Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 (octubre 2015) by Arxiu Nacional de Catalunya

Número 42 Octubre 2015

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

Editorial ELS INSTRUMENTS DE DESCRIPCIÓ DELS ARXIUS: EINES QUE AJUDEN A APROPAR-SE AL CONEIXEMENT DE LA VERITAT Des dels seus inicis, l’any 1980, l’Arxiu Nacional treballa per preservar, entre d’altres, els testimonis documentals de la repressió franquista, facilitar-ne l’accés i difondre el seu contingut. Amb aquest objectiu, s’han destinat molts recursos per conservar i fer accessibles els fons dels centres penitenciaris de Barcelona, especialment el de la Presó Model que conté els expedients de moltes persones empresonades per antifranquistes; s’ha recuperat documentació confiscada a institucions, entitats i particulars per tal de restituir-la als seus legítims propietaris; i també s’han ingressat nombrosos testimonis documentals sobre persones que van patir l’exili. Algunes actuacions han estat possible gràcies a la col·laboració amb d’altres institucions. Així mateix, l’Arxiu Nacional ha contribuït a conservar i fer accessibles fons documentals que es conserven en d’altres llocs. És el cas de la sèrie Procediments judicials militars de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona Entre els anys 2003 i 2013 el Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, el Memorial Democràtic i l’Arxiu Nacional de Catalunya van col·laborar en el tractament arxivístic de més de cent mil procediments judicials, dels quals 81.966 fan referència a la repressió franquista i foren instruïts entre 1939 i 1980 per diverses autoritats militars extingides, la principal de les quals fou l’Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar. Són els anomenats sumaríssims. Pel tipus de contingut, el tractament d’aquesta sèrie documental sens dubte enllaça amb les polítiques públiques de memòria històrica i amb els eixos principals de treball que planteja el Relator Especial de la ONU, Pablo de Greiff, en el seu Informe sobre la promoció de la veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició a Espanya, de juny de 2014. Entre d’altres afirmacions, de Greiff diu que “los archivos juegan una función central en la promoción y realización del derecho a la verdad.” Enguany, a més, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha proclamat el 15 d’octubre de 2015 Dia nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i les víctimes de la repressió de la dictadura franquista. La data triad a coincid eix amb el 75è aniv ersari de l’afusellament del president Lluís Companys, processat i condemnat a mort per Consell de guerra sumaríssim. Així, en consonància amb els principis plantejats pel Relator especial de la ONU i amb l’acord del Govern, el 15 d’octubre l’ANC ha difós al web la Guia de la sèrie documental Procediments Judicials Militars (sumaríssims)

SUMARI

Editorial Els instruments de descripció dels arxius: eines que ajuden a apropar-se al coneixement de la veritat/ 1

Temes Fons per a l’estudi de la repressió franquista: els Sumaríssims i els expedients d’interns dels centres penitenciaris/ 2 Restauració de les maquetes fotoscops del fons Joaquim Gomis/ 4 El procés de restauració i conservació de plaques fotogràfiques de gelatina i bromur de plata sobre vidre/ 6 El Servei de Biblioteques al Front/13 El privilegi de noblesa de Francesc de Verntallat, cabdill dels remences /15

Noticiari L’ingrés dels fons documentals de Marta Mata i la seva mare, peces clau per a l’estudi de la història de l’ensenyament a Catalunya/ 20 L’Arxiu Nacional de Catalunya participa en la V Jornada Educació i Arxius/ 21 L’ANC explica la seva experiènicia en el salvament dels arxius d’empresa a les “XVII Jornadas Internacionales de Patrimonio Industrial” (Gijón)/ 21 El fons documental de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona ingressa a l’ANC/ 22 L’arxiu del centre docent/23

Publicacions/26 Ingressos/ 28 Agenda/ 32

Temes 2

de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, 1939-1980. L’edició en format PDF inclou: a) la guia de la sèrie documental; b) estadístiques per edat, sexe, lloc de naixement, lloc de residència, entre d’altres; c) la relació de les persones executades; i d) una mostra de les tipologies documentals més habituals incloses en els procediments tractats. L’abast de la repressió documentada per la sèrie tractada, afectà a més de 78.000 persones (70.470 homes i 7.718 dones) de les quals 3.358 foren executades. Durant el període més dur de repressió, entre el final de la Guerra Civil i el final de la Segona Guerra Mundial, entre 1939 i 1945 i només a Catalunya, la mitjana d’execucions fou de més d’una persona al dia —unes 9 persones a la setmana. Amb la difusió d’aquesta guia de sèrie documental, l’Arxiu Nacional de Catalunya vol contribuir a preservar el record de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió de la dictadura franquista, i a difondre l’existència d’una de les fonts més bàsiques per a l’estudi de la repressió. A l’incloure l’esment particular, amb noms i cognoms, de les 3.358 persones executades pel règim, la publicació esdevé un memorial de víctimes. I a l’explicar les característiques i potencialitats de la font, l’instrument esdevé una eina d’ajuda per apropar-se al coneixement de la veritat.

FONS PER A L’ESTUDI DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA: ELS SUMARÍSSIMS I ELS EXPEDIENTS D’INTERNS DELS CENTRES PENITENCIARIS El passat 7 d’octubre de 2015 publicàvem a la pàgina web de l’Arxiu Nacional de Catalunya la Guia de la Sèrie documental Procediments Judicials Militars (Sumaríssims) de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. 1939-1980. Amb l’edició i publicació del treball, i tal i com s’explicita en l’editorial d’aquest mateix butlletí, l’ANC vol contribuir a preservar el record de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió de la dictadura franquista, i a difondre el contingut d’una de les fonts bàsiques per al seu estudi. Si bé la sèrie documental objecte de la publicació és una de les fonts més importants per entendre l’abast de la repressió franquista a Catalunya, aquesta no és l’única. Així, a d’altres arxius, tant catalans com de la resta de l’estat, hi ha dipositada documentació relacionada amb la repressió i que complementa la dels Sumaríssims. Alguns exemples són els fons dels Jutjats Especials per a l’aplicació de la Llei de Vagos y Maleantes i de Perillositat i Rehabilitació Social de Barcelona, custodiats a l’Arxiu Central de la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat; els expedients generats pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona, dipositats a

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

Expedient personal de l’intern Santiago Diego Clavero. Fons Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona (Presó Model). CAT ANC1-236-T-112665

l’Arxiu Judicial Territorial de Barcelona; o la documentació del Tribunal Especial Para la Represión de la Masonería y el Comunismo, del Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas i del Tribunal de Orden Público, ubicats tots ells al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. Una altra de les fonts principals per a l’estudi de la repressió a Catalunya és la documentació generada pels establiments penitenciaris, especialment, els expedients personals dels interns que foren empresonats durant la dictadura per motius ideològics. A l’ANC s’hi conserven els del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona (CAT ANC 1-200) i els del Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona (Presó Model) (CAT ANC 1-236), aquest últim, un dels fons més consultats pels usuaris de l’arxiu i on s’han destinat molts recursos per conservar-lo, descriure’l i fer-lo accessible. Així, en total s’han descrit en base de dades uns 203.000 expedients d’interns de la Presó Model dels quals uns 13.300 pertanyen al període que va de 1936 a 1938 (Segona República), uns 164.000 a l’etapa 1939 a 1980 (Franquisme i transició), uns 23.300 tenen una cronologia posterior a 1980 i uns 2.400 no tenen dates. Sense dubte, la catalogació dels expedients facilita l’accessibilitat de part de les persones interessades, sempre i quan la normativa vigent en matèria d’accés ho permeti. Pel que fa al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, el total d’expedients d’internes descrits és d’uns 12.800, dels quals uns 8.000 pertanyen al període 1939-

1980 (Franquisme i transició) i els 4.800 restants van del 1981 al 2005. Cal recordar que els expedients descrits pertanyen tant a presos polítics com a presos comuns, ja que durant la repressió franquista ambdós col·lectius convivien als centres penitenciaris. Prova de la complementarietat dels fons acabats de citar per a l’estudi de la repressió franquista a Catalunya la trobem en el fet que, de les 1.671 persones executades residents a la província de Barcelona documentades als Sumaríssims, en 1.581 casos l’ANC en conserva el seu expedient penitenciari (un 95%). Segurament, i pel que fa a les persones executades segons els Sumaríssims i que vivien a resta de demarcacions, la informació aportada en el procediment judicial militar custodiat pel Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona es podrà complementar amb els expedients penitenciaris conservats als Arxius Històrics de Girona, Lleida, Tarragona, o a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà. Per la resta de persones processades i no executades, amb tota probabilitat, també es podran resseguir les vicissituds patides per aquestes durant la postguerra, a partir de la consulta dels fons acabats d’esmentar. Enric Terradellas i Prat

RESTAURACIÓ DE LES MAQUETES FOTOSCOPS DEL FONS JOAQUIM GOMIS A finals del mes de novembre del 2015 s’han finalitzat les tasques de conservació i restauració de les 19 maquetes dels fotoscops ideats i creats per Joaquim Gomis i Joan Prats, del fons Joaquim Gomis de l’Arxiu Nacional de Catalunya. D’aquesta manera es manté el compromís assumit el 2010 entre la Generalitat de Catalunya, la fundació Joan Miró i els hereus de l’obra de Joaquim Gomis de gestionar i adequar el fons Joaquim Gomis. Els fotoscops, entre el llenguatge cinematogràfic i el fotoreportatge Els fotoscops són els fotollibres que crearen conjuntament Joaquim Gomis i Joan Prats, i que ells mateixos van definir com a una seqüència de fotografies col·locada en el mateix ordre que determina la suggestió plàstica del tema, segons un ritme rigorós en la distribució dels temes, la dosificació de les distàncies, entre el pla general i el proper, els escorços i la relació entre termes diferents, el mateix que en un “découpage” d’un film. En aquest procés creatiu, Joaquim Gomis era l’autor de les fotografies i, conjuntament amb Joan Prats, feien la seqüència de les imatges que donava sentit al fotollibre. Els fotoscops anaven acompanyats per la introducció d’un personatge destacat del segle XX, com Alexandre Cirici i Pellicer, Josep Lluís Sert o Roland Penrose, entre d’altres. Els fotoscops pertanyen a la segona etapa de producció fotogràfica de Joaquim Gomis, situada entre els anys 1940 i 1960, i podem trobar algunes de les seves sèries fotogràfiques més destacades, com per exemple les dedicades a Gaudí, Eivissa o Joan Miró. En aquesta, el fotògraf fa ús de l’experiència adquirida anys abans utilitzant nous punts de vista i enquadraments, picats i contrapicats, fragmentació de la imatge i una “mirada obliqua” coincidents amb el que s’anomenaria la “Nova Objectivitat” dins de les tendències fotogràfiques del segle XX. Tots aquests elements sumen i a l’hora enriqueixen l’estructura narrativa de l’obra produïda en aquesta segona etapa. Parlar de fotoscops és parlar del llenguatge fotogràfic de la narració. El procés de restauració de les maquetes L e s m a q u e t e s s ó n , f o r ma l me nt, le s sè ri es fotogràfiques muntades i estructurades pel mateix autor i Joan Prats amb forma d’àlbums temàtics i es compo-

sen d’un número de fotografies que varia en funció de la temàtica tractada. L’objectiu final d’aquestes maquetes és, doncs, la seva publicació en format llibre. Algunes d’aquestes maquetes són inèdites i no es van arribar a publicar mai, com és el cas d’Eucaliptus i les dedicades al nu femení, entre d’altres. Tanmateix, al fons, podem trobar les maquetes de dos fotoscops més que no tenen l’estructura d’àlbum: les maquetes d’Artesania i d’Eivissa, fuerte y luminosa. Totes les fotografies tenen les mateixes característiques formals. Estan positivades en paper baritat B/N, de to neutre, sense marges, d’acabat brillant i sempre del mateix format quadrat, aproximadament 17x17cm. Cada una d’elles es sustenta sobre un suport de paper mecànic negre, tipus cartolina. Totes les pàgines de l’àlbum són del mateix paper mecànic i les fotografies hi estan adherides amb cola animal. El bloc de suports (amb les fotografies adherides) i les cobertes es subjecten, a l’hora, amb dos elements me-

Aspecte exterior de les maquetes (àlbums).

Sistema de subjecció amb elements metàl·lics.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

Deformacions del pla. Falta d’estabilitat dimensional.

Acidesa del suport i l’adhesiu

tàl·lics. Els elements estructurals de les cobertes són de cartró de pasta mecànica folrat de tela d’enquadernació. Per determinar les intervencions que s’han dut a terme, s’ha valorat tant l’estat de conservació com les característiques formals de les peces. Pel que fa a l’estat de conservació, s’han detectat problemes de naturalesa mecànica i química. Els primers, fan referència a la capacitat dels materials de dur a terme les tasques per què han estat triats. Així doncs, les pàgines de cartolina negra que havien de servir de suport per garantir l’estabilitat dimensional de les fotografies no disposen del gramatge suficient per a aquest propòsit i provoquen ondulacions i deformacions en el pla de la fotografia. Les incidències de naturalesa química, d’altra banda, les detectem a la degradació i acidificació del mateix suport de paper mecànic així com al material usat com a adhesiu entre la fotografia i la cartolina acidificada. Aquesta acidificació dels materials de contacte provoca un esgrogueïment de la fotografia i un efecte, més o menys sever, d’oxidoreducció de la plata (mirall de plata). En relació amb les característiques formals de les peces, cal destacar que l’àlbum de fotografies és un document complex on s’hi relacionen, en estreta dependència, tots els elements que el composen;

parlem dels continguts icònics de la pròpia fotografia, el material que conforma l’objecte i l’estructura narrativa en què es disposa el conjunt. Els autors de les maquetes fotoscop, no tant sols ho són de les imatges sinó que també determinen l’estructura narrativa d’aquestes disposant-les en relació amb l’espai i amb la matèria. Tots aquests són aspectes que cal valorar en profunditat a l’hora de fer una proposta d’intervenció. Així doncs, atenent a les conclusions derivades de l’observació i l’anàlisi acurat i, com sempre, als criteris de mínima intervenció, s’han dut a terme els tractaments de conservació i restauració necessaris que es detallen a continuació. Els suports originals de pasta mecànica negre s’han substituït per uns cartrons de gramatge adient a fi de garantir l’estabilitat dimensional de les fotografies. Es mantenen les característiques estètiques de color i format, però no les químiques, ja que el nou suport és cartró de conservació de PH neutre, que garanteix l’estabilitat química (i mecànica) de les fotografies que s’hi sustenten. Durant el procés s’ha retirat també l’adhesiu acidificat substituint la seva funció amb cantoneres de polièster.

Comparació entre l’estabilitat dimensional dels suports

Detall de l’ús de cantoneres de polièster

Per mantenir intacte el contingut narratiu del conjunt, s’han enumerat els suports pel revers respectant l’ordre original de les fotografies. En alguns casos trobem anotacions manuscrites de l’autor que es conservem de manera íntegre mantenint el suport acidificat aïllat de les fotografies mitjançant la interposició d’un paper de conservació amb reserva alcalina. Cada un dels conjunts de fotografies es conserva dins una caixa de cartró de conservació, també a amb càrrega alcalina, separant les cobertes dels àlbums originals per evitar el traspàs de possibles degradacions.

Fotoscop Parc de la ciutadella

Fotoscop Sant Gervasi

Calella de Palafrugell – La Molina

Costa Brava

Lloret

Castelldefels, Garraf, Badalona, Montgat, Tarragona

Sitges I

SitgesII

Varis

Total de fotografies tractades

1.418

Esther Llorca Pérez, Júlia Castán García, Elena De La Rosa Regot

EL PROCÉS DE RESTAURACIÓ I CONSERVACIÓ DE PLAQUES FOTOGRÀFIQUES DE GELATINA I BROMUR DE PLATA SOBRE VIDRE

Aspecte després del tractament de conservació i restauració d'una de les maquetes de fotoscop de Joaquim Gomis.

La taula següent mostra la relació dels títols de les maquetes dels fotoscops tractades amb el nombre de fotografies que contenen. La temàtica de cada un dels àlbums queda definida pel seu títol. Maquetes fotoscops El primer fotoscop: “Eucaliptus” “1900”

Núm. de fotografies 102

Fotoscop Nu – Ri

Fotoscop Nu – Vie (Av-Pp)

Fotoscop Nu

Fotoscop Parc Güell I

109

Fotoscop Parc Güell II

Fotoscop Parc Güell III

Fotoscop Barcelona I

Fotoscop Barcelona II

Fotoscop Gaudí – Sagrada Família

L’Arxiu Nacional de Catalunya va iniciar l’any 2013 el tractament per encapsulat de plaques de vidre trencades amb més de dues-centes peces dels fons Brangulí, Sagarra, Casas i molts d’altres. Aquestes tasques s’han continuat al llarg del 2015 amb l’encapsulat de 341 noves plaques de vidre de diversos fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya, entre els quals destaca la col·lecció “Mundo Fotográfico” (FONS ANC 1-392). Les plaques tractades són negatius i positius monocromàtics amb emulsió de gelatina sobre vidre (placa seca), amb formats tan diversos com 10,7x4,5 o 40x50 cm, amb gruixos entre 1 i 2 mm. Es considera que les plaques seques van ser inventades per Richard Leach Maddox al 1871 a partir dels treballs de Harrison. Al 1878 es va perfeccionar el procediment de mans de Charles Harper Bennet amb el procés de maduració de l’emulsió, fet que n’augmentava molt la sensibilitat. Al 1880 aquest tipus de negatius ja gaudien d’una alta popularitat entre aficionats i professionals. La seva ràpida popularització va venir propiciada per les grans avantatges que presentava en comparació a d’altres sistemes utilitzats fins el moment. Tot i que ja s’havia intentat crear plaques seques amb altres materials, l’emulsió amb gelatina va ser la primera a obtenir la sensibilitat adequada, la qual cosa va

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

permetre industrialitzar-ne el procés. A més, els temps d’exposició es van reduir, arribant a la fracció de segon amb les millores posteriors. No va ser fins la dècada dels 60-70 del segle XX quan es va deixar d’utilitzar el vidre com a suport per a l’emulsió de gelatina, tot i que el seu ús ja havia començat a decaure per la irrupció dels suports plàstics. Aquestes plaques es composen d’un suport de vidre amb diverses capes de gelatina de diferent duresa i una última de gelatina amb la matèria formadora de la imatge, principalment clorurs i bromurs de plata (emulsió). Les capes intermèdies, que no estan presents a totes les plaques, minimitzen els problemes generats per la diferència d’estabilitat dimensional entre la gelatina i el vidre que es comentarà més endavant. La industrialització de la producció va facilitar que el vidre tingués les vores regulars i fos més fi i l’emulsió estès repartida de forma uniforme per tota la superfície. La imatge final és de plata filamentosa, pot estar virada i tenir una capa de vernís de protecció, especialment en el cas dels positius. Estat de conservació de les plaques Abans d’encetar la restauració de qualsevol tipus de bé cultural cal conèixer quina és la seva naturalesa i el seu estat de conservació per trobar el tractament més adequat a cada cas. En anys anteriors es va dur a terme una revisió de l’estat de conservació de diferents fons per tal de localitzar aquelles plaques que requerien una intervenció. A continuació es descriurà l’estat de conservació dels fons tractats, però cal tenir en compte que hi ha moltes altres degradacions que no s’han trobat en aquests materials però que ens podríem trobar.

En el cas de les plaques de vidre ha calgut, a més a més, diferenciar entre les degradacions de l’objecte i allò que, tot i que pugui semblar una degradació, correspon a un afegit del propi autor. Aquests afegits poder estar compostos per materials molt diversos i responen a diferents necessitats del fotògraf. És important saber detectar-los per no retirar-los, ja que conformen l’obra i responen a una voluntat molt concreta de l’autor. En cas de retirar-los, hauria d’estar totalment justificat i documentat. Durant l’estudi de les plaques s’han trobat etiquetes, anotacions manuscrites, viratges, màscares, reenquadrats, envernissats i retocs. Per a les màscares es va usar, principalment, pintura vermella inactínica, pels reenquadrats cinta negre i pels retocs llapis de grafit. A més, una gran part dels positius han estat virats a sèpia, fet que no s’ha de confondre amb els canvis en la coloració de les fotografies. Pel que fa a les degradacions, aquestes es podrien separar en tres grups: les que afecten al suport, les que afecten a l’aglutinant, és a dir, a la capa que sosté les partícules que formen la imatge, i les que afecten a la imatge en sí. Val a dir que algunes alteracions poden afectar diversos estrats alhora. El vidre (suport) és un material dur i resistent a moltes degradacions, però és molt fràgil, fet que provoca que es vegi afectat per alteracions de caràcter mecànic, com trencaments i ratllades, normalment causats per males manipulacions. S’han trobat esquerdes internes que no han arribat a separar el suport, suports completament partits però subjectats per l’emulsió i fragments de suport, amb emulsió, completament separats i, en alguns casos, perduts.

L’emulsió laminada i plegada sobre ella mateixa dificulta la lectura de la imatge. Un cop restaurada es podrà visualitzar i digitalitzar sense problemes.

Les principals degradacions que pateix la gelatina (aglutinant) vénen derivades de la seva naturalesa orgànica i de la seva capacitat de reacció amb les condicions ambientals. En un espai amb fluctuacions d’humitat relativa i temperatura, la gelatina es dilata i es contrau. L’estabilitat dimensional del vidre provoca que es creïn tensions i moviments entre els materials que provoquen que la gelatina s’acabi separant del suport en forma de làmines o formant canals i, en alguns casos, s’acabi plegant sobre ella mateixa o perdent. També trobem emulsions polsegoses o molt clivellades que han perdut adherència i es van desprenent només amb el contacte amb el sobre de protecció. Una alta humitat relativa també provoca que la gelatina s’estovi i s’adhereixi fàcilment a tot allò que entra en contacte amb ella. Així doncs, s’han trobat adhesions de sobres protectors, incrustacions de materials diversos, la pròpia emulsió plegada sobre ella mateixa i emulsions d’altres plaques pel revers. Aquestes condicions ambientals també poden provocar l’aparició de microorganismes, ja que la gelatina de les fotografies és una proteïna natural molt purificada. S’han trobat pocs casos de plaques afectades per aquesta degradació que, per fortuna, no estava massa avançada. La majoria de les plaques presenta abrasions a l’emulsió, provocades per males manipulacions. En el cas de les plaques de llanterna és possible que aquestes abrasions les trobem a la capa de vernís protector que els autors li donaven per evitar que l’emulsió es fes malbé a causa del seu ús habitual. Algunes emulsions presenten esgrogueïments que podrien provenir de contaminacions externes o d’un processat deficient de la fotografia quan va ser revelada. Per últim trobem les degradacions que afecten a la matèria formadora de la imatge, és a dir, a la plata. La més comú ha estat el procés d’oxidoreducció de la plata conegut com a mirall de plata, un reflex metàl·lic que apareix generalment quan ha estat en contacte amb materials àcids i una alta humitat. Aquesta degradació s’ha trobat tant a les vores, on és més habitual, com a la placa sencera. Una de les plaques presentava una pèrdua de densitat de la imatge que sembla provocada per un tractament de reforç de iodur de mercuri que s’utilitzava per augmentar la densitat del negre en negatius que haguessin quedat subexposats. Amb el temps es creen molècules de iodur de plata que donen una tonalitat blanca grogosa a la imatge.

Tant la banda del suport com la de l’emulsió d’algunes plaques presentaven cintes adhesives o restes d’adhesiu que es van col·locar per subjectar fragments del vidre. Després d’avaluar l’estat de conservació de les plaques es comprova que les degradacions més generalitzades són el trencament i pèrdua del vidre de suport, i de l’emulsió que sostenien, les abrasions a les emulsions i el mirall de plata. Basant-se en aquest diagnòstic es van proposar diversos tractaments de restauració, amb la mínima intervenció possible, i de conservació preventiva per tal de poder garantir els usos més comuns d’aquests fons i la seva bona conservació en el futur. L’encapsulat: tractament de conservació preventiva Un cop acabat l’estudi i diagnòstic dels fons a tractar es va decidir que es duria a terme un tractament de conservació preventiva anomenat encapsulat, que consisteix a protegir les plaques de vidre entre un o dos vidres nous, depenent del seu estat de conservació, seg ellats amb cinta adhesiv a ad ient p er a la conservació. El diagnòstic de les plaques també permet fer un recompte de la quantitat i dimensions dels vidres que són necessaris per dur a terme l’encapsulat. L’encapsulat és un tractament de conservació totalment reversible que permet la consulta, difusió i digitalització dels fons sense perill per a aquests ni els usuaris o professionals que els manipulin. Malgrat tot, aquest tractament implica multiplicar per dos o tres el gruix i pes originals, per tant no es pot aplicar a totes les plaques per igual i cal adaptar, com ja s’ha dit, el tractament a cada estat de conservació. Així doncs s’ha optat per:  Plaques en bon estat: cap encapsulat.  Plaques amb emulsió degradada o esquerdes internes: encapsulat amb un sol vidre.  Plaques amb el vidre trencat: encapsulat amb un o dos vidres segons el trencament.  Plaques amb pèrdues suport: encapsulat amb dos vidres. S’ha seguit un criteri de mínima intervenció, és a dir, només s’han tractat aquelles alteracions que podien representar un perill futur per a l’objecte. Els materials usats en cada tractament es llisten abans de l’explicació del procediment. És important que el lloc de treball estigui net i ben ordenat. La taula de treball ha de ser llisa i s’hi col·loca un paper secant net que no malmetrà els originals ni els vidres de l’encapsulat. La manipulació dels vidres s’ha

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

de fer sempre amb guants, subjectant-los pels cantells i no separant-los massa de la taula de treball, perquè no es trenquin en cas de caure. Pas 1: Preparació dels nous vidres Materials: vidres nous, cubetes, aigua corrent, aigua destil·lada, sabó neutre, draps de cotó, guants de nitril, paper ceba i caixes. Els nous vidres han de tenir la mateixa mida que les plaques originals i poc gruix, però aquest ha de ser major que el de la placa original. En aquest cas els vidres que s’han triat tenen un gruix de 2 mm. Primer de tot, es revisen i netegen els vidres nous per assegurar que no presenten ratllades a la superfície que puguin afectar a la clara lectura de les imatges ni brutícia superficial que pugui malmetre posteriorment les fotografies encapsulades. La neteja es duu a terme en cubetes amb aigua corrent i sabó neutre, amb un esbandit posterior amb aigua destil·lada. Es deixen a l’aire un dia per tal que s’evapori tota la humitat i es repassen amb draps de cotó. Després es guarden individualment embolicats amb paper ceba per evitar el contacte entre ells i en caixes fins que s’hagin d’utilitzar. Pas 2: Neteja i estabilització de l’emulsió Materials: pinzell suau, pera d’aire, hisop (pal de bambú i cotó hidròfil), bisturí, guants de nitril, pinces, pinzell fi, tricloroetilè, alcohol, aigua, Klucel G en alcohol. Cal, primerament, identificar la banda de l’emulsió, ja que no s’hi pot aplicar el mateix tractament que al suport. Normalment l’emulsió tindrà un to mat, mentre que el vidre brillarà. No passa el mateix si es tracta d’una placa de llanterna, ja que possiblement tindrà un acabat brillant pel vernís protector que se li aplicava. En aquest cas caldrà observar on està situada l’emulsió a través del gruix del vidre. En alguns casos, amb llum rasant es podrà observar que el vidre és molt més llis que l’emulsió. Cal tenir en compte que durant tota la neteja no es poden retirar tots aquells materials que, com ja s’ha dit, provenen de la intervenció del propi autor sobre la imatge, tant si són per la part del suport com de l’emulsió. Cal vigilar també de no esborrar les anotacions. Un cop identificats els diferents elements, el primer que cal fer sempre és netejar la banda amb emulsió. Aquesta es fa amb pera d’aire i un pinzell molt suau per evitar danys a la imatge. Les restes de paper més

gruixudes s’han retirat mecànicament amb bisturí i pinces, treballant sobre la lupa en cas de petites incrustacions. En alguns casos ha estat de forma parcial per evitar endur-se l’emulsió que es trobava debilitada. Les emulsions plegades s’han humitejat molt lleugerament amb aigua aplicada amb un pinzell fi únicament al plec de la gelatina per evitar que es trenquin al desplegar-les. Algunes emulsions estan adherides sobre sí mateixes i no s’han pogut aplanar. Per evitar que l’emulsió despresa entri en contacte amb el vidre de l’encapsulat es va dur a terme una fixació puntual amb Klucel G en alcohol, reversible, per tal de subjectar-la sobre el vidre original de forma preventiva. Les plaques sospitoses de tenir microorganismes s’han tractat puntualment amb tricloroetilè aplicat amb hisop. Les restes d’adhesiu de les cintes adhesives s’han retirat amb alcohol o tricloroetilè amb hisop per evitar que puguin degradar l’emulsió.

Neteja de l’adhesiu a la banda de l’emulsió. Es pot observar com la visió de la imatge millora.

Les emulsions polsegoses o clivellades, els canvis en la coloració, les pèrdues de densitat i el mirall de plata no s’han tractat. Pas 3: Neteja del suport de vidre original Materials: aigua i alcohol (30:70), aigua, alcohol, acetona, tricloroetilè, pera d’aire, draps de cotó, hisop (pal de bambú i cotó hidròfil), bisturí, guants de nitril. Amb l’emulsió neta, es col·loca la placa amb l’emulsió cap per avall sobre un drap net de cotó. S’ha prestat especial atenció a totes aquelles imatges en què el suport fragmentat se sostenia per l’emulsió, ja que una mala manipulació pot acabar separant-los. Primer de tot cal passar la pera d’aire per retirar

possibles dipòsits de pols sobre la superfície i evitar així ratllades, tot i que com ja es troben en sobres individuals estan força lliures de pols. Posteriorment s’ha realitzat una neteja amb una barreja d’aigua i alcohol (30:70) aplicada amb drap de cotó i assecada amb un de net a continuació, vigilant que l’aigua no arribi al drap de cotó que s’ha col·locat sobre la base per tal que no afecti a l’emulsió. Cal vigilar durant la neteja de no moure la fotografia sobre el drap per evitar ratllar l’emulsió. També s’han hagut de retirar concrecions diverses amb aigua, alcohol, acetona o tricloroetilè aplicats puntualment amb hisop. En el cas del tricloroetilè s’han dut a terme les neteges sobre un paper secant, sota campana de ventilació i sempre com a últim recurs. Per algunes concrecions ha estat necessari utilitzar un bisturí, sempre amb cura de no ratllar el vidre. Un cop net el revers de la placa, cal netejar els cantells del vidre. Per fer-ho s’humiteja lleument un hisop amb la mateixa proporció d’aigua i alcohol i s’aplica a 45º per l’aresta del revers, evitant sempre el contacte amb l’emulsió. Després es repassa tot el revers del vidre amb un drap de cotó net i sec. Abans d’encapsular les plaques cal esperar 24 hores per assegurar que tots els dissolvents s’han evaporat. Pas 4: L’encapsulat Materials: vidre, paper de pH neutre, cartró de conservació, paper de vidre, llapis, regle metàl·lic, plàstic de tall, cúter, bisturí, Filmoplast® P-90, tisores, pinces, pera d’aire, drap de cotó, pinces metàl·liques de pala abatible amb paper secant, Paraloid® B72 en acetona (25:75), paper secant, reemay, pinzell fi, taula de llum, guants de nitril, plegadora, pesos. Com ja s’ha indicat, l’encapsulat es pot dur a terme amb un o dos vidres. Sigui quin sigui el mètode triat, sempre cal tenir vidres a la mida de les plaques a encapsular, marcs de paper de pH neutre i una cinta adhesiva de qualitat com Filmoplast® P-90. Els marcs s’han de tallar a la mida interior de la placa, amb un gruix petit per tal de no tapar massa la imatge. Aquests marcs, o espaiadors, eviten l’aparició d’anells de Newton, que es creen quan entren en contacte dos vidres, durant la digitalització. Un cop fet l’encapsulat, els espaiadors quedaran ocults sota la cinta adhesiva. Les fotografies de gran format necessiten marcs de més gruix per contrarestar la possible curvatura del vidre original i un encapsulat en equip. Les plaques amb emulsió degradada o esquerdes internes només necessiten un vidre per poder ser

manipulades amb seguretat. També es pot posar només un vidre en aquelles plaques trencades que, subjectades o no per l’emulsió, tinguin un únic trencament de punta a punta de la placa que pugui quedar ben subjectat amb la cinta adhesiva i un vidre. El vidre s’haurà de col·locar per la part de l’emulsió interposant l’espaiador de paper. Abans d’encapsular és important passar la pera d’aire per les superfícies, tant del vidre nou com de la placa, per evitar que quedi pols a l’interior. Per evitar manipular la placa excessivament, s’ha col·locat aquesta amb l’emulsió cap per amunt sobre la taula i s’han posat l’espaiador i el vidre damunt. Acabat el procés se subjecta el sandvitx amb pinces metàl·liques protegides amb paper secant per no malmetre els vidres. Segons les dimensions de la placa necessitarem més o menys pinces.

Secció d’un encapsulat amb un sol vidre.

L’encapsulat amb dos vidres s’ha utilitzat per plaques amb el suport molt fragmentat i en suports amb pèrdues. Abans d’adherir les plaques es fa un primer muntatge per assegurar que no hi ha pèrdues i que tots els fragments encaixen correctament. Es pot treballar sobre una taula de llum per veure bé com encaixa la imatge. Les plaques més fragmentades s’adhereixen per poder-les manipular. Per adherir els fragments s’ha utilitzat Paraloid® B72 en acetona (25:75), de ràpida evaporació. Aquest adhesiu no permet una gran manipulació de la peça, sinó que li dóna estabilitat per poder fer el muntatge i evita que els fragments es moguin posteriorment, fet que dificultaria la correcta digitalització i visionat de la imatge. L’adhesiu, a més, dissimula l’escletxa a l’hora de digitalitzar. L’aplicació es fa a pinzell, en diversos punts del trencament, evitant tocar l’emulsió. S’encaixen els fragments amb l’emulsió cap per amunt sobre un reemay, paper secant i un cartró. D’aquesta manera s’aconsegueix que l’adhesiu que es filtri s’acumuli al vidre i no a l’emulsió, i així es pot netejar fàcilment un cop sec. Es repeteix l’operació amb tots els fragments i, en acabar, col·loquem un reemay, un secant i un pes per mantenir la placa plana. En alguns casos ha estat necessari treballar sobre una taula de llum, sense

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

Placa estereoscòpica positiva fragmentada abans i després del tractament

secant, i tenint en compte que no es pot deixar massa estona encesa perquè podria afectar la gelatina. Un cop adherit es neteja el vidre retirant les restes de Paraloid® que hagin pogut quedar amb un bisturí, ja que l’ús de dissolvents podria reactivar l’adhesiu i la placa se separaria de nou. Abans d’encapsular cal esperar que el dissolvent s’evapori. En el cas que la placa tingui una pèrdua de suport, cal fer una reintegració amb cartró de conservació. Per fer-la s’ha de buscar un cartró del mateix gruix que el vidre original i marcar-hi la forma del fragment que falta. Aquest cartró no s’adhereix a la placa, simplement s’encapsula amb ella per evitar que aquesta balli dins l’encapsulat. Per encapsular se segueix el mateix procediment que en el cas anterior, però amb dos vidres i dos marcs.

Reintegració amb cartró de conservació

Es comprova que les superfícies estiguin lliures de pols i es comença col·locant sobre la taula un dels vidres, el marc, la placa i es tanca amb un altre marc i un vidre. Cal evitar moviments de les reintegracions o fragments durant l’encapsulat. Un cop fet el sandvitx es col·loquen les pinces metàl·liques amb el secant intermedi.

Secció d’un encapsulat entre dos vidres per conservar plaques trencades

L’encapsulat es duu a terme amb guants de nitril, agafant la placa per les vores i sense tocar l’emulsió. Els espaiadors s’han manipulat amb pinces per col·locar-los correctament sobre els vidres. Quan ja s’han col·locat les pinces metàl·liques es poden retirar els guants per facilitar la col·locació i adhesió de la cinta adhesiva que mantindrà el(s) vidre(s) nou(s) i la placa ben subjectats. S’ha utilitzat Filmoplast® P-90 de la casa Neschen. Existeixen diversos procediments per col·locar la cinta. A continuació s’explica el procediment dut a terme per a aquest fons. Es talla una tira de cinta que recobreixi tot el perímetre de la fotografia amb un centímetre de marge i que tingui una amplada suficient per tapar l’espaiador de paper. Amb ajuda de les pinces metàl·liques se subjecta la placa de forma vertical sobre la taula i es col·loca la cinta sobre el lateral, deixant un centímetre de marge per una banda, i comprovant per

transparència la seva col·locació. Un cop acabat l’encapsulat es retira el sobrant de la cinta tallant amb un cúter. És important que, quan es col·loca la cinta, es prevegi deixar tot el sobrant en una sola banda per evitar haver de tallar les dues. En cas que sigui un encapsulat d’un sol vidre s’haurà de deixar el sobrant per la banda del vidre nou. Un cop adherit el lateral llarg es fa la cantonada i ja es pot adherir la cinta de banda i banda. La cantonada es plega de forma que quedi un triangle sense adherir que es retallarà amb posterioritat. Es repeteix el procés a tots els laterals fins arribar de nou a l’inici, on solapem una mica la cinta. Passant un drap de cotó assegurem que tota la cinta queda ben adherida. Amb les tisores tallem el sobrant de les cantonades i amb la plegadora es procura que quedi ben adherit. En cas que la cinta tapi alguna anotació o etiqueta de la imatge es retalla aquella zona per tal que pugui ser llegida. Per

acabar es tallen finestres de ventilació d’un centímetre, centrades, a cada lateral. Es tracta d’una intervenció preventiva per ventilar la placa. Abans de procedir a l’emmagatzemament, es passa un drap de cotó per assegurar que no queden ditades de la manipulació als vidres. Emmagatzematge i manipulació A l’hora de conservar plaques de vidre s’ha de prestar especial atenció a les condicions ambientals i al pes. La temperatura ideal és al voltant de 18º C amb una humitat relativa entre 30-40%, evitant les fluctuacions. Les plaques encapsulades s’han tornat a guardar als sobres individuals de quatre solapes de paper de pH neutre on ja estaven instal·lades abans del tractament. Aquests sobres individuals protegeixen les plaques d’abrasions, prevenen el traspàs de degradacions i faciliten l’etiquetatge de l’objecte. Aquests sobres es guarden per formats en caixes de conservació sense adhesiu amb les cantonades reforçades. Aquestes caixes es poden marcar amb avisos de “pes” i “fràgil” per alertar la persona que les hagi de manipular. Les plaques de format inferior o igual a 13 x 18 es guarden en vertical, mentre que aquelles més grans es guarden en horitzontal, sempre vigilant que les caixes no pesin excessivament. Tots els materials en contacte amb objectes fotogràfics han d’haver passat el PAT (Photographic Activity Test), una prova internacional estàndard (ISO:18916). A l’hora de manipular plaques de vidre cal utilitzar guants i no tocar mai la capa d’emulsió. Els guants de nitril no deixen restes de talc, a diferència dels de làtex, i ofereixen una millor subjecció que els de cotó, amb què podrien relliscar. Sempre cal utilitzar les dues mans i manipular els objectes sobre una taula. Si s’han de transportar és millor fer-ho dins de caixes i amb carros. Elena De La Rosa Regot, Júlia Castán García, Esther Llorca Perez

Bibliografia

Procés d’encapsulat: es col·loca la cinta per transparència i es van plegant les cantonades.

Conservació i restauració: la protecció d’una placa fotogràfica de vidre [en línia]. Youtube: Arxiu Nacional de Catalunya [Consulta: 01/10/2015] [https://www.youtube.com/watch? v=TpyAmoe6VjA]. La imatge i la recerca històrica. Ponències i comunicacions. 6es jornades Antoni Varés. Girona: Ajuntament de Girona, 2000. 301 p.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

13 F UENTES DE CÍA , Ángel María. La conservación de archivos fotográficos [en línea]. SEDIC, octubre 2012. [Consulta: 17/10/2015] [http://www.sedic.es/DT-n3-SEDICConservacion.pdf] FUENTES DE CÍA, Ángel María. La identificación y preservación de los materiales fotográficos [en línea]. [Consulta: 17/10/2015] [http://www.angelfuentes.es/textos.html] Texto original en Manual de documentación fotográfica. Editorial Síntesis, 1999. H ERRERO G ARRIDO , Rosina. La conservación de vidrio en fotografía. Casos prácticos: negativos en placa, autocromos y placas de linterna. Emerge (conferencia en la Universidad Politécnica de Valencia, Septiembre 22-24, 2014), p. 363-372. LAVÉDRINE, Bertrand. A Guide to the Preventive Conservation of Photograph Collections. L.A., California: Getty Publications, 2003. 286 p. MESTRE I VERGÉS, Jordi. Identificació i conservació de fotografies. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1997. 43 p. M ESTRE I V ERGÉS , Jordi. Identificación y conservación de fotografías. Gijón (Asturias): Ediciones Trea, 2003. 118 pàg. P AVÃO , Luis. Conservación de Colecciones de Fotografía. Granada: Editorial Comares, 2001. 271 p. VALVERDE, María Fernanda. Photographic Negatives. Nature and Evolution of Processes. 2a edició. EUA: Advanced Residency Program, George Eastman House, Image Permanence Institute, 2005. 35 p.

EL SERVEI DE BIBLIOTEQUES AL FRONT Ara fa cent anys que la Mancomunitat de Catalunya va crear el Sistema de Biblioteques Populars, el primer en tot l’Estat espanyol. Amb els models anglosaxó i nord-americà com a referència, la Mancomunitat va posar en marxa les bases per a un sistema bibliotecari amb una gran biblioteca nacional; una xarxa de biblioteques populars estesa pel país que permetia la difusió cultural per mitjà de la lectura pública; i una escola de bibliotecàries, on s’havia de formar el personal que les dirigia. El seu objectiu era aconseguir que les capes alfabetitzades de la població tinguessin accés als llibres. En el recorregut d’aquests cent anys, les biblioteques han estat un element important en el desenvolupament de la societat, fent possible l’accés igualitari al coneixement i a la cultura. Durant la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya i els Estats Units van organitzar un servei de lectura que arribava allà on fos el seu exèrcit, amb la voluntat de millorar el nivell psicològic i moral dels seus soldats. Després del primer conflicte mundial, la lectura com a teràpia –lectura hospitalària– pren una volada important. Molts metges van reconèixer el seu valor terapèutic, alhora que les

Servei de Biblioteques al Front. Embalatge de llibres per enviar al front. CAT ANC1-1-N-2264/Fons Generalitat de Catalunya (Segona República)

administracions veien la necessitat d’implantar un servei de lectura en tots els hospitals. La Generalitat republicana, hereva de tot el llegat cultural de la Mancomunitat, amplià el nombre de biblioteques populars pel territori català i tenint com a referents el model anglosaxó i nord-americà, començà a organitzarse per crear biblioteques en els seus hospitals, però aquesta iniciativa es va veure interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil. Durant els primers mesos de guerra, des del món associatiu i des d’algunes biblioteques populars es van enviar paquets de llibres al front. L’Agrupació d’Escriptors Catalans i l’Escola de Bibliotecàries van organitzar un servei de recollida, classificació, embalatge i enviament de llibres als fronts i hospitals de sang. Alhora, la demanda de llibres des del front anava creixent i es feia evident la necessitat de crear un sistema ben articulat que cobrís aquesta demanda. El febrer de 1937, el Departament de Cultura creà per Decret el Servei de Biblioteques al Front per fer arribar les biblioteques als destacaments d’avançada i primera línia de rereguarda, als hospitals de sang de segona línia i als de convalescència o establiments de repòs. La Institució de les Lletres Catalanes, amb la Direcció Tècnica de les Biblioteques Populars, elaborà l’estructura i la metodologia de treball. Jordi Rubió i Balaguer, membre de la Institució de les Lletres Catalanes, director de la Biblioteca de Catalunya, del Servei de Biblioteques Populars i de l’Escola de Bibliotecàries, va ser el cap del Servei de Biblioteques al Front, establint la metodologia de treball i l’organització, que va ser aprovada oficialment el 15 de novembre de 1937 pel Ple de la Institució de les Lletres Catalanes.

Bibliobús del Servei de Biblioteques al Front, 1938. CAT ANC1-5-N-3424/ Fons Gabriel Casas i Galobardes

Soldats a la biblioteca d’una llar del soldat a Siètamo, front d’Aragó. Novembre-desembre, 1937. CAT ANC1-1121-N-14/ Fons Francesc Xavier Ferran i Brugués

L’estructura quedava definida amb una central i dues subcentrals. Era competència de la Central el dipòsit i la distribució de llibres, la catalogació i la gestió del mobiliari necessari per a les subcentrals i els hospitals de sang i convalescència o repòs. La bibliotecària Concepció Guarro Vallbona dirigia la Central de Barcelona. Les dues subcentrals es trobaven a Cervera i Tarragona, disposaven d’un centre de lectura i tenien servei de préstec. La primera, s’ocupava del Front del nord i del centre; mentre que la segona, del Front del sud d’Aragó. S’establiren biblioteques d’avançada a Siétamo, Boltanya, Apiés, Alcubierre, Granyen, Bujaraloz, Monegrillo, Pina, Híjar, Montalbán i Azuara. A la vegada, les dues subcentrals abastien els hospitals de sang i convalescència com les de Barbastre, Montsó, Sarinyena, Fraga, Casp i Alcanyís. El sistema de catalogació era com el que estava establert des del Servei de Biblioteques de la Generalitat, per autors i matèries. A la Central de Barcelona hi funcionava un catàleg general on hi constaven les subcentrals on eren tramesos els llibres. Les subcentrals també disposaven d’un catàleg establert per autors, en fitxes, amb el que controlaven el préstec de llibres. Els lots de llibres que s’estipularen eren de dos tipus: de cultura i literaris o d’esbarjo. Les adquisicions, en un primer moment, es van fer mitjançant la compra, però per pal·liar la manca d’ofertes de llibres al mercat, també es feren a partir de donacions. Es van dur a terme importants recaptacions a la Fira del Llibre, celebrada els dies 3, 4 i 5 de juny de 1937; i a la Diada del Llibre, del 15 de juny de 1938. Es definí el bibliobús, un camió especial que va funcionar com una biblioteca ambulant des de primers

de maig de 1938, que comunicava les biblioteques dels fronts amb les subcentrals i la central. Tenia una capacitat per a 5000 llibres i feia possible el servei de préstec i el transport dels lots de llibres al Front. Tot i les dificultats per arribar als destacaments d’avançada i el poc pressupost pel seu manteniment, el Bibliobús va fer 14 trajectes.

Servei de Biblioteques al Front. Fitxa de préstec, novembre 1938 – gener 1939. CAT ANC1-1 ingrés 3401/ Fons Generalitat de Catalunya (Segona República)

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

15 Data 02.12.1936 15.01.1937

29.01.1937

Disposició DECRET creant un Comitè d’Edicions Catalanes i designant les persones que l’han de constituir. DECRET en virtut del qual el Comitè d’Edicions Catalanes, creat per Decret del 2 de desembre proppassat, pren el nom de Comissió de les Lletres Catalanes i li és fixada la missió que haurà de complir.

DOGC 09.12.1936 núm. 344 17.01.1937 núm. 17

17.02.1937

ORDRE encarregat a la Comissió de les Lletres Catalanes que d’acord amb la Direcció Tècnica de Biblioteques Populars procedeixi amb tota urgència a la formació d’un pla per a la creació d’un sistema de Biblioteques per als fronts de combat. DECRET de creació del Servei de Biblioteques del Front.

06.08.1937

DECRET que crea el Servei de Biblioteques al front de Madrid.

15.08.1937 núm. 259

13.09.1937

DECRET de creació de l’Institut de les Lletres Catalanes.

16.09.1937 núm. 259

07.10.1937

ORDRE per la qual i d’acord amb el Decret del 6 d’agost d’enguany és establerta l’organització del Servei de Biblioteques als Fronts del Centre. DECRET pel qual l’Institut de les Lletres Catalanes es denominarà Institució de les Lletres Catalanes. ORDRE en virtut de la qual és aprovat el Reglament interior de la Institució de les Lletres Catalanes. ORDRE per la qual és designat President de la Institució de les Lletres Catalanes el ciutadà Josep Pons i Pagès.

08.10.1934 núm. 290

14.10.1937 14.10.1937 25.10.1937

El Servei de Biblioteques al Front pretenia, també, arribar als combatents que es trobaven al Front del centre i l’agost de 1937, es va crear, per Decret, el Servei de Biblioteques al Front de Madrid, ampliat a l’octubre, en un Servei de Biblioteques dels Exèrcits del Centre, relacionat amb la Llar del Combatent Català. Tot i la bona voluntat, el Servei de Biblioteques al F r o n t v a t o p ar a mb e n t r e b an c s, j a s i g u i p e l desenvolupament de la guerra, com pel bombardeig que va patir la Central, ubicada a l’antiga seu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans. El desenllaç de la guerra va posar el punt i final de dit Servei. Va ser un final tràgic per tots aquells que lluitaren per uns ideals democràtics. L’últim recorregut que va fer el bibliobús va ser el 23 de gener de 1939 des de Barcelona i direcció a l’exili, amb l’objectiu, aquesta vegada, de salvar a autors de llibres com Pompeu Fabra, Joan Oliver i Mercè Rodoreda. Alba Cánovas Balsells

31.01.1937 núm. 31

21.02.1937 núm. 52

17.10.1934 núm. 290 17.10.1937 núm. 290 28.10.1937 núm. 301

EL PRIVILEGI DE NOBLESA DE FRANCESC DE VERNTALLAT, CABDILL DELS REMENCES Aquest mes d’octubre l’Arxiu Nacional de Catalunya ha ingressat un document singular, la sola conservació i aparició del qual confirma la gran riquesa del patrimoni documental català privat i la seva capacitat d’oferir encara agradables sorpreses. En una masia de la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, s’ha guardat durant segles un document únic relacionat amb la revolta dels pagesos de remença i amb la biografia del seu cabdill més conegut. Ens referim al títol de vescomte d’Estoles (Hostoles), que el rei Joan II va concedir a Francesc de Verntallat, el 23 d’octubre de 1474, en recompensa dels extraordinaris serveis que el capità reial li havia prestat durant la passada guerra civil. No és un document desconegut dels historiadors, atès que ha estat analitzat pels biògrafs de Verntallat i pels investigadors del fenomen remença, però sempre s’ha estudiat a partir de la matriu conservada en els registres de la cancelleria reial [Diversorum 31 regis Joannes, núm. 3391, foli 54r]. La notícia és que a partir d’ara es podrà disposar del privilegi original, és a dir, aquell que el sobirà va lliurar a la pròpia mà del novell vescomte i que, després de la seva mort, restà en el mas Verntallat de Sant Privat d’en Bas.

Descripció del document Es tracta d’un document en suport pergamí de 250x490 mm. Comença amb la fórmula cancelleresca “Nos Joannes, Dei gratia...” i acaba amb la signatura autògrafa del sobirà: “Rex Joannes”. En el marge inferior esquerre apareix el visat habitual dels documents de la cancelleria reial, és a dir, el nom de l’escrivà de manament que ha redactat el privilegi, en aquest cas el secretari reial Joan de Coloma, i la menció al tresorer general i al conservador del patrimoni reial. A l’anvers consta una signatura arxivística, escrita amb lletra rodona del segle XVIII, relacionada amb un procés d’ordenació anterior: “Privilegi del señor rey don Joan de Aragó en favor del castell de Ostoles”. El document no ha conservat la butlla de plom penjant pròpia d’aquesta classe de privilegis. Tot i presentar pèrdues, taques i rastre d’infecció per fongs, és totalment llegible. El text coincideix plenament amb la versió de l’arxiu reial. No existeix cap dubte sobre la seva autenticitat. Rellevància històrica del privilegi reial El privilegi que el rei Joan II atorgà al donzell Francesc de Verntallat, capità reial, el 23 d’octubre de 1474 atorgant-li la condició de noble i el títol de Vescomte d’Estoles, és un dels actes més controvertits del monarca en relació amb el cabdill dels remences i ha meres-

«Privilegi del senyor rei Joan d’Aragó a favor del castell de Ostoles»

cut diverses valoracions per part dels historiadors que han estudiat el moviment camperol. La personalitat de Francesc de Verntallat és sobradament coneguda. Originari d’una modesta família de cavallers del vescomtat de Bas –els Puigpardines àlies Verntallat– la casa dels seus pares fou el mas Verntallat de la parròquia de Sant Privat d’en Bas, on s’ha trobat el document objecte del present article. Però Francesc de Verntallat, donzell, no fou l’hereu de la seva nissaga (ho era el seu germà Llorenç) sinó el fadristern propietari d’un modest patrimoni. Entrà en la història quan s’erigí en cabdill militar dels pagesos de remença del bisbat de Girona que s’havien revoltat contra els senyors la primavera de 1462, donant així origen a l’anomenada primera guerra remença. Al mateix temps, la reina Joana, assetjada per les forces de la Generalitat a Girona, li lliurà l’estendard reial amb el títol de capità per dirigir la pagesia armada contra l’exèrcit del comte de Pallars. Durant la immediata guerra de les institucions catalanes contra Joan II, que va durar de 1462 a 1472, Verntallat i la major part dels seus pagesos van prendre partit decidit per aquell rei que els mantenia la suspensió de la remença i dels mals usos. Com afirmà Francesc Montsalvatge, “a Verntallat no el pogué reduir a obediència ni la Diputació del General, ni el conestable de Portugal, ni el duc de Lorena, ni el bastard de Calàbria, ni el rei de França”, és a dir,

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

Transcripció del privilegi “Nos, Joan, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, Navarra, Sicília, València, Mallorques, Sardenya i Còrsega i comte de Barcelona, Rosselló i Cerdanya. Amb una altra nostra carta hem fet gràcia i donació a vos, el magnífic conseller i capità nostre Francesc de Verntallat, del castell i vall d’Estoles i dels altres llocs en la dita carta continguts. I volent a vos i als vostres, pels molts i grans serveis pels quals us vam fer promesa de grans mercès, i volent també proveir a l’estat i condició vostra i dels vostres successors, erigir i elevar perpètuament, com a benemèrit, singularment, amb el present privilegi nostre perpetu, amb tot el coneixement i usant de la plenitud de la nostra potestat a vos, el dit Francesc de Verntallat i als vostres hereus i successors, de grau en grau i de recta línia descendents, de gràcia especial prosseguint, us atorguem l’accés a la noblesa i amb el títol vescomtal lliurement us atorguem, aixequem, erigim i favorablement us decorem, de manera que ara us volem i titulem noble i vescomte d’Estoles, concedint-vos a vos i als vostres successors l’estendard que corresponen als cavallers i tots i qualsevol altres graus i títols pertanyents als nobles i als vescomtes, tant de consuetud com de dret, i puguis usar generalment com ho fan els altres rics homes, nobles i vescomtes de la terra nostra segons els Usatges, usos, fors, consuetuds i altres llibertats i immunitats, amb tots els vostres castells, llocs, vassalls, homes i altres béns vostres mobles i immobles que teniu i tindreu sense cap obstacle. I manem encara a tots i sengles governadors, senescals, capitans, sobrejunters, veguers, batlles, çalmedines, merins, justícies i altres oficials i súbdits nostres presents i futurs que la present gràcia i concessió nostra tinguin i obeeixin coma ferma i la facin inviolablement observar, i no la contravinguin ni permetin a ningú desobeir-la per cap raó. I en testimoni del present ordenem posar la nostra butlla de plom. Atorgada a Barcelona el dia XXIIIº del mes d’octubre de l’any del naixement del Senyor mil·lèsimo CCCCº LLXXIIIº, del regne nostre de Navarra any XXXXVIIIIº i dels altres nostres regnes el XVIIº. Rex Joanes. El senyor rei m’ho ha manat a mi, Joan de Coloma, visat pel regent la tresoreria general i pel conservador”.

els poders que van donar suport a les institucions catalanes durant la guerra1. El manteniment d’un enclavament reialista al cor de la Catalunya Vella fou un element decisiu perquè Joan II doblegués les institucions catalanes i s’alcés amb la victòria en aquell llarg conflicte. De manera que, al final de la guerra, l’octubre de 1472, Verntallat continuà al front de la seva capitania a les terres de la “Muntanya” gironina i obtingué del sobirà la confirmació de la suspensió de les servituds feudals L’any 1473 la guerra no acabà sinó que es traslladà al Rosselló ocupat pels francesos. El sobirà no va poder recuperar els Comtats i va haver d’acceptar una pau molt desfavorable després del fracàs del setge de Perpinyà. La tardor de 1474, un cop retornada la calma a la frontera pirinenca, des de Barcelona, el sobirà va atorgar per fi el premi merescut a Francesc de Verntallat per la seva inqüestionable fidelitat. En realitat la recompensa fou doble i despatxada el mateix dia 23 de febrer de 1474. D’una banda li féu donació plena en lliure i franc alou del castell i de la vall d’Hostoles, en la vegueria de Girona, i d’un seguit de fortaleses, pobles, viles i termes del seu entorn, fins a configurar un domini jurisdiccional situat al cor del territori remença. I el mateix dia, el sobirà, com a gràcia especial, en un segon privilegi li atorgà la condició de noble i el títol de Vescomte d’Hostoles.

Verntallat, doncs, de simple cavaller fou elevat al cim de la jerarquia nobiliària del seu temps, atès que per damunt d’ell únicament hi havia el rei (que a Catalunya exercia la sobirania com a comte de Barcelona), el príncep de Girona (el títol reservat a l’hereu de la Corona i que pertanyia al príncep Ferran), quatre comtes (Cardona, Pallars, Cabrera i Empúries) i en el mateix nivell de jerarquia els vescomtes d’Illa i Canet, Èvol, Roda i Rocabertí. Els apassionats autors del segle XIX (Antoni de Bofarull, Coroleu, Pella i Forgas, Chía), defensors tots de la causa patriòtica en la guerra civil, condemnaren la figura de Verntallat pel seu servilisme reialista i veieren en el privilegi de 1474 la prova de la “traïció” del capitost camperol a les institucions de la terra. Josep Pella i Forgas va dir que “acabó su carrera en un castillo que levantó, oprimiendo los pueblos del valle de Hostoles y tomando el título de vizconde...”.2 En l’extrem contrari, Montsalvatge fou el primer historiador que reivindicà la figura de Verntallat, presentant-lo no com un criminal traïdor a la seva pàtria sinó com un líder natural fidel a la terra i redemptor dels pagesos oprimits. Judicis menys apassionats en ambdós sentits són els dels grans autors de l’escola catalana. Antoni Rovira i Virgili accentuà el perfil social de Verntallat i explicà la seva actuació com la pròpia d’un cabdill d’un moviment de classe,

enlairant una bandera de justícia humana i social: “Francesc Verntallat, gentilhome camperol, aguerrit per una vida d’aventures, arribà així als més alts llocs de la jerarquia feudal que tant va combatre”.3 Ferran Soldevila, al seu torn, remarca la singularitat de la concessió real a Verntallat “Sols un de llurs capitostos [dels remences], convertit en senyor de la vall d’Hostoles i amb títol vescomtal, va ésser distingit i afalagat pel rei”.4 La finalitat de Joan II en concedir-li el privilegi era, segons Àngels Masiá de Ros, la de dividir el front camperol: “con esta medida se aseguraba la dispersión de los payeses al verse sin caudillo, quietud y paz en las montañas que fueron cuna del movimiento, gracias a la influencia de Verntallat, quizá por resultar verdad la sentencia vulgar de que no hay peor cuña que la propia madera”. 5 La decisió del rei estava molt ben pensada. Atorgava a Verntallat el ple domini d’un seguit de castells que, de fet, aquell ja ocupava des del començament de la guerra i que el mateix sobirà havia confiscat als rebels. L’astut sobirà s’havia guardat prou d’incloure en el vescomtat cap possessió del vescomtat de Bas i de la baronia de Santa Pau, dos dominis farcits de remences els senyors dels quals, però, havien lluitat al costat de la Corona. Jaume Vicens Vives no tracta l’espinosa qüestió del vescomtat en la seva coneguda Historia de los remensas en el siglo XV (1945), sinó en Juan II de Aragón (1398-1479): monarquía y revolución en la España del siglo XV (1953). El gran historiador, que criticà la política erràtica del rei en relació als pagesos després de la guerra civil, salvà la concessió del vescomtat amb aquesta afirmació: “señala precisamente la legalización por el monarca de un Estado remensa en la Montaña, libre de cualquier intromisión de la policía real o episcopal”.6 Aquesta afirmació ve confirmada perquè el mateix sobirà, el 27 de desembre del mateix any 1474, confirmà les franqueses de remença i mals usos als pagesos del nou vescomtat. Verntallat, doncs, era un senyor feudal però no a la vella usança, sinó amb respecte absolut a les llibertats de la pagesia. A partir de Vicens Vives, els historiadors han considerat unànimes l’astúcia del vell monarca, que va saber unir en un únic acte el premi degut al seu fidel servidor i mantenir el status quo regnant a les parròquies de la muntanya gironina des de la gran revolta de 1462, permetent alhora la continuïtat d’una pau estantissa i inestable durant els darrers anys del seu regnat sota la tutela del vescomte.7 Els privilegis del vescomtat d’Hostoles, tanmateix, van durar poc de temps. L’any 1475 el síndic de Girona

ja va protestar a la Cort general perquè la donació reial de la vall d’Hostoles era contrària als interessos de la ciutat i també al privilegi d’incorporació de la vall a la corona, que el rei havia atorgat abans de la guerra civil. Finalment van ser abolits per Ferran II el 5 de novembre de 1481, arran de la sentència reial que anul·là totes les confiscacions i donacions produïdes arran de la guerra civil pel seu pare, entre les quals es van incloure els castells de Verntallat i el vescomtat d’Hostoles. El febrer de 1482 l’infant Enric, lloctinent reial, va convocar el sometent de la vegueria de Girona per prendre militarment els castells d’Hostoles i de Rocacorba que encara estaven en poder de Verntallat. El mes de juliol d’aquell mateix any l’ex vescomte ja havia obeït als manaments reials i consta residint a la vila de Sant Feliu de Pallerols, en una casa que havia adquirit el 1479, segons es dedueix d’una citació judicial adreçada al “noble i dilecte Francesc de Verntallat”. L’antic capità remença mantenia per tant la condició de noble però va perdre la capitania de la Muntanya, els castells rebuts del rei l’any 1474 i el títol vescomtal. Tanmateix, per proveir a la seva vida, Ferran II li féu donació de la pensió d’un censal mort sobre la Diputació del General i d’unes cases al carrer del Regomir de Barcelona. La notícia del censal és interessant i també controvertida perquè aquella renda vitalícia formava part del donatiu que la Cort general de 1481 havia aprovat a favor del rei a canvi, entre d’altres concessions, de l’abrogació de la sentència de suspensió de la remença i dels mals usos d’Alfons el Magnànim. Ferran el Catòlic abandonà el Principat de Catalunya a finals de 1482 deixant el camp gironí en estat de revolta. Aquesta esclatà obertament la tardor de 1484 dirigida per Pere Joan Sala, un dels antics lloctinents de Verntallat. Un cop esclafada aquella i executat públicament el seu dirigent, Verntallat reaparegué en escena per conduir les negociacions entre els síndics remences i els enviats del rei, que conclourien en la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486. Cridat pel sobirà, acudí a Medina del Campo a començament de març de 1486, seguí a la cort reial per terres de Castella i assistí a la publicació de la sentència en el monestir de Santa Maria de Guadalupe el 21 d’abril. El 8 de juliol del mateix any 1486, a la Vall d’Hostoles, es van publicar solemnement els privilegis de Joan II i totes les parròquies de l’antic vescomtat van passar a la jurisdicció de la Corona amb el dret de tenir batlle i cònsols propis. El castell, però, havia tornat en poder dels pagesos revoltats qui el van haver de cedir per força.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

Després de prestar el seu darrer gran servei a la monarquia i d’haver mediat decisivament en la solució del plet remença, Francesc de Verntallat retornà a Catalunya. L’any 1488 va rebre donació d’unes cases al carrer de Regomir. La seva darrera aparició documental és del 1494, arran del casament de la seva filla Violant (20 d’abril) i la concessió de poders notarials al seu nebot Llorenç Espígol (11 de juny). El qui fou vescomte d’Estoles durant set anys deuria morir entre aquella data i l’any del fogatge de 1497 al seu domicili a Sant Feliu de Pallerols. Història arxivística El privilegi reial de concessió del vescomtat d’Hostoles va quedar en poder de Francesc de Verntallat fins a la seva mort. Després del traspàs del cabdill dels remences, podem intuir les vicissituds d’aquell document tant important per al llinatge. Francesc de Verntallat va tenir un únic fill mascle, Miquel, també donzell, que va tenir descendència, però no sembla que rebés el privilegi reial entre els béns del seu pare. Recordem que el pergamí es va conservar i ha aparegut a la casa pairal, és a dir, al mas Verntallat de Sant Privat d’en Bas, una heretat que en el temps de la mort de Francesc ja pertanyia a la seva neboda Joana, casada amb el mercader de Sant Feliu de Pallerols Llorenç Espígol. Aquest mercader era procurador i l’home de confiança de l’antic vescomte en la gestió dels seus negocis patrimonials i és lògic pensar que acabaria conservant el privilegi i altres documents del seu representat a la mort d’aquell. El 3 de maig de 1503, Llorenç Espígol i la seva esposa Joana Verntallat, domiciliats a Sant Feliu de Pallerols, van establir en emfiteusi el mas Verntallat a un cert Antoni Albert, els descendents del qual van prendre el cognom de Verntallat. Sembla clar, doncs, que el privilegi vescomtal ja es trobava a la casa pairal en el moment de ser establerta a Antoni Albert o que va ser lliurat a aquell juntament amb l’arxiu de l’heretat. El mas Verntallat ha anat canviant de mans amb el pas dels anys i sempre a diferents famílies propietàries de la comarca. A començament del segle XIX pertanyia a la família Alibés i després passà als Plana. Finalment, el mas fou rebut en herència per Luís Rodríguez Pérez, el fill i hereu del qual, com a propietari de l’arxiu familiar, ha cedit el privilegi a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El document ha ingressat a l’ANC, a títol de comodat, el 14 d’octubre de 2105. Una clàusula del contracte estableix que el comodat esdevindrà donació

a favor de la Generalitat de Catalunya després de la mort del comodant. Josep Fernández Trabal

Notes 1. F r a n c e s c M O N T S A L V A T G E I F O S A S , E l s r e m e n c e s , Palafrugell, Estampa Palé, 1908, p. 136 2. Josep PELLA I FORGAS, Historia del Ampurdán: estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Catalunya (1883), p. 674. 3. Antoni ROVIRA I VIRGILI, Història Nacional de Catalunya, VI, p. 630. 4. Ferran S OLDEVILA , II, Història de Catalunya, Barcelona, Editorial Alpha, 1962, p. 104. 5. Àngels MASIÀ DE ROS, Gerona en la guerra civil en tiempos de Juan II, Barcelona, CSIC, p. 187. 6. Jaume V ICENS V IVES , Juan II de Aragón (1398-1479): monarquía y revolución en la España del siglo XV (1953) 7. L’anàlisi de les conseqüències del privilegi a Joaquim de CAMPS ARBOIX, Verntallat cabdill dels remences, Barcelona, Aedos, 1955, p.196-200; i Miquel F REIXA , Francesc de Verntallat, cabdill dels remences, Barcelona, Editorial Base, 2010, p. 266-275.

Noticiari 20

L’INGRÉS DELS FONS DOCUMENTALS DE MARTA MATA I LA SEVA MARE, PECES CLAU PER A L’ESTUDI DE LA HISTÒRIA DE L’ENSEYAMENT A CATALUNYA El 29 de setembre de 2015, després de mesos de preparació tècnica, van ingressar a l’Arxiu Nacional de Catalunya els fons documentals de les pedagogues, mare i filla, Àngels Garriga i Marta Mata, procedent de la Fundació Marta Mata, domiciliada a Cal Mata de Saifores (Baix Penedès). Amb la incorporació d’aquest fons, el nostre centre enforteix encara més la rica documentació d’origen privat que conserva per a l’estudi de l’escola, la pedagogia i l’ensenyament a Catalunya, que en els darrers anys ha incorporat fons com ara els de l’Escola Cardoner (2008) i l’Escola Talitha (2009-2012); Coordinació Escolar, els Amics de l’Institut-Escola, el Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), l’Associació de Mestres Rosa Sensat i la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC) (2013); i la Fundació Artur Martorell (2015). Els dos fons han rebut un primer tractament arxivístic per part de Carmen Jiménez i Montserrat Robert Jané, que han identificat 1.484 unitats de catalogació, la descripció de les quals ja és consultable a través de la pàgina web de l’Arxiu Nacional i a Arxius en línia. Els fons de Marta Mata i Garriga (CAT ANC 1 – 1105) aplega en primer lloc documentació personal, familiar, de relacions d’amistat i sobre altres interessos. La documentació sobre la trajectòria de formació conté carnets identificatius, quaderns de classe i llibretes d’apunts, materials d’estudi, treballs, directoris, matrícules i qualificacions, expedients acadèmics, c e r t i f i c a t s i ma t e r i a l s p e r p r e p a r a r l a t e s i i documentació sobre viatges d’estudi. La documentació de la seva activitat professional educativa, sobre els treballs realitzats amb els infants de Saifores, de Santa Oliva, de l’Escola Talitha i del Grup Escolar Pere Vila de Barcelona i un recull de quaderns d’una alumna des de primària fins al batxillerat. També es recull documentació sobre el Primer i Segon Congrés de Pedagogia Barata de Saifores, sobre reunions de pedagogia a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, sobre altres sessions i congressos de pedagogia. Inclou també els de la seva vinculació a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, així com documents sobre el Primer Congrés de Moviments de Renovació Pedagògica. També, sobre la relació amb moltes entitats culturals i educatives, entre gran diversitat de jornades, cursos,

congressos, seminaris i simposis. Pel que fa a la documentació política, s’hi conserven documents electorals del PSC i del PSOE (municipals, autonòmiques o generals), però, la part central la conformen tres grans blocs: el Congrés dels Diputats, el Parlament de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, en especial en la seva faceta de regidora d’Educació. Projectes de llei, decrets llei, proposicions, la llei de normalització lingüística i la d’educació, és on es concentra la major part de la documentació. Cal esmentar la que fa referència a l’IMEB (Instituto Municipal d’Educació de Barcelona) i les Ciutats Educadores, on es recull el material dels seus viatges de promoció, així com els diversos congressos de les ciutats educadores. Finalment, hi ha la que fa referència als consells escolars: el de l’Estat, el de Catalunya i altres. El fons conté els escrits originals publicats a diversos diaris i revistes d’àmbit general i en d’altres diaris d’escoles d’estiu i altres mitjans de comunicació locals. Recull també els escrits inèdits, on s’inclouen pregons, conferències, escrits no publicats i apunts i notes de treball, així com correspondència rebuda, emesa i entre tercers. Inclou documentació sobre la productora: entrevistes, homenatges, premis i distincions rebudes, sobre la seva mort i els condols rebuts així com documentació relacionada amb la concessió del nom de Marta Mata a carrers, places, escoles, biblioteques, entitats; i a l’aparició del seu nom en articles de premsa, escrits i treballs d’altres persones. Finalment conté reculls de premsa, reculls d’obres d’altres autors i una col·lecció de postals. En el seu conjunt, el fons facilita una aproximació a la figura professional i personal d’un referent essencial de la pedagogia i la política educativa del segle passat al nostre país. El fons documental de la seva mare, Àngels Garriga de Mata (CAT ANC 1 – 1106) inclou documentació personal, familiar i de relacions d’amistat. La de la seva trajectòria de formació conté expedients acadèmics, diplomes, credencials i certificats. La que correspon a la seva activitat professional recull certificats, credencials, diligències, nomenaments, comunicacions, correspondència, materials per treballar a classe, treballs d’alumnes i la documentació en relació a les dues depuracions sofertes entre 1937 i 1940 (destitucions, al·legacions, notificacions, declaracions, instàncies, certificats i resolucions). Es recull l’obra creativa d’Àngels Garriga amb les versions inèdites de la ja publicada (llibres, adaptacions, llibres d’escola i

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

articles publicats a la premsa) i l’obra encara inèdita (contes, poemes, auques, teatre, titelles i guions de ràdio). El fons conté també correspondència, bàsicament rebuda, amb amistats, companys i mestres de la seva etapa professional com a mestra (Alexandre Galí, Maria Llenas, Antonio López Masota, Artur M a r t o r e l l , A n i c e t V i l l a r d e S e r c h s ) i t a mb é correspondència en relació a la seva activitat religiosa. Finalment, conté la documentació necrològica i sobre homenatges pòstums. El fons facilita, doncs, una aproximació molt completa a la trajectòria d’una figura important de l’ensenyament de la primera meitat del segle XX. Amb la incorporació d’aquests dos nous fons i la seva plena accessibilitat, d’acord amb els condicionaments de la normativa actual, dóna fruit de manera prou generosa la col·laboració dels darrers anys entre la Fundació Marta Mata i l’Arxiu Nacional de Catalunya. Sobretot, però, enriquim molt considerablement el patrimoni comú que gestiona el nostre centre i posem a l’abast dels estudiosos un material extraordinari per al coneixement de la història de l’ensenyament a Catalunya. Miquel Pérez Latre

L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA PARTICIPA EN LA V JORNADA EDUCACIÓ I ARXIUS Sota el lema Patrimoni Documental i Centres Educatius, enguany s’ha proposat com objectius els de fomentar el coneixement del patrimoni cultural a partir de les fonts d’arxiu; impulsar l’ús dels arxius escolars com a recurs didàctic i reflexionar i aportar elements tècnics per a la gestió dels arxius dels centres educatius. En els darrers anys han confluït diferents interessos en el món educatiu que ens han abocat a plantejar la necessitat de debatre conjuntament entorn del rol que, en un context educatiu, hi poden tenir els fons d’arxiu en el coneixement del patrimoni: D’una banda, el desenvolupament del Programa Apadrinem el Nostre Patrimoni, promogut pel Departament d’Ensenyament i en el qual hi participen més de 300 centres educatius; de l’altra, la demanda d’assessorament d’alguns centres en relació a les possibilitats d’explotació didàctica dels seus fons, especialment els històrics, així com de la seva gestió i conservació; finalment, la creixent sensibilització entre

el professorat en relació a les possibilitats didàctiques que ofereixen els materials escolars que han estat elaborats per alumnes de promocions anteriors i, per tant, la necessitat de dissenyar estratègies per a la seva conservació. Organitzada per l’ ICE de la UB i amb la col·laboració de diverses institucions relacionades amb l’ensenyament i els arxius, ha tingut, una vegada més, una bona acollida. El servei didàctic de l’ANC ha participat en el Comitè organitzador i científic i, a més hi ha presentat dues comunicacions: “Els documents d’arxiu per a l’estudi de l’art” i “La Font del Pedró. Un exemple d’estudi del patrimoni a través d’una fotografia d’arxiu”. Tres comunicacions més, han estat aportades per membres del grup DidDoc, coordinat des del CESIRE i el mateix servei didàctic. Amb aquestes col·laboracions l’Arxiu es posiciona, una vegada més, com un centre capdavanter en l’aplicació didàctica de les fonts d’arxiu que apunta sempre cap a la innovació i la millora de l’educació. A més de la seva participació en aquesta Jornada, l’ANC ha dissenyat diverses activitats didàctiques i ha publicat recursos per promoure la utilització dels fons d’arxiu com a recurs per l’estudi, el coneixement i el gaudi del nostre patrimoni. Aquests recursos es poden consultar a http://sdanc-recursos.blogspot.com.es/ Pilar Reverté i Vidal

L’ANC EXPLICA LA SEVA EXPERIÈNICIA EN EL SALVAMENT DELS ARXIUS D’EMPRESA A LES “XVII JORNADAS INTERNACIONALES DE PATRIMONIO INDUSTRIAL” (GIJÓN) L’Arxiu Nacional de Catalunya ha estat una de les institucions convidades a participar com a ponent en les “XVII Jornadas Internacionales de Patrimonio Industrial” convocades per l’Asociación de Arqueología Industrial “Máximo Fuentes Acevedo”. Industria, Cultura y Naturaleza (INCUNA), que cada any se celebren a la ciutat de Girjón. INCUNA és una de les més prestigioses entitats privades espanyoles que lluiten per la conservació del patrimoni industrial i les seves jornades anuals convoca un gran nombre de professionals i voluntaris de tots els països del món. Les Jornades de 2015, convocades amb el suggerent títol de “El legado de la industria: Archivos, Bibliotecas, Fototecas de empresas. Fábricas y

Memoria”, es van dedicar al patrimoni documental des de diversos punts de vista. Hi assistiren professionals de diferents comunitats autònomes espanyoles, Portugal, Itàlia, Bèlgica, Regne Unit, Argentina, Brasil, Chile, Mèxic i Paraguay. En nom de l’ANC hi va participar Josep Fernandez Trabal, cap de l’àrea de fons Històrics, qui va desenvolupar la ponència “La protección y difusión de los archivos empresariales”. En els seus trenta-cinc anys d’activitat, l’ANC ha acumulat una important experiència en l’àmbit de la recuperació, conservació i difusió dels arxius d’empresa. En els inicis, l’activitat del centre fou la resposta de l’administració catalana a la situació d’emergència provocada per la crisi del sector tèxtil en la dècada de 1980. Però amb el temps, aquesta línia d’actuació s’ha consolidat com una de las més importants en el terreny de la protecció dels arxius privats en Catalunya. La ponència va explicar i valorar la trajectòria de l’Arxiu Nacional en relació al patrimoni documental de les empreses, a partir dels apartats següents: a) Balanç, nombre de fons documentals recuperats, sectors econòmics, magnituds i solucions jurídiques b) Estratègies de recuperació i agents implicats: un treball col·laboratiu c) Els reptes de la conservació i difusió dels arxius empresarials en un centre públic. De la mera conservació ala digitalització. Josep Fernandez Trabal

EL FONS DOCUMENTAL DE L’INSTITUT JAUME BALMES DE BARCELONA INGRESSA A L’ANC L’octubre de 2015, l’Institut Jaume Balmes de Barcelona va transferir a l’ANC el seu fons documental generat al llarg dels seus 170 anys d’existència. Aquest fons conté documentació acadèmica i administrativa datada entre 1857 i 1980 que ocupa un volum total de 220 metres. El valor històric i singular, i el precari estat de conservació del fons va motivar la necessitat de realitzar actuacions destinades a la seva salvació i el seu ingrés extraordinari i excepcional a l’ANC. La Direcció de l’Institut, preocupada per la integritat de la documentació, en no disposar de condicions adequades per a conservar-la, es va posar en contacte amb la Sotsdirecció general d’Arxius i, a instàncies d’aquesta, amb l’ANC. La Sostdirecció d’Arxius va fer una primera

Tècnics de l’ANC al dipòsit de l’Institut Jaume Balmes preparant la documentació per al seu ingrés. (Foto: A. Bernal) CAT ANC11134/ Fons Institut Jaume Balmes (Barcelona).

valoració de la documentació no tractada ni avaluada i, posteriorment, l’ANC va valorar-ne l’abast i el contingut, així com l’estat de conservació. El resultat d’aquesta última valoració fou: a) encarregar mostres de cultius per determinar el grau de contaminació, detectada durant l’anàlisi visual; b) preparar amb urgència la documentació per a transferir —inventariarla sumàriament i instal·lar-la per al trasllat—; c) desinfectar els documents amb microorganismes actius, tasca fet pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya; d) ingressar la documentació a l’ANC com a transferència extraordinària. L’Institut Jaume Balmes va ser creat el 17 de setembre de 1845 com a centre d’ensenyament d’àmbit provincial i radicat a Barcelona amb la funció d’impartir l’ensenyament secundari en els graus elemental i superior. El seu primer director fou Manuel Milà i Fontanals. Entre 1845 i 1980 l’Institut va tenir diferents denominacions: Instituto Provincial de Segunda Enseñanza (1845-1900), Instituto General y Técnico de la Provincia de Barcelona (1900-1930), Instituto Balmes (1930-1942), Instituto Nacional de Enseñanza Media Jaime Balmes (1942-1980), i Institut d’Ensenyament Secundari Jaume Balmes (a partir de 1980). Els documents conservats són un testimoni de l’activitat del centre com primer institut secundari creat a la primera meitat del s. XIX a Barcelona. Prova d’això és, d’una banda, la vinculació de centres escolars creats posteriorment a Barcelona i altres ciutats com Granollers, Mataró i Vic. I, d’altra banda, la presència de personalitats rellevants en el món de la

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

L’ARXIU DEL CENTRE DOCENT Arran de l’ingrés del fons Institut Jaume Balmes (Barcelona), l’ANC ha considerat adient publicar en aquest butlletí la col·laboració següent que agraïm al responsable de l’Arxiu Central del Departament d’Ensenyament.

Actes d’examen curs 1876-1877 de l’assignatura Geometria i Trigonometria. CAT ANC1-1134, Signatura 32 / Fons Institut Jaume Balmes (Barcelona).

cultura, la medicina i la política. A Cent cinquanta anys d’història (1845-1995), volum editat per l’Institut Jaume Balmes l’any 1995, en destaquen entre d’altres: els professors Antoni Bergnes de las Casas, Josep Coll i Vehí, Pompeu Fabra, M. Àngels Ferrer i Sensat, Hermenegildo Giner de los Ríos, Josep Lluís Pons i Gallarza, Elies Rogent; i els alumnes, Josep Torras i Bages, Joan Maragall, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Carles Riba, Eugeni d’Ors, Pere Bosch Gimpera, Moisés Broggi. La documentació de caràcter acadèmic representa un 95% del fons. Les principals tipologies documentals són: expedients d’alumnes (1883-1975), actes d’exàmens (1857-1978), matrícules (1880-1975), títols acadèmics (1881-1975), plans d’estudis i assignatures (1881-1973) i material didàctic (1883-1899). La documentació administrativa (1887-1980) fa referència bàsicament a la gestió del personal del centre i no arriba al 5% del fons. Els documents de l’Institut Jaume Balmes constitu eix en el fon s I ns t i t ut Jaum e Ba l me s (Barcelona), ANC1-1134. De moment només es disposa de l’inventari sumari, però, és previst iniciar el seu tractament arxivístic (tria, neteja, restauració, a r x iv a me n t p e r a l a c o n s e rv a c ió p e r ma n e n t, classificació, ordenació, descripció, etc.) durant el 2016. Marc-Aureli Berenguer Casulleras

La llei 10/2001, de 13 de juliol , d’arxius i documents en el seu preàmbul “considera els documents com a font d’informació. Molts d’aquests integren, o passaran a integrar, el patrimoni documental català i constitueixen, o constituiran, la memòria de la nació. La Llei entén també que molts documents acrediten drets i deures dels ciutadans, de les entitats i de les administracions públiques i que, en aquest sentit, tenen un paper rellevant en llurs relacions. Reconeix que l’accés als documents públics és un dret que té tota persona, independentment de la nacionalitat, de la condició o de la funció que tingui, dret que tan sols es pot denegar en aplicació de les limitacions establertes legalment.” Es consideren documents públics els que produeixen o reben en l’exercici de llurs funcions els òrgans de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i l’Administració local i en aquest sentit els que produeixen o reben els 3.757 centres docents que avui dia depenen d’aquestes dues administracions. Els arxius dels centres docents formen part de l’organització dels arxius de Catalunya i per tant tenen l’obligació de preservar en les millors condicions possibles, la documentació que produeixen o que reben. Els hi correspon, com arxius de gestió que són, classificar, ordenar i descriure la documentació producte de les tasques pròpies del centre docent, d’acord amb els quadres de classificació i el manual de gestió de la documentació administrativa activa. També els hi correspon controlar la instal·lació, consulta i localització de la documentació dipositada. Un element principal per a l’organització de la documentació administrativa del centre són els Quadres de classificació funcional (Quadre de classificació dels documents de gestió i Quadre de classificació dels documents d’explotació). Aquests constitueixen una estructura jeràrquica que vincula les funcions dels òrgans de l’Administració amb la documentació que aquests gestionen, i que permeten classificar els documents i els expedients des del mateix moment del seu disseny, concepció o captura per part del sistema de gestió de documents.

D’aquests Quadres de classificació, l’arxiu central del Departament d’Ensenyament, per a facilitar l’arxiu del centre docent, ha elaborat un Quadre de classificació específic on queden reflectides totes les funcions i activitats del centre. Aquest Quadre de classificació específic és comú per a tots els centres docents i consta de dues parts diferenciades que identifiquen els documents en funció de si són considerats documents de gestió (G), és a dir, documentació comuna a tota l’administració de la Generalitat de Catalunya, o documents d’explotació (Y), és a dir, documentació pròpia del Departament d’Ensenyament, i en aquest cas, del centre docent. En aquest Quadre trobarem entrades referents a la classificació de la correspondència del centre (G0326), dels actes protocol·laris (G0302), de la documentació sobre prevenció de riscos i salut en el treball (G0438), de la documentació econòmica (G0601, G0636, G0653), de la contractació administrativa (G2000), de la gestió de béns mobles (G0701, G0710, G0711) o dels béns immobles (G0760). També trobarem documentació que pertany al Quadre de classificació dels documents d’explotació referent als Plans anuals (Y0101), al procés de pre-inscripció (Y0155) i matriculació dels alumnes (Y0156), a la gestió dels Títols (Y0164), a les Actes d’avaluació (Y0508), i als òrgans de participació del centre com són el Consell Escolar (Y0248) i el Claustre (Y0250). Però l’expedient acadèmic de l’alumne amb el codi Y0332 és la sèrie documental més important, no només pel volum documental que representa (durant aquest curs s’han matriculat al voltant de 870.000 alumnes en centres públics), sinó també per la vàlua històrica que té. L’expedient acadèmic de l’alumne/a és el document que té la funció de recollir de manera acumulativa els resultats de l’avaluació obtinguts per l’alumne/a al llarg de la seva educació i totes les dades personals i acadèmiques rellevants. En el decurs d’aquest any s’estan elaborant les propostes d’avaluació i accés documental de les sèries documentals Expedient de l’alumne/a i Actes d’avaluació de l’alumnat, que són tant importants per al funcionament del centre docent, com ho són per a tenir una radiografia de l’educació que es pot remuntar des de mitjans del segle XIX (el “Plan General de Estudios para la instrucción pública del reino en la parte relativa a las enseñanzas secundaria y superior”, de 17 de setembre de 1845, també nomenat “Plan Pidal”, a l’article 57 estableix que “cada provincia tendrá un instituto colocado en la capital, aunque mediando razones

especiales podrá establecerse en otro pueblo de la misma provincia”). L’arxiu Central del Departament d’Ensenyament també ha elaborat un Manual de Gestió de la documentació administrativa activa on s’explica el cicle de la documentació administrativa, l’estructura del Quadre de classificació, els criteris generals d’arxivament, el procés de classificació i tractament de la documentació, el procediment per a complimentar les carpetes, les unitats d’instal·lació, i el full de transferència, el procediment per a transferir la documentació de l’arxiu de gestió a l’arxiu central i de l’arxiu central a l’arxiu històric i el procediment a seguir per a l’avaluació i tria de la documentació dipositada en el centre docent. Respecte la transferència de la documentació de l’arxiu de gestió a l’arxiu central i d’aquest a l’Arxiu Nacional de Catalunya o a la Xarxa d’Arxius Històrics, s’ha de comentar que el centre docent, com s’ha dit amb anterioritat, funciona com arxiu de gestió, però també funciona com a dipòsit de documentació semiactiva. Aquesta situació es dóna per la necessitat que tenen els centres de tenir la documentació al seu abast per ser motiu d’una consulta molt freqüent durant un període més ampli que el marcat per a la permanència de la documentació a l’arxiu de gestió (fins a 5 anys). El fet que el centre docent tingui un dipòsit amb documentació semi-activa, no justifica que aquesta documentació hagi de romandre en aquest dipòsit un període de temps “etern”, i més si tenim en compte que passat un temps, aquesta documentació té una consulta merament esporàdica. També he de dir que aquest període de permanència en el centre es pot allargar més dels 15 anys que marca la normativa per a romandre la documentació a l’arxiu central. Llavors, quin hauria de ser el termini per a transferir aquesta documentació a l’Arxiu Històric corresponent? Francament és difícil marcar el moment que aquesta consulta passa de ser freqüent a ser esporàdica, però el cert, es que no s’hauria d’allargar la transferència de la documentació a l’Arxiu Històric més enllà dels 25 anys de tancament de l’expedient. Per a procedir a la transferència de la documentació a l’Arxiu històric, el Departament no té una base de dades específica per a facilitar la descripció i catalogació de la documentació a transferir. És recomana que els centres, per a controlar sèries molt voluminoses, facin servir bases de dades per a facilitar el control en les fases de producció i de vigència de la

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

l’Arxiu Central del Departament d’Ensenyament 934 006 900 (ext. 3863). Vull acabar com he començat amb un paràgraf del preàmbul de la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents: “Els arxius no tan sols són una de les fonts primàries i primordials d’informació per a preservar la memòria històrica de Catalunya, sinó que també són la base que ha de fer possible un sistema de gestió dels documents i de la informació de les administracions públiques, el qual sistema també ha de servir de model per a les institucions i les empreses privades. Cal tenir present que els documents que es creen avui són la informació del demà”. Ferran Navalón Casino Responsable de l’Arxiu Central d’Ensenyament

documentació i si és el cas la puguin fer servir per a la transferència dels expedients. També se’ls hi diu que sempre es posin en contacte amb l’Arxiu Històric corresponent per a saber quins són els requisits per a transferir la documentació. Amb la transferència de la documentació a l’Arxiu Històric, el centre docent no “perd” la documentació sinó que guanya eficàcia, la possibilitat d’una consulta ràpida, una millor conservació del seu patrimoni documental, i permet que el ciutadà i en particular l’investigador, pugui accedir en millors condicions a una documentació que ens ajuda a tots a entendre millor la societat on vivim. La informació sobre el Manual de gestió de la documentació administrativa i sobre els Quadres de classificació es pot trobar a la Intranet del Departament en la següent pàgina web: http:// educacio.gen cat .c a t / p o r t a l / p a g e / p o r t a l / EducacioIntranet/Inici/GestioDocumental/Arxiu. Els centres docents també es poden informar sobre el funcionament i els criteris d’arxiu al telèfon de

Juny-Setembre 2015

Publicacions 26

AIXALÀ I FÀBREGAS, Carme. Monestir de Pedralbes : República, guerra i patrimoni / [textos de Carme Aixalà i Fàbregas, i Jordi Ramos i Ruiz]. Barcelona : Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes : Institut de Cultura de Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2014. 206 p. A LBERTÍ , Elisenda. Compromeses : vuit dones catalanes excepcionals / Elisenda Albertí. Barcelona : Albertí : Ajuntament de Barcelona, Regidoria de Dona i Drets Civils, 2015. 204 p. Àlbum fotogràfic de la Mancomunitat de Catalunya / coordinació Xavier Forcadell i Josep Maria Elorduy ; revisió històrica Albert Balcells ; textos Francesc Canosa ; fotografia Jordi Play. Barcelona : Diputació de Barcelona, 2014. 159 p. AMAT, Jordi. El Llarg procés : cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) / Jordi Amat. Barcelona : Tusquets, 2015. 384 p. (L’Ull de vidre ; 55) A UDION , Ghislain. Réfugiés espagnols en LoireInférieure, 1936-1945 : de la République espagnole à la Résistance / Ghislain Audion. La Crèche : Geste éditions, DL 2015. 325 p. BALCELLS, Albert. L’Institut d’Estudis Catalans : una síntesi històrica / Albert Balcells. Barcelona : Institut d’Estudis Catalans, 2012. 214 p. (Publicacions de la Presidència ; 36) Barcelona, refugi de jueus : 1933-1958 / Josep Calvet... [et al.] ; presentació de Vicenç Villatoro. Barcelona : Angle, 2015. 159 p. Bartzelonako Gernikak : 1937 = Los Gernika de Barcelona : 1937 / [komisariotza: Xabier Sáenz de Gorbea ; testuak: Xabier Sáenz de Gorbea, Felícitas A. Lorenzo]. [Gernika-Lumo : Euskal Herria Museoa], 2015. 60 p. BENET, Josep. Personatges / Josep Benet ; edició a cura de Josep Poca. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015. 288 p. (Textos i estudis de cultura catalana ; 198)

BERMEJO, Benito. El Fotògraf de l’horror : la història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen / Benito Bermejo ; pròleg de Javier Cercas. 2a ed. rev. Barcelona : RBA, 2015. 267 p. BESOLÍ, Andreu. La Memòria històrica del Campus Mundet / Gemma Tribó (coord.) ; Andreu Besolí, Aram Monfort, Maribel Ollé. Barcelona : Horsori, 2009. 162 p. (Quaderns per a l’anàlisi ; 26) BLADÉ I DESUMVILA, Artur. De França a Mèxic : diari de viatge / per Artur Bladé i Desumvila ; edició a cura d’Artur Bladé i Font. Barcelona : Duxelm, 2014. 158 p. Construint la ciutat democràtica : el moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició / Carme Molinero i Pere Ysàs (coords.) ; Ivan Bordetas Jiménez ... [et al]. Barcelona : Icaria : Memorial Democràtic ; Bellaterra : UAB, DL 2010. 339 p. (Antrazyt ; 343. Història) DALMAU TORVÀ, Marc. Un barri fet a cops de cooperació : el cooperativisme obrer al Poblenou / Marc Dalmau i Torvà. Barcelona : La Ciutat Invisible, 2015. 239 p. Els Fets i les conseqüències del 1714 al Baix Llobregat : X recerca col·lectiva del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat / Josep Campmany Guillot i Carles Serret Bernús (coords.) ; Conxita Solans Roda ... [et al.]. [Sant Feliu de Llobregat] : Edicions del Llobregat, 2014. 312 p. (Estudis ; 8. R de recerca) Eugeni d’Ors : potència i resistència / edició a cura de Xavier Pla. Barcelona : Institució de les Lletres Catalanes, cop. 2015. 207 p. FEBRÉS, Xavier. Els Últims aristòcrates catalans / Xavier Febrés. Barcelona : Ara Llibres, 2007. 136 p. (Sèrie A) FLUVIÀ I ESCORSA, Armand de. Recull d’articles : nobiliària i reialesa, 1958-2015 / Armand de Fluvià i Escorsa ; pròleg: Pedro Moreno i Meyerhoff. Barcelona : Institució Catalana de Genealogia i

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

Heràldica, GenHer, 2015. 294 p. (Recull d’articles) FRANCH MASSÓ, Pau. Memòria oral del PSUC : a través d’entrevistes amb les i els seus protagonistes / Pau Franch Massó. Barcelona : Fundació Nous Horitzons, 2015. 141 p. (El Pensament i l’acció : Quaderns de la Fundació Nous Horitzons ; 46) GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau. Amb ulls estrangers : quan Catalunya preocupava a Europa, diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil / Arnau González i Vilalta. Barcelona : Base, 2014. 551 p. (Base històrica ; 122) GUILLAMON, Julià. Joan Perucho, cendres i diamants : biografia d’una generació / Julià Guillamon. Barcelona : Galaxia Gutenberg : Ajuntament de Barcelona, Consell d’Edicions i Publicacions, 2015. 724 p. (Assaig) La Dècada prodigiosa 1914-1925 : l’arqueologia catalana, un instrument vertebrador al servei de la Mancomunitat de Catalunya / coord. i comp. Jordi Rovira i Port ; [ed. científics: Jordi Rovira i Port, Àngels Casanovas i Romeu]. [Barcelona] : Museu d’Arqueologia de Catalunya : Diputació de Barcelona, 2015. 205 p. La Història de 50 dones de la primera meitat del segle XX / Centre d’Estudis Santjustencs. Sant Just Desvern : Centre d’Estudis Santjustencs, 2015. 470 p. (Miscel·lània d’estudis santjustencs ; XIX) La Segona República a Catalunya : la llavor de la llibertat / director científic de l’obra: Jordi Casassas. Barcelona : Ara Llibres, 2015. Vol. 3 (291 p.) La Tele sota franco : l’aventura de Miramar / Ramon Solanes. Barcelona : Ara Llibres, 2009. 174 p. (Sèrie H) LIZUNDIA, Fernando I. El Exterminio de la memoria : una comisión de la verdad contra el olvido de las víctimas del franquismo / Fernando I. Lizundia. Madrid : Libros de la Catarata, cop. 2015. 190 p. (Sociedad y derechos humanos ; 536)

MARÉS DE SAAVEDRA, María del Mar. El Castillo Godmar y sus principales famílias / María del Mar Marés de Saavedra, Javier Gimeno Brío ; prólogo de Antoni Pladevall i Font. [Barcelona? : els autors?, 2015?]. 2 v. MARTÍN RAMOS, Josep Lluís. Josep Tarradellas : la Guerra Civil (1936-1939) / Josep Lluís Martín Ramos; edició a cura de Ton Barnils i Montserrat Catalan. Barcelona : Dau, 2013. 478 p. NÚÑEZ I ESPALLARGAS, Josep M. Arqueología en los Encantes : guía del buscador de maravillas / José Ma Núñez Espallargas. Barcelona : Laertes, 2015. 266 p. (Kink ; 20) PUJOL, Enric. Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar : elements per a un cànon historiogràfic català / Enric Pujol Casademont. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015. 137 p. (Textos i estudis de cultura catalana ; 196) RENYER ALIMBAU, Jaume. Lluís Gausachs i Ramon : patriota republicà i secretari del president Tarradellas, 1954-1977 / Jaume Renyer Alimbau ; pròleg de Josep Fornas ; epíleg de Montserrat Catalan. Lleida : Pagès, 2015. 206 p. (Col·lecció Guimet ; 201) ROMERO MAURA, Joaquín. La Rosa de fuego : el obrerismo barcelonés de 1899 a 1909 / Joaquín RomeroMaura. Barcelona : RBA, 2012. 731 p. (RBA temas de actualidad. Serie Historia de España) ROVIRA, Marta. La Transició franquista : un exercici d’apropiació de la història / Marta Rovira Martínez. Barcelona : Pòrtic, 2014. 311 p. SANZ, Mercè,. Una Nena catalana als camps nazis : Mercè Sanz, un testimoni per al nostre temps / Mercè Sanz. Barcelona : Claret, 2015. 120 p. (Contrastos ; 5) SIMPOSI D’HISTÒRIA DEL CARLISME. 2n. 2014 (Avià i Berga). Estat carlista : tradició i furs / Daniel Montañà Buchaca i Josep Rafart Canals (coord.) ; II Simposi d’Història del Carlisme, Avià-Berga, 10 de maig de 2014. Avià : Centre d’Estudis d’Avià, 2014. 287 p. (Història del carlisme ; 2) SIMPOSI D’HISTÒRIA DEL CARLISME. 3r. 2015 (Avià, Catalunya). Propaganda carlista, religió, literatura i operacions militars / Daniel Montañà Buchaca, i Josep Rafart Canals (coord.). Avià : Centre d’Estudis d’Avià, DL 2015. 279 p. SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català (s. XV-XVIII) / Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona : Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència : Centre

Juny-Setembre 2015

Ingressos 28

d’Història Contemporània de Catalunya, 2015. 471 p. (El fet identitari català al llarg de la història ; 2) SOLANES, Ramon. La Tele sota franco : l’aventura de Miramar / Ramon Solanes. Barcelona : Ara Llibres, 2009. 174 p. (Sèrie H) SOLDEVILA, Ferran. Per un poble normal : antologia política / Ferran Soldevila ; pròleg i edició Enric Pujol. Barcelona :RBA, 2015. 191 p. T ARRADELLAS , Josep. Estrictament confidencial / Josep Tarradellas i Rafael Tasis ; pròleg i edició a cura de Francesc Foguet i Boreu. Barcelona : Viena, 2014. 304 p. (La Memòria dels dies ; 5) TUELLS MORENO, Lluís Miquel. Trens de postal : el ferrocarril a Catalunya / Lluís Miquel Tuells Moreno. Barcelona : Efadós, 2015. 160 p. (Col·lecció Targeta Postal) VILLORIA MENDIETA, Manuel. La Publicitat activa en la Llei de transparència : accés a la informació i bon govern : possibilitats i insuficiències / Manuel Villoria Mendieta. Barcelona : Generalitat de Catalunya, 2014. 72 p. (Govern obert ; 1)

ÀREA DELS FONS DE L’ADMINISTRACIÓ FONS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya Expedients de contractes majors d’obres (1982-1999), 1 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 76 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Economia i Coneixement. Lliure accés, amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 203, ingrés 3457] Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya Expedients de contractes de treballs específics i concrets no habituals (1984-1997), 0,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 106 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Economia i Coneixement. Lliure accés, amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 203, ingrés 3458 Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya Expedients de contractes de consultoria i assistència tècnica (1980-1999), 6 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 478 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Economia i Coneixement. Lliure accés, amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 203, ingrés 3459] Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya Expedients de subministrament de material inventariable i no inventariable (1980-1999), 3,9 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 555 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Economia i Coneixement. Lliure accés, amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 203, ingrés 3460] Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya Expedients de contractes de serveis de quantia inferior i superior a 2 milions de pessetes (1995-1999), 0,8 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 44 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Economia i Coneixement. Lliure accés, amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 203, ingrés 3461] Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya Expedients de modificacions pressupostàries (19981999), 4,2 m. Base de dades Access format d’inter-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

canvi amb 1.620 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Economia i Coneixeme nt. Lliure accés, amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 203, ingrés 3462] Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya Expedients de qualificació d’habitatges de promoció privada (dates d’inici: 1993-1999 i dates de tancament: 1995-2000), 59,2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 478 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament de Territori i Sostenibilitat. Accés restringit, sense perjudici d’accés parcial. [Fons 352, ingrés 3463] Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya Expedients d’expropiació (dates d’inici: 1965-1984 i dates de tancament: 1970-1996), 3,6 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 414 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament de Territori i Sostenibilitat. Accés restringit, sense perjudici d’accés parcial. [Fons 352, ingrés 3470] Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya Expedients d’instal·lacions elèctriques de baixa tensió (dates d’inici: 1997-1998 i dates de tancament: 1999), 61,3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 7.680 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 296, ingrés 3466] Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya Expedients del Registre industrial (dates d’inici: 19531988 i dates de tancament: 1954-1996), 53 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 7.310 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 296, ingrés 3481] Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya Expedients d’instal·lacions elèctriques de baixa tensió (dates d’inici: 1991-1998 i dates de tancament: 1998), 21,3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 2.484 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 296, ingrés 3482] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients d’inscripció de convenis col·lectius (dates

d’inici: 1987-2000 i dates de tancament: 19902000), 2,9 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 303 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 296, ingrés 3468] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients d’inscripció de convenis col·lectius (19901995), 10,9 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 1.897 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 296, ingrés 3467] FONS DE INSTITUCIONS Junta Electoral Provincial de Barcelona Actes de diversos processos electorals (1977-2014), 40 m. Base de dades Access fixa de primers tractaments elaborada per Alba Cànovas, Ricard Ruiz i Marc-Aureli Berenguer amb 792 registres. Lliure accés amb possibles restriccions excepcionals. [Fons 314, ingrés 3444]

ÀREA DELS FONS HISTÒRICS FONS D’ASSOCIACIONS I FUNDACIONS Fons Universitat Indignada 15M tríptic “Universitat Indignada 15M: programa dels eixos, formar per transformar” i targeta de propaganda: “Universitat Indignada 15M: formar-nos per transformar!”. Documentació no textual: 17 CD-R amb imatge i so de les Jornades de formació organitzades per l’associació a diferents barris de Barcelona (20112013), diploma de reconeixement a la mobilització i la lluita social atorgat pel Moviment 15M. Objectes: 1 pancarta i 13 xapes. 2011 – 2013. 0,1 m. FONS PATRIMONIALS I FAMILIARS Fons Llinatge Palleja (Olzina-Feu) 47 pergamins (segles XIII-XVII) i 14 documents en paper (segles XVII-XIX) de les famílies Olzina i Feu. 1200 – 1700. FONS PERSONALS Fons Antoni Bergós i Massó Documentació personal i judicial del Tribunal de Responsabilitats Polítiques i del Consell de Guerra; familiar, en particular de Joan Bergós i Dejuan; esborranys, notes i

30 apunts referents a “l’Anecdotari lleidatà”; cartes rebudes de 140 corresponsals; participació a entitats culturals, recreatives i professionals lleidatanes; partits, Ajuntament republicà i cura del patrimoni cultural lleidatà durant la Guerra Civil; participació a actes públics i conferències; memòries i altres escrits, entrevistes, homenatges, obra aliena, dossiers temàtics, monografies i publicacions periòdiques lleidatanes, documentació impresa i retalls de premsa. 1835-1996. 0,8 m. Fons Marta Mata Garriga Documents identificatius, administració del patrimoni, documentació mèdica, religiosa, agendes, records, regals i altres interessos personals; familiar, de relacions d’amistat i sobre altres interessos; trajectòria de formació; activitat professional educativa; sobre el Primer i Segon Congrés de Pedagogia Barata de Saifores, sobre reunions de pedagogia a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, sobre altres sessions i congressos sobre pedagogia; vinculació a l’Associació de Mestres Rosa Sensat; Primer Congrés de Moviments de Renovació Pedagògica; Grup de Mestres del Penedès; Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya; Escoles d’Estiu del Penedès, l’editorial Nova Terra, sobre guiatge i altres col·laboracions professionals; jornades, cursos, congressos, seminaris i simposis; documentació del PSC-PSOE: activitat al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona; consells escolars; escrits originals publicats a d i v e r so s d ia ri s i rev i s te s; e sc r it s in èd i t s; correspondència rebuda, emesa i entre tercers; entrevistes, homenatges, premis i distincions rebudes, sobre la seva mort i els condols; reculls de premsa, d’obres d’altres autors i una col·lecció de postals. Inclou 1 fermall, 1 teixit i 8 partitures manuscrites. 1868 – 2007. 33,8 m. Fons Àngels Garriga de Mata Documentació personal (documents identificatius, administració del patrimoni, religiosos, agenda, records i altres interessos personals), documentació familiar (correspondència, records i escrits) i de relacions d’amistat (records i escrits); expedients acadèmics, diplomes, credencials i certificats; credencials, diligències, nomenaments, comunicacions, correspondència, materials per treballar a classe, treballs d’alumnes i depuracions sofertes; obra creativa; correspondència com a mestra i religiosa; reculls de premsa i receptes de cuina; documentació necrològica i sobre homenatges pòstums. Inclou una partitura. 1895 – 1998. 0,8 m.

Fons Arxiu Particular Ferran Valls i Taberner Documentació de diverses seccions, números 4375 a 4386. 1910 – 1932. 0,1 m. Documentació de diverses seccions, números 4387 a 4396. 1923 – 1941. 0,1 m. Documentació de diverses seccions, números 4397 a 4405. 1933 – 1941. 0,1 m. Documentació de diverses seccions, números 4406 a 4408. 1937 – 1996. 0,1 m. Fons Milagros Reguera González (AGE) Fitxa de sortida del País Basc en direcció a la URSS de Milagros i María Luisa Reguera González i Severino Ulibarri Ramos (fotocòpia dels originals conservats al Centro Irargi de Patrimoni Documental d’Euskadi). 1938 – 1966. 0,1 m. Fons Antoni Gutiérrez Díaz Documentació del seu reingrés professional a la Seguretat editorials (1976 i 1986), documentació judicial i fiscal diversa (1976-1986), correspondència Social (19801981), documentació sobre participació electoral (1977-1986), nomenaments i credencials institucionals (1977-1994), gestió de marques electorals i noms de partit i entitats (1977-1983), contractes rebuda d’afers de partit (1976-2005), correspondència tramesa d’afers de partit (1982-2006) i papers de la Mesa del Parlament Europeu (1993-1999). 1976 – 2005. 0,8 m. COL·LECCIONS Col·lecció de pergamins de l’Arxiu Nacional de Catalunya Privilegi del rei Joan II el qual concedeix a Francesc de Verntallat, conseller i capità reial, la dignitat de noble i el títol de vescomte d’Hostoles. Amb la signatura autògrafa del rei “Rex Joannes”, llatí, pergamí, 250 x 490 mm. 1474, octubre, 23. Barcelona. Col·lecció documental sobre la Segona República i la Guerra Civil espanyola Documentació de Ricardo Ramírez Costa: carnet d’afiliat del Sindicat Professional de Fadrins Pintors de la Federació Nacional de l’Edificació de la Unió General de Treballadors, certificats de reclusió de la Junta i la Comissió Classificadora del Camp de Concentració de Presoners de Guerra de San Pedro de Cardeña, targetes de fumador i carnet d’afiliat de la Delegació Provincial de Barcelona de la Central Nacional Sindicalista. 19361939. 0,1 m. Autorització de lliure circulació atorgada pel Departament de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya, a favor de Jesús Vidal Rubio, com a treballador de l’Anglo-Espanyola d’Electricitat-Sindicat Únic de Metal·lúrgia (27 de gener de 1937); i certificat de

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42 / octubre 2015

31 l’empresa Anglo-Española de Electricidad, Empresa Colectivizada, a favor de Jesús Vidal Rubio, com a delegat de l’empresa per a la realització de diversos treballs a Múrcia (10 de juliol de 1937). 1937. 0,1 m. Esborranys de mítings i conferències polítics (3 unitats, 1931-1933); esborrany de discurs a Ràdio Barcelona (1 unitat, 23 d’abril 1933); “Als electors del districte de Berga”, presentació de la candidatura de Frederic Roda Ventura a les eleccions municipals (1 unitat, Berga, febrer 1931); full de propaganda de la conferència de Frederic Roda Ventura en l’acte pro Estatut de Catalunya (1 unitat, Barcelona, 31 de juliol 1931); i portada de “La Veu de Catalunya” amb les candidatures de la Lliga per la circumscripció de Barcelona (1 unitat, Barcelona, 28 de juny de 1931). 1931 – 1933. 0,1 m. Col·lecció de manuscrits i documents textuals solts de l’Arxiu Nacional de Catalunya Llibre manuscrit d’aprenentatge de tenidoria de llibres titulat “Certamen Comercial Cots. 1931”, propietat de Blanca Cadena Portal, amb set butlletes de qualificacions de l’Acadèmia Cots del curs 1930-1931. 19301931. 0,1 m. Traslllat del llibre memorial de la cort de la Governació de Xàtiva sobre el pagament especial al batlle i escrivans de Xixona amb motiu del dol per la mort de la reina (1580); escriptura de venda d’una casa a la parròquia de Santa Maria de la ciutat d’Alacant, atorgada a favor de Tomàs Liberato (1596); procés del tribunal del governador de València de dona Lluïsa Pasqual contra Honorat Nogueroles sobre l’evicció de certes terres al terme d’Alacant (1616); clàusula d’herència del testament de don Josep de Calatauid i Pallàs (1670); fragment de causa davant del justícia per les causes civils de la ciutat de València pels béns de l’herència de don Jeroni Corella i Moncada (1680). 1580-1680. 0,1m Llibre de dedicatòries i dibuixos, aplegats per Francesc Moragas los Arcos (c. 1890-1981), lletraferit catalanista, autor de poesia. Conté textos patriòtics originals, molts dels quals dedicats als catalans exiliats a Amèrica, entre altres, de Josep Barbey i Prats, Xavier Benguerel, Jaume Bofill i Mates, Francesc Cambó, Rafael Campalans, Manuel Carrasco i Formiguera, Josep V. Foix, Josep M. Folch i Torres, Adrià Gual, Amadeu Hurtado, Lluís Nicolau d’Olwer, Narcís Oller, Víctor Rahola, Antoni Rovira i Virgili i Octavi Saltor. Constitueix un recull excel·lent de textos sobre l’efervescència catalanista just abans de la dictadura de Primo de Rivera. 1923 – 1986. 0,1 m.

ÀREA DELS FONS D’IMATGES FONS PERSONALS Fons Àngels Garriga de Mata 72 imatges (67 positius b/n, 2 negatius i 3 postals), 105 estampes, 4 díptics, 1 partitura, 4 goigs i 3 dibuixos. Fotografies de caire familiar, i altra documentació gràfica aplegada per la mestra catalana. Fons Antoni Xirau i Palau 1 diploma dels Jocs Florals de Paris de 1959. Fons Marta Mata i Garriga 1 fermall, 3 estampes, 21 segells i 2 plecs amb fulls de segells, 4 goigs, 2 radiografies, 1 auca, 1 microfilm, 88 dibuixos, 1 mapa, 2 esbossos, 1 fulla de cromos de picar, 33 partitures impreses, 8 partitures manuscrites, 1 calendari, 2 plànols, 1 litografia, 2 dibuixos impresos retallables, 1 producció artística, 3 gravats, 1 bitllet de 1000 lires italianes, 1 teixit, 1 disc vinil i 186 postals. Documentació de diverses tipologies sobre la vida personal i professional de la pedagoga. Fons Josep Maria Pérez Molinos 1.370 positius color, 2.590 positius b/n, 10.318 negatius color, 21.426 negatius b/n. Les fotografies corresponen a la producció del fotoperiodista entre 1937 i els primers anys del franquisme, i com a fotògraf del PSUC i la revista Treball durant la transició i els primers anys de la democràcia. FONS PATRIMONIALS I FAMILIARS Llinatge Blanes-Centelles i Saavedra “Plano topográfico de la Rambla del Valle y sus afluencias con la dirección de sus aguas” (sic), i del s. XIX. Llinatge Rialp Un plànol de la finca propietat de Pilar Torrescasana Doménech en el municipi d'Avinyonet, realitzat el 21 de gener de 1959 pel pèrit agrícola Carles Audiret. COL·LECCIONS Col·leccions de paper moneda de l’ANC 3 monedes del segle XIX i un val de 15 cm, editats per l’Ajuntament de Barcelona el 1939. Col·lecció documental sobre el Banc de la Petita i Mitjana Empresa, S.A. (BANKPIME) de Jordi Rodón i Esteve 3 àlbums que contenen 260 imatges, sobre l’activitat de l’entitat bancària. Col·lecció de segells de Lluïsa Rabell i Cibils Col·lecció filatèlica creada per Lluïsa Rabell i Cibils, esposa de Rafael Patxot i Jubert i constituïda per cinc àlbums ordenats alfabèticament per països i una monografia titulada “Catalogue descriptif de tous les timbres-poste et timbres télégraphe” (París, 1889).

Agenda 32

JORNADES

EXPOSICIONS

V Jornades Educació i Arxius sobre “Patrimoni documental i centres educatius” Des del 2002 es realitzen les Jornades sobre Educació i Arxius que, entre d’altres estan coorganitzades per l’Arxiu Nacional de Catalunya i que, enguany, se celebraran el 23 d'octubre a Barcelona i tractaran sobre “Patrimoni documental i centres educatius”. Els seus objectius són:  Fomentar el coneixement del patrimoni cultural a partir de les fonts d’arxiu  Impulsar l’ús dels arxius escolars com a recurs didàctic  Reflexionar i aportar elements tècnics per a la gestió dels arxius dels centres educatius Les Jornades estan obertes a la participació, tant del professorat dels ensenyaments primari i secundari com de professionals de l’arxivística amb interès en aquest àmbit. Consulteu aquí el programa i més detalls de les Jornades.

“Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat” Lloc: “CaixaForum” Girona. Carrer dels Ciutadans, 19; 17004 – Girona. Dates: Del 30 de setembre del 2015 al 17 de gener del 2016 L’Arxiu Nacional de Catalunya que conserva el fons de fotogràfic de Gabriel Casas i Galobardes (Barcelona, 1892-1973) ha coproduït junt amb el MNAC i l’Obra Social “La Caixa” aquesta exposició que reuneix més de cent trenta imatges d’un dels moments més importants en la producció del fotògraf: des de la inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1929, fins al final de la Guerra Civil espanyola, el 1939.

Gabriel Casas i Gablobardes. Autorretrat, 1931. CAT ANC1-5-N-19211

Edita:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Direcció: Consell de Redacció:

Coordinació:

Arxiu Nacional de Catalunya Carrer Jaume I, 33-51 08195 – Sant Cugat del Vallès

Francesc Balada ISSN: 1695-9000 Àngels Bernal, Rosa Cruellas, Josep Fernández, Dip. Legal: B.27.802-2002 Gemma Goicoechea, Ingrid Gómez, Imma Navarro i Francesc Olivé. Francesc Olivé

Web: http://www.anc.gencat.cat A/e: anc.cultura@gencat.cat

https://twitter.com/arxiunacional https://www.facebook.com/ArxiuNacional