Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34 (febrer 2013)

Número 34 Febrer 2013

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

UNA INSTITUCIÓ D’ESTAT EN TEMPS DE CRISI

SUMARI

L’Arxiu Nacional de Catalunya és una infraestructura arxivística pública que té el rang d’institució d’estat. Fou creada pel govern de la Generalitat l’any 1980 i la seva titularitat i gestió pertoca plenament al Departament de Cultura. Tots els països del nostre entorn van crear arxius nacionals, al llarg del segle XIX, amb la missió fonamental de rebre i conservar els fons documentals de les institucions i organismes de l’Antic Règim que van ser víctimes de la revolució liberal. Catalunya és un cas especial i ha actuat amb força retard, també pel que fa al patrimoni documental propi. L’arxiu de la Diputació del General, això és, el de la institució històrica de l’autogovern, va ingressar a l’Arxiu Reial –dit oficialment Arxiu de la Corona d’Aragó– en la dècada de 1820. Aquest centre arxivístic és de titularitat estatal i el fet que l’arxiu de l’antiga Diputació no s’hagi traspassat a la Generalitat actual és una estranya anomalia.

Després es va crear la Biblioteca de Catalunya, que va obrir les portes al Palau de la Generalitat, l’any 1914, com a biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans. L’ACA i la BC van exercir sense reconeixement oficial les funcions d’arxiu nacional català, ingressant i posant a disposició del públic un gran nombre de fons rellevants per a la història de Catalunya que altrament s’haguessin perdut. L’any 1980 la llarga interinitat en matèria arxivística es va tancar amb la creació de l’ANC. Passem per alt l’efímera vida de l’Arxiu General de Catalunya, que va exercir les seves funcions en la complicada contextura de la guerra civil 19361939, però que aconseguí de salvar bona part dels arxius eclesiàstics i nobiliaris d’una més que probable destrucció.

Aquestes reflexions serveixen per entendre les circumstàncies especials en què el nostre centre va néixer i es va consolidar. Es podria parlar d’una infraestructura, aleshores petita i provisional, pràcticament buida: l’únic llegat documental d’aquell ANC que obria les portes al carrer Consell de Cent de Barcelona era l’arxiu d’una empresa periodística, el de la Solidaridad Nacional. Era lògic, atès que el primer local de l’ANC fou precisament l’edifici que acollia l’òrgan oficial del Movimiento i allí es conservava la documentació del rotatiu. Poc després van ingressar tres fons documentals privats: el del polític Joan Masot, procedent de l’exili; el de l’empresa La España Industrial, salvat pel Dr. Joan Nadal en el moment del seu tancament; i el de la família Sentmenat marquesos de Castelldosrius, després que els seus propietaris el retiressin de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Sense deixar de ser un arxiu al servei de l’Administració de la Generalitat de Catalunya –una funció destinada a engrandir-se amb el temps– el nostre arxiu nacional ha desti-

Editorial Una institució d’estat en temps de crisi / 1 Temes Honorat de Pallejà i l fons llinatge Pallejà, marquesos de Montsolís / 2 El Major de la Companyia Nova de Gibraltar (17091723). El llibre que Pierre Vilar no va trobar / 8 El fons del futbol català / 13 Noticiari Nou ingrés de documentació al fons Enric Casals Defilló / 15 L’inventari del fons Ramon Trias Fargas / 15 Donació de tres fons documentals a l’Arxiu Nacional de Catalunya / 15 La col·lecció d’art Bosch i Catarineu va avalar dos crèdits concedits per la Generalitat l’any 1934 / 16 Ingressa a l’ANC la documentació de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya / 17 La catalogació del fons bibliogràfic Ramon Arrufat i Arrufat / 18 La catalogació de la col·lecció de publicacions de l’emigració catalana republicana a l’exili i a la resistència / 19 Publicacions/ 21 Ingressos / 22 Agenda / 24

2

nat mitjans i recursos a una tasca aleshores força inèdita, la de la captació i ingrés de fons privats de tots els àmbits de la rica i diversa societat catalana. Ara conservem gairebé un miler de fons de persones, famílies, empreses i entitats, que reflecteixen en el seu conjunt molts aspectes de la història de la Catalunya contemporània i completen els arxius de les administracions públiques. L’acollida d’aquesta tasca per part de l’administració, els donants i els investigadors és excel·lent i ningú dubte de la seva transcendència i utilitat. És així com l’ANC, amb l’obertura a l’exterior i ampliant les fronteres de la pràctica arxivística, ha esdevingut doblement un Arxiu Nacional: perquè conserva la documentació del govern català i perquè salva els arxius produïts directament per la societat catalana.

Aquesta doble tasca planteja nous reptes i esforços, però en la conjuntura actual d’escassetat de recursos és més que necessària. L’ANC percep diàriament un increment de les demandes d’ingrés a causa de la crisi, no únicament del món de l’economia, sinó també de part de moltes entitats i associacions que reflecteixen la contracció dels ajuts públics. Com va passar l’any 1936 en unes circumstàncies molt més dures, els arxivers ens posem novament en marxa per salvar el patrimoni documental amenaçat. Molts d’aquests fons ja són de la història recent, és a dir, dels darrers anys del Franquisme i de la Transició. Ho fem, però, tenint al darrere institucions sòlides i molta experiència acumulada.

Catalunya s’ha posat novament en el camí de la seva llibertat i l’Arxiu Nacional de Catalunya, com a institució amb rang d’estat, fa la seva contribució en el terreny que li és propi, el de la salvaguarda i difusió del patrimoni documental.

HONORAT DE PALLEJÀ I EL FONS LLINATGE PALLEJÀ, MARQUESOS DE MONTSOLÍS El personatge d’Honorat de Pallejà no és desconegut. La seva presència a internet consta a diverses Webs. A més a més, autors com Francesc de Castellví, Joan Mercader, Joaquim Albareda, Ernest Lluch, Pere Molas Ribalta o Xavier Espluga, l’han incorporat dins les seves publicacions.

Tot i ser un filipista de segona fila, els seus Episodios, publicats per Joaquim Albareda en Política, religió i vida quotidiana en temps de guerra (1705-1714), són un testimoni excepcional de la repressió que es va abatre contra els seguidors de Felip V a Catalunya i el nucli filipista que seguí a Fernández de Velasco després de la presa de Barcelona el 1705.

Precisament, el document original es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, així com molts altres expedients, tots inclosos dins el Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. Dit Fons va ingressar en dos parts a finals de 1997. Aquests blocs inclouen documentació dels llinatges Pallejà, Cardona, Graell i Ferre, del Mariscal Pere Nolasc Bassa i dels marquesos de Montsolís, amb una cronologia extrema entre 1100 i 1953. El passat 2011 va ingressar una tercera part.

Conté arbres genealògics, certificats, capítols matrimonials, documentació d’herències i testamentària, embargaments i confiscacions, permutes i expedients d’obres, confessions de censos, establiments i arrendaments, comptes de procuradors, rebuts de pagaments i contribucions, correspondència de les famílies Olzina, Pallejà, Bassa i Ferret, documentació judicial, mèrits i privilegis, receptes mèdiques i notes històriques, impresos i publicacions. També reuneix pergamins i documentació no textual, tot tramès entre el 1555 i 1968.

Referències genealògiques Honorat Riera i Espinós va néixer el 13 de febrer de 1667 a Perpinyà. La seva mare es deia Teresa Espinós i el seu pare, argenter de professió, Josep Riera. El cognom Pallejà prové d’un tiet polític, Josep Pallejà, del qui va rebre una notòria herència a condició d’adoptar el cognom i mantenir el llinatge. Des d’aleshores se’l va conèixer com Honorat de Pallejà.

El dia 11 d’octubre de 1692 va casar-se amb Serafina Famada i amb ella tingué dos fills i una filla: Francisco (29 juliol 1693 – 1706), Marianna (30 setembre 1695 – 1697) i Caietano (11 agost 1697 - ?). Serafina morí el 18 de setembre de 1697. El 23 de març de l’any següent, Honorat tornava a casar-se. La núvia es deia

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

3

Llibre de notas fahens per lo govern y regimen ma hazieda, escrit per Caietano de Pallejà, CAT ANC 1-399, UI 9.

Maria Teresa Llauder, però morí sense fills el 12 de maig de 1701. El 28 d’abril de 1702 va contraure matrimoni per tercera vegada amb Eulàlia Martí. Amb ella va tenir una filla que es digué Maria Eulàlia (13 agost 1702 – 15 juny 1703) i dos fills, l’Adrià (3 gener 1706 – 7 febrer 1707) i el Joan (5 febrer 1710 - ?) .

El cas Pallejà Des de la celebració de les Corts de 1701 a Barcelona, promogudes per Felip V, la realitat social i política va estar marcada pel continu xoc entre l’autoritat reial i les institucions catalanes. Hi donà constància les continues protestes per la designació de Francesc Portell com a jutge reial, la “contrafacció del sello”, la “contrafacció de la Capitania general”, el conflicte pel nomenament reial de Don Emmanuel de Santjust i Pagés com a canceller, l’expulsió del comerciant i cònsol holandès Arnald Jäger (provocà un seriós enfrontament entre els Comuns catalans i el comte de Palma), la jurisdicció contenciosa de la Reial Audiència o el con-

flicte amb les càtedres de la universitat literària.

A tot aquest panorama s’hi afegí el cas Pallejà. El 30 de novembre de 1703, Honorat de Pallejà, com a jurista, fou elegit conseller tercer de Barcelona. Uns mesos després, se’l suspenia “del exercicio de su cargo y de todos sus lucros, emolumentos y dependientes y passado después a condenarle que por ningun tiempo se le pueda proponer por los oficios de aquella casa, ni ser consultado como abogado para los negocios judiciales ni extrajudiciales de ella y que desde entonces sea suspendido, y privado para quando haya acabado el anyo de su consulado de la interessencia en el Consejo de ciento y de todas las juntas e incumbencias de la casa hasta deliberar otra cosa”.

El motiu era haver rebut “una información que a su instancia se hizo de haver corrido por su mano el llamamiento y ordenes a todos los gremios y cofradias para la prompta formación de la Coronela y execución de las rondas quando ultimamente fue imbadida essa Capital por las Armadas Enemigas hasta que se bolvieron”.

El resultat dels conflictes citats fou desigual. Uns es van resoldre a favor de les autoritats catalanes, però en altres, com el cas Pallejà, l’autoritat reial va fer prevaldre els seus dictàmens. Francisco Fernández de Velasco, com a virrei, l’apadrinà davant la cort i aconseguí el decret per reintegrar-lo: “Considerando que los procedimientos de la Ciudad han sido nullos sin jurisdicción, y arrebatados. He resuelto desaprobarlos, y anullarlos y ordenarla en la Adjunta como virrey por ella que reintegre y restituya luego al Canceller tercero Mr. Honorato Pallejà y Riera en el ejercicio de su cargo y en todos sus salarios, emolumentos y demás cosas que le privaron sin dilación alguna y antes que llegue la extracción de nuevos Concelleres [...]”. Amb l’afer del conseller Honorat, el to dels diputats adreçats als oficials reials fou més dur, i fins i tot, arribà a expressions del tipus “vos manam i diem”.

Guerra de Successió i exili La història que segueix, des de la presa de Barcelona per part de l’Arxiduc Carles el 1705, fins el retorn dels filipistes al poder el 1713, l’explica el mateix Honorat a Episodios. El relat, dirigit en primera persona, mostra un personatge totalment guiat per l’oportunisme i la fòbia del moment. Les primeres dades que dona emmarquen el desembarcament anglès del 22 d’agost de 1705, formalitzat per 8.000 homes i 400 cavalls. El 12 de setembre següent fou quan es produí l’assalt a Montjuïc i s’inicià el bombardeig a la ciutat.

Junt a la seva dona (Eulàlia) embarassada de vuit

4

mesos, els fills Francisco i Caietano i dos criades, es refugiaren a casa de Joan Martí. No hi van ser més d’un dia. Les bombes arribaren a la zona i van haver de marxar cap a la casa del Dr. Pere Joan Giralt. Però de camí van ser sorpresos i Honorat resultà ferit: “[...] me ferí en lo cap un dit més amunt del pols de la part..., de la qual ferida isqué molta sang, si bé jo ho dissimulí eixugant-me-la ab lo mocador escondidament, que ma muller no ho vés, per no espantar-la, que era prenyada de 8 mesos. [...] viu a mon costat dret tres cascos de bomba i a l’esquerra dos [...]”.

Continuaren per Porta Ferrissa, passaren pel carrer de la Canuda i arribaren al de Santa Anna, per refugiarse a l’església del mateix nom. Les dos nits següents les passaren a l’església de les monges dels Àngels.

Fou aleshores quan Velasco donà el permís general per sortir de la ciutat. Dona, fills i criades marxaren a Sarrià i s’allotjaren a casa del ferrer Jaume Boixeras. Però el fill del Dr. Jeroni Salvador, partidari austriacista, els delatà: “[...] “Minyons, minyons, aquí és la muller del traïdor d’en Pallejà i aquí serà en Pallejà”. I oint açò, los altres ab grandíssim número i ab les armes a les mans, pujaren dalt en dita casa a on ella caigué i estigué en basca, durant una hora, del susto. I los dits rebeldes i amotinadors seguiren tota dita casa fent obrir armaris i caixes cercant-me; i vist que no em trobaven posaren una pistola als pits de dita Coloma dient que digués jo si a hi era o a on era, i dita Coloma los jurà i afirmà que no hi era [...]” . A l’endemà marxaren a Sant Boi, acompanyats per un burro i un miquelet.

De mentre, Honorat s’allotjava al col·legi de St. Vicenç Ferrer i de Sant Ramon de Penyafort, als tallers del qual exercia com advocat. S’havia buscat una dona per a que li fes el menjar i un minyó per a que li portés els efectes personals allà on anés. Allí va romandre, fins que tornaren les bombes. A casa del Dr. Giralt s’hi va estar dos dies, després es dirigí a la capella de Nostra Senyora del Roser a Sant Just. Als pocs dies, partí cap a l’església de Sant Pere.

Finalment, el 9 d’octubre de 1705, la ciutat de Barcelona capitulà. Davant els incidents, Pallejà considerà que la millor opció era sortir de la ciutat i del país.

La família, però, era dividida, i com que s’havia establert que cap natural podia entrar dins de Barcelona fins que la guarnició no fos fora, va tenir que demanar passaport a Velasco. Fet el passaport, es reunien de nou: “[...] i lo dia 13, envers les 9 de la matinada, arribà dita ma muller i fills i família i descavalcaren en casa dita Rosa, hortolana de Sant Agustí, a on jo antes menjava. I avisat jo que ella ja era arribada a hi aní i,

plorant, l’abrací i nos n’anàrem tots a la mia celda en St. Pere on dinàrem, sopàrem i dormírem aquella nit del dia 13 [...]”.

A l’endemà del retrobament, el toc d’unes campanes avisava d’un motí. Honorat va despedir-se de la seva família i marxà junt al virrei, el marquès d’Argensola i el de Gironella, entre altres, per a ser evacuats. A punt d’arribar al Portal de l’Àngel un ajudant reial els avisà de la presència de tropa austriacista: “[...] I al eixir lo Portal de l’Àngel, vérem les vores del camí d’una i altra part, i en particular de la part esquerra, plenes de paisanisme ab ses escopetes al coll. I entre ells, a hi havia alguns cavallers i ciutadans de Barcelona i juristes mesclats, los quals en veure-me, ab grandíssims crits i alarits deien: Vet allí un membre de la Ciutat, lo traïdor d’en Pallejà; altres me deien: Bugra; altres: Ah traïdor com ho pagaràs!; altres: Ara te penjarem i altres injúries [...]”.

Es dirigien cap a la mar per embarcar-se, però el duc de Pòpuli, el marquès d’Aitona, el de Risbourg i el

Episodios, per Honorat de Pallejà. 1705-1713.

CAT/ ANC1-399, UI 12

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

5

comte de la Rosa es quedaren. Uns ho feren per amor a les seves dones, altres per si emparats per Lord Peterborough (comandant sota les ordres de l’Arxiduc), cobraven alguna cosa de les que els havien pres. Pallejà partí a peu i no aconseguí cavall fins arribar al baluard de Santa Clara, i d’allí anà directe a embarcar. A Barcelona corria la veu de que els deixaven morir de fam i que sols els donaven una mica de bescuit. Per això, la dona d’Honorat envià al pare Francisco Roig, disfressat de miquelet, amb tres parells de gallines i una o dos dotzenes de vuitenes i una partida de bescuit. El pare Roig explicà a Pallejà que li havien entrat a casa almenys unes 300 persones i que li havien robat tot. Els dos marxaren amb barqueta cap a Blanes per fer viatge a Perpinyà. Honorat, per no ser descobert, canvià de nom pel de Josep Riera. De mentre ell fugia, a Barcelona se l’executava en efígie, junt a altres filipistes.

A les 3 de la matinada del dia 22, Francisco i Honorat arribaren a Blanes. Allí embarcaren amb un mariner de Lloret per a dirigir-se a Cotlliure. Passaren la següent nit a Begur, al convent de Santa Reparada; aleshores anava acompanyat de Salvador Vergonyós.

A l’endemà, aquest marxà a Palafurgell i Honorat es quedà al convent fins que va rebre l’avís de que se’ls estava buscant. El següent destí fou la casa de la senyora Campà. Hi feren nit, i al matí, el senyor Valls els hi donà un cavall i un burro per anar a Cotlliure. A mig camí, a la zona de Portvendres, foren aturats i portats al governador, però això no els impedí seguir el viatge i arribar a Perpinyà el 14 de novembre. Allí Honorat es retrobà amb el seu germà i la família d’aquest.

Francisco Roig tornà a Barcelona en busca de la dona i fills d’Honorat i hi arribà a finals de novembre.

Estaven a casa del Dr. Josep Muntener. Ella estava força malalta, amb febre i sagnada tres vegades. No van poder marxar cap a Perpinyà fins el 7 de desembre; i hi arribaren 7 dies després: “[...] I arribat, l’abrací i l’ajudí a exir de la llitera i a pujar dalt i abrací a mon fill Caietano i m’entristí, si bé que ho dissimulí, de no veure lo hereu. I al cap de rato vingué lo dit pare Mariano i després ma cunyada i nebodes, mon germà i la sua dida, i un tal Dr. Calvaria que m’havia fet sempre molta mercè [...]”.

El dia 3 de gener de 1706 Eulàlia donava a llum a l’Adrià. Per aquelles dates, Honorat encara no rebia assistències. No obstant, en breu es va emetre un decret en el que el rei atorgaria remuneració a tots aquells que havien sortit de Barcelona. Se li determinaren 7 francs al dia, com a pensió pels béns confiscats a l’Empordà.

El comte d’Albaret, com a conseller reial, certifica el pagament de 7 francs diaris a Honorat de Pallejà. 8 d’abril de 1711.

CAT/ ANC 1-399, UI 17

A principis de maig de 1706, decidí dirigir-se a Barcelona, davant la vinguda de Felip V: “[...] sentí molt lo haver de deixar dita ma muller malalta i estant ja molt enllà de sa desgana prengueren los nostres Montjuïc i veent jo que no anar a Barcelona a besar la mà al rei podia perdre mos medros, perquè si aguardava que Barcelona fos rendit [...] passarien molts dies, ab los quals podia lo rei donar molts puestos”. Durant la visita, Pallejà li exposà els seus mèrits, i el rei comentà que estava molt agraït i que acabava de divisar les tropes de Carles III per mar. També li indicà que les del comte de Tolosa havien fugit. La data (7 de maig de 1706) sembla coincidir amb la celebració d’un Consell on el mariscal Tessé exposà al rei un seguit de dictàmens sobre com havia de continuar la guerra. Uns dies després els filipistes acordaven abandonar.

Quan Pallejà explicà aquest darrer episodi, feu referència a un seguit d’emplaçaments. El Duc de Noailles s’allotjava a la Torre d’en Vinyals de la Tore, situada a l’actual carrer Doctor Salvador Cardenal, 5-7. I el rei, a

6

sols un quart de distància, a la Torre d’en Moixiga, que vindria a ser l’actual Can Duran o Feló de Les Corts.

En uns dies, el rei i la seva comitiva marxaren direcció a La Roca, per arribar a Torroella de Montgrí, municipi en el que Honorat exercia com a advocat. S’hi estigueren uns dies i el rei i la seva comitiva partiren a Peralada, Mosiur de Legal amb 8.000 homes cap a Figueres i el seguiren Pallejà i la comitiva del duc de Noailles. Després d’aquesta parada, prengueren camí directe a Perpinyà. A l’arribar, el rei hi va estar tres dies i manà que tots els cavallers i altres catalans que no tinguessin feina a Madrid es quedessin a treballar a Perpinyà, encomanats al duc de Noailles. Eren uns 150 homes. Pallejà ocupà un lloc de jurista simple a 60 francs al mes, tot i que el tresorer tenia ordre de donar-li’n 100. De totes maneres, es queixà per ser poc sou per subsistir a Perpinyà.

El fill petit, Adrià, per la llet dolenta de les dides i el mal embaràs de la mare estava molt malalt. El 7 de febrer de 1707 va morir. No va ser l’únic, el fill gran, Francisco, que s’havia quedat a Barcelona i no arribava als 14 anys, també havia mort per malaltia l’any abans.

Per aquelles dates, la situació econòmica de la família no era massa optimista. La despesa que els havia generat el petit Adrià amb metges i l’import de vuit mesos de treball que se li devia a Honorat, els portà a demanar diners al reverend Pere Guillemó. Al cap d’un temps, se li pagà el que se li devia, i a més li apujaren el sou 25 francs més. Després li apujaren a 50 més.

Fins hi tot, per un error, arribà a cobrar 125 de més.

La majoria dels béns que tenia a Catalunya, li foren confiscats. Aquesta pràctica s’havia activat arran de la sublevació dels territoris de la Corona d’Aragó a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. Posteriorment, amb el triomf borbònic va seguir aplicant-se amb mesures pràcticament idèntiques. El mateix Pallejà fou nomenat jutge de confiscacions i d’apel·lacions de la Cerdanya (1712). Un document ressenya el que va abandonar i perdre durant la rebel·lió a Catalunya: “Le saquearon todos sus trastes y alajas y los frutos de dos heredades.

Le derribaron su casa propia en Barcelona y otra de campo en el llano, llevándose hasta los balcones, rexas, puertas y ventanas. [...] le confiscaron toda su hazienda de Cataluña (que es porcion considerable) hasta la dote de su muger [...].

En recompensa demanà: “Por lo que y en atención de que por el espacio de 20 años que ha corrido la abogacía en la Real Audiencia y Consejo de Cataluña, con la satisfacción que es notoria, su intencion es suplicara S. M. Sea servido mandar honrrarle con algu-

nas de las Plazas Civiles de la Real Audiencia de Cataluña y a su tiempo con alguna pensión en recompensa de lo mucho que ha perdido por el Real servicio”.

El 21 d’agost de 1708 el rei li atorgà 400 ducats de renda anual sobre béns confiscats a Catalunya. Al 1710 cobrava 200 lliures al mes i al 1713 era recompensat amb 100 doblons pels béns que se li havien pres a la Cerdanya entre 1710 i 1711.

Després del setge de 1714 Després de mesos de setge, el duc de Berwick entrà a Barcelona i suprimí les constitucions i institucions del Principat. Encomanà a Patiño una junta provisional de govern, i el dia 15 de setembre, Honorat de Pallejà i quinze homes més, foren designats administradors del municipi de Barcelona. Amb aquest nomenament se li concedí l’autoritat de ser executor de les ordres que prescrivia el Capità General de Catalunya i l’intendent de l’Exèrcit a Catalunya, com a lacai.

Memorial dels serveis de Don Honorat de Pallejà, amb referències a les pèrdues ocasionades per la Guerra de Successió. s/d.

CAT/ ANC 1-399, UI 17.

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

7

Exempció d’allotjament de tropes a Honorat de Pallejà i permís per a la possessió d’armes. 16 de setembre de 1715.

CAT/ ANC 1-399, UI 13

El 15 de juny de 1717, Felip V concedí el privilegi de noble a Honorat de Pallejà.

Finalitzada la Guerra, Felip V abolí les institucions militars catalanes i amb la derogació de les Constitucions de Catalunya, el privilegi de portar armes i el dret a l’autodefensa quedà obsolet. El 3 d’octubre de 1714 el Mariscal Duc de Berwick publicà un ban on prohibia les armes als catalans, sota pena de mort. Un any després, el “Consejo de Castilla” recomanava la supressió de tots els gremis catalans que fabriquessin armes. I així fou. També es prohibí el comerç de pólvora i bales. El 1715, Felip V manà publicar un perdó general a tots aquells que entreguessin les armes. En cas contrari, el Capità General els cremaria la casa i els confiscaria els béns. Aquell any es requisaren un total de 71.803 armes.

El 16 de setembre de 1715, el marqués de Castel Rodrigo, com a capità general del Principat, va emetre una ordre en la que s’exemptava a Honorat de Pallejà d’acollir tropa o oficials tant a les cases que tenia a Barcelona com en la resta del Principat. Permetia tant a Honorat com als seus criats portar armes, és a dir, no els afectava la llei de prohibició d’armes.

Entre 1716, com notifica una carta de Don Manuel Pradillo, i 1717, com especifica Francisco de Castellví en Narraciones Históricas, Honorat de Pallejà fou nomenat i passà a ocupar el càrrec de jutge de la Reial Audiència de Catalunya, en l’especialitat de criminal. Tots els assignats, un total de 21 homes, procedien de distintes províncies d’Espanya i s’atengueren a les places de jutges civils, jutges criminals, agutzil major i Secretari de la Reial Audiència.

El mateix 1717, a dia 15 de juny, “[...] en nom del rei y en virtut de comissió feta ab 8 de abril de 1717 per Don Juan Milan de Aragon secretari del rey armà cavaller a Don Honorat de Pallejà, y foren padrins los marquesos de Moya y Arropit, Don Joseph de Marimon y lo Comte de Arnius”. Dit registre s’incorporà al llibre de mercedes de Madrid el 23 de juny del mateix any.

Fou aleshores quan se li concedí l’escut familiar.

Aquest és semipartit i tallat. En el primer quadre, de fons atzur, hi figura una torre en color plata. Al segon hi ha dues palmes de sinople, adornades d’or i posades en pal. Al tercer, de sinople, una muntanya de pinyes de plata. La bordura és color plata i porta llegenda.

8

El 16 de juny de 1719, davant del notari Bonaventura Galí signà testament. Deixava com a usufructuària dels béns a la seva dona Eulàlia, i com a hereu, al seu fill Caietano. Cinc dies després, Honorat de Pallejà moria, a l’edat de 52 anys, a la ciutat de Barcelona.

Montserrat Gisbert i Bel

Notes 1. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. Caixa 9. Llibre de notas fahens per lo govern y regimen ma hazieda, escrit per Caietano de Pallejà, pp. 6/49.

2. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. UI 17.

3. DDAA. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, 1701-1713, vol. X, p. 15 4. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. UI 17.

5. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. Episodios. UI 12.

6. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. Episodios. UI 12.

7. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. Episodios. UI 12.

8. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. Episodios. UI 12.

9. Durant la fugida, a Barcelona entrà l’arxiduc Carles. Al mes de novembre jurà les constitucions catalanes i fou nomenat Carles III. Una de les primeres mesures va estar la convocatòria de les Corts Generals.

10. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. Episodios. UI 12.

11. Vegeu: CASTELLVÍ, F. Narraciones históricas. Vol. 2. Madrid, Ed. Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, 1998, pp. 231-232 12. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. Episodios. UI 12.

13. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. s/d. UI 17.

14. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. 2 de gener de 1713. UI 17.

15. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. 1 de febrer de 1716. UI 17. 1 de febrer de 1716 16. Vegeu: CASTELLVÍ, F. Narraciones históricas. Vol. IV. Madrid, Ed. Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, 1998, p. 620 17. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. UI 9. Llibre de notas fahens per lo govern y regimen ma hazieda, escrit per Caietano de Pallejà, p. 50 18. CAT ANC 1-399. Fons Llinatge Pallejà, Marquesos de Montsolís. UI 9. Llibre de notas fahens per lo govern y regimen ma hazieda, escrit per Caietano de Pallejà, p. 54 i 120.

EL MAJOR DE LA COMPANYIA NOVA DE GIBRALTAR (1709-1723). EL LLIBRE QUE PIERRE VILAR NO VA TROBAR L’any 1962 l’historiador Pierre Vilar va publicar un estudi sobre una societat mercantil catalana de primers del s. XVIII, la Companyia Nova de Gibraltar, a partir de la transcripció, anàlisi i interpretació d’un dels seus llibres de comptabilitat, el Manual1. L’obra, juntament amb el seu treball fonamental, Catalunya dins l’Espanya Moderna, publicat el mateix any, continua sent un referent per a la història de Catalunya, un exemple del model interpretatiu del seu autor i font per a noves anàlisis i reflexions.

La Companyia Nova de Gibraltar (1709-1712) neix en el context de la Guerra de Successió espanyola (1702 -1714), un conflicte internacional pel domini d’Europa en què Catalunya acabà perdent les seves institucions i el seu ordenament jurídic. L’any 1702, la mort sense descendència de Carles II, el darrer monarca hispànic de la Casa d’Àustria, va iniciar un conflicte internacional per la successió a la corona entre les potencies europees partidàries de l’arxiduc Carles, fill de l’emperador Leopold d’Àustria, i les afins a Felip de Borbó, nét de Lluís XIV de França, a qui Carles havia deixat el tron. Catalunya i els Estats de la Corona d’Aragó es van alinear l’any 1705 amb els partidaris de l’arxiduc, que garantia la integritat institucional del Principat, amb la qual cosa la guerra va adquirir una dimensió Peninsular. Els tractats d’Utrecht i Rastatt de 1713 i 1714 van posar fi al conflicte en l’àmbit internacional, mentre que Catalunya va continuar en solitari la lluita en defensa del seu règim constitucional fins al setge de Barcelona i la derrota de l’11 de setembre de 1714.

La Companyia Nova de Gibraltar fou creada l’1 de juliol de 1709 amb l’objectiu principal de comerciar amb els ports atlàntics a través de Gibraltar, territori ocupat des de 1704 per Anglaterra, aliada de Catalunya en suport de l’arxiduc. La guerra oferia als comerciants catalans una oportunitat única de trencar el monopoli de Cadis i participar en el comerç dels productes atlàntics i americans que els hi estava vedat. Segons indiquen els seus llibres de comptabilitat, la societat fou fundada per un període de tres anys i amb un capital inicial d’11.200 lliures catalanes. Els socis fundadors foren Josep Grasses i Gralla, comerciant de Reus i ciutadà honrat de Barcelona, que aportà 2.100 lliures; Joan Verivol, pagès de Vilassar, que n’aportà 2.800; Josep Buigas, botiguer de teles de Barcelona, i Josep Valls, resident a Gibraltar, amb 1.400 lliures cadascun; i Sal-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

9

Mapa de la zona oriental de la Península Ibèrica. Detall del plànol de Gibraltar, reduït segons la versió de Darçon de 1782. Esc.: 1000 toises.

Autors: Collin, E. (gravador)/ Eymery (editor). 1825 CAT/ ANC 1-787-N-180, Fons Col·lecció Barella de Cartografia.

vador Feliu de la Penya, comerciant i ciutadà honrat de Barcelona, que n’aportà 3.500. Tal com assenyala Pierre Vilar, és molt probable que l’empresa no durés més de tres anys, ja que després del 30 de juny de 1712 no s’enregistra cap operació nova, només moviments de liquidació de la societat que perllonguen els assentaments comptables fins a 1723.

La Companyia és una de les empreses representatives del comerç català del tombant de segle, dirigit per una burgesia no molt forta econòmicament, relacionada amb la ciutadania honrada i oberta al pagès emprenedor, a l’artesà enriquit i al botiguer que aspirava a negocis més rendibles. Un comerç que s’obria al món atlàntic, amb l’aposta per nous mercats i noves oportunitats, i que hauria d’actuar en el context de la guerra de Successió, conjuntura que en un inici no interrompria l’expansió econòmica, però que a partir de l’aïllament polític i militar de Catalunya, desencadenaria la crisi.

Tot i que els acords eren presos pel consentiment de tots els companys, no tots els socis tenien el mateix paper en el funcionament de l’empresa. Joan Verivol i Josep Buigas van exercir bàsicament de socis capitalistes i com a creditors ocasionals a través de préstecs a interès fix. El primer també exportava els seus vins a través de la societat. Per a Josep Grasses, important comerciant de Reus, la Companyia fou un més dels seus nom-

brosos negocis, en el qual hi participà d’una forma més activa que els anteriors, assegurant la càrrega d’alguns vaixells al port de Salou i redistribuint els productes d’algunes de les trameses procedents de Gibraltar. Josep Valls, instal·lat permanentment a Gibraltar, actuava com a agent de la Companyia a canvi d’un salari. I Salvador Feliu de la Penya, el major accionista, fou també el seu administrador; era ell qui buscava i gestionava el negoci i qui cercava el finançament; va ser, de fet, el cap dirigent de l’empresa i el seu màxim responsable.

Els articles d’exportació cap als mercats atlàntics eren el vi, els aiguardents i altres productes agrícoles, com les avellanes del Camp de Tarragona. Les partides es duien des dels llocs de producció fins a les platges més pròximes del litoral, i d’aquí als ports de Barcelona o Salou amb barques de cabotatge. Des d’aquests indrets es traslladaven a Gibraltar i als ports de l’Atlàntic amb embarcacions de més tonatge que normalment transportaven mercaderies d’altres comerciants. En el viatge de retorn, els vaixells carregaven productes d’importació per al mercat català, especialment cuirs africans, cera o cotxinilla, expedits des de Gibraltar, i sucre, importat des de Lisboa o Amsterdam. La societat també importava blat d’Itàlia i de Llevant i oli mallorquí; i malgrat no ser l’objectiu prioritari, en ocasions participava en operacions amb els ports mediterranis.

10

Privilegi de ciutadà honrat de Barcelona atorgat per Carles III a Salvador Feliu de la Penya. 1708, octubre, 25 CAT/ ANC 1-54 uc 18, Fons Llinatge Feliu de la Penya.

La connexió de la Companyia amb el context bèl·lic en què va néixer va més enllà de la seva estratègia comercial. El seu soci majoritari i administrador principal, Salvador Feliu de la Penya, fou un personatge destacat de la burgesia de negocis catalana del canvi de segle i també una figura política rellevant de la causa austriacista. Era nascut a Barcelona, fill d’una família pagesa de Mataró els membres de la qual, a finals del segle s. XVII, havien assolit la ciutadania honrada i es dedicaven al comerç de teixits. Va participar en diverses empreses comercials vinculat a importants comerciants barcelonins, i el 1699 es va casar amb Maria Coll i Fontanet, néta del cavaller Pere d’Isern, i hereva d’una de les famílies més rellevants de Vilassar, els Isern, emparentats amb altres famílies benestants del Maresme i Barcelona. Partidari de l’arxiduc Carles i antifilipista radical, fou conseller segon de Barcelona entre 1713 i 1714 i l’encarregat de l’abast de la ciutat durant el setge. L’11 de setembre hagué de negociar la seva

rendició i presidir la transmissió de poders a la nova Junta d’Administradors borbònics. Després de la derrota va ser desterrat, el seu títol de ciutadà honrat invalidat i les seves propietats confiscades; sembla que no va tornar a Catalunya fins a 1717 o 1718. Part de la documentació de les famílies Feliu de la Penya – Isern i altres d’emparentades es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya, al fons Llinatge Feliu de la Penya (1606 / 1906).

L’obra de Pierre Vilar s’estructura en tres parts. La primera és l’estudi de l’activitat de la Companyia a partir de les dades del Manual. L’autor presenta el context polític i econòmic de finals del s. XVII i principis del XVIII, la seva evolució i la seva influència sobre la nova burgesia de negocis i sobre la trajectòria d’aquesta societat comercial. Vilar realitza una acurada anàlisi sobre la constitució i funcionament de l’empresa, la qual cosa li permet aportar nombroses precisions sobre tècniques d’operacions comercials i mètodes comptables, matèries intercanviades, formes de transport i informacions de tipus fiscal, administratiu, metrològic i monetari. La segona part és la transcripció del Manual de la Companyia, que l’historiador du a terme amb l’objectiu d’aportar un exemple d’utilització dels documents econòmics privats com a font i de mostrar que hi ha moltes altres possibilitats d’explotació de la informació d’un mateix text original; les quals, amb la transcripció del document, facilita. Així, per exemple, es poden conèixer dades concretes, d’interès local o per a l’estudi de famílies determinades, que en el moment de fer un treball més global, l’autor pot passar per alt o no detallar. I la tercera part és la reconstrucció del Llibre Major, que segons li consta l’empresa va portar, per reflectir conceptualment la marxa del negoci i analitzar la informació resultant des d’una perspectiva diferent de la proporcionada pel Manual.

Vilar va consultar el Llibre Manual de la Companyia a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que el conserva dins del seu Fons Comercial. El fons està compost per la documentació comptable de més de 300 empreses comercials i industrials que van fer fallida, datada majoritàriament entre els segles XVIII i XIX. La bancarrota d’aquestes empreses havia obert un procediment judicial davant del Consolat de Comerç o del Tribunal de Comerç, segons l’època, en què les parts en litigi presentaven la documentació dels seus negocis.

Tots aquests llibres, documents comptables, correspondència comercial, dietaris, etc., formaven part dels seus corresponents processos judicials, malgrat que físicament es trobaven arxivats separadament. Fins a 1936 la documentació produïda per aquests tribunals formava part dels fons de l’Audiència de Barcelona i es conser-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

11

vava al Palau de Justícia. En esclatar la guerra civil va ser objecte de l’acció de salvament de la Secció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, que la va traslladar a refugis segurs. Des de 1939 i fins a finals dels anys 1990 la documentació es va anar distribuint per diferents arxius per motius diversos, i actualment es conserva bàsicament entre l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona2, l’Arxiu de la Corona d’Aragó3 i una petita part a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Quan Pierre Vilar descriu el manuscrit objecte del seu estudi explica que, tal com el propi llibre indica, la Companyia portava una comptabilitat clàssica i completa formada per un Manual, un llibre Major i una Rúbrica. El Fons Comercial de l’Arxiu Històric de la Ciutat només conserva el Manual; no obstant, l’absència dels altres dos no preocupa l’autor, perquè el Manual, que equivaldria a un llibre Diari, és el document comptable més complet i per tant assegura Vilar que li és suficient. Malgrat tot, dedica la tercera part del seu estudi a reconstruir el llibre Major a partir de les dades del Manual, per poder analitzar els balanços de les operacions comercials de la societat i seguir-ne l’evolució i els resultats.

Aquest llibre Major encara existeix i es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, en el fons de la Reial Audiència de Catalunya. És un manuscrit datat entre 1709 i 1723, de 35 x 24 cm, amb enquadernació tipus carpeta en pergamí i tanca de pell, que ha estat totalment restaurat.

Té 69 folis més un full de guarda, dels quals 22 estan en blanc. Els fulls escrits estan foliats amb numeració original al vers, de l’1 al 46. En tractar-se d’un llibre Major, els assentaments comptables es distribueixen de la manera clàssica; cada compte utilitza les dues pàgines del llibre obert, les anotacions del deure queden al full de l’esquerra i les de l’haver al full de la dreta. Totes les pàgines tenen una pauta molt tènue de quatre columnes primes al marge dret, feta a mà, per facilitar els comptes. I a prop del cantó inferior dret de tots el fulls escrits, es percep encara el rastre que han deixat els dits en l’acció de passar pàgina.

La coberta du el títol “Llibre major de la companyia nova de Gibaltar que comensa al primer de juliol 1709 y finirà al últim de juny 1712”. La primera pàgina escrita conté una clàusula d’obertura. De la data només es llegeix l’any, 1709, l’esvaïment de la tinta dificulta la lectura del dia i mes. Segueix el text “En nom de Deu y de Maria Santíssima, se ha format la present Companyia al primer de juliol 1709 per temps de 3 anys y finirà al últim de juny 1712, entre las personas següents [...]”. I seguidament es relacionen els socis, es detalla la part que cadascun aporta a la societat i el total del capital, tal com ho fa el Manual que transcriu Vilar.

El Major presenta l’activitat comercial de la Companyia organitzada en comptes: comptes de mercaderies, de valors, de persones en diferents situacions (socis capitalistes, clients, corresponsals, inversors, etc.), compte de caixa, compte de pèrdues i guanys, i altres. De cadascun, el llibre permet veure’n els moviments ordenats cronològicament, la seva evolució i conèixer-ne els balanços parcials i generals. A partir d’aquests balanços, es poden explicar els resultats particulars de cada operació comercial o l’evolució general dels negocis en el decurs de l’activitat de la societat.

Després d’un breu estudi comparatiu entre el llibre Major original i el llibre reconstruït per Pierre Vilar, podem afirmar que original i reconstrucció coincideixen gairebé totalment en el contingut i en molts aspectes formals que l’historiador descriu en el seu estudi. El llibre original té exactament els mateixos comptes que Vilar va reproduir, setanta dos, escrits en els mateixos fulls i amb les mateixes operacions. Els comptes tancats coincideixen i els seus respectius saldos també, així com gairebé tots els comptes oberts.

El Manual té un sistema de referència dels assentaments que utilitzava el comptable per passar i després localitzar els registres comptables entre aquest llibre i el Major; a l’esquerra de cada assentament hi ha dues xifres superposades, una indica el full del Major en què s’ha inscrit i l’altra identifica el compte. Aquest sistema va servir a Vilar per refer el Major i a nosaltres per comprovar la fidelitat entre original i reconstrucció.

Certament hi ha discrepàncies entre totes dues versions, però molt poc significatives. En alguns comptes Vilar va detectar una molt lleugera diferència no explicada entre el deure i l’haver del balanç final, i així ho va anotar; en canvi, el comptable del Major original sembla que va optar per “arreglar” aquesta divergència modificant la quantitat d’un dels assentaments respecte de la xifra enregistrada en el Manual, per a així donar el compte per tancat. En un altre cas el llibre original anota una operació en un compte diferent del que ho fa el Major reconstruït, de manera que dos comptes que a Vilar li queden oberts, a l’original es tanquen; i en un altra ocasió el comptable inscriu un compte en el Major en un full diferent del que ho fa Vilar. Tanmateix, aquestes diferències es podrien explicar per la falta de rigor en la pràctica comptable que s’aprecia en la redacció del Major: divergència ocasional entre les dades consignades en el Manual i les copiades en el Major, xifres rectificades directament o esborrades, errors de data, comptes que no presenten el balanç final, etc.; aspecte que l’historiador ja va assenyalar en la confecció del Manual.

12

Hi ha també algunes característiques formals del Manual descrites per Pierre Vilar que el Major reprodueix amb exactitud. Com anteriorment hem esmentat, la guerra va condicionar el funcionament de la Companyia i no solament per la conjuntura econòmica que el conflicte va crear, sinó també per la implicació política de Feliu i les conseqüències de la repressió. El Manual presenta una interrupció dels assentaments comptables entre el 15 de juny de 1714 i el 7 de maig de 1716 que Vilar atribueix al setge i caiguda de Barcelona i a la posterior repressió, de la qual Feliu de la Penya en fou víctima i possiblement també altres membres de la societat. El mateix forat cronològic presenta el Major. D’altra banda, diversos indicis suggereixen a l’autor que és el propi Feliu, administrador de l’empresa, qui s’encarregava de la redacció directa del Manual. Entre altres detalls, ho podria confirmar un canvi evident d’escriptura entre el 15 de gener de 1714 –quan ja havia començat el setge de Barcelona– i el 20 de setembre de

Llibre Major de la Companyia Nova de Gibraltar. 1709-1723 CAT/ ANC1-398-T-5459, Fons Reial Audiència de Catalunya.

1718 –data en què torna la primera mà–, període que correspondria a la implicació de Salvador Feliu en el govern de la ciutat assetjada, com a conseller segon, i al posterior exili. El llibre Major mostra els mateixos canvis dels mateixos tipus d’escriptura i en les mateixes dates.

Dels balanços que realitza Vilar a partir del Major es desprèn que les exportacions d’aiguardent van ser el negoci més rendible, però també l’origen de les dues catàstrofes finals que van provocar la crisi de l’empresa amb pèrdues de capital elevades per part dels socis. Les importacions de cotxinilla donaren bons rendiments a l’inici, però el sucre i la cera se salden amb pèrdues moderades. El blat va donar un rendiment mediocre i els negocis de cuiros i pells foren en general deficitaris.

En conjunt, la comptabilitat de la Companyia mostra un primer any de beneficis, deguts a les exportacions dels vins i aiguardents, seguits de dos anys de dificultats, originades en l’estancament del mercat català a

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

13

partir de 1710, la davallada de les vendes d’aiguardent ocasionades per la prohibició decretada a Portugal i la progressiva saturació d’aquest producte als mercats atlàntics. L’any 1712, al finalitzar els tres anys de la seva existència, la Companyia presentava un balanç aparentment satisfactori. No obstant, en el decurs de la seva liquidació, interrompuda per la commoció política de 1714, la fallida de dos corresponsals, a Gibraltar i a Lisboa, i fortes pèrdues en dos negocis d’aiguardent a Lisboa i a Amsterdam es van endur els beneficis i gairebé tot el capital dels associats.

El manuscrit conservat a l’ANC forma part d’un conjunt de només cinc llibres de comptabilitat comercial i patrimonial, datats entre 1570 i 1709, corresponents a processos que no es troben a l’arxiu. No només destaca l’antiguitat d’aquests llibres, entre els quals el que ens ocupa és el més recent, sinó també el nom d’alguns dels negociants a qui pertanyen, com Pau Vila o Joan Pau Llorens, actius comerciants barcelonins dels segles XVII i XVIII. És prou coneguda la riquesa de la documentació de les empreses comercials i industrials catalanes dels segles XVII a XIX com a font per a la història econòmica i social del país, però potser no ha estat encara suficientment explotada. L’Arxiu Nacional en conserva una bona representació entre els seus fons Comercials i d’empresa i alguns dels seus fons Patrimonials i familiars. Amb aquest article, i amb l’excusa de la troballa d’aquest Major que fou objecte d’estudi en una de les obres més significatives d’un mestre, volem insistir en la importància d’aquestes fonts i recordar la figura i l’obra de Pierre Vilar.

Maria Utgés Vallespí

Notes 1. VILAR, Pierre. Le "Manual de la compañya nova" de Gibraltar : 1709-1723. Paris : S.E.V.P.E.N., 1962. (Affaires et gens d’affaires ; 26).

2. Vegeu la descripció del Fons Comercial a: VOLTES BOU, Pedro. Catálogo del fondo comercial del Instituto Municipal de Historia. Barcelona : Instituto Municipal de Historia, 1961 (Documentos y estudios ; 7).

3. Vegeu la descripció en línia dels procediments judicials i altres sèries documentals del Tribunal de Comerç al portal PARES: Arxiu de la Corona d’Aragó. Secció Reial Audiència. Fons Tribunal de Comerç de Catalunya (1715-1868) <http:// pares.mcu.es/>

EL FONS DEL FUTBOL CATALÀ Des de la consolidació de l’esport en general i del futbol en particular, a primers de segle XX, com un fenomen social de masses, els milers de clubs i els centenars de federacions esportives catalanes han produït arxius d’enorme valor per al coneixement d’una de les formes de sociabilitat més importants de la història contemporània del país. El fons documental històric de la Federació Catalana de Futbol (FCF) va ingressar a l’Arxiu Nacional de Catalunya en successius lliuraments produïts entre els anys 1996-2000, procedent de la seu federativa al carrer Roger de Llúria de Barcelona. Des d’aleshores el fons s’ha convertit en un punt de referència important per a l’estudi de la història del futbol català. El febrer del 1997, el president de la FCF va signar el contracte de dipòsit del fons documental a l’ANC. L’ingrés del fons va comportar l’elaboració d’una primera descripció, successivament millorada fins a la seva migració definitiva al programari GANC, que permet avui la consulta en línia de 5089 registres informàtics, corresponents a un volum enorme de documentació: 178,7 m.

Els orígens de la Federació Catalana de Futbol cal cercar-los el 1900, quan es constitueix la Federació Catalana de Futbol Associació, presidida per Eduard Alesson. La seva creació va ser una conseqüència de la creixent afecció pel futbol, esport d’origen anglès introduït en el nostre país a finals del segle XIX. Els primers equips d’afeccionats, integrats principalment per membres de colònies estrangeres o per catalans que havien residit a l’estranger, van promoure la creació de clubs de futbol i, ràpidament, els partits esporàdics donaren lloc als primers torneigs reglats. A finals de l’any 1900 ja existien el Futbol Club Barcelona, fundat pel suís Joan Gamper (Winterthur, 1877 - Barcelona, 1930) i la Societat Espanyola de Futbol, convertida el 1903 en l’actual Reial Club Esportiu Espanyol. La necessitat de crear un organisme futbolístic de comandament superior als clubs, que evités rancors, acoblés parers i organitzés amb responsabilitat les competicions i tornegis futbolístics realitzats a Catalunya, explica l’aparició de la federació. En aquests anys neix la Copa Macaya (1901-1903) i el Campionat de Catalunya, iniciat el 1901-1902 i mantingut fins 1939-1940.

Després d’una primera etapa per fixar els reglaments i normatives de joc, les primeres juntes directives de la Federació van realitzar un important esforç per coordinar els torneigs i campionats, recolzada per la Reial Federació Espanyola de Futbol, òrgan futbolístic

14

de rang superior i centralitzat, nascut oficialment el 1909 amb ramificacions a cadascuna de les regions espanyoles. L’auge d’aquesta etapa ve determinat per la creació del campionat de lliga estatal, iniciat l’any 1928 -1929. La Guerra Civil espanyola va suposar un cop duríssim per al món de l’esport català, que veié desaparèixer, al camp de batalla i a l’exili, centenars de milers d’esportistes, àrbitres, entrenadors i directius. El control ideològic de la Falange s’aplicà a les noves juntes dels clubs i fins i tot s’obligà a traduir els noms anglesos i catalans a l’espanyol. En aquest context, les activitats de la federació van restar somortes fins a finals dels quaranta, data en la qual arrenca la producció de la documentació conservada avui al seu fons documental històric. El 1953, després de divuit anys de la darrera, se celebrava la primera assemblea participativa de la Federació Catalana de Futbol.

Superats els anys més durs de la postguerra, durant el període 1964-1974 la Federació va veure incrementada la seva responsabilitat a nivell regional per la creació de l’Agrupació de Jugadors Professionals i per l’ampliació del Comitè de Competició. Presidida des de 1964 per Pablo Porta i Bussoms, la Federació Catalana va portar a terme actuacions que tenien com a objectiu l’increment de llicències de jugadors (de 12.315 llicències l’any 1963 a 37.534 l’any 1974), l’augment i vigorització dels clubs, construcció de camps de futbol i condicionament i millora dels ja existents. La Delegació Catalana de la Mutualitat de Futbolistes Espanyols, gestionada per la pròpia Federació va realitzar importants millores tant per l’increment del seu quadre mèdic com per la construcció de nous serveis assistencials. El 1980 tingueren lloc les primeres eleccions a la presidència de la Federació, que guanyà Antoni Guasch.

El fons històric de la Federació Catalana de Futbol està conformat per cinc blocs fonamentals: Organització interna i de les competicions Circulars i instruccions de la FCF i FEF Resultats i classificacions de les temporades Llibres d’actes de reunions de comitès de competicions Expedients d’organització de campionats i partits

1928-1990

9,3 m

1958-1990

2,5 m

1971-1990

2,8 m

1928-1970

0,4 m

1936-1982

2,7 m

1984

0,5 m

Registres d’entrada i sortida de correspondència

1947-1974

0,4 m

Comptabilitat

1925-1982

11,8 m

Llibres de Diari

1925-1980

2,4 m

Documentació electoral

Llibres de Major

1925-1981

2,6 m

Inventaris i balanços

1925-1961

0,2 m

Llibres de comptabilitat auxiliar

1958-1982

6,6 m

Llicències de jugadors federats

1973-1991

125,1 m

Expedients de clubs

1917-1995

30,1 m

Serveis assistencials

1948-1977

0,8 m

Delegación Catalana de la Mutualidad de Futbolistas Españoles

1948-1977

0,8 m

Altra documentació

1,6 m

La documentació més rellevant del fons, pel seu impacte històric social i territorial, és la relativa als 3.504 expedients dels clubs associats a la Federació. Permet reconstruir alguns dels elements clau de la seva trajectòria, bàsicament, a partir de la Guerra Civil espanyola i contenen la documentació referent a les relacions entre cada club i la FCF: estatuts, correspondència general i referent a la renovació de les juntes directives, i tramitació d’altes, modificacions i baixes de clubs. Es tracta d’una documentació molt valorada, especialment pels historiadors locals, que permet una rica aproximació a la història de l’esport arreu de Catalunya.

Miquel Pérez Latre

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

15

NOU INGRÉS DE DOCUMENTACIÓ AL FONS ENRIC CASALS DEFILLÓ El maig del 2011, a través d’un dipòsit dels seus hereus a mans de la Fundació Pau Casals, ingressà a l’Arxiu Nacional de Catalunya el fons documental del germà del mestre, el també autor i intèrpret musical Enric Casals. Darrerament, la mateixa Fundació que vetlla per la promoció i el record de l’obra de l’artista vendrellenc ha procedit a un nou ingrés de documentació de la mateixa procedència familiar. Conté correspondència entre els germans, així com amb altres membres de la família. També, documentació identificativa, certificats, cartilles i xecs bancaris, rebuts de compres, correspondència, documentació de viatge, programes d’actuacions i retalls de premsa de concerts oferts per Pau Casals. Una altra part important de la documentació ingressada correspon a les gestions d’Enric Casals per a l’organització de concerts, en particular, dels Festivals de Prada de Conflent; a diplomes i honors rebuts; a l’edició i el cobrament de roialties per l’oratori "El Pessebre"; i a documentació conservada per Enric Casals com a recurs informatiu, especialment en relació al seu germà. L’ingrés es completà amb el lliurament de 125 positius b/n, 15 positius color i 3 làmines b/n, tots, pràcticament, referents a Pau Casals.

L’INVENTARI DEL FONS RAMON TRIAS FARGAS El maig de 1997 ingressà a l’ANC, resultat d’un contracte signat entre la Generalitat de Catalunya i la senyora Montserrat Trueta i Llacuna, la primera part (13,3 m) de la documentació del fons del polític i economista, Ramon Trias Fargas. Fou objecte d’un tractament arxivístic inicial que donà com resultat l’elaboració el 1999 d’un inventari parcialment migrat al programari GANC per a la seva consulta en línia. El febrer de l’any passat va tenir lloc un segon lliurament de documentació del fons (10,6 m) que ha estat objecte, igualment, d’un primer tractament arxivístic. Com a conseqüència, en l’actualitat és possible la consulta de la descripció del fons Ramon Trias Fargas en la seva integritat i l’accés a través del Servei d’Informació i Referència de l’ANC. La descripció elaborada conté el testimoni de la seva activitat personal, professional i política. En el primer apartat inclou documentació acadèmica i correspondència familiar; pel que fa a la documentació pro-

fessional destaca la produïda en la seva activitat docent a la Universitat de Barcelona i com economista a Editorial Labor i al Servei d’Estudis del Banco Urquijo (informes i estudis, conferències, discursos, correspondència i obra publicada); a documentació política fa referència al material produït i aplegat com a màxim dirigent d’Esquerra Democràtica Catalana i com a president de Convergència Democràtica de Catalunya. També inclou documentació com a membre de l’Assemblea de Parlamentaris, sobre la tramitació de l’Estatut d’Autonomia de 1979, com a diputat del Congrés dels Diputats (discursos i dossiers sobre les diverses iniciatives en que intervingué), com a conseller d’Economia i Finances (informes, discursos i correspondència), com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona (informes, correspondència i reculls de premsa), i com a senador (campanyes electorals, comissions, interpel·lacions i correspondència). El fons es complementa amb documentació sobre el productor del fons, bàsicament reculls de premsa.

DONACIÓ DE TRES FONS DOCUMENTALS A L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA El Departament de Cultura ha aprovat i passat a tramitació l’acceptació de la donació de tres fons documentals per part dels seus respectius propietaris. El primer és el fons Llinatge Rocabruna barons de l’Albi, donat pels germans Alòs-Moner i Vila, amb un volum de 5,6 metres de documents en paper i 246 pergamins a partir del segle XII. L’arxiu conté documentació rellevant de les baronies de Falgons (Pla d’Estany), Granollers de Rocacorba (Gironès), Foradada, Valdexils, Vernet i Antona (Noguera) i Albi (Garrigues) i dels llinatges Cartellà, Sabastida, Ponts i Rocabruna. Aquesta darrera família va ser l’hereva dels dits patrimonis i els traspassà després als Montoliu barons de l’Albi. D’aquí que aquest fons documental és totalment complementari i completa l’arxiu de la Baronia de l’Albia que també es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Al mateix temps, l’Arxiu Nacional de Catalunya ha rebut la donació de dos fons documentals contemporanis, de l’Associació Amics de Joan Ballester i Canals i de l’empresa HAC, SA (Concèntric i Cova del Drac).

Els dos van ser produïts i aplegats pel desaparegut Ermengol Passola i Badia, militant catalanista i pròcer de la cultura catalana, els fills del qual han atorgat la donació a favor de la Generalitat. Un dels donadors és la co-

16

neguda directora de cinema Isona Passola. En els fons donats hom hi trobarà la documentació del conegut segell discogràfic EDIGSA, amén d’una copiosa correspondència del productor amb un gran nombre de persones de la vida política i cultural catalana durant el Franquisme i la Transició. Amb aquest doble ingrés, els investigadors dels dits períodes tenen a disposició una documentació molt rica per a conèixer la resistència cultural catalana durant els obscurs anys de la dictadura i, segurament, algunes de les claus per entendre el moment present.

LA COL·LECCIÓ D’ART BOSCH I CATARINEU VA AVALAR DOS CRÈDITS CONCEDITS PER LA GENERALITAT L’ANY 1934 La Unión Industrial Algodonera, SA. va ser fundada, l’octubre de 1929, com una operació de fusió per a poder competir amb les grans empreses tèxtils nacionals i internacionals i cotitzar en borsa. El 1933 vuit empreses formaven part de la Unión: Cayetano Bori y Cirera, Fábricas Rómulo Bosch, SA, Iglesias y Suqué, SC, Modernas Hilanderias de Algodón, Antonio Perearnau y Tarragó, Fill de Francesc Coma i Freixa, Josep i Ramon Vilaseca i Forcada, i Avelino Trinxet e Hijos, SRC, amb fàbriques a Monistrol de Montserrat, Roda de Ter, Reus, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i l’Hospitalet de Llobregat.

El 1934, cinc anys després de la seva creació, a causa de les dificultats econòmiques, l’empresa va anunciar el tancament de les seves fàbriques de teixits i filats que donaven feina a més de 4.000 persones.

Per tal d’evitar-ho, el govern de la Generalitat acordà ajudar l’empresa, encarregant la concessió de dos emprèstits, de tres i d’un milió de pessetes, a l’Institut contra l’Atur Forçós, organisme creat per la Llei de 26 de maig de 1933 amb l’objecte, entre d’altres, d’impulsar l’activitat econòmica en situació crítica (BOGC núm. 45, 27.5.1933, p. 664-668).

Francesc Codó Roch i Felip Grau Ros foren els dos interventors nomenats per l’Institut per fiscalitzar els comptes. Els préstecs s’avalaven amb la col·lecció d’art que la Unión Algodonera havia adquirit a Ròmul Bosch i Catarineu (1894-1936), un dels seus accionistes.

Un total de 2.634 obres, entre pintures (373), miniatures (1.200) i objectes arqueològics (1.061), quedaren així custodiades per l’Institut fins que l’empresa propietària reintegrés el total dels emprèstits, els quatre milions de pessetes.

Pòlissa contra incendis de la col·lecció Bosch Catarineu assegurada en 1 milió de pessetes (6 de setembre de 1934).

CAT/ ANC 1-001-ui 6098, Fons Generalitat de Catalunya (Segona República).

L’Institut contra l’Atur Forçós i la Junta de Museus acordaren dipositar les peces de la col·lecció, segons la tipologia, al Museu d’Art de Catalunya, al Museu d’Arqueologia i al Museu de les Arts Decoratives. El secretari de la Junta i director dels museus de Barcelona, Joaquim Folch i Torres, dirigí l’inventari.

Alexandre Soler i March (vocal de la Junta) i Josep Bardolet Soler (pèrit arqueòleg) estimaren que el valor de les obres era de quatre milions de pessetes, quantitat que cobria els dos préstecs atorgats. El 9 d’octubre de 1935, a instàncies de l’Institut contra l’Atur Forçós, la Junta encarregà una nova valoració als directors del Museu d’Art de Catalunya i del Museu d’Arqueologia.

Un cop finalitzada la Guerra Civil, la Diputació de Barcelona va iniciar les gestions per al reintegrament dels préstecs i la cancel·lació del dipòsit, tràmits que van finalitzar el juliol de 1950, després de llargues negociacions.

L’ANC conserva la major part dels documents que fan referència a tot aquest afer: 1) Els informes sobre la situació econòmica financera de l’empresa, els dos contractes de crèdit, els lliuraments, les valoracions de la col·lecció, la correspondència entre l’Institut i la Junta de Museus i un exemplar de l’inventari de les obres dipositades (CAT-ANC-1-001-Lligall 189-capsa 698).

2) La correspondència entre la Junta de Museus i l’Institut, el segon exemplar de l’inventari de les obres i les sol·licituds de nova valoració de la col·lecció. (CAT-ANC-1-0715-T-2637).

3) L’ofici, el rebut i la relació de les obres dipositades al Museu d’Arqueologia (T-4469).

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

17

des al Museu d’Arqueologia (T-4469).

Un ofici del 16 de desembre de 1941 que dóna notícies de la localització de miniatures que formaven part de la col·lecció (T-2886).

5) Tres escrits sobre les gestions realitzades en relació amb la cancel·lació del dipòsit i del reintegrament de l’emprèstit (un d’ells acompanyat d’una còpia dels contractes i dels lliuraments) (T-799 i T-2964).

6) Un ofici del 31 de juliol de 1950 del secretari de l’Ajuntament de Barcelona comunicant al director dels Museus l’acceptació de dues obres de la col·lecció Bosch i Catarineu (una taula de Lluís Borrassà, i una predel·la de Pere Serra procedents de l’església de Cubells), donades per Julio Muñoz Ramonet, nou propietari d’Unión industrial Algodonera, SA. (T-3180) Tots aquests documents, que constitueixen una font per al coneixement més precís sobre la col·lecció Bosch i Catarineu, són accessibles mitjançant la consulta del fons Junta de Museus de Catalunya a través del Web de l’ANC i del mòdul de sala de consulta.

4)

INGRESSA A L’ANC LA DOCUMENTACIÓ DE LA CAIXA D’ESTALVIS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA El 23 de novembre de 2012 va ingressar a l’ANC documentació de gestió de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya. L’ingrés és fruit del conveni de restitució signat entre el Departament de Cultura i el senyor Eugenio López Malo, treballador de la desapareguda Caixa d’Estalvis de Catalunya, que va conservar la documentació des del 1982.

La Caixa fou creada el mes de setembre de 1926 per acord del ple de la Diputació de Barcelona sota el nom de Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona. Amb la Segona República i la dissolució de les diputacions provincials, l’entitat fou refundada en Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya, essent controlada per la Generalitat i augmentant la seva jurisdicció a tot el territori català. Féu funcions de banc del govern

Marc-Aureli Berenguer Casulleras

Per a saber-ne més, consulteu: Fons Junta de Museus de Catalunya. Expedient Dipòsit de la col·lecció de Ròmul Bosch i Caterineu adquirides per Unión Industrial Algodonera, S.A. com a garantia dels préstecs concedits per l’Institut contra l’Atur Forçós (1934-1935). (CATANC-1-0715-T-2637). Fons Junta de Museus de Catalunya. Expedient Dipòsit dels fons arqueològics propietat de la Junta de Museus al Museu d’Arqueologia (1932-1936). (CAT-ANC-1-0715-T-4469). Fons Junta de Museus de Catalunya. Expedient Desaparició de 8 pintures, una col·lecció de dibuixos i de miniatures propietat de la Junta de Museus (1939-1941). (CAT-ANC-1-0715-T2886). Fons Junta de Museus de Catalunya. Acta del 29 de novembre de 1943 (CAT-ANC-1-0715-T-799). Fons Junta de Museus de Catalunya. Expedient Dipòsit i devolucions. Any 1943. (CAT-ANC-1-0715-T-2964). Fons Junta de Museus de Catalunya. Expedient Donacions d’obres destinades als museus. Anys 1949-1950. (CAT-ANC-10715-T3180). Guia del fons Junta de Museus de Catalunya

Anunci de guardiola de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya aparegut al número 160 de la revista Esplai. 23 de desembre de 1934.

CAT/ ANC 1-936, Fons Caixa d’Estalvi de la Generalitat de Catalunya.

18

durant la Guerra Civil i passà a dependre del Departament de Finances per decret de 19 d’octubre de 1936.

Segons quedava recollit en els Estatuts de la Caixa, la Generalitat es reservava la potestat de reformar dits Estatuts i de designar el Consell d’Administració de la Caixa, en el que hi figuraven, entre d’altres, representants dels Departaments de Finances i d’Economia. Les funcions que corresponien a aquest Consell d’Administració serien exercides per un Administrador-delegat nomenat pel Departament de Finances a partir del mes d’octubre de 1936, moment en què la Caixa passà a dependre del mateix Departament.

El volum total de la documentació ingressada és d’1,2 metres i el seu abast cronològic de 1926 a 1939, predominant els anys 1931 a 1939 i incloent, de forma excepcional, documentació anterior i posterior. L’organització de la documentació respon a un primer tractament provisional, serà de lliure accés una vegada s’hagi realitzat la seva descripció definitiva i complementarà el fons Generalitat de Catalunya · Segona República, custodiat a l’ANC. Entre la documentació s’hi pot trobar correspondència general i amb altres entitats; el reglament interior de l’entitat; llibres d’actes, operacions, comptes i arqueig de la sucursal de Tarragona; relació de pintures cedides en dipòsit a la Junta de Museus d’Art de Barcelona; correspondència relacionada amb el concurs per a la selecció del cartell anunciador de la creació de la Caixa i el seu veredicte; propaganda de l’entitat als mitjans de comunicació; retalls de premsa sobre l’entitat; intervenció i comptes immobilitzats arran dels Fets d’Octubre de 1934 i l’esclat de la Guerra Civil; expedients sobre absorció d’entitats preexistents, inauguració i funcionament de noves oficines a Badalona, Igualada, Lleida, Olot, Reus, Sant Feliu de Guíxols, Solsona i Tarragona; documentació sobre l’adquisició, remodelació i inauguració de la nova seu central al carrer Fontanella de Barcelona; organització de les Diades de l’Estalvi adreçades al món escolar; reculls de legislació sobre entitats financeres; col·laboració en campanyes del Segell Pro Infància i d’altres d’obra social; participació a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1928; i un àlbum de documents singulars amb correspondència, retalls de premsa i 19 positius fotogràfics en blanc i negre de Josep Maria de Sagarra, Sagarra i Torrents, A. Merletti, Puig Ferran i autors desconeguts.

Enric Terradellas Prat

LA CATALOGACIÓ DEL FONS BIBLIOGRÀFIC RAMON ARRUFAT I ARRUFAT La Biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) amplia el nombre de fons bibliogràfics catalogats i accessibles per a tots els investigadors amb el tractament i la catalogació del fons bibliogràfic Ramon Arrufat i Arrufat.

Ramon Arrufat i Arrufat va néixer a les Borges Blanques el 1897. Escriptor i polític independentista català, de ben jove es va afiliar a Estat Català. El 1925 es traslladà a Barcelona i començà a col·laborar amb els seus articles a les revistes Estat Català i Nació Catalana. Participà en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya i també milità al Front Nacionalista de Catalunya. Morí a Barcelona l’any 1981.

Entre les seves publicacions cal destacar Catalunya poble dissortat (1933), que va escriure juntament amb Josep Casals i Freixes, Catalunya, Pi i Margall i el catalanisme (1934), La solució Cambó (1946), que escrigué sota el pseudònim de Ramon de les Borges Blanques, La unidad hispánica. España y Cataluña 1892-1939 (1946) i Macià, obra inèdita fins l’any 2007. En tots els seus escrits mostra el seu ideari catalanista radical.

L’ANC conserva el fons personal de Ramon Arrufat, que conté la documentació generada i rebuda per l’escriptor, a més de la seva biblioteca particular, que consta d’un total de 449 monografies i de 199 títols de revista.

Hi predominen les obres publicades a les dècades dels anys 60 i 70, per bé que també hi ha títols publicats a la primera meitat del segle XX, bàsicament als anys 30; en menor nombre, s’hi conserven publicacions més antigues. Principalment estan escrites en català, tot i que també hi ha publicacions en castellà. Cal destacar que alguns dels llibres que conformen la col·lecció inclouen dedicatòries autògrafes a Ramon Arrufat.

La major part de publicacions que integren el fons són monografies de temàtica relacionada amb la història i la cultura catalanes, amb títols com Catalunya en la Corona d’Aragó / Vicenç Riera Llorca (Mèxic, 1955), El Compromís de Casp: pàgines vives de la nostra història / Pare Miquel d’Esplugues (Barcelona, 1933), Notícia de Catalunya / Jaume Vicens Vives (Barcelona, 1960) o La universitat de Catalunya / Josep Navarro i Costabella (Barcelona, 1937).

També s’hi troben llibres sobre alguns personatges notoris de l’àmbit català, com Lo gran rey en Jaume I lo conquistador: biografia popular / Jaume Collell (Barcelona, 1908) o El catalanisme de Balmes: discurs llegit en la cesio apologètica del gran filosoph que, per

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

19

a conmemorar el LX aniversari de la seva mort, celebrà l’Associació Catalunya Vella en el temple romà de Vich / F. Maspons i Anglasell (Barcelona, 1908).

Hi ha diverses monografies sobre escriptors catalans i sobre literatura catalana, amb títols com Tres diguemne desarrelats: Pijoan, Ors, Gaziel / Enric Jardí (Barcelona, 1966), Prat de la Riba / Antoni Rovira i Virgili (Barcelona, 1968), El fet literari del català / Pere Bohigas (Mallorca, 1953), Eugeni d’Ors: etapa barcelonina (1906-1920) / Josep Maria Capdevila (1965), o Historia del círcol literari de Vich / Miquel S. Salarich (1962).

Un gran nombre de publicacions tracten aspectes de la política catalana i de la relació Catalunya-Espanya, com ara Por la libertad de Cataluña: desde la dominació romana al Estatuto / A. Orts Ramos; Francisco Caravaca (Barcelona, 1931), El poder polític: el problema Catalunya-Espanya / Antoni Peyrí (París, 1972), España i el regionalismo català: discurs pronunciat al Congrés dels Diputats el dia 28 de juny de 1923 / Narcís Pla i Deniel (Barcelona, 1923), España frente a Cataluña / A. Sieberer (Mèxic, 1944), Els silencis de Catalunya (1966) o Els catalans indiferents (1964), totes dues obres escrites per Manuel Cruells.

El fons inclou, a més, alguns volums sobre economia catalana, títols com L’aptitud financera de Catalunya: la balança catalana de pagaments / Jacint Ros Hombravella (Barcelona, 1967) o L’autodeterminació en el pensament econòmic català / Frederic Ribas (Barcelona, 1978), en són un exemple.

L’estudi de la llengua catalana està present en diverses publicacions, així com també l’aprenentatge d’altres llengües, amb títols com ara El que s’ha de saber de la llengua catalana Joan Coromines (Palma de Mallorca, 1954), Gramàtica catalana / Pompeu Fabra (Barcelona, 1930), 34 regles per a escriure correctament la llengua catalana / R. Folch i Capdevila (Barcelona, 193?).

Finalment, la història local catalana constitueix una part destacada dins d’aquesta biblioteca personal, títols com Girona: un llibre de records / Josep Pla (Barcelona, 1952), El sitio de Tarragona por los franceses en 1811 / Javier de Salas (Barcelona, 1911), o La marcha sobre Barcelona / C. Torre Enciso; D. Muro Zegri (Madrid, 194?), en són una mostra.

Per altra banda, el conjunt del fons Arrufat conserva un apartat de publicacions periòdiques constituït, en la seva major part, per números solts de revistes de caire polític: El Poble català, Esquerra de Catalunya: front electoral democràtic, Butlletí d’informació dels Països Catalans, Il·lustració Catalana, etc.; hi ha alguns números de revistes de moviments juvenils, com Joventut cristiana, Moviment scout catòlic; i revistes d’àmbit local, com Gracia: la revista del distrito, L’Igualadí: setmanari republicà autonomista, Calella o Ajuntament de les Borges Blanques: Servei d’informació.

La catalogació d’aquest fons bibliogràfic incorpora un excel·lent recurs informatiu per a l’estudi de la història del catalanisme, del nacionalisme i de la cultura catalanes del segle XX. La consulta al catàleg de les Biblioteques Especialitzades de la Generalitat es pot fer a través de la pàgina web de l’ANC, http://anc.gencat.cat o bé a l’adreça http://catalegbeg.cultura.gencat.cat Mireia Bo i Gudiol

LA CATALOGACIÓ DE LA COL·LECCIÓ DE PUBLICACIONS DE L’EMIGRACIÓ CATALANA REPUBLICANA A L’EXILI I A LA RESISTÈNCIA La Biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) posa a disposició dels usuaris la Col·lecció de publicacions de l’emigració catalana republicana a l’exili i a la resistència que conserva entre els seus fons.

La col·lecció, ara catalogada, conté les publicacions aplegades durant anys pel periodista i corrector Joan Rossinyol i Soler (1904-1983).

Rossinyol de jove entrà a formar part de la Joventut Nacionalista del seu poble, Rubí. Més tard milità a Palestra i a Acció Catalana, partit pel qual serà regidor durant la guerra civil. Va treballar de llauner, però aviat s’interessà pel periodisme, col·laborant en la publicació local Saba nova. Participà en la Batalla de l’Ebre. El 1939 s’exilià a França, sent internat al camp d’Agdé. El

20

mateix any arribà a Mèxic en el vaixell de refugiats republicans Ipanema. En aquest país treballà com a càrrec tècnic a l’empresa Techo Eterno Eureka. A la vegada s’implicà en diferents activitats culturals de la colònia catalana (teatre, esbart, coral), però sobretot actuà com a periodista i corrector de revistes catalanes de Mèxic. Fou redactor en cap de La nostra revista (19461954) i La nova revista (1955-1958), i col·laborà en Pont blau (1952-1963) i Orfeó Català (1962-1974), entitat de la que era membre. Fou un dels fundadors del Club del Llibre Català a la capital mexicana. Retornat de l’exili el 1963 fou corrector d’estil del setmanari Tele-estel i de l’editorial Pòrtic, entre d’altres, a més d’un actiu promotor cultural.

Aquesta col·lecció de publicacions periòdiques va ingressar a l’ANC l’any 1987, gràcies a les gestions fetes per Albert Manent i Segimon, a qui Joan Rossinyol havia llegat tota la seva hemeroteca. A la col·lecció primigènia formada per 84 títols, es van afegir algunes publicacions recollides pel propi Albert Manent. En anys posteriors també van contribuir a ampliar aquesta col·lecció especialitzada les donacions efectuades per Dolors Puig, Josep Maria Ribera i Faig i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Després d’aquestes darreres incorporacions la col·lecció aplega 118 registres catalogràfics, la immensa majoria publicacions periòdiques editades amb posterioritat a la Guerra Civil i fins als anys setanta del segle XX, encara que podem trobar alguna revista publicada en el primer terç d’aquest segle.

La col·lecció també inclou algunes monografies, com les aportades per Dolors Puig referents al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Destaquen les publicacions periòdiques editades per diferents entitats culturals i casals catalans a l’estranger que informen de les activitats pròpies; les dels partits polítics (Front Nacional de Catalunya, Estat Català, Partit Socialista Unificat de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, POUM, Moviment Socialista de Catalunya) i sindicats a l’exili (Confederació Nacional del Treball, Unió General de Treballadors, Unió de Rabassaires), reflex de la seva política antifranquista; les de la Generalitat de Catalunya i organismes unitaris de l’exili català i les de caire cultural, com la ja citada Pont blau (1952-1963) o Lletres (1944-1948), Quaderns de l’exili (1994-1947) o Revista de Catalunya (1924-1967). A més reuneix publicacions conjuntes de les nacionalitats ibèriques com Galeuzca (1945-1946) o Iberia (1945) i l’occitana com Vida nova (1965-1977).

Les revistes de la col·lecció foren majoritàriament

publicades a l’estranger. Destaquen les editades a països llatinoamericans, principalment de Xile i Mèxic, i a França, on ja existien comunitats de catalans emigrats i on va anar a parar el gruix dels exiliats catalans després de la Guerra Civil. Així mateix, trobem alguna publicació clandestina d’entitats i partits polítics de l’interior de Catalunya o de l’època de la Guerra Civil, com Nueva cultura (1937). Evidentment, en la col·lecció predominen les publicacions en català, encara que també n’hi ha alguna en castellà, francès i anglès, normalment adreçades a un públic no català exposant la problemàtica del país, com Free Catalonia (1942-1944).

Aquestes publicacions aborden diferents temàtiques, des de la cultura catalana a l’exili fins a la política antifranquista, passant per l’associacionisme català a l’estranger o les activitats socials de les diferents colònies catalanes en aquests països.

Aquesta col·lecció ofereix als investigadors una font imprescindible per conèixer l’exili català posterior a la Guerra Civil, a més de l’associacionisme català a l’estranger, així com el món cultural català en els països d’acollida, també és important per a historiadors de la resistència antifranquista, del nacionalisme català i de la història política de l’exili, especialment d’Amèrica i França.

Els registres catalogràfics d’aquesta col·lecció es poden consultar a través de la pàgina web de l’ANC http:// anc.gencat.cat o bé directament al catàleg col·lectiu de la xarxa de Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya,http://catalegbeg.cultura.gencat.cat José Fernando Mota Muñoz

Novembre 2012 – Gener 2013

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

Publicacions 21

Arts del moviment : dansa a Catalunya, 1966-2012 / [textos: Xosé Aviñoa ... et al.]. Barcelona : Arts Santa Mònica ; Donostia, San Sebastián : LiquidDocs, 2012. 240 p.

Barcelona i la Setmana Tràgica, 1909 : arrels i conseqüències / Soledad Bengoechea, coord. Barcelona : MUHBA, Museu d’Història de Barcelona, 2012. 91 p.

De noms i de llocs : miscel·lània d’homenatge a Albert Manent i Segimon / edició a cura de Joan Tort i Donada. [Barcelona : Societat d’Onomàstica, 2011]. 491 p.

Del silencio a la memoria : revelaciones del Archivo Nacional de la Policia Nacional. Guatemala : Archivo Histórico de la Policía Nacional, 2011. 517 p. (Colección de informes ; 1) Falguera Torres, Sergi. L’Activitat minera a Castellví de Rosanes i Martorell. [Martorell] : Centre d’Estudis Martorellencs, 2012. 98 p. (4 ratlles : quaderns d’estudis locals ; 2) Garcia i Raffi, Josep-Vicent. Ferran de Pol : centenari : 1911-2011. Barcelona : Departament de Cultura : Institució de les Lletres Catalanes, 2012. 67 p.

Huertas Claveria, Josep M., 1939-; Martí Gómez, José.

Guia informal de la Barcelona dels anys 70. Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2012. 190 p.

Imágenes de la salud, Las : cartelismo sanitario en España, 1910-1950 / Ramón Castejón Bolea, Enrique Perdiguero Gil y José Luis Piqueras Fernández (editores). [Alicante] : Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 2012. 133 p.

Jornades Antoni Varés (12s : 2012 :Girona). Imatge i Recerca :12es Jornades Antoni Varés (Girona, 2023 de novembre 2012) : ponències, experiències i comunicacions. Girona : Ajuntament de Girona, DL 2012. 158 p.

Madridejos Mora, Montse. El Flamenco en la Barcelona de la Exposición Internacional :1929-1930.

Barcelona : Bellaterra, 2012. 463 p.

Maquinista Terrestre y Marítima, La : poder y libertades : movimiento obrero 1934-1956 / [Marià Hispano Vilaseca i Víctor Mata Ventura, coords.].

[Barcelona] [etc.] : Fundació Museu històricosocial de la Maquinista Terrestre i Marítima, S.A. i de Macosa [etc.], [2012?]. 143 p.

Memòria gràfica d’una revolta : la Setmana Tràgica a Catalunya : juliol i agost de 1909 / [comissaris: Imma Navarro Molleví, Francesc Olivé Ollé]. Barcelona Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2012. 64 p.

Molner, Eduard; Albertí, Xavier. Carrer i escena : El Paral·lel 1892-1939. Barcelona : Viena : Ajuntament de Barcelona, 2012. 222 p.

Moyano Jimènez, Florentí. Un Model d’empresa energètica local : Gas Reusense : 1854-1969. Sabadell : Gas Natural Fenosa, 2012. 379 p. ( Biblioteca d’història del gas ; 7) Orfes imaginaris : la sol·licitud de nens i nenes orfes després de la riuada de 1962 / [Josep Lluís Llorca i Simon i Joan Pere i Ventayol, ed.]. Terrassa : Arxiu Històric de Terrassa: Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, 2012. 32 p. (Col·lecció Terraça.doc ; 3) Paral·lel, El : 1894-1939 : Barcelona i l’espectacle de la modernitat / direcció: Xavier Albertí, Eduard Molner. Barcelona : Centre de Cultura Contemporània de Barcelona : Diputació de Barcelona, DL 2012. 187 p.

Perisé, Eva. El Pallars il·lumina Catalunya : 19122012 : cent anys d’energia hidroelèctrica, cent anys de patrimoni industrial / [textos i selecció d’imatges: Eva Perisé, Jordi Solà i Mas, Xavier Tarraubella]. [Terrassa : MNACTEC, 2012]. [56] p.

Principis i requeriments funcionals per a documents en entorns d’oficina digital / [Consell Internacional d’Arxius]. [Barcelona] : Associació d’ArxiversGestors de Documents de Catalunya, DL 2012. 3 vol. (Textos ; 08-10) Revolta poètica, La : 1964-1982 / edició de Vicenç Altaió i Julià Guillamón. Barcelona : Galaxia Gu-

22

tenberg : Arts Santa Mònica ; Caldes d’Estrac : Fundació Palau, 2012. 143 p.

Tarraubella i Mirabet, F. Xavier. La Canadenca al Pallars: repercussions socioeconòmiques de la construcció de l’embassament de Sant Antoni de Tremp (1910-1920). Lleida : Virgili i Pagès,1990. 273 p.

(Estudis ; 1) Terré, Laura. Sagrada Família : 100 fotografies que hauries de conèixer. Barcelona : Lunwerg, 2012.

153 p.

Velasco, Àngel. Gonçal Castelló, 1912-2003. Barcelona : [Fundació Josep Irla], 2012.

107 p. (Biblioteca de l’esquerra nacional) Vila, Enric. Breu història de la Rambla. Barcelona : Galaxia Gutenberg, 2012. 211 p.

Weidema, Sytske. Jan Gossart : the documentary evidence. London : Harvey Miller, 2012. 177 p.

Novembre 2012 – Gener 2013

Ingressos ÀREA DELS FONS DE L’ADMINISTRACIÓ FONS DE L’ADMINISTRACIÓ AUTONÒMICA Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya Expedients d’instal·lacions elèctriques receptores de Baixa Tensió (1987-1996), 63,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 7.329 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés restringit. [Fons 439, ingrés 3063] FONS DE L’ADMINISTRACIÓ PERIFÈRICA DE L’ESTAT Prefectura Provincial a Barcelona del l’Institut Nacional de Conservació de la Natura (ICONA) Registre d’expedients d’aprofitaments forestals: Relació de sol·licituds (1970-1972 i 1978-1980)), 3 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 6 registres.

Transferits per l’Arxiu Central d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Accés lliure, amb restriccions. [Fons 491, ingrés 3049].

FONS D’INSTITUCIONS Caixa d’Estalvi de la Generalitat de Catalunya

Documentació de gestió (1926-1939), 1,2 m. Descripció provisional: Relació de contingut amb 57 unitats documentals compostes. Restitució d’Eugeni López Malo. Accés lliure. Pendent de tractament. [Fons 936, ingrés 3061] Junta Electoral Provincial de Barcelona Sobres generats per les meses electorals de la província de Barcelona corresponents a les Eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012, 87,2 m. Relació de contingut lliurada juntament amb la documentació per la secretaria de la Junta. Accés restringit. [Fons 314, ingrés 3057].

COL·LECCIONS Propaganda electoral i cartells de partits polítics que concorregueren a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012. 1 carpeta amb material divers i 5 documents electrònics. Donació dels diferents partits polítics. Accés lliure. [Fons 226, ingrés 3060]. ÀREA DELS FONS HISTÒRICS FONS D’ASSOCIACIONS I FUNDACIONS Fons Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats (ACSAR) 2.371 expedients de peticionaris d’asil polític assistits per l’associació, organitzats d’acord amb la seva àrea geogràfica de procedència (capses 241 a 306). 1980 – 2010. 6,6 m.

Fons Institut Agrícola Català de Sant Isidre Actes dels òrgans de govern, llistats de propietaris, fitxes de socis, publicacions i reproduccions de documentació sobre l’activitat del sindicat procedent d’altres arxius i del Registre Mercantil de Barcelona. 1942 1991. 1 m.

Fons Asociación Hispano-Alemana Altamira Llibre d’actes dels òrgans de govern, llibres de circulars i activitats per als socis (23 volums) i publicació amb motiu del XXVè aniversari de l’entitat (1972). 1968 – 2000. 1,2 m.

FONS COMERCIALS I D’EMPRESES Fons Industria Textil Tomás, S.A. Evolució del capital i l’accionariat; còpies d’escriptures de nomenament de consellers, atorgament de poders, acceptació de requeriments, adjudicacions per pagaments i modificacions estatutàries; documentació particular de diversos accionistes (certificats i pòlisses de propietat, ordres de compra i venda, certificacions d’adjudicació d’accions i notes sobre propietat i transfe-

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 34/ febrer 2013

23

rència d’accions); documentació de direcció i comptabilitat produïda durant el període 1989-1993. 1941 – 1993. 0,4 m.

FONS PATRIMONIALS I FAMILIARS Fons Llinatge d’Espona 39 pergamins de la família Rahola. 1285 – 1574. 0,1 m.

Fons Família Coromina Actes, rúbriques i memòries familiars; notes genealògiques, certificats, capítols matrimonials, àpoques de dot, testaments, relacions de béns i inventaris; propietat i ús de terres; arrendaments i administracions de rendes; ús d’aigües i regatges; emfiteusi; obres al patrimoni immoble; censals; empreses Indústries Coromina i J. i L. Coromina; administració del patrimoni i contribucions; correspondència; processos judicials; publicacions de Joaquim Coromina i Gispert-Sauch i documentació política, associativa i religiosa; documentació d’Església; i participació al regiment del Comú de Santa Pau. 115 pergamins.

1276 – 1992. 1,6 m.

FONS PERSONALS Fons Jaume Bassa i Pascual Documentació associativa i política: com a president de l’Associació d’Enginyers industrials (1975-1980) i d’organització del I Congrés d’Enginyers en Llengua Catalana (2000), de la col·laboració en la creació del CIDEM, del Museu de la Ciència i de la Tècnica (MNACTEC) i del trasllat a Bellaterra del Laboratori d’Assaigs i Investigacions, com a Director General de Política Industrial de la Generalitat de Catalunya (1984-1986) i com a Director General de la Zona d’Urgent Reindustrialització de Barcelona (ZUR).

1975 – 2000. 1,6 m.

Fons Enric Casals Defilló Correspondència entre Enric i Pau Casals, i altres membres de la família; documentació identificativa, certificats, documentació bancària, rebuts de compres, correspondència, documentació de viatge, programes d’actuacions i retalls de premsa de Pau Casals; correspondència d’Enric Casals sobre organització de concerts; diplomes i honors rebuts; edició i roialties per "El Pessebre"; organització dels Festivals de Prada; i recursos d’informació. 1894 – 1994. 0,4 m.

Fons Ramon Trias Fargas Notes, memòries i manuscrits; agendes i dietaris; dossiers d’activitat professional; separates i manuscrits d’articles i conferències; correspondència general i particular; felicitacions; Comissió Trilateral; Convergència

Democràtica de Catalunya-Esquerra Democràtica de Cataluya; eleccions a l’Ajuntament de Barcelona; Consell Executiu de la Generalitat; Conselleria d’Enomia; Parlament de Catalunya; Comissió Mixta Estat -Generalitat; Viatges; cartes de còndol; necrològiques; dossiers temàtics i reculls de premsa. 1922 – 1990.

10,6 m.

Fons Joan Escofet i Palau Títols de propietat, arrendaments i comptes de casa (Cadaqués i Vilamacolum); documentació de les famílies Escofet, Moreno, Sastre i Duran; documentació de la carrera militar, l’obra pública, l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona, com a governador de la plaça de Roses, de comandant del Cordó Sanitari, d’organització del sometent, de les accions militars de la Guerra Gran i com a governador militar i polític de Barcelona; correspondència; intervenció a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a la de Ciències Naturals i Arts; i col·lecció de manuscrits, impresos i monografies. 1 pergamí. 1591 – 1948. 9,3 m.

COL·LECCIONS Col·lecció de manuscrits i documents textuals solts de l’Arxiu Nacional de Catalunya Documentació personal i professional de José Mayor Martínez (Vilajoiosa, 1893), propietari d’una llicència d’auto-taxi de Barcelona. Inclou dos rebuts de lliurament de moneda republicana i les actes de requisa i devolució del seu vehicle per part de les autoritats franquistes el 1939-1940. 1919 – 1971. 0,1 m.

Col·lecció documental sobre la repressió franquista de l’Arxiu Nacional de Catalunya “Facturas para legalizar la tenencia y circulación de aparatos de Radio, producción Nacional.” (Radio Ferrús, botiga de Ferran Ferrús Ezquerra, establert a Osca): comunicats de les dades dels compradors d’aparells de ràdio. 1948 – 1949. 0,1 m. ÀREA DELS FONS D’IMATGES TAF Helicòpters, S.A. Àlbum amb 48 fotografies, gelatines de plata de 18x24, amb vistes aèries de Barcelona, realitzades entre 1960 i 1970.

Col·lecció de retrats d’escriptors, actors i músics vinculats al Teatre català 182 negatius sobre vidre a la gelatina de plata 18x24 cm i altres mides, de retrats de reconeguts escriptors com Santiago Rusiñol i Àngel Guimerà; actors com Lleó Fontova i Iscle Soler, i músics com Joan Llongueras i Lluís Millet, realitzades entre 1870 i 1920.

24

JORNADES IV Jornades Educació i Arxius : “El món educatiu, usuari de l’arxiu per a la recerca” Lloc: seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya Dates: dies 27 i 28 de juny de 2013 Organitzen: ICE de la Universitat de Barcelona i Arxiu Nacional de Catalunya.

Els documents d’arxiu es presenten com un recurs educatiu de primer ordre per a l’aplicació d’un model educatiu competencial en totes les àrees de coneixement i en tots els nivells educatius. En aquestes jornades ens proposem compartir experiències i reflexionar conjuntament amb l’objectiu de facilitar i promoure l’aplicació didàctica del patrimoni documental.

CONFERÈNCIES CICLE DE CONFERÈNCIES NOBLESA I SOCIETAT: «Commemoracions del 2013»

 800 anys de la batalla de Muret i el final del somni català a l’Occitània a càrrec del Dr. Stefano M. Cingolani, historiador.

Dilluns, 8 d’abril, a les 19h.

 600 anys de la extinció del Comtat d’Urgell a càrrec del Dr. Prim Bertran i Roigé, professor de la Universitat de Barcelona.

Dilluns, 6 de maig, a les 19h.

 300 anys del Tractat d’Utrecht i el “cas dels catalans” a càrrec del Dr. Joaquim Albareda i Salvador, professor de la Universitat Pompeu Fabra.

Dilluns, 27 de maig, a les 19h.

Cicle organitzat: per l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans amb la col·laboració de la Reial Acadèmia de Bones Lletres – Sessions obertes i gratuïtes.

– Totes les conferències s’impartiran a la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, carrer

Edita: Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

EXPOSICIONS  Exposició: Cartells de la Guerra Civil a Catalunya, Dates: del 15 de febrer al 5 de maig Lloc: Espai Cultura, Unnim / Caixa de Sabadell.

Obra social. Carrer d’en Font, 25 - Sabadell Horaris: De dimarts a divendres de 17 a 21 h Dissabtes d’11 a 14 h i de 17 a 21 h Diumenges d’11 a 14 h.

Dilluns i festius tancat.

Direcció: Josep M. Sans i Travé Consell de Redacció: F. Balada, J. Fernández, À. Bernal, I. Navarro, F. Olivé, R. Cruellas, I. Gómez Coordinació:

Arxiu Nacional de Catalunya Carrer Jaume I, 33-51 08195 – Sant Cugat del Vallès

del Bisbe Caçador, 3 (plaça Sant Just). 08002 - Barcelona.

F. Olivé

Web: http://www.anc.gencat.cat A/e: anc.cultura@gencat.cat

ISSN:1695-9000 Dip. Legal: B.27.802-2002