Fil Directe 37

Fil Directe

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

Any XIX · Número 37 · Juliol 2015

· Els Pirineus, viver de dinosaures

ENTREVISTA A MERCÈ ROIG

Estudi sobre la presència de dinosaures als Pirineus a càrrec d’Albert G. Sellés, investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont

· El cost humà de la Guerra Civil a la Baixa Cerdanya (1936-1953) Anàlisi quantitativa i comparativa a càrrec de Jordi Oliva i Llorens, membre del Centre d’Història Contemporània de Catalunya SUMARI

“A Montellà hi hem passat moments molt feliços”

· Miscel·lània: pàgina 2 · L’escola se’ns apropa: pàgina 3 · El forn de calç de Vilamera/Pedregals: pàgines 4 i 5 · Els Pirineus, viver de dinosaures: pàgines 6 a 9 · Entrevista a Mercè Roig: pàgines 10 a 14 · Cartells de les festes d’estiu: pàgina 15

· El cost humà de la Guerra Civil a la Baixa Cerdanya: pàgines 16 a 25 · Una catedral saquejada enmig de la lluita per l’hegemonia pirinenca: pàgines. 25 i 26 · Les dones sàvies de la muntanya: pàgina 27 · Herbes, plantes i flors: pàgina 29

EDITORIAL El Fil Directe, tot i el seu modest tiratge, té la voluntat de satisfer els interessos d’un ampli sector de públic, i per això intenta d’abastar tres àmbits espacials concèntrics: l’estrictament local, centrat en el municipi de Montellà i Martinet, el comarcal, fent atenció a les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell i el general pirinenc.

Per fer-ho possible en aquesta ocasió hem comptat amb la participació desinteressada dels investigadors Albert G. Sellés i Jordi Oliva. El primer, científic de talla internacional i investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, ens documenta sobre la diversa tipologia d’ous de dinosaure presents al Pirineu, un dels registres més importants dins l’àmbit mundial d’aquests vestigis antiquíssims; el segon, professor d’Història a l’Escola Pia de Terrassa i membre del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, coordina

el projecte que malda per establir el balanç definitiu del cost humà de la Guerra Civil i és al darrere de la descoberta dels papers de la Generalitat de Catalunya que retinguts a l’Archivo General Militar de Ávila. En el seu article ens fa un inventari detallat, encara que susceptible d’ampliacions, de les víctimes directes i indirectes de la guerra a la Baixa Cerdanya.

Entre tots dos, el testimoni interessantíssim de Mercè Roig, que ens evoca l’arribada dels primers membres de la colònia d’estiuejants de Montellà a finals dels anys quaranta. O la troballa deguda al també l’historiador Enric Xargay de les restes d’un antic forn de calç del poble, que ve a confirmar les referències presents en un capbreu del segle XVI. A ells i a tots els altres col·laboradors habituals de les seccions del butlletí del GAM, el nostre agraïment.

La Junta Directiva

miscel·lània Resultats de les eleccions municipals del 24-M a Montellà i Martinet, el Baridà i la Batllia GUILLEM LLUCH La candidatura d’IPMM-AM (lligada a Esquerra Republicana) era l’única que es presentava a les eleccions municipals del 24 de maig a Montellà i Martinet, de manera que va obtenir els set regidors de l’ajuntament. La participació es va situar en el 62,7%, amb 316 vots. D’aquests, 46 van ser en blanc i un, nul. Pel que fa a Lles, IPLLC-AM (llista lligada a ERC), va obtenir 4 regidors, men-

tre que CPLLC-CP (marca blanca del PSC), 3. La participació es va situar en el 76,15%. A Bellver, Endavant Cerdanya va aconseguir 9 regidors, mentre que CiU en va obtenir 2. El PP, que també concorria a les eleccions a la capital de la Batllia es va quedar sense representació. La participació es va situar en el 61,74%. A Prullans, mentrestant, CiU va aconseguir 4 regidors i CxP-CP (llista lligada al PSC, amb un candidat de fora

del municipi), va aconseguir un regidor.

Al Pont de Bar, CiU va aconseguir els 5 regidors de l’ajuntament, tot i que al comici hi concorrien un total de 5 formacions. Cap de les altres 4, però, va obtenir representació. La participació es va situar en el 64,39%. Finalment, a Cava, IPC-AM va aconseguir 2 regidors i CxC-CP, un. La participació va ser del 78,18%.

Hem de lamentar les defuncions de: Josep Vigo

que traspassà el 27/03/2015

Martí Bombardó

que traspassà el 04/05/2015

Comiat a Josep Vigo Només la lenta i progressiva desaparició de cal Vigo ha minimitzat l’impacte que la pèrdua d’aquest referent ha significat per al nostre municipi. La situació privilegiada de l’establiment, davant mateix de la parada de l’Alsina Graells permetia que, anys enrere, el Josep fos per a molts de nosaltres el primer contacte humà en arribar a Martinet. I què podem dir de la seva voluntat de servei demostrada durant anys des de l’Ajuntament, el càrrec de jutge de pau o, sobretot, al peu del canó de la botiga? Reposa en pau, Josep.

LL.V.

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució de la revista: Montellà, Martinet, Estana, Bellver i Prullans.

Maquetació i edició: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip Coordinador: Guillem Lluch, Llorenç Vergés i Oliver Vergés Col·laboradors en aquest número: Eduard Aguilar, Íngrid Giralt, Guillem Lluch, Jordi Martí, Jordi Oliva, Ariadna Plans, Albert G. Sellés, Montse Torres, Llorenç Vergés, Oliver Vergés i Enric Xargay.

2

l’escola se’ns apropa

Un nou curs, una escola nova terialitzaran en tallers, projectes globalitzats i treball cooperatiu, sempre respectant el moment evolutiu de l’infant.

Aquest projecte és en si mateix un projecte de vida que va més enllà de preparar un espai i dissenyar una nova jornada.

Implica tenir un full de ruta clar i un coneixement profund de la matèria. Però amb això no n’hi ha prou, és necessària una autoobservació del docent en l’àmbit del creixement personal i de l’educació emocional. ÍNGRID GIRALT ARIADNA PLANS La crisi sovint mostra dues cares: la de les dificultats i la de les oportunitats. És parlant d’oportunitats que comencem aquest article.

La darrera setmana de curs, l’equip docent de l’escola Ridolaina convocava els pares i mares a una reunió especial i plena d’il·lusions, el tema de fons de la qual era el replantejament pedagògic de l’escola.

es basa en el descobriment i on les mestres passen a tenir un paper d’observador i d’acompanyament.

I com s’organitzarà el dia en aquesta escola lliure pionera a la Cerdanya?

Es plantegen activitats lliures i dirigides. Pel que fa a les activitats lliures, els infants es mouran en ambients preparats perquè puguin ser ells mateixos, d’una manera espontània, i fruit dels seus interessos i motivacions, els Des de sempre, l’escola de Mon- protagonistes de l’aprenentatge, tellà ha destacat per tenir inquie- potenciant així l’autonomia, tuds d’innovació i dur a terme l’esperit crític, la creativitat i la projectes que han estat diferents investigació, tan necessaris per i enriquidors per als nens i les al futur immediat i vital per al nenes. Però avui ja no parlem de planeta. projectes, sinó d’una filosofia d’escola viva, centrada en els A partir de les activitats lliunens, connectada amb l’entorn i res, es duran a terme una sèrie les emocions, on l’aprenentatge d’activitats dirigides, que es ma3

Perquè aquest projecte ple d’il·lusions, de canvis, d’oportunitats i esperances sigui una realitat, es necessita una mirada més humil, respectuosa, afectiva, flexible, oberta a les oportunitats i sense perdre de vista l’objectiu de l’escola que és educere, és a dir, acompanyar, conduir, guiar i donar llum.

Així doncs, felicitem l’equip docent per la seva valentia i confiem que sabran superar aquests reptes plens d’oportunitats, per poder dir “un món millor és possible”.

No es pot transmetre saviesa i coneixement a una altra persona. La llavor ja és allà.

Un bon mestre toca la llavor i permet que aquesta desperti, germini i creixi.

Thich Nhat Hanh

col·laboracions

El forn de calç de Vilamera/Pedregals plia perfectament les tres condicions per situar-hi el forn.

Figura 1 /XAVIER REBÉS

ENRIC XARGAY Al final dels camps de Pedregals, sobre el mateix límit amb Sunsoni i a sota de Cantillops, hi ha les restes d’un antic forn de calç.

Ara té l’aspecte d’un pedregar, amb pedres de tot tipus, formant un talús. L’acumulació de pedres no deu ser, però, el resultat de la feina habitual d’espedregar els camps del voltant, ja que els camps veïns són pocs i petits.

Quan el forn va caure en desús, devia caldre omplir aquell espai buit, que resultava perillós per a les persones i per al bestiar, sobretot, perquè per la part superior hi passa un camí. Probablement, es va omplir amb pedres portades expressament de més lluny (fig. 1).

Era precisament el desnivell natural el que feia adient aquest lloc per a la construcció del forn.

El condicionament de l’espai per adequar-lo a la fabricació de calç feia encara més pronunciat el desnivell, ja que normalment

s’excavava un forat a la base per augmentar-ne la capacitat. A la part superior, hi devia haver una barana (ara desapareguda) per tal d’evitar cap caiguda quan el forn era buit. Malgrat l’actual aspecte d’acumulació desendreçada de pedres, encara es conserva a la base del forn un petit tram de paret ben construïda, d’un parell de metres d’amplada per 1,5 d’alçada (fig.

2).

A més del desnivell, la bona ubicació d’un forn de calç demanava tenir a prop la roca calcària –la matèria primera– i també llenya, que s’anava cremant a la base del forn per mantenir viu el procés de cocció durant el temps necessari.

En el cas del forn de Vilamera/ Pedregals, creiem que la pedra s’extreia de la paret de Cantillops, situada a pocs metres, i la llenya la devien treure del bosc que hi ha sota Cantillops, més avall de la pedrera, un terreny no apte per al conreu. Per tant, el lloc triat com4

Aquest forn de calç surt mencionat en el capbreu de Montellà de l’any 1563, quan es descriuen les afrontacions d’un camp propietat de Joan Arajol de Pedra. Malgrat la referència a Pedra, que formava part del cognom, els Arajol de Pedra eren una família establerta a Montellà. Segurament, quan els avantpassats d’aquest Joan van arribar de Pedra (no sabem quan va ser), com que ja hi havia a Montellà una família amb el cognom Arajol (la dels avantpassats del notari Bartomeu Arajol, autor del capbreu), se’ls va anomenar Arajol de Pedra per poder-los diferenciar. Així va quedar el cognom per a les successives generacions. La descripció del camp que ens interessa és a la pàg. 131 (# 4): Item tinch altre camp loc dit a Vilamera, de tinguda de mig jornal vel circa, affronta a solyxent ab un camp de Jonot Maria, a migjorn ab lo forn de la cals, a ponent ab lo fener de Vilamera, a tremontana ab un camp de Jaume Noguer.

L’espai agrícola anomenat Vilamera en el capbreu podria correspondre a l’actual paratge de Pedregals, però caldria estudiar-ho bé per poder-ho assegurar.

Amb relació al nom actual de Pedregals, no deu ser casualitat que en el capbreu hi aparegui (a pàg. 53 #5) un camp anomenat dels Pedregals, de 2,5 jornals,

col·laboracions proper a Vilamera. Aquest camp podria ser a l’origen del topònim actual, i la denominació hauria anat guanyant presència al llarg dels quatre segles i mig que ens separen del capbreu. Simultàniament, el nom de Vilamera s’ha anat perdent i en queda només un fil prim de memòria. El record del nom de Vilamera no s’ha esborrat del tot a Montellà, però costa, avui dia, associar-lo amb un lloc concret. En canvi, són ben vius encara els noms de tres paratges veïns a Pedregals/Vilamera, que ja s’utilitzaven l’any 1563: Prat Major, les Clotes i els Vessos (està escrit així amb “V” en el capbreu, encara que l’hem trobat també amb “B” en documents més moderns).

Malgrat les indicacions que proporcionava el capbreu, la localització del forn no ha estat fàcil, i feia temps que el buscava sense èxit. La recuperació, l’agost passat, del camí del Cargolet (l’antic camí de Montellà a Víllec) havia de facilitar la feina, i així va ser. Una tarda, pocs dies després d’obrir el camí de nou, li estava ensenyant a l’amic Jordi Gómez, de Lles. Ja érem al tram on la séquia del Cargolet ha substituït l’antic camí quan li vaig comentar, tot senyalant el pendent que teníem a l’esquerra, en direcció als Vessos, que hi havia d’haver

Figura 2 /XAVIER REBÉS

un forn de calç no gaire lluny.

Llavors, el Jordi em va animar a grimpar pel pendent. Mentre pujàvem, havíem d’anar esquivant l’aigua del riuet que jo tenia identificat, a partir de les dades del capbreu, amb el nom de riu o torrent dels Vessos (igual que els camps propers). El tram superior del torrent, el capbreu l’anomena riuet de les Tosques o de la Font de les Tosques (¿o potser són dos torrents diferents que s’ajunten?).

El capbreu fins i tot assenyala la Font de les Tosques per marcar l’afrontació a migjorn d’un camp de Francí Lambart (pàg. 200 #7).

Totes aquestes referències, segons el mapa que m’havia fet, eren properes al forn de calç.

Al cap d’una bona estona de pujar de quatre grapes, les forces començaven a esgotar-se (almenys les meves). Si seguíem remuntant el riuet, acabaríem fent tota la pujada fins dalt a Cantillops. Calia evitar-ho! La font de les Tosques la buscaríem un altre dia. Al cap i a la fi, la font no era l’objectiu de l’excursió. La veritat és que va arribar un moment que l’únic objectiu era arribar el més ràpid possible a dalt per enfilar algun camí que ens portés al cotxe. Vàrem continuar pujant, separant-nos del torrent, en direcció al replà que endevinàvem a l’esquerra, a sota Cantillops, a la banda de Pedregals. Poc després d’arribar al pla, vàrem veure aquella acumulació de pedres i el Jordi va sentenciar ràpidament que allò havia de ser el forn de calç.

Doncs va resultar que sí, que tenia raó. Ja diuen que (a vegades) la sort afavoreix els audaços.

Capbreu 1563, pàgina 131 #4

5

col·laboracions

Els Pirineus, viver de dinosaures

ALBERT G. SELLÉS Descobrint un món perdut Des del seu descobriment entre el primer i segon quart del segle XIX, els dinosaures han fascinat per igual els científics i la societat pública. Les impactants reconstruccions realitzades per a l’Exposició Universal de 1854 de Londres, així com la potent imatge iconogràfica d’un Tyrannosaurus fustigant un Triceratops realitzada als anys 70, han situat els dinosaures al més alt nivell dins l’imaginari col·lectiu. És justament aquest fascinació, quasi atàvica, que desperten els dinosaures la que en certs moments ens ha emmascarat una realitat molt més rica i plena de matisos: el dinosaures eren éssers vius i com a tals establien un comportament complex entre ells i el seu entorn (imatge 1).

Ja amb les primeres investigacions realitzades per Richard Buckland al 1824 i Richard Owen al 1842, va quedar clar el parentiu entre aquests grans animals del passat i els rèptils actuals. D’aquesta relació, se’n derivava el fet que, com la majoria de rèptils actuals, els dinosaures també s’haurien

d’haver reproduït mitjançant la posta d’ous, si bé en aquell moment no se’n tenien evidències.

Sembla clar que el paleontòleg francès Phillip Matheron va ser el primer a identificar al 1846 ous fòssils potencialment atribuïbles a dinosaures en terrenys cretàcics de la Provença francesa. En el seu treball, el doctor Matheron descrivia un parell d’objectes semiesfèrics de més de 15 centímetres de diàmetre recoberts pel que, segons el científic, eren closques fòssils. Tanmateix, no va ser fins anys més tard, al 1869, que Matheron va suggerir la relació d’aquelles restes amb un “enorme rèptil” descobert l’any anterior per ell mateix, l’Hypseolsaurus.

Malgrat tot, Phillip Matheron mai va descartar la possibilitat que les restes també poguessin pertànyer a una au similar a l’estruç, com per exemple l’Aeopyornis. Així doncs, el misteri dels ous de dinosaures continuava sense resoldre.

Unes quantes dècades més tard, ja a principis del segle XX, el descobriment de centenars d’ous fossilitzats al desert del Gobi a Mongòlia per part del naturalista nord-americà Roy Chapman Andrews semblava donar resposta a la pregunta de si els dinosaures 6

posaven ous. Durant la seva expedició al 1923 per terres asiàtiques, Chapman Andrews i el seu equip van identificar centenars de restes d’ous, nius i closques estretament relacionades amb ossos de petits dinosaures. Així doncs, la relació semblava clara, allò eren ous de dinosaure, què més podia ser, si no? Un estudi posterior realitzat per l’holandès Van Straelen un parell d’anys més tard va confirmar les sospites de Chapman Andrews. D’aquell moment ençà, milers de nius, ous i closques de dinosaures han estat identificats arreu del planeta, a excepció d’Austràlia i l’Antàrtida (imatge 2). Actualment, els jaciments més rics i importants amb aquest registre fòssil es troben a la Patagònia argentina, als estats de Montana (USA) i Alberta (Canadà), el desert del Gobi de Mongòlia, a diverses províncies de la Xina i als Pirineus catalans.

L’estudi d’ous de dinosaure als Pirineus catalans Les primeres troballes realitzades a terres catalanes vénen de la mà del geòleg francès Albert de Lapparent, el qual va descobrir el jaciment d’ous de dinosaures de Basturs (el Pallars Jussà) el 1958. Ràpidament, Lapparent va veure que Basturs no es tractava de cap jaciment ordinari i el 1959 el va definir com un dels més importants del món, equiparant-lo als jaciment americans o asiàtics. Vuit anys més tard, i quasi de forma simultània, el geòleg holandès Aepler descobreix ous i ossos de dinosaures prop de

col·laboracions les mines de carbó a cel obert de Fumanya, a Vallcebre (el Berguedà) i el doctor Joan Rosell dóna a conèixer la presència de centenars de closques d’ou de dinosaure a la vall del riu Sallent, prop de la població de Coll de Nargó, a l’Alt Urgell. Aquests descobriments representen el tret de sortida de l’estudi paleo-oològic, terme que defineix la disciplina que estudia les restes d’ous i closques fòssils, del registre català. Bon exemple de la importància d’aquest registre fòssil el trobem en els treballs del científic alemany Erben i col·laboradors seus. El 1979 aquest grup de paleontòlegs proposen una nova teoria per explicar l’extinció dels dinosaures, basada en l’augment de closques patològiques trobades a la zona de Coll de Nargó i Tremp.

Com podem apreciar, fins aquest moment la major part de la recerca científica es produïa per part de científics no peninsulars i no va ser fins a la dècada del 1990 quan els paleontòlegs espanyols van començar a mostrar interès per l’estudi de les restes d’ous de dinosaures dels Pirineus de Catalunya. En aquest sentit, cal mencionar les aportacions inicials realitzades pels investigadors madrilenys Jose Luis Sanz, Nieves López-Martínez i Joaquín Moratalla. Però és a partir del 2000, amb la creació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell quan els estudis paleo-oològics s’intensifiquen i prenen una rellevància d’abast internacional, situant els Pirineus com una de les localitzacions més importants d’àmbit mundial amb registre d’ous de dinosaure.

Actualment, es coneixen més de dos-cents jaciments amb restes de nius, ous i closques de dinosaures disseminats per quatre comarques del Prepirineu català: la Noguera, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell i el Berguedà. L’edat d’aquests jaciments ronda entre els 66 i 70 milions d’anys, a les acaballes del període Cretaci, just abans del moment de l’extinció dels dinosaures. Juntament amb una gran diversitat de tipus de restes, és aquesta peculiaritat temporal la

mateixa manera, cada ooespècie es pot classificar dins de grups més generalistes i ordenats de forma jeràrquica. Així doncs, el termes oogènere i oofamília també són utilitzats amb freqüència per parlar de tipus d’ous fòssils.

A grans trets, a Catalunya s’hi identifiquen un mínim de quatre tipologies (o famílies) atribuïdes a dinosaures, que són: Megaloolithidae, Spheroolithidae, Prismatoolithidae i Cairanoolithidae.

A més, existeix una varietat de

que fa que el registre català sigui únic al món, ja que permet estudiar aspectes tan essencials com és la reproducció dels últims dinosaures que van habitar el planeta.

restes que per ara no han pogut ser classificades en aquets termes, si bé moltes d’elles reben un nom propi.

La diversitat d’ous de dinosaures a Catalunya Com s’ha esmentat anteriorment, el registre d’ous de dinosaures de Catalunya destaca per presentar una gran varietat de tipologies.

El terme que fan servir els paleontòlegs per referir-se a cada una d’aquestes tipologies és el de ooespècie, entès com un equivalent al que els biòlegs fan servir quan es refereixen a espècie. De la 7

Els ous del tipus Megaloolithidae (imatge 3), nom que en llatí significa “grans ous de pedra”, es caracteritzen per la seva forma semiesfèrica, amb unes dimensions que varien dels 18 als 23 centímetres de diàmetre i amb unes closques que fàcilment superen el mil·límetre i mig de gruix. A diferència de les closques d’ou d’ocells o rèptils actuals, les closques megaloolítides són rugoses i presenten tot un seguit de protuberàncies ornamentals

col·laboracions a la cara externa de la closca.

Dins d’aquesta oofamília s’hi inclouen dos oogènere, Megaloolithis i Fusioolithus, ambdós presents al registre pirinenc, alhora que també són la tipologia més abundant i diversa. Fins al moment s’han descrit quatre ooespècies de Megaloolithus i una de Fusioolithus. Ara per ara no s’han trobar restes esquelètiques associades a aquests ous a Catalunya que permetin l’atribució d’aquestes tipologies d’ous a un animal en concret. Tanmateix, la descoberta d’embrions dins d’ous megaloolítids a la Patagònia i a l’Índia ens permet afirmar que els ous Megaloolithus van ser postos per sauròpodes titanosaures, uns dinosaures quadrúpedes de grans dimensions caracteritzats per tenir un coll i una cua molt llargs.

El segon tipus d’ou més comú als Pirineus catalans és el Prismatoolithidae (imatge 3), El seu nom, “ous de pedra prismàtics”, fa referència a la seva estructura microscòpica, ja que la closca està formada per cristalls de calcita disposats en forma de prismes. Els ous prismatoolítids són allargats, molt més que qualsevol ou actual, i les seves dimensions varien dels 5 als 20 cm de longitud. La closca és, per norma general, llisa, malgrat que també pot presentar certes rugositats tal com ho fan alguns ous d’ocells actuals. A Catalunya s’ha identificat fins a tres oogèneres d’ous prismatoolítids, cada un d’ells amb una o més ooespècies associades: Prisamtoolithus, Sankofa, Ageroolithus. De la mateixa manera que passa amb el grup anterior d’ous, per ara no s’han descobert restes esquelètiques que permetin

associar els ous prismatoolítids a un grup determinat de dinosaures. Malgrat això, se sap per altres evidències que aquest tipus d’ous estan relacionats amb petits dinosaures teròpodes similars al popular Velociraptor.

Descrit fa pocs mesos, el tercer tipus d’ou es considera una raresa dins el registre fòssil mundial

d’ous de dinosaure. La oofamília Cairanoolithidae és exclusiva dels Pirineus i la Provença, i per ara no s’ha trobat en cap altre lloc del planeta (imatge 3). El seu nom deriva de la localitat francesa de La Cairane, per ser el primer lloc on van ser descrit. A ull nu, els ous cairanoolítids són similars als megaloolítids pel fet de ser ous esfèrics d’uns 15 centímetres de diàmetre i amb un gruix de closca força similar. Les principals diferències entre les dues tipologies són, d’una banda, que les closques de Cairanoolithus són principalment llises, mentre que les de Megaloolithus són rugoses i, de l’altre, l’estructura microscòpica dels cristalls que formen 8

les closques es clarament diferent.

A partir d’estudis anatòmics i de relació filogenètica, s’ha arribar a la conclusió que els ous cairanoolítids poden ser atribuïbles a anquilosaures, o dinosaures cuirassats. De ser així, el Cairanoolithus representa el primer tipus d’ou mai descrit d’aquest grup de dinosaures en l’àmbit mundial.

L’última oofamília present, i la més escassa als Pirineus Catalans, és l’Spheroolithidae, que significa “ou de pedra esfèric”. Curiosament, els ous esferoolítids no són esfèrics, sinó de forma ovalada (imatge 3). Amb una mida que ronda entre els 10 i 12 centímetres de longitud, les closques esferoolítides són relativament fines, normalment d’un mil·límetre de gruix. La cara externa de la closca està coberta de petites cretes i valls que confereixen un aspecte rugós a tot l’ou. A data d’avui, només es coneix una sola ooespècie esferoolítida a tot Europa, l’Spheroolithus europaeus, la qual va ser descoberta prop del poble de Pont d’Orrit, al marge més occidental del municipi de Tremp, ja tocant a l’Aragó. A partir de la informació proporcionada pel registre fòssil americà i asiàtic, els ous Spheroolithus poden ser assignats a dinosaures herbívors hadrosaures, més popularment coneguts com a dinosaures de bec d’ànec.

Molt més que closques A part de la gran diversitat de tipologies d’ous de dinosaure esmentada anteriorment, el registre fòssil dels Pirineus destaca per haver proporcionat informació única sobre la biologia reproducti-

col·laboracions va d’aquests animals del passat.

Una de les principals característiques d’aquest registre fòssil català és la seva gran recurrència al llarg de la successió estratigràfica finicretàcica. Dit d’una altra manera, les restes de nius i ous de dinosaure es troben distribuïts en diferents estrats geològics disposats de forma consecutiva (imatge 4). Des d’un punt de vista paleontològic, això és interpretat com una evidència que els dinosaures van utilitzar la zona dels actuals Pirineus com a àrea de nidificació durant milions d’anys. Aquest comportament ja havia estat interpretat en altres llocs del món, però mai de forma tan evident i al llarg d’un període de temps de més de 10 milions d’anys.

Existeix un terme en biologia que descriu aquesta característica reproductiva, fidelitat de l’àrea de nidificació, i que es pot observar actualment en salmons, tortugues marines o alguns ocells. El motius exactes pels quals els dinosaures decidien fer la posta en aquesta àrea i no en d’altres continuen essent un misteri, tot i que podrien estar relacionats amb les característiques climàtiques i ambientals que proporcionaven els Pirineus fa més de 66 milions d’anys enrere.

Un altre fet a destacar del registre d’ous dels Pirineus catalans és que permet interpretar per primera vegada la cohabitació de la zona de posta entre diferents dinosaures.

Actualment, molts dels animals ponedors terrestres mostren un fort comportament de territorialitat de les seves àrees de nidificació. Molts d’ells es mostren agressius i expulsen qualsevol altre competidor que vulgui ocupar el

seu territori de posta. Per contra, les evidències paleontològiques trobades als Pirineus indicarien que alguns dinosaures, fins a tres tipus diferents, haurien compartit les seves zones de posta, si bé això no seria el cas més freqüent.

Finalment, un estudi recent ha pogut demostrar, a partir del registre

Amb tot, i sense por a equivocarse, es por afirmar que durant els darrers cinc anys s’ha posat de manifest la gran importància del registre fòssil dels Pirineus en el cas dels dinosaures i en especial quan es fa referència al seu comportament reproductiu. Malgrat que encara queden moltes coses per investigar i descobrir, és innegable que els Pirineus catalans s’han convertit en una de les zones més riques i amb més interès mundial per a l’estudi i divulgació d’un aspecte tan essencial com és la reproducció dels que altra hora van ser els senyors de la Terra.

Albert G. Sellés és investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

fòssil català, que cada grup de dinosaures tenia certa preferència a l’hora de triar l’ambient més òptim per fer les seves postes.

D’aquesta manera, tant els sauròpodes com els anquilosaures preferirien dipositar els seus ous megaloolítids i cairanoolítids en antigues planes d’inundació adjacents al marge dels rius; els hadrosaures incubarien els ous esferoolítids en zones costaneres, com ara estuaris o deltes; mentre que els petits teròpodes carnívors no mostrarien un preferència clara alhora de triar la zona per fer la posta.

9

PEUS D’IMATGE Imatge 1- Visió clàssica i moderna de l’estil de vida de dos dels dinosaures més coneguts, el Tyrannosaurus i el Triceratops.

Il·lustracions de Charles Knight (1906) i Chidumbei Browne (2015).

Imatge 2- Distribució mundial dels jaciments amb ous de dinosaure.

Imatge 3- Principals tipus d’ous de dinosaures (oofamílies) descoberts als Pirineus de Catalunya.

Imatge 4- Distribució temporal del registre d’ous de dinosaures als Pirineus catalans. Es pot observar que alguns del tipus d’ous descoberts mostren una gran recurrència al llarg de la successió d’estrats geològics.

els nostres personatges ENTREVISTA A MERCÈ ROIG

“La Cerdanya i Montellà ja formen part indestriable de les nostres vides” periòdica que tenia lloc sobretot durant els mesos estivals, quan la calor asfixiant i enganxosa feia fugir la gent de ciutat cap a l’atmosfera neta i l’ambient sa del camp o la muntanya.

JORDI MARTÍ El segle XX ha estat un període de profundes transformacions i canvis, tant en la forma com en el fons, que han suposat el sorgiment i la sedimentació de nous comportaments socials. Un període convuls en tots els aspectes, però a la vegada molt innovador quant a mitjans i possibilitats per al desenvolupament de la societat. Entre els aspectes més rellevants de canvi cal mencionar l’extraordinari desenvolupament de les infraestructures i els mitjans de comunicació i transport, que van facilitar l’accés a territoris que havien patit un aïllament secular. Un d’aquests territoris és la Cerdanya, que fou accessible des del cantó espanyol en primer lloc a través de la carretera que arribava fins a Puigcerdà per la collada de Tosses (1914), després per la que connectava Puigcerdà amb la Seu d’Urgell (1915), més tard (1922) per mitjà del ferro-

carril que connectava Barcelona amb Puigcerdà, i molt més tard (1984), per mitjà del túnel del Cadí.

L’accessibilitat no fou, certament, l’únic ni el principal motiu pel qual la Cerdanya va passar de ser una vall aïllada a ser progressivament visitada per gent de fora. Malgrat la llosa del franquisme, l’economia catalana va experimentar, sobretot en els anys seixanta, un creixement que es reflecteix en la promoció econòmica d’una classe mitjana que es podia permetre fer vacances fora de la ciutat i fins i tot adquirir un terreny o una casa al camp; uns luxes que fins aleshores havien estat reservats a un estrat molt reduït de la societat benestant.

Així, mogudes pel desig de canviar d’aires i trencar la rutina del treball, un nombre creixent de famílies va iniciar una diàspora

10

La Mercè Roig Molina, la nostra protagonista d’aquest número, fou una de les persones que, junt amb la seva família, constituí la colònia estable d’estiuejants de Montellà des de gairebé els seus inicis. La Mercè va néixer l’1 de març de 1915 a la colònia —en aquest cas industrial— de treballadors de La Farga Lacambra, una important foneria de coure situada a la Plana de Vic de la qual el seu pare era l’enginyer director. Als vuit anys, a causa de la mort del pare, va haver de marxar a Barcelona, on estudià en una escola francesa. Més tard, entrà a treballar de comptable en una empresa. A causa de vincles familiars, freqüentava la colònia d’estiuejants d’Alella, una petita població del Maresme, on va passar la guerra i es va casar amb l’advocat Sebastià Martí Gaza.

Allí van néixer els tres primers fills. Més tard, per raons de feina del marit es van traslladar a Barcelona, on van néixer els altres quatre fills.

Vas néixer a la colònia de La Farga Lacambra, vas formar part de la colònia d’estiuejants d’Alella i més tard de la de Montellà: sembla que la teva vida ha estat vinculada sempre a les “colònies”.

Ves per on. Són les casualitats de la

els nostres personatges vida. El cert és que potser per raó del meu naixement en una zona com la Plana de Vic, sempre he sentit una especial atracció pels ambients rurals i per tot el que tingués a veure amb la natura. Certament, per raons de feina del meu marit vaig haver d’anar-me’n a la ciutat, i també m’hi vaig adaptar.

Però en el fons, es mantenia viu el desig de respirar aires purs i contemplar horitzons que havia experimentat de petita.

Quins records tens dels teus primers anys a La Farga?

Jo vaig néixer a la colònia de treballadors de La Farga Lacambra, una empresa que treballava —i actualment encara ho fa— la foneria del coure, a prop de Torelló, al costat del riu Ter. El meu pare, que era nebot dels amos, era l’enginyer director de la farga. Per aquest motiu, la nostra situació dintre de la colònia sempre va ser bona. Tant el pare com la mare estaven molt ben considerats pels treballadors, ja que se’n preocupaven tant com podien.

Recordo que la meva germana i jo acompanyàvem la mare quan anava de casa en casa dels treballadors de la colònia per tractar ferides i malalties o donar algun ajut material a qui li calgués: vestits, menjar, diners... També vam tenir la sort de rebre una bona formació, ja que teníem una institutriu que tenia cura de nosaltres dues.

Recordo amb emoció les nits de

Reis —que a la Plana de Vic són molt fredes—, com venien muntats a cavall per repartir joguines entre els nens de la colònia. Veure’ls acostar-se cavalcant damunt la neu a la llum de la lluna, amb torxes

enceses, és una imatge que mai no se m’esborrarà.

Sovint també trèiem el cap a la fàbrica, tot i que era perillós per a un parell de criatures com nosaltres, per veure com els treballadors buidaven la fosa dels forns. L’escalfor que desprenien els forns era terrible; tan intensa, que els obrers que s’hi acostaven amb un gran cullerot per agafar la fosa es protegien cap i esquena amb un sac ben xop d’aigua.

Quan en tornaven, amb el cullerot ple de coure incandescent, el sac ja era ben sec! I només havien estat uns pocs segons a prop del forn; els justos per agafar la fosa.

També recordo els passejos i les tardes de pesca al riu Ter, que passava a tocar de la fàbrica. Hi havia un pont, que comunicava amb el camí de Torelló, des del qual els pescadors llançaven l’ham per mirar de pescar alguna truita.

11

El pare sempre va ser molt estimat per tots els treballadors. Era molt bona persona, honest, just i conciliador. Durant una revolta, els obrers van protegir-lo fins al punt de dir que matarien qualsevol que li volgués fer mal. Aquella vida idíl·lica, però, es va acabar quan va morir d’un atac de cor fulminant.

Jo aleshores tenia vuit anys. Amb la mare i la germana vam haver de deixar la colònia i ens en vam anar a Barcelona, en un pis que la meva àvia ens va proporcionar.

Un canvi ben dràstic.

I tant! Vaig passar de viure veient els grans horitzons i les muntanyes que envolten la Plana de Vic a trobar-me entre les quatre parets d’un piset del barri Gòtic de Barcelona, just davant de l’església de la Mercè. Actualment ja no en queda res perquè els pisos els van enderrocar per fer-hi una plaça. Em sentia presonera en aquell pis de ciutat.

Per sort, tenia una escapatòria que em permetia retornar al camp, ja que així que podíem ens n’anàvem a Alella, a can Serra, una finca molt bonica d’uns meus oncles, que hi vivien amb els meus avis materns.

Tenia un jardí amb arbres fruiters de tota mena. El meu avi ens permetia agafar fruita de tots els arbres, excepte d’un, que si no recordo malament era l’únic que produïa uns préssecs deliciosos. Què et sembla? Fins i tot en això, aquell jardí s’assemblava al paradís. Allí passàvem els estius voltant per tota la finca, menjant fruita a cor què

els nostres personatges Eres bell i presumit i ara ets carn per a botifarres.

La Mercè i els quatre fills petits a Fontfreda

vols, jugant amb els animals..., una meravella!

Com que la mare era d’ascendència francesa, ens va matricular al col·legi de la Presentació, una escola de monges on l’educació es feia tota en francès. D’aquí que jo entengui i parli perfectament el francès, una llengua que sempre he estimat molt. L’escola era a l’Eixample, i la meva germana i jo hi anàvem amb tramvia. Tot i que moltes de les monges eren d’aquí, sempre s’hi parlava en francès.

Es pot dir, doncs, que vas canviar d’ambient: el de les terres d’interior, de clima més extrem, per les de vora mar, de clima més temperat, però sempre al camp.

Ja tens raó, ja. A la Plana de Vic sempre deien que tenien nou mesos d’hivern i tres d’infern; això dóna idea del clima: hiverns llargs i molt freds, amb neu i gel, i estius amb una calor insuportable. El Maresme era tota una altra cosa, ja que la proximitat al mar temperava molt els contrastos. Alella ha estat un poble molt significat en la meva vida. Hi vaig passar bona part de la infantesa i tota la joventut; allí

també hi vaig passar la guerra, hi vaig conèixer el meu marit, m’hi vaig casar i vaig tenir-hi els tres primers fills —Rosa Maria, Margarita i Javier—. Figura’t! I sobretot, can Serra, la finca dels oncles Figueres de la qual ja t’he parlat, que era una casa molt considerada per part de tothom. Hi havia una dita que feia molta gràcia: “Tres cosas hay en Alella, que en Estambul nunca vi: la masia d’En Figueres, la botifarra i el vi”. Recordo la matança del porc com un dels esdeveniments més importants. S’hi aplegava molta gent, i fins i tot famosos. Recordo que en alguna ocasió hi havia vingut l’Àngel Guimerà, que suposo que coneixia els meus oncles. Em ve al cap una cançó que es cantava per la matança: Una cançó vull cantar, una cançó molt galana.

Cantaré la mort del porc si ningú no l’ha cantada.

Cantaré la mort del porc tot menjant ses botifarres.

Eres bell i presumit, xamós garrinet de casa, quan corries pels verals amb la cua cargolada.

12

Amb l’ambient de camp sa i amable que teníeu a Alella, com és que vau anar a parar a Montellà?

Coses de la vida, i de la salut dels fills. Jo m’havia casat l’any 1939, tot just acabada la guerra, i en pocs anys ja tenia tres fills. Vaig anar per feina! La segona, la Margarita, va agafar les febres de Malta —que era així com se’n deia popularment de la brucel·losi—, i el metge ens va recomanar un clima més de muntanya. Una amiga nostra, la Lupe Jurado, ens va parlar d’un poble de la Cerdanya on ella passava els estius, i que tant el poble —Montellà—, com la casa —ca l’Escardill— li tenien robat el cor. Sense pensarnos-ho gaire, allí vam fer cap l’any 1949, amb el meu marit, per prendre vistes. Ja a primer cop d’ull ens va agradar moltíssim, perquè veure’l aparèixer tot just arribar al Cap de l’Oratori, en un turó i envoltat de muntanyes molt boniques, però llunyanes, donava una sensació d’amplitud i llum úniques. No es tractava del típic poble de muntanya, enfonsat al fons d’una vall, al qual amb prou feines arriba la llum del sol; ben al contrari, situat en un espai obert, encimbellat i envoltat de prats i boscos verds, acomplia de sobres tots els nostres desitjos.

Vam fer tractes amb la gent de ca l’Eudald —el Pepet i la Càndida, unes bellíssimes persones— per anar-hi a partir de l’estiu vinent.

Ens van llogar tres habitacions i també podíem fer ús del menjador i la cuina.

Així, doncs, a partir d‘aquest any ja vau entrar a formar part de la colònia d’estiuejants de Montellà.

No. De fet, el primer estiu fou el del 1950. Hi vam pujar amb els tres fills, i tal com he dit ens vam

els nostres personatges hostatjar a ca l’Eudald. Allí vam fer una immersió plena en la vida del poble, perquè ca l’Eudald aleshores n’era el centre neuràlgic: era fonda, bar i espai per a ball i espectacles.

La sala estava plena d’ampolles de begudes del bar que hi havia al lloc on després es va posar el forn, a l’edifici dels pisos, que encara no estaven construïts. Sempre hi havia entreteniment i novetats. A la sala s’hi feia ball, i comèdia i varietats a l’escenari. Quan hi havia espectacle, cadascú es duia la cadira. Recordo que uns il·lusionistes treien una truita d’un barret, que era la mateixa que havia vist fer una estona abans a la Càndida; ha, ha, ha! Vam ser molt feliços aquells primers estius a ca l’Eudald. De fet, hi vam anar els anys 1950 i 51. El 1952 no, perquè havia nascut el nostre quart fill —en Jordi—. L’estiu del 1953 fou l’últim que vam passar a ca l’Eudald, ja que la Càndida ens va dir que hi havia una casa —cal Mariner— just al davant d’on ella tenia el safareig, al carrer del Raval, que es podia llogar. Així que ens vam posar en contacte amb en Salvador Cerdà, un advocat de la Seu que n’era l’administrador, i vam acordar un lloguer de 25 pessetes al mes.

Figura’t! Avui dia amb això no en tindríem ni per pagar la llum.

Amb aquest canvi de casa ja vau assentar-vos a Montellà, oi?

En efecte. El fet de tenir una casa només per a nosaltres ens va fer arrelar més al poble. I això que de comoditats no en teníem gaires. La casa era molt antiga i feia anys que no s’habitava. Hi havia goteres i tenia les parets plenes de forats; les posts del terra i el sostre eren velles i polsegoses, les finestres no tancaven, no hi havia aigua corrent...

Però la vam anar arreglant per mantenir-la en les condicions mínimes d’habitabilitat. Anys més tard,

La Mercè, la seva germana i els tres fills grans a l’eixida de ca l’Eudald

la vam poder comprar i aleshores la vam reformar de dalt a baix per deixar-la en perfectes condicions.

A partir del moment que vam llogar la casa ja no vam deixar de pujar-hi pràcticament tots els estius. Amb els quatre fills petits —Jordi, Albert, Blanca i Glòria— ja hi vam pujar quan encara eren nadons.

Suposo que moure una família tan extensa per anar de Barcelona a Montellà devia ser complicat, oi?

Mare de Déu, si n’era, de complicat! I més en les condicions de transport d’aquell temps. Cal pensar que hi anàvem per tres mesos, i això volia dir que t’havies d’endur roba i estris per a grans i canalla per a tot aquest temps. Érem el meu marit i jo, una germana —Margarita— que vivia amb nosaltres i tenia problemes de mobilitat, i els set fills: una gentada! Els primers anys, també venia la Teresa, una minyona que teníem.

A primers de juny, la meva germana, que era molt organitzada, emplenava un bagul, que venia a recollir un transportista (aleshores en dèiem

13

recader) que es deia el Llebre, i que el deixava a cal Vigo, a Martinet, i en Joan Rosta ens el pujava amb la seva carreta fins a cal Mariner. El dia assenyalat, tota la família, també ben carregada de bosses i maletes, agafàvem dos taxis que ens duien a l’estació del Nord. Allí agafàvem el tren de Puigcerdà, que molts cops no feia el trajecte sencer i havíem de canviar de vagó a Ripoll. Un cop a Puigcerdà, agafàvem l’autobús de l’Alsina Graells fins a Martinet, i allí llogàvem el Peret del taxi, que ens pujava a Montellà. Era tota una odissea! Entre una cosa i l’altra el viatge durava gairebé un dia sencer.

I pensar que actualment, amb cotxe i pel túnel t’hi plantes amb una hora i mitja! Alguns cops hi havíem pujat amb taxi des de Barcelona, un d’aquells vehicles grans, amb seients supletoris que es desplegaven des de terra; però el viatge encara es feia més pesat, sobretot per als petits, que es marejàvem com a sopes amb les voltes i revoltes d’aquella collada de Tosses que no s’acabava mai!

Quins records tens d’aquells estius?

Eren uns estius molt bonics. Ens

els nostres personatges ho passàvem molt bé. La colònia de les diferents cases, que pujaven Aquí he passat moments molt d’estiuejants era reduïda, però tots a beure a la bassa; a vegades tota feliços i en tinc molts bons records. ens coneixíem i relacionàvem molt. la bassa estava ocupada pel bestiar, Certament, les comunicacions i Hi havia els de la Torre, els Jurado, i s’armaven grans trifulgues entre l’accessibilitat —amb l’excepció els de cal Sastric, els Brustenga, els animals... També era molt bonic del tren— han canviat molt per a els de la Rectoria, els de cal Traveure i seguir els treballs del camp: millor; i també el poble, que ara vell, els de cal Garriga, els de cal la corrua de carretes tirades per ja té tots els serveis que faciliten Pinell, els de cal Fèlix, la senyora bous, carregades amb herba o garla vida, i que comparat amb el de Abad i les seves filles, la Maria bes de blat, el temps del batre, amb l’època en què vam començar a Cerdà, la Pepita Gasch... S’anava les màquines que anaven de casa en venir gairebé no s’assembla en res. cada dia als prats, a berenar i els casa. Tot s’anava fent amb calma, Però si alço la vista, tot al voltant hi nens a jugar a pilota, segueixo veient les amb els consegüents mateixes muntanyes crits dels amos dels i valls, els mateixos prats, que s’enfadaven boscos i horitzons —amb raó— perquè que em van enamoels trepitjàvem l’herba. rar quan vaig arribar També fèiem moltes per primera vegada... excursions, algunes d’obligades, com la I la Mercè acomd’anar a Bastanist per panya aquestes Sant Bartomeu i Escàs darreres paraules i tornar per la pista de amb una pausa per Víllec. I cap a finals mirar ben lluny, d’agost, si havia plogut entretancant els prou, anàvem a collir seus ullets blaus bolets, a peu! No com com el cel de la ara, que amb el cotxe Cerdanya. Al llarg Fotografia recent de la Mercè amb els seus fills i néts t’enfiles fins dalt de del segle que porta tot de la muntanya. La viscut ha vist canviar baixada, amb el pes dels cistells sense les presses d’avui en dia. Van moltes coses. Algunes han milloplens de rovellons, es feia eterna. ser uns temps molt feliços. rat força, com les comunicacions i les condicions de vida, i altres Recordo les tardes que ens reuníem Rient, rient, ja portes seixantapotser no tant, com la pressa i tots a cal Mariner per xerrar i cantar cinc anys vinculada a la Cerdanl’estrès de la vida moderna, que fins que es feia fosc. Recordo el ya, a Montellà. també han arribat poc o molt doctor Garriga enregistrant els cants Sí, sí. Sembla mentida com passa fins als pobles de muntanya. amb una gravadora... Gairebé no hi el temps! Són molts anys, durant La conversa, que l’ha mogut a havia cotxes; només de tant en tant els quals tant jo com els fills i els garbellar records, li ha deixat un en pujava algun, i tothom treia el néts ens hi hem anat arrelant, creant pòsit d’enyorança pels moments cap per la finestra per veure qui era. vincles d’afecte i companyonia, tant feliços viscuts amb unes persones En tot l’estiu gairebé no ens havíem amb la gent que hi viu tot l’any com i un entorn que ja formen part de moure del poble, ni per anar a amb la que només hi ve a passar una del passat. Un pòsit que es fon comprar, ja que podíem proveir-nos temporada. la Cerdanya, i Montellà així que alça la vista per contema ca la Maria, a cal Guilla o a cal en particular, ja formen part indesplar el paisatge de la Cerdanya i Taio; el pa al principi el pujaven de triable de les nostres vides; si fins constatar que roman igual de bell Martinet; més tard ja es va obrir el i tot tinc una néta que s’ha casat i fascinant que quan el va veure forn, amb el Felip i la Rosita; la llet amb un noi de Ger que es dedica a per primer cop, ja fa un bon gral’anàvem a buscar a cal Raulé o a criar vaques per a llet; viuen en una pat d’anys. cal Rosta. A la tarda era tot un esmasia molt gran i bonica, a tocar del pectacle veure els ramats de vaques Segre.

14

FESTA DE SANTA MAGDALENA Dissabte, 18 de juliol de 2015 Programa d’actes 18:15 h – Repic de campanes i soroll 18:20 h – Cercavila 18:45 h – Arribada al mas Mandrat 19:00 h – Missa a l’ermita romànica de Santa Magdalena – Benedicció del terme 19:30 h – Xocolatada i coca – Concert al prat de cal Mandrat amb

Elies de cal Mariol 20:45 h – Retorn a Montellà El trajecte fins a l’ermita es farà a peu atès el caràcter privat del mas Mandrat, on es troba situada l’ermita. L’organització facilitarà l’accés de persones amb mobilitat reduïda mitjançant 2 vehicles degudament autoritzats.

XV DIADA DEL G.A.M. Dissabte, 8 d’agost de 2015 Programa d’actes De 10:30 a 20:00 h - A la carpa de la plaça del Llac - Exposició sobre la Festa Major (Recull de programes, músics, balls) 17:30 h. - Conferència/presentació 19:00 h – Xocolatada i concert de jazz amb

Jazz do it Els actes es faran a la plaça del Llac. En cas de pluja s’indicarà lloc alternatiu.

15

col·laboracions

El cost humà de la Guerra Civil a la Baixa Cerdanya (1936-1953) Anàlisi quantitativa i comparativa

JORDI OLIVA I LLORENS pel cost humà de la guerra que Generalitat de Catalunya va crear 1. Introducció va permetre, a partir d’un rigorós l’any 1984 el Centre d’Història De 1936 a 1939 Catalunya va treball de camp, superar treballs Contemporània de Catalunya viure una tràgica guerra civil. En anteriors molt menys fonamentats, (CHCC) que, sota la direcció de aquella guerra hi van perdre la estadístics, i parcials en l’àmbit de Josep Benet, va situar en l’ordre vida desenes de milers d’homes l’Estat espanyol. Així, la histode prioritats culminar el projecte i dones sense que, de moment i riografia catalana va aportar, de de pèrdues humanes de la Guerra passats més de setanta-cinc anys la mà de Montserrat Roig, Josep Civil a Catalunya, bo i abordant, del seu acabament, s’hagi pogut M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya probablement, l’àmbit de recerca donar encara nom i cognoms a i Font, estudis fonamentals en el més costós, centrat en els combatotes les víctimes, ni tents catalans, d’un tan sols establir-ne el i altre bàndol, morts còmput definitiu, com en acció de guerra, correspondria fer a ja fos en combat, en qualsevol país seriós i hospitals militars de civilitzat. D’una banda, reraguarda, o altres el règim franquista no es circumstàncies, va preocupar en absolut com a voluntaris o de confeccionar la relacom a resultat de la ció nominal d’aquelles seva mobilització morts ni tan sols a (2). Paral·lelament, efectes estadístics, i va hom aprofitava situar els perdedors en l’embranzida invesel terreny de l’oblit més tigadora per estudiar escandalós. De l’altra, també les morts entre Quadre general: morts per municipis segons població de 1936 a la mort del dictador, la població civil la memòria per a totes com a conseqüència les víctimes causades pel conflic- camp de la repressió franquista i d’accidents derivats de la guerra, te bèl·lic va continuar sotmesa, de l’anàlisi de les violències en sobretot pel material bèl·lic abanvergonyosament, al silenci oficial, zona republicana, va estudiar les donat pels exèrcits. per bé que a Catalunya s’avançà conseqüències humanes dels bomforça en la recerca d’aquestes bardejos sobre Catalunya i llistà En els darrers anys hom ha premorts, directes i/o indirectes, cau- els deportats de la nació catalana senciat un desvetllament histosades pel conflicte. morts als camps d’extermini nazis riogràfic per aquesta temàtica, (1). Amb el precedent d’aquestes i la recuperació de la memòria Així doncs, i davant el buit hisobres, i simultàniament a la gescol·lectiva pel que fa a les víctoriogràfic, sorgeix a Catalunya, tació de l’estudi sobre la repressió times d’aquella guerra ha estat a la darreria dels anys setanta del a la zona republicana, obra també en el centre de moltes iniciatives segle passat, un notable interès de Solé i Sabaté i de Villarroya, la públiques però també particulars.

16

col·laboracions I fou en aquest context que l’any 2005 el CHCC va reprendre la investigació del cost humà de la Guerra Civil a Catalunya, després d’uns anys d’aturada, partint de la tradició historiogràfica existent, el treball de camp realitzat i els reptes de futur que es plantejaven en aquest terreny amb l’objectiu de completar-la i adaptar-la a les noves exigències quant al tractament i la gestió de la informació i per satisfer un interès social creixent.

El present treball es centra en la comarca de la Baixa Cerdanya, en els límits que marcà la Divisió Territorial de Catalunya de 1936.

Com en tot treball d’aquest gènere, la participació col·lectiva ha estat essencial. Al marge de les obres de referència que hem citat més amunt, hem d’agrair el treball de camp en una part important de la investigació a Teresa Gil i Joan Pous.

No em puc oblidar tampoc de la tasca de bolcat de la informació al banc de dades del cost humà (3) que hem compartit amb Eduard Puigventós, també col·laborador del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

Finalment, un darrer apunt per a constatar que estem davant d’una recerca complexa i que aquesta complexitat la podem fer palesa no solament per la dificultat i el seu l’abast, sinó també perquè, en ocasions, les fonts ens enganyen.

Contrastar la informació, per tant, és tasca obligada i preceptiva, com també ho és poder arribar a informar d’allò més essencial que

envolta l’univers de la víctima, si s’escau també i de manera molt especial per restituir-ne la memòria. La investigació, per tant, estarà sempre sotmesa a revisió, per rectificar i/o afegir informacions errònies o ignorades. Demanem, doncs, a aquelles persones que ens puguin informar, ja sigui per corregir o per ampliar dades, que ens ho facin saber contactant amb el Centre d’Història Contemporània de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/ site/chcc.

2. Anàlisi dels resultats L’estudi del cost humà globalment tractat contempla com a base l’anàlisi d’ambdues repressions,

les morts en acció de guerra, per bombardeig, les morts degudes a accidents derivats de la guerra i les produïdes en un context d’exili, aquelles que generen dubtes sobre una adscripció a un o altre àmbit de violència i mort o bé dubtes sobre si la mort tenia o no relació directa amb la guerra i la postguerra. No abordarem aquí les morts que es produïren a la Baixa Cerdanya de refugiats i desplaçats de guerra, ni de soldats forans que 17

circumstancialment hi trobaren la mort per malaltia durant l’estada i/o evacuació o per mort violenta en retirada, respectivament.

De les dades se’n desprèn que el nombre total de víctimes per la guerra i la postguerra a la comarca, comptant morts directes i indirectes, violentes o per malaltia, no hauria estat inferior a les 220 en total, cosa que suposaria, en xifres relatives, el 19,37 per mil de la població de 1936. Per municipis, són esfereïdors els índex altíssims de Grus, tot i el poc pes poblacional, Puigcerdà i Bellver de Cerdanya que, per raons diverses, els enfilen per sobre del 30 per mil, cosa que els situaria entre els municipis de Catalunya amb la taxa més alta de pèrdues humanes per la guerra i la postguerra. Estem parlant d’uns percentatges als quals caldria sumar el nombre d’exiliats que ja no van tornar a la comarca, així com el total de ferits i/o mutilats, per adonar-nos de l’impacte que la guerra tingué sobre la població i, en conseqüència, sobre el difícil redreçament de Catalunya. Finalment, per àmbits sobre el total de la població comarcal en xifres de 1936, que hauria estat de 11.355 habitants, les morts en acció de guerra, ja sigui en combat, hospitals militars o altres circumstàncies, representen pràcticament el 8 % del total, seguit, a molt poca distància, per la repressió en zona republicana (5,81 %) i, més allunyat, per les víctimes de bombardeigs (3,01 %)

col·laboracions que aplega el contingent més alt de morts, tant en xifres absolutes com relatives. Es produeixen sobretot en combat, i també per mort arran de ferides o per malaltia en hospital militar; estem parlant, per bé que pocs, dels milicians dels primers mesos de la guerra, i majoritàriament dels que moren en qualitat de soldats després de la militarització i de la conseqüent crida de les lleves.

Primers moments de l’exili republicà i la repressió franquista (1,94 %).

En el segon gràfic mostrem la distribució per àmbits sobre el total dels 220 morts. D’aquests, el 41 % es correspondrien a morts produïdes en acció de guerra, les pèrdues humanes de la repressió en zona republicana significarien un 30 % elevadíssim si ho comparem amb els resultats de Catalunya, molt per sobre de la mitjana catalana i superior a les comarques amb més incidència. Seguirien les víctimes per bombardeig aeri amb un 16 %, mentre que les morts derivats de la repressió franquista significarien el 10 % del total. Les morts a l’exili i per accidents derivats de la guerra es trobarien per sota del 2 %. Per sexes, del total de víctimes la Baixa Cerdanya comptabilitzaria 213 homes (96,8 %) i 7 dones (3,2 %).

Si ens centrem en l’anàlisi de la violència i repressió en zona republicana, és a dir, aquella que es desprèn de l’acció dels incontrolats i dels comitès, molt especialment durant els tres o quatre

primers mesos de la guerra, a la repressió que s’exerceix des de les institucions i/o organismes tant revolucionaris com per l’acció de les Patrulles de Control, carrabiners o de la Guàrdia d’Assalt, o bé també per la de l’exèrcit republicà en retirada, comprovem com la comarca presenta un índex que s’igualaria amb la mitjana catalana del 5,81 per mil (4), molt semblant, per tant, als índex que presenten les repressions patides a comarques com la Segarra (6,54 %) o les Garrigues (6,48 %), que se situarien entre els índex més alts. En els seu estudi sobre aquesta repressió, Solé i Sabaté i Villarroya expliquen que la violència desfermada a la comarca fou bàsicament generada pels homes que formaren el cantó àcrata de Puigcerdà a les ordres del Cojo de Málaga i els seus homes, cosa que explicaria el percentatge tan elevat de víctimes a la capital ceretana (5).

Les morts en acció de guerra és l’àmbit, amb diferència arreu, 18

Del quadre de resultats generals, se’n desprèn que el total de combatents morts a la comarca de la Baixa Cerdanya, en combat, hospital o en altres circumstàncies, és de 90, molt per sota de la major part de comarques de Catalunya. El seu índex del 7,93 % és molt baix respecte a la població de 1936, i es troba per sota, o molt per sota, de comarques geogràficament semblats i, per descomptat, de la mitjana catalana (6). És ben probable que estiguem davant de la comarca amb l’índex més baix de tot Catalunya.

Per municipis, esfereeix la xifra de Bellver de Cerdanya, amb 33 morts (22,74 %), en canvi, és molt baixa la que comptabilitzem a la capital, Puigcerdà, amb 19 morts (5,52 %). És evident que entre els factors que incideixen en aquesta baixa taxa comarcal, i local de Puigcerdà, a més del factor geogràfic i de proximitat amb la frontera, cal tenir presents condicionants d’ordre politicosocial, com la ja esmentada experiència àcrata d’Antonio Martín al cantó de Puigcerdà.

Pel que fa al lloc de la mort dels combatents, gairebé un 70 % cauen en els diversos sectors dels

col·laboracions fronts d’Aragó, entre l’inici de la guerra i la primavera de 1938, i de Catalunya, entre aquesta data i la fi de la guerra, el gener-febrer de 1939.

Les víctimes per bombardeig constitueixen el tercer àmbit d’estudi del cost humà. Sense oblidar les morts produïdes en la població civil per bombardeig d’artilleria, que també hi són, l’arma que més va colpir la rereguarda, i que fou utilitzada en bona part amb aquesta finalitat, fou sens dubte l’aviació, l’acció de la qual, i molt especialment la del bàndol franquista, augmentà en intensitat i brutalitat al llarg de la guerra. Del total de víctimes mortals, que representen poc més del 3 % respecte a la població de 1936, sense comptar ferits ni mutilats, la majoria es produïren a Puigcerdà en sengles bombardejos de l’aviació franquista, el 23 de gener i el 21 d’abril de 1938.

Un dels aspectes potser menys coneguts de la guerra –i sovint oblidats- del cost humà, és el de les morts civils produïdes per accidents derivats de la guerra, sobretot per l’esclat accidental de bombes abandonades pels exèrcits, per la manipulació d’armes i/o altre material. En general, totes aquestes morts es produeixen acabada la guerra, sobretot durant l’any 1939, però també en anys posteriors. La comarca de la Baixa Cerdanya comptabilitza un total de 4 víctimes mortals, a Das i Puigcerdà, respectivament.

L’estudi de la repressió franquista té obres de referència que permeten una anàlisi sobre l’origen,

Arribada de les tropes franquistes a la frontera de la Guingueta d’Ix

naturalesa ideològica i cronologia de les morts. Estem parlant de les morts per maltractaments i/o condicions de vida a la presó, camps de concentració, Batallons de Treballadors i de Soldats Treballadors, però sobretot com a conseqüència de sentències per consells de guerra sumaríssims. Amb l’anàlisi dels resultats comprovem com la comarca de la Cerdanya presenta una taxa molt per sota de comarques geogràficament semblats i, per descomptat, de la mitjana catalana (1,94 %).

La repressió és feble i localitzada als centres on hi ha una certa vida social o política, i sobretot destaca Alp (10,58 %). És remarcable el baix índex de Puigcerdà (1,74 %) que s’explicaria, també, pel domini del Cojo de Màlaga i la gent que l’envoltava, que allunyà molta gent republicana de qualsevol mena de conducta política. La inculpació dels fets –diu Solé i Sabaté- s’hi redueix a aquestes persones i a les persones responsabilitzades de l’actuació d’aquelles (7). Per anys, el 1939 i 19

1940 concentren la pràctica totalitat de les morts.

Finalment, l’exili també comptabilitzà morts cerdanes, dues després de conèixer el camí de la deportació i l’horror dels camps nazis al kommando de Gusen, apèndix de Mauthausen, i una tercera morta en qualitat de refugiada a Toulouse. També en aquest cas, l’índex de la comarca es troba molt per sota de comarques semblants i de la mitjana catalana.

A tall de conclusió, les xifres de la comarca de la Baixa Cerdanya pel que fa al conjunt del cost humà ens mostren taxes altíssimes en l’àmbit local a Puigcerdà, Bellver de Cerdanya i Grus, però baixes en la resta i en l’àmbit comarcal.

Globalment, el 19,37 % resultant, situaria la comarca entre les comarques de Catalunya amb un índex baix de morts per la guerra i la postguerra, tot i que no hem d’oblidar els exiliats temporals i/o definitius i els ferits i/o mutilats per poder entendre, en tot els seu

col·laboracions abast, les conseqüències derivades de la guerra. Per àmbits, els morts en acció de guerra concentren la major part de les víctimes en el terreny general, seguits a molt poca distància per les morts com a conseqüència de la violència i repressió de rereguarda, només explicable per l’acció directa del Cojo de Màlaga i els seus homes.

2.- Deia Josep Benet: “Un país no pot considerar-se normal si no coneix, amb nom i cognoms, totes i cadascuna de les víctimes d’una guerra viscuda.

El seu estudi constitueix una obligació ineludible que necessàriament cal abordar, com correspondria fer a qualsevol país civilitzat”.

Jordi Oliva i Llorens és membre del Centre d’Història Contem- 3.- La part pública del banc de porània de Catalunya dades pot consultar-se a: Ge-

Notes a peu de pàgina 1.- ROIG, Montserrat: Els catalans als camps nazis.

Barcelona: Edicions 62, 1977; VILLARROYA FONT, Joan: Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (19361939). Barcelona: PAM, 1981; SOLÉ I SABATÉ, Josep M.; VILLARROYA FONT, Joan: La repressió a la guerra i a la postguerra a la comarca del Maresme (1936-1945). Barcelona: PAM, 1983; SOLÉ SABATÉ, Josep M.: La repressió franquista a Catalunya 19381953. Barcelona: Edicions 62, 1985; SOLÉ SABATÉ, Josep M.; VILLARROYA FONT, Joan: L’ocupació militar de Catalunya. Març 1938-febrer 1939. Barcelona: L’Avenç, 1987; La repressió a la reraguarda de Catalunya (19361939). 2 vols. Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1989 i 1990.

neralitat de Catalunya- Centre d’Història Contemporània de Catalunya: El cost humà de la Guerra Civil a Catalunya. [en línia] <http://www15.gencat. cat/cchgcc/AppJava/pages/index.jsf> [2010].

4.- Les xifres de morts i desapareguts com a conseqüència de la violència i repressió a la rereguarda catalana, com passa amb bona part dels àmbits d’estudi del cost humà, i que Solé i Sabaté i Villarroya globalment situaren en 8.360 (2,9 % de la població) caldria revisar-les. Els estudis que s’han fet els darrers anys, de revisió i ampliació de les informacions que al seu dia es van aportar, confirmen la tendència a l’alça en tots i cadascun dels àmbits del cost humà estudiats, inclòs el de la violència i repressió a la rereguarda. Vegeu SOLÉ SABATÉ, Josep M.; VILLARROYA FONT, Joan: La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939), vol.

I. Barcelona: PAM, 1989.

20

5.- Ibidem, p. 399. Vegeu, també, una obra imprescindible per conèixer l’experiència àcrata d’Antonio Martín i els seus homes, com és POUS PORTA, Joan; SOLÉ I SABATÉ, Josep Maria: Anarquia i República a la Cerdanya (1936-1939). El Cojo de Málaga i els fets de Bellver. Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1988.

6.- Dos estudis de qui escriu, a partir d’una mostra comarcal amb un índex de morts en acció de guerra baix (entre un 7 i un 10,9 %), mitjà (entre un 11 i un 14,9 %), i alt (entre un 15 i un 18,9 %), concloïen que la mitjana comarcal catalana de morts en acció de guerra no seria inferior al 13 per mil, i molt probablement per sobre, si fem cas dels darrers estudis. Vegeu OLIVA, Jordi: “El cost humà de la Guerra Civil: els soldats morts als fronts de combat i els civils víctimes d’accidents derivats de la guerra”, a Miscal·lània d’homenatge a Josep Benet. Barcelona: PAM, 1991, ps. 573-574; i “El cost humà de la Guerra Civil de 1936-1939: els combatents morts”, a Recerques [Barcelona] (1995) núm. 30, ps. 96-97.

7.- SOLÉ I SABATÉ, J. M., op. cit., p. 200.

3.- Apèndix (pàgines següents):

col路laboracions

21

col路laboracions

22

col路laboracions

23

col路laboracions

24

Una catedral saquejada enmig de la lluita per l’hegemonia pirinenca OLIVER VERGÉS PONS Fa un temps [anys 1195 – 1196], el comte Ramon Roger de Foix va anar amb una multitud de mercenaris a un monestir dedicat a Santa Maria, en terres del comte d’Urgell, que era seu episcopal.

Els canonges de l’església, atemorits per la fama del comte de Foix, van refugiar-se dins del temple on van patir el seu setge i, angoixats per la set, es van veure obligats a beure’s la seva pròpia orina. Quan a la fi es van rendir, els cruels soldats van entrar a l’església i van endur-se tots els ornaments, les creus i els calzes i van trencar les campanes, de manera que no hi va quedar res tret de les parets nues.

Amb aquesta vivesa relatava el monjo Pierre del monestir de Vaux de Cernay, prop de París, el setge i posterior saqueig que va patir la catedral de la Seu d’Urgell a mans del comte Ramon Roger de Foix, a finals del segle XII. Si bé és cert que els setges no eren excepcionals a l’edat mitjana, ans al contrari, l’assalt a una catedral degué sorprendre tant els contemporanis dels fets com ens sorprèn a nosaltres encara avui. Tradicionalment, el comte de Foix ha estat acusat de càtar malvat i d’enemic de l’Església catòlica, arguments que explicarien el perquè d’aquest

comportament herètic i diabòlic.

La cosa, tanmateix, no és tan senzilla: ni Ramon Roger era tan malvat ni l’Església fou una simple víctima de la difusió de l’heretgia càtara a les terres catalanes durant els segles XII i XIII.

Però, què va portar el comte de Foix a travessar la serralada pirinenca de nord a sud amb els seus homes per atacar la Seu d’Urgell?

Aquesta és la pregunta que pretén resoldre l’historiador alturgellenc Carles Gascón en el seu últim treball, La catedral saquejada.

El comte de Foix i la invasió del bisbat d’Urgell a la fi del segle XII (Edicions Salòria, 2015).

25

Gascón, especialista en catarisme a Catalunya i autor de nombrosos articles i estudis dedicats a aquesta i a d’altres temàtiques de les contrades pirinenques, ha intentat explicar el setge i posterior saqueig de la catedral d’Urgell obrint la perspectiva històrica i estudiant amb profunditat la política pirinenca i catalana dels segles XI, XII i XIII. A partir de l’any mil i al llarg de l’onzena centúria, els comtes d’Urgell van deixar enrere el seu bressol pirinenc per centrar-se en la conquesta de terres musulmanes cap a migdia. El buit deixat al nord fou ocupat, principalment, per dos grans poders que havien de disputar-se l’hegemonia pirinenca al llarg dels següents dos-cents anys, els vescomtes de Castellbò i els bisbes d’Urgell.

Per evitar afavorir uns més que els altres, els comtes van optar per una política d’equilibri entre ambdós, una política que es va demostrar clarament ineficient.

Val a dir, a més, que per aquelles dates els comtes havien perdut gran part del prestigi que havien tingut un centenar d’anys abans i que els bisbes, per la seva banda, vivien immersos en el joc de les faccions i dels interessos de poder d’uns i altres a terres pirinenques.

Si a tot això hi sumem els interes-

racó històric i llegendari sos reials per absorbir el comtat d’Urgell davant la imminent crisi successòria que es preveia a la mort sense fills del comte Ermengol VIII i la negativa baronial a aquesta possibilitat, entendrem fàcilment que a finals del segle XII el conflicte estava a punt d’esclatar. És en el si d’aquesta dinàmica política que Gascón situa, ben encertadament, l’episodi clau d’aquesta conflictivitat, el saqueig de la catedral urgellenca. A finals de la dotzena centúria, la contraposició d’interessos obligava a elegir un bàndol: el dels interessos baronials o el dels interessos comtals. Mentre que el vescomte de Castellbò, enfrontat ja amb l’Església d’Urgell pels dominis andorrans, s’aliava amb el comte de Foix per afavorir els vescomtes de Cabrera, candidats baronials a succeir Ermengol VIII, la ciutat de la Seu s’aixecà a favor dels interessos comtals i en rebuig de la feble i indecisa política de l’inoperant bisbe Bernat de Castelló. Aquesta rebel·lió urgellenca és, segons Gascón, el motiu que hauria portat Ramon Roger de Foix i les seves tropes a atacar la Seu, despullada de muralles en aquelles dates, i a incendiar-la.

Els habitants van protegir-se a l’únic indret que els oferia protecció, una catedral romànica a punt d’acabar de ser construïda.

Amb tot, després de dies de setge i mancats d’aigua, els habitants de la Seu hagueren de rendir-se i van veure com la flamant edificació era saquejada. Segons els relats posteriors, s’endugueren creus de plata, textos, vasos, teixits de seda i ornaments, i es mofaren de les imatges i de la simbologia religiosa simulant misses i alimentant els seus cavalls als altars de la

catedral. Val a dir que la situació va obligar a deturar les obres de construcció sine die, unes obres que mai més es van reprendre seguint els cànons del romànic.

Potser aquest és un dels successos que més profundament ha marcat l’imaginari urgellenc medieval, però la història no va acabar aquí. L’atac a la Seu va ser un episodi més d’un conflicte secular que havia de reconfigurar totalment l’espai polític pirinenc i que s’allargaria fins al pariatge de 1278 i la seva posterior ampliació deu anys més tard. El batejat com a segle de ferro per 26

Gascón va culminar definitivament en taules. La part meridional del comtat va restar a mans dels Cabrera, que van passar de ser vescomtes a comtes, però amb un clar control per part de la Corona sobre un comtat d’Urgell que no tornaria a ser el mateix. La meitat meridional del territori va quedar repartida entre els Foix, hereus dels vescomtes de Castellbò i dels senyors de Caboet, i els bisbes d’Urgell, els que potser més van perdre en tot aquest conflicte. I, repartit entre ambdós poders, les valls d’Andorra començaven a regir-se per un sistema de cosobirania que perviuria set-cents anys més.

Més de vuit segles després del saqueig de la catedral de la Seu d’Urgell, Carles Gascón situa i explica aquest episodi no com un fet aïllat resultat d’un enfrontament entre catarisme i catolicisme, sinó com el que realment va ser, un fet d’armes propi de les guerres que van configurar les sobiranies pirinenques de la plena edat mitjana. Ho fa amb un estil amè i entretingut que permet al lector entendre les claus del conflicte, els interessos de cadascun dels bàndols i, el més important de tot, el perquè d’una presa de decisions que va marcar un abans i un després en la història urgellenca.

Article publicat també a El Principat, portal digital d’història (www.elprincipat.cat)

el racó del llibre pirinenc Les dones sàvies de la muntanya, de David Martí EDUARD AGUILAR Ens ho passem bé llegint novel·les d’aventures? Les volem protagonitzades per una noia amb un caràcter fort i sense un punt de maldat? Sense un punt de maldat i, de vegades, també sense un punt de malícia, és a dir, picardia, que li hauria estat molt útil per enfrontar-se a uns personatges sobrats de mala bava. Vaja, que en tenen per donar i per vendre! Aleshores l’encertarem llegint Les dones sàvies de la muntanya.

Ens agrada la cultura rural tradicional, per l’aprofitament sostenible i intel·ligent dels fruits que ens ofereix la natura? Ens sentim atrets per personatges que tenen coneixements de remeis casolans tradicionals, cansats de la nostra societat hiperfarmcèutica? Ens agraden els gestos de comunió amb la natura com ara abraçarnos als arbres per beneficiar-nos de la força que desprenen? Doncs, aquesta pot ser la nostra lectura.

La novel·la de què parlem potser recrea el mite de la muntanya, de la terra alta, on es troben éssers bondadosos i innocents, com en el cas de Terra baixa, d’Àngel Guimerà?

Però, si és així, ho fa sense caure en la credulitat que l’enlairament sols produeix bondat. Perquè aquest producte, a més d’altura, requereix solitud i, en canvi, aquesta condició no s’hi dóna; hi ha societat. Sembla que més aviat els metres sobre el nivell del mar exacerben els caràcters; també els dolents. Així la muntanya no tan sols genera una galeria de personatges bons, sinó també una de paral·lela, poblada de malvats de categoria; no de l’alçada d’un campanar, sinó més aviat de la d’un bell cim cadinenc.

I si hi ha una terra alta, també n’hi ha una de baixa; i ben baixa que és:

el delta de l’Ebre, que, en l’obra que ens ocupa, exerceix d’aproximació al paradís terrenal. Llàstima que no compti amb unes bones muralles o un bon filat elèctric que no permetin l’entrada de la dolenteria!

Ja que l’única que hi trobarem és d’importació.

Posats a fer paral·lelismes amb la tradició literària, la protagonista de la novel·la, la jove Sofia, és òrfena parcial i acabarà exercint d’òrfena funcional total: la mare va morir, el pare es veu empès a l’emigració cap a terres de França i l’àvia, el vin-

cle familiar que li quedava a prop, deixarà d’exercir la funció tutelar enmig del camí. Podria ser, doncs, una heroïna de novel·la de fulletó.

Per sort, que diríem en mostrar-nos implicats amb la protagonista, en esdevenir òrfena funcional absoluta, ja haurà rebut l’herència indispensable dels coneixements que li permetran continuar la via, el camí de la vida, sense ningú de la família.

Perquè aquesta novel·la parla de camins: no és únicament el camí de la vida, és a dir, un camí simbòlic

27

però real, el que segueix la jove protagonista; també en segueix un d’espacial que la durà cap a la capital del Berguedà. Aquí trobarà algú que, oh sorpresa!, li farà conèixer l’obra del trobador Guillem de Berguedà, motiu de prou pes per emprendre aquesta ruta i no pas, per exemple la del Solsonès, on vivia el malvat senyor de Lladurs. Però comet l’error d’adreçar-se cap a la vila ducal de Cardona, que havia estat residència de l’enemic ferotge del trobador, Ramon Folc de Cardona. Potser és aquesta la causa amagada que el seu pas per la població del Cardener no sigui gens satisfactòria? Encara no té prou saviesa per llegir les veritats ocultes?

Tampoc no deixa gaire bon rastre el seu pas per l’altiplà central; pobre mercat de Calaf! I si hagués seguit el curs de les aigües del riu de Lavansa? Hauria anat a parar al Segre i qui sap si hauria trobat uns raiers disposats a dur-la fins a Tortosa de bon grat. Potser el viatge hauria tingut els sotracs propis d’un descens fluvial per una via amb excés de còdols i escassedat d’aigua, però, qui sap si hauria estat, tanmateix, més plàcid. No crec que ningú hagués fet gaires escarafalls titllant la situació d’inversemblant! Així, de passada, s’haurien pogut promoure visites al Museu dels Raiers de Coll Nargó.

Però hem llegit la història creada per David Martí i no les alternatives eixelebrades que ens poden passar pel magí i, en conseqüència, ens haurem de conformar a sentir-nos empesos a visitar el Museu de les Trementinaires de Tuixent, sense descuidar-nos de l’hort de les Trementinaires, que prou que es valen el desplaçament! I, aprofitant que hi serem, potser també voldrem endevinar on devia ser ca l’Ós.

FUSTERIA IGLESIAS Tot en fusteria... i més!

Carrer de Riu, 5 - 25724 Martinet de Cerdanya Tel- 689.478.524 - fusteriaiglesias@hotmail.com www.fusteriaiglesias.com

Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45

www.estanacalbaste.com

- Merceria - Gèneres de punt - Regals MARTINET DE CERDANYA

Isabel: 973 51 53 64

Podeu consultar tots els exemplars de Fil Directe en format digital a:

www.amicsmontella.cat 28

herbes, plantes i flors. Per Montse Torres Rubus Fruticosus, Rosaceae Català: Esbarzer Castellà: Zarzamora Descripció: arbust de fulla caduca. Les tiges poden ser erectes o arrossegadisses, amb espines. Les fulles són pinnades i de color blanc a l’envers. Les flors es distribueixen en cims terminals amb cinc pètals i cinc sèpals. El fruit és carnós, format per diversos segments, primer de color vermell i després de color negre brillant.

Cicle: floració a la primavera.

Hàbitat: boscos i muntanya baixa.

Efectes: lleugerament astringent i diürètic.

Parts utilitzades: les fulles i els fruits (móres) Aplicació: amb infusió, contra la diarrea i el malestar estomacal. Les fulles, assecades molt lentament perquè puguin fermentar, donen un te molt bo. Els fruits es poden utilitzar per fer melmelades o xarops.

Marrubium Vulgare. L. Labiatae Català: Malrubí, Marrubí Castellà: Marrubio Descripció: planta amb un rizoma curt, blanquinosa.

Les fulles són oposades, circulars o ovalades, amb una base en forma de cor. Les flors són lateralment simètriques, ordenades en molts verticils axil·lars. El calze té nervis i dents corbats a la punta. La corol·la té forma de tulipà blanc.

Cicle: planta vivaç. Floració a la primavera Hàbitat: en terrenys erms i camins.

Efectes: estimulant de la secreció biliar, expectorant.

Parts utilitzades: la planta en flor, assecada a l’ombra.

Aplicació: s’utilitza bàsicament contra els desordres de la vesícula biliar i no tant contra els refredats, normalment formant part de barrejes a base de menta, agrimònia i dent de lleó. També es pot preparar una infusió (2 cullerades de te per tassa d’aigua i deixar-la reposar 10 minuts), 2 o 3 cops al dia uns 30 minuts abans dels àpats per fer venir la gana. També es pot utilitzar externament sobre ferides de lenta curació o problemes de la pell.

29

Cal Calsot CASA RURAL Montellà de Cadí · Cerdanya · Lleida Tel. + 34 973 515 369

www.calcalsot.com

BAR - RESTAURANT

ROSALEDA c/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 85 25724 MARTINET DE CERDANYA 30

INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L. - INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA - VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS

Carrer Comtat d’Urgell, 42 25700 La Seu d’Urgell

973 35 14 20

El Grup d’Amics de Montellà informa que a partir de la segona quinzena de juliol procedirà a cobrar la quota de soci

www.amicsmontella.cat

Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

Lloguer d'apartaments a Montellà de Cadí (Cerdanya)

Cal Pinell

El Forn

Pl. Església, 1 - 25725 Montellà de Cadí

Pl. Llac, 6 - 25725 Montellà de Cadí

Apartaments de 3 habit., menjador, cuina i bany.

Tots exteriors - Vistes a la Serra del Cadí Amb calefacció - Temporada d'estiu i d'hivern

Apartament per a 4 persones Preu total per dia - 60 € estiu / 85 € hivern

Jardí comunitari amb barbacoa - No s'admeten animals

Tels. 678 995 728 - 973 51 51 19

-

www.montelladecadi.com

Grup d’Amics de Montellà: Carrer del Nord S/N (Cal Xevit) 25725 Montellà de Cadí (Lleida) 31

El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració!

Informa’t sobre els objectius de l’associació.

Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou!

Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ