Front novembre 2014

Fins quan aguantarem?

El davantal del Front Els uns –CiU- tenen la seu embargada per Hisenda, els altres –el PP- l’han pagada amb diners procedents de la caixa B. Uns i altres –tampoc oblidem el PSOE- estan enfangats fins dalt de tot en el pantà de la corrupció. Uns i altres posen per damunt de tot la defensa dels valors identitaris en un intent de portar la lluita de classes a la lluita de tribus i de fer oblidar els efectes d’unes retallades que ens han portat a una societat en la qual els rics són cada vegada més rics i els pobres més i cada vegada més pobres. Perquè quan es substitueix la lluita de classes per la lluita de tribus, no vol dir que la lluita de classes desaparegui, sinó que aquesta té uns vencedors clars: els poderosos d’una i altra tribu. I uns perdedors: la majoria. Fins quan aguantarem?

Salut i República federal!

Editorial L’ambigüitat, començant per la mateixa pregunta i acabant per la manca de garanties democràtiques que ha envoltat el 9 N, ha donat lloc a una realitat polièdrica, fluida i contradictòria, de la qual voldríem destacar: a)La participació: un 32’8%, tot i situar-se clarament per sota del referèndum sobre la reforma de l’Estatut (49’41%) i de les darreres autonòmiques (69’56%), cal considerar-la com un èxit de l’agit-prop sobiranista, ben greixat, això sí, pels mitjans de propaganda dependents de la Generalitat, especialment TV3 i Catalunya Radio. I aquí sí que la utilització del terme “propaganda” adquireix tot el seu valor, també el pejoratiu. b)El SI- SI obté un 29% sobre el cens de votants (6.228.531). I aquest resultat, quan es tracta d’una consulta feta per independentistes i per a independentistes, si que ens porta a parlar de fiasco polític tot i que es vulgui dissimular-ne l’extensió, i més tenint en compte que amb prou feines rebassa els vots obtinguts a les darreres autonòmiques pel “bloc sobiranista” amb l’afegitó dels majors de 16 anys i altres modificacions del cens de votants destinades a inflar la participació més que al reconeixement de drets cívics. c)L’extrapolació d’aquests resultats vers l’irrealisme polític fa que aquesta pseudoconsulta es converteixi en el primer acte de la campanya electoral d’Artur Mas, que d’aquesta manera comença amb un clar avantatge en el seu pols amb ERC i s’aprofita de la inanitat política de Rajoy i els seus . d)El debat sobiranista ha posat en segon terme problemes que avui són fonamentals per als catalans i catalanes: la crisi i els seus efectes, les retallades, l’atur, la corrupció. Avui 1 de cada 5 catalans és en risc de pobresa o exclusió social amb tendència a augmentar. Mentrestant el

Després del 9N govern d’Artur Mas, el gran retallador, s’ha centrat en un debat identitari que només beneficia als poderosos. La Catalunya que ens ofereix la dreta sobiranista és una Catalunya excloent, que en res es diferencia del model de societat defensat pel PP i adlàteres.

Fa tot just dos anys, i des d’aquestes mateixes pàgines, editorialitzàvem el següent: “No sorprèn,doncs, que la dreta neoliberal de casa nostra intenti “tapar” la lluita de classes suplantant-la per un debat identitari que ens ha de portar a una pretesa Arcàdia feliç. El que sorprèn és la forma manifestament barroera i falaç de les seves propostes. El PSUC VIU podem aplicar amb autoritat aquests adjectius a la maniobra de CiU a partir de la nostra condició d’hereus de la millor tradició “psuquera” de partit nacional i de classe.

No, no som uns nouvinguts. De sempre, des de la nostra fundació, i en totes les conteses de la lluita contra la dictadura, en el si de l’Assemblea de Catalunya, hem conjuminat el nostre caràcter de classe amb el fet nacional, que ha passat i passa pel dret a l’autodeterminació, i és en ús d’aquest dret que nosaltres proposem una alternativa republicana, federal, solidària i laica com la sortida política que l’actual context de crisi sistèmica demana i en interés dels treballadors i treballadores, de les classes populars del nostre poble.” Ho dèiem fa dos anys. I en això ens refermem.

Merci, papa, t’ho has currat!

La tribuna del Front El XV Congrés del PSUC Viu,una oportunitat per construir projecte i reforçar el Partit.

En primer lloc expressar la meva satisfacció per que un nou número del Front (del que sóc fan incondicional) vegi la llum i projecti cap a les comarques gironines la veu dels comunistes del PSUC. I aprofito, així mateix, per encoratjar-vos als i les militants, simpatitzants, psuqueros de mena, dones i homes, joves i rebels, sindicalistes, en definitiva a la majoria social treballadora que pateix aquesta societat de capitalisme salvatge depredador i corrupte, i entén que només la seva transformació en un sentit socialista pot portar-nos a que la majoria visqui millor amb les necessitats bàsiques assegurades, ...encoratjo a la seva participació activa i compromesa en la preparació, projecció cap en fora i al debat ampli i profund del XV Congrés del PSUC viu.

Un Congrés que en el seu lema “Per una Catalunya obrera, popular i solidària. Per la República federal “ resumeix molt clar el que pensem i què proposem, en el complex i sotragat mon social i polític a Catalunya i junt amb el PCE, per al conjunt d’Espanya. Som un partit nacional i de classe que opera a la Catalunya real, la del dia a dia, la de les persones i no la dels mites, a la Catalunya de la majoria popular que vol dir :classe obrera, treballadors en general, manuals, de serveis, professionals, intel·lectuals i pagesos, que front al nacionalisme conservador identitari ha d'aixecar, de nou, un catalanisme popular ancorat en la defensa d'un model social que acabi amb el domini de les elits i famílies burgeses que monopolitzen el poder real i el formal Per això, seguint amb el lema del Congrés, que Catalunya sigui solidària i que entengui que només en un procés d'unitat en la lluita i l’ alternativa constituent del conjunt de la classe treballadora i els pobles de l'Estat espanyol és com es poden crear les condicions reals pels canvis reals i efectius, en els terrenys nacional i social; i per tant exercir-la ( la solidaritat) es condició “sine qua non” per sortir-nos dels paranys en els que alguns en ha ficat i que els

possibilita retallar, explotar, enriquir-se, manar i manegar la crisi a costa dels de sempre.

Aquesta alternativa es la República Espanyola. federal, solidaria, plurinacional i plurilingüe.

Per això en el XV Congrés del Partit ens proposem: - Analitzar les característiques de la crisi al món, en general i al nostre país així com els reptes i potencialitats que la mateixa ha obert per desenvolupar el nostre projecte i determinar la línia política del partit: Per una alternativa social anticapitalista a la crisi, per una democràcia basada en els drets humans i en la igualtat. Definir els fronts de treball del partit així com les aliances necessàries per l’assoliment dels objectius fixats.

-Avançar en l’enfortiment del Partit Socialista Unificat de Catalunya Viu, agermanat amb el PCE, com instrument per la defensa dels drets i de les reivindicacions de la gent treballadora, per enfortir CC.OO., per la refundació de EUiA en la línia proposada pel PCE per IU, per un estat federal republicà i solidari, per polítiques anticapitalistes , pel socialisme i pel comunisme. Fer balanç de la gestió realitzada i donar comptes de l’estat financer. Impulsar un creixement quantitatiu i qualitatiu del nostre partit.

-Actualitzar els estatuts i actualitzar el model organitzatiu. Redefinir i renovar els organismes de direcció.

No vull acabar sense que pugui semblar que no tingui consciencia exacta de que també el Partit ha sofert els sotracs d'aquests darrers anys al mon polític català: la tinc i la tenim.

Succeeix que vull posar l'accent en el positiu i en l’ esperança de que les coses canviaran per bé. I fets i senyals com les incorporacions al Partit de quadres sindicals a grans empreses com la SEAT, la Unidad Hermetica i sectors com l'Alimentació, la Sanitat, i també d'intel·lectuals i gent de pes al món del pensament econòmic, del saber històric, dones del federalisme, joves dels cinturons o de la universitat, ens donen força i convenciment de que es pot avançar i es pot vèncer. Qui llegeixi aquestes línies ja deu saber que els comunistes del PSUC a comarques gironines estan fets d'aquesta pasta, són dels que lluiten tota la vida i no es rendeixen a les adversitats. Una vegada més ho esteu demostrant i seguireu fent-ho en aquest nou repte.

Salut i bon XV Congrés Alfredo Clemente, secretari general PSUC VIU

El Règim corrupte (Article reproduït de l’edició de Catalunya del diari El País del 5 /11/ 2014) "El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha triat com a instrument de govern la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home servil. Per aquesta raó el Règim ha fomentat la immoralitat en la vida pública i econòmica. Com passa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom s'embruti les mans i estigui compromès". Aquest text forma part del full de mà que Jordi Pujol Soley va divulgar, i que la seva dona, Marta Ferrusola, va mecanografiar, durant una visita del dictador Franco la primavera del 1960 i que li va implicar la presó.

Sembla un escrit premonitori del que ell va organitzar més tard, quan va arribar al poder al Govern de Catalunya. Crec que és necessari fer un exercici de recuperació de la memòria recent perquè la ciutadania no oblidi, ni giri full, davant el terrible engany que ha perpetrat l'expresident Pujol. Va utilitzar el poder per crear una atapeïda xarxa de negocis il·lícits que beneficiaven tota una casta de polítics, el mateix partit (CDC), empresaris, jutges i mitjans de comunicació.

Tothom sabia el que passava al país, molta gent era conscient del tracte de favor que dispensava el Govern català a certs sectors i persones. Però poques persones i institucions de control volien indagar, ningú volia arribar al fons dels rumors de corrupció ja fos per por, per complicitat o, cosa que és pitjor, per no fer mal a Catalunya. Pujol va treballar molt bé aquest tema, com es va demostrar en el cas Banca Catalana, que després d'estafar milers d'accionistes i que la Fiscalia li obrís un procediment judicial, va agafar la bandera, es va posar la pàtria com a escut i va enviar els seus acòlits i còmplices mediàtics a cridar visques a Catalunya i insults als fiscals acusadors. Aquesta victòria contra la democràcia i la justícia li va obrir les portes de la impunitat.

A partir d'aquest episodi es va obrir una fase on els seus amics, el seu partit, membres del seu Govern i el seu entorn, van començar a cosir la trama delictiva amb la participació imprescindible del Govern català per saquejar diners públics en benefici personal o del partit.

Una vegada crescudets els fills, alguns van formar part de la xarxa de xucladors de la Hisenda pública i van guanyar posicions en l'entramat, segons la seva intel·ligència al servei del delicte, i anaven ampliant i consolidant la corrupció del Règim. No ha hi empreses del clan Pujol que es mereixin aquest nom: no produeixen ni llocs de treball, ni productes o serveis que serveixin

per millorar l'economia. El que hi ha és una mínima estructura de mediació financera, urbanística i de contractació localitzada allà on fos més útil per al seu benefici exclusiu. Ara comencem a entendre els eslògans del Govern nacionalista: Fem país o La feina ben feta no té fronteres.

El fang franquista devia servir d'inspiració al Règim per utilitzar actituds autoritàries contra algunes institucions i mitjans de comunicació que eren comprats i callats a força de subvencions o amenaces. A aquesta manera de fer política alguns l'anomenaven “oasi català”, però era una trama de corrupció que alguns (pocs) mitjans de comunicació i algun partit polític va portar al Parlament i a la justícia les actuacions il·lícites del Règim, cosa que els va significar ser titllats de traïdors a la pàtria.

Sembla que ha arribat el moment de posar llum a tanta foscor consentida. La comissió d'investigació que s'ha obert al Parlament ha de servir per fer un relat de la trama mafiosa del Règim pujolista.

La comissió no traurà, ni ha de treure, conclusions judicials, però sí que servirà perquè surtin a la llum pública els noms dels delinqüents i els seus delictes, perquè sentin vergonya ells i tots els que els han protegit per vocació o per desídia. Servirà per mantenir als mitjans de comunicació (excepte als de la caverna mediàtica pública i privada catalana) l'interès per esclarir aquest trist i llarg episodi de la nostra història.

Fixeu-vos que mentre a Catalunya es continua parlant exclusivament del procés, a la resta d'Espanya hi ha una forta pressió social contra els lents moviments del PP i del PSOE per frenar la corrupció. I us puc assegurar que la grandària, la durada i la intensitat de l'espoli mafiós del Règim de Pujol no tenen comparació.

Estic convençut que en un país amb forta convicció democràtica, sense interceptors nacionalistes, la ciutadania s'hauria llançat al carrer per mostrar la seva ira i la seva repulsa contra el robatori més greu que ha patit Catalunya.

Caurien escultures, efígies, plaques commemoratives i noms de carrers del senyor Pujol, que envileixen molts pobles i ciutats del nostre país.

Em temo que no passarà res de tot això. Alguns estan més interessats a mirar-se al mirall i repetir-se 'que valents que som, que fem front a Espanya', que a reconèixer com de covards han estat en permetre i ovacionar un règim corrupte a Catalunya.

Joan Boada Masoliver és professor d’Història

L’entrevista Josep Colomé. És secretari polític del PSUC VIU comarques gironines, membre del Comitè Central, promotor del Fòrum Republicà de les Comarques de Girona i membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del franquisme.

FRONT.- La crisi aviat farà 7 anys que és aquí. Ha vingut per quedar-s’hi? Hi ha alternatives?

Josep Colomé.-És evident que vivim l’esgotament del sistema polític, econòmic i social que ha caracteritzat allò que hem anomenat “la transició”.

Aquest esgotament pren la característica de fi de cicle i presenta dues alternatives confrontades: o bé una sortida neoliberal, fonamentada en les retallades i en els retrocessos democràtics, o bé una sortida social basada en l’ocupació digna i la democràcia participativa. Naturalment que el nostre posicionament, el del PSUC Viu i el del PCE, passa per fer possible la segona opció, l’única que pot permetre l’avenç cap a un procés de ruptura constituent, cap a un projecte anticapitalista i de regeneració democràtica. Vull afegir, però, que sense mobilització popular difícilment l’actual Constitució podrà ser canviada en un sentit progressista.

Front als intents “estabilitzadors” del bipartidisme monàrquic, és imprescindible la unitat popular al voltant de l’Alternativa Democràtica, Social i Anticapitalista, basada en la plena ocupació, l’estat social i la democràcia participativa. Cal resoldre d’acord als interessos de la majoria la contradicció central que es dóna entre la restauració i la construcció d’un nou model d’estat.

F.-Quina és l’expressió política d’aquest procés de ruptura constituent?

J.C.- La Tercera República, federal, laica i solidària. També la monarquia sorgida de la transició mostra senyals clares d’esgotament que des del bipartidisme

monàrquic s’ha intentat tapar mitjançant la substitució de Juan Carlos per Felipe. Però la funció de la monarquia continua essent la mateixa: actuar com a garantia de pervivència del règim i el seu seguici de creixent desigualtat social, de corrupció estructural i de regressió de drets socials i polítics. Ja som grandets i ja és hora de decidir democràticament quin sistema volem: si el basat en l’anacronisme fonamentat en privilegis de sang o aquell que es basa en l’expressió de la voluntat popular . Tant des del PCE com des del PSUC VIU manifestem sense ambigüitats el nostre compromís amb la forma republicana d’estat com la més adient als interessos democràtics de la majoria.

Volem iniciar un Procés Constituent democràtic, únic en tot l’Estat, que desemboqui en una República federal al servei de la majoria social treballadora i que reconegui el dret d’autodeterminació dels pobles. En definitiva, la Tercera República.

F.- L’agitació nacionalista domina avui el panorama polític a Catalunya...

J.C.- És cert, i arribats aquí m’agradaria posar de relleu algunes consideracions: en primer lloc, el nacionalisme burgès, per la seva pròpia essència, tendeix a idealitzar el concepte “nació”, que apareix de manera unívoca i contrària a la pluralitat. Per al sobiranisme existeix només una Catalunya, identitària i excloent, confrontada a enemics exteriors, que res té a veure amb

la Catalunya real, la plural, la que és àmbit concret de la lluita de classes.

En segon lloc, el govern de CiU, amb el recolzament en la legislatura 2007-2011 del PP i en la legislatura actual d’ERC – partit que és obvi que no es pot considerar d’esquerres- s’ha caracteritzat per aplicar la major política de retallades d’Europa.

D’aquesta manera la confrontació social ha esdevingut secundària i supeditada a l’exacerbació nacionalista. Aquí, doncs, el concepte burgès de “nació” ha jugat la seva funció d’instrument més que útil per relegar la lluita de classes a un paper circumstancial.

En tercer lloc, el sobiranisme ha pogut comptar amb el concurs d’una esquerra que ha fet del tacticisme estratègia política i l’ha portat a situacions sorprenents, com és ara que forces que s’autoproclamen republicanes i federals no hagin estat capaces de presentar una opció inequívoca, en la contesa actual, de model d’estat basat precisament en la República federal, opció política que, d’altra banda, respon als desitjos de no pocs ciutadans espanyols i també de catalans. Ha estat un exemple de turpitud política i de supeditació a l’independentisme que l’han convertit en cirereta d’un pastís que en res té a veure amb la tradició del catalanisme popular característic dels moviments d’esquerra a casa nostra. L’esquerra d’aquest país, que pateix encara la implosió del PSUC del 1981, és un espai avui en dia per reconstruir si de veritat el que vol és disputar l’hegemonia a la dreta.

F.- I arribats aquí, cal parlar del Partit.

J.C.- En efecte. I sobretot del Partit com a instrument per fer possible el canvi. Com ja he dit, tot i que es donen les condicions objectives per fer-ho, l’esquerra transformadora és un espai a reconstruir per posar en el centre de la lluita política el fet social i la seva expressió política, la

lluita per una democràcia avançada, pel socialisme i el comunisme. La utilitat del Partit cal llegir-la en funció del seu interès com a instrument per tal de crear aquest espai. Algunes consideracions: El PSUC VIU celebrarà el proper mes de gener el seu XV Congrés sota el lema de “Per una Catalunya obrera, popular i solidària. Per la República federal”. És un eslògan que resumeix en poques paraules la clau de volta que ha de tenir l’opció comunista ara i aquí a casa nostra.

La importància de les relacions amb el PCE, partit amb el qual compartim no només l’elaboració política, sinó també un projecte polític únic en l’àmbit d’un estat – l’espanyol- per al qual proposem un procés de ruptura constituent únic.

No perdre de vista l’assignatura pendent de la unitat comunista a casa nostra. Des del 1981, any en què es consolida el domini de la dreta nacionalista, el comunisme català ha tingut dos projectes polítics clarament diferenciats. I aquesta situació no espot superar només a base de voluntarisme, sinó de treball polític i de discussió fraternal i lleial en tots els àmbits. És cert que en el darrer període s’ha avençat en aquest camp, però també és cert que a la unitat comunista encara no s’ha aconseguit arribar-hi. Es tracta de mantenir tot allò que s’ha aconseguit, que no és poc, com a base per continuar avençant en el camí de la unitat.

El nostre Partit, el PSUC VIU, en definitiva ha d’esdevenir un instrument útil, i com a tal ha de ser observat per la classe obrera, per les dónes, pels joves, per tots aquells que pateixen una crisi que els ve imposada pel sistema capitalista, per aquelles forces que es reclamen en definitiva del catalanisme popular. El XV Congrés ha de ser una fita i una penyora, allò que marca un abans i un després. Amb la participació de tots ho hem d’aconseguir.

Comarques gironines L’imputat nostre de cada dia

L'exconseller Joaquim Nadal i l'exgerent de l'Incasòl, imputats per estafa Vinculen l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques a una suposada operació urbanística fraudulenta a Santa Cristina d'Aro. El Triangle. Redacció.- Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques en els governs de Pasqual Maragall i José Montilla(2003-2010) i exprimer secretari del PSC de Girona (2008-2012), declararà el pròxim 21 de novembre com a imputat per un possible delicte d'estafa.

En concret, haurà de respondre per la querella d'un empresari que l'acusa d'haver-lo estafat quan la Generalitat, el 2006, li va oferir com a permuta uns terrenys inundables perquè desistís d'aixecar un polígon al parc natural de Solius, a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà).

L'Ajuntament d'aquesta localitat va signar un conveni amb l'Institut Català del Sòl (Incàsol) i la promotora Varal Real Estate, que va vendre el 50% d'una finca ubicada a Molí d'en Reixac per set milions a l'Incàsol, de manera que renunciava a l'activitat industrial que preveia en aquella ubicació i rebia, a canvi, drets sobre una altra finca del mateix municipi.

El citat conveni no informava que aquells terrenys atorgats a canvi, a la zona de Bernades, eren inundables i, per tant, inservibles per a la construcció. L'Incàsol va renunciar el 2010 a la reparcel·lació d'aquella àrea i l'alt risc d'inundació fou un factor clau.

La Fiscalia Anticorrupció sospita que Nadal podria haver participat en una estafa per afavorir l'editor José Manuel Lara, donat que entén que la preservació de la zona verda era motivada per l'editor de Planeta, qui, quatre mesos després de la firma del conveni, va comprar allà mateix la masia Can Dalmau i un terreny forestal adjacent per 6,5 milions d'euros.

Via Twitter, Nadal ha explicat que "vam intervenir per protegir la integritat ambiental de la vall de Solius i traslladar un sòl industrial", "en resposta a les demandes reiterades de la plataforma Salvem Solius i dels monjos cistercencs. Res a veure amb JM Lara" i que "Els interessos particulars i els de l'administració són divergents. No hi ha estafa perquè no hi ha engany. La crisi pesa més.".

A més de Nadal, també està imputat per aquesta operació l'exgerent de l'Incàsol Emili Mas.

El TSJC veu indicis de criminalitat en la relació entre el diputat de CiU i l’empresari rus Petrov

Crespo s’asseurà al banc dels acusats pels suposats tractes amb la màfia El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya veu “indicis racionals de criminalitat” en la relació que el diputat de CiU al Parlament, Xavier Crespo, va mantenir amb l’empresari i presumpte membre de la màfia russa, Andrei Petrov, quan era alcalde de Lloret de Mar. El TSJC ha rebutjat els recursos presentats pels dos imputats per suborn i prevaricació.

Ni Crespo, ni qui era el seu regidor d’Urbanisme, Josep Valls (PP), ni l’arquitecta municipal, Pilar Gimeno, ni l’aleshores president del club de hoquei de la ciutat, Joan Perarnau, ni tampoc el presumpte cervell de l’entramat de blanqueig de diners provinents, suposadament, de la màfia russa, Petrov, s’escaparan del procés judicial.

cop acabada la instrucció de la causa.

Anticorrupció demana dos anys i sis mesos de presó per a Crespo com a presumpte autor d’un delicte de suborn passiu continuat per acceptar regals de Petrov, a canvi d’afavorir-lo per construir un complex immobiliari i un aparcament.

Fiscalia també demana per a ell vuit anys d’inhabilitació per a qualsevol càrrec públic.

La interlocutòria confirma la imputació un

El Síndic investiga les obres del TAV a Girona Vol veure si hi ha hagut irregularitats i si els drets dels usuaris de l'AVE es van vulnerar durant els 5 dies que el túnel va estar inundat El Síndic de Greuges, Rafel Ribó, està investigant, d'ofici, si hi ha hagut irregularitats en les obres del Tren d'Alta Velocitat a la ciutat de Gironai si els drets dels usuaris van ser vulnerats durant els cinc dies que el servei va estar interromput per la inundació del túnel.

En declaracions a la Ràdio Girona, Ribó diu que comencen aquesta investigació "no

només pel que va passar aquells dies sinó a alertats pel que va succeir després.

Rafel Ribó: "encara no s'ha donat tota la informació del que va succeir i per què" No només això, diu Ribó que cal transparència perquè els usuaris "tinguin plenes garanties de seguretat" del servei que estan fent servir, una obra -recorda"que ni està acabada ni se sap per què".

Segons 77 claustrals de la Universitat de Girona

La magistrada del T.C. i doctora “honoris causa” per la UdG, Encarnació Roca, “és poc patriota”.

Signada per 77 claustrals -d’un total de 250-, el claustre de la Universitat de Girona va rebutjar una proposta de revocar el títol de doctora “Honoris Causa” per la UdG a la magistrada del TC Encarna Roca. Aquests 77 addueixen com a motiu principal que aquesta senyora no ha discrepat en el TC en l’admissió del recurs presentat pel govern espanyol contra la llei de consultes i el decret inicial de convocatòria del 9 N. Això la fa aparèixer com a “poc patriota” afirmen textualment els 77. En conseqüència, la senyora Encarna Roca ja té un lloc al costat de gent com en Raimon o el professor Quim Brugué, que han passat també pel linxament corresponent per la seva manca de patriotisme. Els 77, en canvi, han escalat no poques posicions en el ranking de la incultura i de la intolerància. Incultura, perquè com va dir el degà en funcions de la Facultat de Dret, Albert Ruda, aquesta era una proposta "que no s'hauria d'haver presentat mai", i

va destacar que els "Honoris Causa" s'escullen per "mèrits científics i acadèmics i aquests es mantenen igual".

Intolerància, perquè com va manifestar l'exrector Josep Maria Nadal es tractava d’ una iniciativa "excloent" motivada "per motius ideològics". I arribats aquí, potser caldria preguntar als 77 amb quin aparell o mitjançant quin sedàs mesuren el grau de patriotisme de la gent? Podem començar a tremolar els antipatriotes?

Incultura i intolerància. Pel bé de la UdG, una proposta que no s’hauria d’haver presentat mai.

Món del treball Per la readmissió del company acomiadat per repressió sindical i el respecte de les normes i les relacions laborals

Vaga indefinida a l'empresa A. J. RUZ de Sils Recollint l’opinió majoritària dels treballadors i treballadores de l’empresa A. J. Ruz, S.L., el delegat de personal ha defensat, en la mediació davant la Inspecció de Treball i Seguretat Social, la convocatòria de vaga per al divendres 17 d’octubre, amb una durada indefinida.

La Federació de Serveis Privats de CCOO de les Comarques Gironines dóna suport a una mobilització que afecta tota la plantilla d’aquesta empresa de Sils (carrer Primer de Maig, 28-29). Els treballadors protesten per l’acomiadament d’un company que ha estat objecte de represàlia per voler millorar les condicions de treball, haver estat un dels possibles candidats a les eleccions sindicals i voler mantenir una interlocució amb la direcció de l’empresa que, fins a dia d’avui, encara no ha estat possible.

La plantilla denuncia públicament el tracte vexatori i inhumà a quà ha estat sotmesa, amb jornades de treball de fins 68 hores setmanals o sense tenir un dia de descans setmanal, entre d’altres abusos patronals.

L’empresa A. J. Ruz treballa per diferents ajuntaments i entitats

supramunicipals (Begur, Regencós, Pals, Fontanilles, Gualta, Serra de Daró, Ullastret, Palau-sator, Torrent, Mont Ras, Vall-llobrega, la Bisbal, Corçà, la Pera, Rupià, Foixà, Parlavà, Ultramort, Verges, Colomers, Vilopriu, Garrigoles, Albons, la Tallada, Bellcaire, Ullà, Jafre, Riells i Viabrea, Sils, Vidreres, i les deixalleries de Salt, Cassà, Palamós i Celrà) en la recollida selectiva i viària, guanyant concursos públics gràcies a les seves propostes econòmiques molt inferiors a d’altres empreses. Per desgràcia, no és la innovació tecnològica o organitzativa el que li permet apostar a la baixa, sinó la sobreexplotació dels treballadors.

La vaga ha començat divendres, dia 17 d’octubre, a les 00.00 hores, i tindrà una durada indefinida.

CCOO condemna les coaccions i amenaces als treballadors de l'empresa A. J. Ruz de vaga, la forma de desgastar la resistència de la plantilla.

Des de CCOO continuem demanant la intervenció i mediació per solucionar allò que estem reivindicant, és a dir, un conflicte laboral. Però per les actituds i els fets de l’empresa sembla que va camí de convertir-se en un exemple d’impunitat empresarial, no únicament contra els drets laborals, sinó també contra les normes més bàsiques del sector de recollida de residus.

Sospites d’estafa a les administracions amb les qual treballa, possible incompliment dels protocols en el tractament de residus sensibles (material clínic, bateries de cotxe) i un total menyspreu a la salut dels treballadors.

La Federació de Serveis Privats de CCOO condemna rotundament les amenaces que estan rebent els treballadors i treballadores d’A. J.Ruz, SL, empresa de recollida de residus que treballa, entre d’altres, pels municipis de Sils, Riells, Viabrea i pels consells comarcals del Gironès i del Baix Empordà.

L’administració té una responsabilitat social amb aquelles empreses que treballen per ella i té la responsabilitat pública de fer complir els contractes que signa i la legislació, en general, i mai pot fer com si el problema no fos també seu.

Des que s’ha iniciat el conflicte, les coaccions i insults per part de familiars de la direcció de l’empresa han estat un fet continuat. La manca de diàleg amb els representants dels treballadors ha estat la seva línia d’actuació i la vulneració del dret

DIMARTS 18 NOVEMBRE 12: OO HS BOTIGA CLAREL C/ DE LA CREU, 39

Concentració el dia 18 de novembre en protesta de l'abús i l'explotació de l'empresa envers els/les treballadors/es de SCHLECKER-CLAREL. Amb la totalitat dels 5 delegats del Comitè

CCOO guanya les eleccions sindicals a BIOSPIRIT

AL

I AL CARRER

Mig segle de lluita obrera Això és el que es commemora aquest any 2014. Fa mig segle que les treballadores i els treballadors d’aquest país, la classe obrera, es dotà d’un instrument nou per fer front a les duríssimes condicions de treball i vida d’aleshores. Fou la classe obrera, insisteixo perquè em sembla important, la que davant les condicions en què havia de tirar endavant vagues i negociacions al llarg de la dècada de 1950, es dotà de noves modalitats organitzatives, la que creà unes primeres comissions de delegats –integrades per les dones i els homes més combatius- per mirar de negociar amb empresaris i autoritats governatives. Fou l’experiència –i el buit organitzatiu que tenia el seu origen en la derrota en la Guerra Civil- la que creà la consciencia de la necessitat d’una eina nova.

Els comunistes hi érem. No estàvem sols. El partit les impulsà. Allò que a finals dels anys cinquanta havia nascut com un moviment espontani es transformà, el 1964, en les Comissions Obreres que arriben fins avui i esdevingué escola de ciutadania i càtedra –no sempre idònia - de sindicalisme.

Una trajectòria de mig segle és una història plena de llums i d’ombres. Com qualsevol obra humana, col·lectiva, amb vocació emancipadora, ha tingut els seus alts i baixos, crisis i moments de protagonisme. No és aquest el lloc per fer-ne un balanç històric, però podem convenir que la democràcia no s’entén sense Comissions; ni la lluita pel socialisme, tampoc.

Sabem que a voltes moltes i molts de nosaltres ens hem sentit lluny de burocràcies sindicals i de direccions que semblaven entestades en convertir el sindicat en un instrument més del règim existent. Però fins i tot en els moments de dubte i, de dissidència, CCOO ha estat allà i la majoria de nosaltres dins d’elles.

Avui, en uns moments en què la patronal i les autoritats, les de l’Estat i les més nostrades, erosionen les conquestes socials i ataquen frontalment l’exercici de la llibertat sindical i del dret de vaga; en uns temps en què es criminalitza la resposta social i laboral, ciutadana i obrera, a les agressions dels més poderosos; en un anys en què la desigualtat es dispara,...

CCOO tenen tota una agenda de combat, un pla de treball i de mobilització per endavant. I les i els comunistes hi hem de ser-hi.

Cinquanta anys més i els que faci falta. Àngel Duarte i Montserrat

Prodigi del bunyol Artur Mas: “En Pujol no és un corrupte”.