Fil Directe 32

Fil Directe

Any XVI · Número 32 · Desembre 2012

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

La Guerra Civil i la retirada republicana al Pirineu centren la dotzena Diada del GAM Editorial El dret a decidir

L’exili de la Mare de Subscripció popular Déu de Núria pel camí dels Arenys ·L’any 1936 la talla de la Mare de Déu de Núria va ser traslladada a Cerdanya i més tard a Suïssa per por que fos saquejada durant la Guerra Civil.

En aquest número expliquem l’exili de la talla, un fet històric poc conegut fins ara.

· En aquest número publiquem un llistat amb totes les persones que l’any 1912 van participar en la subscripció popular engegada des de l’ajuntament de Montellà i Martinet per arranjar el camí ral que unia Martinet amb els Arenys.

SUMARI · Miscel·lània: pàgines 2 a 7 · L’escola se’ns apropa: pàgines 8 i 9 · L’exili de la Mare de Déu de Núria: pàgines 10 a 15 · Subscripció popular de l’any 1912 per arranjar la carretera dels Arenys: pàgines 15 a 17

· Poesia il·luminada: pàgines 19 a 20 · Felicitació de Nadal del Grup d’Amics de Montellà: pàgina 21 · Racó del llibre pirinenc: pàgines 22 i 23 · Herbes, plantes i flors:

pàgina 24

El passat 11 de setembre un milió i mig de catalans van sortir al carrer a clamar per la independència. Des d’aquella gran demostració de voluntat popular, els temps polítics s’han accelerat i han situat Catalunya en un escenari tan desconegut com esperançador.

A banda de la gran manifestació de la Diada, aquests darrers mesos la societat civil ha anat demostrant que alguna cosa ha canviat. Un exemple el vàrem tenir a Montellà mateix, quan el passat 12 d’octubre els pares i mares de l’escola Ridolaina van decidir organitzar tot un seguit d’activitats lúdiques i educatives per tal de reivindicar que el dia de la Hispanitat calia anar a escola com si fos un dia laborable més. Tot aquest esclat sobiranista ha dut al país a unes eleccions anticipades amb un clar caràcter plebiscitari. Fruit dels resultats del 25 de novembre sembla que Catalunya s’encamina cap a un procés consultiu per decidir quin futur volem els catalans. En aquest moment és quan cal apel·lar al respecte democràtic: respecte democràtic per aquells que volen un Estat propi per Catalunya i per aquells que no el volen. No hi ha res més democràtic que deixar que la gent s’expressi lliurement a les urnes i digui quin futur vol per el seu país. Per tot plegat, és inconcebible que en una democràcia es pugui negar aquest dret tan elemental.

La Junta Directiva

miscel·lània Els alumnes de l’escola de Montellà van a classe el dia de la Hispanitat reivindicatiu. I és que l’objectiu d’aquella jornada era precisament reivindicar que, a la llarga, el dia de la Hispanitat havia de deixar de ser un dia de festa a Catalunya.

GUILLEM LLUCH El passat 12 d’octubre, gairebé tots els alumnes del CEIP Ridolaina de Montellà van anar a l’escola com si es tractés d’un dia lectiu més. Els pares i mares hi havien organitzat un seguit de tallers, jocs i xerrades amb un marcat to

Al llarg de tota la jornada, els alumnes van assistir a xerrades i tallers, impartits pels mateixos pares, on van aprendre coses noves sobre la història i les tradicions de Catalunya, del Pirineu i de Cerdanya. La jornada va culminar amb un dinar popular i amb diferents jocs al pati. La majoria de les activitats es van

dur a terme a les instal·lacions de l’escola i van contar amb la presència d’algunes professores de l’escola, tot i que a títol particular. En aquest sentit, la direcció del centre va deixar clar que tot plegat havia estat una inciaitiva dels pares i que l’escola com a tal havia estat tancada.

La iniciativa endegada el 12 d’octubre pels pares del CEIP Ridolaina no va ser la única que es va dur a terme a Catalunya.

Tot i això, va ser una de les que va adquirir més ressò a nivell mediàtic i això va fer que l’escola de Montellà fos present als diaris i als informatius de televisions i ràdios d’àmbit nacional.

Resultats electorals a Montellà i Martinet, al Baridà i a la Batllia Convergència i Unió va ser la força més votada al municipi de Montellà i Martinet en les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre, amb 213 vots. La segona força va ser Esquerra amb 83 vots, seguida del PSC, amb 25 vots. El PP va obtenir 23 vots, Iniciativa, 21,

i les CUP, 19. A Lles, Convergència i Unió va obtenir 103 vots, Esquerra, 44, el PSC, 10, Iniciativa, 7, les CUP 3 i el PP, 2. A Bellver, la força més votada també va ser Convergència i Unió, amb 614 vots. Esquerra va obtenir 232 vots, el PP, 70, el PSC, 69, les CUP, 50 i Iniciativa,

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució de la revista: Montellà, Martinet, Estana, Bellver i Travesseres.

46. A Prullans, Convergència i Unió va obtenir 96 vots, Esquerra, 30, el PP, 7, el PSC i les CUP, 6 i Iniciativa, 4. Finalment, al Pont de Bar, Convergència i Unió també va ser la primera força, amb 66 vots. Esquerra en va obtenir 18, les CUP, 6, Iniciativa, 5 i el PSC i el PP, un vot respectivament.

Maquetació i edició: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip Coordinador: Guillem Lluch, Montse Torres i Llorenç Vergés Col·laboradors en aquest número: Eduard Aguilar, Manuel Castellet, Ester Fenoll, Íngrid Giralt, Sara Helena Julià, Guillem Lluch, Ariadna Plans, i Montse Torres, Llorenç Vergés i Oliver Vergés.

2

miscel·lània El GAM dedica la dotzena Diada a la retirada republicana i a la Guerra Civil a Cerdanya

L’exposició de material bèlic GUILLEM LLUCH La retirada republicana de l’any 1939 i la Guerra Civil a Cerdanya van ser els temes centrals de la XII Diada del Grup d’Amics de Montellà. Al llarg de tot el dissabte 11 d’agost, els veïns i visitants van poder veure exposada una part del material bèl·lic

que s’ha anat trobant a la vall de Camprodon i al coll d’Ares al llarg dels anys. Es tracta de fusells, pistoles, cascs i material militar divers que els soldats i milicians republicans van abandonar a la zona, els últims dies de la Guerra Civil a Catalunya, quan enfilaven ja el camí cap a França a través de Molló. Tot aquest material forma part de la col·lecció que s’exposa permanentment a Camprodon sota el títol de “La retirada”.

L’altre plat fort d’aquesta Diada va ser la conferència sobre la Guerra Civil a Cerdanya, que va anar a càrrec de Joan Pous, reconegut histo-

riador cerdà, així com expresident del Consell Comarcal de Cerdanya i exalcalde de Bellver. Al llarg de la seva xerrada, Pous va explicar com va afectar la guerra a la comarca, i es va centrar en aspectes com la importància que va tenir l’anarquisme durant la República i els anys de la guerra, sobretot a Puigcerdà, el clima de terror que va instaurar el Cojo de Málaga, o les penúries i el fred que van passar els refugiats republicans quan van creuar la frontera per Puigcerdà i van ser confinats en prats de l’Alta Cerdanya que van fer les funcions de camps de refugiats.

La Diada es va cloure amb dos actes de caire més festiu: una xocolatada popular, que va aplegar una gran quantitat de veïns i segons residents a la plaça del Llac, i un concert de blues i de rock.

Fites de la literatura de postguerra En record de Jordi Castellanos LLORENÇ VERGÉS Si un conflicte bèl·lic afecta sempre el desenvolupament normal de la cultura, en el cas de la guerra civil espanyola el conflicte i sobretot el seu desenllaç van representar una maltempsada de gravíssimes conseqüències per a la cultura catalana, sobretot tenint en compte que, tal com es deia el juliol de 1939 en el diari franquista Solidaridad Nacional, «analizando las causas de la guerra, llegando a la misma raíz de su origen, encontramos dos troncos monstruosos, dos raíces serpentadoras del mismo volumen, aunque de forma distinta: el marxismo i el separatismo». I especialment aquest

segon. No ens ha d’estranyar, doncs, que amb la victòria del bàndol dit nacional, la repressió es mostrés especialment virulenta contra la cultura catalana en general i sobre la literatura i la llengua en particular. És difícil preveure quina seria avui la situació si la Segona Guerra Mundial no hagués acabat amb la victòria dels aliats sobre els països de l’Eix, però és evident que per al règim del general Franco el desenllaç d’aquell conflicte i les seves conseqüències condicionaren la cruesa de la repressió i permeteren l’obertura de petites escletxes que foren aprofitades de manera decidida pels qui, malgrat la pataca-

3

da, maldaven per tornar al més aviat possible a una certa normalitat.

Les circumstàncies, però, eren ben difícils: bona part dels escriptors i intel·lectuals que havien fet costat a la Generalitat republicana eren a l’exili; a Catalunya, el trencament dels vincles entre els escriptors i els seus lectors obligava els primers al que hom ha anomenat l’exili interior: la clandestinitat (reunions a cases particulars, publicacions amb data i lloc falsos) o el silenci com a «manera vibrant de dir les coses», en paraules de Joan Triadú.

Hi havia també els que claudicaren (escrivint en castellà o assumint els ideals dels vencedors). A ban-

miscel·lània da de notables excepcions, la vida pública de la literatura catalana no es pogué reprendre fins al 1946, quan el règim, cedint a les pressions exteriors, començà a concedir més permisos d’edició a velles i noves editorials. Els premis literaris foren aleshores un estímul per a la creació, tant per als autors ja consagrats com per a aquells que començaven a apuntar. En els primers anys 50, amb l’anul·lació de les resolucions contra Espanya dictades per l’ONU el 1946, amb el Concordat amb la Santa Seu i els Pactes de Madrid amb els Estats Units (1953), l’entrada a l’ONU (1955) i l’acostament entre intel·lectuals catalans i castellans començà una nova etapa que acabà amb la literatura clandestina, incrementà la que es publicava a l’interior amb totes les garanties legals i féu disminuir la de l’exili. Es preparava l’eclosió dels anys 60.

Amb motiu de l’exposició que el GAM dedicà enguany a la retirada republicana pel Pirineu, es condicionà un espai que amb el títol de «Fites de la literatura de postguerra», pretenia presentar algunes obres i edicions que havien constituït passos destacats en la recuperació de la normalitat de la nostra literatura. La mostra s’obria, però, amb dos textos significatius dels anys de la guerra: l’antologia Presència de Catalunya, I. La terra, publicada pels Serveis de Cultura al Front, i la novel·la d’Anna Murià La peixera, ambdues de 1938. Amb ells es pretenia donar testimoni de la vitalitat de l’edició en català malgrat les circumstàncies tan adverses d’aleshores. Perquè, com va dir aquell any en un discurs el conseller de Cultura d’aquell moment, Carles Pi i Sunyer: «Poques vegades s’haurà donat en el curs de la

història l’exemple d’un poble que, enmig de la lluita, malda per les coses de l’esperit i de la cultura».

El primer, especialment interessant, va ser distribuït entre els soldats catalans per tal d’enardir-los l’ànim a lluitar per Catalunya a través de l’amor a la terra i la cultura. El segon fou una edició a benefici de la premsa d’Estat Català, partit en què milità l’autora i del qual esdevingué

membre del comitè central i directora del seu òrgan oficial, el Diari de Catalunya.

Venia a continuació una de les obres més destacades de la mostra, el recull de contes Sense retorn, de Xavier Benguerel, que va ser, com ja es deia a la “Motivació” inicial, «el primer fill cultural de la Catalunya exiliada» i, segurament, una de les primeres obres en català apareguda a la postguerra. Benguerel havia guanyat amb Sense retorn el premi Narcís Oller que atorgava la Generalitat de Catalunya, però el recull no va poder aparèixer fins a l’any següent a Buenos Aires sota els auspicis de les Edicions de la

4

Revista “Catalunya”, revista vinculada a l’Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana, que fou una de les tres tribunes literàries més solvents amb què es trobaren els escriptors catalans exiliats quan van arribar a Amèrica.

La peça següent era Crist de 200.000 braços, del poeta i narrador Agustí Bartra. A diferència de l’anterior, la novel·la ja fou escrita a l’exili i no aparegué a Catalunya fins al 1968. La primera versió, titulada Xabola, havia guanyat el premi Fastenrath als Jocs Florals de 1942 i l’any següent havia aparegut publicada a Mèxic, país d’acollida de la parella BartraMurià. La novel·la explica, des d’un punt de vista introspectiu i psicològic, l’aventura col·lectiva dels camps de concentració francesos que van haver de patir els republicans que van passar la frontera entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. Aquests camps (Agde, Saint-Cyprien, Argelers, etc.) foren per a ells “la ciutat de la derrota”, però, alhora, “una ciutat de brusca naixença” que comportava un procés d’autoafirmació i de resposta moral davant la desorientació i el fracàs d’una època de menyspreu per l’home que tot just començava.

A continuació, la mostra es fixava en dues obres del corpus novel·lístic del periodista i novel·lista Vicenç Riera Llorca, interessant tot ell per entendre la tragèdia de l’exili: Tots tres surten per l’Ozama (Mèxic, 1946) i Tornar o no tornar (1987).

La primera, malgrat ser molt innovadora (ús de la tècnica behaviorista, estil concís i eficaç) no va ser prou valorada fins que fou reeditada a Catalunya el 1967, quan l’autor ja havia tornat. La novel·la és un

miscel·lània testimoni implacable de la inadaptació dels exiliats catalans en una Amèrica Llatina on imperava una societat cruel i de valors morals discutibles. La segona, com ja insinua el títol, explica les incerteses dels exiliats davant d’un possible retorn a Catalunya passats els anys, així com el desencís que molt sovint van sentir en trepitjar el país i veure les transformacions que havia sofert sota el franquisme.

importants de la postguerra. Amb ell, Jaume Aymà i Ayala i el seu fill van voler continuar la tradició del premi Crexells, desaparegut amb la guerra. Cal recordar aquí que Jaume Aymà també dirigí, des de 1967, les Edicions Andorra (Vegeu l’article de X. Rebés a Fil Directe núm. 30, pàg. 14-16). L’any 1951 els editors

Una de fites més destacades de l’exposició era la primera edició de la novel·la K.L.Reich, de Joaquim Amat-Piniella. Escrita a Andorra el 1945, pocs mesos després que l’autor fos alliberat del camp de Mauthausen, no va poder aparèixer fins al 1963 per raons evidents de censura. K.L.Reich és probablement la primera novel·la que tracta el tema de l’holocaust i, alhora, una obra capdavantera de l’anomenat “realisme històric”, amb la seva voluntat de testimoniar i la introducció de tècniques objectivistes com la simultaneïtat, el fragmentarisme o l’ús de recursos cinematogràfics.

Amat-Piniella hi reflexiona sobre la capacitat de destrucció i el manteniment de la dignitat humana dins d’un camp de concentració nazi.

La novel·la va aparèixer al «Club dels Novel·listes», col·lecció creada per l’escriptor i editor Joan Sales l’any 1956, un dels referents dels autors catalans més reconeguts de la postguerra.

La mostra continuava amb les primeres obres guanyadores de dos premis literaris: el premi Joanot Martorell, concedit el 1947 a la novel·la Primera part, de Cèlia Sunyol, i el premi Sant Jordi, continuador de l’anterior, concedit la primera vegada a Enric Massó per Viure no és fàcil (1960). El premi Joanot Martorell l’havia promogut l’editorial Aymà, una de les més

Juan Arbó era la següent peça de la mostra. La primera edició d’aquesta novel·la (la definitiva aparegué el 1968), tenia l’interès de ser una de les primeres novel·les publicades en la nostra llengua a Catalunya després de la guerra (deixant de banda, és clar, les reedicions de novel·les d’abans del conflicte.

Juan Arbó és, de fet, un exemple del tall que representà la guerra per a molts d’aquests autors que havien conegut l’èxit en els anys trenta. A la postguerra alternà l’ús del català i el castellà, i es dedicà d’una manera especial a la biografia.

La mostra es completava amb tres exponents editorials rellevants de la postguerra. El primer era un volum de la primera col·lecció creada dins d’Editorial Selecta, la «Biblioteca Selecta». Editorial Selecta l’havia fundat Josep M. Cruzet el 1946, i fou la primera que aconseguí permisos per a publicar en català sota el franquisme, això sí, amb ortografia prefabriana. El segon era la novel·la El mar escolta (1957), de Joan Garrabou, una de les primeres de la represa editorial de la famosa col·lecció «A tot vent», d’Edicions Proa, que tenia aleshores la seu a Perpinyà. El tercer, finalment, era el primer lliurament de la «Nova Col·lecció Lletres», d’Albertí Editor, continuadora de la «Col·lecció Lletres» de Joan Grases, en concret la novel·la Auli, fill de Pilat (1954), del terrassenc Joan Duch.

Aymà i Josep M. Cruzet, d’Editorial Selecta, instituïren els premis de la Nit de Santa Llúcia, que es concedien, com avui encara, el 13 de desembre.

Tino Costa (1947), de Sebastià

5

Tancaven l’exposició tres llibres que, cadascun a la seva manera i amb més o menys perspectiva històrica, estudiaven aquesta època difícil de la literatura i la producció editorial catalanes: La literatura de postguerra (1966), de Joaquim Molas; La literatura catalana a l’exili (1976), d’Albert Manent, i França 1939 (2010), de Marta Pessarrodona.

miscel·lània

Conferència d’Enric Xargay sobre la toponímia de Montellà LLORENÇ VERGÉS El passat 15 d’agost va tenir lloc al local social de Montellà la conferència «Toponímia de Montellà segons els capbreus del s. XVI», a càrrec d’Enric Xargay, enginyer industrial i historiador. La xerrada es va centrar en les investigacions que des de fa ben bé deu anys està realitzant l’autor sobre la toponímia del municipi partint de la consulta pacient de documentació de diferents procedències com ara l’Arxiu Comarcal de Cerdanya, l’Arxiu Capitular d’Urgell o la Biblioteca de Catalunya. El treball d’Enric Xargay s’ha basat sobretot en l’estudi de diversos capbreus (els dels anys 1497, 1563, 1601, 1630 i 1669) i molt especialment el de 1563, modèlic pel seu estil, claredat de lletra i precisió.

L’autor va recordar que el 2013 es compliran 450 anys de la seva confecció.

cut a Montellà, on vivia i exercia el seu ofici. Segons es desprèn del document, els límits del municipi eren molt similars als actuals, si traiem els antics municipis de Béixec i Estana i Villec, agregats posteriorment. Xargay recordà que descendents de Bartomeu Arajol foren autors de capbreus posteriors com el de 1601, obra

Un capbreu és la relació de les propietats o dels béns productius dels habitants del municipi per tal d’establir els censos que cal Portada del capbreu de 1563 cobrar. El capbreu de 1563 fou encarregat pel Capítol d’Urgell, propietari aleshores del del seu fill Francesc Arajol, o el terme de Montellà, al notari Barde 1630, d’Antoni Arajol, nét de tomeu Arajol, i venia a substituir Bartomeu. Presenten, però, un esl’anterior de 1497, on també cons- til molt més telegràfic i formulari. taven les propietats del Capítol, Amb tot, sabem gràcies a aquest però referides a tota la Cerdanya i últim que moltes propietats de el Baridà. El notari Arajol era nas- Montellà havien estat adquirides 6

pels jesuïtes de Sant Andreu (potser perquè el bisbe d’aleshores era un jesuïta).

En aquest punt, Xargay obrí un parèntesi històric i es remuntà 900 anys enrere per referir-se als documents que van originar la seva recerca: les cartes dotals de Berenguer Bernardí, és a dir, Berenguer fill de Bernat, amb motiu del seu matrimoni amb Ermengarda, l’any 1112. El comte de Cerdanya en aquesta data era Bernat Guillem, darrer comte privatiu de Cerdanya. Feia tres anys que havia succeït el seu germà Guillem Jordà, assassinat a traïció a les croades per qüestions d’herència, i estaria al front del comtat fins a la seva mort l’any 1117. En morir sense descendència, Cerdanya passà llavors a mans del comte de Barcelona.

Seguint la llei goda, les cartes dotals de 1112 establien que el nuvi havia de deixar a disposició de la dona, per a la seva manutenció en cas de defunció del marit, la desena part de les seves propietats. En el seu cas, Berenguer li deixava el mas d’Aragall, que afrontava amb Valljoan, el riu Major, uns erms sobre el Prat d’Aragall i el riu Segre. L’interès d’Enric Xargay per identificar aquests topònims va motivar la seva recerca. Se-

miscel·lània gons ell, el nucli d’Aragall estaria situat dins el terme de Montellà on és ara l’actual mas Mandrat, i l’església de Santa Magdalena s’hauria anomenat abans Santa Maria d’Aragall i més endavant Santa Maria Magdalena d’Aragall (com ja apareix al capbreu de 1563), fins que ho adquirí un tal Mandrat, que en canvià el nom.

Les terres d’Aragall s’estendrien fins al riu de Víllec, que seria el riu Major del document de 1112.

En aquesta zona propera al riu de Víllec és on es trobaria el mas que es constituïa en dot.

Segons Enric Xargay aquest Berenguer és el mateix personatge que en altres documents surt anomenat Berenguer d’Aragall (és en aquest moment quan es comencen a utilitzar els cognoms toponímics, substituint els basats en el nom del pare). Berenguer d’Aragall tenia al seu càrrec els castells de Miralles i Queralt, que defensaven, junt amb el de Sant Martí, la frontera de Cerdanya davant el comtat d’Urgell. Els tres castells pertanyien als vescomtes de Cerdanya Repassant alguna toponímia

de la zona, Xargay va explicar que l’Oratori era l’”Oratori de Coma”, i l’antic camí de l’Oratori a Víllec (i al Cabiscol) es deia, en el seu primer tram, “camí clos de Coma”, en què el mot “clos” voldria dir que estava tancat a banda i banda amb parets de pedra seca. Baixant per aquest camí, quedarien, a la dreta, el “solà de Coma”, i a l’esquerra, les “obagues de Coma”. Per aquesta banda esquerra circulava el “camí de les obagues sobiranes” (camí de prat Major?), i més avall el “camí de les obagues jussanes” (camí de Vilamera?), topònims avui desapareguts. Hi ha topònims que triomfen, va explicar, i hi ha topònims que fracassen.

Té la seva lògica, va dir, que el topònim de Valljoan desaparegui quan desapareix el nucli que porta aquest nom, i prevalgui el topònim de Sant Bartomeu que és el de l’església propera que perdura.

Però en alguna ocasió es manté un topònim malgrat haver desaparegut l’element de referència: és el cas de Sant Romà, que avui dóna nom a una antiga torre i que originalment era el nom d’una església propera, ja desapareguda. Sembla que el nom de la torre havia estat

el de Penacadell (és a dir, Penyacadell).

Enric Xargay acabà la conferència projectant un plànol aproximat del que devia ser l’antiga vila de Montellà amb els habitatges intramurs. Hi devia haver una cinquantena d’habitatges, que ocuparien un espai molt més reduït que els d’ara. L’antiga església de Sant Serni devia trobar-se, si fa no fa, en el mateix lloc que l’actual.

Davant s’hi obria també una plaça i, enfront, hi tindria l’habitatge el notari Bartomeu Arajol, autor del preciós capbreu de 1563. La casa afrontava amb el Purgatori, que era un benefici eclesiàstic.

Després de la plaça, en direcció nord, hi havia el carrer Pla, com ara, però més amunt, on ara hi ha el xalet del Júlio, el xalet Cerdanya, etc. La Rectoria era en aquest carrer Pla. Al centre de la vila hi havia el castell, amb el Cap Carrer vorejant-lo per l’exterior.

L’interès d’Enric Xargay s’ha centrat molt en el nom de les diferents finques, que ara hauria de confrontar amb un plànol cadastral actual. Segons sembla, 1 ha. equivalia a 3 jornals.

www.amicsmontella.cat Encara no coneixes la nostra web?

Hi podràs trobar fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

7

l’escola se’ns apropa L’ESPAI DEL CEIP RIDOLAINA

Un nou curs engega ÍNGRID GIRALT ARIADNA PLANS

Enguany hem iniciat el curs amb força, energia i nous reptes. I tot això amb un esperit renovador que fa temps que s’està forjant.

Només havien passat dues setmanes des que s’havia iniciat el curs escolar, i els nens i nenes de la ZER ja viatjaven a Lleida per gaudir d’una exposició de Juan López titulada «A la derriba».

En ella, Juan López modificava l’espai arquitectònic per mitjà del dibuix i del vídeo. Els murs de l’exposició es trencaven per a donar pas a l’espai urbà.

Per als alumnes representava un punt de partida sense saber cap a on es dirigien. Probablement aquesta és la part màgica de tot plegat. Des de la vessant educativa, s’iniciava un treball de col·laboració amb professors i alumnes de la Universitat de Lleida per a potenciar i consolidar el treball per projectes.

I entenem que és màgic perquè els mestres i les mestres es situen en una posició més “respectuosa” que en una dinàmica tradicional, en la mesura que no condicionen i que recullen els interessos, neguits i motivacions dels nens i nenes.

Esdevenen, doncs, acompanyants

en el viatge de descoberta dels infants.

Els més petits de Ridolaina ja han mostrat els seus interessos envers algunes figures geomètriques i els

aula, la classe dels Bolets. Allà es creen cada dia les condicions òptimes perquè es pugui generar la descoberta i, així, l’aprenentatge significatiu en l’àmbit matemàtic.

Per altra banda, els menuts han aprofitat l’entorn i s’hi han adaptat. Han començat o reprès el procés d’aprenentatge de la lectura en un espai immillorable, gaudint de la llum, l’energia i l’escalfor del sol que, de ben segur, també els anirà molt rebé per a passar l’hivern. Tot i aquesta oportunitat, les parelles lectores segueixen endavant com a eina excel·lent que contribueix en aquest aprenentatge.

I com cada any, la cooperativa segueix endavant. Ja s’ha constituït i ara toca la feina més creativa, la producció d’aquells productes que més endavant, i coincidint amb la primavera, aniran a vendre en algun mercat de la zona.

campanars de les esglésies. Els més grans han escollit un camí més proper a la biologia, l’estudi de les cigonyes. En tot cas, camins plens d’oportunitats.

Els alumnes en gaudeixen i dia a dia en recollim els fruits. TanmaA més a més, aquest curs els teix, sabem que els resultats arrimestres han passat a l’acció i s’ha baran més enllà del curt termini, fet palès el compromís per adaptar perquè s’està preservant l’interès la forma d’assolir algunes de les per a descobrir i aprendre. Gràcompetències. Ha nascut una nova cies pel camí escollit.

8

l’escola se’ns apropa

Recull d’imatges de les activitats realitzades aquests darrers mesos

9

col·laboracions

L’exili de la Mare de Deú de Núria (1936-1941) Mare Nostra, a Vós vingué la persecució odiosa i més, àngels del Paradís us treien a ball encís de vostra llar amorosa.

Mà sagrada us colgarà a la roca empedreïda, vostre rostre adorarà i quan l’isard passarà... plorarà la despedida.

MANUEL CASTELLET

regió o per esquiarhi ha anat acompanyat de moviments d’espiritualitat a l’entorn del santuari i, molt especialment, de la imatge de la Mare de Déu.

Aquestes tres estrofes, extretes de la poesia «Maria, adéu-siau», foren escrites per Mercè Pujadas i Botey (1880-1972) el mes de setembre de 1936 a Ginebra, quan la imatge de la Mare de Déu de Núria arribà a aquesta ciutat suïssa després d’un mes i mig d’un viatge singular i de travessar clandestinament dues fronteres. Amb aquest article volem donar a conèixer exhaustivament els detalls d’un viatge tan excepcional i, al mateix temps, retre homenatge a tots aquells que intervingueren en la salvaguarda d’aquesta preuada imatge, als quals recordarem en la nostra narració. D’entre ells, un record i un reconeixement sincer a Mn. Bonaventura Carrera i Fillet i al Sr. Manuel Carreras i Martí, que foren els planificadors i els executors d’aquest viatge a l’exili.

Núria, muntanya i espiritualitat Quan un muntanyenc parla de Núria, no es refereix exclusivament al santuari o al seu entorn immediat, ni tampoc a la vall que porta les aigües fins al riu Freser, sinó a un conjunt de muntanyes, valls i torrents que van des del cim del Torreneules a l’est fins al Puigmal a l’oest, i des de les parts altes de la Cerdanya, ara en territori francès, al nord fins a Queralbs o Ribes de Freser al sud. Aquest és l’àmbit geogràfic que identifiquem amb el nom genèric de Núria.

Núria, en aquest sentit ampli del ter-

A la terra forastera necessitareu mercè, de catalans que us aimessin que amb fort valor treballessin per tenir-vos a recer.

Imatge de la Verge, tal com era el 1936

me, és, sens dubte, un dels indrets naturals més singulars del nostre país, que, al mateix temps, constitueix un referent històric, religiós i cultural.

Des de l’inici de l’excursionisme català, l’afany per pujar als cims de la

10

L’origen del nom –que apareix en documents antics com Annúria– és preromà i podria haver significat ‘ric en aigües’, encara que altres etimòlegs afirmen que podria venir d’Anúgria, que significaria ‘ric en pastures’, o de Nur, que en les llengües semítiques vol dir ‘llum’. Certament Núria és ric en aigües, ric en pastures i ric en llum.

Les aigües provenen dels torrents de les comes del Clot, de Noucreus, de Noufonts, d’Eina, de Finestrelles i de la coma de l’Embut. Les pastures estan ja documentades des del segle xi quan Guillem de Cerdanya autoritzà el monestir de Ripoll a pasturarhi bestiar; unes pastures que foren objecte de transacció entre comtes i monestirs. I a la vall, ben oberta, li

col·laboracions escau el nom de vall de la llum, vall lluminosa.

Les muntanyes que circumden Núria són de les més altes dels Pirineus orientals: d’est a oest Torreneules (2.711 m), Coma del Clot (2.726 m), Fontnegra (2.722 m), la Fossa del Gegant (2.801 m), Noucreus (2.799 m), Noufonts (2.861 m), Eina (2.786 m), Finestrelles (2.829 m), Segre (2.848 m) i Puigmal (2.910 m). Tanmateix, però, al llarg de la història han estat sovint franquejades per connectar el nord, la Cerdanya, amb el sud, el Ripollès, essent el pas més freqüentat per a aquesta connexió el camí que passa pel coll de Finestrelles (2.590 m), que jugarà un paper essencial en el relat de l’exili de la imatge de la Mare de Déu de Núria.

El pas de vianants i de pastors propicià que a mitjan segle XII s’hi construís ja un hospital (és a dir, una hostatgeria) amb una capella dedicada a Santa Maria, el Domus Hospitalis S. Mariae de Annuria. Aquests hospital i capella inicials s’anaren transformant fins a la configuració actual, transformació que ha voltat sempre a l’entorn de la imatge de la Mare de Déu, de la qual es té notícia des de final del segle xi, quan, segons paraules de Mn. Francesc Marés en el seu llibre Història i miracles de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria, de l’any 1665, «un toro briós, de pèl vermell i color diferent dels demés altres i de major grandària que ningún d’ells» obrí l’entrada de la cova de Sant Gil. Allà, sempre segons la llegenda, un pastor hi trobà la imatge de la Verge amb una creu, una olla i una campana. La imatge actual, protagonista principal del nostre relat, és una talla de noguera dels segles XII o XIII de 56 cm, entronitzada amb el nen de 31 cm assegut damunt del genoll esquerre de la seva mare, que Josep Maria de Sagarra va descriure com «petita i fosca com un gra de pebre» (José Luis Infiesta, La vall de Núria,

editorial Columna, 1998). Segons cita Cèsar August Torras –que fou president del Centre Excursionista de Catalunya– en la seva Guia de la vall de Ribes, de l’any 1902 (editada pel CEC), visitaven el santuari una mitjana de 18.000 pelegrins a peu i 3.000 a cavall, xifres que, atesa la massa de població de l’època, són molt elevades. No és d’estranyar, doncs, que el juliol de 1936, quan esclatà la guerra, s’hagués reunit a Núria un nombrós grup d’estiuejants, visitants i pelegrins que temeren per les seves vides.

A l’evacuació de la imatge de la Verge cap a Cerdanya, que tot seguit narrarem, s’hi afegí, doncs, la d’un grup divers integrat per 34 persones.

El relat de l’exili de la Mare de Déu de Núria que ve a continuació, recull de forma fidedigne els mecanoscrits de Manuel Carreras: «Història i ruta que seguí la Verge de Núria a l’esclatar la revolució el dia 20 de juliol de 1936» (datat el 22 de setembre de 1936 a Ginebra) i «Història de la Mare de Déu de Núria (19361941)», «El calzer del segle XIII», «Els pastors de Núria (1925-1927)» (datat el 27 de maig del 1982 i dirigit al bisbe d’Urgell Joan Martí Alanís).

He d’agrair la seva filla, Núria Carreras Patxot, que m’ha proporcionat els textos i documentació i ha revisat curosament aquest article.

22 a 23 de juliol de 1936.

La travessa de Núria a la Guingueta d’Ix En els dies de l’inici de la guerra civil, el 18-19 de juliol de 1936, Núria era ple dels habituals visitants estiuencs i d’altres que hi eren ocasionalment, els quals en ésser suspès temporalment –la temporalitat la desconeixien aleshores– el servei del cremallera, s’alarmaren

11

davant del perill de quedar aïllats, en ésser aquest mitjà l’únic transport possible de subministrament d’aliments i d’evacuació de persones. Intuïen, a més –fonamentadament– que una columna de milicians arribaria aviat i cometrien nombrosos excessos com incendiar l’església i destruir capelles i altars. La imatge romànica de la Mare de Déu hauria estat un dels principals objectius.

Mossèn Bonaventura Carrera –li deien mossèn Ventura– era aleshores el capellà custodi del santuari i Manuel Carreras tenia casa a Sallagosa; i per anar de Núria a Sallagosa només cal pujar un desnivell de 600 m fins al coll de Finestrelles i descendir pel vessant nord de la muntanya. Així fou com el 22 de juliol a primera hora de la tarda Mn. Ventura substituí la imatge de la Verge al cambril per una de Sant Joan amb vestits de Mare de Déu, la carregà a la motxilla i emprengué el camí cap a la Cerdanya. (És més que probable que al vespre, després del rosari, els fidels que pujaren al cambril a adorar la imatge s’adonessin del canvi, però aquesta informació no es difongué.)

Un cop que fou al coll de Finestrelles no va voler córrer el risc de baixar la imatge a la Cerdanya, ja que aquells anys governava a França el Front Popular i ell no sabia com podien reaccionar, portant com portava una El santuari de Núria a la dècada de 1930

IGNASI CANALS (AFCEC)

col·laboracions peça d’art de gran valor passada clandestinament. Va enterrar la imatge a prop de Font de Segre amb la intenció de recollir-la ell o algú altre l’endemà, seguí a peu fins a Er i des d’allà amb cotxe fins a la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame) a casa de Jacques Molas Sauquet. A les 10 de la nit, Mn. Ventura i en Jacques Molas, arribaven a Sallagosa a casa d’en Manuel Carreras. Així ho explica el propi Carreras: “El mateix dia a les 10 de la nit va comparèixer a casa nostra a Sallagosa acompanyat d’en Jacques Molas Sauquet i d’uns amics de Tàrrega, i aleshores em va contar tot el què acabo d’escriure i em va entregar un plànol del lloc on havia enterrat la imatge, que va anomenar El clot de la Verge –on la Verge va passar la nit del 22 al 23 de juliol– a fi que si li passava quelcom, jo quedés encarregat d’anar-la a buscar”.

Molas reprenien el camí cap a Núria; Molas es quedà al coll de Finestrelles i el mossèn arribava a Núria a les 7 del matí per comunicar que els que volguessin passar la frontera serien guiats fins a Llo, on trobarien amics que els acollirien.

Passaren un total de 34 persones que «emprenien el camí en petits grups, des de senyores ja grandetes a criatures de mesos. Hi havia la família de Miquel Font amb tota la mainada, així com la família del Dr. Soler Terol, la germana d’aquest, Sra. vídua de Sagarra, amb les seves filles, Mn. Josep (organista de Núria) i un grup de jesuïtes, entre ells els PP. Trullàs i Comes, el germà Ragull i altres que no recordo els noms». Mentrestant, Mn. Ventura es va avançar cap el coll de Finestrelles i amb Jacques Molas descolgaven la imatge i refeien el camí de la vigília fins a la Guingueta d’Ix, on la marededéu

Manuel Carreras (1907-1992), gran muntanyenc, soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1925, estava passant l’estiu a la casa que tenien a Sallagosa amb la seva muller Concepció Patxot i Rabell (19051962) i els seus fills quan esclatà la guerra. Núria Carreras Patxot, que m’ha animat a escriure aquest article, tenia aleshores 4 anys. Carreras era un enamorat de la Cerdanya i de Núria, com ho mostra el pedró dedicat a la Verge de Núria que va fer construir a Sallagosa a la carretera de Llo, o sigui al camí d’anar al santuari pel coll de Finestrelles. Un pedró que, posteriorment, ell donà al poble i que encara es conserva.

Però mossèn Ventura, a més de protegir la imatge de la Verge, es proposava oferir als estadants de Núria la possibilitat de passar també a la Cerdanya. Mentre descansava, Carreras i un amic seu, Rigola, anaven a Llo per cercar els animals que farien falta l’endemà. A les 2 de la nit, mossèn Ventura i Jacques

Manuel Carreras (Foto:ANCP)

restà amagada a la caixa d’un rellotge a casa dels Molas Sauquet fins l’11 d’agost.

El rescat de la comitiva l’efectuaren Carreras, Rigola i Josep M. Arajol, que s’uniren als traginers que havien

12

contractat a Llo i, després d’una ascensió d’uns 900 m de desnivell, trobaren els exiliats a les 5 de la tarda prop de Font de Segre. Diu Carreras: “Eren les 9 del vespre que tots estaven a casa nostra i allí amb tranquil·litat varen poder refrescar i menjar alguna cosa mentre fèiem gestions al poble per poder-los allotjar en diferents cases; una bona part va quedar-se a casa nostra però d’una manera no pas molt confortable, ja que els pobres jesuïtes i altres dormien sobre la palla que un veí va portar-nos omplint dues habitacions que teníem buides.”

11-12 d’agost de 1936.

De la Guingueta d’Ix a Perpinyà Durant els primers dies d’agost es produí un intens moviment de catalans del sud a la Cerdanya mal dita francesa, cosa que començà a neguitejar a les autoritats franceses que consideraren que havia arribat el moment de prendre mesures en tota la zona fronterera.

Això coincidí amb un rumor que anà prenent categoria de notícia: la imatge de la Mare de Déu havia desaparegut de Núria abans que hi arribessin els primers milicians que destruïren bona part del santuari. Mentrestant, Mn. Ventura s’havia instal·lat a Planès, un petit poblet de muntanya a 1.500 m d’altitud, a prop d’Eina, que aleshores comptava amb uns 80 habitants, a casa del seu amic Guillaume Basso per passar més desapercebut.

Les seves anades i vingudes pels camins que menen a Núria per trobar els pastors que li proporcionaven notícies de la situació a l’altra banda de la frontera i el proveïren de bona part de la seva roba, començaren a associar-se amb la desaparició de la imatge, fet al qual hi contribuïren els freqüents viatges de mossèn Ventura a Perpinyà per visitar el canceller del Bisbat, monsenyor Albert Roger.

L’11 d’agost, trobant-se Mn. Ventu-

col·laboracions ra a Perpinyà, es presentaren a casa d’en Basso els gendarmes de Montlluís, preguntant simultàniament per la marededéu i pel mossèn, ja que l’endemà havia d’arribar el prefecte de Perpinyà per prendre mesures d’ordre per tota la frontera –el moviment de catalans d’un a l’altre costat de la frontera era constant– i els calia saber on era la imatge que estava fent parlar tant i, si era a la Cerdanya, calia treure-la tot seguit.

Basso decidí anar amb els gendarmes cap a Perpinyà –recollint a Montlluís el carnisser, que els feu de xofer− i allà es reuniren amb Mn. Ventura i el canceller. La decisió de com procedir amb la imatge fou unànime: calia treure-la de la Cerdanya i allunyar-la com més millor de la frontera amb Espanya. Diu Manuel Carreras sobre aquest nou trasllat: “Per fi es determinà de tornar cap a Cerdanya afegint-hi com passatger mossèn Ventura. Una panna del cotxe els va parar a Montlluís mateix i nel brau carnisser no se’n feu –com diuen al Rosselló−, deixà la seva vutura i agafà la camioneta. Els gendarmes aprofitaren per prendre armes i municions abans de continuar el viatge. A les dues de la matinada trucaven a casa i només la cuinera els sentí i vingué a despertar-me. Vaig rebre allí Mn. Ventura i en Basso que de moment me varen desconcertar.

Mentre jo em vestia, en Basso va anar a buscar el meu cotxe al garatge i tots plegats anàrem cap a BourgMadame. A l’arribar al primer pont (o sia el del Segre) els gendarmes em feren aturar, car no volien ni saber on estava la imatge i jo em vaig esperar amb ells dos que Mn. Ventura i en Basso tornessin amb la imatge embolicada en un drap blanc [...]

Eren les tres i mitja quan tornàvem a ser a casa amb els gendarmes i la santa Verge de Núria. A la plaça de Sallagosa encara hi havia el bon

carnisser dintre la seva camioneta, que esperava per si podia fer-nos algun servei. Recordaré sempre amb emoció com aquell home demanà per veure la imatge [...] amb aquella fe que sols se trobava abans en el cor dels pastors nuriencs [...] quan Núria era la vall voltada de soledats, quan era el que havia de ser dintre de la rudesa dels pastors.

Després d’aquesta escena entendridora, encara ens esperava una altra escena semblant però d’un caire diferent. Al passar per Dibuix de Mn. Ventura d’allà on va enterrar a la Montlluís camí de PerpinVerge (foto: ANCP) yà, on anàvem a deixar la imatge, els gendarmes volgueren ensenyar la Vergendarmes!” ge a les seves mullers. Aquella família de gendarmes que mai no deuen La comitiva arribà a tres quarts de posar el peu en una església, vingue6 del matí del dia 12 a la casa de ren fins el nostre cotxe, veieren la monsenyor Roger, que tot seguit sortí Verge, la besaren [...] i eren dones de al balcó per donar-los la benvinguda. Manuel Carreras tornava a ser a casa seva a les 9 del matí i malgrat l’estranyesa de veure’l arribar amb cotxe a aquella hora, ningú s’assabentà de què havia passat aquella nit. Abans, en passar per Oleta, els gendarmes aprofitaren per informar els seus superiors d’allò que havien fet aquella nit, ja que havien sortit de llur demarcació per iniciativa pròpia.

Pocs dies li quedaven a la marededéu d’ésser en terres de parla catalana.

Exactament dues setmanes després, emprendria el darrer tram del seu llarg viatge.

Rellotge de casa els Molas Sauquet de la Guingueta d’Ix on va ser guardada la Verge (Foto: ANCP)

13

26 d’agost a 1 de setembre.

De Perpinyà a Suïssa Com que el canceller del Bisbat de Perpinyà-Elna era mal vist per la gent del Front Popular, traslladaren la imatge a l’Escola Sant Joan, al nº 2 del carrer de Raspail, on vivia el rec-

col·laboracions amb la seva esposa –que a principi d’agost havien pogut escapar de la masia Mariona al Montseny i arribar a Sallagosa– i per Josep M. Arajol amb la seva muller i la seva cunyada, que anaven a Torí.

Els Arajol acceptaren l’encàrrec de Carreras de baixar a Aix-leBains, travessar el llac i dur la imatge fins a Hautecombe, on ell la recolliria al cap de pocs dies.

Marta Pujadas amb la Verge embolicada en el vaixell que la portà a Hautecombe (foto: ANCP)

tor del seminari, Mn. Joseph Taillade (1), per restar-hi uns dies fins la seva marxa a Suïssa. Mentrestant, Manuel Carreras i el canceller estudiaren el millor camí, consideraren que era prudent fer un trasllat provisional a l’abadia d’Hautecombe i així ho acordaren amb el seu abat, amic de monsenyor Roger.

Hautecombe és una magnífica abadia, primer cistercenca i des del 1922 benedictina, construïda el segle XII i totalment reformada el xix, situada en un contrafort de la riba occidental del llac Bourget al municipi de Saint-Pierre-de-Curtille, a prop d’Aix-les-Bains. Allà hi arribà la marededéu el 27 d’agost a les 10 del matí en el vaixell que travessa el llac, de la mà de Maria Pujades –muller de Josep M. Arajol i germana de Mercè Pujades, amb el poema de la qual hem començat l’article. La vigília, el 26 al vespre, just al moment de sortir el tren, monsenyor Roger lliurava la imatge a un grup que anava a Ginebra, integrat per Manuel Carreras amb la seva família i Rafael Patxot

Foren ben atesos pel pare Salvadou, d’origen català, segons explica Arajol a Carreras en una carta que acaba així:

“Jo no he vist el pare Maler i a més, per major seguretat i per si aquest senyor no hi fos quan hi anés, aquí va una tarja meva, quina meitat queda en poder del pare Salvadou i l’altra meitat acompanya aquestes ratlles. En la mitja tarja meva en poder del pare Salvadou hi ha al darrera el meu nom escrit en tinta”.

(L’esment que fa Arajol del pare Maler no l’hem pogut documentar; de 1922 a 1941 l’abat d’Hautecombre fou el pare Bernard Laure.) Efectivament, el dia 1 de setembre, dia de Sant Gil precisament, Manuel Carreras, acompanyat del seu sogre Rafael Patxot i Jubert (1872-1964) i de l’amic Francis Gauthier amb la seva esposa i llurs fills anaren a Hautecombe, on foren rebuts pel pare Salvadou i pel pare abat, celebraren missa a la capella on tenien la imatge de la Mare de Déu de Núria, dinaren i a primera hora de la tarda, en el mateix cotxe que l’havia duta de Cerdanya a Perpinyà, la imatge arribava

14

a Ginebra com si tornessin d’una excursió, sense que ningú sospités res a la duana.

La primera nit la imatge la passà a l’hotel on estava allotjada tota la família i l’endemà Carreras i Patxot la dipositaren en una caixa de l’oficina del nº 2 de la plaça Bel-Air (2) del Crédit Suisse, on hi romangué un any llarg, quan en ocasió del trasllat de la família Carreras a Lausana, la imatge fou dipositada en una caixa d’una oficina de la Union des Banques Suisses d’aquella ciutat. En tots dos casos, Manuel Carreras féu poders notarials en favor de mossèn Ventura. En el darrer trasllat de la família Carreras a Friburg, coincidint més o menys amb el retorn definitiu de Mn. Ventura a Catalunya, la imatge fou duta al palau episcopal, on el bisbe Marius Besson va fer-se responsable de la seva custòdia.

Aquesta història hauria d’acabar l’any 1941, com diu el propi Carreras: «Allí va quedar fins el dia 19 de gener de 1941, que havent rebut un telegrama de l’Estalrich dient que venia l’endemà a buscar la Imatge de la part del Sr. Bisbe de la Seu, li vaig entregar com és natural amb una certa recança». L’esmentat Estalrich era Joan Estelrich i Artigues (18961958), director de la Fundació Bernat Metge de 1923 a 1958 (3), exiliat a París durant la guerra, però no ho hem pogut documentar. Casualment, aquell any 1941 no hi havia bisbe a la Seu en quedar vacant la plaça l’any 1940 en morir el bisbe Justí Guitart i Vilardebó i no ésser nomenat nou bisbe Ramon Iglesias i Navarri fins al 1943. Qui comissionà Estelrich fou el vicari popular Ricard Formesa i Puigdemasa.

Tanmateix, però, la Mare de Déu de Núria segueix present a Suïssa: a Friburg, Rafael Patxot n’encarregà dues rèpliques gairebé impossibles de distingir de l’original i, d’acord amb

col·laboracions el bisbat d’Urgell, retornà a Catalunya la imatge original, una rèplica restà al palau episcopal de Friburg i l’altra quedà com a record per a la família i avui gaudeix de la pau i tranquil·litat del bonic poble de Saint-Barthélemy, al cantó de Vaud, a casa de Núria Carreras Patxot.

1.- Dades facilitades per Ramon Sala i Joan Becat, professors de la Universitat de Perpinyà.

2.- Informació facilitada per la Bibliothèque de Genève.

3.- Informació confirmada per Manuel Jorba, professor de la UAB

Aquest article és fruit de la investigació feta pel professor Manuel Castellet (segon resident de Montellà). Va ser publicat originalment el març del 2012 al número 899 de la revista “Muntanya”, editada pel Centre Excursionista de Catalunya. La revista Fil Directe i el Grup d’Amics de Montellà estan molt agraïts als seus responsables per tot el material cedit.

Document sobre la subscripció feta l’any 1912 per arranjar el camí ral fins als Arenys El document que presentem a continuació és el llistat de persones, establiments i institucions que ara fa un segle (1912) van contribuir a la subscripció que l’alcalde de Montellà d’aleshores, Isidro Duran, va obrir per tal de poder sufragar l’arranjament del camí que venia de la Seu fins a Martinet. Pel que sembla, el Ministeri d’Obres Públiques s’havia quedat sense pressupost mentre es feia la nova carretera i les obres van aturar-se als Arenys. Veient la necessitat de fer transitable, de moment, el camí ral fins aquell indret, l’alcalde va obrir aquesta subscripció en la qual, com es pot veure, van participar

moltes cases, professionals i institucions no només de Montellà i Martinet sinó també d’altres pobles: Lles, Arsèguel, Bellver, Bar, Toloriu, Arànser, Travesseres, la Seu, Puigcerdà, etc. A més, alguns veïns de Víllec, Béixec o Montellà van treballar a terrelló, és a dir, mitjançant la prestació personal de jornals, sovint mitjançant bous i vaques de tir.

Val la pena destacar l’aportació del bisbe d’Urgell, la més important de la llista, la de la Comissió gestora de la carretera de la collada de Toses (les obres de la qual també havien patit un problema pressu-

15

postari), o la d’Obres públiques de Martinet, comissió de la fundació Pere Sarret encarregada d’aquestes qüestions.

Malgrat la formalitat dels comptes, el document no s’està de consignar amb ironia l’aportació d’alguns bromistes, que devien fer-la anònimament: «Una persona generosa ... Ptas. 0’05»; «Un fresco ... Ptas.

0’10». Paga la pena també llegir el llistat de dalt a baix per veure com alguns cognoms i alguns àlies (a) o noms de casa s’han anat mantenint al llarg del temps.

LL.V.M

col路laboracions

16

col路laboracions

17

col·laboracions

Poesia il·luminada

Ester Fenoll Garcia (la Seu d’Urgell, 1967) és llicenciada en Dret i dedica la seva vida professional a la gerència d’una fundació tutelar andorrana. Participa activament en la vida social i cultural del seu país i de manera freqüent en els mitjans de comunicació. És també jurat de nombrosos premis literaris. L’any 2003 va rebre el 1r premi del concurs de poesia Miquel Martí i Pol que atorga el Govern d’Andorra, i el 2005 el Grandalla, també de poesia, dotat per la Fundació «la Caixa». Ha publicat tres llibres de poemes: Esmorzar perfecte (2005), Anticipant octubre (2008) i, en castellà, Agradezco tu amor, pero tengo otros planes (2011).

Ha participat, a més, en obres literàries col·lectives. Els poemes que presentem avui pertanyen al segon d’aquests reculls.

18

col·laboracions

Sara Helena Julià Hernàndez (Terrassa, 1995) és estudiant de segon curs de Batxillerat Artístic a l’Escola Pia de la seva ciutat. Ha estudiat dibuix durant cinc anys al taller del pintor i dibuixant Gabriel Verderi. Ha obtingut diversos premis als Jocs Florals que convoca l’Escola Pia. La temporada 2007-2008 obtingué el segon premi en el concurs de dibuix «Esclat», atorgat per l’obra social de Caixa Terrassa, en la categoria juvenil. Participà en la il·lustració de relats encadenats «El rastre del corb» del Diari de Terrassa. Aquest 2012 ha guanyat el premi en els Jocs Florals cap a Europa «Activa el +60», il·lustrant la narració «El perdó omple els silencis» de Montserrat Rusiñol i Mariano. Sara Helena Julià té un bon domini en el dibuix realista i en la tècnica del difuminat. Els darrers dibuixos realitzats responen a una inquietud per experimentar nous efectes i tècniques.

19

col路laboracions

20

21

el racó del llibre pirinenc

L’escala del dolor Albert Villaró

EDUARD AGUILAR Abans d’obrir un llibre, en llegim el títol o, més aviat, no ho fem perquè ja el coneixem, però en aquesta ocasió, sí que mirem la il·lustració de la coberta ja que crida força l’atenció. Hi veiem un home apuntant un rifle enmig d’un bosc d’arbres de fulla caduca difuminat per una boira que no deixa veure-hi lluny, que també amaga, per tant, el que hi ocorre. És un caçador? Un caçador furtiu? És un assassí? Si, en la mateixa portada, una nota ens informa del retorn al protagonisme del policia andorrà de Blau de Prússia, sembla que sigui més lògic decantar-se per alguna de les dues últimes hipòtesis, perquè és l’opció més adient per tal de donar joc a un representant de l’autoritat.

I, pel que fa al títol: L’escala del dolor, ara hi parem atenció i... què ens suggereix? En què vol que pensem l’autor? El mot escala es refereix a un seguit d’esglaons, recorreguts de manera descendent o ascendent, que duen a un lloc de patiment: l’infern? el patíbul? el calvari?

Aquesta és la primera pensada perquè podem relacionar el bosc de la coberta amb la muntanya, és a dir, el calvari. Però i si és que algun dels personatges emprèn un

viatge -el viatge és un dels grans motius literaris- amb vaixell o amb avió, i la nau fa alguna parada, podria ser que aquest fos el lloc on li tocarà de patir i, doncs, aquest el significat de l’escala?

Quan ja n’hem llegit alguns capítols, arran de la visita del protagonista a un hospital, descobrim una altra accepció de la paraula escala; aquesta relacionada amb el món de la medicina. Es tracta d’un intent d’establir unes mesures estàndard per al mal físic. És a dir, que 22

hi ha gent -un metge o uns metges canadencs- que han convingut unes unitats per mitjà de les quals es pot descriure la gradació del dolor i, en conseqüència, comparar el que experimenta un ésser humà amb el d’un altre. No resultava que els individus teníem llindars diferents a l’hora de resistir-lo? Malgrat aquesta referència clara al patiment físic, encara ens podem plantejar si és una al·legoria del patiment moral.

De fet, en aquesta novel·la trobarem tots dos vessants del dolor: el patiment físic, que es difícil que no vagi sovint acompanyat del patiment moral i el dolor moral que, de vegades, pot conduir al físic. I la galeria de personatges que hi apareixen són mostres de graus diversos de dolor. Un dolor que, quan és moral, intenten neutralitzar o contrarestar per vies ben diferents: tenir amants, tenir alguna aventura puntual, buscar relacions sentimentals substitutòries, castigar la competència en el terreny amorós, fer bacanals amb l’excusa de la caça de l’isard...

el racó del llibre pirinenc Fins i tot, hi podríem detectar la presència d’un calvari ja que el protagonista realitza una ascensió sabent que al capdamunt correrà perill la seva vida. Tanmateix, ell accepta el repte com un deure moral amb ell mateix i per estalviar perills als seus companys, és a dir, com un deure envers la comunitat. També hi apareix un infern, al qual descendirà un personatge secundari: el seu descens als inferns, quant a la realització física, consisteix en el que troba o, potser millor, en el que rep després d’una acció tan quotidiana com és la de baixar al carrer per les escales de casa seva. Així doncs, la interpretació de l’escala del títol com a seguit d’esglaons no fóra tan desencertada.

Però, fet i fet, la novel·la no deu tractar pas ben bé de tot això, que més aviat deuen ser cabòries del lector. Perquè narra una història policíaca en què cal investigar un crim i protegir un polític de primera línia mundial, però que també és copríncep del país pirinenc, la vida del qual pot estar amenaçada per algun patriota sonat andorrà. A més, el protago-

nista ha d’exercir les obligacions de la seva professió tot compaginant-les amb obligacions familiars envers els seus pares o cap a un germà tipus “bala perduda”. Per aquest cantó, molts lectors amb pares que ja requereixen motes atencions dels fills poden sentir-se identificats amb l’Andreu.

Encara la novel·la ens posa al corrent d’aspectes sociològics de l’Andorra d’avui dia i, gràcies a alguna pinzellada històrica, podem saber com ha canviat respecte a no fa pas tants anys. També coneixem vicissituds històriques en què la continuïtat sobirana del Principat va penjar d’un fil. La història de la imatge de la patrona del país serveix de base per a reflexionar sobre el pas del temps i el valor relatiu de les coses: “Però era la imatge de la Mare de Déu de Meritxell més real que teníem, la primera còpia entre les còpies, i això, en uns temps complexos, amb l’amenaça d’un futur incert, era prou important, el recordatori que tot passa i que només hi ha unes poques coses que perduren.”

Albert Villaró no s’estrena amb

aquesta bona novel·la, sinó que ja ha publicat La selva moral (1993), recull amb què va guanyar el Premi Memorial Anna Dodas de 1994; Els quatre pilans (1998); Les ànimes sordes (2000); L’any dels francs (2003), amb què va guanyar el Premi de Novel·la Històrica Nèstor Luján de la mateixa data; Blau de Prússia (2006), amb què va obtenir el Premi Carlemany d’aquell mateix any; La primera pràctica (2010). Finalment aquest any 2012 ha publicat L’escala del dolor , la novel·la al voltant de la qual hem especulat i sobre la qual sols resta recomanar-vos-en la lectura, encara que només sigui per passar-s’ho bé llegint; objectiu que aconseguireu sense necessitat de tantes especulacions.

Fitxa tècnica Títol: L’escala del dolor Autor: Albert Villaró Editorial: Columna Primera edició: gener de 2012 Pàgines: 328 Preu: 19,90 euros

- Merceria - Gèneres de punt - Regals MARTINET DE CERDANYA

Isabel: 973 51 53 64

Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45

www.estanacalbaste.com 23

FUSTERIA IGLESIAS Tot en fusteria... i mĂŠs!

Carrer de Riu, 5 - 25724 Martinet de Cerdanya Tel- 689.478.524 - fusteriaiglesias@hotmail.com www.fusteriaiglesias.com

24

herbes, plantes i flors. Per Montse Torres Solidago Virgaurea. L. Compositae Català: Vara d’Or Castellà: Vara de Oro, Vara de San José Descripció: Planta amb un rizoma robust i ascendent. Les tiges poden arribar als 85 cm, senzilles o ramificades. Les fulles són alternes i lleugerament dentades. Les summitats florals estan ordenades en botims o panicles de color groc.

Cicle: Planta vivaç. Floració a l’estiu.

Hàbitat: Zones seques, boscs oberts. Es pot trobar fins a 3000 m d’altitud.

Efectes: Diürètic, antidiarreic i contra les irritacions de l’aparell urinari.

Parts utilitzades: La planta en flor. S’ha de recollir abans que les flors estiguin totalment obertes i deixar-la assecar a l’ombra.

Aplicació: Es pot preparar una infusió, amb 2 cullerades de te per tassa d’aigua, i deixar-la reposar de 10 a 12 minuts. Es pot prendre entre 2 i 4 cops al dia com diürètic. La Vara d’Or té fama de ser la planta “oficial” per a guarir malalties del ronyó.

Externament, es pot fer una infusió més concentrada per a rentar cremades i èczemes.

Eupatorium Cannabinum. L. Compositae Català: Eupatori, Canabassa Castellà: Eupatorio, Canabina Descripció: Planta gran, pot arribar fins a 2 m d’alçada, amb rizoma llenyós. Les tiges són simples, lleugerament piloses. Les fulles són oposades, puntejades amb glàndules. Els caps florals són multiflorals i densos, de color malva.

Cicle: Planta vivaç. Floració a l’estiu.

Hàbitat: Sòls humits de boscs, rius, sèquies.

Efectes: Diürètic, estimulant de la secreció biliar i sudorífic.

Parts utilitzades: Generalment, la planta en flor seca, assecada ràpidament al sol o fresca. També el rizoma, però amb menys freqüència.

Aplicació: En infusió (2 cullerades de te per tassa d’aigua), Cal deixar que reposi 10 minuts. Es pot prendre 2 o 3 cops al dia contra transtorns del fetge, de la vesícula biliar, així com també contra els refredats i la grip. També s’ha utilitzat externament, en forma de cataplasma, pera guarir ferides.

25

BAR - RESTAURANT

ROSALEDA c/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 85 25724 MARTINET DE CERDANYA 26

INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L. - INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA - VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS

Carrer Comtat d’Urgell, 42 25700 La Seu d’Urgell

973 35 14 20

El Grup d’Amics de Montellà agraeix la col·laboració de totes aquelles persones, establiments i entitats que ens han ajudat a vendre la loteria de Nadal

www.amicsmontella.cat

Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

Lloguer d'apartaments a Montellà de Cadí (Cerdanya)

Cal Pinell

El Forn

Pl. Església, 1 - 25725 Montellà de Cadí

Pl. Llac, 6 - 25725 Montellà de Cadí

Apartaments de 3 habit., menjador, cuina i bany.

Tots exteriors - Vistes a la Serra del Cadí Amb calefacció - Temporada d'estiu i d'hivern

Apartament per a 4 persones Preu total per dia - 60 € estiu / 85 € hivern

Jardí comunitari amb barbacoa - No s'admeten animals

Tels. 678 995 728 - 973 51 51 19

-

www.montelladecadi.com

Grup d’Amics de Montellà: Carrer del Nord S/N (Cal Xevit) 25725 Montellà de Cadí (Lleida)

27

Almacenista y distribuidor C/ Albert Einstein, 18 - 28 (Polígon Almeda)

Tel. 902.636.526 - Fax. 902.636.527

email: decero@decero.es

www.decero.es

08940 CORNELLÀ DE LLOBREGAT (Barcelona) El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració!

Informa’t sobre els objectius de l’associació.

Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou!

Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ