1.2. CAUSES DEL CANVI CLIMÀTIC

Figura 1. Gràfic de la variació anual d'emissions de CO2 relacionades amb l'energia. Agència Internacional d'Energia (AIE). (El Troudi, 2020)

1.2. Causes del canvi climàtic

Tal com presenta Assadourian2 (2010) els humans formen part de sistemes culturals,

modelats i determinats per les seves cultures. Aquestes cultures estan formades per

valors o tradicions que a mesura que una persona va creixent, va aprenent i s’acaben

convertint en coses naturals de la seva quotidianitat. Demanar a una persona que viu

en una cultura consumista que minimitzi el seu consum és com demanar-li que deixi

de respirar, ho podrà fer durant una estona, però quan s’estigui ofegant tornarà a

respirar. Tenir una casa gran, agafar un avió o encendre la calefacció són accions que

ens semblen naturals, ja que formen part de la forma de viure i de la cultura d’un

percentatge molt alt de la població del planeta. Tot i així, aquestes accions no són

innates a la naturalesa humana, ni sostenibles, encara que sí que els hi ho sembli a

les persones que segueixen els patrons d’aquesta realitat.

En les darreres cinc dècades el consum ha crescut espectacularment,

incrementant-se un 28% respecte als 23,9 bilions de dòlars gastats el 1996, i

multiplicant-se per sis respecte als 4,9 bilions de dòlars gastats el 1960 (en

dòlars 2008). Part d'aquest increment es deu al creixement de la població, però

2 Assadourian: es investigador senior del Worldwatch Institute i director del projecte de La Situación del Mundo 2010

la humanitat es va multiplicar només per 2,2 entre 1960 i 2006, cosa que

significa que la despesa per persona gairebé es va triplicar. (p. 37)

A mesura que ha crescut el consum també ha augmentat l’extracció de combustibles

fòssils de la Terra. “Actualment, s'extreuen anualment un total de 60.000 milions de

tones de recursos, al voltant del 50% més que fa només trenta anys.” (p. 37)

Segons el sociòleg, filòsof i assagista polonès Zigmund Bauman, citat per Clemencia

Camacho Delgado (2013), estem en una societat on el consumidor és algú que compra o paga coses i les fa servir per menjar, vestir-se, jugar, etc. És a dir, per

satisfer una necessitat o capritx; ser consumidor també vol dir comprar coses

destinades a l’ús i consum d’un mateix, i d’aquesta manera obtenir una propietat dels

béns adquirits que impedeix que altres persones en facin ús si no hi ha un permís

darrere. (p. 112-113)

Ara bé, els humans necessitem consumir per viure, ja que hem de cobrir unes

necessitats bàsiques, però del que estem parlant és d’un excés de consumisme,

consumir molt més del que necessitem, per tant, exigir més recursos dels que ens pot

generar el planeta Terra. La pressió que tenim de comprar més coses, més noves, que

estiguin a la moda, està relacionada amb la pressió d’aparentar i de mostrar el nostre

estatus, cosa que ens genera seguretat i ens fa encaixar en el nostre grup social. El

consum serveix a la cultura del capitalisme i a la mercantilització, vol que encaixem en

el nostre grup exhibint tot allò que posseïm. (p. 113)

La paraula consumisme no apareix al Diccionari de la llengua espanyola de

1970. En canvi, està definida al mateix diccionari de l'edició de 2005 amb el

significat de “afany per comprar béns indiscriminadament, encara que no siguin

necessaris. (Camacho Delgado, 2013)

Segons Cowdrick (1927), citat per Clemencia Camacho Delgado (2013), el sector

publicitari “és una indústria productora de consumidors. D’aquesta manera, després

d’incorporar l’economia productiva, la publicitat s’ha apoderat de la gestió activa del

consum” (p. 113). Aquesta fa anar al consumidor com vol, com si fos un titella, així el

consumidor s’ha convertit en un producte més. Actualment, gràcies al gran consum de

televisió i internet la publicitat encara ho ha tingut més fàcil. Per dirigir i controlar al

consumidor cada cop s’han creat estratègies de màrqueting més efectives que han fet

que el consumidor encara vulgui consumir més.