Fil Directe 04

Imatges d’avui que perdem poc a poc Aquells carros..., el de cal Rosta, que transportava la llet de la Cooperativa del Cadí, recollida primer en gerros llargaruts de 25 litres i més tard xatets amb cabuda per 20 litres, a diverses parades d’un itinerari prefixat pel poble fins enfilar la recta del Solà cap a Martinet..., i el de cal Tulla, que sortia de davant de cal Raulé, a la Placeta, una vegada hom havia mesurat i comprovat la bona qualitat de la llet de tots els aportadors de Lleteries, la fàbrica que primer fou de RELSA, després de Massanés i Grau -la dels formatgets en porcions- i que va anar canviant de mans fins que els productors s'encoratjaren i se’n feren amos, amb una desmesurada inversió a la qual no hi pogueren fer front i, tocats pels deutes, varen fer fallida després d'una llarga i lenta agonia.

Als pobles també es produïren canvis en la recollida de la llet. Potser el més important fou la substitució del carro de tracció animal pel transport motoritzat, -aquella camioneta Chevrolet que comprà el Just de cal Tulla amb cara de cotxe de pel.lícula i esquena de carro-, que jubilà la vella euga i que perdurà fins que tota la família se’n va anar a viure a Manresa, ja fa temps.

Passarien encara un grapat d’anys que els socis de la Cooperativa del Cadi portarien pots a les parades i en Joan Rosta, -desat ja el carro, primer amb Land Rover i més tard amb un petit camió-, els transportaria fins la parada de Martinet, per retornar-los buits, de vegades amb la desagradable sorpresa del "llaç vermell" significatiu de llet dolenta o amb la carta de "cal munyir més net", i que restaven exposats a la parada fins que eren retirats pel pagés amonestat, i que a la vegada havia servit d'escarment general.

El camió de Lles, a la parada de Martinet, recollia la llet de tots els pobles del voltant i anava fins a la Seu d’Urgell a dipositar els pots a la Cooperativa del Cadí.

Ù Ù Ù Les exigències de qualitat i d'agilitat del maneig s’han anat imposant amb més tenacitat i fermesa. Ù Ù Ù

(Ve de la pàg. 1)

Les exigències tant de qualitat com d'agilitat del maneig han anat imposant-se cada cop amb més tenacitat i fermesa, començant per exigir els tancs refrigerants, que han canviat el paisatge pagés substituïnt la carrandella de pots d'alumini per la cursa de tancs arrossegats per tractors fins les parades establertes -menys parades que quan es recollien gerros, perquè els camions de la cooperativa són més grans i per tant necessiten espais més amples-, i que a Montellà eren -a part de les parades de tancs fixes a peu dels estables, dels que ara solament resta el de cal Manó prop de ca l'Espardanyer-, les del Vall de Baix i la de davant de ca l'Eudald, una vegada el camió havia girat a la plaça del Llac.

Ja fa molt temps que varen plegar tres aportadors de llet d' aquesta parada, després se n’hi afegí un tercer i el camió ja anava a carregar, directament, davant del portal de cal Bordanova, mentre que la parada del Vall de Baix s'ha anat traslladant cap a la cruïlla del Camí de la Font per facilitar la càrrega dels de cal Pardal, cal Xico i Esconsa.

Ù Ù Ù

El camió ja no puja a girar a la plaça.

S'ha perdut la seva estridència pels carrers de Montellà... Ù Ù Ù Durant aquesta tardor, també ha plegat el Bordanova i hom diu que abans de Pasqua potser n’haurà plegat algun altre. El camió ja no puja a girar a la plaça. S'ha perdut la seva estridència pels carrers de Montellà i els tocs de botzina estivals que feien sortir algun despistat a treure el cotxe mal aparcat que l’impedia fer la maniobra.

Tampoc caldrà que s’aturi a carregar a cal Joanllata, al principi del poble, i si algú volia encara donar a darrera hora un encàrrec al seu conductor, també ha perdut aquesta oportunitat per sempre. ϖ Pere Mill (1998).

Una de les iniciatives que darrerament ha promogut el GAM ha estat l’acondiciament d’alguns dels vells camins que travessen el terme de Montellà. De moment, només s’ha pogut desbrossar una part del camí de les Espardenyeres (o dels Enamorats), però el propòsit és de fer transitables, de mica en mica, tots aquells que siguin d’interès comú i que el pas del temps no hagi malmès irremeiablement. És possible que un projecte d’aquestes característiques topi amb l’escepticisme d’uns quants, que el titllaran d’idealista o el veuran com un esforç inútil. I és que massa sovint fem les coses i les valorem en funció del profit segur o probable que n’esperem obtenir, i en el cas que ens ocupa no sembla que netejar camins hagi de proporcionar cap benefici immediat a ningú.

Si poguéssim retrocedir en el temps ni que fos trenta anys (en aquella època el que escriu tot just començava a descobrir els secrets encisadors de Montellà), potser veuríem les coses d’una altra manera. Un dels records que guardo a la memòria amb més estima és el d’aquelles jornades inacabables, en què homes, dones i mainada de diverses cases treballàvem plegats per enllestir d’una sola passada uns quants prats. Els homes i els joves anàvem a cavall, amb el tractor, l’embaladora i el remolc. A mig matí o a l’hora de dinar les dones arribaven amb el cistell ple de vianda i la bóta de vi, i aleshores, sota l’ombra frescal d’un bon arbre, fèiem la parada per dinar plegats, tot comentant la jugada del dia. Homes i mainada, amb la maquinària, passàvem pels camins de carro; les dones, sovint, feien drecera pels viaranys.

¡

¡

¡

La modernitat ha jugat una mala passada a molts d’aquests camins i corriols de pagès... ¡

¡

¡

I que n’anaven de bé aquests modestos camins quan del poble estant hom s’adonava que la “Polida”, la “Rogeta” o la “Suïssa”, potser cansada de l’herba que li pertocava, havia decidit anar a fer un mos al tendre ufals del prat veí! Amb quatre gambades i un parell de cops de bastó, el vailet (no l’elèctric, sinó el de carn i ossos) posava fi a l’aventura i podia tornar-se’n confiat que l’atrevida hauria après la lliçó.

Però les coses canvien, i la modernitat ha jugat una mala passada a molts d’aquests camins i corriols de

pagès. Cada vegada menys freqüentats, s’han anat adormint sota una capa de brossa que fa que avui a penes els puguem reconèixer. D’aquest abandó, cosí germà del que evidencien les parets caigudes i els marges esllavissats, només s’han salvat aquells que, sent aptes per als vehicles motoritzats i gràcies al seu traçat àgil i breu comuniquen d’una manera òptima els nuclis habitats. La majoria, però, romanen sota un bon gruix d’asfalt i han deixat de dir-se camins per esdevenir carreteres, autovies o autopistes.

No escapa a ningú quins han estat els motius responsables de tot això. D’una banda, el despoblament del medi rural, que ha fet disminuir el trànsit pel territori; de l’altra, la mecanització de les feines del camp, que ha comportat la necessitat d’arribar al tros en les millors condicions i, doncs, per uns camins i no per uns altres, donant-se d’aquesta manera una mena de selecció natural entre ells. Davant d’aquests fets, no hi ha gran cosa a dir: són conseqüència dels canvis socioeconòmics i del progrés, i l’únic que podem fer és gaudir de tot allò positiu que ens portin els nous temps.

Hi ha, però, una tercera causa fruit d’una nova actitud individual i col.lectiva nascuda a l’ombra d’aquesta evolució. Em refereixo al gust excessiu per les comoditats que, d’una manera o altra, tots patim. Ens és molt més fàcil, per exemple, prémer el botó del comandament a distància que no pas aixecar-nos per canviar de canal; fer un cop de telèfon que anar a parlar directament amb qui sigui, encara que visqui ben a prop de nosaltres, o agafar l’ascensor per no haver de fer les quatre gambades necessàries per a pujar fins un primer pis. En el cas que ens ocupa, preferim massa vegades agafar el cotxe o la moto abans que caminar, per més que anem a dues passes i no tinguem cap pressa.

Afigureu-vos, doncs, si del que es tracta és d’arribarse a Serra, a Esconsa o a Martinet.

Per tot plegat, bona part d’aquests camins han perdut la utilitat que tenien. Pecaríem de desagraïts si ens planyéssim d’aquestes transformacions sense tenir en compte que el progrés ha millorat en gran mesura la qualitat de vida de la gent de pagès. Però això no vol dir que hàgim de cedir a l’abandó, ni que aquests camins no ofereixin altres possibilitats d’ús que puguin garantir-ne l’existència. Penso, doncs, que caldria recuperar-los partint d’un nou concepte de la utilitat, no quantificable materialment, i d’una nova filosofia de la vida que, paradoxalment, ve de bracet amb la modernitat.

La cultura de l’ecologisme, amb la seva nova manera de concebre les relacions entre l’home i la

EL GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ NECESSITA LA TEVA COL.LABORACIÓ !!

INFORMA’T SOBRE ELS OBJECTIUS DE L’ASSOCIACIÓ PARTICIPA I FES-TE’N SOCI. SI JA N’ETS, APORTA’N UN DE NOU Omple la butlleta de sol.licitud d’inscripció que consta al dors