PINZELLADA

MARIA ANTÒNIA FERRAGUT CARREÑO /

Funcionària de l’Ajuntament de Calvià maferragutc@gmail.com

LA MODA DELS ANYS 60-70

Una aproximació a l’estilisme dels anys 60-70 i unes pinzellades de la moda a Calvià en fotografies

Pilar Palmer de Montes i José Vaquer Sastre.

arlar de moda i estilisme als anys 60-

P70 a Espanya pot parèixer una frivolitat i més si ens referim a la moda femenina. Durant la postguerra s’havia degradat la dona a l’esclavitud del Règim franquista i del seu marit, amb un model de dona tradicional reclosa en l’àmbit domèstic i amb un paper exclusiu de mestressa de casa basada en la doctrina del nacionalcatolicisme. Així, la Secció Femenina, en un fragment de la seva Declaració de Principis, deia: «[...] donde se les enseñará a las jóvenes a ser buenas patriotas, buenas cristianas, buenas esposas, dóciles, sumisas, y con una función principal: la maternidad». En altres guies es donen instruccions per complaure l’home, amb perles com aquesta: «Prepárate: retoca tu maquillaje, ponte una cinta en tu cabello, hazte un poco más interesante para él: su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo».

En aquest context, la moda podia ser per a algunes dones una obligació imposada per agradar el seu home, encara que també, en altres casos, una forma de rebel·lia. Ja ho deia Coco Chanel (1883-1971): «Si estàs trista, posa’t més pintamorros i ataca».

La Guerra Civil havia destruït el fràgil teixit social i productiu que sustentava la incipient indústria de la moda espanyola. La indústria tèxtil es trobava a Catalunya, zona republicana, i les dones es varen veure obligades a arreglar o transformar, en la mesura del possible, la roba i abrics que ja tenien. Acabada la guerra, les teles que estaven a l’abast eren aspres i de mala qualitat. Els temps imposaven, a més, patrons sobris, senzills, amb escots petits, coll redó o en «v» i dissenys discrets. Es comença a fer famós l’ús de l’anomenat «negro español», amb algunes pinzellades de marró o gris, responent a la tristor i la monotonia del dia a dia.

En aquesta època –primera meitat de segle XX– les boutiques no existien i la roba la feien les modistes i costureres inspirant-se en les poques revistes nacionals del moment. En els primers anys de la dictadura la premsa de moda era molt escassa. Existia una revista mensual que es va atracar al món de la moda i la llar anomenada precisament La moda y el hogar, i també en podem veure pinzellades a la premsa del cor o als NO-DO, però amb informació molt minsa i sesgada, ja que estava controlada pel Règim. Figures reconegudes de la moda espanyola com ara el modista Balenciaga varen haver d’abandonar el país per poder desenvolupar la seva carrera professional.

A partir dels seixanta i durant els setanta, el Règim cerca una modernització del país. El

Figures reconegudes de la moda espanyola com ara el modista Balenciaga varen haver d’abandonar el país per poder desenvolupar la seva carrera professional

món occidental i particularment Europa es troba en un moment culminant de la recuperació de la postguerra. Els anys que van de 1945 a 1975 s’han anomenat els «trenta anys gloriosos», perquè suposaren una reconstrucció econòmica total i una expansió economicosocial sense precedents. Aquesta és l’època d’una gran sacsejada social a tot Europa, amb un esdeveniment cabdal com va ser el Maig del 68 i totes les alteracions i canvis que va introduir. L’Espanya franquista, que aposta pel capitalisme de mercat del món occidental, pels seus valors i comportaments, i que vol integrar-se en la Comunitat Europea, no té més remei que obrir-se i intentar imitar els principis europeus, per la qual cosa ha de començar a renunciar discretament a les formes tradicionals i autoritàries. El vertader protagonisme, però, el té la societat civil que, posant distància als moments polítics, va aferrar-se als esdeveniments i va accelerar el ritme del canvi en tots els sectors.

La novetat més significativa serà la total renovació de les classes mitjanes i també l’augment dels sous de la classe treballadora, cosa que facilita la seva entrada a la societat de consum: piset, Seat 600, televisor i minivacances, entre d’altres, varen minvar la seva combativitat laboral i, d’altra banda, afinaren la seva consciència de classe, que els sindicats clandestins s’encarreguen de mantenir viva.

Els canvis comencen amb un tímid oberturisme, amb una nova llei de premsa que dona pas a una situació un poc més flexible. Amb la incorporació de la dona al mercat de feina, les revistes cerquen un punt de modernitat encara distant dels models democràtics. Es construeix així la imatge d’una dona moderna més preparada, culte i inquieta, però sempre sense perdre de vista que la seva màxima felicitat l’aconseguirà amb un bon matrimoni i essent una perfecta mestressa de casa cuidadora del marit i dels infants.

La primera revista que es coneix pròpiament de moda neix l’any 1963 i encara la podem trobar a les botigues. Es tracta de la revista Telva, que únicament s’edita i publica al nostre país. Aquesta publicació bevia dels magazins de moda francesos o anglesos com Elle o Marie Claire, mitjans propers al feminisme i a la independència de la dona. Això no obstant, amb incoherència, de fet Telva tenia un discurs molt proper a la religió catòlica i s’adreçava a un perfil d’una dona catòlica practicant, de classe mitjana-alta, de valors tradicionals –basats en el respecte a la família–,

i amb una visió de la moda pudorosa i discreta. No va ser fins al 1967 quan varen publicar fotografies de dones amb calçons. El minishort o el biquini no aparegueren a la publicació fins a la meitat de 1970. Seria ja en la dècada dels 80 quan es desenvolupa el periodisme de moda a l’Estat espanyol i les revistes internacionals Vogue, Cosmopolitan, Woman o Elle, entre d’altres, arribaran per aportar un aire fresc a l’estilisme femení.

En qualsevol cas, és durant els anys seixanta que la moda baixa als carrers i s’incorpora al circuit de consum. L’aparició i desenvolupament del prêtà-porter, que significa «llest per a portar-ho», va lligat a la millora del nivell de vida i a l’aparició de la classe mitjana amb capacitat de consumir roba de moda. Els avenços tecnològics i els nous sistemes de fabricació ajuden a l’adveniment del fenomen. A partir de 1960, el prêt-à-porter té un creixement molt ràpid, que traspassa fronteres i nacions i arriba tímidament al nostre país. Per cercar els seus referents, les dones espanyoles s’inspiren sobretot en les actrius que veuen a les pel·lícules i en les dones de societat que apareixen a la televisió i a les revistes, i podem imaginar que a Calvià també va servir com a referent la nova font de finançament del creixement econòmic del país: el turisme. Les dones de tots els indrets turístics havien de veure amb els ulls ben oberts la manera de comportar-se i de vestir-se de les turistes que arribaven d’una Europa molt més oberta i desvergonyida, que a poc a poc va anar calant en els seus estilismes.

Amb el temps, la creació d’indumentària esdevé un fenomen social. Els joves també varen contribuir al seu desenvolupament cercant noves formes d’evasió i varen irrompre en l’escena com a veritables protagonistes de la vida pública amb l’expressió de les seves opinions. Aquest alliberament parteix principalment de la música, que desperta les seves mentalitats i que suposa un canvi en les tendències de moda. Aquest reflex també va incidir en les arts, que desembocaren en manifestacions rupturistes i transgressores que propiciaren el Pop Art de Warhol. Tot això representa el model de referència ideal de tota la cultura del consum. En aquesta dècada ja no es determina la manera de vestir de les persones segons el poder adquisitiu. Els nous valors proposen el dinamisme i la llibertat com a bandera, i el gust pel luxe decau. El desenvolupament del prêt-à-porter no significa l’adeu a l’alta costura, sinó el naixement d’una altra manera de crear i de produir moda que conviurà amb aquesta.

A mitjans dels seixanta, la dissenyadora Mary Quant impulsa la moda mini i el 1965 André Courreges crea les peces rectes i suggereix les minifaldilles amb botes blanques i roba espacial, metàl·lica i fluorescent. Al mateix temps, Saint Laurent crea els vestits de tub que encara avui són als armaris.

Apareixen, doncs, dues influències ben diferenciades: la moda little girl, on predomina la imatge d’innocència i la sensualitat; i, d’altra banda, la moda psicodèlica amb formes geomètriques i rectes i on es comença a mostrar el cos obertament. Descobrim també teixits nous gràcies a les innovacions espacials i es comença a emprar el plàstic per fer roba i accessoris. Comencen a aparèixer els colors vius, els estampats florals, el cabell més llarg. Coetàniament, comença a aparèixer la tendència pixie de cabell curt, el maquillatge, la bijuteria de plàstic, les transparències, les sabates de falca, les minifaldilles i els pantis de colors. Com a complements, les bosses de mà grans i les ulleres també grans en forma ovalada. Els joves imiten els Beatles en el pentinat i en la vestimenta, i també és l’època dels texans com a símbol de rebel·lia –i que James Dean convertí en protagonistes. Els texans varen evolucionar com a icona de la joventut, tant per a homes com per a dones, amb dissenys diversos i afegint-los la campana, que s’acabà imposant en la moda dels anys setanta.

L’alliberació de la dona i el feminisme creixen i varen tenir impacte en la publicitat, la moda i la cosmètica. Les marques es modernitzen per atreure les dones independents amb

Les dones espanyoles s’inspiren sobretot en les actrius que veuen a les pel·lícules i en les dones de societat que apareixen a la televisió i a les revistes

 Pilar Palmer de Montes a la seva casa de Portals Nous.

campanyes molt naturals amb llavis vermells, màscara a les pipelles per fer-les llargues, poc maquillatge, pentinats amb perruca, capes i molt de volum. La minifaldilla més curta i estreta s’imposa definitivament en aquesta dècada. Com a complement, les bosses de mà s’usen més petites. Destaca una nova característica de la moda: la renovació de les col·leccions cada temporada.

La moda, una cosa d’aparença intranscendent, proporciona informació de la persona que la porta i del context històric, polític, econòmic i social en el qual es veu representada. Mirar fotos d’aquesta època i veure com vestia la gent de Calvià, els nostres pares i padrins, o veure les revistes de l’època, ens fa posar en

La platja deshinibeix bastant i això es reflecteix en la manera de vestir

context una altra manera de viure, una altra societat ben diferent a la que vivim ara.

Depenent de l’estatus social, la moda és més o menys present, però també s’ha de tenir en compte que, per la situació d’Espanya, anàvem passes enrere respecte dels turistes que venien a visitar-nos. I així els calvianers i calvianeres vàrem aprendre a deixar d’escandalitzar-nos amb els biquinis i les minifaldilles que portaven les al·lotes i els cabells llargs dels al·lots. De fet, i tal vegada per aquesta influència europea que deixaven els visitants, les persones de Calvià, sobretot els qui vivien a les zones més turístiques del municipi, possiblement eren més moderns que a la resta del país. Viure a vorera de la platja desinhibeix bastant i això es reflecteix en la manera de vestir, i hem de recordar que al nostre municipi va arribar el primer biquini amb la pel·lícula Bahía de Palma, estrenada el 1962. En aquest film, l’actriu Elke Sommer desafià la censura espanyola lluint aquesta peça en una platja de Calvià. I no hem de perdre de vista que el 1960 el Ministerio de Gobernación espanyol anunciava que «queda prohibido el uso de prendas de baño indecorosas, exigiendo que cubran el pecho y espalda debidamente, además de que lleven faldas para las mujeres y pantalón de deporte para los hombres». Però a Calvià, encara que els locals manteníem el decòrum, ja estàvem curats d’espant.

 Pilar Palmer a Portals Nous.