PINZELLADA

ELS TEMPS CANVIEN,

i la cultura no n’és una excepció

Han canviat moltes coses d’ençà dels 60, i déu n’hi do quants de tombs hem fet. En aquesta pinzellada plantejarem un esbós de com la cultura calvianera, el patrimoni cultural i els usos i costums del municipi, han evolucionat i s’han modernitzat.

 «Cruzada de la Bondad», 1966. Foto Juan Pérez.

CATALINA CALDENTEY PASCUAL /

Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

Les dues dècades contemplades ─els anys 60 i 70 del segle XX─, tres lustres de les quals foren viscuts sota la dictadura franquista, suposen, econòmicament parlant, un augment del nivell de vida i un fort creixement de la població, conseqüències directes de deixar enrere el sector primari i de fer del terciari l’eix cabdal del sistema productiu. Tot i així, allò que eren els fonaments dels anys 60 ─turisme, inversió estrangera i emigració─ no han canviat del tot: el turisme continua tenint un creixement espectacular, la inversió estrangera continua arribant (ho veim cada dia en el sector constructiu), i l’emigració és tal volta la que ha experimentat més canvis en positiu, en el sentit que ja no hi ha aquelles grans onades cap a l’estranger de persones que havien de deixar ca seva per poder viure dignament.

Apareixen els Seat 600, les geleres, els televisors, les rentadores... sorgeix un món nou que fa que a mitjan dècada dels 70 el país hagi fet una gran passa cap al desenvolupament i la modernitat.

Però els canvis, naturalment, no s’aturaren en l’economia. També el sistema educatiu (els estudis universitaris, per exemple, s’estengueren a capes relativament àmplies), la música (el rock i el pop començaren a ser populars), el cine i el teatre, amb noves temàtiques, per posar uns pocs exemples, registraren orientacions fins llavors desconegudes.

S’ha dit, i ho creim, que la cultura espanyola començà a ser postfranquista molt abans de la fi de la dictadura, i no ens ha d’estranyar, perquè sol ser sempre el sector cultural el més capdavanter i agosarat a l’hora de posar les diverses problemàtiques sobre la taula, a mostrar-nos el món en què vivim i a convidar-nos a fer-hi canvis. Per als qui tenim una certa edat, el fet d’haver viscut en aquests dos mons ens dona una visió des d’una talaia enriquidora, en el sentit de poder comparar en primera persona les evolucions que hem fet en el camp que ens ocupa, el cultural.

Pel que fa al patrimoni cultural, entès com l’herència pròpia del passat d’una comunitat, mantinguda fins a l’actualitat i transmesa a les generacions presents, i sobretot si ens referim al patrimoni immaterial (usos, representacions, coneixements, actes festius...), Calvià comptava, com gairebé tots els pobles, amb processons, revetles, celebracions religioses... Però haurem d’esperar a tombar els 80 per veure néixer el patrimoni de què gaudim avui en dia, el que ens identifica com a poble, ens cohesiona i, alhora, ens ajuda a mantenir la diversitat cultural.

En el nostre municipi no hi havia, per exemple, i com a mostra dels canvis profunds que s’han produït, res o gairebé res del patrimoni actual: ni festes del rei En Jaume, ni Escola de Música, ni Parc Arqueològic. Sort en tenim que, a partir dels 80, els mateixos calvianers i calvianeres prenguessin consciència d’aquesta mancança i, amb els anys, fessin del municipi un lloc molt més avançat, amb uns elements identificadors propis.

Però tornem als 60 i 70 tot fent un repàs a les diverses disciplines artístiques: arts visuals, escèniques, musicals i literàries.

És cert que així com passaven els anys sorgiren moviments experimentals, nous enfocaments artístics, temàtiques alternatives, visions modernes..., i s’hi anaren incorporant perspectives de denúncia social i política, que pretenien deixar enrere la visió polsosa que majoritàriament es mostrava, aquella visió que tot allò relacionat amb la pàtria, la religió i la família era intocable. Triomfava sobretot l’evasió, amb temàtica poc compromesa i títols de pel·lícules com ara La fiel infantería, No desearás al vecino del quinto, Pierna creciente falda menguante..., que ens fan palesos els canvis. Ben segur que un bon grapat d’aquestes pel·lícules es pogueren veure a Calvià, que en aquelles dècades comptava amb uns locals que no té ara. El local de Sa Societat, as Capdellà, el teatre parroquial, el de sa Central i, a Magaluf, la sala de l’hotel Antillas, permetien aleshores el gaudi del cinema setmanalment. Segurament era l’activitat cultural que obria més finestres a la gent, en un món més ofegat d’allò que n’érem conscients.

Però no només ha canviat la temàtica o els locals, també ha canviat la manera en què hi acudim. Ja no anam a cap doble sessió i per això mateix ja no es parla d’haver vist «la bona i la dolenta» en un mateix horabaixa.

El teatre, en canvi, no tenia a Calvià una presència significativa. Només hi ha constància del parroquial, on es feien representacions diverses, normalment promogudes pels mateixos veïns, sense presència de companyies. Juan Pérez Gambao, calvianer i aficionat al teatre i a la fotografia, ens ha fet arribar unes imatges, que s’inclouen en l’apartat teatral, de la representació que es feu a Costa de la Calma amb un betlem vivent en el qual ell mateix participà. Juan recorda que uns dies a la setmana anaven amb autocar al lloc assenyalat i allà recreaven diverses escenes.

Calvià no comptava tampoc amb cap biblioteca ni lloc de trobada relacionat amb les lletres. Tot i això, a partir de finals dels 60 sí que hi havia, a la parròquia, un espai per als llibres on els joves poguessin tenir publicacions al seu abast, una tasca que duia a terme Joan Colí Triay, l’ecònom, que també ensenyava dibuix i feia classes a al·lots per preparar-los per als exàmens de batxillerat a l’Institut Ramon Llull. Tasques de persones, a vegades conegudes, a vegades anònimes, que eren plenament conscients de la bondat de l’educació i de la necessitat d’avançar més enllà d’allò material.

 Obra de teatre amb Clara Barceló i Antoni Quetglas.

Menció especial mereixen els Premis Calvià, creats en 1971, que esdevingueren un referent cultural en les diverses disciplines artístiques que, així com passaven els anys, s’hi anaven incorporant: pintura, literatura, fotografia... i cinema. El setè art tengué un premi especial a partir de 1975 (Premis Calvià de Cinematografia), el que donà al municipi un impuls cultural desconegut fins aleshores.

S’han d’esmentar també les manifestacions religioses i com aquestes esdevenien trobades que ultrapassaven l’àmbit de la fe: anar a Matines, veure les processons, deixar flors al cementeri per Tots Sants, fer les alimares de Sant Antoni i Sant Sebastià, acudir a les beneïdes... Eren dates marcades que obligaven a complir rituals mantinguts al llarg dels anys. Fent-ne la comparació amb l’actualitat, la gran diferència tal volta sigui que ens hem deslliurat de l’obligació, no escrita enlloc, que comportava assistir a aquests actes.

Apartat especial mereix la que era coneguda com a «Cruzada de la Bondad», una processó participativa en què adolescents del poble adoctrinaven els menuts en els valors catòlics. En la imatge, que també ens ha cedit Juan Pérez, hi podem veure les nines vestides d’infermeres, els al·lots vestits de croats... Aquí és on podem dir allò que «hi ha coses que canvien per a bé». I també aquells esdeveniments no religiosos que permetien gaudir col·lectivament de la bauxa: les revetles i el Carnaval eren, segurament, les dates més esperades del calendari, perquè permetien sortir del motle (sempre dins uns límits, és clar), juntament amb altres activitats més discretes que reforçaven allò que avui en dia anomenaríem dinamització cultural. Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal ens ha donat informació del ballet de Maria Rosa, amb classes periòdiques i representacions anuals, i de la música de La Rondalla i Els goigs, així com del Cor Parroquial, dirigit per Pere Julià, activitats totes elles que mantenimen encès el caliu cultural.

Totes aquestes manifestacions complien allò que, a part del caire artístic, és també present en l’activitat cultural, això és, compartir un gaudi comú amb unes actuacions, interpretacions, escenaris... que ens mostren altres realitats, que ens permeten somiar i ens obren les portes per fugir de la quotidianeitat.

Tancarem aquesta pinzellada fent unes breus referències a la censura, a la dona i a la dinamització cultural, amb uns exemples dels canvis viscuts.

Tant en cine com en teatre hi havia, sobretot en els primers anys de les dues dècades de què parlam, una forta censura. Llibres, pel·lícules i obres de teatre eren inspeccionats pels censors i, amb els anys, la consulta esdevingué voluntària. Això implicà l’autocensura tant d’autors com d’editors i traductors, exposats, en qualsevol moment, a veure retirades les seves creacions. Seria bo demanar-nos fins a quin punt avui en dia aquesta autocensura és encara vigent i, sobretot, si tothom n’és conscient.

I els canvis d’usos pel que fa a la dona? Si una dona necessitava el permís d’un home per fer, per exemple, qualsevol tràmit administratiu, imaginau què devia passar si se li acudia, posem per cas, d’anar al cine tota sola... Els ciments de moltes cases haurien trontollat!

Finalment, ens hem de referir a un darrer aspecte: la professionalització de la tasca de gestió. Les tasques de promoció, disseny i realització de projectes culturals, és a dir, allò que coneixem com a gestor cultural i que permet fer de mediador entre els creadors de l’art i els consumidors culturals, és relativament recent i una passa cap a la professionalització en general d’un món, l’artístic, considerat massa vegades de segona categoria.

Canvis, canvis i més canvis que, a escala mundial, suposaren un trencament de models i el sorgiment de un nou món més avançat, més modern, un món amb uns esquemes i valors que encara avui es mantenen.