La platja dels inútils by AKIARA books

AKINARRA

ALEX NOGUÉS LA PLATJA DELS INÚTILS

ISBN

978-84-17440-31-2

9 788417

440312

ALEX NOGUÉS

« m dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil». Així comença un relat innocent, profund i commovedor d’una nena a qui li encanta la platja a l’hivern, que prefereix Mozart o Kandinsky a les mates i que no pot suportar que el pare li digui que algun dia haurà de «guanyar-se la vida».

LA PLATJA DELS INÚTILS

IL·LUSTRACIONS DE BEA ENRÍQUEZ TRADUCCIÓ D’ANNA LLISTERRI

ALEX NOGUÉS LA PLATJA DELS INÚTILS IL·LUSTRACIONS DE BEA ENRÍQUEZ TRADUCCIÓ D’ANNA LLISTERRI

A tots els conqueridors de l’inútil; salvadors del món. A. N.

A tots els valents inútils que lluiten pels seus somnis i caminen entre els joncs. B. E.

Títol original: La playa de los inútiles Publicat per AKIARA books Plaça del Nord, 4, pral. 1a 08024 Barcelona (Espanya) www.akiarabooks.com info@akiarabooks.com © 2019 Alex Nogués Otero, pel text © 2019 Beatriz Enríquez Mondelo, per les il·lustracions © 2019 Anna Llisterri Boix, per la traducció © 2019 AKIARA books, SLU, per aquesta edició Primera edició: maig del 2019 Col·lecció: Akinarra, 1 Direcció editorial: Inês Castel-Branco Aquest llibre s’ha imprès sobre paper Arcoprint Milk White de 120 g/m 2, la coberta està encolada sobre cartró d’1,5 mm amb plastificat mat, les guardes són de cartolina Pop’Set de 175 g/m 2 i s’han usat els tipus Celeste Pro Book, Frutiger75 Black i Futura MdCn BT. Imprès a Catalunya: @Agpograf_Impressors Dipòsit legal: B 9.316-2019 ISBN: 978-84-17440 -31-2 Reservats tots els drets

Índex Com va començar tot Coses que vaig perdre Coses que vaig guanyar Què hi fem, aquí? La platja Guanyar-se la vida Pals i aglans Estrelles al mar Parlant amb la mare L’encís dels violins La senyora Turner A casa dels Turner Inútils Reunions i converses Coda Reflexions Qui és qui?

5 11 13 17 23 31 37 41 47 51 55 61 67 73 79 83 85

Com va començar tot

Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil. Ho vaig dir ahir a classe. A la professora se li va ficar al cap preguntar-nos què volíem ser de grans. Futbolistes, youtubers, gamers, metges, astronautes… un parell van dir que volien ser mestres. I quan em va tocar a mi vaig ser sincera: —Jo vull ser inútil. Tothom va riure. Amb ganes. I la Núria, la mestra, es va enfadar moltíssim. Va pensar que intentava riure’m d’ella, rebentar-li la classe o una cosa d’aquestes. Està clar que ningú no em va entendre. Per això la setmana que ve tenim hora per parlar 5

amb la directora de l’escola. Vindran els meus pares! Quin horror. He decidit escriure-ho tot per aclarir-me les idees i així, quan arribi el moment, poder explicar-me bé. Suposo que sempre serà més fàcil si començo pel començament. M’agradaria dir que els meus pares són genials. Però mentir no hi ajudaria. M’estimo molt els meus pares, molt. Però no han complert ni una de les promeses que em van fer quan vam venir a viure aquí, ja fa gairebé dos anys. Aquesta és la meva llista de somnis trencats: · · · ·

Una cabana a l’arbre del jardí. Un gos. Una peixera d’aigua dolça. Passejar amb bici tots tres junts almenys un cop per setmana. · Una piscina petita a sota la parra.

Sempre és més fàcil dir les coses que fer-les, ja ho sé. Però puc assegurar que no n’han fet ni una de les que em van dir per convènce’m del trasllat. Potser hauria de tornar a començar i explicar on és «aquí». Aquí és a la fi del món. Allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com hauria dit el meu avi. Allà on el vent fa mitja volta, tal com va dir la meva àvia als pares, trista i sorpresa a parts iguals quan li van confessar els plans per fugir. Ara vivim en un poble molt petit, al final d’una carretera estreta que es desvia moltíssims quilòmetres de l’autopista i s’endinsa en camps i boscos fent ziga-zagues infinites. No té estació de tren. Ni parada d’autobús. No té ni un sol semàfor. Ni cinema. Ni teatre. No té fibra òptica. Per Nadal només posen un trist llum en forma d’espelma al carrer major. La carretera s’acaba al poble, a la plaça de l’església. Sembla com si l’escalinata fos una llengua llarga i rugosa, i l’enorme porta de l’església, una gran boca que va engolint la carretera a poc a poc. 8

Les tardes de diumenge podria jurar que se sent crepitar l’asfalt desplaçant-se com una glacera cap a la seva destrucció. Si vols sortir del poble només tens dues opcions: retrocedir sobre els teus passos o tirar-te al mar.

Coses que vaig perdre

Quan me’n vaig anar de la ciutat vaig perdre un munt de coses que m’estimava molt: Vaig perdre els meus amics. En Joan, l’Elena, l’Igor, la Maria… la Nisrin! Els trobo molt a faltar. De tant en tant parlo amb ells, xategem. Però no hi ha res que em torni el dia a dia. No ho sé. No és només que vulgui estar amb els meus amics. Em sento com si m’haguessin robat un futur. Vaig perdre els meus cosins. Aquest últim any només els he vist una vegada. Abans vivíem molt a prop. Tampoc no ens vèiem tan sovint, però ens trobàvem de manera espontània alguns caps de setmana. Amb una trucada, potser es plantaven a casa el dissabte a l’hora del vermut, dinàvem junts 11

i la cosa s’allargava fins al sopar. Aleshores ens deixaven veure una pel·lícula menjant pizza al sofà. Se’ns feia tard i al final es quedaven a dormir. El despertar del diumenge amb l’enrenou i les rialles dels cosins sempre era més lluminós. Vaig perdre els meus racons. La cafeteria de luxe on esmorzàvem els dissabtes. La llibreria on ens podíem passar hores triant un llibre. El banc del parc on la Nisrin i jo berenàvem, esgotades després d’haver conquerit el castell de fusta cent vegades. I el meu preferit, l’abraçada de l’avi. Aquell racó el vaig perdre fa un any per sempre. A més de l’avi, el que més em dol haver perdut són els meus pares. Els trobo tant a faltar… M’estic posant trista. Serà millor que expliqui les coses que vaig guanyar, abans de tornar als pares.

Coses que vaig guanyar

He de reconèixer que no tot ha estat tan dolent. Vaig conèixer la Fau i en Frodo i tinc una bici boníssima. Fau és el diminutiu de Faustina. Sí, als pobles al final de les carreteres de vegades posen noms així d’antics. És la persona més atrevida i alegre que mai he conegut. No vam trigar ni vint-i-quatre hores a fer-nos bones amigues. Crec que ella ho necessitava tant com jo. —Hola, Nova. Suposo que voldràs tenir una amiga —em va dir a l’hora del pati del meu primer dia a l’escola. Des d’aleshores crec que no ha passat ni un sol dia que no m’hagi fet somriure.

A en Frodo el vaig conèixer en una extraescolar de judo. El tercer cop que el vaig fer caure d’esquena i em va continuar mirant tot somrient, vaig saber que ens avindríem. Es diu així perquè no li agrada el seu nom: Froilán. És un friqui d’El Senyor dels Anells. Dels pesats. El seu gat es diu Gàndalf. No hi ha manera que vegi una àguila o un voltor i no faci la mateixa broma: crida «Naaaaazgul!» i s’amaga en algun lloc o es tira a terra. Amb el temps, Froilán va passar a ser Frodo de manera natural. I el nom li queda força bé, perquè és baixet, té els cabells arrissats i adora el segon esmorzar. Ha intentat rebatejar-nos unes quantes vegades com Éowyn i Arwen, i amb això s’ha guanyat més d’un calbot. Coses de la vida, el pare d’en Frodo, que no viu amb ell des de fa temps, és joier a la gran ciutat. Pel que fa a la bici, crec que els meus pares han intentat compensar totes les promeses que no han complert comprant-me la millor bicicleta que existeix. I em va de primera. M’escapo sempre que puc amb la Fau i en Frodo als tossals, al bosc i, sobretot, a la platja. 14

He guanyat també uns cels infinits. He guanyat les bandades d’estornells. He guanyat sorpreses constants en forma de guineus, d’òlibes, de cérvols i d’eriçons. He guanyat les mores, les figues… he guanyat alguna aventura que no tinc temps d’explicar. He guanyat la llibertat de moure’m sense normes. He guanyat la platja. Oh, la platja…! Però crec que m’estic desviant del tema.