10 minute read
PARLAM
NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista
Entrevista amb
Advertisement
Maria Lluïsa Suau Perelló (Palma, 1939), periodista
Pionera del periodisme televisiu, reconeix haver-se format i crescut a Ràdio Popular, que depenia del Bisbat de Mallorca. La programació durant el franquisme havia de passar pel control del Ministerio de Información y Turismo. A la ràdio va conèixer Francesc de Borja Moll i va aprendre la llengua catalana, perquè en aquell temps les persones de classe mitjana-alta eren educades en castellà i castigades a escola si parlaven català. Ha rebut el Premi Ramon Llull per la seva tasca periodística i per la seva contribució a la normalització lingüística.
Com es va viure el naixement i desenvolupament de la indústria turística a Mallorca?
De petita mon pare em va enviar a França a estudiar francès i també el batxiller era en francès. Som un persona molt inquieta. Quan tenia vint anys vaig fer unes oposicions per entrar al Sindicat Vertical, però, com que no m’agradava la vida d’oficinista, vaig anar el 1964 a Ràdio Popular. Al mateix temps, i com que a la ràdio guanyava pocs doblers i em volia independitzar, vaig fer un curs que organitzava el Ministerio de Información y Turismo, amb Manuel Fraga Iribarne, de guia i intèrpret en francès i castellà. Era la meva feina els caps de setmana. Anàvem a les Coves del Drac, les d’Artà, la Seu… A Ràdio Popular vaig fer un programa que es deia Rutas de Mallorca. Vaig ser una de les pioneres de l’excursionisme a Mallorca. El patrocinava Gabriel Barceló, l’hoteler. A final de mes organitzàvem un concurs en què el premi eren dos tiquets per anar en autocar gratis a visitar qualque lloc. Mallorca era una desconeguda per als mallorquins.
I de l’arribada de milers de peninsulars a fer feina en el turisme?
Record la feina que es va fer al carrer Mar, 6 (travessia del Passeig Sagrera de Palma), que era una residència per a nines bien de poble que venien a estudiar magisteri, infermeria, etc., on jo feia d’educadora i donava una mà. La directora era Maena Juan de Sentmenat. Allà es va impulsar molt el moviment obrer per part de Paco Obrador, Maria Bonnín, Maria Salleras… A les persones que venien de la Península els dèiem «forasters». Eren els pobres, els murcians…, que es varen integrar com a necessaris per a l’economia. Jo vaig viure les mobilitzacions reivindicatives d’aquesta gent.
Quina implicació va assumir la COPE amb els nouvinguts? Per exemple, hi havia campanyes dels Reis d’Orient en el programa La otra cara de la Navidad perquè els infants forasters pobres poguessin tenir una jugueta. Càritas s’hi va involucrar molt. Pensa que aquí molts de cambrers vivien en naus de vint i trenta persones. No podien llogar cases,
amb el sous que tenien! Ràdio Popular era molt progressista, no formava encara part de la COPE (Cadena de Ondas Populares de España), cada emissora depenia del seu bisbat. L’única obligació era que havíem de connectar amb els partes informatius de Ràdio Nacional d’Espanya (RNE). La resta de la programació era local. A més a més, el bisbe Teodor Úbeda era un home humà i tolerant. Llavors hi havia un esperit més liberal. Record entrevistar la presidenta del Partit Comunista, Francesca Bosch, quan encara estàvem a la transició i no hi havia partits polítics. També anàvem a les manifestacions il·legals i n’informàvem. Crec que ara hi ha més censura. Jo n’he patida més amb posterioritat en altres mitjans de comunicació on he fet feina que durant la transició política. Alguna vegada vàrem tenir qualque avís d’anar alerta en relació a alguna manifestació, però jo ho cobria tot i en feia la crònica. De vegades el director em deia: «Vete con cuidado», però no m’ho revisaven, no hi havia editor.
En els seixanta i setanta, es veia bé el «boom» de la construcció?
Des de Mallorca vèiem Catalunya com a una fórmula de creixement, però no hem tengut un esperit impulsor propi. Tot allò de fora era millor, i per això els estrangers s’han quedat amb els nostres millors paisatges. El turisme ha determinat molt el mercat laboral, s’ha primat més el duro que no la cultura i això a mi sempre m’ha indignat. Què punyetes ha d’estudiar el meu fill si posant rajoles guanya més que un llicenciat? Era el «boom» del turisme i era vera. Una mestra es menjava les ungles!, un picapedrer guanyava el triple. Aquest era un dels handicaps del turisme. Ens ha empobrit culturalment. Als 14 anys ja es podia fer feina. Aquí sempre hem estat a la cua, ara comença a canviar. Ara la formació professional s’està revaloritzant.
Es respectava el dret dels treballadors? I de les treballadores?
Jo llavors era presidenta del comitè d’empresa i les reivindicacions no eren tant de caire econòmic. Eren problemes com ara que la jornalera no estava assegurada, un home que tenia una minusvalidesa i el volien treure… Era més d’esperit solidari. Érem poquets. Discriminació econòmica no record tenir-ne, dins el meu sector. En altres no m’hi fic, però per suposat que he patit masclisme, era imperant com ho és ara. També hi havia menys dones, la qual cosa també influïa. A TVE la majoria érem dones i era diferent.
Quina era la situació de la dona llavors?
Jo als 18 anys ja vaig partir a Alemanya. El meu cas és diferent, perquè venia d’una família liberal. Pensa que la dictadura aquí havia calat molt. La gent no sortia, no viatjava, no tenia món. Els estudis eren una cosa minoritària i és el que et permet estar a un nivell social, o pot ser determinant. Pensa que a Palma només hi havia el Ramon Llull que feia el batxiller i venien professors de Barcelona a examinar-nos de cultura general. Hi entrava també urbanisme i cosir! La formació professional estava molt deteriorada, era com de pobres.
Maria Lluïsa Suau a Ràdio Popular, quan tenia la seu al carrer Seminari de Palma.
El canvi també va comportar una relaxació de la moral. Alguna cosa us va escandalitzar?
Com una minifalda? Jo sempre he anat per lliure. Has de tenir en compte que la relaxació de la moral aquí va ser més notòria que en altres indrets d’Espanya. Per exemple, la moda Adlib ja era un moviment d’alliberament dins la dictadura. Anar a la discoteca, a la platja, els biquinis… Llavors no et subministraven pastilles anticonceptives, havies d’anar a ginecòlegs privats per comprar-les, això passava a tot el país. I, per avortar, havies de sortir fora d’Espanya.
En quins moviments reivindicatius us vàreu moure?
Afiliada a res, sempre he tengut ideologia i mai no m’he canviat de jaqueta, però me l’han respectada, mai no vaig tenir problemes. Sé que un pic varen dir. «Na Lluïsa no és dels nostres, però ens en fiam». S’ha de dir també que mai no he tengut el càrrec de cap. Bé, tampoc no tenc qualitats per ser-ho.
Ara, he estat per tot arreu, però. Dins el Grup d’Ornitologia Balear, a les manifestacions per la Dragonera, pes Trenc, «No més Ciment», «No talleu més arbres»…, com a persona, no com a periodista. És una visió meva personal. Vaig estar molt lligada als moviments contra la destrucció del territori. Ja vèiem que eren duros a quatre pessetes, això d’anar fent més hotels i més carreteres. Els progressistes també vàrem ser molt crítics amb això d’invertir-ho tot en una sola indústria. Ens han desaparegut les fàbriques… Sempre he sentit que s’havia de diversificar l’economia i ara, amb aquesta pandèmia que ens ha afectat de ple, els revé que és l’únic sector que ens dona de menjar. Els polítics sempre han estat devora els empresaris, no han escoltat les bases de la població. Això no ha passat ni a Catalunya ni al País Basc. Ells sí que han diversificat, mentre nosaltres només hem jugat a una carta. I crec que amb l’edat que tenc no veuré cap canvi.
Aquestes reivindicacions anaven d’acord amb el que postulava l’Església del moment o es contradeien?
No, perquè era un mitjà local. Va passar més dins TVE, perquè depenia del poder central. A Ràdio Popular érem dos redactors, i no hi havia competitivitat ni existien les grans estrelles de la ràdio, tampoc a Ràdio Mallorca (SER). Tampoc als diaris, tot i que de tant en tant hi ha qualque estrelleta que té una mica més de ressò. Record un grup lligat al moviment obrer. Es va tancar a l’església de Sant Nicolau de Palma per demanar millores. Els periodistes hi vàrem anar a vetlar. Hi havia la periodista Joana Roque, també, i els policies no ens deixaven accedir-hi.
Era un altre món i també saps fins on pots arribar. Hem de tenir en compte que l’objectivitat no existeix. Jo som una persona honesta en l’exercici del periodisme. He tractat tothom amb la mateixa mesura i tots els periodistes hauríem de ser així. No m’han importat els doblers, no m’ha importat trepar… M’ha importat aplicar la màxima honestedat que m’ha demanat la meva consciència.
Els mitjans de comunicació varen contribuir a donar veu a les reivindicacions socials i laborals, o més aviat les varen amagar?
No, l’únic que va mobilitzar una mica va ser el moviment veïnal, que va ser el motor del moviment social i polític. Mentre a Ràdio Popular es podien dir coses que en altres mitjans no era possible, el moviment veïnal era on es feia política, tenia una força tremenda! Va ser un canal polític, era on s’expressaven les necessitats de canvi: reivindicacions com la del Parc de la Mar, cultura als barris, equipaments esportius, etc., i se n’ha anat en orris. En el temps del batle Paulí Buchens, el moviment veïnal acudia als plens i muntava un bons ciris. També molts de capellans formats varen sortir de capellans per ficar-se dins aquests moviments. L’església tenia capellans rojos, com Jaume Santandreu.
Com va ser presentar el primer informatiu balear per a TVE?
Jo vaig ser la veu i la imatge dels primers informatius balears perquè cercaven una dona amb bona dicció en català, que donàs bé en pantalla i que volgués partir a Madrid a fer feina... i no n’hi havia tantes! Jo mai m’he sentit guapa. La feina a la capital també era en precari i el model de llengua que empràvem també va ser molt nou. Hi havia la lluita del català i mallorquí, el 1979. L’encert de Jeroni Albertí, president del Consell General Interinsular, va ser dir que els polítics no havien de decidir quin registre havíem d’emprar, que era cosa de la Universitat, que varen optar per l’article literari, a excepció de registres col·loquials, en els quals es podria emprar l’article salat. I tot això des de Madrid, enfora de Catalunya, no fos que ens contagiassin!
Creis que actualment els mitjans de comunicació tracten els temes laborals i els donen la repercussió necessària?
Des que hi ha gabinets de comunicació, els periodistes han perdut llibertat i això és una veritat com un temple. Abans els periodistes tenien un contacte directe, personalíssim, amb els responsables polítics, però amb els gabinets hi ha un control previ. La línia editorial està supeditada a l’economia. Això ha passat sempre, però ara més que mai. Crec que em costaria molt ser periodista avui en dia. Està molt precaritzat i els sous són una misèria. No hi ha plantilla, són subcontractes.
Estau orgullosa d’haver-vos identificat amb les idees utòpiques dels seixanta i setanta?
Totalment. Ha estat la millor experiència de vida que he pogut tenir! M’ha fet créixer com a persona, conèixer la realitat de front, conèixer l’ambient més pobre i més ric, on hi ha la veritat i on hi ha la mentida… L’experiència crua de la realitat és positiva. Ràdio Popular va ser l’emissora que va contar la caiguda del règim franquista, va ser una etapa en què vàrem funcionar amb autonomia i llibertat fora mida. Ara l’economia ho maneja tot i s’han perdut els valors humans. M’agradaria una societat en què no hi hagués grans desigualtats i a Mallorca encara hi ha massa desigualtats. Cal implicació. Vaig ser la veu i la imatge dels primers informatius balears perquè cercaven una dona amb bona dicció en català, que donàs bé en pantalla i que volgués partir a Madrid a fer feina... i no n’hi havia tantes!
* L’entrevista a la periodista es va fer al seu domicili de Palma. Amb posterioritat va telefonar per contrastar diverses informacions i assegurar-se que s’havia entès el que havia explicat.
