e l s e t ma na r i de l p e ne d ès
L’Agrícol, 130 anys d’història només cal remarcar que en la fundació de l’Agrícol també es van tenir en consideració i es van assumir molts dels plantejaments de l’antic Institut Agrícola Català de Sant Isidre, sobre el foment i el desplegament de les tècniques agrícoles. Un Institut que agrupava els grans propietaris rurals de Catalunya i que va fer esforços en la lluita contra la fil·loxera. Per això cal tenir en compte que des de l’any 1852 l’Institut tenia una subdelegació a Vilafranca (que va ser una de les primeres que es van fundar a Catalunya i tenia una quarantena de membres), en la qual participaven persones que, com Modest Lleó, després van jugar un paper decisiu a l’Agrícol.
Joan Cuscó i Clarasó
Els antecedents L’any 1865, Pau Milà i Fontanals demanava que es creés una entitat destinada a treballar en pro de la viticultura. Tot i que Pau Milà era un home dedicat a la pintura i a l’estètica, es lliurà amb deler a la difusió de les noves tècniques agrícoles. I va ser gràcies a les seves campanyes en pro de la modernització del món agrícola i del millorament del treball al camp que va ser elegit diputat provincial en dues ocasions. L’any 1865, com hereu de les propietats dels Milà, Pau Milà va començar a proposar nous sistemes de conreu i de comercialització dels productes agraris, i posava en pràctica les inquietuds progressistes i il·lustrades de la seva relació juvenil amb els Barba. Entre el 1854 i el 1865, a Vilafranca i al Penedès el món del vi va viure uns anys d’eufòria: els contractes de rabassa morta i la plantació de vinyes havien arribat a la seva màxima expansió; la plaga de l’oídium havia deixat mortes les vinyes del litoral i el Penedès s’encarregava de vendre a ultramar; la producció havia arribat a les seves cotes més altes, i el preu del vi va experimentar l’alça més remunerada coneguda fins aquell moment. Però l’any 1865 la situació va canviar. Les vinyes del litoral es van recuperar i van començar catorze anys dolents per al món del vi del Penedès. Després de la verema de 1865, Pau Milà es va reunir amb un grup de propietaris i de pagesos i els va proposar la creació d’una associació corporativa, i el dia de la Fira del Gall es va convocar al Saló de Plens de l’Ajuntament de Vilafranca una convenció d’agricultors (de la qual va sortir l’acord de publicar un manifest d’intencions que havia de redactar Pau Milà). Dos dies després, l’Eco del Panadés repartia un manifest en què es deia: “Meditant en varias ocasions respecte del atrás de nostra Agricultura y considerant tristíssimes les consecuencies que de semblant estat poden sobrevenir, habém procurat discórrer per a evitarles”. I proposava crear una associació de pagesos, establir un camp d’experimentació de cultius i de tècniques agrícoles, millorar la qualitat dels vins i disposar de bona informació sobre els nous mercats. El projecte, però, va quedar
De la fundació de l’Agrícol a l’Estació Enològica
L’Agrícol durant una festa major a principis del segle XX
parat, tant per la convulsa situació política del país com per l’individualisme dels qui l’havien de tirar endavant. Malgrat diversos intents, no va ser fins al 1876 que la proposta va quallar amb el naixement del Centre Agrícola del Penedès.
De El labriego a l’Agrícol El Centre va fer la seva inauguració oficial el dia 1 de setembre, però el mes de gener ja va sortir al carrer el que seria el seu periòdic: El Labriego (“revista quincenal
d’agricultura”). El Labriego l’editaven un grup de propietaris amb idees de renovació amb la intenció de despertar inquietuds i un estat d’opinió entre els propietaris de la comarca. I si la revista va aparèixer el primer dia de gener del 1876, abans del dia 1 d’agost els propietaris del Penedès van aprovar els Estatuts d’una associació que es deia “Centro Agrícola”, i aquesta es va estrenar per la festa major amb una exposició de productes agrícoles i amb un concurs per premiar les “virtuts del bon pagès” (que es va celebrar al Saló de Sessions de
l’Ajuntament). Al concurs hi va assistir el primer president de l’entitat (Frederic Macià i Miret) i l’alcalde de la vila (Ramon Freixas) conjuntament amb Josep Puig i Llagostera, Hermenegild Clascar, Manuel Milà i Fontanals, Josep Álvarez Lacassaigne, Lluís Álvarez i Verdaguer, Lluís Lleó Ubach... Gaietà Vidal i Valenciano (que l’any 1865 ja havia elogiat les idees de Pau Milà) va escriure un article sobre el naixement del Centre Agrícol que portava per títol: “Más vale tarde que nunca”. Sobre el substrat de l’entitat,
L’any 1876, els grans propietaris rústics del Penedès van crear el Centre Agrícola de Vilafranca del Penedès per promoure l’associacionisme i la sociabilitat entre els propietaris i defensar els interessos dels productors de vi. A partir del Centre Agrícol es van crear noves associacions com l’Associació de Propietaris per a la vigilància rural (1876) i el Sindicat Agrícola del Penedès (1899). Des d’un bon començament, l’entitat va organitzar vetllades culturals (com el concert de piano de Ferran Prats l’any 1883), va organitzar l’exposició de productes agrícoles i el certamen durant la festa major (en el qual van col·laborar econòmicament la Diputació de Barcelona, la Casa Reial, els bisbats de Barcelona i de Vic, l’Ajuntament de Vilafranca i altres particulars i institucions), es va haver d’ocupar de la plaga de la fil·loxera, va procurar tenir seu pròpia i va divulgar els avenços en el món del camp. Durant els tres primers anys de vida va fer una tasca encara avui imprescindible per conèixer l’economia i la productivitat del Penedès: l’’amirallament’ de tots els municipis per saber què s’hi conreava i quina riquesa es generava, d’acord amb les noves lleis que s’impulsaven des del Govern de l’Estat. L’any 1902, a redós de les demandes fetes des del Centre Agrícol, es va poder crear l’Estació Enològica; l’any 1913 aquesta entitat va absorbir la Lliga Industrial, Comercial i Agrícola (la qual s’ha(continua a la pàgina següent)
VILAFRANCA
36 /
22 de setembre del 2006
L’AGRÍCOL, 130 ANYS D’HISTÒRIA quals s’especificava el grau de col·laboració que s’esperava tant de les institucions locals com de les associacions de propietaris per endegar el projecte”. Així mateix, des de finals de l’any 1892, l’Agrícol va fer actes i va enviar sol·licituds per demanar canvis en les normatives legals que afectaven al món del vi. El mes de setembre de l’any 1892, per exemple, va enviar una carta al ministre d’Agricultura per demanar que se suspengués el reglament especial d’alcohols i que es fos més proteccionista.
Bust del pintor, professor i diputat Pau Milà i Fontanals, instigador de la creació de l’Agrícol (ve de la pàgina anterior)
via fundat per fer compatible el monocultiu de la vinya amb el foment de la indústria i era el centre de gravetat de la classe mitjana i comercial); l’any 1924 es va crear l’Associació de Propietaris del Penedès dins el Centre Agrícol, i als anys 30 del segle XX, i amb motiu de la conflictivitat del camp, va promoure la creació de l’Associació de Propietaris Agricultors de Catalunya. Sobre l’Estació Enològica, l’historiador Antoni Saumell conta: “El setembre de 1901 el ministre d’Agricultura Miquel Villanueva es desplaçà a Vilafranca per presidir la inauguració de l’Exposició AgrícolaComercial que se celebrà aquell any a la capital del Penedès i el certamen agrícola anual organitzat pel Centre Agrícola, l’associació més representativa dels propietaris penedesencs. La visita del ministre fou aprofitada per sol·licitar la instal·lació d’un centre oficial d’ensenyament agrícola a la vila. La iniciativa sorgí de l’alcalde, del president de la Cambra Agrícola i d’altres entitats com el mateix Centre Agrícola. El ministeri donà el vistiplau a la idea i envià dos telegrames el gener de l’any següent, un a l’alcalde de Vilafranca i un altre al Centre Agrícola en els
Retrat de l’impressor Pere Alegret, director i home clau a El Labriego, revista lligada a l’Agrícol
L’Agrícol a través dels seus estatuts Una bona manera de comprendre una societat és comprendre les seves institucions i entitats (el seu teixit socioeconòmic), les prohibicions que trobem en els seus reglaments perquè expressen allò que passa però que es vol evitar i allò que es vol imposar; i una bona manera de comprendre el tarannà d’aquest teixit associatiu i corporatiu és veure com funcionava. Això no vol dir, però, que no sigui molt interessant resseguir la trajectòria professional i biogràfica dels dirigents d’aquest teixit, que en el cas que ens ocupa seria la feina de resseguir, per exemple, la biografia dels qui van ser presidents de l’entitat des de la seva fundació i fins ben entrat el segle XX (Frederic Macià, Antoni Graells, Josep Álvarez, Josep Parés, Gustavo Lleó de Moy, Santiago Abella, Joan Anton Vidal, Joan Ayxelà, Salvador Mata i Pacià Amiguet, entre altres). No obstant això, pel que ens ocupa (i pels objectius que ens hem plantejat), en tindrem prou a fer una mica d’anàlisi dels Estatuts de l’Agrícol, els quals es van redactar el 1876, es van refer els anys 1886 i 1888 i es van reescriure l’any 1902. Malgrat els canvis soferts, els quatre articles del títol primer dels Estatuts de l’Agrícol són invariables en el transcurs d’aquests anys; i defineixen els plantejaments fundacionals de l’entitat amb precisió: “Artículo 1: El Centro Agrícola es una sociedad que tiene por objeto fomentar y procurar el desarrollo de la Agricultura en todos sus ramos, atender á la protección y defensa de los intereses de la clase agrícola en general y particularmente de la comarca del Panadés y establecer relaciones afectuosas entre los que la componen, contribuyendo á su instrucción, cultura y bienestar. Como consecuencia, queda prohibida la ejecución de todo acto ó discusión que tenga carácter político ó religioso, ó sea contrario á los principios de la moral. Artículo 2: Los medios que empleará para darle impulso y desarrollo serán, la lectura, la conversación, las conferencias ó discusiones, la publicación por medio de la prensa, la comunicación con otras
corporaciones nacionales y estrangeras, la protección á la creación de asociaciones útiles á los agricultores y las exposiciones á los poderes del Estado y autoridades competentes. Artículo 3: Para la realización del objeto y medios indicados, la sociedad tendrá un local donde puedan reunirse los asociados, en el cual habrá un gabinete de lectura con periódicos, revistas, memorias, etc., y una biblioteca, predominando en ambos las publicaciones de interés para los agricultores, un salón de conferencias y juntas y otro gabinete destinado á meros pasatiempos; procurará establecer un museo de producciones agrícolas, aperos é instrumentos de labranza que se juzguen dignos de aplicación y estudios, y demás materias útiles a la agricultura á sus industrias, y en proporción que lo permitan los medios y adelantos del Centro, promoverá certámenes y esposiciones de frutos, plantas y demás productos agrícolas y el establecimiento de un campo de pruebas. Además acogerá y agradecerá los proyectos de fomento que se le comuniquen, y los donativos de libros y objetos, que permanente ó temporalmente se le hiciesen. Artículo 4: Con objeto de hacer mas íntimas las relaciones entre sus socios y estimular su afición al Centro, por medio de un trato frecuente, permitirá mezclando lo agradable con lo útil, aquellos pasatiempos que determinará un reglamento interior”. Després, els Estatuts parlaran de la junta directiva (dels seus membres i de la seva capacitat per nomenar comissions), de les assemblees, dels diferents tipus de socis (de les seves quotes i obligacions i de la possibilitat de tenir un val per accedir durant un mes a totes les activitats del Centre i després decidir si hom es vol fer soci),... Dins les disposicions de règim intern dels primers Estatuts (perquè aquestes disposicions finals desapareixeran a partir de l’any 1902) s’especifiquen algunes qüestions curioses. Es parla del museu, de la biblioteca, de les obligacions del conserge (a qui ningú no podrà fer treballar per encàrrecs personals), dels horaris del Centre (de maig a octubre de les vuit del matí a les dotze de la nit i de novembre a maig de les nou del matí a les onze de la nit, excepte els dies de festa), que cap soci no podrà prendre objectes del local social,... I també parla d’altres activitats més “perilloses”. S’especifica que en el joc no s’hi podran jugar grans sumes de diners i que hom no podrà jugar a jocs prohibits: “Solo se permitirá en el local destinado al efecto aquellos juegos que no estén prohibidos por la ley y que determine la Junta directiva, y que las cantidades que se jueguen
Invitació del president de l’Agrícol Frederic Macià als socis per tal que assisteixin al Certamen de Premis de la Festa Major del 1878 sean, módicas y solamente objeto de mero pasatiempo, á cuyo fin vigilará la espresada Junta, reprimiendo cualquier abuso que se cometiere. En los juegos de ajedrez, damas, chaquete, asalto, domino, no se satisfará cantidad alguna. En los juegos de naipes y de billar, determinará la Junta la tarifa de las cantidades que hayan de satisfacerse, así como la de los artículos de consumo”.
L’edifici de la rambla de Nostra Senyora L’actual edifici de l’Agrícol data de l’any 1893 i havia de servir per facilitar les activitats del Centre, les quals, segons els Estatuts fundacionals, havien de ser difondre les millores tècniques i productives de l’agricultura i la protecció dels interessos dels propietaris. S’havia de disposar d’un local per reunir-se, el qual havia de tenir una sala de juntes i de conferències, una biblioteca, una sala de lectura on trobar bibliografia i revistes especialitzades sobre el món del vi i “otro gabinete destinado a meros pasatiempos”. Així mateix, entre els objectius inicials es preveia la creació d’un museu de productes agrícoles i d’eines de conreu, l’organització d’exposicions i de certàmens i la creació d’un camp experimental. Segons el títol segon del “Reglamento del Centro Agrícola del Panadés”, la seva activitat era: “La lectura, la conversación, las conferencias ó discusiones, la publicación por medio de la prensa, la comunicación con otras corporaciones nacionales y estrangeras, la protección á la creación de asociaciones útiles á los agricultores y las exposiciones á los poderes del Estado y autoridades competentes”. No en va, l’abril del 1886 va organitzar una conferència del químic Josep Baltà de Cela sobre el gas a l’enllumenat públic. Abans de disposar d’edifici propi (i durant 18 anys), les activitats de l’Agrícol, o bé es feien al Saló de Plens de la Casa de la Vila o als dos locals en què, respectivament, es va instal·lar abans de la construcció de l’edifici de la rambla de Nostra Senyora. La primera seu de l’entitat estava ubicada al número 26 del
carrer de la Font i la segona a la placeta de la Vila (a la casa del comte de Moy). Sobre l’edifici actual (1892-1893), Sabaté Mill n’ha escrit: “La construcció de l’edifici del Centro Agrícola, a les despeses del qual els seus socis contribuïren amb una subscripció d’accions que obtingué un èxit inesperat. Era una societat estamental que agrupava, exclusivament, els propietaris agrícoles de Vilafranca i d’alguns pobles veïns i membres de la Cámara Agraria [...] Amb el flamant edifici, els propietaris van voler fer mostra de la seva prepotència en uns moments en què els venia la pedregada a sobre per tots cantons [...] Els propietaris van fer el cor fort i van anar a buscar a Barcelona un dels arquitectes de més prestigi: August Font i Carreras, deixeble d’Elias Rogent i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura”. Tot plegat, sota la presidència de Joan Alcover (qui al cap de ben poc seria nomenat alcalde de la vila). La construcció del nou edifici va ser polèmica i va tenir ressò en els diferents periòdics de la vila. Els debats van tenir dos fronts oberts. El primer, sobre com es pagava, i el segon, sobre l’ús que se n’havia de fer. El dia 8 de juny de 1892 es van subhastar les obres, i el mes següent es començava a debatre sobre la manca de seriositat en l’adjudicació i el finançament del projecte. Al setmanari “Las Cuatre Barras” se’ns explica que la junta de l’entitat té problemes por cobrar les quotes que necessita per fer l’obra per dos motius fonamentals: no s’han aclarit quins són els drets que adquireix el soci mitjançant l’aportació de diners, i segon, perquè no s’ha decidit si cada acció serà un vot o si cada soci tindrà un sol vot “prescindint del número d’accions suscritas”. Aquestes dues causes van provocar: “La resistència posada per molts socis en pagar lo primer dividendo (que n’hi ha molts que no han pagat encara) passan del 20 per cent, dividendo que són moltíssims los que no’l volen pagar i ab rahó, sens aclarir abans los punts duptosos que’n tals assumpto’s presentan”. Pràcticament acabat l’edifici, es va començar a debatre quin ús se n’havia de fer. Es va posar sobre la taula si calia fer activitats (continua a la pàgina següent)
VILAFRANCA
22 de setembre del 2006
/ 37
L’AGRÍCOL, 130 ANYS D’HISTÒRIA (ve de la pàgina anterior) lúdiques i culturals o activitats d’investigació i de promoció del món vitivinícola: “segons sembla y n’apunta alguna cosa’l nostre colega El labriego, el Centre Agrícola
del Panadés tracta de crear, cuan tingui terminada la sala d’actes, una càtedra de música pels socis y sas famílias. No ho trobam mal pensat; d’aquesta manera posaríam en práctica aquell refrá castellà que diu: cuando el español canta, ço
rabia ó no tiene blanca. ¿No fora molt més útil y convenient que s’hi establissen cátedras d’agricultura ó’s procurés contar ab un camp d’experimentació ó’s donesen conferències practicas de vinicultura? Molt ens agrada la
música; però abans que la instrucció de luxo, ens agrada la instrucció que pot ser útil y profitosa y fins necessària”. Finit el local de la rambla, l’Agrícol organitzarà diferents actes, entre els quals el concert de la
pianista Anita Aguilar l’agost de l’any 1899 i el sarau de Carnaval d’aquest mateix any, en què: “se fa present pera més plaher dels balladors é balladores que entre les danses acostumades, agut consentiment dels senyors Veguer e Batlle, sen tocaran d’altres de noves que ara sestilen á París de Fransa”.
La crisi de la fil·loxera i la malvenda del vi Al llarg de pràcticament tota la seva història, l’activitat de l’Agrícol ha estat estretament lligada amb la vida econòmica del món del vi. Així, després dels primers moments d’eufòria, van venir, conjuntament amb la fil·loxera, uns anys de precarietat i de passivitat. La crisi econòmica és parella de la baixa activitat que ben aviat tindrà el Centre Agrícol, la qual tindrà el seu punt àlgid en els balls de societat i el certamen de premis que es portaven a terme durant la festa major. Una crisi que, a banda de les demandes fetes des del mateix Labriego, l’entitat tindrà en compte ja l’any 1882 quan va enviar dos representants a la comissió provincial sobre la filloxera, quan en reunió del dia 25 de maig va acordar comprar a Màlaga un exemplar de la memòria sobre la fil·loxera que s’hi havia editat i quan en reunió del dia 1 de juny va acordar centralitzar les demandes i les ajudes a la pagesia de la comarca per explorar el problema: “Adoptar las medidas que reclama el estado de la invasión filoxérica [...] a fin de levantar el espíritu del país”. Finalment, el dia 16 de juny de l’any 1888, es va convocar una reunió per tractar el tema de la fil·loxera (en un moment en què la fil·loxera havia envaït bona part del Penedès), i ja no es van prendre acords sobre com evitar la plaga sinó sobre com procurar l’extinció dels focus fil·loxèrics i, sobretot, sobre com replantar les àrees afectades amb vinyes resistents. Al llarg d’aquests 130 anys, l’Agrícol ha desplegat (o replegat) la seva activitat social i cultural en estreta relació amb l’evolució econòmica, política i cultural de la societat catalana (en general) i de la penedesenca (en particular). A la Vilafranca dels primers anys del segle XX, les principals sales d’esbarjo eren el Casino, el Tívoli, el novell Casal i l’Agrícol. Un conjunt d’entitats i de sales nascudes de l’ebullició social i cultural a la segona meitat del segle XIX, i amb una activitat de lleure centrada en les dates assenyalades pel calendari festiu (Carnaval, Pasqua, Corpus, festa major...). El Casino (fundat l’any 1853) disposava de saló de ball des de l’any 1876, el Centre Agrícol gaudeix de saló-teatre propi d’ençà del 1892, el Tívolí es va crear l’any 1884. I al seu costat l’Ateneu Obrer; la Societat Coral El Penedès; el Gran Salón (1864), reconvertit en Teatro Principal (1886), Cine Bolet i Cal Bolet, i l’Orfeó Vilafranquí amb el Niu d’Art. Façana de l’edifici de l’Agrícol construït segons el projecte de l’arquitecte August Font de l’any 1892
(continua a la pàgina següent)
VILAFRANCA
38 /
22 de setembre del 2006
L’AGRÍCOL, 130 ANYS D’HISTÒRIA (ve de la pàgina anterior) Pel que fa a l’Agrícol, cal dir que l’any 1902 es van redactar nous estatuts, segons els quals les finalitats de la societat són: “fomentar y procurar el desarrollo de la Agricultura en todos sus ramos, atender á la protección y defensa de los intereses de la clase agrícola en general y particularmente de la Comarca del Panadés y establecer relaciones afectuosas entre los que la componen, contribuyendo á su instrucción cultural y bienestar. Como consecuencia queda prohibida toda discusión religiosa ó política y cualquier acto que revistiese éste último carácter ó fuese contrario á los principios de la moral y á las buenas formas del trato social”. Que es vagin redactar nous estatuts vol dir que calia redefinir la seva activitat i, alhora, és clar que el primer punt dels nous estatuts expressa la voluntat d’acabar amb debats interns que devien afectar el funcionament de l’entitat i, al mateix temps, que eren reflex dels canvis socials i econòmics de la societat catalana després de la revolució de 1868 i de la crisi de 1898. De fet, hem de tenir present la nova dinàmica associativa i política del país, en la qual trobem com a fets clau les eleccions del 1901 (en què els monàrquics i el caciquisme barceloní van quedar tocats de mort davant l’ascens del populisme de Lerroux), un constant anticlericalisme (de la mà de lliurepensadors, maçons, anarquistes, espiritistes i republicans) i que les eleccions provincials del 1903 també les vagi guanyar Lerroux. En definitiva, una dinàmica social que culminarà el 1906 amb el triomf de Solidaritat Catalana (que fa front al caciquisme arreu del Principat), que explotarà l’any 1909 durant la Setmana Tràgica i que tindrà com a fita política la Mancomunitat de Catalunya.
L’Agrícol entra al segle XX L’any 1900 l’activitat de l’Agrícol se centra en quatre eixos: les converses agrícoles, les manifestacions artístiques que es feien a la sala d’actes, el certamen que es
Portada del programa de balls que l’Agrícol va organitzar per la Festa Major de l’any 1917
Sala de Ball de l’Agrícol segons el dibuix dels plànols de l’arquitecte August Font
feia l’1 de setembre i els balls de societat. A més, en aquests primers anys del segle XX, l’Agrícol, que es defineix com una societat no política, lluita per desgravar les càrregues sobre els vins o les lleis sobre els alcohols que es fan des de Madrid. I com a exemple d’aquesta lluita corporativista podem citar el míting que va organitzar l’agost de l’any 1908 al Teatre Tívoli. Amb l’arribada del segle XX, hi ha canvis en la dinàmica de la societat. Un primer exemple el trobem en els estatuts de l’any 1902, en els quals s’especifica que hi pot haver socis numeraris (aquells que són propietaris d’explotacions agrícoles) i socis agregats (que ho poden ser aquells que tenen un negoci o que exerceixen una professió liberal), amb la qual cosa es comença a diversificar les bases socials de l’entitat. Així mateix, de mica en mica, va incorporar noves activitats. D’ençà del 1902, va fer exhibicions cinematogràfiques obertes a tothom, i el 1918 s’hi instal·la el Cine Dòrex, que, a banda de les projeccions de cinema, també feia espectacles de varietés. En aquestes primeres dècades del segle XX, l’entitat organitzava cada any un cicle de conferències sobre temàtiques diverses. L’any 1912 n’hi va haver del capità del Reial Cos d’Artilleria Ramon R. de la Encina sobre la substitució de les mules en les labors agrícoles; del diputat Santiago Valentí sobre Joaquim Costa i el col·lectivisme agrari; de Pau Vila sobre Andalusia, i una del catedràtic de la Universitat de Barcelona Eusebi Díaz. L’any
1913, el capità Emili Pou va pronunciar la conferència “La pátria y la agricultura”, el catedràtic d’història d’Espanya Joaquim Batet va dissertar sobre la importància de la instrucció de la pagesia i el periodista i redactor de La Vanguardia Josep Sánchez Rojas va parlar de l’”Agricultura espiritual de España”. L’any 1919, l’Agrícol va crear una borsa setmanal per a la venda de vins i, com a activitats culturals, organitza un seguit d’exposicions de pintors i artistes locals. Va fer una exposició dedicada a Dolors Parés, el 1926 va organitzar una exposició col·lectiva amb obres de Pau Boada, Ricard Clausells, Lluís M. Güell, Joan Marimon, Josep Rovira, Josep Soler Poch, J.G. Sevilla i Fermí Altimir, més endavant en va muntar un altra en què van participar MercaderMiret, Carles Quer, Carles Munts i Martí Borruel, i per la festa major del 1927 l’Orquestrina Bové va fer un concert de música clàssica als jardins de l’entitat. D’altra banda, va fer o va apadrinar altres activitats. Dos exemples: l’any 1922 va veure el naixement del renovat Esbart Coral Catalunya Nova de Vilafranca amb un concert de cant coral i un concert de piano i violí que va comptar amb la presència de Ventura Gassol; i el dia 2 de setembre de l’any 1927, l’Orquestrina Bové va actuar al jardí de l’Agrícol. Una altra de les activitats habituals de l’Agrícol era la celebració del cap d’any, la qual, l’any 1933, es va definir com a “Reveillon”.
De l’Agrícol al primer terç del segle XX L’activitat fonamental de la Societat es desenvolupava a l’edifici que dóna a la rambla de Nostra Senyora, el qual, durant molts anys, va estar separat del salóteatre per un jardí on actualment hi ha la sala d’exposicions. Com que de balls de societat només se’n feien en dates assenyalades (Carnaval, festa major...), l’Agrícol solia llogar el Saló a altres entitats, com per exemple al Casal. I és en aquest moment quan al teatre de l’entitat s’hi fan actes com la vetllada literariomusical que hi va fer l’Associació Mutual de Dependents d’Escriptori l’any 1910. Amb el pas dels anys, i d’acord amb les circumstàncies culturals i polítiques, a la vila van sorgir noves entitats, i algunes també van utilitzar les dependències de l’Agrícol, entre les quals el Foment Sardanista. A la dècada dels anys 20, el catalanisme i l’excursionisme a Vilafranca (després del camí fet des de la Renaixença fins al Noucentisme, passant pel Modernisme) van conjugar-se amb una revitalització de la cultura tradicional (i de la cultura en la seva accepció més ampla), en un procés que a Vilafranca es va encarnar, entre altres, en la creació del Foment Sardanista (primer al voltant de l’Agrupació Nacionalista i després del Bloc Catalanista) i del Niu d’Art (el qual depenia del Foment Autonomista i va estar
lligat a l’Orfeó Vilafranquí). En relació amb l’excursionisme, podem observar com el dia 25 de març del 1921 uns quants socis del Bloc Catalanista van efectuar una excursió fins al coll de l’Àliga i la muntanya de Sant Miquel (va ser la primera excursió del grup excursionista “Penedès”), i el dia 12 de juny d’aquest mateix any a Sant Miquel d’Olèrdola es va celebrar l’Aplec Excursionista de Catalunya, en el qual es va fer un concurs d’atletisme, una cursa excursionista de regularitat, una audició de sardanes amb la cobla Barcelona, uns jocs populars dirigits per Aureli Capmany, una actuació de l’Esbart Català de Dansaires, un (continua a la pàgina 43)
Portada dels Estatuts de l’Agrícol de l’any 1902, reeditats l’any 1918
VILAFRANCA
22 de setembre del 2006
/ 43
L’AGRÍCOL, 130 ANYS D’HISTÒRIA (ve de la pàgina 38)
concurs de fotografia i un concurs literari. Després de diversos intents, va ser a partir de l’any 1921, i gràcies als esforços del Bloc Catalanista, que es va consolidar la idea de crear un grup sardanista. Després de la festa major del 1922 començava a caminar el Foment Sardanista de Vilafranca, que va fer les primeres reunions i assajos a la seu del Bloc; el mes de desembre es va escollir la primera junta del “Foment de la Sardana” i es va nomenar una comissió per portar a terme l’organització d’un Aplec de la sardana, i la seva activitat es va fer realitat el mes de setembre del 1922 amb les primeres lliçons de sardanes al local del Centre Agrícol: “el passat diumenge, el Foment sardanista començà les lliçons de punteig de la nostra dansa nacional al Centre Agrícola del Penedès. Hi concorregué, a veure-ho i a ballar-ne, molta gent, predominant l’element jove”. L’octubre es va produir un fet que determinarà el desenvolupament d’aquesta entitat: l’actuació al Casal de l’Esbart Folklore de Catalunya, el qual, conjuntament amb una audició de sardanes de la cobla Nova Harmonia (de la Bisbal), va servir d’acte d’inauguració de les activitats del Foment i en va sortir la idea de crear un esbart dansaire propi. I el gener del 1923, el Foment va traslladar les seves activitats dels locals de l’Agrícol als del Casino, i va endegar una tasca d’organització de ballades i d’actes de difusió de la sardana. Val a dir, però, que en el transcurs del primer terç del segle XX, a banda dels encara luxosos balls de societat i de l’ús que altres societats van fer del seu teatre, a l’Agrícol també s’hi van fer conferències, de temàtica vitícola (com la de Salvador Mata i Puig sobre l’acció dels ferments en els productes agraris) o d’altre tipus (com la del jesuïta Antoni Vicent sobre un “socialisme cristià” basat en les doctrines de Lleó XIII i de Pius X).
Fotografia de la Rambla de Nostra Senyora de l’any 1919 en què hi destaca l’edifici de l’Agrícol “Seguidament marxaren vers la casa de la Vila, des del balcó de la qual parlà el susdit diputat senyor Armendades, amb un cant a la llibertat i d’enardiment al poble. També pronuncià unes paraules l’alcalde senyor Fèlix Balagué, el qual digué que se solidaritzava en aquell moviment popular. Acte seguit els manifestants assaltaren el Centre Radical i el Centre Regionalista del qual cremaren tot el mobiliari i documentació; així també del Centre Agrícola cremaren l’arxiu i documentació de l’Associació de Propietaris Rurals, instal·lada en el mateix local. També assaltaren l’Associació Agrícola, on cremaren tot el mobiliari. Seguidament començà la part
esfereïdora i tràgica de la crema de les esglésies i un convent”. Per entendre aquest esclat revolucionari, cal tenir en compte que la cultura política d’aquells anys era frontista arreu, que des de l’any 1932 hi havia importants enfrontaments socials, que l’any 1934 els propietaris havien impugnat la Llei de Contractes de Conreu (que hauria suposat un capgirament de la propietat de la terra) i a més que feia dos dies que s’havia conegut el nou govern de la CEDA a Madrid. Per tant, la revolta, segons consta en un pamflet que es va trobar a l’interior de l’Agrícol, era per: (1) Proclamar aquesta tarda a tot arreu la República Catalana. (2) La terra als pagesos. (3) Empresonament de tots els
isidristes que varen a anar a Madrid i dirigents més destacats. (4) A les poblacions on l’Ajuntament on és d’Esquerra crear una relació entre l’Aliança i l’Ajuntament i pressionant aquest últim perquè accepti les consignes revolucionàries de l’Aliança Obrera. (5) El Comitè de l’Aliança Obrera s’instal·larà a l’Ajuntament. (6) Grans manifestacions entorn de la bandera i consignes de l’Aliança. Armament general del poble. D’altra banda, que el primer local que es va atacar a la vila fos el Centre Agrícol no és casual sinó fruit d’un procés iniciat anys abans quan alguns dels dirigents de l’entitat (per exemple Santiago
L’Agrícol i els fets del 6 d’octubre Amb motiu dels fets d’octubre de l’any 1934, l’Agrícol, que aleshores també era la seu del “Centre de Propietaris” i de l’Associació de Propietaris Rurals, i, per tant, la seu de l’antítesi del moviment rabassaire, va ser assaltat. Com va contar Josep Montaner el dia 11 d’octubre a La Veu de Catalunya, a la tarda del dia 6 d’octubre va sortir una nombrosa manifestació del Centre d’Esquerra del carrer 14 abril (avui de la Parellada) que es va dirigir per la rambla Pi i Margall cap a la rambla Francesc Macià i el Centre Agrícol. Aleshores van assaltar l’Agrícol (molts dels manifestants van entrar pels finestrals que donen a la rambla) i van instal·lar allí la seva “caserna general”. I després van anar cap a l’ajuntament i es va produir la crema dels edificis religiosos i d’altres locals polítics:
Les autoritats franquistes al balcó de l’Agrícol presidint la parada militar feta per celebrar la caiguda de Madrid l’any 1939 (foto de Mestres Hero)
Abella) es van fer membres de la Unión Patriótica, i des de l’Agrícol es van fer gestions amb el govern de Madrid per acabar amb la qüestió rabassaire.
L’Agrícol, seu del Comitè antifeixista Des del mes de juliol del 1936 (amb l’alçament dels militars feixistes contra la República), hi va haver tota una transformació de la vida social i econòmica de la vila. Es va iniciar un període en què Santa Maria es va convertir en garatge, Sant Joan en magatzem, Sant Francesc en la futura seu del Museu de Vilafranca... El dia 30 d’agost es va fer una foguera amb totes les imatges de (continua a la pàgina següent)
VILAFRANCA
44 /
22 de setembre del 2006
L’AGRÍCOL, 130 ANYS D’HISTÒRIA (ve de la pàgina anterior)
sants que van trobar a la vila i al capdamunt hi van posar sant Fèlix, es van col·lectivitzar empreses (i algunes es van especialitzar en material de guerra), l’Associació Catòlica va ser el Centre dels rabassaires, el Casino el local de la CNTSUT, la UGT i el PSUC van confiscar un pis de la Barceloneta, el Molí d’en Rovira es va transformar en Hospital de sang i l’edifici del Centre Agrícola es va convertir en la seu del Comitè Antifeixista (format per membres de la CNT, de la UGT i del Comitè Local del Front Popular). Els primers anys de la guerra, es va enderrocar la casa del comte de Moy per fer la plaça de la Vila, es van canviar els noms dels carrers (la plaça de Santa Maria va ser la plaça de la Revolució, el carrer de Santa Digna es va dir Joan Maragall, al carrer de Sant Fèlix li van posar el nom de Ramon Llull...), i el Comitè Antifeixista utilitzava les dependències de l’Agrícol per fer-hi classes nocturnes de gramàtica, de francès i d’altres matèries destinades a millorar l’educació de les classes populars (i al seu jardí s’hi va fer algun afusellament). Quan es produeix l’alçament militar de Franco, la guàrdia civil de Vilafranca es queda a la caserna fins que és traslladada a Barcelona per ajudar a parar la revolta, i acte seguit, per preservar l’ordre públic, comencen a actuar les patrulles d’ordre públic (les quals installaran una barricada a la rambla de Nostra Senyora). L’aixecament militar també comportarà canvis en l’estructura política de la vila: el poder de l’Ajuntament republicà passarà a mans del Comitè, el qual s’encarregarà de l’ordre públic, dels controls de carretera, de les patrulles volants i de l’ordre revolucionari. I la seu del Comitè és a l’Agrícol. A mesura que passa l’eufòria revolucionària i la situació política es tranquil·litza, l’Ajuntament (com va passar arreu del país des de finals de l’any 1936 i durant tot l’any 1937 gràcies als esforços de la Generalitat) recupera la seva capacitat operativa. Com a cloenda d’aquest període, podem dir que un cop ocupada la vila per les tropes feixistes, el grup de soldats alemanys cada vespre organitzava balls de saló al Casino i al primer pis de l’Agrícol. I també podem dir que amb motiu
de la caiguda de Madrid es va fer una celebració que va tenir com a lloc principal de la celebració el balcó de l’Agrícol, des d’on les noves autoritats militars, polítiques i eclesiàstiques presidien una parada militar per celebrar que “Madrid ya es nacional” i que “España: Una, Grande, Libre”.
El final de la guerra i el Centre Artístic Com conta Antoni Sabaté i Mill, el final de la guerra va suposar una altra transformació radical que, en relació amb les entitats culturals de la vila, contrasta amb l’activitat i l’entusiasme dels anys immediatament anteriors: “Amb esforços de flaquesa, la vida anà conquerint les seves cotes més elementals [...] Els balls, encara que sota la vigilància d’una moralitat d’ordenança, restaren immunes a tota interdicció, gràcies als quals els balladors oblidaven per unes hores tota mena de carències. El Casino de la Unión va procurar proseguir les celebracions estatutàries. El Centro Artístico va mantenir una actitud de distensió elitista de via estreta. El Tívoli havia esdevingut un clos tancat, en ruïna.” En aquest moment, el Centre Agrícol Penedès es va passar a dir Centre Artístic del Penedès (que és el nom que encara conserva avui), i d’ençà dels anys 40 del segle XX l’Agrícol va reprendre els balls de societat i va obrir les seves portes a nous grups socials (sobretot professions liberals). Per mantenir uns ingressos fixos, va obrir les portes del primer pis al Sindicat vertical (que hi va establir els seves oficines) i va llogar el saló-teatre (que després es va transformar en “Cine Victòria”). L’any 1939 es van celebrar balls de societat els dies 1 i 2 de setembre amb motiu de la festa major, durant la dècada dels quaranta se celebrava amb especial interès la festa de cap d’any, es feien balls de societat (per exemple, amb l’orquestra Savoy el dia 3 de març de 1946), s’organitzava un “té baile” i un ball de nit per Carnaval, i se celebrava la festa de Sant Isidre (per exemple, l’any 1946 amb un concert de música clàssica a càrrec del Trio Montserrat). Fins a l’any 1940 l’entitat es va dir “Centro Agrícola del Panadés”; a partir del 1941 es va començar a dir “Centro Artístico del Panadés”,
Targeta d’invitació als actes que es van organitzar per celebrar el Nadal i el Cap d’Any el 1944
Imatge de la Festa Major de l’any 1947 a l’Agrícol (foto de Sagarra)
i poc després va modernitzar el logotip de l’entitat. L’octubre del 1940 la Junta va organitzar una assemblea per tractar l’estat econòmic de l’entitat, estudiar la seva continuïtat i arrendar el cafè, i es va acordar apujar la quota a 10 pessetes mensuals per fer un esforç en vistes a sanejar l’entitat i a adequar la seu: “El buen nombre de nuestro Centro obliga a todos a este pequeño y eventual sacrificio, que será compensado por el buen deseo que anima a la J. D. para aportar en el aspecto recreativo las comodidades y actos propios de nuestra Entidad”. L’any 1943 va organitzar un ball de gala amb l’orquestra Melodia i una “fiesta andaluza” en honor dels expositors de la “Feria Oficial de la Viña y el Vino”;
l’any següent va fer un sopar en honor del president Pau Cerdà per haver estat nomenat alcalde de Vilafranca; l’any 1946 el VAC hi va muntar una conferència i un concert sobre la música romàntica de Schubert, Schumann i Chopin (a càrrec de Josep M. Santacana i de la pianista Paquita Regull),... Durant la dècada del 1940 se celebraven assíduament les festes de Nadal i el cap d’any, les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere (en què van actuar l’Orquestra Ferrari, l’Orquestra Maribel, l’Orquestra Creación o el grup Stel’s, entre altres) i la festa major. Per mostrar una mica el paper que l’Agrícol jugava en la vida cultural de la Vilafranca de finals de la dècada de 1940, podem esmentar dos fets de l’any 1948. El
El Ball de Festa Major al saló d’actes de l’Agrícol l’any 1947 (foto de Sagarra)
primer és que el saló de l’Agrícol va ser l’espai que va veure fer els primers castells de la colla dels Castellers de Vilafranca. El segon és la representació que s’hi va fer la diada de Reis, en la qual, i en col·laboració amb el Museu de Vilafranca, es va posar en escena l’obra “Loa al nacimiento de nuestro redentor Jesucristo” de l’any 1699, la qual havia estat editada a Barcelona a partir dels treballs de Manuel Trens i es va posar en escena gràcies als esforços d’Assumpta Trens (direcció), Manuel Trens i Pau Boada (assessorament artístic), M. Rosa Juncosa (direcció musical) i Tomàs Berdier (arranjaments musicals). Aquesta representació teatral, que la podem considerar una fita significativa, (continua a la pàgina següent)
VILAFRANCA
22 de setembre del 2006
/ 45
L’AGRÍCOL, 130 ANYS D’HISTÒRIA (ve de la pàgina anterior)
va comportar el treball en comú d’algunes de les personalitats més destacades de la cultura de Vilafranca i va anar acompanyada d’una conferència de Manuel Trens en què va parlar del tema de la nativitat de Crist en l’Art. De fet, es pot ben dir que aquesta activitat justifica el canvi de nom que havia experimentat l’entitat feia ben pocs anys quan va passar a denominar-se “Centre Artístic Penedès”.
L’Agrícol en el transcurs de la segona meitat del segle XX A la dècada del 1950, l’activitat i el nombre de socis de l’Agrícol minven. Amb tot, es manté una certa activitat que fins i tot té ressò a la premsa rosa de Barcelona. Un any destacat seria el 1949, en què, a banda de les activitats habituals, se’n van fer d’altres com la representació de l’acte sacramental “El pleito matrimonial del Alma y Cuerpo” de Calderón de la Barca els dies 27 de març i 1 d’abril. L’abril del 1957, la Junta es veu obligada a restaurar la façana, el saló de ball i la “sala tresillo”, i fa un augment de la quota perquè no té recursos; per la festa major dels anys 1961 i 1962 encara organitza els balls d’etiqueta dels dies 1 i 2 de setembre amb José Bondi y su Orquesta Orleans i Divos Club, i el desembre de l’any 1963 la Junta convoca una assemblea general per decidir la transformació del saló de ball en sala cinematogràfica. Els motius d’aquesta important transformació de l’Agrícol són explicats en els següents termes: “los bailes en nuestro salón, que antaño dieron prestigio a esta Sociedad e incluso fueron motivo de orgullo para Vilafranca y su comarca, han ido declinando al cambiar los tiempos y las costumbres, hasta el momento en que hoy no acertamos a ver como ni cuando podrían volver a ser lo que fueron. Y los conciertos y conferencias que en el mismo se han dado, demostraron que su acústica no reúne las condiciones apetecibles. Mantenerlo en su estado actual,
Socis de l’Agrícol durant els balls de Festa Major de l’any 1951.
o reformarlo para que pueda cumplir sus fines decorosamente, serían decisiones que nuestro reducido número de socios estimamos que no nos permite. Ante esta situación, la Junta que suscribe ha creído que sería acertado aceptar la propuesta que nos ha sido hecha de destinar nuestro salón de baile y espectáculos a local de proyección cinematográfica, con lo cual prestaría uno de los servicios previstos en nuestros Estatutos. Su cesión se efectuaría con las condiciones del proyecto de contrato y bajo los planos y presupuesto del Arquitecto que dirigiría las obras (estas a sufragar por la otra parte contractante) que tenemos a disposición de Vd. Para que pueda examinarlos antes de concurrir a la Junta General Extraordinaria para la que se ha convocado en esta misma fecha”. Així, malgrat que a principis dels anys seixanta encara s’hi fan els habituals balls de societat per Sant Joan i Sant Pere (1962) o que la Polifònica de Vilafranca fa el Concert de Sant Esteve de 1962 a l’Agrícol, les coses canviaran radicalment. A la dècada dels anys 70, l’activitat de l’Agrícol és poca i el cine Victòria (inaugurat l’any 1966 i que havia col·laborat amb el Cine Club Vilafranca, la festa major,
Fotografia dels actes de celebració de la Festa Major de l’any 1951 publicada a la revista Hola.
l’Hospital del Molí d’en Rovira i l’Escola Delta) passa per mals moments. L’any 1971, per exemple, es va fer ball de disfresses per Carnaval, i al mes de juny es va reobrir el cine Victòria totalment rehabilitat després de l’incendi que l’havia calcinat del tot l’any anterior. Anys després, i ja instaurada l’actual monarquia parlamentària, la primera planta de l’Agrícol acollirà la Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané, creada després de la mort d’Antoni Mestres (1982) i registrada a la Generalitat de Catalunya l’any 1983. La Fundació es va constituir el dia 8 d’abril de 1983 i es va nomenar el seu patronat fundacional, el qual estava format per Josep Ballester Bustos, Manuel Comas Llorens, Francesc Xavier Miquel i Carbó, l’alcalde de Vilafranca (Fèlix Sogas), Josep Boatella Piera, Maria del Carme de la Torre Boronat, Emili Giralt Raventós, Pere Grases González, Joan Majem Morgades, Josep Anton Pérez Torrente, Joan Solé Bordes, Josep Tarín-Iglesias i Miquel Torres Carbó. A la primera planta de l’edifici de la rambla, la fundació hi té la sala d’actes que dóna a la façana principal, una sala de juntes, despatxos, una sala de visites i la biblioteca de Mestres Jané (en què hi ha abundant bibliografia científica fruit de la seva tasca com a farmacèutic, i humanística). Ja en els nostres dies, l’antic cinema va ser reconvertit en sala de festes, i des del mes de maig
del 2006 és la seu del rehabilitat Club de Jazz de Vilafranca.
El Certamen Una de les activitats que més van caracteritzar el tarannà de l’Agrícol va ser el certamen que any rere any organitzava el dia 1 de setembre durant la festa major. El primer acte públic de l’entitat va ser aquest Certamen, el qual els primers anys se celebrava al Saló de Plens de l’Ajuntament i després al local social del Centre. El jurat del primer Certamen es va constituir el dia 26 d’agost i va deixar clar que els premis han de servir per atorgar “varios premios a la vritud”, i hi eren presents el president del “Centro Agrícola del Panadés” (Frederic Macià) i el secretari de l’entitat (Josep Álvarez) en representació de qui organitzava, i Manuel Milà i Fontanals (president), Modest Lleó (vice-president), Hermenegild Clascar (secretari), mossèn Pere Garriga, el catedràtic Gaietà Vidal i Valenciano, el mestre i director de El Labriego, Pelegrí Torelló, i Francesc Mestres, com a jurats. Aquests premis havien de servir per premiar els esforços de millora del treball al camp, s’adjudicaven públicament amb la presència de totes els autoritats locals (civils, militars, eclesiàstiques i judicials) i el jurat era format i presidit per persones de reco-
Vallvé, Oliveras, Bassas, Sellarés, Salas, Uriau i Bordas a la festa major de 1951
negut prestigi: Manuel Milà i Fontanals (1876), Eduard Vidal i Valenciano (1881 i 1888), Rafael Roig i Torres (1887), Manuel Duran i Bas (1889), Josep Torras i Bages (1892 i 1897), Josep Zulueta (1899), el ministre d’Agricultura, Miguel Villanueva (1901), Valeriano Weyler, Jaume Collell o Puig i Cadafalch. Per fer-nos una idea del funcionament i de com es desenvolupava el Certamen a la segona meitat del segle XIX, podem reproduir el programa de mà que es va editar l’any 1890, en què Josep Álvarez i Josep Cañas (president i secretari del Centre Agrícola Penedès) convoquen els socis al “solemne acte de distribució de premis a la virtut, mèrit, treball y constància”. L’acte començava a les quatre de la tarda amb una simfonia orquestral, després hi havia els parlaments del president i del secretari de l’entitat i del president del jurat, acte seguit el secretari del jurat deia quins eren els mèrits dels concursants i es proclamen els guanyadors i, finalment, tancava l’acte el president de l’Agrícol. I al vespre els socis es traslladaven als jardins del Tívoli, on la mateixa orquestra oferia un concert. Entre els treballs premiats i editats volem destacar el que va fer Antoni Insenser i Bertran l’any 1904 sobre la necessitat de
Segell del Centre Agrícola del Penedès fomentar la qualitat i l’exportació dels vins del Penedès. Un treball que va ser publicat l’any següent a la impremta de Pere Alegret en què Insenser diu que cal abandonar l’individualisme que caracteritza el tarannà dels catalans (i sobretot dels vilafranquins), i que per fer vi de qualitat i competitiu cal: perfeccionar l’elaboració, propagar el producte mitjançant una marca col·lectiva i obtenir un règim de graduació alcohòlica en l’impost de consum. Que cal impulsar i donar més protagonisme a l’Estació Enològica i crear un sindicat d’exportació dels nostres vins per tenir-ne més cura (com ja havien fet a La Rioja). Insenser, a banda de fer propostes en positiu, feia unes crítiques al tarannà dels productors i propietaris penedesencs, les quals uns anys abans també s’havien fet des del periòdic del propi Agrícol, segons les quals (i amb motiu de la fil·loxera): “en verdad que asombra la incuria de los propietarios del Penadés, que, salvo dignas aunque contadas (continua a la pàgina següent)
VILAFRANCA
46 /
22 de setembre del 2006
L’AGRÍCOL, 130 ANYS D’HISTÒRIA (ve de la pàgina anterior)
escepciones, no se acuerdan de Santa Bárbara hasta que truena [...] Entre tanto, el Centro Agrícola ni señales puede dar de su existencia. Abandonado desierto, a pesar de los esfuerzos de su digníssimo Presidente, no sirve para otra cosa que para la repartición de premios a la virtud” (“La Phyl·loxera y el cultivo estensivo del Panadés”, El Labriego, 1887). Entre els molts altres treballs premiats també hi ha el de Josep Graells Ràfols de l’any 1907 que versava sobre el tractament de les malalties dels vins, i coneixem notícies sobre el de l’any 1919, les quals provenen de El crit del Penedès i parlen dels premis i del discurs que hi va fer el polític i exdiputat Rafael Vehils. Segons el resum que en fa aquesta publicació: “senyalà l’orador la necessitat de meditar sobre’l problema agrari remarcant l’urgència de puntualitzar el criteri nacionalista per a desfer l’equívoc de què la nostra política econòmica avantposa els interessos industrials als del camp, com si la ciutat pogués viure sense el camp, i aquest sense la ciutat. Demostrà l’íntima relació del nacionalisme amb el socialisme en quant aquest no és una aspiració de domini d’una classe sinó reivindicació del dret de tots els ciutadans a la vida i a la felicitat avui dificultat per el monopoli dels medis de treball (cultura, màquines, diners i terra). Per això la obligada característica de la política nacionalista ha d’ésser el sentit contemporitzador, tendint activament en matèria social a augmentar la permeabilitat de les capes socials fent de Catalunya una vertadera democràcia”. I segons diu el periodista: “Les doctrines que’l senyor Vehils exposà en el seu interessantíssim parlament, deixaren en l’esperit dels oients un solc tan profunde que no dubtem de la seva eficàcia gens llunyana”. Com a nota curiosa sobre els certàmens, podem reproduir l’encapçalament d’un dels treballs que es va presentar al premi del 1905 i que tractava sobre la repoblació forestal al Penedès amb el lema: “No hi ha pàtria sense arbre ni agricultura sense boscos”. El text que encapçala l’estudi i que l’autor dirigeix al jurat diu: “Parlar de la repoblació forestal entre nosaltres, és ocupar-nos de la regeneració de la pàtria. El “Centre Agrícola del Panadès”, al estampar en el Cartell de Certamen de aquest any, 1905, el tema de la repoblació, dóna mostras d’ésser una societat en què realment se estudian els assumptos de actualidad y se procura la prosperitat agrícola; y lo mateix es pot dir respecte la Exma. Diputació de Provincial de Barcelona, quals senyors Diputats fan una obra meritòria al concedir el premi”. De tots els certàmens que es van celebrar d’ençà del 1876 i fins al 1926 avui es conserva documentació des del primer i fins al de l’any 1918 i es poden consultar molts dels treballs premiats que es van publicar (per exemple, l’estudi econòmic de l’advocat Josep Cañas Mañé de l’any 1907
Sala d’actes ubicada a la primera planta de l’edifici de l’Agrícol
i els treballs sobre les crisis vitivinícoles de l’any 1908).
Nota final Per acabar, només volem fer alguna pinzellada sobre alguna gent que d’una manera o altra han estat relacionats amb l’Agrícol. Serveixi aquesta nota final, doncs, per disculpar-nos per les moltes coses que necessàriament s’han quedat al tinter, i per dir que entre els socis i presidents de l’Agrícol hi trobem alguns alcaldes de la vila
(entre els quals Pacià Amiguet i Trius, que es va dedicar als negocis bancaris, era considerat el cap del partit liberal monàrquic i va ser vicepresident de la Diputació), personatges com Gaietà Almirall Fontrodona, que va impulsar la Unió de Productors de Vi per evitar-ne l’adulteració, i socis d’honor com els ministres Villanueva i Weyler. La història de l’entitat és complexa i s’ha fet i explicant amb aportacions diverses (per exemple, a través de les conferències que va
pronunciar Salvador Mata i Puig sobre els cent anys de la Societat). Amb aportacions que han de servir per mirar el present amb més força (per aprendre activament). 130 anys d’història difícilment es poden sintetitzar en unes poques pàgines. Malgrat tot, esperem haver donat una visió de conjunt i una visió plural del que han estat tots aquests anys d’activitat de l’entitat. Per tant, només queda encoratjar a tots aquells que en formen part perquè la història no és quelcom mort sinó alguna cosa viva que
Visió general de la rambla de Nostra Senyora amb l’edifici de l’Agrícol al centre
necessàriament necessita aportacions constants d’individus i d’idees. I seran els protagonistes de demà els qui hauran d’aprendre a conviure i a assumir amb la història d’avui. D’altra banda, i ja per acabar, també volem dir que la història és interessant i imprescindible per tirar endavant. És la memòria on individualment i col·lectiva ens constituïm i aprenem a caminar, a córrer i a saltar. Per tant, la història no pot ser una càrrega feixuga sinó una bona companya de viatge.