L'Agrícol. Revista Lletres al Passatge 2.

FEBRER 2012

20è

aniversari

Montserrat Roig

(Juny 1946-Desembre 1991)

Centre Artístic del Penedès

Núm. 2

De la Pintura De la Literatura De la Filosofia De la Poesia i el Vi Del Folklore com a Art i de l’Agrícol

SUMARI 2 DE LA PINTURA

NORBERT BILBENY AL VINSEUM FÈLIX PLANTALECH A L’AGRÍCOL

3 DE LA LITERATURA HOMENATGE A MONTSERRAT ROIG MONTSERRAT ROIG

4 DE LA FILOSOFIA NO TINC TEMPS PER PENSAR (Ni gairebé per llegir) PARAULA DE FILÒSOF MANUEL GÜELL BARCELÓ JOSEP MUÑOZ REDON

5 DE LA POESIA I EL VI EL LLENGUATGE DEL VI JULI BERNAT MOR TERESA COSTA-GRAMUNT

6 DE LA POESIA I EL VI LA COHERÈNCIA DEL PINTOR PLANTALECH AGUSTÍ MASSIP I VIDAL NATI SOLER ALCAIDE N

7 DE L’AGRÍCOL

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt Xavier Hernàndez Ventosa Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres

SARA KIRCHNER I EL FOLKLORE COM A ART

Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal

ACTIVITATS DE VINS I DE CULTURA

Edita El 3 de vuit

Passatge

2

En aquest segon número de Lletres al Passatge hi rebrota una part de l’activitat cultural que s’ha fet al Centre Artístic del Penedès, l’Agrícol, en el transcurs de l’any 2011. Una activitat variada i plural que ha tingut com a columna vertebral la importància de la paraula, i amb ella de l’expressió, com a eina de creació, de diàleg i de sociabilitat. Una activitat que ha gaudit de molt bona acceptació, que ha estat seguida per molta gent i que ha estat una finestra de l’Agrícol cap a la ciutat. De tot això ens n’alegrem molt. Estem contents perquè corrobora que la tasca que ens vàrem imposar fa uns anys en agafar les regnes de l’Agrícol va donant fruits, tot i que la feina és llarga, lenta i té molts fronts oberts. D’altra banda, estem contents de generar un espai de sociabilitat i de cultura en aquests moments de crisi.

El gruix del que trobareu en aquestes pàgines ha estat possible gràcies als esforços de la Comissió Literària de l’Agrícol, la qual treballa incansablement per oferir un programa complet d’activitats literàries de qualitat. Tasca que els exigeix molts esforços i que posa en valor la seva vàlua i la seva sensibilitat. Cal agrair-los la dedicació i cal treballar per donar a conèixer la seva feina, de la qual aquesta revista n’és una penyora.

L’aposta per la paraula com a font d’afirmació individual i col·lectiva, de diàleg franc, de sociabilitat, de creació i de reflexió pausada és ben clara i explícita. Per la paraula en aquesta terra de bons vins perquè, com digué Plató, l’esperit del vi fa flexibles les paraules i les idees i permet treballar-les en comú. És a dir, per fer-nos més humans a través de la paraula que incita el moviment de la vida i que dóna un o altre ritme als passos que fem.

DE LA PINTURA

“GEOMETRIA DE LA LLUM” DEL FILÒSOF NORBERT BILBENY, AL VINSEUM Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953), filòsof, pintor i catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona exposa al Vinseum “Geometria de la llum”, una obra pictòrica que plasma la germanor entre ètica i estètica, els signes, la llum i els colors, l’espai i el temps.

L’exposició, organitzada per la Secció literària del Centre Artístic Penedès l’Agrícol, amb la col·laboració del VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, es podrà visitar fins el 12 de febrer. Cal destacar també la col·laboració de l’alumnat del segon de batxillerat artístic de l’IES Milà i Fontanals de Vilafranca que ha dissenyat la pancarta que informa de l’exposició.

El filòsof i pintor Norbert Bilbeny, que és catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i autor de múltiples llibres i també artista plàstic, és un bon coneixedor del pensament català i dels personatges claus de la nostra cultura i del Penedès, com Eugeni d’Ors, Pau i Manuel Milà i Fontanals. Bilbeny, a més, és especialista en el tema de les relacions interculturals i de la ciutadania, el cosmopolitisme i el nacionalisme.

FÈLIX PLANTALECH EXPOSA A L’AGRÍCOL Fèlix Plantalech (Vilafranca, 1950) ha cursat estudis industrials i universitaris i estudis d’art a l’Escola EINA de Barcelona. Actualment, fa 25 anys que es dedica de manera professional a les arts plàstiques.

Ha fet més d’una trentena d’exposicions individuals i l’avalen també més d’una trentena de premis i guardons juntament amb diversos reconeixements culturals.

De la seva obra, en Francesc Miralles n’ha dit: “...tota la seva obra és un fer i refer símbols i elements de la terra, del camp; grafismes que sorgien de la vivència, com un vell ritus de purificació...”

I, de l’exposició, “Vinyes que dieu adéu” comenta: “Se’ns barreja el goig del cep, que configura tot el paisatge del Penedès, amb la nostàlgia, futura, davant d’una planta que, en la seva configuració tradicional, és a punt de desaparèixer...

En el poema èpic que Plantalech va pintant sobre el camp i la seva vida, el present és un cant de nostàlgia”.

L’exposició actual, relacionada amb la vinya i el vi, es podrà visitar les tardes de dilluns a divendres fins al 2 de març.

HOMENATGE A MONTSERRAT ROIG

L

a Secció Literària del Centre Artístic Penedès, l’Agrícol, va organitzar un acte d’homenatge a Montserrat Roig, escriptora i periodista, en el vintè aniversari de la seva mort. L’acte, que era obert a tothom, va tenir lloc el dijous 10 de novembre, a les 12,30 del migdia, posat que era un acte pensat especialment per als joves, i, especialment, per als estudiants de Literatura de tots els centres de Vilafranca i comarca.

Hi van assistir els alumnes dels centres següents: IES Milà i Fontanals i IES Eugeni d’Ors, de Vilafranca, i Escola Intermunicipal del Penedès, de Sant Sadurní.

L’homenatge va tenir tres parts. En primer lloc es va projectar un breu audiovisual dedicat a Montserrat Roig. Aquest document presentava diverses entrevistes i declaracions de l’escriptora que ajudaven a fer-se una idea de la seva personalitat i manera de pensar.

A continuació es va establir un col·loqui amb Francesca Martínez, amiga personal de la Montserrat Roig, traductora i professora de literatura catalana.

En la tercera part d’aquest homenatge, alguns alumnes van fer lectures d’una selecció de textos de Montserrat Roig que havien estat triats durant els darrers dies en les corresponents classes de literatura.

En l’acte també hi va ser present el regidor de cultura de l’Ajuntament de Vilafranca, Raimon Gusi, que va voler destacar el paper de Montserrat Roig com a activista compromesa amb la cultura catalana, amb la política per les llibertats i amb el feminisme.

En un altre sentit, la Biblioteca Municipal Torras i Bages, de Vilafranca, i la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya, de Sant Sadurní d’Anoia, van sumar-se a l’homenatge editant una guia dels llibres de l’autora que formen part del fons de les biblioteques a disposició del públic lector.

Va moderar l’acte Anna Ruiz, coordinadora de la Secció Literària del Centre Artístic.

El col·loqui La part més viva i participativa de l’acte va ser el col·loqui amb Francesca Martínez, que va ser molt dinàmic i engrescador. La Francesca va saber captar l’atenció dels estudiants i va aconseguir que intervinguessin activament en l’acte. Ella va mostrar-los la faceta més humana de Montserrat Roig, explicant-los diferents anècdotes de la joventut de totes dues.

Al llarg de l’acte i gràcies a ella, es va fer palesa una manera de ser i de pensar ideològica i vital de l’escriptora i periodista, que es reflecteix al llarg de tota la seva obra. També es va perfilar la descripció d’una Montserrat Roig que, malgrat ser una persona força insegura, feia sentir important a la gent del seu entorn perquè aconseguia transmetre’ls seguretat. Era, també, una dona alegre i profundament trista – “alegria histriònica”- i seductora, es va dir. Una dona, en fi, que volia fugir del seu origen burgès, però que es comportava com a tal.

La Francesca Martínez va aprofundir també en la Montserrat Roig activista i compromesa amb la cultura catalana, amb la lluita política per les llibertats i amb el feminisme. Finalment, va destacar una Montserrat Roig que tenia una gran sensibilitat històrica i intel·lectual, dues característiques que van determinar la seva sensibilitat com a escriptora i la seva activitat periodística.

Passatge

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)

3

DE LA LITERATURA

Montserrat Roig és un dels grans noms de la narrativa catalana.

Partint d’experiències pròpies i recuperant la memòria històrica del país, va retratar, des d’un punt de vista evidentment femení, la Catalunya del segle XX. Tothom que la va conèixer la recorda com una dona vital i justa, que va saber entendre la bellesa de la vida i gaudir-ne fins a esgotar-la. Va escriure novel·les i contes, que alternava amb reportatges i articles periodístics, i presentà i dirigí diversos programes de televisió, mitjà en el qual destacà com a entrevistadora, sobretot d’escriptors de generacions precedents El 1970 guanyà el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. La seva segona novella, El temps de les cireres, reprèn el fil d’alguns dels personatges de la primera, i amb Ramona, adéu, guanyà el premi Sant Jordi de 1976.

El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l’Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or (1978). Publica L’agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d’una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou, per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. També va treballar com a columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vinculà públicament amb la lluita per la condició de la dona.

“...els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d’aigua beneita, que s’estrenyien l’una a l’altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s’omplien de crema després del bany, ara que era tan prima.

Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l’amoret de l’estany, una nit càlida que es pensava que es tornava boja...”

El temps de les cireres

NO TINC TEMPS PER PENSAR (Ni gairebé per llegir)

L

’Agrícol va ser el marc on es va presentar el llibre No tinc temps per pensar (ni gairebé per llegir) de Josep Muñoz i Manel Güell, que ha publicat l’editorial Octaedro.

Organitzada per la Comissió Literària de L’Agrícol, la presentació va anar a càrrer del filòsof Joan Cuscó, president del Centre Artístic Penedès, i del grup de teatre TAT (Taller d’Assaig Teatral) de Vilafranca que, dirigit per Valeri Laguna, va representar tres dels diàlegs del llibre, amb una senzilla i molt aconseguida dramatització posat que en l’estructura original del llibre dos personatges conversen i emfatitzen el pensament que es vol transmetre.

El llibre No tinc temps per pensar (ni gairebé per llegir) és un assaig en tres capítols que proposa buscar temps per redescobrir el seu valor en un context en el qual la pressa ens aclapara i que, com a eix vertebrador utilitza els tres moments claus que es donen en el procés de pensament: l’observació atenta del món, punt inicial de la reflexió; fer-se preguntes, un procés més elaborat que condueix a demanar-se el perquè o el com; el diàleg, on ja es transcendeix el pensament individual, es comparteix, s’amplia i s’enriqueix.

Quant al contingut dels capítols, el primer, titulat “Observacions”, ens acompanya per breus i concises reflexions fruit d’una observació atenta del nostre entorn. El segon, “Preguntes”, pretén estimular el pensament davant de les preguntes que ens fem constantment, des, per exemple, què és la bellesa a què és la crisi. I el tercer, “Diàlegs”, s’estructura en forma dialogada, seguint la tradició filosòfica, i parteix de situacions quotidianes, des d’anar a buscar bolets o esperar a algú, que provoquen la reflexió. Tot plegat seguint la màxima de Ramon Llull: “Pensar per un mateix és l’únic projecte a la vida”.

Els autors Manel Güell i Josep Muñoz han escrit plegats diversos llibres d’assaig, pedagogia i programes educatius. Només sé que no sé res ( 1996) va ser el primer llibre i l’han seguit Desconeix-te tu mateix (1999) Perquè el formatge atrau els ratolins (2001), Ètica de la diversitat (2004) i programes de Filosofia per al Batxillerat i d’ètica per a la ESO (2006-2010), tots aquests llibres s’han publicat també en versió castellana. En solitari, Josep Muñoz ha publicat més de 20 assaigs diversos i el darrer és Prohibido pensar (Octaedro, 2010), mentre que la darrera publicació en solitari de Manel Güell és El món des de Nova Zelanda, tècniques creatives per al professorat (Graó, 2008).

PARAULA DE FILÒSOF

No tinc temps per pensar, de Pep Muñoz i Manel Güell, mostra la preocupació per la filosofia i per la paraula. Queda ben clar en la cita de Llull que encapçala el llibre: «Pensar per un mateix és l’únic projecte a la vida». I per això reivindiquen tres aprenentatges bàsics per a viure: observar, preguntar i dialogar. (Els beguins de Vilafranca i Sòcrates van ser perseguits i morts per defensar aquests ideals...).

La Paraula. El projecte d’aquesta vida és tenir veu pròpia (independència de pensament)? Aquest és un ideal de l’humanisme (per a Kant la filosofia ha d’incitar i d’ensenyar a pensar) però avui tot és tergiversat. No lluitem per la llibertat d’expressió sinó per la de pensament perquè hem expulsat la filosofa i les arts per imposar discursos dogmàtics i unívocs en els àmbits de la política i de l’economia. La força transformadora de la paraula, ha estat exorcitzada de la societat. Amb tot, cal mantenir la dignitat i l’esperança.

El Moviment. El segon aspecte, que ve agafat de la mà de la paraula, del llegir i de l’escriure, és el moviment. La reivindicació de la corporalitat com a estretament lligada a l’activitat intel·lectual (lligam ben clar, ben cert i ben retrobat per les neurociències).

Passejar és imprescindible per a pensar. I això em recorda que un gran problema d’Occidental és el creixement exponencial de l’alzheimer (parell de l’envelliment de la població). Malaltia que desconeixem profundament i que no podem curar, tot i que les darreres investigacions estableixen unes pautes de comportament que ajuden a prevenir-la i pal·liar-la: 1/ llegir i escriure (activitat intel·lectual); 2/ fer un mínim d’exercici físic (caminar, ballar...); 3/ fer vida social i dialogar; 4/ beure vi negre amb moderació. Per tant, el valor i la força de la paraula de què parlen els filòsofs no és mera expressió poètica: ve estretament vinculada al nostre mode d’ésser.

Els sentits. De la reivindicació del cos lligada a la de la paraula arribem a la dels sentits, sobretot en aquesta era digital en què hom es relaciona amb el món que arriba a través de la pantalla multifuncional. La paraula és social i cal dir-la a la cara. Els avenços tecnològics són imprescindibles, però no anorreen el valor de la comunicació verbal (que també és corporal). Els qui treballen en l’àmbit de la innovació empresarial tenen clar que una empresa funciona si té bons directius i si la relació d’aquests amb els seus treballadors és bona: si tenen converses sinceres (amb els cinc sentits) i si es valoren les opinions de tothom. No n’hi ha prou, en els temes importants, en tenir-hi comunicació via mail. La paraula, els sentits i la sociabilitat no es poden menystenir gens ni mica.

La moderació. Al final, arribem a la idea de la moderació en les idees i en les paraules: de la deflació contra la inflació en la filosofia, les idees, les imatges, els diners... i tot el que ens envolta. I amb ella retornem als inicis: a la paraula i a la comunicació com a font de sociabilitat i d’humanitat. També la moderació en el vi ajuda a l’alzheimer i a la sociabilitat: fa flexibles i socials les paraules. I la moderació ve lligada al plaer. «El plaer de les paraules bressola les idees», llegim al llibre.

Joan Cuscó Clarassó

Passatge

Manel Güell Barceló

4

DE LA FILOSOFIA

Manel Güell és vilafranquí i llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i Practicioner, Máster i Training en Programació Neurolingüística (PNL). Ha estat professor de filosofia a diversos instituts de secundària i des del 2001 es dedica professionalment a la formació, la consultoria i al coaching. És docent als màsters “Direcció i gestió de centres educatius “ i “Educació emocional” de la Universitat de Barcelona.

Ha publicat, entre altres, els següents llibres: Intel·ligència emocional en l’atenció a persones en centres residencials. Generalitat de Catalunya , 2010, El món des de Nova Zelanda. Tècniques creatives per al professorat. Editorial Graó, 2008., ¿Per què he dit blanc si volia dir negre? Tècniques assertives per al professorat i els formadors. Editorial Graó, 2005. , Conjuntament amb Pep Muñoz han publicat: No tinc temps per pensar, Octaedro, 2011, ¿Per què el formatge atrau els ratolins? Edicions 62 , 2001, Desconeix-te tu mateix: programa d’alfabetització emocional. Edicions 62, Barcelona, 1998 i Només sé que no sé res. Editorial Ariel, 1996. També ha publicat programes educatius de filosofia, ètica, psicologia i sociologia per batxillerat i ESO ( Editorials Teide i Octaedro) i programes d’intel·ligència emocional.

Josep Muñoz Redon

Josep Muñoz, nascut a Sant Sadurní d’Anoia, és professor i escriptor. Durant molt anys ha estat professor de filosofia al Institut Eugeni d’Ors de Vilafranca i actualment ho és al Institut Balmes de Barcelona. Ha publicat més d’una vintena de llibres d’assaig.

Destaquen Només sé que no sé res. Ariel, 1996 i No tinc temps per pensar Ocatedro, 2011 (escrits tots dos amb Manel Güell), Filosofia de la felicitat, Anagrama, 1999, El libro de las preguntas desconcertantes, Paidós 2000, Pren-t’ho amb filosofia, idees per apaivagar els mals de l’esperit, Paidós, 2001, La cocina del pensamiento, RBA, 2005, L’arca d’Aristòtil, RBA, 2006, Good bye Platón, Ariel, 2007, Las razones del corazón, Ariel, 2008 i Prohibido pensar, Octaedro, 2010.

Ha estat guardonat amb els premis següents: XIIIè PREMI SERRA I MORET 1995 concedit per la Generalitat de Catalunya, Premi EDUCACION Y SOCIEDAD 1996 del Ministerio de Educación y Ciencia. Finalista al XVII PREMI ROSA SENSAT DE PEDAGOGIA 1997, Premi PERE CALDERS de Literatura (1998) i Premi SENT SOVÍ de literatura gastronòmica. Col·laborador habitual en una secció filosòfica del programa “Tal com som” de Com Ràdio.

En l’àmbit educatiu ha escrit diversos programes de filosofia i ètica per ESO i Batxillerat i d’intel·ligència emocional.

Vi novell No temo la mort: ni ara que la verema és acabada.

No em desdic del meu vestit: només dic que no hi estic enganxada.

He d’anar lleugera si vull veure el color dels dies de la collita, si vull anar a tastar el most.

Josep Ribas Beltran Enòleg Llicenciat en Enologia Secretari de la D.O. Penedès Professor de la U.R.V.

EL LLENGUATGE DEL VI (Resum de l’exposició feta a l’Agrícol el dia 10 de Febrer de 2012) L’anàlisi sensorial ens permet descobrir a través dels sentits, les innombrables sensacions que proporciona una copa de vi.

De fet quan fem un tast, el que estem fent és una anàlisi sensorial, és a dir que posem tots els nostres sentits en estat de recepció, d’alerta, per poder rebre aquests estímuls que desprèn el vi.

Així no tan sols veurem que el vi blanc és de color groc, sinó que té reflexos verdosos i el menisc és transparent.

Igualment en tots els altres sentits. Si hi posem atenció, anirem notant els aspectes més rellevants i els matisos més sofisticats que el vi ens ofereix. Però cal posar-hi atenció. Vet aquí la diferencia entre beure i tastar.

Doncs en el tast, primer cal afinar tots els nostres sentits per a què puguin percebre els estímuls que el sistema nerviós portarà al cervell i aquest en determinarà la naturalesa i el gravarà. Ja tenim una sensació (una idea) formada. Cada vegada que el nostre organisme percebi el mateix estímul, el cervell - desprès de fer la corresponent reflexió- ens donarà la mateixa sensació i nen formarà una imatge.

El més difícil es passar de la sensació IDEA a la PARAULA No cal ser un expert, simplement expressar allò que sentim.

Deixar que el vi s’expressi.

Tothom sap dir: M’AGRADA o NO M’AGRADA Es a partir d’aquí que cal seguir els impulsos provinents de les sensacions.

El següent pas es preguntar-nos el PERQUE? Per què m’agrada? o Per què no m’agrada?

Per explicar com és un vi, cal fer servir un llenguatge acurat, planer, utilitzant un registre adequat al nostre interlocutor. Amb rigor i precisió. I sobretot sinceritat Però ens quedaríem molt curts, si al final d’una sessió de tast ens conformem en dir que tal vi feia olor de fruites, o tenia gust de pebrot.

Cal fer un pas més i llegir què ens diu el vi, a manera de llibre obert. Simplement aplicar els mecanismes de la lectura al moment que fem una anàlisi sensorial. Tastar per entendre el vi.

Transformar les sensacions en EMOCIONS. Igualment que ho fem davant d’una obra d’art, sigui una pintura, una escultura, literatura, arquitectura, etc. o el temps meteorològic, o d’un partit de futbol . Hi podem aplicar molts parallelismes Amb tot, el que cal durant tot el procés és posar la nostra cultura al servei de les sensacions que ens arriben, tant a la lectura com en el tast.

A cada nova sensació hi trobarem una explicació, naturalment, si abans ja l’hem coneguda.

Quan llegim i ens arriba una nova idea, si ja la coneixem, serà molt més fàcil entendre la lectura.

Sempre recordo una frase que acostumava a dir un bon amic i professor d’enologia. Al preguntar-li el perquè d’un determinat aroma o sabor, contestava: “Preguntale al vino”. En realitat volia dir: aplica tota la teva ciència, tots els teus coneixements a aquest vi, i descobreix quin procés enològic pot ser el responsable d’aquest aroma o sabor.

Aquesta és la lectura que cal fer d’un vi. En realitat hauria de ser la informació que s’ha de trobar en una etiqueta, i no una tirallonga d’adjectius molt sofisticats, però que no ens diuen res.

Si els nostres coneixements son suficients, farem un tast suficient. Amb més cultura enològica, entendrem el vi, com ha estat fet, quin processos a seguit o de quina varietat és i de quin tipus de terreny ha sortit. Haurem llegit el vi.

Hi ha gent analfabeta, malgrat que diuen que saben llegir. Que no ens passi el mateix amb el vi.

La lectura ens dona riquesa .El tast amb atenció i cultura ens donarà la riquesa del vi.

Passatge

Juli Bernat Mor (Horta, 1965)

5

Les cinc estacions Florida Borrons esparsos, pàmpols ixents com sols, flor i fulla d’arços.

Vida, tornes quan vols!

Mort, en boca dels falsos!

Està escrit: el bon caminant no deixa petja per on passa…

Només resta en la memòria d’aquells que el van veure caminar sense treva.

Potser tu -que m’hauràs estimatfaràs memòria del ventre que va contenir la nostra anyada.

La benaurança em vindrà de saber-me presència en l’absència.

(Treball de camp, El Cep i la Nansa edicions, 1999) Teresa Costa-Gramunt

Calor Tendres miracles neixen de l’aspre terròs: els ceps són bacles.

Calzes de sol reclòs sereu bàlsam del cos.

Verema Fills són fruites, ragen llàgrimes d’or, esforços, cuites.

Batecs de tots els cors lloen un any de lluites.

Cap al tard Tu vas ser mare i et mutilen les mans de tota vara.

Tes branques: clams llunyans.

Tos fills: repòs de sants.

Fred Flocs de cotó, sarpes d’escorça filosa i cel de plom.

Davant la mort qui gosa anunciar el fruit dolç?

Juli Bernat Mor

DE LA POESIA I EL VI (I)

Juli Bernat va néixer a Horta -antic municipi absorbit per la gran ciutat. Va créixer al Turó de la Rovira; arran de pedreres abandonades, pinedes de repoblació i garrofers ufanosos d’abans de la Guerra Incívica; gairebé en el vèrtex on confluïen els antics termes de Santa Maria de Gràcia, Sant Joan d’Horta i Sant Martí de Provençals. La seva infantesa passa entre turons, vistes llunyanes del centre de la ciutat i creient que Barcelona començava al carrer de Còrsega –on comença l’Eixample i acaba Gràcia; de fet, des de sempre, a ca seva es deia “Vaig a Barcelona”. Va fer els estudis primaris a l’antiga masia de Can Baró; després va estudiar els cinc cursos de formació professional en l’especialitat de màquines elèctriques; va treballar gairebé quinze anys fent artesania amb llautó i arreglant les màquines del taller familiar i, finalment va estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona –sobretot va ser feliç estudiant fonètica i fonologia, matèries que, sense saber-ho, li van ser molt útils per escriure anys a venir poesia. Un cop acabada la carrera, tanca el taller familiar i es dedica a l’ensenyament secundari, a llegir. Finalment, fa uns anys, va tornar a un lloc on mai no havia estat: a Vilafranca, lloc que connecta amb els records dels camps relictes d’Horta de la seva infantesa –un fet premonitori del seu destí vilafranquí?

Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951)

Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) viu a Vilanova i la Geltrú i és de formació humanista –psicologia i grafologia, italià i cultures orientals–; és graduada en Disseny Gràfic. A partir de 1977 es va especialitzar en el disseny d’exlibris. Com a escriptora ha publicat des de 1991 al voltant de trenta llibres entre assaigs, narracions, poemes i prosa poètica, entre els quals destaquen Llibre d’Unai, La porta índia, Addicte a la bellesa, Noviluni a Washington, Estampes de Cuba, Llibre de l’amic, La crisàlide, L’ull de Polifem, La memòria dels jardins, Anno Domini, Cinc visions, Com un despertar de la memòria i L’escala. És Mestra en Gai Saber pels Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà (2006) i ha estat guardonada amb els Premis Don-na (1990), Eugeni Molero (1998) i Josep M. Benet i Caparà (2006). Amb Oriol Pi de Cabanyes ha publicat la traducció al català de La veritable història de la Lídia de Cadaqués, d’Eugeni d’Ors. Amb Yara Monturiol ha publicat Lluernes al celobert. Antologia de poesia espiritual femenina i també ha editat el volum Flor a l’ombra, un recull d’articles amb la dona com a protagonista i objecte d’investigació. Teresa Costa-Gramunt us rebrà al seu magnífic bloc El vel d’Harmonia. · Autora referenciada al Diccionari de la Literatura Catalana (dir. Àlex Broch).

Entre les seus últims poemaris cal destacar London. Tarragona: Arola, 2009 i Alba i cendra a París. Barcelona: Comte d’Aure, 2011

Paisatge del Priorat Hivern Vinya morta vora el camí gebrat cep despullat de tota virtut, gris color del sarment nu, muntanya d’aram, resclòs bancal, solitari, desert de llicorella adormida.

LA COHERÈNCIA DEL PINTOR PLANTALECH

Primavera Vinya verda vora el camí esponerós cep ufanós, ple de virtuts, verd color del sarment imponent, tossal obert, llum d’abril, aigua clara, la vida recomença entre retrobades olors.

Estiu Vinya plena vora el camí polsos, cep ben carregat del fruit preuat, negreja ja el color del raïm madur, parades, closos, bancals; tot al Priorat reviu, la verema anhelada és arribada!

Tardor Vinya collida vora el camí eixut, cep daurat, pàmpol cansat, fulla caduca; grogeja, marroneja, irisen tots els colors entre la pluja propícia i la terra esgotada; la vinya dorm el llarg hivern que s’atansa.

Agustí Masip i Vidal

HOME VELL Es desfà la tarda deixatada en la matussera rialla de l’home que ho va ser, però el mal i els anys l’han tornat vell rabassó oblidat en un racó del jardí luxós.

Escolta el bramul fosc d’un camió que deu traginar obra, com tots els que voldrien circular per aquí, perquè algú ens ha fet creure que ser feliç és tenir quatre xavos per lluir cotxe i una casa estreta de parets primes, on la tos del veí esquerdi el silenci llis de la teva cambra i els ceps que, ho emplenaven tot, siguin motiu d’homenatge a la rotonda més ample.

Aquella que l’home vell, mira de la finestra de casa, mentre, al costat, el televisor proclama plaers a desdir.

Nati Soler Alcaide

Passatge

Agustí Masip Vidal (Cabassers - El Priorat)

6

Vinculada a la proposta de la comissió de cultura de l’Agrícol, que en aquesta ocasió porta per títol Vi i poesia, proposta multidisciplinar que té com a objectiu lligar el món de la vinya, el vi i la poesia, s’ha inaugurat una mostra de Fèlix Plantalech, amb obres sobre aquesta mateixa temàtica, que amplia i substantivitza la proposta cultural des d’un altre angle: l’angle plàstic.

El vilafranquí Fèlix Plantanech, que va estudiar a l’Escola Eina i va completar la seva formació artística en els tallers de pintura i escultura dels artistes més destacats del moment, l’any 1987 va fer la seva primera exposició a la Capella de Sant Joan. Des d’aleshores la seva carrera s’ha desplegat amb gran creativitat i coherència, com destaca la Galeria d’art Palma Dotze, a la qual està vinculat.

Coherència plàstica i coherència temàtica van de bracet per configurar una obra de caire subjectiu. Plantanech interpreta l’entorn des de la sensació i des de la reflexió. Entorn que en aquest cas es visualitza a través d’imatges d’estris de pagès, de paisatges i conreus. Imatges esquematitzades fins a esdevenir purs grafismes en tantes ocasions, però sense perdre mai de vista el mester de pintor. Així Plantanech atorga a les seves obres la textura que caracteritza l’obra pictòrica.

Igualment en les seves obres realitzades en tècniques mixtes, l’objecte és reduït a la seva essència sense perdre el traç figuratiu. Aquesta abstracció transforma els objectes en signes que en una lectura més profunda i espiritual esdevenen símbols. Símbols que evoquen la vinya i el vi; símbols que es converteixen en símbols d’una terra i una manera de fer, que és també una manera de ser.

Teresa Costa-Gramunt

LA MÚSICA DEL VI

Actuació de la la Coral La Girada a l’Agrícol el dia 10 de Febrer de 2012

Al llarg de l’acte sobre la poesia i el vi, la Coral La Girada, va interpretar algunes peces polifòniques relacionades amb el fet vitivinícola.

Aquesta coral va néixer l’any 2007 impulsada per l’associació de veïns d’aquest barri vilafranqui. La dirigeix el mestre i musicòleg Gregori Martínez, engrescador i impulsor incansable de la música tradicional catalana, especialment de les caramelles. Actualment, la coral està formada per 12 sopranos, 8 contralts, 5 tenors i 6 baixos. Últimament, les actuacions s’han anat sovintejant, convertint-se en habituals les cantades de nadales a les residències i asils de gent gran de la vila, les cantades de caramelles i les actuacions al Penedès. Cal dir també que les actuacions de la coral ja han traspassat les fronteres catalanes. Actualment, la Coral La Girada és la representació permanent més emblemàtica del barri, amb un repertori on el cant i el vi fan un maridatge perfecte.

DE LA POESIA I EL VI ( II)

Vaig néixer a Cabassers (El Priorat) tot i viure pràcticament tota la meva infantesa, i joventut a Barcelona, d’on vaig marxar just quan vaig poder exercir la meva adorable professió de mestre en un poble rural del meu estimat Priorat.

Com a escriptor, bàsicament poeta, vaig publicar ja fa temps, i amb el meu company i mestre Pep Civit un primer llibre titulat 12 silencis, i ara fa sis anys el meu segon llibre L’efecte espantall, nom que he donat al meu bloc literari lefecteespantall.blogspot.com.

Enguany acabo de publicar el meu tercer llibre de poemes titulat Festins d’amor i altres àpats. He participat en diversos concursos literaris amb sort diversa i també en algun llibre col·lectiu com el darrer Poesia a la frontera, on hi ha inclosos dos dels poemes que avui presento.

També col·laboro amb articles i escrits diversos en algunes revistes de caire local i comarcal, en aquests moments faig un article quinzenal al Diari del Priorat” i Diari de la Ribera i formo part del consell de redacció de la revista cultural Lo Violí. A part d’escriure poesia, també faig prosa i tinc diversos reculls preparats per si alguna editorial en vol publicar algun.

i

Publicacions: Apunts de Praga, ( 2000 premi Fàbregas i Capell de Sallent) Les dents del gat (2004, ed. Viena, premi Vila de Martorell) Quan la figuera és assotada pel vent (2005, ed. Agua Clara, premi Paco Mollá) Poemes de Pedra Seca (amb imatges de Josep Vallès, 2006 ed. Cossetània. Furgar el rusc (2008 ed. Emboscall) La pedra d’aquesta casa. (2009, ed. La Comarcal, premi Maria Oleart) La casa amb set butxaques (2009, ed. Pagès, premi Grandalla) Les dents de la pluja (2011 ed. Bromera, premi Ibn Hazm)

Nati Soler Alcaide

(Llorenç del Penedès, 1959)

SARA KIRCHNER I EL FOLKLORE COM A ART

L

’historiador Jordi Vidal Pla ha fet la biografia d’una dona forta, silenciosa i pràcticament oblidada: Sara Kirchner. Gràcies a aquesta tasca d’investigació hem rellegit els seus treballs sobre el patrimoni festiu de Vilafranca. Són imaginatius i excepcionals!

Sara Kirchner Catalán (1894 - 1990) va ser, per sobre de qualsevol altra cosa, una historiadora de l’art. Acostumada a interpretar la creació artística va fer una aproximació lúcida i interessant al folklore, les expressions del qual són art-viu.

A Vilafranca, la seva visió del folklore no va tenir continuïtat i a Catalunya és un cas únic. Penso que va ser així per tres fets: perquè sempre va ser vista com de fora (va arribar l’any 1937 a una vila que aleshores tenia 10.000 habitants), per la seva manca d’adscripció al Règim i per la seva formació filosòfica. És una llàstima que la seva mirada no vagi tenir més incidència perquè és enlluernadora, arrelada en el bo i millor de la filosofia alemanya i parella dels treballs que pocs anys després van fer amb rigor autors com Gadamer.

La festa, com l’art, és un tot orgànic i té el teu temps (que no és lineal sinó duració). Són simultaneïtat de present i passat i la festa (com expressen els Castells i l’Entrada de Sant Fèlix) és un moment que ens uneix a tots, i l’art també.

Gadamer i Kirchner comparteixen la visió de la festa com a: celebració amb uns modes de representació i un discurs propis, amb un «silenci solemne» i un «soroll solemne» i amb un tipus d’activitat que, com en els temps antics, suposa un: «congregar-se i reunir-se per alguna cosa de la qual ningú no en sap dir el perquè». És a dir, una vivència intensa que rebutja l’aïllament de la quotidianitat i que és un donar-se de la comunitat a ella mateixa.

A més hi hem d’afegir: (1) que per a ella la importància de la tasca individual radica en la seva influència sobre la vida col·lectiva i (2) que la comprensió de la vida necessita una certa perspectiva transcendent (o la incorporació de la transcendència en el quotidià i concret). Això és: defensar la idea de la tradició com a continuïtat de la creativitat: no pas com a conservació sinó com a transmissió i com a procés viu.

Kirchner arribà a Vilafranca i, com diu Jordi Vidal: «va quedar fortament impressionada amb la varietat del folklore vilatà que esclata durant la Festa Major, i més concretament per l’entrada de Sant Fèlix, i en va fer la seva interpretació personal en un parell de publicacions», de la qual en va sortir una comprensió nova i sense els tòpics existents sobre els castells i el folklore de la festa vilafranquina: «Per Sara Kirchner el folklore és l’art del poble i la Festa Major no és sinó la recerca que fan totes les generacions de vilafranquins, conscient o inconscient del perfeccionament, autèntic motiu de vida», conclou Vidal.

La festa i els seus elements impliquen una cosmovisió que s’explica a través de danses i de moments rituals. Això és el que cal comprendre. La festa és bellesa i sublimitat efímeres. Aquesta és la idea base per a la seva interpretació. Kirchner sap com funcionava el pensament arcaic i el dels grec clàssics i com aquests arriben, a través de la festa, fins al present. Que les danses eren expressions de l’ordre de la realitat mateixa (com els Cercolets) i que tot el que es fa en la festa té un sentit musical i litúrgic (en el sentit més ampli dels termes). Que el folklore explica, portant-la a escena, una història i una visió de la realitat sencera.

Hem de tenir present que Kirchner escriu això a cavall de les dècades de 1940 i 1950. Li interessa el simbolisme i la vivència col·lectiva. La transcendència de la tradició viva: «totes les generacions en busca conscient o inconscient del perfeccionament, motiu de la vida», escriu l’any 1949. Fuig de l’erudició i de la investigació localista. Vol saber el sentit i el valor de les coses. Tota una lliçó.

Joan Cuscó i Clarasó

Passatge

7

DEL FOLKLORE COM A ART I DE L’AGRÍCOL ACTIVITATS DE VINS I DE CULTURA

Tal i com s’ha fet en els darrers anys, el Centre Artístic del Penedès, l’Agrícol, aquest any 2012 programarà diverses activitats vinculades amb el món de la cultura i amb el de la viticultura.

En primer lloc hi haurà els tastos de vi i a iniciaticava de l’Acadèmia Tastavins Penedès.

Aquests es fan cada dijous a les 21h a les nostres dependències. Són tasts oberts a tothom (però amb un preu especial per als socis de l’Agrícol i de l’Acadèmia Tastavins) i es distribueixen en sessions dedicades a les diverses varietats, a les gammes de productes de diferents empreses, al que es fa en cada zona vitivinícola… Han estat pensats per a la iniciació i el bon coneixement de la pluralitat i de la qualitat dels vins del Penedès, de Catalunya i d’arreu del món.

Així mateix, es fan diverses activitats cutlurals, com les que reflecteix aquest butlletí (que són directament pensades i organitzades per la Secció Literària de l’Agrícol) i altres executades des de la Junta de l’entitat, com la conferència que en motiu de Sant Jordi 2012 farà l’historiador Jordi Vidal Pla sobre les fires i els mercats a la Vilafranca moderna.

També cal remarcar, en relació a altres línies de treball obertes, que a partir del conveni que se signarà amb l’Auditori Pau Casals del Vendrell els socis de la nostra entitat podran assistir als cicles musicals organitzats per l’Auditori amb un bon descompte (per fomentar la sensibilitat musical) i que als nostres socis també se’ls ofereixen: obres pictòriques (actualment de Lluís Masachs) amb molt bons descomptes i vins i caves per sota del preu de mercat.