Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 (octubre 2012)

Número 33 Octubre 2012

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA PARTICIPA EN EL PROJECTE “EUROPEANA PHOTOGRAPHY” (20122015) EUROPEANA és un projecte multilingüe online que posa en context i relació milions de documents i les seves imatges digitalitzades, procedents d’arxius, museus, biblioteques i altres col·leccions multimèdia del territori europeu però de països què pertanyents a la Unió Europea, hagin estat seleccionats en els diferents projectes que gestiona.

En el seu Pla Estratègic per a 2011-2015, publicat el gener de 2011 Europeana destaca quatre temes estratègics que donaran forma al seu desenvolupament: Agregar - Construir una font de confiança per als continguts de patrimoni cultural i científic europeu.

Facilitar - Donar suport al sector del patrimoni cultural i científic a través de la transferència de coneixements, la innovació i promoció.

Distribuir - Posar el patrimoni a disposició dels usuaris allà on estiguin, sempre que ho desitgin.

Participar - Crear noves formes perquè els usuaris interactuïn amb el patrimoni.

Els objectes digitals que els usuaris poden trobar a Europeana no s’emmagatzemen en un ordinador central, si no que es mantenen a la pròpia xarxa de cada institució. Europeana recull informació contextual, les metadades, sobre els elements, incloent una petita imatge. Els usuaris busquen aquesta informació contextual i, quan troben el que estan buscant, si volen accedir al contingut complet de l’objecte, s’adrecen cap el lloc web original, on es troba la informació ampliada.

Un dels projectes actuals d’Europeana es centra en crear una associació amb prestigioses col·leccions fotogràfiques dels arxius, biblioteques i museus amb la finalitat de conservar i fer accessibles en línia els 100 anys de la fotografia europea. EUROPEANA PHOTOGRAPHY aportarà els millors exemples d’aquest segle d’imatges, des de 1839, amb les primeres imatges de Fox Talbot i Daguerre, al començament de la Segona Guerra Mundial (1939). Coordinat per l’Institute for Cultural Studies de Lovaina (Bèlgica) amb la col·laboració tècnica de l’empresa Promoter de Florència (Itàlia) posarà en relació més de mig milió de fotografies cabdals per a l’estudi de la fotografia europea, facilitant econòmicament la descripció i digitalització del material aportat.

El projecte té una durada de 36 mesos: des de l’1 de febrer de 2012 a 31 de gener de 2015. El consorci reuneix a 19 socis de 13 Estats membres, amb institucions privades i públiques, aplegant algunes de les principals agències fotogràfiques europees així com a les institucions culturals amb importants col·leccions fotogràfiques. Aquesta unió del pú-

SUMARI Editorial L’Arxiu Nacional de Catalunya participa en el projecte “Europeana Photography” (2012-2015)/ 1 Temes Ignasi Marroyo, un fotògraf de la nova avantguarda fotogràfica catalana / 2 L’holocaust maçònic a l’Espanya de Franco/ 5 Noticiari L’aprofitament dels recursos forestals/ 18 El servei didàctic de l’Arxiu Nacional de Catalunya commemora el seu desè aniversari/ 19 La banda de música del cos d’esquadres de Barcelona (1928 – 1930)/ 20 IV Jornades Educació i Arxius/ 22 La carta de serveis de l’Arxiu Nacional de Catalunya, segona edició (2012)/ 22 L’Arxiu Nacional de Catalunya rep el premi venus de Sant Cugat del Vallès/ 23 Jornades sobre revisionisme històric a Belgrad/ 24 Descripció del fons fotogràfic noies i nois escoltes (NINE)/ 24 La catalogació de l’arxiu personal d’Alfonso Comín/ 24 La catalogació del fons bibliogràfic Josep Rafael Carreras i Bulbena/ 25 La catalogació del fons bibliogràfic Joan Alavedra/ 27 Publicacions/ 28 Necrològica/ 30 Ingressos/ 30 Agenda/ 34

2

blic i el privat és única al grup Europeana però cada tipus de soci cerca els beneficis que li són propis (obtenir valor comercial els privats i obtenir beneficis de la seva cooperació amb el sector privat, els públics).

Els usuaris objectiu per Europeana Photography són els usuaris finals d’Europeana, la biblioteca digital europea: el públic interessat, els investigadors del patrimoni cultural, els educadors, els estudiants i la indústria creativa.

D’altra banda, Europeana Photography serà capaç d’atreure els professionals –organismes fotogràfics, empreses i institucions culturals encarregades de la preservació d’antigues col·leccions fotogràfiques– a causa de la selecció d’exemples fotogràfics que estaran disponibles en línia per primera vegada i des d’un únic punt d’accés.

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya participa com a proveïdor de més de 65.000 imatges pertanyents a les col·leccions de les seves institucions nacionals (ANC, MNAC i MAC), de les quals, més de 60.000 procedeixen de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

L’Arxiu Nacional de Catalunya ha aplegat en els darrers anys un important nombre de fons fotogràfics, alguns de gran prestigi i rellevància en el marc del patrimoni fotogràfic català. Dins d’aquest conjunt s’han seleccionat les imatges que per temàtica, cronologia, qualitat i representativitat, així com la situació dels drets d’explotació, podien i permetien formar part del projecte EUROPEANA. Els fons seleccionats des de l’Arxiu Nacional són els següents: Antoni Esplugas,Brangulí (fotògrafs), Josep Maria Sagarra i Plana, Gabriel Casas i Galobardes, Artigues, Bert i Claret, Antoni Rosal i Grelón, Hermenter Serra de Budallés, Miquel Pons, Josep Marimon, Foto Ferran, i d’altres fins a un total de 25 fons i colleccions.

IGNASI MARROYO, UN FOTÒGRAF DE LA NOVA AVANTGUARDA FOTOGRÀFICA CATALANA El passat més de desembre de 2011 ingressà a l’Arxiu Nacional de Catalunya el fons del fotògraf Ignasi Marroyo.

Marià-Ignasi Marroyo i Rodríguez, més conegut com a Ignasi Marroyo, neix a Madrid el 22 de maig de 1928. L’any 1929 la seva família es trasllada a Barcelona, on viu fins els anys 60 quan s’estableix a Rubí, on resideix actualment.

A finals de la dècada de 1940 s’inicia com aficionat a la fotografia, després que els seus pares li regalessin una càmera Univex Unica. Anys més tard es fa amb una càmera Baldinette de pas universal que li permet fer fotografies de més qualitat; a partir d’aquí anirà experimentant amb altres càmeres i formats. Serà el format de pas universal, però, amb el qual farà el gruix de la seva obra.

A la dècada de 1950 presenta fotografies a diversos salons i concursos; destaquen les fotografies seleccionades al II Saló Internacional a Sant Adrià del Besòs i el premi d’Honor al primer concurs nacional de fotografies de roses a Sant Feliu de Llobregat.

Processó de Setmana Santa, pujant a la muntanya de Montjuïc a Barcelona, l’any 1962.

CAT/ ANC 1-995 sig. 500205

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

3

Dos mariners americans, mirant un llibre al port de Barcelona, l’any 1953.

CAT/ ANC 1-995 sig. 503190

Toro envestint a un torero, a la plaça de toros de la Monumental de Barcelona, l’any 1963.

CAT/ ANC 1-995 sig. 501548.

És a finals d’aquesta dècada quan pren embranzida la seva afició per la imatge fotogràfica, coincidint amb el seu ingrés a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

L’any 1960 un grup de joves fotògrafs integrats per Josep Bros, Jordi Munt, Jordi Vilaseca, Joan Colom, Enric Garcia Pedret, Antoni Boada, Josep Albero, i el propi Ignasi Marroyo, funden el col·lectiu fotogràfic El Mussol en el si de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Aquest col·lectiu va tenir el suport del crític, dinamitzador cultural Josep Maria Casademont, i també promotor de la Sala Aixelà, un espai mític per als fotògrafs d’aquella generació. Durant aquesta època realiza diverses exposicions col·lectives amb el grup El Mussol.

Va ser col·laborador al Correo Catalán i operador de cinema documental amb el director Joan Francesc de Lasa. L’any 1966 funda a Rubí el grup fotogràfic “El Gra”, entitat amb la qual manté una vinculació constant.

L’any 1963 comença a dedicar-se professionalment a la Fotografia, dins del camp de la fotografia industrial;

no és, però, fins l’any 1972 que la seva dedicació ja és exclusiva fins a la seva jubilació l’any 1993.

El fons Ignasi Marroyo El fons fotogràfic de Ignasi Marroyo està integrat per uns 73.000 exemplars (en els seus diferents suports i formats). D’aquest volum, uns 60.000 exemplars corresponen al seu fons personal i més creatiu, bona part realitzat en format 24x36; i la resta, uns 13.000 exemplars, corresponen a la seva producció com a fotògraf industrial entre les dècades de 1970 i 1990. També integren el fons quatre col·leccions de revistes fotogràfiques (Art de la llum; Sombras; Arte Fotográfico; i Imagen y Sonido) i un conjunt de manuals de tècnica fotogràfica dels anys quaranta i cinquanta. Tot aquest material es conservava a la residència actual del fotògraf a Rubí.

Durant els darrers anys el mateix fotògraf s’ha encarregat d’organitzar, descriure i digitalitzar bona part del seu propi fons.

4

Barraques del Somorrostro, l’any 1964.

CAT/ ANC 1-995 sig. 500479

L’autor estructura el seu arxiu en les sèries següents: Agricultura i ramaderia

Música

Animals

Paisatge astronòmic

Arqueologia

Paisatge marí

Arquitectura

Paisatge meteorològic

Autoritats

Paisatge rural

Botànica

Paisatge urbà

Comercials

Religió

Comunicació

Retrat

Docència

Sanitat

Espectacles

Serveis

Esports

Transports

Festes populars

Reportatges

Formes

Rubí

Oficis i indústria

D’aquest conjunt fotogràfic destaquen, per la seva qualitat i per la seva mirada estètica, els reportatges sobre la Setmana Santa, el Somorrostro i les “corrides de toros”. Aquests reportatges s’emmarquen dins del que s’ha anomenat realisme fotogràfic o nova avantguarda .

La seva obra la podem trobar a les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya i a galeries privades com Foto Colectania.

El material ofert cobreix un període de més cinquanta anys, entre 1950 i 2010. Cronològicament, els primers reportatges corresponen als reportatges que presenta a exposicions i concursos durant la dècada de 1950, malgrat que diverses temàtiques predomina el realisme social amb una mirada estètica crítica. Les darreres, realitzades en format digital, són de caire més documental i relacionades amb Rubí.

El fons presenta un bon estat de conservació. Tots els rodets, instal·lats i identificats, ja han estat netejats i l’autor està fent un treball d’identificació i datació que

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

5

L’HOLOCAUST MAÇÒNIC A L’ESPANYA DE FRANCO Des de les pàgines d’aquest butlletí, en diverses ocasions els tècnics de l’ANC han publicat articles tècnics, informatius o reivindicatius relacionats amb la documentació confiscada arran de la Guerra Civil que va anar a parar a Salamanca. En aquesta ocasió, l’autor del text és una persona vinculada a un dels col·lectius més afectats per la requisa i la repressió: els maçons. L’any 2006, la Generalitat de Catalunya ja va reclamar la documentació i els objectes confiscats a a les Lògies de Catalunya, ara, en aplicació de la Llei 21/2005 re restitució, esperem el seu retorn1.

Processó de Setmana Santa a Barcelona, l’any 1962 .

CAT/ ANC 1-995 sig. 500209

ajudarà molt posteriorment. De tota manera el material requereix una nova instal·lació utilitzant productes de conservació per a garantir la permanència i durabilitat de suport i emulsió, així com un dipòsit que permeti garantir les condicions de temperatura i humitat requerides per aquest material.

El fotògraf Ignasi Marroyo ha produït al llarg de cinquanta anys un important fons fotogràfic, emmarcat dins de la “Nova Avantguarda Catalana”, moviment imprescindible per entendre i conèixer la fotografia catalana de les dècades de 1950 i 1960. D’altra banda també cal ressenyar la seva participació, com a membre fundador, del grup el Mussol, on va destacar el fotògraf Joan Colom.

Francesc Sánchez Mata

Segons l’encertada frase del conegut intel·lectual espanyol Francisco Umbral, els maçons van ser els jueus de Franco. Si bé la rebel·lió militar contra la República Espanyola del 18 de juliol de 1936 va acabar amb totes les llibertats democràtiques per instaurar una dictadura fèrria, els seus efectes sobre els diversos estaments socials i polítics d’Espanya van ser notablement diferents en funció de les obsessions particulars del que va acabar sent el seu cap, el dictador general Franco. És evident que tots els partits polítics democràtics, sindicats, institucions regionals nacionalistes, mitjans de comunicació i fins i tot sectors eclesiàstics que van ser declarats desafectes al règim, foren suprimits, i que els seus components foren perseguits i patiren la repressió en major o menor mesura segons les circumstàncies. Però, per valorar actualment l’abast de les implicacions de l’Estat espanyol perquè aquest assumeixi les seves responsabilitats i les reparacions, no es pot englobar tots els perjudicats per la guerra civil. La reparació només pot atènyer aquelles persones i institucions que, d’una manera específica, foren objecte de persecució com a conseqüència de lleis i disposicions explícites que avui, en la democràcia existent en la Unió Europea, serien considerades il·legals i injustes, i que van ser creades expressament amb finalitats repressives, com en el cas de les del règim del general Franco en la seva persecució de la Maçoneria i dels maçons.

Per reparar els danys ocasionats, a l’empara de la Constitució Espanyola de 1978 s’han anat aplicant normes d’amnistia política a les persones, de reconeixement de drets a militars pertanyents a l’Exèrcit republicà, de restitució a favor dels actuals sindicats de béns i drets del denominat patrimoni històric sindical (Llei 4/1986)2 i, finalment, de restitució o compensació als partits polítics pels béns o drets confiscats (Llei 43/1998)3. També n’hi ha d’altres, com ara el Decret

6

que va aprovar el Parlament de Catalunya el desembre del 20004, relatiu a la regulació d’indemnitzacions per a tots aquells que, per un motiu o un altre, van patir presó a Espanya o reclusió als camps de concentració de França i de l’Alemanya nazi.

Per tot això, es pot afirmar que, avui, només és amb la Maçoneria amb qui l’Estat espanyol té encara pendent el reconeixement de culpa, la reparació dels danys materials ocasionats i el retorn del patrimoni mobiliari i immobiliari confiscat. En aquest sentit, l’actual Estat espanyol democràtic, que ha volgut dotar-se d’una legalitat de transició progressiva, ja hauria d’haver legislat les compensacions per la persecució i genocidi contra la Maçoneria, i haver-ho fet, potser, abans que amb d’altres estaments, ja que es pot pensar que s’ha tingut més en compte el pes i la força política que no pas la raó material i moral.

En una valoració quantitativa i qualitativa de l’acció repressiva de la dictadura, resulta que cap partit polític, cap ideologia, és anomenada específicament tantes vegades en ordres persecutòries, i encausada per delicte, com la Maçoneria. De fet, a més de quedar englobada en totes les referències generals sobre els enemics de l’Estat, se li van aplicar una infinitat de disposicions repressives particulars des del mateix moment de l’origen de la revolta militar fins al final de la dictadura.

A continuació, es detallen cronològicament els esdeveniments jurídics que van conformar l’holocaust de la Maçoneria perpetrat per l’Estat espanyol de Franco.

18 DE JULIOL DE 1936 Ja el mateix dia en què s’inicià la rebel·lió, i en conseqüència la guerra civil d’Espanya, el general Franco, des de l’avió que el traslladava de Canàries a Tetuan per prendre el comandament de l’exèrcit facciós d’Àfrica, redactà una curiosa proclama l’interès de la qual rau en el fet d’utilitzar un lèxic i una filosofia purament maçònica: “La Constitución, por todos suspendida y vulnerada, sufre un eclipse total; ni igualdad ante la Ley, ni libertad, aherrojada por la tiranía, ni fraternidad; cuando el odio [...] Justicia e igualdad ante la Ley os ofrecemos […] Libertad y fraternidad”.

Però quan Franco va arribar al Marroc, aprovà l’execució del seu cosí maçó, el comandant Ricardo de la Puente Bahamonde, que a l’aeroport de Tetuan s’havia oposat a la rebel·lió. Aquest és un exemple de la personalitat complexa de Franco, i és que, malgrat els múltiples estudis històrics realitzats, mai s’han pogut explicar les seves implicacions i els seus coneixements de la Maçoneria, ni el per què del seu odi malal-

tís i l’aversió cap a aquesta. També el mateix dia, i a Santa Cruz de Tenerife6, província de la qual Franco n’era comandant militar, va ser ocupada la Logia Tinerfe per l’organització feixista espanyola Falange, i tots els maçons detinguts in fraganti van ser afusellats durant les primeres hores del cop militar. Uns dies després, el 30 de juliol, la lògia va ser oberta al públic, i per al preu de 50 cèntims es podia visitar la sala de reflexió del Ritu Escocès Antic i Acceptat. La sala, amb les seves espelmes, calaveres, sofre, etc., tot plegat tret de context, servia de propaganda per mostrar la maldat dels maçons.

19 DE JULIOL DE 1936 El dia següent de la rebel·lió, es va proclamar al nord d’Espanya un ban7 del general Emilio Mola declarant l’estat de guerra on anunciava: “Quedan sometidos a la jurisdicción de guerra y tramitados por procedimientos sumarísimos [...] los delitos de desacato, injuria, calumnia [...] al personal militar [...] los dirigentes de las entidades que patrocinen, fomenten o aconsejen tales delitos [...] no precisará intimación ni aviso para repeler por la fuerza”.

I el general Andrés Saliquet, a la ciutat de Valladolid, afegia: “Se tendrá en cuenta la misma norma para impedir los intentos de fuga”. El general Saliquet va ser, després de la Guerra Civil, president del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme8. En aquest ambient va efectuar-se la declaració del general Mola del 18 d’agost de 1936: “En este trance de la guerra yo ya he decidido la guerra sin cuartel.

Yo veo a mi padre en las filas contrarias y lo fusilo.”

Naturalment, en aquest context els maçons foren els primers en ser afusellats.

28 DE JULIOL DE 1936 L’anomenada Junta de Defensa Nacional, creada pels rebels, va emetre una disposició9 repressiva que englobava la Maçoneria i tots aquells que, arbitràriament, eren considerats pels militars i feixistes com a enemics: “Quedan sometidos a la jurisdicción de guerra y sometidos a procedimiento sumarísimo [...] los delitos contra las personas por móviles políticos o sociales [...] los realizados por medio de la imprenta u otro medio cualquiera de publicidad.”

Aquesta Junta de Defensa Nacional es dirigia10, el dia 31 d’agost i el 8 de setembre, als tribunals de l’Exèrcit i la Marina per tal que procedissin en els judicis amb la major celeritat possible. A partir d’aquest moment, s’instaurà un règim de terror i persecució indiscriminada, sense cap ga-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

7

Coberta principal del sumari del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme contra Lluís Companys.

ES/ CDMH. Fons TERMC, sumari núm.188.

rantia jurídica, en simulacres de tribunals dirigits per militars, situació que es mantindria durant dècades.

15 DE SETEMBRE DE 1936 Només dos mesos després de l’inici de la rebel·lió, Franco firmava la primera disposició directament dirigida contra la Maçoneria, que deia11: “Artículo 1º.– La francmasonería y otras asociaciones clandestinas –més endavant queda provat que es referia als clubs rotaris i societats teosòfiques– son declaradas contrarias a la Ley. Todo activista que permanezca en ellas tras la publicación del presente Edicto será considerado como crimen de rebelión.

Artículo 2º.– El cobro o pago de cotizaciones a favor de dichas asociaciones serán considerados como crimen de rebelión, sin perjuicio de la multa de 5.000 pesetas que puede ser además impuesta por la

Junta de Defensa Nacional.

Artículo 3º.– Toda pieza de identidad, recibos, correspondencias, emblemas, etc. deberán ser quemados por sus poseedores en los tres días siguientes a la publicación del presente Edicto; pasado este plazo, el descubrimiento de dichos objetos, sea en la persona de los interesados, sea en su casa, será considerado como crimen grave de desobediencia, sin perjuicio de la multa de 10.000 pesetas fijada por la Junta por este motivo.

Artículo 4º.– Los escritos de propaganda relativos a las asociaciones en cuestión serán considerados incursos en el artículo 7 del Decreto del 3 de Septiembre último y deberán ser destruidos en un plazo máximo de tres días por sus poseedores.

Artículo 5º.– Los inmuebles pertenecientes a las susodichas asociaciones serán confiscados por mis representantes y aplicados al uso que ellos determinen. Las casas alquiladas serán igualmente evacuadas y puestas a disposición de sus propietarios respectivos.”

Tot i que els afusellaments i l’aniquilació de la Maçoneria van començar des dels primers instants de la sublevació militar, és a partir d’aquest edicte que es va oficialitzar legalment la croada antimaçònica. Durant l’any 1936 van ser depurats tots els militars maçons, i s’ha de recordar que ja el 1935, essent cap de l’Estat Major, Franco va canviar de destí sis generals considerats com a tals. Són expressius, com a exemples històrics de la repressió, l’afusellament durant els primers dies de la rebel·lió de trenta maçons de la Logia Helmatia de Salamanca, trenta de la Constancia de Saragossa, quinze de la Zurbano de Logronyo, set de la Libertador de Burgos, set de la Joaquín Costa d’Osca, disset de la Hijos de la Viuda de Ceuta, vint-i-quatre de la Trafalgar d’Algesires, nou de la Resurrección de La Línea i tres de la Fiat Luz de La Línea. A Màlaga van ser afusellats vuitanta presos polítics amb la pena imposada de ser maçons.

El diari ABC del 23 de setembre de 193612 publicava la següent notícia de Granada: “Se apoderaron de los ficheros de las dos logias masónicas que existían en la capital e hicieron prender a todos los masones. En camiones los trasladaron al vecino pueblo de Víznar, donde fusilaron a los venerables, y después de tener encarcelados varios días a todos los demás los condujeron al campo y les obligaron a cavar sus propias sepulturas, tan pronto las terminaban eran muertos a tiros.” Llevat de rares excepcions, tots els maçons, i en molts casos també les persones del seu entorn més proper, que no havien pogut fugir de la zona controlada per la rebel·lió, van ser afusellats.

8

20 D’ABRIL DE 1937 Per Ordre directa de la Secretaria General del Cap de l’Estat, és a dir, de Franco, es va crear l’Oficina d’Investigació i Propaganda Anticomunista (OIPA)13, amb la finalitat de, entre d’altres: “Recoger, tanto en la zona ocupada como en las que se vayan ocupando, la mayor cantidad de pruebas de las actividades marxistas en España, y en particular la documentación de las sociedades masónicas [...]” I amb l’objectiu d’obtenir antecedents sobre les actuacions dels enemics de l’Estat, tant a l’interior com a l’exterior, i de subministrar dades útils a la resta d’organismes encarregats de la seva defensa, tot instant les autoritats militars i civils que donessin un suport decidit a l’acompliment d’aquesta missió tan important.

29 DE MAIG DE 1937 Per mitjà d’una altra Ordre14 de la Secretaria General del Cap de l’Estat, es va crear la Delegació d’Assumptes Especials (DAE), amb la finalitat de recollir tota la documentació referent a les activitats de les sectes secretes. La Delegació s’estructurà en dues divisions denominades, respectivament, Secció Especial i Secció Maçònica, i depenia directament del general Franco.

26 D’ABRIL DE 1938 Es dictà un Decret15 del cap de l’Estat pel qual es disposava la creació de la Delegació de l’Estat per a la Recuperació de Documents (DERD), adscrita al Ministeri de l’Interior, amb la missió, segons es deia, de “recuperar, clasificar y custodiar todos aquellos documentos […] que sean susceptibles de suministrar al Estado información referente a la actuación de sus enemigos.”

L’arxiu d’aquesta Delegació va ser conegut com a Secció Político-Social, s’ubicà a la ciutat de Salamanca i fou gestionat per un equip policial format per membres seleccionats de la Guàrdia Civil. El cap d’aquest organisme, el Delegat Nacional de Serveis Especials, va dirigir un comunicat16 directament al cap de l’Estat en el qual, sota la referència “depósito de objetos masónicos”, es deia: “En estas oficinas hemos habilitado una celda consiguiendo reunir en ella cuanto se precisa, según ritual, para el funcionamiento de un ‘taller’, y poseemos esplendidas colecciones de mandiles, bandas, collares, malletes, compases, escuadras, plomadas... con todo lo cual puede formarse por mano experta un museo inigualable.” Aquest era el primer indici i nucli de formació de l’arxiu policial de Salamanca, l’eficàcia

Dos detalls heràldics de la coberta de l’anterior expedient del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

Un, amb una creu repussada i el lema constantinià “In hoc signo vinces” i, l’altra, amb una representació de Sant Miquel arcàngel, patró i protector de l’Església universal i vencedor de Lucífer.

ES/ CDMH. Fons TERMC, sumari núm.188.

i modernitat del qual va merèixer l’any 1939 la visita de Heinrich Himmler, el cap de les Schutzstaffel (SS), la policia nazi17.

El Delegat Nacional de Serveis Especials a Salamanca, el 25 d’agost de 1938, també enviava directament al cap de l’Estat un altre comunicat18 sobre les actuacions de l’organisme, on informava d’haver classificat i catalogat 14.930 expedientes individuales y 26.148 fichas de masones, 1.300 libros de actas y de administración de logias, 248 expedientes de asuntos importantes sobre actividades masónicas, 394 expedientes de logias de España y 257 de extranjeras”. I en relació als serveis prestats, deia: “Este organismo ha expedido 235 informes al Ministerio de DefensaSección de Justicia, 336 informes a la Auditoria Militar

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

9

de Marruecos, 364 informes a diversas Auditorias Militares, 16 informes a Juzgados Militares, 9 informes a otras Auditorias, 291 informes a diversas comisiones depuradoras, 244 informes a autoridades civiles, amén de numerosos informes colectivos del personal de los cuerpos de Ingenieros de Minas, Telégrafos, Teléfonos y Correos, Profesorado, Maestros, Cuerpo Diplomático y Consular, Marina, etc., haciéndose también diariamente una revisión en el fichero de todos cuantos nombres figuran en los nombramientos para cargos que aparecen en el Boletín Oficial del Estado.” Era la caça al maçó.

20 DE DESEMBRE DE 1938 El general Franco va emetre una llei 19 sobre l’eliminació de símbols maçònics que obligava, en el termini de dos mesos, a fer desaparèixer dels cementiris —de qualsevol tipus de monuments funeraris— “[...] todas las inscripciones y símbolos de las sectas masónicas y cualesquiera otros que de algún modo sean hostiles u ofensivos a la Religión Católica o a la moral cristiana [...]”

9 DE FEBRER DE 1939 Quan encara no havia acabat la guerra civil, aparegué la Llei de Responsabilitats Polítiques20. A la part dispositiva es llegeix: “[…] como circunstancias agravantes, el haber obtenido en la masonería algunos de los grados dieciocho a treinta y tres, ambos inclusive, y haber tomado parte en las Asambleas de la Asociación Masónica Internacional o similares, o en las Asambleas Nacionales del Gran Oriente Español, de la Gran Logia Española o de otras cualesquiera organizaciones masónicas residentes en España […]”

La intencionalitat del genocidi ideològic d’aquesta llei es demostra pel fet que els seus efectes s’estenien retroactivament fins a l’1r d’octubre de 1934, és a dir, dos anys abans de la rebel·lió, i només en quedaven exempts els menors de catorze anys.

1 DE MARÇ DE 1940 Gairebé un any després de la fi de la guerra civil, es va publicar la Llei de repressió de la maçoneria i el comunisme21. A l’exposició de motius es pot llegir: “[...]

Entre las primeras, ocupa puesto más principal la Masonería, y entre las que, sin constituir una sociedad secreta propiamente, se relacionan con la Masonería –es refereix a clubs rotaris, lyons, rosacruces, etc.– [...] en la pérdida del imperio colonial español […], las guerras civiles, [...] las perturbaciones que aceleraron la caída

de la Monarquía [...] minaron la dictadura [...] así como los crímenes de estado se descubre siempre la acción de la masonería [...] al levantarse en armas el pueblo español no cejan la Masonería [...] proporcionan armas, simpatías y medios económicos a los opresores de la Patria [...] son escasas y reducidas el alcance de las disposiciones legales para castigar y vencer estas maquinaciones [...] sin que ahora se pretenda establecer la normativa definitiva y total [...] se hace indispensable determinar la clasificación jurídica y sanciones que merecen los que todavía secundan la masonería.”

I a l’articulat s’exposa: “Artículo 1º, constituye figura de delito el pertenecer a la Masonería.

Artículo 2º, sus bienes se declaran confiscados.

Artículo 4º, son masones todos los que han ingresado en la Masonería y no han sido expulsados o no se han dado de baja y no dejan de serlo aquellos a quienes la secta ha concedido alejamiento de la misma.

Artículo 5º, los delitos de Masonería serán castigados con la pena de reclusión menor, excepto circunstancias agravantes.

Artículo 6º, son circunstancias agravantes el haber obtenido alguno de los grados 18 al 33, el haber asistido a asambleas o desempeñado cargo o comisión que acredite especial confianza de la secta.

Artículo 7º, quienes hayan pertenecido a la Masonería vienen obligados a formular ante el Gobierno una declaración de retractación en el plazo de dos meses.

Artículo 8º, las personas comprendidas en el artículo anterior quedarán separadas definitivamente de cualquier cargo del Estado, Corporaciones públicas o oficiales, entidades subvencionadas y empresas concesionarias, gerencias y consejos de administración de empresas privadas, cargos de confianza, mando o dirección de las mismas decretándose además su inhabilitación perpetua para los referidos empleos y su confinamiento o expulsión, serán sometidos a procedimiento de sanción económica.”

De fet, tot i que a l’Espanya actual aquesta llei no té vigor per ser inconstitucional, després de més de trenta anys de democràcia encara no ha estat formalment anul·lada.

4 DE JUNY DE 1940 Com a conseqüència de la disposició anterior, es va constituir –per Decret– el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme 2 2 (TERMC). L’article 12 de la Llei de març deia: “[...] un Tribunal Especial presidido por quien libremente desig-

10

ne el jefe del Estado y constituido además por un general del Ejército, un jerarca de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, y dos letrados nombrados todos del mismo modo [...] el Tribunal podrá comisionar la instrucción de expedientes y sumarios a los jueces de la jurisdicción ordinaria y a los de Ejército, Marina y Aire que se le adscriban a dicho efecto.”

Per tant, el Tribunal era un organisme dependent dels designis de Franco, i en la seva forma i actuacions es corresponia exactament amb el que podria ser la versió moderna de la Inquisició. És ben sabut que el TERMC actuava amb un menyspreu total respecte els drets i la moral. Els documents impresos dels seus lligalls tenen un gravat a la portada amb una iconografia molt semblant a la d’alguns documents de la Inquisició.

Així, sobre una orla que enquadra tota la pàgina, s’exhibeix a la capçalera una doble creu sobre blasó amb la llegenda “In Hoc Signo Vinces”; al centre de la pàgina, hi ha un gran escut orlat amb una corona reial i la imatge d’una espècie de Sant Jordi alat, armat amb una llança i un escut amb una creu, que mata en aquest cas a una gran figura demoníaca negra amb banyes i cua. A continuació seguia el text a omplir: “Encartado... Detención de... Prisión… etc.”

El 2 de desembre de 1963, en el moment de la seva extinció i de traspàs de funcions al Tribunal d’Ordre Públic, el TERMC va lliurar 48.000 sumaris conclosos23, la qual cosa ens permet fer-nos una idea de la seva gran activitat de repressió ideològica.

Amb tot, no es pot circumscriure únicament a aquest tribunal la persecució maçònica, ja que altres tribunals, jutjats de responsabilitats polítiques, auditories de guerra, juntes de depuració de la Falange (FET y de las JONS) i organismes polítics i policials organitzaven els seus propis actes. Així, a La Vanguardia del 25 de març de 1943, es pot llegir: “CONSEJO DE GUERRA SUMARÍSIMO. Una banda de atracadores en el banquillo.

Petición de ocho penas de muerte. En el local de la Escuela de la Prisión Celular se celebró ayer un consejo de guerra ordinario para ver y fallar el sumarísimo instruido contra los componentes de una banda de atracadores, autores de numerosos delitos. […] según declaraciones de algunos de los encartados, cumplía una misión encargada por la masonería.” El fiscal va acabar demanant la pena de mort per a vuit dels encausats.

29 DE MARÇ DE 1941 Just un any després, es va publicar un codi penal, la Llei de Seguretat de l’Estat24, que, segons la pròpia llei, es creava per donar vigor a les disposicions de l’1 de

març i 4 de juny de 1940. Al preàmbul, la llei anunciava: “[...] una meditada revisión de sus preceptos, singularmente en aquellas formas de delincuencia que por sus repercusiones públicas y sociales [...] merecen la atención del nuevo Estado.”

I, més endavant, deia: “[...] a ello obedece la presente Ley cuya finalidad no es otra que la de suplir deficiencias de nuestra vigente legislación, que viene siendo preocupación constantemente reclamada de los Tribunales de Justicia, actualmente indotados en muchas materias de esta disposición del instrumento legal que consideran necesario al cumplimiento de su más sagrada función hoy en parte regida solamente por el rigor escrupuloso de la analogía [...]”.

El contingut de la Llei fa basarda pel seu rigor. En molts supòsits es remetia a la pena de mort i es deixava tot en mans dels tribunals militars, a més, el text, amb molta generalització conceptual, permetia una àmplia persecució ideològica. Així, a l’article 8, es deia: “[...] los que con el fin de perjudicar la autoridad del Estado o comprometer la dignidad o los intereses vitales de España mantuvieren inteligencia o relación de cualquier género [...] con grupos, organismos o asociaciones extranjeras [...]”. A l’article 30: “[...] el que fundare organizare o dirigiere grupos o asociaciones que tiendan a la destrucción o relajación del sentimiento nacional [...] la mera participación en estas asociaciones se castigará.” Article 31: “[...] la propaganda realizada en cualquier forma para destruir o relajar el sentimiento nacional [...]” Per acabar, a l’article 68: “[...] queda íntegramente en vigor la Ley de 1 de marzo de 1940” –la de repressió de la Maçoneria i el Comunisme–. I a l’article 69: “[...] Mientras no se disponga lo contrario todos los delitos comprendidos en esta Ley serán juzgados por la jurisdicción militar con arreglo a sus propios procedimientos.”

Per tot plegat, sense eliminar la vigència de les lleis repressives anteriors, aquesta Llei de Seguretat de l’Estat compendiava i reforçava la línia d’actuació de la Llei de Premsa de 193825, la de la Llei de Responsabilitats Polítiques de 1939 i la de la Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme de 1940, i permetia accelerar d’aquesta manera la feina del Tribunal de Repressió de la Maçoneria, sense deixar a l’atzar la publicació de les Sentències, ja que Franco desitjava que el càstig tingués un caràcter exemplar. Així, el 30 de setembre de 194126, la Vicesecretaria d’Educació Popular va enviar als caps provincials de Premsa una llarga llista dels condemnats amb les instruccions següents: “[...] al publicar el extracto de las sentencias cada periódico podrá agregarles detalles en cuanto a la perniciosa actuación

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

11

gar contra la Maçoneria, la citada Vicesecretaria va enviar un telegrama urgent als caps de Premsa que deia: “[...] las sentencias dictadas contra significados masones que se enviaron anteriormente, así como el comentario que debían escribir, con objeto de que no desluzcan los actos celebrados en honor del Jefe del Estado, la publicación deberá aplazarse para el 2 de octubre o el día 3, a lo más tardar. Ruégase a esa Jefatura cumplimente esta orden con el mayor celo.”

Un clar exemple il·lustratiu del sentit de la repressió ideològica de la Maçoneria que impregnava l’actuació dels tribunals és el sumari número 79 del TERMC28 del 28 de juliol de 1941, tribunal presidit per l’esmentat general Saliquet, en què es jutjava com a maçó a Lluís Companys, president de la Generalitat. El judici no tenia altra raó de ser que el de la propaganda criminalitzadora contra l’encausat i la Maçoneria, ja que Companys ja havia estat afusellat el 15 d’octubre de 1940 després de ser segrestat a França per membres de la Gestapo i de la policia política espanyola sota la coordinació del Comte de Mayalde —José María de la Blanca Finat i Escrivá de Romaní—, que posteriorment va ser alcalde de Madrid.

Coberta de l'expedient del Jutjat Especial núm. 2 inclòs en el sumari del TERMC contra Lluís Companys (1941) ES/ CDMH. Fons TERMC, sumari núm. 188.

que mantuvieron en cada caso durante la pasada guerra en España y aun en los acontecimientos que prepararon el Movimiento Nacional. Coincidiendo con la publicación de las sentencias sería conveniente la publicación de comentarios y artículos señalando la influencia de la Masonería en los trabajos que precedieron a la formación del Frente Popular y aun a la proclamación de la República, así como las infiltraciones de la Masonería en la política general liberal-demócrata, que antecedió a las elecciones del 13 de abril [1931]. Todos estos comentarios y artículos deberán tener una orientación de tipo histórico, representar una condenación a la vista del singular perjuicio que a España han infringido los afiliados a la secta [...].”

Com que el dia següent de la instrucció era l’1 d’octubre [1941], en què se celebrava el Día del Caudillo, per no deslluir i reforçar el discurs que anava a pronunciar Franco en el qual, precisament, també va carre-

30 DE SETEMBRE DE 1944 Es publicà una disposició29 de la presidència del Govern per la qual la Delegació d’Assumptes Especials, amb la seva Secció Maçònica i dependent de la Secretaria General del Cap d’Estat, i la Delegació de l’Estat per a la Recuperació de Documents, dependent del Ministeri de l’Interior, es fonien en una única oficina que es denominaria Delegació Nacional de Serveis Documentals (DNSD), per la qual cosa s’unificaven els arxius policials així com també la custòdia dels documents i objectes requisats a la Maçoneria. A aquest nou organisme se li va donar rang de direcció general i va passar a dependre directament de la Presidència del Govern. La unificació representà una millora operativa dels elements repressius de mà dels serveis policials i tribunals especials, que en les actuacions tenien una impunitat i un zel reforçats per una persistent propaganda antimaçònica que impregnava el sentiment general.

L’article publicat l’any anterior a La Vanguardia del 15 de novembre de 194330 n’és un exemple: “La Masonería contra España. La revelación de un documento de rigurosa autenticidad, en el que se descubren las asechanzas de la secta, ha de ponernos alerta. A los masones, como los lagartos en los cimientos de una fortaleza, se encuentran aun entre nosotros después de haber sido depurados y de haber caído sobre ellos el peso de

12

la justicia, nada nuevo les dirá el documento. Pero es a los buenos españoles a los que este tenebroso conjuro debe poner en guardia [...] la Masonería no descansa en su trabajo soez sobre las pasiones humanas. Si tus ambiciones, tu soberbia o tus apetitos pueden más que tus convicciones y si haces traición a tu patria o a tu fe, ¡allá tu! Pero solo tendrás el justo castigo a tu traición [...]”

I en altres àmbits socials cal destacar la pastoral31 del cardenal Segura de 1943: “Pastoral del Cardenal Segura. Sevilla 5. Ha sido ampliamente divulgada la exhortación hecha por el Cardenal Arzobispo de Sevilla, don Pedro Segura, alertando a sus diocesanos contra la ola de concupiscencia que invade la vida española. El ilustre prelado condena abiertamente el baile y, en otro pasaje de la pastoral, acusa a la Masonería de no cejar en sus asechanzas incitando el relajo que lleva a la más impúdica perversión de las costumbres. El señor cardenal también ha dicho textualmente: En los antros de la Masonería se ha afirmado: Destruid el pudor de la mujer, no desdeñando modo alguno de socavar la pureza en el mundo.”

Segons dades de l’Anuario Estadístico32 del propi Estat, el 1940 la població penitenciària de presos polítics i de colònies penitenciàries militaritzades era de 270.719 i el 1944-1945 de 100.299, essent nombrosos els afusellaments diaris fins al punt que el 1939 els informes italians del comte Ciano —Gian Galeazzo Ciano— fan referència, segurament de manera una mica exagerada, de 200 a 500 persones afusellades diàriament a Madrid, 150 a Barcelona i 80 a Sevilla. De totes maneres, els afusellaments continuaren sent molt nombrosos durant els anys 1941 i 1942, començant a disminuir el 1944, no només per la falta de víctimes, sinó per la desaparició de les potències nazis i la pressió internacional.

1945 – 1963 Durant aquest llarg període de gairebé vint anys, es va mantenir una repressió sistemàtica de la Maçoneria fonamentada en una campanya continuada en els mitjans de comunicació i que avui, a principis del tercer mil·lenni, encara fa sentir els seus efectes a Espanya.

Certament, Franco era un obsés de la Maçoneria. Al discurs de l’11 de setembre de 194533, va dir: “[...] desde el primer día de nuestra cruzada tomamos por norte destruir en España la planta parásita de la Masonería.” I sis anys després, el 3 de maig de 1951, dos dies després de la festa internacional del treball del Primer de Maig, continuava: “[...] que demuestran fehacientemente que la Masonería no descansa, que desde que nació siguen

siendo sus blancos la Iglesia católica y el resurgimiento de España, que existe un comité supremo en Europa, titulado Asociación Masónica Internacional a través del cual se conspira en forma ininterrumpida, un día tras otro, contra cuanto España representa, a la vez que se utiliza como instrumento de la acción política de algunas potencias europeas con Norteamérica cuya Masonería aunque apartada de la Asociación no es impermeable a la influencia que este instrumento secreto de poder desarrolla sobre las logias hispanoamericanas para servir a los designios secretos de sus maestros [...] otra muestra clarísima de la conexión íntima de la Masonería y la agitación de los incidentes y algaradas de Barcelona constituyen una muestra de estos torpes empeños que allí explotan los residuos del viejo separatismo, que las logias francesas amparan [...] lo mismo que desde que terminó nuestra Cruzada a través de catedráticos izquierdistas y de hijos de masones sancionados o desplazados [...] es paradójico que la Masonería española que ha recogido en sus filas a los prevaricadores y desfalcadores de todos los cuerpos del Estado [...] en esta acción de filtración masónica no escapan ni las propias jerarquías eclesiásticas [...] alerta pues a los masones y a los ‘lowetones’, hijos iniciados de aquellos [...] que sobre ellos caigan las maldiciones de la patria.”

Aquest text va aparèixer al diari feixista Arriba i també es troba reproduït a l’últim capítol del llibre titulat Masonería34, editat a Madrid el 1952 i amb autoria atribuïda a un tal Jakim Boor.

Per intentar comprendre el terrible abast de la monomania antimaçònica de Franco, és il·lustratiu citar tres exemples.

El primer fa referència al fet insòlit que Jakim Boor era el pseudònim amb què el mateix Franco, de vegades auxiliat pel seu amic i ministre l’almirall Carrero Blanco, firmava articles periodístics pamfletaris contra la Maçoneria, encara que molt del seu contingut pot atribuir-se al sacerdot català Joan Tusquets. Segons una publicació del mateix Bisbat de Barcelona, Tusquets i Galí –un altre sacerdot català– participaren el 1934 en la crema del local d’Esquerra Republicana situat a la plaça de Sant Jaume. Ambdós sacerdots, en aquell temps també confessors de Franco, eren executors de les idees reaccionàries i funestes del bisbe Josep Torras i Bages publicades al seu pamflet titulat Què és la Maçoneria? (Editorial Foment de Pietat, sèrie Qüestions religioses, 1932). El llibre Masonería de Franco esmentat en les seves 334 pàgines recull un pròleg i 49 articles publicats entre el 14 de desembre de 1946 i el 3 de maig de 1951.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

13

Recreació d'una lògia, segons la visió negativa de la Maçoneria que volia difondre el Franquisme. Exposició permanent al CDMH. CAT/ ANC. Arxiu de gestió [Foto: A. Bernal.]

El segon és un exemple que no deixa de ser un tret de la seva personal egolatria, tot i que no exempt d’un cert humor negre, quan el 1952, i segurament per donar publicitat al llibre, es va difondre una nota de l’anomenada Casa Civil del Cap de l’Estat informant que el Caudillo havia rebut en audiència l’il·lustre escriptor i historiador Jakim Boor. O sigui que es va rebre a si mateix.

Més lamentable, però molt indicatiu, és el tercer exemple que té com a protagonista el jacobí polític irlandès duc de Wharton (1698-1731). Ja al pròleg del llibre citat anteriorment, Franco buidava el pap dient: “[...] desde que Felipe Wharton, uno de los hombres más pervertidos de su siglo, funda la primera logia en España hasta nuestros días, la Masonería puso su mano en todas las desgracias patrias.” Aquest últim argument, recurrent en Franco, es concretava en la seva constant afirmació que els maçons estaven al servei de les potències estrangeres i, en particular, d’Anglaterra. En relació a la perversió del duc, que feia també extensiva a tots els ma-

çons, essent un tema que per la resta desenvolupà àmpliament al seu article del 2 d’abril de 1950, es fonamentava en la llegenda negra difamatòria que ha anat acompanyant Wharton de la mà d’escriptors anglesos que, amb una visió decimonònica de la història, el tenen per un traïdor a Anglaterra. De fet, era un perdedor de la guerra civil en les pretensions del pretendent estuard Jaume III, a qui va jurar fidelitat. La realitat històrica, si més no pels fets esdevinguts a Espanya que se li atribueixen, no se sustenta en cap realitat provada. Als detallats arxius històrics de l’Exèrcit espanyol no hi ha cap traça ni de la seva pertinència a aquest, ni que hagués percebut cap paga, ni de la seva suposada participació en actes de guerra, i molt menys de la seva ferida al setge de Gibraltar.

Per entendre la reacció de Franco a la visita que va fer a Poblet l’any 1952 cal conèixer la realitat de la prematura mort del duc a Catalunya el maig de 1731. Amb tot el rigor històric se sap que el duc de Wharton viatjava cap a Roma a la cort del Pretendent, en companyia del Regiment Hibernia número 2, que aleshores es dirigia a Parma, tenint previst embarcar a Tarragona. Era lògic que el duc, que actuava a Espanya com a ambaixador del Pretendent, viatgés en aquesta companyia, no només per la seguretat del que transportés, sinó també per ser un regiment ja espanyol constituït principalment per escocesos i irlandesos, per ser comandat pel seu sogre, el Coronel O’Connor, i perquè en formaven part els seus cunyats, els capità i tinent O’Nelly. El duc de Wharton, malalt, va morir als trenta-tres anys en algun lloc prop de l’Espluga de Francolí, població propera a Tarragona famosa per les seves aigües medicinals. Va ser enterrat amb tots els honors, revestit de l’hàbit del Císter al Reial Monestir de Poblet, panteó dels Reis de la Corona d’Aragó. La seva tomba es trobava a l’interior del temple, entrant a la dreta, a la capella del Sant Crist al costat de la de l’abat mitrat Joan de Guimerà. Va fer el que fou el seu segon testament el 19 de maig de 1731 ordenant, entre altres coses, que dos baguls que tenia a Tarragona amb documents importants, i segurament ajudes del rei d’Espanya, i la medalla de Sant Jordi que sempre portava a sobre, fossin entregades al Pretendent de Roma, encàrrec que l’abat de Poblet Fèlix Genover va fer complir al baró Pecman.

Segons el llibre Pallida mors, on es registren els enterraments nobiliaris al monestir, el duc va ser enterrat el 31 de maig de 1731. L’enterrament en un lloc tan noble i exclusiu dóna fe tant del prestigi del què gaudia com del fet de tenir un bon capital amb què finançar una sepultura com aquesta.

No deixa de ser sorprenent que Franco conegués amb

14

tant de detall el fet de la mort i el lloc de la tomba del duc de Wharton, atès que, trobant-se a Barcelona, i amb la previsió que el 28 de maig de 1952 acudís a Poblet, a la inauguració de la restauració del monestir i del retorn dels monjos que havien l’abandonat el 1835, es negà en rodó a efectuar aquest acte si primer no s’eliminava del temple la tomba del duc. Curiosament, a més, la data prevista coincidia amb l’aniversari de la mort de Wharton. Això va comportar tot un seguit de negociacions entre el cap de la Casa Civil, el Marquès de Huetor de Santillán, i l’abat general del Císter, Dom Mateu Guatemberg, per tal que la tomba fos eliminada. Finalment, els monjos van accedir a fer-ho, encara que van enganyar parcialment Franco, ja que la làpida de la tomba va ser llançada a un camp contigu al monestir i tres anys després, el 1955, la van dipositar al cementiri exterior del temple darrere de l’absis, on encara es troba. Diversos historiadors mantenen que Franco, després d’entrar al temple sota pal·li, en passar pel lloc on havia estat la tomba, comentà: “Así terminan los que abjuran”. Actualment, i contra tota llei canònica i civil, la tomba propietat del duc de Wharton i els seus descendents està ocupada per una família benefactora del monestir.

Es pot suposar que aquest coneixement tan detallat de Franco sobre la tomba del duc de Wharton venia de l’esmentat mossèn Tusquets, que segurament el coneixia per la publicació que va fer un il·lustre català i maçó, Eduard Toda, sobre el Monestir de Poblet (Poblet.

Records de la Conca de Barberà. Barcelona: Editorial Estampa de la Renaixença, 1883). Curiosament, Tusquets va morir el 1998, gairebé sent un home centenari, en una residència per a sacerdots del bisbat de Barcelona, on sembla ser que es va penedir de la seva croada antimaçònica. Segons sembla, els seus col·legues de la residència havien concertat fer-li explicar el per què de l’obsessió de Franco contra la Maçoneria, però, just quan estava a punt de donar a conèixer aquest gairebé secret no revelat, va tenir una apoplexia que durant els últims temps de la seva vida l’incapacità per a tot.

1963 – 1977 Durant aquest període i per la Llei del 2 de desembre de 196335, quedà extingit el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, essent traspassades totes les actuacions al Tribunal d’Ordre Públic. A la part dispositiva d’aquesta llei, es pot llegir: “[...] Y por supresión del Tribunal Especial de Masonería y Comunismo se atribuyen al conocimiento del Tribunal y Juzgado expresados ante el propósito de concreción jurisdiccional que caracterizan esta Ley, los de-

Recreació d’una cambra de reflexió, segons la visió negativa de la Maçoneria que volia difondre el Franquisme. Exposició permanent al CDMH. CAT/ ANC. Arxiu de gestió [Foto: A. Bernal].

litos previstos en la de uno de marzo de 1940 (de Masonería y comunismo), puesto que acusan los rasgos que acaban de enunciarse (de subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional) […].” I a la disposició final quarta: “[...] se suprime el Tribunal Especial de Represión de Masonería y Comunismo, creado por Ley de 1 de marzo de 1940 [...] los hechos delictivos a que se refiere dicha Ley quedan sometidos al Juzgado y Tribunal de Orden Público creados por la presente sin perjuicio de la competencia atribuida a la jurisdicción militar.”

La persecució maçònica va continuar vigent fins a la desaparició del Tribunal d’Ordre Públic. I encara l’1 d’octubre de 1975, durant l’última aparició en públic de Franco poc abans de morir, i en discurs36 des dels balcons del Palau d’Orient, juntament amb la companyia obligada del llavors príncep Joan Carles, futur rei

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

15

d’Espanya, s’expressà exactament així: “[...] todo lo que en España se ha ‘armao’ obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase política, en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra, a ellos les envilece.”

Per la resta, els sicaris franquistes pertanyents a tribunals especials, organitzacions feixistes i estaments militars i policials que formaven el nucli antimaçònic van seguir actuant, i molts van ser absorbits i reciclats per la transició. Un exemple emblemàtic d’aquesta situació fou el comissari de policia Eduardo Comín Colomer, que va morir el 1975 sent encara director de l’Acadèmia General de la Policia. Va ser un obsés de l’antimaçoneria, havent escrit diversos llibres sobre el tema, alguns de tan significatius com ara La Masonería en acción ¿cómo exterminarla? i que, si bé gira al voltant del que ell considerava l’anti-Espanya i la campanya d’extermini dels enemics del règim franquista, constitueix amb tota la seva càrrega negativa i destructiva un element valuós per a l’elaboració de l’autèntica història de la Maçoneria espanyola –Comín, en morir, va llegar a la Biblioteca Nacional de Madrid 10.500 obres, fonamentalment antimaçòniques, que inicialment es van classificar a la Secció d’Història Contemporània d’Espanya com a Fons Maçònic Comín Colomer–.

4 DE GENER DE 1977 Es publicà finalment la Llei de supressió37 del Tribunal d’Ordre Públic. A l’article 1 es deia: “[...] se suprimen el tribunal y los juzgados de Orden Público creados por Ley”, però l’article 2 afirmava: “[...] la instrucción, conocimiento y fallo de las causas por los delitos que venían atribuidos a los órganos judiciales que se suprimen se atribuirán en lo sucesivo a los juzgados y tribunales que correspondan conforme a las normas de competencia de la Ley de Enjuiciamiento Criminal”, amb el que, de facto, desapareixia tant el TOP com el protagonisme de la jurisdicció militar però sense cap referència específica derogatòria de la Llei de repressió de la maçoneria i el comunisme.

28 D’OCTUBRE DE 1977 El Reial Decret 2761 del 28 d’octubre38 suprimia la Delegació Nacional de Serveis Documentals, la direcció general de la Presidència del Govern que controlava els arxius d’investigació procedents de la unificació dels serveis de la Secretaria del Cap de l’Estat i del Ministeri de l’Interior, fet que comportà que tot el seu fons i les actuacions passin a dependre del Ministeri de Cultura.

El 27 de desembre de 1978, amb l’aprovació de la Constitució de 1978, s’establia formalment la democràcia a Espanya. En aquest moment, va quedar extingida qualsevol possibilitat de repressió contra la Maçoneria, tot i que se li va negar la inscripció al Registre general d’Associacions, fet que implicava continuar en la il·legalitat, la qual cosa demostra el pes terrible de la campanya antimaçònica orquestrada per Franco.

7 DE MAIG DE 1979 Per Ordre ministerial39, els arxius de Salamanca –tant la documentació confiscada a les lògies com la generada per la DNSD i el TERMC arran de la guerra i la repressió– es van integrar al règim especial general dels Arxius de l’Estat i, per tant, passaven de ser d’accés restringit a tenir caràcter públic i un lliure accés regulat amb els mateixos criteris que la resta d’arxius estatals. Així, a Salamanca, quedaven inclosos els vergonyosos arxius policials a l’Arxiu Històric Nacional, constituint una secció independent denominada impròpiament ‘Sección Guerra Civil’, perquè a la seva Secció Especial o Maçònica es troben actuacions de persecució policial molt posteriors a la guerra civil.

El seu contingut és el següent40: Sumaris del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1940-1963) amb 48.000 sumaris.

Sèrie A de lògies i temes relacionats amb la Maçoneria amb 602 lligalls.

Sèries A i B d’expedients personals de maçons amb 1.517 lligalls.

Sèrie R de documents i expedients de rotaris i Rotary Clubs amb 23 lligalls.

Sèrie T de documents i expedients relacionats amb les societats teosòfiques amb 60 lligalls.

Com que la finalitat original d’aquest arxiu era la seva utilització policial per a la repressió de la Maçoneria, la documentació es troba organitzada paral·lelament en índexs, que són meres fitxes policials. Es conserva: a) un Índex de lògies per ordre alfabètic de lògies nacionals i estrangeres, b) un Índex auxiliar de lògies per províncies, c) un Índex de matèries de temes generals, i d) un Índex fitxer de cognoms per ordre alfabètic amb més de 80.000 fitxes de persones. Tot plegat era una valuosa contribució de la Delegació tant als diversos tribunals, comissions depuradores i auditories i jutjats militars, com per a la repressió de funcionaris i professionals (hi constaven escalafons d’arquitectes, funcionaris diversos, Guàrdia Civil, carabiners, etc.) Finalment, cal deixar constància que tot plegat era un instru-

16

ment en mans de la tristament cèlebre Direcció General de Seguretat, denominada també Comissaria General d’Informació o Comissaria General Político-Social, i més tard Divisió d’Investigació Social.

10 DE MAIG DE 1979 Una sentència de l’Audiència Nacional ordenava que s’inscrivissin, i per tant legalitzava, les associacions maçòniques, tot això en contra de la postura del Ministeri de l’Interior d’Espanya, que encara continuava negants’hi. Els magistrats autors de la sentència van ser il·lustres juristes, ja que un d’ells fou després ministre de Justícia i un altre, magistrat del Tribunal Constitucional. A l’empara d’aquesta sentència, la Maçoneria espanyola va poder tornar a la llum i emprendre la reconstrucció de la seva organització, prevalent aleshores entre els maçons la tesi de restablir-se sota les normes internacionals de la Maçoneria regular que, a diferència de la irregular d’origen francès, és la majoritària al món.

La Maçoneria és, avui, generalment acceptada a Espanya com una institució que, progressivament i discretament, va restablint el seu tradicional prestigi i importància. Tanmateix, ni individualment ni col·lectivament, els maçons no han rebut encara cap mena de desgreuge per part de l’Estat espanyol, tot i la Recomanació 1736 (2006) de l’Assemblea Parlamentaria del Consell d’Europa41 que va emetre una llarga resolució condemnant la dictadura del general Franco i, en conseqüència, obrin el procés de l’obligació de recuperar la memòria històrica.

L’any següent, el desembre de 2007, va aparèixer l’anomenada “Llei de la Memòria Històrica”, títol bastant imponent però que desprès el mateix text legislatiu rebaixà a Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura42.

Així, de fet la Llei limita les seves reparacions a les persones físiques individualment, deixant de banda totes les entitats i associacions perseguides –els partits polítics i els sindicats ja havien tingut les seves respectives lleis de reparació i llibertats–, i tampoc fa condemna explícita dels que participaren en el holocaust maçònic i altres atrocitats, contràriament al que s’ha fet a Alemanya i també a França, Itàlia i a d’altres països on existiren col·laboracionistes de totes les malifetes dels nazis.

Malgrat tot, la Llei 52/2007 a l’article 3 per fi diu: “[...] se declara en todo caso la ilegitimidad del Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo [...]”. Però, pel que fa a reparacions, a restitució de do-

Ofici de la Dirección General de Seguridad sol·licitant informes de la pertinença de Lluís Companys a la lògia Lealtad. Madrid, 26. 04.

1949.

ES/ CDMH. Fons DNSD. Sección Especial. Masoneria-A, leg.176, exp.1

cuments o de béns mobles i immobles, res de res. I és més, la mateixa Llei a l’article 20.1 diu que “De conformidad con lo previsto en la Ley 21/200543, de 17 de noviembre, se constituye el Centro Documental de la Memoria Histórica, con sede en la ciudad de Salamanca”; i aquí s’ho queden tot.

Ja coneixem la mentalitat centralitzadora i acaparadora de l’Estat, però, en aquest cas es tracta de béns que no són seus, sinó fruit d’un robatori il·legal per la força, i això és així també i sobretot pel que fa referència a la Maçoneria. L’Arxiu ha passat a formar part d’una polèmica partidista, fins i tot amb manifestacions a Salamanca, demanant que sigui patrimoni de la ciutat.

Es fa difícil entendre que algú vulgui incorporar aquesta vergonya al seu patrimoni, si tenim en compta que l’Arxiu fou un centre policial tacat de sang i mort i que, a més, en el sentiment de molts maçons és encara avui un escarni a la seva institució, atès que roman la falsa

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

17

lògia; per més que es digui amb un lletreret que fou un intent de museu maçònic, entenem que per a segons qui de l’Espanya actual, la falsa lògia és el mateix que volia que fos el general Franco.

Ramon Viñals i Soler Oficial de la Gran Lògia d’Espanya – Gran Orient Espanyol 1889 Barcelona, 2012

Notes 1. Agraïm a Laura Casas, Scheherazade Bermejo, Helena Escobar i Anna Pascual la seva col·laboració en la tasca de revisió i sistematització de referències i cites. Així com la traducció del text al català que ha fet Anna Pascual. Àngels Bernal ha coordinat les tasques de preparació del text per a la seva publicació.

2. Llei 4/1986, de 8 de gener, de cessió de béns del patrimoni sindical acumulat. BOE de 14/01/1986, núm. 12, p. 1944-1946. Suplement núm. 8, p. 16-18, versió en català.

3. Llei 43/1998, de 15 de desembre, de restitució o compensació als partits polítics de béns i drets confiscats en aplicació de la normativa sobre responsabilitats polítiques del període 1936-1939.

BOE de 16/12/1998, núm. 300, p. 42087-42089). Suplement de 15/01/1999, núm. 1, p. 13-15, versió en català.

4. Decret 288/2000, de 31 d’agost, pel qual s’estableixen els requisits per regular les indemnitzacions de les persones incloses en els supòsits previstos a la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia, i excloses dels beneficis de la disposició addicional divuitena dels pressupostos generals de l’Estat per als períodes 1990 i 1992. DOGC, de 7.9.2000, núm. 3221, p. 11512-11513.

5. FRANCO BAHAMONDE, Francisco. Colección de proclamas y arengas del excelentísimo señor general don Francisco Franco, jefe del Estado y generalísimo del ejército salvador de España. José Emilio Díez (compilador), Sevilla, Carmona, 1937, p. 27-30.

6. A l’Arxiu de Salamanca, al Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH), dins l’agrupació SE-Masonería-A es conserva, entre d’altres, documentació confiscada o relativa (correspondència, llibres d’actes, llibres registre de correspondència, llistats nominals, reglaments, etc.) a la Lògia Tinerfe.

7. Diario de Navarra. Pamplona: 19 de juliol de 1936, portada.

8. Decret de 31 de març de 1941, pel qual es nomenen els membres del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. BOE de 1/04/1941, núm. 91, p. 2171.

9. Ban de 28 de juliol de 1936, fent extensiva la declaració d’estat de guerra a tot el territori. BO de la Junta de Defensa Nacional de España de 30/07/1936, núm. 3, p. 9-10.

10. Decret 79/1936, de 31 d’agost, dictant les normes a què s’hauran de subjectar els procediments judicials que coneguin les jurisdiccions de Guerra i Marina. BO de la Junta de Defensa Nacional de España de 4/09/1936, núm. 15, p. 58-59. I Decret 102/1936, de 8 de setembre, suspenent el funcionament del Tribunal del Jurat.

BO de la Junta de Defensa Nacional de España de 12/09/1936, núm. 20, p. 77-78.

11. El 15 d’octubre de 1936, el comandant general Angel Dolla signa un ban de contingut similar. BOP Santa Cruz de Tenerife, núm.

125 de 16/10/1936.

12. ABC. Madrid, 23 de setembre de 1936, p. 9.

13. L’Oficina d’Investigació i Propaganda Anticomunista (OIPA), es va crear per Ordre interna de 20 abril 1937. Segons el comunicat de 23/04/1937 adreçat per la Secretaria General de Franco a diverses autoritats civils i militars de Burgos, Valladolid, Navalcarnero (Madrid), Sevilla, Saragosa, La Corunya, Palma de Mallorca, Santa Cruz de Tenerife i Tetuán, per a l’eficàcia del treball es demana màxima discreció. CDMH. Fons Delegación Nacional de Servicios Documentales (DNSD). Secretaria General, 23/330.

14. Segons la documentació que es conserva a l’Arxiu de Salamanca, el maig de 1937, Franco va nomenar Delegat de Servicios Especiales a Marcelino de Ulibarri, el qual va rebre l’encàrrec de funcions a través d’instruccions verbals i directes del Caudillo. CDMH. Fons Delegación Nacional de Servicios Documentales (DNSD), Secretaria General, exp. 97.

15. Decret de 26 d’abril de 1938, de creació de la Delegació de l’Estat per a Recuperació de Documents. BOE de 27/04/1938, núm.

553, p. 6986-6987.

16. Document citat a DÍEZ DE LOS RÍOS SAN JUAN, María Teresa. “Fondos de la masonería en la Sección ‘Guerra Civil’ del Archivo Histórico Nacional de Salamanca”. A: La Masonería en la Historia de España. Actas del I Symposium de Metodología Aplicada a la Historia de la Masoneria española. Zaragoza 20-22 de junio de 1983. Zaragoza: Diputación General de Aragón, Departamento de Cultura y Educación, 1985, p. 335-348.

17. A l’Arxiu de Salamanca, capses 472 i 504 de la sèrie Secretaria General, entre d’altres, hi ha correspondència i informes (19401943) sobre visites i contactes dels nazis amb l’Oficina de Salamanca. CDMH. Fons Delegación Nacional de Servicios Documentales (DNSD). Secretaria General, 472 i 504.

18. DÍEZ DE LOS RÍOS SAN JUAN, María Teresa. Op. cit.

19. Llei de 10 de desembre de 1938 sobre secularització dels cementiris. BOE de 20/12/1938, núm. 173, p. 3039-3040.

20. Llei de 9 de febrer de 1939, de responsabilitats polítiques. BOE de 13/02/1939, núm. 44, p. 824-847.

21. Llei d’1 de març de 1940, sobre la repressió de la maçoneria i el comunisme. BOE de 2/03/1940, núm. 62, p. 1537-1539.

22. Decret de 4 de juny de 1940, constitució del Tribunal per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. BOE de 6/06/1940, núm. 158, p. 3893.

23. DÍEZ DE LOS RÍOS SAN JUAN, María Teresa. Op. cit.

24. Llei de 29 de març de 1941, de seguretat de l’Estat. BOE de 11/04/1941, núm. 101, p. 2435-2444.

25. Llei de 23 d’abril de 1938, de premsa (rectificada). BOE de 24/04/1938, núm. 550, p. 6938-6940.

26. MORALES RUIZ, Juan José. La publicación de la Ley de Represión de la Masonería en la España de posguerra (1940). Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1992, p. 271.

27. SINOVA, Justino. La censura de prensa durante el Franquismo. Barcelona, Random House Mondadori, 2006, p. 254.

18 28.

CDMH. Fons Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo. Expedient núm. 188 contra Lluís Companys i Jover, 1941.

29. Segons el comunicat de Presidència del Govern de 3 d’octubre de 1944, el Decret de creació de la DNSD es va classificar com a document de caràcter reservat. CDMH. Fons DNSD - Presidencia de Gobierno, C65, exp. 2.

30. “Masonería contra España”, dins: VIVIR EN BARCELONA ‘La Vanguardia del siglo’. Notícies de 1943, selecció de Rafel Abella. La Vanguardia, 20 de juny de 1999, p. 6.

31. ABC. Sevilla, 24 d’octubre de 1943, p. 5.

32. Els anuaris estadístics són consultables a < http://www.ine.es/ inebaseweb > 33. FERRER BENIMELI, J. A. La Masonería Española. Madrid: Istmo, 1996, p. 209-210.

34. FRANCO BAHAMONDE, Francisco [Jakim Boor]. Masonería. Madrid: Gráficas Valera, 1952.

35. Llei 154/1963, de 2 de desembre, sobre el Jutjat i Tribunals d’Ordre Públic. BOE de 5/12/1963, núm. 291, p. 16985-16987.

36. ABC. Madrid, 2 d’octubre de 1975, p. 5 37. Reial-Decret Llei 2/1977, de 4 gener, de supressió del Tribunal i Jutjats d’Ordre Públic i es creen a Madrid dos nous Jutjats d’Instrucció. BOE de 5/01/1977, núm. 4, p. 174-175.

38. Reial-Decret 2761/1977, de 28 d’octubre, de reorganització de la Presidència del Govern. BOE de 8/11/1977 – Secció I, núm. 267, p. 24430-24433.

39. Ordre de 7 de maig 1979, per la qual es disposa s’adscriguin a l’Arxiu Històric Nacional els fons documentals de la extingida Secció de Serveis Documentals, formant una divisió independent. BOE de 21/06/1979, núm. 148, p. 13930.

40. DÍEZ DE LOS RÍOS SAN JUAN, María Teresa. Op. cit.

41. Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Recomanació 1736, text adoptat el 17 de març de 2006 pel Comitè Permanent <h ttp :// as s e mb ly . co e .in t/ D o cu m en t s/ Ad o p t ed T ex t/ ta0 6 / FREC1736.htm> 42. Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura. BOE de 27/12/2007, núm. 310, p. 53410-53416.

43. Llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats arran de la Guerra Civil custodiats a Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola y de creació del Centre Documental de la Memòria Històrica. BOE de 18/11/2005, núm. 276, p. 37723-37725.

L’APROFITAMENT DELS RECURSOS FORESTALS El passat octubre de 2012, l’arxiu central del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural i l’arxiu del Departament de Territori i Sostenibilitat van transferir a l’ANC els expedients de la sèrie Aprofitaments forestals.

Integren aquesta sèrie documental més de 3.000 expedients amb un volum total de 55 metres que ingressen per primera vegada. La documentació, datada entre 1932 i 1992, va ser generada al llarg del temps per quatre organismes públics diferents: el Servei Forestal del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya (1932-1938), el Districte Forestal de Barcelona del Ministeri d’Agricultura (1939-1970), la Prefectura Provincial a Barcelona de l’Institut de Conservació de la Natura –ICONA– (1971-1980), i el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (1981-1992).

Segons els canvis d’organigrama del Govern entre els anys 1999 i 2010 la competència va passar al Departament de Medi Ambient i actualment és el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural el titular de la competència.

Des del s. XIX, per tal de fer compatibles la integritat i l’aprofitament dels espais naturals, l’Administració publica regula l’ús dels boscos, tant de propietat privada com pública. Les normes en matèria forestal1 estableixen, doncs, els procediments d’utilització dels boscos, sempre subjectes a autorització administrativa. Entre els aspectes més importants d’aquestes normes, hi figuren la prohibició de tallar algunes espècies d’arbres protegits, la limitació de la superfície aprofitada, l’obligació de replantació de l’espai utilitzat així com la seva conservació i neteja, etc.

Els tràmits per a la concessió d’autoritzacions d’aprofitaments forestals s’iniciaven amb la sol·licitud a l’alcalde de la localitat on es situava la forest. Tot seguit els agents forestals visitaven la finca per a comprovar si les dades que constaven a la sol·licitud s’ajustaven al reglament. Amb aquestes comprovacions l’alcalde donava el seu vist-i-plau i a continuació un enginyer forestal emetia un informe tècnic. L’informe contenia les prescripcions que havien de seguir-se en la realització de l’aprofitament sol·licitat: el termini de vigència de l’autorització, la limitació territorial de l’aprofitament, l’obligació de repoblar l’espai afectat i el temps mínim per a tornar a tallar en el mateix lloc, etc. Mentre duraven els treballs d’arrabassament, els guardes forestals vigilaven el compliment de les prescripcions.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

19

EL SERVEI DIDÀCTIC DE L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA COMMEMORA EL SEU DESÈ ANIVERSARI

Cartell del Servei Forestal de la Generalitat de Catalunya representant un bosc (1937), dibuix de Frederic Lewy CAT/ ANC 1-0151 N-0098.

Aquesta documentació ofereix informació sobre la denominació i l’emplaçament de la forest, el nom del propietari o del adjudicatari, la superfície aprofitada, les espècies (alzines sureres, oliveres, garrofers, ametllers, avellaners, pins, etc.), els tipus d’aprofitament (aclarides, neteges, tales), l’ús dels productes obtinguts i els plans anuals d’aprofitament, entre d’altres.

D’acord amb els organismes productors, els expedients s’han integrat als fons: Generalitat de Catalunya (Segona República), Districte Forestal de Barcelona, Prefectura Provincial a Barcelona de l’Institut de Conservació de la Natura (ICONA) i Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya.

La documentació és de lliure accés i es pot consultar a través del catàleg elaborat pels arxius transferidors i completat per l’ANC. Properament aquest catàleg també estarà disponible al web de l’ANC i al mòdul de sala de consulta.

Marc-Aureli Berenguer Notes 1. Llei forestal de 24 de maig de 1863. Gaceta de Madrid del 28 de maig de 1863.

Reial Decret d’aprovació del Reglament forestal de 17 de maig de 1865. Gaceta de Madrid del 25 de maig de 1865.

Llei forestal de 8 de juny de 1957. BOE del 10 de juny de 1957.

Decret 485/1962, de 23 de febrer d’aprovació del Reglament forestal. BOE del 12 de març de 1962.

Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya. DOGC del 15 d’abril de 1988.

El número 2 d’aquest Butlletí, editat l’octubre de 2002, donà notícia de la creació d’un nou servei per atendre un segment específic d’usuaris de l’Arxiu: el públic escolar.

La demanda d’atenció per part d’alumnes i professors, especialment per a la realització del treball de recerca de batxillerat havia portat a l’arxiu uns alumnes que en desconeixien les funcions, el sistema de consulta,i fins i tot les possibilitats de recerca que l’arxiu els podia oferir i que, a més –com és natural– presentava mancances metodològiques per dur a terme una recerca en els termes que es plantejava en el currículum del batxillerat; per tant, L’Arxiu Nacional de Catalunya va veure la necessitat d’habilitar un sistema que permetés la seva atenció per personal especialitzat, que en conegués les necessitats i que pogués actuar com intermediari entre els dos mons.

Amb aquest objectiu es va crear el Servei Didàctic de l’ANC, servei que va ser possible gràcies a la col·laboració establerta i mantinguda des d’aleshores amb el Departament d’Ensenyament amb qui s’ha treballat estretament en relació a aquest projecte.

En aquests deu anys, l’SDANC ha aconseguit un conjunt de fites que considerem importants, des de la implementació de l’aplicació ANC@ula i la seva publicació a internet, o l’elaboració de diverses col·leccions de materials didàctics, fins a l’atenció dels usuaris escolars en diverses tipologies d’activitats. A més, ha col·laborat en diversos projectes duts a terme amb altres institucions i ha participat en els principals foros de reflexió relacionats entorn a la didàctica de les Ciències Socials i, especialment, amb l’aplicació didàctica de les fonts d’arxiu.

L’any 2009, després de valorar-ne positivament els resultats, el Departament d’Ensenyament i l’ANC van renovar l’acord de col·laboració i es van ampliar les funcions del SDANC que va passar a assumir, a més d’aquelles que venia realitzant, les del CESIRE (Centre Específic de suport a la Innovació i la Recerca Educativa) d’Humanitats, Ciències Socials i Filosofia, del Departament d’Ensenyament.

El setembre de 2012 doncs, es commemora el desè aniversari d’aquest servei que l’ANC celebrarà amb un conjunt d’accions que es duran a terme al llarg de tot el curs acadèmic 2012-2013.

Pilar Reverté i Vidal

20

LA BANDA DE MÚSICA DEL COS D’ESQUADRES DE BARCELONA (1928 – 1930) El 18 de maig de 1928 la Diputació de Barcelona va acordar la creació de la Banda Provincial annexa a les Esquadres de Barcelona, després de l’èxit assolit per la Banda de música de la Casa de la Caritat reorganitzada per la Comissió provincial l’octubre de 1927 per a actuar en els actes d’aquest Cos. La formació musical va tenir una durada de gairebé dos anys, fins que es va dissoldre el març de 1930. El seu director, nomenat en l’acord de creació, fou el músic i compositor Joan Baptista Lambert, que també ho era de l’Acadèmia de Música i de la Banda de la Casa Provincial de Caritat. Lambert (Barcelona, 1884-1945) fou un músic reconegut dins la seva generació; implicat en la direcció de bandes i orquestres, en la composició d’obres, la docència, el teatre líric català i en la restauració de la música religiosa, camp en el qual fou considerat un dels més prestigiosos compositors catalans. És autor de misses i peces per a orgue, d’obres simfòniques, corals i escèniques, de sarsueles, sardanes i cançons, així com de mètodes didàctics1.

El fons del Cos de Mossos d’Esquadra que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya inclou tres expedients que contenen la vida administrativa d’aquesta entitat musical: la seva creació, gestió i extinció. El primer expedient conté documentació referent a la creació i organització de la banda: la definició de la seva plantilla instrumental, la classificació dels músics, les bases de funcionament i un esborrany de reglament interior, aprovats amb caràcter interí el 28 de gener de 1929.

Segons les bases de l’entitat: La banda depenia orgànicament de la Diputació i era annexa al Cos d’Esquadres de Barcelona, l’uniforme del qual havia d’utilitzar.

Es composava d’un director i 37 músics classificats per categories: solistes, primera, segona, tercera i quarta.

Els instruments serien de propietat dels membres de la banda, excepte un saxo baríton i dos tambors de guerra.

La banda hauria de participar obligatòriament i sense retribució en 20 actes anuals que indicaria el president de la Diputació, i a un mínim de 2 assajos setmanals.

A més, la Diputació la podria utilitzar per a actes extraordinaris, però pagant als músics a raó de 6 pessetes per individu.

A criteri del director, la banda es podria contractar per a actes de caràcter patriòtic, religiós, cultural o po-

pular, amb la conformitat de la Diputació. Els beneficis dels contractes es distribuirien de la següent forma: 15% per a la Diputació, 5% per a la Casa de la Caritat, 10% per al director, i la resta per als músics.

Els músics cobrarien una mensualitat, en concepte de gratificació, entre 60 i 35 pessetes, segons la seva categoria.

El director cobraria 4.000 pessetes anuals en concepte de gratificació.

Per ingressar a la banda caldria ser espanyol de més de 16 anys i, si fos possible, tenir instrument propi en bones condicions.

Les places s’adjudicarien per concurs.

En igualtat de condicions, es preferirien els músics procedents de l’Acadèmia de Música de la Casa de la Caritat o amb instrument, i els que haguessin format part de la Banda en data de 31 de desembre de 1928.

El contracte seria per 1 any, prorrogable.

La Diputació dotava una partida inicial per a les despeses d’organització, que havien d’incloure l’uniforme del director, els uniformes i gorres dels 37 músics, els instruments a càrrec de la institució provincial, les primeres obres de repertori i les còpies de les partitures, i altres accessoris necessaris per posar en funcionament el conjunt.

L’expedient conté també les sol·licituds d’ingrés dels aspirants, en què hi consta l’instrument que toca, la formació acadèmica i les entitats musicals de què ha format part, entre altres dades; així com els contractes de treball entre la Diputació i els músics seleccionats. Inclou diverses relacions en què s’inventarien tots els instruments de la banda, els uniformes, les obres de repertori, els faristols i altres accessoris menors, especificant els diferents propietaris: la Diputació, la Casa de Caritat o els músics. La precisió d’aquests inventaris permet conèixer detalls com, per exemple, el tipus de música que interpretaven (marxes, himnes, pasdobles, obres per a concerts), les peces concretes i els compositors.

El segon expedient aplega documentació referent a les despeses de la banda, ordinàries i extraordinàries: compres de material i despeses menors, els salaris dels músics i del director o les bonificacions per l’assistència a actes no obligatoris proposats per la Diputació i que aquesta havia de pagar. Potser el més interessant són les despeses justificades per les factures corresponents de tot l’equipament inicial del grup: els primers uniformes dels músics, les espardenyes, barrets i gorres, les corbates, mitjons i les faixes d’estam grana; un uniforme de gala i un d’entretemps, amb un ros de gala per al director; també la compra dels instru-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

21

Banda de música del Cos de Mossos d’Esquadra, [1928-1929]. (Foto: Joaquín M. Domínguez Pont) CAT / ANC1-175-N-265 Fons Cos de Mossos d’Esquadra

ments a càrrec de la Diputació, de les partitures musicals i el pagament per l’elaboració de còpies, o la confecció de 50 insígnies per als músics segons un projecte presentat per un taller barceloní.

El tercer expedient consta de la documentació resultant del repartiment dels beneficis dels contractes de la banda entre els seus membres, segons els percentatges establerts a les bases. S’inclouen els rebuts del director i dels músics per les quantitats cobrades. Aquests contractes, així com les relacions de pagament dels plusos pels actes extraordinaris en què la Diputació comprometia la banda, donen notícia sobre l’activitat de la formació musical, els llocs i els tipus d’actes en què actuava. A requeriment de la Diputació, la Banda acudia als exercicis d’instrucció dels Mossos, canvis de guàrdia, jures de bandera o a altres actes relacionats amb la bandera (acompanyament, lliuraments, etc.). La seva presència era habitual en qualsevol acte protocol·lari de la Diputació: recepcions, banquets, inauguracions o visites reials, com la dels reis de Dinamarca al Monestir de Montserrat el febrer de 1929. La banda intervenia també en actes religiosos i de caire més popular per diverses localitats de Catalunya, com processons, festes majors i concerts. Ho podia fer mitjançant contracte o bé com a acte pagat per la Diputació, bé a iniciativa de la institució provincial o a requeriment d’un municipi determinat. Els expedients documenten l’assistència a les processons de la Mercè i de la Catedral de Barcelona, del Sagrat Cor de Sarrià, de Vilanova i la Geltrú o d’Arenys de Mar; als actes de la festa major de Granollers, de Manresa o de la Garriga, i la interpretació de

concerts a Igualada, Berga, Girona o Reus, entre altres poblacions.

A la sessió del 5 de març de 1930 de la Comissió Provincial Permanent de la Diputació es proposa la supressió de la Banda dels Mossos d’Esquadra per innecessària. El motiu al·legat, segons s’explica en un dictamen posterior, és la difícil situació econòmica de la Diputació que exigeix l’eliminació de totes aquelles despeses que no siguin d’absoluta necessitat, la banda de música en primer lloc. El text de l’acord és prou explícit: “Expresado el deseo de suprimir la Banda de Mozos de Escuadra, por inutil, estudie el Diputado Ponente la forma de llevar a cabo dicha supresión”. La resolució expressada d’estudiar la forma d’extinció es deu a la voluntat de respectar els drets particulars dels membres del grup, atès que no tots han finalitzat encara el seu contracte anual. El dictamen de 31 de març de 1930, aprovat a la sessió del 4 d’abril, proposa una indemnització proporcional al termini del contracte, en funció de la categoria del músic; s’indemnitza també els músics que ja han acabat el contracte i s’inclou una solució per al director. Al full de salaris d’aquest darrer mes de març que inclou l’expedient es detalla l’aplicació d’aquesta compensació econòmica per a cada músic.

Així, el 31 de març de 1930, queda dissolta la Banda de música del Cos d’Esquadres de Barcelona. El seu director, Joan Baptista Lambert, queda encarregat de recollir els uniformes, instruments, partitures i la resta de material pertanyent a la Diputació i lliurar-lo a la institució amb l’inventari corresponent. Aquest inven-

22

tari, o un esborrany, es conserva al final del primer expedient. Un dictamen de la Diputació de 17 de juny disposa que tot el material lliurat, excepte els uniformes, s’entregui per a la seva custòdia i utilització a la Casa provincial de Caritat.

Aquests tres expedients formen part dels fons documental del Cos de Mossos d’Esquadra (1877 – 1984) de l’ANC. El fons, molt parcial, amb només 41 arxivadors de documentació textual i 424 fotografies, està totalment descrit i el seu catàleg es troba a disposició dels usuaris a través del mòdul de sala de consulta de l’ANC i de la seva pàgina web.

Maria Utgés Vallespí Notes 1. La seva biografia es pot seguir a: http://www.assmmd.org/ Index.htm. Altres fons de l’ANC contenen informació sobre Joan Baptista Lambert. El fons dels fotògrafs Brangulí inclou cinc fotografies de les activitats del músic entre 1910 i 1935, i el fons Pau Casals, dues cartes de Lambert al mestre, datades el juliol de 1935, sobre l’estrena de la seva suite per a banda “La festa de Santa Cristina de Lloret de Mar”, a càrrec de la Banda Municipal de Barcelona.

IV JORNADES EDUCACIÓ I ARXIUS L’Arxiu Nacional de Catalunya participa en l’organització de les properes Jornades Educació i Arxius que tindran lloc el proper mes de juny .

A les Jornades, amb el lema El món educatiu, usuari de l’arxiu per a la recerca, es reflexionarà i es compartiran experiències entorn a la col·laboració entre els docents i els arxius per tal de promoure l’aplicació del patrimoni documental com a recurs didàctic Els arxius conserven i gestionen un patrimoni valuós que, com a ciutadans cal conèixer i, d’altra banda, el poden oferir al món educatiu com a recurs per treballar a través de la recerca escolar, diferents aspectes curriculars, ja sigui de les matèries relacionades amb la història, com amb les llengües, la ciència, la tècnica o les arts, però també amb altres aspectes del coneixement, ja que la documentació que conserva aplega els diferents aspectes i tota la complexitat de la vida del país que les matèries acadèmiques no sempre reflecteixen.

En aquest sentit, el patrimoni documental esdevé un recurs inestimable per una educació altament competencial i, en conseqüència pot ser molt útil donar-lo a conèixer al professorat i l’alumnat i potenciar-ne la seva utilització.

D’altra banda, aquest valor de les fonts documentals que la didàctica posa de relleu, defineix un perfil d’usuaris d’arxiu que precisa d’unes estratègies específiques d’atenció que, si aspiren a ser de qualitat, s’han de definir a partir del diàleg i la col·laboració dels arxius amb els docents i les institucions educatives. És des d’aquesta doble perspectiva que en la quarta edició de les Jornades es tractarà de palesar les diferents possibilitats d’explotació didàctica que presenta la documentació d’arxiu, i es cercaran estratègies que permetin facilitar la col·laboració entre el món docent i els arxius, amb l’objectiu de facilitar l’aplicació didàctica del patrimoni documental.

La participació de docents i representants de les institucions educatives, així com l’ampli ventall de representació dels diferents arxius del país en el comitè organitzador de les jornades, demostren la voluntat institucional i professional de millorar les estratègies per assolir els objectius comuns, cosa que ens permet ser optimistes quant a les expectatives d’èxit de les jornades.

Pilar Reverté i Vidal LA CARTA DE SERVEIS DE L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA, SEGONA EDICIÓ (2012) El passat mes de juliol l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) ha posat a disposició dels seus investigadors i dels ciutadans, en general, la segona edició de la Carta de serveis de l’ANC (2012), http://anc.gencat.cat; carta de serveis, la primera edició de la qual es va publicar el setembre del 2008.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

23

Aquesta nova edició incorpora l’actualització dels continguts, després del procés d’avaluació periòdica del grau de compliment dels compromisos adquirits i també, de l’anàlisi anual dels indicadors de seguiment. El resultat de l’avaluació i la valoració global es publica anualment mitjançant la Memòria interna de les activitats de l’Arxiu Nacional de Catalunya, http:// anc.gencat.cat - Publicacions.

Les novetats més rellevants que presenta aquesta segona edició de la Carta de serveis són les següents: – Ampliació dels serveis: per una banda, s’introdueix el Servei de préstec interbibliotecari entre les diferents biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat (BEG); i per altra, s’incorpora la planificació de les activitats culturals per a la difusió i la comunicació dels fons documentals que organitza l’arxiu, mitjançant l’Àrea d’Acció cultural.

– Extensió dels compromisos i dels indicadors de seguiment vinculats a aquests nous serveis.

– Introducció d’un apartat relacionat amb les Mesures de compensació, en el cas que els usuaris i/o usuàries considerin que l’ANC ha incomplert els compromisos assumits en la Carta de serveis.

La Carta de serveis de l’ANC, s’emmarca en el procés de manteniment d’un Sistema de Gestió de la Qualitat d’acord amb la Norma ISO 9001, amb l’objectiu de millorar la qualitat dels serveis que ofereix als seus clients.

Després de realitzar una valoració global satisfactòria de la seva implantació i de la constatació que cal continuar millorant el grau de compliment dels compromisos que no s’han pogut assolir plenament, l’ANC amb aquesta segona edició de la Carta de serveis, consolida una eina d’estratègia orientada a la millora contínua i a la satisfacció dels seus usuaris i usuàries.

Rosa Maria Cruellas i Serra

L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA REP EL PREMI VENUS DE SANT CUGAT DEL VALLÈS El Rotary Club de Sant Cugat ha atorgat el seu 20è premi Venus de Sant Cugat a l’Arxiu Nacional de Catalunya per la seva tasca de conservació del patrimoni documental i per la seva implicació amb les entitats locals i amb la societat santcugatenca en general.

El premi s’atorga cada any a una entitat local de Sant Cugat del Vallès que, de manera puntual o bé con-

El guardó atorgat a l’Arxiu Nacional de Catalunya La Venus de Sant Cugat, bronze original de Ricard Sala.

tinuadament, hagi desenvolupat la seva activitat a la ciutat amb voluntat de servei i afavorint la difusió de valors culturals i socials de manera altruista.

L’entrega del guardó, un bronze original de l’artista Ricard Sala, es va dur a terme durant un sopar solidari i va anar a càrrec del president del Rotary Club, Joan Bruguera, que en el seu parlament va ressaltar la tasca del director de l’Arxiu Nacional de Catalunya –que en nom de l’Arxiu recollia el premi–, d’acostar aquesta institució de la Generalitat de Catalunya a la societat santcugatenca.

La seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya, es va inaugurar a Sant Cugat del Vallès l’abril del 1995. L’Arxiu a més d’aplegar el patrimoni documental català que li pertoca posa també a disposició dels santcugatents les seves instal·lacions. L’edifici disposa de diferents àmbits i aules on algunes entitats locals com, els Amics de la UNESCO de Valldoreix-Sant Cugat o l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran, hi fan les seves activitats de cursos i conferències. Així mateix, l’arxiu municipal de Sant Cugat disposa també dins la seu de l’ANC d’uns espais de dipòsit per als seus documents històrics.

El director de l’Arxiu Nacional de Catalunya en rebre el guardó va agrair en nom de la institució la distinció de què era objecte, i va assenyalar que l’Arxiu és una institució que està al servei de la societat catalana pel que fa a la preservació i la conservació del patrimoni documental català, peró que “també està al servei de la gent de Sant Cugat”.

Redacció

24

JORNADES SOBRE REVISIONISME HISTÒRIC A BELGRAD Els dies 12 i 13 d’octubre, a Belgrad, van tenir lloc les Jornades sobre la Reinterpretació del Passat i Revisionisme Històric, en les quals va participar l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb una ponència de Josep Fernández Trabal titulada “¿Paz en los archivos? Guerra y exilio a través de los documentos”. Les trobades van ser organitzades per l’Asociación Brigadistas Yugoslavos 1936-1939, l’Asociación Archivo Guerra y Exilio (AGE), la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Belgrad i la Fundació Rosa Luxemburg.

Hi van participar vint-i-dos historiadors i acadèmics procedents de Catalunya, Espanya, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia i Bòsnia-Herzegovina. Les jornades es van dedicar a l’anàlisi de com s’ha reinterpretat la Guerra Civil espanyola i la Guerra d’Alliberament de Iugoslàvia durant la Segona Guerra Mundial. L’Arxiu Nacional de Catalunya hi ha participat pel conveni de col·laboració amb AGE i per la xarxa de projectes i col·laboracions que ve realitzant a Belgrad des de l’any 2004.

Josep Fernández i Trabal

DESCRIPCIÓ DEL FONS FOTOGRÀFIC NOIES I NOIS ESCOLTES (NINE) El fons Noies i Nois Escoltes és un dels fons sobre l’escoltisme i el guiatge català que es custòdia a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La part textual d’alguns d’aquests fons sobre escoltisme i guiatge compten amb un catàleg editat sota el títol Els fons de l’Escoltisme Català. 1 (2005), consultable també al cercador Arxius en línia http://extranet.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/ [consulta: 28 novembre 2012].

Recentment, s’ha incorporat al cercador Arxius en línia la descripció de la part fotogràfica del fons NINE. Aquesta part està formada per: 2858 positius b/n, 1982 positius color, 2599 negatius flexibles, 7 negatius de vidre, i 444 diapositives. Un cop finalitzada la seva descripció, s’han generat 5.935 registres majoritàriament descrits a nivell d’unitat documental simple. Les imatges s’han classificat d’acord amb el quadre de classificació existent per la part textual.

Val a dir, que la descripció d’aquest fons s’ha fet gràcies a les beques convocades per la Direcció General de

Joventut de la Generalitat de Catalunya, entre els anys 2011 i 2012, i on han participat dos arxivers: Sílvia Costoya i Josep Maria Pallisé.

NINE es funda l’any 1965 per Montserrat Jaques i Antoni Serra, i funciona fins a mitjan dels anys vuitanta.

Com a entitat es caracteritza per practicar un escoltisme basat en la coeducació i la realització d’activitats mixtes i uns principis oberts, laics i d’inquietuds social. NINE compta però amb un antecedent directe: Nucli escolta NUS. Aquest, impulsat pels mateixos Montserrat Jaques i Antoni Serra l’any 1935, acaba essent un lloc de confluència per a diverses entitats escoltes des del qual s’articulen activitats conjuntes.

La singularitat del fons NINE, i especialment de la seva part fotogràfica, ve donada per l’estreta relació entre l’associació i els seus fundadors, Montserrat Jaques i Antoni Serra, els quals participaven del moviment escolta pràcticament des dels seus inicis a Catalunya a les primeres dècades del segle XX. Així doncs, es poden agrupar les imatges en dos grans blocs: un primer, integrat per les imatges que testimonien l’activitat pròpia del NINE. Aquest bloc agrupa diverses sèries, hi trobem, per exemple, les activitats pròpies d’una entitat escolta (excursions, acampades, etc.) d’entre les quals destacaríem pel seu volum i significació: la celebració de Sant Jordi recollida en un seguit d’activitats sota el nom “Boom Sant Jordi” que compten amb diverses edicions des de finals dels anys 60 del segle XX; les caravanes d’adolescents a realitzades durant els estius de la dècada dels anys 70 del segle XX a diversos països d’Europa; o els Festivals i Cursos Sady Maurin (centrats en l’expressió corporal).

D’altra banda, destaca un segon bloc integrat per totes aquelles imatges recollides i aplegades per Montserrat Jaques i, principalment, Antoni Serra en una clara voluntat de recollir el testimoni de l’activitat desenvolupada pel moviment escolta a Catalunya en un sentit més ampli.

Aquest segon bloc es correspon a la sèrie Precedents del quadre de classificació i és una de les més voluminoses amb 1920 registres entre els quals podem trobar imatges dels Campaments Generals de Catalunya, retrats de Josep Maria Batista i Roca o d’activitats en les quals directa o indirectament Montserrat Jaques i Antoni Serra podien participar.

Finalment, i com a característica pròpia de la part fotogràfica, s’ha identificat un petit volum de documentació vinculada a la família Serra-Jaques i al seu àmbit eminentment familiar.

Josep Maria Pallisé Carreté

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

25

LA CATALOGACIÓ DE L’ARXIU PERSONAL D’ALFONSO COMÍN La Fundació Alfons Comín, amb la participació de l’empresa Dos Punts, Documentació i Cultura, S.L., ha iniciat les tasques de catalogació de l’arxiu personal del polític i intel·lectual Alfons Comín (1933-1980). La documentació abasta uns 30 m i és el resultat de la trajectòria pública del seu productor. Inclou l’obra original, articles, correspondència, documentació acadèmica, poemes, memòries, dossiers temàtics, entrevistes, conferències i tots aquells documents rellevants per conèixer la vida i l’obra d’Alfons Comín. Els treballs estan dirigits per l’Arxiu Nacional de Catalunya que serà la destinació final del fons documental una vegada hagi estat digitalitzat. Per realitzar el projecte, el Departament de Cultura va aprovar la concessió d’una subvenció mitjançant l’acord del Consell d’Administració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) del passat 25 d’octubre. La durada del projecte s’estima en dotze mesos i permetrà la preservació d’un fons documental molt rellevant pel coneixement del tardofranquisme i els inicis de la transició política.

Miquel Pérez i Latre

LA CATALOGACIÓ DEL FONS BIBLIOGRÀFIC JOSEP RAFAEL CARRERAS I BULBENA La Biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) posa a l’abast dels investigadors el catàleg del fons bibliogràfic Josep Rafael Carreras i Bulbena.

Josep Rafael Carreras i Bulbena (Barcelona 18601931), historiador, filòleg, compositor i musicòleg, ha estat considerat un estudiós rellevant i divulgador de la música del passat. El contacte amb Hans Richter i Hugo Riemann el van encaminar cap als estudis musicològics, centrats en bona part sobre el segle XVIII: Estudio crítico de las obras de J.F. Händel (1895), Luigi Cherubini (1896), Domènec Terradelles (1908), i la seva obra cabdal, El oratorio musical... (1906). També va publicar estudis a la Revista Musical Catalana.

Com a historiador va emprar, sovint per primer cop, material de primera mà, com en el cas de Carles d’Àustria i Elisabet de Brunswick a Barcelona i Girona (1902), obra bilingüe, en català i en alemany, en la qual demostra que el rei arxiduc introduí l’òpera a Barcelona.

Autor de nombrosos escrits, fem una breu referència a alguns d’ells, per ajudar a entendre la diversitat d’interessos intel·lectuals de Carreras i Bulbena.

Va publicar, entre altres, l’estudi Antoni de Villarroel, Rafael de Casanova i Sebastià de Dalmau: heroics defensors de Barcelona en el setge de 1714 (1912) i Lo Gran General del Imperi Austríach Jaume Carreras, Comte de Carreras (1918).

El 1920 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona on col·labora, també, amb diversos treballs històrics i musicals. Dos anys més tard publica el seu discurs Significación artística de Manuel Rincón de Astorga, autor de la mejor ópera representada en la antigua Lonja de Mar de Barcelona i presenta dos treballs: La Academia desconfiada y sos acadèmics i Constitució y actes conservades de l’Acadèmia Desconfiada, anomenada també Escola y Acadèmia dels Desconfiats.

El 1923 es publiquen Las primeras emisiones de sellos de correos de Chile i també Persecució i trista fi del Dr. Isidor Bertran y Horteu, arquebisbe de Tarragona, segons un document inèdit. L’any 1925 publica una Breu notícia de les caceres de l’Arxiduc Carles en nostres terres, y en les d’Alemanya com Emperador, sent un dels seus darrers treballs.

El fons bibliogràfic Josep Rafael Carreras i Bulbena constitueix una part complementària dels fons documental que conserva l’ANC i està constituït per 604 volums, incloses algunes publicacions en sèrie.

La major part de les obres foren publicades durant la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del XX. També inclou un nombre significatiu d’obres publicades anteriorment, entre els segles XVIII fins a mitjans del XIX; i es pot trobar inclús alguna obra publicada durant el darrer quart del segle XVII. L’ampli abast cronològic i geogràfic de les obres confereixen a aquest fons bibliogràfic una singularitat d’obligat esment.

Els idiomes predominants de les obres són el català i el castellà però també trobem exemplars en francès, anglès, alemany i italià.

Les temàtiques més destacades de la col·lecció són la història, especialment catalana, amb títols com Història de Catalunya de Norbert Font i Sagué (Barcelona, 1899) o El sitio de Barcelona en 1713-1714: estudio histórico de Joaquín de la Llave y García (Madrid, 1903). També s’hi troben títols com ara, Historia general de Francia (Barcelona, 1853-1854), Europa pintoresca: descripción general de viajes (Barcelona, 1882-1883) o Napoleón en su destierro: continuación del diario de Santa Helena de Barry Edward O’Meara (París, 1827).

Destaquen també diverses obres d’història local ca-

26

talana com ara, Els manresans al Bruch: relacions del capdill en Maurici Carrió, referents á la batalla del Bruch, 6 de juny de 1808 de Francisco de P. Solá Montaña (Barcelona, 1908), Tossa: concurs geogràfichistóric arqueológic local (Blanes, 1926) o Sant Pere de Roda d’Antoni de Falguera (Barcelona, 1906).

El fons inclou obres sobre geografia, bàsicament de Catalunya, escrites en gran part per Francesc Carreras Candi, com ara Los castells de Montserrat: ensaig chrític histórich (Barcelona, 1890), Notes històriques de Sant Hilari Ça-calm (Barcelona, 1911) o Excursions per la Catalunya aragonesa y provincia d’Osca (Barcelona, 1909).

Cal fer un esment especial a les monografies dedicades a la història de la música i a altres aspectes relacionats, obres del mateix autor Carreras i Bulbena, com La música en la agonía del beat Joseph Oriol (Barcelona, 1898) o La música a Catalunya en la XIII centúria (Barcelona, 1910).

La col·lecció també inclou algunes obres sobre gramàtica, amb títols com El “Per a” segons la llògica i la gramàtica de N. Vall Sabatés (191-?) i, Gramática latina para uso del Seminario Conciliar de Barcelona (1886).

En menor grau conserva diccionaris, biografies i diversos discursos llegits a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

El fons adquireix un valor i una singularitat especials ja que inclou algunes obres anteriors a l’any 1800, algunes d’elles amb il·lustracions destacables, com ara Le Rivolutioni di Catalogna: divise in quattro libri / descritti da Luca Assarino ... (In Bologna, 1648), Das Leben Seiner Majestat Carol I des DrittenKönigs in Spanien und der Indien (Leipzig, 1708), Gerardi Ioannis Vossii De Quatuor artibus popularibus, grammatistice, gymnastice, musice & graphice, liber / Gerardus Joannes Vosius (Amstelaedami, 1660), Mémoires de la Cour de Vienne : contenant les remarques d’un voyageur curieux sur l’état present de cette Cour(A Cologne, 1706), Histoire anecdote de la cour de Rome: la part qu’elle a eû dans l’affaire de la succession d’Espagne (A Cologne, 1706), Flagello militare, diviso in quattro parti: La prima tratta de’trabucchi, la seconda de’petardi, la terza de’burlotti... la quarta di mine ... / Giovan Battista Martena (In Napoli, 1676), Alla maestra cesarea di Ferdinando II / di Pietro Paolo Floriani (In Macerata: apresso Giuliano Carboni, 1630), entre d’altres.

També cal subratllar un altre element que contribueix a dotar a aquest fons d’un valor rellevant, ja que són nombrosos els volums que incorporen una dedica-

tòria autògrafa dels autors a Josep Rafael Carreras; de la mateixa manera assenyalar que moltes de les obres inclouen un ex-libris amb l’anotació “Ex-libris Joseph Rafel Carreras y Bulbena”.

En relació a les publicacions en sèrie, i amb un interès més desigual, el fons aplega números solts de revistes com la Ilustració catalana, La Renaixensa: revista catalana, Periódico político mercantil de Barcelona, The Illustrated London News, Revue des arts décoratifs, Gazette des beaux-arts, etc.

En definitiva, el fons bibliogràfic Josep Rafael Carreras i Bulbena contribueix a l’enriquiment bibliogràfic, patrimonial i cultural de les fonts que es conserven a l’ANC i suposa un recurs informatiu molt valuós per a l’estudi de la música i de la història, especialment de Catalunya, durant els segles XVIII i XIX. Per consultar en línia els fons bibliogràfics podeu accedir a la pàgina web de l’ANC, http://anc.gencat.cat, o bé la web de la Xarxa de Biblioteques Especialitzades de la Generalitat, http://beg.gencat.cat.

Mireia Bo i Gudiol

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

27

LA CATALOGACIÓ DEL FONS BIBLIOGRÀFIC JOAN ALAVEDRA La Biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) ha finalitzat recentment la catalogació del fons bibliogràfic Joan Alavedra Joan Alavedra Segurañas, periodista, biògraf i poeta, va néixer a Barcelona el 1896 i va morir a la mateixa ciutat el 1981. De formació autodidacta, fou secretari de la presidència de la Generalitat de Catalunya durant el període de la Segona República, inicialment com a secretari personal de Francesc Macià i posteriorment com a cap de premsa de la Generalitat (va guanyar la plaça el 1933) col·laborant també amb el president Lluís Companys. Entre 1932 i 1939 fou director de la Institució del Teatre de la Generalitat de Catalunya.

La seva activitat professional en el món de les lletres s’inicià com a bibliotecari en l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Com a periodista va col·laborar a Mirador i D’Ací i d’allà i exercí de redactor del diari L’Opinió.

Arran dels fets d’octubre de 1934 va ser empresonat durant tres mesos i va decidir abandonar la primera línia política. Acabada la Guerra Civil es va exiliar a França, inicialment a París i posteriorment a Prada de Conflent on els Alavedra i Pau Casals van compartir Vil·la Colette, entre els anys 1942 i 1949. La seva obra més coneguda és el poema El Pessebre (1948), sobre el qual el mestre Pau Casals va composar l’oratori, presentat a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1963. L’oratori va tenir un gran èxit internacional i, junts, Pau Casals i Joan Alavedra van assistir a nombroses audicions arreu del món.

L’any 1949, Joan Alavedra torna a Barcelona i continua la seva activitat periodística, col·laborant a Tele Estel, Serra d’Or, Presència, Canigó, i també literària, destacant les biografies Pau Casals (1962) i Conxita Badia, una vida d’artista (1975), entre d’altres.

El fons bibliogràfic Joan Alavedra està format per 1.273 volums i és una part complementària del fons documental que conserva l’ANC. Es tracta d’obres publicades durant el segle XX i l’abast geogràfic, en general, està constituït per obres editades al nostre país i a França.

Els idiomes utilitzats són el català, el castellà i el francès.

La col·lecció es composa fonamentalment, però no exclusivament, d’obres literàries. D’entre aquestes, cal destacar, les dels clàssics antics i moderns, tant de narrativa com de teatre, i en menor volum de poesia.

També s’inclouen monografies sobre literatura, la major part editades a França durant el període d’exili.

Com a petita mostra, es citen alguns exemples: Un Tes-

tament espagnol: spanish testament d’Arthur Koestler (Paris, 1930); Les Heures étoilées de l’humanité de Stefan Zweig (Paris, 1939); Mélange de Paul Valéry (Paris 1941); El Valle de Josafat d’Eugenio d’Ors (Buenos Aires, 1946); i L’Esprit de Dostoïevski de Nicolas Berdiaeff (Paris, 1946).

Relacionada amb la seva activitat com a biògraf, el fons conté una col·lecció de destacada de biografies: Diario de Joseph Goebbels (Barcelona, 1949); Lluís Companys: la seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa de Domènec de Bellmunt (Tolosa de Llenguadoc, 1945); La Vie du Bouddha: d’après les textes de l’Inde ancienne d’A.-Ferdinand Herold (Paris, 1926); Benjamin Franklin: bourgeois d’Amérique de Bernard Faÿ (Paris, 1929); Benjamin Disraeli d’Hesketh Pearson (México D.F., 1953); Sur Staline d’Emmanuel d’Astier (Paris, 1960); i Les Amours d’Oscar Wilde de Lucie Delarue-Mardrus (Paris, 1929).

La resta de la col·lecció bibliogràfica la formen obres de temàtica diversa entre les quals, cal subratllar, les relacionades amb la història de Catalunya del segle XX. També s’inclouen monografies dedicades a la música, la història i la cultura, en general. Alguns exemples: Histoire de la musique moderne: 1900 à 1940 de W. L. Landowski (Paris, 1942); La Vie musicale de l’église d’Amédée Gastoué (Paris, 1929); Claude Debussy d’Heinrich Strobel (Paris, 1940); Heinrich Heine‘s Buch der Lieder (Leipzig, 1837); Historia del na-

Juny – Octubre 2012

Publicacions 28

cionalismo catalán: 1793-1936 de Maximiliano García Venero (Madrid, 1944); La República en Barcelona: apuntes para una crónica de Miguel González Sugrañes (Barcelona, 1903); El sindicalismo y la política: los “solidarios” y “nosotros” de Ricardo Sanz (Toulouse, 1966) i, L’Estat d’Israel d’André Chouraqui (Barcelona, 1963), entre d’altres.

La catalogació d’aquest fons bibliogràfic incorpora un nou recurs informatiu especialment valuós per a l’estudi de la història, de la literatura i per a l’estudi de la cultura del segle XX, en general.

Per accedir als registres catalogràfics del fons podeu consultar la pàgina Web de l’ANC, http://anc.gencat.cat, o bé la Web de la Xarxa de Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya, http://beg.gencat.cat.

Susana Penelo Werner

PUBLICACIONS (JUNY - OCTUBRE 2012)

1

ABAD BUIL, Irene. En las puertas de prisión : de la solidaridad a la concienciación política de las mujeres de los presos del franquismo. Barcelona : Icaria, 2012. 302 p.

BARRERA, Heribert, 1917-2011. Cambó. Barcelona : Dèria, 2011. 972 p.

Bases colonials de Barcelona, 1765-1968, Les / Martin RODRIGO ALHARILLA (editor). Barcelona : MUHBA Museu d’Història de la Ciutat : Ajuntament de Barcelona, [Institut de Cultura], DL 2012. 117 p.

CABANA, Francesc, 1934 – . La Burgesia emprenedora. Barcelona : Proa, 2011. 510 p. (La Mirada ; 86) Carpeta de l’oncle, La : correspondència d’exili de Joan Roura-Parella / Pere GÓMEZ I INGLADA... [et al.]. [Girona] : Universitat de Girona ; [Tortellà] : Ajuntament de Tortellà, cop. 2012. 285 p.

(Diversitas ; 75) Cartells catalans. De la dictadura a la democràcia, 1960-1980 / [director editorial: Jesús Giralt i Radigales ; cap d’edició: Francesc Boada ; selecció i textos: Francesc Fontbona. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2011. 446 p.

Contra Companys, 1936 : la frustración nacionalista ante la revolución / Enric UCELAY-DA CAL, Arnau GONZÁLEZ I VILALTA, eds. [València] : 1 Aquest apartat inclou algunes de les referències bibliogràfiques d’obres rebudes per la Biblioteca i que estan relacionades amb l’estudi dels fons documentals que es conserven en el nostre centre.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

29

Universitat de València, cop. 2012. 438 p.

FÀBREGAS I MARGARIT, Pere, 1953 –; GIMÉNEZ I COMPTE, Carlota. El Gran Casino de la Rabassada : història d’un somni burgès. Barcelona : Museu de Sant Cugat : Viena, 2011. 135 p.

Lluites secretes : testimonis de la clandestinitat antifranquista / Grup d’Etnografia dels Espais Públics de l’Institut Català d’Antropologia ; Manuel DELGADO, Jofre PADULLÉS i Gerard HORTA, dirs. ; Andrés ANTEBI ... [et al.]. Barcelona : Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, DL 2012.

209 p. (Historia-Perspectiva ; 5) MARCH I ROIG, Eva. Els Museus d’art i arqueologia de Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera : 1923-1930. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011. 254 p. (Textos i estudis de cultura catalana) MARQUÈS, Salomó, 1942 –; MORENO, José. El Magisteri gironí d’Esquerra a l’exili de 1939. Barcelona : Fundació Josep Irla, 2012. 199 p.

MARTÍN RAMOS, José Luis. La Rereguarda en guerra : Catalunya, 1936-1937. Barcelona : l’Avenç, 2012. 462 p.

MASRIERA I BALLESCÀ, Francesc. Joan Layret i Pons (1911-1975) : una generació trencada. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012. 216 p., [16] p. de làm.

OBIOLS, Armand, 1904-1971. Cartes a Mercè Rodoreda. Sabadell : Fundació La Mirada, 2010. 408 p., [20] p. de làm.

PÉREZ NESPEREIRA, Manuel, 1961 –. Escola d’Administració Pública de Catalunya, cent anys :

1912-2012. Barcelona : Generalitat de Catalunya, Escola d’Administració Pública de Catalunya, 2012. 265 p.

Principis i requeriments funcionals per a documents en entorns d’oficina digital / [Consell Internacional d’Arxius]. [Barcelona] : Associació d’ArxiversGestors de Documents de Catalunya, DL 2012.

RICHOU I LLIMONA, Montserrat. La Terra, la família i la mort al Baix Maresme (1348-1486). Barcelona : Fundació Noguera, 2012. 664 p.

RUBIRALTA I CASAS, Fermí. El Partit Nacionalista Català (1932-1936) : joc polític i separatisme. Barcelona : Rafael Dalmau, 2010. 283 p. (Al guió del temps) SANS I TRAVÉ, Josep Maria, 1947–. El Monument de la plaça de la Creu : l’ombra allargada dels “Fets de Solivella”. Lleida : Pagès, 2012. 136 p.

Tornarem a vèncer : [grans discursos de grans catalans] ;/ tria i pròleg a cura de Josep Maria SOLÉ I SABATÉ ; edició a cura d’Eduard PUIGVENTÓS. Badalona : Ara Llibres, 2012. 310 p.

Videografia d’Esquerra 1977-2012 [Enregistrament de vídeo]. [Barcelona] : Fundació Josep Irla, [2012]. 1 videodisc (DVD) VINADER, Xavier. Quan els obrers van ser els amos : una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976 / edició, traducció i revisió tècnica de Jaume BUSQUÉ I BARCELÓ. Lleida : Pagès, 2012. 214 p. (Guimet ; 161) XURIGUERA, Joan Baptista. Diari. [Lleida] : Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, 2009. 749 p.

Necrològica 30

HA MORT ADELINA KONDRATIEVA En tancar l’edició d’aquest butlletí ens ha arribat la notícia del traspàs d’Adelina Kondratieva El passat 14 de desembre va morir a Moscou, als 95 anys d’edat, Adelina Kondratieva, presidenta de l’Asociación Archivo Guerra y Exilio (AGE) i de la Secció Espanyola del Comitè Soviètic de Veterans de Guerra. Nascuda a Buenos Aires el 1917, de pares russos emigrats anys abans per motius polítics, s’establí a la Unió Soviètica el 1932. En companyia del pare i de la seva germana Paulina el 1937, travessà clandestinament Europa per participar en la lluita contra el feixisme a Espanya. Adelina actuà com a intèrpret i traductora a l’Estat Major de l’aviació republicana a Albacete fins a obtenir el grau de tinent. El 1938 retornà a Moscou i obtingué el doctorat en Història a la Universitat d’adults.

Fou tinent de l’Exèrcit Roig al llarg de la Segona Guerra Mundial (19411949). Després d’una vida dedicada a la docència, a partir dels anys noranta contactà amb cercles d’exiliats, presos, guerrillers antifranquistes i antics militars de la República, impulsà l’Homenatge a les Brigades Internacionals el 1996 i, l’any següent, en la

Juliol – Octubre 2012

Ingressos ÀREA DELS FONS DE L’ADMINISTRACIÓ FONS DE L’ADMINISTRACIÓ AUTONÒMICA Generalitat de Catalunya (Segona República) Expedients d’aprofitaments forestals (1932-1938), 1,8 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 54 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Lliure Accés. [Fons 1, ingrés 3039] Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya Expedients d’aprofitaments forestals (1981-1992), 2

creació de l’Asociación Archivo Guerra y Exilio (AGE) i la digitalització d’arxius i documentació esparsa arreu del món referent a la Guerra Civil.

Com a presidenta de AGE, Adelina Kondratieva va tenir un rol fonamental en la signatura del contracte de col·laboració entre aquesta entitat i el Departament de Cultura de l’any 1999, que ha possibilitat la recuperació d’un gran nombre de fons documentals sobre la Guerra Civil i l’exili. En concret, Adelina Kondratieva va ser la persona clau perquè es pugués salvar l’arxiu del Centro Español de Moscú i fos transportat a Espanya fins a la seva conservació definitiva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquesta lluitadora per la memòria va dedicar els darrers anys de la seva vida a la recuperació dels documents personals dels brigadistes i militars soviètics que van lluitar a la guerra d’Espanya. El resultat d’aquesta tasca és el fons Paulina i Adelina Abramson (AGE), que es conserva també a l’Arxiu Nacional de Catalunya. m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 514 registres. Transferits per l’Arxiu Central de Territori i Sostenibilitat. Lliure accés amb exclusions.

[Fons 492, ingrés 3045] Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya Relació de finques forestals dels municipis de la província de Barcelona (1939-1988), 3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 4 registres.

Transferits per l’Arxiu Central de Territori i Sostenibilitat. Accés reservat. [Fons 492, ingrés 3046] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de cooperatives de primer grau inscrites al Registre abans dels traspassos de competències i cancel·lades per manca d’adequació a la Llei 4/1983 de Cooperatives. (1944-2002), 1,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 61 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació.

Accés reservat. [Fons 208, ingrés 3006] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació d’empreses amb

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

31

seu ubicades arreu de Catalunya. (1985-1986), 2,1 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 83 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Lliure accés amb exclusions.

[Fons 208, ingrés 3007] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació d’empreses amb seu ubicades arreu de Catalunya. (1987-1988), 3,2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 115 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Lliure accés amb exclusions.

[Fons 208, ingrés 3008] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Recursos d’expedients de regulació d’ocupació.

(1985-1986), 2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 130 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés reservat. [Fons 208, ingrés 3009] Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Recursos d’expedients de regulació d’ocupació.

(1987-1988), 1,3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 77 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés reservat. [Fons 208, ingrés 3010] Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Expedients de llicències de qualificació d’activitats classificades (1995-1999), 12 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 976 registres. Transferits per l’Arxiu Central de Territori i Sostenibilitat.

Accés reservat. [Fons 817, ingrés 3042].

Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació. (1985-1986), 9,8 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 581 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Lliure accés amb exclusions.

[Fons 243, ingrés 3011] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació. (1985), 14,8 m.

Base de dades Access format d’intercanvi amb 971 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Lliure accés amb exclusions. [Fons 243, ingrés 3012] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació. (1986), 8 m.

Base de dades Access format d’intercanvi amb 1.295 registres. Transferits per l’Arxiu Central

d’Empresa i Ocupació. Lliure accés amb exclusions.

[Fons 243, ingrés 3013] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació. (1987), 5,1 m.

Base de dades Access format d’intercanvi amb 938 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Lliure accés amb exclusions. [Fons 243, ingrés 3014] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de regulació d’ocupació. (1988), 5,6 m.

Base de dades Access format d’intercanvi amb 991 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Lliure accés amb exclusions. [Fons 243, ingrés 3015] FONS DE L’ADMINISTRACIÓ PERIFÈRICA DE L’ESTAT Districte Forestal de Barcelona Expedients d’aprofitaments forestals (1939-1970), 50 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 2.330 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Lliure accés. [Fons 490, ingrés 3038].

Districte Forestal de Barcelona Expedients d’aprofitaments forestals (1965-1970), 0,1 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 13 registres. Transferits per l’Arxiu Central de Territori i Sostenibilitat. Lliure accés. [Fons 490, ingrés 3043].

Prefectura Provincial a Barcelona del l’Institut Nacional de Conservació de la Natura (ICONA) Expedients d’aprofitaments forestals (1971-1980), 8 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 295 registres. Transferits per l’Arxiu Central de Territori i Sostenibilitat. Lliure accés. [Fons 491, ingrés 3044]. ÀREA DELS FONS HISTÒRICS FONS D’ASSOCIACIONS I FUNDACIONS Fons Centre d’Estudis Francesc Eiximenis Actes de la Junta; documentació econòmica; documentació sobre la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat; conferències, ponències, articles, textos i altres documents rebuts; retalls de premsa; lletres enviades i correspondència en general,; participació a Pax Romana-MIIC i el Congrés de Cultura Catalana; llistes i fitxes de socis; i orga-

32

nització de jornades i seminaris. 1923-2010. 3,7 m.

Fons Amics de Joan Ballester i Canals Actes de les assemblees, reunions del Consell Directiu i estatuts; dossiers de premsa; correspondència i butlletes d'adhesió dels socis, correspondència particular d'Ermengol Passola, relacions amb l'entitat "Els Altres Andalusos"; documents, comunicacions, circulars i anuncis publicats a la premsa; cartes i articles originals de Joan Ballester i necrològiques; campanyes; suport administratiu a l'entitat Catalònia Acord (creació, presentació i presència pública, dossiers de premsa, correspondència amb diverses personalitats de l'àmbit polític i periodístic, i en particular amb Pedro Morón de la Fuente i Lluís Cabrera).

1961 - 2007. 1,7 m.

Fons Ciutadans pel Canvi (CpC) Actes i altra documentació de la Comissió Permanent, la Comissió Delegada, la Junta Rectora i les Assemblees ordinàries i extraordinàries; informes d'organització i estudis; dossiers i reculls de premsa; material divers de promoció; i activitats organitzades per Ciutadans pel Canvi. 1999 - 2011. 2,2 m.

FONS COMERCIALS I D’EMPRESES Fons HAC, S.A. (Concèntric i Cova del Drac) Circulars (1965-1972); Cartes individualitzades als accionistes (1966-1968); i Ares Cerveró, Estel Suau i Laura Teixidó: "D'un temps, d'un país. La Nova Cançó i el seu contingut polític" (Treball de recerca). 1965 – 1999. 0,1 m.

FONS PATRIMONILAS I FAMILIARS Fons Llinatge Pallejà, marquès de Montsolís Arbres genealògics, certificats, capítols matrimonials, documentació d'herències i testamentaria; embargaments i confiscacions, permutes i expedients d'obres; confessions de censos, establiments i arrendaments; comptes de procuradors, rebuts de pagaments i contribucions; correspondència de les famílies Olzina, Pallejà, Bassa i Ferret; documentació judicial; mèrits i privilegis de diversos personatges del llinatge (en destaca Honorat de Pallejà); receptes mèdiques i notes històriques, impresos i publicacions periòdiques. 2 pergamins. 1555 – 1968. 0,5 m.

Fons Llinatge Corbera-Santcliment, senyors de la baronia de Llinars Llibre espècul dels dominis i censos cobrats a Barcelona (1871), coetani del plet per les indemnitzacions als antics béns patrimonials de la Rodalia de Corbera; documentació, en la seva major part anterior a l'enllaç del

llinatge amb els marquesos de Rubí, sobre capbreus de censos, morabatins i altres drets propietat dels Corbera als tres espais on el llinatge acumulà els seus principals béns patrimonials: les viles de Llinars del Vallès i Cardedeu i el barri de la Ribera de Barcelona. 1410 – 1925. 0,9 m.

Fons Família Carreras "Autos pertenecientes a la casa y tierras que M. Illtre. Sr. Dn. Francisco de Montero, del Consejo de S. M. y su oydor de la Real Audiencia de Cathaluña, posee en las Cortes del lugar de Sarriá, imediaciones del real monasterio de Pedralbas, con todo lo correspondiente a sus cargos y mejoras." Barcelona [190] f. Llibre en foli, cobertes de pergamí. Segle XVIII. 0,9 m.

FONS PERSONALS Fons Antoni Xirau i Palau Llibre d'actes de reunions dels diputats a l'hostatge de l'Agrupació d'Esquerra Republicana a la ciutat de Mèxic. 1943 – 1945. 0,1 m.

COL·LECCIONS Col·lecció de manuscrits i documents textuals solts de l’Arxiu Nacional de Catalunya Certificació d'armes del llinatge Cabanyes de Vilanova i la Geltrú (23 de desembre de 1805) i privilegi de noblesa original expedit a favor de don Lorenzo de Cabanyes i Fuster (15 de novembre de 1805).

1805. 0,1 m.

"Herencia de D. Félix Mª Milans y Perpunter." (2 lligalls d’escriptures i altres documents). 1754 – 1971. 0,1 m.

Llibre intitulat Cuentas de honorarios de l’advocat F. de P. Vergés. Barcelona, 285 f. 1880 – 1925. 0,1 m.

"Compte del càrrech y datta del cobrat y pagat de Pera Prats, celler, ciutadà de Barcelona, com a tudor y curador de las perçonas y béns dels pubills Onofre y Ramon Pi y Velat, fills de Ramon Pi y néts de Onofre Pi, paraire de dita ciutat, començant en lo any 1710, en què se prengué ynventari." 1710 – 1721. 0,1 m.

Sol·licituds i autoritzacions de la Junta de Comerç de Barcelona per a la realització de reunions de diferents gremis de la ciutat a l'edifici de la Llotja de Mar. [24] f., en foli. (1 subcarpeta). 1825. 0,1 m.

"Esteban de Yrigoien...Pleito de Hidalguia litigado antte la Justicia ordinaria de la villa de Tolosa en el año de 1787." Tolosa, 1787. [108] f. Llibre en foli,

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 33 / octubre 2012

33 cobertes originals de pergamí. Juntament, hi ha una Reial Cèdula aclarint diversos punts sobre els diputats i síndics personers del Comú. Trasllat i còpia datada a Azkoitia, 30 desembre 1767, [4] f. 1767 – 1787. 0,1 m.

Documentació de Bonaventura Sabaté Pastor (nascut a Falset el 1888), restaurador, escultor i pintor de Barcelona, que tenia un establiment de "Pintura i escultura religiosa" i oferia "Altars, Retaules Daurats i Restauració d’Art Antic", els anys trenta del segle XX. Inclou correspondència, pressupostos i factures d’obres, sobretot a temples de Catalunya que havien estat fets malbé, però també s’esmenta obres en alguns altres llocs, com és ara el retaule de l’altar major de la catedral de Pamplona. Un plec d’una norantena de folis, aprox. 1939 – 1946. 0,1 m.

Col·lecció documental sobre la Segona República i la Guerra Civil espanyola Relat breu de l'experiència personal i familiar d'Enriqueta Torres Sánchez durant la Guerra Civil espanyola. 2007. 0,1 m.

Correspondència del soldat Josep Majench Casiano, desaparegut a la batalla de l'Ebre. Correspondència tramesa per la seva família (6 unitats), correspondència des del front de Josep Majench (10 unitats); carta de Trini Poujouly a Francesc Majench (1 unitat); i comunicació de la desaparició de Josep Majench (1 unitat). 1938. 0,1 m.

Col·lecció documental sobre la repressió franquista de l’Arxiu Nacional de Catalunya Dossier sobre els Fets del Palau, l'afer Galisonga i la repressió política del nacionalisme a Catalunya.

1960. 0,1 m.

Pamflets, documents i publicacions de diverses organuitzacions de la resistència antifranquista (fonamentalment POUM, PSUC i UDC). 1946 – 1949. 0,1 m.

Col·lecció de publicacions periòdiques de la Biblioteca Borja 411 títols i capçaleres de publicacions perìodiques d'història, literatura, religió i Església; correspondència administrativa (principalment sol·licituds de llicències, permisos i certificats) rebuda pel bisbe i el vicari general de Solsona (1963-1965); documentació notarial de diversa procedència (16501747); "Papeles del pleito de la ciudad de Áger" (1493-1523); targetes de racionament d'An-

tonia Puigcercós i Andreu Mora, de Manresa (1939-1952); correspondència rebuda per Joan de la C. d'Abadal i de Vinyals (1964-1970); correspondència rebuda pel pare Sebastià Bartina (19571960). 1493 - 1970. 1 m.

ÀREA DELS FONS D’IMATGES, GRÀFICS I AUDIOVISUALS FONS PERSONALS Fons Antoni Rosal i Grelon 9 plaques de vidre amb reproduccions d’obres d’art i diversos personatges sense identificar.

Fons Fotografia mèdica dels doctors Comas i Prió 346 fotografies i radiografies relacionades amb l’activitat mèdica. Gelatines de plata de 27x18cm i altres mides. Les imatges formen part d’un conjunt de dossiers relacionats amb els estudis del Dr. Joaquim Trias i Pujol, catedràtic de patologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i fundador de la “revista de Cirurgia” COL·LECCIONS Col·lecció de Diplomes de l’Arxiu Nacional de Catalunya Una certificació acadèmica personal, curs 19351936, a nom de la Sra. Hortènsia Corominas Vignaux, emesa per la Universitat de Barcelona, Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia.

Col·lecció de Fotografies de l’Arxiu Nacional de Catalunya Tres positius fotogràfics b/n sobre els “Jocs Florals de la llengua Catalana” a Buenos Aires, el maig de 1941.

Col·lecció Numismàtica de l’Arxiu Nacional de Catalunya Col·lecció de moneda i bitlles del pare Borràs amb 1.460 monedes i 50 bitllets de diferents èpoques i països.

Col·lecció de papers a la sal de l’Arxiu Nacional de Catalunya Tres retrats –homes, dona i nen– de la mateixa família; són papers salats calorejats de 20x16,5 cm, amb segell sec i etiqueta de l’estudi Mattey i Moliné.

34

JORNADES III Jornada sobre intel·ligència artificial i qualitat de vida.

Organitza: Fundació Jeroni de Moragas Dia: 1 de desembre de 2012 Lloc: seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Lloc: CIMIR: Centre de la Imatge del Mas Iglésias de Reus – Ajuntament de Reus. Carrer Jaume Vidal i Alcover, 6. 43304- Reus

Exposició: Memòria gràfica d’una revolta: la Setmana Tràgica a Catalunya (juliol-agost de 1909) Dates: del 2 de desembre de 2012 al 27 de gener del 2013 Lloc: Museu Palau Mercader, carrer mossèn Jacint Verdaguer, s/núm.(Castell de Cornellà). 08940 Cornellà de Llobregat.

Exposició: Entre el carisma i l’entusiasme. Les visites oficials del president Macià a viles i ciutats de Catalunya Dates: del 23 de desembre de 2012 al 17 de gener de 2013.

Lloc: Arxiu Comarcal de l’Urgell, Carrer de les Sitges, 4 i 6. 25300 - Tàrrega

EXPOSICIONS Exposició: Cambra Fosca 1936-1946. Imatges de Catalunya dels fotoperiodistes Brangulí Dates: de l’1 al 21 d’octubre de 2012.

Lloc: Sala d’Art del Centre de Cultura de Ripollet

Exposició: El món del treball industrial a la Catalunya del primer terç del segle XX: les llavors de la revolució Dates: del 9 d’octubre al 25 de novembre.

Lloc: Museu d’Història de Catalunya, plaça de Pau Vila, 3 (Palau de Mar), 08003- Barcelona

Exposició: La Caputxinada: crònica gràfica. Fotografies de Guillem Martínez Dates: del 10 d’octubre al 25 de novembre de 2012

Guillem Martínez, autor de les fotografies de la Caputxinada, en la presentació de l’exposició a Reus.

(Foto: CLR)

Edita: Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Direcció: Josep M. Sans i Travé Consell de Redacció: F. Balada, J. Fernández, À. Bernal, I. Navarro, F. Olivé, R. Cruellas, I. Gómez Coordinació:

Arxiu Nacional de Catalunya Carrer Jaume I, 33-51 08195 – Sant Cugat del Vallès

F. Olivé

Web: http://www.anc.gencat.cat A/e: anc.cultura@gencat.cat

ISSN:1695-9000 Dip. Legal: B.27.802-2002