Fil Directe Any XVI · Número 31 · Juliol 2012
gam
GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ
El GAM dedica la Diada a la retirada republicana pel Pirineu ENTREVISTA AL PERET DEL SASTRE
“Les tradicions s’han de mantenir vives, perquè són fruit del passat i fonament del futur” Sumari
- Miscel·lània: pàgina 3 - L’escola se’ns apropa: pàgines 4 i 5. - Col·laboracions. Crisi i mitjans de comunicació locals: pàgines 6 a 8. - Racó històric i llegendari. El castell de Montellà i l’estratègia baridana en època medieval: pàgines 9 a 11.
- Col·laboracions. Cementiris del terme de Montellà i Martinet: pàgines 12 a 18. - Els nostres personatges: Pere Armengol: pàgines 19 a 21. - Conte: El noi que no va poder ser raier: pàgines 22 i 23 - Herbes, plantes i flors: pàgina 25. - Butlleta de soci: pàgina 27.
Editorial Memòria El record directe de la Guerra Civil espanyola va desapareixent a poc a poc. Malauradament, les persones que la van viure de més a prop ens van deixant, i d’aquí a uns anys els únics que sabrem què va passar serem els fills i néts d’aquells que van lluitar i patir la cruesa dels trets i les bombes. El record de la Guerra Civil és també molt present en aquest número del Fil Directe, i per partida doble. Per una banda, a la pàgina dos trobareu el programa de la dotzena Diada del Grup d’Amics de Montellà, on veureu que la guerra i la retirada republicana pel Pirineu seran els temes centrals de l’exposició i la conferència. A banda d’això, en aquest número l’entrevista de “Els nostres personatges” l’hem fet a Pere Armengol, el Peret del Sastre. Ell va viure la Guerra Civil en primera persona, ja que va formar part d’un batalló, i recorda especialment la cruesa dels enfrontaments de Terol i València. És important que recordem aquells fets, no tan sols per allò que es diu sovint d’evitar repetir errors del passat, sinó per honrar la memòria d’aquells que van lluitar per uns ideals democràtics i que, malauradament, aviat no ho podran explicar. La Junta Directiva
XII Diada del GAM Dissabte 11 d’agost De 10 a 20 hores: Exposició de material de la Guerra Civil i de llibres de l’exili a la carpa de la plaça del Llac 17:30 hores: Conferència sobre la Guerra Civil a Cerdanya 18:30 Xocolatada popular amenitzada amb la música del grup de blues
Mojodealers
miscel·lània
Kílian Jornet inaugura el seu espai museogràfic a Martinet GUILLEM LLUCH
Kilian Jornet ja té un espai museogràfic al municipi on es pot conèixer la seva vida i trajectòria. L’equipament, ubicat a l’antiga Casa del Riu, es divideix en dues parts. En una sala s’hi poden observar alguns dels títols que ha guanyat Jornet i saber una mica més de la seva vida; i en l’altra es pot veure un documental, relacionat també amb la seva vida i trajectòria. A més, l’Espai Kílian vol ser un punt de referència de les curses de muntanya.
L’esportista va passar bona part de la seva infància a Montellà i és per això que el seu lligam amb el municipi és molt fort. La inauguració de l’espai es va fer a principis de juliol i a banda del mateix Kílian, la seva família i nombrosos fans, va comptar amb la presència de l’alcalde de Montellà i Martinet, Josep Castells, el president del Consell Comarcal de Cerdanya, Ramon Moliner, i el diputat de la Diputació de Lleida, Antoni Navinés.
Els alumnes de l’escola de Montellà troben el punt on va ser enterrada la Verge de Núria durant el seu exili cap a Suïssa. GUILLEM LLUCH
Els alumnes de l’escola Ridolaina de Montellà han trobat el punt exacte on va ser enterrada la imatge de la Verge de Núria durant el periple que la va dur fins a Suïssa. A principis de la Guerra Civil, el capellà de Núria va fugir amb la talla cap a França per la muntanya, per por que els anarquistes la cremessin. Quan va
arribar a l’Alta Cerdanya, la va enterrar durant tota una nit, perquè no el detinguessin per contraban d’obres d’art, i va anar a demanar ajuda. Per si de cas no tornava, va dibuixar un mapa amb les indicacions necessàries per trobar el punt on estava enterrada. Finalment, hi va poder tornar i la talla va acabar arribant a Suïssa. Tota aquesta història s’ha conegut
Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució de la revista: Montellà, Martinet, Estana i Bellver
recentment gràcies a l’estudi que n’ha fet Manuel Castellet, un estiuejant de Montellà. Castellet ho va explicar als mestres de l’escola i a finals de juny van organitzar una sortida a la vall de Llo, on seguint les indicacions del capellà, van trobar el punt on va passar la nit la Verge. En el proper núme-ro del Fil Directe publicarem l’article sencer de Manuel Castellet.
Maquetació i edició: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip Coordinador: Guillem Lluch, Montse Torres i Llorenç Vergés Col·laboradors en aquest número: Marcel Fité, Carles Gascón, Ana Fernández, Íngrid Giralt, Guillem Lluch, Albert Martí, Ariadna Plans, Carles Pont i Montse Torres. 3
l’escola se’ns apropa
Un munt d’activitats durant el curs plat fort de les activitats: les colònies al Delta de l’Ebre. Allà els alumnes van tenir l’oportunitat, entre d’altres, de descobrir la desembocadura de l’Ebre amb vaixell i visitar l’Ecomuseu. Però el més important va ser el fet de reforçar els vincles entre els infants de la ZER. Seguint el projecte «Construir saberes compartiendo tradiciones», els d’Educació Infantil i Cicle Inicial van marxar a Terol la setmana de Sant Jordi per compartir durant quatre dies experiències, vivències i costums amb els infants del CRA de Terol.
A dalt, la paradeta dels alumnes a la Fira del Baridà. A baix, un concert dels acordionistes de l’escola de Montellà.
ÍNGRID GIRALT ARIADNA PLANS Aquest any, un munt d’activitats han omplert el nostre calendari escolar generant un ventall d’experiències i aprenentatges molt engrescadors. Iniciàvem el curs donant una gran benvinguda a les noves famílies. L’AMPA de la ZER va organitzar una trobada a Cap del Rec amb una caminada i una mà de contes. Es recuperava així la festa d’inici del nou curs. Ben entrada la tardor ens va visitar un inventor poc convencional; el
poeta Ricard Bonmatí, que va saber captivar l’atenció de grans i petits, tot explicant rondalles i vivències . Arribava després un hivern amb poca neu, però la perseverança reeixia entre els mestres i l’alumnat per mantenir la setmana blanca. Així els nens i nenes que van fer esquí de fons acabarien anant a la vall de la Llosa per poder-se calçar els esquís. Els d’alpí ho van tenir més fàcil perquè La Molina els va seguir acollint com cada any. Encetàvem la primavera amb el
4
Fomentant el tarannà emprenedor entre els alumnes de Primària, la cooperativa d’enguany sortia al carrer per la Fira de Primavera del Baridà i al mercat de la Seu els dies 26 i 29 de maig, respectivament. Es va vendre tot tipus de material elaborat com clauers, penjadors i marcs de fotos. Aprofitant els desplaçament al mercat de la Seu, els alumnes van esdevenir, per uns instants, músics de carrer. Aquestes iniciatives van potenciar els valors de l‘esforç i del treball en equip. Com cada any, no podia faltar la caminada per descobrir l’entorn. Així enguany la zona protagonista va ser el terme de Bar i Toloriu, amb la visita de la cova de les Encantades. Acabàvem el curs fent dues sortides vinculades al medi, i així vam poder descobrir la geologia d’Estana i de Prat de Cadí acompanyats pels Amics del Museu de Geologia de Barcelona. No podem acabar sense agrair l’esforç de tots els mestres de Ridolaina i de la ZER per haver dedicat temps i esforç, un curs més, a fer possible aquest munt d’activitats.
l’escola se’ns apropa
Algunes de les activitats del curs, en imatges 5
col·laboracions Mitjans de comunicació que ens tracten de prop per ser capaços d’anar més lluny CARLES PONT SORRIBES tecnològics i dels nous hàbits hard news, és a dir, de notícies Els temps que ens toquen viure en el consum informatiu que ha importants, com ara política o són grisosos. Res sembla esgenerat, sobretot Internet. economia. Ara bé, no tot són table, tot trontolla. Els mitjans flors i violes, s’han tancat mitde comunicació no en són una La irrupció amb força durant la jans de comunicació, acomiadat excepció i la crisi(s) que pateix la periodistes i prescindit, en bona primera dècada d’aquest segle de premsa els darrers temps és de les mesura, de continguts que anys la premsa gratuïta i d’Internet ha més severes viscudes en dècades. enrere es consideraven cabdals. generat un important replantejaMalgrat tot, els que som optiPer tant, en el sector dels mitjans ment del paper dels mitjans de mistes per convicció, creiem que de comunicació quan parlem de comunicació a les societats més res està perdut. És més, si hi ha crisi cal que en parlem en plural. avançades del món. La inforun àmbit on els mitjans mació val diners i s’ha de comunicació poden cregut que era gratuïta. anar encara molt lluny M’explicaré. Avui posón els que informen de dem consultar la majomés a prop, és a dir, els ria de grans mitjans de mitjans de comunicació comunicació a la Xarxa locals. Avala aquesta sense pagar un sol euro. afirmació un estudi del Hom pot pensar que prestigiós Pew Resarch no passa res si es té en Center del mes d’abril compte que ja es comde 2012. Aquest trebapensa amb l’edició en ll conclou que el 72% paper, però, igualment, dels ciutadans d’Estats la premsa impresa cada Units s’informen, mavegada té menys vendes Carles Pont va oferir una conferència sobre aquest joritàriament, a través i menys publicitat. En tema l’agost de 2009 a Montellà (foto: A. Martí) dels mitjans de comuresum, tenim uns mitjans nicació local. El 25% restant que són gratuïts a la Xarxa, però Creiem que hi ha dues crisis que assegura l’estudi que només els se suplanten: l’econòmica, que és que no tenen model de negoci segueixen quan passa quelcom per compensar els diners que han temporal, i la tecnològica o secimportant, i un 3% no contestorial, que és estructural. La crisi perdut en l’edició impresa. I, a tava. Són dades reveladores de temporal de l’economia arrossega més, tampoc no saben com fer la bona salut que té la premsa diners per a l’edició Internet. Els els mitjans de comunicació cap local als Estats Units, sobretot entesos expliquen que l’impacte a prendre decisions complicapel que fa a la feina que tenen els des: acomiadaments, reducció de de la publicitat a la Xarxa és mitjans de comunicació: fer de baix. El vicepresident de la Fepàgines o minuts d’emissió, que prescriptors dels ciutadans que deració Europea d’Editors de Pumoltes vegades es converteixen escullen escoltar-los, llegir-los o en una reducció de qualitat. Però, blicacions Periòdiques (FAEP), veure’ls. L’informe també dóna Joâo Palmeiro, augurava la nefinalment, és, com ja hem dit, una dada important: un terç dels cessitat de canviar de model sinó temporal. En canvi, la crisi que enquestats prefereix els mitjans volem acabar amb els mitjans de de debò afecta als mèdia és la locals per informar-se de les crisi estructural, fruit dels canvis comunicació convencionals. I el 6
col·laboracions president de News Corporation, propietari de mitjans de comunicació com els diaris The Times o The Sun, Rupert Murdoch, ja ha deixat clar que l’època de la gratuïtat en els diaris de la seva propietat a Internet s’ha d’anar acabant. Seria pretensiós voler fer futurisme, d’entrada perquè ningú no sap exactament què passarà, però es comença a dibuixar un escenari en el qual s’haurà de continuar pagant per la informació de qualitat –que podrà ser de paper o per Internet- i hi haurà màniga ampla per la informació gratuïta. La diferència és que la primera, de qualitat, haurà de ser feta amb el model ortodox del periodisme. És a dir, anant a la font d’informació i reforçant el compromís social i ètic dels professionals. I la segona, el periodisme gratuït, que es podrà fer, com ja es fa en gran part ara, mitjançant informacions “refregides” d’agències de notícies, de canals 24 hores d’informació o extretes directament d’un gabinet de premsa d’un govern, un ajuntament o un partit polític. Per tant, amb menys valor afegit. I quin paper hi juguen els nostres mitjans de comunicació pirinencs? Doncs un paper rellevant. D’entrada diríem que es pot extrapolar allò que hem dit dels mitjans nacionals o globals per als petits mitjans. És a dir, els mitjans de comunicació de pagament hauran de continuar
apostant per la qualitat, i el bon reporterisme s’haurà de continuar pagant. Per altra part, els mèdia locals, pel fet de ser-ho, no s’han d’acomplexar i han de fugir de l’amateurisme i apostar, en la mesura de les seves possibilitats, per professionals formats i motivats. Excés d’idealisme urbà Un dels principals problemes que detectem en els mitjans de comunicació és que sovint no coneixen el que expliquen dels Pirineus. Però creiem que més important
ció que ens expliqui que passa a totes les comarques del Pirineu en el seu conjunt, llevat d’una web, Viurealspirineus.cat. Si llegiu el diari Segre o mireu TV3, coneixereu a la perfecció què és el que afecta als d’Almacelles o als de Badalona, per posar dos exemples. En canvi, els de Berga poden saber moltes coses dels de Puigcerdà perquè hi ha un diari, el Regió 7, que en parla cada dia. Queda clar, doncs, que sense mitjans de comunicació que representin una unitat territorial difícilment hom se la pot fer seva, sigui la Vegueria, la província o la nació. Aquest, al nostre modest entendre, ha estat un dels motius que ha conduït al fracàs de la creació d’una nova divisió territorial. Evidentment n’hi ha molts altres, començant per la política o, millor dit, el partidisme.
Les teories de la comunicació empren un concepte en anglès que s’anomena que aquest aspecte, n’hi un altre ‘agenda setting’ (fixar l’agenda). de rellevant, és quantes vegades El va proposar el teòric norden parlen. El Pirineu només és americà Maxwel McCombs l’any notícia quan maten algú a ganive- 1972 per referir-se a una potentades o quan l’escola de Lles de cialitat dels mitjans de comuCerdanya, per posar un exemple, nicació de masses: la de dirigir ha de tancar perquè resulta que l’atenció de l’opinió púbica cap són 4 alumnes, i la llei, feta per a certs temes particulars, que els uns senyors que no en tenen ni mèdia presenten com els més remota idea del què suposa una sobresortints en cada moment. escola per a un poble petit, van Difícilment, els mitjans que són decidir que no és fins a 5 alumde Lleida, Girona o Barcelona, nes que es pot mantenir oberta faran sobresortir els temes que una escola. interessen als pirinencs perquè en tenen altres que afecten a les seVull advertir d’una evidència, ves comunitats més properes. Per no hi ha cap mitjà de comunicatant, evidenciem que a més de 7
col·laboracions no tenir mitjans de comunicació propis que abracin totes aquestes comarques de muntanya, sovint s’informa des de fora amb un coneixement de la realitat molt desdibuixat. Fins l’any 2008, les comarques de muntanya han passat per un bon moment econòmic amb creixements importants. La riquesa cultural i natural dels Pirineus ha permès la consolidació de l’economia de serveis per mitjà del turisme. Tanmateix, també ha comportat la construcció d’estacions d’esquí i de segones residències que converteixen les comarques de muntanya més en un parc temàtic que en un indret per a viure-hi. Aquesta realitat fa que els mitjans d’abast català quan informen només ho facin des d’aquesta perspectiva. És a dir, es queden amb l’anècdota etnològica, com la baixada del bestiar de la muntanya a Espinavell, o bé, amb l’interès lúdic de la muntanya: l’esquí, l’excursionisme o el ràfting. També amb una clara
divisió provincial, també els públics. S’evidencia especialment en els espais de meteorologia, quan parlen de Pirineu de Girona o Pirineu de Lleida. La realitat social i econòmica dels pirinencs és tractada amb més o menys encert pels diaris
comarcals, però, en canvi, es reflecteix poc en els mitjans de comunicació públics i en les grans cadenes de radio i televisió privades, així com en els diaris d’abast català i espanyol. Un estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, elaborat l’any 2008, sobre el pluralisme territorial de les televisions catalanes alertava d’una centralització excessiva de
la capitalitat de Barcelona a TV3. Aquest efecte de “capitalitat” també es veia en les tres capitals de demarcació provincial: Tarragona, Girona i Lleida. Així doncs, cal advertir que parlar dels Pirineus vol dir anar més enllà de l’anècdota, cal que els ciutadans de la resta de Catalunya i, molt especialment, els de l’àrea metropolitana de Barcelona, coneguin la realitat pirinenca. Cal prendre’n consciència -primerament les administracions- que els Pirineus no només són un indret per anar-hi a buscar bolets o esquiar. La feina de transmetre aquesta filosofia correspon, en bona part, als mitjans de comunicació. Conclusió: necessitem mitjans de comunicació, també als Pirineus, que produeixin continguts per als habitants d’aquí, però també, i cadascun d’aquests mitjans d’acord amb les seves possibilitats, per a la resta del país. Carles Pont (Bellver, 1974) és periodista, professor de la Universitat Pompeu Fabra i director de la revista CadíPedraforca
- Merceria - Gèneres de punt - Regals MARTINET DE CERDANYA
Isabel: 973 51 53 64
Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45
www.estanacalbaste.com 8
racó històric i llegendari
El castell de Montellà i l’estratègia baridana en època medieval CARLES GASCÓN CHOPO strata ceretana, travessava aquest Malgrat que actualment el Bariterritori d’orografia complexa. Ja dà sigui un concepte en ocasions des de temps força antics, el caspolèmic pel que fa als seus límits tell de Bar —que va donar nom i al seu abast, en època medieval, a aquest territori singular— consi més no, la qüestió era força trolava el pas per aquesta zona i, clara. Des del segle X pel cap no cal dir-ho, el pont iniciat cap baix, moment en què apareix per a 1035 pel bisbe Ermengol a un primera vegada aquest corònim antic gual del Segre a les proximien la documentació escrita, el tats de l’antic castell, atorgaria un Baridà s’havia identificat amb el interès afegit a la viabilitat a traterritori muntanyós per on s’engorjava el riu Segre en la separació entre les planes de la Cerdanya i de l’Urgellet, una qüestió que romandria força clara fins, com a mínim, la sortida de l’edat mitjana. Al llarg de tot aquest període medieval —i, de fet, fins a èpoques força recents— la totalitat del Baridà havia estat vinculada al comtat de Cerdanya, i no era fins Restes de l’antic Castell de Montellà aigües avall de l’actual pont d’Arsèguel que no covés d’aquest territori. No obstant, mençava la jurisdicció del comtes malgrat les obres del pont de Bar d’Urgell, amb els nuclis de Carco- al segle XI, cal tenir present la lze i de Vilanova de Banat com a importància del camí del Segre ja primers referents territorials dels des d’èpoques força més antigues. comtes urgellencs. La toponímia ens en dóna algunes pistes, entre altres l’existència Per tant, des de l’alta edat mitjana, d’un indret anomenat Taverna el Baridà gaudia d’una situació Vetera, que es documenta al terme estratègica singular pel fet que de Bar l’any 970 i que podríem guardava les fronteres ponentines identificar amb el topònim actual del comtat de Cerdanya enfront Ternavedra, que localitzem a la dels comtes d’Urgell i dels seus riba oposada del Pont d’Ardaix. agents —les intencions dels quals no sempre eren pacífiques en A la importància de la viabilitat aquest sector—, i també perquè la baridana ja des de temps força principal via de comunicació entre reculats, cal afegir l’escalada de tots dos comtats, l’eix del Segre o la conflictivitat entre els comtes 9
cerdans i els urgellencs, perceptible especialment a partir de mitjan segle XI, que van afectar les preocupacions defensives al voltant del Baridà i que van significar la proliferació de noves fortaleses al voltant de l’antic castell prefeudal de Bar —els primers esments dels castells de Miralles, Queralt i Sant Martí daten d’aquesta època—, així com la seva atribució als vescomtes de Cerdanya, el principal llinatge del comtat per sota dels mateixos comtes. Precisament, i ja per centrar-nos en el terme de Montellà, l’esment més antic que actualment coneixem del lloc de Montellà, cal vincular-lo a la persona d’un d’aquests vescomtes de Cerdanya, de fet el vescomte que aconsegueix monopolitzar aquesta dignitat per al seu llinatge, Bernat I. L’any 981, el vescomte Bernat canviava amb el bisbe Sal·la —oncle del futur bisbe Ermengol— i els seus canonges una sèrie d’alous repartits pel comtat de Cerdanya, pel castell de Balsareny: un d’aquests alous estava situat a una “villa Montelianum”. Aquest esment, com hem dit, el més antic que coneixem de Montellà si deixem de banda el que figura a la problemàtica acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell, ens interessa, a més, pel fet que ja de bon començament apareixen els interessos de l’església urgellenca vinculats amb la vila de Montellà, uns inte-
racó històric i llegendari ressos que no farien altra cosa que créixer en el decurs de les dècades posteriors.
en el domini d’aquesta vila baridana en un moment de canvis profunds en la complexa arquitectura dels dominis d’aquest territori. De fet, uns anys abans, el 1117 era Ramon Berenguer III, el pare de l’anterior, qui empenyorava a la catedral de la Seu el seu domini senyorial sobre Montellà, així com l’església parroquial de Sant Genís, a canvi també d’una
de lluites amb els seus cosins. Val a dir que Sibil·la de Cerdanya es va casar amb un altre vescomte, el poderós Pere Ramon de Castellbò, qui va irrompre d’aquesta manera als afers de la Cerdanya i va integrar l’antic vescomtat de la Cerdanya als seus dominis patrimonials. Malgrat totes les precaucions del comte Ramon Berenguer IV d’assegurar-se la fidelitat del seu nou vassall mitjançant els juraments preceptius, devia de considerar que amb això no en tenia prou i va cedir un territori central dins del Baridà, la vila de Montellà, possiblement per cercar un contrapès al poder dels Castellbò, de la mateixa manera que estava fent el comte d’Urgell al nord del seu comtat.
Dins del context del Baridà, la ubicació de la vila de Montellà és particularment estratègica. Emplaçada sobre una elevada terrassa fluvial sobre la riba esquerra del Segre, es troba en un dels punts del Baridà en què més s’estreny la vall, per sobre mateix del pas de l’antic camí ral que, després de travessar el riu pel pont de Bar, seguia per la riba esquerra Segre amunt. Així mateix, Montellà controlava una important via que enllaçava la vall del Segre amb Gósol i el Berguedà a través del Pas dels Gosolans, a la serra del Cadí, cosa que incrementava notablement la seva importància estratègica D’aquesta manera, els El rei Pere I concedeix al bisbe d’Urgell la possibilitat de l’indret. Precisament, de construir un castell a Montellà (any 1207) ACU tres castells principals l’existència d’evidències que tenia el vescomte clares d’una antiga fortificació de quantitat de diners per al retorn de Castellbò al Baridà —Queralt, pedra i la pròpia disposició aturo- dels quals restava Montellà com a Miralles i Sant Martí— veurien nada de la població ens parlen de matisada la seva eficàcia miligarantia. Cal tenir en compte que l’existència d’un antic castell que aquell mateix any Ramon Betar per l’existència d’un domini sens dubte hauria reforçat el paper renguer III havia assumit el títol potencialment hostil en un punt de control exercit per Montellà central a tots tres, enclavat al cor de comte de Cerdanya en morir sobre tot aquest territori, però el darrer comte privatiu, Bernat del Baridà. Ara bé, existia un els primers esments documentals Guillem, i que segurament li calia castell de Montellà l’any 1134? d’aquest castell són força tardans, obtenir noves complicitats —a El cert és que no en coneixem cap com ja veurem. banda d’ingressos— per gestioesment fins unes quantes dècades més endavant, concretament nar el nou comtat. En el cas de la L’any 1135 el comte Ramon Bedonació de Ramon Berenguer IV, l’any 1171, quan el rei Alfons el renguer IV de Barcelona donava aquesta arribava en un moment en Cast infeuda al bisbe de la Seu la vila de Montellà al capítol de què es produïa un canvi dinàstic d’Urgell el castell de Castelló, sila catedral de la Seu d’Urgell i al capdavant de la casa vescomtal tuat “in Beridano et in villa vestra rep dels canonges 17 unces i 12 de Monteliano”. Es reservava el de la Cerdanya. Cap a l’any 1114 sous de plata fina a canvi. Cal dret d’acceptar-hi els castlans que moria el vescomte Pere Ramon aturar-nos un moment en aquesta de Cerdanya i la seva filla Sibil·la el bisbe hi posés. Si bé aquesta donació, ja que consagra el paper només heretaria el títol i els béns notícia és força coherent amb la creixent de la catedral urgellenca del seu pare després d’un període progressió ascendent de l’Església 10
racó històric i llegendari d’Urgell al terme del Baridà, no ho és tant, almenys en aparença, amb la següent notícia que trobem del suposat castell de Montellà: l’any 1207 el rei Pere el Catòlic, fill de l’anterior, autoritzava al bisbe d’Urgell Pere de Puigverd a edificar un castell al lloc de Montellà, per tal de poder vigilar les incursions dels malvats (“ut per eam [munitionem] malignorum incursibus possit aliquam observari”) i per tal de defendre els dominis de l’Església d’Urgell i els propis dominis reials, segons consigna l’esmentat document. Si l’any 1171 el rei ja tenia un castell a Montellà, com explicar que n’autoritzés a aixecar un de nou al bisbe d’Urgell trenta anys més tard? Una de les possibilitats que considerem més versemblants passaria per la destrucció del castell més antic. Cap a finals del segle XII les terres del Baridà foren escenari d’una sèrie d’enfrontaments entre determinats nobles cerdans i el vescomte Arnau de Castellbò, titular, com ja sabem, del vescomtat de la Cerdanya. L’any 1188, en un d’aquests episodis al qual la historiografia ha batejat amb el nom suggerent de la guerra dels dos Arnaus —enfrontava el noble Arnau de Saga amb el vescomte Arnau de Castellbò— va provocar diverses destruccions en terres del Baridà. Concretament foren destruïdes algunes cases a Toloriu i a Arànser i es va calar foc a Víllec, ben a prop de Montellà. No seria estrany que en el decurs de les seves hostilitats mantingudes amb l’Església d’Urgell i el rei durant la darrera dècada del segle XII, el vescomte o els seus homes haguessin destruït un pri-
mitiu castell de Montellà, motiu pel qual el rei hauria autoritzat al bisbe urgellenc a edificar-ne un de nou l’any 1207; cal tenir present, tal com hem recollit, que el rei ho feia perquè el bisbe pogués protegir les terres de l’Església, però també perquè protegís les seves pròpies. Segons aquesta lògica, sembla que l’enemic del qual esperava protegir-se el rei provindria de ponent en direcció a llevant, on es concentrava el gruix dels dominis reials a la Cerdanya, i de fet el gran enemic potencial que podia tenir el rei a ponent no era altre que el vescomte Arnau de Castellbò, un dels principals cabdills de la revolta dels barons contra el comte d’Urgell. Val a dir que entre els principals aliats d’aquest darrer es comptaven el bisbe d’Urgell i el rei de la Corona d’Aragó. El castell de Montellà, per tant, es convertirà en una peça clau en l’estratègia baridana en les lluites mantingudes entre els principals senyors de l’alt comtat d’Urgell i del monarca pel control sobre les comunicacions que enllaçaven l’Urgellet amb la Cerdanya a través del Baridà. Fins a tal punt serà així, que Montellà figuraria al primer pariatge d’Andorra, establert l’any 1278 entre el comte Roger Bernat III de Foix i el bisbe Pere d’Urtx, de manera que el comte renunciaria a les seves reclamacions sobre aquest castell del Baridà a canvi d’un pagament de 1.000 sous melgoresos per part de l’Església. Durant els segles següents la importància estratègica del castell de Montellà seguiria ben viva. Cal recordar que amb la integració de la Cerdanya al regne de Mallorca a la mort del rei Jau11
me I (1276), el castell va passar a formar part d’aquest regne però sota la dependència senyorial d’un bisbe radicat a la Corona d’Aragó, i que les lluites entre totes dues entitats polítiques foren gairebé constants al llarg de la primera meitat del segle XIV fins a la reintegració del regne de Mallorca a la Corona l’any 1343. Precisament, en aquest context el castell de Montellà va estar sotmès a un setge per part de les tropes del rei Jaume III de Mallorca l’any 1330. El castell de Montellà restaria sota la jurisdicció del capítol de la catedral de la Seu d’Urgell fins a l’extinció de les senyories jurisdiccionals en el context de la legislació de Cadis de 1811. Actualment poc en resta del castell de Montellà si ens atenim a les restes de paraments. És cert que en diversos indrets del poble, principalment a redós del punt més alt i al voltant de l’església de Sant Serni es veuen antics murs de carreus, alguns amb espitlleres, que aporten algunes evidències de la seva existència passada. Amb tot, l’evidència més important de l’existència del castell de Montellà es troba en la mateixa disposició actual del caseriu del poble, situat a redós del turó on s’aixecaria l’antiga fortalesa. Aquesta organització del caseriu hauria estat determinada per una modificació de la disposició de l’hàbitat a recer de la protecció que suposava el castell. D’aquesta manera, podem considerar l’aturonament del caseriu que configura actualment el poble Montellà com el principal vestigi de l’existència de l’antic castell, potser més i tot que les restes d’antigues muralles.
col·laboracions Cementiris del terme de Montellà i Martinet ANA FERNÁNDEZ ÁLVAREZ municipi de Montellà i Martinet la primera propulsada per Juan Ha passat molt de temps des que (3), dins la regió del Baridà, a la Álvarez Mendizábal, el 1836, i la les autoritats pertinents decidiren vall del Segre, entre la Batllia de segona, amb un abast molt més exiliar els seus difunts extramurs Bellver i l’Urgellet (4). ampli que l’anterior, pel ministre de les ciutats, fenomen que coPascual Madoz Ibáñez, el 1855. mençà a donar-se a Catalunya a En aquestes pàgines explicarem Hem de tenir en compte que, partir de finals del segle XVIII i succintament les característiques malgrat aquestes lleis, el procés que s’institucionalitzà i generabàsiques que els fossars de Marde desamortització i secularització litzà a partir de la segona meitat tinet, Montellà, Estana, Béixec de fossars o cementiris catalans es del següent segle (1). És per això i Víllec posseeixen respecte a la va materialitzar de manera molt que per a moltes persones ara seva ubicació, forma i organitirregular segons els llocs i durà resulta inconcebible imaginar les zació espacial, tot parlant també fins a les darreres dècades del consuetudinàries norsegle XIX. mes que obligaven a la convivència quotidiana A partir del decret entre els morts i els vius del 8 de marc de dins les poblacions, 1917, totes les quan les inhumacions atribucions sobre es realitzaven al cor autonomia i conmateix de les viles o de trol dels serveis les ciutats, a l’abric dels d’inhumació i murs dels seus temples trasllat de caparroquials. Un costum dàvers quedaren aquest que es va instiratificades en favor tucionalitzar a Europa dels ajuntaments, a partir del segle IX, encara que cap quan, al costat de les municipalitat no esglésies consagrades i arribà a tenir mai en un perímetre de vint a El cementiri de Martinet (fotos de la dreta i l’esquerra) gaire clar el seu patrenta passes, les autoritats per respecte al cisma dels models i tipologies de les eclesiàstiques disposaven un tros entre el que era profà i el que era de terra destinat a donar sepultura inhumacions que podem trobar a sagrat en relació a l’àmbit necrocadascun. als parroquians, a prop de les salògic. De fet, per sistema, una clau greres, llocs on es guardaven béns del recinte estava en possessió de d’avituallament per tal de preserTots aquests cementiris van estar l’ajuntament i una altra la guardasota la jurisdicció eclesiàstica fins va el mossèn de la parròquia. var-los del pillatge. al segle XX, i no ens consta que es perdés aquest estatus ni amb Aquell costum funerari, conAixí fou fins a la proclamació la Reial Cèdula del 8 d’abril de tràriament al que acabà passant a de la II República, el 1931, quan les ciutats, s’ha mantingut quasi 1833, que disposava que els ajun- tots els cementiris del país es van taments havien de ser els únics intacte a les petites poblacions secularitzar i van passar a depenresponsables directes del dret de rurals i, fonamentalment, a les dre directament de les autoritats sepultura i de policia mortuòria, de muntanya. En el present artimunicipals, un règim de jurisprucle parlarem, precisament, dels limitant el paper eclesiàstic a dència que, una vegada acabada cementiris (2) de les poblacions qüestions de culte, ni tampoc la Guerra Civil espanyola, deixà durant les desamortitzacions, que actualment formen part del d’estar en vigor en la majoria dels 12
col·laboracions fossars annexats a les parròquies, continuant, però, sota règim municipal tots els extramurs. Cementiri de Martinet De tots els cementiris del terme, els que més transformacions han sofert són els de Martinet i Montellà, fet que s’explica tenint en compte els seus índexs i fluxos demogràfics. Començarem pel de Martinet, associat a l’església parroquial de Sant Eloi, la qual, documentada des del segle XVI, antigament depenia de la de Montellà. Segons el Registre Fiscal d’Edificis i Solars de Martinet, l’antic cementiri de Martinet era propietat del curat de la població, és a dir, el territori sobre el que els respectius mossens exercien la seva jurisdicció espiritual. Es tracta d’un espai rectangular d’un perímetre aproximat de cent trenta-nou metres i que ocupa set-cents cinquanta-set metres quadrats de superfície a la part nord-oest de l’església. La seva entrada, orientada a l’est, es situa a la base del campanar quadrangular i presenta una porta ferrada de dues fulles amb barrots lanceolats i una creu al mig decorada amb motius lobulats. Aquesta porta està muntada en dos brancals de pedra calcària, des dels quals arrenca el mur limítrof de tot el recinte, treballat amb paredat antic. A l’interior trobem una renglera de quatre pisos de nínxols adossats al mur oest, la majoria dels quals presenten la tradicional volta catalana i les boques amb arcs
rebaixats. És en aquesta part del recinte on es troben algunes de les inhumacions més antigues, com és el cas de les datades els anys vint del segle passat. A l’altra banda del fossar, al costat est, les inhumacions es trobem directament a terra, marcades per un crestall de terra i creus ferrades de tipologia molt diversa, quasi totes dels anys quaranta del segle XX.
exclusivitat als elements catòlics. Hem de tenir en compte que la seva col·locació depenia del permís presentat i posteriorment atorgat o no per l’ajuntament. Per a qualsevol altra forma ideològica d’inhumació, el cementiri de Martinet, tal com ja era costum a l’època i a tot l’Estat, disposava, al costat nord-est del recinte, d’un petit terreny denominat cementiri civil o dels dissidents, amb mur segregatiu i entrada pròpia (5). Gràcies al Reglament per al Règim i Conservació del Cementiri, sabem que a partir de 1928 aquest fossar depenia de la Fundació Sarret i Soler (6), que n’havia finançat la reconstrucció. En el seu primer article especificava que es tractava d’un espai sagrat d’acord amb els Cànons i sense prejudici de la jurisdicció i dret de l’Església catòlica i de les facultats que les lleis concedien a les autoritats governatives i a l’Ajuntament.
Respecte a la naturalesa laica o sagrada del cementiri de Martinet trobem que, segons el Reglament de Sanitat Municipal del 9 de febrer de 1925, al seu fossar no era permès col·locar a les tombes, nínxols o columbaris cap inscripció de caràcter religiós que pogués molestar altres confessions religioses, normativa que, en plena dictadura del general Primo de Rivera, no ratificava el caràcter oficialment laic que aquest indret pogués tenir, sinó que el seu veritable objectiu era donar 13
A principis de 1958, sent aleshores alcalde Josep Fabra i Farràs, mossèn Pere Mas i Felipó, com a patró de la Fundació Sarret i Soler, oferí el traspàs de la propietat i dels serveis del cementiri de Martinet a l’Ajuntament, demanant, però, poder reservar una part, situada entre la base del campanar i el mur nord del temple, per tal de donar sepultura als eclesiàstics (7). Aquest oferiment es feia afegint que, en cas que el municipi no acceptés la proposta, s’hauria de
col·laboracions procedir a la clausura del fossar, ja que aquest demanava importants reformes que la Fundació Sarret no podia entomar econòmicament. Finalment, l’Ajuntament acceptà la cessió, però no pas les condicions expressades, al·legant que el cementiri municipal de Montellà, el qual estava ja sota la seva jurisdicció, no tenia cap d’aquestes condicions i que, per tant, l’Ajuntament no podia regir dos fossars que plantegessin greuges comparatius. Solament es va respectar la condició de reconèixer les propietats i els títols particulars de les inhumacions ja existents, fonamentalment, perquè, per tradició, eren els titulars els que havien assumit les despeses de construcció, reparació i conservació dels seus nínxols o tombes. Sistema que, amb la municipalització del cementiri, es deixà d’emprar, ja que havia de ser el propi Ajuntament el que a partir d’aleshores s’havia de fer càrrec de la seva construcció i conservació, expedint títols temporals de cinc anys renovables i altres a perpetuïtat. Abans de la cessió, el cementiri solament ocupava una superfície de sis-cents vint-i-quatre metres quadrats on s’ubicaven dos-cents quaranta tres nínxols en blocs de tres rengleres. Aprofitant aquesta transmissió de propietat, es va fer una ampliació de cent trenta metres quadrats més de superfície a la part nord i sobre un terreny més elevat, fet que obligà a la construcció d’unes escales d’accés
i d’una plataforma on es troba una creu ferrada arbòria (8) sobre un pedró o comunidor. Aquest element era comú a la resta de fossars i, segons descriu Enric Ventosa al seu article «Velles esglésies de Cerdanya» (9), era on cada diumenge, des del dia de la
A dalt, el cementiri de Montellà. A baix, Montellà des de Sant Genís a principis del s. XX (foto: Emili Jové).
Santa Creu de maig fins al de la Santa Creu de setembre, es llegien els Evangelis, es demanava protecció celestial sobre les collites i es conjuraven les tempestes i les pedregades. Aquest element també s’utilitzava per tal de fer fora els mals esperits i combatre els conjurs de les bruixes. 14
Durant aquestes obres també es va reforçar el mur que antigament marcava el perímetre del cementiri dels no catòlics i es van arranjar les teulades dels antics blocs de nínxols, operació que es va aprofitar per a aixecar sobre ells una nova renglera que augmentava el cens de nínxols en trentavuit unitats més. Es tractava d’unes obres i d’una ampliació del tot necessàries si tenim en compte que la població s’havia quasi doblat al llarg de la dècada dels anys cinquanta. L’ampliació es va completar amb la construcció de dos volums més de nínxols, els quals van formar dues vies, la de Sant Pere i la de Sant Sebastià i que venien a sumar-se a la ja existent de Sant Eloi. A la seva banda nord i a la dreta del recinte, es va bastir un habitacle per a guardar el necessari per al manteniment i cura del cementiri. Una edificació de planta rectangular amb murs de paredat antic, amb una porta d’accés amb arc de mig punt, emmarcada per dovelles de pedra calcària i un petit òcul o finestra circular a la part superior de la façana que servia per a ventilar l’interior. La coberta es va rematar amb una teulada de dos aiguavessos amb crestallera. A l’esquerra d’aquesta construcció es va obrir una petita porta d’accés al recinte d’un metre aproximat d’amplada. Totes aquestes intervencions van ser projectades per l’arquitecte Marià Gomà i Pujades, membre
col·laboracions fundador i primer president del Cercle de Belles Arts de Lleida, i de la seva materialització es van fer càrrec el contractista Josep Maria Sirvent i Servat i l’aparellador Ramon Fèlix i Torres. L’acta de recepció definitiva de totes aquestes intervencions es va firmar el 12 de juliol de 1960.
repetir a la part oest, però combinat amb el de creus ferrades amb tipologies molt diverses, un
Cementiri de Montellà El cementiri de Montellà està associat a l’església de Sant Genís, temple documentat des del segle IX. El fossar rodeja totalment el recinte sagrat dibuixant una planta molt irregular amb un perímetre de cent cinquanta-un metres, tot ocupant una superfície aproximada de mil dos-cents tretze metres quadrats, inclosa l’església. Compta amb dos d’accessos, el principal, ferrat, orientat a l’est i de factura molt similar al de Martinet, i un altre, orientat al nord i més estret, de llinda, amb crestallera interior i porta de fusta.
ferrades en destaca un de principis del segle XX que respon a la classe de creu flordelisada amb els extrems trifoliats –símbol de la Trinitat i la Resurrecció– i amb un stipes molt llarg que presenta, a la seva intersecció amb el patibulum, la figura del Crucificat. Sota aquesta figura apareix la placa amb el nom i data de defunció del finat, seguida per les figures de dos àngels orants. Un model que també es troba en altres cementiris de la Cerdanya, com és el cas del de Lles o el de Puigcerdà (10). Un altra tipologia de creu interessant que trobem a Montellà és la creu ferrada de l’Esperit Sant que, amb els braços acabats en forma de destral, simbolitza la llum divina. Aquesta creu està combinada, tot encerclant la placa de les dades del difunt, amb una corona de llorer com a al·legoria de la victòria, adornada amb cinc flors que simbolitzen la fugacitat de la vida.
Una de les tombes més antigues d’aquest cementiri està senyalada per una El 1959, a la part A dalt, una de les creus ferrades més antigues del cemencreu ferrada amb bonics sud-oest del cetiri de Montellà. A baix, entrada del cementiri de Béixec motius lobulats en la intermentiri, es van (fotos: Ana Fernández) secció de la qual apareix construir un bloc model, aquest darrer, que és el una placa de ceràmica esmaltada formant angle recte, amb noranta que més abunda a la part nord i amb el nom d’Isidre Pons i Vernínxols, i un dipòsit de cadàvers. gés, que va morir el 2 de setembre sud. Les creus ferrades apareixen Unes obres que, com en el cas de aixecades sobre bases de pedra, un Martinet, també van ser projectade 1890. element que no solament serveix des per l’arquitecte Marià Gomà i per a peraltar-les, sinó també per a Pujades, però, en aquest cas, foren A la part est d’aquest cementiri s’agrupen les inhumacions a terra, rememorar el Gòlgota, muntanya contractades al constructor Josep on Jesús va ser crucificat. senyalades per creus de pedra o Reus i Soler. Aprofitant aquestes lloses gravades amb aquest maobres, es van reparar també les Entre els diferents tipus de creus teix motiu, model que es torna a portes d’accés i la teulada de la 15
col·laboracions capella. La situació d’aquest cementiri, paisatgísticament parlant, ofereix unes vistes esplèndides sobre el poble de Montellà, convertint-se la seva ubicació en una bellíssima, didàctica i magnífica metàfora sobre la dualitat entre la vida i la mort.
El cementiri d’Estana està associat a l’església de Sant Climent, datada en el segle XVI. Té un perímetre aproximat de seixanta
Cementiri de Béixec El cementiri de Béixec està associat a l’antiga església parroquial de Sant Iscle, documentada des de l’any 839 i actualment derruïda, de la qual solament es conserva el paviment interior i el mur nord, precisament el que llinda, a partir del seu absis, amb el fossar. És tracta d’un cementiri amb una superfície aproximada de cent quarantados metres quadrats, amb una planta quasi rectangular que ocupa un terreny lleugerament en pendent i que està limitada per un petit mur d’aparell antic de cinquanta dos metres de perímetre. Al fossar s’hi accedeix a través d’una entrada amb porta ferrada i llum de mig punt, rematada per una testera triangular que peralta una creu llatina.
al costat nord-oest, és de llinda amb crestallera de teules interior i porta de fusta. La seva planta és completament irregular i s’aixopluga al costat sud del temple. Totes les tombes apareixen a terra senyalades per creus ferrades o de pedra, destacant entre elles la dedicada a Josep Maria Monfort i Fàbrega, membre del Grup d’Alta Muntanya del Centre Excursionista del Bages, que morí en accident de muntanya a la serra de Cadí el gener de 1979, i que està plena d’elements al·lusius a la seva faceta com a muntanyenc. Com ja hem vist als anteriors cementiris, també compta amb el consuetudinari pedró i amb magnífiques vistes.
Al seu interior solament trobem creus ferrades que marquen les inhumacions i, al centre, apareix el tradicional pedró amb una petita creu amb braços de A dalt, el cementiri d’Estana. A baix, el destral. Com passa amb quasi tots els cementiris de la Cerdanya, de Víllec. Fotos: Ana Fernández aquest indret ofereix unes vistes tres metres, marcat per un petit paisatgístiques sobre la serra del mur d’aparell antic i ocupa una Cadí extraordinàries. superfície de cent quaranta metres quadrats. L’accés es troba Cementiri d’Estana 16
Cementiri de Víllec Per últim, parlaré del cementiri de Víllec, que es troba localitzat a redós del turó del castell de la Roca de Víllec i està associat a l’església de Sant Martí, un temple documentat des de l’any 1054 i que resulta molt singular respecte als que en aquest article s’han citat, ja que recorda més l’arquitectura romànica asturiana, amb plantes estretes i grans alçades, que no pas la romànica llombarda catalana. El recinte funerari té un perímetre aproximat de cinquanta-dos metres i ocupa una superfície de cent quaranta-cinc metres quadrats, dibuixant una planta rectangular davant mateix de la façana de l’església, per tant, està orientat vers l’oest. Ocupa un ter-
col·laboracions reny elevat i el seu mur d’aparell allò que tradicionalment entenem antic serveix tant com a element com a cementiri, és a dir, un de delimitació com de contenció. terreny dedicat ad corpora morLa seva entrada, amb porta de tuorum sepelienda (els cossos dels fusta, presenta un arc rebaixat morts per a l’enterrament). emmarcat, com en el cas de la del 3.- El terme actual de Montellà fossar de Béixec, per una testera i Martinet comprèn, a més de la triangular on, originàriament, hi vila de Montellà, cap tradicional havia tres esferes que servien de base a creus ferrades, presentant la central dos stipes que feien recordar la tipologia anomenada arquebisbal o de Lorena. El tractament original d’aquesta entrada atorgava al conjunt un toc de manierisme monumental una mica estrident enmig del paisatge rural. Superada l’entrada al recinte, tornem a trobar el tradicional El cementiri de Víllec l’any 1925 (fons pedró amb creu llatina ferrada, fotogràfic Rossend Flaquer i Gil) enmig d’un espai on apareixen algunes tombes. La zona on més del municipi, i Martinet, on hi ha senyals d’inhumacions trobem és actualment l’ajuntament, el poble a prop de la façana de l’església. d’Estana i, des de 1970, les poActualment, el cementiri també blacions de Béixec i Víllec, a més compta amb un petit accés lateral dels antics termes d’Escàs, Ridopel seu costat nord, just al costat laina i Esconsa, així com diversos de la façana de l’església. masos. 4.- El Baridà és una subcomarca de l’alta vall del Segre, situada Notes entre Sant Martí dels Castells, a 1.- A Catalunya, el primer cemen- l’est, i l’estret de Mollet (el Pont tiri extramurs es va bastir l’any de Bar), a l’oest. Està integrada 1775, al Poblenou. per municipis de dues comarques: 2.- El mot cementiri designa un Montellà i Martinet i Lles de Certerreny tancat destinat a les inhudanya, a la Baixa Cerdanya, i el macions i deriva del terme grec Pont de Bar i part del de Cava (el Koimeterion, que significa dormi- Querforadat), a l’Alt Urgell. tori; també del llatí, coemeterium, 5.- La Llei del 30 de gener de lloc on es dorm. Tradicionalment, 1932 ordenà l’enderroc dels murs es considerava la mort com la segregatius dels cementiris de germana del son. El terme cimite- l’Estat entre l’espai catòlic i el rium es troba en textos llatins dels civil. Una llei que no es va acatar segles XI i XII amb dos significa- de la mateixa manera en tots els ts, un designant el circuit eclesial i llocs, ja que, actualment, aquest sagrat, per tant, sinònim de sacra- tipus de segregació és encara visiria o sagrera, i l’altre expressant ble en alguns cementiris catalans. 17
6.- La Fundació Sarret i Soler es va crear fonamentalment per a construir escoles i habitatges per als mestres, però d’aquesta institució també depenien el servei de cementiri i el subministrament de la llum elèctrica i de l’aigua potable. 7.- De conformitat amb el cànon 1209-2ª del Codi de Dret Canònic Catòlic, era preceptiu reservar en els cementiris un lloc especial per a les inhumacions dels eclesiàstics. 8.- La creu arbòria és la modalitat que simula un tronc d’arbre. Es tracta de l’al·legoria que compara Adam amb Crist i que fa referència a l’arbre paradisíac del Bé i del Mal. Segons la tradició, el seu pal procedia d’un arbre plantat per Seth sobre la tomba d’Adam, les partícules del qual s’espargiren desprès de la mort de Crist per tot l’univers. Amb ella, el cementiri adquireix el valor d’hortus conclusus (jardí tancat), que fa referència al paradís terrenal. 9.- Ventosa i Serra, Enric. «Velles esglésies de Cerdanya», Urgellia, número 12. Societat Cultural Urgel·litana. La Seu d’Urgell, 1987. 10.- Al cementiri de Puigcerdà, on es troben diverses creus d’aquest tipus, n’hi ha una la base de la qual presenta gravat el nom de la manufactura Pont-Sur-Saulx, fent referència a una foneria francesa fundada el 1549 a la vila del mateix nom, al nord de França, prop de París.
col·laboracions Nota sobre l’autora Ana Fernández Álvarez (Madrid, 1958) és doctora en Geografia i Història, Història de l’Art, per la Universitat de Barcelona. Encara que la seva especialitat és el cinema, ha centrat darrerament els seus interessos d’investigadora en camps com l’escultura, amb estudis sobre Cèsar Cabanes i Ferran Bach-Esteve, o el mosaic, amb un estudi sobre el mosaïcista Sant-Yago Padrós i el seu taller. El present article mostra un altre dels seus camps d’interès: l’art funerari. En aquest sentit, la seva bibliografia, avui ja força abundosa, es completa amb dues obres com El cementiri de Sant Nicolau, centrat en el de Sabadell, ciutat on resideix, i El jardí de la memòria. El cementiri de Terrassa. Ana Fernández és professora d’Història de l’Art a l’Escola Pia d’aquesta darrera ciutat.
Localització dels cementiris al mapa del municipi (font: ICC)
El Grup d’Amics de Montellà informa a tots els seus socis i sòcies que a finals d’aquest mes de juliol s’efectuarà el cobrament de la quota anual. Moltes gràcies a tots i a totes pel vostre suport a l’entitat.
18
els nostres personatges Pere Armengol Rossell, el Peret del Sastre ALBERT MARTÍ El dia 22 de maig de 1918, el Pau de cal Tonillo i l’Amàlia de cal Peret del Xico del Tossalet de Martinet, varen dur al món el seu tercer fill, el Pere, que seguia en ordre els seus dos altres germans, el Conrado i la Trini. Seria per costum o per tradició, però des de ben petit el cridaren pel nom de Peret, diminutiu amable amb el qual l’ha conegut sempre la gent de la contrada i, en general, de Cerdanya. I concretament per Peret del Sastre, perquè el seu pare, i abans el seu avi, havien après aquest ofici que amb el pas dels anys conformaria el nom de les vivendes en les quals aniria habitant en el futur. El Peret tenia parents a Músser i Estana i, com és lògic, al mateix poble de Martinet, on també vivia un seu cosí germà, l’Antoni Armengol, més conegut al poble per Ton del Cadí en haver estat propietari i regentat des del 1940 i durant molts anys després l’hotel Cadí, establiment que ha mantingut la seva activitat fins avui, si bé sota la direcció d’un altre promotor hoteler. El nostre personatge fou batejat, a les acaballes de 1918, a l’església de Sant Eloi de Martinet, en la qual també faria la primera comunió l’any 1928 després que mossèn Enric li hagués inculcat les bàsiques nocions de catequesi que el farien apte per a rebre aquest sagrament. Els estudis de Pri-
mària els va cursar a l’escola Pere Sarret de Martinet, on fou deixeble del mestre Joan Latorre Bota. Companys d’estudi foren, entre d’altres, Josep Grau, més conegut per Pepet Gambot, que fou llauner durant molts anys, i Jesús Boix, que era fill d’un mestre. Fins als 14 anys el Peret va estar-se a Martinet i els seus jocs
d’infantesa foren les bales, el futbol, fet i amagar, agafar truites a mà al Toll del Sastre… En qualsevol cas jocs, tots ells, allunyats dels sofisticats aparells electrònics d’oci que avui obsessionen infants i adolescents. Eren temps en què a les cartes dels infants als Reis Mags d’Orient només es demanava allò que realment hom creia que podien dur-te, i que sovint no passava d’unes preses de xocolata, torrons, fruits secs i, anant bé, alguna pilota o bales de vidre. 19
De la seva infantesa a Martinet rememora algunes anècdotes, com ara aquell dia que amb els seus amics varen agenciar-se unes barres de torró de ca la Mercè, botiga de queviures que es trobava als baixos de l’edifici on anys més tard s’hi ubicaria l’hotel Cadí. Recorda que la festa els va sortir un xic cara, ja que, com a càstig per la seva entremaliadura i obligats per llurs progenitors, cadascun d’ells va haver de pagar dues pessetes a la mestressa de la botiga, prometent, per altra banda, que era l’última vegada que feien una acció d’aquella mena. Records de les tradicions A la seva memòria hi queden records com ara les recaptes que feia la mainada per Dijous Gras, festa en què va ser fadrí major en dues ocasions, i quan anaven a recollir ous, embotits i algun cèntim per les cases de Martinet i masies de l’entorn, arribant fins a Narvils, Sant Martí dels Castells i la Borda. Després es feia festa grossa gaudint immensament estones i situacions que avui podrien semblar-nos insignificants, si bé en aquells moments enfortien els vincles d’amistat i bonhomia entre els veïns. Temps en què els difunts eren vetllats a les cases envoltats per la família… Temps en què les ametlles ensucrades que es llençaven en els batejos podien esdevenir moments de petita felicitat en l’intent de trobar els aspectes més dolços de la vida.
els nostres personatges El Peret està convençut que s’han de mantenir vives les tradicions perquè són fruit del passat, vivència i experiència del present i fonament del futur. En aquest sentit, rememora les processons que aleshores tenien lloc per Setmana Santa i que sembla que avui tenen cert ressorgiment al poble. I també quan per l’aplec de Santes Creus, al maig, anaven a peu al santuari de Bastanist amb grups de jovent de Martinet i pobles del voltant per assistir a la missa, a la benedicció del terme, i veure com les pubilles casadores llençaven branquetes de boix a la capelleta de la Mare de Déu per, segons resa la tradició, trobar el marit que més les complagués. I finalment rematar-ho tot plegat amb una costellada, i si més no, un fart de rialles.
del carrer del Carme de Barcelona i encara a la sastreria Farràs de Granollers. En aquells anys, la confecció industrial tot just començava i els
posaven per mudar en casaments i enterraments i per anar a ballar els diumenges i dies de festa assenyalada. L’any següent, el Peret els ensenyava el mostrari de teles perquè triessin la que més els esqueia per a fer-los el nou trajo de festa major. També havia fet jaquetes de dona i abrics. Per la sastreria hi havien passat diversos oficials, com ara l’Eudald, que era de Noves de Segre, el Peret, que havia nascut a Ossera i també l’Esteve, de Tuixent, molt aficionat a l’acordió, com demostra aquella vegada que el varen haver de despertar al matí i encara duia l’acordió entre les mans. Avui cap d’ells ja no hi és. L’ofici de sastre en Peret l’exercí fins a l’any 1982, fins pocs mesos després que la riuada del Segre s’endugués diverses cases de Martinet i que a la sastreria l’aigua, el fang i el llot arribessin a cobrir gairebé les màquines de cosir i altres mobles i parament de la llar.
Els estudis secundaris els va cursar a l’acadèmia Fuster de Barcelona, i bàsicament consistiren en l’aprenentatge del català, el francès i cultura general.
Aprendre a fer de sastre A dalt, en Peret assegut al banc, prop del Tornall. A A la sastreria seguí les baix, ballant sardanes a la plaça de Sant Eloi. passes del seu avi i del seu pare, i va iniciarvestits es feien de forma artesase en l’aprenentatge de l’ofici nal. En un parell de dies ─anant quan tenia catorze anys. L’etapa Tres anys a la guerra molt de pressa i si podien fer-se d’aprenent es prolongà fins que La guerra el va retenir tres anys les imprescindibles dues proves fou quintat a files per les tropes al front. Era soldat del III Batad’ajust─ es confeccionava un de la República. Superats els tres lló, 116a Brigada, 25a Divisió, anys de la confrontació civil, quan trajo, és a dir, pantaló, armilla i i recorda especialment la cruesa americana. Gairebé tots els homes dels enfrontaments de Terol i en tenia vint-i-un, va tornar a n’estrenaven un per la festa major. València. La guerra és sempre un exercir el seu ofici perfeccionant Després, al llarg de l’any, se’l coneixements a la sastreria Reus tràgic i trist record per a les gene20
els nostres personatges racions que tingueren la fatalitat de patir-la, molt especialment per als infants i adolescents, que tot just desperten a la vida i cerquen el seu espai en l’entorn que els és propi i en el qual hauran de desenvolupar-se en el futur. I la postguerra…, una etapa de mancances, d’esforços constants per a subsistir, d’esperances de futur i de somnis frustrats.
tats de temporada i altres de més esporàdiques amb el seu ofici de sastre.
tard va néixer el seu únic fill, el Xavier, que al cap d’uns anys es casaria amb la Lídia i serien els pares de la seva estimada neta Fou també pels voltants d’aquelles Laura, avui casada amb en Sergi dates, cap a 1934 del segle passat, i que ben aviat el faran besavi. que arribaren els primers estiueTots viuen a Barcelona, i cada any el Peret passa amb ells els mesos d’hivern. En diverses ocasions va formar part del consistori local i va exercir de regidor en els mandats de diferents alcaldes.
Tot i que no els va viure personalment, el Peret recorda els Fets de Bellver, ocorreguts el dia 27 d’abril de 1937, data en què Antonio Martín, anomenat el Cojo de Màlaga, que era el cap dels anarquistes de Puigcerdà, trobà la mort al bell mig del pont que travessa el Segre quan intentava assaltar el poble de Bellver de Cerdanya.
En commemoració del Dia del Jubilat 2011, el 27 de novembre el casal Serra del Cadí de Martinet va retre un homenatge a les tres persones més grans del poble: el Peret Armengol, l’Assumpció Calvet, vídua del doctor Pascual, i l’Assumpció Rabaneta, vídua de Sirvent.
A la seva memòria hi roman encara la imatge de dos frares que foren assassinats a Travesseres i als quals trobaren abraçats en un prat de ca l’Andreu. Aquells fets els va viure quan tenia només 18 anys i la seva imatge mai no se li ha esborrat. Després de la guerra Quan va acabar la guerra ─esdeveniment que el Peret qualifica com el més important de la meva vida, juntament amb el dia que va prendre per esposa la seva estimada Antònia─, la gent havia de buscar-se la vida com podia i les oportunitats que poc sovint passaven pel davant s’havien d’atrapar al vol. Així que, aprofitant les bones collites d’aquella època, el Peret es va dedicar un temps a la compravenda de rovellons i també de patates i altres queviures, compaginant aquestes activi-
Llegir el diari i jugar al truc Avui, el Peret és un acèrrim devorador del diari, que llegeix i remira assegut còmodament al rebedor de l’antiga sastreria, d’esquena a la porta de vidre per tenir més llum. Si passeu per allí, el veureu amb les cames creuades i el diari a les mans. Si fa bo, a la tarda també surt una estona a jugar al truc al casal de la gent gran de la plaça Sarret. A dalt, en Peret de viatge amb l’Antònia. A baix, retrat de jove.
I assegut al banc de pedra de l’entrada de seva casa, el Peret jants a Martinet: els Rocamora, els veu passar els cotxes i els dies; Oliveres, els Jiménez. S’havien fent-la petar ara amb l’un, ara amb estat a cal Bima i a cal Celso, enl’altre..., sempre amb una paraula tre d’altres cases del poble. Amb amable per a tothom... Parlant…, tots ells hi mantingué sempre una comunicant…, recordant. bona relació. L’any 1945 es va casar amb l’Antònia Brasó, i un any més 21
col·laboracions
El noi que no va poder ser raier (En homenatge al Ton de cal Guils, de Nargó) MARCEL FITÉ Lo Ton era el més petit de sis germans. Vivia amb els seus pares al carrer Nou, un carrer que ben bé s’hauria pogut dir el carrer dels Raiers, tenint en compte el gran nombre de practicants d’aquest antic ofici que aleshores hi feien vida. Els raiers, en aquell temps, eren la gent que transportava la fusta dels boscos a la ciutat a través del riu, del riu Segre en el cas de què parlem.
engolit, de cop i volta, pel remolí més fort de tots els remolins que es fan i es desfan: el remolí del temps. En efecte, el temps amb els canvis tecnològics, econòmics i socials que comporta, va posar fi a una
Els picadors tallaven la fusta als boscos i els raiers, una vegada preparats i polits els troncs i construïts els rais, la feien baixar riu avall fins a Balaguer, Lleida o Tortosa. Un cop allà, es venien la fusta i tornaven El Ton de cal Guils (foto: Isabel Naya) a pujar espardenyant –és a dir: a peu- cap al Piriactivitat ancestral que fins feia neu (que aleshores gairebé ningú quatre dies semblava insubstituïno en deia Pirineus, com darrerable i quasi consubstancial al propi ment fan alguns). cabal dels nostres rius. M’havia descuidat de dir que lo Primer van ser les carreteres, Ton era de Nargó, un poble de l’Alt Urgell amb una gran tradició després els camions i més tard els raiera. El mateix pare del Ton ha- pantans. A poc a poc, els raiers via fet de raier tota la vida i algun van anar penjant les ganxes, els dels seus germans més grans quan tribis, les destrals i la resta d’eïnes i es van haver de buscar noves ell va néixer ja aprenien l’ofici al feines. costat del pare, cosa que volia dir portar el rem de darrere, el rem Però Nargó, el poble del Ton, era cuer, a part d’altres feines. un poble petit, amb molt poca I lo Ton, segurament, també terra de conreu i sense cap indúshauria estat raier, com els gertria. Avesades a sobreviure amb mans grans, com el pare, com els els jornals del rai, de cop i volta, padrins, com els besavis..., si el món del rai no hagués desaparegut una cinquantena de famílies es 22
van trobar sense la principal font d’ingressos de què fins aleshores havien gaudit: els sous dels raiers. Els raiers més grans, generalment es van quedar al poble, perquè amb la casa i una mica de terra se sentien més segurs que no pas emigrant cap a un horitzó desconegut i incert. Els més joves, però, es van haver de buscar noves feines, la majoria fora del poble on havien nascut. Lo Ton, amb catorze anys fets, se’n va anar a Barcelona i es va posar a treballar en un forn de pa. Mentre va fer d’aprenent, menjava i dormia al mateix forn (en un jaç de saques d’espart que cada nit es preparava) i gairebé no sortia mai de l’establiment. No tenia, per tant, gaires ocasions de parlar ni de relacionar-se amb ningú. Això va propiciar que lo Ton es criés una mica més tímid i vergonyós del que ja era del seu natural, fet que, a més, el feia sentir molt incòmode, una mica a disgust amb ell mateix. La sort, però, és que se’n va adonar. Va saber veure que li convenia una altra mena de feina. Una feina a la llum del dia, més oberta, més en contacte amb la gent. I un dia va prendre una determinació: aprendria a conduir adequadament i es faria taxista. I ho va fer. Al principi li va costar
col·laboracions molt. Conèixer els carrers, ell que tota la vida havia estat al soterrani d’un forn. Tractar amb la gent, ell que només estava avesat a fer-les amb la farina, el forment, el llevat i les pales... Però se’n va sortir. A poc a poc, esdevingué un home afable, enraonador, simpàtic. Fins i tot, decidit i sense complexos: un dia a TV3 van fer un concurs que es deia “Amor a primera vista”. ¿I no us creureu que lo Ton no solament s’hi va presentar, sinó que fins i tot el va guanyar? Aquella gesta el va fer un home nou. Aquell noi que no va poder ser raier ara per fi havia esdevingut un barceloní feliç. Amb els seus fills, les seves aficions, els seus passeigs per la Barceloneta... Tot li semblava d’un altre color.
Però, el que més feliç el feia era pujar cada estiu a Nargó. Hi anava
Cada any era un dels organitzadors de la baixada del rai que pels volts de la Mare de Déu d’agost s’hi celebra. Ensenyava als més joves a pelar els troncs, a masegar bedolls, a lligar els trams, a menar els rais... Fins i tot, en record del que havien patit les mares dels nois del temps dels rais, esdevingué el promotor de l’homenatge a les dones dels raiers que cada estiu s’hi duu a terme.
La seva imatge, sempre somrient, vestit de raier i saludant amb la gorra mentre el rai llisca pel Segre, és una imatge inesborrable. La imatge d’algú que no va poder ser raier tal com un destí sobtadament escapçat semblava tenirli reservat, però que ell, amb perseverança i astúcia raiera heretaA dalt, el Ton l’estiu del 2011, poc abans de morir. A baix, des, va saber reconduir fins a convertir-se en un rai baixant Segre avall (fotos: Isabel Naya) l’autèntica ànima de la a estiuejar, sí, però els seu estiueig recuperació de la cultura raiera a era molt especial. Nargó.
www.amicsmontella.cat Encara no coneixes la nostra web? Hi podràs trobar fotos, història, activitats, tots els Fil Directe... 23
24
herbes, plantes i flors. Per Montse Torres Primula Veris. L. Primulaceae Català: Primavera, Prímula, Cucut Castellà: Primavera, Vellorita Descripció: Planta densament pilosa, amb un rizoma curt i robust. Les fulles tenen entre 5 i 20 cm de llargada, són oblongues i dentades. Les flors són penjants, ordenades en forma d’ombrel·la. La corol·la és de color groc intens. Cicle: Planta vivaç. Floració a la primavera, de març a maig. Hàbitat: Llocs herbosos sobre sòl calcari, habitualment a l’ombra, prop de roures i alzines. Efectes: Expectorant, diürètica. Parts utilitzades: Principalment el rizoma sec. S’ha d’extreure, rentar, tallar i deixar assecar al sol. També es poden utilitzar les flors seques, assecades a l’ombra i a la fosca. Aplicació: En infusió, d’1 ½ a 2 cullerades de te del rizoma per tassa d’aigua, o de 2 a 3 cullerades de la flor seca, o de la barreja d’ambdues. Cal bullir-ho i deixar-ho reposar 10 o 15 minuts. Es pot prendre 2 o 3 cops al dia contra la bronquitis, la tos i el mal de cap.
Ononis Spinosa. L. Papilinoaceae Català: Gavó, Adrapull Castellà: Gatuña, Gatuna Descripció: Planta amb arrels llarguíssimes i profundament esteses a la terra. Les tiges, de 20 a 60 cm d’alçada, són espinoses, amb dues línies longitudinals de pèls. Les fulles tenen tres foliols. Les flors, de color rosa, són simètriques lateralment. El fruit és una beina més gran que el calze, i conté d’1 a 4 llavors. Cicle: Planta vivaç. Floració tot l’estiu. Hàbitat: Llocs herbosos, sembrats. Efectes: Lleugerament diürètic, purgant. Parts utilitzades: Les arrels. Cal extreure-les, netejarles, tallar-les i deixar-les assecar a l’ombra. Aplicació: En infusió (2 cullerades de te per tassa d’aigua), de 2 a 3 cops al dia contra la inflamació de la vesícula i dels ronyons, també contra el reumatisme, l’artritis i dolències cròniques de la pell. És millor beure-la freda. S’aconsella no tornar-la a escalfar.
25
Saló per a banquets i reunions Crtra. Nal. 260 (Lleida a Puigcerdà) Km. 205 25724 LLES-MARTINET (Lleida) Tel. 973.51.51.76
-
Fax. 973.51.50.78
BAR - RESTAURANT
ROSALEDA c/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 85 25724 MARTINET DE CERDANYA 26
INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L. - INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA - VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS
Carrer Comtat d’Urgell, 42 25700 La Seu d’Urgell
973 35 14 20
Necrològica Hem de lamentar la defunció de la veïna de Montellà
Carme Bragulat Sirvent (1948-2012) Descansi en pau.
www.amicsmontella.cat
Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...
Cal Pinell
LLOGUER D’APARTAMENTS A MONTELLÀ DE CADÍ (Cerdanya) 3 habitacions, menjador, cuina i bany. Tot exterior. Amb calefacció. Vistes a la Serra del Cadí Temporada d’estiu - Temporada d’hivern
Tels. 93 422 51 39 - 973 51 51 19 - www.vilavisitacio.com
Grup d’Amics de Montellà: Carrer del Nord S/N (Cal Xevit) 25725 Montellà de Cadí (Lleida) 27
Almacenista y distribuidor C/ Albert Einstein, 18 - 28 (Polígon Almeda)
Tel. 902.636.526 - Fax. 902.636.527
email: decero@decero.es
www.decero.es
08940 CORNELLÀ DE LLOBREGAT (Barcelona) El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració! Informa’t sobre els objectius de l’associació. Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou! Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors
gam
GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ