Fil Directe 27

Fil Directe Any XIV · Número 27 · Juliol 2010

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

Editorial A l’Estatut de Catalunya 2006 li ha passat al mateix que al cabrit de les Absoltes ceretanes del Dimoni de Músser, que “a Martinet li van tallar el xiulet” i “a Montellà li van acabar d’arranar”. I és que no ens enganyem, no ha estat únicament el PP, amb el seu recurs al TC, el responsable que l’Estatut votat pel Parlament de Catalunya hagi acabat sent paper mullat; ja abans, i malgrat el que havia promès el president del govern espanyol, el text estatutari havia sofert una considerable retallada en les diferents comissions de treball al Congrés, fins al punt que com va dir Alfonso Guerra, amb una bona dosi de cinisme, després de passar-hi el ribot aquell text no el coneixeria ni “la mare que el va parir”. Ara, la sentència del TC, basada en ROSA CAMPÀ, exdirectora de l’escola de Montellà una lectura molt restrictiva de la Constitució, mata definitivament l’esperit que animava el text inicial, El president de la menysté l’opinió expressada lliurement i democràtica pel poble de Diputació de Lleida Catalunya i ens adverteix de quins inaugura el Local són els límits reals d’autogovern a què podem aspirar. El pitjor, però, Social de Montellà és el menyspreu que aquesta sentència demostra envers el fet nacional de Catalunya. Fent derivar les nostres possibilitats d’autogovern d’allò que diu la Constitució (text · Editorial: pàgines 1 i 2 · Rutes en BTT: pàgines 13 i 14 que, paradoxalment, no fou votat · Miscel·lània: pàgina 3 · Els nostres personatges: Rosa en el seu moment pel partit que ara · Programa Diada del GAM: pàg. 4 Campà : pàgines 15 a 17 · L’escola se’ns apropa: pàgina 5 · Racó del llibre pirinenc: La papa- el sacralitza) i no pas dels nostres drets històrics, converteix la idea · El Castell de Sant Romà, descrip- llona negra: pàgs. 18 i 19 de nació catalana en una mena de ció i recerques (II): pàgines 6 a 8 · La columna del jovent: pàg. 20 dèria d’uns quants atesa graciosa· Santiago Rusiñol i la llegenda del · Herbes, plantes i flors: pàg. 21 ment pel sistema polític espanyol cementiri d’Ix: pàgines 9 a 13 · Els fogons de Montellà: pàg. 23 i no pas un dret que troba el seu

“Vam aconseguir que tot el poble es fes seva l’escola”

Sumari

editorial fonament en la història mil·lenària de Catalunya.

Sembla, efectivament, que alguna cosa estigui canviant, i ho demostra tant la diversitat de col·lectius que hi van voler ser presents, entre els quals hauríem de destacar els sindicats, tradicionalment ben poc implicats en la qüestió nacional, la patronal, que ja ha despertat del somni de catalanitzar Espanya, i al-

gunta no deixa d’amagar certa malfiança perquè precisament ara la classe política està en entredit No ens pot estranyar, doncs, l’èxit i cada vegada més desconnectada de la manifestació del passat dia dels ciutadans: la incompetèn10. Digui la Constitució allò que li cia manifesta dels responsables vulguin fer dir, Catalunya és una d’alguns departaments, les connació, i ho és perquè té una història tradiccions en què cauen molts particular i diferenciada; perquè parlamentaris quan han de votar té una llengua pròpia aquí o a Madrid, els i, doncs, una particular casos de corrupció que manera de dir i entensacsegen ara un partit dre les coses del món; ara l’altre, la lentitud perquè té uns costums i les arbitrarietats a i unes tradicions que la l’hora d’afrontar la crisi fan diferent dels altres econòmica, etc., no pobles; perquè té un dret semblen el millor curríi unes institucions secuculum per a endegar un lars i, potser més imporferm procés d’afirmació tant que tot això, perquè nacional que serà de té la voluntat de seguir tot menys fàcil. ¿Seran sent ella mateixa desels partits catalanistes prés dels incomptables tradicionals, que tant intents d’anorrear-la i van destacar en la lluita sotmetre-la a una de més antifranquista i en la gran i, suposadament, La bandera de Cerdanya també hi va ser present/ L. Thivolle transició però massa més d’acord amb els avesats al mercadeig temps. Catalunya és una a l’hora d’aconseguir nació, i d’aquí el seu dret a decidir guns col·lectius d’immigrants, que petites i legítimes llibertats per a en les coses que l’afecten. sens dubte jugaran un paper impor- Catalunya els que hauran d’assumir tant en el futur d’aquest país, com aquesta tasca? ¿O caldrà una Els que es van manifestar pels el fet que el clam més unànime fos renovació de sigles i de cares, carrers de Barcelona ho tenien molt el d’independència. l’aparició en l’escena política d’uns clar, i ho van expressar amb lemes, nous partits amb un perfil potser amb crits, amb música, amb un Ara caldrà veure com es canalitza més radical? Per sort o per desgràcivisme envejable, amb convicció. tota aquesta empenta. La preguncia les properes eleccions ja són El fet no ha deixat indiferent ningú, ta que tothom es fa és si la classe a l’horitzó. De moment el que cal encara que els grans partits estatals, política del país estarà a l’alçada desitjar és que els mesos d’estiu obviant una vegada més el sentid’allò que li reclama la societat no apaivaguin el clam expressat per ment de la majoria de catalans, es civil, si per una vegada es posarà tants i tants catalans. dediquin només a donar-se la culpa l’interès de Catalunya per davant els uns als altres del fenomen. dels interessos de partit. La preLa Junta Directiva Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Maquetació: Guillem Lluch Torres

Coordinació; Guillem Lluch, Montse Torres i Llorenç Vergés Tirada: 400 exemplars Col·laboradors en aquest número: Eduard Aguilar, Íngrid Giralt, Ariadna Plans Albert Texidor i Oliver Vergés.

Correcció de textos: Llorenç Vergés i Oliver Vergés

2

miscel·lània de material relacionat amb aquest àmbit. Els encarregats de signar el conveni van ser Montse Torres, com a presidenta del GAM i Enric Quílez, com a president del Grup de Recerca de Cerdanya (a la foto).

El GAM i el Grup de Recerca de Cerdanya signen un conveni de col·laboració GUILLEM LLUCH El Grup d’Amics de Montellà i el Grup de Recerca de Cerdanya han signat recentment un conveni de col·laboració. El document

recull la voluntat de totes dues associacions de trobar fórmules de cooperació amb l’objectiu de promoure actes culturals i de divulgació, així com la publicació

Aquest conveni ha de permetre a les dues associacions sumar esforços i ajudar-se a l’hora de fer activitats conjuntes en els seus respectius àmbits d’actuació. El Grup de Recerca de Cerdanya va néixer fa dos anys amb unes finalitats ben marcades, com ara la promoció cultural, la recerca científica i la seva difusió a la Cerdanya i la col·laboració amb altres entitats de dins i fora de la comarca amb finalitats similars. Si voleu conèixer més a fons els objectius i les activitats del Grup de Recerca de Cerdanya, podeu visitar el seu lloc web: www.recercacerdanya.org

Montellà ja disposa d’un Local Social GUILLEM LLUCH Després de desitjar-lo durant molts anys, el Local Social de Montellà ja és una realitat. El passat dissabte 24 d’abril va ser inaugurat per part del president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, el delegat del Departament de Governació i Administracions Públiques a l’Alt Pirineu i l’Aran, Josep M. Ardanuy, l’alcalde de Montellà i Martinet, Josep Castells i el president de la Fundació Sant Genís, Pere Vidal. L’edifici s’ha construït en mig any i ha suposat una inversió de 570.000 euros.

Després de la tradicional tallada de cinta (a la foto), Gilabert va

destacar la importància de treballar per desenvolupar equipaments com aquest que garanteixin la qualitat de vida dels veïns. El president de la Diputació de Lleida va afegir que aquest és un equi3

pament de futur que ha de donar servei a tots els veïns, una idea que també van destacar Castells i Vidal. L’acte d’inauguració va comptar amb la participació de gairebé tots els veïns de Montellà.

programa de les festes d’estiu

X Diada del GAM Dissabte 7 d’agost

De 10:30 a 20:00 h - Exposició a la carpa de la plaça del Llac

- L’escola de Montellà-

- Treballs presentats al IV Concurs Fotogràfic del GAM 18:00 h – Xerrada al Bar Maria Antònia sobre l’escola de Montellà a càrrec de

Rosa Campà

19:00 h – Xocolatada popular amenitzada per

Elies de Cal Mariol

20:00 h – Cloenda amb l’actuació del grup de blues

Mojodealers Blues

Els actes es faran a la Plaça del Llac. En cas de pluja s’indicarà un lloc alternatiu.

Quart Concurs Fotogràfic Si vols participar en el IV Concurs Fotogràfic del GAM, pots enviar les teves fotografies abans del 5 d’agost a info@amicsmontella.cat, o a Carrer del Nord S/N. 25725 Montellà de Cadí. Lleida. La temàtica és lliure, però les fotografies han d’estar ambientades a Montellà o als seus entorns. Han d’estar fetes amb una càmera fotogràfica (no poden ser de mòbil ni similars), i han de tenir una bona resolució.

4

l’escola se’ns apropa L’educació d’avui, fonament per al demà tància que es dóna a l’empatia i al foment de l’esperit democràtic, mitjançant les assemblees i la resolució de conflictes de forma autònoma. A l’escola hi ha una premissa: “el que no vulguis per a tu, no ho facis als altres”.

Per últim, l’estima de l’entorn.

El centre anima a fer un bon ús dels recursos, a reutilitzar embolcalls i materials diversos, a la recollida selectiva i a preservar els voltants. Una bona mostra d’això és que totes les aixetes tenen polsador automàtic i que Un alumne de sisè compartint lectura amb els més petits es convida les famílies a portar INGRID GIRALT aquest sentit, l’escola ha iniciat els esmorzars en recipients de ARIADNA PLANS el seu treball en l’autoestima i més d’un ús. És evident que actualment hi ha l’alimentació. Aprendre a vadificultats per a conciliar la vida lorar i comunicar els aspectes Eines de futur laboral i la vida familiar. Tant és positius d’un mateix i portar, En definitiva, l’escola està fent així, que aspectes vinculats al per esmorzar, una peça de fruita una bona feina perquè els nens creixement com a persona dels un dia a la setmana són alguns i nenes disposin d’eines per al infants esdevenen cada vega- exemples. Així mateix, la higie- seu futur i puguin esdevenir da una càrrega més feixuga de ne i l’esport són primordials per membres d’una societat cada portar. Atesa aquesta situació, al benestar físic i emocional. És vegada més global. Tanmateix, les escoles han posat més èmfa- per això que es treballen hàbits el centre només hauria de ser un si en projectes que treballen d’higiene bàsics i s’estimula ajut. Però llavors, a qui correscompetències bàsiques com són la pràctica de l’activitat físi- pon aquesta tasca vital? l’autonomia i l’esperit crític en- ca, com la natació, tre d’altres. l’esqui i les activitats extraescolars vincuTreballar el respecte lades al Pla Català de Un dels projectes de centre de l’Esport. l’escola Ridolaina és el respecte. Però, què entenem per res- Foment de l’esperit pecte? Des de l’escola, el res- democràtic pecte es treballa a tres nivells: En segon lloc, si els respecte a un mateix, als altres fonaments són ferms i a l’entorn. passem a la bastida, en altres paraules, el En primer lloc, l’estima a un respecte als altres. mateix és el fonament per a des- Un bon exemple envolupar-se com a persona. En d’això és la impor5

col·laboracions

El castell de Sant Romà, descripció i recerques (II)

Castell de Sant Romà. Actualment Ca l’Arnau (Sisquer)/ Ll. Vergés

LLORENÇ VERGÉS OLIVER VERGÉS En aquesta segona entrega d’El Castell de Sant Romà, descripció i recerques deixarem enrere la descripció i l’anàlisi formal de la torre de Sant Romà per tal d’abordar l’anàlisi històrica a partir de la bibliografia i de la documentació existents. Per tant, és ara el moment de fer-se preguntes com ara què se’n sap del cert de Sant Romà, a qui va pertànyer o quina era la seva funció. La manera més senzilla d’afrontar aquest tipus de recerca és, en primer lloc, consultant què ens en diuen les obres de divulgació general que han tractat la qüestió, obres tan fiables, en principi, com la Catalunya Romànica o Els Castells Catalans. En segon lloc, i a partir de les dades obtingudes a través d’aquestes

obres, cercant fonts primàries (convinences feudals, testaments, etc.) que ens puguin aportar més informació sobre el tema o que permetin contrastar degudament la informació obtinguda. En definitiva, assegurar el tret acarant les fonts secundàries amb documents de l’època.

Convinença feudal En la primera de les obres consultades, Els Castells Catalans, Pere Català Roca explica que el castell de Sant Romà de Montellà fou objecte d’una convinença feudal entre els Pinós i un tal Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya. Tindríem aquí, doncs, una primera referència important amb relació a Sant Romà. La segona obra consultada, el volum VIIè de la Catalunya Romànica, també dedica un article a la torre de Sant 6

Romà de Montellà. Maties Delcor, un dels dos autors que el signen, diu que «la història d’aquesta fortalesa, que era un domini dels Pinós, és força desconeguda», i més endavant diu que «potser és aquest castell el que l’any 1107 fou objecte d’una convinença entre Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya, i Galceran de Pinós i el seu fill». Gràcies a aquestes informacions, tenim un punt de partida interessant per començar la nostra recerca, si bé el “potser” de la darrera cita ja ens adverteix que no estem petjant un terreny gaire segur. La cosa es complica quan el mateix Maties Delcor afegeix unes línies més avall que «es corre el risc de confondre la fortalesa de Sant Romà de Montellà amb una d’homònima situada a la vall alturgellenca de Lavansa, al poble de Sisquer».

Per tal de superar aquestes vacil·lacions i poder saber quina fortalesa fou realment objecte de la convinença de l’any 1107, cal que repetim l’operació que hem fet en el cas de Sant Romà de Montellà i consultar què diuen les obres generals sobre el castell de Sant Romà de Sisquer. És en aquest punt que la situació se’ns complica del tot. Rosa Maria Asensi i Estruch escriu al VIè volum de la Catalunya Romànica, el dedicat a l’Alt Urgell i Andorra, que el castell de Sant Romà de Sisquer fou objecte d’una convinença l’any 1107 entre Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya, i la família Pinós. Com es pot

col·laboracions veure, es tracta punt per punt de la mateixa informació, amb l’afegit que l’autora confon Galceran II de Pinós amb el seu pare Galceran Mir per raons que ara no vénen al cas. Davant d’això, ens adonem que pel que fa al nostre castell tornem a estar com al principi: de la torre de Sant Romà de Montellà no en sabem pràcticament res de segur. El que sí sabem, com a mínim, és que els que l’han estudiat tampoc en saben gaire.

Aquest problema, encara que greu, no és pas l’únic que sorgeix a l’hora d’investigar el castell de Sant Romà. Pere Català Roca diu en Els Castells Catalans que l’esmentada convinença entre els Pinós i Ermengol Josbert data de l’any 1108 i no pas de 1107 com proposaven els autors de la Catalunya Romànica. Pot semblar que en parlar d’aquestes dates tan llunyanes un any amunt o un any avall no hagi de ser la mort de ningú. Amb tot, no deixa de ser un problema quan cal buscar la documentació primigènia sobre el tema i, d’altra banda, aquesta discrepància obliga a fer-se la pregunta de com pot ser que per a un mateix document diversos autors proposin dues dates diferents.

Qui era Ermengol Josbert?

Hi ha, finalment, una tercera qüestió: qui era aquest tal Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya? El senyor de Sant Romà de Montellà, potser? Vist que la consulta de les obres generals no dóna resposta a aquestes incògnites, cal que anem a consultar la font primària per tal d’extreure les nostres pròpies conclusions.

L’avantatge de fer aquest tipus de consulta és que podem analitzar el document original i extreure’n

Església de Sant Romà (Sisquer, Alt Urgell)/ Ll. Vergés conclusions sense que passin pel filtre interpretatiu d’altres autors.

Consultarem, doncs, Urgellia, revista del bisbat d’Urgell on es van publicant tots els documents històrics de la diòcesi. La resposta a les nostres preguntes, doncs, la trobem a l’Arxiu Capitular d’Urgell (ACU).

En l’XIè volum de la revista (1992) trobem publicada la «convinença concertada per Ermengol Josbert amb Galceran Mir i el seu fill Galceran, el futur Galceran II de Pinós, sobre la tinença feudal dels castells de Josa, Ossera, Sant Romà», que data del 23 de gener del 1108, segons Cebrià Baraut. És a partir d’aquest document transcrit íntegrament en llatí que hem d’intentar donar resposta a les tres qüestions que més amunt ens plantejàvem. Això és, si el castell de Sant Romà d’aquesta convinença és el de Montellà o el de Sisquer, si aquesta convinença és de 1107 o de 1108 i intentar de saber qui era realment aquest tal Ermengol Josbert, fill del comte 7

de Cerdanya.

Datació de la convinença Comencem per la qüestió de la datació, que a priori sembla la més senzilla de resoldre. El dia i el mes que trobem a la revista Urgellia (23 de gener) semblen correctes, ja que en el document es diu que la convinença es va fer el «Xº kallendas febroarii», és a dir, el 10 de les calendes de febrer. El funcionament del calendari medieval era diferent al nostre. Nosaltres diem el dia tal del mes tal. En canvi, en el calendari medieval, el dia tal de les calendes d’un determinat més (10 de febrer en aquest cas), vol dir que falten aquests deu dies per arribar al primer dia de febrer, incloent-hi aquest últim. Així doncs, si al dia 1 de febrer inclòs li restem deu dies tindrem la data de 23 de gener, tal i com proposa Cebrià Baraut. Respecte al problema de l’any, 1107 o 1108, hem de tenir en compte que en alguns territoris com ara Catalunya el calendari medieval feia coincidir el principi d’any amb el dia 25 de

col·laboracions

La vall del Ridolaina i la torre de Sant Romà de Montellà/ O. Vergés març, dia de l’encarnació del Senyor (ad incarnatione Domini). Per tant, com que el nostre document és del 23 de gener, seria encara, segons aquest calendari medieval, de l’any 1107. Per contra, si ho mirem segons el calendari actual, és de 1108. Ambdues dates, doncs, són correctes. Tot i així, seguint el calendari actual, nosaltres direm que aquest document data del 23 de gener de 1108.

De quin Sant Romà parlem?

Anem ara a intentar de resoldre el gran enigma: el document parla de Sant Romà de Montellà o de Sisquer? Tal com proposa Cebrià Baraut, aquesta és una convinença per la tinença dels castells de Josa, Ossera, Sant Romà i Gósol. Cal dir que ja és indicatiu el fet que els castells que cita, a part potser del de Sant Romà, estiguin situats tots al sud del Cadí, mentre que

el de Montellà ho és al nord d’aquesta serralada.

D’altra banda, en el document s’utilitza alternativament, per parlar dels castells de Josa, Ossera i Sant Romà, el nom dels castells o bé el terme honor («honorem»).

Jordi Bolòs ens diu que «en l’Edat Mitjana central l’honor era un patrimoni d’un senyor, format per feus i també per alous». A partir de l’anàlisi de la convinença abans esmentada entenem que aquest tal Ermengol Josbert cedia una honor formada per tres castells (Josa, Ossera i Sant Romà), i rebia a canvi l’honor de Gósol.

Per donar la resposta definitiva a la qüestió plantejada hem de remuntar-nos dos anys abans. En un altre document transcrit a Urgellia (volum IXè, 1988), trobem un testament datat el 13 d’abril de

1106 en què l’esmentat Ermengol Josbert apareix com hereu de diverses possessions, entre elles, l’honor de Lavansa. Dos anys més tard, al 1108, cedia la potestat dels castells de Josa, Ossera i Sant Romà de la vall de Lavansa als Pinós, castells que formaven l’honor de Lavansa. Per tant, deduïm que tant la convinença com la informació que donen les obres generals sobre el castell de Sant Romà de Montellà han de fer referència al castell de Sant Romà de Sisquer. D’aquesta manera, donem per resolta una qüestió, però tanmateix n’obrim una de nova. Actualment, tota la informació que donen les obres generals sobre la torre de Sant Romà de Montellà és errònia o, si més no, referida a una altra fortalesa. Hem de dir, doncs, que la història del castell de Sant Romà continua essent un misteri.

No trobem documentació primària ni bibliografia que hi faci referència. Tant la torre en si com la seva història han caigut en l’oblit.

En el proper número del Fil Directe intentarem de donar resposta a una qüestió que ens ha quedat oberta: qui era aquest tal Ermengol Josbert? Hem vist que alguns autors deien que era fill del comte de Cerdanya. D’altres autors, com Miret i Sans o Blasi Solsona han apuntat que es tractava d’un fill il·legítim d’aquest comte. Tanmateix, si era un fill il·legítim, com és que tenia aquestes possessions?

Ho veurem en el número següent.

www.amicsmontella.cat

Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

8

col·laboracions

Santiago Rusiñol i la llegenda del cementiri d’Ix LLORENÇ VERGÉS Seguint amb la intenció de donar a conèixer el pas de personatges il·lustres del món de l’art i les lletres per la Cerdanya a través dels seus textos (vegeu Fil Directe núm. 24, a propòsit de mossèn Alcover), volem recordar avui una de les visites que ens va fer el pintor i escriptor Santiago Rusiñol (Barcelona 25 de febrer de 1861- Aranjuez 13 de juny de 1931), un dels artistes més complets i interessants del Modernisme català. Sabem per una de les seves proses que ja coneixia la comarca des de petit, quan va fer una estada a Puigcerdà i va passejar pel llac, però ara ens interessa la visita que va fer-hi l’any 1890, en plena formació com a pintor i entre diverses escapades a París, la meca de l’art modern d’aleshores.

Efectivament, els darrers anys vuitanta i els primers noranta del segle XIX foren realment importants per a Santiago Rusiñol, tant en l’aspecte artístic com en el personal. Ell i el seu germà Albert havien quedat orfes molt d’hora i van haver de viure sota la custodia de l’avi patern i matern, respectivament. A ell, que era el gran, li corresponia fer-se càrrec de l’empresa tèxtil que l’avi tenia a Manlleu, però la crida imperiosa de l’art que se li despertà ben aviat no s’adeia gens amb les obligacions d’un burgès industrial, així que cedí el control de la fàbrica al germà a canvi que

aquest li passés una paga vitalícia. De les tensions que avi i nét van haver de viure per aquesta raó en tenim un important testimoni literari: la famosa novel·la L’auca del senyor Esteve (1907).

Tampoc la vida matrimonial pogué suportar les ànsies de llibertat

motius d’inspiració pictòrica per a la seva pròpia obra. Entre aquestes sortides, cal destacar la fonamental a Itàlia (1888) i les que va fer a París en diferents tongades, a més d’altres a diversos indrets de la geografia catalana i espanyola.

Santiago Rusiñol, de jove

El viatge que comentem aquí es va esdevenir l’agost de 1890, entre dues d’aquestes escapades a París. Rusiñol havia sojornat a la capital francesa entre setembre de 1889 i gener de 1890, acompanyat pel pintor i amic Enric Clarasó, fins que va haver de tornar a Barcelona per fer-se càrrec del negoci familiar per culpa d’una malaltia que havia contret el seu germà. A finals de març ja hi tornava a ser, i no retornà a Catalunya fins al juny. Encara tornà a París a l’hivern d’aquell mateix any, però abans visità la nostra comarca amb el pintor Ramon Casas, un altre dels noms fonamentals de la pintura catalana del temps del Modernisme. Estèticament, un i altre tenien interessos força coincidents. El treball de la llum, els contrastos tonals, la inserció dels personatges retratats en els seus ambients, l’interès per la nota presa del natural... No hi ha dubte que les qualitats lumíniques, paisatgístiques i humanes de la Cerdanya els devien interessar, com els havien interessat altres indrets privilegiats de la nostra geografia.

del jove Rusiñol, que necessitava cada vegada més fugir del clos familiar per poder satisfer les inquietuds artístiques. Rusiñol s’havia casat el 1886 amb Lluïsa Denis, amb qui l’any següent va tenir una filla, Maria, que seria anys a venir autora d’una semblança biogràfica del seu pare (Santiago Rusiñol vist per la seva filla, 1955). Ni les obligacions d’hereu ni les de marit i pare foren suficients per a privar-lo de la necessitat de viatjar, ja fos per conèixer l’obra dels pintors admirats des que havia sentit la vocació artística, ja fos per cercar 9

Artísticament, el resultat d’aques-

col·laboracions dels bous estirant l’arada, que, com puntets perduts sobre aquelles soledats, ratllen la terra, i caminen, caminen poc a poc, fins a l’altre cap del camp, per allí tornar a girar i seguir cami­nant sempre, amb idèntica monotonia fins a perdre’s de vista, i venir altra vegada, ensopits i acompassats, fins a la propera tàpia.

Imatge actual del cementiri d’Ix

ta visita foren unes quantes pintures, una d’elles feta a dues mans, i la prosa breu «El cementiri d’Hix» que avui presetem, inclosa més endavant en el volum Anant pel món (1896) i en la qual transcriu la llegenda poc coneguda d’un amor impossible entre un enterramorts i una donzella del poble d’Ix, l’antiga capital de la Cerdanya.

Aquest text de Rusiñol, com els altres del recull, mostra aquella complaença artística per tot allò decadent, per aquelles misterioses harmonies que només els vers artistes saben copsar en els llocs ombrívols i emmascarats per la pàtina del temps, en definitiva, aquell «sentimiento enfermizo de la vida» que li havia retret el poeta Maragall en una ressenya que féu de l’obra. I és que aquells foren uns anys de lluites internes dins del Modernisme català entre els partidaris del decadentisme esteticista i evasiu, i doncs, de l’art entès com a bàlsam i refugi

d’una minoria selecta davant la realitat conflictiva, i els partidaris de l’art com a eina de transformació del món, regenerador i molt d’acord amb la naixent ideologia nacionalista que el mateix Maragall contribuïa a forjar.

El Cementiri d’Hix “El pla de la Cerdanya, a l’allargar-se a l’Est, s’acota suaument per a donar pas a dos rius, el Segre i el Raur. Després puja el terreno, am­ple, uniforme, grandiós, formant un turonet de modelades espatlles, i tor­na a baixar altra vegada.

Pocs arbres distreuen la monòtona planura (hermosa per lo senzill), es­campats com notes solitàries a lo llarg d’aquell paisatge, que, lo ma­teix que ones esteses, baixa o puja en amples plecs; i allà al lluny, molt lluny, sobre d’un gran horitzó guar­nit a totes hores de boires blanques i inflades, surten i es destaquen les petites i bellugadisses siluetes 10

Aquesta tàpia, baixa, mig caiguda, corcada per la pluja i rosegada pel temps, forma la tanca que guarda el cementiri d’Hix. S’apoia aquest cementiri sobre una iglésia romànica, amb el seu àbside rodó, sa solitària finestra, el seu campanaret quadrat, sostenint sobre la llicorella llisa el penell rovellat, aguantat per la palma i coronat per un gall; amb sa nua fatxada, tenint un to cada pedra i cada planta una flor, i amb l’heura de tronc rugós gronxantse amb l’alè de l’aire, cla­vant les ungles fibroses i seguint to­tes les esquerdes.

En un racó mig amagat entre l’her­ba, lluenta, estirada i verge, de pell envellutada i de salvatge perfum; en­tre aquella herba que neix i floreix solament en els llocs abandonats; que sembla que es mori al contacte del soroll, i que s’alimenta potser de la soledat de l’aire; s’obre una porta, una porteta corcada, guarnida amb frontisses rústiques fetes a cop de martell, amb les senyals encara de l’enclusa i del sentiment d’un art; i per aquella porteta, i caminant per les lloses gastades per la fe de tren­ta generacions, s’entra a la petita iglésia.

Que no hi busqui el viatger, en el seu modest interior, problemes d’ar­quitectura; que el pacient

col·laboracions arqueòleg no esperi trobar-hi sorpreses inespe­rades; sols l’artista pot veure-hi aquell misteri que se sent i no s’ex­plica, aquell estrany no sé què que fa apretar la paleta a la tremolosa mà, com tremolen els rosaris a la mà dels que guarden una fe en el fons de la seva ànima.

La nota blanca domina pertot ar­reu: a les parets, a la volta, i en els mateixos altars; la nota blanca esblaimada, d’aquest blanc mort que el temps ha dulcificat i rebaixat ses crueses, d’aquest blanc apagat que sempre ha estat a l’ombra, d’aquest blanc de mesquita arruïnada amb tons de plata mate, que modela l’aspre contorn de les línies en vague­tat misteriosa i en admirable harmo­ nia; i entre aquesta suau blancura s’hi destaquen tres altars, tots tres típics, interessants o curiosos.

S. Rusiñol i R. Casas. Autorretrat a dues mans. Cerdanya, 1890

de llauna. Al costat, penjats a rengles, senzills ex-votos, explicant rústicament les misèries de la pobra humanitat; quadros amb dedicatòria escrits amb mà tremoEl de mà dreta, el compon un losa, amb cascades de ten­dresa i re­taule destrossat. De la història faltes d’ortografia; crosses usaque explicava en vius colors, no des, trenes malaltes, vestits en que­den més que tintes nesuats pel dolor, crits d’agonia gres, fent des­tacar les corones de i extremituds d’esperança, i relleu; i de les cresteries gòtiques, trossos de rogen­ca cera imitant trossos de pasta penjant com roba cames, caps i braços mutilats, de ninxo. Sobre el retaule hi ha i mutilant-se també de gota en un Crist cobert de bro­dats toscos; gota, fins a quedar sols la cinta, a sobre, el dosselet, cla­vat al cor amb pàtina de sepulcre, penjada del retaule; davant, flors de drap, allí d’un pobre clau soli-tari. Ja arnades i rosegades; i so­bre l’ara en el fons, i apoiat en el ma­teix de l’altar, les tres sacres dintre àbside, s’aixeca un altar barroc, de marcs mig trencats, rogen­ a on s’apiloten fulles de vinques, tacades i esgrogueïdes, amb ya, enfilant-se per les colltortes tons de pergamí vell i la llegenda columnes, entre caps de serafins; perduda entre núvols de cera ja imatges de talla contornejada sosreve­llida. tingudes sobre de núvols inflats; sants avançant els genolls, els Al davant, entre sants pobrament ulls i els braços enlaire; cornises esculturats, s’hi veu una verge ne- i més cornises, iniciant un motiu, gra, amb el noi també negre, ves- complicant-lo, reprenent-lo, amb tits de seda brodada profusament or pertot, lluent, mate, apagat o i coro­nats d’immenses corones brillant, escampat i desbordant en 11

els plintos, en les bases, en els sants, a sobre i a sota dels capitells, ara amb els ribets brunyits o amb els fondos apagats, amb vols i més vols de testes de serafins enfilant-se per les branques al buf de la fantasia del més inflat barroquisme. I, no obstant, pertot arreu, i de cada u dels tres altars, se’n desprèn una mística innocència que conforta com la veu d’un art criatura; l’ànima gaudeix voltada d’aquella pau i en­tre aquella abraçada carinyosa amb què el temps ha maridat els objec­tes amb el suau tacte dels sigles; l’esperit s’identifica i es queda en ditxós arrobament; sent com si sen­tís queixar-se aquelles pobres parets; sent del fons del seu abandono bro­tar-ne sa poesia; i a la llum miste­riosa que rellisca per l’ermita crida an els ulls que disfrutin, ells que estimen l’harmonia de la llum, con­testant an els reflexos, ells que es plauen amb els records de les tintes i melodies de tons que allí vaguen i canvien a cada hora. Allí veuen,

col·laboracions a la clara llum del migdia, el sol dia, és admiració sentida vers la que envia sos raigs per la llarpaleta de la gran Naturalesa, tan garuda finestra, i com una fulla esplèndida per pintar planes i d’espasa passa per les escletxes núvols, munta­nyes i torrenteres; tra­vessant el fullatge que serveix és l’apoteosi de la tarda; les omd’olo­rosa i transparenta cortina. bres fugint perse­guides pels focs Allí se n’entra vibrant, i allí, d’aurores enceses, per tornar-se entre il·luminada polsina, un després encara més om­bres; les núvol d’àtoms be­lluguen, passen cascades de carmí inundant el cel i viuen, emborratxant-se de llum; i la terra per morir en braços del allí s’escorre poc a poquet fins blau; les muntanyes arborant-se, a terra, taca les lloses del verd la boira difumint-se, i la campana recollit de l’heura, i de reflexos en primer terme destacant-se en verdosos els altars, les parets, silueta, quieta i brunyida, guarla volta i tota l’ermita. Allí es va estenent suaument, il·luminant i be­sant els racons misteriosos, com claror d’amorós fanal, i la llum verda es va tornant violada, groga, rosada, i apareixen noves ombres i neixen noves claredats, sempre Santiago Rusiñol, el 1903 hermosament lligades, amb gradacions de l’arc iris sempre dant ses ora­cions en son ample amb canviants impres­sions; fins pit de bronzo. que el sol, ja baix per allà darrera la plana, envia un petó de Però ella espera, espera dia i nit foc sobre un Crist bizantí que tots els dies de l’any, fins el dia es veu allí dalt de tot del cor, i dels morts, i sols aquell dia la fan ressalta d’entre l’ombra oberts tocar tres vegades, seguint una els braços i el pit omplert de tradició que té l’ermita, nascuda claredat i ferides. Això veuen els allí per at­zar, lo mateix que les ulls a dintre la po­bra ermita, i, plantes solità­ries. Diu ella que apagada aquella llum, disfruten d’allí dintre un ninxo, d’un ninxo dalt del campanar contem­plant anònim pobre i borrat, ne surten un altre espectacle hermosíssim. sospirs cada nit. Diu que quan ve No és misteriós com a baix: és la fosca s’encenen aquells pobres la planura velant-se en l’adéu sospirs de ninxo i que es tor­nen de la tarda, és la mort d’un altre llumenetes, que busquen i regi­ 12

ren tots els ossos, i diu que són la llum d’una ànima que busca la llum d’una altra ànima, uns ossos que en busquen uns altres, i que és una his­tòria d’amor començada allí i acaba­da allí mateix.

Allí vivia i allí va morir un pobre sepulturer, i vivia allí morint d’ena­morament. Diu que era, ella, hermosa i trista com la tardor; que el seu cabell ros i trenat com garbes de blat madur, enquadrava un rostre de línies gre­gues; que tenia el braç musculat i lleuger per tirar l’herba a sobre l’alta carreta; que dintre els seus ulls, serens sempre, s’hi reflexaven les llu­minàries del cel; que tenia els llavis rojos, com petonejats pel sol, i que tota ella era una flor de muntanya.

Diu també la tradició que tots dos tenien la mateixa feina: ell enter­rant els morts que duien, i ella en­terrant el seu amor dintre el seu pit per amagar-lo de l’ira dels seus pares. Tanta era la que sentien pel pobre sepulturer, que van jurar no entregar-l’hi més que morta, i volien com­plir el tracte, quan un dia van deci­dir vendre-la en matrimoni a un po­bre ric usurer, sense consultar l’estat d’ànim de l’enamorada filla, i amb els ulls plens de llàgrimes van em­ pènyer-la fins aquell altar major tota vestida de blanc i coronada de verge.

Abans de pujar els graons de l’al­tar, i quan anava a dar el sí

col·laboracions

que te­nia d’endolar-li el cor, ja entregat an el pobre enterrador de morts, va córrer boja vers el fondo de l’iglésia, va pujar l’escala del cor, va mi­rar la trista agonia del Crist bizantí crucificat a la claror d’aquell últim raig de la tarda, va pujar dalt del campanar, i, abraçantse a la campa­na, que va tocar les tres notes de la mort, va caure sobre el cementiri amb el seu vestit blanc de núvia, i va caure sobre la tomba del mateix enterramorts.

Va venir la nit, i allí mateix van enterrar la noia morta per amor.

Va venir la nit següent, i a l’om­bra, i entre la quietud més solemne, va sentir-se la piqueta i va veure’s el sepulturer agafar el cadàver de la que fou sa estimada i portar-la a una altra tomba mig amagada entre l’herba. Era la seva, era sa pròpia sepul­tura, el niu per guardar els seus ossos, i en aquell racó oblidat va col·locar la preciosa carga i va dar-se un cop de punyal. Volia viure amb ella, un cop ja mort; volia tenir-la al seu costat per sempre; però, pobre enterrador!, no comptava que també la desgràcia persegueix en l’altra vida. En comptes d’enterrarlos junts, ella va quedar-se al ninxo d’ell i ell fou colgat a la terra. Diu que allavores, ferits d’aque-lla separació, va tremolar el cementiri, l’eco del campanar va cridar tres crits dolorosos imitant la campana, i des d’allavores se senten aquells sospirs, aquells aires de dugues àni­mes que es busquen i voldrien viure juntes”. i voldrien viure juntes.

Rutes en BTT: la volta de les Eres

El refugi del Cortal de l’Oriol / A.Texidor ALBERT TEXIDOR La ruta que avui presentem ens porta fins al peu de la serralada del Cadí i ens acosta a un territori força solitari i desconegut.

Comencem l’excursió a la plaça del Llac de Montellà. Baixem per la carretera fins a l’entrada del poble i allà tombem a mà esquerra en direcció a Prat d’Aguiló.

Després de passar per Sant Genís i font Freda, arribem al Mont Gras, on abandonem l’asfalt per continuar a mà dreta per una pista forestal que ens durà fins a Esconsa i cal Cepat (veure ruta anterior). Quan tot just comencen els boscos de muntanya i la pista enfila cap amunt, trenquem a mà esquerra enmig d’una corba molt pronunciada tot travessant una tanca metàl·lica que impedeix el pas a vehicles no autoritzats.

A partir d’aquest punt comença un llarg trajecte durant el qual probablement no trobarem ningú, ja que la pista discorre per 13

paratges molt poc transitats.

Seguim per la pista principal per un tram que alterna pujades i zones planes, fins que travessem un pas canadenc. Al cap de pocs quilòmetres, i després d’una curta baixada, deixem a mà esquerra la pista que ens porta a les runes del que va ser la casa de Sant Romà i enfilem amunt per la pista de la dreta cap a la Torre de Sant Romà. Es tracta d’una ascensió molt dura que ens porta fins aquest monument, actualment molt malmès, que ha estat testimoni de moltes històries lligades al poble i que fa uns anys va ser objecte d’uns treballs de conservació per part del GAM. Les vistes des d’aquí són esplèndides, ja sigui mirant cap el Cadí, al sud, o bé al nord cap a la vall del Segre, on destaquen al fons les muntanyes sobre Lles.

Després d’un optatiu però merescut descans, comencem aquí una forta baixada per terreny

col·laboracions

El Cadí des de la Torre de Sant Romà / Albert Texidor molt pedregós que ens mena fins a les Eres, una zona de pastures per on discorren diversos cursos d’aigua que baixen del Cadí i que impregnen l’entorn de vegetació i de frescor.

Afrontem aquí un tram de pendent pronunciat fins arribar al fons de la vall, on travessem el Torrent de les Eres o de Ridolaina i canviem de vessant, per entrar al municipi de Bellver. Val la pena fer una pausa i aixecar el cap per observar com les aigües cristal·lines i fredes baixen del Cadí amb força entre les roques en l’inici del seu llarg viatge cap al mar. A partir d’aquest moment circulem per un tram de pista que no presenta gaire bon estat perquè és molt poc transitada, i on la caiguda d’arbres i roques en dificulten el pas. Després de diversos quilòmetres on s’alternen les pujades amb les baixades, arribem a la font del

Cortal de l’Oriol, que deu el seu nom a una petita construcció per al bestiar que es troba uns quants metres per sobre del camí principal en l’única clariana del bosc de tota aquesta zona. Val la pena acostar-s’hi per descansar i per gaudir d’unes magnifiques vistes sobre la serralada del Cadí i sobre l’altre costat de la vall, on podrem resseguir amb la vista el camí per on hem vingut. En aquest punt comença una llarga baixada per una pista molt ampla i en bon estat que ens acosta ràpidament al serrat de Nas, des d’on podem contemplar unes extraordinàries vistes de la plana ceretana, i que posteriorment ens condueix fins al poble del mateix nom.

De Nas a Olià Travessem per dintre del poble i just abans de sortir-ne abandonem el carrer pavimentat per ficar-nos cap a la dreta per una pista que

ens durà fent ziga-zagues fins al petit poblet d’Olià. També hi ha l’opció de baixar de Nas a Olià per la carretera principal, que està ben asfaltada i que ens permetrà estirar una mica les cames després de tanta duresa acumulada. Un cop al fons de la vall, ja en terreny pla, seguim les indicacions que ens duran per carretera asfaltada fins a Santa Eugènia de Nerellà.

Es tracta d’una antiga església romànica (documentada ja al segle X) de la qual només se’n conserva el campanar, fortament inclinat, que li ha valgut el sobrenom de la “torre de Pisa de la Cerdanya”. Ja fa uns anys s’hi van fer uns treballs de reforç per evitar-ne la caiguda. Actualment al voltant de la famosa torre hi trobem un nucli format per cases, moltes d’elles de segona residència.

Tornem per cal Manxot Un cop passat el nucli de Santa Eugènia de Nerellà ens dirigim cap a cal Manxot i la casa de colònies Ridolaina, abans d’arribar a la Borda. Aquí comença una dura ascensió per carretera asfaltada que al cap d’un quilòmetre ens porta novament al Mont Gras, punt on tanquem l’itinerari circular. Només ens queda desfer el camí per la font Freda i Sant Genís fins al cap de l’Oratori i tornar a pujar a la plaça del Llac.

En total són 28 quilòmetres de ruta circular que ens permeten endinsar-nos fins al peu del Cadí per gaudir d’un entorn alhora majestuós i acollidor. Bona pedalada! jestuós i acollidor. Bona pedalada!

www.amicsmontella.cat 14

els nostres personatges ROSA CAMPÀ, exdirectora de l’escola Ridolaina de Montellà

“Quan una escola rural tanca, el poble acaba morint ” · Coincidint amb les activitats especials que el GAM dedica aquest any a l’escola de Montellà, entrevistem una de les directores que hi ha deixat més empremta La mainada sempre m’ha agradat i, a més, era una de les poques carreres que podies fer amb el batxillerat elemental. D’altra banda, només havies d’estar tres anys fora de casa.

GUILLEM LLUCH Rosa Campà (Martinet, 2003-1946), va ser mestra única i posteriorment directora de l’escola Ridolaina de Montellà durant més de 15 anys. Va ser una de les impulsores de les ZER, les Zones d’Escoles Rurals, i va aconseguir que el poble s’involucrés molt en les activitats de l’escola.

Com recordes l’època que vas passar a Montellà?

Va ser una etapa extraordinària.

Vaig poder dur a terme el tipus d’escola que creia que calia fer. A més, recordo que vaig tenir molt

bona relació amb els pares i amb el poble.

Quin model d’escola vas voler implantar?

Volia una escola oberta, participativa, inclusiva, relacionada amb el poble i tenint en compte les seves necessitats. Volia que la gent del poble participés en les activitats extraescolars, com ara els concerts o el teatre. Al final, la majoria de montellanencs es van fer l’escola seva, encara que no hi portessin els nens.

Què et va portar a voler ser mestra?

15

Com vas començar en el món de l’ensenyament?

Després d’acabar el batxillerat elemental, i vivint a Aransa, vaig marxar cap a Lleida a estudiar.

Quan vaig acabar la carrera vaig fer moltes substitucions en diferents escoles. La primera va ser a Lloberola, al Solsonès, i després vaig passar per les escoles de Bellestar, la Ràpita de Balaguer, Viliella o Lles.

Per què vas decidir apostar per l’escola rural?

En un principi no ho tenia clar.

Després d’acabar aquestes substitucions vaig veure que encara em feien falta més coneixements i que volia continuar estudiant i aprenent. Així doncs, me’n vaig anar a la Universitat Autònoma de Barcelona, que aleshores encara era realment autònoma, i em vaig matricular de les assignatures que em van semblar més interessants, però no vaig haver de seguir cap pla d’estudis ni vaig haver de

els nostres personatges completar cap carrera. Com que, per costejar-me els estudis havia de treballar, vaig entrar en una Residència Infantil d’Acolliment, a Sabadell, que em permetia compaginar les dues coses. Després vaig estar dos anys en una escola privada, també a Sabadell, i quan vaig veure que l’escola pública estava prou madura com per tornar-hi, vaig passar set anys a Sant Llorenç Savall. Després d’aquest temps, em vaig treure les oposicions i vaig marxar cap a Montellà.

Com va anar l’adaptació a l’escola rural?

Ja sabia una mica com era, perquè de petita hi havia anat i, a més, després d’acabar la carrera hi havia fet algunes substitucions, com a Lles o a Viliella. Durant uns quants anys vaig ser mestra única de l’escola.

Què té d’especial l’escola rural?

L’escola rural et permet fer coses que les escoles convencionals no et permeten, ja que generalment no pots saltar-te massa el

guió que hi ha establert. D’altra banda, l’escola rural és molt més inclusiva amb els nanos que tenen dificultats, ja que no els margina i normalment aconsegueix que tirin endavant. A l’escola convencional, en canvi, aquests nens ho tenen pitjor, ja que es prima la normalització.

Com a directora de l’escola de Montellà vas haver de batallar per evitar el tancament del centre...

Sí. l’escola de Montellà depèn de l’Ajuntament, i l’alcalde de l’època creia que era massa car mantenir dues escoles al mateix municipi, i la volia tancar. No vaig lluitar jo sola per impedir-ho, sinó que molts pares que portaven els fills de pobles llunyans també s’hi van afegir. Els arguments que donaven per tancar l’escola no s’aguantaven per enlloc, i els Serveis Educatius de Lleida així ho van reconèixer i a sobre ens van arreglar les instal·lacions.

Primer van intenar tancar-la de sotamà, parlant amb el Secretari d’Educació, i després va ser de

“L’etapa a l’escola de Montellà va ser extraordinària, vaig aconseguir fer l’escola que creia que calia fer” “L’escola rural és molt més inclusiva amb els nanos que tenen dificultats i els ajuda a tirar endavant” “El poble de Montellà es va fer seva l’escola i tothom hi participava encara que no hi portés els fills” “Vaig haver de batallar molt, juntament amb els pares, per evitar que l’ajuntament de l’època tanqués l’escola”.

“Hi ha un estudi que demostra que quan una escola rural tanca, la localitat perd el seu ferment i acaba morint” La Rosa, amb el seu marit, en Feliu, i amb en Brian, un dels quatre nens que té en acollida, al balcó de casa/ Guillem Lluch

16

els nostres personatges forma directa.

El fet que un municipi petit com Montellà i Martinet disposi de dues escoles és un cas excepcional?

No, no ho és, al llarg de la meva carrera he conegut altres casos com aquest.

Es diu que quan una escola rural tanca, el poble comença a morir...

Sí. Fa temps es va presentar un estudi fet a la zona de l’Alt Urgell i el Baridà, que demostrava que tancar una escola volia dir tancar el poble, ja que aquesta és el ferment, la que genera vida i, si tanca, la localitat s’acaba despoblant.

Abans comentàveu que hi havia pares de pobles llunyans -fins i tot de Puigcerdà- que portaven els nens a Montellà. A què creieu que es devia, això?

Crec que en el moment en què vam aconseguir que nanos amb problemes acabessin l’escolarització de forma decent, això va provocar un efecte crida.

Vam arribar a tenir 34 nens.

L’any 1999 vas decidir marxar a l’escola de Montferrer. Què et va portar a prendre aquesta decisió?

Feia temps que volia canviar d’aires. El meu marit, el Feliu, i jo ja ens féiem grans i ens calia buscar una vivenda, ja que a Montellà ocupàvem el pis destinat al mestre, i no el teníem en propietat. A la Cerdanya, els preus de l’habitatge estan pels núvols i vam decidir mirar per l’Alt Urgell, que al cap i a la fi també és muntanya.

Va coincidir que quan vam trobar la casa on vivim actualment a

Montferrer va quedar disponible la plaça de mestra al mateix poble, i la vaig agafar.

I a Montferrer ja t’hi vas jubilar...

Sí, em vaig jubilar l’any 2006, després de ser-hi 8 anys.

A banda de la tasca de mestra única i directora de l’escola de Montellà, també vas tenir un paper destacat en la promoció de les ZER, les Zones d’Escoles Rurals.

Sí, durant molts anys vaig formar part del Secretariat d’Escoles Rurals, un organisme que engloba aquests centres, i que serveix d’interlocutor amb el Departament d’Educació. Entre d’altres coses, a través d’aquest Secretariat vam promoure la creació de les Zones d’Escoles Rurals. Quan jo vaig arribar a Montellà això no existia, i sí que és veritat que ja teníem relació amb les escoles del voltant, com la de Martinet, Lles o Prullans, però no hi havia aquesta entitat que les agrupés.

17

Formar part del Secretariat et deuria portar moltes hores de feina, no?

Sí, implicava assistir a moltes reunions arreu de Catalunya, la majoria d’elles en dissabte... Ho vaig fer durant molts anys, de fet des que vaig començar a Montellà, fins que em vaig jubilar. Tot el que s’ha aconseguit a l’escola rural ha estat a base de batallar, i aquesta ha passat de ser la ventafocs del sistema educatiu a ser un model.

Ets filla de Martinet i has viscut molts anys a Lles, Aransa i, evidentment, a Montellà. Actualment, mantens algun vincle amb aquesta zona?

El de trobar-me gent a mercat a La Seu, un fet que em fa molta il·lusió, però a part d’això, poca cosa més. Pel que fa a la gent que hi ha actualment a l’escola, m’he vist algun cop amb les directores que han vingut després de mi i que encara hi fan de mestres, com la Núria o l’Elisenda, i sempre els pregunto com va l’escola.

racó del llibre pirinenc La papallona negra, d’Antoni Pladevall EDUARD AGUILAR Antoni Pladevall i Arumí, nascut el 1961 a Taradell (Osona) és doctor en filologia clàssica i professor de llatí i grec, es va estrenar com a escriptor amb el poemari Les noies de l’hoste, inclòs en el llibre col·lectiu 6 poetes 83. Escriu en diferents publicacions periòdiques i va publicar l’assaig La il·lustració a Vic. Les aportacions de Francesc de Veyan i Mola i Llucià Gallissà i Costa (2000), el dietari La mentida original (2000), les proses breus Quadern de Can Garbells (2002) i les novel·les La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003). L’èxit de crítica i públic li va arribar amb la novel·la Terres de lloguer premi Pin i Soler de Tarragona 2005 i el premi Carlemany de novel·la de 2008 amb La papallona negra, obra de què ens ocupem.

Incertesa sobre el futur De què tracta La papallona negra? Podríem dir que el tema central de la novel·la és la incertesa que plana sobre el futur de la família pagesa protagonista i que l’amoïna; una incertesa manifestada en dos vessants comple-

mentaris: l’econòmic i l’afectiu.

Per una banda, el primer es veu determinat per una devaluació, ja històrica, del valor dels productes agrícoles en comparació amb els

de la indústria o els dels serveis; per la interposició d’intermediaris, i, paral·lelament, per un augment en l’exigència de garanties de tot tipus que han de complir, sobretot, pel que fa a la producció ramadera, dictades per un poder llunyà i allunyat de la seva realitat. De l’altra, el futur personal 18

afectiu d’un pagès també té unes restriccions degudes al mer fet de pertànyer al sector econòmic primari: la possibilitat de trobar parella, d’entrada i sense entrar en les característiques psicològiques de l’individu, queda limitat, tret d’estranyíssimes excepcions, a persones del mateix àmbit.

Ho veiem molt clar a través dels pensaments d’en Ramon de can Montalà: “...ja no produeixen els beneficis d’abans, ni pensar-hi, més vaques i més vedells no donen pas el que tocaria, de manera que cada dia costa més tirar endavant la finca per culpa, en bona mesura, de la fam de diners fàcils dels intermediaris que s’embutxaquen tot el que poden sense ajupir gens l’os de l’esquena, i d’unes lleis abusives aprovades frontera enllà, a la remota i forastera Brussel·les, per uns polítics encorbatats que no paren d’esprémer-los fins a l’últim cèntim rebaixant el preu de gairebé tots els seus productes i promovent unes mesures insostenibles sobre higiene i benestar animal

racó del llibre pirinenc que durant els propers set o vuit anys condemnen tots els porcaters o bé a reduir els cens animal, que és com empènyer-los a plegar, o bé a practicar una inversió econòmica brutal sense recuperació possible ni a curt ni a mitjà termini[...] L’economia familiar futura no és l’única cabòria que li esguerra la calma. Una altra de ben grossa, potser encara més inquietant, és la solteria d’en Jordi, que comença a semblar crònica [...]

Trenta anys. Trenta anys ben repicats i l’hereu sembla aturat...”(pp.

18-19) Reconversió de la masia La solució a la crisi de la família en el vessant econòmic consistirà en la reconversió d’algunes dependències del mas secular en instal·lacions de turisme rural, és a dir, acceptar que és impossible de continuar dedicant-se de manera exclusiva al sector primari. Així doncs, hi veiem reflectit el procés de terciarització que experimenta la nostra pagesia com a única possibilitat de mantenir-se en el territori. De fet, Catalunya ja compta amb uns 1800 establiments de turisme rural, que cal sumar a les masies convertides de fa anys en restaurants, algunes poques, en

camps de golf, com és el cas de la fictícia la Teuleria, o en algun altre tipus de negoci de mala reputació com l’exemple també fictici dels Munts, o bé la ja antiga plaga de les urbanitzacions, representada en la ficció per la cinquantena de vivendes de la coma de Cal Bruguera. Tanmateix, amb aquesta reconversió al sector serveis no

El llibre parla de la reconversió de part del sector agrari català cap al turisme rural n’hi ha prou per aturar la sagnia que pateix el camp: cada any 1500 pagesos l’abandonen. També sembla que de bracet de l’activitat del turisme rural ha de venir la solució a la solteria d’en Jordi, l’hereu de can Montalà.

Solidaritat veïnal Al costat de l’eix temàtic central, n’hi apareixen d’altres com ara la solidaritat veïnal per damunt de les tibantors circumstancials: “-Et vaig dir que vindria, te’n recor-

des?, i he vingut! –li posa una mà a l’espatlla-. Els veïns ens hem d’ajudar, tant a les verdes com a les madures, i malament rai el dia que deixem de fer-ho... Oi que em dónes la raó?” La complicació de les relacions maternofilials concretades en la vigilància sobre una filla que ja no viu a casa i fins i tot ja és mare: “-Escolta, nena!

–avisa la Conxita, cerimoniosa-.

Ara que et veig bé, deixa’m dir-te una cosa: no vas molt curta i escotada, avui, amb aquest vestiiiit? [...] –No, mare, no! En Guillem no me’n diu mai res, de si vaig massa llarga o massa curta! –La Sílvia respira finalment tranquil·la, lliure de la mirada acusatòria de la mare...” La contraposició del valor que donen el Jordi, pagès, i la Martina, urbanita, a les relacions sexuals: mentre ell no les concep sense implicacions sentimentals, ella les accepta sense que comportin cap lligam afectiu.

Llegint La papallona negra corroborem l’encert de les afirmacions d’Antoni Pladevall en una entrevista a iCat fm en què admetia l’autoritat de William Faulkner quan deia que un escriptor ha de mirar d’escriure sempre sobre el món que coneix millor.

BAR - RESTAURANT

ROSALEDA

INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L. - INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA - VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS

c/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 85 25724 MARTINET DE CERDANYA 19

la columna del jovent Activitats realitzades aquests últims mesos GRUP DE JOVES L’ORDIGUER

Des de finals de 2009 fins a mitjan 2010 el Grup de Joves l’Ordiguer ha dut a terme diverses activitats que han gaudit d’na important acollida entre tots els habitants del municipi.

El dia 13 de desembre, i per primera vegada, vem realitzar un quinto solidari per la Marató de TV3 de l’any passat, que com recordareu anava dedicada a les anomenades malalties minoritàries. Tot el que es va recollir, un total de 537 €, va ser donat íntegrament a la Marató. El mateix mes de desembre, la tarda del dia 24, l’Ordiguer va preparar com en anys anteriors un caga-tió per als més menuts del municipi, en el qual també va participar el Pare Noël. L’última activitat de l’any fou una quina, aquest cop la ja tradicional del Grup de Joves, els guanys de la qual ens permeten de dur a terme moltes de les activitats d’aquest 2010, entre elles el Carnestoltes infantil.

Enguany, i per problemes buro-

cràtics i administratius dels quals suposem que ja us vàreu assabentar, no fou el Grup de Joves l’Ordiguer qui va organitzar la cavalcada de Reis al municipi, com sí que havia fet en els tres anys anteriors. Tot i això molts

membres del Grup van col·laborar a títol personal per poder dur a terme l’activitat tant a Montellà com a Martinet.

Per Carnestoltes, el 14 de febrer, l’Ordiguer va fer venir Manel el Mag. Tant els menuts com els que no ho s n tant van gaudir dels seus trucs de màgia i també de la posterior xocolatada. A finals del mateix mes, el dia 27, el Grup

de Joves va aplegar més d’un centenar de persones en la també tradicional calçotada a Martinet (a la foto). Després dels calçots amb romesco, Sisco i Nando va amenitzar el ball de tarda.

D’altra banda, les caramelles cantades pel Grup de Joves van ressonar pels carres de Montellà i també per Víllec i Estana, on els més grans no recordaven l’última vegada que s’hi havien cantat. La festa va acabar al mateix poble d’Estana, on el Grup i els que ens havien acompanyat durant tot el trajecte vàrem sopar. L’endemà, el 4 d’abril, el Grup de Joves va organitzar una xocolatada popular a Montellà.

A l’espera de poder-vos explicar el desenvolupament de les activitats que el Grup dutes a terme la segona meitat d’aquest any 2010, us esperem a la Festa Jove Alternativa de Montellà que se celebrarà els dies 21 i 22 d’agost, i també a la Festa Major de Víllec, el dissabte 4 de setembre.

DISTRIBUïDOR SALA 20

herbes, plantes i flors per Montse Torres Salvia Officinalis. L.Labitae Castellà: Salvia, Salima fina Català: Sàlvia Descripció: Subarbust vivaç i aromàtic d’uns 20 a 70 cm que creix a partir d’una arrel central. Les flors estan ordenades en verticils axil·lars en grups de 48, de color blau-violeta. Les fulles són oposades, lanceolades i amb els marges dentats.

Cicle : Planta vivaç. Floració a partir de maig i gairebé durant tot l’estiu.

Hàbitat: Prefereix els llocs secs, pedregosos i calcaris, però també la trobem en zones herboses.

Efectes : És una de les herbes remeieres més importants.

Antiinflamatòria, antisèptica, astringent, antiespasmòdica, minimitza la transpiració.

Parts utilitzades: Les fulles seques (cal recollir-les abans de la floració i deixar-les assecar a l’ombra) i les flors.

Aplicació: Les fulles i les flors en infusió (20 g per tassa d’aigua), que és digestiva, aperitiva i tònica. Per al mal de coll i les angines, cal infusionar de 3 a 5 fulles per tassa d’aigua, afegir-hi una cullerada de mel i una de vinagre de poma i glopejar-ho. Per a l’excés de sudoració, una infusió de fulles de sàlvia és excel.lent. Igualment en banys de peus, per la mateixa raó.Una infusió de fulles de sàlvia serveix per a netejar la boca i combatre l’halitosi. També glopejada. Les fulles fresques o seques són un condiment indispensable en rostits, gratinats, etc. A més ens ajudarà a fer una bona digestió. És una de les plantes incloses en les famoses “Herbes de Provence”.

Melissa Officinalis. L.Labiatae Castellà: Melisa, Toronjil, Cedrón Català: Melissa, Tarongí, Citronella Descripció: Planta molt aromàtica que pot arribar a mig metre d’alçada, amb tiges piloses i ramificades. Les fulles són oposades, lleugerament punxegudes en forma de cor i dentades. Les flors són simètriques i s’agrupen en verticils axil·lars. La corol·la de la flor és bilabiada de color blanc o rosa pàl·lid.

Cicle : Planta vivaç. Floració d’abril a juliol.

Hàbitat: Ambients principalment humits i ombrívols, terrenys abandonats i erms.

Efectes : Sedant, antiespasmòdic, carminatiu.

Parts utilitzades: Les fulles fresques o seques (assecades a l’ombra).

Aplicació: En infusió, 3 cullerades de te per tassa d’aigua. S’ha de deixar reposar de 8 a 12 minuts. Es pot prendre 2 o 3 cops al dia, contra la tensió nerviosa, la depressió, l’insomni, el mal de cap o la indigestió.

Les fulles fresques en forma d’emplastre alleugen la coïssor de les picades d’insectes. Les fulles seques es poden menjar en amanides i sopes.

21

Saló per a banquets i reunions ...i us esperem a la Festa Major d’Estana els dies 10, 11 i 12 de setembre! Aquest any farem una cursa fins a Prat de Cadí. Animeu-vos-hi!

Crtra. Nal. 260 (Lleida a Puigcerdà) Km. 205 25724 LLES-MARTINET (Lleida) Tel. 973.51.51.76

-

Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45

Fax. 973.51.50.78

www.estanacalbaste.com

22

els fogons de montellà Peres ensucrades Per a 4 persones

4 peres mitjanes 2 cullerades de sucre 1 cullerada d’aigua 1 cullerada de melmelada de gerds

Peleu les peres, talleu-les pel mig i traieu-los el cor. Aboqueu l’aigua en una paella, poseu-la al foc i desfeu-hi el sucre.

Aleshores, coeu-hi les peres (n’hi ha prou amb un parell de minuts per cada costat). Retireu-les i col·loqueu-les a la safata de servir o directament als plats de postres. Regueu-les amb el suc que hagi quedat i acompanyeu-les amb una mica de melmelada de gerds.

Dificultat: Baixa Preparació: 10 minuts Temps de cocció: 10 minuts Montserrat Mill (Cal Rauler)

Vil·la Visitación

LLOGUER D’APARTAMENTS A MONTELLÀ DE CADÍ (Cerdanya) 3 habitacions, menjador, cuina i bany.

Tot exterior. Amb calefacció. Vistes a la Serra del Cadí Temporada d’estiu - Temporada d’hivern

Tels. 93 422 51 39 - 973 51 51 19

23

Almacenista y distribuidor C/ Albert Einstein, 18 - 28 (Polígon Almeda)

Tel. 902.636.526 - Fax. 902.636.527

email: decero@decero.es

www.decero.es

08940 CORNELLÀ DE LLOBREGAT (Barcelona) El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració!

Informa’t sobre els objectius de l’associació.

Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou!

Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ