Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 (febrer 2015)

Número 40 Febrer 2015

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

Editorial DEVOLUCIÓ ALS SEUS PROPIETARIS DELS FONS DOCUMENTALS PRIVATS RETORNATS PEL CENTRE DOCUMENTAL DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE SALAMANCA AL DESEMBRE El 19 de febrer de 2015 va tenir lloc a l’Arxiu Nacional de Catalunya un acte que significa una nova fita en el llarg procés de restitució dels documents confiscats per les tropes franquistes al final de la guerra civil. Aquell dia el conseller de Cultura, Sr. Ferran Mascarell, va lliurar nou fons documentals procedents del Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca) als seus legítims titulars.

La raó de l’acte és que, el passat 4 de desembre de 2014, el Ministeri de Cultura, en aplicació de la Llei de les Corts Espanyoles de 17 de novembre de 2005, va retornar 235 capses de documentació textual, 359 llibres, 10 cartells, 3 mapes i 4 banderes. D’aquest conjunt, 14 capses de documents, 20 llibres, 3 cartells i 3 mapes corresponen a l’arxiu institucional de la Generalitat de Catalunya i la part restant està integrada pels documents que van ser confiscats al final de la guerra civil a particulars i entitats privades i que han de ser restituïts als seus titulars legítims. En resum, el Ministeri de Cultura va lliurar el passat mes de desembre la documentació produïda per nou persones jurídiques, entre partits polítics, sindicats i associacions, i vint-i-una persones físiques i famílies.

Entre els fons retornats, l’ANC va identificar immediatament nou fons documentals, la titularitat dels quals ja havia estat legalment reconeguda l’any 2012 i podien ser retornats immediatament als seus propietaris. Es tracta de quatre fons personals (Antoni Rovira i Virgili, Pau Romeva i Ferrer, Nicolás Capo i Antoni Xirau i Palau) i cinc fons de partits i sindicats (Esquerra Republicana de Catalunya – Estat Català – Joventuts de l’Esquerra Republiana de Catalunya, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Centro Asturiano de Cataluña, Partit Socialista Unificat de Catalunya – Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, Federació Regional de la Confederació Nacional del Treball de Catalunya i Unió General de Treballadors de Catalunya). Una bona part del seu contingut són estatuts, carnets dels militants, correspondència, fitxers, actes de reunions, butlletins, llibres i altres documents, tant dels òrgans centrals com de nombroses agrupacions i comitès estesos per tota la geografia del país, però també cartes de caire personal i familiar. En total són 6.440 unitats documentals que, un cop digitalitzades, han resultat 117.530 imatges.

SUMARI

Editorial Devolució als seus propietaris dels fons documentals privats retornats pel Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca al desembre/ 1 Temes Ciència i tècnica a la Mancomunitat: la creació del Servei Meteorològic de Catalunya i la seva continuïtat/2 Una dècada de projectes de digitalització a l’Arxiu Nacional de Catalunya (20052015): 1.055.453 imatges/10 Els carnets retornats de Salamanca: documents d’acreditació personal expedits per entitats privades (1er. terç del segle XX)/ 15 Noticiari Més de 6.000 pàgines de documentació comptable de la Mancomunitat de Catalunya ja són consultables en línia/ 28 Més fons de l’Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès consultables en línia/ 29 El fons fotogràfic de Josep Conangla i Fontanilles/ 30 La catalogació del fons bibliogràfic Maurici Serrahima/ 32 Publicacions/34 Ingressos/ 36 Agenda/ 38

Temes 2

Al final de l’acte el conseller de Cultura va confirmar el compromís del Departament de localitzar el màxim de titulars dels fons i documents retornats per procedir també a la seva restitució, un objectiu que l’ANC ha assumit com a propi. La tasca és immensa, atès que resten un total de 465 fons documentals i documentació solta pendents de reconeixement. Per realitzar-la, l’ANC està endegant una campanya col·laborativa en els mitjans i les xarxes socials i compte amb la col·laboració dels ajuntaments, entitats i particulars.

L’objectiu final és el tancament de la ferida oberta al final de la guerra civil, a través de la identificació i reconeixement de les persones i entitats que van ser víctimes de la violència franquista i la devolució dels documents que legalment els corresponen.

CIÈNCIA I TÈCNICA A LA MANCOMUNITAT: LA CREACIÓ DEL SERVEI METEOROLÒGIC DE CATALUNYA I LA SEVA CONTINUÏTAT El fons de la Mancomunitat de Catalunya, que ingressà a l’Arxiu Nacional entre el 1991 i el 2007, és un dels representatius i a la vegada dels més interessants per a l’estudi de la nostra història contemporània. Conformat per la documentació econòmica de la Secció d’Intervenció, ens aporta informació sobre el funcionament de la pròpia Mancomunitat, així com de les institucions que creà o patrocinà, mostrant-nos el complex teixit institucional que pretenia abastar els principals àmbits vertebradors del país: la sanitat i beneficència, la cultura, la formació professional i superior, la creació d’infraestructures viàries i de comunicació i la investigació tècnica i científica.

Els comptes, factures, nòmines i altra documentació que presentaven aquestes institucions a la Mancomunitat, ens en permeten conèixer de prop alguns aspectes interessants. Un exemple podrien ser els comptes de l’Escola Superior de Bibliotecàries, on hi trobem la nòmina del professorat, les assignatures que impartien i les despeses de personal i material d’aquesta institució; o els de la Casa Provincial de Maternitat de Barcelona, que detallen les pel·lícules que s’hi projectaren l’any 1925. En altres casos és la documentació relativa a la confecció dels pressupostos la que ens aporta i n f o r ma c i ó s o b r e e l f i n a n ç a me n t d ’ a q u e s t e s institucions, com és el cas de la distribució de quantitats globals dels pressupostos de l’exercici 19211922.

1. EL PROJECTE CIENTÍFIC DE LA MANCOMUNITAT Un dels elements característics de la Mancomunitat és el gran impuls cultural, educatiu i científic que va portar a terme per mitjà de la creació i recolzament de moltes institucions que haurien de ser elements claus per a la creació d’un projecte de país, seguint la idea que anuncià Enric Prat de la Riba en el seu discurs inaugural del 6 d’abril de 1914 “(…) Per això ens calen institucions culturals i educatives que creïn la llum que ha de guiar-nos per camins propis i tota una xarxa d’institucions secundàries, tècniques i professionals (…) [que] vénen a vertebrar la vida catalana”.

El projecte educatiu, abastament estudiat, comptà amb grans professors i pedagogs que van liderar les institucions formatives com: les Escoles Normals, l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Medicina, l’Escola

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

3

2. EL SERVEI METEOROLÒGIC DE CATALUNYA Malgrat les poques competències i la manca de recursos, la tasca duta a terme per la Mancomunitat fou molt rellevant i la seva petjada anà més enllà de la pròpia voluntat política d’autogovern de Catalunya. El cas d’institucions, com el Servei Meteorològic –creat per Eduard Fontserè el 1921–, que han perviscut fins els nostres dies, són un clar exemple de continuïtat i de la profunditat del projecte de construcció de país que representà la Mancomunitat.

Nòmina del personal del Servei Meteorològic de Catalunya, corresponent al mes de desembre de 1924.

CAT ANC1-184-T-1684/ Fons Mancomunitat de Catalunya.

Superior d’Agricultura i l’Escola Montessori, entre d’altres.

Cal posar de relleu, però, el pes específic que tingué el projecte d’avenç científic i tecnològic de la Mancomunitat que, cercant la col·laboració de científics i tècnics d’alt nivell, en pocs anys va aconseguir dotar el país d’institucions punteres en aquests àmbits. Així, en el camp de la recerca sanitària destacaren els doctors August Pi i Sunyer, Rossend Carrasco i Formiguera i Jesús Maria Bellido i Golferichs, membres de l’Institut de Fisiologia; Lluís Sayé i Sempere, del Servei d’Estudis Sanitaris; Gustau Pittaluga, del Servei Tècnic del Paludisme o Georges Dwelshauvers, del Laboratori de Psicologia Experimental. Altres institucions científiques destacables foren el Servei del Mapa Geològic de Catalunya, el Servei del Mapa Geogràfic de Catalunya, la Secció Històrico–Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut de Biologia, el Laboratori General d’Assaigs i Condicionament, el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicada, al capdavant del qual hi hagué Esteve Terrades i Illa, eminent matemàtic i enginyer que, liderant les Seccions Tècniques de Telèfons i Ferrocarrils de la Mancomunitat, fou l’artífex de l’establiment les xarxes de comunicació a casa nostra.

2.1. L’observació meteorològica a Catalunya Els estudis que havien realitzat alguns metges del s. XVIII sobre la relació entre la climatologia i la incidència d’algunes malalties feu que l’observació del temps prengués importància, així fou com aparegueren els primers observadors meteorològics que recollien mostres diàries de diferents variables. Un dels pioners a casa nostra fou el doctor Francesc Salvà i Campillo que, vers el 1780, va confeccionar una taula meteorològica en la qual anotava diàriament els valors de la temperatura, pressió atmosfèrica, vents i estat del cel.

Les ciències de l’observació, com les anomenava Fontserè, proliferaren al llarg dels segles XVIII i XIX gràcies, probablement, al baix cost que comportaven que, en essència, sols requerien interès i curiositat vers la natura i també constància i rigor en la seva observació.

Entre mitjans del s. XIX i principis del s. XX es crearen importants observatoris, centrats plenament en l’estudi de la meteorologia i ja desvinculats de la medicina. Alguns dels més importants foren l’Estació Meteorològica de la Universitat de Barcelona (1861), l’Observatori Patxot de Sant Feliu de Guíxols (1896), l’Observatori de les Escoles Pies de Sabadell (1896), la Xarxa Meteorològica de la Granja Escola Agrícola i Experimen tal de Barcelona (1854), l’Estació Aerològica de Barcelona (1911), l’Observatori Fabra (1904) o l’Observatori de l’Ebre (1904), entre d’altres.

Així mateix existia també una nombrosa xarxa d’observadors particulars que recollien dades d’observacions diàries.

Podem concloure que la unió entre les persones adequades, juntament amb el context polític i la tradició ja existent, pel que fa a l’observació meteorològica, van ser un marc excel·lent per al naixement del Servei Meteorològic.

4

2.2. La creació i el funcionament del Servei Meteorològic de Catalunya Cal remarcar l’important paper que va desenvolupar l’Institut d’Estudis Catalans en la creació i sosteniment d’institucions científiques i culturals. Creat el 1907 per Enric Prat de la Riba, l’IEC va impulsar decisivament la ciència i la cultura a Catalunya i fou l’instrument que va permetre el finançament d’iniciatives científiques i culturals a través de la captació de subvencions de la Mancomunitat.

L’Institut fou una peça fonamental en la creació del Servei Meteorològic i, de fet, anà lligada a la relació que s’establí amb el propi Eduard Fontserè, en aquell moment un reputat meteoròleg, catedràtic de geodèsia de la Universitat de Barcelona i responsable de l’Estació Aerològica de Barcelona. L’acostament de Fontserè a la Secció de Ciències de l’IEC, per tal de cercar finançament per als seus estudis, va propiciar una bona relació amb la institució que es materialitzà, en un primer moment fent-se càrrec de l’Estació Aerològica (1914) i incloent a Fontserè com a membre numerari de l’IEC. Al cap de pocs anys Fontserè va desenvolupar el projecte de la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, que es va materialitzar l’ú d’abril de 1921, amb l’aprovació de les seves bases i

Saluda enviat per Eduard Fontserè al president Francesc Macià, en motiu de la publicació del número 49 del butlletí “Notes d’Estudi”.

CAT ANC1-818-T-887/1Fons President Francesc Macià (documentació institucional).

que contemplaven una dependència de la Mancomunitat i de l’Institut d’Estudis Catalans.

El Servei Meteorològic es creà amb la intenció que fos un centre modern, punter i que integrés i recopilés les dades d’observatoris d’arreu de Catalunya, entroncant així amb la tradició que havia tingut la meteorologia a casa nostra.

En el Pla per a la instauració d’un servei meteorològic a Catalunya que elaborà Fontseré, podem observar tots els aspectes del projecte de la seva creació, del que podem destacar-ne les següents característiques: L’esforç per la integració de la xarxa d’observació meteorològica ja existent, mantenint estrets llaços de col·laboració amb els diferents observatoris i, al mateix temps, proveir de material i instrumental, amb l’objectiu de vertebrar una visió de conjunt de l’observació meteorològica de Catalunya. Posar especial èmfasi en la predicció del temps que es traduiria en els estudis climatològics, a partir de les dades recollides en els diferents observatoris, element clau per entendre fenòmens propis del clima català, i l’elaboració de butlletins diaris. La predicció tindria una clara vocació de servei, amb l’objectiu d’anticipar-se a fenòmens meteorològics adversos i poder evitar així possibles efectes negatius. La incorporació de les tecnologies de comunicació (innovadores en aquell moment) tan per a la recepció de dades meteorològiques d’arreu com per a la seva difusió. Els instruments serien la xarxa telefònica, l’ús de la radiometria i la difusió dels resultats mitjançant els radiogrames o els butlletins meteorològics, emesos per Ràdio Barcelona a partir de 1925. La consolidació del Servei Meteorològic com un punt de referència en la recerca i la investigació en l’àmbit de la climatologia, aerologia i nefologia.

Fruit d’aquesta intenció naixeren la publicació Notes d’Estudi, el butlletí del SMC, i estudis monogràfics sobre meteorologia. Una clara voluntat d’integració a la comunitat científica internacional, que es materialitzaria mitjançant la col·laboració amb els serveis meteorològics d’altres països, així com la participació en congressos i altres esdeveniments per tal de divulgar la tasca del propi SMC i, al mateix temps, conèixer les innovacions i els darrers estudis que es realitzaven a nivell internacional.

El mateix Fontserè recull els àmbits d’actuació que hauria d’abastar el Servei Meteorològic de Catalunya:

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

5

Relació i valoració econòmica del material i equipament del Servei Meteorològic corresponent al 17 de setembre de 1932.

CAT ANC1-1-T-3398 / Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Climatologia

general de Catalunya En aquest àmbit les funcions del SMC serien: el sosteniment i manteniment de les instal·lacions i instrumental dels diferents punts d’observació meteorològica; la confecció dels mapes normals de temperatures, precipitació i nuvolositat i, finalment l’anàlisi de les relacions físiques entre els diferents elements climatològics i la seva incidència. agrícola especial Dedicada a analitzar i preveure els fenòmens climatològics que podrien afectar de forma específica a l’àmbit agrícola i poder anticipar-se a possibles danys per causes climatològiques.

primer lloc, l’estudi de fenòmens meteorològics freqüents i cíclics de Catalunya, en segon lloc la ràpida difusió dels resultats i, en tercer lloc, disposar de dades meteorològiques a nivell europeu. Per tal d’assolir aquests objectius caldrien instruments de comunicació ràpids i eficaços, com serien el telègraf, la xarxa telefònica i l’ús de xarxes sense fils (radiogrames), que possibilitarien la rebuda de dades així com la ràpida difusió de les previsions meteorològiques.

Meteorologia

Serveis

especials marítims Fontserè proposa la col·laboració amb la marina mercant per tal de realitzar observacions meteorològic en l’àmbit marí per tal de preveure les condicions de navegació i temporals marítims.

Aerologia

Es tractaria de donar un impuls a la tasca que ja realitzava l’Estació Aerològica de Barcelona, en el sentit de realitzar tres observacions diàries i establir un sistema de comunicació immediat, mitjançant el telègraf i el radiograma, per tal de posar a disposició aquesta informació per a la seguretat del trànsit aeri. Pluviometria

i anemometria Com en el cas anterior es planteja un impuls a la ja existent xarxa pluviomètrica, així mateix es planteja l’establiment de nous pluviòmetres en zones poc dotades d’aquests instruments i s’incorpora la idea de la intercomunicació dels observadors d’una mateixa conca per tal de preveure les crescudes dels rius i les seves conseqüències. Serveis

de predicció del temps Les actuacions a realitzar en aquest àmbit serien: en

La memòria que recull l’activitat dels primers mesos de funcionament denota la intensitat en la qual es va treballar per tal de materialitzar el projecte que havia dissenyat Fontserè. En resum direm que en aquesta primera fase es van afrontar els reptes següents: Instal·lació del Servei Meteorològic a l’Edifici del Rellotge de la Universitat Industrial de Barcelona. Nomenament i organització del personal del servei, format per quatre meteoròlegs i el propi Fontserè, amb la previsió de la seva ampliació posteriorment. Dotació i instal·lació dels aparells i instrumental. Instal·lació de l’estació radiotelegràfica, que permetia la recepció de radiogrames procedents de diferents punts d’observació. Incorporació i adaptació de l’antiga xarxa pluviomètrica a la nova Xarxa meteorològica. Establiment de les connexions telefòniques del Servei.

6 Publicació

de la carta del temps, gràcies a la recepció de dades d’observatoris internacionals. Col·laboració amb la Fundació Concepció Rabell – creada el 1919 pel meteoròleg Rafael Patxot i Jubert i dedicada a l’estudi dels núvols– per a la realització d’estudis nefològics. Observació i recollida de dades dels diferents punts de la geografia catalana, incloent les dades de pressió, temperatures, humitat, precipitació, vents, visibilitat i nuvolositat. I n i c i a c i ó d e l e s p u b l i c a c i o n s d e l S e r v e i , principalment el butlletí Notes d’Estudi i altres treballs especialitzats.

Ja des del seu inici Fontserè va voler convertir el SMC en un centre de referència de recerca i va impulsar la realització d’estudis específics de meteorologia. Així, al desembre de 1921 apareixia el primer número del butlletí Notes d’Estudi del Servei Meteorològic de Catalunya i, a l’any següent i fruit de la col·laboració amb el meteoròleg Rafael Patxot i Jubert, es confeccionà una de les obres que van esdevenir un referent internacional: l’Atles elemental dels núvols (publicat el 1925). D’altra banda, la participació en congressos i iniciatives internacionals es va concretar, per exemple, en la participació de Fontserè en la Conferència Internacional de Directors de Serveis Meteorològics celebrada a Utrecht el 1923.

2.3. Dictadura, República i Guerra Civil: el context polític i el Servei Meteorològic.

L’any 1923 s’instaurà la dictadura de Primo de Rivera que, de manera paulatina, va anar liquidant el projecte de la Mancomunitat de Catalunya, forçant la presidència d’Alfons Sala i Argemí. La dictadura en línees generals no va afectar, en allò essencial, l’activitat del SMC; tanmateix, en un primer moment, es va prohibir la publicació de les Notes d’Estudi, permetent-ne la seva represa a partir de 1925, tot i que només en castellà. L’any 1925 es va iniciar la difusió dels butlletins meteorològics, mitjançant les ones de Ràdio Barcelona que, a partir de 1929, pogueren ser parcialment emesos en català.

La proclamació de la Segona República i la restauració de la Generalitat va suposar un període de consolidació del Servei Meteorològic. Es van poder reprendre totes les activitats que havien quedat afectades, com la publicació en català de les Notes d’Estudi. El context fou mo lt favorable i la coincidència amb el II Any Polar Internacional (19321933), un esdeveniment científic de cooperació

Relació del personal del Servei Meteorològic, corresponent a l’abril de 1936.

internacional dedicat a l’observació i estudi d’aspectes meteorològics i geomagnètics de les regions polars i que, en aquella ocasió –sota la direcció de Poul La Cour (director del Servei Meteorològic de Dinamarca)– implicà una col·laboració activa del SMC en relació a l’estudi de la circulació atmosfèrica. Aquestes circumstàncies possibilitaren a Fontserè l’impuls de la creació de dos nous observatoris: el de Sant Jeroni (Montserrat) i el del Turó de l’Home (Montseny), que fou concebut com un dels observatoris de referència del sud d’Europa i la veritable obra mestra del Servei Meteorològic de Catalunya. Cal destacar d’aquest període la col·laboració amb institucions científiques de l’Estat espanyol. Especialment significativa fou la que es produí amb l’Institut Espanyol d’Oceanografia, amb l’objectiu de realitzar observacions meteorològiques a la costa catalana, per mitjà del vapor Xauen, un antic vaixell de guerra reconvertit en laboratori.

Tanmateix la tensió política entre la Generalitat i el nou govern de la República sorgit de les eleccions de novembre de 1933, encapçalat pel Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux amb el recolzament parlamentari de la Confederación Española de

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

7

Fotografies de diverses activitats del Servei Meteorològic de Catalunya, 1932-1938 CAT ANC1-5-N-3459 a 3465/ Fons Gabriel Casas i Galobardes. http://dom.cat/hqw

8

Derechas Autonomas (CEDA) de José María Gil Robles, va desembocar en els Fets d’Octubre de 1934.

La repressió de la insurrecció del govern de la Generalitat, motivada per la resistència a la involució conservadora que suposava el projecte polític del nou govern de la República, va tenir com a conseqüència, pel què fa al Servei Meteorològic, la supressió de totes les activitats del Servei, que es materialitzà en l’anul·lació de la seva participació en la Conferència de directors de Serveis Meteorològics de Varsòvia, la interrupció de les Notes d’Estudi i la prohibició de les emissions radiofòniques dels butlletins de previsió diaris. Aquesta situació, però, s’aconseguí revertir el 6 de maig del 1935, mitjançant un decret del conseller de Cultura, Lluís Duran i Ventosa, pel qual es reprengueren les activitats del Servei Meteorològic.

En esclatar la Guerra Civil el 1936, malgrat les dificultats que implicà aquesta situació, l’activitat del SMC va poder subsistir en línees generals. Els bombardejos a Barcelona de 1938 i el propi desenvolupament de la guerra van fer témer, a Fontserè i els seus col·laboradors, per la seguretat de la important documentació que el Servei havia acumulat durant els seus 15 anys d’història, entre la qual hi havia el fons de la Fundació Concepció Rabell, que incloïa una important quantitat d’informació i documents fotogràfics relacionats amb els estudis de nefologia. Ateses les circumstàncies es decidí traslladar la documentació a l’Observatori Fabra, situat al Tibidabo, amb l’intenció d’allunyar-la de les zones més bombardejades de la ciutat i amb l’esperança de poder garantir-ne la preservació. La caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit del general Franco comportà la supressió del SMC, la destrucció del seu instrumental i la incautació de la seva documentació, que fou traslladada a Madrid i s’integrà al fons documental del Servicio Meteorológico Nacional.

2.4. Eduard Fontserè i els meteoròlegs del Servei de Meteorologia La figura d’Eduard Fontserè i Riba va ser cabdal per a la creació i consolidació del Servei Meteorològic com un referent a nivell internacional. Nascut a Barcelona el 1870, Fontserè va rebre una formació científica que culminà amb la llicenciatura en Física i Matemàtiques per la Universitat de Barcelona, el 1895 i l’obtenció de la càtedra de Geodèsia a la mateixa universitat al 1899.

La participació de Fontserè en diverses institucions científiques, com la Societat Astronòmica de Barcelona o la Societat Geogràfica de Barcelona, feu que entrés en contacte amb la meteorologia, a través de la

col·laboració amb la Granja Experimental de Barcelona. A partir d’aquest moment es centrà en la meteorologia, entre els projectes més rellevants d’aquest període cal destacar la tasca per a la creació d’un teixit d’observadors particulars que abastessin el territori, la creació i direcció de l’Estació Aerològica de Barcelona (1911) i la participació en la creació de l’Observatori Fabra (1904), del qual fou director de la secció meteorològica vers el 1912.

D’altra banda, la seva aportació científica a través dels seus treballs d’investigació va fer que guanyés prestigi a nivell internacional. Aquest fet va propiciar la seva participació a la Conferència Internacional de Directors d’Observatoris i Serveis Meteorològics de París (1919) com a director de la secció de meteorologia de l’Observatori Fabra.

Sens dubte el gran projecte de Fontserè fou la creació del Servei Meteorològic de Catalunya que aconseguí integrar la feina que s’havia fet a casa nostra, amb la possibilitat d’aplicar les noves tècniques, fruit de l’impuls que donà la Mancomunitat a la innovació, i així esdevenir una plataforma per a participar i col·laborar amb la comunitat científica internacional.

Cal remarcar, però que en aquesta tasca el van acompanyar col·laboradors que podem considerar els pares de la meteorologia a catalana.

La consulta de la memòria corresponent als primers mesos de funcionament del SMC ens informa de quins foren els col·laboradors en un inici, així com de les tasques que desenvoluparen: – Gabriel Campo Cunchillos, responsable de les recepcions radiotelegràfiques i la formació dels mapes del temps.

– Ramon Jardí i Borràs, responsable de l’adquisició, instal·lació i reparació d’aparells. Fou l’inventor del pluviòmetre d’intensitats, utilitzat pel propi Servei.

– Jaume Gàlvez i Muñoz, responsable de les sondejos i cartes meteorològiques.

– Joaquim Febrer i Carbó, responsable dels estudis climatològics i de la recollida i estudi de les dades de la xarxa pluviomètrica.

L’evolució de la plantilla, tal i com observem als lliuraments corresponents a l’exercici 1924 i 1925 de la Mancomunitat, va experimentar els següents canvis: la sortida de Jaume Gàlvez i Muñoz i les incorporacions de Josep Anglada Graupera, Josep Fons i Ponts i Josep Pons i Gribau. Finalment, pocs mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil, en l’època de consolidació del SMC, aquest experimenta un increment del personal que, segons consta en la relació del Servei

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

9

Meteorològic del 21 d’abril de 1936, quedaria concretat de la següent manera: la sortida de Josep Fons i Ponts i les incorporacions del tècnic ajudant Manuel López Aznar, el radiotelegrafista Enric Casals Cardona, l’ajudant de radiotelegrafista Felip Hermosilla Aznar, la bibliotecària i secretària Maria Campmany i Cortès i, finalment, Jaume Bordas Bley, resident permanent a l’Observatori del Montseny.

2.5. Restitució del Servei Meteorològic i retorn de la seva documentació El restabliment de la democràcia i l’aprovació de l’Estatut de Sau de 1979 va suposar un primer pas per a la plena restitució de l’antic Servei Meteorològic de Catalunya. Així, l’Estatut del 1979, reconeixia la competència exclusiva de la Generalitat pel que fa al Servei Meteorològic, però fou amb la publicació del Decret 272/1996, de 23 de juliol, de reestructuració del Departament de Medi Ambient, quan el Servei Meteorològic començà a prendre forma i se li atribuïen les següents funcions: la implantació d’una xarxa d’equipaments meteorològics i la d’un sistema de predicció meteorològica, la divulgació de les dades meteorològiques, l’assistència i col·laboració amb les administracions i la realització d’una cartografia climàtica de Catalunya.

Finalment, la Llei 15/2001, de 14 de novembre, de meteorologia, va suposar la plena restitució del Servei Meteorològic, que quedà configurat com una entitat jurídica pròpia.

De forma paral·lela al procés de restitució, ja des del primer moment de la transició, s’endegà un procés que possibilitaria el retorn de la documentació que havia quedat dipositada al Instituto Nacional de Meteorologia fruit de la seva incautació durant l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona el 1939.

Aquest procés, probablement afavorit per un debat d’àmbit tècnic i científic (amb la col·laboració dels tècnics del propi INM), veié la llum al 1983, amb els treballs d’inventari “in situ” i es formalitzà al 1984, amb l’acte de traspàs de la documentació a l’Institut Cartogràfic de Catalunya. L’any 2003, Josep Maria Batlló va fer el catàleg que l’ICC ofereix al seu lloc web juntament, entre d’altres, amb el del fons personal d’Eduard Fontserè.

Actualment, l’ANC col·labora amb el Servei Meteorològic de Catalunya per tal d’ingressar a l’Arxiu la documentació amb valor històric que genera Meteocat i els organismes que l’han precedit.

Joan Reglà Pubill

Bibliografia : BAIG I ALEU, Marià. “Els inicis de la meteorologia catalana: el Servei Meteorològic de Catalunya i els seus fons documentals històrics (1870-1938)” [en línia]. Revista de Física. Vol. 4, núm.

5. (2on semestre de 2008). <http://www.raco.cat/index.php/ RevistaFisica/article/view/174202> [Consulta: 25, març, 2015] RASO NADAL, Josep Miquel. “Eduard Fontserè, iniciador de la meteorologia i la sismologia a Catalunya” [en línia]. Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Núm. 40. (desembre de 1995). <http://www.raco.cat/index.php/treballsscgeografia/article/ viewFile/157060/208953> [Consulta: 25, març, 2015] PROHOM, M. i HERRERO, M. “Towards the creation of a climatic database for Catalonia (18th to 21st centuries)” [en línia]. Tethys.

Núm. 5. (2008). <http://www.tethys.cat/sites/default/files/pdf/ articles/5tethys-01-eng.pdf> [Consulta: 25, març, 2015]

10

UNA DÈCADA DE PROJECTES DE DIGITALITZACIÓ A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA(2005-2015): 1.055.453 IMATGES DIGITALS L’Arxiu Nacional de Catalunya és la principal institució arxivística de Catalunya i està al servei de l’Administració, de la societat i de la cultura. Té la missió d’ingressar, salvaguardar, preservar, fer accessible i difondre el patrimoni documental que custodia.

L’ANC compleix una doble funció, en tant que arxiu general de la administració catalana rep i administra la documentació generada per la Generalitat de Catalunya, i en tant que arxiu històric, ingressa i gestiona tota aquella documentació que, d’acord a la legislació de patrimoni documental, és d’especial rellevància per al coneixement de la comprensió històrica de Catalunya.

D’ençà que fou creat l’any 1980 ha ingressat uns 1.128 fons documentals que suposen uns 25 km de documentació. Aquestes dades posen de manifest l’activa labor de l’ANC en la promoció dels ingressos i en la recuperació del patrimoni al llarg d’aquests 35 anys d’existència del centre.

En aquests moments, arribats a aquest punt és necessari establir quines seran les línies d’actuació de l’ANC en les polítiques d’ingressos i difusió dels fons documentals custodiats. És evident que s’ha de desenvolupar una política d’ingressos basada en la planificació, en el disseny d’estratègies col·laboratives entre institucions i organismes públics per a la captació i ingrés de fons.

Així com incentivar la col·laboració amb el sector privat i els particulars per tal d’aconseguir una eficaç i eficient protecció i difusió del patrimoni documental català.

La digitalització a l’Arxiu Nacional de Catalunya Els usuaris presencials de l’ANC a la Sala de consulta tenen a la seva disposició mitjançant la cerca a l’aplicatiu CercANC un total de 439 fons documentals a mb 7 0 0 . 5 5 8 d o c u me n t s d e s c r i ts . D ’ a q u e s t a documentació poden consultar a l’aplicatiu 264.606 documents amb la seva imatge digital associada; parlem de 1.055.453 imatges digitals que es poden visualitzar.

A Internet, mitjançant l’aplicatiu Arxius en línia, els usuaris poden trobar 392 fons documentals i la descrip ció de 626.036 documents. D’aquesta documentació consultable en xarxa hi ha 204.675 unitats documentals que es poden visualitzar amb la seva imatge associada a la fitxa descriptiva. Materialitzant-se en un total de 679.510 imatges digitals que es poden veure a Internet.

Cal recordar que la diferència existent entre el número d’unitats documentals descrites consultables mitjançant el cercador disponible a la Sala de consulta CercANC i el cercador Arxius en línia disponible a Internet respon a si hi ha un accés lliure o restringit al fons o als drets d’explotació que pot tenir el centre sobre la documentació.

La tipologia de documents consultables és molt diversa; es poden veure cartes, llibres d’actes, llibres de comptabilitat, expedients, documents en pergamí, foto-

Pergamí del Fons Llinatge-Sentmenat, Marquesos de Castelldosrius de 1016. CAT ANC1-167-T-1

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

11

grafies, cartells o mapes i plànols. El document més antic és del segle XI, concretament del 1016, un pergamí del Fons Llinatge Sentmenat, Marquesos de Castelldosrius que correspon a la donació atorgada per Trudelinda, a favor de Llobet i la seva muller, Geriberga, d’una peça de terra al comtat d’Osona, al castell de Voltregà, al territori de Brugueres, document datat el 18 d’octubre de 1016. Hi ha descrit un volum important de documents generats per l’administració pública entre els que podem destacar els que pertanyen a la Generalitat de Catalunya (Segona República), la documentació generada per presidents de la Generalitat així com documentació de diferents departaments. També es pot visualitzar documentació que s’ha ingressat de fons d’empreses, fons patrimonials, fons personals d’escriptors i intel·lectuals, ...

De fotografies es poden veure més de 200.000 imatges que corresponen a diferents processos fotogràfics.

Posem a disposició dels usuaris des de papers a la sal datats entre 1855-1856, a daguerrotips, papers a l’albúmina com els de la Col·lecció fotogràfica de teatre de Jaume i Marc Roig, imatges del Fons Ramon Puig i Marcó, Andreu Solà i Vidal, Joan Artigues o d’Armand de Fluvià i Escorsa. Així com negatius de vidre, flexibles i molts altres processos i suports.

La varietat de fons també és molt significativa; hi ha fotògrafs professionals com Antonio Esplugas, la nissaga dels Brangulí, Gabriel Casas i Galobardes, Josep Gaspar, Josep Maria Sagarra i Plana, entre molts d’altres. Fotògrafs amateurs com Hermenter Serra de Budallés, Antoni Rosal i Grelon, Miquel Pons Bernareggi, per citar alguns exemples.

També s’han ingressat, descrit i digitalitzat fons personals com la fotografia mèdica dels doctors Comas i Prió; patrimonials i familiars, així com fons d’empreses entre les que trobem Fuerzas Eléctricas de Cataluña, S.A (FECSA), Fuerzas hidroeléctricas del Segre, S.A. o La Maquinista Terrestre i Marítima.

Unes altres tipologies de documents consultables són els Cartells sobre Prevenció d’accidents laborals o la Col·lecció de cartells de joventut.

Hem fet accessibles també plànols de Josep Puig i Cadafalch; mapes de la Col·lecció Barella de cartografia, citant només una mostra del patrimoni que els ciutadans tenen a la seva disposició a Internet.

Les dades que es presenten a continuació fan referència al número de fons i volum d’unitats documentals consultables a Internet el mes de maig de 2015, classificats per tipus de documents.

Tipus de document Documents textuals

43

31.849

Fotografies

52

170.266

3

265

Produccions impreses

12

2.187

Produccions artístiques

2

108

Mapes i plànols

Total

Retrat d'una nena, segurament membre de la família Puig Marcó.

Daguerreotip datat entre 1845 – 1855. CAT ANC1-40-N-1

Fons Unitats de descripció consultables (UD) amb imatges a Internet associades a Internet

204.675

Si comparem les dades actuals amb les dades del 2010, veiem un increment important en el volum de documents consultables amb la seva imatge associada a la fitxa descriptiva, resultat de la política activa d’associació d’imatges per facilitar la consulta dels usuaris.

L’any 2010 es podien consultar al cercador 68.685 documents amb un total de 175.652 imatges. Aquesta dada contrasta amb les dades actuals que ascendeixen a 264.606 documents consultables amb 679.510 imatges.

Veiem doncs, que en 5 anys hem incrementat les unitats documentals consultables a Internet en 135.985 i afegint 503.858 imatges. A data del mes de maig de 2015 trobem que el total d’objectes digitals gestionats

12

per l’Àrea de Reprografia i Noves Tecnologies de l’ANC és superior a 6.000.000 que suposen un total de més de 41 TB d’informació que s’allotgen al repositori segur DIDAC (Dipòsit Digital d’Arxius de Catalunya) gestionat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Evolució del processos de reproducció La digitalització és un procés tecnològic que des de l’ANC s’utilitza d’una banda per: 1) preservació i conservació preventiva de la documentació, atès que quan un document està digitalitzat l’original ja no es consulta a sala, i 2) com a eina indispensable de difusió dels fons custodiats perquè ens permet associar la imatge a la fitxa descriptiva del document i facilitar la consulta per part dels usuaris bé al centre o a Internet. Amb el pas dels anys la digitalització s’ha consolidat com a part indispensable del tractament arxivístic del nostre centre per facilitar la consulta de la documentació.

A finals de la dècada dels anys 90 i principis de l’any 2000 es van dur a terme a l’ANC els primers projectes de digitalització de fons. En aquell inici incipient de la reproducció digital, la documentació escollida per realitzar el pas d’analògic a digital va ser principalment la dels fons fotogràfics Brangulí (fotògrafs) i Gabriel Casas i Galobardes. Es tractava de fotografies de fotoperiodistes, originals en plaques de vidre. En aquest cas el procés de digitalització permetia donar accés a un material original que no podia ser consultable per l’usuari. D’acord als estàndards de l’època, parlem de fa 17 anys, el format que oferia el mercat per poder emmagatzemar les imatges digitals era el PCD Photo CD, format propietari de Kodak que permetia copiar en 1 CD 100 imatges digitals en diferents resolucions.

Aquest format no va aconseguir consolidar-se en el mercat i va quedar relegat.

Des d’aquells primers projectes a ara hem realitzat un camí que ha arribat a bon port. Al llarg d’aquests anys el pas d’analògic a digital s’ha realitzat d’acord a criteris d’interès històric i de conservació de la documentació.

En un principi la digitalització va aparèixer com a alternativa a la microfilmació però sense cap mena de dubte avui en dia s’ha demostrat que és una tècnica de reproducció que va molt més enllà i obre unes perspectives de futur per a la difusió dels fons que fa vint anys eren impensables.

A aquestes alçades doncs, ningú pot qüestionar que la digitalització de la documentació i l’ús de les noves

Vista de la façana principal de la catedral de Girona. Aquarel·la del 10 d’octubre de 1890 que forma part de l’Àlbum Souvenirs d’Espagne (Catalogne) d’Emile Boipelier. CAT ANC1-1092-N-23

tecnologies són eines bàsiques que han de contemplar els arxius per tal de poder establir polítiques de conservació, preservació i difusió dels fons.

L’ANC té l’obligació de facilitar l’accés i difondre el patrimoni documental que custodia als ciutadans i sense cap mena de dubte la tecnologia ens permet complir amb aquesta missió. Hem de ser conscients però, que els recursos són limitats i no tota la documentació ingressada podrà ser digitalitzada. És per aquest motiu que quan es planteja la digitalització d’un fons es busca l’equilibri entre la digitalització com a difusió i la digitalització com a preservació.

Des de l’ANC considerem que els principals avantatges que ens possibilita la tecnologia digital són: facilitar l’accés a la informació alhora que gestionar i conservar els originals.

Les còpies realitzades conserven la mateixa qualitat; ni la freqüència d’ús ni les re-còpies malmeten la qualitat de lectura del document; els documents es poden transferir a xarxes remotes facilitant l’accés múltiple, simultani i on/off line als documents. Amb la imatge digital evitem la innecessària manipulació d’originals i facilitem la seva preservació a llarg

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

13

Casa d’estiueig familiar projectada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, entre 1897-1905, a Argentona ANC1-737-N-8

termini amb les condicions mediambientals adients que tenen els documents de temperatura i humitat als dipòsits.

No oblidem que la digitalització també ens permet completar fons documentals repartits en altres institucions arxivístiques com és el cas dels fons que integren l’Arxiu de Complement de l’ANC o originals que per vicissituds històriques es troben fora del nostre territori. Fons que atenent a la seva importància i rellevància es considera oportú poder disposar de la reproducció per poder facilitar la consulta i l’accés als investigadors.

En suma, gràcies a la reproducció digital les institucions culturals participen de la Societat de la Informació i de la Comunicació, afavorint la democratització de l’accés gràcies a les reproduccions.

Queda clar que amb la utilització de les noves tecnologies l’ANC facilita als usuaris la consulta de la documentació d’una forma més àgil i eficaç alhora que aconsegueix una major difusió de la documentació que custodia.

Conceptes fonamentals i formats de sortida actuals La digitalització ha de ser contemplada com a eina que facilita la difusió dels fons i, com a recurs tecnològic, va adaptant-se als nous temps i entorns tecnològics.

No és un procés de treball estàtic que no evolucioni, ans el contrari, és un procés que amb el pas dels anys cal anar replantejant i adaptant a les noves tecnologies, suports i formats que s’estan desenvolupant i a la problemàtica que presentar la preservació digital d’aquest volum de patrimoni documental que ha estat reproduït.

Els estàndards de digitalització de l’ANC han estat establerts d’acord a les instruccions marcades des dels serveis informàtics del Departament de Cultura.

Seguint la implantació de la ISO al centre, l’any 2005 es va realitzar un procediment específic per a l’Àrea de Reprografia i Noves Tecnologies, el MP 18, per tal

d’establir el procés administratiu de les reproduccions, la seva gestió, els processos que integra i les instruccions de treball. Procés de treball que s’ha anat revisant i actualitzant en diverses ocasions.

Per poder establir els formats i la resolució es van tenir en compte, d’una banda, els estàndards internacionals acceptats i, d’una altra banda, els nostres recursos i les nostres necessitats com a centre arxivístic .

Els estàndards adoptats per l’ANC en les seves reproduccions responen als conceptes següents: • tipus de documentació original a digitalitzar: document textual o no textual, fotografies, mapes, plànols, produccions impreses, produccions artístiques, document sonor o document audiovisual.

• tipus de còpia generada: diferenciant la Resolució/ Dimensió/ Profunditat de color/ Compressió per a la còpia màster i la còpia de consulta.

Emmagatzematge en repositori segur. Preservar és el repte del futur La fiabilitat i l’estabilitat de l’emmagatzematge dels fitxers digitals és un tema central que es planteja en tots els projectes de digitalització. A la inversió necessària per poder plantejar un projecte de digitalització d’un fons documental cal afegir el cost que suposa el manteniment de les còpies en el repositori.

Amb 6.000.000 d’objectes digitals en el repositori es plantegen nous reptes que passen per establir polítiques de d’integració de les estratègies de manteniment, migració i preservació de còpies existent i futures.

A l’ANC estem realitzant el procés de migració de dades de tots els fitxers que es trobaven en CD R, DVD o disc dur. Ara per ara, recordem que tenim ocupades 41 TB en el repositori segur DIDAC, espai que caldrà incrementar per poder desenvolupar en els propers anys projectes de digitalització i d’associació d’imatges a la fitxa descriptiva dels documents.

Algunes de les característiques que cal exigir a un repositori segur on de moment estem allotjant fitxers digitals que són resultat del pas d’una informació ana-

14

lògica a digital són principalment les següents: • Garantir la confidencialitat, la integritat i la disponibilitat de la documentació en règim 24x7.

• Preservar la documentació digitalitzada i assegurar l’espai necessari per poder allotjar els fitxers resultants dels projectes de digitalització programats.

• Garantir els perfils d’usuaris diferenciant entre accés a consulta i a modificació.

• Gestionar en una única plataforma els diferents formats de les còpies màster i consulta.

• Realitzar còpies de seguretat completes de tots els documents existents en el repositori.

• Incorporar estàndards de metadades als fitxers.

• Disposar de motor de cerca de codi obert per poder realitzar cerca i recuperació de fitxers.

Escalabilitat i traçabilitat de tots els processos.

El tema de la digitalització certificada ha de ser també objecte de reflexió en el horitzó dels nostres projectes així com la gestió dels documents originals que en pocs anys s’ingressaran en format digital d’origen i acompanyats de signatura electrònica.

La digitalització: objectiu estratègic del centre El pressupost destinat a digitalització al llarg dels darrers anys s’ha anat incrementant des de l’any 2005 fins enguany.

Aquesta inversió econòmica de la partida destinada a la digitalització respon a la necessitat de complir amb la missió de l’ANC com a arxiu públic de posar a disposició del conjunt de la ciutadania l’immens patrimoni documental que custodia. És per aquest motiu que cal entendre la digitalització com a eina indispensable per complir amb les obligacions del centre. En conseqüència, és necessari assegurar un pla anual de digitalització, realitzant una planificació adequada, assegurant la inversió en equipament i destinant els recursos humans necessaris per poder aconseguir una eficaç i eficient política de difusió del centre.

Augmentar el patrimoni documental digitalitzat a disposició dels usuaris en règim 24x7 és un objectiu estratègic que volem aconseguir.

Per tal de poder dur a terme aquest objectiu estratègic hem dissenyat uns objectius operatius que es desenvoluparan en les següents línies d’actuació: – Augmentar els projectes de digitalizació de fons documentals – Potenciar les eines Web 2.0 de difusió de l’arxiu – Millorar la pàgina Web i adaptar la consulta a dispositius mòbils

– Incrementar la visibilitat del patrimoni gestionat mitjançant la col·laboració institucional amb altres portals

Mirar endavant Els arxius han estat, són i seran sempre imprescindibles per a la nostra societat. El futur dels arxius passa per fer-se conèixer; democratitzar l’accés dels ciutadans a la documentació que custodien; utilitzar les TIC per apropar el patrimoni a la societat i intentar un accés universal a la informació. Aquestes idees no poden quedar-se només en un discurs atractiu, cal implementar mesures que possibilitin que realment els arxius estiguin a disposició dels usuaris garantint la transparència i responsabilitat en la gestió del patrimoni documental català.

Recapitulant, cal mirar endavant i platejar-nos temes que ens permetin innovar i millora en les nostres funcions. Noves formes d’entendre la difusió i l’accés a la documentació passa per plantejar temes com: Per què no permetre a Sala de consulta l’ús de dispositius electrònics per part dels usuaris per poder captar amb fins d’investigació la imatge dels documents que consulta, sempre respectant òbviament aquella documentació que estigui subjecta a la LPI? Per què si l’administració pública ha adquirit un fons i conjuntament amb la documentació també els drets d’explotació de la documentació subjecta a la LPI, no posa aquesta documentació en domini públic voluntari?

No és necessària una política activa de difusió que incentivi la col·laboració institucional amb altres centres per a l’ús dels documents en exposicions i publicacions així com cercadors compartits?

Són reflexions que en el segle XXI potser és oportú plantejar; al cap i a la fi l’esperit de servei s’ha de materialitzar en el compromís de qualitat dels serveis oferts al conjunt de la societat.

L’atenció als usuaris i l’excel·lència en la prestació de serveis han de ser l’eix bàsic de la nostra activitat com a centre públic.

Ingrid Gómez Rodriguez

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

15

ELS CARNETS RETORNATS DE SALAMANCA: DOCUMENTS D’ACREDITACIÓ PERSONAL EXPEDITS PER ENTITATS PRIVADES (1er TERÇ DEL SEGLE XX) En aplicació de la Llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats amb motiu de la guerra civil, el passat 4 de desembre de 2014, el Ministeri de Cultura va restituir a la Generalitat una remesa més de documentació d’entitats i institucions privades dipositada fins aquell moment al Centre Documental de la Memòria Històrica, a Salamanca. És la sisena devolució que es produeix després que l’any 2006 el Ministeri retornés la documentació produïda per la pròpia Generalitat de Catalunya durant el període republicà, i els anys 2008, 2010 i 2011 ingressessin a l’ANC llibres i documentació textual requisada per les tropes franquistes a Catalunya a particulars.

Des de l’any 2006 el Departament de Cultura, a través de l’Arxiu Nacional de Catalunya, ha dut a terme la identificació dels documents confiscats a persones particulars de Catalunya, i en aplicació dels acords de la Comissió Mixta, s’ha completat la descripció i s’han digitalitzat els documents. Els treballs de selecció i descripció de les unitats documentals han permès identificar fons documentals de particulars, partits polítics, sindicats i associacions diverses. Una bona part del contingut dels fons documentals retornats fins ara són estatuts, carnets, fitxes o actes de reunions.

La voluntat d’aquest article és la de tractar amb més deteniment una d’aquestes tipologies documentals retornades: els carnets que els partits, sindicats i altres entitats estenien als seus afiliats.

Origen de l’ús dels carnets o documents d’identificació personal La versió del passaport introduïda pel rei Enric V d’Anglaterra en les Safe Conducts Act de l’any 1414, es considera el primer document d’identitat inscrit en una llei. Fou emès pel Rei fins l’any 1794, moment en què la secretaria d’Estat prengué el control de l’emissió de passaports. Els seus destinataris podien ser anglesos o estrangers i la llengua de la seva escriptura fou el francès fins el 1858, quan el passaport anglès assumí el paper de document d’identitat britànica i passà a ser escrit en anglès. És però la targeta d’identitat napoleònica l’avantpassat principal de tots els sistemes d’identificació moderns. El seu objectiu principal era el de mantenir baixos els sala-

ris, controlant els treballadors i evitant que es desplacessin per trobar millors llocs de treball i sous més alts. Així, l’any 1803 el cap de la policia de Napoleó va restablir la livret o llibreta del treballador de l’Antic Règim, actualitzada amb noves característiques d’identitat i actuant com un passaport intern. Malgrat que aquest esquema d’identificació no va poder ser del tot reeixit degut a l’escassetat de treball a causa de la guerra, que va fer que els empresaris estiguessin disposats a contractar treballadors sense la targeta, la seva eficiència i utilitat demostrada van fer que es conservés i perdurés més enllà de la caiguda de l’Imperi (fins l’any 1890).

Tot i això, no és fins al llarg del segle XX quan es comença a estendre l’ús dels documents d’identificació personal. Abans de la Primera Guerra Mundial la majoria de la població no tenia ni necessitava un document d’identitat. Així, i continuant amb el cas de França, sabem que entre el 1803 i el 1890 va existir la targeta per identificar els treballadors; l’any 1912 es va generalitzar per tots els francesos; i l’any 1917, durant la Primera Guerra Mundial, pels estrangers. No fou però fins l’any 1940 que les targetes d’identitat franceses es van emetre per primera vegada com a carte d’identité Française, sota la llei de 27 d’octubre de 1940, essent obligatòria per a totes les persones majors de 16 anys. Les dades que hi havien de constar eren nom, cognom, lloc i data de naixement i una fotografia mida carnet que permetés identificar la persona possessora del carnet. Sota el règim de Vichy a la tarja d’identitat s’hi va afegir el número d’identitat nacional, gestionat per l’Institut Nacional d’Estadística i d’Estudis Econòmics francès.

A Alemanya, l’any 1938 el règim nazi va instaurar l’obligació d’una targeta d’identitat pels homes en edat militar i pels jueus. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial aquesta obligació es va estendre a tots els ciutadans majors de 15 anys. L’any 1951, tant les autoritats de l’Alemanya de l’Est com les de l’Oest van començar a emetre targetes d’identitat en format ID-2.

La generalització de la tecnologia de la fotografia, a finals del segle XIX, i la industrialització del procés d’impressió de pel·lícula fotogràfica, molt probablement també van ajudar a l’expansió dels documents d’identificació personal, ja que permeteren incorporarhi les fotografies dels seus posseïdors, fet que en facilitava el seu reconeixement. Les fotografies carnet, doncs, nasqueren amb la voluntat d’identificar als individus. Per aquesta raó estan limitades a un sol personatge, el fons ha de ser mono color i el subjecte

16

ha d’estar de front i desproveït d’elements que puguin alterar la percepció de les seves faccions. Es tracta d’un retrat produït en sèrie, ja sigui en estudis fotogràfics o en les cabines automàtiques de fotografies d’identitat, més conegudes com a photomathon, utilitzades per primera vegada a Nova York l’any 1924.

El cas espanyol El 21 de març de l’any 1944 apareixia publicat al Boletín Oficial del Estado el decret de la Presidència del Govern de 2 de març pel qual es creava el Document Nacional d’Identitat, que substituïa la cèdula personal vigent en aquell moment. El nou document naixia amb caràcter nacional, cosa inèdita fins llavors ja que havien estat les diputacions i alguns ajuntaments qui estaven emetent les cèdules personals, establertes per primera vegada per Llei de 15 de febrer de 1854 i que no eren res més que un comprovant de la satisfacció d’un impost directe de caràcter personal, fixat per nivells de renta, que podien ser utilitzades com a document identificador i que havien estat concebudes per a substituir els passaports que s’utilitzaven per als viatges per l’interior de la Península i illes adjacents. Els sectors més pobres de la societat espanyola del moment estaven exempts de les cèdules personals, fet que demostra que no estaven pensades com un instrument de control, sinó com una eina de recaptació.

Amb anterioritat al decret de 2 de març de 1944, els governs de Dámaso Berenguer i Juan B. Aznar havien donat les primeres passes per tal de convertir la cèdula personal en document d’identitat, sense èxit però. Prova d’això és el Reial Decret de 22 de juliol de 1930, creant un document oficial amb el nom de Carnet Oficial de Identidad i la Reial Ordre de 21 de març de 1931, publicant les bases per a la implantació de la cèdula d’identitat, en substitució de la cèdula personal.

Acabada la Guerra Civil Espanyola, en concret el 6 de juliol de 1939, el ministeri de Governació centralitzava el cobrament i la gestió de les cèdules personals, derogant-ne el seu impost a través d’una llei de 19 de gener de 1943. El 2 de març de 1944 es creava el Document Nacional d’Identitat, expedint-lo, en primer lloc, als subjectes amb presó atenuada o llibertat vigilada, en segon lloc, a les persones que tinguessin necessitat de canviar de domicili per motius professionals i, en tercer lloc, es procediria a la progressiva tramitació del carnet a partir de les poblacions més grans fins a les més petites. Veient l’ordre d’expedició i d’implementació del carnet d’identitat sobre el territori espanyol i tenint en compte el context repressiu del moment, es pot consta-

tar com aquesta fou una mesura més de control policial sobre la població. Per ordre ministerial de 7 de maig de 1946, s’incorporava la fotografia al DNI i més endavant s’especificava les tres proves fotogràfiques que havien de presentar-se per al document, referides a les mides (25 mm d’ample, 45 d’alt i 1 dècima de mm de gruix), el to negre i el fons blanc i sense advertir, de moment, sobre la posició del rostre. El 29 de desembre de 1955 es publicava al BOE una Ordre del Ministeri de Governació en què es decre tava la plen a obligatorietat de tots els espanyols majors de 16 d’anys de disposar del DNI i dures sancions a qui no en disposés.

El cas català Al llarg de la Segona República la Generalitat de Catalunya va dictar un seguit de disposicions amb la voluntat de crear carnets d’identitat per diferents col·lectius. L’inici de la guerra civil i l’esclat revolucionari molt probablement també van fer créixer la necessitat d’identificar els responsables oficials de diversos àmbits i, per tant, que proliferessin iniciatives d’aquest tipus que, d’alguna manera, els revestien d’autoritat i evitaven la suplantació de la seva identitat.

Tot seguit es presenten decrets i ordres que es poden trobar publicats al DOGC dels anys 1931-1939 relacionats amb l’expedició de carnets: – Decret publicat al DOGC de 20/07/1933 declarant oficial l’ús d’un carnet d’identitat dels funcionaris afectes als serveis sanitaris depenents de la Direcció dels Serveis de Sanitat de la Generalitat de Catalunya – Ordres publicats al DOGC de 14/02/1934 i 10/03/1934 convocant i resolent respectivament concurs per a la impressió i confecció del Carnet d’Identitat del Cos d’Investigació i Vigilància de la Generalitat de Catalunya – Decret publicat al DOGC de 25/12/1936 creant un carnet d’identitat per a ús dels Consellers, Sotssecretaris i Directors Generals de la Generalitat de Catalunya (fent-lo extensiu als Comissaris Delegats a les regions o vegueries de Catalunya per decret publicat al DOGC de 18/07/1937) – Decrets publicats al DOGC de 27/12/1936, 02/01/1937, 13/03/1937 i 24/04/1937 creant un carnet d’identitat pels funcionaris dels Departaments d’Agricultura, Economia, Treball i Cultura, respectivament, de la Generalitat de Catalunya – Ordre publicat al DOGC de 02/05/1937 establint el document d’identitat reglamentari per a la tropa de

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

17

l’Exèrcit Popular de Catalunya – Ordre publicat al DOGC de 07/08/1937 que aprova el model de carnet d’identitat per al personal docent i subaltern dels Grups Escolars de la Generalitat de Catalunya – Decret publicat al DOGC de 26/06/1938 que implanta el carnet d’identitat del personal afecte als Serveis d’Ordre Públic de Catalunya – Ordre publicat al DOGC de 08/09/1938 pel qual són creades les targetes d’identitat dels Interventors delegats de la Generalitat en les empreses industrials i comercials de Catalunya Al fons 1-1 Generalitat de Catalunya (Segona República) de l’ANC també s’hi poden trobar diferents exemplars de carnets d’identitat emesos per diversos organismes.

D’altra banda, durant la Segona República, la mateixa Generalitat de Catalunya també va intentar dur a terme una tasca molt més laboriosa: implantar un carnet d’identitat personal, aprofitant el fet que les funcions d’ordre públic havien estat traspassades a la Generalitat. Aquest es basaria en la dactiloscòpia, i seria per a tots els ciutadans residents a Catalunya majors de 14 anys. En aquells moments existia un corrent d’opinió a favor de la implantació d’un carnet d’identitat personal, la finalitat del qual seria la de demostrar d’una manera absoluta la identificació de les persones que vivien a Catalunya. Aquest carnet permetria, per exemple, identificar els electors en tota classe de comicis que es poguessin produir, facilitaria la funció de vigilància en matèria d’ordre públic pel coneixement exacte que de totes les persones residents a Catalunya es tindria amb el Registre d’Identificació Civil que es crearia, i la comprovació de la identitat personal resoldria una sèrie de problemes que existien fins llavors en l’ordre civil i governatiu, evitant confusions que eren causa d’errors o injustícies.

Així, el 24 d’agost de 1933 es creava una Comissió especial per estudiar la implantació del carnet d’identitat personal i el 2 de juliol de 1934 s’autoritzava al Conseller de Governació per a presentar al Parlament un projecte de Llei de creació del carnet d’identitat personal, el qual s’obria a informació pública per tal que totes les persones, tant físiques com jurídiques, que ho volguessin, fessin les seves aportacions amb la voluntat de millorar el projecte esmentat. El projecte però quedà aturat després dels fets d’octubre de 1934 i la suspensió del govern autonòmic, intentant tornar-se a reprendre a partir de l’abril del 1936, infructuosament, ja que l’aixecament militar del juliol del 1936 i el posterior

esclat de la guerra civil ho farien inviable.

Com veurem tot seguit, les entitats privades a Catalunya, al llarg del primer terç del segle XX, també van utilitzar la fórmula del carnet d’identitat personal per identificar i controlar els seus associats i recaptarne les quotes. Són aquests tipus de carnets els que, majoritàriament, han estat restituïts a Catalunya des del Centre Documental de la Memòria Històrica.

Els carnets retornats de Salamanca Una bona part dels fons documentals retornats a l’ANC des de l’any 2008 els conformen estatuts, carnets dels militants, fitxes, actes de reunions, butlletins i correspondència. Entre aquests fons n’hi ha de tant rellevants com els de les dues centrals sindicals més importants a Catalunya durant el període republicà –la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT)–, el del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), el d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com els d’entitats creades arran de la guerra per organitzar la societat civil –com Solidaritat Internacional Antifeixista de Catalunya (SIA) o Socors Roig Internacional de Catalunya (SRI). Aquests mateixos sindicats, entitats i partits polítics són també dels que tenen un volum més alt de documentació del total restituït fins ara (vegeu, la taula núm. 1).

Consultant la documentació retornada dels sindicats, associacions i partits polítics representats en la taula que s’acaba de mostrar, s’hi troben forces al·lusions als carnets dels afiliats i a la necessitat que tenien aquestes entitats de controlar-los per tal que satisfessin les quotes corresponents a les cotitzacions, una de les fonts d’ingressos més importants pel seu bon funcionament.

Així doncs, amb aquesta voluntat de control i identificació dels seus afiliats o associats, aquestes organitzacions els hi estenien carnets individuals i cupons, que servien com a document probatori de pertànyer al sindicat, associació o partit polític i de trobar-se al corrent del pagament de les quotes.

Amb tot, entre la documentació retornada s’hi poden trobar acords presos en assemblees, plens i reunions relatives als carnets dels afiliats, o altres tipus de documents que inclouen i identifiquen als afiliats i que restaven arxivats a l’entitat on es generaven: llibres registre d’afiliats, de cotitzacions, relacions i censos d’afiliats i de contribucions, estats de cotització i relacions d’altes i baixes d’afiliats.

Els tres sindicats amb més documentació retornada

18

Taula núm. 1 Unitats documentals restituïdes

Productor

CNT - FAI - JJLL de Catalunya

Percentatge/ Imatges que sobre total reprodueixen d’unitats aquestes unitats documentals documentals restituïdes

Percentatge/ sobre total d’imatges

160.786

35,2

314.579

33,1

UGT - Unió General de Treballadors de Catalunya

93.026

20,4

148.134

15,6

CADCI - Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

75.507

16,5

266.862

28

SIA - Solidaritat Internacional Antifeixista de Catalunya

27.427

6

29.416

3,1

SRI - Socors Roig Internacional de Catalunya

22.607

5

25.611

2,7

Sindicat Agrícola Cooperatiu de Lleida

16.013

3,5

16.888

1,8

PSUC-JSUC - Partit Socialista Unificat de Catalunya - Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya

10.517

2,3

15.329

1,6

9.411

2,1

14.026

1,5

41.057

9

120.686

12,7

456.351

100

951.531

100

ERC - Estat Català - JEREC Resta de fons retornats Total unitats documentals/ Imatges

–CNT, UGT i CADCI– són, a la vegada, els tres productors dels que més carnets d’afiliats han retornat en les transferències rebudes a l’ANC des del Centre Documental de la Memòria Històrica.

En la taula que es presenta tot seguit es poden veure el total de carnets retornats per cada sindicat, partit polític o associació (vegeu, la taula núm. 2).

Els sindicats a Catalunya a principis del segle XX: CADCI, CNT i UGT Si bé és veritat que a mitjans del segle XIX ja havien tingut lloc les primeres manifestacions obreres a Catalunya i que va començar a divulgar-se l’associacionisme obrer amb l’aparició de la primera associació organitzada l’any 1840, l’Associació de Tei-

Taula núm. 2 Productor

Total carnets

Percentatge/ sobre el total de carnets retornats

CADCI - Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

26.439

48,8

CNT - FAI - JJLL de Catalunya

19.686

36,3

6.003

11,1

SIA - Solidaritat Internacional Antifeixista de Catalunya

613

1,1

ERC - Estat Català - JEREC

402

0,7

PSUC-JSUC - Partit Socialista Unificat de Catalunya - Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya

232

0,4

Associació d'Amics de la Unió Soviètica (AUS) de Catalunya

179

0,3

SRI - Socors Roig Internacional de Catalunya

166

0,3

Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC)

134

0,2

Centro Asturiano de Cataluña

107

0,2

44

0,1

152

0,3

54.157

100

UGT - Unió General de Treballadors de Catalunya

Federació de Joves Cristians de Catalunya Altres Total carnets retornats

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

19

Fulls de control d’afiliats del Sindicat de la Indústria de l’Edificació, Fusta i Decoració de Barcelona de la CNT. A observacions inclou les baixes per canvis de ram o sindicat.

1936-1939. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-4299

Fulls de cotització del Sindicat Únic de Transports de Barcelona de la CNT. 1936.

Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-4176

Relacions d’altes i baixes d’afiliats al sindicat la Unió Ultramarina de Barcelona, adherida a la Federació d’E mpleats i Tècnics de Catalunya de la UGT. 1932. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-8822

20

Carnet d'afiliat del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) de Barcelona.

1936-1939. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-1296

Carnet d'afiliada del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) de Barcelona abans de la seva adhesió a la UGT. Entre 1903 i 1936. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-1273

Carnet d’afiliat del Sindicat de la Indústria Siderometal·lúrgica de Barcelona de la CNT. Inclou segells de cotització setmanals. 1937.

Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-2867

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

21

Sol·licitud del nou model de carnet d’afiliat a la CNT, implantat a partir de l’1 de gener de 1938. 1937. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-5000

Nou model de carnet d’afiliat a la CNT, amb foto retrat i tapa de dos colors. [1938-1939]. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-2925

Antic model de carnet d’afiliat a la CNT, sense foto retrat i amb tapes de color granat. Anul·lat. 1937.

Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-2823

22

Carnet provisional del Sindicat d’Infermers de la UGT de Barcelona. 07.09.1937. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-9496 Extracte de l’acta del ple de delegats de la Federació Local de Barcelona de la UGT on s’esmenta l’expedició de prop de 400.000 carnets provisionals a Catalunya. 16.05.1937.

Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-10771

Carnet d’afiliat a la UGT d’Antoni Rovira i Virgili. 1936.

Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-7791

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

23

Circular del Radi de Reus del PSUC convocant els afiliats a recollir els nous carnets. [1936]. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-6906

Correspondència amb afiliats sobre baixes i lliurement de carnets del Sindicat de Viatjants, Corredors, Agents i Representants de Barcelona de la UGT. 1936-1938. Fons Llei 21/2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya.

CAT ANC1-886-T-10712

24

xidors de Barcelona, que lluitava pels drets dels treballadors amb problemes com l’atur, els baixos salaris i unes mínimes condicions laborals, i que l’any 1888 s’havia fundat la UGT, també a Barcelona, és a partir de l’any 1898 quan assistim a una revifalla del moviment obrer, canalitzat a través de dues grans centrals sindicals: la ja fundada UGT, de tendència socialista, i la CNT, de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona l’any 1910. És també en aquest moment quan es funden organitzacions sindicals que procuraren mantenir-se al marge d’una adscripció a la CNT o a la UGT, com el CADCI, l’any 1903.

Els carnets del CADCI El 1939 va ser ocupat el local que el CADCI tenia a Barcelona, i confiscat el seu patrimoni documental. El CADCI, fundat l’any 1903 a Barcelona, era una associació política i social, de tendència catalanista, que agrupava dependents de comerç i de la indústria. L’any 1936 disposava d’uns 23.000 afiliats i pregonava un sindicalisme moderat i reformista que fou un clar referent pels treballadors del comerç, oficines i de la banca.

Fou un dels sindicats autònoms que decidiren adherirse a la UGT l’any 1936, sense perdre, però, la seva identitat pròpia.

Segons es recull en els estatuts del CADCI, per ser soci calia ser proposat per dos persones que ja fossin sòcies de l’entitat i que la proposta obtingués l’aprovació del Consell Directiu. La persona admesa com a sòcia havia d’abonar una quota anual que, en cas de no ser-ne satisfeta la quarta part, suposava l’amonestació o fins i tot l’expulsió, quan no es pagaven els endarreriments passats vuits dies des del moment de ser advertit.

Malgrat que el volum més alt de documentació restituïda del CADCI correspon als expedients dels seus socis –dels que n’han tornat prop de 33.500 i que restaven arxivats a la seu de l’entitat i, en la majoria de casos, hi consta la fotografia del soci, les seves dades personals, la casa on treballava i el càrrec que hi desenvolupava, i els formaven documents com la sol·licitud d’ingrés o baixa al centre, notificacions de canvi del domicili o de lloc de treball de l’associat i qualsevol altre comunicació que el soci pogués fer arribar a l’entitat–, és força considerable la quantitat de carnets d’associats que també han retornat (26.439).

D’aquests últims n’hi ha de dos tipus: targetes identificatives on hi consta el segell estampat del CADCI, el número d’associat, la fotografia carnet del soci i la seva signatura; i carnets de tapa dura amb el

símbol i el nom del CADCI i amb la fotografia carnet, número de soci i signatura de l’associat a l’interior. En ambdós casos es fa constar que només són vàlids si van acompanyats del justificatiu de soci del mes corrent o de l’anterior i, en el cas de les targetes, que són personals i intransferibles.

El CADCI fou dissolt l’any 1939, escorcollat el seu local i confiscat el seu patrimoni. Segons els llibres registre d’escorcolls de la DERD (la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos), entre el 17 i el 23 de febrer de 1939, els seus equips van fer cinc registres a les oficines del CADCI a Barcelona, a la Rambla de Santa Mònica, 25. Segons aquesta mateixa font es requisaren un total de 165 saques de documentació: el 17 de febrer, 50 saques de fitxes; el 18 de febrer, 76 saques de fitxes i documents; el 20 de febrer, 6 saques de documents i 6 de carnets, fitxers i propaganda; el 22 de febrer, 16 saques de fitxes i carnets i 8 de documents; i el 23 de febrer, 1 saca de fitxes i 1 saca de documents.

Com es pot apreciar, el volum més gran de documentació requisada al CADCI pertany al que els equips de la DERD anomenaren fitxes, que es corresponen amb els expedients dels associats. Hi ha però 22 saques requisades on s’hi contenien carnets de socis.

Els carnets de la CNT El 30 d’octubre de 1910, delegats de 124 societats obreres (67 de les quals eren catalanes) celebren el congrés fundacional de la CNT al Saló de les Belles Arts de Barcelona. Fins l’any 1936 fou l’organització amb més implantació en el món obrer de l’estat espanyol, i hegemònica a Catalunya amb uns 15.000 afiliats l’any 1915 i amb més de 74.000 el juny de 1918. L’any 1919, degut a la unificació del moviment obrer en un sol sindicat, s’arriba al sostre màxim d’afiliació a Catalunya abans de la guerra civil amb més de 428.000 afiliats. Entre els anys 1931 i 1936 es produeix una davallada continuada de l’afiliació, essent prop més de 300.500 el nombre d’afiliats al sindicat, a Catalunya, l’any 1931 i poc més de 136.160, també al Principat, el 1936. Aquesta disminució dels afiliats s’explicaria, en part, per l’escissió de la CNT a partir de la polèmica trentista i la creació dels Sindicats d’oposició. Una part d’aquests sindicats retornaren a la CNT en el congrés de Saragossa del maig de 1936, fent que el nombre d’afiliats a Catalunya es tornés a enfilar fins els 361.000 el mes d’octubre del mateix any.

La CNT de Catalunya, en el congrés de Sants

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

25

celebrat entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918, acordà redactar uns nous estatuts que, entre d’altres, implantaven un nou tipus d’organització pel sindicat –basada en els sindicats únics d’indústria que agruparien a tots els treballadors del mateix ram productiu i que comptarien amb seccions d’ofici, que a la vegada s’agruparien en federacions locals i comarcals autònomes i federades– i establien el carnet confederal. Al mateix temps, i tal i com consta en els mateixos estatuts del sindicat, es decretava que per ingressar a la Confederació feia falta que el sindicat sol·licitant enviés al Comitè Confederal còpia exacta de l’acta on constés l’acord d’adhesió, el número de socis que la composaven, el seu domicili social i el seu reglament. Cada secció adquiriria mensualment per als seus associats el segell confederal nacional, que valdria 15 cèntims i que tindrien la següent distribució: dos cèntims per al Comitè Nacional, dos per al Regional, dos per a la Federació Local, dos pels companys de sindicats perseguits, dos per al diari i cinc destinats al sosteniment de les famílies dels companys que patien condemna per delictes socials.

Aquests estatuts i d’altres proclames o directrius es poden trobar dins dels carnets de la CNT retornats de Salamanca. En aquests, es fa constar que el carnet, a banda de ser el document acreditatiu de la personalitat laboriosa de qui el posseeix, no té valor sense els seus corresponents segells confederals, ja que aquest segell és l’únic ingrés que tenen els Comitès Nacionals i Regionals. Dits segells de cotització, també es troben en molts dels carnets de la CNT restituïts a l’ANC. Efectivament, fent una ullada als carnets de la CNT retornats (19.686) es pot apreciar com la majoria d’ells porten a dins estatuts, cartes confederals i els segells de cotització setmanal o mensual de determinat any. Són, la major part d’ells, carnets de tapa dura amb el símbol i el nom de la CNT, a l’interior dels quals hi consta: a la part esquerra de la primera fulla, el nom i cognoms de l’afiliat, el poble i la província on està afiliat, la data d’ingrés a la confederació i el número d’afiliació; i a la part dreta, el ram i la secció del sindicat al que pertany l’afiliat, el número d’afiliat, dos espais per estampar-hi els segells de la Confederació Regional i del sindicat de la CNT al que pertany la persona afiliada, i una informació impresa on s’especifica que es sobreentén que no és vàlida la cotització d’un mes que no tingui coberta amb el segell confederal la corresponent al mes anterior. No tenen un espai per a la fotografia de la persona afiliada i la majoria d’ells porten els estatuts de la CNT a dins, així com també els estatuts del sindicat únic (o de ram) al que pertanyen.

L’any 1938, fruit d’un acord pres per la CNT, es canvia el model de carnet, quedant anul·lats els que fins llavors eren vigents i incorporant al nou la fotografia de l’afiliat. Així, entre la documentació retornada s’hi poden trobar els documents que el Sindicat de les Indústries del Paper i Arts Gràfiques de la CNT van enviar als seus afiliats informant-los del canvi del carnet i demanant-los que complimentessin l’espai reservat que hi havia en aquests mateixos documents amb les seves dades personals i d’afiliació, i els fessin arribar al sindicat per així poder-los estendre el nou carnet. En el mateix document se’ls recordava que el carnet que tenien fins llavors quedaria anul·lat l’1 de gener de 1938 i que en el nou carnet hi havia d’haver la fotografia de l’afiliat.

Aquest fet explicaria perquè en alguns dels carnets descrits anteriorment s’hi troba estampada l’expressió anulado i també que ens trobem amb un altre tipus de carnet de la CNT, on hi ha incorporada la fotografia de l’afiliat i en què les tapes del carnet passen de ser de color granat, a portar els colors de la bandera de la CNT, roig i negre. Les dades que hi ha en aquest model de carnet són pràcticament les mateixes que en el descrit anteriorment però afegint-hi l’espai reservat per la fotografia, la signatura de l’afiliat i un espai pel segell de la Federació Comarcal o Local a la que pertany l’afiliat.

Entre els carnets de la CNT també s’hi poden trobar targes d’identitat de l’Associació Regional de Tècnics de Catalunya de la CNT, carnets de la Secció de Taxis del Sindicat Únic del Ram del Transport de la CNT i altres carnets de sindicats, pertanyents a la CNT, però que mantenen a les seves tapes les dades del propi sindicat, com ara els del Sindicat d’Espectacles Públics.

En el cas de la CNT, entre el mesos de febrer i juny de 1939 els equips de la DERD van fer 153 escorcolls als locals que l’entitat o els sindicats que hi estaven adherits, tenien a Barcelona. Així, del local que el Comitè Regional de la CNT tenia al número 32 de la Via Laietana, s’hi van arribar a extreure fins a 7 camions plens de documentació; i del local que la FAI tenia al número 30 de la mateixa via, 4 camions més.

En d’altres locals que la CNT tenia per la ciutat de Barcelona es van requisar més de 120 sacs de documentació. Entre aquests escorcolls, hi ha registrada l’extracció de 4 sacs de carnets, però amb tota probabilitat hi devien haver més carnets entre la documentació posada en els camions i sacs acabats de mencionar.

26

Els carnets de la UGT La UGT, malgrat ser fundada l’any 1888 a Barcelona, no aconseguiria trobar un espai sindical propi a Catalunya per esdevenir una alternativa a l’hegemonia anarcosindicalista. Aquesta situació però canviaria a partir de l’any 1936, passant a ser una organització de masses durant la guerra civil i arribant a tenir uns 486.000 afiliats durant aquest període. Aquest fet es podria explicar per la promulgació per part de la Generalitat del Decret de Sindicació Obligatòria, i per la integració a la UGT de desenes de sindicats autònoms de tota mena. També pel fet que els sindicats tenien sota control empreses, fàbriques i propietats agrícoles, i afiliar-se a un sindicat era una manera que tenien els treballadors d’assegurar-se la feina.

Aquest increment tant gran d’afiliats a la UGT en un espai de temps tant reduït va fer que el Secretariat General de Catalunya, davant les dificultats que existien per a la seva ràpida legalització nacional, però essent precís proveir-los de documentació, fes prop de 400.000 carnets provisionals. Aquest és un fet que queda recollit a l’acta del ple de delegats de la Federació Local de Barcelona, celebrada el 16 de maig de 1937 i que explicaria els prop de mil carnets provisionals de la UGT restituïts a l’ANC des de Salamanca.

De la UGT també en destaquen els més de 500 carnets d’apadrinament de la 60a divisió, una de les divisions en què s’havia dividit la primitiva 27a divisió en procedir-se a la reorganització de l’Exèrcit de l’Est durant la guerra civil. La 27a divisió era dirigida per José del Barrio Navarro, secretari de la UGT de Catalunya, i estava formada per milicians voluntaris del PSUC i de la UGT. A la part davantera d’aquests carnets hi consta el nom de l’afiliat i el seu número de federat, i en la part interior s’hi troben els segells d’apadrinament amb un valor de 5 cèntims cadascun.

La major part de la resta de carnets de la UGT restituïts són els dels afiliats al sindicat. Són carnets de tapa dura amb l’emblema i el nom de la UGT, i on a l’interior hi consta el nom i cognoms de l’afiliat, el poble, província, nom de la federació i títol de la societat a la que està afiliat, número de soci, professió, categoria, data d’ingrés al sindicat i tres espais reservats per la signatura del president, la del secretari i pel segell de la societat. A la part interior dreta del carnet hi ha un espai reservat pels informes de conducta i és on, en alguns carnets, s’hi pot trobar la fotografia de l’afiliat. Alguns venen acompanyats pels estatuts de la UGT, federació o societat a què pertanyen i per les fulles de cotització.

En les tapes de la majoria d’aquests carnets hi consta

el nom de Madrid. Aquest fet s’explicaria perquè segons els estatuts de la UGT de juliol de 1920, el Comitè Nacional era l’encarregat d’editar les targetes de les que s’havien de proveir els afiliats per acreditar la seva condició de confederats. Les seccions que volguessin ingressar a la UGT havien de demanar i abonar al Comitè Nacional tantes targetes com confederats tinguessin. L’abonament de les targetes a la central s’havia de fer per avançat i per fer-lo efectiu les seccions havien de cobrar-ne el seu import als confederats o agafar diners de les seves caixes. Una vegada rebudes les targetes des del Comitè Nacional, les mateixes seccions les estenien als seus associats. En cas que alguna secció no satisfés l’import de les targetes sol·licitades, aquesta seria donada de baixa del sindicat.

També seria el Comitè Nacional qui facilités els cupons acreditatius del pagament de les quotes de cada confederat. Així mateix, i segons els estatus modificats pel 17è congrés de la UGT celebrats a Madrid l’any 1932, es proporcionarien gratuïtament als organismes adherits a la UGT, targetes amb les caselles corresponents per a col·locar els segells de cotització.

Segells que la mateixa UGT editaria segons més convingués a aquests organismes i que els hi entregaria, previ abonament del seu import. Serien els organismes adherits a la UGT qui facilitarien els segells als seus associats, al preu que s’estipulés en els seus estatuts. En alguns dels carnets de la UGT restituïts hi ha els estats de cotització dels afiliats, on es pot apreciar que els segells duen el nom de la federació a la que pertanyen i la quota que hi consta és l’estipulada pels estatuts de cada federació.

Les seccions que s’adherien a la UGT també estaven obligades a fer arribar al Comitè Nacional les dades i estadístiques que aquest últim els hi demanés i les federacions nacionals, provincials, regionals i locals havien d’enviar cada trimestre a la Comissió Executiva de la UGT una estadística amb el número de les seves seccions i dels afiliats que cadascuna tingués. Amb tot, es fa força evident que el repartiment de carnets i de segells de cotització als afiliats i el control d’aquests era una de les prioritats del sindicat ja que de la seva recaptació en depenia bona part el finançament de l’organització.

Els carnets d’altres associacions, entitats i partits polítics A banda dels carnets de la CNT, UGT i CADCI –que representen més del 96% respecte el total de carnets restituïts–, també han tornat prop de dos milers

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

27

de carnets d’altres associacions, entitats o partits polítics. Destaquen els 613 carnets de Solidaritat Internacional Antifeixista de Catalunya, els prop més de 400 d’Esquerra Republicana de Catalunya, els 232 del Partit Socialista Unificat de Catalunya, els 179 de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica de Catalunya, els 166 de Socors Roig Internacional de Catalunya, els 134 de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, els 107 del Centro Asturiano de Cataluña o els 44 de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

La majoria d’aquests carnets són de tapa dura, amb el símbol i el nom del partit polític o associació que els identifica i amb les dades dels afiliats dins dels carnets.

Alguns d’aquests carnets duen la fotografia dels afiliats,estatuts o fulles de cotització.

Conclusions Amb les dades exposades fins aquí, considerant l’elevat nombre de carnets que van ser requisats pels equips de la DERD a les associacions, sindicats i partits polítics esmentats, i tenint en compte que els carnets eren documents personals que identificaven a les persones vinculades a aquestes organitzacions i que, per tant, n’eren elles les seves possessores, caldria preguntar-se per què hi havia tants carnets a les seves seus en el moment que foren ocupats els seus edificis per les tropes franquistes.

Molt probablement la resposta vindria donada per la gestió de la tramitació dels carnets en la majoria d’entitats. Així per exemple, aquests eren recollits pels seus afiliats a la seu de les respectives entitats i segurament, molts d’aquests carnets, devien quedar-s’hi sense que els seus titulars els anessin a buscar. Tampoc es pot descartar que algunes d’aquestes entitats decidissin renovar els carnets i demanar als seus afiliats que en retornessin l’antic, ja que a partir d’un moment donat aquest no seria vàlid i quedaria anul·lat –tal i com s’ha exposat en el cas de la CNT, on hi ha forces carnets amb l’expressió anulado i hi ha referències del canvi de model de carnet.

Una altra explicació, vinculada també amb la tramitació dels carnets, vindria donada pel moment en què els afiliats a aquestes entitats, bé perquè no podien fer front a les quotes o bé perquè s’afiliaven a un altre sindicat, en sol·licitaven la baixa. Així per exemple, entre la correspondència de la UGT amb afiliats, sindicats i empreses trobem cartes adreçades als demandants de baixa del sindicat en què se’ls demana que per tal de fer efectiva aquest baixa han de pagar les quotes endarrerides i retornar el carnet d’identitat. D’altra banda, també

trobem sol·licituds de baixes d’afiliats dirigides al sindicat on exposen els motius de la seva baixa i especifiquen que adjunten el carnet d’afiliat per tal de fer-la efectiva.

Finalment, encara hi podria haver una altra hipòtesi: la mateixa raó de ser dels carnets i de les cotitzacions, que no era altra que la de dur un control efectiu dels afiliats, hauria pogut portar als sindicats a demanar a les organitzacions que hi estaven adherides, o als propis afiliats, que els fessin arribar els seus carnets per controlar si estaven al corrent del pagament de les quotes d’afiliació, comprovant que hi haguessin els cupons en el seu lloc corresponent i, per alguna raó, no retornar-se els carnets als seus possessors.

En qualsevol cas, els carnets retornats de Salamanca són una mostra prou representativa dels tipus d’afiliats que tenia cada entitat: sexe, edat, lloc de residència o sector laboral en el que treballaven, són dades que inclouen els carnets. A banda, el fet que molts d’aquests documents incorporin el retrat de la persona associada ens permet veure trets, fisonomies i estètica de la societat d’aquells anys.

Enric Terradellas Prat

Bibliografia consultada: BALLESTER, David: Els anys de la guerra. La UGT de Catalunya (1936-1939). Columna Edicions (1998).

ENRIQUE, David; ENRIQUE, José; DJUKICH, Dobrila: Fotografía e identidad social: retrato, foto carné y tarjeta de visita. A: Quórum Académico, ISSN-e 1690-7582, Vol. 9, núm.

1 (2012), p. 30 a 51.

MARÍN, Martí: La gestación del Documento Nacional de Identidad: un proyecto de control totalitario para la España Franquista. A: Novísima: II Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo (2010), p. 323 a 338.

MONJO, Anna: Militants. Participació i democràcia a la CNT als anys trenta. Laertes (2003).

VEGA, Eulàlia: Entre revolució i reforma. La CNT a Catalunya (1930-1936). Pagès editors (2004).

Noticiari 28

MÉS DE 60.000 PÀGINES DE DOCUMENTACIÓ COMPTABLE DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA JA SÓN CONSULTABLES EN LÍNIA Des de fa mesos, l’ANC està digitalitzant el fons de la Mancomunitat de Catalunya. L’estat de conservació d’alguns documents en dificulta la manipulació (sobretot per l’extrema fragilitat del paper) i, de retruc, alenteix la reproducció digital atès que prèviament s’han de restaurar o condicionar.

La documentació en millor estat de conservació és la que s’ha digitalitzat primer i ja es pot consultar a través d’Arxius en línia. En concret, són 60.987 imatges que corresponen a més del 65% de les unitats de catalogació que descriuen el fons.

També se n’ha millorat o ampliat la descripció, sobretot amb topònims i amb descriptors onomàstics d’entitats i institucions dependents, subvencionades o vinculades a la Mancomunitat, així com amb noms i càrrecs de persones que consten als documents.

Despeses per a la construcció i dotació d’escoles. Factura de Ribas i Pradell a càrrec del Consell de Pedagogia pel subministrament de motllures a l’Escola de la Masó (Alt Camp). Barcelona, 24 de maig de 1918. CAT ANC1-184-T-80 - imatge 15.

El fons que conserva l’ANC aplega els testimonis documentals de la gestió econòmica de la institució des de la seva creació l’any 1914 fins l’any 1925 quan fou suprimida.

Els principals grups que classifiquen les diferents sèries i tipologies són: 1. Pressupostos. Conté els projectes, els pressupostos generals ordinaris i extraordinaris, la distribució de fons i les transferències de crèdit pressupostari a establiments docents i de beneficència dependents de la Mancomunitat.

2. Despeses. Inclou els manaments de pagament, les factures i els justificants de pagament de les despeses en matèria de: infraestructures, beneficència, crèdits i obligacions, administració general, retribucions del personal, cultura i ensenyament, agricultura, i impostos i contribucions deguts a l’Estat entre d’altres.

3. Ingressos. Conté els manaments d’ingressos de la Mancomunitat i dels organismes dependents obtinguts entre d’altres pel lloguer de finques, el cobrament d’àrbitres i taxes, les aportacions dels ajuntaments segons el repartiment del contingent, la venda d’obligacions i altres títols del deute i les subvencions de l’Estat, diputacions i ajuntaments.

4. Documentació bancària. Inclou les autoritzacions de signatura dels apoderats de les entitats bancàries, préstecs i moviment dels comptes corrents oberts a diferents bancs.

5. Liquidacions del Pressupost. Compren, d’una banda, les liquidacions dels comptes definitius de la Mancomunitat distribuïts per dotze capítols pressupostaris (1.Govern i Administració, 2.

Beneficència i Sanitat, 3. Cultura, 4. Obres públiques, 5. Obres hidràuliques i de sanejament, 6.

Ferrocarrils secundaris, 7. Telèfons, 8. Agricultura, 9. Hisenda, 10. Resultes, 11. Operacions de crèdit i 12. Operacions externes del pressupost). I d’altra banda, la liquidació de despeses de la Caixa de la Caritat i Expòsits de Barcelona i els balanços dels anys 1917, 1920 i 1924.

6. Fiscalització o control intern. Inclou la documentació sobre l’examen i la censura dels comptes tant dels òrgans de la Mancomunitat (Consell Permanent) com de les entitats i organismes vinculats (Institut d’Estudis Catalans, Laboratori i Psicologia Experimental entre d’altres) i el moviment de cabals i arquejos de caixa.

7. Patrimoni. Només conté els inventaris de béns mobles d’establiments de beneficència de Lleida, documents sobre les condicions d’utilització d’edi-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

29

ficis escolars i centres hospitalaris i el contracte d’arrendament de la finca Torre Marimon de Caldes de Montbui.

Amb l’accés en línia als documents i les noves possibilitats de cerca, l’ANC vol contribuir a difondre fonts per al coneixement i l’estudi de la primera institució d’autogovern de la Catalunya del s. XX. Marc-Aureli Berenguer Casulleras

MÉS FONS DE L’ARXIU MUNICIPAL DE SANT CUGAT DEL VALLÈS CONSULTABLES EN LÍNIA A finals de juny del 2014 publicàvem a la pàgina web de l’Arxiu Nacional de Catalunya la notícia de la disponibilitat a la xarxa de l’inventari de la documentació històrica de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, fruit de la col·laboració entre l’Arxiu Municipal de Sant Cugat i l’ANC. Les dues institucions, a finals del 2013 i amb la intenció de l’arxiu municipal de donar un pas més enllà en relació a la difusió i l’accessibilitat del seus fons, iniciaven les tasques per fer accessibles a través dels cercadors web de l’ANC els fons històrics documentals que l’arxiu municipal té dipositats a l’Arxiu Nacional des que se’n va inaugurar la seva nova seu al municipi vallesà, el 23 d’abril de 1995.

Això és possible gràcies al fet que l’Arxiu Municipal de Sant Cugat fa arribar a l’ANC els inventaris dels

fons esmentats que, un cop analitzats pels arxivers de l’Àrea dels Fons de l’Administració de l’Arxiu Nacional, són importats a la fitxa de primers tractaments de l’ANC, pas previ per poder ser migrats al gestor documental de l’Arxiu Nacional de Catalunya i permetent-ne així la seva consulta tant des del mòdul de sala de l’ANC com des d’Arxius en línia, el cercador de fons i documents del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Continuant amb la col·laboració entre les dues institucions, des de fa uns mesos també està disponible en línia l’inventari del fons històric del Jutjat de Pau de Sant Cugat i la descripció, amb la seva imatge associada, dels sis pergamins que conformen la Col·lecció de pergamins i manuscrits de l’Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès.

El fons històric del Jutjat de Pau, amb un volum total de 6,2 metres lineals i descrit en 2.336 unitats de catalogació, abraça els anys que van de 1821 a 1972 i s’organitza a partir del quadre de classificació funcional següent: causes civils, causes penals, ciutadania, correspondència, presons i registre civil. Malgrat que la figura del Jutge de Pau es va crear l’any 1855, el fons inclou informació anterior, quan aquestes funcions eren assumides directament per l’alcalde. Conté documentació tant diversa com reclamacions, desnonaments, judicis de faltes, conciliacions, actes matrimonials, certificats de defunció o inscripció de naixements, entre d’altres.

D’altra banda, la Col·lecció de pergamins i manus-

Donació de Guillem, bisbe de Barcelona, al Monestir de Sant Cugat. 31 de desembre de 1158. Fons Col·lecció de pergamins i manuscrits de l’Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès. CAT ANC5-3-T-1

30

crits de l’Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès conté sis documents en suport pergamí relacionats amb Sant Cugat i els seus habitants, amb un abast cronològic que va de 1158 a 1608 i conformat per quatre vendes, una donació i un establiment emfitèutic.

La digitalització d’aquests pergamins per part de l’Àrea de Reprografia i Noves Tecnologies de l’ANC ha permès associar-ne les imatges a la descripció, cosa que fa possible que els usuaris de l’arxiu i els ciutadans en general puguin visualitzar-los des de qualsevol terminal amb connexió a la xarxa.

Amb l’accessibilitat en línia de la descripció dels fons documentals esmentats –fons històric de l’Ajuntament de Sant Cugat, fons històric del seu Jutjat de Pau i Col·lecció de pergamins i manuscrits de l’Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès– es posa a la xarxa el volum més important de la documentació que l’Arxiu Municipal té dipositada a l’ANC (532 metres lineals de documentació textual descrita en 17.816 unitats de catalogació). Malgrat tot, les dues entitats continuaran treballant conjuntament per fer accessible des d’internet la descripció de la resta de la documentació que l’arxiu municipal té dipositada a l’ANC. Enric Terradellas Prat

EL FONS FOTOGRÀFIC DE JOSEP CONANGLA I FONTANILLES Josep Conangla i Fontanilles va néixer el 15 de setembre de 1875 a Montblanc i va morir a L’Havana el 15 de maig de 1965. La seva connexió amb Cuba comença l’any 1895, quan participa a la guerra colonial contra Cuba. Pocs anys després, va decidir instal·lar-se definitivament a L’Havana –el 1909 va obtenir la nacionalitat cubana– on va treballar com a redactor de revistes i periòdics cubans. També va ser cronista parlamentari i va formar part de l’Asociación de Escritores y Artistas Americanos i “La Peña” (Associació de Periodistes de L’Havana), relacionant-se amb molts periodistes i escriptors catalans exiliats a l’illa però també amb personalitats cubanes vinculades al govern cubà.

De fet, Conangla va estar molt involucrat en l’activitat acadèmica i política de Cuba. Va ser un dels fundadors del Centre Català de L’Havana i redactors de la Constitució Provisional de la República Catalana. A més va formar part de diverses entitats culturals cubanes i catalanes com la Sociedad Económica de Amigos del País,

Retrat de Josep Conangla i Fontanilles, l’any 1923.

Autor: No identificat CAT ANC1-450-N-12

l’Academia de la Historia de Cuba, l’Ateneo de La Habana, la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya i el Casal Montblanquí, entre d’altres.

Dades sobre l’ingrés El 7 d’abril de 1999, Marisela Albertí Conangla, néta de Josep Conangla i Fontanilles, signa la donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya del fons personal del seu avi, fons que a partir d’aleshores és conservat i gestionat per l’Àrea de Fons Històrics de l’ANC. Una part del fons integra material gràfic sobre la trajectòria personal i professional de Conangla que és transferit a l’Àrea de Fons d'Imatges, Gràfics i Audiovisuals de l’ANC el 3 de maig de 2007. La resta de material gràfic que avui conservem també és dipositat, per donació dels fills de Marisela Albertí (María Cecília, Eugenio, Rafael Diego, Jorge Manuel, Natalia Elisa i Lauren Ballesteros Albertí), a l’ANC, el 3 de juliol de 2013.

A grans trets, el fons aplega fotografies familiars i també material gràfic relacionat amb les activitats professional, política i associativa de Josep Conangla i Fontanilles. Es tracta d’un total de 339 fotografies (301 positius en paper b/n i 2 positius en paper en color), 36 impressions (estampes religioses i retalls de periòdics i revistes cubans), 2 dibuixos i una diapositiva en color.

Pel que fa a les fotografies, si bé hi ha un total de 339 imatges, es conserven molts duplicats d’aquestes, ja siguin còpies modernes en negatiu de 35 mm o en paper (algunes d’elles realitzades per Joaquim Roy), a més de reproduccions publicades en periòdics de L’Havana.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

31

CAT ANC1-450-N-186 Grup de directius i socis del Centre Català de L’Havana, entre els quals cal destacar el seu president, Josep Pineda i Fargas (assegut i al centre de la imatge), Josep López Franch, Pere Pons Cercós, Claudi Mimó i Caba i Francesc Molla i Presas, entre d'altres. Al fons, podem observar un retrat pictòric d’Enric Prat de la Riba. Ca. 1923 Autor: J. Gispert

Característiques i organització del fons A l’actualitat, el fons ha estat descrit i ordenat de nou, respectant els principals grups temàtics que se’n desprenen. S’ha elaborat un quadre de classificació, en el qual les diferents imatges són agrupades d’acord amb les següents sèries: 01 Activitat familiar i personal 02 Activitat professional 03 Activitat política 04 Activitat associativa 05 Projecció pública Pel que fa a l’activitat familiar i personal de Josep Conangla, el fons aplega un nombre copiós de fotografies familiars, principalment retrats individuals i retrats en grup, que daten de 1873 a 1983. Cal destacar una sèrie d’albúmines en format de carte-de-visite realitzades per fotògrafs barcelonins com Fernando i Anaïs Napoleón, Gustavo Larauza, Juan Martí, Bernardino Dardé i Ramon Roig, entre d’altres, i també fotògrafs de Reus i Tarragona, originàriament integrades en un àlbum sobre la família Conangla i Fontanilles i la família Conangla i Balcells. Grosso modo, la resta de fotografies familiars són imatges realitzades a L’Havana, majoritàriament retrats del matrimoni format per Josep Conangla i Maria Tomàs Guarro i també dels seus fills

(Encarnació Conangla Tomàs, Amado Conangla Tomàs, Josepa Conangla Tomàs i Raúl Conangla Tomàs) i, en menor número, d’altres familiars i amics. Dins d’aquesta sèrie, sobresurten un nombre important de fotografies de Josep Conangla a l’interior i exterior de la seva casa situada al barri de Nicanor del Campo de L'Havana.

Quant a la seva activitat professional, conservem imatges i retalls de premsa relacionats amb Conangla en la seva faceta de redactor de revistes i periòdics cubans, tals com La Nova Catalunya o la Cuba Ilustrada, i de cronista parlamentari. Així mateix, es conserven imatges de la seva vinculació a l’Asociación de Escritores y Artistas Americanos i “La Peña” (Associació de Periodistes de L’Havana). Dins aquesta sèrie s’han inclòs els homenatges a personatges del món de la literatura i del periodisme, en els quals Conangla va participar, com l’homenatge a Fabio Federico Fiallo i Miguel Espinosa Hernández.

La implicació política de Josep Conangla queda clarament representada en les diferents imatges del fons, especialment aquelles que fan referència a les seves activitats com a membre del Centre Català de L’Havana. Es guarden diferents retrats entre els quals podem reconèixer socis i directius del Centre, com Claudi Mimó i Caba, Joaquim Muntal i Gramunt, Josep Murillo i Mombrú, Joan Arana Esteve, Francesc Molla i Presas, José López Fran-

32 ch, Marià Grau, Pere Boquet de Requesens i Lluís Burgay, entre d’altres. D’aquesta sèrie, són rellevants les imatges que testimonien l’estada a Cuba de Francesc Macià i Llussà, juntament amb Bonaventura Gassol i Josep Carner i Ribalta, els mesos d'agost i octubre de 1928, amb motiu de la celebració de l'Assemblea Constituent del Separatisme Català.

El fons també aplega fotografies —algunes d’elles publicades a la premsa cubana sobre la implicació de Josep Conangla en les activitats de diferents associacions de L’Havana. Cal mencionar un grup d’imatges sobre el nomenament de Conangla co m a nou me mbre de l’Academia de la Historia de Cuba el 30 de maig de 1950 i també el corpus gràfic que el periodista aplegà i documentà del dia del seu nomenament com a soci honorari del Casal Montblanquí l’octubre de 1955, acte en el qual fou acompanyat per Pere Pons Cercós, Dolors Conangla i Fontanilles, Joana Tomàs Guarro i Maria Antònia Guarro.

Una altra entitat important en la vida dels Conangla fou la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, entitat creada el 1840 com a societat de beneficència per a emigrats catalans i responsable de la construcció d’una ermita dedicada a la verge de Montserrat erigida a la Loma del Tadino (L’Havana) el 1921, de la qual conservem unes poques imatges. L’ermita, coneguda com a “Ermita de los Catalanes” o “Ermita de Montserrat” fou expropiada i enderrocada anys més tard pel govern cubà per construir-hi una plaça Cívica. Tanmateix, la Societat de Beneficència va decidir reemplaçar aquesta ermita per una de nova, situada a l’Avenida de Rancho Boyeros i inspirada en l’església de S’Agaró. Aquest fons reuneix moltes fotografies sobre aquesta nova ermita i els diferents actes que s’hi van organitzar des de la seva inauguració, el desembre de 1954.

Finalment, respecte a la projecció pública de Josep Conangla, es recullen uns pocs exemples gràfics relatius a homenatges i reculls de premsa dedicats a la seva persona.

No obstant això, d’aquesta última sèrie podríem mencionar un grup de retrats amb dedicatòries a Conangla que amics i coneguts seus li van remetre al llarg de la seva vida, retrats que podríem qualificar d’excepcionals, atès que es tracta de personalitats destacades de la política, la cultura i les arts catalanes com Francesc Macià i Llussà, Pompeu Gener i Babot, Francisco Javier Rabell y Marín, Hipòlit Lázaro i Higueras, Lluís Graner i Arrufí, Ignasi Bo i Singla i Alberto Tarascó Martínez, entre d’altres.

Laura Corrales Burjalés

LA CATALOGACIÓ DEL FONS BIBLIOGRÀFIC MAURICI SERRAHIMA La Biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) posa a l’abast dels investigadors i del públic, en general, un nou fons bibliogràfic catalogat, el fons Maurici Serrahima.

Maurici Serrahima i Bofill (Barcelona, 1902-1979), escriptor i polític, seguí la tradició familiar i es llicencià en dret, exercint la carrera jurídica. Membre d’Unió Democràtica de Catalunya, durant la guerra civil tingué un paper important ajudant els sacerdots que vivien amagats, fet pel qual fou detingut però exculpat sense procés. Establí una estreta relació amb el Cardenal Vidal i Barraquer. S’exilià l’any 1939 i tornà a Catalunya un any més tard, convertint-se en un dels organitzadors de la resistència política i cultural del país. Fou membre del Consell Nacional de la Democràcia Catalana el 1944, a través del qual contactà amb polítics democristians francesos. Col·laborà a les publicacions El Matí, Ariel i Serra d’Or i mantingué correspondència amb intel·lectuals espanyols com Pedro Laín Entralgo, Carlos Bousoño o Julián Marías. Com a escriptor, tingué una activitat intensa esdevenint autor de novel·les, Després (1951) o Estimat senyor fiscal (1955), de narracions (El principi de FelipLafont (1934), de contes (El seductor devot (1937), de poesia (Sonets dels temps difícils (1946) i d’assaigs (Assaigs sobre la novel·la (1934).

Autor també de diferents assaigs biogràfics, com ara Joan Maragall (1938). De totes les seves obres destaquen les Memòries de la guerra i de l’exili: 1936-1940 (Barcelona, 1978-1981) i especialment els dietaris sobre la postguerra, un dels pocs testimonis escrits existents a l’època, publicats amb el títol Del passat quan era present (Barcelona, 1972-1974 i 2006). L’any 1977 va esdevenir senador de designació reial.

El fons Maurici Serrahima ingressa a l’ANC l’any 1988. El fons inclou la documentació personal i familiar de Serrahima, documentació relacionada amb les seves activitats professionals, tant literàries com periodístiques; inclou correspondència i també documentació relacionada amb activitats polítiques i socials.

El fons compta, a més, amb una important biblioteca i hemeroteca, que conserva 1990 monografies i 211 títols de revista. La major part de monografies i revistes que la integren foren publicades principalment a Barcelona i a Madrid per bé que hi ha també obres editades a l’estranger. Els idiomes predominants són el català i el castellà; també hi ha alguna monografia en francès, anglès, alemany i italià.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

33

La major part de les publicacions catalogades foren editades al llarg del segle XX, especialment entre les dècades dels anys 30 als 70, tot i que trobem peces singulars dels segles XVIII i XIX, com Élements de l’architecture navale, ou Traité pratique de la construction de vaisseaux / par M. Duhamel de Monceau (París, 1758) o La república de Platón, o, Coloquios sobre la justicia (Madrid, 1805).

Co m no p odia ser d’ altra man era, el fons bibliogràfic conté nombroses novel·les i obres de la literatura catalana d’autors com Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Domènec Guansé, Joan Fusté i un llarg etcètera, així com també monografies sobre lingüística, història de la llengua i sobre diversos escriptors i les seves obres, amb títols com ara Historia de la literatura (Barcelona, 1902), Historia de la literatura nacional española en la Edad de Oro (Barcelona, 1933), Qüestions de llenguatge (València, 1936), Orígenes de la novela (Santander, 1943), La poesia segons Carles Riba (Barcelona, 1954), Narcís Oller (Barcelona, 1955), Vida i obra de Màrius Torres (Barcelona, 1968), o Poesia popular política del segle XIX (Barcelona, 1978).

El fons inclou també biografies de personatges il·lustres, com ara Biografía de Don Maurici Serrahima y Palà (Barcelona, 1907), Francesc Macià (Barcelona, 1931), Manuel Duran i Bas (Barcelona,

1965) o Vidal i Barraquer, cardenal de la pau (Barcelona, 1969).

Són nombroses les obres sobre història i política de Catalunya, com ara Moments crucials de la història de Catalunya (Barcelona, 1962), Lliga catalana (Barcelona, 1972), La Generalitat de Catalunya al llarg de la història (Barcelona, 1972); sobre història d’Espanya, com Historia de la Segunda República Española (Barcelona, 1940-1941) o La España de las autonomías (Madrid, 1978), o d’història universal, amb obres com Historia universal (Buenos Aires, 19441945), La Xina de Mao (Barcelona, 1967), Roma in stato di emergenza : carnets italiani di uno spagnolo in cerca di un modello di democrazia (Brescia, 1969), Portugal y el futuro (Barcelona, 1974) o La España de las autonomías (Madrid, 1978).

També hi ha obres sobre moviments socials, amb títols com ara Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (Barcelona, 1967) o Revolució industrial i obrerisme (Barcelona, 1970); monografies sobre nacionalisme, com El problema nacional català (Barcelona, 1961) o El moviment autonomista a Catalunya dels anys 1918-1919 (Barcelona, 1970).

La religió i la filosofia també són temàtiques que s’inclouen en els llibres del fons Serrahima: Les philosophes celebres (París, 1956), Dios, el hombre y el cosmo (Madrid, 1959) o El Opus Dei (Pamplona, 1962).

Destaquen, a més, títols sobre dret i advocacia, amb obres del segle XIX: Manual del derecho civil vigente en Cataluña ó sea Resúmen ordenado de las disposiciones del derecho real posteriores al decreto llamado de Nueva Planta ... (Barcelona, 1851), Proyecto de apéndice del Código Civil para Cataluña: 1896 (Barcelona, 1896), o altres de posteriors, com El pensament jurídic català (Barcelona, 1935) o Quaranta anys d’advocat (Barcelona, 1967).

Hi ha diversos diccionaris temàtics, com Diccionario del comunismo (Barcelona, 1977), Diccionario de los partidos políticos (Barcelona, 1977), Diccionario de la izquierda comunista (Barcelona, 1977), Diccionario de la falange (Barcelona, 1977), etc.

Cal esmentar també l’existència d’un nombre important de manuals i llibres sobre el món dels vaixells i la marina, per citar-ne alguns exemples: Buques de guerra : anuario de las flotas militares (1932), Arte Naval : maniobra de buques (Barcelona, 1930), Les Flottes de combat (París, 1927), Pictorial history of the Royal Navy (Londres, 1971), i un llarg etcètera.

Sobre els llibres escrits pel propi Serrahima, i que formen part també de la col·lecció bibliogràfica, desta-

Octubre 2014 – – Gener 2015

Publicacions 34

car El principi de Felip Lafont (Barcelona, 1934), La frontissa (Barcelona, 1982), Joan Maragall (Barcelona, 1990) o Memòries de la guerra i de l’exili: 1936-1940 (Barcelona, 1978-1981).

Per altra banda, el conjunt del fons bibliogràfic es complementa amb 211 títols de publicacions periòdiques. Malauradament, de la majoria de títols només se n’han conservat títols solts. Cal destacar Revista de Catalunya, Revista jurídica de Catalunya, Revista general de legislación y jurisprudencia, Vida cristiana, Teleestel, El poble català (Mèxic), Paris-match, Razón y fe: revista hispano-americana de cultura o El Pont: la cultura catalana tal com l'anem fent, així com diverses memòries, bàsicament dels anys 70 del segle XX. Finalment, com a curiositat esmentar que la major part dels llibres que conformen la biblioteca contenen anotacions manuscrites del propi Serrahima. Es tracta d’esmenes a les traduccions de l’obra, al número de vegades que ell mateix havia rellegit l’obra, de qui havia rebut el llibre com a obsequi, etc. Molts dels llibres tenen anotat un número de registre que s’ha mantingut a l’hora de catalogar-los, com a menció en una nota interna.

La catalogació d’aquest fons bibliogràfic, de contingut prou heterogeni, pot proporcionar als investigadors i al públic en general un bon instrument per a l’anàlisi de la literatura i llengua catalanes, de la història, la política i la cultura del país.

Es pot consultar el catàleg de la biblioteca a través de la pàgina web de l’ANC, http://anc.gencat.cat i a la web de les Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya(BEG, http://catalegbeg.cultura.gencat.cat, accedint als registres catalogràfics del fons a través de la “Cerca clàssica”, introduint al camp “Col·lecció especial” Maurici Serrahima i seleccionant el catàleg de la Biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Mireia Bo i Gudiol

AGUILAR CESTERO, Raül. Rubí : de la dictadura a la democràcia : novembre 2014 - febrer 2015 : Museu Municipal Castell (MMUC) / [textos: Raül Aguilar Cestero, Aram Monfort i Coll i Pere Ysàs i Solanes ; coordinadors: Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtia (UAB), Museu Municipal Castell]. [Rubí] : Museu Municipal Castell ; Bellaterra : CEFID-UAB, 2014. 64 p.

AMORÓS I GONELL, Francesc. La Guerra de Successió i l’Orde de Malta a Catalunya : política, finances i llinatges : 1700-1715 / Francesc Amorós i Gonell.

Barcelona : Fundació Noguera, 2014. 581 p.

(Estudis ; 69) Barcelona zona neutral : 1914-1918 / [concepte: Fèlix Fanés, Joan M. Minguet]. Barcelona : Fundació Joan Miró, 2014. 323 p.

CAÑELLAS, Cèlia. Els Governs de la ciutat de Barcelona (1875-1930) : eleccions, partits i regidors : diccionari biogràfic / [Cèlia Cañellas Julià, Rosa Toran Belver]. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2013. 211 p.

CAPILLA, Antoni. Nou Barris : Can Peguera - Canyelles - Ciutat Meridiana - La Guineueta - Porta - La Prosperitat - Les Roquetes - Torre Baró - La Trinitat Nova - El Turó de la Peira - Vallbona - Verdum - Vilapicina i La Torre Llobeta / Antoni Capilla ; fotografies de Frederic Camallonga. Valls : Cossetània ; Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2014.

117 p. (Barcelona barri a barri ; 8) CASTELLVÍ I OBANDO, Francesc de. Les Narracions històriques de Francesc de Castellví : episodis de la Guerra de Successió : textos escollits / Francesc de Castellví ; edició a cura de Mercè Morales Montoya ; traducció al català d’Antoni Dalmau. Barcelona : Generalitat de Catalunya, 2014. 381 p.

Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714 / edició crítica d’Agustí Alcoberro i Mireia Campabadal.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

35

Barcelona : Barcino, 2014. 378 p. (Els Nostres clàssics. Autors moderns ; 7) DALMAU, Antoni. La Guerra civil i el primer franquisme a l’Anoia : els protagonistes / Antoni Dalmau i Ribalta. [Pobla de Claramunt] : Ajuntament de la Pobla de Claramunt, 2014. 442 p. (Claramonte ; 5) Extraordinàries! : col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX) / [edició: Pilar Vélez ; coordinació: Anna Soler ; textos: Miquel Àngel Alarcia, ... [et al.]. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu del Disseny de Barcelona, 2014. 433 p.

F ÀBREGA , Albert. Fàbriques de riu : compendi d’història del tèxtil al mig Cardener / Albert Fàbrega, Ramon Fons i Ester Llobet. Callús [etc.] : Centre d’Estudis del Bages [etc.], 2014. 241p.

FERNÁNDEZ I TRABAL, Josep. Els Desvalls i Catalunya : set-cents anys d’història d’una família noble catalana / Josep Fernández Trabal. Lleida : Pagès ; Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2013. 638 p.

FIRA DE BARCELONA. Arxiu General de Fira de Barcelona : AGFB / Fira Barcelona. [Barcelona] : Fira Barcelona , [2014?]. [24] p.

GABANCHO, Patrícia. Les Dones del 1714 / textos, Patrícia Gabancho ; il·lustracions, Francesc Artigau.

Barcelona : Columna : Ajuntament de Barcelona, 2014. 246 p. (Columna ; 1010) HERVÁS I PUYAL, Carles. La Xarxa hospitalària a Catalunya durant la Guerra Civil : (1936-1939) / Carles Hervás y Puyal. Manresa : Arxiu Històric de les Ciències de la Salut, 2014. 227 p. (Publicacions de l’Arxiu Històric de les Ciències de la Salut ; 19) JUSTRIBÓ, Daniel. Feminitat, esport, cultura : pioneres de l’atletisme català (1821-1938) / Daniel Justribó.

Barcelona : [Ajuntament de Barcelona], 2014.366 p.

MARCO PALAU, Francesc. Josep Rahola : una veu catalanista d’esquerres al senat / Francesc Marco Palau. Barcelona : Fundació Josep Irla, 2014. 177 p.

MEMORIAL DEMOCRÀTIC (Catalunya). Col·loqui Internacional (3r : 2013 : Barcelona, Catalunya). Catalunya en transició : del passat al present : III Col·loqui Internacional Memorial Democràtic.

[Barcelona] : Generalitat de Catalunya : Memorial Democràtic, 2014. 233 p. ( Documents del Memorial Democràtic ; 4) MIRÓ, Joan. Miró : l’impulso creativo / [catalogo a cura di Elvira Cámara López]. Milano : 24 ore cultura, 2014. 157 p.

PERNAU , Gabriel. Eixample : l’antiga esquerra de l’Eixample - La dreta de l’Eixample - El Fort Pienc - La nova esquerra de l’Eixample - La Sagrada Família -Sant Antoni / Gabriel Pernau ; fotografies de Frederic Camallonga. Valls : Cossetània ; Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2014. 119 p.

(Barcelona barri a barri ; 9) Perseguidos y salvados : la huida de refugiados judíos y aliados durante la Segunda Guerra Mundial a través de los Pirineos. [Barcelona] : Diputació de Barcelona, 2014. 96 p.

PLA I TOLDRÀ, Lluïsa. Els Girona : la gran burgesia catalana del segle XIX / Lluïsa Pla i Toldrà. Barcelona : Fundació Noguera, 2014. 321 p. (Estudis ; 68) PUJOL, Jordi. De Herder i Renan : i el dret a decidir / Jordi Pujol. Barcelona : Centre d’Estudis Jordi Pujol, 2014. 19 p. (Pensament, Acció, Papers, Anàlisi ; 9) Realitats : Joan Balmes i Benedicto (Sabadell, 19152004) : un fotoreporter social del primer franquisme / autors: Núria F. Rius ... [et al.]. [Sabadell] : Ajuntament de Sabadell, Museus Municipals, DL 2014. 63 p.

Sant Andreu de Palomar : de Francesc de Tamarit al Decret de Nova Planta, 1640-1716 / Manel Martín Pascual ... [et al.]. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2014. 334 p.

SOLER, Glòria. L’Avinguda secreta : un llegat històric al peu del Tibidabo / [text] Glòria Soler ; [disseny i

Octubre 2014 – – Gener 2015

Ingressos 36

fotografia] Eugènia Vidal. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2014. 155 p.

SURROCA I TALLAFERRO, Robert. La Diada : l’Onze de Setembre a través de la història (1886-1977) / Robert Surroca i Tallaferro. Barcelona : Base, 2014.

261 p.

Temps i espais de memòria : revista digital del Memorial Democràtic. Barcelona : Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2013. Anual. 2013-2014 VENTEO, Daniel. Les Corts i la preservació de la memòria històrica : patrimoni documental i identitat local / Daniel Venteo, text ; Eva Guillamet, fotografia. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2014.

173 p.

Verídica e individual relació de totas las personas : Terrassa el 8 de maig de 1717. Terrassa : Arxiu Històric de Terrassa : Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, 2014. 40 p. (Terraça.doc ; 4)

* Aquest apartat inclou algunes de les referències bibliogràfiques de les darreres obres rebudes a la Biblioteca procedents de compres i donatius, que estan relacionades amb l’estudi dels fons documentals que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

ÀREA DELS FONS DE L’ADMINISTRACIÓ FONS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Generalitat de Catalunya (Segona República) Documentació de gestió de diferents departaments (1933-1939), 1,4 m (14 capses amb documentació textual, 1 capsa amb 20 llibres, 1 carpeta amb 3 cartells i 3 mapes). Base de dades Access amb 352 registres. Restitució del Ministeri de Cultura.

Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH). Lliure accés. [Fons 1, ingrés 3401].

Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya Documentació de gestió de la donant durant la seva etapa laboral a les oficines del Departament (19881996), 7 documents solts i 2 fotografies. Relació de contingut en 2 Bases de dades Access amb 7 i 2 registres respectivament. Donació de Carme Algueró Serres. Accés restringit. [Fons 128, ingrés 3404] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de dipòsit de comptes anuals i auditories (Registre general de cooperatives de Catalunya) (dates d’inici: 1990-1999 i dates de tancament: 1991 -2000), 14,2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 1.322 registres. Transferit per l’Arxiu Central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions. [Fons 208, ingrés 3392] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicació de l’exercici del dret de vaga (1984-1989), 3,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 555 registres. Transferit per l’Arxiu Central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions. [Fons 208, ingrés 3393] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de de comunicació de conflictes col·lectius laborals (1980-1998), 1,7 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 225 registres.

Transferit per l’Arxiu central del Departament d ’ E mp r e s a i O cu p a c i ó . L l i u r e a c cé s, a mb restriccions. [Fons 208, ingres 3394].

Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicacions de mediacions laborals (dates d’inici: 1986-1998 i dates de tancament: 1986-1999), 0,1 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 190 registres.

Transferit per l’Arxiu central del Departament d ’ E mp r e s a i O cu p a c i ó . L l i u r e a c cé s, a mb

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

37

restriccions. [Fons 208, ingrés 3395].

Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya Expedients d’instal·lacions elèctriques de baixa tensió (1998), 50 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 7.633 registres. Transferit per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Accés restringit. [Fons 296, ingrés 3399].

Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicació de conflictes col·lectius laborals (1979-1996), 27,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 4.900 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés lliure, amb restriccions. [Fons 243, ingrés 3396] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicació de mediacions laborals (1982-1996), 3,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 1.547 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions. [Fons 243, ingrés 3397] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients d’inscripció de convenis col·lectius laborals (1979-1989), 21,3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 3.411 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés lliure, amb restriccions. [Fons 243, ingrés 3398] FONS DE L’ADMINISTRACIÓ PERIFÈRICA DE L’ESTAT Delegació Provincial a Barcelona del Ministeri de Treball Expedients d’inscripció de convenis col·lectius (1977-1979), 6,2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 839 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions. [Fons 1126, ingrés 3356] FONS DE INSTITUCIONS Junta de Protecció de Menors de Barcelona Documents de gestió i fotografies de diferents centres dependents de la Junta: Guarderia de la Verge de Betlem, Migpensionat de Sant Antoni (Somorrostro) i Escola d’adults i serveis socials del Prat de Llobregat aplegada per la donant (19491983), 9 documents solts i 230 fotografies. 2 Bases de dades Access amb 9 i 221 registres respectiva-

ment. Donació de Carme Algueró Serres. Accés restringit. [Fons 334, ingrés 3405] ALTRES FONS Llei 21/2005 de Restitució a la Generalitat de Catalunya Documentació generada per diferents entitats i particulars confiscada arran de la Guerra Civil (19001939), 22,1 m. (221 capses amb documentació textual, 23 capses amb 339 llibres, 1 carpeta amb 7 cartells i 1 caixa amb 4 banderes). Base de dades Access amb 7.955 registres. Restitució del Ministeri de Cultura.

Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH). Lliure accés. [Fons 886, ingrés, 3402] ÀREA DELS FONS HISTÒRICS FONS D’ASSOCIACIONS I FUNDACIONS Fons Òmnium Cultural Correspondència de Presidència (1989-2005); Secció Tradicions i Costums (1971-1996); “I Congrés de Cultura Tradicional i Popular Catalana”; VIIIa Renovació de la Flama de la Llengua Catalana; La Festa de l’Arbre; Les Festes Nadalenques; La Romeria dels Cims; “Els Focs de Sant Joan i la flama del Canigó”; Caramelles, Quaresma i Pasqua; La festa de Sant Antoni Abat i els Tres Tombs; “La Festa Nacional dels Països Catalans”; La Festa de la Castanyada; Festes Majors, d’estiu, d’hivern i populars als Països Catalans; La Diada de Sant Jordi; “Patronat de Sant Galderic”; La Sardana; Els Castellers; Infant-tot.

Guarderies i espectacles infantils; La Bitlla. Centre de Recerca i Promoció de les Bitlles Catalanes; El Tradijoc; El Fossar de les Moreres; Mesa Ciutadana del Mil·lenari de la independència de Catalunya; “Retrobaments Catalans a Prats de Molló”; Retalls de premsa i revistes sobre cultura popular catalana; Campanya en defensa de les nostres festes, organitzada pel Secretariat Pro Festes Catalanes; Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana; Recollida de signatures per a la campanya “El castellà ha estat imposat, i el català, perseguit”; Recollida de signatures per a la campanya “No vull la E al meu vehicle”. Biblioteca: 709 volums de monografies i publicacions periòdiques. 1907 – 2009. 4,3 m.

Fons Moviment per la Pau Estatuts, informes d’objectius i de gestió, memòries d’activitats, circulars i instruccions; Secretariat i

38

Assemblea General; convenis i acords amb institucions i entitats internacionals; gestió del personal propi: expedients laborals, formació i voluntaris, incorporació d’objectors i cotitzacions; gestió de les despeses, moviments bancaris, fiscalitat, quotes de socis i expedients de subvencions; secretaria, assegurances i proveïdors de serveis; publicacions temàtiques i d’activitats; correspondència amb entitats; materials de difusió i publicacions periòdiques produïdes; participació a trobades i conferències; campanyes i projectes promoguts a nivell nacional i internacional. 1971 – 2012. 8,1 m.

Fons Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP) Documentació administrativa i dels òrgans de Govern; activitats de la SEBAP en els diferents àmbits de les seves competències: ensenyament, beneficència, comerç, agricultura, transports, etc.; atorgament de premis i recursos d’informació. Inclou diverses col·leccions de butlletins i memòries d’entitats relacionades. 1822 – 1975. 100 m.

Fons Club Excursionista de Gràcia (CEG) Correspondència rebuda; actes sobre excursionisme; recepció de la Creu de Sant Jordi. 1998 – 2014. 0,1 m.

FONS PATRIMONIALS I FAMILIARS Fons Mas Santa Eugènia del Congost de Tagamanent Llibre espècul de les propietats del Mas Bosc de Tagamanent, llibre de notes de la Casa Vilardebò del mateix lloc i els comptes d’obres i reformes realitzades al Mas Santa Eugènia entre 1847 i 1944; llibretes d’àpoques i rebuts i formularis de contractes de lloguer, trasllats de plets i altra documentació judicial sobre l’heretat anomenada casa Dosrius; llibre de comptes de la cúria del batlle de Tagamanent; llibre d’amillarament de la mateixa vila de 1854; i alguns bans d’autoritats públiques corresponents al període del trienni liberal; procés eclesiàstic endegat contra Sebastià Vilardebò arran de les seves idees liberals.

1194 – 1944. 1,4 m.

Fons Noguer-Molins Notes de l’antic arxiu de la Casa Lluís del Forn d’Olot; documentació de Can Sala de les Figueres de Santa Maria de Palautordera: genealogies, capítols matrimonials i àpoques de cobrament de dots i legítimes, testaments i certificats de bateig i d’òbits; heretaments de Gaspar Molins i Alemany i Francesca Sala i Surroca, d’Honorat de Noguer i Casanova i Concepció Molins i Sala, i de Josep Molins i Sala i

Maria Assumpció Boguñá i Rovira i el seu fill Josep Molins i Boguñá; títols de la Compañía de los Ferrocarriles Económicos de Villena a Alcoy y Yecla i la Sociedad Anónima Minera Verge de Montserrat; correspondència familiar de Lluís Noguer i Giralt i Lluís Noguer i Molins; i documentació personal i professional del metge Honorat Noguer i Casanova i la mestra Casanova i Concepció Molins i Sala. 1566 – 2014. 0,3 m.

FONS PERSONALS Fons Joaquim Ventalló i Vergés Documentació identificativa, acadèmica i agendes; documentació de l’exili i el retorn; servei militar a Melilla (1921-1923); articles a la premsa dels anys trenta, de l’exili, el franquisme i la transició; activitat professional com a comercial; obra d’assaig, poesia i com a traductor de “Les aventures de Tintín”; cartes amb més de 400 corresponsals; militant i regidor a Barcelona; viatges, conferències, h o men a tg e s i p r e mi s , d ad e s b i o g r àf iq u e s, entrevistes, necrològiques, articles i publicacions sobre ell; dossiers temàtics, reculls de premsa i fulls volanders i publicacions clandestines. 1885 – 2011.

2,7 m.

Fons Juan Ramón Masoliver Activitat familiar, administració del patrimoni, currículums, fitxes de treball i esborranys d’obra pròpia, articles i escrits sobre literatura, correspondència rebuda, postals i felicitacions, activitat associativa, viatges, entrevistes i articles sobre J. R. Masoliver, obra aliena, retalls de premsa i documentació impresa. 6 pergamins (1267-1466).

Biblioteca: 187 monografies i publicacions periòdiques. 1267 – 2010. 2 m.

Correspondència familiar; administració de patrimoni; articles i entrevistes publicades en premsa; col·laboracions radiofòniques; Editorial El Yunque; contractes d’edició; obra original; correspondència rebuda de “La Vanguardia”, particulars i editorials; recordatoris, felicitacions i participacions; activitat associativa; fires i congressos; documentació de viatge; conferències i discursos; premis i concursos literaris; homenatges; obra aliena; retalls de premsa; publicacions periòdiques; i documentació impresa. Biblioteca; 4 monografies. 1917 – 2010. 2,5 m.

Fons Joan Cervera i Batariu Correspondència rebuda; invitacions i convocatò-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 40 / febrer 2015

39

ries; contracte d’edició; propaganda política, en particular, de Convergència i Unió; actes, notes i apunts d’un Seminari de Pedagogia amb Jordi Galí.

1980 – 2014. 0,1 m.

COL·LECCIONS Col·lecció bibliogràfica de l’Arxiu Nacional de Catalunya Obres completes del bisbe de Vic Josep Torras i Bages (25 volums (1935-1958); i “La Bíblia. Versió dels textos originals i comentari pels monjos de Montserrat” (13 volums) (1926-1950). 1926 – 1958.

1,4 m.

Col·lecció documental sobre els Jocs Florals de Miquel Victorià Amer i Victòria Penya Documentació de Miquel Victorià Amer i Victòria Penya com a adjunts i mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana. Biblioteca: 37 publicacions de la festa anual dels “Jochs Florals de la Llengua Catalana” (1861-1875, 1878-1880, 1882-1895, 1900 -1902 i 1910-1912); “Taula general de les composicions premiades...” (1883); 9 monografies d’història, poesia i certàmens diversos (1869-1896); i 30 quadernets de “Lectura popular. Biblioteca d’Autors Catalans”, núms. 18, 19, 69, 70, 77, 78, 91, 105, 106, 109, 114, 125, 138, 141, 145, 152, 168, 183, 202, 205, 238, 242, 250, 256, 258, 312, 335, 345, 346 i 364 (1913-1921). 1845 – 1921. 0,8 m. ÀREA DELS FONS D’IMATGES FONS D’ASSOCIACIONS I FUNDACIONS Centre Excursionista de Gràcia 5 cartells, 2 disquets de 3,5” i 1 DVD, sobre els cantaires muntanyencs del Centre Excursionista de Gràcia.

Servei Civil Internacional de Catalunya 177 negatius b/n, 116 positius b/n, 108 diapositives color, 225 positius color, 82 postals, 1 casset, 27 CD i 111 disquets de 3,5”, sobre l’activitat de l’associació.

FONS PERSONALS Esteve Gay i Burgés 16 positius b/n d'un sopar d'homenatge a Esteve Gay, com a mestre de filatura a l’Escola Industrial de Barcelona i l'Escola de Pèrits Industrials de Barcelona.

Joan Cervera i Batariu 2 positius b/n, 8 positius color, 3 cartells, de temàti-

ca excursionista.

Joaquim Ventalló i Vergés 42 negatius b/n, 1 diapositiva b/n, 540 positius b/n, 103 positius color, 16 dibuixos, 23 diplomes i 1 goig, amb documentació de caire professional.

Josep Puig i Cadafalch 2 àlbums amb 263 positius b/n, de temàtica familiar.

Juan Ramón Masoliver 66 negatius b/n, 107 positius b/n, 199 negatius color, 542 diapositives color, 1272 positius color, 188 postals, 83 cartells, 9 gravats i 6 diplomes, sobre diversos aspectes de la vida de Juan Ramón Masoliver.

Max Cahner 516 positius b/n, 25 microfilms, 117 negatius color, 204 diapositives color, 242 positius color, 5 postals, 518 mapes, 59 plànols, 457 cartells, 75 dibuixos, 13 diplomes, 48 calendaris, 14 goigs, 25 discos, 23 cassets, 106 CD d’àudio, 82 disquets de 3,5” , i 68 vídeos VHS, sobre l’activitat professional i personal.

Miquel Saperas i Avuí 3 negatius b/n, 1 diapositiva b/n, 570 positius b/n, 46 positius color, 15 postals, 6 cartells, 114 dibuixos, 49 gravats, 3 diplomes 2 auques, 1 àlbum amb dibuixos, 6 discos i bobines magnetofòniques, sobre l’activitat de caire professional i associativa de Miquel Saperas.

Noel Clarasó i Serrat 137 positius b/n i positius color, amb imatges familiars i amb amics, de la vida de l’escriptor i guionista de cine i TV. Ramon Rucabado i Comerma 140 negatius, 683 positius b/n, 2 positius color, 218 postals, 283 dibuixos, 1 gravat, 12 goigs, 2 litografies, 26 làmines, 2 vídeos VHS; predomina la temàtica familiar de les famílies Rucabado, Verdaguer, Callís, Casals, Illa, Garriga, Manich, Vallhonrat, Comerma, Salarich i Prat.

FONS PATRIMONIALS I FAMILIARS Família Noguer-Molins 8 positius b/n de temàtica familiar i 1 gravat religiós.

Agenda 40

EXPOSICIONS “Cartells de prevenció de riscos laborals (1925-1937)” Lloc: Arxiu Comarcal de la Ribera d’Ebre (ACRE), Móra d’Ebre Dates: 30 d’abril al 15 de maig.

L’exposició, produïda per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), s’ha elaborat a partir d'una selecció de la col·lecció de més de 700 cartells sobre prevenció laboral, editats durant les dècades dels anys 20 i 30 del segle XX, i que actualment formen part dels fons de l’ANC. Aquesta col·lecció singular es va formar per tal

Edita:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Direcció: Consell de Redacció: Coordinació:

Arxiu Nacional de Catalunya Carrer Jaume I, 33-51 08195 – Sant Cugat del Vallès

de ser mostrada en la “Primera exposició de cartells nacionals i internacionals sobre prevenció d'accidents del treball” que, amb motiu de la Croada de la Previsió, va organitzar la Conselleria de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, l’any 1937.

En l'exposició exhibida a l'ACRE s'hi podrà veure una selecció dels cartells d'aquesta col·lecció que, en diversos idiomes, alerten dels accidents en el món del treball. Les imatges mostren la varietat de riscos a què els treballadors industrials i agrícoles estaven exposats a causa d'una manipulació incorrecta de les eines, utillatge, màquines i de productes tòxics, inflamables o explosius.

Josep Maria Sans i Travé Francesc Balada, Josep Fernández, Àngels Bernal, Imma Navarro, Francesc Olivé, Rosa Cruellas, Ingrid Gómez.

Francesc Olivé

Web: http://www.anc.gencat.cat A/e: anc.cultura@gencat.cat

https://twitter.com/arxiunacional https://www.facebook.com/ArxiuNacional

ISSN: 1695-9000 Dip. Legal: B.27.802-2002