginys i diferents elements químics i altres materials que, combinats degudament amb una difícil elaboració, creaven una potència extraordinària d’atracció-repulsió, que moguts per mans intel.ligents encarava les diferents polaritzacions en direcció al lloc a assolir. Hauràs sentit dir que quasi sempre que es parla d’ovnis, o plats voladors que algú afirma haver vist en temps pretèrits o no tant, sempre parlen d’un aparell rodó (tothom parla de dimensions diverses) el qual té al centre unes voltes molt pronunciades o, millor dit, com una bola al mig d’un disc i és en aquest lloc on està situada l’anomenada bola gravitatòria, que és la que propulsa o fa retrocedir la nau en cada moment aprofitant els milers i milers de polaritzacions d’estels i planetes. En el fons, la bola era concebuda i feia les funcions d’un minúscul planeta que s’esmuny enmig dels grans cossos celestes aprofitant la seva atracció-repulsió. La part més dificultosa de l’artefacte era aconseguir una espècie de coixí líquid o cosa similar que fos capaç de mantenir lliure de rotació o moviment la bola motor per moure’s sense fre, i suportar la pressió d’aquesta en ple esforç d’acceleració sense desfer-se. La idea més senzilla per a poder-ho entendre, encara que gens tècnica, seria un ou, on el rovell es pot moure dins la clara que el deixa lliure, però no pot sortir de la closca, que seria l’esfera de l’aparell, que és on se suporta tota la pressió. »La força d’atracció-repulsió de la bola gravitatòria, d’acord amb l’atlant pilot de la nau, anava dirigida als multiplicadors

la petjada dels atlants | 73

quatre, sis o vuit, segons els models, un a cada part de la circumferència de la nau disc, per a poder impulsar o repel.lir en les quatre, sis o vuit direccions, segons la posició de la bola. Les cavitats o cabines per pilot, passatgers i càrrega eren els espais que quedaven al mig dels multiplicadors. El pilot i també els tripulants disposaven d’una pantalla la qual podia regular per veure a molt llarga distància o molt prop, quan convenia. Aquesta pantalla aprofitava el rebot d’ones magnètiques del tipus microones en tot tipus de cossos. Com comprendràs, cap més part o comandament del giny podia disposar d’elements fèrrics, ja que aquests elements haurien distorsionat o entorpit el funcionament. Sortosament per a ells, disposaven de gran quantitats d’elements no fèrrics d’altres tipus de metalls per construir qualsevol objecte o màquina, alguns semblants als de la Terra, i altres que no coneixeu. »D’aquesta manera, amb aquest sistema, quan les distàncies eren molt llargues, afinant al màxim la posició de la bola, s’aconseguia assolir gairebé la velocitat de la llum, sense desintegrar-se al viatjar, ja que la cabina estava protegida pel mateix sistema que aïllava l’interior de les grans pressions de les velocitats exteriors, com si cada nau fora com t’he dit: un minúscul planeta, o un petit estel, creant els seu petit espai gravitatori regulat per la mà del pilot. De la mateixa manera, aprofitant les polaritzacions, aquells aparells podien mantenir-se quiets en qualsevol lloc de l’espai o a pocs metres del terra sense moure’s. »Una de les dificultats amb què es trobaven era que, encara que la majoria dels elements químics emprats per a la construcció dels ginys eren força comuns al planeta, alguns com l’or, no pas empleat en objectes i coses sumptuoses, sinó per ser un dels únics elements que els àcids no corrompen, i sobretot

74 | narcís suriñach bach

el reni, de nombre atòmic 75 segons l’escala d’elements químics terrestre, eren força escassos. Aquest element, el reni, tan important, ja que era l’element de punt de fusió més elevat, i amb el punt de desintegració també molt alt, indispensable per a mantenir la uniformitat de funcionament, era molt escàs a Atlant. Per aquest motiu, començaren a explorar els diferents planetes més propers, d’on poder obtenir aquest producte, o altres que els poguessin ser convenients. »Per poder desplaçar-se a planetes de diferent pressió atmosfèrica (a la Terra no ho necessitaven en ser pràcticament igual, encara que primer, com que ho ignoraven, ho hagueren d’experimentar) crearen les vestidures adequades que els vostres astronautes incipients han copiat bastant fidelment i que, cosa curiosa, a la Terra us en van deixar record els vostres avantpassats en dibuixos, pintures i inclosa alguna figureta tipus escultòric que els descriuen de manera bastant fidel, deixant memòria de visites segurament d’altres alienígenes, de planetes més llunyans, de Mart, en temps molt pretèrits, o de les primeres dels atlants, quan encara no coneixien prou bé l’atmosfera terrestre i anaven abillats com creien necessari. »Un dels avantatges de què disposaven, i extret de la mateixa teoria científica, que va ser un dels descobriments més importants del atlants, però amb desenvolupaments adequats, que ara seria prolix d’explicar, era que aquella força convertida adequadament en el que vosaltres diríeu una espècie de raig làser però d’una altra versió de microones, però no igual sinó de molta més intensitat i potència, els donava facilitat per a treballar diferents materials per durs que fossin, en particular metalls o les roques, i convertir-los en pedres preparades a qualsevol mida, sense massa esforç. Elevar-les a l’adequada altura,

la petjada dels atlants | 75

per pesades o de gran volum que foren, no era pas problema pel que t’acabo d’explicar. Per aquest motiu, els atlants disposaven d’edificacions d’unes mides que els terraqüis no podeu ni imaginar. Els vostres gratacels serien unes miniatures d’aquells gegants de pedra. Ells tallaven les muntanyes convertint-les en habitatges d’alçades extraordinàries. En moltes d’elles, els ginys voladors disposaven d’espais adequats per a posar-se al cim estalviant esforç als usuaris. En l’edat daurada d’Atlant, hauries pogut veure l’espai ple de naus, grans i petites, volant en tots els sentits, tal com veieu ara vosaltres els autos per carreteres i camins. Al disposar d’elements de detecció molt sofisticats, que frenaven els aparells pel mateix sistema d’atracciórepulsió detectats a distància adequada, mai es produïen col. lisions entre ells. »Altre descobriment dels atlants, que vosaltres encara no heu igualat, és l’ús del corrent elèctric que ells pràcticament només usaven com a il.luminació, ja que pels moviments mecànics de tot tipus, seguien la mateixa teoria de les atraccions-repulsions magnètiques de l’Univers. L’enllumenat, en canvi, l’obtenien de manera molt simple, aprofitant els corrents i ones que contínuament provenen dels planetes i estrelles que, encara que vosaltres no detecteu, hi són. Amb una barreja d’elements químics adequada, aquestes ones magnètiques o corrents degudament polaritzades, recollides pel que en diríeu antenes, endollades a uns grans recipients d’un producte similar al vidre, facilitaven un esplèndid enllumenat. Aquests recipients contenien una barreja d’elements químics que, al contacte de les ones rebudes per les antenes, proporcionaven una lluminositat molt més clara que les vostres bombetes i molt superior als tubs fluorescents. Un altre avantatge

76 | narcís suriñach bach

era una llum freda que no necessitava extreure l’aire dels recipients de vidre, ja que en no haver-hi ﬁlaments, res es podia cremar o fondre. »A aquest respecte, a principis del segle XX, vàreu tenir un enginyer d’origen servi, però establert a Estats Units, anomenat Nikola Tesla, que coneixia molt bé les teories de Faraday, va estar molt a prop de descobrir aquest sistema, i inclús va muntar una torre de recepció de les ones, però com que era molt combatut pels seus adversaris, el principal Edison i el seu grup, que no li van poder perdonar el seu triomf del corrent altern sobre el continu, va morir sense haver-ho aconseguit, però anava per molt bon camí. D’aquesta manera, al planeta Atlant, mai van existir grans instal.lacions de línies elèctriques, que tanta nosa haurien fet als aparells voladors, ja que com t’he dit podien acostar-se o posar-se al terra. »Tornant als ginys voladors, com hauràs entès, aquest mitjà de transport permeté als atlants recórrer el sistema solar, i conèixer característiques i possibilitats de treure proﬁt de certs minerals molt escassos però molt necessaris a Atlant, com el reni o l’or, que ja t’he esmentat, i molts d’altres, alguns nous per a ells, i que vosaltres a la Terra no coneixeu, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagi poc o molt a les entranyes del planeta. »Fixa’t que mentre els atlants i molts altres éssers interplanetaris ja recorrien o sobrevolaven el sistema solar, milers d’anys després, en la vostra edat mitjana, les religions i els inquisidors de torn (sempre emparats en Déu, deien) encara negaven que la Terra fos rodona, i amenaçaven amb la foguera als que gosaven contradir-los. Sols cal recordar Copèrnic, Giordano Bruno i Galileu, no fa pas tants segles, casos que tu coneixes prou bé però dels que també en parlarem.

la petjada dels atlants | 77

»Un cop ho conegueren una mica tot, arribaren a la conclusió que el planeta del sistema solar del que podien treure més profit era de la Terra, ja que excepte Mart, ja molt desgastat i d’atmosfera molt rara i degradada per la gran explosió, els altres planetes, uns per massa a prop del Sol i per aquest motiu d’altes temperatures, altres per massa llunyans i glaçats, o únicament gasosos en la superfície, no eren fàcilment aprofitables. L’altre avantatge de la Terra era que en ser pràcticament de la mateixa intensitat d’atmosfera, no necessitaven com t’he dit cap tipus d’escafandre, i la respiració era lliure com la d’atlant. L’única cosa negativa era que com que la Terra era més propera al sol, el pes dels atlants s’accentuava quant a l’atracció al terra, fent una mica més feixuc el caminar fins que s’hi acostumaven. No obstant, fins i tot en això hi trobaren solució i quan, per motius molt concrets, havien de fer caminades significatives, no possibles de fer en els seus vehicles, crearen uns minúsculs propulsors de polaritat, subjectats com una molt petita motxilla sempre acoblada a les seves vestidures, que els equilibrava la diferència d’atracció o, fins i tot, l’atenuava. »Com pots suposar, coneixien totes les llunes i satèl.lits dels planetes del sistema solar, encara que no els havien visitat tots, i sempre miraven què podien aprofitar per als seus invents i descobriments. »També, i per proximitat (només 410 anys llum), per una única vegada van enviar una nau no tripulada amb tots els aparells més moderns de detecció, tant electrònica com el que seria l’equivalent a la vostra fotografia, a la constel·lació Alfa del Centaure, que és el més proper al Sol, compost de tres estrelles principals molt grans, i descobriren els diferents planetes, tres d’ells habitats per uns estranys i primaris éssers similars als

78 | narcís suriñach bach

primats terraqüis però d’un cap molt poc desenvolupat, prova fefaent que eren encara molt endarrerits, però que feia creure que seguirien el mateix camí de Mart, Atlant o la Terra, amb el quals no pogueren establir cap tipus de contacte o relació. Podríem dir que Atlant estava ja en el seu ocàs deﬁnitiu i, en canvi, Alfa del Centaure era encara un sistema emergent i en creixement, però del tot primari. També es donaren compte que un viatge de deu o més anys llum, entre anada, estada i tornada, no era massa rendible, a part de molt onerós pels resultats obtinguts, i se centraren en la Terra, molt més propera, d’on podien treure la majoria d’elements necessaris per al seu sosteniment. Hem de recordar que a Atlant només eren uns onze milions d’habitants, sense quasi creixement numèric, per tant, de necessitats ben controlables. La cova dels Tayos (Equador) —Quan esporàdicament venien a la Terra a recollir diferents productes, els atlants decidiren crear un espai que els servís d’aixopluc natural —va continuar l’estrany ésser—, per no haver de romandre dintre les naus. Al país que ara en dieu Equador, allà als Andes en la serralada del Còndor, a uns dos mil metres d’altitud, hi excavaren una gran morada pètria (estem parlant de més de vint mil anys endarrere) de molts centenars de metres de llarg amb sales grandioses, que eren la seva morada provisional a la Terra, on hi podien entrar i sortir les seves naus. Podríem dir que van ser els primers hangars al planeta Terra per guardar naus voladores, i no pas d’origen terrestre que encara van trigar milers d’anys a existir. Més tard, t’explicaré l’última utilitat que donaren a aquesta morada, encara que ara ja en part deteriorada amb grans sales ensor-

la petjada dels atlants | 79

rades pel pas dels mil.lennis, per cataclismes naturals i també pels arranjaments interessats per evitat que els terraqüis descobrissin aquells secrets. Com tu ja saps, les coses de la Terra, envelleixen molt ràpidament i avui moltes entrades i sortides estan enderrocades. »Encara que sigui només com a anècdota (això sí, molt rara), vull explicar-te que, avui dia, aquella cova com et dic ja molt ensorrada, de la qual els habitants actuals en desconeixen la major part, és l’única morada i refugi d’un tipus d’ocells, de vida nocturna, d’ulls molt vius, però visió molt limitada, que els habitants del país anomenen tayos, i que sols tenen habitatge allí, i enlloc més en tot el país. El que ignoren els equatorians, que s’estranyen de tan rar costum, és que els tayos, en quantitats de milers, es refugien en aquest lloc perquè els aparells dels atlants que romanen sepultats en aquell immens avenc, a desgrat de tants centenars de segles, a causa dels seus materials de construcció, desprenen una espècie d’ones magnètiques degudes a la seva composició, que són molt beneﬁcioses per als ocells, i els allarguen la vida. Segles enrere, aquests ocells eren l’aliment principal, dels indis jívaros d’aquella zona, ara ja quasi extingits. »Així, durant incomptables ocasions, els atlants feren viatges regulars a la Terra, amb gran espant del seus primaris habitants que, a mesura que evolucionaren i començaren a tenir les primeres supersticions, cregueren que eren déus que els vigilaven. »A part dels atlants, altres alienígenes han visitat algunes vegades el sistema solar, però no incidiren en cap acció o forma, gràcies al fet que les condicions de vida eren molt diferents a les seves originals i també a la llunyania.

80 | narcís suriñach bach

El planeta Mart —Referent a Mart que, com t’he dit —va afegir—, és un planeta pràcticament mort i sense massa possibilitats, que era un calc d’Atlant, es creu que va ser arrasat per una forta explosió de tipus atòmic, auto provocada pels seus elements i gasos interiors, que en incendiar-se i explotar ho varen cremar tot a la superfície. És per això que es veu de color roig, no pas per la quantitat de ferro que té. »També, hi ha qui creu que l’explosió va ser provocada pel xoc d’un asteroide molt gran que va deixar un solc de milers de quilòmetres, fàcilment visible amb qualsevol telescopi. Aquest fet, el va deixar inservible per a possibles vides normalitzades com a la Terra, ja que en altre cas seria sempre necessari l’ús d’escafandres adequades per la falta d’atmosfera, ja que la major part de l’oxigen atmosfèric va ser cremat en l’explosió, al mateix temps que l’aigua es va evaporar (en queda una mica als pols, glaçada) i els seus habitants, foren aniquilats per la deﬂagració. Potser anys a venir si aconseguiu anar-hi, hi podreu trobar antics i molt elaborats treballs enterrats en les cendres remogudes per l’ablegació constant de milers i milers d’anys. O també encara si hi sou a temps, els terraqüis podreu obtenir materials que us siguin necessaris i que en ser la majoria iguals als de la Terra us seran molt útils. »Has de saber que Mart no sols girava en la mateixa òrbita que Atlant, sinó que la seva civilització i els seus habitants eren gairebé en tot similars al seu planeta bessó. En les persones, la diferència venia donada pel seu cap, en lloc de prominent al darrere, era més aviat rodó, però d’una major mesura. Els seus ulls eren de forma esquinçada, com els orientals de la Terra, però de mida superior. I els seus braços eren més llargs que els

la petjada dels atlants | 81

dels humans, més similars als dels simis. Els marcians, en lloc de ser de pell bruna i cabell negre, eren de pell blanca i gairebé tots ells, tenien els cabells rojos. L’alçada mitja dels marcians era igual o superior a la dels atlants. »Quant a la tècnica, sabem que eren força organitzats i que també disposaven de naus de trasllat aeri, però els seu sistema més antiquat (ja que s’havia creat molts segles abans) que el d’Atlant, era més semblant als moderns coets terraqüis, ja que anaven a propulsió, però en lloc de cremar combustible com els vostres actuals, el que utilitzaven era una barreja d’hidrogen i altres dos gasos desconeguts a la Terra, que en fer contacte i barrejar-se dins els tubs de propulsió, multiplicaven el seu volum unes deu mil vegades, i com que havia de sortir amb tanta pressió, elevaven la nau, que era rodona en forma de torre, i tenia tres coets degudament repartits que la dirigien de forma equilibrada. Aquestes naus, per posar-se al terra, ho havien de fer de manera vertical. El problema era que, encara que els gasos del combustible anaven emmagatzemats a molt altra pressió, no disposaven com les dels atlants de capacitat gairebé il.limitada, sinó que ells havien de calcular la càrrega de combustible segons la distància, i el temps, ja que la despesa era molt gran. »Per quelcom que et mostraré en un moment determinat i que et serà interessant, coneixem que visitaven la Terra, que era l’únic planeta del sistema solar del que podien treure proﬁt, ja que ells no van conèixer Atlant ﬁns poc abans del seu cataclisme, ja que com t’he dit sempre mantenien la distància de mitja òrbita i quedaven separats pel Sol. »Mart es va acabar de formar milers d’anys abans que Atlant, i encara més que la Terra, i com que la seva explosió va

82 | narcís suriñach bach

ser ja fa mil.lennis, la informació que hem obtingut tampoc és massa exhaustiva. »El que si et puc dir, pel que se’ns ha donat a conèixer, és que els marcians, igual que els atlants, desconeixien les doctrines interessades per fer patir i explotar la gent, de tipus sobrenatural, i com els atlants, coneixien que ells depenien del sòl per al seu desenvolupament constant i les seves idees anaven únicament dirigides al benestar col.lectiu.

la petjada dels atlants | 83

V L’ATLÀNTIDA —Com t’he dit —continuà—, i tal vegada inconscientment advertits per l’explosió de Mart, prop d’uns deu mil anys endarrere va ser quan els atlants devien suposar que els planetes no eren pas eterns i es començaren a donar compte que els seu planeta, en certs moments, es movia de forma erràtica o trontollava més del que era habitual, la qual cosa feia veure que en lloc d’anar-se apagant, com la majoria dels altres ja coneguts, agafava un caire d’ignició de tipus nuclear, i estava en perill d’explotar i desintegrar-se. Va ser llavors quan l’assemblea, amb l’acord unànime de tothom, va decidir que amb certa urgència havien de buscar un altre planeta per a poder traslladar-se abans d’una possible hecatombe total si l’arribaven a detectar o preveure. »Recorregueren tot el sistema, ﬁns i tot els planetes nans tals com Plutó, Haminea, Makemake, Eris i les seves diferents petites llunes. Com que dels que coneixien, després d’haver investigat molt, l’únic que els semblava amb possibilitats d’adaptar-lo a les seves necessitats, va ser la Terra. De manera urgent, enviaren diferents naus amb tripulants especialitzats, a cartograﬁar de manera detallada el planeta, que parcialment ja coneixien, i després d’estudiar-lo amb molta atenció, decidiren

84 | narcís suriñach bach

que el lloc més convenient era una illa bastant gran situada entre els continents de l’Amèrica del Sud i del sud d’Àfrica, a uns sis-cents quilòmetres per sobre de l’Antàrtida, continent que encara romania glaçat, però que amb ajuda dels seus aparells tan precisos, pogueren cartograﬁar amb exactitud, ignorant l’espessor de glaç que la cobreix, igual que varen fer amb el pol nord. »Aquesta illa escollida, situada doncs sobre l’Antàrtida, tenia en certa manera la forma d’una pera; molt més ampla i arrodonida pel sud, i més estreta pel nord, en encabir-se entre els dos continents dels que se suposa que s’havia desprès, estava en una latitud una mica més baixa quant a temperatura que la del planeta original dels atlants, encara que s’assemblava molt a Atlant quant a volcans, que eren abundants i força actius. Només a Oceania hi havia illes similars, però encara molt més volcàniques. »Per això consideraren que, de tot el que podien triar, era la millor opció, ja que els continents terraqüis, en més o menys intensitat, estaven tots poblats, i els atlants, coneixien el grau d’agressivitat dels humans, la majoria d’un retard sideral d’intel·ligència en comparació amb la cultura atlanta, i també la tendència carnívora de persones i animals, cosa tan estranya i aliena a ells, a la vegada que repulsiva per a la seva sensibilitat no acostumada. Els era necessari, doncs, poder viure a la Terra, però separats del humans i el lloc més adient consideraren que era aquella illa. »Com que, com més al nord més suau era la temperatura, decidiren que al nord seria on construirien les seves ciutats i viurien els atlants. Del mig en avall, hi tindrien els conreus, les grans indústries i els serveis, i quedarien deserts els espais on

la petjada dels atlants | 85

els volcans eren encara tots actius. Com entens, per a ells, les distàncies no eren problema, donada la velocitat i autonomia dels seus aparells. »Altre dels motius principals per triar aquest lloc, era que en haver estat tota l’illa glaçada durant l’última glaciació de dotze mil anys abans, havia quedat lliure de pràcticament tot tipus d’animals, carnívors o no, i decidiren que els pocs que quedessin (si en quedaven) serien degudament capturats i traslladats al continent africà sense cap perjudici per a ells. No així els herbívors, sobretot ocells, que indirectament eren els que escampaven les llavors, ajudant la Natura a reproduir-se, i als que tractarien de protegir. »Acordada doncs la translació total dels habitants al nou territori de la Terra, deixaren d’actuar en nous projectes a Atlant i dirigiren tots els seus recursos naturals i tècnics a l’illa, que seria la seva nova morada, i a la que batejaren amb el nom d’Atlàntida, en memòria de la seva morada que tant havien estimat i on havien estat tan feliços. »Primer, s’hi traslladaren grans equips de tècnics de tot ordre, amb una important quantitat de la maquinària més avançada per anar habilitant i adequant terrenys i construint ciutats per acollir els nous habitants, quan arribés el moment. »Com pots suposar, adequar una illa tan gran, totalment verge, se suposava que mai habitada, no era pas una tasca senzilla, i durant gairebé tres generacions, el tragí entre el planeta i l’illa fou constant. Els ginys voladors, alguns d’ells de mides mai conegudes, foren construïts a milers per a traslladar materials i persones. Aquesta construcció tan important i no prevista, deixà els magatzems atlants gairebé sense reserves de molts materials bàsics.

86 | narcís suriñach bach

»Al cap de prop de dos-cents anys, i a mesura que la colonització avançava, molts atlants ja es varen anar quedant de manera deﬁnitiva a viure a la Terra, que seria la seva nova morada, i així fer més ràpida l’adaptació total de l’illa al seu tipus d’hàbitat. »Potser per la melangia provocada per haver de deixar la seva estimada pàtria, les ediﬁcacions, totes noves, foren còpia millorada, si es podia, de les grans i monumentals construccions del planeta Atlant, però mai tan grans, ja que l’illa no tenia muntanyes de tanta altura i les més altes eren volcans, alguns actius i alguns apagats, però que podien entrar de nou en erupció. Si haguessin disposat de més temps, haurien tallat les pedres de pedreres i les hagueren traslladat, com que no podien preveure la magnitud del perill d’explosió del seu planeta, ho feren d’aquesta manera. »El problema més gran al qual hagueren de fer front, fou el de l’alimentació, ja que alguns dels vegetals que portaren per trasplantar no resistiren el canvi de Ph del nou terreny, i bona part del personal, hagueren d’explorar els continents americà i africà amb més atenció per, en principi, recol.lectar sobre el terreny els productes adequats i, al mateix temps, anar trasplantant llavors dels continents a l’illa. Sortosament per a ells els plàtans, la fruita més utilitzada a Atlant, pel seu alt contingut de potassi que tant afavoria el seu cervell, es va adaptar molt bé a la Terra, i els primers segles va ser moneda de canvi amb altres països com ja t’explicaré. »En el que no tingueren tants bons resultats, va ser amb el animals traslladats d’Atlant a la Terra. Per motius que no arribaren a conèixer, totes les espècies portades a la nova pàtria moriren, excepte els guacamais, tan estimats pels atlants, i que

la petjada dels atlants | 87

en pocs segles s’escamparen per tota l’Amèrica del Sud i més tard per tot el món, on el clima els era propici, i uns petits cérvols que a Atlant eren com mascotes, o gairebé animals de companyia. »Aquell constant moviment entre continents, a part de moltes noves experiències, al principi també els portaren alguns disgustos i preocupacions, car ells, en no haver sigut agressius, no havien tingut enemics i no sabien ni desitjaven lluitar. En certs llocs, sobretot al continent americà, on feia pocs segles que els hominoides d’Àsia hi havien arribat travessant l’estret de Bering quan la desglaçada de l’última gran explosió solar. Els polinesis, pel sud, també arribaren a les costes americanes després de penosíssimes travessies en els seus petits vaixells, els primers contactes entre uns i altres foren molt difícils, ja que els atlants desconeixien la lluita i, quan els nadius del continent els atacaven, creient que els robaven els seus béns (cosa en certa manera verdadera, ja que ells no coneixien el que era robar, però realment, se’ls emportaven), pràcticament sempre eren els atlants qui perdien si no tenien temps de refugiar-se als seus vehicles aeris. Sortosament, en ser més alts i corpulents, però del tot pacíﬁcs i utilitzar vehicles voladors mai vistos pels nadius, ben aviat en lloc d’atacats, es van veure reverenciats i tinguts com a déus celestials, cosa que ells aproﬁtaren per establir una certa proximitat, encara que el grau de coneixement era tan distint, que mantenia el tracte complicat. Recorda que estem parlant d’uns vuit mil anys endarrere i, en aquells temps, la vida dels terraqüis era molt precària. »Altre gran avantatge dels atlants era que el seu alt grau de cultura i agilitat mental els permetia aprendre (o diria que

88 | narcís suriñach bach

endevinar) les llengües natives amb molta facilitat, la qual cosa

encara feia pensar més als nadius que aquells visitants eren déus que els endevinaven els pensaments. »A l’Àfrica, la cosa era encara pitjor, quant al tracte amb els habitants autòctons, però com que d’on podien treure més proﬁt era d’Amèrica d’on trasplantaren moltes plantes comestibles, procuraven en tot el possible obviar aquest continent, sobretot als primers segles. »En l’última expedició, els vells de l’assemblea, transportaren amb tot amor, la caixa de fusta de cirerer ja mil.lenària, que durant tants segles havia guardat els manaments i lleis bàsics per la seva convivència harmoniosa. Dintre la mateixa, hi havia una verdadera col.lecció de tires de làmina d’or on estaven gravades les màximes i preceptes que havien guiat la convivència i germanor de tot un planeta durant milers d’anys, escrits encara en el primer i antiquat alfabet, que ja ningú utilitzava, però que tothom coneixia i estudiava amb respecte i devoció. Amb el pas dels segles, en lloc de làmines, ja havien utilitzat una espècie de pergamins i, més tard, uns daus electrònics, dins dels quals quedaven gravades les ensenyances més modernes. »Mentrestant, les obres de colonització es varen anar ﬁnalitzant i, després de traslladar tot el que cregueren necessari, els últims atlants abandonaren el planeta, cada dia més inestable i perillós, però al que ells recordaven amb tendresa i, a desgrat de tot, es preguntaven si haurien encertat al deixar-lo. »Encara en diferents moments hi van fer viatges de melangia turística, per recordar temps gloriosos de la seva història, però al cap d’alguns centenars d’anys i, com sàviament havien suposat, Atlant va ser destruït per una forta explosió dels elements interiors i es va desintegrar.

la petjada dels atlants | 89

»Tu coneixes prou bé que entre Mart i Júpiter, orbitant el Sol, es troba el que en dieu cinturó d’asteroides; aquests asteroides, o runa galàctica, són els fragments de l’explosió d’Atlant que, en orbitar empesa per la gravitació de Júpiter i Mart, es van anar col.locant adequadament en la forma que coneixeu. Aquesta, amic meu, va ser la ﬁ del planeta més bonic i harmoniós del sistema solar.

90 | narcís suriñach bach

VI ELS ATLANTS A LA TERRA —Mentrestant, els habitants de l’illa Atlàntida procuraven guardar gelosament els seu secret de ser provinents d’un altre planeta, així com de tots els seus coneixements tecnològics, les coses s’havien normalitzat amb força rapidesa, excepte en la producció d’aliments, que sempre els eren escassos, el que va fer que els atlants com a pràctics i intel.ligents que eren, creessin el que ara en diríeu un departament de comerç exterior i comencessin a recórrer el món, país per país, amb els seus ginys voladors que tanta admiració causaven, tractant d’obtenir de cada un d’ells els vegetals adequats i necessaris per a la seva sustentació digna i raonable, i si era possible cultivar-los a la seva illa. »Malauradament l’únic producte en quantitat que tenien per oferir a canvi eren els plàtans que ells havien portat del seu planeta. Amb el que no comptaven era que aquella planta s’adaptés tan bé a la Terra, que en pocs anys, cada país, tingués la seva pròpia producció, amb la qual cosa, hagueren de buscar altra manera de tractar. Amb uns dos-cents anys, tots els països tropicals o semi tropicals tenien collita de sobres d’aquell fruit tan nou i saborós per a ells.

la petjada dels atlants | 91

»L’avantatge que tenien sobre els diferents indrets de la Terra era que ells anaven molt més avançats en tots el ordres. En arribar sempre amb els seus vehicles voladors, tots els pobles del planeta que visitaven, com t’he dit, els consideraven déus o una raça superior provinent de no sabien on, essent molt ben rebuts i ben tractats. A la Terra, planeta de tantes supersticions i creences rares, els atlants no havien de fer pas res per obligar a creure als que visitaven, sinó que eren el nadius de cada punt, els creadors de rares teories i llegendes sempre de gran complicació quant a estranyes supersticions, que els atlants trobaven molt infantils, però que en cap cas desmentien. Com que l’illa Atlàntida era deserta quan l’ocuparen, no desitjaven pas que els terraqüis la coneguessin de forma massa propera. »Com no podia ser d’altra manera, i per tractar de resoldre la situació, l’assemblea va acordar que havien de buscar una nova opció d’obtenir vegetals i minerals no disponibles a l’illa, i veient que pràcticament tota la població de la Terra vivia en primitives barraques, de diferents estils i tipus, o grutes naturals de les muntanyes, decidiren ser els constructors globals ciclopis del món sencer, cosa per a ells tan quotidiana i senzilla en disposar de tècnica i maquinària adequada. »Cal deixar clar que decidiren oferir els seus serveis a tot el món més o menys civilitzat, però sense voler involucrar-se en cap qüestió partidista o de guerra entre estats i així ho van fer. Les baralles i les guerres eren coses desagradables i totalment alienes als hàbits dels atlants. »Et vull recordar que a la Terra per aquelles dates només es coneixia, de manera encara incipient, el bronze com a possible eina de treball, i el ferro o l’acer, encara no eren dominats pels habitants del planeta, dels quals no tragueren proﬁt

92 | narcís suriñach bach

fins molts segles més tard. Per aquest motiu, era clar que els terraqüis tenien molt difícil treballar la pedra ni en quantitats mínimes. L’únic sistema conegut era pedra contra pedra, procurant que la pedra amb què picaven, fos més forta que la que rebia el cop. »En aquestes condicions, els atlants es donaren compte de l’oferta tan avantatjosa que podien fer a tots els humans. Per aquest fi, escolliren els països on les societats eren més cohesionades i oferiren als cabdills i reis fer palaus i construccions de pedra, cosa per a ells tan senzilla, i per als altres, tan desconeguda i meravellosa, a canvi d’aliments concrets o d’or i altres elements tan necessaris per a la construcció de les seves màquines i altres projectes. »Encara que fins avui, teniu dubtes de com es feren les gran construccions de pedra, et vull recordar que com t’he dit no existien les eines necessàries, i ja seria molt curiós, que en tot el món on hi ha tanta obra ciclòpia, no s’hagi trobat mai una eina adequada per a la construcció i treball de la pedra. Si n’hi haguessin tingut, alguna se’n hauria trobat. Això és lògic, si tenim en compte que eines per fer aquests treballs (ferro, acer, i altres) no es conegueren fins molts segles després, quan els atlants ja no existien i moltes de les seves obres ja estaven en estat de ruïna per efectes naturals o humans. »Et faré una lleugera descripció no exhaustiva de les obres dels atlants que senceres o en ruïnes, encara coneixeu, però que sens dubte foren moltes més en els més diversos indrets si tenim en conte que la seva obra en els diferents països, va durar des que van començar a oferir els seus serveis un cop ja establerts a l’illa Atlàntida, fins als últims mil anys en diferents etapes.

la petjada dels atlants | 93

L’Orient Mitjà i part d’Europa —Un dels primers països amb què entraren a tractar va ser el que coneixeu per Mesopotàmia, Babilònia o Caldea, on Ur era la capital on, com saps, les tradicions i llegendes antigues diuen que va nàixer Abraham, pare dels israelites i, podríem dir també, pare d’una doctrina tan complicada (si realment la va crear ell, i no va ser complicada i tergiversada com és de suposar, és clar) que en certa manera encara tots sofriu. »Sota el ceptre de Sennàquerib, Gilgamesh i Sumu-Abum de la primera dinastia amorrea, ja hi havia una certa unió i un ordre desconegut a la majoria de països o, millor dit, grans terrenys habitats, però sense cohesió. Aquell rei, i després els seus successors tals com Shubiluliuma, Nabucodonosor i altres, en ser tan poderosos, i com que els seus botins de guerra eren espectaculars, davant l’oferta, demanaren als “déus” atlants la construcció d’edificacions mai somniades. La torre de Babel, per exemple, aquella que el rei Sumu-Abum volia que arribés al Cel per plantar cara als déus, l’edificaren en un lloc on pocs segles abans els rius Eufrates i Tigris, provinents de les muntanyes més altes d’Armènia i Turquia amb el mont Ararat (on diuen que es va posar l’arca en baixar les aigües, recordes?) com a símbol, havien arrasat la incipient primera capital tota ella feta d’edificis de tàpia i similars. Recordes la llegenda del diluvi amb Noè i família, després i com quasi totes les llegendes convertida en qüestió religiosa? En aquella inundació enorme produïda pels dos rius desbordats, és en la que es van basar els antics escrits. En aquelles èpoques en què molt pocs pensaven amb claredat, on l’escriptura encara no existia, als més vius, no els costava gaire de convertir una inundació del tot natural, en

94 | narcís suriñach bach

un càstig diví, i al cap d’un parell de generacions, ja era una qüestió de fe acceptada per tothom. »Els atlants, de tota manera, i per evitar possibles problemes en un futur, suggeriren al rei desviar el riu Eufrates, i així ho feren, canviant l’antic llit del riu per un altre separat uns doscents quilòmetres de la ciutat, amb el qual va quedar un territori molt més ampli entre Eufrates i Tigris. La nova ciutat d’Ur, a part de la famosa i altíssima torre, fou rodejada d’una muralla tota de pedra, de dimensions colossals i de moltes altres ediﬁcacions i grandiosos monuments, dels quals avui encara se’n troben abundants ruïnes, i on també estaven construïts els famosos jardins penjants, altra meravella de l’antiguitat, caprici d’una de les favorites del rei, si a més es té en compte que és un terreny de tan poca pluja, on el rec depenia de l’esforç humà. Clar que en aquella època, els esclaus eren una mà d’obra molt barata i tan abundant com feia falta. »El reis babilonis, en anar coneixent els déus i com que podien pagar amb llarguesa gràcies a les seves constants rapinyes, volgueren treure més proﬁt de tanta saviesa i els demanaren que ensenyessin a alguns del seu sacerdots aquelles ciències per a ells tan extraordinàries. D’aquesta manera, fou la primera civilització que va tenir coneixements d’escriptura, encara que els atlants per evitar possibles problemes en el futur, els van ensenyar un mètode diferent al que utilitzaven ells i més antiquat, similar a l’antic alfabet atlant, i com que el sumeris no podien treballar la pedra o els metalls amb facilitat, els ensenyaren el sistema que en dieu de cunya per escriure sobre tauletes de fang, que després deixaven assecar o coïen al foc. Quant a l’astronomia, els donaren les primeres nocions del sistema solar, així com del calendari i també de matemàtiques.

la petjada dels atlants | 95

»També, i això et farà recordar la teva joventut quan estudiaves la Bíblia, quan els atlants trobaven un humà de qualitats morals i d’intel.ligència superior a la normal en la Terra, li proposaven de viatjar amb ells per poder-li mostrar els grans avenços de l’Atlàntida, també els marcians portaren persones superdotades en alguns dels seus viatges. »Varen ser molts els homes que viatjaren al lloc desconegut, però uns foren molt famosos, pel que pogueren ensenyar als seus coetanis després del viatge. Això, els que retornaren als seus països, ja que alguns preferiren restar el que els quedava de vida entre els atlants. Dels que tornaren i foren exemple, recorda un anomenat Elies, un altre Ezequiel, alguns que no es feren famosos entre els seus coetanis. També creiem que els marcians s’emportaren terraqüis en pla experimental, però desconeixem quin proﬁt en pogueren treure. Els hitites —Un poble dels més forts en el seu moment, però d’història no molt llarga, varen ser els que coneixeu com a hitites —afegí. »Aquest poble, encara que ancorat en ple continent asiàtic en el que avui en dieu Anatòlia, a l’actual Turquia, eren els residus d’una tribu centreeuropea, que uns quatre mil anys endarrere, varen haver d’emigrar després d’una total derrota amb una tribu veïna. Amb poques dècades, i després d’una emigració constant, varen arribar a aquella zona muntanyosa i deserta que consideraren de fàcil fortiﬁcació, i com que varen tenir notícia que a Babilònia i Egipte es trobaven uns desconeguts, deien que d’un altre planeta, amb unes tècniques molt superiors a les conegudes, que feien grans construccions amb pedra, varen sol. licitar els serveis dels atlants que varen construir la monumental

96 | narcís suriñach bach

ciutat de Hattusha, la més impressionant fortalesa totalment inexpugnable, donada la seva estructura i situació. »També dels atlants varen copiar l’escriptura cuneïforme, com havien fet el sumeris, i un cert tipus de jeroglífics, similars però no iguals als egipcis. »Tu coneixes que, mentre van durar units, ningú els va guanyar amb les armes, i que fins Ramsès el Gran, va haver de capitular i firmar una pau negociada en la batalla de Kadesh. Malauradament, com tants altres pobles del vostre dissortat planeta, una guerra civil entre famílies va destruir la ciutat i la civilització dels hitites. La mar Egea i Grècia —D’aquesta manera, es va escampar la fama dels constructors i molts altres pobles van conèixer la habilitat dels déus i així l’antiquíssima civilització de Creta els va fer construir el seu famós laberint, on la llegenda diu que per poder recloure el minotaure (encara que deus conèixer que els grecs, tan aficionats a les llegendes d’origen celestial, atribuïren la construcció al déu Dèdal, pare d’Ícar) i, segons creien, aquell home amb cap de bou, insaciable en la seva fam de menjar humans i invencible, deien, fins que l’heroi Teseu el va eliminar. És curiós que escriptors i poetes, que són els que més han fet amb les seves idees i llegendes per a dignificar i embellir la vostra existència, hagin estat tan maltractats o pagats amb tanta gasiveria. »També alguns petits regnes de la propera Grècia encarregaren als atlants gran quantitat d’altres grandiosos monuments, que després s’han atribuït a artistes famosos, però que ningú coneix de segur que foren d’origen atlant.

la petjada dels atlants | 97

»Com més tard veuràs, l’escriptura i totes les arts i ciències que ha fet als grecs exemple de la humanitat, van ser una contribució dels atlants. »Un fet imprevist que va succeir va ser que els atlants es van enamorar de les petites i tan nombroses illes de la mar Egea, i molts maldaven per poder-hi tornar, si hagués estat possible viure en aquell lloc de manera definitiva. Per desgràcia, ells coneixien la gran quantitat de problemes que els separaven dels terraqüis i finalitzades les construccions abandonaren la zona amb gran sentiment. »A Jerusalem, la gran explanada pètria on Salomó construí el seu famós temple va ser obra dels atlants, que fins hi deixaren les pedres ja treballades per l’erecció del temple, que era una cosa menor comparada amb la monumental explanada. »La inexpugnable Troia de Príam, Paris i Hèctor fou una de les altres construccions dels atlants. Era una obra tan colossal, una muralla tan ben feta, que ni tota coalició del pobles grecs la va poder destruir. Sols l’engany de l’intel.ligent Ulisses i el seu cavall de fusta (si hem de fer cas a la formosa llegenda d’Homer descrita a la Ilíada) aconseguí traspassar-la. Han passat prop de quatre mil.lennis i encara no coneixeu la vertadera dimensió d’aquella obra, a desgrat de les excavacions que hi heu anat fent. »També a Efes, i altres molts llocs de l’actual Turquia, es van fer construccions i temples molt elaborats. L’antic Hindustan —Uns dels primers en aprofitar el poder tècnic dels atlants foren els reis del sud de la península de l’Hindustan, de gran puixança en aquells temps i ara ja gairebé oblidats i desconeguts, els quals pagaren llargament als constructors per erigir

98 | narcís suriñach bach

unes ciutats totes de pedra, amb temples meravellosos, al sudest del continent, ja prop del mar. »Malauradament els grans terratrèmols de quasi quatre millennis endarrere, dels quals haurem de tornar a parlar, ho delmaren tot en desprendre’s part del continent i ensorrar-se al fons del mar, encara que a no gran profunditat. És molt possible que una mica més endavant, amb el mitjans adequats, aquelles grans construccions submergides siguin explorades i els terraqüis, àvids sempre de riquesa, pugueu recuperar els grans tresors d’or, perles i pedreria, que tant estimaven aquells imperis, i que tenien en abundància a causa de la seva rapinya triomfant. »La península de l’Hindustan té molts altres temples i palaus construïts pels atlants. Per exemple, a la vall de l’Indus, on és ara Pakistan, hi construïren la gran ciutat de Mohenjo-daro, les ruïnes de la qual són encara objecte d’admiració i estudi. Seria prolix enumerar-los tots. Sols has de veure l’abundant informació que es troba al respecte. »També la gran ciutat de Vijayanagara i tantes altres ciutats monumentals índies foren obra dels mestres atlants. Cambodja —Per la mateixa època, els atlants van construir a l’Indoxina, en l’actual Cambodja, el gran i magníﬁc complex arquitectònic anomenat Angkor Vat, el temple del qual (i tota la ciutat) és una de les grans joies de l’Antiguitat, encara que aquest no va ser el seu nom original ni emplaçament inicial. Aquesta obra meravellosa fou construïda a petició d’un poderós jove rei, en el lloc que ell havia conegut la seva enamorada. Aquest rei s’havia encimbellat, després d’una cruenta

la petjada dels atlants | 99

guerra contra una ètnia que havia tingut presoner el seu poble durant segles. Aquest heroi, adorat pels seus, als que havia lliurat d’una llarga esclavitud quan encara ell era esclau, havia estimat una noia d’una bellesa i bondat fora del normal, la qual va ser assassinada pel dèspota rei esclavitzador que la volia i que mai va ser voluntàriament correspost per tan gentil donzella. Ella en secret estimava l’esclau, més tard rei. L’heroi no la va oblidar mai i, en record d’aquell amor tan tendre però fallit, va demanar als atlants la construcció de l’extraordinari monument, sens dubte la més esplendorosa construcció d’aquella època en tota Àsia. »Una cosa que haureu observat els terraqüis, és que en cada distint país en que construïen, els atlants feien les figures i fesomies semblants als habitants del lloc. D’aquesta manera, les figures d’Angkor Vat tenen els trets facials dels antics cambodjans, a Egipte les faccions dels egipcis, a l’Amèrica Central i a l’Amèrica del Sud com els mexiques, olmeques, maies o tiahuanacos. »Havia passat poc més de mig mil.lenni de la gran construcció d’Angkor Vat, uns moviments geològics van fer que la zona esdevingués molt més humida i aquell pes de pedra tan enorme sobre un terreny poc consistent, gràcies a la molt alta humitat subterrània, va anar ensorrant el sol on estava edificat. A la fi és va desfer tot, quedant amb el temps amagat per la vegetació i la brossa. No va ser fins fa uns cinc-cents anys, que el victoriós i puixant rei dels khmers de nom Suryavarman II, coneixent la història i creient-se (o volent-se creure) descendent llunyà d’aquell heroi, va ordenar traslladar les restes des del fondal perdut, fins al cim d’un espai més planer de pedra, peça a peça fou reconstruïda aquella obra única, tal

100 | narcís suriñach bach

com la coneixeu. El nom d’Angkor Vat el va posar el rei khmer, en record del que creia el seu avantpassat, fundador de la dinastia. »També Cambodja reuneix moltes més obres dels atlants, però jo t’he volgut citar aquesta en especial pel que té de poètica i romàntica, tema que conec que t’agrada donat el teu temperament melancòlic. Egipte —En el més antic Egipte, com en tot el món conegut de l’època, i sobretot copiant la primitiva Mesopotàmia, totes les edificacions importants eren de tàpia (recorda allò tan típic dels esclaus jueus fent rajols de palla i fang?), quan no de troncs i sostre de palla. Incloses les primeres i rudimentàries piràmides o mastabas de Sakkara (la més significativa, la del faraó Djoser) escalonades, que van ser fetes de pedra, mostren la falta de mitjans per treballar el dur granit, i es nota que van ser tallades a cops de pedra. O sigui, pedra contra pedra. Per aquest motiu, la configuració de cada tros és tan rudimentari, es veu com les havien de falcar amb petits fragments del mateix material i s’han conservat menys que les posteriors obres dels atlants. Les tres piràmides de Gizeh, al costat de les escalonades, mostren la gran diferència d’un i altre tipus d’obra. »Encara que els atlants van ser a Egipte on van treballar durant més segles, segons si al faraó del moment li agradaven o no, la gran època, però, de les més importants obres i monuments va ser l’Egipte del faraó Amenhotep IV o Akhenaton (també dit Amenofis), però també abans i durant el reialme d’Amenofis III, quan els atlants actuaren i feren la grandiosa transformació de tot l’Egipte.

la petjada dels atlants | 101

»Aquest rei, Akhenaton, el més savi dels reis egipcis, ajudat per la formosíssima i intel.ligent Nefertiti, la seva esposa principal, en fer contacte amb els atlants, als que els seus avantpassat i pares ja havien fet construir moltes obres monumentals, no sols va fer donar forma a alguns dels ediﬁcis més importants com Abu Simbel (que després es va fer seu Ramsès II) Karnak i altres indrets, i especialment la ciutat de Tell-el-Amarna; sinó que va voler conèixer la veritat del que eren els atlants i per què tenien uns mitjans tan avançats, en comparació de la resta del món conegut. Ben assessorat pels forasters, en conèixer la història que ells li varen explicar amagant el seu origen interplanetari, solament parlant-li que eren originaris de la misteriosa i desconeguda illa Atlàntida, però amb tota sinceritat sobre aspectes com societat, religió, astronomia i matemàtiques com havien fet a Babilònia, li feren veure molt clar el gran endarreriment que portava per al país tanta superstició. Quan els va demanar que donessin ensenyança als seus escribes, els atlants, per no crear problemes amb els veïns babilonis, als que havien ensenyat l’escrit de cunya, van pensar que el millor era ensenyar-los el més antic sistema dels atlants, o sigui de jeroglíﬁcs, però adaptant la morfologia i visió vital egípcia, tan amant de tot tipus d’ocells i altres animals, i aquest va ser durant millennis el sistema emprat pels egipcis. »Per les ensenyances rebudes dels atlants, Akhenaton, home més que intel.ligent, va donar-se compte del problema que eren tanta quantitat de déus i sacerdots, que enterbolien la ments dels humils i ignorants egipcis, al temps que els xuclaven els pocs recursos d’una terra tan magra i eixorca, va renunciar a tota la parafernàlia antiga i va instituir com a únic déu el culte al Sol, ja que els atlants li explicaren que per mitjà dels seus raigs

102 | narcís suriñach bach

era qui creava la vida a la Terra, i al que donà el nom d’Athon. Els atlants li havien fet veure clar que era qui regia els destins de tots els planetes del sistema. Cap més déu. Únicament el Sol, que per mitjà de la fotosíntesis era qui creava la regeneració i reproducció dels vegetals i donava energia a tots els éssers vius, coses que els atlants ja coneixien de molts segles enrere. Com que per aconseguir això, va haver de destruir una organització mil.lenària que era la casta dels sacerdots, levites i escribes, que amb l’excusa de dedicar-se al culte dels diferents i multitudinaris déus, s’havien fet amos i senyors de béns i gent, i com que aquest tan dràstic canvi, succeïa en una època de penúria econòmica per les darreres collites molt minses a causa de les curtes baixades del Nil, que inundava molt menys terreny de cultiu, aquests li’n van donar la culpa a ell, al seu nou déu i a la seva modificació de lleis i religió, i va ser difamat i perseguit pels sacerdots i demés perjudicats amb la reforma, fins a ser derrocat, i així els sacerdots i altres mandataris intermedis pogueren recuperar els seus privilegis i prebendes. Al món en això, com veus, passen el anys i passen els segles, però no canvieu pas massa. Jo, que sempre he estat un enamorat d’Egipte i que l’he visitat infinitat de vegades en tornar del golf Pèrsic, li vaig dir que en les poques representacions que quedaven en tot l’Egipte d’Akhenaton, havia observat la diferència de morfologia sobretot de la forma del cap i faccions d’aquell faraó respecte als altres, i la seva resposta em va satisfer del tot. —Sí, hi havia una llegenda de l’època, sembla que propagada pels grecs de Ptolemeu en conquerir Egipte, que explicava que realment Akhenaton no era fill d’Amenhotep III. La princesa egípcia Tiy, que sí que era la seva mare, es va enamorar d’un

la petjada dels atlants | 103

dels atlants que visitaren el regne a oferir els seus serveis i que d’aquest atlant va concebre el futur faraó. Després, la princesa amb els anys va arribar a ser la principal esposa d’Amenhotep III, suposat pare d’Akhenaton, i els atlants van copiar l’aspecte i fesomia del rei que tenien davant. En moltes de les pedres no esborrades o destruïdes pels seus adversaris, on es pot veure encara més o menys bé aquell rei, s’observa fàcilment la molt diferent protuberància del cap d’Akhenaton, tan pròpia del cap dels atlants, el que fa pensar que, més que una llegenda, era una realitat. També en els baix relleus i escultures que queden (certament ben poques), l’alçada d’Akhenaton sembla superior a la de la mitjana dels egipcis. Altrament, d’aquella època s’han trobat més esquelets amb aquell tipus de cap, i amb mides molt superiors a les que corresponen a egipcis normals de l’època. »Respecte a aquest detall, de mòmies antigues, de superior estatura a la normal i de cap prominent, se n’han trobat a tots els països on se suposa que hi intervingueren els atlants, especialment a l’Amèrica Central del Yucatán mexicà i guatemalenc, o pertot on regnaren els maies, clients segurs dels atlants i també a les altes serralades dels Andes, on els atlants feren grans construccions de pedra, com ja t’explicaré. Com que ells cremaven els seus difunts, per aquest motiu es troben tan poques mòmies seves, ja que únicament enterraven els seus cadàvers quan eren lluny de la nació, amb l’esperança de poder recuperar aquells difunts algun dia i portar-los a la seva pàtria. »Mentrestant, durant el comandament d’Akhenaton, els atlants, construïren el gran complex palau i ciutat nominada nova capital de tot l’imperi Egipci, Tell-el-Amarna, que per poc temps va ser la més gran meravella però que, en caure Akhenaton, els sacerdots manaren destruir, retornant la capitalitat a Tebes i

104 | narcís suriñach bach

sobre tota la ciutat de Karnak, on hi havia la major proporció de temples dels diversos antics déus, el més important, Amon. Encara avui, Tell-el-Amarna és una enorme extensió de pedres destrossades, o quasi, per l’ira d’aquells que no volgueren perdre els seus privilegis. Allí, després de tants segles, a les runes d’un taller d’escultor de l’època, és on diuen que es va trobar la bellíssima imatge de Nefertiti, sols fa uns anys. »Altra troballa important, que conﬁrmaria l’obra dels atlants, és la pedra rellotge, idèntica en dimensions i forma a la pedra rellotge del Machu-Picchu a la llunyana Amèrica del Sud. Malauradament aquesta pedra, la d’Egipte, va ser robada durant la vostra Segona Guerra Mundial i la humanitat mai més ha sabut d’ella. Si no la van destruir, cosa improbable, algú deu gaudir-ne d’amagat, cosa tan emprada pels que han pogut sufragar aquests tan egoistes capricis. »També bona part de tombes subterrànies de faraons, allà a la Vall dels Reis, foradades amb tanta cura, precisió, angles i línies tan perfectes a la roca en previsió de futurs enterraments, va ser obra dels atlants, encara que algunes van ser ocupades molts anys més tard, quan els constructors ja no hi eren. »També les dones atlantes, com havien fet amb els maies i altres, ensenyaren els colors i a pintar als egipcis, per adornar tan esplèndidament tombes i temples, els quals n’arribaren a ser mestres. »Una cosa curiosa de les pintures apreses dels atlants, va ser que els sacerdots amb l’intent de fer desaparèixer tot record dels forasters constructors, varen fer pintar gran quantitat de murs, on es veia com els esclaus egipcis arrossegaven les pedres, com si realment les construccions fossin obra dels humans esclaus i no dels forasters.

la petjada dels atlants | 105

»Les piràmides ja ben fetes (les de Gizeh), en canvi, qui les va construir varen ser els egipcis i els seus esclaus, encara que la majoria de blocs de pedra varen ser tallats amb tota precisió i càlcul, i transportades pels atlants. Les plaques de marbre blanc que les cobrien, tan fines i de tan difícil tall i on deien que si emmirallava el Sol, foren tallades a les llunyanes pedreres de marbre, i transportades i col.locades pels atlants. »Referent a les tres piràmides de Gizeh, vull explicar-te que a la que diuen de Kheops, es creu que mai hi va haver ningú enterrat, ja que el faraó va demanar que portessin el seu cos al país dels atlants, perquè ell tenia la convicció que d’allà li seria més senzill viatjar a l’infinit. Això és sols una llegenda, però... »També, la majoria d’aquells monumentals obeliscs (molts d’ells furtats pels occidentals i reubicats en diferents ciutats), foren tallats a les pedreres del sud i transportats pels atlants cap a les grans ciutats del nord. Encara que alguns historiadors de la vostra època han intentat raonar-ho, és claríssim que els egipcis no tenien possibilitats de transportar pedres tan enormes, de tants metres de llargada i de tantes tones amb les seves petites i fràgils barquetes pel riu Nil, encara que fos a favor del corrent. »Només per finalitzar i sobre l’obra dels atlants a Egipte, deixa’m explicar-te que Akhenaton havia demanat que a tot arreu on hi esculpien el deu Athon, o sigui el Sol, sota la seva figura i entre els raigs de l’astre, en mida molt més petita, hi esculpissin un dels ginys voladors més típics dels extraterrestres, o sigui un disc volador amb la seva doble cúpula característica. Doncs bé, l’odi dels sacerdots vers els forasters, als que culpaven dels canvis fets pel faraó —amb raó, si ho mirem des del seu punt de vista, ja que varen ser els atlants els que li explicaren la veritat al faraó—, era tan fort, que en marxar els

106 | narcís suriñach bach

atlants d’Egipte i després de caigut el faraó, ells mobilitzaren una gran quantitat de gent a tot el reialme perquè, proveïts de masses de la pedra més dura (única eina de què disposaven), resseguissin totes les obres i monuments, les deixessin sense rastre dels vehicles dels atlants i no en quedés memòria. Ara, si es busqués molt bé, potser se’n podria trobar algun mig desfigurat, però amb molta cura i dificultat per als buscadors. »Gairebé al final del regnat de Tutankamon suposat, però gens segur, fill d’Akhenaton, home sense experiència i que va morir molt jove, ja pocs rastres quedaven sencers d’aquella esplendorosa etapa. Amèrica Central —Com t’he dit —va prosseguir—, a Amèrica els maies, raça molt intel.ligent per aquella època si comparem amb moltes d’altres, de la qual se suposava que molts segles abans havien arribat a l’Amèrica Central procedents de les illes Marqueses, a uns sis mil o més quilòmetres del llunyà Pacífic, foren grans clients dels atlants i els van manar construir diferents ciutats amb grans monuments, que vosaltres en dieu piràmides, però que no ho són, que tenien uns objectius eminentment científics, religiosos i alguns també funeraris. Però no es conformaren amb això, sinó que guanyant-se les simpaties dels atlants que els veien de tan bona fe, aprengueren molts càlculs matemàtics, astronòmics i una cosa que els fou molt útil; el calendari terrestre, tan fidel al moviment solar que únicament els atlants coneixien a la Terra, i que els maies se’n varen beneficiar per calcular els períodes de collites i moviments anuals de la Natura. Aquí com a tot arreu, procuraren treballar sobre les formes i fesomies dels maies.

la petjada dels atlants | 107

»Encara que canviaren de nom diverses vegades, en els seus quasi tres mil anys d’existència com a nació, els maies foren sens dubte la civilització més avançada de l’època al continent americà i bona part dels seus coneixements els deuen als atlants, que sense explicar la seva procedència els instruïren amb llarguesa. »Per la seva singularitat en aquella tan remota època, els atlants cobraren la major part dels treballs fets als maies amb cacau, que ells no havien conegut fins al moment, i també amb blat de moro, dos productes als que s’acostumaren amb molta addicció. Podríem dir que el cacau va ser el primer vici dels atlants adquirit a la seva nova pàtria, però que tots celebraven amb delit. »També en part, cobraren amb pedres d’obsidiana i jade, a les que s’aficionaren les dones de l’Atlàntida, cada vegada més femenines i cerimonioses, tendència que encantava als homes atlants. Clar que això tenia una explicació; foren les dones atlantes les que, amb les seves fines mans, adornaren les més grans de les escultures i immenses muralles de la majoria de les edificacions ciclòpies, manejant els aparells adequats per esculpir tan formoses formes i fent servir els colors més adequats a cada cas. En l’aspecte de la pintura, tant egipcis com maies foren alumnes aplicats dels seus mestres. »Per la mateixa època, els mexiques, olmeques i tolteques de la planura del que ara en dieu Mèxic, antecessors dels asteques, i segurament per mimetisme amb els seus veïns, demanaren als atlants construir molts grans monuments ciclopis, tals com les piràmides de Teotihuacán, molt formoses, i que eren tombes dels seus reis. Cap al sud a llindar els maies, molts altres monuments de no tan alt grau d’importància. També el

108 | narcís suriñach bach

llac de Teotihuacán fou reformat i adequat pels atlants en proﬁt dels mexiques, que hi instal.laren la capital del seu regne i que era quasi inexpugnable amb les armes de l’època. Recorda que estem parlant d’entre quatre i cinc mil anys endarrere. »Els olmeques, de cultura molt més endarrerida, no feren grans construccions, però tingueren el caprici que els atlants esculpissin les testes de tots els cabdills coneguts de la dinastia amb mides molt exagerades algunes de més de vuitanta tones de pes. »Més amunt de l’actual Mèxic, els atlants recorregueren les grans planures, però els nadius d’aquells terrenys eren molt més endarrerits culturalment i, encara que moltes de les seves terres eren riques en or, no s’hi feren grans obres, ja que els nadius tenien poc interès en recol.lectar l’or, que sols usaven en petits ornaments, i tampoc estaven interessat en canviar el tipus de vida seminòmada i variada. Amèrica del Sud —També a l’Amèrica del Sud a l’altiplà, uns quatre mil i escaig d’anys endarrere, els atlants feren les grans construccions, la majoria de defensa, com per exemple la grandiosa ciutat de Puma Puncu i la de Tiahuanaco (quan aquesta cultura estava en el seu moment més puixant), volien fer por als seus enemics de sempre, els de Chavín (dels quals coneixeu tan poc), que varen ser els seus grans rivals. Es construïren grans ciutats i fortiﬁcacions de les quals encara en queden moltes ruïnes, més que per real necessitat, per tractar de fer por als seus contraris. Encara que els atlants ho volien raonar fent veure l’absurditat d’aquelles obres, els nadius no ho volien entendre i es van fer moltes grans obres inútils.

la petjada dels atlants | 109

»La idea de les línies del pla de Nazca foren pensades i construïdes pels tiahuanacos ajudats pels atlants (que ho consideraven un treball infantil), per atemorir els de Chavín fent-los creure que el déus eren els seus amics i protectors, i que aquells eren els seus espais d’aterratge i reunió. Evidentment, els atlants no necessitaven aquelles pistes, però cara a l’enemic, allò feia importants als nadius. També aquells innocents però monumentals dibuixos de macacs, ocells i altres animals estranys desenvolupats entre les pedres i la sorra, foren una feina llarga i soferta que no els va servir de gran cosa sinó per fer-los contents mentre les feien, creient que atemorien els seus rivals. Aquí podríem dir que els atlants, a petició dels tiahuanacos, van ser els primers de provar de fer una guerra psicològica, en la que ells no creien i que desaconsellaven, però per a la qual eren molt ben pagats. Molts segles després, la cultura dels Nazca, residu dels tiahuanacos, aprofitaren part d’aquells treballs per, de manera molt intel.ligent, reconduir l’escassa aigua de la zona per a la seva subsistència. Una molt elaborada xarxa de pous i conduccions subterrànies aconseguí fer més o menys rendible un terreny tan esquerp. »D’aquesta manera, i sempre pel temor a l’enemic, els tiahuanacos demanaren als atlants la construcció de noves ciutats i fortificacions, que cada vegada abraçaven més extensió i llunyania en direcció al nord, on anaven conquerint terreny. »Ells tenien or abundant i podien pagar sense problema. L’última, de tan curta durada en el temps, i una de les més importants, va ser la ciutat del que avui en dieu Cuzco, realment imponent per les seves grans muralles i monumentals edificis. Més tard, quan la civilització dels tiahuanacos ja quasi era sols un record en la llunyania, i ja poc abans de l’arribada

110 | narcís suriñach bach

dels conqueridors espanyols, la nova ètnia regnant, els inques, vinguts del nord, durant el mandat del cabdill Viracocha, aprofitaren aquesta monumental i ciclòpia obra per a establir-hi la seva capital. Malauradament, i com tu ja coneixes, quan la ciutat va ser rendida i entregada als conqueridors pel cabdill Atahualpa els civilitzadors i evangelitzadors espanyols la destruïren quasi per complert, i sols aprofitaren algunes d’aquelles pedres monumentals per edificar part de les esglésies de la nova religió que imposaren als nadius vençuts. »També els atlants, a petició dels nadius de Tiahuanaco, eixamplaren i engrandiren quatre petits llacs, formant el gran llac Titicaca alimentat per dos petits rius que, fins encara ara, recullen l’aigua dels alts pics del Andes, i que va donar tanta estabilitat econòmica a la regió. Fins avui, els aimares descendents d’aquelles ètnies, creuen que en les profunditats del llac, hi ha les ruïnes d’una gran ciutat on s’allotjaren els atlants (considerats déus pels aimares) durant la construcció, i que entre aquelles muralles submergides s’hi troben algunes de les seves naus que, per motius desconeguts, no tingueren temps de sortir quan la inundació del gran llac. Els avantpassats més propers asseguraven haver vist sortir uns aparells del llac i perdre’s en l’infinit del firmament. Clar que això és llegenda, però, qui ho sap? Potser algun dia s’investigui. »Per últim, vull dir-te que el formós Machu-Picchu, redescobert fa tants pocs anys i fet famós per l’americà Hiram Bingham, (el qual realment no en va ser el descobridor, sinó que va ser indicat per un indi quítxua), buscador de tresors, el van edificar els inques, però amb l’estoc de pedres ja tallades que van deixar els atlants en marxar precipitadament com t’explicaré, aquestes pedres romangueren abandonades durant segles

la petjada dels atlants | 111

a la mateixa pedrera dalt del cim. La certesa que foren tallades pels atlants, la dóna que la monumental pedra tan formosa i singular que actuava de rellotge de sol enmig de la ciutat, és una còpia exacta de la que hi havia a Egipte. Les illes oblidades —Una anècdota que et vull explicar —va continuar— com a curiositat és que quan ja finalitzaven les grans construccions a Tiahuanaco, hi va haver una gran baralla entre dos fills de l’últim cabdill que acabava de morir, i quan veieren que la cosa podia acabar en una guerra fratricida, el que tenia menys possibilitats va tenir la intel.ligència de negociar i va decidir que després de rebre una gran fortuna com a indemnització, per la seva renúncia, ell, la seva família i els seus partidaris, emigrarien a unes illes al sud del Pacífic, que coneixien de molts centenars d’anys endarrere quan els seus avantpassats vingueren de les, encara més llunyanes, illes de la Melanèsia. »Així amb prou or i moltes maragdes en mà, aquell cabdill va encarregar als atlants la construcció dins l’illa d’una petita ciutat en la qual, i davant del palau, en una avinguda senyorial, hi plantessin totes les estàtues dels seus avantpassats, molt nombrosos, i que ell considerava que haurien d’haver sigut reis. »Com que l’illa no disposava de pedra en quantitat, els atlants construïren les estàtues al continent, i les portaren amb les seves naus voladores fins a l’illa, on les començaren a plantar. »Mentre durava la construcció i transport, el rei que havia sortit guanyador entre el dos germans, va tenir una escaramussa amb els Chavín i va morir, el germà vençut va ser proclamat rei i va oblidar aquella quimera de poblar una illa que no reunia pas les condicions mínimes per a la vida d’una comunitat.

112 | narcís suriñach bach

»Més endavant, durant un dels nombrosos terratrèmols que assolen cíclicament el Pacífic, moltes d’aquelles estàtues monumentals, un xic escardalenques (però exactes a la que hi ha al centre del portal del temple de Kalasasaya, l’anomenat monòlit Ponce), varen caure, unes mig dretes i altres tombades, i encara ara romanen allà mig oblidades. Els pocs indis que hi havien anat al començar l’obra van portar una vida miserable, fins que es van extingir en no disposar dels aliments necessaris i prou variats. De l’única cosa que disposaven en quantitat i sense dificultat de captura eren les llagostes marines molt abundants, però poca cosa més. »Així es va acabar la frustrada colonització de l’illa avui dita Rapa Nui. El singular cas de les Bermudes —Un dels últims grans treballs dels atlants, i a la vegada dels més misteriosos, és el que efectuaren en el lloc que actualment es troben el que en dieu les illes Bermudes o la Bermuda. Prop de quatre mil anys endarrere, no eren petites illes com ara, sinó que era una sola i força gran, mol superior a les illes de Cuba i L’Espanyola que tu coneixes tan bé. »Com que els extraterrestres ja s’havien adaptat relativament a la Terra, i com que el constant treball a tants països els havia donat un molt alt benestar, decidiren que la seva gent es mereixia poder gaudir d’un cert descans, i com que ells històricament en un planeta i altre sempre havien viscut en climes més aviat de relativa frescor, van prestar els seus serveis com a constructors als caribenys, a canvi de poder disposar d’una part del futur complex per al seu gaudiment personal. Ells coneixien que els habitants del Carib, en ser d’una economia molt limi-

la petjada dels atlants | 113

tada no disposaven pas de massa recursos i, d’aquesta manera tothom tindria el seu benefici. »Un cop tractat, a petició del cabdill de la tribu dels taïnos, que també dominava el que els conqueridor espanyols anomenaren L’Espanyola (Quisqueya, Kiskeya en taí) i també Puerto Rico (Borinquen en idioma dels indis caribs que la conqueriren), varen construir diferents palaus encara que no molt grans a l’illa. Com que no disposaven de massa abundància de pedra, l’extragueren del subsòl, amb el que crearen unes grans cavitats, que aprofitaren per condicionar-les com a vivendes subterrànies, que d’acord amb els taïnos, ocuparen els atlants de manera contínua, on tenien estacionats els ginys voladors i les seves valuoses eines. »Per cert, una cosa que no t’he explicat és que per evitar la possible destrucció dels seus aparells, en estar exposats a la curiositat dels nadius dels diferents països que visitaven, els atlants crearen un sistema de protecció, que amb els coneixements actuals en podríem dir elèctrica, ja que si s’atansaven massa, sortien unes espurnes no molt violentes, però molt molestes que els feien desistir, i que encara els feia creure més en el poder sobrehumà dels atlants. Arribaren a ser tan populars i se sentien tan bé en aquell clima tan acollidor, que hi portaren molts dels seus aparells més sofisticats cara a la investigació. »Aquí, i com a anècdota, vull explicar-te un fet que, encara que el seu origen és tan antic, fins ara roman entre el fet mitològic i la investigació. »Un grup d’investigadors atlants que tan bé se sentien a l’illa, mentre perforaven de manera grandiosa, es donaren compte que en aquell subsòl tan ignot es produïen unes radiacions cada vegada més fortes com més profundes eren, que

114 | narcís suriñach bach

tenien un fort sentit d’atracció sobre tots els materials d’origen fèrric, que cada vegada els feia més difícil el seu treball. En ser precisament tota la pedra barrejada amb gran percentatge de mineral fèrric, es donaren compte que en eliminar tan gran quantitat d’aquella pedra, deixaven al descobert cada vegada de manera més potent aquella radiació, o millor dit atracció, que cada vegada, per més potent era més perillosa. En ser la pedra tan ferruginosa, havia evitat que l’atracció magnètica del fons pogués sortir. »Quan varen arribar a una certa profunditat, la potència d’atracció era tal que els atlants decidiren deixar en suspens el projecte, ja que els aparells utilitzats, quedaven inutilitzats, i com enganxats al fons de l’obra. »Com que un cop parada la feina, encara que de forma estranya, la força d’atracció continuava pujant, i en veure que molts dels aparells fora del gran forat, també rebien les conseqüències d’aquella potent radiació, els atlants decidiren que l’obra s’havia de parar deﬁnitivament i que no hi hauria altra remei que fer una gran volta submarina aïllant, en aquest cas de ferro, perquè les ones magnètiques no passessin cap a l’exterior. »Fou una tasca pesant i llarga haver de preparar allà a l’Atlàntida, per transportar al Carib, milers de grans planxes de ferro prou gruixut amb un determinat grau de curvatura perquè, un cop tots ajuntats, formessin una balma de varis quilòmetres quadrats fortament enganxada les parets de pedra, per anul.lar d’aquesta manera aquell problema, que s’havia creat de manera tan involuntària com perillosa. Per portar a terme aquella tasca tan complexa, els atlants, van construir unes naus especials que eren únicament la bola gravitatòria, la cabina del pilot, i uns

la petjada dels atlants | 115

grans suports per subjectar les grans planxes imantades i amb un determinat grau de corba. »Una cosa no prevista pels constructors va ser que les cases i palaus construïts amb les pedres extretes de la gran balma (no així de les altres pedres), produïen forts maldecaps als taïnos, amb la qual cosa van haver d’enderrocar i llençar al mar la majoria d’aquelles roques. Aquell fort magnetisme natural mostrava ser perjudicial per a la salut de les persones, i no sols això, sinó que els nadius començaren a agafar mania als “déus” pensant que els volien mal. »Un cop ﬁnalitzada l’obra tan costosa com imprevista, i veient la quantitat de problemes que els havia portat tant treball inútil, els atlants s’acomiadaren del taïnos, sols de manera molt esporàdica, ja que visitaven el Carib a desgrat que tant els agradava aquell plaent clima. »Com que crec que tu coneixes que l’Atlàntida ha tingut gran ressò al llarg de la història, et vull recordar que precisament al triangle de les Bermudes, i gràcies a l’ensorrament tel. lúric del qual ja parlarem, hi ha hagut persones que han cregut que en aquest lloc hi havia estat l’Atlàntida, si ho penses bé, encara que no és cert, com que els atlants hi van treballar tant, té una certa explicació aquesta confusió. »També hi va haver la confusió que enmig de la Mediterrània, s’hi trobava l’emplaçament d’una illa tan llegendària, i també té la seva explicació, si tenim en compte el treball dels atlant en aquell indret. Més tard, t’ho explicaré. Tartessos —Tu deus conèixer —va continuar— que al sud de la península anomenada Iberia pels romans, molts anys abans hi

116 | narcís suriñach bach

va haver un regne amb una cultura superior i molt avançada al seu temps, quant a innovació, fabricació i també navegació. Aquests eren els tartessis. Començaré per recordar-te el seu origen. »En el que segles més tard va ser Israel, a l’Orient Mitjà, segons diuen fundat per Abraham, hi habitaven les tribus dels anomenats fenicis, grans orfebres de tot tipus de metalls coneguts, sobretot or, plata i bronze, també grans comerciants i descobridors de molts tints de colors brillants, molt apreciats com el color porpra, els secret dels quals guardaven escrupolosament. També grans navegants si tenim en compte la precarietat de les seves naus. Era un poble culte i industriós, però de no molt poder polític i guerrer, ja que el nombre d’habitants no era nombrós. »Per desgràcia, sembla que en aquest món vostre mai la joia pot ser absoluta, ja que si és veritat que els fenicis eren il.lustrats i enginyosos, també van ser els que van crear les primeres tauletes de fang (més tard superats pels israelites) que donaven una garantia de pagament d’una ciutat a l’altra, i va ser aquest sistema el que més endavant va portar a la creació del diner i va empènyer encara més el món a l’ambició i l’enveja. Mentre el diner no existia, el dia a dia de les persones era suﬁcient, ja que el màxim que podien emmagatzemar, eren productes que no es fessin malbé. Quan van poder atresorar i arraconar monedes, el problema que encara teniu, i pel que sembla cada dia va a pitjor, es va anar generalitzant. »Aquí només faré un curt incís per a fer-te veure que casualitat o no, bona part dels problemes de tot tipus que suporteu a tot el món, religiosos i morals, us venen donats per les primitives civilitzacions de l’Orient Mitjà, concretament per les que heu

la petjada dels atlants | 117

anomenat races semítiques: les més intel.ligents, però pel que sembla, les més ambicioses (Cam i Jafet dels que diuen veniu els europeus, devien ser unes ingènues comparses, si mirem qui domina realment el món). Pensa-ho una mica. »Tornant al tema. En un moment determinat, gràcies a la puixança de Babilònia, que cobejava aquell esplendor dels seus veïns, al temps que era una sortida a la Mediterrània tan esplèndida, els fenicis foren envaïts i derrotats pels babilonis, els que quedaren varen haver d’emigrar, ja que en altre cas haurien estat convertits en esclaus del vencedors, cosa molt comuna a l’època. »Amb els seus petits vaixells, les restes d’aquella raça i civilització que no es volgueren adaptar com a vassalls dels vencedors, anaren vorejant la costa africana, fent petits enclavaments precaris, però en arribar a un lloc no tan desert com els que havien seguit, que consideraren adient per als seus fins, i al que denominaren Cartago (en l’indret actual de Tunis), hi feren un assentament que, com tu coneixes, amb els segles arribà a ser un imperi capaç d’enfrontar-se a la poderosa Roma, amb els seus grans cabdills: Aníbal, Amílcar i Àsdrubal. »Una bona part, però, seguiren endavant aspirant a terrenys més fèrtils, fins a arribar a l’estret que separa la mar Mediterrània de l’oceà Atlàntic. Et sona de res aquest nom, atlàntic? Mira si va ser famosa l’expedició fenícia que allí al sud de la península d’Ibèria, on ara en dieu Huelva, Sevilla i Cadis, com que era on es considerava que s’acabava la terra, hi fundaren el que seria la seva pàtria per un curt període de segles. També s’apropiaren de terrenys a l’altra banda de l’estret on els habitants eren molt més primitius i no hi posaren problema, per així dominar el pas de tot tipus de vaixells. A la península arribaren fins als

118 | narcís suriñach bach

Pirineus en una franja no molt ampla vora el mar, però que els donava un gran domini de la zona de la costa mediterrània. »El nom que posaren a aquest nou estat fou Tartessos, que en poc temps, i a mesura que s’anaven assentant, es va anar ampliant en un costat i altre de l’estret, amb fort domini al nord d’Àfrica i el que és ara el sud de Portugal. En aquells temps, la península dita Ibèria, sols tenia per habitants les primitives tribus dels ibers, els lusitans i, al nord-oest, les molt més petites tribus celtes. »Com t’he dit, un cop assentats i amb una organització semblant a la havien tingut, bons artesans com eren, començaren a recórrer per tot el voltant per oferir a les primitives tribus d’ibers i lusitans, els seus productes. Aquell constant viatjar mariner, els ajudà a anar perfeccionat els seus vaixells, dotant-los de molta més autonomia arribant a ser, sens dubte, els millors navegants de la Mediterrània i també de les costes d’Àfrica, que vorejaven regularment, no tant per comerciar, que també, sinó per proveir-se de materials i productes escassos en la seva nova terra. »Quan esperonats per la necessitat de vendre cada vegada la més important producció i per fer cada dia més ric el seu reialme, s’atreviren a sortir a mar oberta, pujant les costes d’Ibèria en direcció nord, va ser quan descobriren el que més tard serien les illes britàniques i el nord d’Europa, on els primers víkings, ja una mica organitzats, començaven a ser poderosos en la mar, i amb els que es van haver d’enfrontar en diferents ocasions, ja que els nòrdics no eren gaire amants de gent forana, ans al contrari, eren ells els que volien expandir-se i així ho feren segles més tard, no sols en l’Atlàntic, sinó després en la Mediterrània, on arribaren ﬁns Xipre, Egipte i Orient Mitjà

la petjada dels atlants | 119

inclòs, travessant mitja Europa o vorejant la península. La llegenda diu que eren tan prolífics en les seves expedicions, que és per aquest motiu que hi havia tants europeus i, inclús àrabs, amb cabells rossos, producte de tanta fertilitat. »En una gran batalla no buscada ni desitjada, prop de les costes noruegues, els tartessis, veient que la sort els podria ser adversa, van aprofitar l’avantatge de disposar de vaixells més ràpids i fugiren en direcció nord-oest, únic indret on no temien possibles enfrontaments, i sense esperar-ho, dos dies després arribaren a l’illa, gairebé tota glaçada, que avui en dieu Islàndia. Aquell desert de gel, tan poc desitjable per a ells, els donà a conèixer l’exigua i endarrerida raça dels inuits, els quals a part d’avituallar-los del poc que tenien, sobretot de greix de foca i poca cosa més, els donaren moltes informacions del tot desconegudes però molt importants per a ells. »Els inuits els explicaren que ells, els que vivien a l’illa semiglaçada, eren una petita part de la gran família que s’estenia per uns immensos territoris d’una illa molt més gran encara més glaçada, i que a poc dies de distancia de l’illa gran, però assequibles amb els seus vaixells, s’arribava a uns territoris infinits, que ells sols coneixien en una petita part. Per arribar-hi, els digueren que, en comptes de navegar cap al sud, havien d’encarar les seves naus encara més cap al nord-oest. »Els explicaren que aquells ignots i tan immensos territoris tenien gran quantitat d’animals desconeguts fora d’aquell indret, així com gran quantitat de minerals com or i plata, que moltes de les pedres dels rius, ja ho eren d’or i que, en certs llocs plans, entremig de les pedres, hi havia uns bassals d’aigua negra, la qual es podia encendre i fer-la servir per cuinar els aliments, però que feia molta pudor. Qui els havia de dir a aquella gent,

120 | narcís suriñach bach

bona i senzilla, que aquella aigua negra mouria el món i que, per la seva causa, es farien tantes guerres on moriria tanta gent? »Més al sud d’aquelles terres llunyanes, on el terreny no era tan fred, els habitants eren diferents dels seus germans inuits, que vivien pràcticament de la pastura dels rens. Els de més al sud, els digueren, viuen de la caça d’uns bous petitets i molt abundants que corren lliurement per les grans planures, i que els nadius, no han de pasturar, ni vigilar. Són una gent, que pràcticament no treballa, si no és en la cacera, cosa molt fàcil donada la gran quantitat d’animals. Altra tret rar d’aquelles persones, és que es posen unes canyetes petites amb una cassoleta a la punta amb un tipus d’herba i un cop encesa la tenen a la boca, i durant molt temps van traient fum, sembla que amb gran satisfacció pel que es veu del seu constant i gens dinàmic somriure, que sembla que els idiotitza. »Els tartessis, admirats per la ingenuïtat i generositat d’aquella gent, que encara que tan pobres els havien rebut tan bé, tot i que dubtaren en certa part cregueren el que els havien explicat i s’afanyaren a retornar a casa mirant d’esquivar els víkings, per poder comentar als seus tan singular aventura i parlar dels possibles grans espais desconeguts. Aquelles explicacions, de ser certes, farien entendre que la terra no s’acabava on ells sempre havien cregut. »Mentrestant, els habitants de Tartessos, que sota el regnat del gran Argantoni, el rei més important de la seva història, vivien una de les seves millors èpoques, interessats com sempre en nous descobriments, i veient que encara que ells dominaven tota l’extracció de metalls al nord de la Mediterrània, amb que s’havien fet capdavanters en la producció de bronze, però que d’or i plata tenien una producció tan minsa, varen prendre

la petjada dels atlants | 121

molt seriosament la informació rebuda dels inuits i prepararen una gran expedició amb vaixells molt modernitzats i tot tipus d’eines, armes i aliments per preveure tots els problemes possibles en una tan desconeguda sortida. »Per la mateixa època que es preparava la gran esquadra, i com que les arques de l’estat vessaven de diners i metalls gràcies a la seva puixança industrial i comercial, el rei, coneixedor de les proeses constructores dels misteriosos atlants tan avançats en totes les arts i ciències, que sabia que vivien més al sud en una illa, per festejar haver pogut establir un altre reialme tan esplèndid, els demanà erigir unes grans columnes a cada costat de l’estret, que fossin commemoratives i a la vegada un avís perquè tot vaixell que passés per l’estret, recordés que estaven en territori de Tartessos, la nació poderosa. »La llegenda diu que l’altura de les columnes era de quatrecents vint metres i un vint-i-cinc metres de diàmetre a la base, perquè els viatgers que les veiessin de molt lluny entenguessin el poder de l’estat per on havien de passar forçosament per entrar o sortir del Mediterrani. L’emplaçament al cantó europeu es feu al costat del que ara en dieu el penyal de Gibraltar i a l’altra banda, sobre un monticle de l’actual Ceuta. »Aquelles columnes es feren tan famoses que tot el món de l’època les conegué i per a immortalitzar obra tan grandiosa, els tartessis li donaren el nom de columnes d’Hèrcules (déu de la mitologia grega, de grans dimensions en comparació amb els terraqüis), símbol de la força i el poder de la seva cultura que s’estava estenent per tota la Mediterrània. Per donar més importància a aquell símbol, hi posaren un emblema en el seu idioma, que més tard feren conegut a tot el món els romans, i que en llatí deia non plus ultra (‘no hi ha més enllà’), que signiﬁcava que

122 | narcís suriñach bach

en aquell punt s’acabava el món habitat, encara que ells, amb la informació rebuda dels inuits, ja en tenien els seus dubtes. »Fixa’t bé si devia ser important aquella obra que va durar tan poc, que molts segles (i mil.lennis) després, quan ja ni se’n parlava d’aquell desaparegut reialme, els reis d’Espanya copiaren aquell lema per implantar-lo en el seu escut, per a vanagloriar-se de la conquista i destrucció de les civilitzacions d’Amèrica, suprimint non, i deixant-hi plus ultra, com certificant que hi havia més enllà, i que és clar, ells, els reis espanyols, n’eren els amos. »Mentrestant, un cop preparada l’expedició al lloc ignot explicat pels inuit d’Islàndia, i assessorats pels atlants que tant els apreciaven pel seu ingeni i cultura, l’esquadra salpà de Tartessos rumb al desconegut. »Tractant de passar sense ser vistos pels perillosos víkings que ja començaven a dominar la mar del Nord, anaren de dret cap a Islàndia, però sense fer-hi escala, vorejant-la, decantaren cap a l’oest, fins que trobaren la gran illa de gel explicada pels inuits d’Islàndia. Era la que ara en dieu Grenlàndia. »Coneixent que els habitants del gel no tenien pas molt a donar-los, ja que pràcticament vivien de la caça de foques i altres animals similars, seguiren vorejant l’illa en direcció nordoest amunt, fins que no massa lluny de l’Àrtic, trobaren una gran quantitat d’illes, també totes gelades. Seguint les explicacions rebudes, començaren a recórrer la costa d’aquelles illes tan juntes en direcció sud, fregant el que en dieu ara península del Labrador, on en una part anomenada Vineland, a la que molts segles després també hi arribaren els víkings, hi plantaren un petit monòlit de record, que aquests últims van enderrocar, i hi deixaren molts vestigis del campament provisional que hi van

la petjada dels atlants | 123

establir. Després, entraren en terreny ja més suau, amb costes més habitables, on començaren a negociar amb els habitants, gent tota ella de pell color de coure, abillats amb pells i plomes, precursors dels iroquesos, dels mohicans i algonquins, molt pacíﬁcs, i que efectivament com els havien explicat els inuits, la majoria tenien l’estranya canyeta a la boca traient fum, i que quedaven admirats d’aquells vaixells per a ells inimaginables. Pensa que estem parlant de fa quasi quatre mil anys. »Amb la informació rebuda de gent tan senzilla al temps que tan admirada i sorpresa, els tartessis anaren baixant, prenent bona nota de tots els diferents i, per a ells, grans rius que trobaven i així foren els primers europeus que conegueren la costa dels actuals Estats Units d’Amèrica, però pogueren constatar que a part de ser molt lluny en la distància, la diferència de cultura d’uns i altres feia difícil que hi pogués haver massa relació comercial. Sí que pogueren comprovar que en aquells països tan enormes coneixien l’or, però també pogueren veure el poc interès que tenien en recol.lectar-lo si no era per a ferse’n uns rudimentaris adornaments. L’única importància que donaven els nadius a l’or era que no es rovellava i hi podien fer adornaments, cap més. Es donaren compte que si un dia a venir volien recol.lectar l’or tan abundant en aquelles terres, haurien de traslladar una part de la seva gent a fer directament ells la feina. »Després de passar la petita península de Florida, ja dintre el golf de Mèxic, pel seu coneixement del ﬁrmament, es donaren compte que la latitud on es trobaven era ja més baixa que Tartessos. Després de construir un petit monument commemoratiu on ara en dieu Veracruz, en l’actual Mèxic, que recordés que ells ho havien visitat, després de fer escala a l’illa

124 | narcís suriñach bach

Quisqueya i a la de Guanahaní, on els habitants, poc nombrosos i molt endarrerits, no tenien cap interès en relacionarse, més abans s’amagaven o els plantaven cara de manera agressiva, emprengueren rumb al nord-est, per arribar de tornada a la seva pàtria. Malauradament per a ells, no feren escala a la península del Yucatán i no pogueren veure l’única cultura, la dels maies encara no en tota la seva esplendor, però de la que haurien pogut aprendre algunes coses profitoses. »Un cop arribats a la pàtria després de tan llarga singladura, encara que els resultats econòmics i comercials no havien pas estat els esperats, foren rebuts com a herois i les seves explicacions acceptades per tots. »Com a bons comerciants, i en previsió que en el futur els pogués interessar tornar a aquelles llunyanes terres, els millors cartògrafs feren diferents còpies dels mapes dels països recorreguts, donant-se compte que cas de retornar a aquells ignots i llunyans països, era molt més senzill fer la travessa per la ruta que havien retornat, molt més curta, i sense haver de passar per llocs tan inhòspits i freds com a l’anada. Cas de tornarhi, seria sortir de Tartessos i anar directament cap al golf de Mèxic (curiosament, com ho va fer Colon, casual oi? Més tard ho aclarirem). Així ho deixaren clar en tots els documents que confegiren. Clar que, en relació a geografia i cartografia, intercanviaren molta informació amb els atlants que els consideraven dignes de confiança i, per tant, les cartes territorials i mapes amagats durant la guerra, eren molt més perfectes que els abans coneguts. Ells, d’Amèrica sols en conegueren el tros de costa del Nord, però els atlants els hi afegiren tota la costa oest, i la resta fins l’Amèrica del Sud, evidentment oblidant intencionadament la ubicació de l’illa Atlàntida.

la petjada dels atlants | 125

»La col.laboració d’atlants i tartessis va enriquir molt dels coneixements d’aquests últims, que sens dubte varen ser la civilització més moderna de l’època. »Mentrestant, els seus parents llunyans, els cartaginesos, s’havien anat fent més forts, havien anat ocupant algunes illes i petits països de la Mediterrània i anaven avançant per la costa africana, acostant-se perillosament a Tartessos. Aquests, grans orfebres, artesans i comerciants, no s’havien preocupat massa en prevenir una guerra i van haver d’improvisar per poder plantar cara als que, segles abans, eren la seva família i ara els volien prendre la seva pàtria. »Fou una guerra llarga, no massa cruenta, que donà temps i permeté als tartessis construir coves i balmes on amagar totes les coses que consideraven més útils i de valor. »Com a dades que només ells creien conèixer, a part és clar dels atlants, els seus mestres, i també amagaren amb molta cura els mapes i cartes de navegació del seu llarg viatge a l’altra banda del mar, que suposadament era el seu gran secret (ells eren conscients que els atlants ho coneixien molt millor, però no els consideraven pas competidors, ja que eren molt superiors en tot), sempre amb l’esperança que un dia podrien reprendre la seva activitat comercial i viatgera. Dissortadament per a ells, aquells somnis mai es compliren i al cap d’uns anys Tartessos ja no era un reialme independent i fort com havia estat i sí sols una província més de l’estat cartaginès, absolut guanyador d’aquella contesa, que dominava la Mediterrània, i que en els fons, almenys els primers temps, no va pas anar malament per als tartessis. »Així en passar unes generacions i els descendents dels tartessis ja integrats en un sol reialme, molts tresors i coses de gran

126 | narcís suriñach bach

vàlua, van quedar enterrades i oblidades. Després, la conquesta de la major part de la Mediterrània, per part dels romans, va deixar en l’oblit moltes d’aquelles històries de coses que havien estat vitals per als tartessis. Seria molts segles més tard, en plena dominació de noves cultures com la visigòtica, o ja l’aràbiga, que es recuperaren moltes d’aquelles pertinences per les que havien lluitat i mort. »Com a cosa de certa importància relacionada amb la teva nació d’origen, vull explicar-te que, durant els segles tretze i catorze, quan la Mediterrània era disputada per diferents regnes no molt grans però de singular puixança, qui sobresortia per sobre de tots, era l’imperi Otomà, que era el que tenia la flota més ben organitzada: els pirates s’escampaven d’una punta a altre, fins a sortir a la mar atlàntica i saquejar tothom que es posés al seu abast. »El pirata més ferotge i de més anomenada era un cosí del soldà turc de nom Piri Reis que tu deus haver sentit anomenar. Aquest feréstec personatge, en una de les moltes escaramusses que sostenia amb tot tipus de naus que es posaven al seu abast, va calcular malament les seves forces, estava essent derrotat per una agrupació de vaixells de guerra dels pobles de les terres nòrdiques (descendents principalment dels víkings) i hauria estat vençut i executat, si no hagués estat auxiliat per la flota també pirata catalana que comandava un parent del Príncep de Viana de la casa castellana de Trastàmara (sembla que fill il.legítim) que vosaltres heu conegut com a Cristòfor Colom, i que com que Joan segon el pare, i Ferran dit el Catòlic, estaven enfrontats, pels regnes catalans i aragonesos, Colom es va canviar el nom per a passar desapercebut i va ser compensat pel seu pare amb una flota de pirateig, el qual en posar-se al costat dels

la petjada dels atlants | 127

turcs en aquella cruenta batalla, va decantar la balança en favor d’ells. Per aquells temps, Colom tenia prop de quaranta anys, i Piri Reis, ja passava dels seixanta. »Evidentment, Colom no havia pas lluitat desinteressadament i va reclamar la seva paga al turc. Aquest, al que les coses en aquell viatge no li havien anat pas molt bé i que era conscient que sense l’ajuda del català ja seria difunt, va donar-li una certa quantitat en or perquè la repartís entre les seves tripulacions i a ell, com a obsequi personal, li va regalar un mapa molt ben elaborat en una espècie de pergamins molt antics, on es mostraven unes terres grandioses però molt llunyanes i desconegudes per a tothom, que ell digué haver trobat en una profunda balma davant les costes del sud de Portugal. Com entens, Piri Reis havia estat l’afortunat que va trobar una de les cartograﬁes que havien confeccionat entre atlants i tartessis tants segles abans. »Caigut en desgràcia per problemes familiars, Colom va haver de fugir de Catalunya, fent-se passar per genovès, i va ser quan va oferir als reis primer de Portugal i després d’Espanya, anar a l’Orient per un camí més directe, sense explicar a ningú que ell coneixia el camí perquè tenia els mapes i, és clar, tampoc va mostrar la documentació de què disposava. »Com que estava tan segur d’on volia anar, va exigir als reis d’Espanya ser nomenat virrei de totes les terres que descobrís, al mateix temps de demanar un percentatge de tot el que pogués robar als nadius. »Fixa’t bé que va sortir de la península i va dirigir-se directament a l’illa dita Guanahaní, que era l’últim lloc deixat pels tartessis. Ell, havia estudiat bé aquells plànols i, com a navegant experimentat, estava segur del seu èxit.

128 | narcís suriñach bach

»Aquest va ser el gran obsequi que, sense saber-ho, varen fer tartessis i atlants per conèixer millor el món. Clar que ells ignoraven com emprarien els europeus aquells coneixements i que tu ja coneixes. »I ara passaré a fer-te el relat de com en poc temps la Terra va sofrir un altre gran canvi i com va repercutir en els atlants.

la petjada dels atlants | 129

VII ELS DARRERS GRANS SISMES A TOT EL MÓN Durant els dos mil·lennis A.C. —El planeta Terra, des del seu llunyà i incert naixement, ha experimentat grans cataclismes —va començar dient—, que li han fet canviar la fesomia: on hi havia mars, avui hi ha muntanyes, i on hi havia selves, avui hi ha deserts. El que demostren aquests canvis són els grans jaciments de petroli sota els deserts. Com tu bé coneixes, el petroli és el resultat del podriment de grans selves sepultades. »Unes vegades eren forts cataclismes provocats per forces interiors, causades per la ignició constant que ha tingut des del seu inici; altres, per topades de gran magnitud amb objectes siderals, encara no adaptats a la forma harmònica de l’Univers com, per exemple, el gran asteroide en què es va convertir part d’una de les llunes de Mart en explotar el planeta. De les tres llunes que tenia: una va perdre la seva òrbita, es va desintegrar parcialment i es va convertir en dos grans meteorits (un dels quals encara vaga perdut per l’Univers en forma de cometa) i l’altra va xocar allà on en dieu golf de Mèxic i va provocar la foscor del món durant molts mesos, aquesta foscor va hivernar el planeta, que va quedar molt més fred i inactiu, pro-

130 | narcís suriñach bach

vocant la mort de la majoria d’animals terrestres, entre ells els dinosaures, que coneixeu per la seva gran i estranya complexió i volum, però foren moltes més les espècies desaparegudes, a part de com pots suposar, gran varietat del vegetals. »Dels incipients homínids precursors vostres, en varen quedar uns pocs milers en el continent africà, prop de la gran muntanya que ara en dieu el Kilimanjaro a l’actual Tanzània, i se salvaren de l’extinció que havia succeït amb els de la resta del món, perquè quan l’asteroide va xocar al Carib i va omplir de pols tota la natura a redós del món, a l’Àfrica, el Kilimanjaro (un dels més grans volcans que mai hi ha hagut a la Terra), el Ngorongoro i el Ol Doinyo Lengai estaven en plena erupció tots tres, formant un triangle protegit, i la seva llum i escalfor era tan forta, que una part de fauna i ﬂora de la regió pogué sobreviure a desgrat que la resta del món va quedar com paralitzada i la majoria morta. Podríem dir que la teva espècie va renàixer o sobreviure a l’Àfrica. Després, com tu coneixes, aquells homínids pogueren passar de l’Àfrica a Àsia, i d’allà una part s’estengué cap a Europa, de la qual proveniu vosaltres. »Uns poc menys de dos mil anys abans de la vostra era, va ser quan el planeta va experimentar l’últim (ﬁns al moment), gran cataclisme provocat per força interior (de cataclismes menors la Terra, com a planeta viu, en té molt sovint, com tots els humans coneixeu). Aquest moviment va afectar tots els continents i sobretot els països arran de mar, encara que com et diré on hi havia volcans és on més va canviar. Així es van ensorrar molts terrenys que ja havien estat en certa manera civilitzats pels primers grups humans amb cert sentit d’unió de raça. Entre ells, una gran extensió de la península hindustànica, on pocs segles abans els Atlants havien fet grans construccions

la petjada dels atlants | 131

de les que ja t’he parlat, i que com t’he dit algunes de llurs ruïnes romanen dins el mar a poca profunditat. »També fou quan del continent africà es desprengué un cert terreny que es va anar desfent, en diferents illes, les quals avui coneixeu amb el nom d’illes Canàries, arrossegant amb elles una part dels nadius del que ara en dieu el Sàhara, que eren uns antecessors dels actuals habitants d’aquest territori i que més tard foren anomenats guanxes, els quals durant molts segles romangueren aïllats i desconeguts per la resta del món, allà en les seves illes. »També, del sud del continent, es desprengué el que en dieu l’illa de Madagascar. »No molt lluny de les Canàries, en l’antic Tartessos, una altra obra magníﬁca dels atlants fou destruïda amb molta facilitat, donada la seva extrema fragilitat. Amb el fort moviment sísmic, les famoses torres d’Hèrcules rodaren desfetes al fons del mar, on romanen desprès de mil.lennis, potser en espera de ser recuperades per a la història. Una obra única i meravellosa de durada molt efímera. »Al mateix temps, les illes Aleutianes es desprengueren del nord del continent americà, allà a Alaska, i les illes del Japó es fragmentaren més del que ho eren. Al Pacíﬁc, es desmembraren molts terrenys multiplicant el nombre de petites illes i no tant. Fou un canvi important al món, ja que deixà la situació en condicions molt distintes. L’estrany cas de les Bermudes —Durant aquest cataclisme mundial va ser quan també la Gran Bermuda, de la que ja hem parlat —em va recordar—, es va desfer, quedant algunes illes de menor dimensió.

132 | narcís suriñach bach

»Aquell gran desastre natural va tenir una conseqüència que encara avui els humans no heu aclarit. »Com t’he dit, els atlants, quan segles abans perforaven el subsòl de l’illa, varen ser els que van detectar l’estranya anomalia natural d’origen magnètic que es desenvolupava als fons del suport terraqüi. En no poder continuar, van resoldre tapar aquella enorme cavitat amb una encara més enorme volta de ferro de molts quilòmetres quadrats, fortament subjectada a les roques, per evitar els possibles efectes nocius del magnetisme, del qual es queixaven els nadius. »La conseqüència del últim sisme, a més d’enderrocar la major part del terreny, va ensorrar encara molts quilòmetres el subsòl de l’illa deixant pas molt més directe, a la irradiació magnètica, que nosaltres sabem que és produïda pel nucli terrestre que no és ni homogeni ni centrat, sinó rodó com el dibuixeu i molt desviat en aquest punt, i en d’altres, amb diferents arestes magnètiques de gran irradiació, però que vosaltres encara desconeixeu. Aquestes arestes, molt pronunciades, són molt més properes a la capa terrestre, aquesta del Carib és la de més potència d’atracció magnètica. Quan en certs moments, el magma del nucli sofreix canvis, és quan l’atracció magnètica té unes grans embranzides que provoquen aquest fenomen per a vosaltres tan misteriós. »Podríem dir que aquest fenomen o anomalia de la Terra no el va conèixer la humanitat ﬁns quasi cent anys després, ja ben bé en la teva època, quan es va començar a parlar que en un espai de mar, que vàreu anomenar el triangle de les Bermudes, succeïen misterioses desaparicions de petits vaixells i d’avions en sobrevolar la zona. Totes les desaparicions van començar al mateix temps que barquetes i avions tenien part o eren total-

la petjada dels atlants | 133

ment metàl.lics, sobretot de materials fèrrics. Mentre l’aviació no existia, i els vaixells eren de fusta, mai ningú no va detectar aquest fenomen. Naturalment, en aquest segle XX hi ha hagut, a part de nous coneixements, també gent molt imaginativa que ha fet que aquest estrany fet s’atribuís a misteris i poders extra espacials, com veus la situació té una explicació ben normal. »Si ho coneixes i ho recordes, veuràs que aquestes misterioses desaparicions passen durant uns mesos o temporades més o menys llargues i després ningú en parla durant anys, encara que la llegenda queda. Els motius de cosa tan estranya, tenen una explicació ben simple: »Quan milers d’anys endarrere el xoc del meteorit, fragment d’una de les llunes de Mart, va crear el que ara és el golf de Mèxic, aquella nova extensió d’aigua va quedar en un lloc de molta radiació solar, en la major part encerclada per la terra aixecada per l’impacte, que va fer que s’escalfés molt més que l’aigua de mar oberta i això va crear el que els homes en dieu corrent del Golf, o Gulf Stream conegut per tothom, que arriba a milers de quilòmetres de distància ﬁns al nord d’Europa. »Aquest corrent passa precisament per on havia estat la Gran Bermuda i, per aquest motiu, pel lloc on els atlants havien muntat la gran volta metàl.lica de protecció. En destruir-se l’illa, l’enorme protecció va quedar lliure sols d’un dels costats i relativament lligada per l’altre a les muntanyes submarines que es formaren en el cataclisme, el que fa que quan el corrent és normal, la placa no es mogui gaire, però en anys de molta calor, el corrent molt més fort empeny més del compte uns quilòmetres la protecció, com si d’una descomunal hèlix es tractés, i és quan la força magnètica submarina té possibilitat de sortir i atraure objectes ﬁns a una certa mesura. En un

134 | narcís suriñach bach

moment de gran radiació magnètica, és quan succeeixen les desaparicions. Això tan senzill és tot el misteri del dit triangle. Fixa’t bé, que mai es tracta de grans vaixells, ni grans aeroplans. Si poguéssiu baixar a més de cinc mil metres de profunditat, trobaríeu aquell cementiri de vaixells i petits avions, sepultats per l’obra tan grandiosa dels atlants. »Creiem que si els humans sou capaços de temperar els vostres instints tan negatius, pot ser que un dia amb els nous avenços pugeu veure aquesta extraordinària obra enfonsada a uns cinc mil metres. La ﬁ de l’Atlàntida —L’illa dels atlants de tan curta però venturosa història, vivia en plena època daurada, ja que les seves obres ciclòpies a redós de tot el món més o menys intel.ligent, havien fet que es poguessin abastir de tot tipus de productes i materials, gaudint d’una abundància immillorable. Encara que la seva història els feia recordar amb melangia el que havien estat els seus avantpassats en aquell planeta que, per tan llunyà i enyorat, idealitzaven de manera absoluta, eren conscients que actualment només era un cercle de runes al voltant del Sol i estaven molt satisfets d’haver pogut abandonar-lo amb prou temps. »Ells estaven bé a la Terra, però mai havien deixat de témer els seus veïns, de costums i cultures tan endarrerides, diferents i antagòniques. Mai varen entendre l’hàbit humà de menjar carn, que sabien que tant els perjudicava, ja que coneixien que amb el pas dels segles i mil.lennis, era aquest tipus de canibalisme, humà o no, el que havia enverinat la natura dels individus terraqüis, amb milions i milions de bacteris i microbis contraposats i nocius, fent-los molt proclius a tot tipus de malalties

la petjada dels atlants | 135

cosa tan rara entre els atlants, però que en el nou clima terraqüi havia despuntat en un cert grau. »Per aquest motiu, havien evitat del tot explicar qui eren, com eren i com vivien, mai haurien permès l’entrada a la seva illa de persones humanes. Ells havien mantingut en la ignorància d’on provenien, les llegendes i creences dels terraqüis els anaven molt bé per mantenir el temor i el distanciament entre l’Atlàntida i la resta de la Terra. Altra gran avantatge en front a la intromissió d’estranys, era que els pocs humans que hi vivien relativament a prop, en els continents del sud del món en veure aquella quantitat de naus aèries tan desconegudes per a ells, ja els feien passar les ganes d’acostar-se a tan rara illa. El temor era més gran que la curiositat. »Un cop quasi acabada l’època de les grans obres ciclòpies arreu del món, els atlants s’havien anat replegant a la seva illa, on anaren millorant les condicions de vida i on, en plenitud, es dedicaren com mai a la investigació i a la creació professional i artística. Va ser una època curta, però de total esplendor. Es construïren ciutats meravelloses i ediﬁcis monumentals. Cada atlant treballava content en el que millor coneixia, sempre per millorar el bé comú, i les ciutats de l’illa eren el que se’n diu un vertader empori. Sabien gaudir amb el que tenien i per a ells l’amor i l’estimació col.lectiva eren suﬁcients per ser feliços. »Com que les grans construccions s’acabaven, la majoria d’atlants s’havien reunit de nou a la seva nova pàtria, alguns dels que havien treballat en diferents països exposaven les seves experiències, no sempre massa positives, de les relacions amb els terraqüis i arribaren a la conclusió que si poguessin arreglar o canviar en part l’ADN dels humans i d’alguna manera treure’ls els mals costums tant alimentaris com de tipus moral, potser

136 | narcís suriñach bach

podrien arribar a tenir-hi una bona relació, poder-se reunir formant una nova societat compartida i poquet a poc integrar les dues cultures. Per aquest fi, començaren a organitzar un grup científic, compost de bioquímics, psicòlegs i filòsofs, per poder estudiar uns quants terraqüis i conèixer si hi havia alguna possibilitat de canviar els hàbits i les idees, per fer dels humans quelcom semblant a ells. »Eren conscients que, per poc que poguessin influir, els humans no tenien res a perdre i sí molt a guanyar. Així començaren a estudiar i preparar un pla adequat. »Però, al cap de pocs segles, començaren a tenir el problema de la baixa natalitat, que cada dia minvava una mica més la població de l’illa. Aquest fet cada dia més constatable els va fer pensar en temps passats al planeta Atlant i, abans de començar a experimentar amb els humans, volgueren resoldre el problema que se’ls havia presentat, que ja no era l’únic. »Com segles endarrere havia succeït amb els seus avantpassats al llunyà planeta, en un moment determinat, els habitants de l’Atlàntida es començaren a donar compte que les condicions geològiques de l’ambient de l’illa anaven canviant amb certa velocitat, com que la natalitat des que eren a la Terra havia anat minvant (havien passat de prop d’onze milions d’habitants, a menys de deu), es donaren compte que hi havia quelcom que no funcionava. Recordant la història no tan llunyana del trasllat forçat dels seus avantpassats, es dedicaren de manera molt concreta a estudiar primer el factor ambiental i geogràfic de l’illa, per intentar esbrinar el perquè de tants canvis. »A la primera conclusió que arribaren, va ser que en molts llocs de l’illa havien començat a sortir petits fumerols, que en principi pensaven que eren emanacions d’àcid sulfúric, o

la petjada dels atlants | 137

d’aquelles barreges d’àcids del fum dels volcans. Primer no els preocuparen molt, però quan, encara que no massa importants van veure que en certa manera, l’aire que respiraven no era tan pur com anys abans, van deduir que tal vegada la falta de natalitat podia estar relacionada amb aquelles emanacions. Desprès de molts prolixos i detallats anàlisis dels fumerols, a part del gas sulfúric i altres normals als volcans, hi van trobar un element nou, un gas desconegut per a ells, que a Atlant no es coneixia i cregueren que era el causant de la infertilitat tant masculina com femenina. Encara que van buscar un antídot, en principi no ho varen aconseguir i la població va seguir davallant. »Dissortadament aquelles emanacions cada dia anaven en augment, i en poder observar que les esquerdes al terra de l’illa cada dia eren més evidents, més grans i també a les platges i a dintre del mar podien veure’s aquelles bombolles d’àcids i fums, l’alarma es va anar estenent entre la població. »Al principi, i com que ja pràcticament ningú treballava en altres països, donat que les grans obres s’havien executat en tots els indrets on havien estat contractades (excepte algunes residuals als Andes, que quedaren a mig fer), es convocà a tots els especialistes en aquells afers de construcció perquè, amb els mitjans més moderns al seu abast, es dediquessin a segellar tantes esquerdes com poguessin. Encara que hi treballaren molt, per moltes que en tapessin, en sortien altres de noves i cada vegada més pronunciades. »Com que coneixien prou bé el que els seus avantpassats els explicaren de l’èxode des del planeta original a la Terra, varen arribar a la conclusió que l’illa no reunia la seguretat necessària per a poder conﬁar en un llarg futur de vida en ella.

138 | narcís suriñach bach

»Gràcies al fet que eren prou intel.ligents, no creien en desgràcies i malediccions d’origen sobrenatural, varen entendre que el problema venia de l’interior de la Terra, que a través els segles aquest fenomen s’hauria produït inﬁnitat de vegades i que era com els continents i illes havien anat evolucionant. »Reunit el consell i en previsió que les coses poguessin empitjorar, varen decidir que una vegada més buscarien una nova morada per si havien d’abandonar l’illa. »Tenint en compte que una illa era una part del planeta d’estat sempre precari, com tots els planetes de l’Univers, en constants canvis, la primera decisió que prengueren va ser traslladar a un lloc més segur la formosa i monumental caixa de cirerer, ja mil.lenària, amb aquelles plaques i làmines d’or amb tota la història dels atlants des del principi dels temps quan encara vivien de manera més arcaica com es mostrava en els gravats d’aquelles plaques, i que s’hi havia anat afegint durant la seva història. També, hi posaren tots els volums dels coneixements acumulats durant tants mil.lennis i que potser algun dia els podrien ser de certa utilitat segons com anessin les coses. »Després de molt meditar, van arribar a la conclusió que si s’havien de guardar al planeta Terra, encara que fos provisionalment, el lloc més adient i segur havia de ser enmig del continent americà, totalment primitiu i salvatge, en la grandiosa balma que els seus llunyans avantpassats, quan venien del planeta Atlant a la Terra, havien construït allà on ja t’he dit anomenada actualment cova de Tayos, que no era coneguda per cap habitant del planeta Terra. »Així doncs, i sense esperar massa, es va preparar l’expedició, en un dels aparells de vol més moderns va ser carregada la tan formosa i venerada caixa, al temps que en altres prepa-

la petjada dels atlants | 139

rades per a l’ocasió, a part dels seus coneixements i història, hi carregaren gran quantitat d’or, tant en llengots, com en plaques i peces molt ben treballades, obtingudes en pagament dels seus treballs a la península hindustànica, com a Mesopotàmia on les ﬁgures dels reis i reines (Shubiluliuma, la més repetida) en or massís i de gran pes hi eren abundants. També d’Egipte i altres llocs. Ells, que mai havien sentit ambició, aquells segles viscuts a la Terra alternant amb els terraqüis, els havien fet donar compte que amb aquells metalls i objectes, si un dia els convenia i tenien necessitat, podien comprar no sols aliments i altres productes dels terraqüis, sinó també les voluntats de criatures tan egoistes, interessades, tan poc intel.ligents i objectives com era la raça humana. »També es va decidir que dintre la gran cova hi deixarien tres ginys voladors de diferents dimensions, per si alguna vegada en el futur poguessin tenir-ne necessitat. La gran desgràcia del bonic planeta perdut els havia fet tornar encara més previsors. »Des que no treballaven per altres civilitzacions, les naus eren molt més abundoses de les que podien necessitar. D’altre costat, ells sabien que el coneixement dels poquíssims i disseminats habitants de la serralada era molt primitiu i que si treballaven bé l’entrada, ningú seria capaç de trobar aquells aparells i tresors. »D’aquesta manera, i amb tota solemnitat i sentiment, un bon dia quatre naus s’aixecaren de l’illa Atlàntida, a les poques setmanes els ginys voladors i els tresors estaven degudament sepultats, excepte la nau de tornada. »Encara que els atlants no coneixien les llàgrimes, amb el cor dolgut acomiadarien la formosa i tan ben treballada caixa

140 | narcís suriñach bach

de cirerer el contingut de la qual era el resum de tota la seva història. Amb les seves eines tan avançades, feren caure grans pedres, per segellar la principal entrada (amb capacitat de poder entrar-hi les naus) i deixaren una espècie de pous i túnels molt difícils de seguir, sols amb capacitat per entrar-hi persones molt preparades i encara amb diﬁcultat, si no era amb les vestidures i eines necessàries. Per a fer-ho més complicat, deixaren la sortida més fàcil per sota el nivell d’un llac no molt gran, però si profund, alimentat per un dels nombrosos rierols que baixaven dels cims més alts. Aquella entrada o sortida era molt difícil de ser detectada. »Mentrestant, a l’illa les condicions empitjoraren, reunits els prohoms meditaren els possibles plans per buscar una solució a una situació que es mostrava del tot perillosa. »Una de les propostes va ser connectar amb els habitants d’una llunyana galàxia, a la constel.lació de Lleó, amb qui ja havien tingut contactes, els vam explicar la situació i vam demanar consell als éssers que sabien que estaven molt ben preparats. »La resposta molt ben raonada no va ser massa encoratjadora per als atlants, ja que els feren veure que la distància que hi havia entre la Terra i la constel.lació del Lleó era tan important que, encara que els aparells voladors poguessin superar totes les pressions dels milers d’estels i planetes, cap dels passatgers interestel.lars, hi arribaria viu, ja que la distància en anys llum era superior a la longevitat dels atlants. »El consell que els donaren va ser que exploressin bé els satèl.lits de Júpiter en el mateix sistema solar, ja que ells, des de la llunyania, amb els seus moderníssims sistemes de visió intergalàctica, creien que quatre d’ells, els que vosaltres ano-

la petjada dels atlants | 141

meneu Ganimedes, Ió, Cal.listo i Europa, podien reunir les condicions mínimes necessàries per a començar una nova etapa d’habitació, encara que fos de manera provisional. »Aquells éssers tan llunyans s’oferiren a donar-los les informacions necessàries per a construir un sistema de visió d’abast sideral molt més modern que tots els coneguts pels atlants i que detallava de manera quasi propera l’objecte destinat a investigar. »Aquells tan soﬁsticats aparells projectaven uns raigs microones sens límit de llunyania, que mostraven en retornar després d’haver rebotat amb l’objecte buscat, una visió quasi de mida natural. Seria una cosa similar a la vostra televisió en tres dimensions, però en lloc d’utilitzar els vidres òptics de tan poc radi d’acció, com que eren raigs electrònics, podien abastar distàncies siderals. »Amb gran recança per la seva part, els atlants, amb els seus soﬁsticats aparells, detectaven que els problemes tectònics a l’illa cada dia eren més perillosos, també detectaven que no era un problema local i determinat a la seva illa, sinó que tot el planeta passava per un moment d’ignició molt superior al normal, cosa que volia dir que altres contrades terrestres, sofririen també desequilibris de forta intensitat amb els corresponents danys impossibles de calcular anticipadament. »Ja que tothom era voluntari, es van fer els preparatius per a enviar dues naus a cada un dels satèl.lits de Saturn, que els seus amics interestel.lars desconeguts els havien dit que creien en condicions de poder absorbir els poc més de vuit milions d’atlants que restaven en vida. D’aquesta manera, tenint en compte que de la Terra a Júpiter i havia una distància d’uns siscents vint milions de quilòmetres, van preferir enviar més naus, i més gent, per tractar que el viatge d’investigació fos el més

142 | narcís suriñach bach

curt possible, ja que les condicions de l’illa cada dia mostraven un estat més precari. »Un cop tot va estar preparat, sortiren les naus cap a cadascun dels quatre satèl.lits de Júpiter que creien que podien reunir les condicions necessàries per acollir vida. Arribats els equips d’investigadors als seus destins determinats, després de desenes d’hores de viatge a la màxima velocitat, començaren l’exploració d’aquells nous espais, diàriament es comunicaven entre ells i, al mateix temps, enviaven imatges a l’illa Atlàntida, per determinar entre tots quin podia ser el lloc escollit. »Després d’uns tres mesos d’investigacions i comparacions, arribaren a la conclusió que l’únic que reunia les mínimes condicions per poder ser habitat, cas que fos completament necessari i encara amb moltes reformes i aclimatacions, era el satèl. lit Cal.listo, l’únic dels quatre que tenia un sistema hidrològic més o menys similar al de la Terra, amb un diàmetre aproximat de tres mil sis-cents quilòmetres, tenia una atmosfera més tènue, però quasi igual a la que ja hi estaven acostumats. Arribaren a la conclusió que la diﬁcultat que els podria provocar en la respiració l’escassetat d’oxigen, els seria compensada amb la diferència de gravetat, que els restava més d’un terç del seu pes corporal i, per tant, d’esforç. Cas de traslladar-se a Cal.listo, podrien prescindir de les motxilletes antigravitatòries emprades a la Terra. »Altre problema que haurien de resoldre seria el de l’alimentació, ja que els vegetals existents eren d’espècies desconegudes i, al mateix temps, de molt poques varietats. Sortosament, disposaven de moltes naus per a poder fer el transport i, en cas de necessitat, accelerant al màxim la bola gravitatòria, amb poc més de quaranta hores cobririen el trajecte.

la petjada dels atlants | 143

»El que no ignoraven era que si s’havien de traslladar a Cal. listo seria perquè l’illa s’hauria tornat inhabitable i, per tant, els aliments haurien de ser comprats als terraqüis com al principi d’Atlàntida. Un cop colonitzat, esperaven que el satèl.lit seria capaç d’abastir tota la població. »Una vegada presa la decisió, les naus retornaren a l’illa, per començar a preparar tot tipus d’eines i utensilis necessaris per començar els treballs d’habitabilitat de la nova futura pàtria. »Com que la situació s’anava tornant més complicada cada dia, i per si no tinguessin temps de colonitzar el satèl.lit, com que guardaven tan bon record de la seva estança quan van fer les grans obres a Grècia i moltes de les seves illes, organitzaren un viatge per a investigar quines possibilitats tenien de poder instal.lar-se provisionalment en diferents paratges d’aquella zona de la mar Egea, encara que fora en petits grups en tantes illes gairebé no habitades. »Per a aquesta missió designaren vint parelles joves unides per lligams d’amor i afecte, però amb alta capacitat tècnica i intel.lectual en totes les ciències, perquè amb la màxima rapidesa viatgessin a un lloc de l’Egeu, i busquessin un espai poc habitat on establir-hi un primer campament, per estudiar tota la munió d’illes on es poguessin sentir més independents i més segurs, encara que no ignoraven que si es quedaven a la Terra els problema se’ls multiplicarien, donades les grans diferències en costums, de cultura i coneixements. Almenys a la zona de l’Egeu, havien conegut moltes persones de gran saviesa amb els que segur seria més fàcil entendre’s. »Prepararen dues naus, una de mitjaneta, per portar els quaranta investigadors i que restaria amb ells, i una altra més gran, per traslladar tot tipus d’aliments i accessoris que els poguessin

144 | narcís suriñach bach

fer falta per romandre uns mesos en lloc desconegut sense haver d’esforçar-se molt en buscar. D’aquesta manera els expedicionaris il.lusionats per poder servir al comú, deixaren Atlàntida sense saber que mai més hi posarien els peus (excepte, és clar, el pilot que portava la nau de transport que retornaria a l’illa immediatament). »Romangueren molts dies volant a baixa altura per tota aquella munió d’illes tan idíl.liques, inclús moltes hores parats a pocs metres del terra per poder prendre vistes i fer-se una idea de tots els peròs i contres que cada illa els oferia, cosa que alarmava als pocs habitants, que van escampar per tot arreu les visites dels interplanetaris. Al ﬁnal van decidir muntar el campament en una bastant gran, força rodona i planera, però que, com la majoria d’illes de l’Egeu, era d’origen volcànic cosa que feia ben palesa la visió d’un con monumental al mig de l’illa i dos de més petits a un costat. Aquesta illa de nom Thira, en el grec de l’època, és la que ara coneixeu amb el nom llatinitzat de Santorini, però l’estat actual de la qual poc té a veure amb la d’aquells temps, com t’explicaré més endavant. »Una vegada calculades totes les possibilitats, decidiren establir-se provisionalment a la part nord-oest a pocs quilòmetres del la base del volcà, en aquells moment inactiu. Una vegada emmagatzemats tots els productes i eines, la nau de transport retornà a l’Atlàntida i els expedicionaris, el primer treball que van executar va ser una balma per a resguardar la seva nau, no sols dels elements naturals, sinó de la curiositat dels escassos habitants nadius del lloc. Al costat, hi van construir unes senzilles vivendes, ja que se suposava que la seva estança a Thira, no seria massa llarga i, per tant, era una ediﬁcació transitòria.

la petjada dels atlants | 145

»Un cop degudament establerts, començaren a cartograﬁar amb detall tot l’arxipèlag, així com les costes tant de Grècia al continent europeu, com del regne de Lídia, ja al continent asiàtic, que ara és una part de Turquia, i que en aquells temps era un regne no molt gran, però força modern i puixant. »Molt a prop del continent asiàtic, hi havia l’illa de Samos, on els avantpassats atlants, uns pocs segles enrere, hi havien construït una espècie de temples molt harmoniosos, no de culte, sinó dedicats a l’estudi de les més diverses ciències. Serien com les grans aules d’una incipient universitat. En aquella època que el saber encara no s’havia centralitzat a Atenes, Samos reunia una bona part dels grans savis en totes les matèries conegudes. »Pensant que segons com anés la cosa a l’Atlàntida potser un dia haurien de conviure amb la gent d’aquells països, intentaren establir una relació d’amistat amb els escassos habitants sense deixar-se conèixer massa, cosa que els era senzilla gràcies a la seva fàcil comprensió de qualsevol idioma. »En uns pocs mesos, tothom coneixia l’existència d’aquells estranys éssers de més altura i cap prominent auto anomenats atlants (per això, en certs moments dels temps, s’ha cregut que l’Atlàntida havia estat a l’Egeu, ja que com deus entendre, aquell petit grup es feu molt popular dintre el misteri que els envoltava) Un cop passada la por dels autòctons que varen veure que els forasters a desgrat de la seva superioritat tècnica i corporal no tenien ànims agressius, que els obsequiaven objectes per a ells meravellosos i molta informació important i desconeguda, es creà una bona relació, que ells van aproﬁtar per conèixer i saber més de tots els voltants. »A mesura que anaven sabent, es van donar compte que el grau de coneixement intel.lectual de certs grups molt tan-

146 | narcís suriñach bach

cats d’aquella civilització, era bastant superior al que havien suposat, encara que els seus avantpassats constructors, ja els n’havien parlat. Això, va enfortir encara més el tracte amb els antics grecs i les relacions es van fer més planeres i fructíferes per als dos bàndols. »Mentrestant i com que cada dia es comunicaven amb l’Atlàntida, varen anar coneixent que la situació a la nova pàtria empitjorava de dia en dia, ﬁns que una de les últimes vegades ja no varen tenir resposta, i com que els sistemes de comunicació eren gairebé infal.libles, varen decidir agafar l’aparell i anar a l’illa per conèixer la situació real. »Gran va ser el seu dol i desconcert quan, en haver travessat per damunt el continent africà, i ja sobre el mar a poca altura, en tot el que els abastava l’aparell visor, sols hi pogueren veure una quantitat immensa de deixalles de tot tipus, i milers i milers de cadàvers ﬂotant sobre les aigües. D’aquesta manera, els quaranta supervivents de tota una civilització pogueren veure que si no trobaven cap nàufrag amb vida, ells serien els últims atlants... »Amb vertader dol a l’ànima, s’endinsaren amb l’aparell dins les aigües, a més de quatre mil metres de profunditat pogueren veure les restes de les formoses i monumentals ciutats plenes d’estàtues i monuments, que els havien allotjat els darrers segles. Els atlants a la Terra havien tingut una curta però venturosa estada. Les forces tel.lúriques del planeta havien acabat amb una història de molts milers d’anys i amb una raça intel.ligent i bona. Com a possibles perpetuadors de la raça, només existien els quaranta que restaven en la nau. »Recorregueren les costes d’ambdós continents quasi al ras de terra, però dissortadament no trobaren ningú amb vida. Els

la petjada dels atlants | 147

supervivents no ho sabien, però l’explosió de l’illa fou molt ràpida i en dues o tres hores, el total de l’enorme espai insular romania sota l’aigua, l’agonia de l’illa va ser curta. La marejada que va provocar l’esfondrament va arribar de l’Àrtic a l’Antàrtica, provocant el que vosaltres en dieu un tsunami, que va arrasar fortament moltes illes del Carib i vàries costes d’ambdós continents. »Desencoratjats, i sense un pla se’n tornaren a la petita illa de Thira, allà a l’Egeu, tenint la certesa que no podien esperar cap ajuda, que haurien de preparar-se per una nova vida i que, per a l’única nau que els quedava, no tindrien els elements principals per al seu funcionament quan al cap d’un o dos anys s’esgotessin o desgastessin els seus elements cabdals. »A la fi, arribaren a la conclusió que del que podien treure més profit era de la seva superioritat en tot tipus de coneixements i ciències i decidiren viatjar a Samos, que ells coneixien que era el centre del saber en tota la mar Egea. Una vegada més, jo que seguia meravellat per les explicacions d’aquell ens misteriós i encantador, vaig voler dir-hi alguna cosa, que mostrés que jo era devot seguidor de la Grècia clàssica, sobretot del per a mi més gran filòsof de l’època. —Sí, conec que Samos era l’empori del saber d’aquells segles —li vaig dir—, jo sempre he procurat seguir els consells i els exemples del que considero el més gran filòsof de tota la història: Epicur, encara que per dissort meva, potser no he estat prou valent, per seguir al peu de la lletra tan excel.lent doctrina, a la vegada que la de Siddharta, molt semblant a ella en certes coses, però promulgada alguns segles abans. —Tens raó, amic; Epicur va ser sens dubte el més humà del filòsofs de tots els temps, ja que procurava treure la por del

148 | narcís suriñach bach

pensament de les persones. Demòcrit, Plató i Aristòtil, també van ser iguals o potser superiors en coneixements però cap d’ells va tenir la valentia de posar l’home com a centre en lloc dels deus desconeguts i sempre tan aclamats per tot tipus d’interessos, quasi sempre poc clars, i com a tot arreu en favor dels que manaven. Potser Sòcrates hauria estat el més honest, però tal vegada per la por que tenia a la seva esposa Xantipa, que el va fer patir molt, va viure molt amargat i això, sens dubte, el va limitar. Inclús Diògenes hauria estat un altre capdavanter, si s’hagués pres més seriosament la vida. Ell però, intel.ligent com era, va preferir per sobre de tot viure alegrement, encara que amb moltes privacions però rient-se i castigant amb les seves paraules sàvies i sarcàstiques la gran quantitat de mancances dels seus veïns, i ﬁns es va atrevir amb Alexandre el Gran, quan des de dintre el seu bocoiet, li va dir que s’apartés del seu davant que li tapava el Sol. »Evidentment, Epicur va sobresortir per damunt de tots, perquè es va bolcar en defensar l’home, la persona, intentant rebatre les pors humanes i sobrenaturals que altres pensadors volien imbuir a la humanitat. La seva teoria de combatre la por als déus, la por a la mort, la por al destí i la por al dolor, mai ha pogut ser rebatuda ni superada. »Ell preconitzava l’hedonisme, o sigui el gaudir de tots els plaers de la vida, però amb moderació, ja que els excessos, arruïnaven el plaer i l’harmonia. »Nascut a Atenes, on va passar part de la joventut, va romandre divuit anys a Samos, on va aprendre tot el que es coneixia en aquella època, i després va retornar a la seva ciutat on va crear escola. Fixa’t bé que els grans ﬁlòsofs més moderns, sobretot els de procedències d’àmbits religiosos, sempre han

la petjada dels atlants | 149

anat en contra d’aquests preceptes i mira com han fet d’infeliç la humanitat. Quan el sectarisme o la superstició s’imposa sobre el raonament, el resultat sempre sol ser molt semblant. Les vostres tan sectàries religions i filosofies, la majoria de vegades, per no dir sempre, del tot innecessàries, us han portat a aquest obscurantisme. Tu has tingut no la sort —cosa que no t’enganyis, la sort no existeix. El que és important, és estar al lloc adequat en el moment oportú—, sinó l’habilitat de saber buscar en cada moment les ensenyances adequades a les teves necessitats. Clar que, per això, tens el premi concedit a molt pocs d’estar aquí al meu costat perquè jo et pugui aclarir tantes coses. »Tornant als quaranta atlants, petites restes d’una tan gran civilització, varen anar acostant-se als habitants de Samos, la majoria d’ells grans estudiosos i savis, amb els que pogueren intercanviar teories i coneixements. De l’intercanvi d’idees entre els nadius i els forasters de cap prominent varen sortir totes les grans teories filosòfiques, astronòmiques i matemàtiques que varen transformar el món i us van fer entrar a la història. Fixa’t bé que és d’aquella poc coneguda època que ve la implantació de totes les ensenyances que han fet modernitzar el món i que ja t’he explicat dels països de l’Orient Mitjà. »Així en astronomia, tema que hem vist que tant t’interessa, Aristarc (també de Samos) va poder veure d’aquelles fonts tan grans de coneixement i va ser el més avançat per a l’època. Ell, amb els coneixements rebuts dels atlants, va ser el primer en mostrar dibuixat el sistema solar, confirmant que els planetes eren rodons i giraven en torn del Sol, desmentint que el planeta Terra fos el centre de l’Univers. També va ser un dels primers en explicar les constel.lacions de l’Univers com

150 | narcís suriñach bach

a figures humanes o d’animals. Home molt savi i amb molta imaginació, Aristarc. »Imbuït del seu èxit inicial, va viatjar a l’Egipte dels Ptolemeu i va anar a la moderna ciutat d’Alexandria, on s’havia creat la més gran i moderna biblioteca, però va tenir moltes dificultats amb els savis astrònoms d’allà, que no li acceptaren les seves teories car ells ignoraven les ensenyances que Aristarc havia rebut dels atlants, i al cap d’uns anys va haver de fugir de tornada a Samos, amenaçat de mort per falsari. Malgrat tots els problemes, Aristarc, home de cultura molt superior, va deixar escrits tots els coneixements astronòmics rebuts dels extraterrestres, i quan va morir, tots els seus llibres varen ser oblidats junt a molts altres dins un d’aquells temples del saber. »Quan Grècia va ser conquerida pels romans, aquests van saquejar totes les biblioteques i temples on hi havia documents i altres coses de valor, i les van portar a Roma, on van ser emmagatzemades en diferents llocs i les que, en principi, consideraven que no tenien gran valor varen ser oblidades durant segles. No obstant, el fill d’un aristòcrata romà, de nom Titus Lucretius Carus (Lucreci), home sense necessitats, però d’un gran interès per saber, rendit seguidor de les teories i pensaments d’Epicur, en investigar vells documents grecs, va trobar els escrits d’Aristarc, que el van entusiasmar i van ser el centre de la seva vida. En un dels seus llibres explicava com veia aquelles velles teories, en veure que ningú se’l prenia seriosament i que tenia molts detractors, sense tenir altre incentiu, prop dels quaranta anys es va suïcidar, el seu llibre i algunes còpies van quedar oblidades. »Va ser molts segles després que l’estudiós Nicolau Copèrnic, que a part del llatí llegia molt bé el grec clàssic, va descobrir

la petjada dels atlants | 151

aquells documents i els va comentar amb companys de professió, però per temor a l’església catòlica en plena època de la inquisició ningú va gosar fer-los públics. Pocs anys després Giordano Bruno, seguidor de Copèrnic, va voler ser valent i ho va pagar amb la foguera. L’església, com no, i com sempre en nom de Déu, el va fer morir cremat per heretge. El que és curiós és que Martí Luter, tan enemic dels catòlics, també va anatematitzar al monjo per la seva heretgia. Te’n dones compte que els enemics s’uneixen front a un enemic comú, si l’arriben a témer? »Amb un dels primers rudimentaris telescopis Galileu va poder comprovar-ho i encara que l’església també el va amenaçar i punir, la cosa ja era tan pública que no ho varen poder parar i, a la fi, va ser el triomf del gran Aristarc. Els últims atlants —De la mateixa manera Pitàgores, també de Samos va tirar endavant els més grans coneixements de matemàtiques apresos en aquella conjunció de savis d’una i altra procedència. »Per aquells dies, encara no era definida l’especialització i no es distingia entre un matemàtic, un filòsof i astrònom, sinó que tots eren un resum de tot. Qui tenia més admiració i respecte per part de tothom era Demòcrit, que com que per sobre de tot era un home d’ordre, volia que cada persona estudiosa s’especialitzés en una ciència concreta per poder aprofundir al màxim. Per aquest motiu, havia creat escola i on tots els estudiosos, anaven a escoltar-lo. Els darrers atlants intimaren molt amb ell i també més tard amb Eratòstenes, qui va ser mestre del gran Aristarc. »Per no utilitzar massa el seu aparell volador, ja que encara no sabien d’on traurien certs materials que els serien neces-

152 | narcís suriñach bach

saris per a reposar-los quan acabessin el seu temps d’ús, els quaranta atlants s’havien acostumat com els seus veïns grecs, fer els trajectes entre les illes amb les embarcacions típiques del lloc, per al mateix temps anar-se integrant al sistema de vida, que ja veien que seria els seu deﬁnitiu. Malauradament, eren prou intel.ligents i realistes per conèixer que si no podien trobar el remei adequat, amb ells s’acabaria la raça, ja que des que eren allà a l’Egeu no havien tingut ni un naixement entre les parelles. »Com que sembla que el seu destí era inevitable, uns mil dos-cents anys abans de la vostra era, el gran volcà del mig de l’illa de Thira, la més gran de les Cíclades, joia de l’antiga cultura dòrica (ara Santorini), va explotar i va ensorrar al fons del mar més de la meitat de la superfície, i on era terra planera va a passar a ser el golf al mig de l’illa, on hi restaren les tres illetes que ara coneixeu. De tot el que guardaven els atlants i que havien portat de l’Atlàntida, no en va quedar rastre. Afortunadament per a ells, en el moment de l’explosió, es trobaven a Samos, on se sentien tan a gust entre persones de coneixement superior. »Actualment, s’estan fent moltes excavacions per a poder retornar algunes d’aquelles restes tan precioses; si un dia tenen possibilitats tècniques i proven de buscar al fons del mar, a part de moltes ruïnes importants hi podrien trobar un estrany artefacte desconegut per tothom, que no seria altra cosa que la nau dels atlants, com també molts aparells mecànics, de càlcul i altres. Altra vegada, jo hi vaig voler intervenir, ja que no m’havia quedat clar que va ser del petit grup d’atlants i així li vaig dir. —El que no m’heu dit, i m’agradaria molt saber, és que va ser dels quaranta atlants que hi vivien en explotar el volcà...

la petjada dels atlants | 153

—Tu coneixes el famós pas de les Termòpiles, que l’any 480 abans de la vostra era, amb el sacrifici del grup de Leònides, va ser clau per a la victòria dels grecs sobre els perses; doncs bé, l’any 191 abans de la vostra era, en aquell lloc va haver-hi una altra gran batalla entre la coalició de pobles grecs, encapçalats per Antíoc, que saps que havia fet construir grans obres als atlants allà on és avui el nord de Turquia: contra una altra coalició de macedonis i romans, que va acabar amb la derrota del primer, el qual va ser perseguit per totes les illes de l’Egeu, fins que ell i els pocs que quedaren es van refugiar a Efes ja al continent asiàtic. En una d’aquestes illes residuals de després de l’explosió de Thira, hi malvivien els últims atlants, els quals i per les seves diferencies corporals foren considerats monstres, i anihilats de manera absoluta i sense pietat. Mai el teu planeta coneixerà amb la intensitat que les ensenyances dels atlants varen fer avançar els vostres coneixements científics i, tant de bo, haguessin tingut temps d’ensenyar-vos els seus coneixements morals per a treure-us de tantes misèries que per a vosaltres són raons per a lluitar i fer mal. Dissortadament per a la vostra raça, els esdeveniments naturals us varen privar de l’ajuda que els atlants de manera altruista tenien planejada en favor vostre. »Com veus, l’Univers, en expansió constant, va fent la seva via a no sabem quin destí, per una força tan absoluta i implacable, la pèrdua d’un grup de persones o d’un planeta, o molts, no té cap importància. És l’infinit contra petits grups, o planetes i estrelles. Res d’important dintre el total tan immens i això fa veure encara més mesquí i deplorable el vostre comportament. »I ara, abans de finalitzar, reprenem la vostra història fins als temps actuals, per veure que en certes coses us heu moder-

154 | narcís suriñach bach

nitzat, però que en el més important i principal que és el bon conviure i respectar-vos, no heu pas après res. Per sobre de la bondat i la pietat, pesa més en vosaltres l’enveja, l’ambició i la maldat, així ha sigut durant tota la vostra història. I ja, la civilització? —Com t’he dit —em va repetir—, i tu en part coneixes, primer els homínids, s’ajuntaren en petits escamots o famílies, després en tribus, que, després de suportar diferents cataclismes de la natura, es varen anar fent més nombroses, ﬁns a formar els estats incipients, precursors dels ja grans reialmes de l’antiguitat, els quals a mesura que creixien cada vegada restaven en mans de menys dirigents, arribant als grans cabdills, que de manera arbitrària, però sempre amb maldat i violència, dirigiren i disposaren de béns i vides de la resta de mortals. Tu coneixes prou bé que, primer babilonis, perses, egipcis i altres societats primitives asiàtiques; després els grecs, romans, i a l’edat mitjana, Genjis Khan, Àtila i molts altres, han arrasat el món conegut i veuràs que, abans i ara, els respectius pobles ho han seguit passant igual de malament. Tanta maldat i tanta destrucció no han fet res per millorar el món. Noms com Darius, Cir, Xerxes, Alexandre el Gran, Juli Cèsar i molts i molts d’altres, han pres un nom immerescut de grans herois, en lloc d’assassins de grans multituds, que és el que han estat realment. D’aquella època, potser únicament se salvarien els espartans, entre els quals i per sobre de tots, Leònides i els seus cent companys, que oferiren llur vida de manera voluntària i certa, per a donar temps als seus aliats per a preparar la defensa davant l’enemic. Tants milions de morts durant tants segles, tant sofriment, només ha servit per a glo-

la petjada dels atlants | 155

rificar uns noms i res més. La misèria (moral i física) ha seguit dominant el món. Cap dels milers de pensadors, científics i gent de bona fe, que han fet coses profitoses per la Terra, ha tingut tant reconeixement com els grans assassins de masses, elevats a herois eterns. El que és més curiós dels humans a la par que incomprensible, és que els que anomenen herois als grans assassins, són en cada nació els que han restat després de les grans matances on hi han caigut pares i germans, quan no fills. »Ja en l’edat que en dieu moderna, el poder va caure en mans dels imperis europeus, dels que durant segles han sobresortit els espanyols, francesos i anglesos, sense oblidar belgues i holandesos i un xic menys els italians, però no per falta de ganes. Entre tots, han saquejat el món, del qual alguns n’han tret profit per a engrandir i donar un cert confort als seus súbdits o ciutadans i, en canvi en altres, sobretot als reis del teu país, sols els ha servit per a dilapidar de manera grollera i irracional tants bens i riqueses espoliats. El més trist és que sempre ho han fet excusant-se en nom de la religió i aquesta, no sols ho ha acceptat, sinó que ho ha beneït si en podia treure profit econòmic o de prestigi. »Anem a repassar els últims segles d’aquests imperis que ja es podrien considerar el que en dieu civilitzats i, per tant, amb prou coneixements per saber si el que feien en cada moment era bo o no. »L’imperi Espanyol, primer colonitzador del continent que anomeneu Amèrica, ha estat un dels que més destrucció i sofriment ha produït, i el que menys ha aprofitat el fruit de la seva rapinya per ajudar a progressar als súbdits d’aquest reialme. La unió entre corona i església va fer que la major part d’aquelles riqueses, producte com et dic de la rapinya, el sofriment i

156 | narcís suriñach bach

extermini de tanta gent, fossin dilapidades en guerres de religió fora de la península, sense cap sentit real de bé per al país. Seria bo preguntar-se: si eren guerres de religió, Déu a favor de quin dels bàndols anava? Ho has pensat mai això? Si el dominador de la religió era Déu, quina necessitat tenia de fer barallar als seus seguidors? Quins eren els bons i quins els dolents, si tots lluitaven per Déu? Per què Déu anava a favor d’uns i no dels altres? Com aquestes, ens podríem fer moltes més preguntes i cap tindria una resposta lògica i assenyada. »El teu país, que encara ara té milions de persones que no han sortit mai de la misèria, es vana de tenir els nobles descendents d’aquells líders guerrers, dels quals han heretat grans fortunes i extensions de terreny sense cap dret just sobre aquest. Així també, és el lloc d’Europa on el caciquisme i les prebendes sense sentit, tenen encara més implantació. Quants milers i milers de gent primària, immoral i viciosa viu encara d’aquells antics privilegis? »També els reis, cosa caduca en tots els sentits, són els que s’han beneﬁciat més de tant oprobi sense haver fet res per merèixer-ho. El dia que els reis deixaren d’anar al davant en les batalles amb l’espasa a la mà jugant-se també la vida com els demés, deixaren de tenir sentit. Si no s’han extingit del tot, és perquè amb la seva capa, s’hi abriguen milers de trepes i vividors que saquegen la societat, però que el rei necessita per a sobreviure recolzant-se sobre les seves misèries. Aquesta és la idea de la piràmide: una paret aguanta l’altra. »No podem oblidar que, al nord d’Àfrica, pels capricis o interessos d’un rei de tan poca categoria moral, i no fa pas tants anys, Espanya també hi va deixar un mal record, cosa que el autòctons no han pas oblidat, i que sens dubte anireu pagant.

la petjada dels atlants | 157

Algú va dir que la venjança té camins molt dissimulats i, quan és col.lectiva, pot durar segles. »Després tindríem, gairebé per ordre cronològic, el reialme de la Gran Bretanya, que seria el paradigma de la maldat ben organitzada i ben aprofitada. Fixa’t per un moment, que una illa no pas molt gran, i per tant tampoc amb massa població ni massa varietat de riqueses naturals, durant segles va anar estenent els seus tentacles per tot el món, aprofitant-se de la seva astúcia i maldat per delmar els principals recursos de cada país envaït i enfortir la seva nació. Així com Espanya ha quedat malament amb tots els països saquejats, Anglaterra va muntar la Commonwealth i, quan va haver de deixar la colonització forçada per les circumstàncies, va disposar d’una associació que li va permetre comerciar amb avantatge amb els mateixos països que havia espoliat. Podríem dir que és el regne modern que ha tret més profit de la reialesa, ja que els seus reis han estat els aglutinadors de tantes nacions abans saquejades, sota la capa reial proveïda d’un cert respecte i dignitat. Els excessos, vicis i arbitrarietats dels vostres reis mai han estat copiades amb tanta intensitat pels anglesos. Aquests amb la seva maldat i astúcia de tants segles, mai es van excusar amb la cosa de l’evangelització i la bondat fraternal, i sempre van mostrar de manera clara quin era el motiu de les seves guerres. Amb l’espasa o amb la diplomàcia, sempre han procurat treure avantatge. A part del que hem comentat, Anglaterra, diplomàticament, sempre ha fomentat la insinuació i la insídia, i quan no les ha fet directament, ha procurat amb la seva astúcia provocar guerres entre nacions, si en podia treure algun profit. A principis del segle XX, només per posar un exemple, el conflicte entre Grècia i Turquia va ser instigat pels anglesos, com

158 | narcís suriñach bach

tu deus conèixer. Així, en trobaríem molts d’altres, però aquest no és el tema. »Podríem afegir que els nord-americans, continuadors i aliats amb el anglesos (en el fons els seus hereus) han perfeccionat en tot el possible la manera de depredar i justificar-se al mateix temps. És veritat que el anglesos ara han hagut de limitar les seves agressions, però en el seu lloc, els americans han procurat treure el suc a la resta del món i, per cert, fins al moment ho han aconseguit amb escreix. Podríem dir que els americans, durant anys, han tingut l’excusa del comunisme que tan mal ha fet als qui el sofrien com als seus enemics. Ara el comunisme ha perdut el poc crèdit que havia tingut, a causa del mal ús que en van fer els seus propagadors i ja no servirà d’excusa per provocar les grans guerres i cataclismes del passat. »Els francesos, per la seva banda, foren també grans predadors, sobretot a Amèrica i a l’Àfrica (sense oblidar el gran fracàs de l’aventura napoleònica de fa dos segles, que un cop més va costar tanta sang inútil, el més trist és que els francesos encara consideren a Napoleó un heroi. Ell era l’home que enmig d’una batalla sagnant responia a un general seu que la gran quantitat de morts, no tenia importància, ja que: “A aquests morts, els substituiran les dones de França amb una sola nit d’amor”), però mai tingueren la grandesa de reconèixer que feien mal per a treure’n profit, cosa que els anglesos en cap cas negaren, ni posaren en discussió, encara que sempre van buscar una excusa per començar la lluita. »No obstant, als francesos també se’ls ha de reconèixer molta mà esquerra, diplomàticament parlant, sobretot tractant amb gent menys preparada, ja que per exemple a l’Àfrica subsahariana, com en dieu ara, en veure’s forçats a abolir les

la petjada dels atlants | 159

colònies, en lloc de soldats, hi deixaren la mateixa o superior quantitat d’assessors civils, per seguir traient proﬁt del que les modernes normes i lleis internacionals els obligaven a deixar i això encara dura. »Altre aspecte que no es pot oblidar de França és que amb l’excusa de la democràcia, sempre han donat cobertura i refugi a exiliats de tot el món, sense mirar la qualitat del producte que protegien, si ells ho consideraven bo per als seus interessos. Per posar un sol exemple del tot negatiu, podríem parlar del Jomeini acollit a França durant anys que, per venjar-se del xa, el va treure del poder dictatorial, imposant-ne un de molt més fort i nociu amb conseqüències a tot l’Orient Mitjà, sobretot per a les dones, no sols a l’Iran. D’aquesta mena, en trobaríem milers d’exemples. »En sentit contrari, tindríem el maltractament que van donar als refugiats espanyols de la Guerra Civil, als que tenien tirats en platges fredes i inhòspites, amb fam i sense abric en ple hivern, però que quan els van necessitar per lluitar contra Alemanya, bé que els van utilitzar allistant-los a l’exèrcit o a la legió. »També Holanda va fer el que va poder a Sud-àfrica, i en altres països d’Àsia i d’Oceania. »Bèlgica, en menor proporció, però no amb menys violència i maldat, va espoliar mentre va poder certes regions de l’Àfrica, sobretot l’anomenat Congo Belga, on tractaren de manera indigna els habitants d’aquell país, els descendents dels quals encara ho tenen clar a la memòria i ho expliquen quan tenen conﬁança amb qui els escolta. »Com veuràs, es va arribar a temps moderns, dels que en dieu civilitzats, però no per això les nacions més punteres dei-

160 | narcís suriñach bach

xaren d’agredir amb ﬁns egoistes sempre que pogueren. I això encara és igual. Arribat a aquest punt, i mentre jo anava meditant el que ell deia, em vaig donar compte que en cap moment havia parlat d’Alemanya ni de Rússia, dues nacions tan importants en l’evolució de la Terra en els dos últims segles, així li vaig dir i ell em va respondre amb rapidesa. —Tens raó. Una i altra, han tingut un pes molt important en tots els esdeveniments dels darrers anys, però les circumstàncies han estat molt distintes. »Alemanya, als segles XIX i XX, era l’única nació que podia fer ombra als anglesos i francesos, als que ja havia guanyat amb les armes i als que tècnicament superava en tots els ordres, se’ls veia predestinats a ser anorreats en un moment o altre. Quan ajudats pels nord-americans, pogueren derrotar els exèrcits del kàiser en la que en diguéreu Primera Guerra Mundial, els vencedors francesos i anglesos, varen cometre el gran error d’espoliar als vençuts en un grau de dolenteria i maldat, amb un tractat tan infame que en res deixava veure allò de la civilització. A part dels terrenys que els prengueren, els deixaren sense les primeres matèries pròpies més indispensables per a la pura subsistència i el fred, la gana i les malalties delmaren en part el país. Els vencedors no es donaren compte que Alemanya no era un país del Tercer Món en què tot hi valia i aquest error l’ha pagat molt car tota la humanitat. »Com suposaràs, un poble com l’alemany, treballador i culte en tot tipus d’arts i ciències, amb un dels nivells intel. lectuals més elevats, no va acceptar tan dura imposició dels anglesos, però per sobre de tot la dels francesos, molt més venjatius amb els vençuts, ﬁns internacionalment aquest mal

la petjada dels atlants | 161

tracte es va considerar una injustícia, i el rancor i les ganes de tornar l’afront, romangueren latents en la majoria de cors i ments alemanyes. »Per desgràcia d’uns i altres, sorgí un home fanàtic que havia sofert molt i havia estat ferit i gasejat en la guerra perduda, el qual amb un nivell de raonament potser limitat, però amb un grau de persuasió molt elevat i un desig de venjança absolut, va aconseguir aglutinar al seu costat, com sol succeir sempre, primer als més fanàtics, i més tard, en veure el gir que donava la situació, en la que Alemanya va passar de misèria absoluta a un cert benestar, la majoria de persones normals, si no el recolzaven tampoc el contradeien. Altre motiu va ser la por al comunisme per part de la gran majoria d’alemanys. » Així es va gestar la Segona Guerra Mundial, amb els resultats que tu ja coneixes, i si no hagués estat altra vegada pels americans, que també tenien por i al temps enveja de la puixança d’Alemanya, la guerra no hauria tingut una fi tan previsible. »Quant a Rússia, la cosa tingué uns inicis molt diferents. Recorda que durant segles, i potser en part influenciat per un clima tan poc benigne, el poble rus, humil i submís, va estar oprimit pels seus reis, anomenats tsars, que per mitjà dels seus esbirros servils, actuaren sense pietat amb les famolenques multituds de mugics gairebé esclaves i sense drets. »Com tots els dèspotes, com totes les reialeses, mal aconsellats pels que vivien dels seus excessos, els tsars no es donaren compte que les circumstàncies del món evolucionaven, fins que la ràpida implantació del nou tipus de doctrina comunista els va sorprendre. Tot aquell podrimener de ducs, marquesos, comtes, etc. embolcallats en el seu egoisme, mai van pensar en l’odi que el poble els tenia per haver-los fet sofrir tant ni l’hi

162 | narcís suriñach bach

van donar importància. Així, uns quants teòrics de la bondat idealitzada, no pas real, es van fer seu aquell poble humil i ignorant. »Malauradament, el comunisme teòric, una bona idea en si mateixa, en mans dels humans en lloc d’una solució es va convertir en una xacra en grau extrem i, a part dels morts provocats per la Segona Guerra Mundial, els cabdills comunistes sobretot l’anomenat Stalin però també molts d’altres, pràcticament sols per motius partidistes i de rivalitat, ordenaren més execucions que els morts per la guerra. Tant que heu parlat dels camps de concentració alemanys, cosa certa i trista, i no heu volgut recordar que igual o més quantitat de persones foren castigades a Rússia també en camps de concentració, els famosos gulags, on eren anihilats pels seus propis compatriotes. Com que ara les coses no es poden amagar com abans, dintre d’uns anys la història posarà al seu lloc a cada nació i a cada dirigent, però els morts ningú els tornarà. »Així, molts altres països, en caure en mans de justiciers comunistes, ho han passat malament durant dècades, ﬁns que l’engany s’està acabant. Segles abans, un home savi i humil, Jesús, ja va provar de fer entendre que tots els humans eren iguals, i ja coneixes els resultat. La maldat humana anihila qualsevol idea per bona que sigui quan no en pot treure proﬁt. »No parlem ja del Japó i altres que tampoc han mostrat més pietat amb els seus rivals quan s’han sentit superiors. »Com pots veure, no són els sistemes d’un o altre sentit, sinó que una vegada més, es fa palesa la dolenteria innata dels humans, que no teniu remei. Mani qui mani, no ho fa pel bé de la humanitat, sinó pels seus interessos, per moltes excuses i raonaments que doni.

la petjada dels atlants | 163

»De totes maneres, ara Rússia malviu gràcies a les primeres matèries tan necessàries com el gas o el petroli i altres que tot el món demana, però en no molts anys, quan aquests productes s’esgotin o arribin al vostre coneixement sistemes molt més moderns i inofensius utilitzats en altres planetes, tenint en compte l’augment de la població, el futur del país no se sotja massa prometedor. »Deixa’m també que et digui que a tots els països que els últims segles heu depredat els europeus, no se’ls sotja pas un futur molt prometedor amb la seva aparent llibertat. En primer lloc, són humans com vosaltres, per tant porten el mal al seu ADN, i en segon, amb els exemples que els heu donat, l’ambició i la maldat són els seus sentiments de domini amb els seus propis germans. Encara que jo entenia els seus raonaments, em costava una mica d’acceptar-ho, i m’esgarrifava la visió del món que tenia aquell estrany però tan agradable ésser. Per això, li vaig dir: —Així, vós li augureu al món un futur molt negre i, pel que entenc, no massa llarg. —Si; és com ho entenem i com creiem que succeirà, si entre tots no hi poseu remei. Aquest és un dels motius de la nostra per a tu tan estranya trobada. Deixa’m fer-te alguns comentaris per a treure’t la frisança del que t’acabo d’explicar i puguis veure que en l’Univers hi ha bondat i que els atlants són un exemple clar per vosaltres. »El grans perills més immediats que teniu a sobre, són els següents: »La superpoblació de la Terra: Això suposant que a desgrat de tan tràgiques conseqüències que heu sofert amb tants conﬂictes, els vostres savis dirigents, no us promoguin una altra

164 | narcís suriñach bach

guerra ara segurament atòmica per poder fer més mal, que elimini milions d’habitants. Si no ho fan, d’aquí a un cent anys més, sereu gairebé quinze mil milions de persones. Si el vostre principal sentit de la vida és com fins ara l’egoisme i l’avarícia, us estareu quedant sense recursos suficients per a mantenir més o menys dignament tantes boques famolenques, ja que els que exerceixin el poder, també cada vegada més, voldran acaparar per treure’n més profit. Quan això arribi al límit, encara que una inevitable revolució per la tan absoluta misèria en mati molts milions, els recursos naturals estaran ja tan exhaurits que difícilment podreu tornar a una normalitat, i com pots entendre, la situació serà cada dia més precària. »Ja no diguem el canvi climàtic que, amb la vostra depredació desmesurada aneu creant, ajudarà a l’anorreament del planeta. »De totes maneres, com ja t’he dit, la gran hecatombe serà únicament per als humans, l’Univers ni ho notarà. Tanta importància que us doneu i enmig de l’infinit, no sou més que una petita volva de pols sense cap incidència per al total. »És ben trist que us doneu tanta significació que no teniu i que sigueu tan egoistes. D’altra manera, dosificant amb racionalitat els vostres recursos i mantenint la natalitat en la mesura justa suportable per al planeta, podríeu gaudir d’un cert benestar o diguem-ne felicitat. Clar que per això hauríeu de canviar hàbits i pensaments de manera total, com pretenien fer els atlants, i procurar que totes les persones de la Terra tinguessin un nivell mínim de cultura per conèixer què és el que els convé i el que els és útil, en lloc de com ara, que els manteniu ignorants, però per la gran quantitat i a desgrat de les poques possibilitats que tenen, també ajuden a degradar i exterminar els

la petjada dels atlants | 165

recursos naturals. Podríem dir que l’egoisme dels que tenen el poder, serà la perdició de tots. »Bé, crec que les lliçons de moral que et volíem donar, així com els exemples positius d’una raça de tanta dissort com van ser els atlants, ja són suﬁcients. Ara coneixes més bé el món en el que vius i saps molts perquès que abans no coneixies. »Ara, abans d’acomiadar-nos, voldria satisfer alguns dels dubtes que puguis tenir. Què em vols preguntar o què vols saber? Les visites? Eren tantes les sensacions i pensaments que bullien dintre meu, que m’hauria passat hores preguntant, però n’hi havia uns dubtes concrets que em feien molta il.lusió: —Jo, havia sentit parlar de la cova del Tayos, allà als Andes, però hi havia tantes versions, i tan diferents unes d’altres, que mai vaig arribar a prendre’m molt seriosament el tema. Heu de tenir en compte que la història del pare Crespi ha estat explicada amb moltes versions diferents, però tot plegat és molt confós i ningú sap què va passar amb els objectes que l’hi havien donat els indis. Jo, en aquests moments, no sé realment quina és la meva situació, ni on em trobo, però podria fer una visita a la cova, però no en els llocs que els humans ja coneixen sinó on dieu que s’hi troben les naus voladores dels atlants, i també la famosa caixa de fusta de cirerer amb la primitiva història d’aquell poble tan culte? —Naturalment, si que podem fer una lleugera estada al lloc, però com entendràs més tard, la nostra visita, serà molt especial, com especial és la situació en què tu et trobes en aquests moments. Voldràs fer alguna altra visita?

166 | narcís suriñach bach

—Si, no veig gens clar, allò del cementiri de vaixells i avions a les Bermudes, ja que no puc entendre que una volta de ferro de molt quilòmetres es pugi moure en certs moment, i per altre costat, encara entenc menys que si el problema és l’atracció magnètica provinent del centre de la Terra la volta de ferro no sigui atreta cap al fons amb molta força. Per això, m’agradaria poder-ho comprovar. —Hi anirem, i ho comprovaràs. Però et podria dir que si ho rumies una mica i penses que és una obra dels atlants, els quals basaven la majoria de les seves teories en l’atracció i repulsió de les polaritats magnètiques presents en les lleis universals a tot el cosmos, veuràs que l’explicació és ben senzilla. Ells van descobrir i van saber aprofitar aquestes forces còsmiques de les que van saber treure tant profit. El que el humans les desconegueu, no vol dir que no existeixin. Igualment amb les ones magnètiques i elèctriques de les que la natura està saturada i que aprofiteu tan poc. »Quan els atlants van muntar aquella gegantina cúpula metàl.lica, eren conscients que l’atracció causa del problema tenia una polaritat, per aquest motiu, van donar la mateixa polaritat d’una intensitat calculada a la cúpula, perquè provoqués repulsió una a l’altra. De no haver estat així, l’atracció hauria estat tan forta, que tota la cúpula s’haguera ensorrat atreta pel magnetisme del fons. D’aquesta manera, una cúpula tan grandiosa i d’un pes tan enorme, es mantenia a una distància concreta del terra, sense necessitar cap sustentació; com si flotés. El seu enorme pes, era (és) contrarestat per la repulsió magnètica. »Precisament, quan el cataclisme sísmic va ensorrar la gran illa, va ser quan en quedar la cúpula només agafada d’un costat,

la petjada dels atlants | 167

com si fos amb una frontissa, i en no tenir el problema del pes, va quedar flotant a mitja altura dins l’aigua com un artefacte de fusta o de suro, i quan el corrent del golf és més fort, l’empeny, fent-la canviar molts quilòmetres de lloc, i és quan deixa passar l’atracció magnètica que pot arrossegar petits vaixells o avions que volin a baixa altura. En retornar el corrent al seu estat normal, la cúpula retorna al lloc habitual i el fenomen deixa d’actuar. »Crec que ha quedat prou clar. On més vols anar? —També, voldria visitar l’illa de Thira (Santorini) allà a l’Egeu, per veure que queda sota les aigües de les eines i objectes portats pels atlants. »Per últim, voldria veure les ruïnes de l’Atlàntida que em tenen tan fascinat. —Bé, tot el que em demanes, està al meu abast i et puc complaure. Dóna’m la mà i començarem el viatge. Aquella mà tan suau em va tornar a agafar i una vegada més em vaig sentir empès o estirat pel firmament d’una manera impossible de descriure, però tan agradable que és difícil d’oblidar. No sé el temps que va passar, però com a l’anada, l’espai i el firmament s’anaven fent més clars i brillants, ara veia que tot s’anava enfosquint, quan de sobte a una distancia molt gran, em va semblar veure una bola rodona força gran, i al seu costat, més llunyana, una altra molt més petita. Totes dues lluïen pel reflex del Sol. El meu misteriós acompanyant, em va dir. —Davant els teus ulls, tens la Terra, i una mica més lluny el vostre satèl.lit, acompanyant etern, la lluna. Mira-t’ho bé, perquè puguis tenir el record d’una visió autèntica i tan bonica. Si la seva visió tan plaent es correspongués amb la realitat, esta-

168 | narcís suriñach bach

ríeu en un paradís. Dissortadament, els seus habitants no feu honor a tanta bellesa. »Dintre uns segons, ja serem on vols anar. »Des d’on la mires ara, gairebé no et deus imaginar que aquesta bola tan petita, si la compares amb la part de l’Univers que des d’aquí pots veure, mantingui a la seva superfície, tan gran quantitat de passions, odis i enveges, que el fa un planeta tan roí i predestinat a una ﬁ molt dolenta. Jo, extasiat en la visió, no vaig tenir temps de respondre res, quan ja em vaig trobar rodejat de núvols, i enmig de la boscúria, vaig veure al meu davant unes monumentals i escarpades roques, que ens barraven el pas. El meu misteriós guia, em va dir. —Ara farem una visita a aquest santuari, on es guarden els records més sagrats i estimats de tota la història d’un planeta que, com molts altres milers, ha acabat el seu recorregut, però al que tant deveu els terraqüis encara que ho ignoreu. Bé, tu ja ho coneixes una mica i podràs valdre’t de tot el que t’he explicat. »Com comprendràs, els llocs que visitarem, no estan a l’abast dels humans, podríem dir que només en la nostra situació astral es poden visitar. Per on nosaltres entrem, no passa una persona. Podríem dir això que heu posat tan de moda, que serà una visita virtual. Recordant la història del pare Crespi del que havia sentit tantes versions distintes, li vaig dir: —Però si part d’aquests records i tresors ja s’han trobat, bé vol dir que algú, o alguns, hi han entrat? —Sí, no fa encara cent anys que en un dels molts moviments sísmics que es produeixen regularment aquí als Andes,

la petjada dels atlants | 169

la majoria no detectats pels nadius, les monumentals pedres posades pels atlants per segellar les entrades a les grans sales on havien guardat tots els seus tresors es varen moure i van deixar uns petits espais o escletxes per on podien passar el infants indis. Com que ells des de temps immemorials han estat uns grans menjadors d’ocells tayos que sols viuen per milers en aquestes coves, en entrar amb torxes per enlluernar-los (tu saps que són aus nocturnes) i caçar-los, un infant va descobrir una de les sales on, en diferents caixes, hi havia molts objectes usats pels atlants, allà a la seva llunyana pàtria. També en una d’elles, diferents figures i plaques d’or rebudes com a pagament de les grans obres efectuades a Mesopotàmia i alguns d’aquest objectes, tals com estatuetes que representen diferent reis com Sennàquerib, Shubiluliuma, Nabucodonosor i altres, com de l’Hindustan. Aquestes i algunes peces del primer alfabet que els atlants van proporcionar als sumeris, que eren copies de l’antic alfabet atlant, són algunes de les que tenia el pare Crespi, que en desaparèixer ell, personatges molt concrets, les van desar i ara romanen en lloc desconegut. Entrem... »Pel lloc que nosaltres ens infiltrem ara, hi havia hagut l’entrada horitzontal de les grans coves. La mesura d’aquesta entrada, que en principi no era tan ampla, va arribar a la mida de setanta metres quan els atlants van construir les seves naus més grans. Mentre m’ho anava explicant, avançàvem per petits espais que es veia que eren el producte de moviment i despreniments de grandioses pedres prèviament tallades de manera molt fina, podríem dir que amb plomada i nivell. El que era digne de veure era la gran quantitat d’ocells tayos agafats per tots els roquissers i esquerdes que esperaven que es fes fosc a fora per

170 | narcís suriñach bach

començar la seva recerca nocturna del menjar quotidià. Que la nostra visita no era humana, m’ho feia entendre el veure que cap d’aquells ocells, semblava donar-se compte de la nostra presència i restaven quiets i tranquils. Jo recordava el que m’havia explicat el meu acompanyant, que aquells ocells s’agrupaven tots en aquelles coves, perquè les radiacions que desprenien les naus voladores allà guardades els eren beneficioses i els animalons ho notaven. No ho he vist mai clar del tot, però potser sí que aquells materials tenien unes propietats molt especials. Després de caminar uns minuts per un camí planer, en un moment vam canviar de direcció i vam entrar a una nau, jo diria de potser vint per vint metres de costat amb una altura de mida més gran on, davant meu, vaig veure diferents caixes ja mig esbotzades pels anys, per les obertures de les mateixes, vaig poder veure l’espectacle més meravellós que mai jo hauria pogut imaginar. Sóc conscient, que allà dintre devia ser totalment fosc i que una persona viva no hauria pogut veure totes aquelles meravelles. Era una quantitat molt gran de figures i imatges, o ídols, d’aneu a saber quines cultures o religions, així com plaques també metàl.liques suposadament d’or, però moltes també de bronze i altres metalls amb diferents gravats i figures. Algunes figures segur que d’ivori, esculpides amb no massa traça. Escampats per tot el terra, es veien diferents objectes que mostraven clarament que havien estat moguts per mans humanes. Segurament els furtius que havien pogut entrar-hi, devien haver triat el que creien de més valor o el que ells creien que el tenia. Agafant-me de la mà el meu guia, em va portar cap al fons de la cova, on em va mostrar una caixa molt més gran que

la petjada dels atlants | 171

les altres, però que tota ella era ja una vertadera obra d’art, donada la gran quantitat de treballs bellíssims en la fusta, fets per aneu a saber les mans de quin artista atlant de milers d’anys endarrere. —Aquí tens, amic meu, tots els principals manaments ètics d’una raça que va saber viure amb dignitat honestedat i intelligència tota una època de milers d’anys, que sols es va acabar com a conseqüència dels cataclismes naturals de l’Univers, que tu ja coneixes. »En aquestes altres —me’n va ensenyar tres més—, hi van guardar els principals coneixements de tota la seva història antiga. Això, encara avui, seria una gran ajuda per a vosaltres, sobretot en moral i ètica que tanta falta us fa i, clar, tantes instruccions de tipus tècnic. »En aquell racó, veuràs una víctima de l’ambició. Em va acompanyar al fons, on entre unes grans roques, es veia el cadàver momificat d’un indi amb un sac ple d’objectes carregat a l’esquena, el qual devia morir en no haver pogut desprendre’s de l’escletxa on s’havia ficat, o tal vegada en fer moure alguna pedra primparada que, en caure, el va empresonar. —Com veus, davant nostre hi tenim la continuació de les sales fetes pels atlants, totalment obstruïdes per aquestes pedres tan enormes i tan ben posades, però que els segles han anat deteriorant. Com que el que volem veure ara és el que queda de les naus voladores, sortirem fora i entrarem pel conducte vertical que, en forma de xemeneia, baixa directament fins la gran sala i així veuràs millor la magna obra feta tants segles endarrere. Vam pujar potser uns vuit-cents metres muntanya amunt sense cap sensació de cansament, davant nostre s’obria un esvo-

172 | narcís suriñach bach

ranc no molt gros, però ja molt erosionat i deteriorat per les inclemències de la natura durant tants segles. Es podia veure que aquell forat havia estat construït per mans intel.ligents, ja que les parets i angles eren tallats de manera lineal i ben delimitada. A part del petits matolls que s’hi havien anat desenvolupant amb el pas dels segles, aquell pou també estava ple d’aquells rars ocells d’ulls tan vius i brillants i, pel que diuen els nadius, de tan curta visió. En arribar al fons, una altra muralla de pedres sobreposades ens hauria barrat el pas si haguéssim sigut persones normals, però un cop, més el meu acompanyant em va agafar la mà i, en un moment, em vaig trobar dintre una sala enorme on, majestuosament posades, vaig poder veure aquelles tres naus voladores una al costat de l’altra, però vaig poder notar, que allà dins, els segles també hi havien deixat la seva petjada. L’aparell de més a l’esquerra, tenia sobre seu una enorme pedra caiguda del sostre que l’hi havia ensorrat una part de la seva coberta superior, molt a prop del que el meu acompanyant m’havia dit que era la bola gravitatòria. Em va portar cap al més gran dels aparells i, per mitjà d’una rampa que estava baixada a saber feia quants de segles, vam poder entrar a l’interior de la nau. Com que havien passat mil.lennis, l’interior estava molt deteriorat i, a part de pols i teranyines, el verdet i la molsa també hi eren en abundància. Es feia difícil poder apreciar la quantitat de botons i estranys comandaments col.locats on devia ser el taulell de comandament. També al cim del taulell, es veia una circumferència plana que semblava metàl.lica, que el meu acompanyant va dir que era on el pilot de la nau veia

la petjada dels atlants | 173

l’exterior i que, amb un comandament dels que vèiem, podia acostar o allunyar la vista. Desprès vam caminar cap a un costat i, passant per sota del que em va dir que era el conducte (de forma rectangular) que anava de la bola a un dels quatre multiplicadors, es veien unes rengleres d’una espècie de seients que jo descriuria com els d’un dentista per la comoditat que suggerien, on hi devien cabre unes cinquanta persones. —Si comptes que d’espais d’aquests n’hi ha quatre, veuràs que aquest aparell, podia transportar dos-cents atlants o, reduint l’espai de seients, podia transportar la carrega corresponent. »T’imagines amic meu, aquest aparell en els seus dies d’activitat? Ara quasi no es pot apreciar res, però en el seu moment, tot net i llustrós, devia ser una joia contemplar-lo. Els vostres aeroplans actuals, sens dubte són la forma més segura de volar. Sols val la pena pensar que cap aparell atlant mai es va estavellar. Jo, l’hi vaig dir; —No tindríem alguna possibilitat de poder netejar encara que fos una petita part per comprovar una mica l’aspecte real? —No oblidis en quina situació tu has arribat aquí. Només el teu esperit o intel.ligència hi és; el teu cos roman on el vas deixar, aparentment adormit, allà al desert d’Atacama. Per tant pots veure i entendre, però no pots obrar. »Ara, acabarem el recorregut, i tot seguit anirem a visitar el teu segon objectiu. Vàrem travessar tota la sala i, pel mig d’unes escletxes, vam sortir a un passadís més petit on un atlant hi devia caminar justet, i per una pendent bastant pronunciada ens vàrem submergir dintre de l’aigua un deu metres. Pujant en vertical,

174 | narcís suriñach bach

vàrem sortir a la vora d’un petit llac que es formava en un mig revolt d’un riuet que baixava de les altures. —Aquí estimat, s’acaba el teu primer desig. Espero que en tinguis un bona experiència pel dia que necessitis recordar-ho. —Ara anirem a les ruïnes enfonsades de Bermuda, on podràs veure una gran demostració pràctica de l’ús que van fer els atlants de les polaritzacions. Haig de reconèixer que hi començava a trobar gust a aquell tipus de viatges. Encara no em semblava haver passat uns minuts des que érem a dalt els Andes, quan sota nostre, vaig poder veure amb tot el seu esplendor la magniﬁcència del mar Carib. Jo que estava tan acostumant a veure aquelles illes tan formoses des de l’altura dels avions, ara que la meva visió era d’una distància difícil de mesurar i que tampoc coneixia si era real o no, la meva joia era absoluta. Quina bellesa tan sublim! Al cap d’uns segons, el meu acompanyant em digué. —Ara ens submergirem a una profunditat que mai cap humà ha assolit, i podràs veure de ben a prop la veritat de l’obra dels atlants aquí al Carib. Jo que mai he estat en la meva vida un gran nedador i sempre he tingut aprensió als llocs d’aigua molt profunda, em donava compte que en un segon, havíem assolit una profunditat molt gran, i era curiós sentir al meu guia com m’explicava les coses com si restéssim en terreny normal. —Primer anirem al lloc que tant t’interessa i passarem per sota de la gran cúpula de ferro, perquè puguis veure el respecte que fa tan magna obra. Tu seràs el primer humà que haurà vist aquesta meravella. O millor dit, seràs l’esperit del primer humà que ha tingut aquest privilegi.

la petjada dels atlants | 175

Davant nostre, i ﬁns on allargava la vista, es podia veure una cúpula grandiosa, una espècie d’engraellat fet d’un ferro brillant que quasi enlluernava la vista. Tot i que ell me n’havia parlat tantes vegades, ﬁns llavors no em vaig donar real compte de la magnitud de l’obra. A part de la seva grandiositat, feia vertader respecte veure que una cosa de tants milers de tones de pes, s’aguantés de manera tan suau entre dues aigües, sols suportada per un costat amb una espècie d’enorme frontissa subjectada a una de les grans roques que feien suport al que havia estat l’illa abans del cataclisme. Veure surar i moure’s suaument aquella meravella, tan enorme i de tant pes, donava una sensació molt estranya, quasi irreal. Avançàrem encara uns quilòmetres, quan davant meu vaig veure aquell cementiri tan espectacular. Mig coberts de fang i algues, es podia més o menys albirar gran quantitat de barquetes, petites i no tant, un petit vaixell segur que de guerra, per les restes dels seus canons de metralladores que devia haver estat un guarda costes o quelcom similar, i també restes de petits avions de diferents models, però cap de massa important. Si les algues, arrels i fangs no ho haguessin tapat tant, s’hauria pogut veure si dintre dels mateixos i romanien encara els pilots i tripulants. El que sí es podia veure era que alguna força molt potent els mantenia enganxats al fons, ja ni els corrents marins feien moure cap d’aquells aparells. L’atracció magnètica terrestre actuava amb tota normalitat. Després, el meu guia m’agafà de la mà i em digué: —Per últim, baixarem a un avenc molt profund, on podràs veure una obra arquitectònica sencera feta pels atlants i que el cataclisme es va emportar al més fons del Carib.

176 | narcís suriñach bach

En uns moments, ens trobàrem davant d’un edifici de molt important dimensió, tot ell fet de pedra, amb unes planures molt boniques similars a les de les construccions gregues. Devia haver estat magnífic, al seus costats es veien com vivendes o casetes més petites. —Com pots comprovar, i aquí està el mèrit del cas, en ser obres tan sòlides i ben fetes, quan el terratrèmol submarí va ensorrar aquest tros de la gran illa, tot el conjunt de roca, on s’havien construït els edificis, va baixar fins al fons, sense esquerdar-se, i així s’han conservat senceres les edificacions. Això és el que ha creat la llegenda de la ciutat submarina, que mai va existir com a tal, però sí que és una obra genuïna de la intel.ligència dels atlants. »I ara anirem a l’illa de Thira destí del teu tercer desig, perquè puguis veure la tomba on reposen els últims atlants, darrers representants d’una civilització que havien fet el millor per viure en harmonia, però que per l’Univers, no eren res. Dóna’t compte doncs, que les coses que poden semblar importants, inclosa la vida de cada individu, no són res enfront de l’Univers. »De totes maneres, i per completar el que t’havia anunciat del planeta Mart, abans d’anar a Thira, per fer la teva última visita, vull mostrar-te una prova fefaent de les visites a la Terra fetes pels marcians. Per aquest motiu, primer anirem prop de la ciutat de Wyrzysk (a l’actual Polònia), que durant anys va formar part de l’imperi Alemany. Com sempre, agafant-me de la mà, em vaig sentir transportat d’aquella estranya manera i de sobte vaig veure que ens acostàvem de nou a la Terra, i dintre les valls d’unes muntanyes prop d’una ciutat que vaig entendre que era l’anunciada, ens

la petjada dels atlants | 177

vam endinsar en un avenc de potser seixanta o setanta metres, per on una persona viva i normal hauria passat molt just, ja que es veia que durant anys o segles, els ensorrament havien anat barrant el pas que devia haver estat molt més ample, i on al fons es veia un estrany artefacte rodó però un xic cònic, segurament metàl.lic, que en certa manera devia ser originàriament com un tub d’un diàmetre de potser dos metres i una llargada de més de vint. —Aquest rar objecte que veus, roman aquí enterrat des de milers d’anys endarrere, potser et sorprendrà aquesta aﬁrmació en veure que no està gens rovellat i que sembla que l’hagin desmuntat en part fa poc temps. L’explicació és la següent: cap dels materials que componen aquest objecte, que l’oxigen no rovella, ha estat encara trobat i, per tant, els desconeixeu. »Aquest tub era un dels tres propulsors d’un coet interplanetari dels que els marcians utilitzaven per als seus viatges d’investigació, que com t’he explicat utilitzava hidrogen i dos gasos més, desconeguts a la Terra, que en barrejar-se, provocaven la ignició en fred i la propulsió de la nau. En un dels seus viatges al vostre planeta, i en un accident mai esdevingut, un dels dipòsits dels gasos va quedar obturat i en posar-se al terra de manera inadequada un dels tubs, a causa del gran pes de l’aparell, va trencar els enganxaments de subjecció i es va despendre. Els pilots de la nau no tenien experiència en un cas com aquest, ni tampoc eines adequades per poder arreglar-lo i van optar per amagar el tub dins d’aquest avenc que llavors, abans de tantes erosions, era molt ample, amb l’esperança de poder recuperar-lo en un altre viatge. Forçant totes les palanques de direcció i també forçant els alerons, aconseguiren retornar al planeta només propulsats per dos tubs, però no sabem per què mai van retornar aquí.

178 | narcís suriñach bach

»Pels anys 1920, a la ciutat de Wyrzysk, que com saps havia estat alemanya, hi vivia un jove enginyer molt estudiós i intel. ligent al que li agradava anar a la muntanya, per fer petites escalades i explorar coves i avencs. En una d’aquestes sortides el jove Wernher, que aquest era el seu nom, va descobrir aquesta cova on som ara i amb gran sorpresa va trobar aquest tub misteriós, que el va intrigar fortament. Intel.ligent com era, va entendre ràpidament que aquell artefacte era allà feia molts segles, i com que coneixia prou bé la història de la tècnica en la humanitat, va arribar a la conclusió que aquell objecte era d’origen aliè a la Terra. »Des d’aquell dia de la descoberta, el jove Wernher va agafar com una obsessió i, sempre que podia i d’amagat de tothom, baixava al fons de la cova proveït de tot tipus d’eines, per anar desmuntant i estudiant aquella cosa tan estranya. »El primer que el va sobtar van ser els rars materials que el componien, que eren totalment aliens als que ell com a enginyer tan bé coneixia. Si com creia que aquell artefacte feia milers d’anys que estava dipositat allà dintre, com era possible que cap de les seves peces fos rovellada? Aquesta i moltes preguntes més restaren sense resposta, ﬁns que més tard va entendre que aquells materials tenien un origen diferent i no es coneixien a la Terra. »A mesura que anava desmuntant l’interior del tub, més clar veia que allò havia estat un coet, encara que no sabia quina era la seva funció. El que si va lligar fàcilment és que si els xinesos, inventors de la pólvora feia segles que disparaven els seus coets com a distracció en els seus jocs, algú d’intel.ligència molt superior havia creat aquell objecte i no pas per jugar. Però qui, quan i d’on? Evidentment com més ho estudiava menys

la petjada dels atlants | 179

creia que aquell giny tan rar hagués estat fabricat pels humans i sí per éssers de superior cultura i origen forà. »Aquell noi, un cop estudiada peça per peça i després d’entendre molt bé el que havia estat, va guardar gelosament els seu descobriment i els coneixements que n’havia tret, i tu saps que a la Segona Guerra Mundial, va posar molt per davant la tècnica alemanya dels coets sobre la resta de les altres nacions, qui ho va fer possible va ser Wernher von Braun, l’home que va saber posar a la moderna pràctica una idea ja mil.lenària dels marcians, que ell havia retrobat i sabut posar al dia. El que ell no va poder saber mai era que els marcians utilitzaven barreges de gasos d’expansió en fred (dels que tampoc disposava) i va haver d’utilitzar combustibles existents al planeta. »I Ara, ja sí, anirem a la teva última visita. De nou, em va agafar la mà i com cada vegada em vaig sentir transportat de manera irreal però instantània. Quan ja arribàvem, des de les altures, es podien veure aquella munió de petites illes a les que la lluminositat del Sol els donava un aspecte meravellós. Jo, ja imbuït de les explicacions del meu acompanyant, tan negatives per als humans, em preguntava com era possible que a un planeta de tanta formosor, li hagués tocat tenir uns habitants tan dolents i negatius. En un moment, estàvem sobre una illa de forma rara, que des de les altures semblava un cavallet de mar, i que davant seu com volent abraçar-les, hi tenia tres petites illetes, i senyalantme la més gran i allunyada, em digué: —Aquesta illeta que ara en diuen Thirasia, abans de la gran explosió formava part del total de l’illa original de Thira, és la tomba on hi ha sepultats els últims quaranta atlants de la història. Quan la petita illa com totes les altres va ser envaïda per

180 | narcís suriñach bach

la coalició romana i macedònia, els invasors espantats, en veure la diferència corporal i davant la passivitat dels atlants que no sabien defensar-se, els van assassinar i foren llençats a un avenc o pou natural de l’època de l’explosió. Vine. En un moment, em vaig trobar immers dintre una profunda gola de pedra, vam baixar uns centenars de metres i em vaig trobar davant d’una gran pila de cadàvers ja destruïts pel pas dels segles, alguns dels quals eren de persones normals de la Terra, però la majoria eren d’espatlles molt amples, de més llargada i aquells caps prominents mostraven ben clar que davant meu es trobaven les restes d’una raça tan bona i intel.ligent com desgraciada. No sé si aquells esquelets estaven tan enters com jo els veia o era el meu acompanyant qui m’ho deixava veure d’aquesta manera. Vaig sortir trist i encongit de la visita, malgrat encara que després sota l’aigua del mar vaig poder gaudir de la visió de les ruïnes de les ciutats enderrocades pel sisme, que es veien tan boniques, i encara que em va mostrar la nau dels atlants a molta profunditat, res ja no va ser important. La visió d’aquells esquelets va enfosquir tota la resta. Dintre la meva limitació intel.lectual, em preguntava com podia ser que totes les coses de l’Univers, mirades des de l’inﬁnit, semblessin tan meravelloses, però que mirades de prop fossin tan feréstegues i tristes. Potser el meu acompanyant va veure el meu estat d’ànim, i per això em va dir. —Amic, ara ja arribem a la ﬁ de la nostra tan especial trobada. Com que veig la teva tristor, no anirem a l’enfonsada Atlàntida, on la teva amargor encara seria més gran. Prefereixo que la recordis com jo te l’he explicat. Per aquest motiu, no

la petjada dels atlants | 181

vull que et quedi un gust amarg de la nostra darrera visita i obraré perquè immediatament oblidis aquest últim fet. Per tant, tornem al lloc d’on vàrem sortir i d’allà retornaràs al teu cos que t’espera plàcidament desconnectat del teu esperit al desert on el vas deixar. De nou, em va agafar la mà, i després de travessar no sé quins espais interestel.lars, en breus instants em vaig trobar en un lloc que ja coneixia, allà enmig de l’inﬁnit, on una vegada més vaig tenir la sensació d’estar rodejat d’una gran quantitat d’éssers mig invisibles, però que jo podia albirar enmig d’aquella blanca lluminositat que ho envoltava tot. Jo em deixava portar, però sense cap desig ni força per a fer més preguntes. Estrany i trist comiat Altra vegada, es dirigí a mi, i em digué: —Ara de manera immediata, oblidaràs tots aquests fets que has viscut de forma virtual, o espiritualment en la meva companyia. La teva vida seguirà el seu curs i continuaràs lluitant i sofrint com està programat en el teu destí. Jo voldria que la nostra trobada deixés petjada immediata en tu, i poguessis treure’n algun beneﬁci. Dissortadament, això no és possible, ni jo tinc la potestat de no jugar net, ni tu series la persona humana que ets ara. Segueix la teva via, segueix lluitant i no oblidis mai, dintre el possible, les ensenyances i consells dels teus tan volguts Siddharta i Epicur, homes com tu, no pas déus. Així, el trànsit terraqüi no se’t farà tan feixuc. Recorda que vas venir a la vida sense haver-ho demanat. Que ningú et va dir perquè, ni mai se t’ha demanat l’opinió. Sols lleis, preceptes i obligacions t’han envoltat. Acontenta’t pen-

182 | narcís suriñach bach

sant que dintre la tristesa d’ésser terraqüi, tu no has estat dels pitjors. Preserva la teva fe en l’obra ben feta. Aquesta fe que t’ha permès seguir lluitant i sortir-te de situacions molt compromeses. »La nostra trobada t’haurà servit per conèixer una altra civilització ben diferent de la vostra que, tot i ser bona i de sentit positiu, ha tingut una fi tan trista. Això fa palès, que l’Univers és tan gran i ple d’incògnites que encara ningú coneix els motius de la seva creació, qui l’ha creat i quina és la finalitat última de tan gran i incommensurable obra. Per tant, d’aquí uns anys, ja vell, quan ho recordis, no t’oblidis d’explicar que davant de totes les incògnites, l’única cosa que poden fer els humans és canviar la manera d’obrar. Que oblidin l’enveja, la supèrbia, l’egoisme i tots aquests vici i defectes, causes de tanta maldat. Que procurin veure quant poca cosa és l’ésser humà. Que si heu passat els temps fent mal, us doneu compte que el resultat no ha estat massa afalagador i que, potser encara tindríeu temps per a rectificar en algunes coses. Clar que això sol ser molt difícil, ja que els que acostumen a tenir el poder, no són pas ni els més intel.ligents ni els que més raonen. Recorda que els vertaders herois, no són ni els grans líders, ni els grans cabdills. Els vertaders herois són la gent senzilla que miren d’obrar bé pel comú. »Ha quedat clar que, en el sistema solar, la Terra ha estat la més dolenta i la que més dolor ha causat sense aconseguir cap resultat compensatori. Seria bo poder fer un altre viatge com aquest, però en altres planetes d’altres galàxies, on podries veure molts éssers molt semblants a vosaltres, però amb una actuació totalment distinta. Malauradament, ara no ens és possible i he de deixar-te. És la meva obligació, el meu destí i el teu.

la petjada dels atlants | 183

»Tardaràs anys a recordar; però quan arribi el seu moment, ho tornaràs a veure i sentir com si estiguessis vivint de nou tots aquests fets al meu costat. Quan això succeeixi, procura deixarne memòria perquè algú pugui treure profit d’aquesta tan singular experiència, només a l’abast d’uns pocs. No pateixis per com escriure-ho. No ets cap literat, ni és el que esperem de tu. Sigues únicament un notari que deixi clar i doni fe dels fets que, per fantàstics que semblin, no deixen de ser reals dintre la seva irrealitat. Les coses, com més clares i senzilles, més bé poden fer i arribar a més persones. Si ho fas, si aconsegueixes que algun dels teus veïns d’aquest món vostre millori en alguna cosa, ja hauràs complert. Mentre em parlava, jo sentia que la seva mà anava deixant d’estrènyer la meva i veia que la seva cara, tan radiant tot el temps, es posava com trista, i em semblava veure que s’anava difuminant i quedant borrosa com si ja fos lluny del meu costat. El que de cop es va posar trist vaig ser jo. La llunyania d’aquell ésser indefinit i misteriós, em deixava orfe i desvalgut, enmig del no-res. En veure que aquell moment era la fi d’una situació tan singular com magnífica, vaig voler dir-li... —Espera, no em deixis encara. No m’ha quedat gens clar qui ets tu? A ell, jo ja no el veia. Però com si una veu llunyana encara em parlés, em va semblar sentir que em deia: —Que no ho entens? Pensa que pot haver-hi la possibilitat que res del que has viscut sigui real. Que pot ser que tot el diàleg s’hagi desenvolupat entre tu i el teu inconscient? Oblida-ho tot. Torna al teu estat normal, un dia ja recuperaràs aquesta experiència i sentiment, però fins i tot en aquell

184 | narcís suriñach bach

moment no tindràs la certesa de res. Aquest és el destí dels humans. Aquella claror sobrenatural, es va anar apagant i, de cop, vaig notar que jo començava a mourem a velocitat vertiginosa en caiguda constant. De sobte em va semblar com si algú bufés la meva cara...