6 minute read
MA-TRIUS - 02/29
Advertisement
Quan vaig ser mare el tema de la lactància no estava tant cuidat com ara, de fet només li vaig donar el pit al meu fill els tres primers mesos. Segons la pediatra la meua llet no era suficient i de seguida vaig passar a donar-li biberó.
En veritat jo vaig estar sense treballar nou mesos per tant vaig poder estar a temps complet i donar el pit a la meua filla sense problema. Després, quan començaren a contractar-me de nou, li donava el pit per les nits. Tampoc no vaig planificar la forma en que volia dur a terme la lactància, anava prenent decisions al tall que venien les coses. En aquella època no et plantejaves que podies demanar a la productora que et deixara pauses per alletar a la teua criatura. Volies demostrar que la maternitat no era cap impediment per seguir treballant. Ara que ho pense, hauria estat bé poder fer-ho.
Realment amb els dos primers fills vaig abandonar pràcticament la professió i òbviament vaig poder donar-los el pit sense problemes. Amb l’últim, ja havia començat a treballar com a actriu i directora, però vaig poder conciliar-ho traient-me llet als assajos i després congelant-la perquè el meu marit pogués donar-la al meu fill quan jo estiguera fora de casa.
La veritat és que no va ser senzill. De fet els meus fills durant la seua lactància van conéixer molts camerinos.
No, perquè vaig deixar de treballar.
Vaig estar un any que no vaig treballar, després de que naixquera la meua filla i aleshores no va afectar.
No, vaig estar quasi dos anys sense actuar.
Va ser difícil conciliar l’ESAD i la lactància, havia de traure’m la llet abans d’entrar a classe i combinar-ho amb un biberó perquè eren massa hores. A nivell ja professional em va agafar amb els xiquets ja més majors.
Recorde una experiència durant l’embaràs que em va descol·locar una mica; jo no havia pensat que anava a tindre dificultat de compatibilitzar embaràs, fill… i em va succeir una cosa que em va fer prendre consciència que potser no era tan fàcil. Jo treballava per a una companyia que feia moltes animacions, campanyes escolars i un treball amb xiquets físicament molt potent. Vaig tindre un problema amb l’embaràs i em recomanaren una mica de repòs. Llavors, vaig demanar que em canviaren a un altre rol i treballar amb xiquets més xicotets perquè no fóra tan desgastant. Em van dir que “o agafava el que tenia o que ho deixara, però que no els passara la creïlla calenta del meu embaràs”… aquesta és la frase que jo vaig rebre.
Amb el meu primer fill vaig abandonar la lactància abans que el segon per qüestions laborals, però no ho vaig viure traumàticament. El nadó tampoc.
No vaig poder fer més que dos mesos de lactància per un problema de salut, llavors no havia tornat a treballar encara.
Sí.
He tingut dificultats que he salvat amb un tetris impossible. Amb Martina, la primera vaig tornar a la feina de doblatge quan ella tenia 5 mesos, a la setmana va patir una infecció d’orina per una baixada de defenses que ens va obligar a estar una setmana a l’hospital. He de dir que l’estudi de doblatge, Noclafilms, va esperar fins que vaig poder tornar a la feina. Després, a l’any vaig començar una sèrie, “Unió Musical da Capo”, i allí sí que va ser complicat, Martina tenia 1 any, però encara necessitava la meua presència. Jo estava 12 hores fora de casa, 10 a la gravació i 2 de viatge d’anada i tornada, i clar, quan tornava havia d’estudiar amb ella enganxada a la mamella. Amb Ona, va ser diferent i m’ho vaig agafar amb més calma, als 6 mesos vaig tornar a treballar jornades completes i vaig contractar una persona perquè estiguera amb la xiqueta mentre jo doblava, ja que la feina esta vegada també era a Castelló. Em vaig gastar una pasta... Però ho vaig fer...
No, perquè els meus dos fills es van criar amb biberó per problemes amb la lactància. Açò ens va permetre als dos alletar als nostres fills i a mi em va donar més llibertat.
No, perquè en el moment que vaig donar el pit no tenia feina.
No tenia treball quan alletava la meua filla.
No, sempre he tingut clar que quan trobara a la persona amb la qui compartir esta experiència ho faria de totes, totes.
No moltes. A Pedro li doní lactància materna fins als 18 mesos i ho vaig poder fer bé. Això sí, venia amb mi de funcions. Amb Xesca estem ara en el procés de conciliació. De moment tampoc he tingut cap dificultat. També he de dir que els primers mesos de vida de Xesca hem estat confinats, després en desescalada, i després estiu pel mig. Han sigut mesos amb zero treball. És ara quan ens les hem “d’enginyar”.
No és fàcil ni còmode. En el meu cas, abans d’eixir de casa li done una presa i a la volta utilitze l’aparell de traure la llet. El que jo faig és acurtar la jornada i tornar ràpid perquè no em vinga la pujada de llet.
Conciliar en el teatre és més senzill que en altres treballs, a priori... Crec que els nostres companys de professió tenen una sensibilitat i un respecte major. Posar-se en el lloc de l’altre i la generositat és el nostre dia a dia en un escenari. No costa tant adaptar-se i parar a la meitat d’un assaig per a poder donar el pit. Hauria de ser així en més professions, crec. El que no crec que es porte tan bé en la nostra professió és l’esclavitud del físic. Perquè òbviament el teu cos i tu canvieu quan eres mare.
En el meu cas no hi ha hagut problema i espere que no n’hi haja en el futur.
No perquè no he tornat a tindre treball com a actriu des que vaig donar a llum. Aleshores no m’he vist en la situació d’haver de compaginar-ho.
No he tingut problemes respecte a la lactància perquè enguany, nàixer en temps de la Covid, ens ha deixat molt de temps, ens confinaren als 2 mesos de nàixer Carmen.