L'Agrícol. Revista LLetres al Passatge 4.

DESEMBRE 2013

Centre Artístic del Penedès

20è Aniverari

Vicent Andrés Estellés (1924 - 1993)

Núm. 4

De la poesia De la pintura i de la poesia De la política lingüística D’en Vicent Andrés i de la poesia eròtica De l’Agrícol

SUMARI 2 DE LA POESIA

L’ENUNCIAT DE JOSEP-R. BACH RADAR DE RICARD MIRABETE

3 DE LA PINTURA I DE LA POESIA COSMOVISIONS: ART, CIÈNCIA I LITERATURA BENET MALAGARRIGA DE LEÓN DAVID JOU

4 DE LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA (I) LA LLENGUA I LA SOCIETAT A CATALUNYA PATRÍCIA GABANCHO (CONFERENCIANT) MONTSERRAT CAPDEVILA TATCHÉ Un dels projectes pendents que tenia l’actual Junta directiva de l’Agrícol des de feia uns quants anys era el millorament general de la seu social i donar una bona sortida a la situació d’abandonament en què es troba l’espai de l’antic Cinema Victòria. Els darrers anys s’havien fet diferents actuacions en aquest sentit, però calia una operació global, d’acord amb la diagnosi i el projecte que teníem embastats i que havia elaborat l’arquitecte Fèlix Giralt. Finalment, i després dels acords de la darrera assemblea, es va poder tancar i signar un conveni amb l’Ajuntament de Vilafranca i les obres de rehabilitació de l’edifici històric de l’Agrícol han començat el mes d’octubre, amb la qual cosa ben aviat podrem disposar de millors instal•lacions i de més espai per a les activitats socials.

Aquesta rehabilitació suposarà un important salt per a la societat, una revaluació del seu patrimoni i que puguem tornar a gaudir d’uns espais dignes. I aquesta rehabilitació material ve acompanyada d’una col•laboració amb l’Escola d’Art Arsenal de Vilafranca encaminada a obtenir la nova imatge corporativa de l’entitat. A més, hem continuat la tasca cultural, i aquest darrer trimestre de l’any ha començat el primer cicle: “A l’Agrícol parlem de música” coordinat per la pianista Montse Rios.

Tot plegat, indica que estem iniciant un període de dos anys que serà fonamental per al present i per al futur de la nostra societat, que avui ja és un clar referent de la cultura de Vilafranca i del Penedès, i que també recomença la seva presència en els esdeveniments més importants del país, i per això s’ha adherit al Pacte Nacional Pel Dret a Decidir que promou el Govern de Catalunya i que ja agrupa més de 500 entitats de la societat civil catalana.

JUAN MILIÁN QUEROL

5 DE LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA (I II) DEBAT SOBRE POLÍTIQUES LINGÜÍSTIQUES XAVIER MORAL TERESA VALLVERDÚ ALBORNÀ

6 D’EN VICENT ANDRÉS ESTELLÉS GEMMA PASQUAL

RECITAL DE POESIA ERÒTICA I AMOROSA MARTA PÉREZ SIERRA

7 DE L’AGRÍCOL LA VINYA I EL VI EN ESPRIU ACTIVITAT CONSTANT A L’AGRÍCOL

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt Xavier Hernàndez Ventosa Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal Edita El 3 de vuit

Passatge

Josep-Ramon Bach

(Sabadell, 1946)

DE LA POESIA

2 Josep-Ramon Bach, va néixer a Sabadell el 1946. D’una sòlida trajectòria com a poeta, narrador i dramaturg, Reliquiari, El laberint de Filomena (premi de poesia Rosa Leveroni) i Versions profanes són els últims llibres de poesia publicats. També forma part de l’antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana Poesia a la frontera recopilada per en Santi Borrell.

Com apunta l’editor i crític Manuel Costa: “JosepRamon Bach és un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes, dels grupuscles i de les més acreditades escoles.”

Bach ha editat més d’una vintena de llibres, el darrer dels quals és L’Enunciat, que comprèn 666 aforismes poètics recollits al llarg de trenta anys.

Santi Borell

Ricard Mirabete

Ricard Mirabete Yscla va néixer a Barcelona el 1971 i és escriptor i crític literari. Habitualment col·labora en revistes culturals com “Poetari”, “Reduccions” i en el diari digital “Núvol” (http://www.nuvol.com). Radar, que és l’últim llibre de poesia que ha publicat, s’aplega amb els tres anteriors: Última ronda, del 1999, La gran baixada, del 2004, i Les Ciutats ocasionals, del 2009”. Forma part de l’antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana Poesia a la frontera de Santi Borrell.

Mirabete escriu de forma pulcre i el defineix el seu rigor estilístic i temàtic. Com a poeta, té la capacitat de caminar amb els seus poemes pels paisatges on viu mentre ens expressa la seva visió romàntica, el seu dol, la seva visió de l’amor, que no és fàcil, que acaba sent una paraula reservada.

(Barcelona, 1971)

Presentació dels llibres de poesia Radar, de Ricard Mirabete, i L’Enunciat, de Josep-Ramon Bach al Centre Agrícol El passat 15 de febrer el poeta Santi Borrell va presentar-los en una acte organitzat per la Secció literària.

LITERATURA ENTRE CIÈNCIA I RELIGIÓ COSMOVISIONS: ART CIÈNCIA I LITERATURA

UN MERAVELLÓS CALIDOSCOPI DE COLORS I D’ESTILS

E

l diàleg entre ciència i religió sempre ha estat una qüestió atractiva d’explorar, ja des del gran Ramon Llull, que va resoldre la seva equació existencial o síntesi personal a través de la pràctica literària.

A Déu, Cosmos, Caos (Viena edicions), David Jou planteja un diàleg obert, per una banda: entre la seva experiència de professor i d’investigador científic amb la seva condició de poeta i creient i, per l’altra banda: amb els avenços científics i tecnològics que només en un segle han canviat radicalment la percepció de la realitat i que al seu llibre Jou explica de manera entenedora.

Mites, religió i ciència A Jou, i parafrejant J.V. Foix, l’enamora tant el vell com el nou, o, dit d’una altra forma: l’enamora el relat que proposen els mites i la religió tan com l’enamora el relat de la ciència, tot i que les tesis científiques s’hagin de provar contínuament perquè la verificació forma part del mètode científic. Un i l’altre relat, però, s’endinsen sempre en el Misteri, que tant pot veure’s com una capsa tancada com com una capsa oberta. I és que el Misteri és les dues coses alhora, ciència i religió, les dues cares d’una única realitat primordial que comprèn en el seu sí l’ordre i el caos.

La veritat, el final de trajecte tant de la recerca espiritual com de la recerca científica, és escàpola per als humans, ja que està en la naturalesa humana la limitació. És a través d’un procès de convergència en un punt de l’infinit entre les dues línies d’exploració que s’arriba a besllumar alguna clarícia de la veritat. Aquest lloc de síntesi, que, si se’m permet, podríem dir-ne també el cor de la vida, és la pràctica de l’art. En el cas de David Jou és la pràctica de la literatura en forma de poesia i d’assaig, i que vindrien a ser manifestacions d’aquestes dues ales que la ment necessita per volar, per eixamplar l’esperit.

La mística de la comprensió de Déu “La ciència no exhaureix la realitat –diu David Jou-. No és missió de la ciència donar sentit a la vida, indicar què és el bé i el mal, que és just o injust…” Aquestes qüestions intenta explicar-les la filosofia i la teologia a través de la raó. Però és mitjançant l’experiència del més profund de la realitat que pot arribar-se a la comprensió de Déu i la seva obra, com saben bé els místics. És per aquesta raó que a més de plantejaments científics i filosòfics que recorren el saber humà fins avui, a Déu, Cosmos, Caos David Jou hi inclou l’expressió poètica dels seus versos, tan humils davant la grandiositat del Misteri, com quan escriu: “No sempre la pregària és un cant ni una certesa: sovint és una cendra que conserva l’escalfor secreta d’un caliu”. És la bellesa secreta de què també parla el poeta beat Jack Kerouac al seu llibre L’escrit de l’Eternitat d’Or. I és que la realitat, present i eterna al mateix temps, per als humans sempre és una descoberta, siguin quins siguin els camins que es transitin per arribar-hi, i això ho sap bé tant el científic, com el creient, com el poeta que hi ha en David Jou. Teresa Costa-Gramunt

Passatge

Benet Malagarriga de León (Cardona, 1955)

3

El passat 1 de març va tenir a l’Agrícol lloc la vetllada “Cosmovisions: art, ciència i literatura”.

L’acte, organitzat per la Secció Literària del Centre, va consistir en la presentació d’una mostra de pintura de Benet Malagarriga, professor de química i artista, i de l’assaig Déu, Cosmos, Caos, horitzons del diàleg entre ciència i religió, del reconegut físic i poeta David Jou. Déu, Cosmos, Caos és l’escenari on l’autor estableix un diàleg entre ciència i religió, una frontera del coneixement que a Jou li serveix per plantejar-se la temàtica de l’assaig des de l’experiència d’un investigador científic que també és poeta i creient.

Al seu torn, la pintura de Malagarriga, que és resol a partir de tècniques diferents, ens ofereix paisatges naturals i urbans i natures mortes.

L’activitat es va iniciar amb les dues gloses, els extractes de les quals es publiquen en aquesta pàgina. Són obra de Teresa Costa-Gramunt, dissenyadora especialitzada en ex-libris i escriptora.

PINTAR O COM FER VOLAR UN ESTEL Una reflexió a propòsit del treball artístic de Benet Malagarriga No és una llegenda, tot i que podria ser-ho: es diu que, de nen, la cosa que més agradava a qui després va ser el president Francesc Macià era fer volar estels a la platja de Vilanova i la Geltrú. És una imatge ben poètica de com perseguir un somni i mirar de conduir-lo a través del cordó umbilical de les habilitats ordenadores de l’espai. No li va ser fàcil, a Macià, com la història ens explica, però amb coratge i perseverança va aconseguir arribar a la presidència de la Generalitat.

Fent un símil, dibuixar i pintar no deixa de ser un viatge imaginari per un espai que busca concretar-se en un paper o en un llenç. Tampoc això no és fàcil, demana vocació i ofici.

Al nen Benet Malagarriga, ciutadà de ple dret de Sant Sadurní d’Anoia, fill de Cardona, nascut a Manresa i de jove veí de Barcelona, li agradava molt el cinema, així com també el dibuix, que, entre una cosa i l’altra, ben aviat es va convertir en una gran destresa per dibuixar còmics. Diu el mateix Malagarriga: “Mai no busco una imatge realista sinó una imatge tipus còmic, busco només l’expressió, el suggeriment”.

La identificació amb el paisatge Benet Malagarriga, mai no ha deixat de dibuixar fins que, des de fa un temps, cosa de cinc anys, va començar el seu camí com a pintor, aprenent l’ofici al sadurninenc Taller de la Cuca.

Tot creador té la necessitat de mostrar la seva cosmovisió de la realitat, ja sigui en el seu vessant intern o extern. En les obres de Malagarriga que avui es poden veure exposades, s’hi expressa la dinàmica de dos itineraris pictòrics que caminen conjuntament. En un camí trobem paisatges d’un cromatisme unitari ple de matisos i difuminats. Aquests paisatges, tot i que no s’allunyen de la figuració, són més aviat la manifestació d’un estat d’ànim que en aquest cas també s’expressa a través dels canvis que es produeixen amb el pas de les estacions de l’any. En l’altre camí artístic iniciat trobem uns paisatges més acolorits, de tons més pujats i on domina el perfil, el dibuix, el traç enèrgic. Són uns paisatges que s’acosten més a la imatge fotogràfica, tot i que la transcendeixen a través de l’art més subtil dels pinzells. En ambdós camins, però, s’aprecia la mateixa identificació amb el paisatge com a expressió d’un sentiment interior que en el cas de les imatges més perfilades s’externalitza amb més força.

L’estel artístic de Benet Malagarriga, que ha començat a volar amb fermesa, va a la percaça, com hem dit, de l’expressió pictòrica dels sentiments que provoca la contemplació del paisatge, ja sigui rural o urbà. Així, doncs, en aquesta mostra podem apreciar el valor pictòric del paisatge vist des de dues concepcions anímicoestètiques: una de caràcter més introvertit, que s’expressa en el paisatge rural, i l’altre de caràcter més extrovertit, que s’expressa en el paisatge urbà. Ambdues cosmovisions es complementen.

Teresa Costa-Gramunt

DE LA PINTURA I DE LA POESIA

Benet Malagarriga de León és fill de Cardona, on hi viu fins els 12 anys.

Per raons de feina, la família s’instal·la a Barcelona, fins que, finalment, acabada la carrera de Químiques, des de fa uns 30 anys viu i treballa de professor de secundària a Sant Sadurní d’Anoia.

Des de molt petit (tenia entre 3 i 4 anys) s’afecciona al cinema -la seva tieta li demanava a l’acomodador que li deixés veure un moment les imatges, i ràpidament entraven i sortien.

L’afecció al dibuix i la pintura també comencen de molt petit quan, per causa d’un accident sofert entre els 4 i 5 anys a la mà dreta es va passar dos anys vivint a l’hospital, on es passava les hores llegint tant novel·les il·lustrades (Bruguera) com còmics, dels que sempre en copiava els dibuixos.

A la pregunta “Què t’agradaria fer que no hagis fet mai? ell respon, “Pintar”. Aleshores, des de fa uns cinc anys ha començat a fer-ho al Taller de la Cuca de Sant Sadurní, on ho ha après tot, des d’agafar el pinzell a fer les barreges de colors, les diferents tècniques, etc.

Des d’aleshores s’ha presentat a diferents mostres artístiques de Sant Sadurni.

David Jou

(Sitges, 1953)

David Jou, físic i poeta, és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fill de biliotecària i de capità de petrolers i nét de l’escultor Pere Jou publica els seus primers poemes als quinze anys a “L’Eco” de Sitges, on encara avui hi continua publicant.

Com a investigador en termodinàmica de processos irreversibles, és autor de cinc llibres i d’uns dos-cents articles de recerca en revistes de difusió internacional, obra per la qual ha rebut diversos premis. Paral·lelament a la seva activitat científica ha publicat un total de setze llibres de poesia, aplegats en els volums L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004).

A Viena Edicions, ha publicat els assaigs El laberint del temps, la simfonia de la matèria (2006), Déu, cosmos, caos: horitzons del diàleg entre ciència i religió (2008) i La poesia de l’infinit (2012).

Com ell mateix confessa té “una certa facilitat pel pensament abstracte, cosa que m’ha fet decantar per una poesia més aviat metafísica, en la qual conflueixen la ciència i la religió, dues maneres per a mi fascinants de veure el món i la vida”.

LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA Resum de la Ponència sobre llengua i societat a Catalunya, dictada a l’Agrícol per l’escriptora i periodista Patrícia Gabancho

LA POLÍTICA LIN

Ponència i Ta

El passat dia 27 d’abril, la Secció literària del Centre A sessió matinal, que comptava amb el suport de l’Ajun lingüística a l’actualitat.

A partir d’una ponència marc, que va anar a càrrec de convidar responsables de la política lingüística i/o de les seves propostes.

El marc legal La conferenciant va començar exposant que el català és una llengua que creix en nombre de parlants i que ocupa una presència notable a les xarxes socials. On té dificultats de prosperar és en l’àmbit legal, va afirmar. També, que la Constitució espanyola estableix una jerarguia entre les diferents llengües en el sentit que l’espanyol és la llengua comuna a tot l’Estat i que no es contempla l’oficialitat de les altres (així, no tenen nom, són adjectivades, se les redueix a un territori, sense especificar a quin, i es produeix la fragmentació lingüística). Aleshores, va continuar, com que la Constitució no protegeix totes les llengües de l’Estat, es produeix una competència lingüística ferotge. (Com va succeir quan l’última reforma de l’Estatut, va dir, en què es va intentar blindar la immersió lingüística sense èxit posat que el Tribunal Constitucional i les subsegüents sentències han situat el castellà com a llengua vehicular i les famíles poden demanar que l’ensenyament dels seus fills es faci en castellà).

El Manifest de Girona A continuació, Gabancho va explicar que el Manifest de Girona, d’abast internacional, va ser redactat pel PEN (entitat de defensa de la llengua i la literatura que agrupa els escriptors de tot el món) a la capital del Gironès. Es va establir quan la reunió del Comitè de Drets Lingüístics i el text, importantíssim, analitza la situació de les minories lingüístiques i de les llengües no protegides pels Estats. Aleshores, introdueix el concepte de “llengua de la comunitat” que està per damunt del concepte, ja obsolet, de “llengua materna”.

En aquest sentit va explicar que, en un territori, una comunitat humana genera una llengua i aquest llengua, en la seva comunitat, ha de ser la llengua de prestigi en els mitjans de comunicació, en l’àmbit políticoinstitucional i en l’educació.

De manera que, seguint en la línia anterior, resulta que el dret de la comunitat preval per sobre de la llengua materna de l’individu.

Oportunitat i percepció de la realitat Tot seguit va incidir en la importància de l’ús de la llengua a l’escola. A Catalunya, va dir, no tothom és bilingüe, i si no es respectés el castellà es produiria un desequilibri. Així, un infant provinent d’un entorn castellano parlant, quan acabarà l’escolaritat haurà de tenir les mateixes competències lingüístiques en les dues llengües cooficials, com un infant vingut d’un entorn catalanoparlant.

Es tracta, va insistir, de justícia i cohesió socials.

A Catalunya, va continuar, no és igual l’itinerari socio-cultural d’una persona castellano-parlant que el d’una bilingüe. L’escola

Passatge

Montserrat Capdevila Tatché (Sabadell, 1966)

4

intenta igualar les oportunitats, i posa l’accent en la realitat d’aquells que hi arriben amb una sola llengua (el castellà o qualsevol altra) i que no dominen el català. D’altra banda, cal tenir present que el català no és socialment neutre: té una determinada estratificació social i, per tant, és una clau d’accés i d’ascens social.

Teoria del tronc central i hegemonia social En aquest punt, la ponent va manifestar que, en funció de l’anterior teoria, el concepte de centre i perifèria en la mateixa societat s’equilibra amb la necessitat que el tronc central continuï sent catalanoparlant (i catalanocèntric) malgrat la posició de les altres parts de la societat. Els nouvinguts, va insistir, han d’incorporar-se al tronc central i no l’han de distorsionar. Qui vulgui quedar-se a la perifèria lingüística que s’hi quedi, va afirmar.

A Gabancho no se li amaga que la defensa del que s’acaba d’exposar representa plantejar la batalla per l’hegemonia lingüística, cultural i política de la llengua catalana, però aleshores va recordar que el pacte tàcit de la Transició va ser el de donar-li al català els tres àmbits simbòlics següents, l’institucional i polític, el dels mitjans de comunicació, i l’educatiu (uns àmbits, dels quals, els partits espanyolistes intenten treure’n el català, va afirmar).

Tot seguit es va mostrar convençuda que si es trenca l’hegemonia lingüística de Catalunya, al país hi ha haurà problemes sociolingüístics importants. Gabancho entén que fins ara s’ha fet un gran esforç en política lingüística, però pensa que ha estat un esforç que ella qualifica d’artesanal, mentre que la necessitat real és plenament “industrial”.

El futur del català va lligat a la soberania política, va afirmar. No cal renunciar al patrimoni lingüístic del castellà i també s’hi pot incorporar l’anglès. En aquest sentit va insistir en què cal regular la llengua i en què cal fer-ho ara, davant d’un horitzó de sobirania, d’independència.

Les noves generacions Parlant de les noves generacions lingüístiques va exposar que, si bé ha augmentat molt el nombre de catalano parlants, també s’ha distorsionat la qualitat de la llengua. És una qüestió que només es pot combatre des del prestigi de l’idioma, va afirmar, dient també que no hi ha consciència que s’ha de parlar bé i hem de tenir la capacitat de regular-ho creant consciència lingüística.

Tots els que venim de fora, va dir, (la Patrícia Gabancho és argentina) influim en la realitat lingüística, però no hem de canviar-la participant de la prepotència de la legislació espanyola.

Finalment, va afirmar que cal diferenciar el que és política espanyola de la cultura espanyola, perquè totes les cultures aporten riquesa a l’individu i no se n’ha de menystenir cap.

Les formacions polítiques van estar representades, r Democràtica de Catalunya; Teresa Vallverdú, d’Esque vila, del Partit dels Socialistes de Catalunya; Juan Mi bia, responsable d’Iniciativa per Catalunya Verds. Pe no van respondre a la invitació.

Per acabar, es va obrir un col·loqui amb el públic assis

Patrícia Gabancho i G (Buenos Aires, 1952)

Periodista i escriptora i va a una periodista molt observ vista històric com cultural Barcelona, ciutat on contin

Des de l’any 1980, quan pu el seu periodisme, impregn important, amb títols com per les àvies –escrit junt am i la fi de segle a Barcelona, La batalla de l’Estatut –on analitz 100 anys-, La postguerra cultural a Catalunya, 1939-1959, C

D’entre tots els seus títols cal destacar els dos que la van la història -cronologia d’uns catalans que s’han arriscat a tre contribueix a augmentar l’autoestima dels homes i les do a manifestar la seva catalanitat. Pel que fa al segon, perqu neguts o oblidats en les versions oficials. És un llibre que el nom de cada cosa. El fil secret de la història és, en definit

Patrícia Gabancho ha publicat força més llibres en aquest va ser l’obra en català més venuda el dia de Sant Jordi del també destaquen L’autonomia que ens cal és la de Portugal o

Com a novel·lista, va ser guanyadora del 45è premi Prude regust autobiogràfic on, des de la ficció, reconstrueix el p gentina a través de les històries d’unes dones que volen c

Finalment, com a intel·lectual, col·labora o ha col·laborat país com ara Catalunya ràdio, RAC 1, 8TV, TV3. Habitualm Digital. Actualment forma part del Cercle d’Estudis Sobe Nacional per l’Estat Propi del 30 d’abril, es va compromet

DE LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Montserrat Capdevila Tatché Llicenciada en Filologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, disposa del Diploma de Funció Pública Gerencial a les administracions públiques d’ESADE i del Postgrau de govern local de la Universitat de Barcelona. És correctora al Gabinet de Llengua Catalana de la UAB i Professora de llengua catalana a Òmnium Cultural i a FIAC de Sabadell.

Pertany al Partit dels Socialistes de Catalunya i és regidora i tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Sabadell des del 1999. Actualment és la segona tinenta d’alcalde de l’àrea d’economia i serveis centrals, regidora de promoció econòmica, presidenta de la comissió informativa de l’àrea d’economia i serveis centrals a l’Ajuntament de Sabadell i presidenta del Consell del districte 6 de Sabadell.

Ha estat Diputada de la VII, la VIII i la IX legislatures (2006-2012) i portaveu de la Comissió de Treball, Indústria, Comerç i Turisme (2006-2010) i vicepresidenta de la Comissió d’Economia, Finances i Pressupost (2010-2012) del Grup Parlamentari Socialista al Parlament de Catalunya.

Juan Milián Querol (Morella, 1981)

Juan Milián Querol Llicenciat en ciències polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra. Màster en direcció financera i comptable a la mateixa universitat.

Ha treballat en diverses empreses de consultoria especialitzades en comunicació i estratègia política. És director de l’Editorial Episteme, S.L i ha publicat els títols Los nuevos liderazgos. Claves para una carrera política i Es la hora de David Cameron.

Pertany al Partir Popular de Catalunya i és diputat al Parlament des de la IX legislatura (2010-2012) on exerceix com a Portaveu dels grups parlamentaris en la Comissió de Peticions. També forma part de la Comissió d’Ensenyament i Universitats, de la de Cultura i Llengua, de la d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació. Així mateix és portaveu dels grups parlamentaris en la Comissió d’Acció Exterior i de la Unió Europea.

A DELS PARTITS POLÍTIC Taula rodona de reflexió i debat sobre “Les polítiques lingüístiques”

NGÜÍSTICA AVUI

aula rodona

Artístic del Penedès, L’Agrícol, va organitzar una ntament de Vilafranca, per debatre sobre la política

e la periodista i escriptora Patrícia Gabancho, es va e la cultura dels diferents partits a fi que exposessin

respectivament, per Xavier Moral, de Convergència erra Republicana de Catalunya; Montserrat Capdeilián, del Partit Popular de Catalunya; Joan Manrul que fa a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP),

stent.

Ghielmetti

arribar a Catalunya als 21 anys. Des d’aleshores ha estat vadora de la realitat que l’envolta, tant des del punt de i urbanístic –en aquell moment, més relacionat amb nua vivint.

ublica el seu primer llibre, Cultura rima amb confitura, nat d’un esperit crític elevat, ens ha donat una obra El Besós, el riu que mirava passar els trens, El segle XX vist mb Gemma Aixalà-, Despert entre adormits: Joan Maragall za la relació entre Catalunya i Espanya d’aquest darrers Carta a la societat catalana sobre la immigració, etc.

fer més popular: El preu de ser catalans i El fil secret de encar motlles-. Quant al primer, perquè és un llibre que ones del carrer que, per causa de la por, no s’atreveixen uè presenta personatges de la nostra història, o poc coe esdevé necessari per, com deia l’Espriu, retornar-nos tiva, una nova mirada a la història d’aquest país.

t sentit. Per exemple, Crònica de la Independència, que l 2009 en la categoria de no ficció. En aquesta línia, o Full de ruta.

Hores de castellà i de català a l’escola Va encetar el debat Juan Milián, del Partit Popular de Catalunya, que va qüestionar la immersió lingüística. En aquest sentit, va proposar que s’estableixin uns percentatges raonables a les escoles pel que fa a hores en català i hores en castellà, que haurien d’estar basats en el context social educatiu. També va defensar el trilingüísme a l’escola.

Català, castellà i selectivitat Tot seguit, Montserrat Capdevila, del Partit dels Socialistes de Catalunya, va defensar el model català actual d’immersió lingüística. Va demostrar que és un model exitós posant l’exemple de les estadístiques de les proves de sel.lectivitat. Segons aquests estudis, la nota mitjana del coneixement del català és de 5’59, mentre que la del castellà és del 6’65. A continuació, Capdevila va proposar que la immersió lingüística vagi acompanyada de polítiques integrals d’inserció i d’integració socials, a fi de fer front a la exclusió i a la intolerància. Finalment va demanar que la llengua no sigui motiu de confrontació.

Conflicte lingüístic i llengua dominant Quant a Teresa Vallverdú, d’Esquerra Republicana de Catalunya, va recordar que en tota situació de conflicte lingüístic, el litigi sempre s’ha resolt a favor de la llengua més forta i que, per aquest motiu, calen polítiques de protecció de la llengua catalana. Aleshores va dir que la presència del català als mitjans de comunicació, a l’àmbit judicial, a l’institucional i al de l’oci és inferior al del castellà. El català, a més, va insistir, ha de fer front a les polítiques en contra de l’Estat espanyol. El català, va exhortar, demana i necessita que se’l protegeixi.

D’altra banda, va continuar, en una societat multilíngüe, hi ha d’haver un element cohesionador comú, que peremti la igualtat d’oportunitats. Aquest element, va afirmar, a Catalunya és la

llengua catalana, i cal reforçar-la. De moment no tenim eines, va dir, però les tindrem quan tinguem la capacitat de gestionar les nostres lleis i això només pot ser possible en un Estat propi.

En un altre sentit, ERC defensa que el castellà sigui reconegut com a llengua oficial en una Catalunya independent.

Finalment va recordar que, al País Valencià, on s’aplica el model de política lingüística del Partit Popular, el català està en regressió.

Les sentencies en contra del català A continuació, Xavier Moral, de Convergència Democràtica de Catalunya, va manifestar que la llengua catalana és un dels principals valors que identifiquen Catalunya, i que cal donar-hi una protecció especial. Després va dir que estem en un moment de regressió a causa de sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Catalunya contra la immersió lingüística i la política de normalització lingüística. Són, va insistir, sentències que fan prevaldre els drets personals per sobre dels drets col. lectius. Davant d’aquest fet, va acabar, cal defensar la legitimitat enfront de la legalitat.

Petició de consens Per acabar, Joan Manrubia, d’Iniciativa per Catalunya Verds, va demanar unitat d’acció política i el màxim consens a fi de preservar el model d’immersió lingüística i de defensar el català i també l’occità. Cal garantir, va dir, que la nova immigració tingui accés a l’aprenentatge del català, ja que és un element cohesionador. En aquest sentit, va felicitar el treball del Consorci per a la Normalització Lingüística, reconeixent-lo com a mecanisme essencial per al desenvolupament de la política lingüística.

Finalment, va expressar el desig que s’estableixin acords amb tots els territoris de parla catalana i que tots estiguin presents en l’Institut Ramon Llull.

enci Betrana amb l’obra La neta d’Adam, una novel·a de personatge de la seva mare i un segle de la vida de l’Arconstruir la seva identitat.

t en moltes tertúlies a diferents ràdios i televisions del ment també, escriu articles als diaris Ara, El País i Nació eranistes i, el 2011, a conseqüència de la Conferència tre activament amb l’Assemblea Nacional Catalana.

Passatge

Xavier Moral i Ajadó (Barcelona, 1963)

5

DE LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Xavier Moral i Ajadó Membre de CDC, responsable de temes de llengua de la Sectorial de Cultura de CDC. Llicenciat en Filología Catalana (UB 1986). Ha publicat treballs de sociolingüística catalana (Sobre alguns aspectes dicursius i bibliogràfics del segle XVIII català -1987- i Llengua i ensenyament al Principat -1995-); i des del 2010 és jurat del Premi de sociolingüística catalana Jaume Camp (Òmnium Cultural - IEC). En terminologia, és autor del Glossari bàsic per a persones afectades per l’HIV/ sida, editat pel departament de Salut el 2002 (revisat i ampliat el 2008). Com a traductor del portuguès al català, ha traduït sèries brasileres com L’Esclava Isaura i Dancing’s Days, i obres de Jorge de Sena (Senyals de Foc), Jorge Amado (Els vells mariners), i Doc Comparato (El Guio, art i tècnica d’escriure per a televisió). Ha exercit càrrecs i ha col·laborat com a lingüista, en diverses entitats de voluntariat de lluita contra la sida, i també en entitats culturals com l’Institut d’Estudis Universitaris Josep Trueta. (secretari general de 1984 a 1985), on va impulsar una col·lecció de terminologies d’ús universitari; la Societat Catalana de Pedagogia (secretari general, 1994-1996), o Òmnium Cultural del Vallès Oriental (com vocal per a premis literaris, 2008-2011).

Teresa Vallverdú Albornà (L’Arboç, 1968)

Teresa Vallverdú Albornà Llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, Màster en lingüística general per Indiana University (EUA) i Màster en teoria gramatical per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha treballat com a professora a Indiana University (EUA), al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i com a assessora lingüística de programes específics de llengua a Catalunya Ràdio i a TV3. És autora de diverses publicacions sobre llengua, entre les quals destaca el capítol «Fenòmens en grups vocàlics» de la Gramàtica del Català Contemporani, editada per Edicions 62.

Pertany a Esquerra Republicana de Catalunya des del 2004 i és secretària de la dona des del 2007 d’ERC-l’Arboç. També és membre de la sectorial de política lingüística des del 2004. Des del 2011, és regidora de l’Ajuntament de l’Arboç i consellera nacional.

Al Parlament de Catalunya, pertany a la Comissió de Control de l’Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, a la de Territori i Sostenibilitati a la de Cultura i Llengua. És portaveu dels grups parlamentaris en la Comissió de Cultura i Llengua i en la de la Infància.

VICENT ANDRÈS ESTELLÈS HOMENATGE A VICENT ANDRÈS ESTELLÈS

Fotografia: J. Sueiro

El divendres 10 de maig, la Secció literària de l’Agrícol va organitzar un acte d’homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés, arran del vintè aniversari de la seva mort. L’acte va tenir dues part ben determinades: d’una banda la conferència que sobre el poeta va fer la també escriptora valenciana Gemma Pasqual, i de l’altra el recital poètic i musical que ens van oferir, com a cloenda, Maria Rodríguez, actriu i professora de teatre, i Núria Ametller, flauta travessera i professora de piano. Va ser un recital emotiu, molt ben triat i d’allò més ben complementat pel que fa a la relació poesia i música.

Estellés, el poeta del poble

G

emma Pasqual va començar presentant-nos Estellès com el poeta del poble, del poble valencià, va dir-nos, com ho pot ser per a nosaltres Miquel Martí i Pol. Va parlar-nos del seu grandiós i magnífic Mural del País Valencià, el gran poema “fet per al poble a partir del poble”, que Estellés va escriure un cop mort el dictador i que traspua l’optimisme i l’esperança que es respirava en els ambients valencianistes en què es movia. A partir d’aquí ens va anar desgranant una breu biografia del poeta de Burjassot plena d’anècdotes i de detalls que ens el van acostar allò tant. Va repassar-ne els grans temes presents a la seva obra: la mort, la fam, el sexe, l’amor... Sempre amb referències als seus poemes i amb vivències que el van marcar, com la mort per una disputa familiar del seu avi o, encara més traumàtica, la mort de la seva primera filla, l’any 1956.

Vicent Andrés Estellés

(Burjassot, l’Horta, 1924 - València, 1993).

Vicent Andrés Estellés Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l’actualitat, és a dir, des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella.

Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l’Obra Completa, Les pedres de l’àmfora, que va rebre els premis Lletra d’Or (1974) i Crítica Serra d’Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D’entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.

El compromís social, nacional i polític També va fer referència, naturalment, al compromís social, nacional i polític del poeta; un compromís que li va comportar molts i molts problemes, fins al punt que va ser acomiadat del diari Las Provincias, on treballava des del 1948, per qüestions purament ideològiques; però que també li va comportar molts reconeixements, sobretot al Principat: l’any 1978, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, per exemple. Aquest amor-odi que va patir, juntament amb altres companys de lluita com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, encara avui és ben present a la societat valenciana, ens va dir Gemma Pasqual, com proven fets com que l’estàtua que té al seu poble de tant en tant aparegui mutilada o que alguns pobles, governats pel PP, es neguin a acollir l’exposició que arran dels vint anys de la seva mort li ha organitzat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Va tancar el seu parlament, Gemma Pasqual, amb un clam sincer i abrandat per la independència: afanyeu-vos a ser independents, va venir a dir, perquè puguem seguir els vostres passos, per arribar-ho a ser com a país sencer, com a Països Catalans, dels quals es va declarar una defensora incondicional. Un acte que va durar dues hores ben bones, però que se’ns va fer curt a tots els assistents.

Pere Martí i Bertran

Recital i exposició de poesia eròtica i amorosa El passat dotze d’abril al vespre, la poetessa Marta Pérez Sierra va presentar el poemari SMS (Sexe Mòbil Singular) que ha tingut una gènesi si més no pintoresca. La Marta va enviar cadascun dels cinquanta-tres poemes que conformen el llibre a tants il·lustradors com li va semblar (que no debades ella n’és la mestressa) perquè hi diguessin la seva (en llenguatge plàstic, és clar, només faltaria). No res que no estigui inventat, doncs. La particularitat del cas consisteix en què la Marta va fer les “trameses” a través dels serveis de missatgeria del telèfon mòbil (SMS), la qual cosa resulta força singular en un àmbit –el de la poesia- que se sol associar a unes volades que no trepitgen el món terrenal i no pas a la tecnologia, tan material i tan prosaica, ella.

La resposta (una mostra de la qual il·lustra aquesta crònica) va ser tan rica i brillant com lluminosos i sentits són els poemes de la Marta Pérez Sierra. Ara, aquestes il·lustracions (tot plegat, cinquanta-cinc) il·luminen més que no pas il·lustren l’inspirat poemari que ens ocupa. D’altra banda, tots els originals (si l’un és bell, l’altra és preciós) han estat exposats durant la passada primavera a la Sala d’Actes de L’Agrícol.

Tot plegat no hauria passat de ser una de tantes presentacions a l’ús si la Marta, artista al cap i a la fi i qui sap si inspirada en la mes pura tradició wagneriana, no hagués volgut maridar en una de sola les diferents disciplines que configuren el món de l’art: la plàstica (les il·lustracions) la paraula (els seus poemes) i la música. És el cas que la poetessa venia acompanyada del cor de noies de la Vall del Tenes i que, mentre es recitaven textos dels seus poemaris Dones d’Heura (premi Jordi Pamies) o de Si gos dir-li un mot d’amat (finalista al mateix certamen i recent publicat), la polífonia coral anava subratllant els seus versos bé amb els temes centrals de Els nois del cor, de Cinema Paradiso, de El màgic d’Ozo amb la inspirada melodia Laura de Lluís Llach.

De manera que la valoració musical de la vetllada va dimensionar encara més els poemes de la Marta Pérez Sierra, que, així, van arribar al públic assistent amb les millors precisions temàtica i poètica.

Xavier Hernàndez Ventosa

Passatge

6

D’EN VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I DE LA POESIA ERÒTICA

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, La Safor, 1967).

Des des catorze anys viu a València i s’ha especialitzat en la literatura adreçada especialment als joves.

El 2005 fa la primera incursió en la novel·la per a adults i publica Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria. El llibre, intimista, està narrat amb sensibilitat i lirisme, i hi converteix Estellés en un dels personatges. Tot i ser obra de ficció, l’autora ens demostra tenir bon coneixement de la seva biografia, i els fets teòricament viscuts per l’Estellés infant i adolescent estan basats en les pròpies autobiografies del poeta. La mirada als records s’emmarca en els fets de joventut al poble, BurGemma Pasqual jassot, durant una època de trasbals: la guerra civil. i Escrivà (Almoines, La Safor, 1967) Entre les altres obres de Gemma Pasqual destaquen: Marina (premi Samaruc 2002), Et recorde, Amanda (premi Samaruc 2003), L’últim vaixell (premi Samaruc 2005), La mosca, assetjament a les aules (premi Benvingut Oliver 2007), Llàgrimes sobre Bagdad (premi Barcanova 2007), La relativitat d’Anomenar-se Albert (premi Mallorca de literatura juvenil 2008)

i

Marta Pérez i Sierra

(Barcelona, 1957)

Marta Pérez i Sierra (Barcelona,1957) Mestra i llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat un llibre de relats curts, I demà, l’atzar (Ed. Setzevents, 2009), i tres poemaris: Sexe Mòbil Singular, SMS (Viena Edicions, 2012), Fil per randa (Ed. Bubok, 2008) Dones d’heura (Pagès Editors, 2011, Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona) i Si goso dir-li un mot d’amat (finalista del Premi Jordi Pàmies). Des del seu web www.martaperezsierra.com ha col·laborat en diverses antologies poètiques, com Poems&Blogs (2010, Vilafranca del Penedès, Edició de Santi Borrell i Violant de Bru).

La seva poesia, i especialment el seu penúltim llibre, és un cant a la dona i parla de la vida obertament i sense prejudicis.

LA VINYA I EL VI EN ESPRIU Joan Cuscó i Clarasó

L

a Mediterrània és el bressol de la cultura occidental i el vi nodreix aquest model de civilització. Un vi que va nàixer per atzar ja fa molts segles, que és present en la civilització humana des de l’antiga Pèrsia i que l’ésser humà ha après a treballar i a destil·lar per gaudir-ne al màxim. El vi, i tot el que l’envolta, és fonamental per a comprendre modes de pensar, de relacionar-se i de produir. Arreu del Mediterrani i dels Països Catalans han quedat rastres de tots aquests anys d’història del vi. Petjades materials i immaterials, cançons, danses, tècniques i edificis.

Si grateu el paisatge del Maresme hi trobareu importants restes romanes lligades amb la producció i el comerç del vi, si aixequeu el cap i mireu allò del nostre país que gaudeix de prestigi, veureu que la sumiller sueca Anna Wallner és autora del llibre Cava, the magic of nature (2012), si visiteu l’Alguer i us interesseu pels seus raïms, us adonareu de la quantitat de ceps plantats a tota Sardenya que van arribar-hi des de Catalunya i que han donat lloc a Denominacions d’Origen pròpies de l’illa, si visiteu Barcelona hi trobareu vinoteques i tavernes ben singulars... Els vins són importantíssims en la nostra cultura. En el passat, en el present i en el futur. I per això cal conèixer-los i voler-ne saber coses.

Beure vi ens incita a la paraula compartida. Bevem junts i aprenem junts mentre compartim el que sentim i el que sabem dels vins. I de la mateixa manera que l’aprenentatge a través de cultiu és cíclic i cada any renovat, el tast de vins també és sempre nou. Cada tast és diferent, com ho és cada vi i cada anyada de cada vi. I això ens obliga a restar sempre atents i expectants i un exercici constant d’aprenentatge en comú i de diàleg. És un repte per enòlegs i pagesos. I, de fet, l’educació humana sempre ha de tenir un temps cíclic, com el de les estacions de l’any. Un aprenentatge constant i continuat, com el del pagès a la vinya i l’enòleg al celler. El temps cíclic és un instrument de cultura.

Per a copsar la realitat usem metàfores que permeten acotar la realitat i compartir vivències, i també del vi en parlem amb metàfores que aporten informació sobre el seu color, les seves olors i les seves característiques gustatives. Una informació que crea expectatives i que és compartida i que a través de la metàfora ens invita a veure i a conèixer. I tot el que envolta el món del vi també és ben present en el món de la creació artística, des d’antic.

Salvador Espriu no en quedà al marge. A Cementiri a Sinera les vinyes i el vi hi apareixen en cinc poemes, d’un total de trenta. Als dos primers la vinya és un element important del paisatge del poeta. Espriu ubica al lector en un món i en un lloc molt concret, del qual la Vinya n’és una part important: «Pel rials baixa el carro / del sol, des de carenes / de fonollars i vinyes / que jo sempre recordo. [...] Quina petita pàtria / encercla el cementiri! / Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, / pols de rials.

No estimo / res més, excepte l’ombra / viatgera d’un núvol.»

Passatge

Posa al lector en situació i presenta el seus referents, com als primers paràgrafs de la narració Auca tràgica i mort del Pelm. en presentar al món del protagonista: «El Pelm havia nascut enllà, lluny, a les ribes amples d’un riu, cap a la plana. Camps de pàmpols i oliveres, sardanes de turons agermanats en el sol, en la neu i en la boira.»

El poeta diu ben clar que el punt de partida de la seva tasca arrela en l’austeritat perquè en la sequedat arrela el mot (perquè el seu món i la seva paraula brosten com la olivera, el xiprer, el pi i la vinya) en l’esforç constant i la dificultat. Tenim, doncs, a la vinya com a part del paisatge i de la memòria del poeta i com a metàfora de l’esforç poiètic de l’artista. El vi dóna força a les idees i fa àgil la conversa. El vi, digueren Plató (Lleis, I) i Aristòtil (Problema XXX, I), dóna força per defensar el que pensem. Ambdós filòsofs van defensar que modela el nostre caràcter i lliguen la seva ingesta amb la nostra supervivència a la ciutat. Ara bé, mentre Plató va vincular el vi amb la sociabilitat i la política, Aristòtil en parlà posant-lo en relació amb les arts i la paraula. Però Espriu no s’atura aquí. Li dóna més recorregut. En dos altres poemes apareix com a símbol del pas del temps i del temps cíclic de la natura i de l’aprenentatge humà. Al primer, que és el setè de la sèrie, diu: «Arriba el raïm tendre, / portat per dits benèvols / del sant màrtir de plata. En processó tremolen / llumetes de ciris / i acompanyen a la tarda / a ben morir: viàtic / dels records de Sinera.»

La gràcia d’aquest poema és que, a banda de marcar el pas del temps, mostra al temps de la natura lligat a la festa, al sagrat. Al vi com element ritual perquè el vi és a la taverna i a l’altar. És la sang de Crist perquè és font de vida, com diu Espriu al poema XIX: «El vent escampa / fum de tardor per marbres / de rics altars, per vinyes / on l’or és densa, i marca / amb un senyal al rostre / del qui farà al via / vers el xiprer.»

I si aquest vers referma la visió del temps sagrat lligat al vi, la visió del temps cíclic, també apareix al conte La rierada, lligant-lo amb la religiositat popular, en contar les festes del poble al patró Sant Hipòlit: «a la tarda el muden i el passegen per tot el poble. Serpentines, xaranga, repic de campanes: triomf del patró. Porta un penjoll de raïms primerencs entortolligats a la crossa pastoral, un present dels comparets perquè aparti de les collites amenaces de temperi: les rierades de Sant Hipòlit tenen mala fama en tota la comarca, i són molts els anys que els aiguats malmeten la verema.» I la visió del temps cíclic queda ben concisa en els versos de Cementiri a Sinera:

la de «beure a glopades» (com al poema «El meu poble i jo» escrit en honor de Pompeu Fabra: «Bevíem a glops, / aspres vins de burla / el meu poble i jo»). I l’alcoholisme apareix en dues narracions en què un home i una dona són els protagonistes del desgavell de la vida Si abans apareixia l’aspecte creatiu i el sagrat, ara ve el més prosaic i pervers. I és que ja en la figura de Noè apareixen dos elements relacionats amb el vi sobre el que pivota la visió cristiana del vi: l’ordre (plantar la vinya) i el desordre (el perill d’embriagar-nos). I Espriu els expressa tots dos. I en relació a la visió de la vinya com a símbol de civilització, direm que Espriu l’agafa per mostrar la decadència de l’humanisme occidental en tres poemes de la tercera part del poemari El caminant i el mur. Precisament, en la que dedica al Minotaure i a Teseu i en el poemes: No revénen les aigües, ni a Meribà, Noves paraules d’agur i Llibre dels morts. En ells les vinyes resten seques i eixorques. S’han assecat perquè s’ha mort un estil de vida i perquè hem oblidat allà d’on venim. Perquè les arrels de la nostra civilització són mortes per a nosaltres. Són poemes a la mort.

El paisatge que en altres versos se’ns presentava ufanós ara és mancat d’aigua i de vida.

Ens hem acostumat a defensar la riquesa i la complexitat del món del vi. Parlem amb naturalitat de les «cultures del vi». A diferència d’altres begudes, el vi, sempre ha gaudit d’una aura especial i específica: se li atorga un alt valor simbòlic i antropològic, ha estat cabdal en l’alimentació, el seu comerç és un motor econòmic, el relacionem amb l’enoturisme i amb diverses investigacions científiques vinculades amb la salut humana (a l’alzheimer i als problemes cardiovasculars), apareix lligat a noves formes de lleure i a nous tipus d’establiments on tastar-lo i compartir-lo (com les llibreries-vinateries que hi ha a París)… I, si rasquem una mica, veiem que és present en antics rituals funeraris, en el moment central de la litúrgia cristiana, en el cinema, en la literatura, en la pintura, en la filosofia, en la música… Tots aquests aspectes són els que permeten parlar (per la seva canviant perdurança en el temps i per la seva ampla i plural implantació geogràfica) de «cultures del vi». I tot plegat, ho expressa Espriu. Llegim-lo, també, en aquest sentit.

«L’estiu tardà s’allunya / del foc proper dels pàmpols, / quan jo només espero / hores passades.»

A vegades incorpora als textos dites provinents de la cultura popular vinculades amb el món del vi: «s’ha begut l’enteniment» (al text La llàstima), i en més d’una ocasió

7

DE L’AGRÍCOL

ACTIVITAT CONSTANT A L’AGRÍCOL Des de la Junta Directiva de l’Agrícol s’han organitzat un seguit d’activitats transversals i de projecció de l’Agrícol. Entre les primeres hi ha la presentació del llibre Breu història de Catalunya del nostre soci i historiador Fèlix Villagrasa i, entre les, segones l’adscripció de l’Agrícol al Pacte Nacional pel Dret a Decidir que promou el Govern de la Generalitat de Catalunya (i que aglutina la societat civil catalana).

D’altra banda, aquest darrer trimestre de l’any 2013, a l’Agrícol hem començat un cicle de conferències dedicades a escoltar música. Es tracta de tres sessions agrupades sota el títol genèric: “A l’Agrícol parlem de música”, coordinades per la pianista Montse Rios i guiades per músics penedesencs. La primera sessió va anar a càrrec de Montse Rios sobre l’obra

La Vallée d’Oberman, la segona va tractar sobre la música catalana i va anar a càrrec del periodista musical David Puertas i la tercera, dedicada a la música com a somni en Debussy, anirà a càrrec del musicòleg Joan Cuscó i es farà el proper dia 30 de gener a les 19’30 hores.

Finalment, recordeu que pràcticament cada dijous hi ha un tast de vins o una sessió de maridatge a la renovada “Sala tastavins” guiada pels membres de l’Acadèmia Tastavins Penedès.

Seguiu tota la informació a través de la xarxa: http://lagricol.blogspot. com.es i si voleu rebre informació del que fem poseu-vos en contacte amb nosaltres via e-mail: agricol@agricol.cat