Front desembre 2014

El davantal del Front El xoc de trens ha esdevingut un xoc d’autos de xoc, una atracció de fira destinada a amagar la realitat. Els grans retalladors, embolcallats en banderes patriòtiques, no parlen de la indignitat que ells mateixos han contribuït, de forma decisiva, a crear. Es recreen en l’atracció firal, en la il.lusió, paraula que comparteix amb “il.lús” la mateixa arrel i la mateixa etimologia.

Salut i República federal!

Editorial

La foto ha sortit cara

Fa tot just un any, una foto sacsejava la política catalana: era l’expressió plàstica de l’acord aconseguit per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP al voltant d’una data i d’una pregunta - en realitat un enigmaque havia de ser sotmesa a consulta del poble de Catalunya. En la foto, en la qual no hi surt, però hi és, la CUP, Mas i Junqueras hi apareixen triomfants, exultants, Herrera en canvi té un posat xau-xau, ni bé ni malament, una mica perdut en la immensa mar blava. I no n’hi havia per menys: l’acord sobre la pregunta i la data era la clau imprescindible per tal que ERC donés suport als pressupostos del 2014 presentats pel govern de CiU, uns pressupostos que, en paraules del mateix Josep Vendrell, portaveu d’ICV-EUiA, “feien emergir les retallades del 2013”. Totes les partides socials eren inferiors a les de l’any anterior i consolidaven les retallades -o més ben dit les destralades- empreses des que CiU va accedir al govern el 2010: 16% en salut, 28% en educació, 25% en foment de l’ocupació o 50% en activitat industrial, per posar només alguns exemples. I això en un context d’un 37’20% de risc d’exclusió social i un índex d’atur superior al 20%.

Una pregunta i una data bé valen uns pressupostos, o uns pressupostos bé valen una pregunta i una data? ICV-EUiA i la CUP van aprovar la pregunta i la data, però van votar en contra dels pressupostos, faltaria més. ERC –el seu vot era decisiu- va aprovar pregunta, data i pressupostos: dir sí als pressupostos era “el preu que calia pagar per assolir la independència”, sospiraven des dels bancs d’ERC, instal.lats en un curiós paper d’oposició i govern

alhora, cosa que a la llarga ha permès a Mas anar fent la viu-viu i, ja se sap que, en política com en la vida, qui dies passa anys empeny.

En resum, l’anomenat “procés” endegat fa un any, ha retornat el Sr. Artur Mas del món de les tenebres a la vida i, com un Sant Llàtzer, o més aviat com un vampir –en Miquel Iceta (PSC) sembla oferir-li gustós el coll quan dels pressupostos del 2015 es tracta -, i amb el concurs inestimable i vital d’en Rajoy i els seus, el ressuscitat/retallador s’ha vist entronitzat com a paladí de la pàtria irredempta, acomboiat, vulguis no vulguis, per ERC, ICV-EUiA i la CUP. Ens imaginem que tot el devessall de propaganda sobiranista que ens ha deixat enxubats fins l’ofec ha d’haver costat els seus calerons, que res surt gratis. Però deixem-ho aquí: de la mà de la foto, què hem pogut tocar del 2014?: uns pressupostos antisocials + la resurrecció del gran retallador. I un calendari, això sí, curull de dates històriques segellades amb plomes “Inoxcrom”. I més fotos, algunes d’elles fins i tot comparables a “La família de Carlos IV”, el genial quadre de Goya.

Comptat i debatut, una anyada, ai las! ben pobra. Banyuts i a pagar el beure. Hi ha qui qualifica els tres acompanyants en el “procés” –ERC, ICV-EUiA i CUP- de “tres tontos molt tontos”. Hi ha però també el tonto llest, que és l’Artur Mas, el ressuscitat abans de Pasqua. La foto de fa un any, realment ha sortit cara. La paguem entre tots: tu,i tu, i jo.

La tribuna del Front MODERNIDAD Y EFICACIA, DOS VOCABLOS PROSTITUIDOS POR LOS TAHURES DEL PODER

Una guerra sin cuartel Debemos afrontar la tarea del desmontaje de una ideología fraudulenta y que se escuda en la pseudociencia.

JULIO ANGUITA GONZÁLEZ 13/11/2014

En este mes de octubre hace dos años que participé en un debate organizado por la fundación Canal, de Madrid. Uno de los asistentes fue Percival Manglano (PP) quien días antes había dejado de ser Consejero de Economía y Hacienda de la Comunidad de Madrid.

En el transcurso del acto me dijo con tono solemne Desengáñese usted Sr. Anguita, la Democracia llevada hasta sus últimas consecuencias conduce al populismo y a la demagogia y por ello debe ser convenientemente encauzada. Le pregunté entonces que cuáles eran a su juicio los mecanismos políticos, institucionales o ciudadanos que debieran realizar tan extraña e insólita tarea: la respuesta fue contundente: el mercado.

Hace cuarenta años nadie, aunque lo pensara, se hubiese atrevido a formular tal ataque a la esencia misma de la Democracia. Pero ahora, en pleno apogeo del discurso neoliberal, tales afirmaciones son moneda corriente ante el asentimiento generalizado de partidos políticos, sindicatos e intelectuales orgánicos del capital. Las excepciones de las fuerzas y colectivos antisistema (entre los que nos incluimos) se vuelcan con indudable esfuerzo, valor y sacrificio en la lucha contra las medidas que el Gobierno aplica pero no terminan de esbozar con audacia un código de valores, comportamientos y actitudes que negando la ideología neoliberal, vaya conduciendo a invertir el proceso de hegemonía ideológica y de lenguaje del capitalismo.

Desde hace cuarenta años declaraciones, documentos, discursos y textos con gran aparato divulgativo tanto de la derecha oficial como de las izquierdas oficiales han ido cimentando y modelando el hábitat mental de la mayoría ciudadana. Que los gobiernos de Reagan y Thatcher estuvieran en la raíz de las políticas reaccionarias no era suficiente si no se conseguía, además, el consenso del ciudadano medio en torno a valores, visiones y prioridades.

Ya en el Chile post Pinochet y recogido por el Círculo de Empresarios de Madrid se afirmó queLa globalización plantea la existencia de fuerzas que nadie ya puede controlar y que están transformando el sistema mundial. Nótese el componente irracional que introduce la afirmación al remarcar lo irremediable del proceso globalizador. En la misma línea que la famosa TINA ( there is not alternative, no hay alternativa) de Thatcher. Abandonad toda esperanza.

Tietmeyer, Presidente del Bundesbank en 1994: Los políticos deben aprender a obedecer las decisiones de los mercados.

Alain Minc, asesor ideológico de Sarkozy : El capitalismo representa el estado natural de las cosas, la democracia no.

Jean Arthuis, Senador y asesor del Primer Ministro francés Balladur sobre el mercado

único:Se trata de fabricar allí donde es menos caro y vender donde existe poder de compra. Hoy existe un divorcio entre el interés de las empresas y el de la Nación.

Fernando Faria de Oliveira, Ministro de Comercio de Portugal en 1990: El Estado del Bienestar es incompatible con el mercado.

Antonio Argandoña, economista en 1996: La Carta Social Europea tendría un impacto muy negativo sobre la competitividad, el crecimiento y el empleo.

José María Cuevas, Presidente de la CEOE en abril de 1997: La reforma (del mercado laboral) debe suponer que las Magistraturas no intervengan en decisiones estrictamente empresariales. No se puede decir de manera más brutal la supresión del Derecho Tuitivo.

Gerhard Schröeder, Canciller socialdemócrata de Alemania entre 1998 y 2005: La moneda única traerá más paro.

Rodrigo Rato, Vicepresidente del Gobierno y Ministro de Economía entre 1996 y 2004: Se impone una reforma del mercado laboral y una privatización de los servicios públicos.

Luis Ángel Rojo, Gobernador del Banco de España entre 1992 y 2000: Es necesaria una política que se fundamente en la moderación salarial.

Gregorio Peces Barba del PSOE, Presidente del Congreso de los Diputados entre 1982 y 1986 refiriéndose al artículo 35 de la Constitución que plantea el Derecho al Trabajo: Debemos desembarazarnos de una promesa incumplida (la del citado artículo 35) y de imposible cumplimiento, de una servidumbre, justificada en el pasado pero que hoy puede ser una gigantesca hipocresía.

Estas pequeñas muestras de lo que pensaban, y piensan, quienes han gobernado, gobiernan y pretenden seguir gobernando nos plantean una interrogante: ¿Quiénes, salvo una minoría, no se percataron de lo que se estaba cociendo? ¿Quiénes, salvo esa minoría, obviaron el análisis, el estudio, la reflexión y en el caso de la sedicente izquierda el respeto a su base social?

Entonces, como ahora, una troupe de políticos gregarios del escaño, la prebenda y la funesta manía de no leer ni pensar, satisfacían su conciencia usando como coartada dos vocablos totalmente prostituidos por los tahúres del poder: la Modernidad y la Eficacia. Ya vemos adonde ha conducido eso. Creo que debemos afrontar la tarea del desmontaje de una ideología fraudulenta y que se escuda en la pseudociencia. Esa es la tarea primordial de hoy; desalojar con rigor, paciencia, lucha social y método esa quincalla que adormece y mina los pilares del pensamiento liberador. Empecemos recuperando el lenguaje.

Publicado en el Nº 278 de la edición impresa de Mundo Obrero noviembre 2014

Recogida de firmas online por change.org SIGNA PROREFERÈNDUM PER LA

REPÚBLICA

l’entrevista Paco Frutos

Ha estat Secretari general del PSUC i del PCE, secretari d’organització de la CONC, membre de l’Assemblea de Catalunya, diputat al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats de Madrid. Per damunt de tot podem dir amb propietat que en Paco és un dels nostres.

FRONT.- Quines van ser les teves primeres experiències en el moviment obrer, i en concret a CC.OO., a les comarques gironines?

PACO FRUTOS.- De les primeres he perdut el fil i les imatges, però treballant encara de pagés a casa meva (can Mias, a Calella) ja tenia relació amb la direcció del partit i aquest m´havia encarregat contactes amb treballadors immigrants a les barriades obreres de Mataró. A la província de Girona va ser després d´entrar a treballar a la SAFA de Blanes i començar a possar en marxa les orientacions del partit i de CCOO referents a promoure iniciatives reivindicatives i de mobilització a l’entorn d´aquestes.

A la SAFA va començar amb una recollida de signatures en defensa d’una plataforma reivindicativa. Immediatament que s’en van enterar els companys del partit de "Quatre Vents" van posar-se en contacte amb mi. Va començar la gresca a Blanes i amb ella l´organització d´un importantant moviment polític a l’entorn del PSUC i sindical dins de CCOO, malgrat la repressió que hi va haver.

F.- Quina valoració fas de la trajectòria del moviment sindical, i més concretament de CC.OO, en aquests darrers 50 anys?

P.F.- El moviment sindical s´ha anat acomodant progressivament a un funcionament de representació davant dels poders econòmics i polítics, perdent gran part de la seva tensió social i capacitat d´organització concreta de les noves categories de treballadors, que han patit una important transformació en la nova divisió del treball.

Podríem dir que la representació genèrica de la classe treballadora i la gestió de les seves necessitats i reivindicacions ha substituït de mica en mica la participació i organització sistemàtiques. Crec que el sindicalisme ha perdut de vista la necessitat de formació socio-política permanent del conjunt dels treballadors com a classe, Sense mitificar la militància, que sempre ha tingut dificultats, aquesta ha esdevingut, en allò que és fonamental, simple afiliació. És el cas del sindicalisme en general, que afecta tant CCOO com la resta del sindicalisme. En el paràgraf anterior parlo del sindicalisme en general però, de fet, estic parlant de CCOO, que és la experiència que més conec. Parlo també des d´una visió actualment allunyada del funcionament regular de CCOO i del moviment sindical en general, la quakl cosa pot deformar la meva percepció.

F.- Com valores les alternatives sindicals a la crisi?

P.F.- Les alternatives sindicals a la crisi s´han de veure a la llum del que he dit anteriorment. S´ha perdut força de proposta alternativa i s´ha anat acceptant com les úniques possibles les grans línees d´actuació del capital, tant en els moments de vaques grasses i de consumisme disbauxat com en el moments de la crisi última, que és crisi cíclica i de sistema. Si es veuen les darreres intervencions sindicals a la "taula de negociació", sense negociació, amb govern i patronal, està dit tot. Això no vol dir que no hi hagi alternatives objectives, però aquestes no passen per seguir el tran-tran, sinó per encapçalar un gran moviment de canvi junt amb totes les forces polítiques i moviments socials i intel.lectuals. Ja sé que aixó es quasi un tornar a les fonts, però no hi ha cap altra sortida.

F.- Quines perspectives de futur preveus per al moviment sindical, i concretament per a CC.OO? P.F.- Les perspectives de futur del moviment sindical i de CCOO en particular, tenint en compte la seva absotuta necessitat per organitzar i movilitzar els treballadors en defensa dels seus drets i condicions de vida i de treball, avui radicalment retallades, haurien de ser positives. Depèn, però, del que facin. Espero que encertin i superin aquesta llarga fase de burocratització i es possin al davant de la lluita social.

50 anys de lluita a Girona (Reproduït del Punt Avui del 27/11/14) El sindicat va començar a la demarcació de Girona com a la resta de Catalunya, amb unes primeres “comissions” formades per gent que lluitava per aconseguir millors condicions laborals en les empreses del territori 27/11/14 02:00 - GIRONA - URE COMAS.-

Casualitats de la vida, com diuen, l'any en què s'anuncia la desaparició de la fàbrica Torraspapel de Sarrià se celebra el cinquantè aniversari de CCOO a la demarcació, sindicat que va tenir la primera “comissió” a Girona en aquesta mateixa empresa. Eren els inicis de les comissions al territori gironí, tal com recorda el desaparegut sindicalista Àngel Serradell en el seu llibre Memòries de lluita. Des de la meitat dels anys seixanta fins a la Transició, a Girona i comarques van anar apareixent aquestes comissions.

Aquest és l'origen de CCOO. “El sindicat no estava organitzat, sinó que érem grups de gent que anàvem a les empreses i lluitàvem per millors condicions”, explica Joan Francesc Pascual, que va ser secretari general de CCOO a la demarcació de Girona i també regidor del PSUC en el primer ajuntament democràtic a Girona. Pascual –vinculat llavors al ram de la banca– també fa esment de les vagues del paper de Torraspapel. “Hi havia molta solidaritat. La primera que es va fer a la Torras potser va ser la més solidària, perquè encara quedava aquell sabor d'haver sortit de la clandestinitat”, hi afegeix, fent referència a anys més tard.

Formalment, es considera l'acte fundacional del moviment de CCOO a Catalunya el 20 de novembre del 1964 a l'església de Sant Medir del barri barceloní de Sants, però prèviament les “comissions” ja eren actives a diferents parts del territori, com és el cas de la lluita obrera del 1962 a Indústries Químiques i Tartàriques de Palau, a Girona. La resistència dels treballadors a treballar en diumenge –segons relata Serradell també– i la seva lluita de “treball lent” van provocar l'acomiadament de 17 treballadors, entre els quals hi havia Pedro Montalbán, militant històric del moviment obrer i del PSUC. “A principis dels anys setanta hi va haver unes vagues molt maques de la construcció”, hi afegeix Pascual, que recorda que un grup de treballadors es va encadenar a l'església del Carme per demanar la negociació del conveni. “Amb la mort de Franco, es comencen a organitzar de manera més important per rams”, diu Pascual, que tot seguit recorda que “Girona és molt petit i quan convocàvem al vespre una concentració per a l'endemà ens trobàvem que quan hi arribàvem hi havia més policies que participants.” Eren anys encara de repressió i presó, però de mica en mica s'anaven constituint comissions obreres a les poblacions més importants, entre les quals destaca el cas de la Safa –ara Nylstar– de Blanes, on hi havia un gran moviment obrer i que juntament amb les mobilitzacions del sector de la construcció van ser detonants de l'expansió de l'organització a la resta de sectors productius.Aquests són els orígens d'una història que s'estén al llarg de més de cinquanta anys i que ha viscut molts capítols i moltes batalles. Algunes, les més destacables possiblement, seran recordades aquesta tarda en l'acte organitzat pel sindicat a Girona, on es preveu l'assistència de gent vinculada al passat, present i potser futur del sindicat. Un acte que servirà per retre homenatge a totes aquelles persones que han lluitat per uns drets –alguns dels quals han vist perillar els darrers anys.Una llista que és llarga i que inclou noms com ara el d'Àngel Santos

Comarques gironines El “Tren de la Dignitat” circula entre Blanes i Figueres per denunciar els conflictes socials Més de 60 persones van participar el dissabte, 29 de noviembre, en la primera mobilització organitzada pel Moviment Democràtic de Dones Hipàtia (MDD-H).

L'acte portava per nom el 'Tren de la Dignitat' i tenia com a objectiu visualitzar conflictes socials greus com la manca d'habitatge, treball, igualtat o aliments de primera necessitat. L'acció, que s'ha desenvolupat entre Blanes i Figueres, ha comptat amb el suport d'altres entitats gironines com la Xarxa Dones de Girona, la Xarxa de Drets Socials de Girona, PAGGironès, Aigua és Vida, Capgirem-Igualtat, la secretaria d'igualtat de la UGT, la secretaria de la dona de CCOO, EUiA,

ICV,PSUC-Viu i JCC. Els participants han anat pujant al tren i s'han reunit en assemblea quan han arribat a la capital de l'Alt Empordà. A més, des de MDD-H tenen previst diferents actuacions, algunes de conjuntes amb altres organitzacions a tot l'Estat i en espais públics, per denunciar els efectes que estan causant les retallades públiques en la violència de gènere, que consideren “en si mateixes violència”.

Sobre aquest tema, Cristina Simó, de MDDH, va declarar que “les administracions públiques han de tenir capacitat de gestió i posar-se al capdavant de la lluita contra la violència de gènere”.

Notícia: el preu de l’aigua ha pujat un 41’5% en els últims 5 anys a la provincia de Girona

No a la privatització de l’ABS de L’Escala Els pobles recullen firmes perquè refacin el concurs per la gestió al que aspiren empreses privades sense experiència en salut.

PAULA BRUJATS SER GIRONA .-

Nova oposició del territori contra la possible privatització de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala. Els alcaldes de l'Escala i de vuit municipis veïns volen que Salut aturi el nou procés de licitació de l'ABS al què opten tres empreses privades amb afany de lucre, dues sense cap experiència en el sector sanitari.

Han començat a recollir firmes per enviar al conseller de Salut i demanar-li aturar el nou concurs que ha de decidir qui

gestionarà l''ABS de l'Escala. De les tres empreses que s'hi han presentat, dues no tenen cap experiència en el sector sanitari, una d'elles és l'empresa de neteja i seguretat Eulen que ja se li va impugnar la victòria en un primer concurs.

L'alcalde de l'Escala, Estanis Puig, diu que Salut prioritza l'empresa que ho fa més barat i aquestes 'grans companyies' sense experiència en el sector rebaixen molt el preu.

Els alcaldes que representen els 20.000 habitants reben atenció en aquesta ABS volen que la conselleria redacti unes noves bases del concurs on només hi puguin optar empreses expertes en el sector.

Els últims 6 anys, la Fundació Salut Empordà ha gestionat l'ABS i hi vol tornar a optar en un concurs que atorgaria la gestió per 10 anys.

Càritas i La Sopa exigeixen a Girona el dret a un habitatge digne GIRONA | PILI TURON Diari de Girona .- Càritas Diocesana de Girona i el Consorci "La Sopa" van portar l'exigència d'un habitatge digne per tothom davant la seu de la Generalitat. La reivindicació es va fer mitjançant la construcció d'una casa de cartró, l'escenificació d'un flashmob i la lectura d'un manifest, que es va entregar al Departament de Territori i Sostenibilitat. Mitjançant aquest document, Càritas i La Sopa van reclamar una política d'habitatge urgent que combati les situacions de vulnerabilitat i l'exclusió residencial tant a Girona com a la resta de Catalunya. També van demanar una reforma jurídica a favor del dret a l'habitatge i de la paralització dels desnonaments, de l'obligació de la mediació i la dació en pagament sumada a un lloguer social; la promoció del lloguer i l'ocupació d'habitatges buits; o l'ampliació del parc de pisos de lloguer social, entre d'altres mesures.

Correu de Blanes Iniciem a Blanes la campanya de recollida de signatures per un nou model educatiu La lluita per una societat més justa i digne continua. En ben mig de la foscor que provoca la centralització de la causa Nacional, que alguns han fet servir per tapar tota reivindicació social, al temps que devaluen les condicions materials de la ciutadania, amb polítiques privatitzadores. En ben mig d'aquest Tsunami de retallades, la societat civil, el teixit social del poble Català i les seves classes populars, continuem el camí emancipador, de denuncia i proposta, utilitzant com a eina i instrument transformador, la Iniciativa Legislativa Popular (ILP). En aquest cas, la lluita es centralitza en la defensa D'UN NOU SISTEMA EDUCATIU A CATALUNYA. Aquesta ILP, fa una aposta clara per una educació pública, i de qualitat.

Busca al temps, en un moment d'apoderament polític per part de la ciutadania, democratitzar les aules i centres educatius, contra el gir autoritari i mercantilista que s'ha vingut aplicant des de la LEC i la LOMCE. Amb aquest esperit combatiu, a Blanes, l'esquerra transformadora i social del poble, ha donat ple suport a aquesta iniciativa, i a començat una campanya de recollida de signatures.

La coalició de EUiA-ICV, a portat aquesta iniciativa a la Xarxa de Lluita pels Drets Socials de Blanes, per poder fer un treball conjunt amb tots els actors socials i polítics que a

Blanes lluitem per aconseguir entre tots una societat més de tots i totes, i menys d'uns poquets.

Així, en coordinació amb la resta de la xarxa, i fent un treball de carrer, ens podreu trobar en les diferents taules, com la del dissabte 6 de desembre, que anirem muntant. Així mateix, i per tal que tothom que vulgui pugui tenir un punt fixe, a on acostar-se si vol donar suport, tindrem sempre a disposició de la gent, material explicatiu de les propostes de la ILP, i una fulla de signatures, a la seu de EUiA de Blanes, a la Plaça Caceres 32.

M贸n del treball

Concentració per Magatzems Vall PLATJA D'ARO | ACN/DDG El tancament de Magatzems Vall, de Platja d'Aro, el pròxim 31 de gener després de la temporada de Nadal, suposarà l'acomiadament dels 36 empleats que treballen a l'establiment. Una seixantena de persones -treballadors i veïns- es van concentrar ahir davant dels magatzems per reclamar el traspàs de la plantilla a la nova empresa que s'instal·larà a l'edifici, Mango, o una millora de les indemnitzacions. "Els treballadors estan una mica desanimats, ens troben en una situació límit", va explicar el president del comitè d'empresa, Sergio Vizcaíno:"La mobilització ha estat una concentració solidària per fer pressió a la direcció de l'empresa per aconseguir sortir de la companyia amb les millors condicions possibles", va explicar Vizcaíno. Des del primer moment, la plantilla va posar sobre la taula negociar la subrogació dels contractes perquè tota la plantilla -formada per 36 personespogués continuar treballant amb Mango, els nous propietaris. Una solució que des de la direcció no es plantegen, ja que assenyalen que Mango ha comprat l'edifici i no la societat ni tampoc l'activitat

DESMANTELANDO EL SERVICIO PÚBLICO DE CORREOS Los/as trabajadores/as del servicio público de CORREOS hemos entrado en conflicto con la empresa.Cuando la negociación del nuevo convenio parecía que se podría firmar en poco tiempo, aparece el Presidente de SEPI ( Sociedad Estatal de Participaciones Industriales) y el Ministro de Hacienda y Administraciones Públicas, proponiendo a los sindicatos unos recortes económicos y de derechos inadmisibles, nos quieren aplicar la Reforma Laboral en todos sus términos, mas que una propuesta negociadora parece una provocación que nos llevará al conflicto, la empresa los sabe, pero me temo que es su objetivo. Enrarecer el ambiente, para seguidamente desmontar la empresa y privatizar los servicios rentables.

CORREOS, la mayor empresa del país en número de trabajadores, tiene encomendado la prestación del Servicio Postal Universal (SPU) tal y como recoge la Constitución. Llevar una carta de Girona a Vitigudino por 0,37 euros no es económicamente rentable para CORREOS, tampoco para Seur, ni MRV, ni cualquiera de las empresas privadas que compiten con la empresa pública de CORREOS, pero CORREOS está obligado a llevarla por un precio económico y las empresas privada no, o si lo hacen es por un precio muchísimo más elevado. La Ley Postal 43/2010 garantiza la prestación del SPU y dice que el prestador del servicio (CORREOS) deberá ser indemnizado por la prestación de este servicio público, pues bien, hasta el día de hoy, NINGUN GOBIERNO, ni socialista, ni popular ha apartado ni un euros por esta cuestión, es decir, CORREOS ha financiado las perdidas por la prestación del SPU, siendo una de las empresas públicas que no ha tenido perdidas dentro del SEPI.

Todo parece indicar que este gobierno pretende desprestigiar a CORREOS, negándole la financiación con el fin de PRIVATIZAR los servicios económicos rentables y “socializar” los servicios públicos deficitarios, como por ejemplo, el SPU. En este caso los carteros no repartirán sus cartas y envíos en los pueblecitos y pedanías. Habrá puntos de recogida ( supermercados, gasolineras o centros públicos de alguna gran población, con buzones concentrados, donde se depositará la correspondencia ordinaria y la certificada deberán desplazarse a la oficina técnica de cualquier población importante. A esto se le llama cargarse el servicio público de CORREOS y los derechos de los ciudadanos recogidos en la Constitución, una vez más, el gobierno se pasa los derechos constitucionales por el arco-iris.

Todos los países europeos, como Francia, Holanda, Alemania, Belga, etc. Han protegido sus correos públicos, mediante financiación de los SPU, con leyes que no apoyan la globalización en este sector. Han comprado empresas privadas de reparto y compiten con DHL, SEUR o TNT en el reparto de paquetería. El gobierno español ha hecho todo lo contrario, parece no querer “molestar” a las empresas privadas que se reparten el mercado en España. La estructura de CORREOS le permitiría competir a precios muy razonables con estas empresas privadas, con el consiguiente beneficio a todos los ciudadanos.

Todos los gobiernos PPsoe desde el comienzo de la democracia, han desmantelado todas las empresas públicas rentables, ( Repsol, Cepsa, Telefónica, Argentaria, etc.) Ahora solo les queda, CORREOS, Sanidad y Enseñanza. Para privatizar CORREOS primero hay que quitarle los “michelines” en otras palabras, el SPU, ninguna empresa quiere llevar cartas por 37 céntimos a ningún punto de España, en cambio, una carta de Barcelona a Sabadell es muy rentable, eso si lo quieren. Con la retahíla tan falsa como que los privados gestionan mejor, se pretende vender las acciones de CORREOS cuando llegue el momento del desguace. Debemos recordar que CORREOS es una sociedad anónima de carácter estatal, como lo fue Argentaría, por tanto, el Sr. Montoro mañana mismo puede poner el 51% de las acciones en bolsa y pasado mañana ya estaremos privatizados y “gestionados” por cualquier correo público europeo que está deseando echarnos las uñas, por ejemplo, el Bundespost o el correo holandés.

Prodigi bunyol

Los 55.000 trabajadores y trabajadoras de CORREOS hemos sufrido la congelación de los salarios durante 8 presupuestos y el recorte de salarios en un 5% . Llevamos acumulado una perdida salarial del 25% en los últimos 10 años.

La supresión de 8.000 puestos de trabajo y aumento de la productividad que ha llevado a CORREOS al ahorro de más de 500 millones de euros.

Aprovechando la crisis o la estafa que padecemos, CORREOS pretende dar un nuevo golpe a la clase trabajadora, reduciendo la plantilla y aumentando los contratos a tiempo parcial y en prácticas.

Los derechos conseguidos en tantos años de lucha no nos lo va a quitar un gobierno corrupto y vendido al capital como es el Partido Popular. Ahora toca mejorar los salarios, el empleo y los derechos conquistados. Aguantaremos un año más, luchando hasta la llegada de un nuevo gobierno, que esperamos respete la Carta Magna y los derechos de los ciudadanos.

del

Benvinguda crisi!

Elena Ribera, membre del consell nacional de CiU i diputada per Girona, dixit: “Hi ha ovelles en aquest poble que busquen un pastor. I aquest pastor el tenim nosaltres, (Artur Mas), perquè la gent va esgarriada. Alguns es manifesten pensant que el tema són les retallades i la crisi, i ho és, però aquesta crisi benvinguda sigui, perquè ha fet aflorar el sentiment català”.

Els que no volem formar part de cap ramat, sigui cabrum o oví, ens hem de felicitar perquè aquesta dona, que assegura estar en política a partir de les seves conviccions cristianes, al menys diu el que pensa. Una altra cosa és el nivell de bonyiga que pot adquirir l’activitat pensant d’algunes persones. Els prop de 50.000 aturats de la demarcació de Girona, molts dels quals ja no reben cap tipus de subsidi, són els més afortunats. De menjar no menjaran, però l’orgull patriòtic els ha aflorat d’allò més. Beneïda crisi, per sempre més sigui lloada!

AL

I AL CARRER Para que este mundo deje de ser un cambalache

En algún momento de nuestra historia reciente la exigencia de democracia y justicia, contenida esta última en la exigencia de amnistía para con los perseguidos por el régimen, reivindicación que se generalizó en el tardofranquismo, se desagregó. El malentendido consistió en considerar que entrar todos juntos en un marco de libertades políticas y construir, con todos los peros que se quiera, un cierto estado del bienestar implicaba determinadas renuncias. Entre muchas otras, ésta: ni reparación, ni memoria. Borrón y cuenta nueva.

El problema llegado a este punto es doble. Por un lado, con este tipo de materiales culturales resulta complicado, por no decir imposible, erigir una actividad política digna de este nombre. En esa renuncia germina la liquidación de posibilidad de una ciudadanía crítica, responsable con el bien común, atenta a lo que ha pasado, a lo que ocurre y a lo que, si no participa, puede llegar a ocurrir sin su consentimiento. Sin conciencia ciudadana no hay posibilidad de vida republicana.

Por el otro, este género de renuncias son siempre inútiles. Al cabo siempre hay alguien que pregunta. Un hijo o un nieto. La amiga de una hija o de una nieta. Un estudiante inquieto. Y con la pregunta se evoca, en suma, a los fantasmas de un ayer que dimos, absurdamente, por cerrado bajo siete llaves.

En Cataluña y en España llevamos años combatiendo el olvido. No todo el mundo está por la labor.

Sin duda se ha convertido en espacio específico de participación y se ha arrastrado a algunas administraciones, en algunas épocas, a tener entre sus objetivos el resarcimiento de tanto dolor.

Pero no todo el mundo entiende, ni quiere, que el proceso avance. Acaso en ello radique en gran parte la lentitud y la ineficacia de los mecanismos de justicia.En esas nos han llegado noticias sorprendentes, alentadoras. La Interpol Argentina, a requerimiento de la justicia de la república rioplatense, transmite al gobierno español la solicitud de que ponga a disposición de la misma a una serie de personalidades del antiguo régimen. Entre ellas un par de ex ministros.

Los comunistas catalanes estamos al lado de quienes instan al ejecutivo de Rajoy a cumplir con su obligación y atender a los requerimientos indicados. Ese es el dato del momento. ¿El de fondo? Que, habiendo aprendido de la historia, exigimos que democracia y justicia vuelvan a ser un único objeto de combate político. Y por político, económico, social y cultural. Para que algún día no sean ya más ciertos los versos de Discépolo: “Es lo mismo el que labura noche y día como un buey, que el que vive de los otros, que el que mata, que el que cura o está fuera de la ley...” Ángel Duarte