Història sindicalisme en el sector turístic

ANTONI AGUARELES GARCÍA / Geògraf

EL NAIXEMENT DE LA CONSCIÈNCIA OBRERA I L’ASSOCIACIONISME EN EL PERSONAL D’HOSTALERIA

El paper fonamental del moviment sociocristià

PRIMERA FASE: EL BOOM DEL TURISME A MALLORCA (1955-1973)

El desenvolupament turístic en el període que comprèn de l’any 1955 fins a l’any 1975 va ser significatiu a Mallorca. L’any 1963 el govern franquista va aprovar la Llei de centres d’interès turístic nacional, que va afectar en gran manera Mallorca. El desenvolupament de la planta hotelera va ser intensiu al llarg de la costa, majoritàriament a les badies de Palma i Alcúdia, però també en els litorals de ponent (Calvià) i llevant (des de Capdepera fins al cap de ses Salines). Va tenir com a conseqüència l’ocupació de la primera línia costanera, sense cap tipus de planificació i d’ordenació territorial, i n’alterà significativament l’entorn territorial i paisatgístic.

En el període que comprèn des de l’any 1960 fins a l’any 1973 es va produir un augment espectacular de l’arribada de turistes a Mallorca. Mentre que l’any 1960 van arribar 361.000 turistes, l’any 1973 en van arribar 2.850.000 milions. En 13 anys es va incrementar l’arribada de turistes en aproximadament 2.500.000 persones. Aquest període es coneix com el primer «boom» turístic. La planta hotelera de l’any 1973 assolí una capacitat de 265.680 places turístiques (222.680 places hoteleres, 26.000 apartaments i 17.000 places no registrades turísticament). L’avanç de l’economia, impulsat pel desenvolupament del turisme de masses, provocà una sèrie de canvis demogràfics significatius a Mallorca, ja que, dels 341.450 habitants l’any 1950

a Mallorca, es va passar a 460.030 habitants l’any 1970, un increment en la taxa de creixement demogràfic del 34,72 % en 20 anys.

CRISI DEL PETROLI I ESTANCAMENT (1973-1981)

L’any 1973 comença la crisi del petroli i, per consegüent, la primera crisi turística a les Illes Balears, amb disminucions en l’arribada de passatgers als aeroports illencs. La crisi del petroli provoca un augment significatiu dels preus del petroli i dona lloc a un encariment del preu dels viatges, també a causa de la pujada en els preus dels bitllets d’avió, i, per tant, una disminució en l’arribada de turistes a les Illes Balears durant set anys consecutius, de l’any 1974 fins a 1980. L’any 1981 la

nostra comunitat autònoma va superar el rècord de l’any 1973 amb 3.905.538 turistes en els aeroports illencs i s’establí un nou rècord d’afluència turística.

El quadrienni dels anys 1973 a 1976 a les Illes Balears va ser especialment negatiu, amb una taxa de creixement del -3,3 %. L’any 1978 es recuperà el nivell d’arribades de turistes respecte de 1973. Aquesta recuperació es produí bàsicament per dos motius: la recuperació de les economies europees i una segona devaluació de la pesseta, que provocà un segon boom turístic.

Els hotelers eren més independents dels toursoperadors, la qual cosa els permeté comercialitzar el seu producte directament al client final, pujar preus i augmentar els marges de benefici empresarial. Durant el segon boom turístic augmentà exponencialment la construcció d’apartaments

turístics amb relació a la infraestructura hotelera. El sector turístic de les Illes Balears va haver d’emprendre al llarg del període 1973-1980 una readaptació del model d’oferta turística vigent fins aleshores i una millora de la planta hotelera, per establir les bases per continuar amb el desenvolupament turístic i la millora de l’economia de les Illes Balears a través d’aquest sector. A principi de 1980 va començar el que coneixem avui dia com el segon «boom» turístic.

SITUACIÓ A CALVIÀ

El municipi de Calvià anterior al desenvolupament del turisme es caracteritzava per la presència de dos nuclis de població, establerts al llarg de la història en el centre del municipi, corresponent a les zones agrícolament més afavorides. Ens referim a Calvià i as Capdellà. Quant a la seva activitat econòmica i evolució, ens trobem amb

 Peguera. DOSSIER

un municipi totalment estancat i totalment dependent del sector primari.

La falta de dinamisme d’un municipi d’esquena a la costa, dominat pel latifundisme (amb uns propietaris que no vivien a les possessions sinó a la veïna Palma), suposava un decaïment per a l’economia de Calvià. Era molt més atractiu per a la seva població activa emigrar cap a Palma, el nord d’Àfrica o Amèrica. Les dades de població són esclaridores: l’any 1900 Calvià tenia una població de 2.551 habitants i 2.914 habitants en 1960 (tenint en compte que ja s’havia iniciat el preboom turístic).

habitants. Era clar que Calvià havia passat d’emissor d’emigrants a receptor d’immigració. Això va ser conseqüència de la bàrbara substitució en uns si fa no fa deu anys del model econòmic primari pel terciari, amb un turisme sense fre ni control, només amb un objectiu: benefici econòmic, i controlat gairebé totalment aquests primers anys, pel que fa a la gestió, pel poder dels touroperadors estrangers, sense cap anàlisi ni control per part de l’administració. De fet, el primer Pla d’Ordenació Urbana de Calvià data de 1971, va fer deu anys tard a l’hora de controlar la voràgine, si és que l’haguessin volguda controlar.

Quines eren l’evolució i característiques d’aquest creixement? La població nascuda a Calvià en els anys seixanta corresponia a un 45,83 % i la de la resta d’Espanya només corresponia a un 15,71 %. I si ens en anam a 1995, ja es posen en evidència les dades que mostren aquest tomb: la població nascuda a Calvià disminueix fins a un 23,34 % i la població provinent de la resta d’Espanya passa a convertir-se en un 42,38 %. L’origen de la població que va ser obligada a emigrar per la conseqüències socioeconòmiques del règim estatal que havia ofegat el camp, evidentment procedia de zones rurals i amb poc nivell d’alfabetització i especialització. En 1960, un 35,15 % provenia d’Andalusia, un 28,18 % de Castella - la Manxa i un 14,63 % de Múrcia.

Aquest al·luvió de joves treballadors, que en la seva majoria es van quedar i establir a Calvià, va ser fonamental, sense cap mena de dubtes, per al creixement del municipi, però en aquests primers anys van patir en les seves vides la falta de previsió, el descontrol i el creixement desmesurat del municipi, basat en una sola premissa –parlem dels

primers anys del boom turístic: la creació de places hoteleres i el ferri control per part dels touroperadors del model, amb finalitat lucrativa. No deixaven ni permetien unes polítiques d’integració i creació de noves infraestructures dedicades a la millora de la qualitat de vida d’aquests nous calvianers ni tan sols per part de la incipient administració autonòmica i local, fins i tot en la seva fase d’implementació després de la mort de Franco i el restabliment de les noves institucions democràtiques.

En aquest primera fase, ens trobem amb la problemàtica que van haver de patir els primers treballadors que es van incorporar a les tasques de construcció, primer, i com a mà d’obra en l’hostaleria, posteriorment. Aquesta problemàtica estava relacionada amb l’allotjament. El municipi de Calvià només tenia dos nuclis de població assentats a l’interior, amb gairebé nul·la capacitat d’absorció de nous habitants per la manca d’habitatges i pel preu d’aquests, i els avui florents devuit nuclis de població del municipi eren inexistents aleshores. Només hi havia una incipient construcció just en els nuclis pioners: Portals, Palmanova, Magaluf, Santa Ponça i Peguera. Per tant, i gairebé fins ben entrats els 70, la majoria del personal que va haver de suportar sobre l’esquena el naixement i impressionant desenvolupament de l’activitat turística del municipi, van haver d’establir-se, o bé als barris perifèrics de Palma, o bé als soterranis o annexos creats ad hoc en els propis hotels, o bé en les primeres construccions que es van començar a aixecar al costat de les zones urbanes en segona línia –ja que la primera òbviament es dedicava als establiments turístics – i de menor preu de mercat, i amb la consegüent falta de qualitat. Com relata Paco Obrador:

Hem de recordar que molts d’aquests treballadors varen arribar fins i tot abans de la construcció dels hotels. La primera font d’atracció d’immigració fou la construcció, i en particular la construcció del dic de l’Oest, la cantera de Gènova, el nou aeroport de Son Sant Joan i el mercat de l’Olivar. Molts d’aquests immigrants provenien de la regió murciana, i d’aquí va sorgir el costum de referir-se als immigrants de la primera onada com a «murcians», apel·latiu substituït posteriorment pel de «forasters». Aquests primers immigrants s’instal·laren com varen poder en patis, cotxeres i velles cases de lloguer, en els barris més pobres de Palma, com s’Hort des Ca i la Soledat.

Des dels finals dels anys cinquanta, i a conseqüència de l’activitat turística, la integració en el sistema capitalista de l’Europa occidental va afectar evidentment Mallorca amb un considerable augment de la riquesa i de la població. El fenomen del turisme va ser l’element transformador de l’Illa, cosa que suposà tota una sèrie de canvis en la composició dels sectors econòmics.

No és d’estranyar que fos en aquestes terres del ponent de Mallorca on començés a germinar el naixement de la consciència obrera i l’associacionisme en el col·lectiu del personal d’hostaleria.

INEXISTÈNCIA DELS SINDICATS TRADICIONALS I PAPER DE LES ORGANITZACIONS CRISTIANES EN EL GERMEN DE L’ASSOCIACIONISME I LA LLUITA SINDICAL

El naixement d’una preocupació social i una lluita pels drets dels treballadors, després del boom del turisme, va sorgir a Mallorca d’una forma molt especial. No va ser abanderada pels sindicats tradicionals, que en la primera fase del desenvolupament del turisme –del principi de la dècada dels seixanta a final de la dècada del setanta–, sinó per persones procedents dels moviments cristians.

Per donar cobertura a la indústria vacacional, es va desplaçar a Mallorca una

No és d’estranyar que fos en aquestes terra del ponent de Mallorca on començés a germinar el naixement de la consciència obrera

població estacional o temporera que, durant anys, va mantenir la seva residència a les Illes només durant el període de la temporada turística. Des de mitjan seixanta, les condicions sociolaborals en les quals es va desenvolupar la vida del personal d’hostaleria van ser francament difícils i dures. La precarietat, el desarrelament i la temporalitat els van acompanyar durant aquesta etapa de desenvolupament.

En els anys seixanta, aquests treballadors tenien com a marc regulador la Reglamentació del treball de 30 de maig de 1944. En aquesta normativa es regulaven les categories, funcions, ingressos, ascensos, jornada laboral, etc. El resultat més visible d’aquesta normativa –arribava a regular fins a 1.120 salaris diferents– era l’establiment d’unes plantilles profundament jerarquitzades.

Com a exemple de l’anterior, els menjadors dels hotels tenien categories que abastaven des del maître, segon maître, caps de sector o de rang, cambrers, ajudants de cambrer, fins als passavins o els aprenents. Els escalafons es repetien en els altres serveis dels hotels, des de les governantes a les cambreres de pisos, la recepció o la cuina. Els comandaments intermedis eren generalment mallorquins, mentre que la majoria del personal de categories inferiors procedia de l’emigració. Encara que els salaris estaven estrictament regulats, ningú no controlava en la pràctica que es fes correctament.

L’allotjament i la manutenció constituïen els focus principals del conflicte en aquesta primera etapa del desenvolupament del turisme. La legislació vigent ordenava als hostalers que proporcionassin habitació i menjar als seus empleats. Els llocs que hi destinaven els empresaris en la majoria de casos no complien les mínimes condicions d’habitabilitat. S’havia evitat l’existència del barraquisme, però, tot i això, existia un barraquisme vertical integrat en els propis hotels, en els soterranis i edificis auxiliars, dels quals s’ocultava la mà d’obra immigrant.

S’havia evitat l’existència del barraquisme, però, tot i això, existia un barraquisme vertical integrat en els propis hotels, en els soterranis i edificis auxiliars, dels quals s’ocultava la mà d’obra immigrant

En els menjars, les condicions no eren molt diferents. En tots els hotels s’oferien menjadors jerarquitzats: els menjadors de correus –segons explicà a l’autor d’aquest article Paco Obrador, el nom de «menjador de correus» feia referència als correus de les diligències, que solien ser personal qualificat–, utilitzats per les categories superiors, i els menjadors de família –també explica Obrador que els menjadors de família venien del llatí famulus (criat, esclau)–, utilitzats pels treballadors inferiors, en els quals se servia menjar de baixa qualitat. La majoria de les protestes espontànies que sorgien a l’interior dels hotels s’originaven per les condicions d’allotjament, i sobretot per la manutenció. Els horaris de treball també era un altre punt de conflicte. Encara que estava estipulat per legislació que un mateix treballador no havia de fer els tres torns (desdejuni, menjar i sopar), en la pràctica el més habitual era que això fos així, circumstància a la qual en

moltes ocasions s’hi sumaven horaris intempestius per atendre l’arribada de turistes a qualsevol horari, excursions o qualsevol incidència que es produís. Els dies lliures i les vacances eren també un dret que s’aplicava discrecionalment. Miguel Cristóbal Arranz, un dels líders sindicals de l’ASDHUT a Calvià, va manifestar:

A la meva arribada a Mallorca a la fi dels setanta, des de Peñafiel (Valladolid), encara que ja havia treballat una temporada a Gandia (València), vaig entrar a treballar a l’Hotel Cala Blanca de Magaluf com a ajudant de cambrer. El sou era d’unes 7.500 pessetes al mes, de les quals l’empresa se’n quedava 500 cada mes, que ens eren retornades amb l’última paga del contracte anual. Si els treballadors ens n’anaven a una altra empresa o abandonàvem el lloc de treball, perdíem la totalitat de l’import retingut.



Antoni García Salvador fent de camber a Cala Major, 1968.

Només el 50 % dels empleats de la plantilla estaven assegurats i les condicions de treball eren duríssimes fins a final dels setanta. Per exemple, tots fèiem els tres torns –dematí, horabaixa i nit–, i, si protestaves, et posaven a netejar vidres en el període entre els torns.

En el menjador de família es menjava molt malament i escassament, i ens les havíem d’enginyar per millorar la quantitat i qualitat del menjar servit. La manera de solucionar-ho va ser que es carregaven les comandes dels clients, de manera que els aliments que sobraven eren amagats pels cambrers i recuperats posteriorment per ser consumits. No obstant això, com que el cap de cuina i el maître duien un fortíssim control dels possibles amagatalls, ens vam haver d’espavilar i clavàvem amb un ganivet els aliments sostrets sota les taules dels clients. Més tard, al final del servei, i ja sense la vigilància dels caps, els recollíem i a la fi podíem menjar».

El règim estava molt interessat que el turisme funcionés i es va preocupar prou bé que la legislació fos favorable als empresaris i touroperadors. Se centrà a regular l’oferta turística i durant aquests primers anys –finals dels seixanta i principi dels setanta– deixà un ampli sector dels empleats del sector turístic en uns llimbs que van portar a situacions límit. Van començar a sorgir, com no podia ser d’una altra forma, problemes col·laterals a aquest creixement vertiginós. Escolarització dels infants, escoletes, habitatges familiars per als empleats, formació i altres aspectes similars van quedar sense tenir una solució a curt termini.

Com es va dir al principi, davant la insatisfacció i la feblesa enfront dels patrons amb què es trobava el personal de l’hostaleria, els sindicats històrics, desarticulats i expulsats de la vida laboral espanyola, a penes tenien presència en aquest sector i molt menys capacitat d’actuació i de pressió collectiva.

Al llarg de la dècada dels seixanta diversos militants d’origen catòlic es van

agrupar en nuclis estables amb la intenció de fer labor social i convertir-se en els precedents del moviment associacionista en el si del col·lectiu.

La celebració del Concili Vaticà II, entre octubre de 1962 i desembre de 1965, va suposar un canvi decisiu en la posició de l’Església i la seva visió del món. Les conclusions del Concili van estimular la contestació d’alguns membres destacats de l’Església, que van començar a plantejar-se qüestions com ara la necessitat d’articular una nova doctrina social. Es van començar a tractar qüestions com la justícia social o el paper dels sindicats en la societat. Membres de l’Església com Carlos Abaitua, Ricardo Alberdi o José María Setién, escrivien els seus comentaris a les encícliques papals i feien arribar a Espanya els aires d’aquesta nova doctrina social. Fins i tot alguns dels representants de l’Església que havien demostrat el seu indestructible suport al règim franquista s’acoblaven ara als nous temps.

El Concili Vaticà II va encoratjar el corrent d’especialització en el món obrer. Primer, a França s’havia estès la cultura dels capellans obrers, que van posar en pràctica la seva integració en el món del treball manual, de les fàbriques i de la producció. Després del Concili, aquesta pràctica es va desenvolupar en gran manera. Els primers sacerdots que es van incorporar a les fàbriques a Espanya ho van fer a mitjan dels seixanta, amb epicentre al País Basc. En aquest sentit, el seu nexe amb l’HOAC i la JOC era un fet fonamental.

El bisbe Enciso va tenir una acció moderada davant aquests moviments. Seria el seu successor, Rafael Álvarez Lara, que va assumir la diòcesi el 1965, amb 76 anys, qui es trobaria amb el terratrèmol. Ja una part del sacerdoci mallorquí havia optat per una acció diferent a la tradicional. A treballar a les missions al Perú hi partiren el 1965 Miquel Febrer, Bernat Martorell i Miquel Pons. Aquesta nova manera d’abordar la qüestió social va influir en alguns cercles de l’Església, que es van interessar per aquesta nova me-

todologia d’intervenció social. Més endavant, en 1967, es van incorporar a aquest corrent missioner persones interessades en la problemàtica social que estava generant el turisme, com ara Carmel Bonnín o Bartomeu Bennàssar. El nou bisbe va haver d’apostar per la nova Església, nascuda del Concili per respondre als nous interrogants socials, cosa que suscità en ell la reflexió sobre un tema que ja havia estat objecte d’anàlisi per part seva en el seu anterior destí: la qüestió de l’emigració i, per tant, del turisme.

Les organitzacions obreres d’Acció Catòlica van ser les que van començar a tenir iniciatives per atendre les conseqüències del canvi econòmic i social que s’estava vivint a Mallorca. La JOC va ser l’organització obrera més activa a l’Illa. Entre les seves crítiques, elevades al bisbe, hi podem trobar queixes com la següent:

Veiem per part del capellà una falta d'integració amb el poble, de la qual es desprenen una sèrie de conseqüències greus, com ara una superioritat sobre la classe obrera... Creiem necessari que en els barris humils hi hagi un sacerdoci pobre, amb una pobresa intel·ligible per als homes d’avui. Resulten deplorables les homilies dominicals explicant més aviat en forma de narració el pas de Crist per la terra. Pensem que les persones que van al temple viuen i sofreixen per uns problemes ben diferents, als quals l’Església no dona resposta.

El bisbe Álvarez Lara va desenvolupar una actitud comprensiva i favorable, amb moderació, envers els qui es preocupaven per les condicions del personal de l’hostaleria

La jerarquia de l’Església es va continuar mantenint en una posició d’inhibició respecte dels problemes socials que es vivien a Mallorca, al contrari que el bisbe, que va considerar que era necessari desenvolupar algunes accions per pal·liar la situació en la qual es trobaven els emigrants. Un pas significatiu en aquest viratge de la resistència de la jerarquia eclesiàstica arribaria amb la circular que el bisbe va emetre el 1971, en què opinava que «l’home té dret a emigrar perquè té dret a viure i comprenem que moltes vegades forçosament haurà de fer-ho, si vol continuar vivint. Hi hem de correspondre, almenys amb una retribució justa i amb l’amabilitat i l’afecte que mereixen com a germans nostres, donant-los ajuda per a la seva pròpia i integral promoció». Al marge d’aquestes declaracions i d’algun suport puntual als qui serien líders del moviment cristià d’hostaleria, no va haver-hi molta major implicació.

El bisbe Álvarez Lara va desenvolupar una actitud comprensiva i favorable, amb moderació, envers els qui es preocupaven per les condicions del personal de l’hostaleria Va protegir l’activitat dels militants sociocristians, fins i tot sense compartir els seus plantejaments. No es pot dir el mateix de la jerarquia eclesiàstica, que no es va moure del seu paper tradicional.

És de justícia fer constar l'afecte i el respecte que Álvarez Lara sempre va demostrar a l’incipient dirigent sindical Paco Obrador. Durant el seu mandat, va ser vigilant en la protecció de la integritat del dirigent del moviment cristià, a qui, malgrat que no havia exercit mai com a sacerdot en una parròquia, considerava com un membre de la seva Església. Tal com Obrador va comentar anys després, en certa ocasió

va dir-li les següents paraules: «Jo no et comprenc, però t’entenc».

Com a anècdota il·lustrativa d’aquesta actitud del bisbe envers Obrador, transcrivim el testimoniatge del secretari personal del bisbe Álvarez Lara, Llorenç Alcina:

Un dia a les 23 h [el bisbe] em va cridar perquè em presentàs al Palau Episcopal. El vaig trobar vestit amb faixí morat, molt seriós. Em va dir que sense permís seu havien detingut el sacerdot Paco Obrador i que estava a la presó de la comissaria central. Com que això era contrari al Concordat de 1953, desitjava anar a posar-lo en llibertat. Una vegada allà, va exigir veure el delegat del Govern. Li van dir que era molt tard i Don Rafael va respondre: “El meu secretari i jo esperarem asseguts aquí, en aquest banc, fins demà. Vostè veurà què fa!”. Vam seure i em va dir: “Lorenzo, comença el Rosari”. No havíem arribat a la meitat i van tornar dient que no era possible veure el delegat. Però don Rafael va afegir: ”Continuem resant”. Davant la persistència del bisbe, varen anar a cercar el delegat, el qual es va presentar molt alterat. Don Rafael, sense explicar res, va dir, mai no ho oblidaré: “Senyor Delegat, vostè reté a la presó un sacerdot meu, meu!”. I amb una veu molt enèrgica: “Això va contra el Concordat; per tant, he de tornar amb ell!”. Se li va contestar que no era factible. Però el bisbe va afegir: “Continuarem resant!”. El delegat marxà i al cap de vint minuts va tornar amb Paco Obrador. El bisbe va dir textualment: “No li don les gràcies, perquè vostè ha complert amb el seu deure”. De retorn, durant el trajecte en cotxe, li va dir amb afecte al sacerdot: “Si us plau, una altra vegada fes les teves reunions de dematí perquè no hagi de tornar a aquestes hores!”. Eren ja passats dos quarts de

dues o les dues de la matinada. Després em va dir d’acompanyar-lo a ell al Palau i al sacerdot a la seva casa. Dubt que un altre bisbe a Espanya hagués fet allò en 1969.

En 1972, Álvarez Lara va ser apartat, per motius de salut, del capdavant del Bisbat. El seu successor, Teodor Úbeda Gramage, va prendre possessió com a administrador apostòlic primer i com a bisbe titular l’any següent . Amb el bisbat de Teodor Úbeda va canviar la posició oficial de la jerarquia eclesiàstica a Mallorca respecte a la interpretació de l’acció que l’Església havia de fer amb els desafavorits. L’aplicació de la Doctrina Social es va desenvolupar amb més èmfasi i, en aquest context, el nou bisbe va propiciar un canvi radical en la interpretació del fenomen del turisme a l’Illa. El turisme ja no era un problema per a l’Església perquè afavorís la desatenció de les obligacions cristianes dels turistes o el contacte amb conductes morals relaxades. El turisme era la causa que a Mallorca arribàs una població immigrant desvalguda i desatesa. Els qui venien dels llocs de la geografia espanyola més empobrida per fer-se càrrec dels treballs als hotels i restaurants eren ara els nous marginats, el nou sector social desafavorit de les Balears. A partir d’aquest moment, en els seus escrits el bisbe exhortava a acollir la població temporera i immigrant sense discriminacions i a facilitar-li una ajuda efectiva en tots els terrenys en què actuava la comunitat cristiana. D’aquesta manera, es van intensificar, amb el suport del bisbat, les cobertures que ja venia prestant l’Església de base al moviment sociocristià en l’àmbit de l’hostaleria.

L’Església de base va continuar cedint els seus locals i llocs de trobada per al desenvolupament de les reunions, trobades, seminaris... No obstant això, a mesura que creixia el projecte, depassant els límits dels grups cristians per incorporar-hi sectors sense cap connexió amb l’Església, es feia evident que eren necessaris altres instruments de cohesió. Calia habilitar llocs que es convertissin, no sols en llocs d’acolliment,

L’aplicació de la Doctrina Social es va desenvolupar amb més èmfasi i, en aquest context, el nou bisbe va propiciar un canvi radical en la interpretació del fenomen del turisme a l’Illa

sinó en referents d’un moviment de treballadors que començava a fer-se fort. I en aquest context, els líders sociocristians van gestionar la posada en marxa de dos tipus d’espais, que es convertirien, al seu torn, en icones del moviment sindical en hostaleria: els acolliments i l’Escola de Formació Social, amb seu al ja mític local del Mar Sis, on es donaven cita els marxistes, com eren coneguts en la societat palmesana.

En aquests grups va destacar la figura de Francesc Obrador Moratinos, des de la files de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), de la qual va arribar a ser president, encara que havia abandonat aquest corrent en iniciar els seus estudis al Seminari. Fill d’una família treballadora, de pare i mare ugetistes, Obrador es va convertir en una de les figures catalitzadores del moviment sociocristià de Mallorca.

La família havia viscut la repressió i les privacions de la postguerra. Empleat a la fàbrica de calçats Gorila, va decidir entrar al Seminari per prosseguir estudis sense abandonar el seu treball. Encara que va acabar la seva formació en Teologia, mai no va voler dedicar-se a la pràctica convencional del sacerdoci, sinó que va continuar desenvolupant el seu treball en la societat civil, cada vegada més vinculat al món de l’hostaleria. Aviat va ser un referent entre els grups cristians mallorquins amb consciència social. Malgrat no exercir en una parròquia, el bisbe Álvarez Lara sempre el va considerar un dels

seus sacerdots. A la fi de la dècada dels setanta, Obrador va elevar al bisbe la petició de permís per anar un pas més enllà del permès i forjar instruments de defensa sindical del personal. El bisbe va agrair a Obrador aquesta demanda i, durant el seu bisbat, va comptar, almenys, amb la seva protecció en el terreny personal.

Un altre grup va ser el format per Maena Juan Marquès, neta d’un poderós industrial tèxtil de l’Illa i, des de 1960, hereva d’una de les famílies més adinerades de Mallorca. Amb profundes conviccions cristianes, va començar la seva tasca amb la posada en marxa d’una residència per a estudiants al carrer de la Mar de Palma, entorn de la qual, des d’aquest moment (1961), es van canalitzar moviments de joves cristians de Palma.

Altres sacerdots, en el si de l’Església, varen actuar a favor de pràctiques que afavorissin la seva tasca social. El sacerdot Pau Oliver –que, com a posterior director del Seminari i home de confiança del bisbe, va tenir un paper de vital importància en el suport al moviment sociocristià– era el rector de la Parròquia de Cas Català - Sant Agustí, i hi va proposar la posada en marxa d’una residència per a cambreres d’hotel. Fins i tot es va traslladar a l’Illa Sinforosa García, missionera procedent de l’Institut de Missioneres Seculars de Salamanca, per dirigir el projecte. Aquesta missionera seglar, després de fer un periple per diversos llocs de la geografia en els quals es reunia amb sacerdots i bisbes progressistes, va recalar al Seminari de Castelló, on va conèixer Toni García, un altre dels líders futurs del moviment sociocristià en l’hostaleria de les Balears.

L’activista Sinforosa García va dir que «quan el Concili Vaticà II va trencar aquesta dinàmica –es referia a la manca de suport de la jerarquia eclesiàstica a la Teologia de l’Alliberament i al paper dels seglars, dones incloses, en la labor de l’Església–, en l’Institut de Missioneres Seculars vam trencar el contracte que teníem. Cadascuna de nosaltres –

missioneres– va poder ja optar a ser més lliure, a anar-se’n a treballar i tenir responsabilitat». Afegia que ningú no se’n cuidaria d’ella, sinó que era ella la que hauria de cercar-se les garroves.

Aquí comencem a canviar-ho tot. Tot i això, jo vaig haver d’anar a Bechi, una casa d’exercicis espirituals que hi ha a Castelló. Una vegada allà, amb les primeres persones amb qui em vaig relacionar va ser amb gent de l’Església, i vaig conèixer gent del Seminari, entre ells en Toni García. En aquest moment em vaig assabentar que a Palma volien posar una residència de cambreres i em van proposar d’anar-hi. Això era ja l’any 68 i ja hi havia molta feina, allà, amb el turisme. A mi em va venir de gust i vaig venir a Mallorca. Mai no havia tingut contacte amb el món de les organitzacions cristianes obreres.

El projecte no va fructificar, però la llavor estava sembrada. Sinforosa García es va quedar a Mallorca i va esdevenir una peça important en la posterior trajectòria de la lluita sindical.

Influïts per la idea dels anomenats capellans obrers, diversos d’aquests primers joves cristians preocupats per les condicions del personal van decidir incorporar-se com a treballadors a la indústria hostalera: Sinfo García, com a cambrera a l’Hotel Bristol, Maena Juan, com a subgovernanta a l’Hotel Bellver, juntament amb Maria Bonnín, que hi feia feina com a cambrera, i Paco Obrador, com a comptable a l’Hotel Punta Negra.

El grup Mar Sis, fundat per Maena Juan Marquès, va començar una tasca de difusió i captació de seminaristes perquè acudissin en temporada estival a treballar als hotels en categories inferiors. D’aquesta manera es possibilitava el contacte directe amb la problemàtica del sector.

En 1968 va arribar a la Illes Antoni García Salvador, i després Jesús Pérez Martínez, tots dos provinents del Seminari Toni García, en arribar a Mallorca, ja coneixia Sinforosa García i va trobar un bon acolliment per part del



Paco Obrador a la manifestació de dia Primer de Maig a Santa Ponça.

grup cristià. Però també unes pèssimes condicions laborals, que van suposar un xoc en la seva consciència de classe. En els dos mesos d’estiu que va fer feina com a ajudant de cambrer i com a cambrer de l’Hotel Cala Major, de cinc estrelles, va tenir ocasió de conèixer de primera mà la fortíssima jerarquització laboral i social que hi havia als hotels i les circumstàncies en què es desenvolupava la vida dels homes i dones que hi feien feina, en la seva majoria immigrants i pertanyents a classes marginades. Com el mateix Antoni García va manifestar en una entrevista:

En el 68 vinc a Mallorca per primera vegada. Jo en aquell any pensava anar-me'n a la verema a França i cercava canals per fer-ho. Hi havia un capellà que ja hi havia estat i jo vaig intentar posar-me en contacte amb ell i, cercant cercant, em van suggerir d’anar-me’n a Mallorca, que allà hi havia una persona que era Sinfo. Record com la vaig conèixer: ella estava en un poble de Castelló que es deia Bechi. A Mallorca hi havia un bon acolliment de Maena, de Sinfo, de les monges de l’IMS, i també del rector del Seminari de Mallorca, que era Pau Oliver, que encara viu. Jo em vaig trobar molt còmode, aquí. El primer any vaig estar dos mesos, juliol i agost, a l’Hotel Cala Major.

Després de mesos fent feina i de patir la realitat quotidiana dels treballadors, vaig experimentar un xoc bastant gran. Des dels meus convenciments, o els meus valors cristians o humans, vaig prendre consciència de la doble vida de la gent de dretes, de com deien una cosa i feien el contrari, de com el propietari d’un hotel anava a missa mentre nosaltres treballàvem com a bèsties, i

menjant de qualsevol manera. Davant la falsedat d’aquesta situació, vaig començar a adonar-me que hi havia tota una doble vida hipòcrita, absurda, de tota la classe dominant, que era la més pròxima a l’Església.

A l’estiu següent, va arribar a Mallorca Jesús Pérez Martínez, procedent del Seminari d’Albacete. Coneixia l’existència del grup a través d’un company del Seminari. La seva primera experiència va ser com a ajudant de cambrer o passavins en un restaurant de la platja de Palma, sense alta a la Seguretat Social i allotjat en un annex del restaurant, una antiga casa de pagesos, en la qual no hi havia ni portes ni finestres. En finalitzar l’any, va posar en comú amb els seus companys la seva experiència i la situació que havia percebut en aquells mesos d’estiu:

En aquest estiu del 69 vaig conèixer Maena, Paco Obrador, Toni García i Maria Bonnín. Teníem un horabaixa lliure a la setmana. Resultava difícil, perquè sorties del servei de migdia i havies de traslladar-te a Palma des de l’Arenal. El trajecte en autobús durava una mitja hora o tres quarts i havies de tornar a fer-lo per ser a temps al següent torn. Una vegada a Palma anàvem a Mar Sis. Allò, al principi, abans de ser Escola de Formació Social, era simplement una residència per a cambreres. A vegades no ens reuníem a Mar Sis, sinó que fèiem petites excursions. O bé anàvem al bosc de Bellver o a algun altre lloc que la gent autòctona de Mallorca, com Maena o Paco Obrador, coneixien. Al final de l’estada els components del grup van decidir escriure totes les circumstàncies que van envoltar

la nostra experiència dins el món de l’hostaleria, el relat del que havien viscut.

En aquests moments, com a fruit de les reflexions en el Mar Sis, es va començar a posar en marxa una experiència complementària. Es tractava d’establir cases liderades per alguna de les persones més actives dels grups, en les quals s’aplegassin a conviure diversos immigrants, personal d’hostaleria que, si no hagués existit aquesta iniciativa, no tenien més opció que allotjar-se en els mateixos hotels. Maena Juan es va oferir a finançar o donar suport al lloguer i al manteniment dels habitatges.

Els primers d’aquests habitatges es van organitzar sota l’impuls de Sinfo García, que va llogar un xalet, Vila Ferrer, a la zona de Sant Agustí, on vivien cinc o sis cambreres d’hotel que havien arribat a l’Illa des de la Península. El domicili no sols servia per donar allotjament a les treballadores, també constituïa un lloc de trobada i d’organització per al collectiu cristià i els seus programes d’acció en el món laboral de l’hostaleria.

En 1969, Antoni García Salvador, també amb la protecció econòmica de Maena Juan, va organitzar, amb els mateixos objectius que Sinfo García, una casa on donar acolliment a diversos empleats homes d’hostaleria, en la mateixa zona, Sant Agustí, i amb la mateixa configuració que l’acolliment per a dones de Sinfo García. En el grup consideraven aquells habitatges els primers centres d’acolliment de Mallorca per a treballadors i treballadores immigrants de l’hostaleria. Permetien també crear xarxes socials i eren una de les seus on es feia també part de l’acció grupal, per donar reforç a iniciatives que es duien a terme a Mar Sis. Ningú no dubtà que aquestes cases d’acolliment serien l’embrió dels futurs acolliments, base de la germinació i desenvolupament de la lluita sindical en el sector de l’hostaleria.

Paral·lelament, Paco Obrador va anar consolidant els seus contactes polítics, que inicialment estaven molt vinculats al món català a causa de les reivindica-



L’acolliment de Palmanova era al Bar Español, ara és una botiga d’electrodomèstics.

cions sobre l’ús de la llengua i al contacte informal amb el grup del PCE de Mallorca, derivat de la seva relació amb Bernat Vidal i la família Thomàs. En 1970, a través de les JOC, Obrador va conèixer una experiència que sorgia en aquell moment, les Comissions de Sector (impulsades per Bandera Vermella). Bandera Vermella era un partit nascut d’una escissió del PSUC en 1970, molt vinculat a la praxi comunista al Baix Llobregat i amb tints autogestionaris. Amb centre a Catalunya, Bandera Vermella es va convertir en una de les alternatives preferides dels intel·lectuals catalans i de les seves zones d’influència. A les Balears confluïen, a més d’una tradicional relació entre ambdós territoris, algunes circumstàncies similars a les del Baix Llobregat: una forta immigració que generava greus distorsions socials i un grup social-cristià potent, que en el cas català estava liderat pels jesuïtes de Cornellà i que va resultar fonamental en el suport a diversos moviments antifranquistes, especialment al moviment obrer. Les relacions de Paco Obrador amb Cornellà van marcar profundament els inicis de la conscienciació sindical a Mallorca.

Les Comissions de Sector, generalment contràries a la utilització dels mecanismes legals del règim (sindicats verticals), eren, com les mateixes CCOO, partidàries del moviment assembleari a les fàbriques i, per extensió, també als barris. Obrador havia conegut experiències inspirades en les Comissions de Sector com les de Cristalería Española, al Baix Llobregat, o la fàbrica tèxtil Intelhorce, a Màlaga. Per al moviment mallorquí es van convertir en un exemple a seguir en els establiments hostalers.

Mar Sis, l’Escola de Formació Social i els acolliments es convertiran en les primeres fites en la formació d’una identitat de classe dels treballadors de l’hostaleria.

Mar Sis, que havia estat un espai difús de trobada, es va convertir en la seu oficial del grup. Es va erigir en una

Mar Sis, l’Escola de Formació Social i els acolliments es convertiran en les primeres fites en la formació d’una identitat de classe personal de l’hostaleria

referència especial, al mateix temps que es convertia en el centre de formació per excel·lència. Per a la seva definitiva legalització van recórrer a convertir el centre en una Escola de Formació Social, dependent de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB). Les escoles de formació delegades de l’ICESB, els principals artífexs de les quals van ser Antonio Navarro i Juan N. García, són exemples representatius de la tasca desenvolupada pels grups cristians en el naixement i desenvolupament del moviment obrer. Era lògic que els cristians de Mallorca, influïts per les experiències de l’ICESB català, volguessin formalitzar un organisme similar a Mallorca, un organisme per a conscienciar el personal d’hostaleria i proporcionar-los una formació com a líders o quadres sindicals.

L’Escola de Formació Social va transmetre la cultura política i sindical catalana i amb freqüència hi anaven líders del moviment obrer d’aquesta zona, com ara Carlos Navales o el dirigent del PSUC Jordi Borja. A Mar Sis, es feien classes de marxisme, de socialisme i de sindicalisme, entre molts altres ensenyaments pràctics necessaris per a la formació de la identitat i la consciència del personal d’hostaleria com a grup amb una problemàtica específica. També s’hi van celebrar reunions eucarístiques del grup fundador cristià i van comptar sempre amb el suport del Bisbat, que, amb l’arribada del bisbe Teodor Úbeda en 1973, es va convertir en un suport directe.

El segon instrument en mans dels treballadors van ser els acolliments, afavorits i sostinguts per Càritas. El grup cristià, fonamentalment els membres que havien estat al Perú i que havien conegut la Teologia de l’Alliberament, com ara els sacerdots

Carmel Bonnín, Bartomeu Bennàssar o Jaume Santandreu, van proposar a col·lectius relacionats amb l’Església la idea de fer locals socials per al personal d’hostaleria, que després es coneixerien amb el nom d’«acolliments» i que posteriorment serien una eina fonamental en el procés de conscienciació del personal d’hostaleria.

El primers acolliments propiciats i sostinguts per Càritas van sorgir a l’Arenal, a la plaça del Progrés de Palma i a Palmanova (Calvià), llocs que es convertirien en el bressol del sindicalisme a Mallorca. A poc a poc, Càritas va anar transformant el seu model assistencial en un model que reivindicava una mínima justícia social, centrada cada vegada més en la problemàtica de la immigració i, per tant, en la situació del personal d’hostaleria. Ja hem esmentat el grup cristià que feia costat a Càritas en aquest projecte, format, entre d’altres, per antics missioners, que havien conegut de primera mà les teories de l’Alliberament. Una altra figura important a citar és Maria Salleras, treballadora social que amb els anys assumiria la direcció de Càritas.

L’Arenal va ser sens dubte l’acolliment més paradigmàtic per la seva ubicació en un gran centre urbà i hostaler. Càritas va secundar també les instal·lacions d’una guarderia per als fills de les treballadores d’hostaleria amb horaris difícils. En la guarderia va prestar els seus serveis, entre d’altres empleats, María José Gómez, esposa de Toni García Salvador.

Mentre que en els hotels el personal només tenien un llit on dormir en una habitació col·lectiva, els acolliments els brindaven un lloc de trobada. Hi tenien un bar, en alguns una guarderia, i serveis d’atenció social, amb professi-

onals pagats per Càritas. Entre aquests hi havia assistents socials, psicòlegs i graduats socials. Van ser uns espais que van donar una alternativa d’oci i, sobretot, informació al personal sobre els seus drets.

A l’acolliment de Palmanova, que estava situat al carrer Miquel del Sants Oliver, on avui hi ha la tenda Expert i que duia per nom el de Bar El Español, va sorgir la idea, de la mà dels sindicalistes de l’entorn de Paco Obrador, de crear una cooperativa d’habitatges per a treballadors (en uns anys es va convertir en una realitat). Els mateixos líders –Obrador, Santandreu, Bravo i Pérez, entre d’altres– van fer visites i reunions als hotels, i, com no podia ser d’altra manera, aprofitaven la circumstància per impartir classes de formació sindical i per informar el personal de les prestacions que la legislació existent, encara que poques, els oferia.

El treball en els acolliments va permetre que s’hi incorporessin un bon nombre de treballadors que no tenien cap vinculació amb el moviment cristià. Les informacions, les xerrades, els debats sobre els drets del personal van començar a ser un puntal en la formació i presa de consciència del col·lectiu.

L’acolliment de Palma, a més de Jesús Pérez, comptava amb la presència freqüent de Maria Bonnín i Maena Juan, pel que fa a l’assessorament, i de Bartolomé Pericàs com a responsable de formació. El de l’Arenal, posat en marxa per Toni García i Jesús Pérez –aquest darrer fins que es va desplaçar al de

Palma per raons laborals– també prestava servei de guarderia i de menjador social. El responsable del debat sindical del centre va ser Juan José Reboredo. En aquest acolliment va començar a prestar els seus serveis com a assessor jurídic primer Maria Sbert i posteriorment Ferran Gomila, que donà així inici a una gran trajectòria com a advocat sindicalista. En 1975, es van fer una sèrie d’entrevistes als usuaris dels acolliments. Entre altres qüestions, se’ls preguntà pel que més valoraven de la informació rebuda. El més valorat pels entrevistats era la informació que els proporcionaven per evitar que fossin explotats en matèria laboral. En posaven com a exemple l’accés a la Guía del trabajador de hostelería, elaborada pels assessors del nucli cristià, que era molt clara i pròxima. Aquesta publicació va tenir un impacte considerable.

L’Escola de Formació, Mar Sis i els acolliments van ser els llocs de reunió, cohesió i conscienciació del col·lectiu de treballadors de l’hostaleria. Hi tenia un fortíssim protagonisme el nucli cristià. Partint d’una escassa politització, s’aniria incrementant a partir de 1975 arran dels esdeveniments que precipitarien el final del franquisme i de les fortes influències antifranquistes, procedents, sobretot, de Catalunya.

UN NOU ESCENARI, LA LLUITA SINDICAL EN L’HOSTALERIA DESPRÉS DE LA CRISI DEL 73

La crisi econòmica del 73 va accentuar la ja incipient consciència sindical del sector. En el sector turístic, l’impacte

de la crisi econòmica del 73 va ser immediat i evident. La pressió sobre el personal va ser la primera estratègia a la qual van recórrer els empresaris per compensar la contracció que començava a patir el sector. L’any següent, el Règim actualitzava la normativa laboral en hostaleria. El febrer de 1974 s’aprovava l’Ordenança del treball per a la indústria d’hostaleria, que substituïa la reglamentació de 1944. Havien passat 30 anys, però les rectificacions van ser mínimes. No obstant això, per primera vegada s’aprovava, amb autorització prèvia, el tancament temporal en temporada baixa dels hotels i es permetia legalment la possibilitat de prescindir de treballadors fixos, mesura que reduïa considerablement els costos salarials dels hotels que tancaven en temporada baixa però que deixava nombrosos empleats sense dret al subsidi de desocupació.

En plena crisi i amb una nova normativa, les accions reivindicatives van anar prosperant en la vida laboral dels hotels. Les primeres protestes sorgien a manera de petits motins en relació amb la mala qualitat dels menjars, les deficiències en els allotjaments, la impossibilitat d’atendre l’enorme càrrega de treball o l’encavalcament de torns.

Entre les primeres accions importants, es van produir protestes a l’Hotel Santana de Cala Major, amb fort protagonisme de Sinforosa García. També hi va haver protestes a l’Hotel Bellver, on el personal, liderat per Maria Bonnín, decidiren fer les seves funcions i tasques a un ritme molt lent, la qual cosa va arribar a afectar la productivitat de l’empresa. Maria Bonnín va pagar amb el seu acomiadament aquesta acció sindical. Les protestes en els hotels del Passeig Marítim de Palma varen ser liderades per José Luís Campos i per les representants sindicals Maria Bonnín i Julia Écija.

Els líders d’aquestes accions van passar a integrar les anomenades llistes negres, que els empresaris comparti-



Antoni García Salvador fent de camber a l’Hotel Punta Negra, 1974.

en per no integrar en les seves plantilles elements subversius.

L’existència de les llistes negres està documentada en l’àrea de Palmanova-Magaluf. En aquesta zona, l’encarregada d’elaborar i manejar les llistes era l’Associació de Propietaris i Veïns. En 1969 s’hi havia ja elaborat una circular per als empresaris d’hostaleria, que contenia unes «Normas por las que se han de regir las industrias hoteleras para la contratación y abono de salarios». S’hi estipulava que les indústries hoteleres estaven obligades a emplenar unes fitxes que passarien a control de l’Associació, en les quals havia de figurar el motiu pel qual causava baixa cada treballador en un hotel. L’Associació quedava encarregada de confeccionar un llistat en el qual figuraven tots els empleats que

haguessin estat acomiadats per haver comès faltes greus, entre els quals s’incloïen, per descomptat, els acomiadats per protestes laborals, motins, organització sindical, etc. Era també preceptiu que els empresaris dels hotels, abans de contractar personal per a qualsevol categoria, sol·licitessin a l’Associació els informes respecte del productor. Amb aquesta mesura es preveia eliminar del mercat de treball tots els empleats que haguessin plantejat problemes a l’empresa amb protestes i mobilitzacions.

A causa de la crisi, els anys 74-75 van ser durs. Tot i que ja hi havia una organització capaç d’anar canalitzant petites reivindicacions, no van ser moltes les accions de protesta en l’hostaleria durant els darrers anys del franquisme. El personal celebrava reunions i as-

semblees als hotels o en bars i cafeteries quan fallaven els locals habituals emparats i protegits per l’Església.

Tot aquest ensopit procés es va accelerar, sens dubte, amb la convocatòria d’eleccions a enllaços i jurats del Sindicat Vertical en 1975. Fins a molt avançat el tardofranquisme, les preocupacions polítiques o ideològiques, així com l’enquadrament en formacions antifranquistes, no van ser una preocupació per a gairebé cap dels integrants del moviment sindical en hostaleria, tret del seu líder, Francesc Obrador. La majoria d’ells estaven absorbits per la feina als acolliments, als hotels o el Mar Sis, i donaven suport a les decisions ideologicoestratègiques d’Obrador, que, encara que consultades, eren adoptades directament per ell.

No obstant això, els quadres més significatius sota la influència d’Obrador militaven a Bandera Vermella i a les Comissions del Sector. Però a Catalunya es va produir un procés d’integració entre Bandera Vermella, el PSUC i el PCE. El procés d’unió en el sector obrer entre les Comissions de Sector de Bandera i la Comissió Obrera Nacional de Catalunya va concloure amb la reunificació de les Comissions Obreres a Catalunya, que seria aprovada a la tardor amb un pacte formal de fusió que va abastar tot el territori nacional.

Amb aquesta integració, i de la mà de líders catalans de l’entitat de Jordi Borja, Carlos Comín, Juan N. García i Jordi Solé Tura, es posen en marxa experiències molt potents en els moviments veïnals i educatius i en el moviment obrer. Posteriorment, s’hi va integrar l’organització mallorquina, vinculada en la seva major part al moviment obrer d’hostaleria i als moviments cristians.

CCOO, que havia nascut a les Illes per una iniciativa del PCE entorn de 1968, no va tenir en els primers anys gran implantació, fins que els nuclis

El cambrer Pau Pérez Díaz servint a l’Hotel Delfín Playa, Palmanova, 20 de juny de 1975.



Miguel Cristóbal Arranz al bar de l’Hotel Cala Blanca, 1975.

procedents en 1974 de Bandera Vermella i de les Comissions de Sector s’hi van incorporar. En 1973 CCOO va començar a organitzar-se entorn de Josep Vílchez, i amb la revitalització del 74 començaren a convertir-se en una perspectiva de futur per al personal, però encara amb una mínima implantació en el sector sindical.

A aquest sorgiment de CCOO es va unir part del moviment sindical mallorquí, entorn principalment de la figura de Josep Vilchez pel que concerneix a la lluita sindical de CCOO en hostaleria. La nova formació, dependent de les directrius de l’encara no legalitzat, però sí potent, PCE, va permetre la reorganització a les Illes dels seus nous quadres sindicals i el primer intent organitzat de l’assalt al Sindicat Vertical en les eleccions del 75. També en aquest any, en els mesos de febrer i març, es va viure un fet molt important per al moviment sindical mallorquí: la incorporació, el març de 1975, de Bandera Vermella al PCE, la qual cosa en la pràctica sindical va suposar un abans i un després a CCOO, ja que es van unificar les Comissions de Sector amb les CCOO vinculades al PCE, que van incorporar un bon nombre de militants i quadres sindicals molt polititzats i que havien estat darrere de les mobilitzacions laborals més importants fins aleshores. Fins i tot Paco Obrador, provinent de les Comissions de Sector, va esdevenir el màxim dirigent de les CCOO de les Illes. Aquesta unió també va suposar la fusió dels òrgans d’expressió de La Voz del Obrero i Acción Obrera, per crear a partir del mes de maig la revista Unidad

El grup nuclear, compost pels cristians que havien creat les xarxes d’ajuda social i de conscienciació sindical, majoritàriament va seguir la trajectòria que continuava liderant Paco

Obrador. L’adhesió al PCE i a CCOO els va portar a entendre’s directament amb José María Vílchez. Mentre Obrador s’acostava al PCE i prenia contacte amb Carrillo, i encara que ideològicament estava en fase de canvi, el treball sindical en aquests primers anys, mitjan dels setanta, continuava en els acolliments i al Mar Sis, en els bars i cafeteries o en els locals de l’Església, on el personal prenia consciència de la seva força i tractaven de canalitzar les protestes puntuals que sorgien en els centres de treball cap a la consecució de bons quadres i d’una força important en el si del moviment obrer a l’hostaleria. A partir de 1975, es produeix el veritable sorgiment de la consciència i l’organització sindical del col·lectiu de treballadors de l’hostaleria de Mallorca

De manera gradual, es consolidaven els lideratges sindicals en les zones d’influència i s’establien llocs de reunió. Començaven a sorgir, a més, espais alternatius que es convertirien en referents del col·lectiu. El personal feia reunions i assemblees als hotels o en espais com bars i cafeteries. Aquest procés es va accelerar, sens dubte, amb la convocatòria d’eleccions a enllaços i jurats del Sindicat Vertical en 1975. Per a aquesta convocatòria començava a haver-hi líders sindicals destacats a Peguera –com Lorenzo Bravo, Juan Izquierdo, Miguel Lladó i Antonio Copete, que centralitzaven la militància en el destacat Hotel Beverly– i a Santa Ponça –amb figures com Pedro Calvo, que s’incorporaria una mica més tard, o el mateix Paco Obrador, i els germans Juan i María Carrasco, tots ells a l’Hotel Columbus. A Peguera, les reunions de tipus sindical es feien al Bar Pi. El seu propietari, Joan Porcell, obrir les portes de l’establiment per convertir-lo en una

espècie d’oficina per a treballadors on aquests rebien assessorament dels sindicalistes de la zona de Peguera, entre els quals destacaven Lorenzo Bravo i Pere Bàssora, secundats més tard per la filla d’aquest últim, Begonya Bàssora. Cal ressenyar, la interrelació d’aquest grup sindical amb la Associació de Veïns de Peguera, l’associació cultural CADE Peguera i la revista Voramar, que durant la dècada dels 70 va obrir els seus titulars i columnes a les reivindicacions dels sindicalistes de la zona.

A l’altre costat de la badia de Palma, Juan José Reboredo va començar a destacar com a líder de la zona de l’Arenal, encarregant-se de les funcions d’atenció al personal, mentre Jesús Pérez, Antonia Andani, Maria Bonnín i José L. Ocaña van consolidar el seu lideratge en l’àmbit del centre de Ciutat. Toni García va adquirir protagonisme a Palmanova-Magaluf, juntament amb Manuel Carigüela, Miguel Cristóbal, Florència Llosa i altres.

Els centres fonamentals del moviment sindical eren els acolliments, però també es feien reunions als domicilis particulars, en bars o cafeteries i en altres espais alternatius, i, a mesura que anaven adquirint pes específic, fins i tot en els mateixos hotels i centres de treball. Tota aquesta fornada d’activistes va ser fonamental en l’activació de les reivindicacions en les darreries del franquisme i en la transmissió de la consciència de pertinença a un col·lectiu amb escassos drets laborals. S’estaven articulant els mecanismes que van portar al que després es concretaria en una plataforma de personal d’hostaleria per a copar els càrrecs electes en el Sindicat Vertical.

LA SUPERACIÓ DEL MOVIMENT CRISTIÀ

Les Candidatures Unitàries i Democràtiques, impulsades per CCOO, van aconseguir importants llocs de jurats, enllaços sindicals i vocals UTT (Unió de Treballadors i Tècnics) del Sindicat Vertical. Aquest fet va possibilitar, entre d’altres coses, la utilització del propi sindicat com a plataforma de lluita antifranquista i per a la ruptura democràtica, fins i tot encara que des de

Els cristians que havien creat les xarxes d’ajuda social i de conscienciació sindical majoritàriament varen seguir la trajectòria de Paco Obrador

dins es critiqués l’organització per estar «concebuda per als capitalistes i no per als obrers», com van fer els aturats a principis de gener de 1976. No és d’estranyar l’alt nombre de mobilitzacions i de demandes que van sorgir aleshores a través del Sindicat Vertical i que anaven encaminades en dos sentits: les millores laborals per als mateixos treballadors i la consecució de majors llibertats. Com va dir Antoni Tarabini l’abril de 1976:

El moviment obrer a Mallorca ha renascut gràcies al fet que hi havia persones i grups que van desenvolupar un profund treball de conscienciació i de lluita reivindicativa. Els dos fronts prioritaris avui són hostaleria i construcció. En aquests hi van guanyar les CUD (Candidatures Unitàries). A partir d’aquí, el treball es va centrar en plantejar d’una manera clara i decidida unes reivindicacions clares en les negociacions col·lectives de convenis.

Aquests representants antifranquistes no solament van tenir un paper organitzador, sinó que també van exercir un rol molt important en la divulgació de noves idees entre els obrers i la societat en general. La cobertura legal que tenien els permetia actuar a cara descoberta exposant la necessitat d’un canvi de sistema. Des de principis de 1976, a través de la participació en assemblees o reunions sindicals i en els mitjans de comunicació generalistes, s’anaven fent visibles els representants dels sindicats verticals (UTT) elegits per primera vegada democràticament: Gabriel Pericàs (vicepresident de la UTT d’hostaleria), Francesc Obrador (president de la UTT d’hostaleria), Rafael Azorín (directiu de la UTT de construcció), Maria Bonnín (presidenta de l’Agrupació de Cambreres de Pisos i membre del comitè executiu del Sindicat d’Hostaleria), Antoni García Salvador (també membre del comitè executiu del Sindicat d’Hostaleria), molt actiu en la creació dels acolliments i en la lluita sindical que en aquests moments tenia lloc a la zona de Palmanova-Magaluf, Miguel Cristóbal Arranz, Manuel Ca-

rigüela i Florenci Llosa (sindicalistes del sindicat de la CUD), i Pedro Calvo (president de la UTT de l’Agrupació d’Agències de Viatges).

Entre molts altres, tenien una presència pràcticament setmanal en la premsa amb un discurs crític contra el Règim i que advocava per una control obrer, sobretot pel que concernia a les demandes dels treballadors, al pagament de subsidis i a tot allò relacionat amb el món del treball. El més habitual era fer la petició d’un sindicat lliure, autònom, democràtic i totalment independent de les empreses i del Govern.

Com a nota curiosa, el butlletí del Bisbat de Mallorca, el 21 d’octubre de 1975, es referia a la militància sindical de Francesc Obrador en aquests termes:

El Sr. Francisco Obrador Moratinos, obrer sacerdot, resultà elegit, amb 55 vots, president de la Unió de Treballadors i Tècnics del Sindicat d’Hostaleria. El seu contrincant, Sr. Andreu Pizà, va comptabilitzar 28 vots. El Sr. Obrador Moratinos, des de l’any 1969, data de la seva ordenació presbiteral, i ja abans com a diaca, i amb successives aprovacions dels bisbes Sr. Rafael Álvarez i Sr. Teodor Úbeda, ha estat present en el món del treball hoteler, desenvolupant-hi un intens servei d’ajuda als immigrants. El bisbe Sr. Teodor va rebre a D. Francisco Obrador i el va animar a continuar en la seva inserció laboral.

L’EVOLUCIÓ SINDICAL I L’APARICIÓ

DEL SOCIALISME D’IDENTITAT NACIONAL COM A ALTERNATIVA AL COMUNISME

Ideològicament, ja comença a sorgir un debat en el si de la CUD. Liderats per Obrador, els dirigents sindicals d’hostaleria no eren proclius a seguir els dictàmens del PCE més CCOO. Varen començar a sorgir les primeres diferències amb el PCE. La qüestió central i bàsica era sempre la mateixa: la relació entre l’important poder sindical que estaven conquistant les CCOO i el poder polític.

Els líders del moviment sindical de l’hostaleria a les Balears, militants de les CCOO, sota l’influx que havien deixat les Comissions de Sector i la seva militància a Bandera Vermella, creien en un moviment sociopolític aglutinant que integrés diverses opcions polítiques i mantingués una nítida autonomia respecte del PCE. A aquest efecte, eren partidaris d’un congrés sindical constituent.

En 1975, el PCE va reunir el seu comitè central a la ciutat francesa de Lisieux. Hi assistí el sector de Comissions liderat per José María Vílchez, però no hi va anar cap representant del moviment social cristià d’hostaleria. En aquest congrés, el líder comunista Santiago Carrillo va definir d’una forma clara i sense lloc a interpretacions cap a on havia d’anar la lluita sindical, advocant per la unió estratègica d’un Partit Socialista fort, que formaria, juntament amb el PCE i un partit d’arrel cristiana, el nucli de l’estructura política democràtica. Advocava, també, per la preeminència de la lluita política, fins i tot defensant el capital acumulat pel moviment polític de CCOO i la vocació inequívocament unitària del sindicalisme democràtic que s’havia d’instaurar. Desmitificava l’assemblea i apostava per un model sindical clàssic dependent de la direcció política d’acció dels partits polítics sobre les organitzacions sindicals d’aquests.

La lluita estava servida. Els líders de Comissions de Sector no estaven, ni prop fer-s’hi, d’acord amb els nous postulats centralistes del PCE, que pretenien marcar l’estratègia política de la lluita

 Cartell d’ASUDHT. Imatge de la Federació de Serveis, Mobilitat i Consum d’UGT Illes Balears.

sindical. La contestació a les directrius centrals i consignes del partit per part d’Obrador i de la resta de líders sindicals afins va concloure, com no podia ser d’altra manera, amb l’expulsió dels representants de CCOO.

A partir d’aquest moment, a Mallorca es va començar a gestar una nova alternativa política d’esquerres, vertebrada sobre la singularitat nacional balear, liderada per Antoni Tarabini i Sebastià Serra, que es consolidaria amb la creació del Partit Socialista de les Illes (PSI). Aquest partit estava vinculat a corrents de reconstrucció socialistes liderats pel socialista Enrique Barón. A això cal afegir-hi que molts dels quadres i simpatitzants d’USO, a l’igual que molts d’espanyols d’esquerres, combreguessin amb els postulats socialistes dimanats del Congrés de Suresnes, en el qual es va encimbellar al nou líder dels socialistes, Felipe González. L’USO pretenia políticament donar suport al naixement d’un PSOE com a alternativa i eix de l’esquerra per sobre del PCE sobre la base de les convergències de partits socialistes menors, sorgits de l’àmbit regional. Semblava ser clar cap on començava a bufar el vent i l’estratègia de la lluita sindical balear. En aquest context, després de la seva sortida del PCE, va tenir lloc la incorporació al PSI de Paco Obrador, Jesús Pérez i Toni García.

L’INICI DE LA LLUITA SINDICAL ORGANITZADA: EL TANCAMENT DE SANT MIQUEL I EL CONFLICTE DE SETMANA SANTA (1976)

Amb la presidència de la UTT en mans de Paco Obrador i Bartomeu Pericàs com a vicepresident, es va afavorir d’una forma significativa l’organització i la mobilització obrera en hotels i empreses, es van incrementar els cursos de formació i es van multiplicar les consultes al personal. La seu dels sindicats, al carrer Matías Montero, es va convertir en un centre d’activitat de primer ordre, encara que, i és de justícia fer-ho constar, l’activitat sindicalista de formació, informació i organització no abandonés els seus tradicionals locals en els acolliments, o al Mar Sis, o a les sales de reunions on se celebraven assemblees.



La primera acció destacada de la UTT va tenir lloc en 1976, i va ser el tancament de quadres i treballadors a l’església de Sant Miquel de Palma. Les reivindicacions eren les següents: garantir l’assegurança de desocupació de tot el personal, inclosos els «temporers», i la realització de cursos de formació professional per als aturats. Des de Madrid, es varen acceptar les reivindicacions i es va cessar els funcionaris que havien actuat amb duresa contra els manifestants. A poc a poc les coses anaven canviant i es pot considerar aquesta mobilització sindical com un dels primers triomfs del sindicalisme a les Illes.

El denominat «Conflicte de Setmana Santa de 1976» va tenir lloc el primer semestre de 1976. El personal, amb les seves reivindicacions, pretenien trencar el Conveni de 1975, abans de la seva imminent prolongació un any més amb la subsegüent congelació de sous.

El personal, que encara patia els efectes de la crisi de 1973, volien sortir, de totes totes, d’aquest estancament salarial i millorar el seu poder adquisitiu i qualitat de vida.

De mica en mica la situació va anar derivant cap a la confrontació. Va ser la primera vegada que es va plantejar una vaga general del sector. La plataforma reivindicativa incloïa un augment salarial fins a un mínim de 20.000 pessetes mensuals i el respecte escrupolós dels acords sobre jornada continguts en la legislació.

Per primera vegada es va celebrar una assemblea multitudinària a l’Auditori de Palma, convocada per la UTT i a la qual van assistir més de dues mil persones. En aquesta assemblea es va informar de la marxa de les negociacions sobre les modificacions del conveni i, el més important i significatiu, es va començar a debatre sobre el model sindical a

L’acolliment de Peguera era a l’antic Bar Pi del carrer d’Orient. 

Treballadores de l’hotel Jamaica, Magaluf, 1975.

instaurar en el marc de llibertat que es preludiava i, més concretament, sobre la possibilitat de fundar un sindicat autènticament obrer i unitari. L’acte es va completar amb una marxa celebrada el dia 8 d’abril, amb un recorregut de més de dos quilòmetres, des del Portixol fins a la seu de la Delegació de Treball.

La celebració d’aquests dos actes va esdevenir una fita fonamental de la recuperació de la lluita sindical organitzada, que demostrà des d’aleshores la seva força. Amb la intervenció governamental, l’acord proposat a les parts va aconseguir evitar la vaga. El personal va acceptar una significativa pujada del sou mínim i, per tant, podem concloure que el desafiament de Setmana Santa es va saldar amb una clara victòria dels treballadors.

En el panorama sindical espanyol s’estava produint un procés de transformacions tendents a avançar en el marc de la normalització democràtica. CCOO encara no havia abandonat oficialment la idea d’un congrés constituent que donés pas a un únic sindicat unitari. UGT, l’abril del 76, celebrà el seu XXX Congrés. El sindicalisme socialista no tan sols no havia desaparegut, sinó que no tenia intenció de permetre el desenvolupament d’un procés sindical en el país que el marginés. USO era una organització pràcticament inexistent a les Balears. En l’òrbita del PSI es gestava la iniciativa de construir un grup sindical sota el segell d’USO. L’estructuració del moviment obrer d’hostaleria va sorgir d’un procés combinat: el progressiu allunyament dels líders dels plantejaments de CCOO i la recepció d’una influència internacional, que va estimular la reflexió sobre models i acció sindical. La pertinença de la UGT a la CIOSL serà un factor decisiu durant el període de la clandestinitat i l’exili i ho serà en la Transició.

Dan Gallin, secretari general de la Internacional de l’Alimentació (UITA), que enquadrava els sindicats d’hostaleria, va recalar a Mallorca. Havia vingut a Espanya per assistir al XXX congrés de la UGT, afiliada igual que USO

a la UITA. Atret per les notícies sobre el desenvolupament del moviment sindical de l’hostaleria, va acceptar la invitació que li van fer els seus líders per conèixer l’experiència mallorquina. Durant la seva estada va transmetre la idea que el moviment sindical es movia influït pels espais polítics. I en el panorama que endevinava en el futur immediat, el socialisme era el corrent que dominaria l’escenari nacional. Va plantejar la necessitat de construir un sindicat al marge del Vertical, que canalitzés l’acció generada a Mallorca. Durant la seva estada a Mallorca va sorgir una proximitat ideològica i el comú origen sobre la base del cristianisme social, el que va portar a Dan Gallin a sol·licitar a la CFDT francesa l’enviament d’un assessor que illustrés els integrants de la plataforma d’hostaleria en el funcionament d’un sindicat clàssic. D’aquesta manera, el juliol de 1976, arribava a Palma José Escámez, per iniciativa de la UITA.

Paral·lelament, la confrontació entre els líders d’hostaleria mallorquina i la direcció de CCOO anava en augment. El juny de 1976, Nicolás Sartorius va visitar l’Illa per tenir una trobada amb els empresaris. Es reuní també amb els líders d’hostaleria en una trobada tensa. L’enfrontament es va produir quan la premsa va recollir una entrevista al

mateix Sartorius en la qual alertava que, més enllà de la força obtinguda per la utilització de les plataformes del Vertical, els representants sindicals a Mallorca no havien d’oblidar el seu compromís amb CCOO.

En aquest clima de confrontació, el juliol de 1976 una delegació mallorquina va assistir a l’assemblea de CCOO celebrada a Barcelona. Els seus components eren membres de la plataforma d’hostaleria liderats per Jesús Pérez i altres més pròxims al corrent ortodox, encapçalats per Pep Vilchez. En l’assemblea es va oficialitzar la decisió de construir un sindicat clàssic i de classe, d’abandonar definitivament la configuració de les Comissions com a moviment sociopolític i de renunciar, a la pràctica, a l’aspiració d’un sindicat unitari. El resultat de l’Assemblea va ser l’allunyament definitiu del grup balear.

Per la seva part, José Escámez va prosseguir amb la seva formació dels quadres del moviment obrer en hostaleria. Aquesta formació tenia lloc a la mateixa seu del Sindicat Vertical i va ser determinant per al futur del sindicalisme balear, almenys el d’hostaleria. Els va mostrar com funcionava el sindicalisme francès. Els va informar de quins passos havien de donar per aconseguir



Pau Pérez Díaz, a l’esquerra, ben mudat de cambrer.

una organització independent, sempre en termes de plataforma sindical, que posteriorment desembocaria en una organització més àmplia. Els va recomanar la integració d’aquesta plataforma a la UITA i al moviment sindical internacional, del qual podien venir ajudes. Escámez va tornar l’abril de 1977 per continuar donant una formació sindical que seria molt valuosa per als militants, especialment en termes d’organització.

NAIXEMENT D’ASUDTH (ALTERNATIVA PER UN SINDICAT UNITARI I DEMOCRÀTIC DE TREBALLADORS D'HOSTALERIA)

En el si de la mateixa UTT va néixer una direcció permanent, amb quaranta membres, encarregada d’organitzar l’Alternativa per un Sindicat Unitari i Democràtic de Treballadors d’Hostaleria (ASUDTH). En aquesta comissió permanent s’inicià el procés per constituir l’Alternativa. En la Permanent treballaven encara alguns membres de CCOO i d’USO, però el resultat immediat va ser l’augment, lògic d’altra banda, de les friccions amb CCOO. Encara que Paco Obrador ostentava la direcció de CCOO a Mallorca, aviat va ser substituït per Manuel Cámara.

No obstant això, el programa de creació d’Alternativa seguia el seu curs. El programa dissenyat sota la influència de la UITA i la CFDT –la influència d’Escámez havia estat fonamental– va continuar endavant i el 27 de setembre va tenir lloc al cinema de Magaluf la primera assemblea, que tenia com a objectiu la presentació de la futura Alternativa. El gener de 1977 es va celebrar la primera assemblea general. En els seus documents bàsics s’establia que a l’Alternativa hi tindrien cabuda tots els corrents sindicals, polítics i socials, i que es proclamaria a si mateixa com una plataforma per a la construcció d’un sindicat unitari, amb vocació internacionalista i relacions amb altres sectors de la producció, independent de qualsevol partit polític.

A final de setembre del mateix any, la premsa mallorquina es va fer ressò de la presentació en societat d’Alternativa.

Concretament, es van fer dos actes de presentació, un a Magaluf i un altre al Coll d’en Rabassa. A Magaluf, on l’acte havia estat anunciat amb nombrosos cartells i pamflets informatius, la presentació va tenir lloc el 27, amb l’assistència d’uns sis-cents treballadors del sector. La taula de presentadors estava formada per destacats sindicalistes com Paco Obrador, Serafín González, Antonia Andani, Bartomeu Pericàs, Maria Bonnín, Antoni García i Jesús Pérez. Alternativa s’hi va presentar no com un sindicat, sinó com una plataforma per a la construcció d’un sindicat de classe, democràtic, independent i unitari. Obrador la definia així:

L'evident falta de llibertat sindical determina en gran manera la nostra característica. Els nostres carnets, segells i cotitzacions no han de donar peu a la confusió: l'Alternativa no es defineix com un sindicat, no pretén ser una central Sindical més o rivalitzar amb les ja existents. L’Alternativa es presenta com una plataforma unitària de treball des de la qual construir el sindicat unitari. Les crítiques a aquesta realitat poden provenir de les sindicals a les quals els mengem terreny.1

Es va constituir una coordinadora d’organitzacions sindicals (COS) i a les Balears no va tenir cap arrelament. Les manifestacions que van seguir la vaga de novembre de 1976 posaren en evidència la divisió sindical i en el sector de l’hostaleria es va oficialitzar clarament la divisió entre dos sectors. D’una banda, Pep Vílchez i altres integrants es van mantenir al costat de la línia oficial de CCOO; els representants d’Alternativa eren finalment apartats de la coordinadora.

L’ASUDTH va continuar la línia de treball iniciada en les plataformes legals de l’últim franquisme i, para-

1 Una anècdota: preguntat Paco Obrador per un periodista el dia de la presentació sobre el perquè de donar un nom tan complicat i difícil de recordar a la nova plataforma, aquell va respondre: «Se li va donar en el moment del seu naixement, perquè, quan desaparegui, a ning ú no se li ocorri recordar i tornar a utilitzar aquest nom».

l·lelament a la seva constitució, es van succeir les reivindicacions que havien arrencat en el primer semestre de l’any. La majoria de les mobilitzacions van tenir lloc a conseqüència de l’incompliment de l’anomenat Pacte de Setmana Santa i de la continuïtat dels problemes associats a l’estacionalitat de l’ocupació en hostaleria. A conseqüència dels desacords en les negociacions, el 4 de juny de 1977 es vivia per primera vegada una vaga d’un dia en el sector d’hostaleria. El moviment de vaga va ser secundat segons la premsa per uns 30.000 treballadors del sector. Els llocs on va tenir més seguiment va ser la franja litoral que va des de Peguera (Calvià) fins a l’Arenal de Llucmajor. La concentració més grossa de vaguistes es va produir a Palmanova, a prop de l’acolliment. Al matí s’hi van congregar uns 3.000 treballadors i es van produir alguns enfrontaments entre els piquets informatius i les forces de seguretat. La Guàrdia Civil va ferhi algunes detencions.

La vaga coincidia amb la campanya de les eleccions generals del 15 de juny, i, davant la negativa de la patronal a continuar negociant, el personal, poc inclinat a participar en una nova vaga, va acceptar l’arbitratge de la Delegació de Treball. El laude va matisar l’èxit de les protestes, però quedava fora de dubte la capacitat organitzativa i mobilitzadora de la nounada ASUDTH.

Després de l’abandó de CCOO, uns trenta militants, entre els quals es trobava el nucli de direcció social-cristià del moviment d’hostaleria –Obrador, Sinfo García, Maena Juan, Jesús Pérez, Toni García i Pedro Calvo– es van adscriure a USO. Van argumentar que el marc d’USO els permetria un millor desenvolupament de l’Alternativa, en la qual continuaven coexistint militants de diferents opcions sindicals. L’operació d’entrada de la direcció de l’ASUDTH a USO permetia també al seu principal líder incorporar l’Alternativa a la UITA, operació que es va posar en marxa amb l’assistència d’Obrador i Pericàs al congrés d’aquesta organització, celebrat el febrer de 1977 a Ginebra.



No obstant això, dins d’Alternativa també existien descontentaments. Una part de l’organització va criticar també els canvis d’adscripció que, en principi, havia estat una decisió personal dels seus líders i els havia portat de ser cristians a militants de Bandera Vermella, després del PCE i CCOO, després del PSI i finalment d’USO.

Legalitzats els sindicats el 28 d’abril de 1977, els dirigents d’Alternativa tenien clara la necessitat d’inscriure l’organització com una central sindical més. Amb aquest objectiu, finalment Jesús Pérez i Bartomeu Pericàs van presentar els estatuts d’Alternativa davant l’Oficina de Dipòsits. Encara que cap de les centrals sindicals constituïdes descartava cercar la unió sindical, la realitat es movia en termes de competència i, a més, tot estava molt mediatitzat per les eleccions del 15 de juny.

La configuració dels espais polítics i electorals es va precipitar i es van començar a aclarir les opcions polítiques dels primers moviments sindicals. A les Balears, el PSI es va presentar, juntament amb el PSP, en el Bloc Socialista i Autonomista, candidatura en la qual es van integrar Obrador i Maria Bonnín. En les eleccions, el PSOE va ser el partit d’esquerres amb més presència parlamentària. A les Balears va obtenir un 23,3 %. Al seu torn, la coalició autonòmica es mantenia amb un 5,1 % per davant fins i tot del PCE. És clar que

aquests resultats polítics recomponien el disseny sindical. La fusió d’USO amb UGT va començar a plantejar-se. L’organització balear d’USO va celebrar el seu primer congrés el 22 de juliol, molt llastada per la divisió en el seu si. Poc després, es van iniciar les converses amb l’ASUDTH perquè s’adherís a USO, sempre amb la perspectiva de finalitzar en una adscripció a UGT. Paco Obrador es va reunir amb dirigents nacionals d’USO i també amb Dan Gallin, de la UITA, que secundava totalment la unitat del sindicalisme socialista.

En aquesta lluita no tots els històrics dirigents del moviment d’hostaleria van optar per l’adscripció a UGT. Això va trencar la unitat d’USO, que es dividí entre els partidaris de la seva unificació amb UGT i els partidaris de la seva independència, entre els quals destacà Maria Bonnín, que es convertiria en la secretària general d’USO després de la seva ruptura. En el congrés del 2 d’octubre, USO certificava la seva ruptura en dos i l’ASUDTH acordava la seva integració en l’USO, amb la perspectiva immediata d’entrar a la UGT. Ja desvinculada d’USO, i integrada a UGT, Alternativa va mantenir una gran independència del sindicat socialista.

Una de les realitzacions i assoliments més importants d’Alternativa van ser les relacionades amb la qüestió de l’habitatge. Es va promoure la construcció d’uns 150 habitatges socials per a tre-

balladors de Santa Ponça (Calvià) i es va aconseguir que els temporers tinguessin dret a l’assegurança d’atur. En relació amb el primer aspecte, el Ministerio de la Vivienda va concedir els habitatges citats a través de GADESO, que va dirigir les tasques de realització del projecte de la denominada Urbanització es Galatzó, a Calvià. El cost de cada habitatge era d’un milió de pessetes, que es podien pagar a través de préstecs de fins a vint-i-cinc anys.

Alternativa va tenir un paper important a Calvià, i molt especialment a Santa Ponça i Peguera. En aquest últim lloc disposem d’abundants articles publicats a la revista local Voramar, editada per l’Associació de Veïns de Peguera, a través dels quals hem pogut conèixer les reivindicacions i la intensa activitat sindical que van dur a terme l’ASUDTH-UGT de Peguera i Santa Ponça. Entre les seves reivindicacions hi havia la construcció d’habitatges socials per al personal, un ambulatori de la Seguretat Social i un local social per a les associacions locals. També s’incidia en la necessitat d’organitzar actes culturals i festes populars pròpies de Peguera, en les quals s’estimulés la sociabilitat dels habitants del nucli i alhora esdevinguessin un incentiu turístic. Cal destacar també l’actitud clarament ecologista que van adoptar enfront de l’existència d’un projecte de construcció de cinquanta apartaments a la platja dels Morts. Per tal d’evitar el projecte, van fer-hi una

L’acolliment de Magaluf era on ara hi ha aquest bar rodó, al carrer Martín Ros García.

campanya d’oposició, argumentant que en la zona ja hi havia massa exemples d’urbanització excessiva, com ara Cala Fornells. Finalment, l’assemblea de l’Associació de Veïns de Peguera, amb un 85 % dels vots, el va desestimar. La influència de l’ASUDTH-UGT entre el personal dels nuclis de Peguera i Santa Ponça és molt important i s’evidencia en la victòria en les eleccions sindicals celebrades l’any 1978.

LA PRIMERA VAGA EN EL SECTOR DE L’HOSTALERIA

El 5 d’abril de 1978 la Confederació Europea de Sindicats, que representava uns 39 milions de treballadors i a la qual estava adherida ASDUTH-UGT, va convocar una aturada simbòlica per reivindicar davant dels governants d’Europa Occidental l’aplicació de mesures serioses per fer front a la situació de creixement de l’atur. En els nuclis de Peguera i de Santa Ponça, la major part del personal va secundar la convocatòria d’una hora d’aturada. A més, el personal de l’Hotel Beverly Platja va enviar un escrit a la premsa en el qual exposaven la problemàtica de la zona. En l’escrit es posava de manifest la reducció de les plantilles de persona dels hotels, que empitjorava les situació dels que hi quedaven en produir-se casos de sobreocupació.

L’entrada del vigorós corrent de l’ASUDTH a la UGT, amb una cultura organitzativa fortament arrelada, va anar temperant l’espontaneïtat del moviment

sindical que havia nascut en l’hostaleria. La potent estructura d’UGT, amb procediments orgànics molt consolidats, heretats de la seva trajectòria històrica, diluiria a poc a poc l’espontaneïtat primigènia del moviment sindical hostaler a les Balears, encara que fins i tot algunes de les mobilitzacions del sector d’ASUDTH-UGT estaven dotades d’originalitat i compromís, segons comenta Antoni García Salvador:

Va ser molt important la protesta contra la multinacional Coca-Cola per la mort a Guatemala, el gener del 80, del sindicalista de la UITA Pedro Quevedo, i als pocs mesos van ser assassinats altres quatre membres més del sindicat. La protesta va consistir en què uns vehicles, propietat del sindicat, es van passejar pels carrers més significatius de l’Illa amb l’eslògan «COCA-COLA, L’ESPURNA DE LA MORT».

L’original i peculiar moviment sindical de l’hostaleria va marcar una empremta decisiva en la UGT a les Balears. Va aportar-hi quadres i estratègia, i la mobilització d’una afiliació combativa. I amb la seva irrupció en l’escena política i l’enquadrament de molts dels seus dirigents en llistes electorals del PSOE, va marcar en gran manera el futur polític de la jove democràcia i en molts de casos el poder municipal. Calvià n’és un exemple paradigmàtic.

BIBLIOGRAFIA

Aguareles García, A. (2020). «L’emigració peninsular que va canviar Calvià per sempre». Revista Entorn de Calvià, núm. 10. Ajuntament de Calvià.

Aroca Mohedano, M. (2018). Sindicatos y turismo de masas en las Baleares. Del Franquismo a la democracia. Edicions Documenta Balear, Palma.

Colom Montero, F. (2015). Las primeras fases del turismo de masas. El caso de Baleares (1955-1975). Memòria de Treball de Fi de Grau, Departament d’Economia Aplicada de la UIB.

Comas, Albert; Huguet, Joan; Santana, Manel (2004). Història de la UGT a les Illes Balears. Edicions Documenta Balear, Palma.

García Munar, Pere Josep (2015). Sindicalismo en Mallorca durante la Transición (1973-1981). Tesi doctoral inèdita, Departament d’Història Contemporània de la UIB.

Garcia Salvador, A.; Pérez, J.; Calvo, P. (1990). «El turismo en las islas, 19701990. Una visión sindical». Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Palma.

Pérez Fariña, M. L. (2003). «El turismo y sus impactos en las Islas Baleares». Revista Carta Económica, año 15, núm. 85. Universidad de Guadalajara, Castilla - La Mancha.



Urbanització Galatzó.