PERSPECTIVA

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS/ Periodista

Quan Calvià va guanyar

LA PARTIDA PER L’OCI NOCTURN DE MALLORCA

La costa calvianera es va anar convertint en la Meca de la diversió com a reclam i complement de l’oferta turística

Calvià es va configurar durant els anys seixanta i setanta com un dels nuclis clau en turisme després de Palma gràcies a la proximitat amb la capital i als quilòmetres de costa que té. En les dècades del desenvolupisme i de la consolidació dels nuclis turístics del municipi, a Calvià hi havia 75 locals d’espectacles, a més de bars, pubs i activitats diverses relacionades amb la música i l’oci nocturn. A Calvià hi actuaven les estrelles del moment, fins que, amb el pas dels anys, es va degradar l’oferta musical en directe i es varen replantejar alternatives més econòmiques a les propostes inicials de qualitat. Calvià era, i ho és encara per a molts, el municipi on es pot donar carta blanca a les ànsies de diversió. Cal tenir en compte que el concepte d’oci, així com el coneixem avui en dia, és relativament recent. En el sector primari que caracteritzava Calvià abans del «boom» el personal tenia poc temps després de la jornada laboral, que era molt més llarga que les vuit hores legals permeses en l’actualitat. Un relat que confirma Pep Marroig (Palma, 1957), relacions públiques de locals d’oci:

La meva experiència com a relacions públiques de la nit comença amb l’esclat del turisme a Mallorca. Vaig ser testimoni, en la meva primera feina el 1965, amb tot just 18 anys, de l’enlairament de la música en viu en hotels i locals, perquè el concepte de discoteca res tenia a veure amb el que coneixem avui dia».

En els inicis del «boom» turístic, les sales d’espectacles de Calvià oferien, sobretot, música en directe i als hotels hi havia una alegria desbordant. Els turistes, perquè eren de vacances, i el personal, perquè l’economia creixia. Els hotels de la costa calvianera eren com a petits oasis de llibertat en ple franquisme, on els músics feien furor entre les turistes, conegudes amb l’apel·latiu genèric de «sueques». ELS 75 LOCALS D’ESPECTACLES DEL DESENVOLUPISME1

Son Matías Hotel Villamil Madrigal Hotel La Norja Hotel Caribe Calablanca Bar Bar Criollo Pi Gros Capri Hotel Atlantic

Mesón Son Caliu Hotel Flamboyan

Hotel Nilo Orfeo-Hotel de Mar H. Bonanza Park La Cueva-Sunna

Hotel Coronado

Cleopatra Hotel Maricel Hotel Cormorán Caravan Balmoral Club Kennedy Florymar La Velas Hotel Bermudas

Hotel Coral Playa Caramba H. Playas Mallorca Hotel Playa Hotel Piscis Hotel María Luisa Club Veinticinco Hotel Forte Hotel Isabela

Club 21 Hotel Hotel Bolero Palmanova 1954-1964 Peguera 1955-1982 Peguera 1956-1967 Peguera 1957-1959 Magaluf 1959-1975 Santa Ponça 1959-1964 Calvià 1960-1964 Portals Nous 1960-1965 Peguera 1960-1974 Magaluf 1961-1975 1976-1982 Son Caliu 1963-1966 Magaluf 1963-1976 1979-1982 Peguera 1963-1977 Illetes 1964-1969 Illetes 1964-1976 Peguera 1964-1976 1977-1982 Peguera 1964-1982 1977-1980 1965-1973 Cas Català 1965-1976 Peguera 1965-1982 Palmanova 1966-1982 Peguera 1967-1970 Portals Nous 1968-1969 Santa Ponça 1968-1969 Palmanova 1968-1976 1977-1980 Magaluf 1968-1981 Santa Ponça 1968-1983 Santa Ponça 1969-1976 Santa Ponça 1970-1975 Santa Ponça 1970-1975 Portals Nous 1970-1976 Santa Ponça 1970-1977 Cala Vinyes 1970-1976 Santa Ponça 1970-1978 1977-1980 Palmanova 1971-1972 1971-1975

Hotel Linda Playa Hotel Playa Marina Hotel Bahía Chu-Chu-Ba Hotel Don Paco Hotel Fabiola

Don Bigote

Tramp’s

Royal Savoy Hotel Mar y Pins H. Playas del Rey Hotel Torrenova Hotel Santa Lucía H. S. Ponça Park Hotel Verdemar Hotel Bahía del Sol Hotel San Valentín Disco 33 Hotel Bonanza

H. María Dolores Hotel Playa Charlot’s Hotel Illetas Hotel Playa Hotel Colorado Hotel Canaima Hotel Comodoro Hotel Barbados Hotel Barracuda Hotel Caribe Hotel Baney Hotel Carabela Cortijo Hotel la Cartuja Club 25-Armando

Hotel Coral

Graf Zeppelin

Alexandra’s 2

Ex Peguera 1971-1976 1971-1976 Peguera 1971-1982 Portals Nous 1972-1973 Magaluf 1972-1978 Portals Nous 1972-1974 1978-1980 Palmanova 1972-1976 1978-1982 Magaluf 1972-1974 1977-1982 Cala Vinyes 1973-1976 Peguera 1973-1976 Santa Ponça 1973-1977 Magaluf 1973-1978 Palmanova 1973-1981 Santa Ponça 1973-1981 Santa Ponça 1973-1982 Santa Ponça 1973-1980 Peguera 1973-1982 Palmanova 1974-1981 Illetes 1974-1976 1977-1982 Peguera 1975-1976 Palmanova 1976-1978 Magaluf 1976-1982 Illetes 1977-1980 Peguera 1977-1980 Portals Nous 1977-1982 Palmanova 1977-1982 Palmanova 1977-1982 Magaluf 1977-1982 Magaluf 1977-1982 Magaluf 1977-1982 Peguera 1977-1982 Peguera 1977-1982 Calvià 1978 Peguera 1978 Santa Ponça 1978-1982 Santa Ponça 1979-1982

Peguera 1978-1982 Magaluf 1979-1982 Santa Ponça 1979-1982 L’any 1963 la marca Philips va inventar el casset, que va néixer com una alternativa a l’emmagatzematge d’àudio dels discos de vinil. Els cassets consumien poca energia i podien ser escoltats des d’equips transistors portàtils de manera senzilla. Els cassets estaven fets amb cinta magnètica, la qual, per a molts, conservava millor la qualitat de l’àudio que els discos de pasta. També eren molt més pràctics a l’hora de guardar-los, ja que ocupaven poc espai i la despesa era menor. A més a més, a partir de 1965 aparegueren els cassets verges de la marca Maxwell, que varen permetre el pirateig de la música que s’escoltava a la ràdio i fer recopilatoris a mida dels gustos de cadascú. Quan els cassets varen esdevenir el suport més popular per als enregistraments musicals es va començar a democratitzar i facilitar l’accés a la música.

Cal tenir en compte també el paper que començava a tenir la radiofórmula musical, és a dir, la ràdio basada en oferta musical i presentació de temes variats o d’un mateix estil per part d’un locutor que hi aportava més o menys informació. La radiofórmula va assolir encara major èxit a partir de 1965 quan el Govern espanyol va aprovar un decret pel qual obligava les emissores de ràdio, que llavors emetien en la freqüència d’ona mitjana (OM), a fer-ho en freqüència modulada (FM). Això vol dir que, per amplitud d’ona, el so que es rebia era molt millor, especialment la música. A poc a poc els més joves es varen anar acostumant a escoltar les novetats musicals que no podien pagar a través de la ràdiofórmula.

Una altra manera d’estar al dia pel que fa a la música era anar a la discoteca, que oferia música i, alhora, espectacle. Entre els espais destacats a finals dels anys seixanta hi havia les sales de ball de l’Hotel Delfín Playa de Palmanova o de l’Hotel Albatros.

Record l’Hotel Albatros, on els grups actuaven vestits tots iguals, amb mànigues amples bollades, o el clàssic Hotel Morocco, amb bona música en directe i accés restringit a majors de 21 anys. Tot i això, en la pràctica, si pagaves, entraves.

L’Elephant es pot considerar la primera discoteca de Magaluf. Va obrir el 1967 i s’ anunciava als diaris illencs amb reclams de bons preus, local climatitzat i música en directe gràcies a formacions locals com Los Fénix o Los Santos. Això era abans que aquest nucli calvianer fos erigit en el lloc ideal per passar les alcoholidays. De fet, a principis dels anys seixanta hi havia més interès a apostar pels locals d’espectacles a la zona de Peguera. Aquesta proliferació de locals d’oci va causar problemes als veïns i al turisme familiar, que es queixaven dels renous i de les molèsties que ocasionaven aquests locals a Peguera:

 Pau Pérez Díaz de celebració amb el grup musical que tocava en directe a l’hotel.

La societat de l’oci era la contrapartida a les llargues jornades de feina

He pasado mis vacaciones con mi familia en Paguera, en un chalet frente a la sala de fiestas MADRIGAL. Tengo que decirle a Vd. que la Delegación de Turismo debería velar por el descando (sic) de los turistas que vienen a España (trayendo bastante dinero) para descansar y no para oír una música de altavoces y rescindiendo el ruido de los coches y motos durante toda la noche. Si hace falta una sala de fiestas (la minoría de turistas la quieren) por favor fuera del pueblo y no en medio de un barrio de viviendas de hoteles. Yo y mi familia no quieren volver hasta que sepan que la Delegación de Turismo se preocupa y vela más del descanso de nosotros y sé que muchos alemanes piensan como yo.2

2 Carta de denúncia d’un turista alemany,

Feijju Zungen, dirigida al Ministerio de información y Turismo, datada el 5 de desembre de 1963, citada per Margalida PU-

JALS MAS a Oci als anys seixanta (2002).

OCI PER A TOTS ELS GUSTOS

Els espais d’oci eren majoritàriament per als homes illencs, mentre que les dones restaven relegades a les cases. Ells sortien i es mesclaven amb les estrangeres; les mallorquines, no. A Calvià, de llavors ençà es varen casar desenes d’homes del poble amb estrangeres, i també homes peninsulars amb guiris. La majoria d’aquests matrimonis són parelles estables encara ara. Eren els anys de l’oberturisme per als homes, ja que, en les dones, la repressió franquista i els preceptes catòlics havien calat més a fons. Les calvianeres, en general, seguien la moral nacionalcatolicista.

Els responsables de mantenir la moralitat i de lluitar contra els excessos eren els guàrdies civils, que solien vestir de paisà i que es passejaven per controlar l’ambient. Coneguts com «la secreta», només actuaven de manera ocasional, això sí, amb contundència conductista. I és que la possibilitat que homes i dones compartissin activitats d’oci, com ara el ball d’aferrat, topava amb la rectitud moral del nacionalcatolicisme. Però també cal dir que la relaxació en la moral conservadora era permesa en part perquè servia per vendre a l’exterior una imatge d’una Espanya que s’estava modernitzant.

La societat de l’oci s’implantava arreu de l’Estat, es convertia en essencial i adoptava tot tipus d’estils. Era la contrapartida a la feina, a les llargues jornades de treball, millorava la qualitat de vida, ja que restava obsoleta aquella divisió entre el temps de feina i el temps de descans per recuperar la força de treball, i es contemplava el temps per a l’oci.

A poc a poc els joves es varen anar desculpabilitzant de la inversió en temps i doblers que feien en les seves jornades de lleure. Tira a tira allò es va anar convertint amb un dret i una llibertat personal referendats també pel que es veia a la televisió, que mostrava els canvis socials profunds que se succeïen i que servien de propaganda per mostrar l’oberturisme d’Espanya al món. Pep Marroig recorda la diversitat d’ambients lligats a l’oci que es podien trobar a Calvià i que satisfeien tant als turistes estrangers i peninsulars com a la població resident i treballadora:

Portada disc Grupo GT a l’Hotel Jaime I Sta Ponsa (1972) - Toni Morlà al centre.

La societat de l’oci s’implantava arreu de l’Estat, es convertia en essencial i adoptava tot tipus d’estils

 Turistes prenent el sol.

Locals capdavanters que varen destacar foren l’Atlantis, molt ben situat, o el Banana’s, que, juntament amb l’Alexandra’s 2, eren el triumvirat. També record el Pygmalion o el Capri, més esnob. O el Kennedy’s, o el Bolero-Boccaccio, que eren de sèrie B, amb música però gairebé sense actuacions en directe. Coneixia tots els locals, perquè s’observava de prop la competència. Un concepte diferent era el Makoki, lligat a la publicació de còmics, que en decoraven el local. Les parets eren blanques de calç, a l’estil eivissenc, i al centre hi havia una taula de billar. Els moters palmesans s’hi aplegaven en un ambient rocker».

A Palmanova hi havia la sala Bolero, inaugurada el 2 de setembre de 1966, que pregonava: «¡No hay discoteca! ¡No hay barbacoa! ¡No hay melenudos! Pero sí hay el misterio, la belleza, la alegría de la España eterna. No lo olvide: una noche en Bolero es inolvidable». A prop hi havia el Boccaccio per a «música camp». S’hi celebraren actuacions de diferents estils amb un marcat accent retro, en què la música no impedia la conversa. Hi actuaren grups com Los Millonarios, Orquesta Bolero, Los Patri... i s’hi oferiren xous de revista de vedettes peninsulars. Un altre local que destacava per la seva espectacularitat era el Club 21 de Palmanova, que llavors ja tenia una màquina que produïa bombolles de sabó, confeti i boira artificial. A més a més, amb aquests negocis Espanya es beneficiava de les divises que generava la indústria turística.

Record molt bé locals com ara el Sir Lawrence, on s’organitzaren festes amb magnífiques posades en escena, espectacles temàtics cada cap de setmana. En el costat oposat, amb música gravada i èxit desigual, hi havia els locals més centrats en el lligar, com el Club 33, que en el seu propi nom indicava l’edat màxima per a entrar-hi. Ambdós models de negoci varen ser escenaris de bogeria, batibull i irreverència, també locals on fluïen les divises.

Com a oferta complementària a l’oci de desenfrè, l’11 d’agost de 1968 es va dur a terme el I Festival de la Nova Cançó de Palmanova, al reputat Hotel Morocco. Hi participaren Joan Ramon Bonet, Miquela Lladó, Gerard Mates i Marià Albero. Dos anys més tard, al Festival Barbarela, unes dues-centes

 Portada de recordatori de l’estada a Mallorca per a turistes, 1975. Foto cedida per Pau Pérez Díaz.

persones, entre músics, membres del jurat, periodistes, mànagers, músics i persones implicades en el festival, compartiren, el migdia del dia de la final, un pícnic a l’aire lliure a la platja de Palmanova, alhora que la cantautora nord-americana Julie Felix hi oferia un concert pacífic i improvisat a ritme de folk. I és que també hi havia alternatives decantades cap al moviment hippie i cap a la cançó protesta.

L’ENTRETENIMENT TERRA ENDINS I A LA COSTA DE CALVIÀ

Així mateix, molts de músics d’hotels del «boom» turístic també tocaven a les festes tradicionals i a les revetles d’estiu, indrets de terra endins que es mantenien sota la vigilància del poder eclesial. Cal destacar-ne les festes de Sant Joan de 1965 a Calvià poble, en què es varen trobar els Runaways amb el conjunt Los Sonor, circumstància que provocaria l’imminet fusió i naixement dels mítics Los Bravos. Aquesta formació va ser el grup espanyol de més marcada orientació internacional i que va guanyar el primer premi del Festival Internacional Barbarela de rock l’any 1970 amb la cançó «People talking». Segons el bateria de la formació, Pablo Sanllehí, va ser una alegria molt gran, perquè demostrava que el repertori de Los Bravos s’havia actualitzat. Cada vegada tenien més èxit les cançons cantades en anglès enfront de les que es feien en castellà, una mostra més del procés de canvi que s’estava produint.

Al municipi de Calvià, a part de Los Bravos, vàrem tenir altres actuacions estel·lars, i molt ben pagades, com les de Manolo Escobar, Los Talayots, Los Telstars, Los Javaloyas, Los Pekenikes, Rudy Ventura, Grupo 15, Los Tamara, Los Beta, Los 3 de Castilla, Los Españoles, Las Siluetas, Los Mustang, Los Gatos Negros, Los Z-66, Los Stop, José Guardiola, Los Flamingos, El Harlem, Los Canarios, Los Pop-Tops, Tony Ronald, Los Ros, Los Rombos, Los Condes, Los del Sol o Los Hermanos Calatrava. Als anys seixanta, els hotels de Calvià varen ser un autèntic planter de nombrosos grups d’orquestra, alguns dels quals, com Los Javaloyas, feren el bot a l’escena internacional.

Amb la crisi del petroli de 1973 va arribar la primera gran crisi de la indústria

 L’avió de sa Porrassa, destinat a bar-restaurant, 1971. Foto Joan Llompart Torrrelló, a

Calvià ahir, Ajuntament de Calvià.

 L’avió de sa Porrassa, destinat a bar-restaurant, 1973. Foto Joan Llompart Torrrelló, a

Calvià ahir, Ajuntament de Calvià. L’empresari mallorquí Bartomeu Cursach, i arran de la crisi del petroli de 1973, va començar a comprar discoteques que estaven en decadència i les va reflotar

de sol i platja a Calvià, que provocà el tancament de moltes discoteques. D’altres, en canvi, varen cercar fórmules alternatives per economitzar les despeses. Així, els grups musicals varen perdre força de forma progressiva, mentre els primers discjòqueis es feien cada cop més presents, tant als pubs com a les discoteques o als hotels. La recessió va encetar així uns anys d’incertesa, reflectida de manera automàtica en la davallada de propostes de música en viu.

VA DE PICADORS

En els anys setanta varen començar a proliferar locals amb poc glamur que acollien la clientela emergent a l’època: joventut amb pocs recursos que feia feina a l’hostaleria, sovint peninsulars, i que volia gaudir del temps d’oci, d’evasió, de diversió i d’entreteniment, sense que suposàs una despesa gaire elevada. Allò de Sábado, sabadete, camisa limpia y... encaixa perfectament en aquells anys en què els picadors festejaven amb les estrangeres, que tenien accés a la píndola anticonceptiva, i cercaven aventures romàntiques. Ells eren part important del paisatge en transformació de la Mallorca turística que canviava a passes accelerades. Eren una espècie de playboys del turisme, seductors i seduïts, que defugien de la repressió moral que havien hagut de patir per part de l’Església.

Alguns testimonis de l’època s’atreveixen a aventurar que les nòrdiques venien a Mallorca a fer turisme sexual. En

una entrevista al diari Baleares el 1969, s’assegurava que les vacances a Mallorca estaven perfectament organitzades però que calia un servei d’acompanyants per a les turistes joves. En aquest sentit, hi havia una demanda de joves escandinaves de tenir unes vacances que poguessin compartir amb un jove espanyol, un acompanyant moreno. El picador era l’encarregat de dedicar el seu temps a les al·lotes estrangeres, de vegades per pur romanticisme, però moltes altres no. Aquesta possibilitat no sempre fructificava, per la qual cosa algunes turistes dels països nòrdics tornaves defraudades, fins i tot perquè no havien rebut cap floreta. En aquest sentit, la relacions públiques Lil Heaning va fer feina perquè les joves escandinaves poguessin preparar el seu viatge a Mallorca i hi trobassin ja un contacte recomanat, un home reclutat per agents especialitzats per motius diversos, com parlar un idioma estranger, per exemple. Es demanava també que fossin joves educats, de cert nivell intel·lectual i hospitalaris, però no un servei professionalitzat. En la informació apareguda en el diari Baleares queda palès que el servei d’homes acompanyants no tenia res de romàntic i que si sorgia un matrimoni era fruit d’un accident, o era un cas entre mil. L’objectiu de les nòrdiques després de passar quinze dies de vacances de sol i platja a la costa mallorquina era la d’haver tengut una aventura amb un home espanyol i endur-se’n un bon record. Una experiència que hauria estat organitzada i planificada amb tres o quatre mesos d’antelació.

L’ASCENS IMPARABLE DE MAGALUF

En aquest context, en què el contrast entre el conservadorisme illenc i els aires llibertins dels visitants era cada vegada més fort, Magaluf ja es perfilava com l’indret amb majors possibilitats, ja que aplegava locals polivalents on tant es podia organitzar un concert com una desfilada de moda. Marroig confirma com Magaluf va guanyar definitivament la batalla per l’oci nocturn a Mallorca:

En els anys seixanta, el model de negoci basat en l’oci nocturn tenia major força a s’Arenal de Palma, però aviat Magaluf guanyaria la partida. S’Arenal va guanyar inicialment, per la seva proximitat amb Palma i la qualitat de la carretera i accessos, perquè arribar a Magaluf era un calvari. Però, a mesura que creixia el nombre d’hotels a la costa calvianera, també ho va fer el nombre de discoteques, comerços i llicències de taxi. Els engranatges funcionaven a la perfecció, i la comercialització des dels hotels i la connivència amb els recepcionistes era clau». L’agost de 1972, a l’Hotel Melià de Magaluf es va organitzar una taula rodona moderada pel periodista Coco Meneses on els principals directors de les sales de festa debateren sobre els grans problemes de la seva indústria: Joan Sorell (Tagomago), Josep Taltavull (Barbarela), Pablo Rothpletz (Tiffany’s España), Gabriel Garcia (Club 21), Daniel Andris (Sea Club), el periodista Pau Llull i Félix Yerro (Melià). En resposta a la pregunta: «Considera que el nombre de sales de festa i discoteques es proporcional al moviment turístic de l’Illa?», els empresaris coincidiren en el fet que s’havia creat un desequilibri clar entre l’excessiva oferta i la demanda. Els turistes preferien gastar divises en locals barats que no pas en discoteques o night-clubs de renom i prestigi. De llavors ençà la qualitat no va ser una prioritat, amb concordança amb l’arribada de turistes de baix poder adquisitiu. El 1976 una agència londinenca ja feia ofertes de viatges a Mallorca per unes 5.500 pessetes, preu que cobria vols, estada, manutenció i «tota la beguda gratis»3 .

La bauxa i la festa eren signes d’identitat a Magaluf. L’únic problema que presentava la zona era l’elevat nombre de sales de festa. Tot constituïa una amalgama d’anglesos borratxos, juntament amb tiqueters, tafaners i tota un reguitzell de gent a la recerca de diners. El client begut és un client fàcil, bé com a consumidor, bé com a persona bona d’estafar. Però va arribar un moment en què a la zona de Magaluf i Palmanova ja hi havia massa discoteques, massa bars i pubs, massa guiris. En definitiva, un pastís que no donava per a tant d’empresari. Un visionari es va obstinar a monopolitzar-ho tot. Prou difícil, perquè era necessari aglutinar discoteques i negocis diversos. Un procés per a professionals: anar cruspint-se les sales ja existents a fi d’aconseguir tenir en les seves mans la

3 B. CANYELLES; G. VIVES: Magaluf, més enllà del mite, Lleonard Muntaner

Editor, 2020.

política de preus, de taxes i altres “ problemes”. Va trencar el mercat, especialment amb BCM. Sens dubte l’oci nocturn és un negoci, i encara que les actuacions eren una cosa puntual a la macrodiscoteca i no era la marca identitària de la casa, sí que va saber distribuir-hi dos ambients: a dalt, el més actual, i a baix, l’ambient camp, un concepte per a atreure clients de més edat».

Llavors, els touroperadors britànics promogueren un turisme barater que va fer les delícies de la premsa groga del Regne Unit. No era cosa només dels touroperadors, però. L’empresari mallorquí Bartomeu Cursach, i arran de la crisi del petroli de 1973, va començar a comprar discoteques que estaven en decadència i les va reflotar. A poc a poc va muntar un imperi amb quasi una trentena de locals nocturns. La seva aposta més emblemàtica va ser el BCM. Abans, però, la discoteca més popular va ser l’Alexandra’s, inaugurada la primavera de 1979, on acudiren les celebritats espanyoles de l’època: Camilo Sesto, Susana Estrada, Fiorella Faltoyano, Juan Luis Galiardo, Sancho Gracia o Bibiana Fernández. Segons Pep Marroig:

La meva principal experiència a Calvià va ser a l’Alexandra’s 2, a Punta Balena, on es va fer una gran inversió econòmica. Era un local ple de colors i de llums de neó. El model de discoteca es configurava de tal manera que des de qualsevol lloc de la pista poguessis veure tots els assistents, fet que ajudava a crear ambient i, per què no dir-ho, a veure quines possibilitats de lligar hi havia. Ja se sap, la gent va on hi ha gent. Aquest negoci es va caracteritzar per ser pioner en les posades en escena amb multitud de ballarins, alguns d’ells guanyadors de concursos i que fins i tot varen actuar a TVE en el programa Aplauso. També es varen dur a terme altres idees d’èxit, com l’atractiu de les gogós, els concursos de samarretes xopes, o que el DJ es pegàs fuetades a ritme de la música de Ian Dury i la seva «Hit me with your rhythm stick». Felipe de la Cruz era un dels grans dinamitzadors, juntament amb Armando Armenteros o Ramón Gil. Aquí també cal destacar la figura de l’andalús Toni El Simio, discjòquei que seleccionava música anglosaxona i precursor del xou de cabina. Ell sí que en sabia, d’enardir el públic. Passades unes temporades, va ser fitxat per BCM. També va destacar com a DJ en Germán, del Barrabás (Magaluf), un discjòquei molt sol·licitat que després també va treballar per al Joy i altres locals nocturns. Altres estrelles del moment varen ser Manolo Ben-Hur, cocteler professional de l’Abraxas i altres locals, o Ángel El Mercenario, un tipus realment atractiu que va acabar de director d’un dels hotels més importants del Passeig Marítim de Palma».

La dècada dels seixanta i setanta varen suposar un canvi enorme en l’oci que s ’oferia en els nuclis turístics de Calvià, no sempre vist amb bons ulls, però que al cap i a la fi aplegava tant els interessos empresarials com de bauxa dels locals, personal nouvingut i visitants. En els darrers anys de la censura franquista la costa calvianera va esdevenir l’escenari de la construcció d’ una cultura chonin, com la de les barriades de les grans ciutats japoneses que eren l’espai on es mesclava l’hedonisme, l’oci i el sexe, on es respiraven aires de llibertat i de modernitat, mentre la tradició i el conservadorisme lligats a l’Església Catòlica es mantenien en els nuclis interiors de Calvià i es Capdellà.

Tanmateix, en tot el terme es va anar implantant la cultura de l’oci, el temps per a la diversió amb música i ball, temps del qual havien disposat sobretot les classes benestants. L’accés a la música que agrada es va democratitzar i el temps de festa va tornar accessible, d’alguna manera, a totes les classes socials, sobretot en temporada alta, quan hi havia turistes.

MÉS INFO:

CANYELLES, Bartomeu. Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca (1960-1975), 2013. Tesi en línia.

CANYELLES, Bartomeu; VIVES, Gabriel. Magaluf, més enllà del mite, Lleonard Muntaner Editor, 2020.

CANYELLES, Bartomeu. «La música en viu va ser un reclam històric per a l’arribada i entreteniment de turistes a Calvià». A: Entorn de Calvià: Música, núm. 11, setembre 2020.

PUJALS MAS, Margalida. Oci als anys seixanta. Música, cançó i sales de festa. Edicions Cort, 2002.