Fil Directe 30

Fil Directe

Any XV · Número 30 · Desembre 2011

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

ENTREVISTA A SISCO I NANDO

“Les festes majors del Pirineu han canviat força, però segueixen estant molt vives” Editorial Obrir-nos

Bona participació en l’XI Diada del GAM

L’Editorial Andorra té origen montellanenc

· La flora cerdana, l’arribada

· Xavier Rebés d’ArenyPlandolit ens explica la relació entre Montellà i l’Editorial Andorra, fundada pel seu pare l’any 1967.

del primer tractor a Montellà i la lectura dramatitzada de Canigó van ser els actes principals de la festa.

Sumari

- Miscel·lània: pàgines 2 i 3.

- Una lectura dramatitzada de Canigó, pàgines 4 a 7.

- Poesia: Josep Espunyes i Yolanda Giménez: pàg. 8 i 9.

- Els nostres personatges.

Entrevista als músics Sisco i Nando: pàgines 10 a 13.

- Un descendent de casa Calsot de Montellà, fundador de

l’Editorial Andorra: pàgines 14 a 16.

- Felicitació de Nadal: pàg. 17.

- El racó del llibre Pirinenc: Nius, de Pep Coll: pàgines 18 i 19.

- Herbes, plantes i flors: pàgina 21.

- Butlleta per fer-se soci del GAM: pàgina 23.

El titular de l’editorial és ben explícit i deixa molt clar quina és la voluntat del Grup d’Amics de Montellà de cara al futur. Obrir-nos a la comarca, donar a conèixer a la resta de cerdans i a les entitats de Cerdanya què és el que fem i quins són els nostres objectius.

Sovint hem tingut més ressò de Martinet en avall que no pas de Martinet en amunt. Tot plegat es pot explicar pel fet que, per a molts cerdans, el que hi ha més avall de Bellver és força desconegut i es veu com un territori més aviat aliè. Des del GAM volem posar el nostre petit gra de sorra per capgirar aquesta situació, i des de l’àmbit cultural volem que se sàpiga que els cerdans del Baridà també existim i que ens impliquem amb la comarca. Un bon exemple d’això és la col·laboració que hem establert amb el Grup de Recerca de Cerdanya, col·laboració que en la darrera Diada del GAM es va concretar amb la cessió per part d’aquesta entitat d’una exposició sobre flora i a la qual el GAM va correspondre posteriorment fent d’sponsors de la segona edició del Certamen Internacional de Curtmetratges de Cerdanya. Un altre exemple és la col·laboració econòmica que vàrem fer amb la campanya de recaptació popular per recuperar l’estàtua del General Cabrinetty a Puigcerdà, i que ens ha donat a conèixer entre veïns i entitats de Cerdanya que fins ara no sabien de la nostra existència. Creiem que aquest és el camí a seguir, sense abandonar, és clar, la tasca de dinamització cultural feta fins ara a Montellà.

La Junta Directiva

miscel·lània

Canvis a la Junta Directiva del GAM El passat mes d’agost es van complir quatre anys d’ençà que es van fer les darreres eleccions a la Junta Directiva del Grup d’Amics de Montellà. És per això que es va obrir un plaç perquè es presentessin candidatures, i es poguessin tornar a celebrar eleccions. Només

se’n va presentar una, que engloba bona part de les persones que han format la junta els darrers quatre anys, tot i que amb alguns canvis. Montse Torres segueix com a presidenta, i Albert Martí es manté com a vicepresident. Com a vocals continuaen Llorenç Ver-

Resultats de les eleccions a Corts Espanyoles a Montellà i Martinet i al Baridà i la Batllia

gés, fins ara vicepresident, i que ara assumirà les tasques de secretari, Oliver Vergés, Oriol Gaspà i Joan Ramon Bonastre, que es manté com a tresorer. A més, s’incorporen Robert Egea i Lourdes Subirà, en substitució d’Albert Juliench i Guillem Lluch.

El GAM lamenta la mort del poeta Jordi Pere Cerdà El passat mes de setembre Cerdanya va perdre el seu gran poeta, Antoni Cayrol, més conegut com a Jordi Pere Cerdà. El poeta va néixer a Sallagosa el 4 de novembre de 1920, i ha estat l’escriptor més reconegut i premiat de les lletres catalanes a la Catalunya Nord. Va ser un dels fundadors del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans. A més, l’any 1995 va ser reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el màxim guardó de la literatura catalana. Anteriorment, el 1986, la Generalitat de Catalunya ja l’havia distingit amb la Creu de Sant Jordi. El poeta va morir al seu domicili de Perpinyà i el funeral es va realitzar a Sallagosa, en la més estricta intimitat. El Grup d’Amics de Montellà lamenta profundament la mort d’un dels més grans representants de la literatura cerdana, i amb aquestes línies vol retre-li un sentit homenatge.

Seguint la tònica general a bona part del país, Convergència i Unió va ser la força més votada tant a Montellà i Martinet com als municipis de la Batllia i el Baridà, en les eleccions del passat 20 de novembre al Congrés i al Senat espanyol. Al nostre municipi, CiU va aconseguir 180 vots, ERC-Reagrupament 59, PSC-PSOE 47, PP 42 i ICV-EUiA 17. La participació a Montellà i Martinet es va situar en el 65,21%.

A Lles, CiU va aconseguir 74 vots, ERC-Ri, 22, el PSC-PSOE 14, ICV-EUiA 9 i el PP 3. Similars van ser els resultats a Prullans, on CiU es va imposar per 87 vots, ERC-Ri en va obtenir 14, el PSC-PSOE i el PP van empatar a 11 vots i ICV-EUiA en va aconseguir 7. A Bellver, CiU també va ser la força més votada, amb 539 vots, seguida pel PSC-PSOE amb 145 vots. La tercera força a Bellver va ser ERC-Ri, amb 129 vots, seguida del PP amb 119 vots, i ICVEUiA amb 45. Al Pont de Bar també es va imposar CiU, amb 55 vots, seguit del PSC-PSOE amb 14, ERC-Ri va aconseguir 13 vots, ICV-EUiA 4 vots i el PP 3. Finalment, a Cava, CiU va aconseguir 19 vots, ERC-Ri 5, PSC-PSOE 4, ICV-EUiA 3 i el PP 2 vots.

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució de la revista: Montellà, Martinet, Estana i Bellver

Maquetació: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip Coordinador: Guillem Lluch, Montse Torres i Llorenç Vergés Col·laboradors en aquest número: Eduard Aguilar, Josep Espunyes, Yolanda Giménez, Guillem Lluch, Xavier Rebés, Montse Torres, Llorenç Vergés i Oliver Vergés.

2

miscel·lània Bona participació en l’onzena Diada del GAM La flora cerdana i l’arribada del primer tractor a Montellà, protagonistes de la festa

GUILLEM LLUCH

Montellà va acollir el passat dissabte 7 d’agost l’onzena edició de la Diada del Grup d’Amics de Montellà (GAM). L’entitat està força satisfeta de com s’ha desenvolupat tota la jornada, i de l’alta participació de veïns i segons residents en totes les activitats que s’han dut a terme. Al llarg de tot el dia, es va poder veure una exposició fotogràfica sobre la petita flora del Cadí, cedida pel Grup de Recerca de Cerdanya. Aquesta mostra, es va complementar amb una exposició de les principals plantes i flors naturals que es poden trobar als entorns de Montellà. La flora va ser l’eix central de la Diada, i és que a la tarda, l’especialista en etnobotànica Maria Àngels Bonet, va oferir una conferència sobre les plantes medicinals i els remeis tradicionals de Cerdanya. Durant la xerrada, Bonet va explicar els usos i les propietats medicinals de moltes de les plantes de la comarca, i va alertar dels riscos

que es corren si no es coneixen les espècies més tòxiques.

A banda, i també al llarg de tot el dia, la plaça del Llac va acollir tres dels tractors més antics que encara es conserven a Montellà. Enguany s’han complert 50 anys de l’arribada del primer tractor al poble, i el GAM ho ha volgut rememorar amb aquesta mostra. Entre els tractors exposats hi havia, precisament, el primer que va arribar al poble, un Steyr de fa 54 anys, i que encara es conserva a cal Manó.

dramatitzada del poema “Canigó” de Jacint Verdaguer, a càrrec de l’actor català Martí Peraferrer.

Es tracta d’un espectacle de petit format que ja ha recorregut molts municipis de Catalunya, i que en aquesta passada Diada va omplir l’església de Sant Serni (més informació a la pàgina 4). La festa es va completat amb un berenar popular i un concert de música, a càrrec dels joves Elies de cal Mariol i Marta Cascales. La Junta Directiva del GAM es va mostrar molt satisfeta de l’interès que van despertar entre els veïns i segons residents les activitats proposades, sobretot la lectura dramatitzada de “Canigó”, i la conferència sobre les plantes medicinals i els remeis tradicionals de Cerdanya.

A dalt, l’exposició de flora, a baix un moment de la lectura dramatitzada de “Canigó”/ G. L.

L’altre plat fort va ser la lectura 3

col·laboracions Una lectura dramatitzada de Canigó LLORENÇ VERGÉS Entre els actes programats pel GAM per a la seva darrera XI Diada, voldríem destacar la lectura dramatitzada de Canigó, que va anar a càrrec de Martí Peraferrer, actor ben conegut gràcies a la seva participació en una sèrie televisiva recent de gran èxit. Peraferrer ja s’havia enfrontat força anys enrere amb aquest gran text verdaguerià en un espectacle de gran format que es va poder veure a diferents escenaris de Catalunya, amb més de quinze actors, música original i una orquestra en directe.

En el nostre cas, l’espectacle es justificava per una efemèride que ha passat bastant desapercebuda: aquest 2011 se celebrava el cent vint-i-cinquè aniversari de la publicació d’aquesta obra cabdal del poeta de Folgueroles, una ocasió que el GAM no podia passar per alt. Aquesta vegada, però, Martí Peraferrer ens proposava, una cosa una mica diferent: «... escoltar aquesta adaptació del poema èpic de Verdaguer, Canigó, pensada per a ser representada, però des de la intimitat de l’actor. Des de la proximitat, sense deixar de banda una mínima teatralitat, però quedant-nos amb la música de les paraules a cau d’orella...»

Un acte d’aquestes característiques, sobretot quan el que es pretén és que atregui un públic nombrós, és sempre un risc. La poesia és un gènere minoritari; Canigó és una obra mestra, rica i complexa, però escrita ja fa més d’un segle i, doncs, allunyada

dels gustos actuals. L’altre perill era que, segons quin fos el tractament del text per part de l’autor i l’extensió que hi volgués donar, pogués fer-se feixuga a un públic modern, més avesat a productes més àgils i concisos.

Doncs bé, encara que l’església

de Sant Serni no es va omplir de gom a gom, sí que és cert que tant l’aforament com l’interès amb què es va seguir l’actuació de Peraferrer, van satisfer les expectatives dels organitzadors i van demostrar la tirada que té encara entre nosaltres la figura i l’obra de Verdaguer, el poeta nacional de Catalunya. L’església de Sant Serni, com faria la de Sant Genís si reunís les condicions tècniques necessàries per a una representa4

ció d’aquestes característiques, va mostrar-se com un espai idoni per a aquells espectacles que exigeixen un cert recolliment i una correcta audició.

L’altra clau de l’èxit, evidentment, va ser el mateix espectacle de Martí Peraferrer. Cal dir, però, que l’encert de la seva actuació no es va limitar únicament a la representació en si, sinó que també es va palesar en una bona selecció d’aquelles parts de l’obra que permetessin de seguir el fil argumental bàsic del poema i en l’elecció dels mitjans tècnics, austers però suggerents amb què s’acompanyava.

Efectivament, dels més de 4300 versos de què consta Canigó, Peraferrer va fer una tria que no permetia, és clar, copsar la riquesa del poema en la seva totalitat, però sí que permetia que el públic pogués seguir el fil essencial de la història, alhora que insinuava altres temes també importants que només s’haurien pogut desenvolupar en una representació molt més complexa i amb uns mitjans més ambiciosos.

Els dots d’actor de Martí Peraferrer i els recursos tècnics de què es va valdre van fer la resta. La seva veu, que alternava el paper del narrador i el de diferents personatges del drama, els sobtats canvis de to, el mínim joc de llums, que es projectaven sobre un exigu però efectiu decorat representatiu, i una música ben encertada van saber crear una atmosfera i una tensió que es van mantenir al llarg de l’hora llarga que va durar la

col·laboracions representació. És evident, amb tot, que una obra de las característiques de Canigó, amb la multiplicitat d’aspectes que s’hi posen en joc, de lectures que pot suscitar, amb la riquesa lèxica amb què va ser forjada a finals del segle XIX, s’escapa fàcilment a la comprensió profunda d’una lectura oral si no es compta amb un mínim coneixement previ del text. És per això que ens proposem ara de parlar breument de l’obra i de resumirne la trama.

Canigó és el punt culminant de la poesia heroica de Verdaguer i, a parer de molts, l’obra més important del poeta.

L’èxit que havia representat l’altre gran poema èpic seu, L’Atlàntida, no podia dissimular algunes mancances que no acabaven de deixarlo satisfet: el tema era hispànic, no estrictament català; hi havia l’intent de fer encaixar dos mons difícilment conciliables, el clàssic mitològic i el bíblic; mostrava una certa monotonia formal, i, en definitiva, traïa certa inexperiència juvenil.

Disposat a rectificar aquests defectes, Verdaguer seguí, a partir de 1879, un pla sistemàtic i dedicà els estius fins al 1884 a resseguir l’escenari del poema, recorrent el Pirineu, enfilant-se sol o acompanyat els cims més alts, visitant esglésies, fent-se explicar llegendes, rondalles i cançons, recollint

toponímia, noms de plantes i flors, de roques i de coves, omplint llibretes de notes i de croquis...

Simultàniament a aquesta feina de documentació, anava escrivint el poema, que fou enllestit amb relativa rapidesa, si hom ho compara amb L’Atlàntida, entre l’estiu de 1880 i l’hivern de 1885. S’edita al final del desembre d’aquell any, si

«Al desencadenar-se la sardana, com enfilall de perles que s’esgrana, ne surt també Griselda, la rosa del ramell; amb gentilesa arranca de sa testa la corona de reina de la festa i en mans corre a posar-la del cavaller novell.

Mes queda, a l’arribar-hi, entrebancada de Tallaferro amb la terrible ullada, que se’ns paraules diu-li cruel: -Doncs, ¿a on vas?La corona li cau a l’oferir-la, i, a l’abaixar-se el jove per collir-la, amb veu de tro li crida son pare: -Doncs ¿què fas? ¿Què té que veure amb tu aqueixa pastora?

-Pare -respon-, és del meu cor senyora: collint gerds i maduixes un dia l’encontrí; ullpresos un de l’altre, ens estimàrem; la promesa d’amor amb què ens lligàrem, só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

-Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge o et tornaré de cavaller a patge, les armes arrancant-te que no sabràs honrar.-»

bé consta amb data del 1886.

Canigó és un poema síntesi en el qual conflueixen tots els temes de la poesia catalana romàntica: l’historiconarratiu, el patriòtic, el llegendari, l’amorós, el paisatgístic, el religiós... L’acció és situada als voltants de l’any 1000 als Pirineus orientals. Gentil, personatge de ficció fill del comte Bernat Tallaferro, és adobat cavaller a l’ermitatge de Sant Martí. Després de la cerimònia, els convidats participen de les danses i cançons de l’aplec barrejats amb la gent del poble. Entre ells hi ha Griselda, una pastora de qui Gentil s’ha enamorat:

5

El conflicte està servit. No es tracta tan sols d’una diferència de condició social, sinó de quelcom més greu. El destí immediat de Gentil és la milícia, el servei i la defensa, amb les armes, de la pàtria, no pas l’entendriment amorós. En el cor de Gentil s’enfrontaran, doncs, dues forces oposades: l’obligació, la que li imposa l’ofici de cavaller que acaba d’obtenir, de caire col·lectiu, i la devoció, la que imposa en el jove la sol·licitud amorosa, de caire estrictament personal. Serà una lluita interior el vencedor de la qual es veurà ben aviat, però que el portarà a la tragèdia.

En aquestes, que els moros desembarquen a Cotlliure (fet històric esdevingut, sembla ser, l’estiu de l’any 935) i Bernat Tallaferro, els seus germans Guifre de Cerdanya i l’abat Oliba i el seu fill Gentil es disposen a defensar la terra.

Una nit, mentre fa la guàrdia al castell de Rià, Gentil veu unes llumenetes a la falda del Canigó. L’escuder li explica que no són estels allò que veu, sinó les peces de bugada que han estès les

col·laboracions encantades, les fades que habiten el massís. Encuriosit, el fill de Tallaferro abandona el seu deure i s’enfila muntanya amunt. A mig camí se li apareix Flordeneu, la reina de les fades, que l’encisa i sedueix prenent l’aparença de la pastora Griselda. Units sentimentalment, visiten el palau fabulós de la fada, ornat, curiosament, d’arabescos a l’estil oriental: «És de marbre d’Isòvol una Alhambra penjada entre la terra i firmament; servir podria al sol mateix de cambra si lluny trobàs son llit de l’Occident. És tot ell d’arabesca arquitectura que d’Orient portaren les hurís per distreure amb sa màgica hermosura

A la primera empenta que li dóna lo capbussa i rebat per l’estimball, a on un «ai!» de moribund ressona omplint de pena i de tristor la vall.»

El crim encén el coratge del comte, que reprèn la batalla i aconsegueix vèncer els moros després d’un combat singular amb el capitost moro Gedur. L’abat Oliba i els monjos de Ripoll vénen per celebrar la victòria, però és aleshores que es descobreix l’assassinat de Gentil. Tallaferro i Guifré s’enfronten, però Oliba aconsegueix posar pau entre ells

«Glòria al Senyor! Tenim ja pàtria amada; que altívola és, que forta al despertar!; al Pirineu mireu-la recolzada, son front al cel, sos peus dintre la mar.

als que, romeus, pujam al paradís.»

Després, en el conegut cant quart, fan un viatge per sobre el Pirineu, el reialme de les fades, transportats per una carrossa alada.

Els moros, mentrestant, han aprofitat la deserció de Gentil i han derrota l’exèrcit cristià. Guifre, ple de ràbia per la traïció del seu nebot, s’enfila muntanya amunt buscant el culpable. El troba encara en braços de Flordeneu, amb una lira als dits, talment un joglar, i pres d’un atac d’ira l’estimba penya-segats avall: «Quan hi troba a Gentil, tres dies feia que en ell pensava, de quimera foll; i sens l’espasa que ell cenyí-li el veia, i com esclau amb un collar al coll.

Veu al que ahir deixà cobert de ferro, de pedreria i flors enjoiellat; veu fet joglar lo fill de Tallaferro, Samsó que alguna Dàlila ha xollat.

Quan, per sa culpa, el moro tot ho aterra, apar de fades encisat i ullprès; lo veu venent a son amor llur terra, i, com resclosa plena, no pot més.

comitiva de monjos i cavallers, encapçalada per Oliba i els seus germans, coronen el cim entonant cant triomfals. Les fades, desposseïdes del seu reialme (representen les creences paganes ancestrals), se n’acomiaden per sempre planyívolament. Els darrers versos del cant dotzè, l’últim del poema, mostren d’una manera prou evident el plantejament al·legòric que vol donar Verdaguer a Canigó, la idea d’una refundació de Catalunya (la de l’època de la Renaixença) sota l’emblema del cristianisme:

Branda amb son puny la llança poderosa; lo que ella guanye ho guardarà la creu; sobre son pit té sa fillada hermosa que ens fa alletar amb fe i amb amor seu. ................

Pàtria!, et donà ses ales la victòria; com un sol d’or ton astre es va llevant; llença a ponent lo carro de ta glòria, puix Déu t’empeny, oh Catalunya!, avant.

Avant: per monts, per terra i mars no et pares, ja t’és petit per trono el Pirineu; per ésser gran avui te despertares a l’ombra de la creu.»

Retrat de Jacint Verdaguer

i el perdó cristià s’imposa a la venjança. Penedit del seu crim, Guifre decideix tancar-se a fer vida de monjo en un monestir que fundarà en el lloc on ha espenyat Gentil i prop d’on ara descansa el seu cos. La pastora Griselda, per la seva banda, enfolleix esperant l’enamorat que mai no tornarà.

Poc abans de morir, Guifre demana que es planti una creu al cim de la muntanya per tal de purificar-la dels maleficis de les fades. Una 6

El naixement nacional de Catalunya que ens proposa Verdaguer està estretament vinculat, doncs, a la religió cristiana. A finals del segle XIX, però, quan el moviment cultural de la Renaixença malda per recuperar els senyals d’identitat del país i d’alguna manera refundar-lo, l’Església catalana, sempre a la defensiva davant dels constants atacs que rep, voldrà assegurar novament aquest lligam entre pàtria i religió. En aquest sentit, la figura de Verdaguer serà clau en esdevenir el gran propagandista d’aquesta

col·laboracions visió del país que pregona el catolicisme oficial. Seguirà, de fet, els passos del bisbe Torras i Bages quan diu: «Catalunya serà cristiana o no serà».

La interpretació de Martí Peraferrer acaba, però, amb uns versos que semblen relativitzar aquesta

visió triomfalista del final del darrer cant. En efecte, en la versió francesa de Canigó (1889) i en la segona edició catalana del poema, la darrera que l’autor va poder controlar (1901), Verdaguer hi va incloure, a mode d’epíleg, el poema «Los dos campanars», poema que ja tenia escrit de quan

l’any 1879 havia visitat les ruïnes dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó.

El poema consisteix en un diàleg elegíac entre els dos campanars d’aquests monestirs, únic vestigi encara dempeus de la seva passada esplendor. Des d’una visió clarament romàntica, el text constata la caducitat de les obres humanes, fins i tot d’aquelles nascudes a l’escalf de la fe, enfront de la immutabilitat de l’obra de Déu, representada per la naturalesa. El darrers versos d’aquest poema, repetits diverses vegades per Martí Peraferrer, cloïen també el seu espectacle: «Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l’altívol Pirineu.»

Monestir de Sant Martí de Canigó

www.amicsmontella.cat Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

El Grup d’Amics de Montellà vol agrair l’esforç a totes aquelles persones i establiments que han col·laborat en la venda de loteria de Nadal

Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45

www.estanacalbaste.com 7

col·laboracions Dos poetes alturgellencs, un de consagrat (Josep Espunyes) i un de més novell (Yolanda Giménez), ens obsequien amb uns poemes inèdits, el millor regal per aquestes festes.

Josep Espunyes (Peramola) LO CAMÍ DEL CANER

N’HE FET SEIXANTA-CINC

A l’Albert Villaró

A l’Albert Turull

A l’estiu, de bon matí, quan l’albada encara és fresca lo meu peu decidit tresca per un bell i pla camí.

Acluco els ulls i retorno a l’ahir als amics i a la plaça de la vila, on jugava amb el cèrcol o a futbol i tenia al davant tota una vida.

Camí de terra i d’herbei caminat i resseguit amb los pares de petit fins avui que ja sóc vell.

S’han escolat els anys. I aquella vida, que veia sense fi en la llunyania, se m’ha fet fonedissa a poc a poc, talment sense notar que el temps fugia.

Camí de cedre i til·ler que la mirada em captiva al bes del sol matiner.

Sóc gran. I sóc enyor i sóc record davant l’hora que s’acosta i que m’aboca –entre temença i serenor, diria– cap a la mort, la fi que néixer implica.

Camí, camí del Caner…: com més curta em sé la vida, més em delecta de fer.

Barcelona, 3-I-2007

Peramola, setembre del 2007

8

col·laboracions Yolanda Giménez (La Seu d’Urgell) BATEC II Dels arbres hi pengen miralls de vides passades.

Vides invisibles, esquives, vides fantasmes...

Però eternes...

Criden en el seu món de vidre i es barregen amb la saba que puja fins al capdamunt, sang d’arbre, barrejada amb veus mudes que clamen com el mar més embogit, arrossegant ràbia, impotència, somriures, calma, amor, passions...

Paraules enganxades a cada nou brot, a cada nova rama...

Diàlegs només audibles en el cos del vent, fulles murmuradores que vaguen immortals, que vaguen d’aquí cap allà... deixant el seu epitafi als peus de la soca de qui són filles.

BATEC X Nina de filferro, et mous en un món de miralls distorsionats, només tu els escoltes, paraules de plom...

Dins la teva ànima malalta, grassa, grossa, grassa... camines de la mà de la mort cap a un final que encara no et tocaria, promesa falsa de paradís terrenal...

Per vestir-te has decidit desvestir-te tota tu... només l’esquelet es salva, fins i tot la pell et destorba.

Nina de ferro, ets una equilibrista inconscient, de puntetes sobre el fil fràgil de la vida, sota teu no hi ha ret... només el buit.

Buit immens i sense retorn...

No deixis que t’engoleixi depositant el teu nom en una làpida prematura.

9

els nostres personatges ENTREVISTA A SISCO I NANDO

“Fem unes 70 o 80 actuacions l’any i continuarem mentre el cos aguanti” amb els Dàvers fèiem la mateixa música de ball i de festa major que fem ara. Als anys 80, però, el grup es va dissoldre i nosaltres dos vam començar a tocar sols. Al principi vam començar amb el Sisco tocant la bateria i jo tocant l’acordió, però al cap d’un temps vaig canviar l’acordió pels teclats.

Com van ser els inicis?

Sisco: Recordo que el primer lloc on vam tocar va ser a la festa petita de Prats. Aleshores, a banda d’anar a festes majors i petites, també tocàvem molt en hotels, i durant molt de temps vam estar fixos quatre dies a GUILLEM LLUCH Nando feia classes d’acordió a la setmana a l’hotel Palace de Francesc Soldevila (Bellver, Puigcerdà amb l’Issi Fabra. Jo la Molina i tres dies a l’hotel 1953) i Fermando Pagès (Bor, no anava a classes particulars, de Masella. Tot i això, si ens 1955) fa prop de 35 anys que però a l’institut de la Seu hi sortia algun “bolo” en una festa toquen plegats. Van començar havia una assignatura que era d’algun poble, ens hi deixaven amb el grup The Blacks, que Música i m’agradava. anar sense problemes. Ara, formaven ells dos, un noi de Nando: El meu pare tenia un però, ja fa anys que hem deixat Bellver i un altre de Puigceracordió, i des de ben petit a mi dà. Posteriorment, se’n van ja m’agradava tocar-lo. Llavors, d’actuar en hotels, perquè, si no estaríem tocant tota la setmana. anar a Puigcerdà, a tocar amb quan teníem 14 i 16 anys vam Nando: Tot i que vam començar els Dàvers. L’any 1980, però, muntar el grup The Blacks, que el grup es va dissoldre i ells va durar dos o tres anys. Després tocant a Cerdanya, de seguida ens vam obrir. Aleshores, dos van formar el conjunt ens en vam anar a Puigcerdà, hi havia un representant de la Sisco i Nando, que ha arribat perquè uns nois necessitaven fins els nostres dies amenitzant gent per a fer un grup, i ens van Trinca que estiuejava a Bellver centenars de festes majors i agafar. Llavors, ens fèiem dir els i que ens va conèixer. Ell va ser festes petites de la comarca i Dàvers - el nom era la barreja de el que ens va aconseguir “bolos” arreu de Catalunya, i gràcies a d’arreu de Catalunya. D’on us l’última síl·laba de Puigcerdà i ve l’afició a la música? l’última de Bellver, que era d’on això hem acabat tocant a molts llocs: al Masnou, a Balaguer, a Sisco: Tot va venir rodat, perquè érem els integrants del grup-.

Creixell, a Tona, a moltes festes als dos ens agradava i a més el Tant amb els The Blacks com de carrer de Barcelona... el més 10

els nostres personatges lluny que hem anat ha estat a Candanchú!

Heu canviat gaire el repertori des que vàreu començar?

Sisco: Sempre hem fet la mateixa música i mai hem volgut canviar el nostre estil. Fem música per amenitzar festes majors, revetlles i casaments. Toquem la música de sempre, pasdobles, valsos, merengues, a vegades introduïm alguna cançó nova de l’estiu... El Nando sobretot és qui tria les cançons noves que van entrant.

Nando: De tant en tant anem posant cançons noves, però les antigues no les traiem, perquè ens sap greu. A vegades, encara ens demanen que toquem Los Pajaritos.

Sisco: Tenim un repertori d’unes 250 cançons, i podem estar tocant durant cinc hores sense repetir-ne ni una.

Nando: A més, ara per trobar les cançons que tocarem és molt més fàcil, perquè puc trobar les partitures i les melodies per internet. Abans era més complicat perquè per trobar segons quines partitures de valsos o pasdobles antics havíem de buscar-los en antiquaris de Barcelona.

Tots dos heu compaginat la vostra feina a la construcció amb la de músics. Ha estat fàcil?

Nando: Hem tingut la sort que a la feina sempre hem sigut els nostres propis amos perquè sempre hem tingut les nostres pròpies empreses, i si un dia havíem d’arribar més tard o marxar més

d’hora perquè teníem una actuació, ho podíem fer.

Sisco: A més, així també varies i no fas sempre el mateix, perquè al matí treballes i a la nit toques.

Quan era més jove, recordo que

de la tarda ja estava dormint.

alguns cops havia arribat a casa al matí sense dormir, després de tocar tota la nit. A vegades me’n podia anar a dormir, però si el pare em demanava que l’anés a ajudar, ho feia i després, a les set

Sisco: Ell no em diu mai quina cançó tocarà; quan comença, m’hi acomplo amb el ritme i ja està.

11

I quan assageu?

Nando: No assagem. Jo m’aprenc les cançons i el Sisco s’hi afageix.

I no heu assajat mai?

els nostres personatges Nando: Com a Sisco i Nando, no. Vam quedar molt farts d’assajar amb els altres dos grups. Amb els The Blacks, encara, perquè primer ho fèiem a la Rectoria de Bellver, on hi havia un petit cine, i després vam baixar al Cafè Nou. Amb els Dàvers, en canvi, havíem d’anar a Puigcerdà i assajar al Casino Ceretà amb un fred que pelava.

si són les 5 del matí, les 5 del matí.

Sisco: Mai hem posat horaris i algun cop hem acabat de dia i tot. A més, si podem, procurem tocar tot seguit i no fer mitja part.

Segur que després de més de 30 anys tocant teniu moltes anècdotes...

poble, resulta que ens van deixar tancats a dins d’una habitació.

La porta donava directament al carrer, i no a la casa, aixi que ens vam haver d’estar una bona estona cridant i picant fins que algú que passava pel carrer ens va sentir i va avisar a la mestressa perquè ens vingués a obrir.

Un altre cop, ens van fer dormir en una habitació amb goteres, i

Durant molts anys heu tocat a Montellà. Quin record en teniu?

Sisco: Recordo que era una festa molt agradable, molt maca.

Nosaltres hi anàvem el primer dia, quan es feia la botifarrada, i recordo que molts cops l’últim dia hi anava el Toni Bernadó. A Montellà també hi havíem tocat en alguna festa petita.

Nando: I aprofito per dir que ens agradaria tornar a tocar a Montellà per recordar vells temps (riuen).

On sí que sou fixos des de fa molts anys és a la festa major d’Estana...

Sisco: Ostres sí. Estana és el segon poble on fa més anys que toquem. El poble on hem anat més cop a tocar és Fórnols, a l’Alt Urgell, i un altre lloc on també hem actuat molt és a la Guàrdia d’Ares, a les Valls d’Aguilar.

Sempre heu dit que mentre hi hagi gent ballant, vosaltres no pareu de tocar...

Nando: Sí, la nostra norma és que mentre hi ha gent ballant, hi ha música. Nosaltres no parem,

En Sisco, a la darrera festa major de Víllec

Sisco: Sí, n’hi ha moltes, però hi ha coses que no es poden explicar! Un cop, en un poble de l’Alt Urgell ens en vam anar a dormir amb un fred horrorós.

L’endemà, quan ens vam aixecar vam mirar la finestra i vam dir “carai, quins vidres tant nets”; i quan ens hi vam fixar bé, resulta que és que no n’hi havia, de vidres, per això entrava tant de fred!

Nando: Un altre cop, en un altre 12

com que el llit era pràcticament més gran que l’habitació, per molt que el canviéssim de lloc no ens escapàvem de la gotera.

A les festes majors d’abans sopàveu i dormíeu a les cases del poble. Ara, això deu haver canviat, no?

Sisco: Sí, sí, ha canviat molt, i això és precisament el que més trobem a faltar. Ens agradava molt quan anàvem a tocar a un

els nostres personatges poble i sopàvem i dormíem en alguna casa. Llavors gaudíem del menjar de festa major, parlàvem amb la gent del poble i ens divertíem. Ara, molts cops hem de sopar sols en algun hotel o fonda abans de l’actuació, i, vulguis o no, és molt més impersonal.

Com veieu les festes majors d’avui en dia? Creieu que la

com que s’han posat una mica de moda els balls de saló, sembla que la gent jove, també de Cerdanya, s’anima més a venir.

Nando: Les festes majors continuaran, perquè funcionen molt bé, a la gent els agraden i serà difícil que es perdin. Aquí dalt veus que estan molt vives, els pobles segueixen fent esforços perquè la festa major tiri endavant. Avis, pares i fills les han

En Nando, també a la festa major de Víllec

gent jove se les fa seves?

Sisco: Jo crec que sí. Les festes majors han canviat força, però aquí dalt segueixen estant molt vives. Sis o set anys enrere, notàvem molta diferència entre les festes majors de Cerdanya i les de la Seu i la zona de la Ribera d’Urgellet. Allà baix, els joves ballaven moltíssim i participaven molt de la festa. Aquí dalt a Cerdanya, en canvi, costava molt més veure-hi joves. Ara,

anat continuant, i molts cops el jovent que ha vingut de fora a estiuejar als pobles de per aquí també s’hi ha afegit, perquè els ha agradat. És un ambient maco, on els joves es poden trobar, parlar, riure, ballar...

Sisco: Ep!, tot i això, també hem tocat en dues discoteques eh! Un cop ens van contractar al Gatzara i un altre a la No ho sé!

En el terreny personal, ha es13

tat fàcil la convivència durant més de 30 anys?

Sisco: Sí, mai hi ha hagut cap problema. Quan és més problemàtic és quan el grup és més gran. Ara, per exemple, ens diuen d’anar a tocar demà en un lloc i ell i jo de seguida ens posem d’acord. En canvi, si al grup ets tres o quatre persones, ja és més difícil que tots s’ho puguin muntar.

Nando: Algun cop hem pensat de fer entrar una noia al grup, però si després et plega és més problemàtic. Si ets tres i en plega un, sempre és un problema.

Sisco: A més, l’altre problema que tenim és que només sabem dividir per dos (riuen).

I com veieu el futur? Voleu seguir durant molt de temps més?

Sisco: Nosaltres volem seguir.

Ja fa temps que vam deixar de tocar en hotels i ara anem molt més descansats. A més, si fa dos o tres dies que no toques, ho fas més animat. No ens hem plantejat plegar, al contrari, cada cop tenim més equip. A més, de moment, de feina no ens en falta.

La crisi ha fet que molts pobles, en comptes de contractar una orquestra gran ens truquin a nosaltres, perquè els cobrem molt menys. A més, adaptem molt els nostres preus a la situació econòmica de qui ens contracta i deixem que ens vagin pagant com i quan puguin.

Nando: De moment, encara fem unes 70 o 80 actuacions l’any i seguirem fins que el cos aguanti.

col·laboracions Un descendent de casa Calsot de Montellà, fundador de l’Editorial Andorra se l’any 1885 amb Bonaventura Vilarubla Nequi, de Tost, i tingueren quatre fills que van morir abans de casar-se o de ser majors d’edat. La Maria va morir jove i el seu marit va casar-se dues vegades més, però tampoc va tenir descendència que el sobrevisqués, amb la qual cosa, per capítols matrimonials, Antònia Duran Espar, l’única filla de cal Guillemó viva, quedava com a única hereva.

La premsa de l’època recollia la fundació de l’editorial XAVIER REBÉS D’ARENYPLANDOLIT

Bonaventura Rebés i Fabra, de cal Calsot de Montellà, casat amb Josepa Arís de Santa Llocaia, de la Cerdanya francesa, va tenir dos fills, en Bonaventura i en Bartomeu, que van anar a buscar fortuna a la Seu on van muntar la Banca Rebés a l’edifici de la seva propietat situat al passeig, que aleshores es deia de Tetuan.

També tenien de la seva propietat una concessió de la Compañía de Tabacos “con su expendeduría y subdelegación del Monopolio de Cerillas y Loterías”.

El 1918, el dos germans es reparteixen l’herència i Bonaventura es queda el banc, que continua dientse Hijos de Buenaventura Rebés, i Bartomeu es queda la propietat de Montellà (cal Calsot), l’edifici de

la Seu i l’explotació de l’estanc.

Bartomeu Rebés Arís, ara propietari de cal Calsot de Montellà, estava casat amb la Toneta de casa Guillemó d’Andorra la Vella, cabalera a qui van arreglar el casament (com era prescriptiu en aquella època), que es va celebrar a Andorra la Vella el 12 d’abril de 1893.

Es van establir a la Seu i vivien a la casa del Passeig on tenien la banca. Van tenir fins a 13 fills, però que van anar morint de ben petits i tan sols tres van sobreviure: l’Assumpció, el Xavier i el Bartomeu. l’Assumpció i el Xavier eren una mica retardats.

A casa Guillemó d’Andorra, la pubilla Maria Duran Espar, germana de la Toneta, va casar14

Ella, a la vegada, va fer hereu universal de tots els béns, d’una família i altra, el seu fill petit Bartomeu Rebés Duran, el meu pare, que per una banda va heretar les finques de cal Calsot de Montellà i de l’altra els béns de casa Guillemó d’Andorra.

En esclatar la guerra civil, el meu pare estava estudiant enginyeria a Barcelona i com que estava en edat militar, perquè no el reclutessin, va decidir refugiar-se a Andorra, a casa de la seva mare, és a dir, a casa Guillemó, on vivia només la tercera dona de Bonaventura Vilarubla, na Maria Riba Torres. Finalment, es va establir definitivament a Andorra, a la casa pairal, on va casar-se i va tenir cinc fills, el penúltim dels quals sóc jo.

Tot això per explicar com un descendent de Montellà va fer cap a Andorra, però anem al motiu d’aquest article, que és la creació i la història de l’Editorial Andorra.

El meu pare, en Bartomeu Rebés,

col·laboracions va estar tota la seva vida compromès amb la cultura. La música, la fotografia i el cinema van ser activitats que va exercir i va promocionar activament. I en un moment donat, de la mà d’un prestigiós editor català, Jaume Aymà, va embrancar-se a fer una editorial a Andorra, l’Editorial Andorra. Transcric el discurs que va fer el meu pare el dia de la presentació de l’editorial a la societat andorrana:

intel·lectuals d’arreu s’adonessin que dins d’Andorra ja tenen unes editorials disposades a recollir la seva obra, per donar-hi la publicació necessària, per posarla a l’abast de tots els catalans d’Andorra, d’Espanya i de França.

Nosaltres busquem editar el llibre bo, i volem estar al marge de

«Tres Illustre Monsier le viguier de France, molt il·lustre representant de la vegueria episcopal, honorable senyor cònsol, digníssimes autoritats, amics tots. Sols quatre paraules per justificar aquest acte, que amb l’amic Aymà intentarem il·lustrar i que, gràcies a la presència de tots vostès resulta tan solemne, en veure’ns tan dignament acompanyats.

L’Editorial Andorra que avui inaugurem no té altre objecte que prestar un bon servei a les lletres i a la cultura catalana, sense descuidar el La família Rebés Arís llibre espanyol i francès. La situació geogràfica d’Andorra, qualsevol publicació que pugui al cor de tot Catalunya, tenint al nord la Catalunya francesa i al sud molestar o ferir cap dels nostres la Catalunya espanyola, això és, països veïns. Andorra és un país molt petit que solament busca del Rosselló fins a la província repartir gentileses arreu. No li esd’Alacant, la situa en el lloc cauria gens prestar-se o pretendre privilegiat per estar en contacte fer crítica. amb tots els elements valuosos del camp de les lletres catalanes.

Amb l’amic Aymà com a tècnic Aquesta situació òptima de les i un servidor com a romàntic de Valls d’Andorra ha estat sempre la idea, intentarem portar a terme per a mi una temptació per portar aquesta empresa; i si aconseguim a terme aquesta idea. que aquesta editorial sigui considerada com el recer dels pensaDesitjaria que tots els catalans 15

dors catalans i, després més tard, espanyols i francesos, haurem fet una gran obra per la cultura en general i pel nostre petit país en particular.

Les Valls d’Andorra ja gaudeixen de la prosperitat material necessària per anhelar i buscar el progrés intel·lectual. Si aquest dia arriba en què el nostre país, a més de la prosperitat material que avui té, es vegi assistit per un fort prestigi espiritual, llavors em penso que tots estarem d’acord a considerar el Principat d’Andorra com la terra de promissió.

Abans d’acabar vull saludar les altres editorials andorranes: Editorial Casal i Vall i Editorial Convivium Romanicum, amb les quals Editorial Andorra posarà tota la fermesa per mantenir les maximes relacions cordials, disposada, a més, a una col·laboració sincera amb elles.»

27 de novembre de 1967 Penso que aquestes paraules il·lustren bastant bé els desitjos d’aquella agosarada aventura.

Fins a l’any 1972 es van publicar 53 llibres d’autors tan reconeguts com Ramon J. Sender, Benito Pérez Galdós, Francisco Umbral, Miguel Ángel Asturias, Francisco Ayala, Manuel Vázquez Montalban, Víctor Hugo, Muriel Spark, Rosa Chacel, etc. Finalment, però, els números no sortien i es va desfer la societat amb el senyor Aymà, però el segell Editorial Andorra se’l va quedar el meu

col·laboracions ducció de totes les portades dels llibres editats, les dades de cada llibre així com un breu comentari. Fins al dia d’avui, l’Editorial Andorra porta editats 131 llibres, i és l’editorial més veterana d’Andorra. Està previst que quan surti a la llum aquest Fil Directe ja estaran impresos el primers llibres d’una nova col·lecció, Andorra Guies, que iniciem amb una guia del romànic d’Andorra, una guia de llegendes i una guia d’autor a càrrec d’Albert Villaró.

A dalt, un retrat de Cal Calsot. A baix, un catàleg de l’editorial pare, que tot sol va reempendre l’activitat editorial l’any 1978. El projecte ja no era de tipus comercial i, per tant, editava llibres sobre Andorra, moltes vegades per encàrrec, i amb una freqüència d’un o dos llibres l’any. Durant una època els editava com a nadala per als seus amics, encara que també els posava a la venda.

D’aquesta època cal destacar Joan Riera Simó i Esteve Albert, que els unia una forta amistat amb el meu pare i que van treballar intensament en la recerca de la història d’Andorra. També cal mencionar Manel Anglada Ferran, que a part de publicar Vint-i cinc anys a Llívia i Arrels d’Andorra, un interessant i minuciòs estudi sobre l’etimologia dels noms dels llocs, va ser el corrector de bona part dels llibres que es van publicar en aquella època.

A la mort del meu pare, el novembre de 1997, tenia en projecte el llibre Muntatges escènics

d’Esteve Albert, que els seus fills ens vam encarregar de tirar endavant perquè sortís per Nadal, com era costum. Amb la Fina, la meva dona, vam fer-nos càrrec de l’editorial i vam acabar aquell cicle, en què vam editar un segon recull de muntatges escènics d’Esteve Albert i que va coincidir també amb la mort de Manel Anglada.

Llavors vam intentar modernitzar l’editorial i vam iniciar noves col·leccions.

Amb la incorporació de Lluís Viu Rebés, fill d’una germana meva, l’Editorial Andorra va agafar nous aires coincidint amb els quaranta anys de la seva creació, esdeveniment que vam celebrar amb l’edició d’un catàleg intitulat Del mil nou-cents seixanta–set al dos mil set, amb una mica d’història de l’editorial i la repro16

Quatre generacions disten d’aquell Rebés que va marxar de cal Calsot de Montellà buscant noves oportunitats i de la remodelació i reconversió que està patint actualment la casa de la ma d’un descendent directe que, a més, és l’impulsor més jove de l’Editorial Andorra.

El Grup d’Amics de Montellà us desitja un Bon Nadal i un Feliç 2012 17

el racó del llibre pirinenc

Nius, de Pep Coll EDUARD AGUILAR No és la primera vegada que parlem d’una obra de Pep Coll, prolífic autor nascut a Pessonada (Pallars Jussà) el 1949, el qual ha conreat tota mena de gèneres en prosa: el recull de llegendes del Pirineu, Muntanyes Maleïdes, la narració breu, L’edat de les pedres; el conte infantil, La bruixa del Pla de Beret, la novel·la juvenil, Què farem, què direm?; el teatre Miracles de Santa Maria d’Àneu, els guions per a la televisió... i, més que cap altre, el seu gènere preferit, la novel·la: El secret de la moixernera, El segle de la llum, L’abominable crim de l’Alsina Graells, La mula vella, Per les valls on es pon el sol, Els arbres amics, El salvatge dels Pirineus i Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007).

de la tragèdia.

partir de la merda dels lavabos.

Hi trobem la visió mítica de la realitat representada per l’avi Anton de Gor i l’oncle Franxo, que encara que es contraposin, són complementaris. Tots dos contrasten amb les postures de modernitat d’aquells a qui ja està bé canviar el curs d’un barranc perquè tindran un camí més bo.

La parella de joves escocesos, que està de pas en el càmping, estan en una etapa en què la seva quotidianitat gira al voltant de la còpula; sembla que, per a ells, no hi hagi res més. Entre els dos membres d’un comando terrorista, es contraposen dues formes d’actuar diferents: l’àvia ho fa d’acord amb un cert codi “ètic”, en canvi, el jove es comporta com una mena d’hereu escampa: tot s’hi val per tal d’aconseguir ressò, però tant se val com serà aquest.

La novel·la Nius està constituïda per una molt interessant galeria de personatges que encarnen actituds ben diferents davant de la vida. És, per tant, Pep Coll una recomanable reflexió sobre la vida i la seva fragilitat.

L’element que uneix aquests personatges és la seva estada en L’oncle Franxo viu la barrancada un càmping del Pirineu que descom un triomf perquè ataca la apareix endut per una barrancada. gent de ciutat i els seus còmplices Aquesta situació està inspirada en locals. Un immigrant nicaragüenc la riuada que va patir el càmping encarna l’actitud depredadora Las Nieves de Biescas, ocorregudavant el país on s’ha trasllada el 7 d’agost de 1997 i en què dat, potser com si fos la rèplica van morir 87 persones. Per tal de dels “conquistadors” en arribar a documentar-se, Pep Coll es va en- Amèrica? La seva dona reflexiona trevistar amb alguns supervivents sobre el sistema de vida europeu a 18

Un científic estudiós de les formigues, que no és capaç de defensar obertament els seus principis perquè, potser, veu que no tenen una base prou sòlida per contraposar-los a altres principis o interessos i, aleshores, els ha de disfressar, acaba cedint als plaers culinaris. El membres d’un matrimoni francès que van de càmping, però que no suporten les bèsties i intenten exterminar-les de la seva parcel·la per tal de poder reproduir-hi el seu hàbitat urbà, s’hi aferraran fins al final. La dona utilitzant un objecte propi d’aquest tipus de vida com si fos un flotador, una metàfora de la seguretat aparent.

L’estada d’un grup de nois conflictius amb un religiós que els fa de monitor serveix per exposar la crisi de vocacions religioses, i

el racó del llibre pirinenc el formalisme buit i allunyat de la realitat de les programacions didàctiques. El comportament altruista del religiós, per qui cap membre de l’orde no s’havia interessat gens ni mica, donarà peu a la cursa que emprendran els superiors per aconseguir notorietat dins l’Església.

A través d’una parella d’homosexuals veiem el conflicte que es pot generar en la convivència familiar quan un dels membres es nega a marcar límits als fills, en aquest cas, una nena negra adoptada per un d’ells. Trobem el funcionari francès amoïnat per la immortalitat a què tindrà accés la generació jove, però que ell es perdrà pels pèls. Juntament amb la seva esposa han llogat un bungalou i han obligat la mare d’ella a acompanyar-los-hi malgrat l’oposició de la senyora. Aquesta ja està de manera quotidiana prou en contacte amb la natura al poble on viu treballant l’hort i cuidant les gallines.

Un banquer hi organitza una trobada d’excompanys de l’institut que van participar en una acampa-

da en els mateixos terrenys on ara hi ha el càmping. El seu objectiu és recuperar l’amor de joventut que no va poder ser ja que pensa que amb diners es pot obtenir tot.

Una de les excompanyes de classe, a qui tan sols queden setmanes de vida, confessa els seus senti-

ments reals, no gaire falaguers, però els desitja a tots sort en la vida.

L’home d’una família valenciana no dubta d’aprofitar-se de 19

l’acollida que es presta als damnificats per l’aiguat fent valer que hi tenien feta una reserva. Sols la dona reflexiona sobre el paper d’un motorista sense assegurança que els ha fet retardar l’arribada al càmping i, d’aquesta manera, els ha salvat la vida. Una noia finesa, que viatja a peu per tot Europa i Àsia, no abandona el seu paper d’observadora, perquè és la seva funció com a viatgera, ni tan sols durant la tragèdia.

Uns altres personatges ben diferents són els animals. Així, les formigues, que guiades per la consciència d’espècie lluiten i se sacrifiquen per la supervivència col·lectiva. El tòtil, de vida efímera després de la còpula. El guillot vell que ja no pot competir per les guilles amb els joves, una generació acostumada a viure de les deixalles dels humans.

El gos que ha conviscut sempre amb els humans i té dificultats per adaptar-se a la vida sense ells, etc.

Nius, Pep Coll Editorial Proa, Barcelona 18,50 euros

20

herbes, plantes i flors, per Montse Torres Viola Odorata L.Violaceae Català: Viola.

Castellà: Violeta.

Descripció: Planta amb un rizoma curt i resistent. Les fulles tenen llargs pecíols que poden arribar fins als 6 cm. La base té forma de cor de color verd fosc. Les flors apareixen solitàries. La corol·la és d’un color violeta intens i amb una fragància molt agradable. El fruit és una càpsula amb tres valves.

Cicle: Planta vivaç. Floració a finals de l’hivern a principi de la primavera.

Hàbitat: Marges de camins, boscs.

Efectes: Expectorant, estimula la secreció glandular.

Parts utilitzades: Principalment el rizoma (tija subterrània), però també les fulles i les flors, fresques o assecades.

Aplicació: En infusió, una cullerada sopera de flors i fulles per cada tassa d’aigua, 3 o 4 cops al dia, contra la tos i la bronquitis. També es poden fer rentats bucals o gargarismes per al mal de coll i les inflamacions de la boca. Si volem utilitzar el rizoma, ho hem de fer per decocció. Posarem una cullerada sopera del rizoma per cada dues tasses d’aigua, tallat ben prim i deixat en aigua durant unes 10 hores. Després ho farem bullir i ho colarem. Les flors fresques es poden posar a les amanides, pastissos, gelats, bé com a condiment, bé com a decoració.

Datura Estramonium L,Solaneceae Català: Estramoni, herba pudent.

Castellà: Estramonio, berenjena del diablo.

Descripció: Planta robusta, ramificada. Pot arribar als 100 cm d’alçada. Les fulles són alternes, amb una base asimètrica i dentada. Les flors són molt vistoses, solitàries. El calze és tubular, d’un verd intens. La corol·la és blanca, en forma d’embut. El fruit és una càpsula espinosa amb moltes llavors al seu interior i que s’obre amb 4 valves. Les llavors són petites i negres.

Cicle: Planta anual. Floració de juny a setembre.

Hàbitat: Terrenys erms.

Efectes: Antiespasmòdic, anestèsic (similar a l’Atropa Belladona).

Parts utilitzades: Les fulles, fresques o seques, i les llavors.

Aplicació: L’estramoni és una de les plantes més verinoses, i mai no l’hem d’utilitzar com a remei casolà.

Aquesta droga s’utilitza en medicina alopàtica i en homeopatia contra l’asma, les neuràlgies i el parkinson.

21

Saló per a banquets i reunions Crtra. Nal. 260 (Lleida a Puigcerdà) Km. 205 25724 LLES-MARTINET (Lleida) Tel. 973.51.51.76

-

Fax. 973.51.50.78

BAR - RESTAURANT

ROSALEDA c/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 85 25724 MARTINET DE CERDANYA 22

INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L. - INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA - VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS

Carrer Comptat d’Urgell, 42 25700 La Seu d’Urgell 973 35 14 20

Necrològica Hem de lamentar la defunció del veí de Montellà

Antoni Pich Artisó (1919-2011) Descansi en pau.

www.amicsmontella.cat

Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

Cal Pinell

LLOGUER D’APARTAMENTS A MONTELLÀ DE CADÍ (Cerdanya) 3 habitacions, menjador, cuina i bany.

Tot exterior. Amb calefacció. Vistes a la Serra del Cadí Temporada d’estiu - Temporada d’hivern

Tels. 93 422 51 39 - 973 51 51 19

Grup d’Amics de Montellà: Carrer del Nord S/N (Cal Xevit) 25725 Montellà de Cadí (Lleida) 23

Almacenista y distribuidor C/ Albert Einstein, 18 - 28 (Polígon Almeda)

Tel. 902.636.526 - Fax. 902.636.527

email: decero@decero.es

www.decero.es

08940 CORNELLÀ DE LLOBREGAT (Barcelona) El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració!

Informa’t sobre els objectius de l’associació.

Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou!

Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ