Els fons Patrimonials i Nobiliaris conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya

FERNÁNDEZ TRABAL, JOSEP. «Els fons Patrimonials i Nobiliaris conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya» dins Arxiu Nacional de Catalunya, Nobles i cavallers entre dos monarques. La Guerra de Successió als fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya, [Catàleg de l’exposició]. Generalitat de Catalunya : Barcelona, 2014.

# Textos de l’Arxiu Nacional de Catalunya

ELS FONS PATRIMONIALS I NOBILIARIS CONSERVATS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA _______________________________________________________________________________

Els fons Patrimonials i Nobiliaris conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya

DR. JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

(text publicat al catàleg de l’exposició Nobles i cavallers entre dos monarques. La Guerra de Successió als fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 2014)

1

ELS FONS PATRIMONIALS I NOBILIARIS CONSERVATS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA 1 _______________________________________________________________________________

Els arxius formen part del patrimoni cultural i històric de Catalunya, un llegat comú digne d’ésser conservat, fomentat i conegut. Des dels llunyans temps de la Renaixença, a mitjan segle XIX, els historiadors han fet servir i han divulgat el patrimoni documental mil·lenari conservat als arxius catalans, que es considera un dels més rics i importants del món. Tradicionalment, quan es parla d’aquest patrimoni, hom pensa gairebé sempre en els fons produïts per les institucions històriques, com la monarquia, la Diputació del General (Generalitat), el municipi (començant pel Consell de Cent barceloní), la institució notarial i l’Església catòlica. En aquesta menció no hi són tots: per completar el panorama del patrimoni documental del nostre país no podem negligir els arxius privats produïts i conservats al llarg dels segles per persones i famílies a través de les generacions, alguns dels quals, com els arxius patrimonials i els arxius nobiliaris, es remunten als temps dels orígens de Catalunya a l’alta edat mitjana i són determinants per ampliar i completar el coneixement del passat històric. De ser un patrimoni descuidat per part dels poders públics, els arxius privats han obtingut el ple reconeixement de l’Administració i de tots els agents implicats en l’àmbit de la recerca. La Llei d’Arxius i Documents, aprovada pel Parlament català l’any 2001, hi dedicà un capítol sencer, sense anar més lluny. Els darrers anys els centres d’arxiu de l’Administració de la Generalitat i dels ens locals han definit i executat polítiques concretes de recuperació i ingrés d’aquesta categoria d’arxius. El present article té per finalitat exposar l’actuació de l’Arxiu Nacional de Catalunya en el camp dels arxius patrimonials i nobiliaris, que són els fons documentals que han servit de base a l’exposició “Nobles i cavallers entre dos monarques. La Guerra de Successió als fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya”.

Els fons patrimonials.

Els professionals dels arxius entenen per fons familiar el conjunt de documents, en qualsevol suport, produït per una família o llinatge, que són el resultat de les activitats personals i públiques dels seus membres, de l’administració dels seus béns i de l’exercici de potestats jurisdiccionals. Segons el Diccionario de Terminología Archivísitca (Madrid, Ministerio de Cultura, 1993), és l’arxiu privat que reuneix els fons documentals d’una o vàries famílies relacionades i dels seus membres, relatius a afers privats, principalment l’administració dels seus béns, i ocasionalment a les seves activitats públiques.

La família no és una suma d’individus sinó una institució reconeguda pel dret civil que ultrapassa i transcendeix els seus membres. En el dret històric català, la família es perpetua en el temps en primer lloc perquè té associat un patrimoni o l’exercici hereditari de determinades dignitats, honors i professions, i també perquè es reprodueix gràcies a determinades pràctiques successòries, com són l’heretatge universal, els vincles successoris i els fideïcomisos. El que compte és la successió pautada –l’herència- de diverses generacions d’aquesta família. Tot això origina un arxiu familiar, la consistència del qual dependrà de la trajectòria concreta de cada cas particular.

Els fons patrimonials són els conjunts documentals produïts per una família pagesa, com a resultat de la formació i administració d’un patrimoni de base agrària, o per una família vilatana o urbana que va exercir un ofici relacionat amb la menestralia, el comerç, les professions liberals o l’empresa. Els productors dels arxius patrimonials son les famílies rurals catalanes, ja siguin de mas o de vila. Es formen quan arrela a Catalunya un determinat model de família fonamentat en la monogàmia i la unió matrimonial indissoluble (influència

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL 2 _______________________________________________________________________________

cristiana), unida al conreu d’una unitat d’explotació i conreu anomenat mansum o mas (influència feudal) i regulada per un sistema de successió basat en la millora d’un fill anomenat hereu i el pagament de la llegítima a la resta de germans (influència romana). Si bé la morfologia de l’explotació és diferent, segons es tracti del paisatge humit i d’hàbitat espars de la Catalunya Vella, o el paisatge de secà i l’hàbitat concentrat de la Catalunya Nova, en ambdues variants es troba la intrínseca unió entre família i patrimoni agrari. Aquest model de família rural es beneficia d’un sistema de possessió de la terra i de l’explotació rural basat, a partir del segle XIII, en l’emfiteusi romana. L’emfiteusi, que era una concessió perpètua a canvi de rendes i càrregues senyorials, acabà esdevenint una propietat plena com a conseqüència dels canvis liberals del segle XIX. Molts pagesos esdevingueren aleshores hisendats, un sector molt important de la societat catalana progenitor de la ideologia anomenada “Pairalisme” que es caracteritza per la seva visió conservadora del món.

Els arxius patrimonials són arxius simples, integrats pels papers d’una única família o més famílies a mesura que s’unien els seus patrimonis a través del matrimoni i l’herència. Conserven un ordre arxivístic característic perquè, a Catalunya, es donà una pràctica molt arrelada d’ordenació d’aquesta classe de fons familiars que té en el Llibre Mestre o “Speculo” la seva peça clau. La confecció d’un Espècul pressuposa un treball d’ordenació i descripció prèvia de l’arxiu familiar i respon a un triple interès de la família que l’ordena redactar. És en primer lloc un relat genealògic i per això comença sovint amb el desplegament i explicació d’un “arbre de genealogia” que, en ocasions, es complementa amb la narració de l’origen i els fets més rellevants de la vida dels avantpassats. L’esquema genealògic guia tot el procés d’ordenació i redacció del Llibre Mestre. En segon lloc es troba la classificació i resum dels documents de l’arxiu familiar, atenent a l’ordre lògic de les diferents famílies i patrimonis, a partir de l’esquema genealògic prèviament traçat. D’aquí que tots els Espèculs contenen un índex dels documents i les corresponents signatures que permeten identificar-los i localitzar-los. Finalment, els hereus o amos que encarreguen els treballs de classificació i descripció aprofiten els llibres mestres per a deixar escrits diversos consells i recomanacions per als descendents, una finalitat didàctica gens menyspreable.

Els arxius patrimonials contenen la documentació vital de la família camperola. Un primer grup de tipologies documentals giren entorn de la propietat de la terra: els títols jurídics de la possessió (establiments emfitèutics, cartes precàries, compres, reconeixement de rendes i de servituds, homenatges feudals, commutacions de censos, firmes per raó de senyoria, capbrevacions), la transacció del domini útil (subestabliments, compravendes); crèdit (censals, violaris, vendes a carta de gràcia); i qualsevol altra documentació acreditativa dels drets de propietat, com els expedients de lluïció de censos desamortitzats i inscripcions en els registres d’hipoteques i de la propietat. Un segon grup, depenent de cada família, reuneix documentació sobre l’exercici d’oficis, professions liberals (medecina, farmàcia) i activitats pròpies de la menestralia i el comerç: comptabilitat del negoci (llibres de data i càrrec), correspondència mercantil, llibretes amb fórmules i receptes, etc. En el cas de famílies vilatanes, molts dels títols de propietat es refereixen a cases i hortes. Immediatament en importància sobresurten els títols de la transmissió hereditària del patrimoni: adquisicions per matrimoni (capítols matrimonials, àpoques de dot); i herència (testaments i codicils, heretaments, escriptures d’acceptació d’herència i d’inventari, divisions i concòrdies, llibres de tutoria, administració de

ELS FONS PATRIMONIALS I NOBILIARIS CONSERVATS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA 3 _______________________________________________________________________________

fideïcomisos, llegats pietosos). Un gruix considerable de documents dels arxius és constituït per l’administració patrimonial: contractes agraris (arrendaments, parceries i masoveries); control de collites i fruïts; comptes, rebuts i albarans; correspondència amb els administradors; procures; fiscalitat (contribucions, repartiments, cadastre); i obres i millores de les hisendes. L’activitat judicial també té el seu espai a l’arxiu, en forma de plets civils i penals, causes de capbrevació, expedients de memòria, recopilacions de sentències, concòrdies, laudes, al·legacions jurídiques, etc. També cal comptar la documentació d’interès familiar i personal, com els Dietaris i Llibres de Memòria; documents sobre l’ascens social de la família (privilegis de generositat i de burgès i ciutadà honrat, familiars de Sant Ofici, exempcions d’allotjaments, etc); els epistolaris familiars; documentació acadèmica; receptes mèdiques i de cuina; llibres de devoció i altres documents que reflecteixen la vida quotidiana i la mentalitat. Finalment, els arxius familiars i patrimonials poden incloure documentació pública, ja sigui perquè la família ha invertit en l’arrendament de delmes i rendes senyorials, o bé perquè ha usufructuat batllies reials o senyorials o exercit càrrecs en les universitats rurals i les parròquies.

El conjunt d’un fons patrimonial, per tant, reuneix un triple interès genealògic (per a la història de la família), econòmic (història de la formació i gestió del patrimoni i dels diversos negocis familiars) i local (vida de les comunitats agràries i viles). Els documents dels arxius patrimonials transmeten una determinada cosmovisió: la del pagès arrelat al poble i a la terra que anota, sofreix, comenta i valora els esdeveniments particulars i generals que l’afecten, des del naixement i mort dels fills a les guerres i commocions, passant per l’estat de les collites i les circumstàncies del clima. El fet que moltes famílies pageses es convertiren en hisendats, i algunes inclús en membres de la baixa noblesa, afegeix interès als seus arxius com a fonts molt aptes per a l’estudi d’un espai i d’un temps concrets. Són les fonts més idònies per a realitzar estudis de microhistòria.

La noblesa catalana Els arxius nobiliaris endinsen l’investigador en el món de l’alta política, la cort i la societat urbana, és a dir, els llocs propis de la noblesa. Constitueixen la part més visible i coneguda dels arxius familiars. En l’actualitat són considerats arxius privats pel fet que els seus propietaris són persones físiques o fundacions privades, però que pel que fa al seu contingut, s’han de considerar arxius públics, atès que en la societat estamental de l’Antic Règim la noblesa catalana va exercir determinades funcions polítiques i administratives regulades pel dret públic. En primer lloc perquè en el dret històric català les famílies que integraven la noblesa gaudien de representació directa en els organismes representatius (la Cort general i la Generalitat) a través de l’anomenat Braç Militar, i en conseqüència estaven dotades de capacitat política i participaven del govern conjuntament amb l’església, el municipi i el rei. En segon lloc, i força important, perquè les famílies de l’alta noblesa eren titulars de senyories privades o baronies i exercien funcions jurisdiccionals, administratives i de govern en els seus territoris privatius. I també perquè, en l’ordre estamental i la monarquia absoluta, els nobles ostentaven diferents càrrecs oficials i sovint es guardaven els registres i documents relacionats amb els dits oficis, que per tradició han restat en l’arxiu familiar. En conjunt, doncs, els documents conservats per les famílies nobles s’han de considerar en part documents públics perquè van ser produïts en l’exercici de determinades funcions i competències que en el seu

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL 4 _______________________________________________________________________________

moment eren de dret públic, al marge que el dret intern dels llinatges nobles pel que feia a la possessió i a la successió dels seus patrimonis era dret familiar i per tant privat. Dit això, i en contrast amb la situació dels arxius patrimonials de l’apartat anterior, avui en dia una part important dels fons nobiliaris es troba en centre públics perquè els seus propietaris així ho han volgut. En el conjunt de l’Estat sobresurt la Sección Nobleza de l’Archivo Histórico Nacional (Toledo) i a nivell català l’Arxiu Nacional de Catalunya.

La condició de noble era el final del recorregut de famílies d’origen social i territorial molt divers, que veien coronada la seva trajectòria ascendent i llur riquesa amb l’admissió formal a l’estament nobiliari. Si ens referim a l’etapa final del segle XVIII, és a dir, el moment previ a les reformes liberals i a l’abolició dels privilegis, observem fàcilment com eren considerades nobles famílies d’orígens i trajectòries tan diverses que no tenien res més en comú que el punt d’arribada.

Hi trobarem llinatges sorgits en els temps feudals, que podien provar amb facilitat que la seva noblesa i baronies es remuntaven als heroics temps de la reconquesta i repoblació. Al seu costat, i gaudint del mateix rang, es movien altres famílies que devien la seva elevació exclusivament als serveis prestats a la corona. D’altres llinatges procedien de juristes, metges, notaris, mercaders, menestrals i fins i tot pagesos, tots ells enriquits i finalment ennoblits.

L’ostentació dels escuts d’armes i la pompa de les residències i nivell de vida de moltes d’aquestes famílies era igual per a totes, atès que totes elles vivien i eren considerades nobles i com a tals eren reconegudes en els governs municipals (els grans municipis catalans eren governats per nobles) i admesos en corporacions i acadèmies. Els nobles tenien accés privilegiat a les principals prelatures eclesiàstiques i a un gran nombre de càrrecs de l’escalafó militar i de l’administració.

La noblesa catalana va tenir les seves peculiaritats. El cas és que, a Catalunya, únicament un nombre reduït dels nobles ostentaven un títol del regne –Duc, Marquès, Comte, Vescomte, Baró- perquè la concessió d’aquesta mercè estava reservada al rei i els monarques espanyols no es caracteritzaren per la generositat a l’hora de repartir privilegis als aspirants catalans. Les famílies titulades formaven l’alta noblesa catalana, una part de la qual al segle XVIII ja no residia al Principat, atès que per matrimonis i herències els seus títols i patrimonis s’havien incorporat a poderosos llinatges dels Grandes castellans i aragonesos. És el cas dels Cardona (presidents nats del braç militar), dels Cabrera i dels Montcada, que foren absorbits pels ducs de Medinaceli, o dels Castre-Pinós, emparentats amb els ducs d’Híjar. Fins a finals del segle XVIII, els sobirans catalans de totes les èpoques i dinasties havien concedit únicament 148 títols als seus fidels vassalls del Principat: 17 concedits pels monarques aragonesos fins als Reis Catòlics, 26 pels Habsburg, 34 pel rei arxiduc Carles i 56 per la dinastia de Borbó fins al 1830. Els monarques constitucionals dels segles XIX i XX van concedir 131 títols (inclosos els pretendents carlins que van ser reconeguts), als quals cal sumar 14 de pontificis, 3 del general Franco i 8 de Joan Carles I. La resta de nobles catalans integraven la baixa noblesa i no gaudien d’un títol específic del regne. Una part d’ells havien aconseguit del monarca una patent genèrica de cavaller, de noble o de ciutadà i burgès honrat, que els permetia gaudir dels mateixos privilegis que els anteriors llevat de determinades prebendes i càrrecs reservades als títols. I la part restant ostentava una noblesa hereditària i immemorial, vinculada al llinatge i basada únicament en un relat

ELS FONS PATRIMONIALS I NOBILIARIS CONSERVATS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA 5 _______________________________________________________________________________

genealògic que els feia remuntar a algun avantpassat que havia estat admès com a noble en alguna corporació o municipi. Són l’equivalent als hidalgos castellans i als infanzones aragonesos, i eren anomenats generosos o homes de paratge. Totes les categories nobiliàries –títols del regne, noblesa de patent i noblesa immemorial- es transmetien la condició de noble pel cognom, segons l’ordre de successió de pares a fills i amb preferència de la descendència masculina sobre la femenina. El nombre de famílies d’aquesta baixa noblesa es fa difícil de saber, però podem prendre com a indicadors els membres reconeguts per les actuals corporacions nobiliàries catalanes: el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya (142 membres) i el Reial Estament Militar del Principat de Girona (139 membres).

L’alta noblesa no s’extingia amb la successió femenina, perquè els títols del regne eren heretats per les pubilles i sumats als títols i patrimoni del marit, canviant això sí el cognom. En canvi, els llinatges de la baixa noblesa s’interrompien davant la manca de successió masculina i acabaven desapareixent. Les reformes lliberals del segle XIX, que van suprimir els vincles successoris i els mayorazgos i van abolir les senyories privades, acabarien provocant la divisió dels patrimonis de moltes famílies de l’alta noblesa, però el manteniment dels títols els va permetre de sobreviure i adaptar-se al nou marc jurídic i polític. Tanmateix, la supressió coetània dels privilegis hereditaris va ser letal per a la noblesa no titulada, molt nombrosa a Catalunya com s’ha dit, que va perdre la seva funció política i en definitiva la seva raó de ser. Les corporacions nobiliàries, que fins aleshores havien exercit un control sobre els seus membres, van perdre aquesta funció reguladora i es convertiren en meres entitats honorífiques amb funcions protocol·làries i simbòliques, de l’estil de les Maestranzas o els reials cossos de noblesa que encara perduren en els antics regnes de la corona espanyola. Finalment, la recent reforma legal, que ha atorgat la igualtat de successió d’homes i dones en els títols del regne, ha modificat l’ordre successori basat en els cognoms i probablement provocarà canvis accelerats en les famílies de la noblesa actual, la seva pèrdua d’identitat i en definitiva la dispersió de molts arxius vinculats fins ara a la persona que ostentava el títol.

Els arxius nobiliaris Els fons nobiliaris responen a una determinada lògica que cal conèixer per al seu correcte maneig i utilització. Es tracta de conjunts orgànics produïts per un llinatge noble, és a dir, un grup de parentiu que té autoconsciència i memòria històrica lligada, ja no a la possessió d’un patrimoni agrari, sinó a un feu, honor o títol hereditaris que comporta alhora l’existència d’un patrimoni associat i l’exercici transmissible de determinats càrrecs i funcions representatives. La família noble es reprodueix gràcies a determinades pràctiques successòries reconegudes pel dret privat comunes a altres grups i estaments –primogenitura, agnatisme, fideïcomís–, però també per l’exclusiva institució de dret públic del mayorazgo, que a Catalunya no es va introduir fins al segle XVIII i que tenia en el vincle hereditari una pràctica paral·lela.

Els arxius nobiliaris són conjunts documentals complexos aplegats entorn d’un llinatge troncal a base d’incorporar els títols, patrimonis i arxius d’altres llinatges incorporats. Aquesta incorporació es pot fer per la via del matrimoni, herència directa o indirecta, divisió, sentència judicial o senzillament per confiscació i donació de l’autoritat reial. A base d’aquests processos, que es

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL 6 _______________________________________________________________________________

poden conèixer i estudiar a partir del propi fons documental, els arxius nobiliaris es configuren com a “arxiu d’arxius” de famílies de procedències i trajectòries molt diverses. No totes les famílies integrades en arxius nobiliaris són famílies nobles, o ho han estat al llarg de tot el seu recorregut, per la qual cosa aquesta tipologia d’arxius serveix per a estudiar la noblesa i també altres estaments i classes socials. Una darrera característica és que aquests arxius reuneixen una gran quantitat d’informació sobre ells mateixos, de manera que resulta fàcil a l’investigador documentar-ne l’origen, formació i gestió en diverses èpoques i relacionar-ho amb la història familiar. En conjunt, doncs, els arxius nobiliaris són importants dipòsits o conjunts documentals amb un important potencial per a la investigació d’una gran diversitat d’aspectes: història genealògica, social, econòmica, agrària, política, microhistòria, cultura i mentalitat, art, patrimoni, formes de vida, etcètera.

Des del punt de vista jurídic, l’arxiu nobiliari reuneix documentació pública i documentació privada. La primera és el resultat de l’exercici de funcions jurisdiccionals i administratives, per tant regulades pel dret públic i el dret canònic, i és la que ha atret més poderosament l’atenció dels historiadors de la política. Era un fet normal que els registres i plecs de documents conservats arran de l’ostentació d’un càrrec públic de qualsevol naturalesa, no fossin lliurats al successor en el dit càrrec o a l’arxiu de la institució corresponent, sinó que fossin conservats pel beneficiari i, per inèrcia, pels seus descendents. Algunes famílies, com els Sarriera, van acabar ingressant a l’arxiu reial (actual Arxiu de la Corona d’Aragó) els registres de la governació general de Catalunya, càrrec que van exercir en una determinada època, però moltes altres per interès o per ignorància no ho han fet respecte d’altres oficis i responsabilitats. D’aquí que en els arxius de la noblesa hom pot cercar informació sobre els fets històrics rellevants, vistos precisament a partir dels documents produïts i conservats per persones que van ser protagonistes rellevants. D’altra banda, els historiadors locals també cerquen en els fons nobiliaris les fonts documentals necessàries per a conèixer la història de les poblacions i territoris que pertanyien a senyories privades, succeint més d’una vegada que allò que no es troba en l’arxiu municipal es troba en l’arxiu privat de la família que va ostentar secularment la jurisdicció del lloc.

La segona categoria dels arxius nobiliaris és la documentació privada, és a dir, la creada arran de les activitats internes del llinatge regulades pel dret civil i mercantil, que és dret privat. La part privada del fons està constituïda, en primer lloc, per la documentació generada arran de la formació, administració i transmissió del patrimoni; aquest pot ser un feu, una senyoria jurisdiccional amb dret de justícia, un mosaic de finques, delmes i rendes agràries, possessions urbanes, un negoci familiar, una activitat professional i qualsevol altre. La gestió del patrimoni i la seva transmissió origina una gran quantitat d’escriptures notarials (compravendes, establiments emfitèutics, capbrevacions, contractes d’arrendament i parceria, testaments, codicils, capítols matrimonials, àpoques, divisions, etcètera) i també trasllats de plets ventilats en diverses cúries jurisdiccionals. És cert que la documentació notarial i judicial es pot trobar copiada o resumida en els protocols i registres dels arxius públics, però en els fons familiars es conserva ja triada, seleccionada i ordenada seguint criteris lògics del bon administrador i estalvia a l’historiador molt de temps de recerca en els esmentats arxius públics amb resultats atzarosos o inútils. I al seu costat acabarem llegint la documentació original i única, com els llevadors de rendes, la comptabilitat o la correspondència familiar i privada, és a dir, aquells documents

ELS FONS PATRIMONIALS I NOBILIARIS CONSERVATS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA 7 _______________________________________________________________________________

que contenen informació impossible de trobar fora de l’arxiu familiar i que formen el seu autèntic nucli dur. Si a aquesta darrera categoria documental hi afegim els documents amb contingut literari i creatiu que fan referència a la memòria familiar (dietaris, autobiografies, relats genealògics, històries familiars, records de viatges, memorials de serveis), és a dir, documents capaços de transmetre vivències, impressions, records, valors i valoracions personals, obtindrem fàcilment un quadre complet i inestimable. Resumint, els arxius familiars nobiliaris posen a disposició de l’investigador tot allò que necessita per a conèixer i interpretar la història interna de les famílies i per extensió de la seva classe social; una història interna, sí, però en relació amb el seu entorn polític, econòmic i cultural.

Les tipologies documentals més interessants i que ofereixen la millor informació, pel que fa a l’entorn històric, són els Speculo, la correspondència i la comptabilitat. La noblesa va fer sevir també la tradició dels Llibres Mestre o “Speculo”, de manera que aquests documents són la peça clau de l’arxiu. Als arxius nobiliaris trobem, no un, sinó diversos Speculos, que corresponen als arxius incorporats i a les diferents ordenacions que s’han realitzat successivament en el fons. Ja hem dit que la confecció d’un Espècul respon a un triple interès genealògic, arxivístic i memorialístic. L’Espècul o Llibre Mestre conté, per tant, la visió que la família tenia de sí mateixa i de la seva història, feta a partir de la tradició oral transmesa de pares a fills i, també, en base a la documentació conservada en el propi arxiu. La informació dels Espèculs es complementa amb els Memorials de mèrits i serveis, que els nobles enviaven al rei o a les institucions per obtenir càrrecs i favors en recompensa d’aquells.

La correspondència és un altre apartat important. Les cartes conservades en els arxius nobiliaris comencen a ser significatives a partir del segle XVI, però no és fins a la divuitena centúria que formen sèries coherents i homogènies. Ens han arribat lògicament les cartes rebudes, però en aquells arxius d’importància i per a determinats afers no és estrany de tenir també copiadors o registres de la correspondència emesa. Ja sigui de contingut familiar, per tant de caràcter personal i íntim, o de contingut més professional i administratiu, o bé que reuneixi les dues funcions alhora, la correspondència és, i ho sap molt bé qui la llegeix, una deu inesgotable de dades i notícies. Unes i altres deixen constància d’una munió d’esdeveniments de la vida familiar (infantaments, matrimonis, malalties, morts, viatges, accidents); comentaris sobre testaments, deixes, disputes i avinences; valoracions morals; vivències i pràctiques religioses; estudis i promocions professionals; anotacions sobre fenòmens meteorològics, collites, plagues, fams i caresties, catàstrofes locals, guerres, crims, bandolerisme, revoltes populars; incidències relacionades amb els vassalls, emfiteutes i arrendataris; introducció de millores tècniques; marxa dels negocis, finances i endeutament; i vida local. Fins i tot serà possible de contrastar una notícia escadussera amb una anotació en el dietari i en els llibres de comptabilitat i, perquè no, arribar a trobar la corresponent àpoca o rebut de la despesa en els justificants dels comptes que les famílies tendeixen a conservar.

La tasca de l’Arxiu Nacional de Catalunya L’Arxiu Nacional de Catalunya va ser creat pel govern de la Generalitat l’any 1980 i està adscrit al Departament de Cultura. És un equipament cultural nacional i el principal centre arxivístic del país, amb la doble missió de custodiar la documentació històrica dels òrgans centrals de l’Administració de la

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL 8 _______________________________________________________________________________

Generalitat i d’aplegar tots els altres fons històrics que siguin rellevants per al coneixement de la història de Catalunya. Les dues funcions bàsiques s’han anat desplegant amb el temps, la primera, a mesura que l’Administració de la Generalitat ha anat transferint la documentació històrica de més de trenta anys, i la segona a partir de diversos programes adreçats als arxius conservats per particulars. Cal tenir en compte que l’ANC començà la travessa amb una important limitació, la continguda en l’Estatut d’Autonomia de 1980, que no va transferir a la Generalitat l’arxiu històric de la Diputació del General (1359-1714); aquest fons nacional encara es conserva a l’Arxiu Reial de Barcelona (dit oficialment Arxiu de la Corona d’Aragó) i forma la secció “Generalidad de Catalunya”. Les circumstàncies esmentades prefiguraren una marcada orientació de l’Arxiu Nacional de Catalunya cap al patrimoni documental privat, que feia molt de temps que reclamava una decidida actuació dels poders públics. L’ANC continuava així la tradició del seu precedent immediat –l’Arxiu General de Catalunya que va ser creat l’any 1936 pel govern de la Generalitat republicana–, una institució que va salvar de la guerra bona part dels arxius històrics del país, particularment els de l’Església i la noblesa.

En el nostre país els arxius privats, entenent per privats els produïts per persones físiques i jurídiques de dret privat, són molt importants. Aquest fet s’explica pel dinamisme de la societat catalana contemporània, que va aprendre a viure al marge i fins i tot en contra d’un estat ferotgement centralitzat. La vitalitat de la societat civil no és un tòpic sinó una realitat de tots els àmbits de la vida política, econòmica, social i cultural: vitalitat de les empreses, dels col·legis professionals, de les fundacions i associacions, de la creació cultural i artística, etcètera; i tot això relacionat amb un esperit d’autoafirmació i resistència i realitzat en els límits de la legalitat, a la clandestinitat i a l’exili. Els arxius privats reflecteixen aquesta història i tenen un valor insubstituïble. Van ser descoberts en els temps del darrer franquisme i la transició democràtica i han servit per ampliar i completar la informació continguda en els documents públics, alguns dels quals, encara mantenen importants dificultats d’accés.

Des dels seus inicis, l’ANC ha establert quatre línies d’ingrés de fons privats adreçades als arxius personals, els arxius de les empreses, els arxius del món associatiu i els arxius familiars. Els fons ingressen a títol de donació, dipòsit/comodat i llegat i, només excepcionalment, mitjançant la seva compra.

Avui en dia el centre conserva 1.109 fons documentals privats, dels quals vuitanta-tres són fons familiars i patrimonials, una xifra que inclou vint-i-set fons nobiliaris.

La constitució d’un fons tan important d’arxius familiars a partir de zero no ha estat una tasca fàcil. Els descendents de les famílies propietàries i de la noblesa formen encara un món conservador i hermètic, que mira sovint l’administració pública amb desconfiança. La memòria dels integrants d’aquests grups no afavoria tampoc els contactes mutus. La relació dels nobles amb la Generalitat venia en gran part determinada per l’actitud que aquella va tenir amb la noblesa durant la República. Tot i així, en el moment present, moltes famílies han posat la seva confiança en l’ANC, fins al punt de dipositar els seus fons documentals al centre amb els objectius d’assegurar la conservació dels documents, fomentar el seu estudi i, com a conseqüència, poder conèixer la genealogia i la seva pròpia història. La persona clau d’aquest procés és el Sr. Armand de Fluvià i Escorsa, gràcies al qual han entrat els principals fons nobiliaris, començant per l’arxiu dels Marquesos de Castelldosrius (1986) i

ELS FONS PATRIMONIALS I NOBILIARIS CONSERVATS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA 9 _______________________________________________________________________________

continuant pels Marquesos de Sant Mori (1989), els Comtes de la Vall de Merlès i la Baronia de l’Albi, els dos darrers l’any 1992. L’empenta que anà prenent les relacions amb la noblesa va portar, l’any 1996, a la fundació de l’Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans per part de la Fundació Castells Culturals de Catalunya i l’Arxiu Nacional de Catalunya. Aquest organisme promou el Repertori de Grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya, que aquest any ha arribat ja a la tercera edició. Fruit de la tasca desenvolupada, l’ANC s’ha convertit en el centre públic de referència dels arxius nobiliaris catalans. L’ingrés de l’Arxiu del Palau-Requesens, cedit l’any 2011 per la Província de Catalunya de la Companyia de Jesús, significà la plena consolidació del projecte. En l’actualitat, l’ANC conserva, com s’ha dit, vuitanta quatre fons familiars que sumen 393,8 metres de documentació en suport paper i 15.548 pergamins (segles XI-XVII).

L’actuació de l’ANC en el terreny dels arxius familiars ha esdevingut un element decisiu perquè moltes famílies nobles valorin els seus arxius i puguin conèixer les aportacions dels seus llinatges a la història comuna del país. Dit d’altra manera, el treball conjunt a favor del patrimoni documental aplegat per les famílies al llarg del segles, es converteix en un factor decisiu d’integració i de reconeixement d’aquestes famílies, i de la noblesa en general, com un dels elements constitutius de la història de Catalunya.

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL 10 _______________________________________________________________________________

ELS FONS PATRIMONIALS I NOBILIARIS CONSERVATS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA 11 _______________________________________________________________________________

FONS CONSERVATS A L’ANC DE L’ALTA NOBLESA (TÍTOLS DE REGNE) Títol

Cronologia

Volum (m)

Llinatge Güell, comtes de Güell i marquesos de Comillas

1570 – 1967 (predomina 1868 – 1952)

7,3

Llinatge Blanes – Centelles i Saavedra

1205 - 1931

9

Llinatge Lacambra, comtes de Lacambra

1691 – 1979 (predomina 1862 – 1979)

13,9

Llinatge Despujol, marquesos de Palmerola

S. XV - XX

23,6

Llinatge Sentmenat, marquesos de Castelldorius

1016 – 1990

40,5

Llinatge Cartellà de Sabastida, barons d’Albi

1146 - 1950

7,9

Llinatge Oriola –Cortada, comtes de la Vall de Merlès

1185 - 1940

16,6

Llinatge Moixó, marquesos de Sant Mori

1117 - 1972

11,3

Llinatge Pallejà, marquesos de Montsolís

S. XII - 1953

4

Llinatge Cruïlles de Peratallada, marquesos del Castell de Torrent

1127 - 1936

2,5

Llinatge Marimon, marquesos de Cerdanyola

1100 - 1844

0,6

Barons de Savassona

1523 - 1865

3,3

Llinatge Milà, comtes del Montseny

1201 - 2002

11, 5

Llinatge Mercader, comtes de Bell–lloc

S. XII - 1960

28, 7

Llinatge Osorio de Moscoso, duc de Sessa

1694 - 1837

0,1

Llinatge Rocabruna, barons de l’Albi

1167 - 1893

5,8

Arxiu del Palau-Requesens

991-1956

79,2

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL 12 _______________________________________________________________________________

FONS CONSERVATS A L’ANC DE TÍTOLS DE LA BAIXA NOBLESA

Título

Cronologia

Volum (m)

Llinatge Feliu de la Penya

1606 - 1906 (predomina 1643 – 1862)

0,2

Llinatge d’Espona

siglos XI – XX (predomina siglos XIII – XIX)

0,8

Llinatge d’Arquer

1201 - 1885

0,5

Llinatge Milans

1310 - 1863

1,6

El Reguer de Tavèrnoles

S. XII - XIX

2,9

Llinatge Cluet, senyors de la baronia de Sant Cristòfol de la Donzell

1419 - 1935

0,7

Família Barraquer-Casanova

1403 - 1962

20,7

Llinatge Regàs – Cuyàs

1301 - 1800

0,1

Llinatge Besora

1705 - 1900

0,3

Llinatge Picó

1600 - 2000

4,4

Llinatge Rialp

S. XVI - XIX

2,3

Llinatge Moragas

1701 - 2000

2,4

Llinatge Corbera-Santcliment, barons de Llinars

1410 - 1925

0,9

ELS FONS PATRIMONIALS I NOBILIARIS CONSERVATS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA 13 _______________________________________________________________________________

BIBLIOGRAFIA ADROER PELLICER, M. ÀNGELS; GIFRE RIBAS, PERE.: "Arxius privats i arxius patrimonials a Catalunya". Lligall, 1. (Barcelona, 1988), p. 83-96.

BOSCH, MÒNICA; GIFRE RIBAS, PERE.: "Els llibres mestres dels arxius patrimonials. Una font per a l'estudi de les estratègies patrimonials". Estudis d'Història Agrària, 12. (Barcelona, 1998), p. 155-182.

FERNÁNDEZ I TRABAL, JOSEP: "Els arxius familiars i patrimonials.

Problemàtica, caracterització i metodologia". Lligall.

Revista Catalana d'Arxivística, 4 (1991), p. 95-113.

FERNÁNDEZ I TRABAL, JOSEP: “Els arxius personals i patrimonials”.

Dovella, 99. (Manresa, 2009), p. 19-24.

FERNÁNDEZ I TRABAL, JOSEP: “Les Archives privées en Catalogne”.

Association française pour la protection des archives privés. Cahiers de l’Afpap, II. (París,2008), p.115-126.

FERNÁNDEZ I TRABAL, JOSEP: “La noblesa catalana en l’època moderna vista a partir dels seus arxius familiars”. Cartografías visuales y arquitectónicas de la modernidad. Siglos XV-XVIII. Universitat de Barcelona, 2011, p. 135-147.

FLUVIÀ I ESCORSA, ARMAND DE: Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya III. Editorial Vicens Vives, S.A. - Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans - Arxiu Nacional de Catalunya, 2013.

GALLEGO DOMÍNGUEZ, OLGA: Manual de archivos familiares. Madrid, ANABAD, 1993.

GIFRE, PERE; MATAS, JOSEP; SOLER, SANTI.:Els arxius patrimonials.

Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, 2002.

PONS ALÒS, VICENT: Los archivos familiares: realidad y prospectiva desde la óptica del historiador de los archivos, I Simposium. Los archivos familiares en España: estado de la cuestión. Santander, 1996, p. 45-93.

SANS I TRAVÉ, JOSEP MARIA: “Salvación y recuperación de archivos privados por parte del Arxiu Nacional de Catalunya (1980-2014)”. VI Jornadas de Patrimonio Histórico Territorial: Patrimo. En premsa.