BUTLLETÍ INTERIOR DE L ASSOCIACIÓ CATALANA D EXPRESOS POLÍTICS (RESISTENTS ANTIFEIXISTES-MEMBRES DE LA FIR)
NOVA ETAPA Núm. 76
SEGON TRIMESTRE DEL 2014
DONATIU: 1€
Editorial MONARQUIA? REPÚBLICA? REFERÈNDUM! Quan s'estava a punt d'imprimir aquest butlletí, ha esclatat la notícia de l'abdicació del rei. Una abdicació que posa fi a 39 anys de regnat (el més llarg de la història dels Borbó després de Felip V i d'Alfons XIII) i que tanca una etapa de la història recent d'Espanya. Amb l'abdicació de Joan Carles I es pot dir que s'acaba, una vegada per totes, la Transició, de la qual ell ha estat un dels protagonistes, especialment pel que fa al seu paper de pont entre la dictadura que el va nomenar i una monarquia parlamentària amb un sistema electoral basat en un bipartidisme que, especialment en els darrers anys, no representava cap alternativa política, sinó solament una alternança en el poder. La gravíssima situació econòmica, social i política, els inacceptables nivells d'una corrupció estesa arreu, una justícia desigual i favorable als poderosos (Millet i tants altres…), una família reial rodejada d'escàndols, unes estructures polítiques cada cop més allunyades de la realitat i el desafiament sobiranista català, tot plegat ha col•locat el país en una situa-
una participació de menys del ció de crisi institucional que ha 50%, l'abdicació pren tot el forçat l'abdicació del rei. Una seu sentit. Una abdicació conmostra del creixent desprestigi de la institució monàrquica és l'enfonsament del suport a la Corona entre la població, que, segons el CIS, ha passat d'un 7,46 sobre 10, el 1994, a un 3,72 en la darrera enquesta de l'abril passat. Val a dir que la monarquia no està sola en aquests nivells, i que l'acompanyen, fins i tot per sota, altres institucions de l'Estat, (continuació pàg.3) com el Govern, l'Església, els partits polítics, etc., la qual cosa w Editorial ....................................................pàg. 1 i 3 ajuda a entendre w El malestar dels europeus Enric Cama..................................................pàg. 3-4 el grau de desafecció de la gent w Uns instants per a la cultura Pere Díez Gil..................................................pàg. 4 en relació amb el w Miquel Caminal, la passió política sistema. Andreu Mayayo i Artal....................................pàg. 5 I si, a tot això, hi w Barcelona; 75 anys de l’exili republicà afegim els mals Marc Carrillo ...............................................pàg. 6-7 resultats aconsew Memòria republicana, esdevenidor de llibertat guits pels dos Àngel Duarte ..................................................pàg. 7 partits represenw Mis recuerdos de la defensa de Leningrado tants del bipartiTeresa Alonso .................................................pàg. 8 disme "dinàstic" w Cap a la tercera oportunitat en les darreres Antoni Ferret....................................................pàg.9 eleccions eurow Viatge a la Jonquera- Ribesaltes en el 75è aniversari pees, on per pride l’exili republicà mera vegada no Joan Rodríguez, El Kosaco ............................pàg. 10 han arribat entre w Pàgina guerrillera .........................................pàg. 11 tots dos al 50% w ...Dinar de germanor amb motiu del 83è aniversari dels vots, amb de la proclamació de la Segona República. pàg. 12
AJUTS AL BUTLLETÍ
PUBLICACIONS REBUDES Gent del Masnou, núm. 318-321 Mul·lba. Museu d’Història de Barcelona, núm. 29 Le Patriote Résistant, núm. 884-887 Jovent, núm.108-109 Cercle català de Marsella, núm. 4-5-6 Mundo Obrero, núm.270-272 Treball, núm. 206 Carrer, núm. 131-132 Die Glocke vom Ettersberg, núm. 213-214 Si jo Fos, núm. 26 Esquerra Nacional, núm.217-218
AVÍS
Antònia Jover Joan Sardà Valentín Antón Teresa Alonso Montserrat Torres Jaume Torres Jaume Martí Aurora Farrero Lola González Anònim Miquel Castel Alfons i Mercè Antonio Cánovas Lola Delgado Família Gadea Marc Carrillo José Iranzo La Junta Mercè Castroverde Mª Amparo García Xerrada Institut La Mallola Aportació de l’acte a Figueres Anton Biosca Amadeu Vives
75 20 5 10 20 30 10 40 20,25 20 30 50 10 25 15 15 20 33 10 10 50 140 30 30
TOTAL............................................718,25 €
GRÀCIES A TOTS/ES PELS VOSTRES DONATIUS, SENSE TOTS ELLS AQUEST BUTLLETÍ NO SERIA POSSIBLE.
BONES VACANCES!!! PLAFÓ D´EDICIÓ
Nota: El Consell de Redacció no es fa responsable del que s'expressa en les col·laboracions inserides en aquest butlletí i que s'han de considerar opinions personals dels sotasignats.
2
Associació Catalana d'Expresos Polítics (Resistents antifeixistes- membre de la FIR). Butlletí Interior núm. 76. Segon trimestre de 2014. Coordinació: Antònia Moreno Consell de redacció: E. Cama, Enric Pubill, Antònia Moreno (estem oberts a altres participacions). Muntatge: Sara Borràs Il·lustracions: Jan Impressió: Imprenta INGRAFIC Dipòsit legal: B-33.493-95 Edita: Associació Catalana d'Expresos polítics. c/ Via Laietana, 16 -08003 Barcelona. Tel. 934 812 853 Correu electrònic: expres-pol@ccoo.cat Pàg. web: www.conc.es/exprespol Compte corrent a la caixa:
2100/0429/64/0200175329
(continuació editorial)
cebuda per consolidar el règim monàrquic, per imposar un altre rei sense que la voluntat del poble sigui tinguda en compte i per mantenir un statu quo de poder encara que sigui amb petits canvis constitucionals que no afectin gens qüestions importants, seguint la famosa màxima que cal canviar alguna cosa perquè tot segueixi igual. Joan Carles I va ser producte d'un context històric determinat. La restauració monàrquica dissenyada per la dictadura i els posteriors pactes de la Transició van ser manifestació, agradi o no, de la correlació de forces pròpia d'aquell moment excepcional en el qual la qüestió essencial no era la monarquia o la república, sinó la dictadura o la democràcia. Però aquell moment excepcional ha arribat a la fi amb l'abdicació de Joan Carles I. És el moment, amb independència de preferències polítiques, d'iniciar una revisió crítica i constructiva, impulsada pels ciutadans i ciutadanes, del nostre model d'estat. El 70% de la població actual no tenia edat per votar quan, el 1978, es va aprovar la Constitució. És arribada l'hora que el poble, en el qual resideix la sobirania, parli i decideixi, a través d'un referèndum, sobre la conveniència de mantenir un règim monàrquic o bé d'obrir un procés constituent que desemboqui en la instauració d'una república. S'obre una oportunitat històrica per promoure un ampli debat públic que ajudi a regenerar la nostra democràcia. Cal aprofitar-la. El poble reclama la paraula.
EL MALESTAR DELS EUROPEUS Els resultats de les eleccions europees del passat 25 de maig han tingut, com sempre, diverses lectures, però una de les més evidents és que han sacsejat el panorama polític en general. Especialment pel que fa a les grans formacions europees que han governat fins ara Europa (populars, socialistes i liberals). Populars i liberals han sofert una pèrdua important de vots i escons, i en total les tres principals formacions del Parlament Europeu (PE) passen de 533 diputats i el 71% el 2009 a 469 diputats i el 62% el 2014. Si, a això, hi afegim el gran ascens de formacions antieuropeistes, d'extrema dreta o clarament feixistes, i l'increment de representació de l'esquerra, es pot afirmar que el panorama polític europeu ha canviat. Els resultats han palesat el gran malestar de molts ciutadans europeus davant d'unes polítiques que han fet malmetre el seu nivell de vida i els seus drets socials i que, fins i tot, han limitat la representació democràtica; unes polítiques que han trencat la cohesió social i econòmica que havia estat bandera del projecte europeu. On queda l'Europa social de Jacques Delors? L'Europa del benestar està deixant pas a l'Europa del malestar. Un malestar que, per desgràcia, s'està traduint en rebuig al procés d'unió europea i en un auge de partits ultres que arriben a configurar el 25% del nou PE. No totes les formacions nacionalistes i antieuropees són
iguals, i seria un error, per exemple, col·locar l'UKIP britànic o el Front Nacional francès en el mateix sac que l'Alba Daurada grega o el partit neonazi alemany NPD, però és preocupant i fereix els sentiments d'una associació com la nostra veure com les banderes feixistes tornen a onejar pel continent, a Kíev, a Atenes, a Budapest, a Viena, etc. Malauradament sembla que les forces conservadores no prendran nota del malestar. No es pot obviar que la cancellera Merkel, encara que amb menys vots, ha tornat a guanyar i que tot apunta que no rectificarà el rumb i mantindrà les polítiques d'austeritat, malgrat que Hollande declari que "si la UE no canvia, hi haurà més vots contra Europa" o que l'italià Renzi digui que "cal una Europa que es preocupi més per la vida de les famílies". No podem esperar, però, que cap acció política decisiva vagi més enllà d'aquestes paraules. Pel que fa a Espanya, el canvi també ha estat evident. Cal destacar l'enfonsament del bipartidisme del PP i del PSOE, que han obtingut el pitjor resultat de la seva història. La suma dels dos partits ha quedat per sota del 50%, és a dir, han perdut més de cinc
3
milions de vots i 30 punts en relació amb les eleccions europees anteriors, en les quals van arribar a sumar entre tots dos el 82% dels vots. En canvi, Esquerra Unida ha triplicat els seus resultats i ha passat de mig milió de vots a un milió i mig. I una sorpresa gran ha estat el resultat d'una força nova, Podem, que, amb un programa molt similar al d'Esquerra Unida, i amb un cap de llista mediàtic, ha aconseguit, gairebé sense organització, un milió doscents mil vots! Considerant també els bons resultats de Compromís, cal esperar que, en properes conteses electorals, aquestes forces siguin capaces de presentar un front unitari que, vist l'enfonsament del bipartidisme tradicional, signifiqui un autèntic canvi en el panorama polític espanyol. Un canvi imprescindible davant d'una situació greu de crisi d'estat, en la qual el pro-
cés sobiranista de Catalunya ocupi un lloc prominent. Precisament a Catalunya, les eleccions europees han estat força condicionades per aquest procés, la qual cosa explicaria l'augment de participació (vuit punts per sobre del 2009). Els canvis han estat també importants aquí. Per primera vegada en unes eleccions europees el PSC no ha estat la força més votada, ha quedat relegat a la tercera posició i continua la seva espectacular davallada. ERC, per primera vegada en democràcia des del 1977, ha guanyat vots i deixa CiU en segon lloc, fet que debilita el lideratge d'Artur Mas, i el PPC es veu superat per ICV-EUiA, que augmenta significativament els seus vots. Tot això, més els resultats de Podem i de Ciutadans, dibuixa un panorama nou, encara que el missatge central de les darreres eleccions catalanes es repeteix: els
mateixos suports a la consulta del 9 de novembre. El percentatge de votants de partits favorables al dret a decidir és de 55,5%, i això amb un 50% d'abstenció. I no tots els partits favorables a la consulta són partidaris de la independència, com és el cas de la coalició ICV-EUiA, que no s'ha pronunciat en aquest sentit. Una situació que apunta, al nostre entendre, un suport encara insuficient al procés sobiranista. Un procés sobiranista ple d'incerteses i que caldrà veure com es desenvolupa en els propers mesos. Però, tant a Catalunya com a Espanya, els resultats del 25 de maig no es poden extrapolar a les properes eleccions, encara que marquin tendències que cal tenir en compte. El que sí que és evident és que aires de canvi bufen arreu. Caldrà estar-hi amatent. Enric Cama
UNS INSTANTS PER A LA CULTURA... EL FIL CONDUCTOR El col·lectiu d'artistes de Sants, que celebra el 30è aniversari de la seva fundació, ha fet l'exposició emblemàtica "El fil conductor" a la Granja Espai Cultural, del patrimoni municipal de cultura de Santa Perpètua de Mogoda. La instal·lació de grans teles i escultures, que fa tres anys ja es van exposar a les Cotxeres de Sants amb gran èxit, va causar admiració, juntament amb les magnífiques instal·lacions de Santa Perpètua i del seu patrimoni cultural. Qui va veure l'exposi4
ció va fruir de les obres en un espai únic i adient que permetia la seva expressió màxima. Va ser un acte feliç dels molts que tenim programats en aquest 30è aniversari.
Pere Díez Gil
MIQUEL CAMINAL, LA PASSIÓ POLÍTICA
És una broma de mal gust, per no utilitzar una altra expressió més col·loquial però certa, que el funeral d'un dels politòlegs catalans més lúcids coincidís el passat 25 de maig amb una jornada electoral, la festa major per excel·lència d'una democràcia. Una cruel malaltia (com la que fa poc més d'un any va segar la vida de la seva muller, la sociòloga Anna Alabart) va privar Miquel Caminal d'exercir el vot. Hi ha un altre tipus de coincidència que al meu bon amic li plauria que mencionés en aquesta amarga necrològica, com que el 25 de maig era també la data d'aniversari d'Enrico Berlinguer que, ves per on, va morir a la mateixa edat que Caminal, en plena campanya de les eleccions europees de 1984, quan els comunistes van tocar el cel amb el desitjat "sorpasso" (avançament) sobre els eterns rivals democratacristians. Costa d'entendre, en aquestes hores baixes de la política i, sobretot, dels polítics, que Miquel Caminal fes de la política la seva passió vital, el seu compromís cívic i la seva professió acadèmica. Caminal es va foguejar en els moviments
socials -estudiantil i veïnal-, es va enfortir en la militància en els anys daurats del PSUC, i no va dubtar en tornar a comprometre’s en el naixement d'Iniciativa per Catalunya. Al mateix temps va col·laborar activament en la gestió de la Universitat de Barcelona i de la recent nascuda Universitat Rovira i Virgili, i amb els governs catalanistes i d'esquerres de la Generalitat. Caminal va afrontar amb il·lusió la creació del Memorial Democràtic, nascut de l'impuls de les entitats memorialistes, principalment de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, i va posar tot el seu talent i passió en la més que justa i necessària reparació moral de les víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura. Que un politòleg i no pas un historiador dirigís el Memorial era, per altra banda, una evidència clara que no es tractava de reescriure la Història des del poder sinó de preservar i difondre els valors democràtics, principalment en l'espai públic. La construcció de la Història correspon a l'àmbit universitari, al qual Caminal va dotar de recursos per l'elaboració d'infraestructures historiogràfiques imprescindibles com "l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya" elaborat pel Centre d'Estudis Històrics InternacionalsPavelló de la República. Caminal tenia una espina clavada: la del seu cessament fulminant com a director del Memorial Democràtic als pocs dies de prendre possessió el nou Govern del president Artur Mas. Un càrrec, per cert, que va quedar vacant durant pràcticament un any coinci-
dint amb el procés de castració física i química d'un organisme contemplat sempre amb recel per CiU. Caminal podia encaixar les crítiques sobre la seva gestió però li dolien les acusacions de sectarisme polític, perquè no eren certes i especialment no ho eren en l'àmbit de la memòria democràtica, per raons familiars, de cultura política profundament unitària i, fins i tot, de currículum acadèmic. En aquest sentit no pot oblidar-se que va dedicar la seva voluminosa tesi doctoral a Joan Comorera, una de les principals víctimes del sectarisme estalinista. De les seves moltes aportacions cal destacar-ne el valor del pluralisme, no tan sols personal (reivindicant la riquesa d'una major pluralitat d'identitats i opinions) sinó col·lectiu i, concretament, la seva proposta de federalisme pluralista (més que asimètric). I una sentència lapidària: ser demòcrata significa estar disposat a canviar d'opinió. Caminal era un tipus excel·lent, d'aquells amb els quals et sents en deute pel molt que t'han donat i pel molt que has après. Li voldria agrair el seu ajut en la primera experiència de primàries obertes a tot el cens electoral que vam realitzar a Montblanc en les eleccions municipals de 1995. Aleshores sí, estimat Miquel, que vam poder celebrar, amb gran alegria, el "sorpasso". Miquel Caminal ens deixa el millor pòster publicitari de la política i de l'esperit de servei públic amb el seu lluminós i càlid somriure solar que ens recordarà sempre: Política? Sí, gràcies! Andreu Mayayo i Artal
5
BARCELONA; 75 ANYS DE L'EXILI REPUBLICÀ El 26 gener 1939 les tropes de Franco ocupaven Barcelona. Després d'aquesta data, a la ciutat i a tota Espanya des de l'1 d'abril, la dictadura va iniciar una ferotge guerra contra tot opositor polític, persistent, sòrdida i tant o més cruel que la que va començar amb el cop contra la República.
ministre d'Exterior italià, el comte Ciano, gens sospitós de demòcrata; camps de concentració amb la gent amuntegada, entre d'altres, en els barris d'Horta i Poblenou; presons per a dones com la de les Corts, descrita en els seus llibres per la inoblidable Tomasa Cuevas o la tortura com a pràctica habitual de la policia, assessorada per
Opositor polític era tot aquell que d'una o altra manera havia mostrat el seu suport a la legitimitat democràtica del règim nascut el 14 d'abril de 1931. La repressió es va organitzar a través d'un arsenal legal dirigit per Serrano Suñer, en què els principis generals del Dret van ser ignorats, com la prohibició de l'aplicació retroactiva de normes penals i sancionadores menys favorables. Aquest va ser el cas del Codi Penal o de la Llei de responsabilitats polítiques de 1939, els efectes es remetien l'1 d'octubre de 1934. Però, al marge de qualsevol aparença jurídica, el que va predominar en aquells primers anys van ser els consells de guerra sumaríssims sense garanties processals, que concloïen amb pena de mort o altes condemnes de presó; afusellaments massius al Camp de la Bota que van arribar, fins i tot, a sorprendre el
la Gestapo de Himmler, rebut a Barcelona amb tots els honors. La instauració de la dictadura no va ser una excepció històrica. El règim franquista va ser un exemple més -tot i que el més dur i cruel per la seva durada- d'una llarga llista de pronunciaments militars, dictadures i altres formes de governs mancats d'una mínima legitimació, que s'havien succeït al llarg del procés de construcció de l'Estat espanyol cont e m p o r a n i . L'excepció democràtica efectiva fou la II República, un intent reformista de modernització d'un Estat que fins el 1931 vivia sota una monarquia corrupta i un sistema econòmic oligàrquic. Uns dels lemes que les tropes del gene-
6
ral Yagüe -el sàtrapa i contrastat criminal de guerra en la presa de Badajoz el 1936 - van utilitzar en ocupar Barcelona va ser: "Ha llegado España". Amb aquesta frase el règim que s'instaurava expressava clarament les seves intencions, a les que van donar suport rellevants sectors de la societat barcelonina i catalana que poc temps després gaudirien de les nits operístiques del Liceu amb el braç en alt: els Mateu i Pla, Sagnier, Quadres, Sentís, Porcioles, Gual Villalví, Samaranch, Porta i tants altres. Sense oblidar el finançament que Cambó va atorgar als revoltats o la salutació als mateixos en aquella miserable crònica, "Retorno sentimental de un catalan a Gerona", del gran prosista José Pla (després Josep), publicat a la Vanguardia Española el 10 de febrer de 1939, quan evocava als soldats de Franco com "Muchachos magníficos (...) Qué buenas caras, qué salud, qué musculaturas tensas ..." i alhora es referia als presoners de l'exèrcit republicà com "un rebaño de dos o tres mil (...) conducidos por una pareja de la Guàrdia Civil, a pie, hacia a Barcelona " i concloïa:" el contraste con nuestras tropas es indescriptible ". Aquella concepció d'Espanya era un retorn al passat. A una dictadura centralista que reprimia les
llibertats i la llengua catalana, un exèrcit implicat directament amb el poder polític, una omnímoda presència social de l'església catòlica, un sistema de partit únic a semblança del model feixista i un sistema econòmic autàrquic, que retrotreia al país als temps de la monarquia borbònica. En efecte, la que ocupava Barcelona era "la seva" Espanya, dedicada a
anihilar tota herència republicana. Un règim democràtic que, amb les seves llums i les seves ombres, va dotar a la ciutadania d'una Constitució normativa, un ampli catàleg de drets; instituí el principi de l'autonomia política a partir de la qual Catalunya es va dotar l'Estatut de 1932; va crear l'escola pública i laica, fora del control de les ordres religioses; va
promoure la racionalització de l'exèrcit i va intentar una reforma agrària com a premissa per modernitzar el sistema econòmic i la distribució equitativa de la riquesa. Però aquesta era una Espanya que va desaparèixer de Barcelona amb l'exili republicà ara fa 75 anys. Marc Carrillo
MEMÒRIA REPUBLICANA, ESDEVENIDOR DE LLIBERTAT
El passat 11 de maig al castell de Sant Ferran, a Figueres, un parell de centenars de republicanes i de republicans es reuniren per tal d'evocar el 75è aniversari de la darrera celebració de les Corts de la Segona República. La iniciativa partia d'un seguit de joves de les comarques gironines que es reclamen, avui, en aquesta trasbalsada primavera de 2014, hereus d'una llarga tradició de lluites per la república. Com no podia ser
altrament, atès que ens trobàvem en terres catalanes i molt específicament empordaneses, la coloració federal no hi podia faltar. Ariadna Sànchez ens evocà, amb la paraula clara de la joventut compromesa, aquests antecedents, aquest fil roig que repreníem un cop més tots plegats. L'acte no era simplement un gest de record, que també. Aquell matí honoràrem tots aquells que donaren la seva vida pels ideals republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Especialment a aquells que en els anys trenta del segle XX estaven convençuts d'assolir l'objectiu de deixar enrere, a Espanya i en paraules de Manuel Azaña, tot un llast semifeudal que la ciutadania d'aquest país havia de suportar dia rere dia. Van ser derrotats en el camp de batalla, però no pas vençuts en la vida. També enaltírem aquells que durant els temps més negres de la dictadura franquista combateren en favor d'aquells mateixos ideals associats a una democràcia participativa i socialment avançada,
justa i equitativa. Estem parlant, ho recordo, dels nostres pares i mares, dels germans grans i dels amics veterans que havien patit repressió, que havien estat colpejats, que havien viscut amenaçats, que havien perdut la feina, que havien anat a presó per la senzilla raó de cercar un esdevenidor lliure per a ells i per als qui els venien al darrera.
Aquesta mena d'actes són absolutament imprescindibles. Compleixen amb el deure de memòria, és cert, però van molt més enllà. Són moments de sembra. La collita no trigarà. El proper cop en serem més. El corrent republicà, nodrit pels combats de tots els expresos i per les seves famílies, amics i companys, no ha fet altra cosa que ampliar-se. Queda molt per fer. Amb l'Associació, sempre. Àngel Duarte
7
MIS RECUERDOS DE LA DEFENSA DE LENINGRADO Hace años que por estas fechas de abril, la embajada rusa en Madrid me manda una felicitación agradeciendo mi participación en la defensa de Leningrado, cuando colaboré en la resistencia al bloqueo que el ejército nazi sometió a aquella ciudad durante la II guerra mundial. Siempre respondo agradeciendo el reconocimiento y diciendo que para mi la participación en aquella heroica lucha fue una obligación.
Yo vivía en aquella hermosa ciudad junto con otros 250 jóvenes españoles, de los que a lo largo de la guerra murieron 107, unos en el frente y otros durante el bloqueo. Al empezar la guerra yo trabajaba y estudiaba en la factoría “Etalón”, que fabricaba elementos de alta tecnología y precisión, y cuando el 22 de junio de 1941 oímos por la radio que los alemanes habían invadido el territorio soviético todo el colectivo se precipitó a alistarse y apoyar así al pueblo ruso. No nos aceptaron en el
8
ejército y aunque insistimos todo fue inútil. Recurrimos a toda clase de estratagemas, desde cambiar de distrito a declarar más años de los que teníamos, unos lo consiguieron pero otros no. Yo pude alistarme en las brigadas del Konsomol, la organización juvenil del partido donde militaba. Cuando me alisté en esta organización, junio de 1941, éramos unos 235.000; siete meses más tarde, en enero de 1942, quedábamos 48.000! y éramos casi la única fuerza de reserva que había en la ciudad. Inmediatamente nos pusieron en la línea de frente del río Luge a construir fortificaciones, pero el frente cada día se acercaba más y recibimos la orden de regresar a la ciudad. Al día siguiente las fortificaciones eran ocupadas por los fascistas. En el bloqueo de Leningrado fue muy importante la participación de la mujer que estaba presente en todas las tareas. Los hombres morían a millares cada día. En los hospitales, donde nos incorporamos para ayudar, se carecía de anestesia, de desinfectantes, no tenían ni colchones, los heridos estaban por los pasillos en el suelo y los atendíamos como buenamente podíamos. Los habitantes de la ciudad estaban totalmente debilitados por el hambre, no tenían ni fuerza para sacar los cadáveres de las casas. La situación era dantes-
ca. En medio de este panorama yo no tenia tiempo para pensar en el hambre que también me consumía. A pesar de mis problemas de salud y mis escasos 37 kilos no paraba ni un minuto y me faltaban manos para ayudar. Por suerte me enfrentaba a la situación con un ánimo indestructible. Creo que fue este temple el que me permitió aguantar la situación y, en definitiva, me permitió sobrevivir. El 18 de marzo de este año cumplí 89 años. Vinieron a buscarme para llevarme al consulado ruso de Barcelona donde, con gran amabilidad, me recibió el Cónsul y me entregó la Medalla de Honor del 70 aniversario, con la cual se conmemora la liberación de Leningrado (San Petersburgo) en 1944. Yo respondí, como siempre, explicando que no hice nada más que cumplir con mi deber y que siempre estaré en deuda con el pueblo ruso, del que tanto aprendí. Fueron días difíciles, pero que nunca olvidaré; días que marcaron mi vida y que después de tantos años tengo aún en el corazón. Teresa Alonso
CAP A LA TERCERA OPORTUNITAT La història d'Espanya ha estat trista i negra. Un imperi ("donde nunca se ponía el sol") que va ser un règim de saqueig i de robatori, i del qual ens hem d'avergonyir tots els bons espanyols/es. Un caciquisme de feudals i terratinents. La misèria popular, sobretot a les zones rurals. Una Església tancada i reaccionària. Una explotació obrera per part d'una burgesia egoista. Una successió de dictadures militars més o menys camuflades... Però, enmig d'aquesta foscor, han brillat de manera esplèndida dues llums estel·lars: les Corts de Cadis (1810-13) i la Segona República (1931-36). Totes dues breus. Les Corts de Cadis van ser una sana reacció d'unes minories cultes espanyoles davant un règim de corrupció, afegit a una invasió francesa (Guerra de la Independència, 180814). Aquelles Corts van establir una Constitució (anomenada "la Pepa") de caràcter liberal (en un moment en què Espanya era absolutista), una monarquia constitucional, una divisió de poders (totes elles desconegudes fins llavors), i van abolir la Inquisició, vergonya de l'Espanya tradicional. Tot va ser anul·lat amb el retorn del rei Ferran VII. Cal dir que l'experiència de les Corts de Cadis va tenir diverses rèpliques al llarg del segle (1820, 1837, 1854, 1868), totes elles efímeres. La Segona República va ser un intent de modernitzar Espanya, es van construir una gran quantitat d'escoles (gran
impuls a l'ensenyament), es va introduir l'ensenyament del català, es van augmentar al doble els salaris agrícoles, es va començar a fer una reforma agrària contra els latifundis, es va reformar l'exèrcit, es van aprovar unes autonomies a les nacionalitats històriques (encara que algunes no hi van ser a temps), entre altres coses. (Tot i que el bienni 1934-35 es va perdre pel fet de manar les dretes).
Totes aquestes experiències van ser breus, perquè les forces brutes de l'Espanya negra eren poderosíssimes i el poble estava molt manipulat. Però aquestes experiències mostren l'autèntica Espanya, la de veritat. I són el punt de referència d'allò que és Espanya, més enllà de les seves diverses deformacions. I bé, ara jo crec que ens acostem al que serà la tercera manifestació històrica de l'autèntica Espanya, serà després de les properes eleccions, o, a tot estirar, després de les subsegüents; perquè, per primera vegada a la història, a Espanya
hi haurà un Govern d'esquerres. No un Govern del PSOE sol, sinó un Govern d'esquerres (PSOE, IU i aliats, Podemos, ERC, Amaiur, etc.). Govern pròpiament dit o bé majoria parlamentària que li doni suport. Després del procés de destrucció social que estem patint, aquest Govern ha d'abolir totes les males lleis que ha fet el Malgovern del PP, començant per la reforma laboral de 2012; ha de canviar la llei electoral per una que sigui justa; ha de compensar els pensionistes i els treballadors públics del que han perdut aquests mals anys; ha d'establir la jornada laboral de 35 hores la setmana; entre altres coses. I, més a mitjà termini, ha de fer algunes lleis que iniciïn un procés de transició al socialisme. Una llei que augmenti considerablement els drets dels comitès d'empresa, per tal que la democràcia entri per primera vegada a les empreses. Una llei que nacionalitzi la gran banca i les grans empreses de serveis bàsics (energia, transport, comunicacions, etc.). Tot això serà si el poble, si la gent treballadora, es porta bé i vota bé. Escapolint-se de la manipulació oficial. I quan tinguem l'Espanya autèntica, els (molts) catalans/es que diuen que d'Espanya no se'n pot esperar res, que Espanya no té solució, etc., acceptaran la nova Espanya. Antoni Ferret
9
VIATGE A LA JONQUERA-RIBESALTES EN EL 75È ANIVERSARI DE L'EXILI REPUBLICÀ Sempre s'ha dit que amb les aportacions de les petites històries es configuren les grans històries. I això és cert, al meu entendre, quan el relat està fet amb objectivitat, criteri obert i respectant la veritat dels fets. No és aquest el cas de la petita història de l'acte institucional realitzat a la Jonquera el passat 26 d'abril per homenatjar l'exili republicà, que fa 75 anys va creuar la frontera francesa arran de l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes.
un paper clau en l'organització interna dels camps de concentració. Gent que més endavant va lluitar amb la resistència francesa contra l'ocupació nazi, i fins i tot alguns dels quals van tornar a Espanya a lluitar contra la dictadura, contra els causants d'aquell desastre humà que va ser l'exili. Crec que era obligat parlar també d'aquesta part important de l'exili i que no fer-ho és trair la realitat. I més quan era un acte institucional organitzat pel Memorial Democràtic, que
Considero que en les intervencions que es van fer al llarg de l'acte es van palesar oblits importants, intervencions poc objectives i, en general, es va apreciar una certa tendència partidista. Estem d'acord amb les personalitats de la cultura i d'altres àmbits que es van exiliar fugint del terror franquista, i les respectem, però amb ells s'exiliaren també milers de persones i organitzacions, gent de peu i de carrer, anònims, però molt actius, que van tenir un paper fonamental en aquells moments històrics. Gent que va ajudar a passar la frontera i que després va tenir
hauria de ser un finestral obert a totes les vessants ideològiques, fugint de tendències partidistes en funció del govern de torn. També seria bo, crec jo, que, en el futur, aquests tipus d'actes, i altres de semblants, s'estructuressin entorn d'una o dues intervencions centrals i la resta del temps es deixés intervenir el públic assistent, per donar veu, així, als autèntics protagonistes de la història. Intervencions que encara que siguin peti-
10
tes aportacions acaben convertint-se en elements per a la gran història. La posterior visita a Ribesaltes va ser una experiència que quedarà gravada en el record. Vam visitar les restes dels barracons testimonis d'aquell terrible passat, quan fa 75 anys centenars de milers de ciutadanes i ciutadans van passar la ratlla de França, perduda la guerra, liquidades les esperances republicanes. Ribesaltes és un testimoni anguniós d'un passat que esperem que mai més no es torni a repetir, d'una tragèdia humana que va començar amb l'aixecament feixista el juliol del 1936 i va acabar, per a molts, aquell hivern del 1939 a les platges franceses envoltades de tanques de filferro. La base de la visita al camp va ser l'aportació de Jordi Rosell, que va transmetre amb les seves emocionants informacions un sentiment d'identificació amb tota la gent que va ser internada allà. Les llàgrimes van recórrer més d'una galta. I amb aquesta sensació vam tornar a casa després d'una jornada en la qual vam recuperar un tros més de la nostra història. Joan Rodríguez, El Kosaco
69È ANIVERSARI DE LA FI A EUROPA DE LA II GUERRA MUNDIAL Avui som aquí per celebrar que fa 69 anys de la fi a Europa de la II Guerra Mundial. Van caient, un darrere l'altre, els aniversaris i nosaltres continuem entossudits a celebrarlos per tal que la memòria no es perdi. Costaria molt aconseguir saber com i quan va començar el que coneixem com a II Guerra Mundial. La veritat és que no va ser una sola causa la que va conduir al conflicte que posteriorment havia d'afectar, en més o menys grau, tot el planeta. 18 de juliol del 1936: la guerra d'Espanya, Catalunya inclosa. 8 de juliol del 1937: esclata la guerra entre la Xina i el Japó. 12 de març del 1938: el III Reich necessita espai vital i s'annexiona Àustria. 23 d'agost del 1939: veient-les a venir, l'URSS signa el tan criticat pacte germanosoviètic. Una dies més tard la guerra esclata a Europa, quan les tropes de l'Alemanya nazi envaeixen Polònia. La guerra queda declarada. 9 d'abril de 1940 (menys de 9 mesos després): el III Reich ocupa Dinamarca i Noruega, i en menys d'un mes, el Benelux. Queda, així, inutilitzada la línia Maginot, en la qual tant confiaven els francesos. 14 de juny del 1940. Els alemanys entren a París. 17 d'abril del 1941. Cau Iugoslàvia. 22 de juny de 1941. Malgrat el pacte establert i sense declaració de guerra, Alemanya
envaeix l'URSS. És aquí, de fet, on pròpiament comença el que coneixem com a II Guerra Mundial. La resta, també pel que fa a Espanya, han estat proves per captar reaccions, sobretot d'aquells que han sentit esclatar les bombes molt a prop de casa seva. Proves per veure fins a on n'hi ha que tenen via lliure per fer allò que els convé. Fins aquí tot ha estat planer i d'acord amb la seva estratègia, i és a partir d'aquí on comencen les ensopegades i la guerra pròpiament dita. Els morts no compten, d'altres naixeran i el món continuarà estant sobrat de criatures. Diuen que hi va haver, pel cap baix, 55 milions d'éssers humans morts en aquella guerra. No tan sols soldats, que ja es compten com a baixes en tota guerra. Parlem d'éssers humans, parlem d'homes i de dones, parlem de criatures, de criatures com nosaltres que estem aquí, sense fer mal a ningú, i que, de sobte, ens prenen com si fóssim males bèsties, com si fóssim l'enemic que cal abatre. Només de l'URSS van morir 22 milions de russos en aquesta guerra. Els altres 33 milions de morts van quedar repartits entre la resta de bel·ligerants. Ja ho havíem dit. És de fet aquí on, pròpiament, pel que fa a Europa, acaba la II Guerra Mundial. Aquesta és una història que caldrà tenir molt present per si creiem que podem treure'n profit. També en tenim una
altra, d'història. La protagonitzada per nosaltres o, millor dit, la que ens ha tocat protagonitzar a nosaltres com a simples criatures. Crec que quan parlem de guerra mundial, parlem de totes les guerres que coincideixen, abans o després, en una de sola i a un màxim nivell, i de la qual, el resultat, afectarà tothom igual o de la mateixa manera. No es guanyen mai, les guerres. Tant és que t'alcis amb la victòria o que pateixis la derrota, el resultat és el mateix. Has perdut, si no tot, molt del que tenies fins i tot com a ésser humà. I és això el que no cal oblidar mentre ens dediquem a reconstruir tot el que s'ha malmenat després d'un atac de bogeria. Fa 28 anys, si no em descompto, que celebrem aquí, a Catalunya, aquesta diada. Ho he dit moltes vegades i de totes les maneres. Verbalment i per escrit, i continuaré fent-ho mentre el cos aguanti i m'ho permeti. Ho fèiem per iniciativa pròpia davant d'aquest monument i al costat de la persona més representativa del Parlament de Catalunya i ara, d'uns anys ençà, agraint la invitació del Parlament de Catalunya, que ens honora i dignifica. Crec que és bo que se sàpiga que no hem perdut la memòria i que sabem, en tot moment, ocupar el lloc que ens correspon en la lluita per la pau, la llibertat i la democràcia. Visca Catalunya! Lluís Martí i Bielsa
11
DINAR DE GERMANOR AMB MOTIU DEL 83È ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA PARAULES DEL PRESIDENT: Amigues, amics, companys i companyes, hem caminat un altre any i ens tornem a retrobar en aquest dinar de germanor que fem any rere any. Hi hem trobat a faltar molts companys i companyes que per qüestions biològiques ens han deixat o que no hi poden assistir pel pes dels anys. A tots ells, el nostre record. Enguany es compleixen 83 anys de l'adveniment de la II República, amb la concebuda alegria per les llibertats conquerides, i avui som aquí, com cada any, per no oblidar-ho. Aquest any, però,
també hem de recordar que en fa 75 que les tropes invasores italianes comandades pel Carnisser de Badajoz, el general Yagüe, entraven per la Diagonal de Barcelona i començava l'exili dels defensors de la legalitat i les llibertats. La negra nit del franquisme havia arribat…
En aquest número 76 agraïm la col·laboració de: Enric Cama, Pere Díez Gil, Andreu Mayayo i Artal, Marc Carrillo, Àngel Duarte, Teresa Alonso, Antoni Ferret, Joan Rodríguez “El Kosaco”, Lluís Martí i Bielsa, Jan, Ignasi Espinosa, Servei lingüístic de CCOO de Catalunya, Sara Borràs i a tots els que feu possible aquest butlletí.