L'Agrícol. Revista Lletres al Passatge 7

AGOST 2015

Centre Artístic del Penedès

El dietari a la literatura catalana La literatura i el 1714 Centenari del poeta

Joan vinyoli

(1914-1984)

Núm. 7

De la narrativa De la poesia De la música i la literatura De la literatura i el 1714 De l’Agrícol

SUMARI 2 DE LA NARRATIVA

LA TOMBA DE TIANGBOTXÉ EN QUIM I EL GRILL TARONGETA VOL DIR TARONJA PETITA

3 DE LA POESIA CENTENARI DEL POETA JOAN VINYOLI

AMB LA MARINA ALS ULLS

4 DE LA LITERATURA I LA MÚSICA EL DIETARI A LA LITERATURA CATALANA (I) ENTRETEIXINT EMOCIONS

5 DE LA LITERATURA EL DIETARI A LA LITERATURA CATALANA (II)

BLAU DE NIT A PRAGA

6 DE LA LITERATURA I EL 1714 CONFERÈNCIA D’ALBERT SÀNCHEZ PIÑOL

7 DE L’AGRÍCOL TAULA RODONA: LITERATURA I 1714 CICLE: ELS MÚSICS PARLEN DE MÚSICA

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt Xavier Hernàndez Ventosa Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres

Passatge

Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal

Edita El 3 de vuit

2

El 22 d’abril de 2014, es van presentar al Centre Agrícol dues obres de literatura infantil i juvenil acabades de publicar. D’una banda La tomba de Tiangbotxé de Josep Francesc Delgado, i, de l’altra, En Quim i el Grill de Pere Martí Bertran.

La tomba de Tiangbotxé, de Josep-Francesc-Delgado, ha estat publicat per Edicions el Roure de Can Roca i tanca la tetralogia sobre l’Himàlaia que l’autor va començar fa 25 anys amb Si puges al Sagarmatha (premi Joaquim ruyra 1988, 30ena edició 2014 ) i que va continuar amb Sota el signe de Durga (premi Nacional de Jiteratura 1993, 2a edició 2014 ) i amb Nima el xerpa de Namtxe o la recerca d’un norpa errant” (segon Premi Internacional Europa 1992, 6ena edició 2014 ).

En Quim i el grill, de Pere Martí Bertran, editat per la mateixa editorial , pertany a la col·lecció per a infants “Barba blava”. Es tracta d’una col·lecció de contes pensada per ser explicada als nens i nenes a partir dels 5 anys i per ser llegida a partir dels 8. A En Quim i el Grill, Pere Martí Bertran ha escrit una història sobre el respecte a tots els éssers de la natura i també sobre els valors que ens poden transmetre els més grans de la família. Les il·lustracions de Marta Ponce, amb la sensibilitat que la caracteritza, saben transmetre a la perfecció els subtils sentiments dels personatges.

Quan Benedetto Croce es va proposar iniciar una revista d’estètica es va posar la fita de treure’n deu números. A algú que s’ho miri des de fora li pot semblar que aquesta és una xifra irrisòria, però tots els que ens movem en les interioritats del que suposa editar qualsevol tipus de revista d’una forma periòdica sabem que arribar als deu números és gairebé una heroïcitat (sobretot en aquests anys de crisi). Per a Croce fer deu números equivalia a deixar un pòsit sobre la matèria per a les generacions més joves. I tenia raó. I, per sort, en va poder fer molts més de deu. Per a nosaltres, aconseguir aquesta revista que ara teniu a les mans també és convicció, que empenyen, sobretot, les persones que conformen la Secció Literària de l’Agrícol, que són, alhora, els qui fan que aquesta revista estigui ben farcida de qualitat i de pluralitat. D’una qualitat que brolla de l’activitat que s’organitza des de l’Agrícol i que ha convertit la nostra entitat en el clar referent del món literari penedesenc. Aquesta revista és una mostra del pòsit que anem teixint, poc a poc.

D’una construcció lenta de cultura amb tots els ets i uts i amb tots els bemolls. Al mateix temps que anem reconstruint l’antic edifici que acull la nostra entitat (que el proper 2016 arribarà als 140 anys d’història). També va ser amb la creació d’aquesta revista, que porta per títol Lletres al Passatge i que es distribueix encartada dins el setmanari El 3 de Vuit, que va començar la renovació de la imatge corporativa de la casa a partir d’una bona col·laboració amb l’Escola d’Art Arsenal. I aquesta bona entesa entre l’Arsenal i l’Agrícol enguany ha culminat amb la creació del nou logotip i projecte global de marca per a l’Agrícol.

Lletres al Passatge ha arribat, ja, al número 7. Encara en falten alguns per arribar al número 10, però ben aviat hi serem. I, mentre hi anem, esperem que molts de vosaltres vulgueu compartir el camí amb nosaltres i que, com ja fan tots els socis de l’entitat, ens ajudeu a tirar endavant aquest projecte. Tots hi podeu aportar el vostre gra de sorra i fer-vos copartíceps d’activitats tan interessants com les que trobareu reflectides en aquest exemplar.

DE LA NARRATIVA El passat 22 de Novembre es va presentar el recull de relats Tarongeta vol dir taronja petita, relats de professors de català a l’estranger, I Premi “El català pel món”, publicat per l’editorial Godall.

Tarongeta vol dir taronja petita és el títol d’un recull de sis relats escrits per professors de català a l’estranger. En el recull s’hi poden llegir les experiències dels diferents professionals que han estat premiats en països propers com França, Itàlia, Croàcia, però també llunyans, com Rússia, Iran, Corea…

Els sis relats, que converteixen en literatura algunes de les experiències dels professors guardonats, ens arriben plens d’ironia, humor, enyorament, poesia, lucidesa, entusiasme o desencant. Tots plegats, també, conformen un calidoscopi de vivències i reflexions sobre allò que significa ensenyar una llengua lluny de les arrels.

La presentació va anar a càrrec de Jaume Ferrer i Puig, montblanquí resident des de fa uns anys a Vilafranca, professor i Assessor LIC, de l’editora de Godall Edicions i d’un dels autors.

La presentació va finalitzar amb un col·loqui amb els assistents i amb la degustació d’una copa de vi DO Montsant, cortesia del Centre Quim Soler “La literatura i el vi” de El Molar (Priorat)

JOAN VINYOLI (1914-1984) COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI

Conferència a càrrec del poeta i escriptor Jordi Llavina El poemari Contrada i Neu, fang, rosada, constel·lació

E

l passat 7 de Novembre, al Centre Agrícol el poeta i crític Jordi Llavina va parlar de Joan Vinyoli. L’acte, organitzat per la Secció Literària del Centre, estava pensat bàsicament per als alumnes de batxillerat de Vilafranca i Comarca, tot i que també estava obert al públic en general.

En primer lloc, Anna Ruiz, membre de la Secció Literària i professora de llengua i literatura, va glosar la personalitat literària de Jordi Llavina, destacant el seu treball tant com a narrador com a poeta. A continuació, va fer especial menció de la seva feina com a comissari de les commemoracions que s’han celebrat amb motiu del centenari del naixement del poeta Joan Vinyoli. En aquest sentit, va destacar el poemari “Contrada” de Llavina, el títol del qual és un homenatge als poemes de Vinyoli. També, que, sobre Joan Vinyoli, Jordi Llavina acaba de publicar el treball “Neu, fang, rosada, constel·lació” Tot seguit, Jordi Llavina va explicar als assistents que va descobrir el poeta Vinyoli als catorze o quinze anys, quan, en una llibreria de Sant Sadurní, on estudiava, va començar a fullejar el poemari de Vinyoli “Domini màgic”. Un poema en particular el va commoure.

Es titula “Joc” i trasllada el jo poètic a la bola de billar, sotmesa sempre a la voluntat del jugador i sense autonomia pròpia. En aquell moment va creure que la poesia era part consubstancial de la vida.

Llavina va afirmar que, des d’aleshores, Vinyoli, al que ja va llegir sencer, és el seu poeta de referència. Tot seguit va valorar els aspectes metafísics de la poesia de Vinyoli. Va posar com a exemple “Llibre d’amics”, que, en principi, és un llibre d’amor a Déu, però on l’amor es fa extensible a qualsevol persona. També va destacar que Vinyoli fa servir la set física com a símbol de coneixement, de vida.

A continuació, parlant de l’ofici de poeta, Llavina va fer referència a Paul Valèry, perquè deia que els poemes no s’escriuen amb idees, sinó amb paraules. Però ell creu que malament rai del poema darrera del qual no hi ha idees.

importància en la seva poesia. Com a exemple de la influència del mar en la poesia de Vinyoli, Llavina va recitar “El bany” i el va valorar com un poema que celebra la vida.

Tot seguit va valora la capacitat de síntesi de Vinyoli a qui va qualificar com a poeta místic, poeta de l’amor, de la vida i de la mort. Aleshores va parlar del poema “El silenci dels morts” que convida a tenir sempre presents els nostres morts, perquè sense ells ni hi fórem ni seríem el que som.

Sense deixar el tema de la mort, Jordi Llavina va afirmar que Vinyoli la té sempre molt present, però des del sentiment de la vida. Aleshores, aprofitant l’avinentesa que l’any 2013 es va commemorar el centenari del naixement de Salvador Espriu, Llavina va relacionar els dos poetes insistint en què, en aquest sentit, són antitètics: mentre Espriu parteix de la mort per escriure, Vinyoli ho fa de la vida.

Referent a quina podria ser la utilitat de la poesia, va explicar l’anècdota dels últims dies de Vinyoli. Estava malalt al llit d’un hospital i va comentar al seu fill si hauria valgut la pena tot el seu treball poètic. En aquell moment, una infermera va entrar a l’habitació amb un exemplar de “Passeig d’aniversari” i li va demanar que li signés per al seu xicot, que el tenia com a un dels seus poetes predilectes. Perquè, va dir Llavina, la poesia serveix per a les coses importants, per fer-nos viure, per omplir la vida. Així la poesia de Vinyoli, que constantment pot ser agafada i feta servir .

Per acabar, els alumnes de l’IES Milà i Fontanals van recitar 12 poemes de Vinyoli amb l’acompanyament musical d’una flauta travessera.

Xavier Hernàndez Ventosa

La celebració de la vida Tornant a Vinyoli, va explicar que només va escriure poesia. També, que va néixer a Barcelona, que era fill de família humil, i que va quedar orfe de pare quan era molt petit. Aleshores, gràcies que un amic de la família els permetia anar a estiuejar fora de la ciutat, Vinyoli va descobrir la natura. Després, ja adult, va estiuejar a Begur. Aleshores el mar va prendre

JOAN VINYOLI

EL BANY

(Barcelona 1914-1984) De fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestiona des de l’interrogant de la fe. L’incita a escriure una frase de Rilke: “la poesia no és cosa de sentiments sinó d›experiències». Guanya el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores publica de forma regular. El darrer poemari, Passeig d’aniversari (1984), rep nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es troben recollides en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985)

Passatge

A l’aigua ens abracem: té el pubis escarolat, la gropa sumptuosa, que en jo tocar-la es fa més plena encara.

M’hi encavalco.

Fuig.

Entrecuixem. L’agafo pels flancs, amb besos l’asfixio.

Fuig un altre cop, però ja llangorosa, flonja i ardent.

Així que surt del bany, regalimosa, les agulles d’aigua

Joan Vinyoli

DE LA POESIA

3

Amb la marina als ulls El passat 15 de maig, al Vinseum, i el passat 2 de juliol, a l’Agrícol, es va presentar el poemari Amb la marina als ulls del vilafranquí Miquel Cartró Boada.

Nascut a Sant Sebastià dels Gorgs l’any 1961 i afincat a Vilafranca, Cartró és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Treballa com a tècnic a l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, on ha tingut responsabilitat en ocupació, comunicació, protocol i cultura. Participa activament en moviments socials i solidaris i forma part de la Secció literària del Centre Artístic Penedès L’Agrícol.

Ha publicat en reculls col·lectius de poemes i és coautor dels llibres de contes Les Flors del Sàhara i Amarg, dolç i suau. Amb la marina als ulls és el seu primer poemari.

La presentació del poemari va anar a càrrec respectivament de Teresa Costa-Gramunt, Xavier Hernàndez Ventosa, Pere Martí Bertran i Anna Ruiz Mestres.

que li queden pel cos evaporant-se son crits d’amor.

Aleshores parlem amb ajut de metàfores. Com dir si no l’excés d’aire calent que abrusa el pit, el segament de cames i genolls, el cor que se’m desboca quan la miro dreta o jaient.

T’adoro fins l’esquelet.

EROTISME, MITOLOGIA, POESIA En el pròleg del poemari, en Pere Martí posa de relleu el vitalisme de l’autor, un tarannà que es trobarà en els seus poemes.També posa de relleu que tant la musicalitat dels versos, la sensualitat de les imatges o el mediterranisme del paisatge estan al servei de la descripció poètica de l’experiència amorosa, que recorre el poemari des del primer al darrer vers. Es tracta, conclou, d’una poesia eròtica de clara tradició catalana, amb clares influències de Salvat-Papasseit, Martí i Pol, Gabriel Ferrater i d’Andrés Estellés.

Per part seva, Anna Ruiz, també es va referir a la tradició eròtica de la literatura catalana, des de l’amor cortès, a Ausiàs March o Joanot Martorell, fins als nostres dies. Tot seguit, Ruiz va considerar que no és senzill fer literatura d’intimitats sensuals i sexuals, i que sí que és capaç de fer-ho Miquel Cartró. A continuació, la presentadora va exposar que a Amb la marina als ulls s’hi trobarà una relació sexual fresca i tendra, arrelada a la terra (el gran Penedès), rica en la delicadesa pels detalls, rica en exquisidesa, i rica en la manera com ens revela la consciència sensible de les coses eròtiques.

Quant a la presentadora Teresa Costa-Gramunt, va relacionar la passió que viuen els amants de Amb la marina als ulls amb l’encarnació de la Parella Primordial, i que cada vegada que una parella s’enamora, es posa en marxa un dels arquetips més significatius en el recorregut de l’espècie humana sobre la Terra. Tot seguit, Costa-Gramunt va manifestar el particular univers mitològic on l’havia situat la lectura del poemari, refererint-se a la passió arquetípica viscuda per Mart i Venus: guerra versus amor. Per acabar va insitir en el Paradís que l’home assoleix quan experimenta l’amor.

Finalment, Xavier Hernàndez, es va referir al significat poètic del títol del poemari ja que es tracta de la descripció d’una unió en què una realitat marítima penetra dins l’òrgan visual. Aleshores, la qüestió seria la següent: si la marina, que ja de per si és aquosa, transparent, canviant de forma i de color, finalment passa a formar part dels ulls del poeta —així mateix, aquosos, transparents—, com seria, a partir d’ara, la mirada amb què el jo poètic filtrarà la realitat objecte dels seus poemes? Per acabar, també va ressaltar l’esclat de goig i de lúcida manifestació de la plenitud del sexe viscut, compartit, desitjat que és Amb la marina als ulls.

EL DIETARI A LA LITE

El passat 14 de març de 2014, la Secció Literària de l’Agrícol va organitzar una taula rodona per debatre sobre la força i la p libris i membre de la secció literària de L’Agrícol.

Hi van participar els següents escriptors de dietaris: Esteve Miralles, escriptor i professor de la Universitat Ramon Llull; Or poeta, crític, gestor cultural i director de l’Institut Ramon Llull.

En aquests dues pàgines hi trobareu els resums, tant de la Teresa Costa, com de les intervencions dels dos dietaristes esme

Esteve Miralles

Què té, el dietarisme literari, que té tants adeptes a casa ria del Centre Artístic Penedès L’Agrícol, de Vilafranca, v vaig moderar.

Cal dir que venim de molt lluny en aquest terreny de la ïns però no iguals, ja que en el diarisme segurament s’ex gades arriba a diluir-se totalment en l’escriptura. En un entre diaris, on predomina l’afectivitat i on l’autor parla gut intel.lectual i una reflexió més intemporal.

El dietari com a vida pensada Retrobar l’ànima (Empúries, 2013, Premi Marian Vayreda de narrativa) va començar sent una llibreta, i va acabar convertint-se en un llibre. El vaig escriure al llarg d’un any: amb la voluntat de no deixar que l’escriptura divagués. Però això, tot i que em va funcionar, va ser tan sols una superstició. Com altres que vaig imposar-me: no rellegir el que havia escrit, ajustar cada entrada a la mida de les planes del quadern en què escrivia, o escriure solament les coses que podia dir o recordar de memòria.

Retrobar l’ànima és un dietari narratiu. Com a relat, el llibre té el motoret que indica el títol: de fet, és sobretot una pregunta, sobre si és o no és possible aquest retrobament (i si pot ser, feliç) amb aquesta part de nosaltres que depèn de la nostra llibertat més íntima. ¿Vivim en un món que ens ho posa fàcil o difícil?

I el llibre és, formalment, un dietari literari. És un gènere que, com a lector, sempre m’havia inquietat: els que llegia o m’agradaven molt o els detestava. I m’havia promès que mai no n’escriuria un... Vet aquí una autopromesa ximple. Perquè, un dia, escriure un dietari em va fer falta.

Però sí que vaig dir-me, d’alguna manera, que l’havia de fer ben fet. I “ben fet” volia dir, segurament, que s’assemblés als dietaris que admirava, com els d’Enric Sòria, el de David Vilaseca o els del mestre Feliu Formosa. ¿I què volia dir això?...

Almenys tres coses. La primera era que havia d’evitar crear una imatge de mi mateix massa resolta: no m’agrada que el jo d’un dietari no mostri dubtes i conflictes, i sobretot incapacitats. La segona pauta era que no havia d’explicar anècdotes o vivències que no portessin associada una reflexió: hi havia d’haver vida pensada, pensament viscut, i la part última d’aquesta reflexió havia d’aparèixer mentre escrivia, i no com una elaboració prèvia. L’escriptura, creia, m’havia de sorprendre, també a mi.

I queda una tercera idea, sí. De fet, la que “m’autoritzava” a escriure el dietari: el convenciment d’estar “ple de coses a dir”. Vull dir, la convicció que, alhora que narraria un present impredictible, escrivint, afloraria i s’articularia un passat de lectures, amistats i altres aprenentatges fets.

Els capdavanters A la recent publicació Àncora del temps. Antologia de die menta tres capdavanters en el dietarisme en la llengua c taristes actuals d’alguna manera són fills i néts literaris altres temps i geografies, de Montaigne i bé Amiel.

Com volia el baró de Maldà, escriptor d’anotacions en ca sastre, un diari personal. I un dietari seria més que això: etarisme, doncs, es pot trobar tant el to col.loquial com d’un paisatge o d’un quadre, o la crònica de fets tan pers anotacions d’instants epifànics, i, encara, la descripció d ria d’aquells que ja no hi són.

També podria ser que les formes de dietarisme, tan fèrti terminat tarannà, més amant de la recerca i de l’explora nua obert, ja que, com diu Joan Borja a la seva antologia

Evidentment no hi ha res més trampós que fer la “teoria” d’un llibre que ja has escrit. Però em sembla que no us he enganyat gaire.

Passatge

ESTEVE MIRALLES

ORIOL PI DE CABANYES

(Masquefa, 1964)

(Vilanova i la Geltrú, 1950)

És l’autor del dietari narratiu Retrobar l’ànima ((2013), premi Marian Vayreda, i de la novel·la Núvols com (2001), Premi Fundació Enciclopèdia Catalana. Com a traductor ha estrenat al teatre versions de Shakespeare, Molière, Camus o Pinter, i és a punt de publicar Venjança i altres poemes, una antologia del poeta rus Alexandre Blok, que ha preparat conjuntament amb l’eslavista Ricard San Vicente. Exerceix com a professor a la Universitat Ramon Llull (Facultat de Comunicació i Relacions internacionals Blanquerna). També escriu el blog Vol de llavors, de comentari literari de cançons; com a lletrista, va coescriure els musicals Gaudí i Paradís, amb el dramaturg Jordi Galceran i el compositor Albert Guinovart. Entre 2003 i 2009 va ser membre del Consell assessor artístic del Teatre Nacional de Catalunya, i el 2010 va comissariar l’exposició “Ficcions enfora”, sobre la projecció internacional de la narrativa i la dramatúrgia catalanes.

A part d’obres de ficció, com ara Oferiu flors als rebels que fracassaren, ha publicat dietaris, com ara Llibre d’hores (1975-1978), llibres de viatges (com ara Pel bell nord glaçat), biografies i estudis sobre art i literatura, com L’art, el signe i el sentit. Ha exercit de professor universitari a la Universitat Autònoma, a la Universitat de Montpeller i a la Universitat Rovira i Virgili. Ha estat director del Museu Víctor Balaguer a la seva ciutat natal (Vilanova i la Geltrú), director de Relacions Culturals de la Generalitat de Catalunya i director de la Institució de les Lletres Catalanes, des del 1988 fins al 1996.

Destacat periodista ja des de jove, va guanyar el premi Oriflama pel seu treball d’investigació sobre els quibuts israelians. Col·labora a Serra d’Or, Avui, Diari de Vilanova i La Vanguardia. Ha estat inclòs a la recent publicació Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals, a cura de Joan Borja.

4

ENTRETEIXINT EMOCIONS

DE LA LITERATURA I LA MÚSICA

El passat 10 d’abril , al Centre Agrícol, el vilafranquí Roger Subirana i el murcià Paco Martínez van presentar el concert audio-lectiu-visual “Entreteixint emocions”. Va ser un concert audiovisual i de lectura resultat d’una curiosa unió artística, d’una banda, la de Paco Martínez, que havent escoltat casualment la música de Subirana va considerar que era la que cuadrava amb el seu llibre Soy mago, i, de l’altra, la del músic vilafranquí, que, sense conéixer l’escriptor, va citar-lo expressament per aquest curiós concert. De manera que, al llarg de la sessió, per primera vegada i sense assajos previs, la càlida música del Roger va acompanyar la lectura de fragments de l’obra de Martínez. En acabar el peculiar concert-lectura, el públic va poder constatar que “Entreteixint emocions” va ser tant una forma única d’”escoltar” un llibre com una manera diferent de “llegir” música.

Roger Subirana Mata, Vilafranca del Penedès, 1978.

De formació autodidacta, va començar a compondre les seves pròpies creacions poc abans dels 12 anys. Ha composat molta varietat d’estils, des de bandes sonores, new age, celta, passant per l’electrònica o el roc simfònic. La seva tasca compositiva destaca també en el camp de la publicitat, havent posat música a grans marques (Shiseido, Nissan, Inverse, Ducati) Les seves cançons són petites bandes sonores i, en alguns temes, la veu s’utilitza com un instrument més, de manera que la lletra és fonètica i no té cap significat, tan sols es busca la musicalitat. En la discografia (20022013, 8 CD) hi trobem la música més personal posat que ha estat composada a manera de diari personal. Actualment està treballant en el seu novè CD d’estudi i en la banda sonora d’una pel·lícula documental que serà distribuïda per Universal Pictures.

Paco Martínez es fill de Caravaca de la Cruz i està diplomat en Magisteri per la Universitat d’Alacant. Ha dedicat la seva vida a la docència en diferents escoles infantils i ha col·laborat en diversos projectes educatius socials i esportius. Durant la seva trajectòria professional ha compaginat el món del titella amateur i la màgia d’explicar contes amb l’escriptura de contes breus i de poesia. Els seus èxits esportius, com finalitzar proves de llarges distàncies al Sahara o als Alps han forjat una personalitat aventurera i lluitadora que li fa valorar les virtuts de l’esforç . Fundador de l’editorial Luzzu, la seva primera obra, Soy mago ens arriba com un conte que ens encoratja a creure que els nostres sentiments són els veritables mestres davant les dificultats de la vida. És, en definitiva, un al·legat a ser més creatius quan escoltem el nostre interior més sincer.

ERATURA CATALANA

persistència del dietari, que va ser moderada per Teresa Costa-Gramunt, escriptora i dissenyadora especialitzada en ex-

riol Pi de Cabanyes, novel·lista, assagista i articulista; Josep Poca, editor dels dietaris de Maurici Serrahima; Àlex Susanna,

entats anteriorment.

a nostra? Amatent a aquesta actualitat, la secció literàva organitzar una taula sobre el tema, que jo mateixa

no-ficció que és el diarisme i el dietarisme, termes vexpressa millor el jo íntim, i en el dietarisme el jo a vetreball del 1963, Alain Girard ja proposava diferenciar a de la vida quotidiana, i dietaris, on destaca el contin-

taris actuals (Ed.3 i 4), el seu curador, Joan Borja, escatalana: Eugeni d’Ors, Josep Pla i Joan Fuster. Els died’aquestes figures sobresortints, com també ho són en

atalà entre el XVIII i el XIX, el diari és un calaix de : un espai creatiu on s’assaja o es reflexiona. En el dila destil.lació poètica provocada per la contemplació sonals com històrics (memorialisme), amb puntuals de l’activitat onírica (relat d’algun somni), o la memò-

ils en la literatura catalana, fossin la resposta a un deació de la veritat, una actitud filosòfica. El debat contide dietaris actuals, la literatura és àncora del temps.

Teresa Costa-Gramunt

Passatge

Josep Poca

Els Dietaris de Maurici Serrahima La comissió que es creà, el 2002, per commemorar el Centenari del naixement de Maurici Serrahima va decidir de continuar la publicació dels seus dietaris, i jo em vaig oferir a continuar aquesta labor.

Fruit d’aquest treball, es van ampliar fins a sis els volums dels seus dietaris, interromputs el 1974 (ell no va morir fins el 1979). El Te Deum, laudamus!, amb què acaba el relat del 9 de novembre de 1974, és el punt i final.

Tot seguit, unes reflexions sobre el contingut: (1) Potser no feia falta que sortissin tants relats de caire particular (noces de fills,etc.), però a mi m’ha semblat que calia poder copsar tot l’entorn del personatge.

(2) Un altre element que ha sorprès a part dels lectors són els seus comentaris sobre el bé que havia quedat en alguna intervenció pública, les felicitacions que rebia... També a mi, em sobtà al començament, però, a mesura que avançava en la lectura, se’n feia cada vegada més digerible. De totes maneres, es tracta d’una vanitat “tan infantívola”, que l’únic que ens permet és una mitja rialla del tot comprensiva. Tots tenim un petit reiet al cos, i crec que fins i tot és saludable no pretendre amagar-lo.

(3) Un darrer aspecte és la conveniència de suprimir aquelles pàgines que afecten al judici negatiu sobre algunes persones, però Serrahima insisteix una vegada i altra que li agradaria que fos publicat el dietari en la seva totalitat. Tampoc no hem d’oblidar que es tracta d’un dietari i no pas d’unes memòries, en les quals, al final de la vida, hom pot refer l’opinió sobre les persones del seu entorn. En un dietari, però, cal tenir present que l’opinió que expressa sobre un personatge és fruit del moment o de les circumstàncies d’un dia determinat.

(4) Em plau haver contribuït a descobrir el valor literari dels textos d’en Serrahima. Al cap i a la fi, havia estat el mateix Pla qui li havia recordat en vida: “Les memòries seran la vostra obra més important”.

Finalment, voldria destacar que aquests dietaris, que abasten des del 1940 fins al 1974, complementen els dos volums de les seves Memòries de la guerra i de l’exili (1936-1940) D’altra banda, atès que el material que restava inèdit a l’Arxiu Nacional de Catalunya donava l’oportunitat de reconstruir els anys anteriors a la guerra, vaig recopilar un nou volum, que he anomenat El passat des del present (1902-1935). D’aquesta manera el relat històric s’eixampla fins a un terç del segle XX.

JOSEP POCA

ÀLEX SUSANNA

(L’Espluga Calva, 1940)

(Barcelona el 1957)

Amb estudis de filosofia, teologia i història, publica articles de reflexió i crítica sociopolítica als mitjans de comunicació: El Punt/Avui, Ara, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari del Baix Penedès i Eix Diari, que ha recollit en els llibres: Com a casa, res (El Llamp, 1986) i No gos mesell (Ed. Mediterrània, 1994). Havent exercit com a tècnic editorial en diverses editorials catalanes, com a editor ha publicat els dietaris de Maurici Serrahima i part de la seva abundosa correspondència. També ha editat Carta en defensa pròpia, un document inèdit de Josep Tarradellas (Pagès editors, 2012) i La Catalunya de la Renaixença. Entre el vuit-cents i el nou cents (PAM, 2013), un recull de conferències, pròlegs i articles de Josep Benet.

És escriptor, crític i gestor cultural. Ha estat professor de literatura catalana i de teoria de la literatura a la Universitat Rovira i Virgili (1982-1992). Com a empresari i gestor cultural, va fundar i dirigir l’editorial Columna (1985-1999).

Ha estat fundador i director del Festival Internacional de Poesia de Barcelona (1984-2000), director de cultura de l’Institut Ramon Llull (2002-2004), des d’on va impulsar les candidatures de Catalunya com a país convidat a les fires de Guadalajara i Frankfurt, director de la Fundació Caixa Catalunya (2004-2009) i director de cultura de l’Obra Social de CatalunyaCaixa (2009-2011) a La Pedrera.

La seva obra de creació consta de deu poemaris, traduïts a nombroses llengües, quatre volums de dietaris i traduccions d’autors com T.S Eliot (Quatre quartets, 2010), Apollinaire (Cal·ligrames, 2009), Valéry (Monsieur Teste, 1982) i Aragon (Irene, 1980). És autor també de monografies i crítica d’art, membre de l’Acadèmia Europea de Poesia, i el 2008 va ser nomenat “Chevalier des Arts et des Lettres” pel govern francès.

5

PRESENTACIÓ DEL POEMARI BLAU DE NIT A PRAGA

DE LA LITERATURA

(21 de març de 2014) La vella i dolça Praga s’omple de BLAU DE NIT! El blau de nit es vessa com aigua celeste...

El darrer poemari de la Teresa Costa-Gramunt parteix d’una estada a la ciutat de Praga. No és la primera vegada que la “polis” amb majúscules es transforma en poesia al llarg de la seva extensa obra literària.

Llegir-la és descobrir els grans eixos que marquen el seu corpus literari i a la vegada és endinsar-se en la descoberta d’una altra ciutat, més íntima, més àulica, més culta encara, que exigeix al lector furgar en els referents que van sargint els versos com a petits esquinços de saviesa que no s’han de deixar escapar.

Els eixos que marquen els poemes són: les dones, l’espiritualitat en sentit ampli, la música, la literatura, les llegendes, els barris emblemàtics, la pintura, i la literatura.

Llegint sentireu propera la saviesa d’escriptores com Berta Fanta, que va acollir la intel·lectualitat de principis del XX a casa seva, o la renovadora de la prosa txeca Bozena Memcová. També, poetes que omplen de versos la ciutat de Praga com Holan, Seifert, Hbral, son estimats i rellegits a través dels mots de la T. C.

La mitologia clàssica al costat del mite de Faust i els petits mites i llegendes de la ciutat -el rellotge de Hanus, la torre dels alquimistes, el cavaller de l’espasa- van obrint camins en l’aprenentatge d’una altra Praga de mirada “costagramuniana”.

Tizià i els músics com Mozart, Dvorak i Smetana ressonen en la cadència de cada vers i en tots el racons de la ciutat.

Blau de nit a Praga ens fa dir que una altra Praga més culta i més íntima és possible, lluny de la fressa dels turistes.

També cal fer esment a la força del blau que va acolorint tots els poemes i que va recuperant la mística i l’espiritualitat del blau, des de l’edat mitjana fins el blau de nit que es vessa sobre la ciutat i en els versos del llibre.

Sens dubte doncs una lectura íntima, personal, tendra, nova, fresca, diferent per una ciutat eterna que us cal descobrir.

Anna Ruiz Mestres

LA LITERATU El passat dia 25 d’octubre al Centre Agrícol es va celebrar una matinal literària sota el títol de “La literatura i el 1714” L’acte, organitzat per la Secció Literària de l’Agricol, va començar amb una conferència sobre la situació el 1714 i la situació actual a Barcelona que va dictar l’autor de Victus, Albert Sánchez Piñol. Va cloure l’acte una taula rodona sobre el tema en la que hi van participar Mª Carme Roca, escriptora, autora de L’enigma de Colom; Patrícia Gabancho, periodista i escriptora, autora de Les dones del 1714; Jordi Mata, historiador, autor de Un cadàver exquisit i A- gustí Alcoberro, historiador, autor de L’exili austriacista.

L’Anna Ruiz, secretària de la Secció Literària del Centre Agrícol, va introduir la xerrada de l’Albert Sánchez Piñol amb les paraules següents: “No és cert que cada vegada que mirem el passat el reconstruïm des del nostre present? I no és cert que la narració històrico-literària pot ser més influent que els manuals o els tractats d’història per construir aquesta mirada cap al passat, que cada vegada és nova i que, com un mirall, ens retorna la nostra concepció del present?

Pensem, per exemple, en la idea que tenim sobre la història i els fets de l’antiga Grècia. No és cert que, pel que fa al que en pensem d’aquella època, ens pesa més Homer que l’obra dels seus historiadors?

Parlem ara de Victus. Hagués estat el mateix un acte com el del passat dia 19, a Barcelona, si no ens haguessim vist reflectits en el mirall del 1714? (Un mirall on, d’acord amb l’imaginari rodoredià Victus

Sánchez Piñol i el fil de plata de la història L’escriptor ha emfasitzat la força de la narrativa i la vigència dels fets de 1714 per analitzar la situació política actual Albert Sánchez Piñol és un escriptor de referència en el panorama de la literatura catalana actual. L’autor de La pell freda i Pandora al Congo ha triomfat amb Victus, una crònica molt personal de la Guerra de Successió. Distès, divertit i segur, Piñol ha fet una classe d’història enfront d’una sala plena. A continuació, es publica un breu resum de la conferència que l’autor va dictar a la matinal que la Secció Literària del Centre Artístic Penedès L’Agrícol va dedicar al tricentenari.

Victus: novel·la històrica En la història sempre hi ha moltes versions, va afirmar Sánchez Piñol, i ell ha volgut explicar la de les classes populars de Barcelona a través de la vida d’un jove enginyer militar.

La idea primogènita d’investigar la Guerra de Successió, confessa, se li va acudir corrent davant la policia un 11 de setembre. “Per què corro?” es va preguntar, i a partir d’aquí començà a documentar-se.

La novel·la històrica exigeix de l’autor una gran documentació, va continuar, que ha de saber combinar amb la ficció i la creació d’intriga. No va ser, però, difícil per a Piñol, ja que, un cop es va posar a investigar, es va trobar davant d’un paisatge “extraordinari”. Els fets li donaven la novel·la feta, sobretot “el vigor i la força de les institucions catalanes i el seu suport popular”. Fins i tot es va plantejar posar notes a peu de pàgina per donar credibilitat a la narració però ho va acabar descartant per no frenar-ne el ritme. “Ja era prou difícil fer atractiu un llibre que tothom sap com acaba, com el Titanic”, confessa rient.

El que Sánchez Piñol tenia molt clar, però, és que no volia caure en el partidisme, ni la mitificació romàntica dels herois de 1714. “No volia fer un pamflet”, diu, “tots els fets importants estan documentats”. L’escriptor va tenir sempre present l’exemple del cronista Francesc Castellví, que, després de la derrota, es va exiliar a Viena on va fer un relat equànime del conflicte, intentant donar cabuda a totes les versions.

Victus ha aconseguit que la guerra de Successió espanyola arribi al gran públic, s’ha traduït als principals idiomes i se’n farà, segurament, una pel·lícula. Demostra, així, com una història local pot ser universal.

Ara bé, el llibre ha despertat velles rancúnies entre els defensors de les tesis revisionistes, que l’acusen de manipulació històrica. Un exemple clar és la decisió de l’Institut Cervantes de suprimir l’acte de presentació del llibre a Holanda. Piñol ho té clar: “si la novel·la incomoda el poder polític, aquest està molt podrit”. “No tenen la raó”, continua, “tenen l’altaveu”.

proteccions inusuals per l’època com l’Habeas corpus i representació a les institucions: al Parlament de Barcelona, com a Anglaterra, hi havia dues cambres, els lords i els comuns.

Per tant, en el moment en què un rei absolutista com Felip V arriba al tron espanyol, diu Piñol, “la guerra estava cantada”.

Per il·lustrar fins a quin punt el poble tenia el poder de gestió de les institucions, Piñol remarca el següent fet. Un cop començat el setge, el duc de Bèrwick va decidir bombardejar la ciutat, cosa no gens comuna a l’època, “amb l’esperança que, quan els civils veiessin les seves cases en perill forçarien a les autoritats a capitular”. La reacció del poble barceloní, però, va ser totalment contrària. “Davant d’aquesta situació insòlita les autoritats van preguntar a la gent si es volien rendir.” En aquella època no hi havia locals electorals. “La gent va anar al confessionari, els capellans van recollir les seves opinions i ho van transmetre a les autoritats.” Volien resistir i així ho van fer. Per tot això Sánchez Piñol defineix els fets de 1714 com un “baluard de les classes populars”.

El llegat de 1714 L’autor de Victus creu que “hi ha un fil de plata que uneix el passat amb el present”. Així, diu, la derrota de 1714 i l’actual procés sobiranista són dues cruïlles històriques que estan molt relacionades. Tal com està passant ara, el moviment de resistència va venir des de baix cap a dalt. A més, l’exèrcit borbònic no admetia a l’exèrcit català el dret a lluitar i enlloc de fer-los captius els penjaven com si fossin pirates. I, com ara, enfront les dificultats, les autoritats catalanes van decidir escoltar els ciutadans i complir el seu mandat.

Amb tot això, la gran diferència és la violència per part de l’estat. No és comparable el grau de risc a què es sotmetien els ciutadans el 1714 enfront la “violència simbòlica” actual de l’estat espanyol. “Els nostres avantpassats fa 300 anys rebien canonades a casa seva, els destruïen la casa, van haver d’anar a viure a la platja, i, en aquest panorama tan opressiu i tan fosc, la gent va votar enèrgicament per continuar la resistència. El que ens està passant a nosaltres potser és molt desagradable però no és res comparat amb el que va passar en aquest país.”

Aina Martí Soler

Què estava en joc el 1714?

El 1714 entren en pugna dos models polítics. A Castella es regien per la següent norma: “la palabra del rey es ley”. “El sistema polític català, en canvi, era un cas únic a l’Europa anterior a la Revolució Francesa” diu l’escriptor. El rei tenia limitat els seus poders i sempre havia de pactar les lleis amb les institucions. A més, les classes populars catalanes tenien

Passatge

6

DE LA LITERATURA / EL 1714 i

Agustí Alcoberro (Pals, Baix Empordà, 1958) És professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona i compagina la creació literària i la recerca i la divulgació històriques.

Com a autor ha publicat diverses novel·les juvenils i, com a historiador, ha editat el recull Identitat i territori. Textos geogràfics del Renaixement (2000), entre altres.

A Barcelona 1714,Els gravats de la guerra de successió, s’inclouen els plànols i mapes militars del moment junt amb les vistes de la ciutat i les il·lustracions dels fets que hi van passar.

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) Ha publicat llibres sobre temes culturals (teatre, tango, literatura), sobre història i política de Catalunya i sobre urbanisme, especialment centrats en la ciutat de Barcelona i el fet metropolità. Està vinculada amb plataformes i iniciatives de caràcter sobiranista.

Col·labora en diversos mitjans de premsa i ràdio, en tasques de difusió cultural i participa en les principals tertúlies mediàtiques catalanes. Col·labora habitualment amb el diari Ara i el País.

Darrerament ha publicat Les dones i el 1714.

Jordi Mata i Viadiu (Barcelona, 1966) És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. La seva activitat professional es divideix entre el conreu de la literatura i d’articles de divulgació i les seves tasques a la Generalitat de Catalunya.

Amb la publicació d’un cadàver exquisit exposa el context històric que reflecteix amb fidelitat i rigor els fets i l’ambient dels anys previs a la Guerra de Successió i a la gran derrota del 1714. Es tracta d’una novella convincent que fuig de maniqueismes i que ajuda a entendre un període clau de la nostra història encara ara controvertit.

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) Historiadora i filòloga, des de l’any 1997 es dedica professionalment a l’escriptura. Amb una cinquantena de títols publicats i guanyadora de diversos premis literaris s’adreça tant al públic infantil com a l’adult.

Amb Les rates novel·la el setge de Barcelona del 9 d’agost del 1714 quan el protagonista del relat, el soldat Codina, pren la decisió de caçar tants sapadors borbònics (les rates) com li serà possible a fi d’impedir l’excavació de túnels destinats a minar els baluards i les muralles de Barcelona.

URA I EL 1714 s’hi insereix com una d’aquelles múltiples facetes que, alhora que reflecteixen la llum, així mateix la distorsionen) No sé si l’Albert (Sánchez Piñol) és conscient del cúmul de coses del 1714 que hem aprés la majoria de nosaltres. Per exemple, com es feien les muralles, com, els baluards, quines eren les tècniques apreses del francès Vauban... Però, per damunt de tot, no sé si s’imagina com hem estimat els seus personatges (per exemple en Zuviria, tan proper a la picaresca catalana en la línia de l’Espill de Jaume Roig) I, per damunt de tot, com, al llarg de les pàgines de la novel·la, hem viscut els dubtes de la classe política del moment. O com hem estat al costat d’un poble que, tossudament alçat, va resistir fins al final.

Escriptors i escriptores: és evident que els lectors necessitem les vostres novel·les històriques, el vostre aïllament, el vostre treball silenciós i solitari, la vostra erudició... per sentir-nos propers als nostres avantpassats, per entendre el nostre present i fins i tot el que ha de ser el nostre futur, per sentir-nos una mica protagonistes de la història que va configurar el 1714 i que ara ens permet a nosaltres ser els protagonistes del nostre 2014.

Feu, escriviu, emocioneu-nos, instruïu-nos, deixeu-nos gaudir sempre del plaer de la literatura. Perquè gràcies a ella vivim unes vides que són d’altres però que acaben sent també les nostres.

Sincerament, gràcies a tots i a totes”

Resum de la taula rodona sobre literatura i 1714 L’Agustí Alcoberro va destacar la documentació que hi ha a Viena sobre el 1714. Va explicar que ell fa setze anys que prepara el tricentenari (des del 1998) i que ha descobert que no hi gaires estudiosos del 1714, i que, en canvi, n’hi ha molts de la guerra civil espanyola. A continuació va comentar que els gravats de 1714 ens permeten conèixer gràficament els episodis que s’hi retraten. Els que ha publicat, demostren que Catalunya i Barcelona eren la notícia del dia a tot Europa. Finalment, va exposar que els vencedors del 1714 tenen una història oficial i que s’esforcen en no parlar de la guerra de Successió entre els Àustries i els Borbons.

Finalment, la Patríca Gabancho va explicar que en el seu llibre Les dones del 1714 no ha volgut donar primacia al setge de Barcelona sinó que ha volgut trobar el protagonisme de les dones, que també van ser víctimes i protagonistes del 1714. A continuació exposà que, a Catalunya, el rei es veu obligat a fer la llei junt amb la Cort i que això és el que subleva Felip V, alhora que la reina Anna l’empeny a sacrificar Catalunya. Digué també que es volia ser com Holanda, país petit, pròsper, intel·ligent, culte i que ja al segle XVIII es troben monges molt il·luistrades, com la Manuela Desvalls, a Vallbona de les Monges.

A continuació, la Mª Carme Roca va explicar que el seu llibre Colom parteix del convenciment que té que l’almirall era català. Tot seguit va parlar del Compromís de Casp, de com tot canvia per a Catalunya. Parlà també del rei Ferran el Catòlic, de qui digué que era un rei complex i un gran estadista, però que no pot impedir la intromissió de Castella a les institucions catalanes, la qual cosa té com a conseqüència la fugida dels capitals dels jueus conversos. Explicà també que les Corts a Castella, eren decoratives, perquè el rei era la llei i sempre tenia l’última paraula i ningú no li discutia. En canvi, a Catalunya, al rei li calia pactar i havia de respectar els acords que s’hi prenien.

Tot seguit, el Jordi Mata va informar que ha participat com a assessor del actes del tricentenari i que, com que ha hagut d’aprofondir en les fonts històriques, s’ha acabat de convèncer que, als catalans, la història ens legitima i ens carrega de raons. També va dir que, a rel dels actes del tricentenari, s’han obert arxius històrics a molts indrets de Catalunya que han permés descobrir històries locals que estan contribuint a construir millor la nostra història nacional.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

(Barcelona, 1965)

És antropòleg i escriptor. La novel·la La pell freda va suposar la seva entrada al camp novel·lístic amb una obra sorprenent per la seva força i originalitat. Pandora al Congo i Tretze tristos tràngols confirmen la qualitat de l’escriptor català contemporani més internacional. La seva darrera obra Victus és una novel·la històrica que trasllada el lector a la Guerra de Successió.

A Victus Sánchez-Piñol presenta la guerra de Successió espanyola com un conflicte que es pot considerar com la primera de les comtesses mundials i que va acabar l’11 de setembre de 1714 amb l’apocalíptic assalt a Barcelona. També va ser la tragèdia de Martí Zuviría, un jove barceloní, alumne avantatjat del marqués de Vauban, que es va convertir en un geni de l’enginyeria militar.

Passatge

7

DE L’AGRÍCOL Cicle “Els Músics Parlen de Música” Per segon any consecutiu, des de l’Agrícol, i amb la coordinació de la pianista Montserrat Rios, s’ha organitzat un cicle per a parlar i per escoltar música. Per compartir i per gaudir de diferents estils i per a comprendre millor la història de la música. Les novetats d’enguany han estat, d’una banda, que s’han pogut escoltar músics en directe i, de l’altra, la sortida al Gran Teatre del Liceu de Barcelona per anar a veure l’òpera Così Fan Tutte de Wolfang Amadeus Mozart. Essent, aquest, un cicle on vam poder compartir coneixements amb Santi Bertran, Cèsar Martín, Josep Soler i Daniel González i escoltar un bon concert de blues de la mà dels “Ceps Machine”.

Ja tenim a punt el III Cicle. En aquesta ocasió es faran dues sessions a la tardor i dues més a la primaveraestiu i, com el curs passat, es faran en dissabte a la tarda a les 19 hores (i són obertes a tothom). El dia 3 d’octubre Joan Cuscó Parlarà de 8ª Simfonia de Beethoven i el dia 21 de novembre Diego Alejandro Civilotti parlarà de El Amor Brujo de Falla. Aquestes dues sessions seran prèvies al corresponents concerts d’aquestes obres que es faran a l’Auditori Municipal de Vilafranca els diumenges 4 d’octubre i 22 de novembre i, per tant, es fan en coordinació amb l’Auditori de Vilafranca. D’altra banda, el dia 4 de juny, la Maria Rosa Mestres parlarà del simfonisme de Mahler i el dia 2 de juliol es farà la sessió sobre l’òpera La Bohème, que és la que enguany anirem a veure al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (el diumenge dia 3 de juliol).

Aquesta nova col·laboració amb l’Auditori Municipal de Vilafranca permetrà que els socis de l’Agrícol gaudeixin de certs avantatges i per a l’anada a l’òpera al Gran Teatre del Liceu ja podeu comunicar-vos amb nosaltres a: agricol@agricol.cat