Fil Directe 39 by GAM Grup d'Amics de Montellà

Any XX · Número 39 · Juliol 2016 EDITORIAL

De sud a nord

ENTREVISTA A DOLORS HALDÓN

“Encara avui molta gent ens coneixen com els fills del Castanya” · El GAM disposarà d’un · Les obres del rellotge de local social al centre del l’església ja han rebut 29 poble gràcies a una cessió aportacions econòmiques

SUMARI · Miscel·lània: pàgines 2 a4 · L’escola se’ns apropa: pàgina 5 · La cartografia associada al camí Cardoner: les minutes municipals: pàgines 6i7 · Els nostres personatges: pàgines 8 a 12 · El tren a Puigcerdà (1):

pàgines 13 a 15 · La revista ERA i les Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya: pàgina 16 · El poeta Agustí Bartra i Andorra: pàgines 17 a 19 · Herbes, plantes i flors: pàgina 21 · Butlleta per fer-se soci: pàgina 23

Molt sovint quan es parla del Pirineu es fa o bé tractant-lo com a lloc de pas o bé com a punt de partida d’un itinerari el rumb del qual pren la direcció nord-sud. És el cas, per exemple, d’aquells que van haver de travessar-lo fugint de l’horror nazi per assolir la salvació i la llibertat, o el dels qui van haver d’abandonar els pobles i les terres dels avantpassats per establir-se a les zones industrials de les comarques barcelonines tot buscant unes millors condicions de vida. Les col·laboracions principals que apleguem en aquest número del Fil Directe tenen en comú, justament, que ens parlen del recorregut contrari, del que va de sud a nord (o de sud-est a nord, que tant se val). La casualitat ha volgut que l’historiador Xavier Oller, el geògraf Carlos Guàrdia, el crític literari D. Sam Abrams o el testimoni de Dolors Haldón, la nostra entrevistada, facin referència a fets, infraestructures i persones a les quals l’atzar o la necessitat van portar a travessar aquelles mateixes muntanyes tenint el nord com a objectiu. En el primer cas, Xavier Oller repassa la història del tren de Puigcerdà, una història vinculada primer a les necessitats energètiques de la Revolució Industrial, però després a l’obligada connexió amb França a través de la Cerdanya. En el segon, el geògraf Carlos Guàrdia Continua a la pàgina 2

miscel·lània Ve de la portada presenta un dels molts aspectes del projecte de recerca del camí saliner de Cardona, el camí Cardoner, una infraestructura viària de gran interès tenint en compte la importància de la sal ja des de la Prehistòria. Conversant amb el crític literari D. Sam Abrams descobrirem què van representar per al poeta Agustí Bartra, en el terreny personal i en el literari, les diverses estades que va fer al Principat d’Andorra, venint des de Terrassa, en els darrers anys de la seva vida. El testimoni de Dolors Haldón, finalment, ens evocarà, entre altres coses, la peripècia vital del seu pare, el Ramon, personatge entranyable nascut en un poble de la província de Huelva i conegut popularment com el Castanya, el qual es va convertir en poc menys que imprescindible per als seus veïns de Martinet i dels voltants. Agraïm a tots ells la seva col·laboració. La Junta Directiva

Cessió d’un local per a seu social del Grup d’Amics de Montellà La cessió es fa per un període de 16 anys tenint en compte que el local haurà de ser objecte de reforma per adaptar-lo a l’ús de local social i petit magatzem, obres aquestes que seran finançades íntegrament per l’associació. Al seu venciment, fixat per al dia 14 de maig de 2032, les parts podran acordar renovar, si s’escau, la cessió per a un nou període de temps. Tot i que es tracta d’un espai molt reduït, disposar d’aquest local permetrà al GAM reagrupar tots els seus arxius documentals, que actualment es Llorenç Vergés i Josep Ginesta davant de l’edifici troben disseminats en els domicilis particulars que acollirà la seu social del GAM dels membres de la junta ALBERT MARTÍ directiva i a la sacristia de l’església El dia 14 de maig es va signar el de Sant Serni, entre d’altres. conveni de col·laboració entre Josep Ginesta Olm, de Cal Manó, i el La planta baixa del local es desGrup d’Amics de Montellà, repretinarà a magatzem de material sentat en aquest acte pel seu presi(panells expositors, vitrines, taules, dent, Llorenç Vergés Mill, a través aparells de megafonia, etc) i la plandel qual el primer cedeix a la nostra ta superior, a sala de reunions, arxiu associació el local situat al carrer documental i biblioteca. del Nord, 3 de Montellà de Cadí.

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 Adreça: Carrer del Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució geogràfica de la revista: Montellà, Martinet, Estana, Bellver i

Prullans. Maquetació: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip coordinador: Guillem Lluch, Llorenç Vergés i Oliver Vergés. Col·laboradors en aquest número: Carlos Guàrdia, Guillem Lluch, Albert Martí, Xavier Oller, Enric Quílez, Núria Ruiz, Júlia Spa, Montse Torres i Llorenç Vergés. 2

miscel·lània

Electrificació i automatització del mecanisme del rellotge de l’església de Sant Serni

de l’enllumenat interior i exterior del campanar (1.300 euros) i les tasques de neteja dels excrements de coloms acumulats al llarg dels anys, que ascendiren a 600 euros. És a dir, el cost total de l’obra ha estat de 8.040 euros.Oberta la possibilitat de col·laborar econòmicament a finançar aquesta despesa, moltes persones asssociades i simpatititzants del GAM, veïns del poble i patrocinadors, han fet la seva aportació. A data 29 de juny s’han comptabilitzat 29 donatius per un total de 4.005 euros. Les persones que vulguin fer el seu donatiu encara hi són a temps a través del compte de Catalunya Caixa ES83-2013-03887202-0053-2444.

ALBERT MARTÍ Com ja vam avançar a l’Editorial del Fil Directe número 38 (desembre 2015), el GAM va emprendre el projecte d’electrificació i automatització del mecanisme del rellotge

i accionament dels martells de les campanes de l’església de Sant Serni, obra que fou efectuada per l’empresa Rifer Rocafer a finals de desembre de 2015 i que ascendí a 6.140 euros. A aquesta xifra s’hi ha d’afegir el cost

Per deixar constància de les aportacions rebudes es col·locarà a l’interior de l’església una placa commemorativa amb la relació detallada de les col·laboracions rebudes sigui quina sigui l’aportació. El Grup d’Amics de Montellà vol que quedi palès així que es poden dur a terme obres d’interès general per al nostre poble amb l’esforç i la participació de tots. D’aquesta manera, el projecte que es va emprendre l’any 1988 i que va significar una gran festa i una satisfacció per a tothom segueix tenint avui i la presència i continuïtat que es mereixia. Les campanes marquen el pas de les hores, el transcurs del dia, el ritme de les tasques quotidianes: en definitiva, la vida del poble i de la seva gent.

Resultats de les darreres eleccions al Congrés dels Diputats al municipi G.LL.T. Esquerra Republicana va ser la força més votada a Montellà i Martinet en les darreres eleccions al Congrés dels Diputats, celebrades el passat 26 de

juny, amb 122 vots. Convergència Democràtica va ser la segona força més votada amb 83 vots. En Comú Podem, mentrestant, va aconseguir 34 vots; el PSC, 20; Ciutadans, 13;

el PP 12, el PACMA, 1 i el PCPC, 1. També hi va haver 5 vots en blanc i 3 de nuls. La participació va ser del 62,96%, amb un total de 294 sufragis emesos.

miscel·lània La Fira de Primavera del Baridà acull dues presentacions sobre el patrimoni pirinenc

L. V. M El passat dia 15 de maig, en el marc de la Fira de Primavera del Baridà d’enguany, es van presentar a la sala d’actes de l’ajuntament de Montellà i Martinet el llibre de fotografies La Cerdanya desapareguda i el projecte Sal, exèrcits i altres passavolants. Estudi del camí Cardoner a la cara nord de la serra del Cadí. La presentació del llibre va anar a càrrec de la seva autora, la llicenciada en Història de l’Art Sandra Adam Auger. Segons va explicar Adam, el llibre, publicat per l’editorial Efadós, és només el primer volum dels que pensa dedicar a Cerdanya, i per això només hi apareixen imatges dels quatre pobles més grans de la comarca: Puigcerdà,

Alp, Llívia i Bellver. El llibre és la consecució d’una pacient tasca de recerca en molts fons d’imatges familiars i consta de 170 fotografies escollides d’entre les més de 5000 que l’autora ja porta recollides. A més d’aquests fons familiars, l’autora també ha fet recerca a l’Institut Cartogràfic de Catalunya i al Centre Excursionista de Catalunya, on ha trobat moltes imatges que mai no havien estat publicades. El seu interès principal a l’hora de seleccionar el material han estat les fotos “vives”, allunyades dels temes propis de les postals, i aquelles que permeten detectar les transformacions urbanístiques dels indrets retratats. Minuts més tard, va ser el torn del geògraf Carlos Guàrdia Carbonell, que va presentar el seu projecte sobre el camí Cardoner, un camí saliner que connectava les mines de la mun-

tanya de sal de Cardona i la Cerdanya tot travessant la serra del Cadí pel coll de Bacanella. Guàrdia va explicar la importància que ha tingut històricament la sal, ja sigui com a condiment, com a conservant o com a aliment per al bestiar. Les mines de Cardona ja eren explotades des del Neolític, va explicar, i els camins per on es transportava van ser unes de les primeres infraestructures de comunicació amb què va comptar el país. El camí Cardoner fou transitat pels que duien la sal, però també pels exèrcits (durant les guerres napoleòniques, per exemple) o per garantir la mobilitat quotidiana entre la gent. Dissortadament, va explicar l’autor del projecte, a Catalunya no hi ha una llei de camins, i avui dia molts trams del camí Cardoner, que es va deixar d’utilitzar després de la Guerra Civil, han desaparegut i cal acudir a la memòria oral o a la toponímia per esbrinar per on passava exactament. Amb tot, la seva tasca, que compta amb el suport de diversos municipis i entitats, entre elles el GAM, ha permès identificar amb prou exactitud per on podia haver passat. En un article d’aquest Fil Directe, els lectors interessats podran aprofundir més en un dels aspectes d’aquest tema.

l’escola se’ns apropa Benvinguts i benvingudes al planeta Ridolaina JÚLIA SPA, tercer de Primària NÚRIA RUIZ, cinquè de Primària

de prendre decisions i les havien de complir.

Aquest any els nens i nenes de l’escola Ridolaina de Montellà estem treballant un nou projecte. Un projecte una mica especial. Tot va començar amb un potet d’aigua de mar que ens van portar amb unes coordenades. Resulta que l’aigua era recollida del mig de l’oceà Atlàntic. I ens vam preguntar si totes les aigües eren iguals. Així vam començar a demanar a amics i coneguts i fins i tot a les xarxes socials que ens portessin aigua de diferents llocs. Vam aconseguir aigua del Mediterrani, des de Lesbos, a Grècia, fins a Barcelona passant pel mar Jordà; de l’oceà Atlàntic, des del País Basc, el Cabo de Gata fins a Gàmbia, de l’oceà Pacífic, de Hawai i de Califòrnia. I d’un llac dels Estats Units (el Great Salt Lake). Vam analitzar-les, vam veure si eren salades o dolces i quina quantitat de sal tenien i les vam comparar amb les aigües dels nostres torrents (Fontfreda i Ridolaina) i del riu Segre. I sabeu què? L’aigua que tenia més proporció de sal era la del llac interior de Utah, als Estats Units.

La primera tasca va ser decidir el nom de la nostra illa. Així van sorgir les illes de Varvalia,

Makjon, Hawai i Puntfort. Un cop posats d’acord amb el nom, vam fer-nos la bandera i vam fer-nos una maqueta de com era físicament la nostra illa. Fent tots aquests treballs vam veure que posar-se d’acord i prendre decisions no és fàcil i que ens costa. Vam aprendre a resoldre els problemes que se’ns presentaven tant a nivell de les relacions entre nosaltres com de les feines que havíem de fer per tal que tothom hi participés i es sentís bé dins el grup . A més de les quatre illes, hi havia unes persones que navegaven pels mars del nostre planeta i que eren les mestres. Elles també van construir-se els seus vaixells per arribar a les illes. Hem fet molts treballs en les nostres illes. Us n’expliquem alguns. Per exemple, per fer la maqueta vam haver d’aprendre a calcular superfícies. També vam fer un àlbum amb la fauna i la flora endèmica de la nostra illa. Vam dissenyar i construir les nostres pròpies cases, vam fer-ne els plànols i vam haver de buscar solucions per a tenir electricitat, aigua i pensar què fèiem amb les deixalles.

Després d’aprendre tantes coses de l’aigua, vam imaginar-nos que la nostra escola era un planeta, el planeta Ridolaina, i en aquest planeta hi havia quatre illes habitades per nens i nenes de diferents edats. Cada illa va posar les seves normes per tal

Ha estat un treball molt divertit i hem intentat aprendre a resoldre els nostres problemes. Tot i que no sempre ens en sortim, ho intentem. 5

col·laboracions La cartografia associada al camí Cardoner: les minutes municipals ren informació sobre la xarxa de de Cerdanya a Fórnols, camí de Geògraf / Terrelló la Vansa, camí de Fórnols o camí camins veïnals, ramaders, carreEl territori que ocupa el Parc Naters i de bast a escala 1:25.000, a de Bastanist a Boscalt. tural del Cadí-Moixeró ha estat, més de tenir un gran valor docuEn aquest article volem abordar històricament, un lloc de pas mental i històric (Campillo i imprescindible en les comuLópez-Monné, 2010 (2) ). nicacions entre el Pirineu i l’interior de Catalunya a Entre els anys 1911 i 1930, través dels seus passos natuels tècnics de l’Instituto rals (1). Aquest espai ha estat Geográfico y Catastral van articulat per diversos camins realitzar els treballs previs de llarg recorregut o grans per a l’elaboració del Mapa eixos de comunicació -dels Topogràfic Nacional a escala quals sorgeix una complexa 1: 50.000, que s’editaria entre xarxa secundària que enllaça els anys 20 i 30 (en funció de els diversos nuclis de poblala zona geogràfica). Els reció- i d’una importància fonasultats d’aquests treballs van mental, probablement des de ser la minutes cartogràfiques les èpoques més remotes de Fragment de la minuta cartogràfica del terme de o minutes municipals, que la història, ja fos amb finali- Cerc (1929) Font: (www.ign.es) es classifiquen en minutes tats comercials, com a via de altimètriques, planimètriques comunicació entre els pobles, i les conjuntes. En el nostre per anar als santuaris o, fins cas, hem escollit els fulls i tot, com a via de pas en cas planimètrics, atès que incord’ocupacions militars. Aquest poren informació referent a és el cas del camí Cardoner camins, muntanyes, fonts, o camí saliner de Cardona, ermites, etc. La informació denominació que respon a la planimètrica referent als seva funció principal: la distres municipis que integren tribució de la sal extreta a les l’àmbit d’estudi (Alàs i Cerc, mines de Cardona cap a les Cava i Montellà i Martinet) terres del Pirineu per a múles troba repartida en tres tiples usos: cobrir les necesfulls, corresponents als antics sitats de la ramaderia transtermes de Cerc, Cava i Vilech humant que aprofitava les Fragment de la minuta cartogràfica del terme de i Estana, publicats l’any pastures d’estiu a les muntan- Cava (1929) Font: www.ign.es 1929. La informació de Monyes pirinenques, conservació tellà només està disponible a d’aliments o com a complement nivell altimètric, fet que impedeix el tractament cartogràfic d’aquest alimentari. Cal assenyalar, però, camí històric de llarg recorregut a interpretar el mapa correctament a que no sempre se l’ha denominat l’hora de cercar camins. partir d’un dels productes card’aquesta manera, sinó que tant togràfics emprats en la recerca: la documentació històrica com la Al full planimètric de l’antic terles minutes municipals, ja que memòria oral recullen altres deno- constitueixen la primera sèrie me de Cerc (vegeu Figura 1) ens minacions per a aquest camí: camí cartogràfica moderna i hi incorpo- apareix l’ermita de Sant Salvador CARLOS GUÀRDIA CARBONELL

col·laboracions d’Adraén, fet important, ja que tal arrenca del límit entre els termes d’aquestes referències, no tenim com ens explicaven les persones de Serch i Cava, passa a prop cap informació sobre el camí entrevistades, el camí CarCardoner amb aquest nom. Tot doner venia de la vall de la i això, el mapa recull un camí Vansa i anava cap a Fórnols que arrenca des de Coll Eruga i Sant Salvador d’Adraén, i es dirigeix cap al límit dels abans d’entrar a l’obaga termes de Cava i Vilech y Estade la serra del Cadí. Des na (vegeu Figura 3). En aquest d’aquest punt, ens apareix cas, no porta el nom de camí grafiat el camino de Lletó Cardoner (apareix grafiat com a Fórnols travessant el riu a Camino de Cava a Estana) Serch i passant pel Collado però coincideix amb l’itinerari de Bansas, també coinque coneixien els entrevistats. cidint amb els relats dels La tercera de les minutes coentrevistats. Tot i aquesta rrespon al full de l’antic terme Fragment de la minuta cartogràfica del terme de de Vilech y Estana (vegeu Fiinformació, la toponímia no Cava (1929) Font: (www.ign.es) ens ajuda a ubicar, amb una gura 4). En aquest cas, tampoc major precisió, el traçat del apareix cap camí amb el nom camí Cardoner en aquest de camí Cardoner, però sí que sector. En sentit contrari al tenim continuïtat amb el que que ens comentaven les pervenia de Coll Eruga en direcsones entrevistades, entre el ció Estana. Des d’aquest punt, Collado de Bansas i el límit arrenca un camí que mena de terme amb el municipi de vers el santuari de Bastanist Cava, el camí ha desapare(Camino y senda de Estana a gut, no se’n té constància. Bestanis). Des del santuari, la planimetria només recull un El full de la minuta de l’ancamí que segueix el marge estic terme de Cava (vegeu querre del riu Bastanist i arriba Detall de la minuta cartogràfica de l’antic terme a Villech, seguint el traçat de Figura 2) és l’únic dels de Vílech i Estana (1929) Font: (www.ign.es) tres que recull el nom del l’actual camí pavimentat. camí Cardoner (Camino de Cardoné) en algun tram de l’àrea del Roc de Boscal i mena cap al d’estudi. En aquest cas, el camí santuari de Boscalt. Més enllà Notes a peu de pàgina 1.- Aquest article és una selecció d’un dels capítols del treball Sal, exèrcits i altres passavolants. Estudi del camí Cardoner a la cara nord de la serra del Cadí (Alt Urgell i Cerdanya), impulsat per l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i realitzat per Terrelló. L’estudi ha estat finançat per l’Institut Ramon Muntaner, per l’Institut d’Estudis Ilerdencs i per l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell. Aquesta recerca ha fonamentat el seu procés metodològic en la utilització de dos instruments: la recerca bibliogràfica i el treball de camp. Aquest últim s’ha basat en dos tipus de tasques: realització d’entrevistes a persones clau dels diferents municipis i observació de camp (identificació del traçat del camí). Les entrevistes han estat una font cabdal per a l’obtenció d’informació. Cal assenyalar que el perfil de les persones entrevistes ha estat molt acotat, atès que el camí Cardoner és una via que va deixar-se d’utilitzar de forma intensiva a partir de la Guerra Civil i coincidint amb el progressiu despoblament de les poblacions de muntanya. Tot i que aquest fet redueix notablement el nombre de persones a entrevistar, les entitats responsables d’aquesta investigació havien treballat prèviament amb algunes persones que disposen d’informació sobre aquest camí. 2.- Campillo, X; López-Monné, R. (2010): El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets. Tarragona: Arola Editors.

els nostres personatges ENTREVISTA A DOLORS HALDÓN

“Encara avui molta gent ens coneixen com els fills del Castanya, i no ens sap gens de greu” cal Pinell, que a partir d’aleshores es va dir ca la Lluci perquè a ell el coneixien com el Petit de la Lluci. Ell feia de fuster i varen posar la fusteria a sota i ells van anar a viure a dalt. El que no he entès mai és com hi cabien tots, perquè aquella caseta era molt petita.

LLORENÇ VERGÉS De tant en tant, la memòria capritxosa il•lumina com un flaix ambients, situacions i persones que un dia van ser per a nosaltres prou significatius, però que el pas del temps havia anat cobrint amb una pàtina d’oblit. Retornades del passat, aquestes imatges duen de bracet tota una càrrega de vivències personals que semblaven definitivament perdudes, com si només el present, l’ara i aquí, definís la nostra essència. Un dia van tornar a mi, a través de la nit dels anys, el Ramon Haldón, el Castanya, la Montserrat, la seva dona, i cal Farreny, aquella casa on un i altra tenien la vida i el negoci i que la fúria del Segre es va voler endur la tardor de l’any 82. D’ells volem parlar amb la Dolors, la seva filla, i també de la seva pròpia trajectòria vital, íntimament lligada a la del poble de Martinet.

Si no ho tinc mal entès, Dolors, tu vas néixer a Martinet, però la teva mare provenia de Montellà... De ca la Lluci, potser? Sí, jo vaig néixer a Martinet, a cal Farreny, el 1956, concretament el 7 d’abril. Però la meva mare, la Montserrat Capdevila Cerdà, era nascuda a cal Pinell de Montellà. Era filla de Francisco Capdevila Pinell i de Dolores Cerdà Comas, tots dos nascuts també a Montellà el mateix any, el 1882. La meva mare era la més petita de vuit germans dels quals només van viure cinc, la Llucieta, la Maria, la Inés, el tiet Mílio i ella, la Montserrat. Els altres tres, el Dionís, el Llorenç i el Francesc van morir molt petits, els dos primers de xarampió i el Francesc, de tos ferina. I amb ca la Lluci, quina relació hi teníeu, doncs? Quan va poder, el iaio Francisco va comprar la caseta del costat de

Quins records en tens, de tots ells? La tieta Inés i el tiet Mílio eren bessons, i com que la iaia no tenia prou llet per als dos, van haver de comprar una cabreta i els donaven una vegada llet de la mare i l’altra, de l’animaló. La iaia era una dona molt valenta i treballadora i sort en va tenir, amb tanta canalla; era molt adreta amb la feina i també va ensenyar els seus fills a ser-ho. Tots van sortir molt treballadors i bona gent. Al tiet Mílio li va tocar anar a la guerra, i si no en va tenir prou, després va passar una temporadeta en un camp de concentració. Va tornar a Montellà carregat de misèria i ple de tota classe de bitxets. La iaia el va haver de banyar amb sofre i cremar tota la roba que duia. Tant ell com la tieta Llucieta varen marxar cap a Barcelona, ella a fer de minyona a casa d’un metge i ell d’ebenista. Era molt bo en la seva feina i es va guanyar molt bé la vida. La tieta Llucieta va aprendre a fer de perruquera mentre treballava. De seguida es va espavilar i s’establí pel seu compte. També li va anar bé. Tenia molta vitalitat. Va fer de perruquera fins als noranta anys, amb clientes de la seva edat.

els nostres personatges Es va casar a Barcelona, com el Mílio. Ho fa fer amb el tiet Pere, que era vidu amb un fill, l’Enric. El matrimoni va tenir dos fills més, el Xavier i el Jordi. Ella, el marit i els fills pujaven a l’estiu a cal Farreny fins que al cap d’uns quants anys es van poder fer una casa a Montellà perquè l’Ajuntament donava els terrenys i a ells els agradava molt el poble. La tieta Inés també va baixar a Barcelona, a fer de sastressa a la camiseria Vehils-Vidal perquè era molt bona cosidora i molt bona treballadora. Ella, però, no va fer tanta sort amb el matrimoni. Recordo que per la riuada pujava a peu des dels Arenys a portar-nos llet, patates i el que podia. L’altra, la tieta Maria, es va casar amb el Casimir de cal Xico i van marxar cap a França. El tiet era una persona molt bona i afable. Van tenir un fill que es diu Francí. La teva mare, en canvi, es va quedar a Montellà... Sí, la mama es va quedar a casa perquè al ser la més petita s’havia de cuidar dels avis. Ella anava a jornals per les cases. Un estiu es va llogar a l’hotel Sanillés amb els senyors Pascual, que n’eren els amos. Recordo que m’havia explicat que s’enyorava molt i que una tarda que li havien donat festa va marxar cap a Montellà i que en arribar a Martinet va girar cua perquè li va fer por que si veia la seva mare ja no tornaria a l’hotel. Així li va passar l’enyorament. Va poder acabar la temporada i tornar amb els calerons cap a casa, ben contenta. Més endavant, es va llogar a l’hotel Martinet amb el senyor Pepet i la senyora Paquita, dues persones molt bones. I el teu pare? Ell era de fora de

D’esquerra a dreta, la Inés Capdevila, els germans Dolors i l’Albert Haldón i els seus pares, la Montserrat i el Ramon, a l’hotel Cadí

Catalunya, oi? El meu pare es deia Ramon Haldón Barrero i era nascut en un poblet de la província de Huelva que es diu La Zarza, un poble miner i molt pobre. Allà tothom es dedicava a la mineria; el seu avi ja hi treballava. Ho feien per als anglesos, que eren els qui explotaven la mina. Ell va néixer l’11 de novembre de 1920. Els seus pares es deien Alberto Haldón i Maria Barrero i va tenir dues germanes, la Juana i la Paquita. Va tenir la mala sort que la guerra el va enxampar amb només setze anys. Li va passar com als joves republicans de la «Quinta del Biberó». M’havia explicat que quan va esclatar la guerra era al cine del poble veient La mujer X. Se’n va anar cap a casa i allà el van anar a buscar i se’l van endur. Mai més va tornar a veure la seva mare amb vida perquè va morir quan ell era a Barcelona amb els soldats i se’n va assabentar per un home del seu poble que va trobar pel carrer. Durant la guerra li van fer malbé un pulmó amb la metralla i quan va arribar amb l’exèrcit a Barcelona el

van portar a l’Hospital Clínic. Allí el van intervenir i li van inutilitzar el pulmó. Va fer bona amistat amb un metge, el doctor Andrés Arandes Arán, que li va ensenyar a posar injeccions i això li va servir més tard per fer de practicant per a la gent de Martinet i dels voltants. Ell en va ensenyar a la meva mare, que també les posava molt bé. I ja es va quedar a Catalunya? Bé, quan va estar curat, se’n va tornar a La Zarza a buscar la seva família i se’n van venir tots quatre a Cardona perquè li havien dit que a les mines buscaven gent. Hi va treballar una temporada, però amb un sol pulmó no li anava gaire bé i la feina tampoc no li agradava gaire. Sempre deia: «Los agujeros son para los ratones». Aleshores es va llogar de barber perquè de petit n’havia après amb el barber del poble, que es deia Don Pablo. El seu pare va morir a Cardona i les germanes es van casar i se’n van anar cap a Barcelona. La germana petita, la Paquita, va morir molt jove, de part. L’altra, la Juana, va viure bastants anys més. Com va ser que vingués a Marti-

els nostres personatges ven una mica.

El Ramon Haldón pescant al Segre

net? Va venir per treballar per a un barber que li deien el Joni. Hi va treballar una temporada i després ho va fer amb el Miquel Ortín. Amb l’ajut dels militars que aleshores hi havia establerts a Martinet va posar la barberia a cal Farreny, en una habitació que li havia llogat la senyora Trini, la propietària. I llavors devia conèixer la teva mare... Sí, es van conèixer quan ella treballava a l’hotel Martinet. M’explicava que per festejar pujava a Montellà amb una ràdio a l’esquena perquè als avis els agradava d’escoltar-la i no en tenien, i així, de passada guanyava punts, perquè els castellans aleshores eren una espècie una mica rara per aquests paratges, ja que aquí gairebé ningú no parlava el castellà. Recordo una anècdota que m’havia explicat la meva mare d’una de les padrines de cal Xico: hi havien anat uns soldats a demanar una “sartén”. Aquella pobra dona els va treure pics, pales, aixades, de tot, i ells li anaven dient que no. Al final se’n va cansar i els va dir: «Toqueu-se els ous!» I ells van contestar: «Ahí, ahí se fríen los huevos!» Al final es van entendre.

I així va anar passant el temps, pujant i baixant per la costa, fins que es van casar el 17 de maig del 1953, amb una gran nevada que hi havia. El meu pare va pujar ben mudat amb el Peret del Taxi i pensaven que no podrien arribar de tanta neu. I van anar a viure a cal Farreny? Sí. Quan es van casar van llogar el pis de sobre la barberia. La meva mare, que havia baixat a Barcelona un parell d’anys a aprendre de perruquera abans de casar-se, hi tenia la perruqueria i també hi vivíem. En aquella casa vam néixer el meu germà Albert i jo, amb l’ajut del doctor Pascual, un gran metge i millor persona. A part de miner i de barber, el teu pare havia fet moltes altres feines, oi? El meu pare havia fet moltes coses: de miner, de barber, d’àrbitre, d’acomodador del cine, de pescador... Ah, i acompanyava el doctor Pascual quan s’havia de fer una autòpsia Si a algú li feia mal algun queixal, també feia de dentista. Agafava unes alicates embolicades amb un drap i “catacrac”. Al meu germà i a mi ens havia arrencat unes quantes dents quan es belluga10

Durant molts anys pujava a Aransa a tallar els cabells. Gairebé arreglava tot el poble. Hi pujava amb el camió de la llet de Lles. A vegades treballava tot el dia, sempre a cal Sastre, i s’hi quedava a dormir. El meu germà i jo hi havíem anat algunes vegades a fer-li companyia i ens ho passàvem molt bé. L’endemà agafàvem el camió fins a Travesseres i baixàvem fins a Martinet per la costa. Recordo amb molt de carinyo aquella època i la gent de cal Sastre, la Marieta, el Basilio, que era el padrí de bateig del meu germà, la seva dona, la Maruja... Al teu pare se’l veia molt integrat a Martinet. A mi, de petit, sempre em feia molt de respecte. Potser pel bigoti que duia i el seu posat seriós. De què li venia el sobrenom del Castanya? Això venia de quan eren joves i anaven per aquestes festes i s’empitofaven una mica. Es veu que ell sempre deia: «Viva la Virgen de la Castaña!», i d’aquí li va quedar. Encara avui molta gent d’aquests pobles el recorda per aquest sobrenom, i a nosaltres ens coneixen com els fills del Castanya, i no ens sap gens de greu. L’aiguat del 82 devia ser un cop molt dur per a ell i per a tots, és clar. Potser vau ser els que més hi vau perdre... La riuada va destrossar la vida del meu pare, que mai més va ser el mateix i va morir pocs anys després, el 1988. Sempre estava trist. Recordo el primer Nadal..., va ser tristíssim. Pensa que quan va arribar a Martinet només portava el que cabia en una maleta de cartró. Era valent, però havia patit molt per arramassar totes les coses que teníem a casa, i en un no res vam quedar amb el que dúiem posat a

els nostres personatges l’esquena. És això el que no va poder pair. La mare també va passar les seves, però era molt valenta i tenia una força de voluntat impressionant. Però la gent us devia ajudar molt... Tinc un record, que tu també deus conservar. Els estudis Miramar de Televisió Española (TV3 encara no existia) va emetre un reportatge des de Martinet, al final del qual sortia el teu pare explicant la tragèdia. A l’últim moment de l’entrevista va cridar molt emocionat un sorprenent «Visca Catalunya!» M’imagino que era per l’emoció continguda i per les mostres de suport que devíeu rebre. Sí, va ser un alleujament dins la pena que teníem. Recordo especialment la gent d’Aransa i els de cal Sastre en particular. El pare ens havia demanat que anéssim a refugiar-nos a casa seva i ens van tractar amb un afecte impressionant. L’endemà quan ens vàrem llevar, la gent del poble ens havia emplenat el cotxe de patates i verdures. Això no se m’oblidarà mai. D’ajudes també en vàrem tenir de tota la gent de Martinet i d’alguns estiuejants que hi venien a passar les vacances. Tothom va ajudar com va poder. Un mossèn de Llívia ens va donar roba per als llits i mobles per al pis. No voldria deixar-me ningú perquè tothom ens va ajudar molt: l’únic que ens va fallar va ser la Generalitat, que amb 50.000 pessetes ens va pagar el que ens havia costat tota la vida d’arramassar, i encara les vam haver de baixar a cobrar a Lleida. Després de morir el teu pare, la teva mare va seguir fent de perruquera, oi? I el altres? Quan el papa va morir, la mama va continuar fent de perruquera a la

botiga que li havia llogat el Peret del Sastre, davant mateix d’on hi havia hagut cal Farreny. També tenia productes de merceria; l’Albert, el meu germà, que treballava a Andorra, es va casar amb una noia de la Seu, la Teresa, amb la qual van tenir una filla, la Sandra. Jo, que m’havia casat el 1976 amb el Ramon Coma, treballava amb la

El germans Dolors i Albert Haldón i el seu cosí Jordi Escarmís

meva mare i tenia cura dels nostres fills, el Marc i la Mariona. Com és que acabessis treballant en el ram de l’hostaleria? Quin aprenentatge vas haver de fer? Vas començar a La Coma? Bé, el meu home treballava de cuiner a l’hotel Cadí, amb la senyora Lola, la mestressa. Els seus fills van voler traspassar el negoci, però nosaltres vam pensar que no podíem gastar tants diners en una cosa que mai no seria nostra. Mentre esperàvem que ens sortís quelcom, el Ramon va anar a treballar a l’hotel de Lles, amb el senyor Sellés, i compaginava la feina de cuiner amb anar a fer llenya amb el Peret del Taxi. I aleshores va sortir l’oportunitat de La Coma... Sí, al cap d’un temps, vàrem dema11

nar al Peret del Sastre si ens vendria un prat que li deien el prat de Mollet i ens el va vendre. Aquí va començar l’aventura de La Coma. Primer va ser un edifici petit perquè els quartos no eren gaire abundants, i a poc a poc l’hem anat ampliant. El primer any, quan va venir l’hivern, el paleta Miquel Jiménez ens va preguntar si pensàvem passar-lo en aquelles condicions. Ho deia perquè el pis encara estava per fer. Teníem les parets de rajols i el terra de formigó. Dormíem tots quatre a la mateixa habitació. Per bany teníem un plat de dutxa agafat amb quatre totxos. Li vam dir que nosaltres no teníem calers per fer res més, que ja ens ho havíem gastat tot a sota, al restaurant, i que per força hauríem de passar l’hivern d’aquella manera, ja que no volíem deixar el negoci sol a la nit. Ell ens va contestar que de cap manera, que ja li pagaríem quan poguéssim, però que ell ens feia el pis. El Miquel, per a nosaltres, va ser de molta ajuda. Gràcies a Déu, va ser una temporada de molta feina i vàrem poder pagar quasi de seguida. Vam tenir molta sort, perquè els proveïdors també ens van fer molta confiança i ens van començar a cobrar quan els ho vam demanar. Com van ser els inicis? Per a mi va ser un estiu molt dur aquell, ja que jo l’hostaleria només l’havia vist en foto i de cop em vaig trobar en aquell embolic. Amb un batibull de gent i jo sense idea de res. L’únic que hi tenia experiència era el Ramon. Vaig patir molt aquells primers anys perquè encara que sempre havia treballat de cara al públic, allò era molt diferent. A la nit m’aixecava pensant que em demanaven coses, no podia ni dormir. Però vaig pensar que allí hi havia la nostra vida i la dels meus fills, i vaig tirar endavant;

els nostres personatges amb els francesos, amb els pescadors... Tothom treballava i hi havia dos hotels, dues fondes, tot rutllava. És evident que la crisi ens ha fet mal i el poble també va perdre molt amb la riuada. Ara fa bastant de pena perquè tot s’ha anat apagant. Jo penso que si s’hagués potenciat més el tema de la pesca, que en el fons era del que vivíem bona part de la temporada, les coses haurien anat millor. Pensa que quan hi havia l’obertura de la temporada de pesca, que era pel març, això semblava la festa major. Per la segona pasqua feien un concurs de pesca i hi havia el poble ple de gent... Emplenaven les botigues, els hotels, els bars... Però això ho han deixat morir. Ara també s’han perdut els hotels que sempre s’omplien, i la gent un dia anaven aquí, un altre anaven allà. Serà difícil, però espero que tot s’arreglarà. M’agradaria que fos així, perquè és el meu poble.

A dalt, el tràgic aiguat de 1982 a Martinet. A la dreta, es pot apreciar l’esvoranc deixat per la desaparició de cal Farreny. A baix, la Montserrat davant de cal Sastre, la nova ubicació de la seva perruqueria

el gat no treu les urpes fins que li convé, i a mi em convenia molt. Una estona al matí i a la tarda pujava a donar un cop de mà a la meva mare fins que va morir, l’any 1998. Vaig continuar portant la perruqueria quatre anys més perquè teníem clientes molt bones i de tota la vida i em sabia greu de tancar, però ho vaig haver de fer per motius de salut. El primer any després que vaig tancar no podia passar per davant de la porta. Em feia molta pena i per anar a Bellver donava la volta pel carrer del Sac.

Quan vau engegar, era una època de puixança econòmica general, que a Martinet es manifestava amb un reguitzell d’ofertes de restauració i d’estada per a tots els gustos i butxaques: el Boix, el Cadí, el Martinet, el Pluvinet, el Miravet, el Rosaleda o La Coma mateix. Avui, en canvi, moltes han desaparegut i el poble sembla haver perdut aquella esplendor d’abans. La crisi ho explica tot? Sí, ara la vida ha canviat molt a Martinet. Abans es treballava molt

A la Coma sembla que les coses van rutllant. Qui porta les regnes del restaurant, ara? Ara La Coma la porten els meus fills, el Marc i la Mariona. El Ramon, el meu home, ja s’ha retirat i jo només vaig fent. Mira, aquest agost ja farà trenta anys que vàrem obrir. El temps passa... El Marc es va casar amb una noia d’Aravell, la Míriam, i ja ens han fet padrins d’un nenet que es diu Jan. Nosaltres estem encantats i la Mariona, la tieta, no cal dir-ho! Entre coses bones i coses dolentes hem anat passant els anys... Esperem que ells tinguin la mateixa sort que Déu ens ha donat a nosaltres, i que tinguin salut i puguin anar treballant. No desitgem res més.

El tren de Puigcerdà (1) XAVIER OLLER CIVIT Llicenciat en Història. Al meu pare La Cerdanya, territori pirinenc per excel·lència, disposa de tres línies de ferrocarril que la travessen: la primera, operada per Renfe, exerceix d’autèntica línia transpirinenca, unint La Tor de Querol i Puigcerdà amb Barcelona; la segona, de la SNCF, connecta la Cerdanya francesa amb la regió del Migdia-Pirineus, i la tercera, la més característica de la zona pel seu recorregut i pel seu color groc, és la via que uneix Enveig i La Tor de Querol amb Mont-Lluís i Vilafranca de Conflent. En aquesta realitat ferroviària cerdana, el transpirinenc és un dels més destacats, ja que es tracta de la línia internacional de la zona i, darrere seu, té una història d’il·lusions, temors i proeses que l’ha caracteritzat i que encara es percep avui sobre el territori i en el patrimoni que en queda.

col·laboracions

tar el tret de sortida de l’expansió del ferrocarril per tot Europa. A Espanya, i especialment a Catalunya, el ferrocarril es va veure com una oportunitat de negoci, ja que es considerava un mitjà de transport fonamental per anar endavant amb el procés d’industrialització. A més, el tren suposaria la possibilitat de connectar el territori amb un mitjà de transport àgil i ràpid.

Surroca a les grans ciutats de l’àrea metropolitana. La intenció era que les fàbriques catalanes disposessin d’aquest combustible sense necessitat de dependre de les importacions angleses. A partir de 1844, doncs, començaren a succeir-se diverses propostes per transportar el carbó. El primer projecte que es va presentar, conegut com el Camino de Hierro de la serenísima señora Infanta doña María Luisa Fernanda, va ser el d’una línia de tracció animal que volia unir Sant Joan de les Abadesses i Roses, de tal manera que el mineral pogués arribar a un port important i, d’allà, fos consumit o, més aviat, traslladat per mar fins a les zones fabrils del Maresme o Barcelona i rodalies. La proposta, però, es va desestimar per la llarga distància entre les dues poblacions (uns 100 km) i els desnivells acusats que havia de superar.

El segon intent va venir el 1850, quan el polític i banquer Manuel Girona Agrafel (1817-1905) va decidir fundar la Compañía de A dalt, l’actual xarxa ferroviària de Cerdanya. L’origen del ferrocarril en Hierro del Norte i construir el A baix, la boca sud del túnel de Toses la Revolució Industrial ferrocarril cap a Ogassa per La Revolució Industrial, etapes, a mesura que disposés iniciada a mitjans del segle XVIII, de capital. El 23 de juliol de 1854 Amb un cert desgavell en les legisva marcar un abans i un després en s’inaugurava el tram entre Barcelolacions estatals, a partir de mitjans la història de la humanitat. Les noves del segle XIX, diverses empreses na i Granollers, però al cap de poc, màquines de vapor que van entrar en van començar a construir les línies Manuel Girona va abandonar el profuncionament possibilitaren un augjecte i la línia va perllongar-se cap a de tren que, a poc a poc, van arribar ment del nombre de fàbriques i de la Girona i França (1), ja que el terreny quasi a totes bandes i constituïren la seva producció i agilitzaren els trans- xarxa de ferrocarril que encara avui, era més amable en termes orogràfics ports de mercaderies i, posteriorment, majoritàriament, és la que fem servir. i estava molt més poblat. Per tant, el de persones. El ferrocarril, que va projecte de les mines s’abandonà. néixer en aquest context, es va posar El ferrocarril de Barcelona a Sant en marxa a Anglaterra, quan el 1825 No va ser fins al 1870, després d’alJoan de les Abadesses es va inaugurar la primera línia de tres intents fallits, quan l’obra del Dins la munió de vies que es van tren entre les ciutats de Darlington i impulsar trobem la que unia Barcetren miner es recuperà amb una certa Stockton. Cinc anys després, el 1830, lona amb Granollers i Sant Joan de fermesa. En aquell moment, l’obra la posada en marxa de la línia entre es va concedir a Alexandre Lossy de les Abadesses, construïda per portar Liverpool i Manchester va represenVille, de París, el qual va promoure la el carbó de les mines d’Ogassa i

col·laboracions creació de la Compañía del Camino del Hierro del Norte de Cataluña per tirar endavant el projecte. Al cap de poc, però, Lossy de Ville, no vinculat al món ferroviari, es va desentendre del projecte i va transferir la concessió a Fèlix Macià Bonaplata i Eugeni Broccà, dos empresaris catalans que, a través de la seva empresa Broccà y Cía, s’encarregaren de la construcció de la línia. Entre 1871 i 1873 se succeïren els treballs en el tram que anava des de Granollers fins a Vic, els quals resultaren força complexos perquè calia superar la riba del riu Congost. Finalment i després d’invertir-hi més temps, el tram es va inaugurar el 8 de juliol de 1875. Un cop a Vic, Macià Bonaplata va promoure la creació de la societat Ferrocarril y Minas de Sant Joan de las Abadesses, una companyia que havia d’encarregar-se de prolongar la línia de tren des de Vic fins als jaciments d’Ogassa i Surroca. La societat es va crear a finals del 1877 i en formaren part el mateix Bonaplata, els màxims directius de El Veterano (l’empresa que explotava les mines) i la Sociedad Catalana General de Crédito. D’aquesta manera, s’iniciaren les obres del ferrocarril vorejant el riu Ter fins arribar a Ripoll (juny de 1880) i Sant Joan de les Abadesses (octubre del 1880) per finalitzar el recorregut al baixador de Toralles, el punt de càrrega de les extraccions mineres. Finalment, i després de més de 30 anys, Sant Joan i les mines properes podrien transportar en tren el seu carbó, que es creia molt quantiós, i complir aquell objectiu d’emancipar-se de les importacions estrangeres d’aquest mineral. L’únic problema que quedava per resoldre era la connexió directa amb Barcelona. Broccà y Cía havia començat les obres a Granollers, així que quan el carbó baixava de Sant Joan arribava fins allà i, per seguir cap a Barcelona, calia transbordar tot el material fins a les infraestructures de la TBF (2) , pagant el correspo-

nent peatge. Per evitar aquest cost, Ferrocarril y Minas de San Joan aviat va promoure la construcció d’un traçat que comuniqués directament el tram de Sant Joan a Granollers amb Barcelona. Així, l’any 1886 s’inaugurava la via fèrria entre

A dalt, traçat del túnel del Cargol. A baix, boca del segon tram del túnel del Cargol Llerona i Sant Martí de Provençals (actualment Barcelona), a través de Parets, Mollet del Vallès i Montcada. Ara sí que el carbó anava directe des de les mines a les ciutats consumidores, però l’alegria durà poc, ja que les explotacions carboníferes van resultar tenir poc potencial i això va fer que els guanys que s’esperaven mai es materialitzessin. El 1888, la companyia entrà en fallida i va ser absorbida per NORTE (3) , que passà a controlar l’explotació minera i la línia de tren. El gran projecte miner va acabar aquí, tot i que les mines encara van estar actives durant uns quants anys més (4) , però el ferrocarril es va convertir en un element molt important per a la connexió de la zona de la Catalunya Central (Vic i Ripoll) amb Barcelona i va esdevenir la base del projecte d’un ferrocarril transfronterer a través de Puigcerdà. El transpirinenc català

L’auge del ferrocarril també fomentà les connexions internacionals. A finals del segle XIX, els estats espanyol i francès començaren els contactes per unir les ciutats més importants del nord d’Espanya amb els nuclis més destacats del sud de França, millorant així el transport en una zona que era força deficitària en aquest aspecte. Les negociacions van fructificar el 1904, quan se signà l’acord en què es projectaren les tres línies fèrries que travessarien els Pirineus: una a través de la Cerdanya, una pel Pallars i una per Canfranc, a la zona d’Osca. El tractat també especificava el recorregut que havia de seguir el tren per terres cerdanes: partint de Ripoll, el ferrocarril travessaria un túnel que es construiria a Toses i per les immediacions de Puigcerdà i Bourg-Madame, creuaria la frontera i es dirigiria fins a Ax les Termes a través del túnel de Pimorent. Això també havia d’agilitzar les comunicacions que existien fins llavors per arribar a la Cerdanya, ja que arribats a Ripoll en tren calia agafar la diligència fins a Puigcerdà, invertint un temps d’entre 8 i 17 hores de carruatge segons les condicions climatològiques, passant per carreteres en molt mal estat (5). Finalment, el 1907 s’aprovà la llei que autoritzava la construcció d’aquesta línia i el 1908 se’n publicà la concessió, però aquesta va quedar deserta en dues ocasions. Així doncs, l’Estat es va veure obligat a agafar les regnes del projecte i a fer-se càrrec de la seva construcció. Les obres començaren a la tardor de 1911 i el primer que es va fer va ser obrir el túnel de Toses, que era la part més difícil, i després es construí l’estació de Toses i la casa del guarda a la Molina. La resta de la línia es va dividir en 12 trams i cadascun d’ells s’atorgà a una empresa constructora diferent. Això provocà que els treballs s’alentissin molt o, fins i tot, que quedessin paralitzats, ja que algunes de les empreses van fer fallida.

col·laboracions El 1918, l’Estat va assumir directament les obres i el 10 d’agost de 1919 es va inaugurar el tram des de Ripoll fins a Ribes de Freser, de 14 quilòmetres. La feina continuà i l’any 1922, el ferrocarril arribà a la Molina (el 12 de juliol) i després a Puigcerdà, a l’octubre del mateix any 1922 (6) . La línia entre Ribes i Puigcerdà quedava inaugurada, encara que s’hi van anar enllestint detalls i algunes estacions en els següents anys. Només quedaria l’enllaç internacional, que es féu esperar uns anys més per la forta sotragada que patí França en la Primera Guerra Mundial. Finalment, el 21 de juliol de 1929 s’inaugurava la connexió entre Puigcerdà i la Tor de Querol, quedant definitivament units els estats espanyol i francès i trencant l’aïllament d’una comarca, la Cerdanya, on l’orografia sempre havia marcat la seva comunicació amb altres zones. La línia transpirinenca, que s’anà electrificant a partir de 1927, fou una veritable obra d’enginyeria, ja que aprofitava molt bé les característiques del terreny i utilitzava un important sistema de ponts i túnels per superar els obstacles naturals que anava trobant. Un dels túnels més destacats és el túnel helicoïdal o del cargol (també anomenat túnel del Palós, com el torrent homònim que discorre per aquell indret), situat a la sortida de Toses en direcció Ripoll, just a sobre de la vall del riu Rigard o Rigat. La particularitat d’aquest túnel és que el seu traçat en forma d’hèlice permet salvar un desnivell de 80 metres en uns quatre quilòmetres de longitud (1.057 metres corresponen a dos trams de túnel excavats a la roca i la resta a trams exteriors, un d’ells entremig dels dos túnels excavats) amb un pendent d’entre l’1,6 i el 3%. Aquest túnel fou construït entre el 1911 i el 1919 i representà una

obra cabdal per connectar Planoles i Fornells amb Toses, sense la qual no hauria estat possible . El transpirinenc cerdà s’establí com a autèntic eix ferroviari interestatal i, en un inici, adquirí una importància

al cor dels Pirineus», aparegut al núm. 1 de la revista ERA (2015), pàg. 209-225. Agraïm a Xavier Oller, autor del text i les imatges, al Grup de Recerca de Cerdanya, a l’Arxiu Comarcal de Cerdanya i a Edicions Salòria que ens hagin permès la seva publicació.

NOTES A PEU DE PÀGINA

A dalt, secció exterior del túnel del Cargol amb el llogarret de Palós. A baix, l’estació de Toses. notable. D’aquí que, aprofitant la rellevància de l’Exposició Universal de 1929 que es va fer a Barcelona, es plantegés passar la via de Puigcerdà a Barcelona a ample internacional i fer una connexió directa i ràpida amb França. El projecte, però, no va passar del paper i això ja va ser el primer símptoma d’una decadència que aniria patint aquest ferrocarril en els següents anys, ja que, malgrat ser utilitzat àmpliament pels esquiadors i la gent de la comarca, va estar a punt de desaparèixer en diverses ocasions per la poca rendibilitat i el poc ús d’aquest servei. Aquest article és un extracte per al Fil Directe de «La unió ferroviària

1.- Aquest és l’origen de la línia que, encara avui, connecta Barcelona amb Portbou. 2.- La TBF havia absorbit la Compañía de Hierro del Norte, per això controlava el ferrocarril entre Barcelona i Granollers, que havia impulsat Manuel Girona el 1854. Més endavant, la TBF va ser absorbida per la MZA. 3.- NORTE era la Compañía de los Caminos del Hierro del Norte de España i, juntament amb la MZA (Compañía de Ferrocarriles de Madrid, Zaragoza y Alicante), acabaren controlant i gestionant tota la xarxa ferroviària a Catalunya. El 1941, amb la nacionalització del ferrocarril, van quedar absorbides per RENFE. 4.- L’activitat ferroviària fins a Sant Joan de les Abadesses, després que l’explotació minera hagués perdut potencial a partir de la segona meitat del segle XX, va acabar-se de manera definitiva el 1980, just un segle després de la posada en marxa de la línia. 5.- De fet, tan dolentes eren les vies de comunicació terrestres cap a la Cerdanya que el govern espanyol autoritzà el trànsit de productes agrícoles entre l’Empordà i la Cerdanya per la Catalunya Nord (1912). 6.- “Inauguración del de Ripoll a Puigcerdá”. La Vanguardia, 4 d’octubre de 1922, p. 10.

Troba tota la informació sobre el Grup d’Amics de Montellà a:

www.amicsmontella.cat 15

col·laboracions

La revista ERA i les Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya

ENRIC QUÍLEZ I CASTRO

President del Grup de Recerca de Cerdanya Els dies 15 i 16 de novembre de 2014 van tenir lloc al Museu Cerdà de Puigcerdà les I Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya, organitzades pel Grup de Recerca de Cerdanya. Aquestes jornades tenien com a propòsit exposar les darreres investigacions sobre temàtica cerdana de diferents camps del coneixement: medi natural, història, arqueologia, lingüística, etcètera. Les I Jornades van ser tot un èxit, tant de participació, en forma de ponències com de presència de públic, i van omplir de manera força atapeïda el programa de tot el dissabte i de diumenge al matí. Les I Jornades van ser inaugurades el dissabte dia 15, a les 9 del matí, per l’alcalde de Puigcerdà, el senyor Albert Piñeira. A continuació, van venir les ponències de caràcter arqueològic, en què es van tractar temes com el Fòrum de Llívia, les excavacions de l’antiga església de Santa Maria de Puigcerdà, les recentment descobertes tombes medievals d’All, les troballes recents de l’Edat del Bronze i del Ferro a l’Alta Cerdanya o les possibles mines d’or als Estorregalls d’All, així com alguns jaciments de primera magnitud com el Castellot de Bolvir, el tossal de Baltarga o el jaciment paleolític del Castellot. A la tarda van exposar-se les ponències de temàtica històrica,

com la breu experiència d’una Coronela a Puigcerdà durant la Guerra de Successió espanyola, el bandolerisme a la vall del Querol durant el segle XVI, les obres al pont d’Aravó al llarg de la història o la història de la torre El Regulador de Puigcerdà.

El diumenge dia 16 al matí, es van exposar les ponències relacionades amb el medi natural: geologia (les mines de manganès de Cortàs), botànica (petits espais florals a protegir), ecologia (evolució de la població de grans ungulats a la comarca) i zoologia (llistat de papallones diürnes a Cerdanya). Les jornades van ser seguides, en total, per unes 140 persones, comptant els dos dies. Des de bon començament, un dels projectes més engrescadors del Grup de Recerca de Cerdanya ha estat el de poder publicar en 16

format llibre textos sobre temàtiques cerdanes. Les I Jornades van oferir una bona oportunitat d’arribar a aconseguir-ho. Després de solucionar els problemes de finançament, vam decidir fer una tria entre el nombrós conjunt de ponències presentades i publicar-les en forma de quadern. El resultat final ha estat la revista/ quadern ERA. Revista d’estudis cerdans, que neix amb clara vocació de continuïtat. Així, la idea és fer les jornades bianualment els anys parells i publicar-les en format de quadern els anys senars. La revista ERA ha estat finançada per l’Ajuntament de Puigcerdà, l’Arxiu Comarcal de Cerdanya, el Consell Comarcal de Cerdanya, la Diputació de Girona i el mateix Grup de Recerca de Cerdanya. La publicació ha anat a càrrec de l’editorial alturgellenca Edicions Salòria. Hem d’agrair especialment a l’Arxiu Comarcal de Cerdanya i a la seva arxivera, Erola Simon, la tasca d’haver recollit les diferents ponències i d’haver-les organitzat per a la seva maquetació, així com la seva correcció ortogràfica, que ha anat a càrrec d’Oriol Mercadal, director del Museu Cerdà. Esperem que puguem continuar aquesta col·laboració tan reeixida en properes edicions, ja que és molt interessant poder disposar en format de llibre de les darreres investigacions que tenen lloc a la Cerdanya sobre temàtica cerdana a les diferents branques del coneixement.

col·laboracions El poeta Agustí Bartra i Andorra Una conversa amb D. Sam Abrams LLORENÇ VERGÉS Vinc de les altes prades de silenci i esquella on la gent canviaven el ferro per la sal, on les rústiques Verges de cares camperoles pasturaven immòbils, les remors del bedolls, i ara sóc al país de les terres bladeres: un indret de rostolls i herències de pins, la contrada dels roures i dels camins roquissos, de l’alosa i el vent i el cel de diamant, dels boscos llindars on la lluna és pastora, del falcó que vigila el camp de gira-sols.

És de la significació, personal i literària, que va tenir Andorra per a Bartra que volem parlar amb D. Sam Abrams, un gran coneixedor de l’obra del poeta i, ben segur, el seu més gran difusor i avalador a través de les conferències, els cursos, els pròlegs i les edicions de l’obra de Bartra que ha dut a terme aquests darrers anys, entre

Ara fa 40 anys, a principis del mes d’agost de 1976, el poeta Agustí Bartra (1908-1982) tornava d’una estada a Andorra. De camí cap a Terrassa, la ciutat on residia, es va deturar uns quants dies al santuari del Miracle a instàncies del també poeta i amic Miquel Desclot, que hi tenia llogada una cel·la. D’aquella estada en va néixer el poema «Hora alciònica», del qual acabem de donar els primers versos, que és datat al santuari el 8 d’agost i que Bartra dedicà al seu amfitrió. Agustí Bartra i Anna Murià, la seva companya, havien tornat a Catalunya el 1970 després de quaranta-dos anys d’exili. El poeta ja comptava amb una important obra poètiBartra a Arinsal (1981). Arxiu Històric de ca i literària, però el retorn, Terrassa. Fons Bartra-Murià Id. 96992 que tant s’havia fet esperar, l’esperonà encara més a seguir les quals cal citar Odisseu (2008), escrivint, i fou aleshores que va El gos geomètric (2010), Haikus publicar algunes de les seves obres d’Arinsal (2011) o L’arbre de foc més radicals. El darrer llibre que (2016). va poder veure publicat va ser Haikus d’Arinsal (1981), un conEn tornar de l’exili, el gener de junt poètic concebut, precisament, 1970, la parella Bartra-Murià van arran de les successives visites que voler instal·lar-se, de primer, a va efectuar al Principat a partir Barcelona, però van acabar a d’aquell any i, especialment, els Terrassa. Quins van ser els motius? darrers anys setanta i primers Els motius van ser dobles. Van marvuitanta. xar de Barcelona perquè la ciutat era

massa cara. De fet, l’Anna i l’Agustí no tenien la intenció de quedar-se a Barcelona. En principi, venien de visita. L’Agustí estava recuperant-se d’una flebitis forta i no les tenia pas totes que visqués molts anys. Volia veure la seva ciutat, Barcelona, un altre cop per si havia de morir. A l’aeroport de Barcelona, els esperava una petita multitud de persones i davant d’aquesta avinentesa van decidir quedar-se. Al cap d’un any, tenien una economia personal més aviat precària. Eren persones grans i havien de treballar perquè no tenien dret a cap pensió. Per l’altra banda, una sèrie de gent de Terrassa, un grup amb fortes inquietuds culturals, socials i polítiques —Salvador Alavedra, Oriol Badia, Jaume Canyameres, Jacint Cuyàs, Manuel Royes—, decideixen fer-los costat i portar-los a viure a Terrassa. Barcelona se’ls va fer insostenible i Terrassa els va voler acollir. A Terrassa, com ja havia passat a Mèxic durant els darrers anys d’exili, la parella es va saber envoltar de joves poetes i intel·lectuals interessats en el seu mestratge. Penso en Miquel Desclot, Eudald Puig, Llorenç Soldevila o tu mateix... Què els feia tan especials? Què els feia tan especials? Diverses coses. En primer lloc, la seva vitalitat, la seva joventut, la seva força, la seva humanitat. En segon lloc, la seva vàlua literària i cultural. Venien amb una obra de gran magnitud al seu haver i venien equipats per tancar la ferida de l’exili i continuar la seva obra en condicions totalment noves i inesperades. En tercer lloc, el seu mestratge. T’ensenyaven a llegir, a

col·laboracions escriure i a ser un intel·lectual desvetllat i responsable. Jo no seria qui sóc si no els hagués conegut.

el camí es bifurcava. Un camí duia cap a França i l’altre camí duia cap a Andorra. Va triar el camí de França i va acabar a tres camps de concentració diferents: Sant Cebrià, Argelers i Agde. Va renunciar al camí que duia a Andorra. Quan va estiuejar a Andorra, es va instal·lar a Arinsal i Arinsal és justament on desemboca el camí que ve del Port de Boet! Et pots imaginar com se sentia Bartra aquell estiu feliç de la seva vellesa en què va agafar el camí que no va agafar el 1939. Per altra banda, Bartra no havia tingut l’experiència de viure en

Les estades de l’Anna i l’Agustí a Andorra van deixar una petja profunda. Ja ho hem dit que l’Agustí fa un poemari per inscriure el nom d’Andorra a la seva obra per sempre. Haikus d’Arinsal és un llibre innovador i decisiu a la producció de Bartra. Anys més tard, Anna torna a obrir dues obres seves —Crònica de la vida d’Agustí Bartra i L’obra de Bartra. Assaig d’aproximació— per inscriure-hi les experiències humanes i literàries d’Andorra. I les seves estades van deixar impremta a la literatura d’Andorra perquè Bartra intervé a les obres d’autors andorrans com ara Antoni Morell i, fins i tot, algun autor andorrà com Manuel Mas dedica tot un llibre al pas de Bartra per Andorra.

Tinc entès que va ser arran d’aquestes coneixences, en concret, la de Rosa Pujol i la d’Antoni Morell que Bartra i Anna van sovintejar el Principat d’Andorra a finals de la dècada dels setanta. Com va anar? Quina relació els unia? L’Agustí tolerava molt malament la calor excessiva i sempre buscava la manera de fugir de Terrassa durant la canícula de l’estiu. D’aquesta manera van estiuejar a diferents llocs de Catalunya com ara Sant Antoni de Calonge o Ullastret. Rosa Pujol, andorrana de cap a peus, va voler engrescar-los a visitar Andorra i establir-hi relacions significatives amb el seu país. La Rosa els va fer conèixer una sèrie d’inQuin va ser el procés tel·lectuals d’Andorra com d’escriptura dels ara Antoni Morell o MaHaikus d’Arinsal? nuel Mas. Van fer amistat Bartra era com el seu de seguida i l’amistat es va mestre Joan Maragall, convertir en l’esquer que els un poeta reflexiu, un va portar a estiuejar a Anpoeta de gran recepAgusti Bartra i Anna Muria a Terrassa (1973). Foto de dorra. La parella va quedar tivitat i sensibilitat. Toni Vidal impactada per tres coses a Entre l’estímul primer Andorra: els joves que es i l’obra realitzada pomobilitzaven a nivell polític i cultuun país de parla catalana, independia passar molt de temps. Bartra tenia ral; la bellesa de la natura del país, dent, pacífic i democràtic, com era ganes que Andorra quedés permai el pas que estava fent Andorra en Andorra en aquells moments. L’exnentment reflectida a la seva obra. Va aquells moments per convertir-se en periència el va impactar profundadonar-hi moltes voltes al tema i finalun país independent i democràtic. ment a tots els nivells. S’hi va sentir ment va sorgir Haikus d’Arinsal, un molt a gust, tant a gust que va voler poemari escrit a cavall entre Terrassa En un moment del teu pròleg inscriure el nom d’Andorra a la seva i Andorra. Això vol dir que a Terrassa als Haikus d’Arinsal dius que en obra a través del poemari Haikus Bartra tenia molt present les seves aquest poble «Bartra va tancar la d’Arinsal. Crec, a més, que políticaexperiències a Andorra. També vol ferida oberta per la guerra i l’eximent l’estada d’Andorra el va influir. dir que no podia esperar fins a l’estiu li». Què representava Andorra per Crec que Andorra oferia un model per començar l’obra, l’obra se li va a Bartra? plausible per a Catalunya. Va ser tota imposar a Terrassa. Això sí, la va Per Bartra Andorra representava un una revelació. Andorra va significar acabar i polir a Andorra. De Terrassa parell de coses ben importants a la el tancament de la ferida de la guerra a Andorra i d’Andorra a Terrassa. seva trajectòria personal. En primer i la revelació d’un possible camí de lloc, representava el camí que no va futur per al seu país. Qui hi havia darrera de l’editorial agafar en fugir de Catalunya el 1939. Serra Airosa? Bartra va escalar el port de Boet el Literàriament parlant, aquestes Com a part integral del seu tribut mes de febrer del 1939. A dalt del estades del poeta a Andorra en què a Andorra, l’Agustí va voler que port de Boet va trobar un trencant on es van concretar? el llibre es publiqués físicament a

col·laboracions Andorra. Hi havia una petita editorial andorrana que naixia de l’entorn dels joves escriptors i artistes del país com Manuel Mas, Antoni Morell, Antoni Sementé i Amadeu Nadal, amb la complicitat de persones com Rosa Pujol i Anton Carrera, una editorial que es deia Serra Airosa, que es va prestar de seguida a publicar el llibre. Aquesta mateixa editorial també va publicar una nova edició de Crònica de la vida d’Agustí Bartra i la monografia de Manuel Mas, Agustí Bartra a Andorra.

poemari? Se’n van fer dues edicions des de l’editorial Serra Airosa. Després l’obra va ser inclosa a l’obra poètica completa. Pel centenari del naixement de Bartra Editorial Andorra va fer una nova i bella edició del llibre que encara corre per les llibreries. Crec que és una obra que encara no ha tingut el reconeixement que es

Per què, a l’hora de tancar aquest cicle vital, Bartra es decideix per una forma tan sintètica com el haiku? La salut de Bartra era molt fràgil i aquest fet es percep a primera vista a les fotos fetes a Andorra durant el darrer estiu. Bartra sabia que s’acabava el seu trajecte humà i literari i va voler deixarnos una mena de síntesi de la seva visió de la condició humana i la seva teoria poètica. Aquesta síntesi és clarament Haikus d’Arinsal. I quina forma millor per canalitzar la teva síntesi vital i estètica que una de les formes més sintètiques de la literatura universal, l’haiku! L’encaix entre Monòlit dedicat a Bartra a Arinsal fons i forma és perfecta. En relació a la forma japonesa estricta, quines novetats presenten els haikus de Bartra? A Haikus d’Arinsal Bartra va fer coses diferents respecte a la forma japonesa original i tradicional. Alguns dels poemes són haikus perfectes mentre alguns poemes incorporen innovacions de tipus formal o conceptual i alguns poemes són totalment innovadors perquè el poeta fa una recreació total de la forma oriental original. Respecte total, innovació parcial i innovació total. Aquest és l’itinerari Bartra. Quina ha estat la recepció d’aquest

mereix. De fet, Bartra no ha tingut el reconeixement que es mereix. És un dels grans poetes catalans del segle XX i de tots els temps, un poeta que mereix un lloc al costat de Josep Carner, Carles Riba, J. V. Foix, Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés... És una figura de primera magnitud. Bartra honora la seva llengua, la seva cultura, la seva literatura. Andorra ha correspost a l’estimació i a les esperances que Bartra hi tenia dipositades? Jo crec que Andorra sí que ha correspost! Una monografia de Manuel

Mas sobre la seva presència al país. Una nova edició de l’obra de la seva dona sobre ell, Crònica de la vida d’Agustí Bartra. Tres edicions del seu poemari, Haikus d’Arinsal . Un monòlit a Arinsal que, des del 1983, recorda la seva estada. Un segell commemoratiu de correus dedicat a ell. Un extraordinari muntatge teatral d’Ester Nadal sobre el seu poemari, amb l’actuació de Montserrat Carulla, Roger Casamajor i Pascal Comelade. Una obra pública de Jaume Plensa, «7 poetes», on Bartra hi és representat, juntament amb Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i altres. Tant de bo que Catalunya fos tan receptiva amb l’obra de Bartra! D. Sam Abrams (Beckley, West Virginia, 1952) és poeta, assagista, traductor i crític literari. Establert a Catalunya des dels anys 70, es llicencià en Filologia Hispànica per la UAB. A més de la important tasca de divulgació i projecció de l’obra d’Agustí Bartra, cal destacar, entre d’altres, edicions seves com Poesia anglesa i nord-americana contemporània (1994), Dietaris de Marià Manent (2000), l’antologia de prosa poètica de la literatura catalana Tenebra blanca (2001), T’estimo. Més de cent poemes d’amor i desig (2002) o Llegir Maragall, ara (2011), que li valgué el premi Carles Rahola d’assaig. També ha donat a conèixer al món, a través de les seves traduccions a l’anglès, diversos poetes catalans moderns. Com a poeta ha publicat Calculations... (1997), Oda a un ase i altres poemes (1999) o Tot el desig a peu de plana (2002). L’edició més recent dels Haikus d’Arinsal, amb pròleg de D. Sam Abrams, fou publicada per Editorial Andorra el mes de novembre de 2010.

herbes, plantes i flors amb Montse Torres Pulmonaria Officinalis. L.Boraginaceae Català: Pulmonària. Castellà: Pulmonaria manchada. Descripció: Planta amb rizoma arrassegadís, de tija simple ascendent. Les fulles són ovalades amb una base en forma de cor i amb nombroses taques blanques. Les flors estan ordenades en munts terminalscurts. Cicle: Planta vivaç. Floració a la primavera. Hàbitat: En boscos o vies del ferrocarril. Efectes: Lleugerament expectorant. Parts utilitzades: Tota la planta fresca en flor. Cal deixar-la assecar a l’aire lliure. Aplicació: En homeopatia, es prepara una essència contra la bronquitis, la tos o la diarrea. Les fulles tendres es poden posar a l’amanides o barrejar amb verdures.

Echium Vulgare. L. Boraginaceae Català: Viperina Castellà: Viborera Descripció: Planta pilosa, amb tiges erectes. Les fulles tenen una base arrodonida. Les flors es distribueixen en munts densos i curts. Cicle: Planta biennal. Floració a la primavera. Hàbitat: Herbassars secs. Efectes: S’utilitza igual que els espinacs. Parts utilitzades: Les fulles i els brots tendres abans de la floració. Aplicació: Antigament s’utilitzava per a purificar la sang, l’epilèpsia i també les mossegades de serp. 21

25724

MARTINET DE CERDANYA

El Grup d’Amics de Montellà informa als socis que durant les properes setmanes procedirà al cobrament de les quotes anuals