ANC. Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 (febrer 2016)

Número 43 Febrer 2016

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

Editorial DEU ANYS DESPRÉS

SUMARI

El passat 31 de gener de 2006, ara ha fet deu anys, el Ministeri de Cultura va retornar a la Generalitat de Catalunya l’arxiu institucional que li va ser confiscat al final de la guerra civil. En total van ingressar a l’Arxiu Nacional de Catalunya 500 dels 507 lligalls identificats, donant així compliment a la Llei 21/2005 de les Corts Espanyoles de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents con-fiscats amb motiu de la Guerra Civil custodiats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola i de creació del Centre Documental de la Memòria Històrica. («BOE» 276, de 18-11-2005). Tots els mitjans es van fer ressò d’un esdeveniment que prenia el caire d’històric i que havia estat possible després de vint-i-cinc anys de reclamació per part de les institucions i la societat catalanes. El retorn dels ja coneguts com a “Papers de Salamanca” va ser i és una petició de les institucions catalanes des dels inicis de l’autonomia. Ha estat possible finalment gràcies a la constància de tots els governs catalans, que han inclòs el tema en els seus programes, i a l’important moviment social que es va vehicular a través de la Comissió de la Dignitat. Si es llegeixen els comunicats de la Comissió de la Dignitat i de la mateixa llei de les Corts espanyoles més amunt esmentada, es veurà que no s’ha plantejat com una reclamació entre territoris per la custòdia del patrimoni documental sinó d’un acte de justícia i de reparació de les víctimes que van patir la repressió a través de la confiscació dels seus arxius i documents, que incomprensiblement només ha tingut ressò important a Catalunya. Milers de documents d’arreu d’Espanya continuen al Centro Documental de la Memoria Histórica, sense que les institucions i societat civil dels territoris on foren confiscades hagin emprès cap mena d’iniciativa per donar reparació a les víctimes.

L’arribada de la documentació oficial de la Generalitat republicana es va poder fer immediatament després de l’aprovació de l’esmentada llei de les Corts Espanyoles perquè feia temps que era coneguda. Els 507 lligalls havien estat identificats, descrits i microfilmats per tècnics de l’Archivo Histórico Nacional-Sección Guerra Civil i del Departament de Cultura, d’acord amb un conveni de col·laboració subscrit amb el Ministeri l’any 1982. El gener de 2006, però, restava per fer la part més urgent i compromesa: la restitució dels documents sostrets pels organismes franquistes als particulars als seus titulars legítims. Si la devolució de la documentació de la Generalitat de Catalunya responia a la lògica de la continuïtat institucional, el retorn dels documents privats era necessàriament un acte més complex de reparació a les víctimes de la repressió franquista. Es tractava de restituir els documents a les persones, famílies, partits polítics, sindicats i associacions que van patir la confiscació l’any 1939; retornar-los als mateixos o als seus descendents. La llei espanyola encarregà a la Generalitat

Editorial Deu anys desprès/ 1

Temes Els “Papers de Salamanca”.

Balanç del procés de restitució dels documents deu anys després de la primera tramesa per part del Ministeri de Cultura/ 2 Puig i Cadafalch: restaurar dibuixos, restaurar idees/ 8 L’Arxiu Nacional de Catalunya consolida la seva presència a les Xarxes Socials/ 18 Del cel a l’arxiu: la fotografia aèria del Fons TAF Helicòpters/ 22

Necrològica Amèlia Castan Ranch, In Memoriam/ 29

Noticiari Finalitza la descripció del fons Ferran Soldevila/ 30 Homenatge a Elvira Godàs. mestra de la República/ 31 Propostes deTreball de Recerca de Batxillerat al Blog de l’SDANC/ 31 La catalogació del fons bibliogràfic Ventura Gassol/ 32 La Junta de Museus va adquirir dibuixos, pintures i cartells de Ramon Casas/ 34 Ingressa a l’ANC documentació del Servei Meteorològic de Catalunya/ 35

Publicacions/ 36 Ingressos/ 38 Agenda/ 42

Temes 2 de Catalunya, no solament la regulació del procediment de la restitució legal i material sinó també –i molt important– els treballs arxivístics previs per a identificar, tractar i digitalitzar els fons, documents solts i objectes confiscats.

Sense aquest primer pas, la Generalitat no podria iniciar la cerca dels seus possibles titulars, un treball que s’aventurava força complicat després de tants anys. En aquest sentit, cal destacar que la Generalitat de Catalunya assumí una responsabilitat que l’Estat havia declinat de fer des dels inicis mateixos de la democràcia i al qual estava obligat per un principi bàsic de justícia.

Més enllà dels aspectes tècnics, l’operació de restitució dels documents confiscats als particulars no ha estat exempta de fortes controvèrsies i polèmiques. De fet, és tot el procés el que està sotmès a un fort escrutini per part de determinats sectors de la societat castellana. La Junta de Castilla y León, primer, va presentar recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de les Corts de l’any 2005, demanant la seva nul·litat. Tres mesos després, ho van fer 50 diputats i 50 senadors del PP. A primers del 2013 el Tribunal Constitucional dictà les tres sentències desestimant els recursos, però amb un efecte inesperat.

L’alt tribunal interpreta que els fons i documents no restituïts per la Generalitat de Catalunya als seus legítims titulars segueixen sent de titularitat estatal, obrint així la porta a què part dels que havien estat lliurats a la Generalitat de Catalunya pel Ministeri de Cultura hagin de fer el camí de retorn a Salamanca. Aquesta interpretació és gravíssima atès que, no únicament menysté les competències exclusives de la Generalitat en matèria de patrimoni documental, tant durant la Segona República, com en l’actualitat, sinó que de fet avala els efectes de la confiscació duta a terme per l’estat franquista. Aquest és el nus i la qüestió principal pendent, un tema que no és arxivístic sinó moral, polític i jurídic. La reclamació dels documents no restituïts encara no ha estat formalment plantejada pel govern espanyol, però ha obert altres vies de recurs per part d’associacions i particulars en base a la qual s’aprofita per qüestionar tot el treball tècnic d’identificació i descripció fet fins ara. La sentència del Tribunal Constitucional ha empès encara més a l’administració catalana a intensificar la recerca dels titulars i complir amb rigor el decret de l’any 2008. És previst publicar al nostre Web un resum dels treballs tècnics, arxivístics, fets per l’Arxiu Nacional de Catalunya des de fa més d’una dècada. En aquest Butlletí expliquem les tasques de recerca i restitució dels documents privats als seus titulars legítims. Treball arxivístic i treball jurídic, dues cares d’un projecte que es pot resumir en Veritat, Justícia i Reparació.

ELS “PAPERS DE SALAMANCA”. BALANÇ DEL PROCÉS DE RESTITUCIÓ DELS DOCUMENTS DEU ANYS DESPRÉS DE LA PRIMERA TRAMESA PER PART DEL MINISTERI DE CULTURA A banda del retorn de l’arxiu de la Generalitat de Catalunya del període republicà, que va tenir lloc el 31 de gener de 2006, ara ha fet deu anys, el Ministeri de Cultura també ha lliurat bona part de la documentació confiscada als particulars. La primera remesa es va produir el 22 de desembre de 2008 i es limità a cent vint-i-un llibres, entre els quals es trobava la emblemàtica biblioteca d’Antoni Rovira i Virgili. Després s’han produït retorns els dies 20 de maig i 26 de novembre de 2010, 20 de juliol de 2011 i, el darrer, 4 de desembre de 2014. En total, el Ministeri de Cultura ha retornat a la Generalitat de Catalunya un total de 479 fons i grups de documents, que prèviament digitalitzats representen 951.531 pàgines. Però abans, durant els anys 2006, 2007 i 2008, l’Arxiu Nacional de Catalunya va rebre l’encàrrec d’identificar, descriure i digitalitzar els fons documentals, grups de documents i objectes que havien de retornar, una tasca complexa i delicada que dugué a terme l’Àrea de Fons de l’Administració i que s’explica en un article apart del present butlletí.

El procediment de retorn de la documentació confiscada als particulars Quan es produí el primer retorn de documents privats, el desembre de 2008, el Departament de Cultura ja havia regulat el procediment de reconeixement i restitució dels documents als seu titulars legítims, és a dir, a les mateixes persones i entitats que havien sofert la sostracció o als hereus d’aquelles. Això s’havia fet amb el decret 183/2008, de 9 de setembre, del procediment per a la restitució a les persones físiques i jurídiques de caràcter privat dels documents confiscats amb motiu de la guerra civil. És aquesta norma, que s’avé amb els principis generals del procediment administratiu espanyol, la que ha aplicat l’Arxiu Nacional de Catalunya i en concret l’Àrea de Fons Històrics per a materialitzar la devolució als propietaris dels fons i documents. Succintament, el decret disposa les actuacions següents: a) L’Arxiu Nacional de Catalunya ha de notificar els fons i documents identificats als qui siguin els seus possibles titulars, per tal que aquests puguin exercir el seu dret a demanar la restitució. El sistema previst és el de la notificació individual per aquells casos en els quals els titulars siguin evidents, o sigui, les mateixes entitats jurídiques o les persones físiques a qui van ser sostrets els

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

3 documents l’any 1939 o els seus hereus. b) En el supòsit, gens infreqüent, què l’ANC no pugui saber els actuals titulars dels fons i documents –ja sigui per la desaparició de l’entitat a qui van ser robats o per desconeixement dels descendents de les persones físiques–, un cop esgotada la investigació, ha de publicar el nom dels fons i documents identificats mitjançant edicte en el Diari Oficial de la Generalitat i en dos periòdics de màxima circulació. Per facilitar el procés, l’ANC també envia la relació als casals catalans a l’estranger per promoure la seva difusió entre les famílies exiliades o emigrades. c) Una vegada rebuda la notificació, les persones i entitats afectades disposen d’un any per a fer la reclamació emplenant el model oficial que l’ANC té en la seva pàgina web. La petició ha d’anar acompanyada de totes aquelles proves admeses en dret que demostrin la seva legitimitat. d) Una vegada informada tècnicament i legal la reclamació, la seva resolució correspon al Conseller de Cultura a proposta del director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni. e) Finalment, l’ANC ha de lliurar els documents als destinataris de la resolució de reconeixement mitjançant una acta de lliurament signada per les parts. És en aquest moment que els titulars han de decidir si els retiren físicament o si resten a l’Arxiu Nacional en comodat o donació.

Cronologia i resultats del procés de recerca i restitució de la documentació confiscada als seus legítims titulars El 22 de desembre de 2011 es publicà, mitjançant edicte, l’acta d’identificació dels 85 fons documentals retornats pel Ministeri de Cultura a la Generalitat de Catalunya fins aleshores (DOGC, núm. 6040 – 9.1.2012).

Es tractava dels lliuraments efectuats el 22 de desembre de 2008, el 20 de maig i 26 de novembre de 2010 i el 20 de juliol de 2011. Per raons tècniques s’acordà en aquell moment no incloure-hi els documents solts, a fi de no dilatar innecessàriament el reconeixement i la restitució tan llargament esperats per la societat catalana i, en particular, per persones d’edat molt avançada. Com a resultat de l’edicte i de les investigacions dutes a terme l’ANC va poder restituir 17 fons documentals que representaven el 82,9% dels 85 fons retornats en aquell moment: Centro Asturiano de Cataluña, Col·legi Advocats de Lleida, Escola Pentalfa-Nicolás Capo, Federació de Societats de Teatre Amateur, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), Foment del Treball Nacional, Confederació Nacional del Treball (CNT-FAI) de Catalunya, Unió

General de Treballadors (UGT) de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Socialista Unificat de Catalunya i Joventut Socialista Unificada de Catalunya (PSUC-JSUC), Francesc Cambó, Josep Pamies, Pau Romeva, Antoni Rovira i Virgili, Carlos Viaña i Antoni Xirau. Restaren 68 fons documentals (representen el 17,1%) pendents de reconeixement i restitució legal per no haver pogut completar la cerca dels titulars.

Per fer efectiva la restitució dels 17 fons anteriorment esmentats es va organitzar un acte públic el dia 20 de febrer de 2012 a la seu de l’Arxiu Nacional, que va tenir un fort impacte mediàtic. L’ANC va tenir la satisfacció d’aplegar alguns fills de les víctimes, com ara Teresa Rovira i Comes (filla de l’historiador Antoni Rovira i Virgili), Mercè Romeva (filla del pedagog i polític Pau Romeva) i Odilia Capo (filla del pioner del naturisme a casa nostra, Nicolás Capo). A l’acte van participar també els màxims representants dels partits, sindicats i entitats que van patir la confiscació el 1939, és a dir, les mateixes organitzacions que van ser prohibides després de la victòria franquista i que havien estat reconstituïts i legalitzats amb la recuperació de la democràcia.

A partir del canvi del govern espanyol (desembre de 2011), el ritme del retorn dels documents es va aturar per raons que són de tots conegudes. En el següent lliurament, que el Ministeri de Cultura va efectuar el 4 de desembre de 2014, retornaren altres 235 caixes de documentació textual, 359 llibres, 10 cartells, 3 mapes i 4 banderes, que corresponien al fons de la Generalitat de Catalunya (en una petita part) i el gruix a 30 nous fons de persones físiques i jurídiques privades identificades. En total, entre els anys 2008 i 2014, el Ministeri de Cultura ha retornat a la Generalitat de Catalunya un total de 476 fons i/o grups documentals (inclosos els 17 ja restituïts als seus propietaris en l’acte de febrer de 2012). En els tres anys d’aturada van anar succeint diversos fets, el més important dels quals fou la sentència del Tribunal Constitucional de 31 de gener de 2013 que, tot i rebutjar el recurs d’inconstitucionalitat que havia presentat la Junta de Castella i Lleó i per tant haver confirmat la llei de les Corts espanyoles del 2005, la precisava en el sentit que la documentació retornada pel Ministeri de Cultura que no es restituís als particulars seguia essent de titularitat estatal.

La inesperada interpretació del màxim tribunal obligà a accelerar i a replantejar el programa de restitució dels documents. D’entrada, el 19 de febrer del 2015, l’ANC organitzà un segon acte, en el qual reuní altra vegada les persones, partits i entitats de convocats el febrer de 2012 per a fer-los el lliurament de la documentació novament

4 retornada pertanyent als seus fons documentals. Com que aquests ja havien estat legalment restituïts tres anys abans, no calia cap altra formalitat.

A la cerca dels hereus i continuadors dels qui van sofrir la confiscació l’any 1939 A partir del mes de març del 2015, l’ANC s’ha enfrontat amb la investigació, cerca i contacte dels possibles titulars dels 459 fons documentals i /o grups de documents que encara tenia pendents de restituir, una tasca complexa perquè es desconeixia, en molts casos, les persones o entitats a qui corresponia fer la reclamació.

L’Assessoria Jurídica del Departament de Cultura i la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni acordaren aleshores no publicar l’acta de valoració dels dits 459 fons i/o grups de documents, per evitar que comencés a córrer el termini legal de l’any, i el nostre centre va rebre l’encàrrec d’una campanya de localització dels possibles titulars, que s’havia de realitzar forçosament en els mitjans i xarxes socials.

Els dies 14 i 21 de juliol, el Departament de Cultura va publicar en la premsa un anunci donant a conèixer el nom de les 205 persones que van patir la confiscació dels seus documents l’any 1939. Al mateix temps, l’ANC va demanar la col·laboració de fundacions privades, ajuntaments, arxius i centres d’estudi locals per a cercar les entitats successores dels partits polítics, organitzacions sindicals i entitats que van ser objecte de la confiscació.

Fruit de la campanya endegada pel Departament de Cultura, l’ANC porta localitzats els possibles titulars de 223 fons i grups de documents i ha rebut 79 reclamacions de titularitat, de les quals 47 ja han estat resoltes favorablement pel Conseller de Cultura. Amb aquests resultat, el passat 3 de desembre de 2015 es va organitzar un nou acte de restitució en favor dels titulars dels següents fons documentals i/o grups de documents; José Maria de Albert i Despujol, baró de Terrades; Antonio Aymat Mareca; Miquel Serra Pàmies; Antoni Alòs Pedra; Josep Alsina Planell; Joaquim Bach Pujol; Mariano Bellmunt Riera; Martin Bürgi Broder; Temístocles Benito Casado; Josep Braquer de Miguel; Agustí Casas Badia; Rosa Corral Vila; Baldomer Doñate Serrano; José Casagualda Busquets; Conrad Ciurana Borrell; Anna Constansó i Surroca; Manuel Foix Quer; Macià Mallol Bosch; Juan Margalef Beltrán; Caridad Mercader del Río; Ricard Mitjans Murt; Miquel Rabasseda Vila; Jaume Soldevila i Roqué; Jacint Soler Vives; Jordi Vidal Molas; Ferran Valls Taberner; Llorenç Albert Bosch; Lluís Bonell Sabat; Josep Briansó Salvadó; Miquel Cendra Terrassa; Cosme Estradé Camí; Pau Gil Ribalt; Tomás Montull Calvo;

Carta de Roser Duocastella a Jacint Soler. CAT ANC1 0886 UC19146.

Ramón Obea Abilla; Albert Pujolar València; José Sabaté Clariana; Antoni Sabaté Viola; Bartomeu Saperas Nin; Manuel Targarona i Gusils; Ateneu Barcelonès; Casa Vilardell, Empresa Col·lectivitzada (Barcelona); Estapé, Canut i Gracia, Empresa Col·lectivitzada; i Metales y Platería Ribera, Sociedad Obrera de Barcelona.

Semblances Políticament rellevants i/o compromesos Entre els personatges políticament més rellevants dels quals es restituí documentació destacà particularment el cas de Caritat Mercader (Caridad del Río Hernández, 1898-1975), militant comunista i agent del NKVD soviètic, dona de vida trepidant, coneguda sobretot per haver estat la mare de Ramon Mercader, autor de l’assassinat del líder comunista Lev Trotski. La documentació que es retornà a un dels seus néts resident a França, pertany a l’atribolada missió de contingut propagandístic i d’adquisició d’armament enviada per la Generalitat, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya a Mèxic i els Estats Units, que sortí del port de Barcelona el setembre de 1936.

Un altre dels fons documentals més rellevants fou el de Miquel Serra Pàmies (1902-1969), mort a l’exili a Mèxic. Militant reusenc, primer de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i del PSUC després, nomenat el 1937 pel president Lluís Companys conseller de Proveïments

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

5 de la Generalitat de Catalunya i Temístocles Benito Casado. d’Obres Públiques. Ha estat considerat Pel que fa a militants de sindicats, es un dels principals artífexs d’evitar restituí a la neboda una llicència danys generalitzats sobre la ciutat de d’armes de l’anarquista Joan Margalef Barcelona durant la retirada Beltrán (1898-1957), originari de republicana.

Benifallet (Baix Ebre), exiliat i mort a Entre la documentació restituïda hi Mèxic; de la UGT, es conservava la havia també diversos certificats baixa d’afiliació al sindicat d’oficis acadèmics i professionals del jove diversos a l’Albi (les Garrigues) de advocat Josep Braquer de Miguel, Cosme Estradé Camí (1903-1984); originari de Tírvia (Pallars Sobirà) i així mateix, es restituí també un militant d’Esquerra Republicana, document polític corresponent a protagonista dels Fets del 6 d’Octubre Albert Pujolar València, militant a d’auto taxi de Baldomer Doñate a Lleida. Fou secretari particular del Llicència Tordera de la Unió de Rabassaires.

Serrano. CAT ANC1 0886 UC-10936 conseller de Governació, l’aranès Josep Altres testimonis de l’activitat política Maria Espanya i Sirat, advocat fiscal i magistrat del dels afectats corresponien a Joaquim Bach Pujol (de Tribunal d’Espionatge i Altra Traïció de Barcelona. Allistat només setze anys el 1938): un certificat municipal de finalment el 1938, participà a la Batalla de l’Ebre on l’Ajuntament de Malla (Osona) que acreditava la idoneïtat emmalaltí greument com a conseqüència d’una psicosi de de la seva conducta; es restituí al fill de Joan Vidal Moles guerra. Exiliat i internat als camps d’Argelers i Bram, (1913-1977), documentació de caràcter electoral; i tres acabà retornant a Barcelona, on fou reclòs entre la Model i cartes propietat de Manuel Targarona Gusils (1917-1989), l’hospital psiquiàtric de Sant Boi i condemnat a pena de militant de la conservadora Lliga Catalana Regionalista. mort commutada per trenta anys de reclusió major. També Finalment, en aquest grup s’hi podien comptar també fou portat a Madrid per comparèixer davant el Tribunal personalitats lligades a càrrecs polítics de caràcter local, Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el com ara Jaume Soldevila i Roqué, jutge municipal, Comunisme. Fou lliurat finalment a la seva família el 1947. regidor i alcalde de Sant Joan de les Abadesses, abans de Amb vinculació amb el Govern de la Generalitat 1923; o també en el cas de Bartomeu Saperas Nin, trobem el cas de la correspondència política de Miquel candidat de la llista del Centre Republicà Federal a Sant Cendra i Terrassa, militant d’Acció Catalana Republicana Cugat del Vallès a les eleccions de febrer de 1934. i funcionari del Departament de Presidència de la Generalitat, exiliat i mort a França; o el de l’advocat Testimoni de la mobilització de joves soldats Manuel Foix i Quer (1899-1977), probablement, lligat Els fons i documents que es restituïren evocaven en un durant la guerra al Departament de Governació. bon grapat de casos la dura experiència d’una generació Hi havia també documents que relacionaven els seus de joves abocada a la guerra. Així, la restitució afectà a productors amb partits i sindicats. Era el cas de persones alguns documents que testimonien els procediments vinculades a les formacions nacionalistes, com ara Acció d’allistament de caràcter local, com ara els que feien Catalana, en el cas dels reusencs Josep Briansó i Salvadó i referència a Antoni Alòs Pedra (de Vilanova de la Sal, la Conrad Ciurana Borrell (1901-1964), la família del qual Noguera); Mariano Bellmunt Riera, on fou la secció local va rebre la restitució des d’Austràlia. Pel que feia als del PSUC de Torregrossa (Pla d’Urgell), la que acredità el militants del PSUC, es restituí a la filla de Josep Alsina seu servei durant mesos al front d’Aragó; o Ramon Obea Planell el certificat del seu nomenament com a Abillà, pagès de Natxà (a la Baells, Osca), probablement corresponsal a Súria (Bages) de “Juliol: periòdic de la adscrit a la milícia al pas de la Divisió Durruti cap al joventut”, la publicació setmanal editada per la Joventut front.

Socialista Unificada (JSU) de Catalunya; als de Pau Gil En el cas de Jacint Soler Vives (nascut el 1912), del Ribalt, militant del PSUC i membre del Consell Superior Pont de Vilomara (Bages), es tractava de la documentació d’Agricultura de la Generalitat, un document de d’identitat militar i de la correspondència personal rebuda proveïments; també, l’aval emès per la JSU de Santsde la seva estimada que portava a sobre, en una cartera, en Hostafrancs (Barcelona) a favor d’Antoni Sabaté Viola; o el moment de la seva captura per l’exèrcit franquista (i finalment, al seu nét, la llicència d’armes de l’obrer del dels quals la premsa ja s’ha fet ressò reiteradament des del tramvia de Barcelona i comissari polític al Front d’Aragó 2001 pel seu alt valor documental).

6 Cal destacar diversos grups de documents on es conservava la correspondència (amb una forta carrega emocional per als descendents) entre joves soldats mobilitzats i les seves parelles, famílies o amics: fou el cas també de les cartes intercanviades el 1937 entre Agustí Casas Badia, de Sant Andreu de la Barca, mobilitzat com a xofer al front de l’Est, i la Pepita Valldeperas.

Destaquen també les cartes des del front dels joves anarquistes de l’Institut Obrer de Barcelona, obert a l’antic col·legi dels jesuïtes de Sarrià, a la seva companya Rosa Corral Vila, que constitueixen un testimoni extraordinari del conflicte i que ara han estat restituïdes als seus fills. Un d’aquells companys mobilitzats, l’Eduardo VIvancos (després de la guerra, exiliat al Canadà) escrivia en una de les missives: “Faltan tres o cuatro días para que haga tres meses que nosotros, lo mejor del Instituto (sin pretensiones, eh!) abandonamos nuestros estudios para marchar a combatir contra el fascio criminal. Ya hemos estado en los parapetos de primera línea y hemos tomado parte en ataques, hemos pasado momentos de peligro, hemos visto caer a muchos compañeros nuestros; cada vez que me he encontrado en un momento de apuro me he acordado de Barcelona, de mi familia, a la cual no dije nada al marchar, también me he acordado mucho del Instituto y de mis antiguos compañeros, olvidando las pequeñas diferencias que pudiera tener con muchos de ellos. A pesar de que la guerra degenera al hombre, muchas veces despierta buenos sentimientos”.

Entre els llibres que un dels seus companys al front demana que li enviï Rosa Corral hi ha, justament, setantaset anys abans del desastre provocat novament per la guerra i el fanatisme, l’obra “Las Ruinas de Palmira”.

Confiscacions de confiscacions Entre els fons i documents que van ser restituïts el 3 de desembre hi havia un grup, de caràcter patrimonial (format sobretot per escriptures d’heretament, inventaris de béns, donacions o censos, entre d’altres), que, molt probablement, procedien de les cases particulars que foren objecte de requisa o ocupació durant els primers moments de la Guerra Civil i que les tropes franquistes van tornar a confiscar a la seva entrada a Barcelona el gener del 1939.

Probablement sigui el cas de la documentació del fons de qui fou alcalde de Barcelona entre 1945 i 1951, José María de Albert Despujol, baró de Terrades; de la documentació d’Anna Constansó Surroca, vídua de l’extinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona monàrquic Pedro Galí Fraginet; dels papers patrimonials de

El delegat de la Generalitat de Catalunya a França restitueix a la reneboda de Juan Margalef Beltran, la documentació que li fou confisca el 1939. (París, hivern 2016.)

Josep Casagualda Busquets, qui havia estat a principis de segle alcalde monàrquic de Reus i vivia al Passeig de Gràcia de Barcelona; o del llibre que va pertànyer a la biblioteca particular de l’insigne historiador de la Lliga Ferran Valls i Taberner (1888-1942).

Els escamots de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD), el braç executor de les confiscacions organitzades per Ramón Serrano Suñer a Catalunya, entraren també en despatxos d’advocats i procuradors rellevants, on es conservaven arxius amb abundant documentació patrimonial i familiar de clients.

Probablement fou el cas d’Antonio Aymat Mareca, comandant d’Estat Major retirat que havia actuat com a advocat defensor d’alguns dels empresonats al vaixell Uruguai després de la rebel·lió militar de juliol de 1936.

Entre la documentació que es restituí cal assenyalar pel seu valor testimonial la relativa a tres empreses col·lectivitzades: un llibre de Can Vilardell, grans magatzems oberts per Magí Vilardell Permanyer el 1935, a la casa Bulbena-Salas de la Via Laietana xamfrà Comtal; les relacions de personal de la fàbrica de filats de cotó Estapé, Canut y Gracia, l’arxiu de la qual, conservat per la família, ja fou dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya en 2007; i, finalment, la correspondència i el full de cotització d’un treballador de l’empresa metal·lúrgica Metales y Platería Ribera, fàbrica de coberts fundada el 1912 per Joaquim Ribera i Barnola a la Rambla de Poblenou de Barcelona.

Resulta també prou interessant la correspondència sobre la confiscació del vaixell “Ciutat de Reus”, de l’armador tarragoní militant d’Acció Republicana i diputat a Corts per Gandesa Macià Mallol Bosch (1876-1960), que pel juliol de 1936 hagué d’exiliar-se a Marsella, tot i la seva adscripció republicana i catalanista.

Una guerra contra tothom Una part de la documentació confiscada que fou

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

7 restituïda reflectia, simplement, la dedicació professional (en la majoria dels casos, aliena del tot al conflicte), dels s e u s p r o d u c t o r s . E r a e l c a s d e l’ e x p e d i e n t d e nacionalització espanyola, mai completat, del comerciant suís domiciliat a Barcelona Martin Bürgi; de la llicència d’auto taxi atorgada per l’Ajuntament de Barcelona a Baldomero Doñate Alegre (1900-1965); de la targeta d’identitat expedida per l’Ajuntament d’Igualada a favor de Ricard Mitjans Murt, del comerç; de la fitxa de viatger de Miquel Rabasseda Vila (1913-1983), pagès de Salt; o del certificat de treball de l’aprenent Llorenç Albert Bosch a la sabateria Durany de la Rambla de les Flors de Barcelona; de les cartes rebudes a Arts Gràfiques Bonell de Martorell, per Lluís Bonell Sabat; o de la baixa com a afiliat a la Cooperativa Confederal de Distribució i Consum de Lleida de Josep Sabaté Clariana (1938).

Finalment, entre els fons confiscats es trobaven també alguns llibres i documents propietat de l’Ateneu Barcelonès, única entitat que va rebre en aquesta oportunitat la restitució dels seus documents.

Fons reclamats al Ministeri de Cultura i encara no retornats a la Generalitat de Catalunya Els fons documentals reclamats per la Generalitat de Catalunya, a l’empara de la llei de les Corts espanyoles de 2005, que encara no ha retornat el Ministeri de Cultura són, en primer lloc, la documentació generada per la Generalitat de Catalunya i pels organismes o institucions que en depenien. En aquest bloc es troben documents en matèria d’ordre públic generats després de maig de 1937; documentació de l’Exèrcit català, abans de la unificació amb l’Exèrcit de la República el març de 1937 (també, de les Milícies Antifeixistes, de la Conselleria de Defensa i del Consell de Sanitat de Guerra de la Generalitat); documentació de la Junta Electoral de Barcelona; i documentació de l’Administració de Justícia, bàsicament, del Tribunal Especial Popular de Barcelona. El seu volum és d’unes 10.000 imatges.

Un segon bloc és la documentació de productors privats identificats i aprovats per la Comissió Mixta EstatGeneralitat, que el Ministeri ha retingut en el darrer lliurament de desembre de 2014 perquè pressuposa que no hi ha hereus que sol·licitin la restitució i aplica unilateralment la sentència del Tribunal Constitucional de 31 de gener de 2013. En aquest apartat s’inclouria la documentació de lògies maçòniques; entitats desaparegudes, com ara, el Socors Roig Internacional de Catalunya i la Solidaritat Internacional Antifeixista, és a dir, de fons que ja van ser objecte d’un primer lliurament per part del Ministeri l’any 2011 i que, en l’actualitat, estan en procés

de restitució als seus titulars per part de l’ANC; i el Centro Israelita «Agudad Ahim» de Barcelona. Suposa, aproximadament, unes 25.000 imatges.

El tercer bloc està constituït per la documentació municipal corresponent a confiscacions dutes a terme a 44 ajuntaments de Catalunya (no inclosa en els supòsits de la Llei 21/2005 de retorn). El seu volum, és d’unes 7.000 imatges.

Finalment, la Generalitat reclama també la documentació confiscada a Catalunya que es troba dins l’agrupació documental anomenada «Causa General». El volum corresponent només a Catalunya no està encara quantificat.

Balanç final Els fons documentals i/o grups de documents de productors privats retornats pel Ministeri de Cultura són 476 (= 951.531 pàgines digitalitzades).

Els fons documentals i/o grups de documents restituïts per la Generalitat de Catalunya als seus titulars ascendeixen a 60, equivalents a 937.343 pàgines digitalitzades. És a dir, que l’ANC ha restituït el 98,51% del total de documentació confiscada a particulars efectivament retornada pel Ministeri de Cultura de l’any 2008 ençà. Del què queda pendent, gairebé tot són petits fons o grups de documents de poca entitat, quantitativament parlant, sobre els quals l’ANC treballa en aquests moments. Alguns casos són molt difícils de resoldre perquè es tracta de persones sense descendents coneguts i en molts casos exiliats o bé a entitats i partits polítics sense successor.

Representen, en tot cas 1,49% del total retornat pel Ministeri de Cultura.

Tanmateix, al darrere de cada cas hi ha un acte de violència que requereix reconeixement i reparació, una víctima i una història sovint tràgica. L’ANC està treballant intensament per tancar aquest capítol de la nostra història de la millor manera per a les persones afectades i per a la societat en general.

Josep Fernández Trabal Miquel Pérez Latre

8

PUIG I CADAFALCH: RESTAURAR DIBUIXOS, RESTAURAR IDEES Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1867 – Barcelona 1956) va ser un home polifacètic i extremadament treballador.1 Polifacètic perquè va ser un home de ciències (arquitecte, doctorat en ciències físiques i matemàtiques), historiador de l’art, arqueòleg i polític (regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts per Barcelona, diputat provincial de Barcelona, president de la Mancomunitat de Catalunya), sense oblidar els seus càrrecs a l’Institut d’Estudis Catalans, la Junta de Museus, la Junta del Museu Arqueològic de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, les excavacions d’Empúries,...). I extremadament treballador perquè la seva producció va ser ingent en tots els àmbits professionals, però principalment en el camp del dibuix, tant tècnic com artístic, dedicat a l’arquitectura.

Les influències formals i conceptuals que va rebre durant la seva formació van venir de la mà de dos catedràtics d’arquitectura: Lluís Domènech i Muntaner (Palau de la Música Catalana, Hospital de Sant Pau...) i Elies Rogent (el restaurador de Ripoll, autor del projecte de la Universitat de Barcelona... ). En aquell moment, les acaballes del segle XIX, tota persona relacionada amb la construcció o l’art a Barcelona, parlava sobre l’acabament de la façana principal i la col·locació del cimbori de la Catedral. També era el moment de la recreació del Barri Gòtic. És possible imaginar quines eren les referències estilístiques de les quals en parlaven. Una altra influència vital va ser el catalanisme que li fou presentat per Terenci Thos i Codina, jurista i poeta també mataroní. Va ser aquest pensament qui el portà a ser inhabilitat professionalment pel Col·legi d’Arquitectes el 1936. Des d’aquell moment es va dedicar a la seva tasca investigadora.

EL FONS JOSEP PUIG I CADAFACH El Fons Josep Puig i Cadafalch (ANC1-737) està format per 51,3 m lineals (422 unitats d’instal·lació) de documentació textual en paper (incloent-hi la biblioteca); conté 5.940 imatges fotogràfiques i aproximadament 10.000 plànols i dibuixos.

Josep Puig i Cadafalch coneixia perfectament la importància del seu llegat documental, tal com ho va demostrar en diverses ocasions. En fou un exemple l’ocultació de la seva documentació vinculada a la Mancomunitat de Catalunya (i a altres temes polítics)

darrera d’una paret falsa de fusta al seu despatx, per evitar problemes durant la dictadura de Primo de Rivera.

El 1936, quan començà el seu exili, es mostrà molt amoïnat pel seu llegat «Per dintre sento la preocupació del que pugui passar (...) la possible destrucció dels meus llibres, dels meus papers».2 Afortunadament, en tornar el 1941, els papers havien estat salvats per uns amics. El destí final del seu arxiu va caure a les mans de la seva família, concretament, de la seva filla. El 23 de setembre de 2003, l’Arxiu Josep Puig i Cadafalch va ser inclòs dins el catàleg del Patrimoni Cultural Català, fet que li concedeix un nivell de protecció molt efectiu perquè impedeix la seva dispersió i exportació. Dos anys després, durant unes reformes a la casa familiar del carrer Provença, es va descobrir l’amagatall dels papers polítics. El 2007 el fons va ingressar a l’ANC. DOCUMENTS DEL FONS TRACTATS DURANT EL PERÍODE MAIG-NOVEMBRE DE 2015 Des del 2007, el fons és sotmès de forma general a un control específic per a garantir-ne la seva conservació i, de forma individual, són restaurats aquells documents que ho requereixen. Tota la documentació restaurada és posteriorment digitalitzada per poder afavorir-ne la seva difusió i assegurar-ne la conservació del contingut.

La principal tasca que es va dur a terme durant els 6 mesos de col·laboració amb l’Arxiu, va ser la de restaurar i procurar la conservació de 1.018 dibuixos, els quals es trobaven arxivats en 12 carpetes.

Entre els documents tractats es van poder identificar dibuixos pertanyents a l’època de formació de Puig i Cadafalch com a arquitecte, i a projectes arquitectònics de la seva etapa com a professional.

D’entre els molts projectes arquitectònics que J. Puig i Cadafalch va realitzar al llarg de la seva carrera, els que s’esmenten en la següent llista són els que s’han pogut identificar en molts dels dibuixos, esbossos i croquis tractats durant al beca: – Casa Sastre i Marqués, Sarrià – Casa Martí i Puig (Els Quatre Gats).

– Casa Coll Regàs, Mataró – El Cros de Can Garí, Argentona – Casa Macaya, Passeig de Sant Joan – Castell del baró de Quadres – Casa Trinxet – Casa Ametller – Casa Terrades “Les Punxes”

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

9

– – – – – – – – – –

Casa Serra, Rbla. Catalunya/Diagonal, Barcelona Col·legi de la Companyia de Santa Teresa (antiga Casa Serra) Granja Terrades (Sobrevia) Seva Casa-taller de Mercè Pastor, Tibidabo Casa Llorach, Barcelona Casa Pich i Pon (Pl. Catalunya) Casa Macaya-Macià, Passeig de Gràcia Casa Mercader Casa Pere Campany Torre Santa Margarita, Sarrià Les mides dels dibuixos intervinguts mesuraven entre 12 cm2 (el més petit) i 1800 cm2 (el més gran). Eren apunts o dibuixos arquitectònics (alçats, plantes, dibuixos a escala 1:1 de motius ornamentals...). I representaven dues maneres de fer ben diferents del seu autor, la d’un Puig i Cadafach que diu «Amo fer els croquis i em pesa acabar l’obra» 3 i la del Puig i Cadafalch arquitecte, excel·lent professional. Els dibuixos tècnics havien de ser de línies clares, determinades, concretes.

Però els croquis li permetien treballar amb una línia veloç, amb la determinació de saber fins on arribar sense conèixer el camí, línies ràpides com els cotxes dels quals baixava a fer un descans i fer un apunt del paisatge, ràpid. De vegades reiterava el traç de grafit fins arribar al límit de conservar petites finestres blanques de suport per definir les formes, com si s’hagués quedat pensant mentre guixava mecànicament i hagués despertat a l’últim moment. Les aquarel·les de cada projecte deixen entreveure l’extraordinari domini de la tècnica i de l’espai que tenia Puig i Cadafalch.

gran acumulació de brutícia que presentava, per ser font de futures alteracions, i millorar-ne l’estructura físico-mecànica per evitar un possible deteriorament.

Donat l’important valor estètic de la documentació, s’ha tractat de potenciar el contrast entre fons i figura que s’havia perdut per l’enfosquiment dels suports acidificats. Això garantiria el bon estat d’aquest fons tan complet, constituït per suports i tècniques molt heterogenis.

Les intervencions s’han realitzat seguint els criteris de l’ANC, que inclouen el màxim respecte per la peça, la mínima intervenció́, la reversibilitat de les tècniques emprades i l’estabilitat dels materials utilitzats.

Diverses tipologies de suports i de tècniques observades en la documentació del fons Josep Puig i Cadafalch.

SUPORTS TRACTATS La part del fons Josep Puig i Cadafalch que es va intervenir presentava una gran varietat de suports. Les principals tipologies de papers i de teles que es van poder identificar són les següents:

Esbós acolorit de la desapareguda Casa Trinxet, per Josep Puig i Cadafalch

En general, la documentació es trobava en un estat de conservació estable. No obstant, calia eliminar la

■ Paper d’estrassa (també anomenat paper Kraft) Una part important de la documentació intervinguda estava formada per papers d’estrassa de diverses mides, gruixos i coloracions.

El paper d’estrassa és un paper de pasta química, és a dir, fabricat amb polpa de fusta que ha estat tractada amb agents químics per a disgregar-ne les fibres i per a eliminar-ne aquells elements de la fusta que no són cel·lulòsics. A diferència d’altres papers de pasta química, els papers d’estrassa no acostumen a estar blanquejats, ja que sovint només s’utilitzen per a l’embalatge objectes, per això presenten una coloració marró.

10

El seu baix cost econòmic i la seva versatilitat feien d’aquest paper un suport ideal per a l’elaboració d’esbossos.

A nivell de conservació, el principal problema que poden presentar aquest tipus de papers és l’acidesa, tot i que en unes condicions ambientals adequades, poden mantenir-se considerablement estables. La major part dels documents del fons J. Puig i Cadafalch que presentaven aquest suport es trobaven en unes condicions considerablement bones.

s’han detectat exemplars enfosquits per l’acidificació de les seves fibres, amb una fragilitat extrema i, fins i tot, amb arrugues i importants deformacio ns probablement produïdes per la humitat i l’escalfor.

Diversos exemples de papers d’estrassa utilitzats per J. Puig i Cadafalch com a suport per a la realització d’esbossos.

Diversos papers de ceba.

■ Papers de calc Un altre conjunt de papers molt present en aquest fons són els papers de calc. Aquesta categoria inclou una gran varietat de papers transparents aptes per al calc i per a les tècniques de reprografia utilitzades a l’època. Les dues principals tipologies de paper de calc que s’han identificat són les següents: Paper vegetal (sulfuritzat) És un tipus de paper elaborat amb pasta química que ha estat sotmesa a un bany amb àcid sulfúric per a ferla transparent. Tot i que des de temps antics ja s’havien elaborat papers transparents (a base de l’adició d’olis, de gomes i/o de vernissos), el paper vegetal com el coneixem avui en dia es començà a fabricar a mitjans del segle XIX. Els papers vegetals són molt sensibles a la humitat, s’expandeixen i es vinclen amb facilitat; a més poden arribar a tornar-se friables si s’emmagatzemen durant molt de temps en llocs humits i/o àcids. Tot i que la majoria de papers vegetals del fons de Puig i Cadafalch presentaven unes bones condicions de conservació,

Paper de ceba És un paper molt més lleuger que el paper vegetal, tot i que no tant resistent mecànicament. Pot haver estat fabricat tant amb fibres de cotó com amb pasta química i presenta una alta transparència.

Glassine (també anomenat paper cristall) Es tracta d’un paper llis, dens, transparent i que generalment presenta un acabat molt brillant. El glassine es fabrica amb pasta química de fusta, la qual se sotmet a un tractament superficial d’àcid. Tot i que és molt probable que Puig i Cadafalch l’utilitzés com a

Esbós de la planta de la Catedral de Perpinyà realitzat sobre Glassine.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

11

paper de calc, no es considera pròpiament un paper d’aquest tipus, sinó per a l’elaboració de fundes, sobres i embolcalls diversos.

El principal problema que presenta el glassine és que amb el temps acaba acidificant-se i pot arribar a traspassar, per contacte, aquesta acidesa a d’altres documents. Els pocs documents que s’han observat amb aquest suport dins el fons presentaven unes bones condicions de conservació, només en alguns casos s’han observat documents d’una elevada fragilitat.

■ Papers d’aquarel·la S’han identificat diversos tipus i marques de paper d’aquarel·la. La majoria eren força gruixuts, tenien tonalitats blanquinoses o beix i, en general, es trobaven en molt bones condicions de conservació. Es desconeix quina era la composició dels papers que utilitzà Puig i Cadafalch, tot i que en general acostumaven a estar fabricats amb fibres de lli o de cotó amb una quantitat d’aprest suficient perquè les aquarel·les no s’escampessin en aplicar-les.

Esbós acolorit de la Casa Macaya - Macià, situada al Passeig de Gràcia, de Barcelona.

■ Papers de dibuix Entre els paper de dibuix intervinguts se’n van identificar de diverses tipologies: verjurats, llisos, amb diferents coloracions i gramatges... És molt probable que aquests papers fossin fabricats amb pastes químiques blanquejades a les quals se’ls podia haver afegit, o no, petites quantitats de fibres liberianes i/o de cotó. En general, els documents d’aquest tipus que es van identificar en el fons de Puig i Cadafalch presentaven molt bones condicions de conservació.

Dibuix de Josep Puig i Cadafalch, realitzat amb carbonet sobre paper.

■ Papers de pasta mecànica Són els papers que es van començar a fabricar a mitjans del segle XIX per a substituir els tradicionals papers de drap. Estaven fabricats a base de polpa de fusta triturada de forma mecànica. A diferència dels papers de pasta química, durant el procés de fabricació no s’eliminaven els compostos no cel·lulòsics de la fusta (com ara la lignina), amb la qual cosa aquests augmentaven la friabilitat i acabaven acidificant inevitablement els fulls de paper resultants. En el fons tractat no se n’han identificat gaires exemplars, només uns quants de l’època en que Puig i Cadafalch estudiava arquitectura; en aquests casos, el paper es conservava força estable, tot i que era menys flexible i resistent que la resta de papers.

■ Teles de plànol La tela de plànol, o tela calandrada, va ser molt utilitzada pels arquitectes i els enginyers durant el segle XIX i principis del segle XX com a suport gràfic. La seva resistència mecànica i la seva transparència el convertien en un suport idoni per a l’elaboració de plànols i per a l’obtenció de reprografies. Estava formada per una tela fina de cotó o de lli a la qual s’havia aplicat una important quantitat d’aprest (generalment midó o gelatina) i s’havia fet passar per uns rodells metàl·lics (calandra) amb la finalitat de donar-li un acabat llis i brillant apte pel dibuix amb tinta i llapis. La majoria de teles de plànol tractades en aquest fons presentaven el típic tint blau que es va començar a aplicar en aquestes teles a partir del 1880 per a millorar-ne les característiques de transparència. La principal alteració que poden patir aquest tipus de documents és la pèrdua de

12 l’acabat brillant i calandrat de la superfície. Aquest fet, a més de deixar la tela flàccida, fa que adquireixi un acabat mat, que s’embruti amb més facilitat i que pugui arribar a perdre els elements sustentats. La pèrdua d’aquest acabat calandrat pot venir donada per causes mecàniques, com ara la fricció, o bé per causes químiques, com ara el contacte amb l’aigua. En el fons Puig i Cadafalch s’han identificat molts exemplars amb pèrdues importants de l’acabat calandrat i de brutícia incrustada en l’aprest.

■ Llapis de grafit Està format per una barreta de grafit (una forma cristal·litzada del carboni) mesclada amb quantitats variables d’argila (segons la duresa que se li vulgui donar); és tracta d’un material molt estable químicament que només presenta problemes de conservació quan és friccionat. S’han tractat molts documents amb aquesta tècnica, sobretot esbossos i dibuixos preparatoris. Els suports en els quals es trobava eren de tot tipus, sense distinció.

■ Tinta xinesa Acostuma a estar formada per un pigment negre finament mòlt (negre de fum per. ex.) mesclat amb una laca soluble en alcohol o amb una cola d’origen animal.

S’ha pogut observar la presència d’aquesta tinta en molts plànols i esbossos. En la majoria dels casos no presentava solubilitat en l’aigua.

Una de les diverses teles de plànol que presentaven un impecable estat de conservació.

Alçat acolorit de la Casa Martí i Puig (Els Quatre Gats) sobre tela de plànol. En aquest cas, la tela presenta visibles signes de degradació, probablement produïts la continuada manipulació i per l’acumulació de pols i brutícia.

Pel que fa els elements sustentats, també es van poder identificar una gran varietat de tècniques. A continuació es presenta una llista d’aquests elements ordenats de major a menor presència en la documentació tractada.

■ Tintes gràfiques modernes (retoladors, bolígrafs, etc.)

Normalment s’obtenien a partir d’anilines (fenilamina o aminobenzè), substàncies líquides grasses obtingudes a través de la transformació de la gasolina. Mentre no s’exposin a la llum, aquestes tintes són força estables. Molts dels plànols, dels escrits manuscrits i dels dibuixos de projectes d’aquest fons estan fets amb aquestes tintes. S’ha observat que les de color negre, en general, presentaven una gran resistència a l’aigua, mentre que les de colors (rosa, vermella...) tendien a migrar en presència d’humitat.

■ Aquarel·la Molt utilitzada per Puig i Cadafalch per donar color als projectes i als adorns dels edificis que dissenyava.

Se n’ha pogut observar sobre tot tipus de suports, però especialment en papers d’aquarel·la i en les teles.

L’aquarel·la està formada per pigments finament mòlts aglutinats amb una goma vegetal (normalment aràbiga); s’aplica dissolta en aigua, formant veladures transparents. No presenta problemes de conservació sempre i quan no sigui humitejada en excés ni s’exposi a la llum, fet que pot acabar esvaint els colors.

■ Llapis de colors Poden presentar una composició molt diversa.

Normalment estan formats per pigments o anilines aglutinats amb una matèria de naturalesa cèria (cera de carnauba, parafina...), però també es poden trobar llapis de colors aglutinats amb materials solubles en aigua.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

13

S’han pogut identificar aquests elements sustentats en molts documents, en alguns casos per donar color, i en d’altres per distingir i remarcar diferents tipus de línies i de càlculs en els esbossos de projectes. Es va poder observar que alguns d’aquests colors presentaven una considerable solubilitat en aigua.

■ Guaix El guaix és la versió opaca de l’aquarel·la. Conté el mateix aglutinant que aquesta, però se li afegeix molt més pigment i una càrrega de matèria blanca inert (alúmina, creta...), per tal de millorar els efectes de color i de textura.

La majoria de documents on s’observa aquesta tècnica són dibuixos de projectes arquitectònics en els quals el guaix fou utilitzat per remarcar i definir determinades parts del dibuix. En tots els casos el guaix presentava unes perfectes condicions de conservació.

■ Tintes metal·loàcides Estan formades per un colorant a base d’un metall i un compost àcid que actua com a oxidant i com a mordent. Les més conegudes són les tintes ferrogàl·liques.

El principal problema que presenten aquestes tintes és que en contacte amb la humitat acaben generant àcid capaç de foradar el suport en el qual es troben. Tot i que no s’han trobat gaires documents amb aquest tipus de tinta, en alguns dels papers que sí en contenien, s’han observat perforacions i enfosquiments en el suport.

■ Carbonet El carbonet s’obté per mitjà de la combustió lenta de bastonets de fusta. És una de les tècniques gràfiques més antigues i s’utilitzava sobretot per dibuixar a mà alçada la composició de murals de grans dimensions.

No es va utilitzar en el dibuix sobre paper fins a mitjans del segle XX. El carbonet és un material molt estable químicament, malgrat tot, presenta una gran inestabilitat mecànica, sobretot si no es fixa.

S’han observat alguns documents realitzats amb aquesta tècnica, dibuixos artístics principalment, de l’època en què Puig i Cadafalch estudiava, i alguns esbossos de detalls ornamentals de la seva època com a arquitecte. Alguns carbonets estaven fixats i d’altres no.

■ Pastel Els pastel són barretes formades per pigment en pols mesclat amb un aglutinant. De la mateixa manera que el carbonet i el grafit, són matèries molt sensibles a la fricció.

No se n’han vist gaires exemplars, només uns quants dibuixos artístics de l’època d’estudiant de Puig i Cadafalch. La majoria presentaven unes bones condicions de conservació.

■ Cianotípies La cianotípia és una tècnica fotogràfica inventada per John Herschel el 1842. El nom li ve donat pel seu característic color blau de Prússia. Es tracta d’una tècnica molt senzilla de realitzar i d’un baix cost considerable.

A partir del 1880, la cianotípia es va utilitzar en la reproducció de dibuixos d’arquitectura i d’enginyeria, fins que més endavant va ser substituïda per altres tècniques de copiat.

Els químics necessaris per elaborar l’emulsió cianotípica són dues sals de ferro: el citrat fèrric amoniacal (verd) i el ferrocianur potàssic.

Entre la documentació tractada se n’han pogut identificar molt poques, la majoria eren reproduccions d’esbossos d’elements arquitectònics prèviament dibuixats sobre algun tipus de paper de calc.

Esbossos de cadires realitzats amb tintes metal·loàcides sobre paper d’estrassa.

14

De tot el volum de documents tractats, només dos, possiblement creacions artístiques, eren pintures a l’oli.

En ambdós casos la pintura es trobava sobre papers gruixuts que presentaven un considerable enfosquiment i fragilitat degut a l’oxidació produïda per l’oli.

Còpia reprogràfica cianotípica (a partir d’un dibuix prèviament realitzat en un paper de calc) de la planta de la Casa Macaya

■ Pintura a l’oli L’oli és una tècnica pictòrica consistent en la mescla d’un pigment en pols i d’un oli assecant.

Una de les obres realitzades amb pintura a l’oli. Es pot observar perfectament com l’oxidació de l’oli ha produït taques i trencaments en el paper.

Possibles colorants orgànics Entre la documentació intervinguda es va detectar un paper d’estrassa que contenia una tinta de color marró vermellós amb unes característiques molt particulars: en el moment de fer les probes de solubilitat de les tintes, es va comprovar que l’element sustentat en qüestió desprenia una coloració groga fluorescent en contacte amb l’aigua. S’ha especulat que aquesta tinta podria ser algun tipus de colorant, com ara l’eritrosina (E127) , una matèria vermella, utilitzada en alimentació, que es torna fluorescent en presència d’aigua.

ESTAT DE CONSERVACIÓ La documentació es trobava en un estat de conservació regular, amb algunes peces en bon estat i d’altres que necessitaven ser intervingudes si es volia garantir la seva perdurabilitat.

Les degradacions més habituals detectades en el suport van ser: – Talls i estrips.

– Arrugues.

– Pèrdua de suport: per manipulació i per atac d’insectes i rosegadors – Brutícia (ditades, concrecions d’origen desconegut, taques d’humitat, pols...).

– Oxidació del paper, la qual comporta fragilitat, esgrogueïment i acidesa.

Pel que fa als elements sustentats, en tota la seva varietat, l’estat de conservació era, en general, bo. Tot i així s’han trobat les següents degradacions: – Oxidació/Corrosió de les tintes ferrogàl·liques: La seva deterioració causada pel metall que contenen afectava, en alguns casos, el suport de paper, arribant a perforar-lo.

– Esvaïment d’algunes tintes, que havien perdut lluïssor o bé els seus contorns s’havien tornat més difosos.

La majoria de degradacions van ser causades per la manipulació o la manca d’un emmagatzematge adequat, fet que va provocar l’exposició de les obres als elements ambientals com la llum, la contaminació, la pols i els canvis de temperatura i humitat.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

15

Arrugues en un dels documents de paper d’estrassa.

La corrosió de les tintes metal·loàcies ha acabat esquinçant el paper.

Pèrdues de suport produïdes per insectes.

Document de la imatge anterior després del tractament de restauració.

Reparacions antigues (tractaments anteriors)

maven part d’un sistema de presentació utilitzat per a l’exposició “J. Puig i Cadafalch. L’arquitectura entre la casa i la ciutat” (Centre Cultural de la fundació caixa de pensions. 1989-90).

Només les reparacions fetes per l’arquitecte s’han deixat intactes; la resta s’han eliminat.

Entre la documentació tractada s’ha observat una sèrie de reparacions en aquells dibuixos i plànols que havien patit estrips i/o altres danys. Algunes d’aquestes reparacions es van fer amb cinta adhesiva (celo), que es va deteriorar i va acabar tacant i afeblint el suport. Altres, segurament més recents, es van fer amb paper Japó, el que podria coincidir amb algun procés de restauració anterior.

Cal diferenciar, però, aquestes intervencions de les possiblement realitzades pel propi Puig i Cadafalch, el qual reparava els estrips dels dibuixos mitjançant pedaços del mateix tipus de paper adherits amb una cola animal.

Per últim, es van trobar frontisses d’un paper blanc a les cantonades d’alguns dibuixos. Les frontisses for-

TRACTAMENTS Les decisions sobre quins processos de conservaciórestauració calia aplicar es van prendre en consens per l’equip de restauració, seguint els criteris de l’ANC i tenint en compte les característiques i necessitats de cada objecte.

A excepció de la neteja en sec i l’aplanat, els quals es van realitzar en tots els casos, per a la resta

16

d’intervencions es van considerar principalment la solubilitat de les tintes i el tipus de paper. Sempre que aquests factors ho permetien, es feia una neteja humida, que consistia en la immersió del dibuix en una cubeta amb aigua tèbia. El bany (o banys, segons les necessitats de la peça) contribuïa a l’estabilitat química del paper: per una banda, l’aigua arrossegava els components àcids del paper; per altra, l’aigua ajudava a reconstruir els ponts d’hidrogen existents en la cel·lulosa, fent que l’estructura química de les fibres s’enfortís.

Neteja en humit per immersió d’alguns dels documents.

Neteja en sec amb goma de la superfície d’un dels documents amb una acumulació important de pols i brutícia.

Entre els documents que no es van rentar hi havia les teles emmidonades, a causa de la solubilitat del seu recobriment, i els dibuixos fets amb tintes solubles, com ara les aquarel·les, els pastels o les tintes molt envellides.

Immediatament després del bany, encara amb el document humit, s’aplicava una capa de Tylose MH 3000 a l’1% pel revers del document. Aquesta acció permet evitar el debilitament del paper per la pèrdua d’aprest.

Els dibuixos i plànols rentats es deixaven assecar per oreig durant vint-i-quatre hores.

Un cop secs, s’aplanaven, és a dir, es minimitzaven les tensions mecàniques causades per les arrugues i els plecs. Això s’aconseguia posant l’objecte sota pes durant un temps prolongat, normalment durant una nit. Per obtenir millors resultats, el dibuixos s’humitejaven prèviament amb aigua polvoritzada, es posaven entre secants igualment humitejats i es col·locaven sota fustes i pes; els secants s’havien de canviar almenys un cop perquè absorbissin tota la humitat. Degut a la seva inestabilitat, els papers transparents va caldre aplanar-los sota premsa, exercint una major pressió en el suport.

El següent pas en el procés de conservació– restauració, i un dels més importants per a la preserva-

ció de l’objecte, era la consolidació i reintegració del suport. Aquesta acció tenia per objecte frenar la deterioració a causa de l’engrandiment dels estrips.

S’utilitzava paper Japó de diversos gramatges adherit amb Klucel G, midó de blat i Tylose 300. Els papers transparents eren els que presentaven més problemes en aquesta fase degut a la seva alta higroscopicitat; en aquests casos es va observar un millor resultat quan s’utilitzava Klucel G en etanol, ja que aquest adhesiu aportava una quantitat mínima d’humitat, evitant així la dilatació del suport.

En cas de reintegracions molt grans en papers transparents, s’optava per adoptar el mètode de Hildegard Homburger i Barbara Korbel, que consisteix en fer un empelt amb la mida exacta de la pèrdua i adherir-la amb tiretes de paper Japó en comptes de fer que l’empelt s’adhereixi per superposició. Aquesta tècnica disminueix la tensió entre les fibres del suport original i les fibres de l’empelt i minimitza les deformacions.

Alguns dels dibuixos i plànols, a causa del seu mal estat de conservació, van requerir una laminació. La laminació és l’adhesió d’una capa de paper Japó pel revers del document per tal de reforçar el suport quan aquest és molt fràgil. És un tractament que facilita la manipulació dels documents.

Per dur a terme aquest procés s’aplicava una capa de midó molt diluït sobre el revers del suport a través d’un Reemay; després es col·locava delicadament la capa de paper Japó i s’acabava de fixar correctament amb una paletina, altre cop a través del Reemay per no malmetre el paper japó.

Un cop fetes les reintegracions i després de tornar a

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

17

aplanar els objectes sempre que era necessari, es retornaven els dibuixos i plànols a les seves respectives carpetes. En alguns casos es va veure que les camises que contenien els dibuixos eren més petites que els mateixos. Això suposava un risc de deterioració ja que les vores i les cantonades quedaven exposades. En un 50% de les carpetes es van haver de fer camises noves més grans, segons la mida dels dibuixos i plànols, per tal de garantir la màxima protecció possible. En el cas dels carbonets o pastels més inestables es van fer camises individuals per evitar el contacte amb altres dibuixos.

Gràfic de barres on es reflecteixen els percentatges aproximats dels diferents tractaments de restauració aplicats al total de la documentació del fons J. Puig i Cadafalch

Sistema de pesos i planxes de fusta sota els quals s’aplanaven els documents que requerien una estabilització dimensional.

Les camises es feien amb paper barrera, sense àcid, mentre que les carpetes estaven fabricades amb cartró Manila de conservació gris, molt utilitzat per a l’emmagatzematge d’obres d’art i materials d’arxiu.

En un cas concret, un dels plànols estava partit en tres fragments; després de consolidar-lo mesurava 3 metres de llarg, mida molt superior a la de la carpeta.

Finalment es va optar per utilitzar un contenidor de conservació per a gran format, on es va col·locar el document enrotllat en una ànima de cartró folrada amb paper barrera.

CONCLUSIONS La documentació intervinguda es trobava en unes condicions de conservació inicials força bones; això probablement es degués a dues raons: a que els documents es van mantenir aplegats (durant molt de temps) en el mateix lloc en què van ser produïts; i a que

l’única vegada que van ser traslladats (gairebé tots) va ser quan es portaren a l’ANC. Durant la realització d’aquest projecte s’ha pogut comprovar com n’ha estat d’important el bon emmagatzematge i les condicions ambientals en què s’ha trobat aquest fons al llarg dels anys. Segurament, si el propi Puig i Cadafalch no hagués tingut un interès per conservar el seu llegat, el fons hauria arribat a les nostres mans en pitjor estat de conservació.

El fons Josep Puig i Cadafalch conté una gran diversitat de suports i de tècniques. Això comporta una complexitat en els processos de conservaciórestauració, ja que no es poden dur a terme els mateixos tractaments en tots els documents; és imprescindible conèixer la naturalesa dels materials per saber quines seran les intervencions de restauració més adients. De tota la documentació tractada, els suports en paper vegetal i d’estrassa han estat els que més problemàtica han presentat; la seva alta sensibilitat a la humitat ha dificultat les fases de neteja en humit i de consolidació i reintegració.

Resulta sorprenent que un fons amb una diversitat de suports tan gran, molts d’ells susceptibles de patir degradacions greus (oxidació, acidesa, atac microbiològic...), hagi arribat als nostres dies en tan bones condicions. Gràcies a aquest fet, sempre s’ha pogut posar en pràctica un criteri de mínima intervenció.

Carla Busquets, Adela Martínez i Rosalba Poveda

18

Notes 1. JARDÍ, Enric. Puig i Cadafalch - Arquitecte, polític i historiador de l’art, p. 12-13: «Em vaig fixar en ell –com era natural– i el que des del primer moment em va cridar l’atenció, i encara avui em meravella, va ser la seva vertiginosa activitat: una activitat inversemblant, per a mi desconeguda fins llavors. Semblava un posseït, i ho estava certament, per l’esperit del treball que assemblava agullonar-li de continu.» Paraules atribuïdes a Bonaventura Conill i Montobbio, estudiant a la mateixa Escola d’Arquitectura barcelonina.

2. PUIG I CADAFALCH, Josep. Memòries, p. 359.

3. PUIG I CADAFALCH, Josep. Memòries, p. 359.

4. Elements sustentats: conjunt de tècniques gràfiques que poden ésser aplicades sobre un suport; per ex.: les aquarel·les, la pintura a l’oli, la tinta xinesa, el carbonet, etc.

5. POU, Esteban. Lápices, lacres y otros artículos de escritorio.

6. Alúmina: Òxid anhidre d’alumini, de fórmula Al2O3. És el component principal de minerals com el corindó o la bauxita. Veg. Bibl.: Institut d’Estudis Catalans.

7. ZELICH, Cristina. Manual de tècnicas fotogràficas del siglo XIX. 8. SANZ, Juan Carlos; GALLEGO, Rosa. Diccionario Akal del Color.

9. BLAS, L (Prof. Dr.). Química de las tintas.

10. KORBEL, Barbara; HOMBURGER, Hildegard. «Architectural Drawings on Transparent Paper».

11. Reemay: material inert fet de fibres de polièster no teixides utilitzat en conservació per la seva porositat i resistència a la temperatura i la humitat.

Bibliografia Llibres BLAS, L (Prof. Dr.). Química de las tintas. Madrid: S.A.E.T.A. (Sociedad Anónima Española de Traductores e Autores, 1943.

HENRY, Walter, et al. Paper Conservation Catalog. American Institute for Conservation (AIC). Washington D.C.: American Institute for Conservation Book and Paper Group, 1988. Disponible en línia a: <http:// cool.conservation-us.org/coolaic/bpg/pcc/17_sizingresizing.pdf.> [Consulta: novembre de 2015].

JARDÍ, Enric. Puig i Cadafalch: Arquitecte, polític i historiador de l’art. Mataró: Edició de la Caixa d’Estalvis Laietana, 1975, 212 p.

MAYER, Ralph. Materiales y técnicas del arte. Madrid: Tursen. Hermann Blume Ediciones. Nueva edición revisada y ampliada, 1993, 752 p.

MUÑOZ VIÑAS, Salvador; OSCA PONS, Julia; GIRONÉS SARRIÓ, Ignasi. Diccionario técnico Akal de Materiales de restauración. Madrid: Ediciones Akal, S. A., 2014, 348 p.

MUÑOZ VIÑAS, Salvador. La restauración del papel.

Madrid: Editorial Tecnos. Grupo Anaya, 2010; 272 p.

POU, Esteban. Lápices, lacres y otros artículos de escritorio. Barcelona: Librería Sintes, 1949, 127 p.

PUIG I CADAFALCH, Josep. Memòries. A cura de

Núria Mañé i Josep Massot i Muntaner. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003. 412 p.

ROHRER, Judith. J. Puig i Cadafalch: l’arquitectura entre la casa i la ciutat. Barcelona: Ed. Fundació Caixa de Pensions i Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1989.

SANZ, Juan Carlos; GALLEGO, Rosa. Diccionario Akal del Color. Madrid: Akal. Diccionarios, 2001, 1042 p.

TACÓN CLAVAÍN, Javier. Soportes y técnicas documentales. Causas de su deterioro. Madrid: Ollero & Ramos, Editores, S. L., 2011, 195 p.

ZELICH, Cristina. Manual de tècnicas fotogràficas del siglo XIX. Madrid: S.A. Menendez & Molina Editores. PhotoVision, 1995. 144 p.

Articles de publicacions periòdiques KORBEL, Barbara; HOMBURGER, Hildegard.

«Architectural Drawings on Transparent Paper».

The Book and Paper Group Annual, 1999, vol. 18.

PLANES I ALBETS, Ramon. «El retrobament (de l’arxiu) de Josep Puig i Cadafalch». L’Avenç, maig de 2007, núm. 324, p. 42-45.

PLANES I ALBETS, Ramon. «La salvaguarda de l’arxiu de Josep Puig i Cadafalch (Barcelona, juliol– octubre 2006)». Arxius. Butlletí de la Subdirecció General d’Arxius, tardor–hivern de 2006, núm. 48, p. 3-5. Disponible també en línia. [Consulta: 26 de setembre de 2008].

PLANES I ALBETS, Ramon. «L’ingrés de l’arxiu de Josep Puig i Cadafalch a l’Arxiu Nacional de Catalunya». Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, març de 2008, núm. 19, p. 25-28. Disponible en línia. [Consulta: 19 de desembre de 2008].

Altres Institut d’Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana DIEC2. Segona Edició. [Consultat: 2015 (diversos dies)]. Disponible a: <http://dlc.iec.cat/ >

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

19

L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA CONSOLIDA LA SEVA PRESÈNCIA A LES XARXES SOCIALS Durant els darrers mesos, l’Arxiu Nacional de Catalunya ha realitzat esforços molt notables per tal d’enriquir, promoure i consolidar l’activitat als seus perfils oficials de Facebook i Twitter. Així, s’ha desenvolupat una intensa tasca de revisió de la línia editorial preestablerta per a les Xarxes Socials de l’ANC i s’ha experimentat amb noves propostes per treballar la fidelització dels usuaris de l’arxiu a les comunitats socials.

Coincidint amb la celebració del primer aniversari de presència de l’ANC a les Xarxes Socials, és oportú deixar constància de les accions i estratègies empreses darrerament per tal d’enfortir l’activitat social de l’arxiu i reflexionar sobre les possibilitats que aquestes plataformes ofereixen als arxius per tal de crear sinèrgies amb el territori i la ciutadania.

En poc més d’una dècada, el sorgiment i l’extensió de les Xarxes Socials ha revolucionat i modificat considerablement les formes de comunicació personal, empresarial i institucional a nivell planetari. Tant els individus com les corporacions han observat els avantatges de la immediatesa comunicativa i han adaptat la seva manera de parlar, difondre, vendre i relacionar-se entre ells. En efecte, hi ha 3.157 milions d’usuaris actius a Internet, dels quals 2.206 milions són presents a les Xarxes Socials. Cal tenir present, a més, que un 40% de la població connectada fa servir regularment Facebook i que cada dia es publiquen, de mitjana, 400 milions de piulades o tweets.1 Aquestes dades posen de manifest de manera clarivident que bona part de l’activitat i les interaccions mundials tenen lloc a les Xarxes Socials. No ser-hi present equival a desconèixer

aquestes relacions i, per tant, a quedar-ne exclòs. És per això que les administracions i serveis públics catalans han engegat des de fa anys una nova política de comunicació que ha potenciat considerablement la seva presència a les Xarxes Socials i l’ús d’aquestes com a via de contacte i d’atenció als ciutadans. De fet, “les Xarxes Socials es consideren a la Generalitat de Catalunya una oportunitat única perquè les administracions públiques catalanes esdevinguin l’avantguarda de la innovació i siguin vehiculadores del coneixement i del valor que aporta el conjunt dels actors públics”.2 En aquest context, és pertinent preguntar-se: tenen cabuda els arxius en l’esfera de les Xarxes Socials?

Decididament, sí. Ara bé, han conquerit els arxius aquest mitjà social? En bona part, no. La conseqüència directa d’aquesta desconnexió és la manca de visibilitat social dels arxius i, per tant, el desinterès de la ciutadania en el seu patrimoni documental. Tenint present aquesta realitat, l’Arxiu Nacional de Catalunya ha apostat per aprofitar l’enorme potencial de difusió que ofereixen les Xarxes Socials. Si s’ha constatat que la societat es troba a les Xarxes Socials, per què no anar a buscar la ciutadania a les Xarxes Socials?

Aquesta ha estat precisament la premissa amb què s’ha treballat els darrers mesos. Des d’un inici, l’ANC es plantejà quatre grans objectius en relació a les Xarxes Socials. En primer lloc, es buscà l’obertura de canals d’atenció immediata a l’usuari i de foment d’un coneixement obert i col·laboratiu, que ubiqués el ciutadà al centre del discurs. Ens segon lloc, es pretengué obrir una plataforma de difusió de les activitats i serveis oferts per l’arxiu, que permetés a més estar al dia de totes les novetats relacionades amb

Un “post” publicat al Facebook de l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb diferents interaccions de seguidors

20

#HereusPapersSalamanca : la campanya al Twitter de l’Arxiu Nacional de Catalunya, per ajudar a localitzar els titulars legímits de documents retornats del Centre Documental de la Memòria Històrica, de Salamanca.

l’àmbit de l’arxivística i la gestió documental. En tercer lloc, es plantejà l’ús de les Xarxes Socials com a generadores de flux cap a altres recursos de l’ANC, com ara la pàgina web de la institució o el blog del Servei Didàctic SDANC. L’objectiu final de la intervenció de l’ANC a les Xarxes Socials, a més, consistí a guanyar visibilitat pública en relació a la tasca de l’arxiu i de l’equip de professionals que hi treballen.

Si bé aquests objectius mantenen una vigència absoluta, després dels sis primers mesos d’activitat, els gestors de comunitats de l’ANC van detectar l’existència de tres necessitats a les quals era necessari fer front.

D’una banda, en analitzar el comportament inicial dels seguidors dels perfils de Facebook i Twitter de l’ANC, es va constatar una manca d’interacció i compromís, traduïda en una baixa proporció de Likes/Favourites i Shares/Retweets. Paral·lelament, s’observà que la relació establerta entre l’ANC i els seus usuaris a les Xarxes Socials era excessivament distant i no s’ajustava als criteris de proximitat i de diàleg bidireccional propis dels mitjans socials. Finalment, es va localitzar una manca notable d’interacció amb altres perfils de Facebook i Twitter de l’àmbit patrimonial i que, per tant, podien compartir audiència amb els usuaris de l’ANC. Per tal de contrarestar aquestes tendències, durant els últims sis mesos s’ha dut a la pràctica una nova línia editorial encaminada a fidelitzar i treballar l’engagement de la comunitat d’usuaris, humanitzar l’arxiu i construir una xarxa de col·laboració amb altres institucions i entitats. Són moltes i molt diverses les estratègies amb què s’ha experimentat. Entre d’altres iniciatives, s’han invertit molt esforços en la curació d’uns continguts de qualitat, enriquidors i generadors d’empatia emocional i s’ha potenciat el protagonisme de les imatges. S’ha intentat, a més, dinamitzar el dià-

leg entre els usuaris més participatius i oferir respostes ràpides, clares i útils a les seves demandes. D’altra banda, s’ha procurat adoptar un to més adient a les plataformes socials, allunyant-lo de la formalitat del web institucional i introduint-hi elements de complicitat i humor. Ha estat també de gran utilitat la difusió d’escenes de treball quotidià a l’arxiu, cercant la participació dels professionals que hi treballen per fer-lo accessible i comprensible a la ciutadania en general. Per últim, s’ha evitat publicar exclusivament continguts relacionats amb l’ANC, Així, s’han difós iniciatives d’altres institucions i s’ha participat activament en els seus perfils socials per fomentar el desenvolupament de complicitats i accions coordinades.

La implantació d’aquesta nova línia editorial ha demostrat tenir uns resultats molt satisfactoris. El seguiment periòdic dels estudis de mètriques ha permès observar que els índex d’audiència, interès, compromís i interacció han experimentat un creixement molt considerable. A grans trets, es pot afirmar que aquest nou pla d’actuació ha generat un increment exponencial de la visibilitat social de l’ANC; ha fidelitzat els usuaris i ha consolidat la imatge de qualitat de l’arxiu; ha provocat un increment del flux al web de l’ANC, el blog de l’SDANC i el Butlletí de l’ANC a través de la plataforma ISSUU; i, finalment, ha permès obtenir una marca d’identitat pròpia de l’ANC, associada a un increment del seu prestigi i reputació entre els usuaris i els professionals del sector.

A aquest rendiment positiu cal afegir la bona acollida de la campanya #HereusPapersSalamanca, plantejada com una crida a la participació ciutadana, a través de Facebook i Twitter, per a identificar els hereus dels productors de la documentació confiscada a

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

21

particulars i institucions durant la Guerra Civil espanyola i conservada fins a finals de l’any 2014 al Centro Documental de la Memoria Historica: els anomenats “Papers de Salamanca”. No es té constància que s’haguessin emprat amb anterioritat les Xarxes Socials amb finalitats similars en l’àmbit de l’arxivística. No obstant, els excel·lents resultats obtinguts arran de la campanya #HereusPapersSalamanca demostren que cal tenir molt presents i utilitzar adequadament les plataformes socials per incrementar l’eficiència de les tasques d’identificació i de tractament arxivístic de la documentació.

Malgrat que els beneficis de la presència de l’ANC a les Xarxes Socials semblen haver estat constatats, cal tenir present que la gestió de les comunitats socials implica un conjunt d’esforços i recursos. En efecte, és imprescindible disposar de temps de qualitat i d’un equip de professionals extens, cohesionat i ben comunicat. És necessari, a més, treballar la corresponsabilitat, és a dir, saber a qui es representa i amb quines finalitats, així com desenvolupar la creativitat i la capacitat d’adaptació a uns canals, codis i llenguatges en constant evolució. Finalment, cal saber escoltar els usuaris i fer-los partícips del dia a dia de la institució. L’ANC es proposa ara nous reptes per tal d’incrementar i fomentar la qualitat dels seus perfils a les Xarxes Socials i de seguir millorant a través de la comunicació directa amb la ciutadania.

Anna Santamaría López

Notes 1. Dades de l’agost de 2015. Font: WeAreSocial.

2. Guia de Xarxes Socials de la Generalitat de Catalunya, 7a. edició (juliol, 2015), p. 5.

Gràfiques amb l’evolució de les dades d’audiència, interès i compromís i interaccions en el Facebook de l’Arxiu Nacional de Catalunya per al període setembre-2014 a octubre-2015.

22

DEL CEL A L’ARXIU: LA FOTOGRAFIA AÈRIA DEL FONS TAF HELICÒPTERS Trabajos Aéreos y Fotogramétricos, S.A. (TAF), empresa catalana capdavantera en l’àmbit de la fotografia aèria de caire civil A les acaballes del segle XIX, la fotografia aèria fou una activitat limitada només a operacions de caire militar. Des de 1913, el Servicio de Aviación Militar s’erigí com l’únic organisme encarregat d’obtenir de manera sistemàtica fotoplans i fotografies obliqües de les diferents demarcacions del territori espanyol. No fou fins el mes d’abril de 1927 que aquesta activitat va passar també a mans privades, arran de l’aparició de la Compañía Española de Trabajos Fotogramétricos Aéreos (CEFTA), societat fundada per iniciativa dels pilots militars Julio Ruíz de Alda i Augusto Aguirre Vila, la qual va assumir bona part de les labors fotogramètriques portades a terme al país per a usos cadastrals, cartogràfics i comercials, responent de manera sistemàtica a encàrrecs d’entitats privades i, sobretot, d’administracions públiques d’àmbit local i estatal, entre elles la Diputació de Navarra i les distintes confederacions hidrogràfiques espanyoles. 1 Així mateix, aquesta primera companyia també col·laborà durant la Guerra Civil (1936-1939) –moment en què l’aerofotografia de caràcter civil queda totalment aturada– amb el bàndol sollevat en l’aixecament de plànols i prospeccions amb propòsits bel·licistes.

El pas de l’autarquia a les primeres obertures econòmiques, en el decurs dels anys cinquanta, va suscitar un seguit de transformacions en els sectors agrícola, industrial comercial i de serveis, i, de retruc, en l’àmbit urbanístic i de les xarxes viàries, les quals significaren una important transformació física del territori. Aquest canvi requerí nous aixecaments cartogràfics per restitució fotogramètrica així com una millora i ampliació dels treballs en fotografia aèria.2 És d’aquesta manera, com a mitjan segle XX, fou potenciat l’ús generalitzat de la fotografia aèria fora de l’àmbit militar. La segona empresa de caire civil i comercial que va incórrer en el món de l’aerofotografia fou l’empresa Trabajos Aéreos y Fotogramétricos, S.A. (TAF), primera companyia catalana –i segona en l’àmbit estatal després de CEFTA– dedicada a la pràctica de la fotografia fotogramètrica i la fotografia amb aeronaus. TAF apareixeria l’any 1953 de les mans de l’aviador militar Ángel Sanz Piñal (1892-1971), conegut especialment per la seva faceta de pilot de proves a l’aeròdrom de Sabadell.

Tanmateix, no fou constituïda com a societat, conforme

a la legislació del Ministeri de Defensa i, posteriorment, de la Direcció General d’Aviació Civil, fins a l’any 1959, moment en què ja havien sorgit altres empreses privades amb una funció anàloga, com Paisajes Españoles i Trabajos Aéreos S.A. (TASA). Si bé Sanz Piñal fou l’ànima fundadora de TAF –qui va treballar en molts vols amb Octavio Cardona com a fotògraf–, a partir de 1959 l’empresa també comptaria amb la gerència d’altres professionals, com ara els aviadors Josep Soler-Roig i Sergio Palao (pare i fill), i el fotògraf, Francisco Perales, autors del llibre Sobre la piel de toro; tierras y paisajes, España histórica y monumental, España moderna, España en fiestas.

A més del lloguer d’helicòpters, l’empresa TAF es va dedicar principalment a la realització de vols fotogramètrics (per a efectes topogràfics i cartogràfics), vols cinematogràfics (amb finalitat publicitària, didàctica i turística) i vols per a fotografies obliqües, tant per al seguiment d’obres públiques com per a respondre a l’encàrrec de particulars. Tanmateix altres comeses foren el transport i les companyies de vigilància, prevenció i extinció d’incendis. Per a l’acompliment d’aquestes comeses, els avions anaven equipats amb càmeres especials situades a la planta de la nau, cosa que possibilitava la captació de vistes aèries totalment verticals, que solien anomenar «fotoplans». Ángel Sanz va iniciar els primers treballs de l’empresa amb un avió Noourduyn Norseman C-64A, procedent d’Itàlia, el qual tenia un fuselatge tan ampla que possibilitava la instal·lació de potents càmeres de fotografiar a la planta de l’aparell. Després de molts esforços, l’any 1963 aconseguiren adquirir el primer helicòpter civil matriculat a Espanya –un Hughes 269 important dels Estats Units–, el qual, des d’aleshores, fou utilitzat com a suport publicitari de la marca tèxtil «Tergal».3 Una de les marques que també es feren conegudes gràcies a aquest helicòpter, fou «Cacao RAM» de l’empresa La Lactaria Española, S.A. Semblantment a CEFTA, entre els clients més importants de TAF, cal comptar diversos ajuntaments, diputacions provincials, confederacions hidrogràfiques (com la de l’Ebre, el Duero, el Tajo o el Guadalquivir) , així com els diferents serveis de l’Estat (l’Instituto Geográfico Nacional, l’Instituto Nacional de la Vivienda, l’Instituto Nacional de Previsión, l’Instituto Nacional de Industria, l’Instituto Nacional de Colonización, etc.) i alguns ministeris. Ara bé, la relació contractual més llarga fou amb La Vanguardia, diari que va arribar a considerar els aviadors i fotògrafs de TAF com a reporters gràfics adscrits als seus serveis

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

23

especials. Les imatges de TAF, perspectives inèdites d’Espanya i, especialment, de Catalunya, van servir per il·lustrar moltes pàgines i portades de La Vanguardia, com a meres postals de diumenge, o per fer d’algunes notícies quelcom més impactant.4 Dades sobre l’ingrés i tractament arxivístic Des de l’any 2000, l’Arxiu Nacional de Catalunya custodia un dels fons de fotografia aèria més importants de Catalunya i l’Estat espanyol: el de l’empresa Trabajos Aéreos y Fotogramétricos, S.A. (TAF). El fons fou adquirit per l’Arxiu Nacional de Catalunya el 18 d’octubre de 2000 per compra formalitzada en un contracte administratiu signat entre el Departament de Cultura i el conseller delegat de TAF Helicòpters, S.A.

El fons aplega un total de més de cent mil imatges que abracen de l’any 1953 al 1988. En l’àmbit tipològic, podem distingir 77.000 negatius plàstic en blanc i negre, de format 14,5x14,5 cm; 32.000 negatius plàstic i positius paper en blanc i negre i color, de 6x6 i 6x7 cm; 80.000 còpies en paper, de 14x14 cm –contactes– i, per últim, 48 còpies paper de 18x24 cm. Enguany, l’Àrea d’Imatges (AFI) s’ha ocupat del tractament arxivístic d’uns deu mil reportatges (10.000 unitats de catalogació), que representa una part prou important del fons fotogràfic.

La descripció ha estat possible gràcies als instruments de descripció que ens han arribat de la mateixa empresa, vint llibretes en les quals hi ha anotades totes les fotografies realitzades per l’empresa des de 1953 en

Retencions al pont de Carles III (–o dels Quinze Arcs–) sobre el riu Llobregat, a Molins de Rei. Diumenge, 8 de maig de 1966. CAT ANC1-564 N-485

24

format 14,5x14,5 cm.

Aquestes llibretes deixen entreveure el sistema d’organització de l’empresa, la qual assignava un número de registre seqüencial a cada imatge –del 0 al 77.000– aproximadament que, alhora, responia al sentit cronològic en què foren realitzades. A més del número de registre, en molts casos també s’hi anotava la data exacta d’execució de la imatge i el contingut d’ella. Altres vegades tan sols s’apuntava el nom de l’entitat física o jurídica que encomanava el reportatge gràfic. Excepcionalment, s’informava del/s nom/s de l’equip de vol.

Un altra sistema de classificació utilitzat per Gran concentració a l’acte de clausura del XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, a la l’empresa foren els plaça Pius XII (Avgda. Diagonal/ Avgda. de Pedralbes). Barcelona, 1 de juny de 1952. cedularis, fitxers manuCAT ANC1-564 N-957 als ordenats alfabèo la Zona Franca de Barcelona. Bona part de les ticament que serviren per agrupar les imatges d’acord fotografies s’agrupen per reportatge i responen a un amb la temàtica, el comitent o l’àmbit geogràfic i que mateix vol que documentava quelcom molt concret: aporten informació complementària a les llibretes. una fàbrica, un monument, una construcció o un Finalment, cal assenyalar que les fotografies en format esdeveniment, entre d’altres aspectes. D’aquesta 6x6 i 6x9 van rebre una numeració diferent a les manera, en molts casos, s’ha considerat una descripció imatges en format 14,5x14,5: són les anomenades «Bs» per unitat de catalogació composta, tot integrant en un i estan conservades en sobres que també contenen sol registre aquelles imatges que, de manera natural, dades importants respecte el contingut de les imatges. formen part del mateix reportatge. La majoria de les Val a dir que es conserva una llibreta en la qual hi ha descripcions s’han realitzat a partir de la visualització registrades una part de les fotografies d’aquest format de la imatge digital atès que, les fotografies en format més petit, per bé que, tenint en compte el volum de 14,5x14,5 ja es trobaven digitalitzades. D’altra banda, «Bs», hagueren d’existir-ne més, que, per motius que les fotografies anomenades «Bs», en format 6x6 i 6x9, ara desconeixem, no s’han conservat. s’han descrit a partir de l’original directe, tant en posiPel que fa al flux de treball, la descripció s’ha abortiu paper com en negatiu plàstic. Un dels grans reptes a dat mantenint l’ordre alfabètic de les fitxes conservades superar en l’operació de descripció ha estat la manca a les quatre caixes de cedularis. D’aquesta manera, d’informació en els cedularis de fitxers i en les llibres’han anat descrivint totes les fotografies que es tes. En alguns casos, a les fitxes no hi consta la data i recullen a cada entrada de la fitxa, des de la lletra «A», s’ha hagut d’emprar la llibreta per saber la data exacta on s’agrupen temes i/o clients com l’Abadia de o aproximada, ja que el número donat a la imatge perMontserrat, els aeroports o l’Ajuntament d’Andratx, metia situar-la cronològicament. És a partir de la cinfins la «Z» on es troben temes com Saragossa, Zarautz

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

25

Drassanes i barri del Serrallo, al Port de Tarragona. 21 d’abril de 1960.

CAT ANC1-564 N-473

quena llibreta en endavant on el registre de la data és molt més minuciós. Respecte al contingut, tal i com s’ha apuntat anteriorment, en alguns casos només es disposava del nom del client que encarregava les fotografies, de manera que calia fer una recerca per saber si el contingut de la imatge feia referència al contingut de l’entitat o particular que figurava a l’encapçalament de la fitxa. Hi havia, per exemple, casos on només es comptava amb el nom d’una empresa que tenia vàries fàbriques i calia saber a quina feien referència les imatges o casos on només es disposava d’un geogràfic i el contingut de les imatges representava un esdeveniment, un espai concret o d’altres aspectes. La identificació d’un contingut pertinent ha estat possible gràcies al creuament de la informació que apareixia a les fitxes, les anotacions a les llibretes i, quan era necessari, una investigació basada en la consulta digital de diaris, publicitat o d’altres materials de l’època i també actuals, com el servei de cartografia en línia de Google Maps i, fins i tot, de la seva prestació Google Street View. Considerant que la majoria de les fotografies

eren aèries , un altre aspecte important ha estat la necessitat de treballar amb conceptes adaptats a aquesta tipologia específica. Per això, s’ha estudiat la terminologia relativa a la fotografia aèria5 i a les descripcions s’han adoptat termes com «vistes aèries verticals» per les imatges les quals l’eix òptic de la càmera és perpendicular al terreny, o gairebé perpendicular, «vistes panoràmiques» en imatges amb la vista d’un horitzó molt dilatat, que mostren un ampli sector del camp visible des d’un únic punt a una distància que permet contemplar el conjunt del que es vol abastar i «vistes parcials» quan, a les imatges, només apareix una part del motiu fotografiat.

Abast i contingut Les imatges del fons TAF conformen un impressionant testimoni gràfic de les grans transformacions urbanístiques, industrials i socials que van tenir lloc a partir dels anys cinquanta a l’Estat espanyol i, especialment, a Catalunya. El nou govern de 1951, favorable a un procés de liberalització econòmica, la firma dels acords amb els Estats Units, el reconeixement internacional del règim, i la bona situació de l’economia europea, van fomentar una nova política econòmica més oberta a les relacions comercials i financeres amb l’exterior. Això va permetre accedir a primeres matèries i béns d’equip, garantint el subministrament elèctric i fomentant la renovació tecnològica de la indústria.

Igualment, es van obrir les portes al capital estranger i països com Alemanya, Suïssa i França van invertir en els sectors industrials emergents: el farmacèutic, el petrolífer, el del material elèctric, el del transport i el dels electrodomèstics.6 Tot plegat va marcar l’inici d’un creixement considerable liderat per un grup de tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei que van veure en la

26

Factoria Patricio Echevarria S.A., a Legazpi (Gipuzkoa). Agost 1958.

CAT ANC1-564 N-5712

modernització de l’economia, la possibilitat de donar continuïtat al règim dictatorial, garantint l’autoritarisme del poder polític.7 Les fotografies de TAF són, doncs, les imatges d’aquest «boom» econòmic resultant de la reinserció del capitalisme espanyol a l’economia internacional, on la indústria va esdevenir el motor de creixement donant lloc a una estructura productiva en la qual l’agricultura ja no era el principal sector. Així, des del cel, les càmeres de TAF van capturar la construcció de grans obres d’infraestructura com ara preses d’aigua i pantans o l’edificació i ampliació de polígons industrials i colònies tèxtils mítiques que formen, o formaren part, del nostre patrimoni industrial i que, actualment, i en bona part, s’han extingit o transformat. Disposem de molts exemples gràfics, d’àmbit espanyol i català, de refineries, bòbiles, teleries, filatures, salines, estacions d’aigües i indústries dels sectors naval, miner, siderúrgic, metal·lúrgic, farmacèutic, alimentari, i automobilístic, en el seu procés d’expansió, com és el cas de

l’enorme paisatge fabril de la Ria de Bilbao, amb instal·lacions com la de la Unión Española de Explosivos, S.A. (UEE) o la Sociedad Española de Construcción Naval (SECN); el creixement de La Seda de Barcelona, a El Prat de Llobregat, o la Sociedad Española de Automóviles de Turismo, S.A. (SEAT), a la Zona Franca de Barcelona.

De la mateixa manera, la companyia TAF també va documentar els grans processos d’urbanització com, per exemple, els de la Ciutat Comtal, amb la transformació de l’avinguda Diagonal, la construcció de carreteres i autopistes per connectar Barcelona amb les poblacions costaneres, el desenvolupament del port de Barcelona, l’aixecament de la Zona Franca, la creació de pàrquings soterranis per tot el centre de la ciutat o l’edificació d’una quantitat ingent de blocs d’habitatges tant a Barcelona com a ciutats de les rodalies (Sant Adrià del Besòs, Badalona, L’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, entre d’altres). Moltes d’aquestes imatges són fruit dels encàrrecs que TAF va acomplir per a empre-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

27

Panoràmica del Temple de la Sagrada Família i de l’Eixample. Barcelona, juny de 1960.

CAT ANC1-564 N-1162

ses constructores com Brycsa, S.A.; Construcciones Benito Solans, S.A.; Dragados y Construcciones, S.A.; Entrecanales y Tavora, S.A.; Cubiertas y Tejados, S.A., i també per a immobiliàries, com Habitat, Continental, Ciudad Condal, S.A., etc.

Al marge de la construcció, les fotografies també mostren les conseqüències i els fenòmens paral·lels que tingueren lloc en aquest nou marc econòmic. Així, el ràpid desplaçament d’immigrants, sobretot obrers i agricultors del sud d’Espanya, encara que també de l’interior de Catalunya, a zones de l’àrea metropolitana, queda documentat a través de les imatges de les barraques que ompliren les platges i muntanyes de Barcelona o de les Cases Barates de Bon Pastor, al barri de Sant Andreu, construïdes per l’Instituto Municipal de la Vivienda; fins i tot, podem trobar fotografies del castell del Camp de la Bota ocupat pels veïns dels barris de Pequín i Parapet i immigrants nouvinguts a Barcelona.

En contraposició, tenim les imatges de les mansions que la burgesia va construir en aquest període tant als

barris alts de la ciutat com a zones d’estiueig.

Durant els anys seixanta, es va anar evolucionant cap a una economia de serveis, molt relacionada amb el turisme. En aquest sentit, les fotografies de TAF també recullen la transformació del litoral català –especialment del Maresme i la Costa Brava–, però també de les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, revalorat gràcies a un turisme de costa atret per un clima agradable i els preus baixos. La construcció de carreteres, mansions, restaurants, càmpings, hotels i apartaments a peu de platja va ser una constant.

Difícilment podem ara reconèixer com eren abans unes poblacions costaneres, com Lloret de Mar, que actualment estan molt sotmeses al sector turístic. Són igualment extraordinàries les imatges que documenten esdeveniments socials, molts d’ells encàrrecs de La Vanguardia, com la celebració del Congrés Eucarístic a Barcelona, els rallis de Montjuïc, les fires de mostres a l’Avinguda de la Reina Maria Cristina, el torneig de tennis de la Copa Davis de 1965 –època gloriosa de

28

Manolo Santana–, o esdeveniments tràgics, com la riuada del setembre de 1962 que va afectar sobretot a les poblacions del Vallès Occidental.

En definitiva, la fotografia del TAF és el retrat aeri, dels anys 50, 60 i 70, una època que comença amb l’abandonament la cartilla de racionament (1952) per dur a terme una forta transformació econòmica, avantsala de la transformació social i cultural.

Juan Alonso Fernández i Laura Corrales Burjalés

Carretera N-340 al seu pas per l’Arc de Berà, al terme municipal de Roda de Berà. Any 1955.

CAT ANC1-564 N-375

Notes

Bibliografia

1.

2.

3.

4.

AA.VV. (1965). Sobre la piel de toro; tierras y paisajes, España histórica y monumental, España moderna, España en fiestas. Equipo de vuelo: Sergio Palao, Francisco Perales y José Soler-Roig. Barcelona: Aymá, FERNÁNDEZ GARCÍA, Felipe (1998). «Las primeras aplicaciones civiles de la fotografía aérea en España 1: El Catastro y las Confederaciones Hidrográficas», Ería, núm.46, pp. 117-130.

FERNÁNDEZ GARCÍA, Felipe (2004). «Los principales fondos históricos de fotografía aérea sobre Madrid», Ería, núms.64-65, pp. 319-336.

FRA PALEO, Urbano (2001). Diccionari terminològic de fotogrametria. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya: TERMCAT. MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere (1992). El règim franquista: feixisme, modernització i consens. Vic: Eumo.

SÁNCHEZ, Àlex (2006). Barcelona, ciutat i treball al segle XX. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Arxiu Nacional de Catalunya.

TUSELL, Javier (2005). Dictadura franquista y democracia, 1939-2004. Barcelona: Crítica.

FERNÁNDEZ (1998: 117).

FERNÁNDEZ (2004: 329-330).

La Vanguardia (20 de juny de 1963), p.25.

La Vanguardia (1 de desembre de 2013), Secció Dinero, p.16.

5. FRA (2011).

6. SÁNCHEZ (2006).

7. MOLINERO (1992).

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

Necrològica 29

Amèlia Castan Ranch, In Memoriam

Amèlia Castán (Foto: O. Martínez/ ANC. arxiu de gestió)

El passat 6 de gener ens va deixar l’Amèlia Castán, tot i la seva lluita tenaç contra el càncer. Amb el seu esperit obert i actiu, arran de la seva participació en grups de treball i l’assistència a un gran nombre de trobades professionals, l’Amèlia era molt apreciada en el món dels arxius.

Barcelonina lligada al Maresme, estudià magisteri, primer, i després Història Moderna. Pertanyia a una generació d’arxivers formats alhora en la praxi quotidiana i en una intensa formació contínua. Inicià la seva trajectòria professional a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i des del 1994 treballava a l’Arxiu Nacional de Catalunya, en el temps intens de la configuració inicial de la institució i de la inauguració de la nova seu de Sant Cugat del Vallès. Com a interina, primer, i funcionària del cos d’arxivers de la Generalitat, a partir de 2001, es va unir a un equip que tenia ambició, il·lusió i projecció de futur, va viure el projecte del nou Arxiu Nacional amb intensitat i va fer la seva entusiasta i valuosa aportació.

Formà part sempre de l’Àrea de Fons Històrics, fet que li va permetre treballar i gaudir sobretot amb fons i documents d’origen privat, que coneixia i valorava prou bé pel seu substrat de formació. Era dotada d’una curiositat innata i extensa, que sabia aplicar a la feina i que li permetia viure amb passió les descobertes constants que li oferia el dia a dia. La seva disponibilitat va ser total: mai li feia mandra desplaçar-se fora del centre per a preparar i traslladar la documentació, una tasca sovint dura i incòmoda.

Com a professional dotada de gran versatilitat destacà per la seva capacitat per a l’adaptació dels requeriments informàtics i tecnològics al tractament de la documentació d’arxiu i a l’estudi dels nous suports electrònics. En els darrers anys se centrà més en les tasques de descripció i havia representat l’Àrea de Fons Històrics en els grups de treball de disseny i desenvolupament de l’aplicació GANC. L’Amèlia ha mort prematurament, llegant-nos un feix de tasques i projectes (per citar només els darrers en els quals s’havia implicat) que ens serviran de referència: els instruments de descripció de fons tan rellevants com els dels presidents Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, l’intel·lectual Eugeni d’Ors o l’empresa metal·lúrgica Torras Herrería y Construcciones. I darrerament també en les tasques d’ingrés de fons molt destacats, com els de la Societat Econòmica d’Amics del País o el grup Bosch Aymerich.

Com a historiadora, enamorada de la trajectòria familiar dels marquesos de Castelldosrius, que eren el tema de la seva tesi doctoral en procés d’elaboració, destaquen les seves publicacions sobre els Sentmenat, els Puiggener i els Llupià. Culta, responsable, perfeccionista, detallista, ha deixat una estela de compromís i de bon fer professional que és i serà apreciada per tots els qui la varem conèixer i que ben segur serà recordada pels qui hem compartit aquests anys d’aventura professional.

A tots els qui la vareu conèixer i estimar, us convidem a mantenir viva la seva memòria.

Arxivera, companya, amiga, descansa en pau.

Noticiari 30

FINALITZA LA DESCRIPCIÓ DEL FONS FERRAN SOLDEVILA Durant darrer trimestre del passat any s’han conclòs las tasques de catalogació i descripció del fons documental de l’historiador i escriptor Ferran Soldevila.

Ferran Soldevila, un dels historiadors més emblemàtics de la historiografia del nostre país, va néixer a Barcelona l’any 1894, en el si d’una família de la burgesia catalana. Cursà estudis de dret, i es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1915). Fou deixeble de Rubió i Lluch que despertà en ell la passió per la història. El 1919 publicà el seu estudi Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d’Anjou. Entre 1918 i 1920 fou secretari redactor de la Secció Històricoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Posteriorment, 1922, ingressà per oposició al cos de bibliotecaris i arxivers, i a exercí a Maó i a Logronyo. En col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d’Història de Catalunya, que en la dècada els anys 60 va completar. Fou lector de literatures hispàniques a la Universitat de Liverpool.

L’any 1928 va rebre de Francesc Cambó l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis fonamentals. Entre el 1931 i el 1938 fou professor d’Història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1931 va reingressar al cos d’arxius, treballant a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (on retornaria entre 1954 i 1964) i després a la Biblioteca Universitària. Exiliat a França, mantingué la seva activitat intel·lectual en el marc de la Fundació Ramon Llull, presidida per Pompeu Fabra. Retornà a Catalunya el 1943 i es va fer càrrec de la càtedra d’Història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Entre 1952 i 1958 publicà una història d’Espanya en vuit volums. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1947) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (1958).

De la seva vocació literària en són testimoni reculls de versos, obres de teatre, narracions i memòries.

El fons conté la documentació generada per Ferran Soldevila al llarg de la seva vida. D’una banda destaquem la documentació personal on s’inclou la seva trajectòria acadèmica i els tràmits referents al seu exili a França després de la Guerra Civil Espanyola.

Respecte a la seva activitat professional, s’ha dividit entre la seva vessant d’historiador, que el va ocupar bona part de la seva vida, però també la periodística. En la primera cal destacar alguns manuscrits d’importants obres com és la Història de Catalunya; mentre que en de la segona són nombrosos els reculls de premsa dels

Carta de Mercedes Zubiburu al seu fill Ferran Soldevila, sobre la carestia d’aliments a Palautordera. (22 de maig de 1938).

CAT ANC1-411/Fons Ferran Soldevila i Zubiburu

seus articles d’opinió publicats sobretot a “La Publicitat” i al “Journal de Genève”. Per totes dues ocupacions va fer una recopilació de múltiples materials de treball utilitzats per la redacció de les seves obres. També es conserva el material de treball utilitzat per algunes de les classes impartides a la Universitat Autònoma de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans. És important la documentació conservada de la seva activitat creativa, la qual també el va ocupar en llargues etapes de la seva vida. Es conserven diversos manuscrits inèdits d’obres de teatre, de poesia i el manuscrit de la novel·la històrica “El Cavaller Despalau”.

La sèrie documental més destacable és la de relacions externes que aplega la correspondència.

Ferran Soldevila va mantenir un gran relació epistolar amb més d’un miler de corresponsals. Algunes tenen un gran valor històric atès que fan referència a l’actualitat política del seu moment: la guerra civil i la postguerra, així com a la seva participació de la vida pública del país.

Finalment cal destacar tota la documentació referent a la seva activitat com a personatge públic, tant per la

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

31

seva vinculació associativa com pels nombrosos congressos, conferències i homenatges als quals va participar.

El fons documental abasta cronològicament de 1909 a 1977 i té un volum de 1,70 metres. El seu instrument de descripció estarà disponible, tant en suport paper com en electrònic, i serà consultable en línia a través del lloc web de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Pilar Frago HOMENATGE A ELVIRA GODÀS. MESTRA DE LA REPÚBLICA El passat 22 de gener va tenir lloc al Museu d’Història de Catalunya l’acte d’homenatge en memòria de la recent desapareguda Elvira Godàs i Vila († a Barcelona el 12 de desembre de 2015), que ens va deixar a l’edat de 99 anys. Elvira Godàs havia nascut a Lleida l’any 1917, en una família de mestres militants per la renovació pedagògica. Els seus pares eren Fréderic Godàs i Victorina Vila, fundadors del Liceu Escolar de Lleida, una de les institucions educatives laica i progressista de major prestigi de Catalunya i Espanya. L’any 1939, al final de la guerra, es va exiliar amb el seu marit i un fill de pocs mesos i a partir d’aquest moment la seva vida fou una epopeia.

Escapada del camp de concentració del Sud de França en el què fou internada, va formar part del nodrit grup d’intel·lectuals i professionals que es van exiliar a Mèxic –va fer el viatge en el mític Sinaia– responent a la crida del president Lázaro Cárdenas. Retornà a Barcelona l’any 1980, on va continuar la seva tasca de mestre i de lluitadora de la Memòria fins que la mort l’atrapà en edat molt avançada. Dona forta, lluitadora i valenta, la seva desaparició marca el final d’aquella generació de dones compromeses amb l’educació i la cultura –les conegudes popularment com a “Mestres de la República– que van ser un referent del moviment educatiu del nostre país.

L’ANC ret homenatge a Elvira Godàs. En el nostre centre conserva, des de l’any 2010, part de l’arxiu d’Elvira Godàs (Fons 01-926), ingressat gràcies al conveni amb AGE i a la decisiva participació de Dolores Cabra, gran amiga d’Elvira. Es preveu que el fons es pugui completar amb la resta de la documentació conservada pels fills de la finada.

Josep Fernandez Trabal

Una de les darreres imatges d’Elvira Godàs (Foto: D. Cabra)

PROPOSTES DE TREBALL DE RECERCA DE BATXILLERAT AL BLOG DE L’SDANC La documentació que es conserva a l’ANC és molt diversa i permet desenvolupar treballs de recerca interessants relacionats amb diverses disciplines relacionades no només amb la història, sinó també amb la tecnologia, la llengua, la literatura, l’economia, l’art, la política, la vida privada i tantes altres facetes de les activitats i la vida a Catalunya. Els alumnes però, sovint han d’invertir considerables esforços quan han d’identificar un possible tema per realitzar el seu treball de recerca de Batxillerat i avaluar la disponibilitat de fonts per dur-lo a terme.

Amb l’objectiu de facilitar aquesta tria i d’orientar els nois i noies en aquesta primera fase de la investigació, el Servei Didàctic de l’Arxiu Nacional de Catalunya publica al seu Blog un nou apartat que conté un ampli conjunt de propostes de treballs de recerca que es podrien realitzar amb els fons de l’Arxiu.

Aquest llistat, que actualment compta amb més de 30 propostes, s’anirà ampliant periòdicament i incorporarà la riquesa temàtica i de tipologies documentals dels fons de l’Arxiu.

Cadascuna de les propostes es presenta en una fitxa

32

on es fa constar el títol provisional del treball, els objectius i els recursos d’informació que poden ser útils per una primera aproximació a la investigació i que contenen tant la referència de documents disponibles als fons de l’ANC, com els articles més recents publicats sobre el tema des del propi centre i altres referències bibliogràfiques d’interès.

Una vegada iniciada la recerca amb fonts de l’ANC, el Servei Didàctic facilita un assessorament continuat i es coordina amb el tutor o tutora del treball per tal de garantir l’assoliment dels objectius pedagògics, així com també facilitar la informació necessària per què el professorat pugui fer un seguiment acurat del procés d’aprenentatge de l’alumne.

Amb aquesta iniciativa el servei didàctic de l’ANC espera contribuir a promoure la realització de recerques escolars amb fonts d’arxiu.

Pilar Reverté Vidal LA CATALOGACIÓ DEL FONS BIBLIOGRÀFIC VENTURA GASSOL La Biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) posa a l’abast dels investigadors i dels ciutadans en general un nou fons bibliogràfic catalogat, el fons Ventura Gassol.

Bonaventura Gassol i Rovira, escriptor i polític, va néixer el 6 d’octubre de 1893 a La Selva del Camp (Baix Camp), i va morir a Tarragona el 19 de setembre de 1980. Començà a estudiar al Seminari Pontifici de Tarragona l’any 1903, però deu anys més tard acabà abandonant la carrera eclesiàstica i es traslladà a Barcelona, on començà a treballar en tasques educatives, literàries i culturals.

Militant des de molt jove en el moviment catalanista, l’any 1922, Ventura Gassol esdevé un dels fundadors del partit polític Acció Catalana, acabant sent un destacat dirigent d’Estat Català i estret col·laborador de Francesc Macià. L’any 1931 participà en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya i, amb la proclamació de la República, fou nomenat conseller de política interior, fins que al cap de pocs dies es convertí en conseller de cultura del Govern de la Generalitat (19311934 i 1936), càrrec des del qual impulsà una cultura catalana laica i que havia de respondre a les necessitats de tots els sectors socials del país. Promogué un decret pel qual s’establí el bilingüisme escolar i l’obligatorietat del català. Impulsà també la creació de

l’Escola Normal i l’Institut-Escola, en què l’ensenyament fou mixt i impartit en català. Esclatada la guerra civil, Ventura Gassol destacà, des de la Generalitat, com a una de les persones que treballaren intensament en el salvament de les persones perseguides, i en la conservació del patrimoni artístic en perill. L’any 1936 hagué d’exiliar-se a França, i no tornà a Catalunya fins el 1972.

Com a escriptor va publicar poesia, novel·la, narracions breus i també va traduir diverses obres. El 1978 va rebre el Premi d’Honor Jaume I. Algunes de les seves obres més destacades són les poesies Àmfora, Les tombes flamejants o Miratges; les novel·les El preu de la sang o El mur de roses, o en teatre, La cançó del vell Cabrés o La Dolorosa.

El fons documental Ventura Gassol va ingressar a l’ANC l’any 1984, havent-hi un segon ingrés de documentació el mes d’octubre de l’any 2000. A grans trets, el fons conserva documentació personal i familiar, documentació produïda en funció de l’activitat política de Ventura Gassol relacionada amb institucions, partits polítics, sindicats, federacions i entitats diverses, i la documentació generada per la seva activitat literària reflectida en la poesia, la prosa, i les traduccions.

El fons Ventura Gassol compta també amb una petita biblioteca formada per 209 monografies i 292 títols de publicacions periòdiques, que complementa el fons documental també a disposició dels usuaris de l’ANC. La major part de les publicacions que conformen la biblioteca foren editades a Catalunya, França, Itàlia, Bèlgica, Suïssa, Mèxic, Veneçuela, Cuba i Estats Units, i pràcticament totes foren publicades entre els anys 1935 i 1977.

Els idiomes predominants dels llibres i de les revistes són el català, el castellà i el francès.

El fons bibliogràfic inclou bàsicament contes, com la Col·lecció de contes (Vic, 19??) o Cuentos de los niños (Barcelona, 1959); novel·les, amb títols com La estrella solitaria (Barcelona, 1935) o Le royaume des abeilles (París, 1935); poesies i obres relacionades amb la poesia, com Telaranha: poèmes / d’Enric Espieux (Tolosa, 1949), Poèmes choisis / Paul Dewalhens (Tirlemont, 1964), Tendances de la poésie anglaise contemporaine (S.l., 19??), Arte poética / Pericle Patocchi (S.l., 1941) o La poesia segons Carles Riba / per Joan Triadú (Barcelona, 1954); i obres sobre literatura i autors literaris contemporanis, com ara La personalitat literària de Josep Carner / Pere Mas i Perera (Caracas, 1970), Carles Riba / Jaume Bofill i Ferro (Barcelona, 1938) o Hommage au poète Antonio

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

33

Machado à l’occasion du VIe anniversaire de sa mort en exil (Perpignan – Collioure, 1945).

També es conserven alguns cançoners, és el cas per exemple de Nuevos cantos y nuevos llantos de Navidad / Víctor Manuel Arbeloa (S.l., 1968) o Mis canciones / Palmira Jaquetti (Barcelona, 1943).

Assenyalar que formen part del fons alguns manuals per aprendre anglès, com L’anglais sans peine (París, 19??) English spoken: éléments d’anglais contemporaine / Georges Cattaui (S.l., 19??) o English method (Barcelona, 19??), així com també diverses guies de monestirs: L’Abbaye de Saint-Michel-de-Cuxà (Barcelona, 1952), Abbaye de Saint Martin du Canigou / Marie-Pierre Orséolo (Perpignan, 1952) L’Abbaye de Fontevraud : histoire, art, architecture, archeologie et les origines de la ville / Girouard, A. (Dives-sur-Mer, 19??) o Le Chateau royal de Colliure / par Eugène Cortade (París, 1968).

Remarcar l’existència de monografies sobre ensenyament: Una Experiència pedagògica consoladora: l’Escola del Mar en els 40 anys de la seva fundació / Pere Vergés (Barcelona, 1964), En el quarantè aniversari de la Fundació de l’InstitutEscola: 1932-1972 (Barcelona, 1972) o Los niños hablan de los libros (Barcelona, 1958), així com també algunes biografies com Le Président Companys: personnage héroïque et généreux / Marià Rubió (S.l., 1945) o Ferran Soldevila, una vida dedicada al país (Barcelona, 1969).

El fons conserva alguns llibres sobre política, amb títols com ara Hacia una revisión de nuestra política en el exilio: conferencia pronunciada en Toulouse el 5 de diciembre de 1954 / Flix Gordón Ordás (París, 1955), Acto conmemorativo del XXV aniversario de la promulgación de la Constitución de la República Española: celebrado por los diputados de las Cortes constituyentes en el exilio (Mèxic, 1956), La República Española existe (Mèxic, 1971) o Contestación a un cuestionario político: conferencia pronunciada en París el 8 de Enero de 1955 / Félix Gordón Ordás (París, 1955).

Cal destacar que molts dels llibres d’aquest fons bibliogràfic contenen dedicatòries autògrafes dels diferents autors: dedicatòries de Carles Riba, Agustí Bartra, Antoni Closas o Eufemià Fort i Cogul a Ventura Gassol.

Un altre aspecte a destacar és que la majoria de monografies porten anotat en llapis un número de registre a les pàgines preliminars; aquesta numeració s’ha mantingut a l’hora de catalogar els llibres, com a menció en una nota interna.

Pel que fa a les publicacions periòdiques que formen part del fons Ventura Gassol, no s’inclouen col·leccions senceres, sinó números solts. Destaquen per exemple números diversos de revistes com Ressorgiment, L’emigrant, Mai no morirem, Pont blau, Nova Catalunya, Butlletí d’informació catalana, Endavant, Tramontane, Vincle, Euzko deya, Foc nou, Il Giornale dei poeti, Le journal des poètes o Bulletin de la compagnie des écrivains méditerranéens et des amis des lettres. Són revistes editades durant el període d’exili, entre els anys 1933 i 1977 (i més especialment durant la dècada d’entre els anys 50 i 60).

Finalment, com a conclusió, es tracta d’un fons bibliogràfic poc voluminós i de contingut heterogeni on predomina, la vessant literària enfront de la política, les dues facetes principals de l’ex-conseller de la Generalitat. La catalogació d’aquesta col·lecció suposa un bon recurs informatiu que complementa la consulta del fons documental Ventura Gassol i el seu estudi.

Es pot consultar el catàleg de la biblioteca a través de la pàgina web de l’ANC http://anc.gencat.cat bé directament al catàleg de les biblioteques especialitzades de la Generalitat de Catalunya, (BEG) http:// catalegbeg.cultura.gencat.cat L’accés directe al catàleg de la Biblioteca de l’Arxiu Nacion al d e Cataluny a és el seg üent: http :// catalegclassicbeg.cultura.gencat.cat/search~S6*cat Mireia Bo i Gudiol

34

LA JUNTA DE MUSEUS VA ADQUIRIR DIBUIXOS, PINTURES I CARTELLS DE RAMON CASAS Enguany es commemora el 150è aniversari del naixement de Ramon Casas i Carbó (1866-1932), artista polifacètic que conreà el dibuix, el cartellisme i la pintura. Començà l’activitat artística als onze anys gràcies a la seva habilitat com a dibuixant assistint a les classes del pintor Joan Vicens (1820-1886). Posteriorment consolidà la seva formació amb estades a París (18811884) on va concórrer, a les classes del pintor Carolus Duran, i a Madrid on estudià els pintors clàssics del Museu del Prado. Desplegà a més una intensa activitat amb viatges i estades (Península Ibèrica, Europa i Amèrica); participacions a concursos i exposicions (Sala Parés, Salon des Champs-Elysées, Saló des Champs de Mars, Exposició General de Belles Arts de Barcelona); i il·lustracions a revistes (l’Avenç, Els Quatre Gats, Pèl & Ploma, i Forma).

Com a cartellista Ramon Casas fou un pioner i un dels mestres del cartellisme català, juntament amb Alexandre de Riquer i Miquel Utrillo. Des de 1897 els seus cartells van ser una eina publicitària utilitzada pels empresaris catalans per anunciar els seus productes: Anís del Mono, Caves Codorniu, Cigarrillos de París, entre d’altres. En els seus dibuixos i pintures el retrat fou la temàtica predominant per sobre el paisatge que executà amb èxit i reconeixement.

Actualment el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) conserva una part molt important de l’obra de l’artista, en concret 373 peces (330 dibuixos, 28 pintures i 15 cartells).

En el fons Junta de Museus de Catalunya de l’ANC hi ha diferents testimonis documentals sobre l’autor. Així en 91 unitats documentals hi ha notícies sobre adquisicions i exhibicions de les seves obres: 48 de la (sèrie Actes), 40 expedients de secretaria (sèrie General) i 3 expedients de gestió econòmica (sèrie Econòmica).

Entre la documentació sobre les adquisicions cal destacar: a) Les actes de sessions de la Junta dels dies 6 de març i 1 i 15 de maig de 1909 donen notícia de la donació de Ramon Casas de 200 dibuixos seus.

D’acord amb les condicions del donant les obres foren instal·lades al Museu Municipal de Belles Arts, constituint la col·lecció de retrats de literats i artistes, entre els quals trobem els de Pompeu Fabra, Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Joan Maragall, Ignacio Zuluoga, Xavier Gosé, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer i Pauleta Pàmies.

Retrat del crític d’art i periodista Romà Jorí (1877-1921).

Dibuix al carbó. 1914.

CAT ANC1-715-T-2554/Fons Junta de Museus de Catalunya

b) L’expedient de 1932 d’adquisició de la col·lecció de Lluís Plandiura inclou un inventari que relaciona entre d’altres obres, les executades per l’artista: 14 olis dels anys 1883 a 1923 (imatges 108-111) i quatre dibuixos dels anys 1889 a 1906 (imatge 241). c) Tres expedients d’adquisicions de dibuixos.

L’expedient de 1932 fa referència al retrat del crític d’art i periodista Romà Jori; el de 1941, al retrat de l’escenògraf Maurici Vilomara; i el de 1945, al retrat de Lola Vidal, esposa del pintor Miquel Utrillo. d) Dos expedients de 1964 per l’adquisició a Establecimientos Maragall, SA del retrat de Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem, pintura a l’oli propietat de Lluís Plandiura que es trobava a La Garriga. Aquesta és una de les obres més conegudes de l’artista. e) Quatre expedients de donacions de cinc retrats dibuixats al carbó: el de l’escriptor i polític Joaquim Cabot, la seva esposa Maria Lluïsa Calze Mir (1934) i els dibuixants Ricard Opisso (1936), Celestí Galceran (1944) i Oleguer Junyent (1947). f) L’expedient de 1948 de donació d’Oleguer Junyent d’un retrat seu dibuixat per Ramon Casas. g) L’expedient de 1955 de donació d’Antonio Urbezo d’un retrat de Ramon Casas fet pel propi donant.

A més a més, com testimoni singular cal mencionar la donació feta el 1941 dels diplomes i medalles propietat de l’artista lliurats per la seva cunyada Flora Peraire Ricarte.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

35

Pel que fa als expedients sobre l’exhibició de les seves obres trobem: a) l’exposició dedicada a Ramon Casas al Palau de la Virreina, organitzada el 1958 per la Junta de Museus, amb motiu del 25è aniversari de la mort del pintor. Els escrits i els rebuts informen de les 56 pintures, 50 dibuixos i 13 cartells prestats per 26 col·leccionistes. b) vuit expedients que informen sobre els préstecs d’obres propietat de la Junta de Museus a diferents museus per a ser exhibides a les següents exposicions: 1900 - L’obra de Ramon Casas a la Sala Parés.

1943 - Autorretratos de pintores españoles, al Museu Nacional d’Art Modern de Madrid.

1949 - Exposición Local de Bellas Artes de Badalona, organitzada per l’Ajuntament.

1955 - Arte Contemporáneo Español, al Museu de Conca 1957 - Un siglo de arte español 1856-1956, a Madrid organitzada pel Ministeri d’Educació Nacional.

1959 - Les Fonts del Segle XX, al Museu Nacional d’Art Modern a París.

1961 - Els dibuixos dels museus de Barcelona: de Nonell à Picasso, al Museu Paul Dupuy de Tolosa.

1969 - El Retrato Español, al Palau de Belles Arts de Brussel·les.

El 7 de març, el conseller de Cultura Santi Vila presentà les activitats de l’Any Ramon Casas que se celebra enguany amb motiu del 150è aniversari del naixement de l’artista. Per tal de difondre la commemoració, s’ha posat en marxa el web oficial que ofereix tota la informació relacionada amb la commemoració: dades generals sobre l’artista i la seva obra, calendari i programa d’activitats actualitzats, així com un mapa de localització de les seves obres en museus i col·leccions, entre altres continguts.

Un any ple d’activitats i oportunitats per gaudir de l’obra de Ramon Casas i per aprofundir en l’estudi del personatge i la seva època.

Marc-Aureli Berenguer Casulleras INGRESSA A L’ANC DOCUMENTACIÓ DEL SERVEI METEOROLÒGIC DE CATALUNYA El 18 de desembre de 2015 el Servei Meteorològic de Catalunya va transferir a l’ANC 25 capses de documentació, datada entre 1951 i 1983, en la primera fase de la transferència d’un total de 70 capses que el Servei té preparades per ingressar a l’Arxiu. La segona

fase està prevista per al primer semestre de 2016.

El Servei Meteorològic de Catalunya1 fou creat el 31 de març de 1921 per la Mancomunitat de Catalunya, fruit d’una llarga tradició en el camp de l’observació meteorològica iniciada a la segona meitat del segle XVIII. Des del punt de vista científic, fou adscrit a l’Institut d’Estudis Catalans i posat sota la direcció d’Eduard Fontserè, que n’havia estat l’impulsor. El projecte de creació de Fontserè conté els objectius bàsics que va assolir el Servei durant els seus anys d’existència: La voluntat d’integració de la xarxa meteorològica ja existent a Catalunya amb l’objectiu de crear una visió de conjunt de l’observació meteorològica del país. L’èmfasi en la predicció del temps, que es traduirà en els estudis climatològics a partir de les dades recollides als diferents observatoris, amb una clara vocació de servei a la població. La incorporació de les noves tecnologies de la comunicació en la recepció i difusió de dades meteorològiques. La consolidació del Servei Meteorològic com a punt de referència de la recerca i la investigació en l’àmbit de la climatologia, aerologia i nefologia. La voluntat d’integració a la comunitat científica internacional.

Fins a 1939, el Servei Meteorològic va donar un impuls extraordinari a la meteorologia a Catalunya i alguns dels seus treballs i realitzacions van tenir un important ressò internacional. Finalitzada la guerra civil, va ser suprimit, el seu instrumental destruït i el seu arxiu confiscat i traslladat a Madrid, on s’integrà al fons documental del Servicio Meteorológico Nacional.

Amb el restabliment de la democràcia, l’Estatut d’Autonomia de 1979 va atribuir a la Generalitat la competència exclusiva sobre el Servei Meteorològic, el qual fou creat com a òrgan adscrit al Departament de Medi Ambient pel Decret 272/1996, de 23 de juliol.

L’aprovació de la Llei 15/2001, de 14 de novembre, de meteorologia, va suposar el restabliment del Servei Meteorològic de Catalunya com a entitat amb personalitat jurídica pròpia.

Per dur a terme la seva tasca de predicció i estudi climàtic, el Servei rep i tracta la informació subministrada per les seves xarxes d’observadors i d’estacions pròpies. Però també recull dades actuals i històriques subministrades per altres organismes catalans, de l’Estat o d’abast internacional. Les diferents procedències de la documentació que ara es

36

transfereix són testimoni d’aquesta pràctica.

Prèviament al seu ingrés, la documentació ha estat identificada i catalogada per tècnics de l’ANC, amb la col·laboració de tècnics de l’Àrea de Climatologia.

Aquest és un resum del seu contingut: Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental Memòries anuals de dades meteorològiques de diferents estacions del Pirineu Oriental

1960-1977

Observatori de l’Ebre Butlletí Oficial de l’Observatori de l’Ebre, vols. 1-37

1910-1949

Estació Meteorològica de les Mines d’Osor Taules amb dades diàries de precipitació, temperatura i evaporació

1965-1979

Observatori del Turó de l’Home. Registres meteorològics diversos: Registre d’observacions meteorològiques anuals

1955-1997

Taula mensual de dades meteorològiques i gràfics

1971/1983

Dades meteorològiques mensuals (temperatura, pressió, precipitacions i núvols)

1952-1954

Bandes de barògraf, heliògraf, termohigrògraf, actinògraf, pluviògraf, termògraf i anemocinemògraf

1950 / 2010

Maria Utgés Vallespí Notes 1. Sobre la creació i història del Servei vegeu: REGLÀ PUBILL, Joan. “Ciència i tècnica a la Mancomunitat: la creació del Servei Meteorològic de Catalunya i la seva continuïtat” [en línia]. Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya. núm. 40 (febrer 2015), p. 2.

Octubre-2015 / Gener-2016

Publicacions Arbat i Robles, Núria. Palafrugell i l’aigua / Núria Arbat i Robles, Josep Oriol Granés i Cortey. [Palafrugell] : Ajuntament de Palafrugell ; [Girona] : Diputació de Girona, 2015. 144 p.

Arús i Arderiu, Rossend. Cartas á la dona / Rossend Arús i Arderiu ; pròleg [i estudi introductori] de Susanna Tavera.

Barcelona : Ajuntament de Barcelona : Biblioteca Pública

Arús, 2015. 2 v.

Arxiu Nacional de Catalunya. La Sèrie documental “Procediments judicials militars (Sumaríssims) 19391980” (Recurs electrònic) de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona/ a cura de Enric Terradellas Prat ; dirigit per Àngels Bernal Cercós; pròleg de Francesc Balada i Bosch. Barcelona : Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2015. 1 recurs electrònic (277 p.)

Bech i Batlle, Ramon. La Història del circ a Barcelona : del segle XVIII a l’any 1979 / Ramon Bech i Batlle. Barcelona : Viena ; Ajuntament de Barcelona , 2015. 448 p.

Bernad, Antoni. Catalans : retrats / Antoni Bernad ; textos d’Oriol Bohigas i Enric Vila. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2015. 125 p.

Biblioteques : de l’Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic / [coordinador: Lluís M. Anglada i de Ferrer]. Barcelona : Fundació Carulla, 2015. 111 p. (Nadala ; 49) Bosch i Cuenca, Pere. La Lluita per la terra / Pere Bosch i Cuenca. Girona : Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines : Universitat de Girona. Centre de Recerca d’Història Rural : Documenta Universitaria, DL 2015.

388 p. (Biblioteca d’història rural ; 17) Brotons i Segarra, Ròmul. La Ciutat expansiva : Barcelona 1860-1900 / Ròmul Brotons i Segarra. Barcelona : Albertí : Ajuntament de Barcelona, 2015. 208 p.

Capdeferro i Pla, Josep. El Tribunal de Contrafaccions de Catalunya i la seva activitat (1702-1713) / Josep Capdeferro i Pla, Eva Serra i Puig. Barcelona : Parlament de Catalunya : Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, 2015.

269 p. (Textos jurídics catalans; 34. Sentències; 2) Capdeferro i Pla, Josep. La Defensa de les constitucions de Catalunya : el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713)/ Josep Capdeferro i Pla, Eva Serra i Puig. Barcelona : Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, 2014. 170 p.

Capsir i Maíz, Josep. Bon Pastor 1939-1944 : els consells de guerra = los consejos de guerra / Josep Capsir i Maíz ; [traducció al castellà: Josep Capsir i Maíz]. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2015. 143 p.

Carmaniu Mainadé, Xavier. La Mancomunitat i la Diputació de Girona / Xavier Carmaniu Mainadé. Girona : Diputació de Girona, 2015. 172 p.

Català, Neus. De la resistencia y la deportación : 50 testimonios de mujeres españolas = De la resistència i la deportació : 50 testimonis de dones espanyoles.

Barcelona : Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic, 2015. 431 p. (Memòria oral ; 4) Companys, Lluís,. Els Discursos inèdits de Lluís Companys (Enregistrament sonor])/ [text i transcripcions: Josep M. Figueres].

Barcelona : Sàpiens, 2015. 1 disc sonor (CD) (ca. 30 min) Curto i Homedes, Albert. Francesc Bas Espuny i el

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

37

cartellisme de postguerra a Tortosa / Albert Curto, Laura Tienda. Tortosa : Ajuntament de Tortosa : Generalitat de Catalunya, 2015. 79 p.

El Temps de les indianes a Igualada / Pere Pascual i Marta Vives, ed. Igualada : Arxiu Comarcal de l’Anoia, 2015 -.

116 p. (L’Arxiu. Publicacions de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia ; 1) Enric Garriga Trullols : una vida al servei de Catalunya i Occitània. Barcelona : Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana : Cercle d’Agermanament OccitanoCatalà, DL 2014. 336 p.

Fossas, Jordi. Poblenou desaparegut / Jordi Fossas i Joan Carles Luque. Barcelona : Efadós ; [Barcelona] : Ajuntament de Barcelona, 2015. 184 p. (Col·lecció Catalunya desapareguda ; 8. Comarca del Barcelonès) Fotografia en relleu : la fotografia estereoscòpica a les comarques de Lleida, 1895-1960 / [Juan Antonio Fernández Ribero... [et al.] ; direcció de l’edició: Xavier Goñi Gracenea]. Lleida : Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, 2015. 202 p.

Griset, Jordi. L’Art del mosaic hidràulic a Catalunya / Jordi Griset ; [fotografies: Roger Castillejo, Galderic Penyarroya i José Tió]. Barcelona : Viena : Ajuntament de Barcelona, 2015. 346 p.

Institut Jaume Balmes : cent cinquanta anys d’història, 1845-1995. Barcelona : Institut de Batxillerat Jaume Balmes, 1995.

300 p.

Llobet i Portella, Josep M. Documents notarials de la Segarra i l’Urgell relacionats amb la Guerra de Successió (1705-1714) / Josep M. Llobet i Portella ; pròleg: Agustí Alcoberro. Cervera : Grup Recerques Terres de Ponent , 2014. 319 p.

Lluís Companys : una vida en 20 documents. [Badalona] : Sàpiens, 2015. [24] p.

Lluís Companys : vida reivindicació i memòria : en commemoració del 75è aniversari del seu afusellament. Barcelona : Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic, 2015. 281 p. (Documents del Memorial Democràtic ; 5) Martí i Ylla, Xavier. Colònies (i veïnats) industrials de la Selva : notícies, evolució i protagonistes / Xavier Martí i Ylla ; pròleg de Joaquim Nadal i Farreras. Santa Coloma de Farners : Centre d’Estudis Selvatans [etc], 2014. 380 p.

(Estudis i textos ; 16) Max Cahner : artífex de la recuperació cultural i creador d’estructures d’estat. A: Revista de Catalunya (2015 :

Núm. extraordinari : 2015/2, p. 7-302) Mestre i Vergés, Jordi. La Verema dels 80 : una emigració civilitzada / fotografies: Jordi Mestres i Vergés ; textos: Xavier Martí i Ylla. Girona : Fundació Casa de Cultura de la Diputació de Girona, 2015. 102 p.

Poca i Gaya, Josep. Un Capellà gens clerical, un polític poc polític : memòries / Josep Poca Gaya ; pròleg de Josep Massot i Muntaner. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015. 197 p. (Biblioteca Serra d’Or ; 477) Repòrters gràfics : Barcelona 1900-1939 / Pablo González Morandi, Andrés Antebi Arnó, Teresa Ferré Panisello, Roger Adam Bernad ; [idea original: Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ)]. Barcelona : Ajuntament de Barcelona : Arxiu Nacional de Catalunya, 2015. 2 v. (en estoig) Serrallonga i Urquidi, Joan. Vivir en guerra : la zona leal a la República (1936-1939) / Joan Serrallonga, Manuel Santirso y Just Casas. Bellaterra : Edicions UAB, cop. 2013. 253 p. (Espejo y la lámpara ; 8) Sociabilitats a la Catalunya contemporània : temps i espais en conflicte / Montserrat Duch, Ramon Arnabat i Xavier Ferré (eds.). Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015. 574 p. (Biblioteca Abat Oliba ; 296) Transparència, accés a la informació pública i bon govern a Catalunya : comentaris de la Llei 19/2014, de 9 de desembre / Agustí Cerrillo i Martínez, Juli Ponce i Solé (coordinadors). Barcelona : UOC, 2015. 361 p. (Dret (Universitat Oberta de Catalunya) ; 240) Treure’s el jou del damunt : la revolta de les quintes (17731774) : edició crítica del manuscrit titulat Ephemérides comentáreas de la Quinta del Principado de Cataluña, de 1773 / edició, introducció i apèndixs de Lluís Roura i Aulinas ; transcripció de Jaume Sobrequés i Mercè Morales. Barcelona : Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència : Centre d’Història Contemporània de Catalunya, 2015. 181 p. (Referents ; 6) Venteo, Daniel. Barcelona desconeguda / Daniel Venteo.

Barcelona : Efadós ; [Barcelona] : Ajuntament de Barcelona, 2015. 184 p. (Col·lecció Catalunya desapareguda ; 7.

Comarca del Barcelonès) Villalba i Varneda, Pere. Ramon Llull : vida i obres / Pere Villalba i Varneda. Barcelona : Institut d’Estudis Catalans, 2015-. Vol. <1> Vinyes i Roig, Pau. La Segona República al Prat de Llobregat : política i societat (1931-1936) / Pau Vinyes i Roig.

Barcelona : Tot Història Associació Cultural, 2015. 159 p.

(Tot història llibres ; 1)

Octubre-2015 / Gener-2016

Ingressos 38

ÀREA DELS FONS DE L’ADMINISTRACIÓ FONS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de cooperatives de primer grau (Registre de Cooperatives de Catalunya) (dates d’inici: 1983-1998 i dates de tancament: 19931999), 2,8 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 102 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb possibles restriccions excepcionals que suposarien un accés parcial. [Fons 208, ingrés 3532] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació resolts per la Direcció general de Relacions Laborals (1999), 0,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 21 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions, accés parcial cal excloure dades protegides. [Fons 208, ingrés 3541] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de recursos de regulació d’ocupació resolts per la Direcció general de Relacions Laborals (1999), 1,2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 37 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions, accés parcial cal excloure dades protegides. [Fons 208, ingrés 3542] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de nomenaments d’auditors de comptes de cooperatives (Registre de Cooperatives de Catalunya) (1990-1999), 0,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 171 registres.

Transferits per l’Arxiu central del Departament d ’ E mp r e s a i O cu p a c i ó . L l i u r e a c cé s, a mb restriccions, accés parcial cal excloure dades protegides. [Fons 208, ingrés 3544] Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya Expedients del Registre industrial (1997-1999), 21,9 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 2.482 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 296, ingrés 3526] Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya Expedients del Registre industrial (1962-1997), 76,1

m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 6.371 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 296, ingrés 3537] Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya Expedients del Registre industrial (1989-1996), 20,7 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 2.118 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 296, ingrés 3549] Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya Expedients del Registre industrial (dates d’inici.

1989-1992 i de tancament: 1989-1996), 32,2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 3.448 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 296, ingrés 3550] Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya Expedients de contractació administrativa: contractes majors d’obres, contractes de subministraments de material inventariable no homologat, contractes de subministrament de material no inventariable, contractes de consultoria i assistència, contractes de serveis de més de 2 milions de pessetes i contractes de treballs específics i concrets no habituals (1985-1986), 5,3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 589 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Interior. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial.

[Fons 134, ingrés 3539] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicació de tancament de centres de treball (1983-1985), 0,1 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 74 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3527] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients d’actes de les eleccions sindicals (1999), 28,6 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 7.200 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure ac-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

39

cés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial.

[Fons 243, ingrés 3528] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicació de mediacions laborals (1997-1999), 0,2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 97 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3529] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicació de conflictes col·lectius laborals (1997-1999), 1,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 726 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3530] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients d’inscripció de convenis col·lectius (1996-1999), 4,9 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 939 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3531] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicació de l’exercici del dret de vaga (1984-1999), 9,1 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 5.640 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, però si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3533] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació resolts per la Delegació Territorial a Barcelona (1999), 4,8 m.

Base de dades Access format d’intercanvi amb 290 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions, si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3545] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de dipòsits de comptes anuals i auditories (Registre de Cooperatives de Catalunya (1999), 9,3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 2.798 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i

Ocupació. Lliure accés, amb restriccions, si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3546] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de modificació substancial de les condicions de treball (1979-1993), 9,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 1.369 registres.

Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions, si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3547] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació en el sector cooperatiu (1999), 0,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 34 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament d’Empresa i Ocupació. Lliure accés, amb restriccions, si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 243, ingrés 3548] FONS DE L’ADMINISTRACIÓ PERIFÈRICA DE L’ESTAT Prefectura Provincial de Carreteres a Barcelona del Ministeri d’Obres Públiques Expedients d’autoritzacions d’obres, serveis i usos en zones d’influència de les carreteres (Dates d’inici: 1960-1963 i de tancament: 1960-1979), 20,3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 4.139 registres. Transferits per l’Arxiu central del Departament de Territori i Sostenibilitat. Lliure accés, amb restriccions, si hi ha dades a excloure, accés parcial. [Fons 691, ingrés 3557] FONS DE INSTITUCIONS Junta Electoral Provincial de Barcelona Sobres 1 i 3 de les Meses electorals. Eleccions al Parlament de Catalunya de 27 de setembre de 2015, 125,5 m. Base de dades Access fixa de primers tractaments amb 5.834 registres informada per Àngels Bernal, Alba Cànovas i Marc-Aureli Berenguer a partir de la relació en word transferida per la Junta Electoral Provincial de Barcelona. Accés restringit, sense perjudici d’accés parcial. [Fons 314, ingrés 3513] Junta Electoral Provincial de Barcelona Sobres 1 i 3 de les Meses electorals. Eleccions a Corts Generals de 20 de desembre de 2015, 116 m.

Base de dades Access fixa de primers tractaments amb 5.837 registres informada per Àngels Bernal i

40

Marc-Aureli Berenguer a partir de la relació en word transferida per la Junta Electoral Provincial de Barcelona. Accés restringit, sense perjudici d’accés parcial. [Fons 314, ingrés 3565] Institut de Batxillerat Jaume Balmes (Barcelona) Documentació administrativa i acadèmica del centre (dates d’inici i de tancament: 1845-1975, inclou documentació pendent de datar i excepcionalment amb data posterior a 1975), 73 m.

Inventari provisional sumari en base de dades ACCESS fitxa primers tractaments informada per l’AFA (Alba Cànovas, Ricard Ruiz i Enric Terradellas) amb 536 registres. Accés restringit a l’espera del tractament definitiu de la documentació.

[Fons 1134, ingrés 3517] Institut de Batxillerat Jaume Balmes (Barcelona) Documentació administrativa i acadèmica del centre (dates d’inici i de tancament: 1845-1975, inclou documentació pendent de datar i excepcionalment amb data posterior a 1975), 149,1 m. Inventari provisional sumari en base de dades ACCESS fitxa primers tractaments informada per l’AFA (Alba Cànovas, Ricard Ruiz i Enric Terradellas) amb 575 registres. Accés restringit a l’espera del tractament definitiu de la documentació.

[Fons 1134, ingrés 3518] Servei Meteorològic de Catalunya Documentació generada i conservada pel Servei Meteorològic de Catalunya (dates d’inici: 19511952 i dates de tancament: 1976-1983), 2,2 m. Base de dades ACCESS fitxa primers tractaments informada per Alba Cànovas amb 30 registres.

Accés restringit a l’espera del tractament definitiu de la documentació [Fons 1180, ingrés 3560 Escola d’Alts Estudis Mercantils Documentació de gestió administrativa [18911981], 3,6 m. Sense descripció. Accés restringit a l’espera del tractament definitiu de la documentació.

[Fons 140, ingrés 3569]

expensas de la Real Junta de Gobierno del Comercio de Cataluña...” (Barcelona, impremta d’Agustí Roca, 1816). 1816 – [1850]. 0,1 m.

ÀREA DELS FONS HISTÒRICS

FONS PERSONALS Fons Josep Maria Murià i Romaní Documents identificatius; activitat mercantil i docent; originals de l’obra poètica, narrativa i assagística; dossiers de correspondència emesa i rebuda, sobretot amb personalitats i entitats de l’exili; Orfeó Català i Comunitat Catalana de Mèxic i altres entitats polítiques i culturals; impuls de publicacions com ara el “Butlletí d’Informació dels Països Catalans” o “La Nación Catalana”; viatges; Jornades de Catalunya a Mèxic i Colegio de Jalisco; relació amb l’Escala (Alt Empordà); peces autobiogràfiques i articles aliens sobre ell; dossiers temàtics i col·lecció de publicacions periòdiques de partits, entitats i casals de l’exili català a Europa i Amèrica. 1901 – 1999. 1,6 m.

Fons Josep Peris Grau Revista “Vèrtex” números 85 a 137. 1985 – 1991.

0,4 m.

Fons Josep Bartolí Dossiers de premsa francesa sobre la Guerra Civil espanyola identificats amb els números 21 a 35 (22 d’abril de 1937 al 20 de juny de 1937); dels números 58 a 76 (26 de setembre de 1937 al 31 de gener de 1938); dels números 112 a 133 (16 d’octubre de 1938 a 31 d’agost de 1939) (corresponents als diaris “Le Populaire”, L’Ouvre”, “Paris-Midi”, “Le Temps”, “Paris Soir”, “La Fléche” i “L’Humanité”).

1937 – 1939. 0,9 m.

Fons Lazar Udovicki (AGE) Documentació relacionada amb la participació de Lazar Udovicki a la resistència francesa (19411945) i dels seus càrrecs a l’administracíó de la República Socialista Federativa de Iugoslàvia (particularment, la presidència de l’Associació dels Voluntaris Iugoslaus a l’Exèrcit de la República Espanyola). 1929 – 1997. 0,3 m.

FONS PATRIMONIALS I FAMILIARS Fons Família Colldeforns Documents impresos: “Tabla alfabética que manifiesta la horas que distan entre sí los principales pueblos de las cuatro provincias” (segle XIX) i “Plan de los canales proyectados de riego y navegación de Urgel que de Real Órden levantó el difunto don Juan Soler y Faneca, a solicitud y

COL·LECCIONS Col·lecció documental sobre la Segona República i la Guerra Civil espanyola Documentació de Frederic Roda Ventura: esborranys de mítings i conferències polítiques (3 unitats, 1931-1933); esborrany de discurs a Ràdio Barcelona (1 unitat, 23 d’abril 1933); “Als electors del districte de Berga”, presentació de la candidatura de Frederic

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 43 / febrer 2016

41

Roda Ventura a les eleccions municipals (1 unitat, Berga, febrer 1931); full de propaganda de la conferència de Frederic Roda Ventura en l’acte pro Estatut de Catalunya (1 unitat, Barcelona, 31 de juliol 1931); i portada de “La Veu de Catalunya” amb les candidatures de la Lliga per la circumscripció de Barcelona (1 unitat, Barcelona, 28 de juny de 1931). 1931 – 1933. 0,1 m.

Col·lecció de manuscrits i documents textuals solts de l’Arxiu Nacional de Catalunya Llibre de dedicatòries i dibuixos, aplegats per Francesc Moragas Losarcos (1903-1981), lletraferit catalanista, autor de poesia. Conté textos patriòtics originals, molts dels quals dedicats als catalans exiliats a Amèrica, entre altres, de Josep Barbey i Prats, Xavier Benguerel, Jaume Bofill i Mates, Francesc Cambó, Rafael Campalans, Manuel Carrasco i Formiguera, Josep V. Foix, Josep M. Folch i Torres, Adrià Gual, Amadeu Hurtado, Lluís Nicolau d’Olwer, Narcís Oller, Víctor Rahola, Antoni Rovira i Virgili i Octavi Saltor. 1923. 0,1 m.

Escriptures de compravenda d’una finca al carrer Sèquia Comtal de Sant Andreu del Palomar (Barcelona); escriptures relatives a la venda perpètua atorgada per Anna Constansó i Surroca a favor de Manuel Barguñó i Morgades d’una finca al mateix carrer; i escriptures notarials relatives a l’establiment d’un cens sobre un terreny a Sant Andreu del Palomar, atorgat per Anna Constansó i Surroca a favor de Jaime Costa i Suñer, José Coll i Vilaplana i Jaime Moner i Canut. 1890 – 1917. 0,1 m. ÀREA DELS FONS D’IMATGES FONS PERSONALS Guillem Martínez (Caputxinada) 1 positiu b/n, de Guillem Martínez durant la realització del servei militar, ca. 1960.

Antoni Bergós i Massó Documentació gràfica d’Antoni Bergós i Massó relativa a la seva activitat personal i professional: 19 negatius b/n, 137 positius b/n, 13 positius color, 1 plànols, 3 dibuixos, 3 gravats i 1 diploma.

Josep Gaspar i Serra 53 positius b/n de diversa temàtica sobre l’activitat professional del fotoperiodista.

Lazar Udovicki (AGE) 64 positius, 16 positius color, sobre la participació de Lazar Udovicki a la resistència francesa (1941-

1945) i dels seus càrrecs a l’administració de la República Socialista Federativa de Iugoslàvia (particularment, la presidència de l’Associació dels Voluntaris Iugoslaus a l’Exèrcit de la República Espanyola).

Joan Ferrer Farriol 2 positius b/n de caire personal.

Josep Junyent i Grifell 6 positius b/n de José Esteve Aguiló, membre d’ECC (Sabadell) que va dirigir els interrogatoris contra Josep Junyent i Grifell en 1938. Exiliat a Xile a bord del vaixell Winnipeg Antoni Ribas i Casas 28 negatius b/n, 308 positius b/n, 29 positius color, 69 postals, 1 cartell, 21 diplomes, 117 làmines,111 estampetes,96 goigs, 1 calendari, sobre l’activitat personal i professional del personatge.

FONS D’ASSOCIACIONS I FUNDACIONS Fundació Concepció Rabell, viuda Romaguera-Estudi de la Masia Catalana (Arxiu històric del CEC) 18 negatius b/n, 1391 positius b/n, 43 positius color, 18 postals, 77 mapes, 139 plànols, 35 cartells, 1614 dibuixos, 1 gravat, 25 aquarel·les, 5 llibretes de dibuixos. Material complementari de l’Estudi de la Masia Catalana.

Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) 606 Cartells del PSAN, de temàtica independentista.

COL·LECCIONS Col·lecció de cartells de l’ANC 1exemplar del cartell d’edició limitada i numerada de l’exposició de poesia visual L’ou del colom.

Converses entorn de la natura, de 2015.

Agenda 42

EXPOSICIONS “Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat” Lloc: “CaixaForum” Tarragona. Carrer Cristòfor Colom, 2, 43001-Tarragona Dates: Del 9 de febrer al 28 de maig del 2016 “La Caputxinada. Crònica gràfica (fotografies de Guillem Martínez)” L l o c: Co n v e n t d e l Ca p u tx in s d e S a r ri à (Barcelona), Carrer del Cardenal Vives i Tutó, 216, 08034 Barcelona Dates: 8 de març del 2016 (Commemoració del 50è. aniversari de “la Caputxinada”).

“Cartells de la Guerra Civil a Catalunya” Lloc: Museu de Valls i Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Passeig dels Caputxins, 18 43800-Valls Dates: de l’1de març al 5 de maig de 2016.

“Cartells de la Guerra Civil a Catalunya” Lloc: Arxiu Municipal del Prat de LlobregatCèntric Espai Cultural, Plaça de Catalunya 3941, 08820-El Prat de Llobregat, Barcelona.

Dates: Del 13 de maig a l’11 de juny. De dilluns a dissabte, de 17 a 20 h.

DIA INTERNACIONAL DELS ARXIUS Jornada de Portes Obertes a l’ANC Dissabte, 11 de juny, de 10-14 hores Presentació de l’Arxiu Nacional de Catalunya i visita guiada a les instal·lacions de l’Arxiu, i Mostra d’una selecció de documents dels fons més significatius de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Les visites es faran en grup, a les 10, 11, 12 i 13 hores

Demostració de tècniques de reproducció de documents A càrrec de l’Àrea de Reprografia i Noves Tecnologies de l’ANC Taller confecció de llibretes i punts de llibre A càrrec de l’Àrea de Conservació i Restauració de l’ANC Activitat adreçada només a nens i nenes de 6 a 15 anys, i en grups de 15 persones com a màxim.

Inauguració de l’exposició de l’Arxiu Nacional de Catalunya “Josep Franch-Clapers : l’èxode-l’exili” a Elna (França) Lloc: Maternitat suïssa d’Elna, dissabte, 11 de juny de 2016, a les 11 hores

Montserrat Roig, a l’Arxiu Nacional Mostra documental sobre la polifacètica periodista i escriptora en ocasió de commemorar enguany el 25è aniversari del seu traspàs.

Edita:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Arxiu Nacional de Catalunya Carrer Jaume I, 33-51 08195 – Sant Cugat del Vallès

Direcció: Consell de Redacció:

Francesc Balada ISSN: 1695-9000 Àngels Bernal, Rosa Cruellas, Dip. Legal: B.27.802-2002 Josep Fernández, Gemma Goicoechea, Ingrid Gómez, Imma Navarro, i Francesc Olivé.

Coordinació:

Francesc Olivé

Web: http://www.anc.gencat.cat A/e: anc.cultura@gencat.cat

https://twitter.com/arxiunacional https://www.facebook.com/ArxiuNacional