L'Agrícol. Revista LLetres al Passatge 1. by L'Agrícol

Passatge JUNY 



(Joan Maragall /)

SECCIÓ Núm. 

Centre Artístic del Penedès

De la Música De l’Estètica De la Poesia De l’Agrícol

SUMARI 

DE LA MÚSICA JOAN MARAGALL: LA MÚSICA, LES PARAULES O quan el present sap llegir el passat Xavier Hernàndez Ventosa



DE L’ESTÈTICA NOUCENTISME I ABSTRACCIÓ Norbert Bilbeny nou soci emèrit del Centre Artístic del Penedès

Xavier Hernàndez Ventosa

UNA APROXIMACIÓ A LA POESIA CATALANA DEL SEGLE XXI En els últims temps la literatura catalana

Jaume Aulet i Amela

4 DE LA POESIA NOVA DÈCADA, NOVES VEUS LA GEMMA escriu amb duresa. Segura de si mateixa construeix versos que li surten de

Guillem Villarroya Garcia

POESIA DE L’EXPERIÈNCIA i, alhora, de la

imaginació. Realitat i desig, ficció i document

Francesc Pasqual i Moster

 CINC VEUS EL POETA JOSEP PIERA diu que “De tots he après que un lloc i un jo fan la vida”

Gemma Arimany Capdevila



PARLAR DE MARTA PÉREZ és parlar d’una dona feta font. Marta Pérez és la

Santi Borrell Giró

EL GUILLEM VILLARROYA és un poeta errant que escriu mentre espera, potser

Marta Pérez i Sierra

 DE L’AGRÍCOL POESIA: QUÈ ÉS LA POESIA? MÚSICA: QUÈ ÉS LA MÚSICA?

En els nostres dies, aquells valors que

Josep Soler i Sardà

Passatge

Acte de presentació de la Secció literària del Centre Artístic del Penedès

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt Xavier Hernàndez Ventosa Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal Edita: El 3 de vuit

DE LA MÚSICA

JOAN MARAGALL: LA MÚSICA, LES PARAULES

O quan el present sap llegir el passat

Jaume Radigales (Barcelona, 1969)

És doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i professor titular a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, on imparteix les assignatures d’Estètica i de Música i Audiovisual. Entre molts altres, és autor del llibre El pensament musical de Joan Maragall (1995).

Fa un any començava a treballar la nova junta del Centre Artístic del Penedès, l’Agrícol. La feina era i és complicada i requereix tenacitat i dedicació. El balanç que en podem fer es positiu. Aquest primer número de L’Agrícol, Lletres al passatge n’és l’exemple. És la mostra d’una de les idees que, amb tot un seguit d’objectius a curt i a llarg termini, teníem al cap per ressituar la nostra entitat, pal de paller de la cultura i de la societat civil, a través de la creació, les cultures del vi i la gastronomia. Una entitat arrelada al territori i amb veu independent. Capaç de generar sinèrgies amb el món cultural i empresarial: com ho hem fet amb l’Escola d’Art Arsenal (autora del disseny d’aquesta revista) i amb el Setmanari El 3 de vuit (que ha acollit la iniciativa). Ens han ajudat els treballs que a Anglaterra desenvolupa el CCE (Creativity, Culture and Education) com a organització col·laboradora de l’Arts Council of England, defensant la necessitat de dotar les ciutats d’espais de llibertat i de diàleg i les idees que s’hi relliguen (com el coworking). La voluntat de ser un lloc d’art i de pensament, de les cultures del vi i de sociabilitat donant valor a la ciutat com a pol de transformació econòmica i cultural. També ha estat un estímul l’entusiasme que l’any 1876 va fer possible la creació d’aquesta entitat −pionera en la lluita contra la fil·loxera, en l’experimentació del món del vi, acollint el primer laboratori de química de la vila...--. Una Societat representada pel bo i millor de la intel·lectualitat: Pau i Manuel Milà i Fontanals, Gaietà Vidal i Valenciano, Pere Alegret i Vilaró, Pere Joan Girona Trius, Josep Baltà de Cela... Aleshores, i avui, l’empreneduria, la creació, la trobada..., són àmbits que ens defineixen −i pensem en els convenis amb la Jove Cambra Internacional, el Club Apicius, l’Acadèmia Tastavins, l’Arsenal i l’Auditori Pau Casals.

i s’entra al Centre Artístic del Penedès, L’Agrícol, s’accedeix a un bocí d’un ﬁn de siècle peculiarment vilafranquí i cultural. Però, ara, el vestíbul exhibeix la lluminosa pintura del contemporani Lluís Masachs —vitivinícola el tema, vivaç, filles, les figures, de la seva peculiar abstracció— i un passat passat —un senyor enfadat em va dir que tant de bo tornés— es torna a vincular amb el nostre present. La conferència del passat 25 de març (“Música, gest i paraula, l’estètica musical de Joan Maragall”), a priori no preludiava que unes parets del 1876 anessin a acollir res que no els fos estrany en tant que propi de quan foren bastides. Però l’acte va començar i, de seguida, l’atemporalitat de la cultura va tornar a establir que el passat només és vigent si el present sap llegir-lo.

Que és el que allà es va fer. Primer van ser els joves músics del grup “Projecte Lluna”, de Sant Sadurní. Van omplir la sala del Centre amb melodies rabiosament contemporànies −hi havia algú que gairebé ballava i tot. Primer, per cantar amb música pròpia el Solstici de Miquel Martí i Pol; després, per recitar La vaca cega i L’esposa parla, ara ja, de Maragall. Després, la ponència sobre l’amor per la música d’en Joan Maragall. La veu entusiasta d’en Jaume Radigales, doctor en Història de l’Art i professor d’Estètica i de Música i Audiovisual a la Universitat Ramon Llull, va captivar l’atenció dels assistents, que, embadalits, escoltaven que si, de vailet, Maragall ja admirava Mozart, i, de jove, reverenciava Bach i Beethoven, sorprenentment també —Maragall dixit—, considerava Wagner un compositor desequilibrat en tant que la seva música no encaixava amb el text, sinó que l’interpretava. Fixa’t. És clar que, com va exposar en Radigales a un públic que finalment ja se li bevia les seves paraules, per a Maragall, la música era un tot absolut, abstracció pura, en definitiva. Però el millor de tot és que el nostre poeta havia arribat a la

conclusió anterior —que de seguida es veu que és filosofia de primera— alhora que també hi arribava el danès Sören Kierkegaard —sí, home, aquell filòsof que ho va ser de la irracionalitat i que és considerat el pare de la filosofia de l’existència. I això que ells dos —quines coses— ni tan sols es van conèixer! Després, en Jaume Radigales ja va cloure la conferència amb sengles fragments del Don Giovanni de Mozart i del Tristan i Isolda de Wagner i l’acte, que s’havia iniciat com un cercle obert que aplegués passat i present per fer-los un de sol, es va cloure en si mateix com havia començat: amb música. Únicament que ara el va tancar el peculiar lirisme de l’alemany, i que, la de l’inici, havia estat la jove del “Projecte Lluna”. Xavier Hernàndez Ventosa

Bilbeny, Norbert POLICROMIA XV Acrílic sobre tela

NOUCENTISME I ABSTRACCIÓ Norbert Bilbeny nou soci emèrit del Centre Artístic del Penedès

resideix la sala de L’Agrícol una estampa d’aquell Sant Fèlix de les sequeres que l’escultor va voler barroc i amb la mirada astorada. És clar que, avui, contempla l’entorn amb un punt de complicitat diguem-ne artística: me li han penjat al davant quatre quadres rabiosament abstractes, i, a un o dos, s’hi ha utilitzat aquella tècnica tan barroca del trompe l’oeil −la de l’“enganyatall” de tota la vida, en el català d’aquí. Aleshores, malgrat que els quadres són pur concepte intel·lectual convertit en llum i geometria, el sant es troba una mica com a casa i pensa que, en el fons, l’art no s’atura a pensar si el tempus fugit o no, perquè a ell, a l’art vull dir, tant li fa. La qual cosa tindrà ple sentit poc després, quan en Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, exposi amplament què mou a pintar un professional del pensament com ell. Comencem, però, pel començament: som al vespre del passat 6 de maig, el Centre Artístic del Penedès l’ha volgut nomenar soci emèrit i, en Bilbeny, que, com dirà, entén la filosofia com a aspiració i no hi ha gairebé res que l’afalagui, no pot amagar el goig que experimenta acceptant un nomenament que el vincula de per vida a una entitat d’arrels tan noucentistes com les de L’Agrícol i a una vila que −cares de satisfacció del

Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953)

És catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, ha estat professor a la Universitat de Berkeley i ha guanyat diversos premis pels seus assaigs. És autor de diversos llibres sobre el pensament català del 1900 i és especialista en relacions interculturals i de la ciutadania, el cosmopolitisme i el nacionalisme. El passat 6 de maig va ser proclamat soci emèrit 2011 del Centre Artístic del Penedès. També fa obra pictòrica.

Passatge

respectable− ell assimila a la toscana Florència −per dimensions, per, al seu entendre, posseir una important vitalitat cultural i per tenir un tres de nou, que a ell el remet a la molt senyora i més florentina Torre de la Signoria. Abans, però, l’haurà presentat la vilanovina Teresa CostaGramunt, que haurà fet una brillant anàlisi de l’obra plàstica d’un tipus que no deixa de ser una rara avis −un pintor filòsof... O era un filòsof pintor? Ai, la mare, les clasificacions! La precisa veu de la sensible escriptora aviat guia tothom pel neoplatonisme d’unes pintures que, com Klee, com Rothko, no ens mostren, diu, la realitat visible sinó que descobreixen la natura a través d’allò que és intel·lectual. Més clar, impossible. Al seu torn, el filòsofpintorfilòsof manifesta als assistents −ara ja, absolutament absorts i enamorats del seu verb entusiasta− quina és la seva tria plàstica al·ludint, tant a les irresoltes incògnites de la creació artística −per què un hom tria una possibilitat i no una altra? Eh? Qui ho sap? Eh?— com que a ell el mou la voluntat de fixar la bellesa que no és al món perquè la bellesa que el món ja té, la veu millor la fotografia. La qual afirmació, als assistents, els resulta tan indiscutible com que al dia el segueix la nit i a l’inrevés. En resum, arrodoneix, que ell tracta de representar allò que fa possible representar −“com si fos tan fàcil”, xiuxiueja una senyora molt admirada− i que, com a bon enamorat del noucentisme que dèiem, no vol que els seus quadres transmetin emocions, perquè les emocions no permeten tenir la distància contemplativa que permet gaudir plenament de l’obra d’art. És el que va dir. Xavier Hernàndez Ventosa

DE L’ESTÈTICA

UNA APROXIMACIÓ A LA POESIA CATALANA DEL SEGLE XXI «En aquest país ja fa temps que sacseges una figuera i en cauen tres poetes… Aixeques una pedra i en surten dos.»

Enric Casasses

n els últims temps la literatura catalana ha sofert canvis importantíssims, tant des del punt de vista de la producció literària estricta com pel que fa a les vies de difusió. Això no obstant, m’atreviria a dir que la poesia és un gènere amb unes característiques molt particulars en comparació amb els altres i això fa que aquests canvis estiguin propiciats per una dinàmica pròpia. ¿Per què hi ha hagut sempre –i encara ara– tants premis de poesia en català? Doncs, senzillament, perquè hi ha poetes que s’hi presenten i tenen opcions de guanyar-los. ¿I per què tants poetes repartits per pobles, viles i llogarets? Potser perquè els interessos literaris, pel que fa a la producció si més no, difícilment es poden canalitzar d’altra manera. En termes relatius, la nòmina de poetes respecte al conjunt de la població o al nombre d’escriptors ha estat sempre superior en zones d’abast lingüístic de llengües minoritzades. Tot això facilita que la poesia sigui també el gènere més dinàmic i actiu: el que s’adapta millor a les circumstàncies canviants, tant a l’hora de la difusió com en la creació pròpiament dita. Ja fa temps que les grans editorials han posat els interessos empresarials per damunt d’altres objectius. Auto-

NOVA DÈCADA, NOVES VEUS

Hernàndez, Bernat SERIE III 24012009.1 tinta sobre paper

màticament, és clar, les col·leccions de poesia se’n ressenten, fins al punt que les grans col·leccions de poesia de les editorials convencionals pràcticament han desaparegut del mapa. Aquesta conjuntura s’ha d’entendre com una «crisi», sí, però en el sentit estricte del terme: el de «canvi». Avui dia són altres editorials, més petites o perifèriques, les que prenen el relleu amb propostes de qualitat notable. Els exemples són nombrosos i tots ells ben significatius. Un altre dels tòpics a l’ús és el que afirma que la poesia ha trobat en els recitals poètics una important via de promoció del gènere. I és cert. Des de meitats dels anys noranta, els recitals han tornat a la càrrega després d’un periode d’una certa contenció. Podríem posar exemples per a tots els gustos. De mica en mica han anat guanyant terreny aquells actes en els quals la poesia ha passat a ser no només un gènere sinó una autèntica posada en escena. Alerta, però: saber compaginar bé creació poètica i espectacle no és per si mateix un valor literari. Aquesta circumstància pot dur fàcilment a distorsionar les valoracions. Hi ha poemes –poètiques senceres, de fet– que no són per ser llegides ni molt menys per ser interpretades, per la qual cosa difícilment podran treure rendiment d’aquesta plataforma de difusió. I no per això són menys interessants. Ningú no pot posar en dubte que la poesia catalana actual és viva i ben viva. Només cal veure la multiplicitat de propostes poètiques existents i la qualitat de moltes d’elles. Mai en la història de la poesia catalana no hi havia hagut una diversitat tan gran. Torna a ser un símptoma d’aquella modernitat que alguns entenen com a herència de la postmodernitat. Aquesta mateixa diversitat és la que fa difícil i arriscat intentar establir unes tendències gaire clares i definides. Les línies que es poden resseguir són quasi inesgotables. Els poetes que sentirem avui mateix en són una bona mostra. Puc parlar d’afinitats, és clar que sí, o de línies poètiques que a mi personalment, com a lector, em semblen especialment interessants: com la «poètica del silenci» de poetes com Antoni Clapés o Montserrat Rodés; o les propostes d’autèntics outsiders desconeguts com Ramon Bosch Boada, que acaba de publicar –pagant-se l’edició de la seva butxaca– un llibre tan interessant com Trau de llum (2011). Tampoc no podem buscar grans referents, encara que la crítica ens vulgui posar per davant alguns noms que podrien exercir aquesta funció. Penso en l’operació que s’ha fet amb poetes com Màrius Sampere, Bartomeu Fiol o Joan Margarit, tots ells amb propostes molt lloables i ben interessants, però que no funcionen com a model de res. I encara una darrera reflexió sobre una qüestió de relleu: la importància de cara al futur de la feina que es pugui fer des dels centres d’ensenyament de cara a la formació de lectors literaris i de lectors de poesia. La presència durant aquests darrers anys d’una llista de cinquanta poemes de lectura obligatòria per a tots els estudiants de batxillerat en la matèria comuna de Llengua catalana i literatura ha estat un avenç innegable. Esperem que les inacabables reformes del sistema educatiu no acabin tirant per terra els mínims progressos que s’han anat fet, ni que sigui amb comptagotes.

Jaume Aulet i Amela (Terrassa, 1959)

És assagista i professor universitari i centra part del seu interès en la Literatura Catalana Contemporània, així com també en l’obra de Jaume Cabré, Pere Calders o Anna Murià. També ha treballat en programes d’investigació sobre novel·la i poesia catalana així com en projectes i llibres col·lectius. Amb l’assaig “Miquel Desclot i la poesia per a infants” (2004), on analitza la presència de la poesia infantil com a gènere a Catalunya va guanyar el IV Premi Aurora DíazPlaja, d’estudis sobre literatura infantil i juvenil, atorgat per la Fundació Caixa Penedès i l’AELC. Des del 1987 coordina la col·lecció Papers Bartra de l’Ajuntament de Terrassa.

Jaume Aulet

Passatge

Gemma Arimany Capdevila (Olot 1980)

DE LA POESIA Escriptora i Filòloga. Guanyadora de diversos premis literaris, entre els quals el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2010. A part d’escriure, la Gemma també te altres inquietuds que l’han dut a formar un duet i musicar poemes propis, o a col·laborar amb artistes plàstics i visuals. Actualment, té publicats tres llibres, Ferro trencadís, De portes endins i Ulls a través, i és d’aquest últim que us n’he seleccionat alguns poemes. La Gemma escriu amb duresa. Segura de si mateixa construeix versos que li surten de les entranyes. Tanmateix, també deixa entreveure una tendresa dissimulada, qui sap, potser disfressada de cuirassa. I entre aquests marges navega, i és llavors quan la poesia de la Gemma dibuixa epopeies quotidianes. Esgrimeix els seus versos davant qui pretengui usurpar-li la integritat i transforma els seus poemes en duels Homèrics de mirades. Poesia fresca, directa, sense concessions. Guillem Villarroya Garcia, maig 2011

Santi Borrell Giró (Vilafranca, 1972)

Poesia de l’experiència sig, ficció i document n i embranzida. El poeta lla experiència de fusió espiral de sensacions to programat l’ésser hum les mans, és a dir, comp una abstracció filosòfic Tot plegat té alguna cos somni d’un nen..., i de serà veritat! / veurem l les etapes en què l’ober cap prevenció i, encara l’exterior, cerca intuïti misteri) i el mar, (llum, d’aquí ve el poemari), a (les espines de Ramon L de l’alteritat, saben ja m dins del meu cor”.

LA VEU DE LA GEMMA ARIMANY CAPDEVILA

Alerta Alerta, que un quilet meu no arriba als mil grams, que una ensopegada m’aigualeix la sang. Alerta, home omnipotent, al cor no hi duc ferro, ni plom a les venes. Alerta, a la meva duana hi ha una prohibició: no s’accepten armes. (D’armes, ja en tinc jo.)

LA VEU DEL SANTI BORREL GIRÓ

Nu Despullada, nua, conilla, desprotegida, vulnerable, amb l’ànima enlaire, el cap cot, amb el cuc del ridícul rondant pels budells, enrogint la cara. Despullada, nua, conilla, conscient de la malifeta del lladre del meu vestit, del reconvertit en firaire de sedes i tuls arrencats, de l’Adam que no regala ni la costella i em deixa asimètrica, garrella, empotinada, devaluada. Algun sastre, sisplau, per al meu desastre.

Geograﬁa La bellesa, la llum damunt la terra, el domini de l’aire, l’expressió d’un nen, la música de les fonts, la pluja damunt les pedres, els núvols damunt els arbres, la muntanya baixant pel riu, el mar nodrint la terra i tu, dictant el temps.

Jo vaig per sota terra, amb els ulls, enfonsant els meus ulls a la terra, per sota les ombres, buscant les teves paraules. Jo omplo de terra els meus ulls i entro dins de la terra, barrejant el meu cos en la terra. Per seguir-te, corro darrera la llum, ﬁns que s’acabi la llum i s’acabi el temps.

LA VEU DEL FRANCESC PASQUAL I MOSTER

Tot arriba. Arriba l’aire i arriba la llum. Després arriben els miracles. Després.

Dentadura

Per estimar-te, omplo de terra els meus ulls. Entro dins de les arrels i m’expresso en totes les fulles dels arbres, esperant que algun dia em vegis.

Abandonar la llengua del país és com deixar-vos arrencar les dents perquè us n’implantin unes de corcades. Talment baixar a recules una escala fins al darrer graó de la impotència: la tolerància dels capolats.

Per veure’t, m’he fet amic de la foscor. Tu i jo només podem existir dins de la foscor.

Fugacitat Carrer de Santa Eulàlia. Imatge ensonyada, tatuada a contrallum. Vol de silenci en el fluir espurnejant d’una mirada. Dolor, carícia de tacte absent que es fon al pas de tendres clarianes... Cristall d’ales al clot del temps.

Passatge

CINC VEUS



a i, alhora, de la imaginació. Realitat i denotarial, o (tant és) catarsi amb el passat a ha tastat l’univers ple de l’amor, aqueó (oblit de l’ego) que concreta en una ots els anhels en relació als quals està mà. Uns instants, tanmateix, tocats amb partits en mutu descobriment, no pas ca o un rampell de fe per si de cas. sa de la infantesa: “L’amor és com el l’adolescència: ...m’estimaràs! vindràs! la llum damunt l’herba!”; és a dir, de rtura de l’ànima no està restringida per a sense contradiccions entre l’interior i ivament la natura: el bosc (contemplació, , expansió). Indefectiblement, però (i apareixen tot seguit el temps i el dolor Llull). Al capdavall, els ulls que, a través mirar cap endintre: “el món existeix Francesc Pasqual i Moster, maig del 2011 (sobre Els dies a les mans)

Francesc Pasqual i Moster

(Vilanova i la Geltrú, 1954)

El poeta Josep Piera diu que “De tots he après que un lloc i un jo fan la vida”. Aquesta reflexió, tan senzilla i tan veritable, es pot ben traspassar als poemes de Francesc Pasqual. En la seva poesia, els llocs i les persones hi són ben significatius, i hi confegeixen un record que es mira amb perspectiva, i que traça allò que el jo poètic és. L’ahir fa l’avui, i l’avui es perfila des de la identitat cultural i des de la infantesa, des de la gent estimada, des de la natura viscuda com si fos una relació trenada amb la vida, des dels valors, amb la malenconia, amb impressions que de vegades fins i tot semblen pictòriques. La formació de filòleg i el lector incansable que diuen que és Francesc Pasqual es deixen veure ben bé en la seva obra. S’hi nota amor per la llengua i pel lèxic propi del seu parlar, i, convivint amb el vers lliure, hi ha versos que segueixen unes raons mètriques determinades, i hi ha, fins i tot, l’alexandrí català amb cesura, ja conreat des dels inicis de la nostra literatura. Res és en va, i això fa atractives les seves lletres.

Gemma Arimany Capdevila, abril 2011

Si vols, dolça i tendra caminada de capvespre, podem recórrer els racons d’aquesta nit mentre reparteixes cotó fluix amb la mirada i la lluna t’enveja el somriure. (d’olor a carmí i petons d’anhel inabastable)

LA VEU DEL GUILLEM VILLARROYA GARCÍA

LA VEU DE LA MARTA PÉREZ SIERRA GÀBIA

Trencant jous de foscor l’alba avança invicta sobre les nostres mirades (uns segons després aquesta batalla ja serà oblidada). Comença un nou dia de ressaca abrupta. “Tu t’ho has buscat” clamen fanals que lentament s’apaguen. Camino cap a casa entre núvols de buidor, per a retrobar el llit que, sarcàstic ell, m’esguarda des del seu racó.

He fet un clot dins el llit de la memòria i l’he dissimulat amb fulles d’amarant arrabassades de les ales d’un àngel. Tinc la melangia, que em repta, presonera en una gàbia de plomes trenades.

TISORES Vull tallar bocins dels meus dies, conjur de tisores per sobreviure. La tarda del dia de Reis, color de suc de mango. Una ferida en el temps. El meu ﬁll amb un tall de pruna sobre el front i la moto estesa a la carretera. Les erugues estoiques del dolor. Tisorada ! Drap esquinçat només amb dos dits. Esmicolaré el record ﬁns a fer-lo pols.

Passatge

Marta Pérez i Sierra (Barcelona,1957)

Algun matí de mala llet.

CINC VEUS

 Mestra i llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat un llibre de relats curts, I demà, l’atzar (Ed. Setzevents, 2009), i tres poemaris: Sexe Mòbil singular, SMS (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Ed. Bubok, 2008) i Dones d’heura (Pagès Editors, 2011, Premi Jordi Pàmias 2010 de poesia de Guissona). Des del seu web www.martaperezsierra.com ha col·laborat en diverses antologies poètiques, com Poems&Blogs (2010, Vilafranca del Penedès, Edició de Santi Borrell i Violant de Bru). Parlar de Marta Pérez és parlar d’una dona feta font. Marta Pérez és la dona paisatge, la dona terra, la dona flor, la dona amiga per anar a plorar quan tot és silenci. La seva poesia, i especialment el seu darrer llibre, és un cant a la dona sense ideologia. La poesia, realment, no entén ni pot entendre d’ideologia, perquè les idees canvien a cada moment i no així els sentiments, que canvien per fer un nou invent. Per tant, la seva poesia és real, perquè parla de la vida sense ideologia, perquè no parla de les grans idees que han fet fracassar la idea de la vida, perquè la vida no té cap idea, perquè la vida només demana viure. De fet, la paraula vida no demana res. La paraula vida ja ho diu tot.

Santi Borrell Giró, abril 2011

Guillem Villarroya Garcia (Vilafranca, 1981)

Va néixer, i ha viscut fins fa tres anys, a Vilafranca. Des de ben jove ha estat vinculat al món de l’educació en el lleure, tot exercint de monitor i, més tard, de responsable del MIV (Moviment Infantil de Vilafranca), una de les experiències que més l’ha fet créixer com a persona. Després de deixar la carrera d’arquitectura tècnica, va aprendre l’ofici d’electricista i el va exercir al llarg de set anys. Actualment és elaborador de cava. Guillem Villarroya és un poeta errant que escriu mentre espera, potser espera assegut en un vagó de tren, mentre observa la bonica noia del davant; potser espera una altra oportunitat per estimar millor; o simplement espera que les fades, les fades del món poètic d’en Guillem, li siguin propícies. En Guillem és un poeta ferit de desamor, que escriu perquè realment és poeta malgrat que es plantegi, d’una manera o d’una altra, el sentit i la finalitat de la poesia. Diu: “que un poema / no serveix com a present,/... /sí que serveix com a ofrena.” Escriu perquè el cor li batega amb qualsevol de les empremtes amb què la vida el senyala. Un estrany a l’asfalt, es refà a la natura i a la literatura. I tinc la gosadia de creure que en Guillem atrapa el temps mitjançant la seva veu poètica.

Marta Pérez i Sierra, maig 2011

Poesia. Què és la poesia? Música. Què és la música?

n els nostres dies, aquells valors que semblaven per a sempre ja no hi són. No ens hem d’enganyar. No hem de creure que encara són vigents. N’hi ha uns altres: els valors “negatius”. Els valors d’allò que és lleig, repugnant i sense qualitat tècnica. Avui, cap pensament ni cap idea ben meditada i sentida pot justificar una obra o un objecte. Hom pensa que com més horrible sigui una “obra” molt millor... D’això, d’una manera o d’una altra, tots els governs del món en són responsables, malgrat les seves paraules insistents sobre la cultura, l’estudi, les universitats i els seus nivells... El control de les masses humanes, si no es fa des de l’arrel –cosa ben difícil, però possible–, és molt complicat −per no dir impossible−: cal, doncs, que els homes siguin fàcils de controlar, estúpids i que no pensin... La poesia −i poesia ho és la música de Mahler i de Bach− i la música −i música ho són els poemes de Rumí, Hölderlin, Verdaguer, Rilke, Ramon Llull...--, les grans paraules que iniciaren el pensament humà, fa ja cinc mil anys i més −les músiques que per escrit o a través de la teoria fonamenten el llegat històric que encara tenim−, tot això exigeix el pensament i exigeix l’esforç: tenir un criteri. A finals del segle

XIX Hegel ja va dir que “pensar és la més perillosa de els ocupacions”; i Hölderlin també digué que pensar i parlar: “[...] és el més perillós de tots els béns...”. Béns i ocupacions. Tot és un perill, però: quin perill! I cal lluitar per defensar-los com sigui...! Aquesta exigència és la més perillosa i la més difícil –podríem afegir–; ara, quan la que s’enfonsa és tota una civilització i, amb ella, tots uns valors −que vénen substituïts per uns altres que són totalment negatius o valors “negres”...--. Exigència envers uns valors que van donar-li vida, pensament, ciència, arts i poesia −que també vol dir creació i pensament−. Ara més que mai caldria intentar salvar tot el que es pugui, tal com van fer-ho, en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà, els pensadors, comentaristes, escribes i vigilants que, amb tanta cura i tant d’amor, van salvar tantes i tantes obres del llegat de Grècia i de Roma... Això és el que intentem fer, un grup d’“amics de la saviesa” −músics poetes, escribes i investigadors− davant aquest futur que, negre, terrible amb la seva força, s’aixeca enfront nostre, amb una ferocitat que sembla impossible que pugui existir i que, amb tanta perversitat, es pugui fomentar... Josep Soler i Sardà

Barcelona, maig del 2011

Josep Soler Sardà (Vilafranca, 1935)

Compositor, professor, escriptor i teòric de la música, és un dels autors més importants de la música contemporània, amb una fonda i contínua tasca assagística sobre musicologia, estètica i pensament. Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya; Premio Nacional de Música del Ministerio de Cultura d’Espanya; Premi SGAE de la Música Iberoamericana Tomás Luis de Victoria i Medalla de la Vila de Vilafranca.

Passatge



PRIMERA NIT DE LES LLETRES

na de les activitats que hem acollit aquesta primavera a l’Agrícol ha estat l’exposició de la illustradora Laura Borràs. Una mostra de les seves creacions per a diversos contes infantils, que ens presenta el procés de transformació de la paraula en imatge. Aquesta exposició es va inaugurar en el marc de la primera “Nit de les Lletres” en motiu de la celebració de Sant Jordi i va anar acompanyada d’un recital del cantautor Paton Soler, al voltant de les musicacions que ha fet i que s’han fet de la poesia de Joan Salvat-Papasseit i, també, d’un tast de tres vins penedesencs de gamma extra: el blanc Mireia de Bodegues Pinord, el rosat La Sínia del celler Oriol Rossell i el negre Durona de la finca heretat Mont-Rubí.

DE L’AGRÍCOL TRES TALLERS DE CUINA

na altra de les activitats que s’ha tornat a fer enguany, sobretot per la bona acollida que han tingut en ocasions anteriors, són els tallers de cuina. Per aquest 2011 se n’han programat tres. El primer es va celebrar el dijous dia 19 de maig i estava dedicat a la cuina d’estiu, sana i saludable. Va anar a càrrec de Balbina Gracia, xef del restaurant Casa Nostra. Després d’aquesta sessió dedicada al slow food n’hi haurà dues més. La primera serà el dijous dia 16 de juny, a les 20 hores, i anirà càrrec de Marc Mirabete. Estarà dedicada als arrossos −Mirabete és el xef del restaurant Trenacadís de Vilafranca. Finalment, la darrera sessió d’enguany la impartirà la dietista Anna Segura; es farà el dijous dia 14 de juliol, a les vuit del vespre, i es dedicarà a la cuina antiaging −antienvelliment.