Fil Directe 40

Any XX · Número 40 · Desembre 2016 SUMARI

El GAM ja disposa de seu social · Josep Maria Gratacós: un mestre que va deixar empremta a Montellà. Pàg. 11

· L’escola Ridolaina participa en quatre projectes solidaris d’arreu del món.

Pàgina 5

· Miscel·lània. Pàgines 2 a 4 · L’escola se’ns apropa. Pàgina 5 · Col·laboracions: Joan Brudieu i Pere Riquet. Dos destacats mestres de capella renaixentistes a la catedral de la Seu d’Urgell.

Pàgines 6 i 7. · Col·laboracions: El tren de Puigcerdà (2): un patrimoni viu.

Pàgines 8 a 10. · Els nostres personatges: Josep Maria Gratacós. Pàgines 11 a 16 · Felicitació de Nadal. Pàgina 17 · Racó del llibre pirinenc: Les fantasies del nàufrag de Pep Albanell. Pàgines 18 i 19. ·Herbes, plantes i flors. Pàgina 21 · Butlleta per fer-se soci del GAM. Pàgina 24

EDITORIAL

Futur

Dutes a terme les obres de reforma del seu estatge social, el GAM obre un nou període de la seva activitat que voldríem tan fructífer com els anteriors. Aquest nou espai, d’aproximadament 16 metres quadrats de superfície útil, permetrà la conservació òptima de la documentació d’arxiu i dels diversos estris de l’associació, fins avui dispersos per diferents cases particulars, i la celebració de les reunions de junta, però també ens ha de donar la necessària visibilitat i presència física enmig del poble de Montellà.

El conveni signat amb els propietaris de l’edifici autoritza el GAM a disposar del local durant setze anys, és a dir, fins al 2032. Ja sabem que el temps passa volant, però aquesta perspectiva temporal provoca una certa sensació de vertigen quan es pren en consideració el futur a mitjà termini: i és que, tret d’un parell de casos fàcilment explicables per la influència de l’entorn familiar, l’edat que tenim la majoria dels que darrerament hem anat assumint responsabilitats en el govern i el funcionament de l’entitat comença a ser, diguem-ne, respectable. I el mateix passa amb bona part de la nostra massa social. Quin serà el futur del GAM, ens hem de preguntar, si no es produeix el necessari rellevament generacional? Creiem que aquest llunyà 2032 obliga tots plegats a la reflexió. Haurem de tornar més endavant sobre aquesta qüestió.

La Junta Directiva

miscel·lània

El GAM dedica la XVI Diada al món dels bolets

GUILLEM LLUCH TORRES Els bolets van ser els grans protagonistes de la XVI Diada del GAM, celebrada el passat dissabte 6 d’agost. La jornada va començar, com de costum, amb l’obertura de l’exposició, que enguany duia per títol «Bolets que pots trobar a la Cerdanya», i que havia preparat l’expert en micologia Jordi Martí.

Serni. Durant la seva exposició, Martí va explicar de forma força amena i entenedora què són els fongs, com es formen, quines són les seves tipologies i quines són les zones on es poden formar, entre d’altres coses.

També va projectar un seguit de fotografies força espectaculars relacionades amb aquesta temàtica.

La mostra es va poder veure durant tot el matí a la carpa ubicada a la plaça del Llac. Les desenes de persones que hi van passar van poder conèixer a través de plafons i altres suports físics quins són aquells bolets que es poden trobar a la comarca i quines són les seves característiques.

Ja a la tarda, va tenir lloc un altre acte relacionat amb l’àmbit de la micologia. En aquest cas, el mateix Jordi Martí va oferir la conferència «El fascinant món dels fongs». Ho va fer A dalt, un moment del ball amb els “Ai l’as”, davant d’una trentena de persones al mig la conferència de Jordi Martí i a baix que van omplir l’església de Sant l’entrada de l’exposició. FOTOS. G.LL.T.

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 Adreça: Carrer del Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució geogràfica de la revista: Montellà, Martinet, Estana i Bellver

Més enllà d’aquesta vessant més divulgativa, la Diada va comptar també amb una part festiva. Enguany aquesta va anar a càrrec del grup musical Ai l’As, que va oferir un seguit de cançons tradicionals que van fer ballar les desenes d’assistents -grans i petits- que es van aplegar a la plaça. En paral•lel, totes aquestes persones van poder gaudir d’un berenar a base de xocolata desfeta i brioixeria.

El bon temps va acompanyar durant tota la jornada, i això es va notar en el gran nombre de persones que es van aplegar als diferents actes organitzats.

Maquetació: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip coordinador: Guillem Lluch, Llorenç Vergés i Oliver Vergés.

Col·laboradors en aquest número: Eduard Aguilar, Guillem Lluch, Albert Martí, Xavier Massagué, Ona Mercader, Xavier Oller, Aran Plana, Montse Torres i Llorenç Vergés.

2

miscel·lània

La nova seu social del GAM, una obra dels socis i per als socis ALBERT MARTÍ Després que amb data 14 de maig de 2016 es va signar el conveni de col•laboració entre Josep Ginesta Olm, de cal Manó, i el Grup d’Amics de Montellà (GAM), representat en aquell acte pel seu president, Llorenç Vergés, el GAM ha dut ja a terme les obres de reforma del local objecte de cessió, que es troba situat al carrer del Nord, número 3 de Montellà.

El projecte de reforma fou redactat per l’arquitecte de la Seu d’Urgell David Juàrez, i les obres han estat efectuades pel constructor Juan Francisco Martín entre els mesos d’agost i novembre d’enguany.

Aquestes obres estan gairebé enllestides i manca únicament formalitzar l’alta del subministrament elèctric.

La planta superior s’utilitzarà de forma polivalent com a despatx,

sala de reunions, arxiu documental i biblioteca, i la planta inferior, a peu de carrer, serà destinada a

magatzem del material de l’associació: carpes muntables, expositors, vitrines, taules i aparells de megafonia, entre d’altres coses.

des íntegrament amb fons propis del GAM, provinents majoritàriament de les quotes dels seus socis i de la venda de loteria. Per aquest motiu, el GAM vol deixar expressa constància del seu agraïment i reconeixement a la seva massa social, que ha fet possible un projecte que la nostra associació s’havia proposat d’emprendre ja fa bastants anys.

Està previst que la inauguració de les noves instal•lacions s’efectuï en el transcurs de la Setmana Santa de l’any vinent, i se’n farà el ressò oportú.

El GAM podrà utilitzar el local cedit per un període mínim de 16 anys, és a dir, fins al 14 de maig de 2032, data en què les parts podran acordar prorrogar la cessió pera un nou període de temps a determinar. Les obres han estat finança-

Mecanització del rellotge de l’església de Sant Serni El GAM està a punt de tancar la campanya de recollida de donatius per a finançar el cost d’aquesta obra que ha tingut molt bona acceptació per part dels veïns, entitats i comerços. A data de 10 de desembre, es portaven comptabilitzats 68 donatius per un total de 6.980 €. El cost global del projecte ha estat de 8.040 €, comptant pròpiament l’obra d’electrificació i automatització del mecanisme del rellotge i d’accionament dels martells de les campanes, les tasques prèvies de neteja dels excrements acumulats dels coloms

que hi accedien, les obres de paleta per evitar aquest accés de les aus i la il•luminació interior de la torre del campanar amb quatre focus de leds.

Això no obstant, el cost d’aquest projecte s’incrementarà encara més, ja que el GAM té previst de reparar també els focus exteriors que il•luminen el campanar, i s’ha de renovar en la seva totalitat el quadre elèctric de l’església de Sant Serni, que està molt malmès.

Aquelles persones que vulguin fer el seu donatiu encara hi són

3

a temps a través del compte del BBVA ES69-0182-2143-99020001-8504.

El mateix dia que sigui inaugurat el no estatge social, durant la Setmana Santa 2017, es farà també l’acte de col•locació a l’interior de l’església del cartell commemoratiu de l’obra del campanar amb la relació detallada de les col•laboracions rebudes. D’aquesta forma quedarà palès que el poble de Montellà pot dur a terme obres comunitàries d’interès general amb l’esforç i participació de tots.

miscel·lània Montellà celebra la Festa Petita ALBERT MARTÍ El dissabte dia 26 de novembre, es va celebrar en el Local Social del Tossal el sopar de germanor de la festa petita de Sant Serni, organitzat per la Comissió de Festes de Montellà i amb la participació de més de setanta persones. Després del sopar, i una vegada els mateixos comensals van haver enretirat les taules amb prestesa, es va fer el ball amb l’acordionista i teclista Jordi Rojals.

Oliver Vergés Pons presenta Història d’Andorra en onze claus al Consell General Enric Dallerès, que explicà els orígens i les vicissituds d’ANM editors, vinculats a la seva pròpia tasca com a escriptor, i de l’autor del llibre, que justificà l’existència d’una història d’Andorra com la que proposa i en resseguí els moments més destacats. Entre el públic, que omplí el vestíbul del nou edifici del Consell General, hi havia la presència de diversos membres del ventall polític andorrà.

Tot i tractar-se de la petita, aquesta festa ha esdevingut amb el temps una de les més entranyables que s’organitzen al poble, ja que es procura que la bonhomia i la bona convivència dels veïns i forasters prevalguin per sobre de tot, la qual cosa fa que les persones que hi assisteixen any rere any tinguin ganes de retrobar-se novament en aquest sopar de germanor que s’ha convertit ja en un clàssic de les festes montellanenques.

L.V.M. El passat 13 de setembre, tingué lloc a l’edifici del Consell General d’Andorra la presentació del llibre El Grup d’Amics de Montellà felici- Història d’Andorra en onze claus, ta de cor els nous i les noves inteobra de l’historiador i consoci del grants de la Comissió de Festes i els GAM Oliver Vergés Pons. L’acte encoratja a seguir vetllant perquè es comptà amb la presència del sínconservin aquestes celebracions del dic general, Vicenç Mateu Zamonostre poble i els ofereix la col•labora, que va fer una breu intervenció ració de cara a futures edicions. inicial, de l’editor del llibre, Josep

Ja està disponible el segon índex del Fil Directe Amb el número 40 del Fil Directe, butlletí del Grup d’Amics de Montellà, tanquem el segon volum de la nostra publicació. Per a aquells socis i sòcies que vulguin conservar-los enquadernats i que ho sol•licitin, el GAM posarà a la seva disposició l’índex dels números 26 a 40 (2009-2016). Recordeu que l’índex dels primers vint-i-cinc ja va aparèixer al Fil Directe 26, i també que podeu consultar tots els números endarrerits del butlletí al web www.amicsmontella.cat 4

En la seva presentació l’autor destacà especialment el fet que en diversos moments de la seva història els destins d’Andorra s’han gestat al marge dels mateixos andorrans i que, malgrat això i que ha tingut per veïns dos estats tan poc amants de cedir la sobirania com són Espanya i França, s’ha mantingut fins avui com un país lliure i sobirà.

l’escola se’ns apropa Projectes solidaris a l’Escola

ARAN PLANA sisè de Primària ONA MERCADER sisè de Primària Aquest any, els nens i les nenes de l’Escola Ridolaina de la comunitat dels grans i mitjans, fem uns projectes diferents. Són projectes solidaris, que ajuden gent d’altres llocs del món amb dificultats per viure i per anar a l’escola. En tenim quatre, de projectes.

Un d’aquests projectes és per a Lagtang. Al Nepal va haver-hi

un terratrèmol fa dos anys que va deixar molta gent sense casa. Per això venem calendaris que ha fet la Núria Burgada, el Killian i altres persones que han visitat la zona. Valen 10€, i amb els diners que recollim es faran tres cases per a tres famílies que van quedar sense lloc on viure.

A part d’això, com que la Núria va estar visitant una escola d’allà, estem escrivint la llegenda de Sant Jordi per enviar-los-hi, i ells ens n’enviaran una típica d’allà. Amb això guanyem fer amistats amb nens i nenes d’altres llocs del món i practicar l’anglès.

El projecte Àfrica vol ajudar

a comprar mosquiteres perquè la gent d’allà pugui protegir-se d’uns mosquits que porten la MÀLARIA. És una malaltia que fa que tinguis febres molt altes i et puguis morir i que la passa un mosquit. El grup que se n’encarrega ha decidit fer un mercat de segona mà. Per recaptar diners s’han ajuntat amb les persones que fan el projecte Refugiats, per obtenir així més diners i unir esforços.

Uns diners aniran a Àfrica i uns altres aniran a una ONG que és diu Open Cultural Center (OCC) que els donarà als refugiats de la guerra de Síria.

L’altre projecte és el de l’Índia, en què els nens i les nenes de primer fins a sisè estem donant un euro al mes per poder pagar els estudis a una nena que hem apadrinat i que es diu Likhita.

I per últim, el projecte Muévete por los que no pueden. Va venir el Marcos Bajo a explicar-nos com es viu quan no hi pots veure bé.

NECROLÒGIQUES Hem de lamentar les defuncions de: · Enric Llimós Gibert que traspassà a Torrefarrera el 15-1-2016 · Pilar González Palacios que traspassà a Martinet el 16-3-2016 · Josep Casanovas Martí que traspassà a Bellver el 7-3-2016 · Salvador Furné Clot que traspassà a Martinet el 26-4-2016

· Joan Munt Pagès que traspassà a Montellà el 24-05-2016 · Salvador Barluenga Marro que traspassà a Barcelona el 25-6-2016 · Xavier Gimeno Dols que traspassà a Montellà el 27-8-2016 · Miquel Reus Esteve que traspassà a Martinet l’11-11-2016 5

col·laboracions Joan Brudieu i Pere Riquet.

Dos destacats mestres de capella renaixentistes a la catedral de la Seu d’Urgell a conèixer.

Ara, per situar-nos en el temps i en el tema, recordarem el nom de tres mestres de capella i compositors, coneguts i reconeguts internacionalment, que visqueren a les acaballes del Renaixement: Giovanni Pierluigi da Palestrina (Palestrina, 1525 – Roma, 1594),Tomàs Luis de Victorià (Sanchidrián,1548 – Madrid, 1611) i el belga Orlando di Lasso (Mons, 1532 – Munic, 1594).

Portada de l’edició de 1585 dels madrigals de Brudieu XAVIER MASSAGUÉ Musicòleg i organista de la catedral de Terrassa Una qüestió important que cal tenir en compte quan donem una mirada al voltant de la història musical i la seva evolució és la de descobrir l’existència, molt més reeixida en altres temps que no pas ara, de les capelles de música a les catedrals, monestirs, col•legiates i esglésies importants. La vida d’aquests grups musicals s’inicià amb la vinguda i evolució de la polifonia durant el Renaixement, època que queda determinada entre els anys 1400 i 1600. Qui exercia la direcció del grup prenia el nom de Mestre de Capella o, també, de Mestre de Cant, essent elegit generalment per oposició, sense descartar que en alguns casos les influències hi aportaven

el seu pes. L’obligació del mestre de cant no consistia solament en el fet de dirigir, sinó també en la tasca de formar musicalment els membres de la capella i en el compromís d’escriure obres per a ser cantades durant les celebracions litúrgiques: misses, salms, motets, responsoris, antífones, corals, etc. Per altra banda, no són pocs els qui al marge de la música eclesial també compongueren música profana: madrigals, cançons, villancets, etc. En general, la música composta per mestres de capella, organistes i altres músics eclesiàstics que encara es conserva adormida als arxius catedralicis, monestirs i altres institucions, tant religioses com seculars, és molt notable pel que fa a la quantitat i roman en espera que els estudiosos, els musicòlegs o els músics la despertin i la donin 6

Un cop situats en el temps, ens situarem ara en el tema anant fins a un lloc molt proper, a la catedral dela Seu d’Urgell, i farem esment de dos músics pràcticament coetanis dels anteriorsque hi exerciren en qualitat de mestres de capella: Joan Brudieu (Llemotges, Occitània, 1520 – la Seu d’Urgell, 1591) i Pere Riquet (s. XVI – s. XVII).

Joan Brudieu és considerat un dels millors músics del Renaixement a Catalunya. L’any 1538 anà a la Seu d’Urgell, juntament amb un grup de cantaires, per participar en les celebracions que es feien a la catedral durant les festes de Nadal. Arran d’aquest fet, el capítol catedralici li oferí poc temps després la plaça de mestre de capella, la qual ocupà quasi fins a la seva mort, si bé amb algunes petites interrupcions.

L’any 1543 renuncià al seu càrrec, però dos anys més tard el tornà a ocupar. Entre el 1577 i el 1579

col·laboracions es retirà un temps breu a Balaguer i després anà a Barcelona per exercir el magisteri de cant a Santa Maria del Mar. Ben aviat, però, en no poder habituar-se a la forma de vida de la ciutat, tornà a la Seu d’Urgell i ja no en marxà.

Fou rebut amb els braços oberts novament com a mestre de capella, perquè les relacions entre qui l’havia substituït durant la seva absència i els membres del capítol catedralici havien esdevingut problemàtiques. Brudieu es jubilà l’any 1586.

De la seva producció musical, dotada de profunditat expressiva i de bona qualitat estructural, ens han arribat dues obres cabdals, però se sospita que fou més extensa. Una Missa de difunts a quatre veus, el manuscrit de la qual es conserva a l’Arxiu Capitular de la Seu, i un conjunt de setze madrigals editats a Barcelona l’any 1585 amb el títol De los madrigales del muy reverendo Ioan Brudieu maestro de capilla de la sancta yglesia de La Seo d’Urgell, a quatro bozes.

L’edició fou promoguda i subvencionada pel capítol urgellenc amb motiu del casament del duc Carles Manuel de Savoia amb la infanta Caterina d’Àustria, filla de Felip II. El manuscrit es conserva al monestir de El Escorial. Cal remarcar que la sèrie de madrigals s’inicia amb els Goigs de Nostra Dona i que un parell apareixen musicats sobre textos d’Ausiàs

La catedral de la Seu d’Urgell. FOTO: LLUÍS OBIOLS March.

Pere Riquet. D’aquest músic no en sabem ni el lloc de naixement ni el de defunció,i és probable que també s’hagin perdut algunes de les seves obres. Afortunadament, però, tenim constància del seu pas per la catedral de la Seu d’Urgell.

L’any 1598 fou nomenat mestre de capella, càrrec que exercí fins al 1602. Tornà a la Seu el 1605 per dirigir novament la capella i hi romangué fins al 1616, moment en què es traslladà a Tarragona per fer-secàrrec de la direcció de la capella de la catedral d’aquella ciutat, essent aquesta dada l’última que es coneix, ara per ara, respecte al seu currículum.Quant a la producció musical de Pere Riquet, es conserva l’antífona Avemaria, Al•leluia, transcrita per Antoni

Cagigós, i a la Biblioteca de Catalunya hi trobem dues versions del romanç Ya es tiempo de recoger i la Missa Susanne un jour, que amb la transcripció de Francesc Bonastre fou editada a Tarragona l’any 1982. L’obra transmet una gran bellesa dins una estilística que recorda la manera de fer d’Orlando di Lasso. Ja fa alguns quants anys, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la en una actuació del Cor Montserrat de Terrassa, i en guardo un bon record.

Voldria dir, finalment, que l’afany de donar a conèixer la vida i les obres dels músics catalans, així com la dels forans arrelats a Catalunya, no representa solament un enriquiment cultural, sinó també una bona manera de fer país.

Troba tota la informació sobre el Grup d’Amics de Montellà al web

www.amicsmontella.cat 7

col·laboracions El tren de Puigcerdà (2): un patrimoni viu XAVIER OLLER CIVIT Llicenciat en Història Al meu pare Tot i que el fantasma de la clausura ha pesat sobre la línia transpirinenca de la Cerdanya, la realitat és que en el 2016, el tren segueix arribant a Puigcerdà i connectant, diàriament, les terres catalanes amb França a través de la Tor de Querol. La singularitat de la línia, a part de tota la història que hi ha al seu darrere, també rau en el seu recorregut, que impacta per la diversitat de paisatges que travessa, i en el fet de ser una línia encara operativa.

Un dels elements més característics i visuals de la línia són els edificis de les diferents parades del tren, la majoria de les quals encara estan en ús. A la Cerdanya hi ha 5 estacions, 4 a la banda catalana

(La Molina, Urtx-Alp, Queixans i Puigcerdà) i una al cantó francès (La Tor de Querol – Enveig).

Si ens centrem en el cas català, totes les estacions (que formen part de l’Inventari del Patrimoni

Cultural de la Generalitat) ja es van preveure el 1908, exceptuant 8

la de la Molina, que es va fer quan començaren a freqüentar els esquiadors. Totes elles eren idèntiques en origen: un edifici de dues plantes amb coberta a dues aigües, de tipus lateral, situades al cantó dret (anant cap a Puigcerdà) i, sovint, amb un edifici annex que podia tenir diverses funcions.

Les estacions de Queixans i Urtx-Alp encara compleixen amb aquests trets característics, tot i que la primera s’ha convertit en un restaurant i ja no presta servei de tren; i la segona, en un estat força deplorable, manté l’edifici principal de dos pisos amb un annex (on hi havia les antigues dependències de la sala d’espera i dels despatxos del cap d’estació i dels factors (1) ), l’edifici dels lavabos, l’espai dels enclavaments (2) i l’antic moll de càrrega, unes construccions que denoten el passat important de l’estació,

col·laboracions especialment vinculat al trànsit de mercaderies procedent de la Seu d’Urgell i Andorra.

diverses andanes i que ens evidencia l’enorme moviment de mercaderies i persones que es donà en altres temps. A la banda francesa, l’estació de la Tor destaca per la seva monumentalitat, que ens

caràcter internacional i territorial, ja que és en ella on conflueixen els trens francesos i espanyols i les tres línies de ferrocarril que travessen la Cerdanya.

L’estació de la Molina fou remodelada després de patir un incendi als anys 50 Més enllà de del segle XX. les estacions, L’antiga estació el ferrocarril era idèntica a la de la Cerdanya d’Alp, però quan gaudeix d’un es va reconstruir, ampli material se la va dotar gràfic (imatd’un aspecte ges, postals, de xalet suís, bitllets, dibuique és el que té xos, plànols...) actualment. És i de diversos l’estació de tren elements que més alta de la conformen la Península Ibèrica seva infraes(a 1420 metres tructura, com d’altitud) i destasón els passos a ca per la teulada nivell, els cantan pronunciavis d’agulles, da i per la sala els rails i les d’espera, que travesses, etc., disposava d’una els quals també llar de foc (avui ens permeten desapareguda) aproximar-nos i bancs (recenta tot allò que ment restaurats). era i que és L’estació de aquest ferrocarPuigcerdà també ril. tenia el mateix aspecte que la de El transpirinenc Queixans o Alp, constitueix però el 1927 un patrimoni se’n va construir especialment una de nova que estimat pel posà les bases de territori i per l’edifici actual. la seva gent, ja Avui en podem que ha estat un veure la galeria mitjà de transporxada de l’anport àmpliaA la pàgina anterior, l’estació de tren de la Molina. En aquesta pàgidana, formada per ment utilitzat na, l’estació d’Urtx-Alp (superior) i de Puigcerdà (inferior) cinc arcs rebaixats, per anar i venir o les obertures a de la Cerdanya la primera planta. També hi ha recorda els moments en què les i que ha deixat empremta sobre les restes d’antigues vies i passos estacions eren els aparadors de el terreny i en les persones. Els subterranis que comunicaven les les companyies de tren, i pel seu trajectes o la simple observació 9

col·laboracions · CLARA, Josep: Història gràfica del tren de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses. Girona: CCG, 2005.

L’estació internacional de la Tor de Querol-Enveig del tren creuant la plana cerdana procedent de les muntanyes, han quedat en el record i ja formen part de les vivències dels locals i forans. És un patrimoni, doncs, digne de conservació perquè les generacions futures també en puguin gaudir tal com s’ha fet fins ara. Per fer-ho cal una implicació directa de tothom i, especialment, de les administracions, les quals haurien de procurar unes inversions que permetessin poder mantenir en bon estat les infraestructures i, a la vegada, millorar-les per adaptar-les a les necessitats actuals. Darrerament s’han succeït algunes obres per substituir vies i catenàries i s’han remodelat algunes estacions. Esperem que aquestes inversions no cessin i puguem mantenir el transpirinenc amb bona salut per molts anys.

Aquest article és un extracte per al Fil Directe de «La unió ferroviària al cor dels Pirineus»,

aparegut al núm. 1 de la revista ERA (2015), pàg. 209-225.

Agraïm a Xavier Oller, autor del text i les imatges, al Grup de Recerca de Cerdanya, a l’Arxiu Comarcal de Cerdanya i a Edicions Salòria que ens hagin permès la seva publicació.

NOTES A PEU DE PÀGINA 1.- Era el personal encarregat de donar sortida als trens i controlar-ne els moviments.

2.- Conjunt de dispositius que serveixen per comandar agulles i senyals en una estació o línia de tren.

BIBLIOGRAFIA · CLARA, Josep: El transpirinenc català. Ripoll - Puigcerdà – La Tor de Querol. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. Col•lecció Camí Ral, núm. 23, 2004.

· FONT, Jaume: La formació de les xarxes de transport a Catalunya (1761-1935). Vilassar de Mar: Oikos Tau, 1999, p. 217-249. · GUASCH, Carles: “El Pirineu català: de la mineria a la internacionalitat ferroviària”, Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Sant Cugat del Vallès: ANC. Número 9 (octubre de 2004), p. 6-8. · PASCUAL, Pere: “El ferrocarril carbonífero de Sant Joan de les Abadesses (1867-1900). La frustración de una empresa estratègica”, Revista de Historia Industrial. Barcelona: Universitat de Barcelona. Número 14 (1998), p. 11-41. · RIERA, Santiago: Quan el vapor movia els trens. Barcelona: Associació i Col•legi d’Enginyers Industrials de Catalunya: Marcombo, 1998, p. 47-148.

Mapa del patrimoni industrial de Catalunya. 150 elements imprescindibles. El túnel del Cargol.

Consulta online (20 de maig de 2016) www.mnactec.cat/150elements

Troba tota la informació sobre el Grup d’Amics de Montellà al web

www.amicsmontella.cat 10

els nostres personatges

Josep Maria Gratacós i Peracaula, el senyor Josep o el Mestre Vell persona a partir de les anècdotes contades pels que avui el recorden ni desmerèixer la seva vàlua com a mestre i transmissor de coneixements en uns anys de postguerra en què viure la vida amb dignitat no era gens fàcil.

El mestre Josep Maria Gratacós (Anys 1940)

ALBERT MARTÍ ROIG Avui s’acosta a les planes del Fil Directe Josep Maria Gratacós i Peracaula, que ens va deixar ara ha fet tot just 29 anys. Els records gratats de la memòria d’alguns veïns de Montellà -per sobre de destacar-ne les seves capacitats i virtuts- ens el poden mostrar simplement com un individu peculiar i de temperament ratllant gairebé l’estrambòtic, tant pels seus costums i manera de ser i de fer com per l’anecdotari que va acumular al llarg dels anys que va viure i va exercir de mestre a Montellà.

En qualsevol cas, vagi per endavant i que quedi palès que el GAM, a través d’aquestes pàgines, vol retre un homenatge al senyor Josep o Mestre Vell, que és com el coneixia gairebé tothom, i recordar-lo amb respecte, i no pas fer una caricatura de la seva

Pallarés Soler, més coneguda com Marieta Taio. Pel registre parroquial del seu matrimoni hom pot deduir que aleshores ja vivia a Pi, on feia estudi. A l’esmentat registre parroquial, precisament, hi ha un detall, si més no curiós, perquè consta que el casament va Pel seu rigor, meticulositat i tenir lloc el dia 31 de setembre, autoexigència a l’hora de fer les data inexistent al calendari cristià coses, per una banda, i pel seu establert pel papa Gregori XIII esperit crític i controvertit, per el 24 de febrer de 1582. Així que l’altra, el mestre Gratacós no pocomencem bé! A dreta llei, això dia ser obviat de cap manera com significaria que el mestre Gratacós a persona rellevant de Montellà en no hauria pres mai oficialment la una determinada època, i el GAM seva dona en matrimoni... En què ha cregut que havien de quedar estaria pensant aquell dia mossèn per escrit en la història del poble Josep Gavanyach, rector de la alguns dels records que l’han fet parròquia de Sant Serni, que els creditor de comptar entre “els seus va casar! Encara sort que en Pau personatges”.

Reus i el Josep Fabra, ambdós veïns de Montellà, havien prestat Josep Maria Gratacós i Perael seu consentiment en qualitat de caula, va néixer el 4 de febrer de testimonis, si no, vés a saber tu 1902 a la Canya, petit nucli urbà qui hauria donat crèdit del comcompartit per tres municipis de promís contret...

Girona: Sant Joan Les Fonts, la Vall de Bianya i Olot. Era fill de La Marieta era filla de Pau PallaJosep Gratacós Vergés (Besalú) rés Bada i d’Amàlia Soler Pallai de Margarita Peracaula Martorés. Havia nascut a Montellà el rell (Sant Joan Les Fonts). Una 27 de setembre de 1907. Tenia vegada acabada la seva formació aleshores dues germanes, la Lola com a mestre, que es desconeix (Montellà 1/02/1904) i la Matilde on la va cursar, inicià l’exercici de (Montellà, 11/07/1906). El dia la professió a la Canya mateix i 1 d’agost de 1903 havia mort el posteriorment es traslladà a viure seu germà Joan, que hauria estat a la Cerdanya, concretament a Pi, l’hereu, i la germana petita, Anna on suposadament devia fer estu(Montellà, 29-11-1909) va morir, di durant quinze o vint anys als amb tan sols tres mesos, el 27 de infants i jovenalla d’aquell poble de febrer de 1910. La Lola, que i també als d’Olià, Nèfol i Nas, i es va casar amb Isidre Oliu i van després a Montellà fins que es va tenir el Benjamí, que es casaria jubilar l’any 1967. més endavant amb l’Esmeralda, van regentar la petita botiga de L’any 1926 es va casar amb Maria queviures de cal Taio durant uns 11

els nostres personatges lladar les seves classes al menjador de casa seva evitant així haver de desplaçar-se fins a l’escola del Tossal per mantenir la tasca formativa de la mainada del poble.

Això va durar un o dos anys.

Alumnes de l’escola de Pi

quants anys. La Matilde es va casar amb un home de les Pereres, prop de Puigcerdà, on van anar a viure.

Es conta el fet que quan el mestre Gratacós va anar a cal Taio a demanar “la flor boscana” amb qui compartir la seva vida, el pare -Pau Pallarés- li preguntà a quina de les seves tres filles es referia, a la qual cosa ell respongué que li semblaria bé qualsevol de les tres i acceptaria per casar-s’hi la que li volgués oferir.

Del seu casament amb la Marieta en nasqué uns quants anys més tard -a la dècada del 1940-, el seu únic fill, en Jordi, que com el seu progenitor va estudiar magisteri i va exercir de mestre al llarg de la seva vida, amb un tarannà de costums i manera de fer semblants.

En Jordi va morir poc abans de complir els setanta anys després de patir un vessament cerebral mentre es trobava tot sol a la casa de Montellà. Va romandre a terra dos dies i dues nits sense poder demanar auxili fins que els veïns i familiars s’adonaren del greu contratemps que havia patit.

En Jordi i la seva dona, la Maria

Rosa, donaren al mestre dos néts bessons.

Quan va començar la seva activitat docent a Montellà, ho va fer primerament a cal Paulí, al carrer Major, juntament amb la Maria Pallarés de cal Raulé, que impartia classe a les nenes. Uns quants anys més tard, l’escola es traslladà al nou edifici del Tossal. Fou allà, precisament, on el senyor Josep, fent un intercanvi de llibres amb la mestra Pilar Yagüe, que havia estat casada amb el Quim de ca l’Andreu de Travesseres, va trabucar per l’escala i es va trencar el genoll. Els alumnes, espantats i aclaparats, varen sortir a demanar auxili pels voltants dels estudis i trobaren en un camp proper el Bartomeu Jordi, més conegut com Bartomeu Patoi, que entre “macàgums”, “la mare que el va arribar a parir” i altres renecs i blasfèmies del més alt nivell pecador, el va carregar sobre una post, rígid com un carnús, i va dur-lo sobre l’espatlla com qui porta un sac de pinso fins a Montellà, on fou visitat pel metge i traslladat a l’hospital per ser curat i enguixat.

Resultat d’aquest succés: va tras12

Conta un dels informants que va tenir l’oportunitat d’anar a estudi a casa seva durant aquell període que a l’hora d’esbarjo furgaven la terra del jardí fent-hi caminets i carreteres per a la circulació dels tractors, cotxes i camions que es fabricaven amb trossos de fusta, amb unes rodes fetes amb rodanxes de branques de freixa forrades amb sola de goma d’espardenya. En resum, entre el furgar dels alumnes durant les estones de pati, el picoteig que hi feien les gallines que rondaven per allà i les gratamentes que hi feia la seva gossa Lilí, el jardí de seva casa quedà solcat com si hagués de ser sembrat de trumfes.

També expliquen que hi havia un sac de garrofes a peu de l’escala, que era el que manjava el Black, el seu cavall. El sac es buidava més de pressa del normal perquè per la banda que recolzava a la paret els alumnes hi havien fet un forat per on treien cada dia un grapadet de garrofes dolces que completaven el seu esmorzar a modus de postre.

Efectuades recerques en d’altres fonts d’investigació, es va constatar l’existència d’un seu germà, l’Amadeu, nascut l’any 1896 a Begudà (Girona), que l’any 1925 vivia al carrer Mendizàbal de Barcelona i que morí al manicomi de Sant Boi de Llobregat l’any 1937 als quaranta-un anys d’edat.

Consultat el Centre Documental

els nostres personatges de la Memòria Històrica -Arxiu de Salamanca-, consta que l’any 1923 una entitat de caire maçònic va demanar informació sobre ell perquè pogués ser admès a la seva lògia. Aquest fet comportà que li quedessin antecedents penals i que hi hagi oberta una fitxa d’encausat en el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme, creat a Espanya l’1 de març de 1940 amb aquesta finalitat. Del 1940 fins a la seva supressió l’any 1964, aquest Tribunal va conduir més de 60.000 processos. Fou suprimit el 8 de febrer de 1964, però gran part de les seves funcions s’havien transferit al Tribunal d’Ordre Públic creat el 1963 fins que aquest també va ser abolit el 1977 durant la transició democràtica espanyola.

Hom podria pensar que més aviat haurien estat motius de caire polític per militància en un grup d’ideologia comunista els que haurien motivat l’encausament d’aquest germà. Però no fou per això, sinó per l’ideari i doctrina maçònica, que l’hauríen portat a ingressar en una lògia el nom de la qual ha estat impossible de verificar, com tampoc la localitat on es trobava ubicada, tot i que, molt probablement, hauria estat emplaçada a Barcelona.

Cal dir que quan aquest tribunal franquista va obrir la fitxa d’encausat a Amadeu Gratacós el mateix 1940 feia ja tres anys que aquest havia mort a Sant Boi de Llobregat. Els serveis secrets de la dictadura franquista, però, havien requisat fitxes i informació diversa de lògies maçòniques i de grups comunistes per perseguir-los, jutjar-los i imposar-los penes que

anaven des de la confiscació de béns fins a la reclusió major.

Un dels informants ha constatat que el mestre Josep Maria Gratacós era d’ideologia més aviat esquerrana i anticlerical i, si més no, era inversemblant veure’l

Partida de matrimoni (1926)

seriós i posat el diumenge a la missa que deia mossèn Pere Mas a l’església de Sant Serni, on ell i altres autoritats tenien reservada davant seu, a la primera filera, una cadira amb reclinatori incorporat amb llurs inicials gravades a la fusta envernissada.

Qui signa aquest article ha estat incapaç d’esbrinar si el Mestre Vell tenia més germans o germanes, ja que els registres parroquials de la Canya foren cremats i destruïts durant la guerra civil.

El mestre es llevava tots els dies de l’any a les quatre de la matinada i se n’anava a dormir a les sis de la tarda. Com que estava dret abans que el gall cantés, tenia temps suficient per preparar les 13

classes i deixar volar la imaginació per fer realitat els seus invents; es fabricava les eines i les màquines ell mateix: des d’una ensulfatadora o un forn elèctric fins a una tartana o un molí.

Conta un dels informants que un cop el seu pare va demanar al mestre l’ensulfatadora per fumigar el galliner i eliminar-ne els polls i les puces. Lògicament es tractava de l’ensulfatadora que s’havia fabricat ell. La mala fortuna va fer que es perdés un cargol. Quan li va dir el que havia passat, el mestre Gratacós es presentà al galliner amb un iman monumental per buscar el cargol extraviat. Després de bregar i remenar el fems de les aus per activa i per passiva, l’iman no va detectar el cargol en qüestió. Quan el pare de l’informant li va dir que de cargols d’aquella mesura li’n podia dur tants com volgués de la ferreteria, el mestre s’indignà tot cridant «Criiistu benditu, aquest cargol no és com aquests, sinó que l’havia fabricat jo, com els de la resta de l’ensulfatadora!» Amb la remenada de fems tot cercant del cargol perdut, revifaren puces i polls i quedà en no res la feina feta.

Vegetarià fins a l’extrem, amb el molí de fabricació pròpia molia mongetes, llenties i cigrons per fer-ne puré. Ni ell ni la Marieta provaven la carn i estaven tots dos més secs que un clau. Cultivava un petit hortet a peu de casa seva -inicialment anomenada cal Xaii també tenia un camp al camí del cementiri de Sant Genís amb unes quantes pomeres i pereres.

Essent mainada, qui us explica aquestes anècdotes i la seva colla no poques vegades havien anat a

els nostres personatges un dels millors del mercat i que segons ell tenia l’agulla d’or. Qui signa aquest article té l’honor de comptar-se entre les poques persones que tingueren el privilegi de sentir funcionar aquell aparell, que sonava a la perfecció i que feia que ell estigués orgullós i satisfet de la seva adquisició.

El mestre girant l’aigua a la bassa de la plaça (1973)

atipar-se enfilats als arbres, malgrat que la fruita gairebé sempre pequés de verda.

El mestre Gratacós, com passava amb la majoria de cases de pagès, tenia assignades unes hores de reg per als seus horts i camps, fet pel qual s’havia de desplaçar a la plaça per girar l’aigua al distribuïdor. Si li tocava l’aigua de dia s’emprenyava de valent quan la mainada remenava els taps dels registres del distribuïdor i la desviava cap a d’altres indrets, perquè això implicava que hagués de tornar a pujar a la plaça per girar-la de nou. Si trobava algun vailet a prop, els renys estaven garantits. Ja de més gran i jubilat, quan li tocava regar de nit, se’l veia pujar a la plaça del Llac amb la seva granota blava, la boina negra, un fanal de petroli en una mà i una aixada a l’altra, fet que motivà que fos batejat amb el sobrenom de Cristo de los Faroles.

Era amant dels animals, especialment de la seva gosseta Lilí i del seu cavall Black, que tancava entre les quatre parets enrunades

de cal Xuixa, casa que es troba baixant per les Roques camí del cementiri. Algú ha comentat que una vegada que era al taller de la planta baixa de cal Mestre, en sentir-se soroll de guitzes al fustam del pis de dalt, el mestre va exclamar: «Blaaaaaack, pitit...! Mira, ja té gana!» Això feia suposar que el cavall havia pujat l’escala i era al pis de dalt fent companyia a la Marieta, que devia estar enllestint el dinar.

En esmentar aquesta anècdota, algú va recordar-ne una altra que havia passat anys enrere quan encara funcionava el Salon de ca l’Eudald. El jovent del poble hi havia fet pujar per les escales un ruc del Joan Llata, que prèviament havien engatat amb vi, conyac i anís, i la pobre bèstia va quedar ajaguda en un racó dormint la mona mentre el jovent, els vells i els no tan vells jugaven al truc i a la butifarra i la feien petar entre riallades.

Afeccionat a la música, no va estalviar diners per comprar-se un tocadiscs Mcintosh, aleshores 14

Entrant en el capítol dels accidents, hom pot dir que el senyor Josep n’havia sofert anant a peu, circulant sobre les quatre rodes d’un cotxe o sobre les dues de la tartana que ell mateix s’havia construït. Hauria estat un bon especialista de pel•lícules perquè, tot i les trompades que havia rebut, només s’havia trencat un genoll en les seves facècies.

Va tenir dos Renault Gordini. Al primer li va fallar l’embragatge, i en lloc de fer-lo arreglar, se’n va comprar un altre de nou. Va ser amb aquest segon Gordini que l’any 1965, pujant per la carretera de Montellà en companyia de la Marieta, una mica més amunt del revolt del Cap de la Bada, va trobar una dona que anava a peu a Montellà a visitar el padrí de cal Raulé, que ja estava molt malalt i que, de fet, va morir pocs dies després. El senyor Josep va convidar-la a pujar al seu vehicle i ella, donant mil excuses, li va dir que no havia pujat mai a cap cotxe perquè li feia pànic. Tant va insistir el mestre, però, que finalment la senyora accedí, tot i que amb molta racança i morta de por. No havien avançat encara ni quinze metres que el cotxe va fer una giragonsa per culpa d’un roc, sortí de la carretera, s’estimbà i queda rodes enlaire en el camí que baixa cap a Rovíllec. Davant els crits de

els nostres personatges la dona ell li deia que no es preocupés. «Jo ja retinc la marxa», deia. La trompada, si bé no fou mortal, sí que fou considerable i un ensurt monumental per a tots tres, en especial per a la dona que acabava de fer el seu baptisme de foc amb el cotxe. Anava a visitar un moribund i gairebé hi deixa ella la pell.

socórrer juntament amb el seu fill Jordi, que tampoc es va fer gairebé res.

«Pa i barra, pa i barra!», deia el senyor Josep a la Rossita del Forn i li demanava que acceptés les seves excuses per anar a comprar el pa a hores tan intempestives, perquè les seves nombroses ocupacions no li permetien de Tots tres van arribar a peu a Mon- moure’s en hores més apropiades. tellà; la dona plorant a sanglotades La barra se la menjava ell i el pa i amb ferides de diversa conside tres quilos, la Marieta, que li deració; el senyor Josep, cruixit durava uns quants dies i que quan d’ossos, confós i avergonyit, i la Marieta, més aixerida que els altres dos, dient: «Vés, jo no m’hai fet re, no m’hai fet re de re», però que presentava un profund trenc a la part posterior del cap que li feia rajar la sang pel clatell, esquena avall. Ja diuen que en calent les trompades són menys doloroses...

Potser és que tractava de treure ferro a la situació o que comptava amb un elevat grau d’estoicisme.

El tercer accident sonat el va patir anant amb la tartana pel camí d’entrada a Montellà, entre els camps de la Comella i la Coromina. En creuar-se amb les vaques que un pagès duia a gordar, sembla que el Black es va espantar i no se sap ben bé com va ser, el fet és que cavall, tartana i ocupants anaren a parar al camp de la Coromina, masegats i amb un ensurt de nassos. En aquella ocasió, el mestre anava acompanyat del seu fill Jordi i, tot i que finalment va ser més l’esglaiament que els danys que van patir, ell va quedar estirat sobre la lona de la capota de la tartana, amb el cos encarcarat i la cara blanca com la cera, i no va recuperar la flexibilitat fins que entre uns quants l’anaren a

Full manuscrit (1952)

s’assecava l’havia de rosegar com un conill. Aquells que la vàreu conèixer la recordareu anant pel carrer, recollint en un cistell merderades de vaca per femar l’hort, i que de tant en tant treia un bocí de pa de la butxaca del davantal per rosegar-lo amb les quatre dents que li quedaven.

Induït pels vailets més grossos de l’escola, un alumne va fer una inscripció a sota d’una operació de fraccions que deia: El señor Maestro es un maricón. Posat així, respectuós quant al tractament de la persona a qui es dirigia la nota, però amb la pitjor intenció insul15

tant. Resultat: expulsió de l’alumne durant dos anys, que va haver d’anar a estudi a Martinet primerament i a la Seu d’Urgell més tard, concretament al seminari. En preguntar a aquest informant si havien renyit amb el mestre arran d’aquesta malifeta, va manifestar que no, ja que quan anys més tard es va casar, el mestre Gratacós li va fer arribar una carta d’enhorabona amb sincers desitjos de felicitat en el seu matrimoni.

Algunes vegades el mestre, en hores de clase, marxava a mercat a la Seu, i aleshores deixava algun dels alumnes més grans amb la missió de vigilant. Gairebé sempre era el Josep Subirana d’Esconsa, i ja podeu pensar la disbauxa que es produïa fins que el senyor Josep no es reincorporava a la classe tornant del mercat.

El mestre tenia una gran afició a deixar totes les coses per escrit i això ho demostren dos fets: per una banda, qui més qui menys a Montellà havia mantingut correspondència amb ell en algunes etapes de la vida, ja fos de caire amical o d’enuig. Qui aquestes línies subscriu hi va mantenir correspondència allà pels anys vuitanta, i en algunes ocasions semblava que ja n’estigués tip i t’engegava amb algun estirabec.

Per altra banda, quan la vídua del seu fill Jordi es va vendre ara fa uns quants anys la casa de Montellà, sembla ser que per les finestres van llençar gran quantitat de llibretes i papers escrits pel mestre, que com fulles seques s’escamparen pel carrer de la Pau. Un veí del poble va tenir oportunitat d’agafar algun d’aquests fulls, que es transcriu per curiós i

els nostres personatges anecdòtic. Òbviament per un tema de confidencialitat i discreció no es fa constar els noms de les cases que figuren a l’inici de cadasacuna de les notes manuscrites, que transcric literalment.

“Nom de la casa” - 23 d’octubre de 1952 - El (...) va venir a casa de la padrina perquè el dia abans, al vespre, vaig anar a casa seva per veure qué pensava fer amb l’arrendament dels horts de Ballè de la padrina (la padrina em va dir que hi havia unes 5 o 6 feixetes planes), (n’hi ha una que es cuadrada que el padrí en deia “l’hortet”); que es poden regar amb el rec d’aigua que va als prats de Montellà. (el rec toca els horts). En el any 1950 (primavera) va demanar a la padrina si li arrendaria lo que tenian a Ballè.

Ell mateix va dir: en el primer any (1950) com que hi tindré molta feina a arrencar-ho i a tancar portells només us en donaré 5 ptes. i l’altre any ja us en donaré més. Era a l’ivern del 1950-1951 i encara no havia de dit res a la padrina.

Allavors la padrina va anar a casa seva, i ell va dir-li que no n’hi donava res perquè no hi havia collit res, que un altre any ja li pagaria. I la padrina va dir-li: “Mira deixaho per les ovelles. Sempre estarem igual”. En el any 1951 no va cultivar-ho, però en la primavera de l’any 1952 ho va tornar a cultivar sense dir res a la padrina. En el dia 22 d’octubre de 1952 li vaig dir a veure què pasava amb la padrina amb aquells horts de Ballè. Em va dir que la padrina li en va demanar massa, que n’hi havia demanat 100 pesetes. Arribo a casa i li pregunto a la padrina si era cert. La padrina va dir que no li havia demanat res, que va ésser ell mateix que es va fer el preu. M’envaig a casa seva deseguida i li dic que no era veritat que li havia demanat 100 pesetes. Va

confesar que sí, que no els hi havia demanat, però que va coneixer que en volia molt. Ho sigui que es un valén embustero. Vàrem quedar que vindria a parlar amb la padrina i va venir a l’endemà matí mateix (perquè plovia i no podia anar a treballar). Va dir que en donaria 50 pesetes, que no les pagava deseguida perque no en tenia. Va dir: “Us hauria portat patates i cebes, però veig que ja en teniu”. O sigui que deu 50 pesetes de la collita de l’any

Cal Mestre en l’actualitat (2016)

1952. L’arrendament es paga per Sant Miquel (29 de setembre). Anar amb cuidado amb aquest individu perquè em sembla que va amb punyeteria. És clar que al cultivar-ho ho conserva. No fer-li cap paper d’arrendament ni firmar-li res. Ell ja va demanar un paper perquè ningú després li prengués.”

O aquesta altra, de la qual també s’omet el nom de la casa.

“Nom de la dona de la casa” - 27 d’octubre de 1952 - Li vaig dir per a pagar-me la cals que ens deu i va dir que no tenia pessetes, que havia d’anar a Santa Eugenia a cobrar i si quan tornava jo ja era fora, ho pagaria al Miqueló. Al Miqueló vaig donar-li una nota per si cas pagués, perquè no el pogués

16

enganyar. El 12 de novembre li vaig preguntar si habia anat a cobrar a Santa Eugenia i entre altres coses em va dir: “Que no l’insultés”, “Ditxós el dia que et podré fotre aquests diners per la cara...”. Mai més tractes amb aquesta dona. Avisar al papa i la mama quan vinguin a l’hivern que vagin molt alerta amb aquesta dona, perquè ha fet moltes estafes amb diners.”

És una veritable llàstima que s’hagin perdut per sempre els escrits i cartes que va fer el mestre durant els anys que va viure a Montellà.

Si no se’ls hagués endut el vent, algú amb temps i paciència n’hauria pogut escriure un llibre. Però, per això, és essencial que sapiguem valorar els records i trossos de vida de persones que ens han precedit quan tenim la sort que arribin a les nostres mans.

El mestre Josep Maria Gratacós, el nostre darrer personatge, va tancar el ulls a les 9:50 h del dia 10 de setembre de 1987 mentre es trobava ingressat a l’Hospital de la Seu d’Urgell. La Marieta Pallarés, quatre anys més tard a Barcelona, el dia 3 d’agost de 1991. En pau reposin tots dos.

Fonts d’informació: Registre Civil de Girona / Arxiu Parroquial de Bellver de Cerdanya / Centre Documental de la Memoria Histórica (Salamanca) / Josep Subirá Barral / Rossita Barral / Lourdes Subirà Barral/ Esteve Tosas Ginesta / Jordi Tosas Ginesta / Joan Tosas Ginesta / Pere Mill Ribot / Jaume Ribera Pagès / Agustí Arpí Puntijoch / F. Xavier Martí Roig / Anna Maria Ginesta Pagès / Joan Pons Nicolau

17

el racó del llibre pirinenc

Les fantasies del nàufrag de Pep Albanell EDUARD AGUILAR «Aquesta mena de llibres són llegits amb un doble sentiment: amb pressa i deler per anar avançant cap a la seva culminació, i amb recança perquè gaudim tant de la seva lectura que ens reca que s’acabin.» Aquesta citació de la pàgina 96 de Les fantasies del nàufrag, de Pep Albanell, sintetitzen l’experiència viscuda en llegir-lo. Els motius del gaudi experimentat corresponen, d’una banda, als temes que ens exposa, relacionats amb la seva formació com a persona i com a escriptor i, de l’altra, a l’estil planer de què se serveix l’autor.

Pep Albanell demostra, una altra vegada, el seu domini de l’art de narrar. Un mestratge que ha compartit amb els lectors en una trajectòria fructífera i d’una durada ja força llarga.

N’és un certificat la vintena llarga de premis obtinguts.

Amb Pinyol tot salivat, va ser guardonat amb el Premi Sant Jordi de Novel•la; amb Les parets de l’insomni, va obtenir el Premi Víctor Català, i amb El Barcelonauta, el Premi Joaquim Ruyra.

Ha publicat poesia, narrativa, diverses obres de teatre, assaig i guions per a cinema i teatre, i més de 70 títols de narrativa per a infants i joves.

En l’obra que comentem, l’autor ens fa una evocació dels anys en què ha d’adaptar-se a un ambient nou, La Seu d’Urgell, on es tras-

llada la família amb l’objectiu de millorar la situació econòmica.

La primera trobada amb els nens de la població és violenta per culpa, en bona mesura, de la poca traça relacional del protagonista.

En conseqüència, l’experiència escolar li resulta traumàtica, malgrat el consell del germà de

La Salle que el convida a fer com la resta de companys de la classe; una instrucció que ell, amb la immaduresa i la inexperiència pròpies de l’edat, no sap com aplicar. No s’està de reconèixer que no col•labora gaire a guanyar-se la simpatia dels seus condeixebles i tenir-los com a amics. Així, els vespres del diumenge li semblaven especialment sinistres: anunciaven el retorn a la setmana escolar. I, per això, diu: «Abans de saber què era un nàufrag, ja 18

me’n sentia.»

Sort que el pare, davant la necessitat d’integració al nou medi, veu adient l’adquisició d’un costum familiar nou com és la construcció del pessebre nadalenc. De fet, l’admiració pel pare és un altre dels temes destacats i es manifesta, per exemple, en la valoració de la valentia de presentar-se a l’escola i ser capaç d’explicar una experiència bèl•lica que podia resultar comprometedora en l’època de postguerra en què se situa l’acció, per tal de donar un cop de mà al fill en les seves males relacions amb els companys. També li valora la capacitat d’innovació i fantasia per introduir canvis en els costums nadalencs relacionats amb la canalla.

Un tercer tema és la fantasia, que el protagonista utilitza com a eina contra un entorn hostil: «I jo, que no havia de témer ni els tigres de dents de sabre ni els llamps, me’ls inventava precisament per defensar-me d’un món en què em sentia incòmode i, de vegades, en perill.»

Elogia la fantasia a tall de defensa d’un món que li resulta incòmode, especialment l’escolar. En aquest ambient li serveix per crear una alternativa al joc majoritari durant l’esbarjo, el futbol, consistent en jocs d’aventures basats en les fantasies que idea. Precisament la creació d’una alternativa al que fa la majoria actua en ell i en els

el racó del llibre pirinenc seus companys «alternatius» com a reforç de la pròpia personalitat davant la majoria i com un factor més en l’esclat de la personalitat del narrador, que es converteix, fins i tot, en un noi un xic descarat.

car d’homenatge de Pep Albanell als seus benefactors literaris. La primera és la senyora Pilar Poch, bibliotecària, que l’ajuda a trobar les lectures que el narrador li demana i, més endavant, quan haurà descobert, arran d’una troballa casual sota el llit de l’oncle convalescent, que es pot llegir en català, li deixa llibres de la seva biblioteca particular. El segon és el senyor Miñambres, que regenta una de les llibreries de La Seu i amb

La narració també deixa constància de la repressió lingüística a través de l’escola i ens en presenta dues versions: una de més suau, que és la simple exclusió del català dels usos formals i, per tant, la consideració de superflu per al progrés social, i una altra de més agressiva consistent a castigar-ne l’ús en qualsevol circumstància i, encara, inculcant la perversitat que suposa el fet de parlar-lo. Ara bé, de vegades el repressor pot provocar resultats no desitjats com ara l’afició a la lectura de novel•les, que en el protagonista comença quan, per passar distret el temps de càstig sense esbarjo i fent còpia per haver parlat en català, inicia la lectura d’un exemplar de Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, Pep Albanell que troba a l’aula. qui fa coneixença quan li donen A partir d’ara, descobreix en la diners perquè es compri un llibre. lectura no tan sols la imaginació La relació amb el llibreter, que és dels altres, sinó també la capacitat una barreja de rudesa i simpatia, de sorprendre i pren protagonisme amb sortides de to de tant en tant, en el relat el que podem qualifirepresenta un motiu perquè el nos-

19

tre protagonista s’hagi d’espavilar a guanyar-se els diners per pagar els llibres, és a dir, un motiu de maduració, com també ho és, per bé que molt més contundent, la fi de la relació amb el llibreter.

També adquireix protagonisme cap al final del llibre la descoberta de l’atracció per les noies, un camp en què l’experiència relatada no és cap camí de roses. La que se sent per una noia no obté correspondència, sinó rebutjos manifestos almenys fins al moment a què es refereix la narració. En aquest àmbit és providencial la intervenció de la mare, de qui ens diu que proporcionava tranquil•litat i confort i que intenta fer-li veure la relativitat d’aquesta primera vivència amorosa.

D’altres temes presents en l’obra són les formes d’entreteniment de l’època, el llibre com a objecte de possessió, el desarrelament de l’àvia, la galeria de personatges marginals de La Seu, la presència dels soldats, etc. Tots aquests, exposats com la resta dels que hem esmentat, amb un llenguatge formal però gens emfàtic, també contribueixen a fer molt enriquidora i agradable la lectura de Les fantasies del nàufrag.

20

herbes, plantes i flors amb Montse Torres Verbena Officinalis. L. Verbenaceae Català: Berbena Castellà: Verbena Descripció: Planta robusta, d’un verd pàl.lid, amb rizoma llenyós. Les tiges són erectes, ramificades a la part superior i piloses. Les fulles lanceolades i les flors asimètriques s’ordenen a través d’espigues terminals.

Cicle: Planta vivaç. Floració entre els mesos de juliol i agost.

Hàbitat: Camins, terrenys erms.

Efectes: Astringent, diürètic, antidiarrètic.

Parts utilitzades: La planta sencera en flor, assecada al sol.

Aplicació: En infusió, 1-2 cullerades de te per tassa d’aigua d’1 a 3 cops al dia, contra l’insomni i els desordres ocasionats per la formació de càlculs.

Vaccinium Myrtillus. L. Ericaceae Català: Nadiu, Nabiu, Mirtil Castellà: Arándano, Mirtilo Descripció: Arbust de fulla caduca amb rizoma arrossegadís, tiges rectes i ramificades amb branques verdes i angulars. Les fulles són alternes, finament dentades. Les flors són axil•lars. El fruit és una baia negra.

Cicle: Floració entre abril i juny.

Hàbitat: En boscos de coníferes, sobre sòl àcid.

Efectes: Vasoprotector, astringent, diürètic.

Parts utilitzades: Els fruits madurs, secs o frescos.

Més rarament, les fulles assecades a l’ombra.

Aplicació: 2 cullerades soperes de les baies seques un cop al dia contra l’enteritis i l’estrenyiment.

En decocció, bullides uns 10-15 minuts, contra la gingivitis en rentat bucal o, en forma de gargarisme, contra les inflamacions de coll. Els fruits frescos

són dolços i molt saborosos, el suc dels quals aporta importants quantitats de vitamines B i C. Amb les baies també s’elaboren melmelades i vins.

21

25724

22

MARTINET DE CERDANYA

El Grup d’Amics de Montellà agraeix a tots els socis i col·laboradors que han ajudat a vendre la loteria de Nadal de l’associació

23

ICÀRIA

Què fem? Qui som? Òffset Tampografia Impressió digital Estampació tèxtil Serigrafía plana Marxandatge Disseny gràfic

Icària Arts Gràfiques és un Centre Especial de Treball d’indústries gràfiques que opera des de l’any 1.992 en els seus mateixos tallers de Poble Nou. Icària Arts Gràfiques es distingeix d’altres firmes per contractar a la seva plantilla, dirigida per tècnics en direcció d’empreses i arts gràfiques, treballadors amb disminució psíquica. Tots ells han rebut una formació professional específica que garanteix el grau d’eficiència necessari en la seva tasca i que els hi permet, mitjançant l’obtenció d’un salari, la seva integració social.

Fem bona impressió!

Pujades, 77-79 · 08005 Barcelona Tel. 93 300 97 38 www.icariagraficas.com comercial@icariagraficas.com Mòbil: 607 21 95 22

El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració!

Informa’t sobre els objectius de l’associació.

Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou!

Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ