Textos "IBERS" by Antikenmuseum Basel und Sammlung Ludwig

Textos

IBERS

C 1

25 27 19

32 34

36 37 40

38 44

45 46 43

Textos 2

Els textos de les seccions estan senyalitzats amb caràcters ibèrics. Les carteles dels objetes estan numerades. Les estacions de lʼaudioguía estan indicades amb el símbol

21 15

8 16

10 7

Planta baixa

28 29

30 49 47

56 57

58 61

Sòtan

IBERS La península Ibèrica, les actuals Espanya i Portugal, estava habitada en el primer mil.lenni aC per nombrosos pobles d’orígens diferents. Mentre que a l’oest i al centre s’hi van assentar tribus celtes, la regió que comprèn les costes d’Andalusia, al sud, i tota la costa est i el Llenguadoc, al sud de França, estava ocupada per diversos pobles que agrupem sota la denominació ibers. En la intersecció entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic, entre la tradició autòctona i les influències estrangeres d’Orient, va sorgir una civilització fascinant entre els segles VI i I aC. L’exposició, concebuda com una col.laboració entre el Museu d’Art Antic de Basilea i Col.lecció Ludwig i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, presenta les darreres troballes sobre els ibers.

«Amb el nom d’Ibèria, per exemple, els antics [grecs] denominaven tot el país a partir del Roine [...]; mentre que els d’avui dia en situen el límit als Pirineus i diuen que les denominacions d’Ibèria i Hispània són sinònimes». Estrabó, Geografía III, 4, 19 (63 aC – 23 dC) (traducció pròpia) «S’assembla [Ibèria] a una pell [de bou] estesa en el sentit de la seva longitud d’Occident a Orient, de manera que la part davantera miri a Orient, i en sentit de la seva amplada del septentrió, al migdia». Estrabó, Geografía III, 1, 2 (63 aC – 23 dC) (traducció pròpia)

CRONOLOGIA Finals de l’edat del bronze 1200 – 800 aC Cultura de l’edat del bronze al sud-oest de la península Ibèrica Primera edat del ferro (800 – 550 aC) s. X aC Exploracions fenícies Finals del s. IX aC Enclavaments fenicis a Huelva i la Rebanadilla (Málaga) Principis del s. VIII aC Fundació de gdr/Gadeira (Cádiz) 1a meitat del s. VIII aC Fundació dels primers assentaments fenicis al sud de la península Ibèrica 814 aC Fundació de Cartago per part dels fenicis 753 aC Fundació de Roma Cap al 725 aC Arribada dels fenicis a Eivissa A partir del s. VII aC Floriment de l’expansió fenícia; cultura tartèssica Cap al 600 aC Fundació de Massàlia (Marsella) per part dels foceus Període ibèric antic (550 – 400 aC) Principis del s. VI aC Auge urbà al sud de la península Ibèrica Cap al 550 aC Fundació d’Emporion (Empúries) par part dels foceus Cap al 500 aC Fi de la cultura tartèssica A partir del s. V aC Primers indicis de l’escriptura ibèrica Període ibèric Ple (400 – 175 aC) s. IV aC Apogeu de la cultura ibèrica 264 – 241 aC Primera guerra púnica entre Cartago i Roma 229/226 aC Fundació de Carthago Nova per part del púnic Hasdrúbal 219 aC Conquesta de Sagunt per part del púnic Amílcar 218 aC Desembarcament romà a Emporion 218 – 202 aC Segona guerra púnica entre Cartago i Roma 197 aC Establiment de les províncies romanes Hispania ulterior i Hispania citerior A partir de 195 aC Romanització de l’est i del sud de la península Ibèrica Període ibèric tardà (175 – 10 aC) 155 – 153 aC Expedicions romanes contra els celtibers 133 aC Conquesta de Numància per part de Roma 123 aC Conquesta de les Balears per part de Roma 82 – 72 aC Guerra sertoriana a la península Ibèrica 49 – 44 aC Cèsar i Pompeu s’enfronten a la península Ibèrica 19 aC Tota la península Ibèrica resta sota domini romà 6

1 Lloba Pedra calcària, 200 – 100 aC Necròpolis del Cerro de los Molinillos, Baena (Córdoba) Museo Íbero de Jaén 2 PREHISTÒRIA Els nous estudis paleogenètics suggereixen que els ibers van ser el resultat d’una evolució basada en les poblacions locals i els seus contactes amb altres grups continentals en la prehistòria (5000 – 2000 aC). Hi ha proves d’estructures socials complexes al tercer mil.lenni aC que treballaven minerals metàl.lics (coure) i mantenien contactes laxos amb el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Aquests contactes s’han demostrat amb matèries primeres importades, com el marfil. 1. Ídol placa Pissarra, 3000 – 2000 aC Antikenmuseum Basel und Sammlung Ludwig 2.– 3. Ídols antropomorfs Marfil, 3000 – 2000 aC Antikenmuseum Basel und Sammlung Ludwig 3 ELS PRIMERS IBERS Els ibers no eren un poble immigrant. La investigació actual creu que es tracta d’una evolució gradual de la població local. Al segle VII aC, la societat ja revestia una complexitat creixent. Hi ha proves que havien sorgit líders que vivien en senyorius separats i mantenien contactes privilegiats amb comerciants fenicis. A canvi de matèries primeres valuoses, com ara minerals metàl.lics, obtenien àmfores per a vi i objectes de luxe. Els béns d’aquesta classe alta emergent ens han arribat a través de les sepultures. 1. Cadenes amb penjolls zoomorfs Bronze, 600 – 450 aC Necròpolis de Mianes, Santa Bàrbara (Tarragona) Museu de les Terres de l’Ebre 2. Ganivet Ferro, 600 – 400 aC Necròpolis de Mianes, Santa Bàrbara (Tarragona) Museu de les Terres de l’Ebre

3. Vas de peu calat Ceràmica fenícia a torn, 650 – 550 aC Sant Jaume - Mas d’en Serrà, Alcanar (Tarragona) Museu de les Terres de l’Ebre 4. Vas en forma de calze Ceràmica a mà, 650 – 550 aC Sant Jaume - Mas d’en Serrà, Alcanar (Tarragona) Museu de les Terres de l’Ebre 5. Cadena Bronze, 650 – 450 aC Necròpolis de Can Canyís, Banyeres del Penedès (Tarragona) Museu del Vendrell 6. Sivella de cinturó Bronze, 600 – 450 aC Necròpolis de Can Canyís, Banyeres del Penedès (Tarragona) Museu del Vendrell

Qui eren els ibers?

LA DIVERSITAT DELS POBLES IBÈRICS Estrictament parlant, no hi havia una ètnia ibèrica. Més aviat es tractava d’un mosaic de pobles amb característiques comunes i amb diferències. Els seus noms ens han arribat principalment a través d’autors grecoromans, que sovint descriuen cada una de les tribus de manera esbiaixada i plena de prejudicis. La seva evolució es va manifestar amb variacions, fet que es deu a nombrosos factors. El contacte amb comerciants i colons de la regió del Mediterrani oriental va esdevenir una influència important, primer amb els fenicis i més tard amb els grecs. Aquesta diversitat també es reflecteix en els diferents sistemes de llengua i escriptura no indoeuropees que utilitzaven els ibers. «[...] la naturalesa del país no és apta per donar vida a un gran nombre de ciutats, ja que és summament mísera, d’una situació excèntrica i d’un aspecte inculte; d’altra banda, ni el gènere de vida dels seus habitants ni les seves activitats [...] hi donen peu». Estrabó, Geografía III, 4, 13 (63 aC – 23 dC) (traducció pròpia) 4 INDIGETS «Després s’estenen els rudes indigets; poble inculte, poble intrèpid en la cacera i habitant de caus». Rufus Festus Avienus, Ora Maritima, 160-163 (4 dC) (traducció pròpia) Gerra Ceràmica ibèrica amb pintura blanca, 400 – 300 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5 LAIETANS «Des de la desembocadura del Roine, [Escipió] va navegar rodejant el final occidental dels Pirineus i va arribar fins

a Emporion. Va desembarcar-hi el seu exèrcit i, començant pels laietans, va atraure tots els pobles marítims, fins a l’Ebre, a l’esfera d’influència romana [...]». Tit Livi, Història de Roma des de la seva fundació XXI, 60 (59 aC – 17 dC) (traducció pròpia) Gerra Ceràmica ibèrica, 300 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6 CESSETANS «El territori de Cessetània i el riu Subi, la colònia de Tàrraco, fundada pels Escipions, com ho va ser Cartago pels púnics». Plini el Vell, Història natural III, 21 (23 – 79 dC) (traducció pròpia) Plat Ceràmica ibèrica pintada, 300 – 200 aC Fontscaldes, Valls (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 7 ILERCAVONS «El territori dels ilercavons; el riu Ebre, ric pel comerç fluvial [...]. Per aquest riu els grecs van anomenar Ibèria tota Hispània». Plini el Vell, Història natural III, 21 (23 – 79 dC) (traducció pròpia) Gerra Ceràmica ibèrica pintada, 500 – 200 aC Sant Antoni, Calaceit (Teruel) Museu d’Arqueologia de Catalunya 8 SEDETANS «Entre ells relluïa amb la resplendent brillantor de les seves cuirasses el regiment edetà, procedent de les aigües gelades del Júcar i de l’excelsa ciutadella de Xàtiva, la seva pàtria». Sili Itàlic, La guerra púnica III (I dC) (traducció pròpia) Tapadora Ceràmica ibèrica pintada, 200 – 100 aC Cabezo de Alcalá, Azaila (Teruel) Museu d’Arqueologia de Catalunya 10

9 EDETANS «[...] la franja costanera que s’estén des d’allí [Cartago Nova] fins al riu Ebre és gairebé igual en longitud i està ocupada pels edetans». Estrabó, Geografia III, 4, 13 (63 aC – 23 dC) (traducció pròpia) Tapadora Ceràmica ibèrica pintada, 325 – 275 aC Necròpolis del Castellar, Oliva (València) Museu d’Arqueologia de Catalunya 10 ILERGETS «[...] Escipió va envair amb les seves forces el territori dels ilergets després que l’instigador de la revolta s’hagués abandonat a la seva sort. Els va portar a tots a Atanagre, la seva capital [...]». Tit Livi, Història de Roma des de la seva fundació XXI, 61 (59 aC – 17 dC) (traducció pròpia) Càlat Ceràmica ibèrica pintada, 300 – 200 aC Tossal de les Tenalles, Sidamon (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya 11 BASTETANS «El tram de costa que va de Calp, el mont del qual està sobre les Stelai, fins a Cartago Nova té una longitud de dos mil dos-cents estadis, i allà hi viuen la majoria dels bastetans [...]». Estrabó, Geografia III, 4, 1 (63 aC – 23 dC) (traducció pròpia) 1. Càlat Ceràmica ibèrica pintada amb engalba vermella, 400 – 300 aC Cerro del Santuario (tomba 126), Baza (Granada) Fundació Privada Duran Vall-llosera 2. Càlat Ceràmica ibèrica pintada, 300 – 200 aC Sud-est peninsular Museu d’Arqueologia de Catalunya

12 CONTESTANS «A continuació Contestània; la colònia de Cartagena, des del cap de la qual, que s’anomena de Saturn, el trajecte a la ciutat de Cesarea de Mauritània és de cent noranta-set mil passes». Plini el Vell, Història natural III, 19-20 (23 – 79 dC) (traducció pròpia) Gerra Ceràmica ibèrica pintada, 150 – 50 aC Archena (Murcia) Museu d’Arqueologia de Catalunya

Què tenen a veure els fenicis amb els ibers?

FENICIS A LA PENÍNSULA IBÈRICA

Malgrat la seva ubicació perifèrica al marge més extrem del món antic, la península Ibèrica era un lloc important per a les interaccions interculturals i l’intercanvi transmediterrani. Els fenicis, que habitaven la costa mediterrània oriental (avui el Líban i Síria), desenvolupaven un paper essencial. Les ciutats estat fenícies, com Tir i Sidó, buscaven nous mercats i, sobretot, recursos, com ara jaciments de metalls. La península Ibèrica, que era rica en metalls, es va convertir en l’objectiu de les estratègies d’expansió fenícies. La fundació d’establiments comercials a la costa meridional, ja fos en assentaments existents (Huelva) o noves fundacions (Gadeiras, Cádiz), va constituir la base d’un intercanvi que duraria diversos segles. Gràcies a aquest contacte estret, van arribar a la península Ibèrica no solament productes materials procedents d’Orient, sinó també avenços tecnològics, com el torn de terrissaire giratori ràpid, tècniques especials de processament de metalls i l’alfabet fenici, que va assentar les bases de les escriptures ibèriques. «I així, gràcies a aquest comerç, els fenicis, amb el transcurs dels anys, van fer créixer considerablement la seva potència i van enviar moltes colònies, unes a Sicília i a les illes veïnes, i altres a Líbia, Sardenya i Ibèria». Diodor, Biblioteca històrica V, 35, 4 (segle I aC) (traducció pròpia)

«Fins ara, ni l’or, ni la plata, ni el coure, ni el ferro nadius s’han trobat en cap altra part de la Terra tan abundants i excel.lents». Estrabó, Geografia III, 2, 8 (63 aC – 23 dC) (traducció pròpia)

13 ELS PÚNICS Els grecs anomenaven col.lectivament fenicis els habitants de les ciutats estat de Sidó, Berit i Tir. Els romans van llatinitzar el nom com a púnics, per referir-se als fenicis del Mediterrani occidental sota l’ègida de Cartago. En la terminologia actual, anomenem fenicis els primers cartaginesos, i púnics o cartaginesos a partir del segle VII aC, quan Cartago va començar a desenvolupar una política i cultura pròpies. 1. Bust femení amb braços incrustats Terracota, 600 – 400 aC Necròpolis de Puig des Molins, Eivissa (Illes Balears) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Collar Vidre preromà, 400 – 300 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Bust femení Terracota, 400 – 300 aC Necròpolis de Puig des Molins, Eivissa (Illes Balears) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Cap femení Terracota, 600 – 400 aC Necròpolis de Puig des Molins, Eivissa (Illes Balears) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Peveter Terracota, 300 – 100 aC El Bordissal, Camarles (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya El petit cap de dona, obtingut amb motlle, s’anomena encenser per l’enfonsament pensat per encabir-hi substàncies aromàtiques. Aquests encensers van aparèixer a la regió mediterrània occidental, gairebé exclusivament en el territori d’influència púnica. L’adorn del cap decorat amb fruits i espigues assenyala Demèter, la deessa grega de la fertilitat de la terra, que va tenir la seva homòloga púnica en la deessa Tanit a partir del segle IV aC. Els encensers es van trobar en santuaris, sepultures i assentaments. Es desconeix el que els ibers associaven a aquesta iconografia aliena. No obstant això, se sospita que representava deïtats pròpies de la població ibera que nosaltres no coneixem.

14 MATERIAL PÚNIC Els materials fenicis i púnics s’han trobat en tota classe de jaciments ibèrics. La presència púnica més impressionant és la trobada a Eivissa, primer fenícia i després púnica, per exemple a la necròpolis de Puig des Molins o a la cova santuari des Culleram. 1. – 2. Caps Terracota, 600 – 200 aC Necròpolis de Puig des Molins, Eivissa (Illes Balears) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Figura masculina Terracota, 600 – 200 aC Necròpolis de Puig des Molins, Eivissa (Illes Balears) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Màscara púnica Terracota, 300 – 200 aC Mas d’en Gual, el Vendrell (Tarragona) Museu del Vendrell 5. Penjoll antropomorf púnic Vidre, 400 – 300 aC Turó del Montgròs, el Brull (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

Hi havia grecs a la península Ibèrica?

LA COLÒNIA GREGA D’EMPORION

Emporion (actualment Empúries) es troba a la costa de Catalunya, al nord-est de la península Ibèrica. Aquest assentament va ser fundat a principis del segle VI aC pels habitants de Massàlia, l’actual Marsella. La mateixa Massàlia era una colònia fundada una generació abans per grecs anatòlics de Focea. El nom de la ciutat prové del terme grec emporion, que significa mercat establert en sòl estranger, i fa al.lusió al significat original de l’assentament. De forma similar a la manera de procedir fenícia, per la qual un primer assentament s’instal.lava protegit en una illa o península, el nucli d’Emporion, la palaiópolis, es va ubicar a l’illa de Sant Martí d’Empúries situada al davant. A finals del segle VI aC es va produir el trasllat a terra ferma, on es va fundar la neàpolis. Emporion va esdevenir un nexe important entre el món grec i l’ibèric. A diferència dels fenicis, que van establir nombrosos assentaments, els grecs van ser molt menys presents a la península Ibèrica. «A la costa, [...] Emporiae, que són dues ciutats, una dels antics indígenes i una altra dels grecs descendents dels foceus [...]». Plini el Vell, Història natural III, 22 (23 – 79 dC) (traducció pròpia)

15 TROBALLES D’EMPORION 1. Inscripció funerària grega Pedra calcària, 100 – 1 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Art de Girona Traducció: «Tespis, (fill) d’Aristoleus, de Massàlia, et saludem!». 2. Vas tipus asc Ceràmica ibèrica pintada, 400 – 300 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Figura femenina Terracota, 600 – 400 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Lècit. Ampolla per a ungüents Ceràmica àtica de figures negres, 475 – 450 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Aríbal. Ampolla per a ungüents Vidre, 600 – 300 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Amforisc. Ampolla per a ungüents Vidre, 600 – 400 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

Podem llegir i entendre l’escriptura dels ibers?

LLENGUA I ESCRIPTURA DELS IBERS

La llengua ibera no és indoeuropea i va desaparèixer fa més de dos mil anys com a llengua escrita. Malgrat els esforços de la recerca i el fet que se’n va aconseguir una transcripció fonètica aproximada, en essència continua sent inintel.ligible, pel fet que no existeix cap llengua que hi estigui estretament emparentada. Tanmateix, es coneixen alguns aspectes de l’idioma iber gràcies a comparacions amb inscripcions contemporànies semblants en llengües conegudes. A més, es poden identificar fàcilment noms de persones per mitjà de paral.lels en inscripcions llatines. La llengua ibera s’escrivia amb tres escriptures diferents, en funció de la regió: la nord-oriental, la sud-oriental i l’alfabet grecoibèric. La gran majoria d’inscripcions corresponen a la primera variant esmentada. Tant l’escriptura nord-oriental com la sud-oriental estan compostes per signes amb valor alfabètic i signes amb valor sil.làbic, i provenen d’un precursor comú, que al seu torn deriva de l’alfabet fenici. En el cas de l’alfabet grecoibèric, es tracta d’una adaptació de l’alfabet grec joni per a la representació escrita de l’idioma iber. L’escriptura ibèrica es va utilitzar entre els segles V i I aC. «La resta d’ibers tenen també el seu art d’escriure; però aquest ja no és uniforme, perquè tampoc parlen tots la mateixa llengua». Estrabó, Geografia III, 1, 6 (63 aC – 23 dC) (traducció pròpia)

16 Estela funerària Pedra sorrenca, 200 – 100 aC Santa Perpètua de Mogoda (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya Transcripció: -]śtaneśe[intaneś ebanen.au ŕuninkika oŕdinse ikika. siba ntin 17 Estela funerària Pedra, 200 – 100 aC Cabanes (Castelló) Museu d’Arqueologia de Catalunya Transcripció: Ildiŕbigis en : seldar ḿi 18 LÀMINES DE PLOM Les inscripcions iberes més llargues es troben en làmines de plom. Gràcies a la comparació amb paral.lels grecs, se sap que algunes són cartes relacionades amb activitats comercials. A la part posterior d’aquestes làmines, originalment enrotllades, hi figura el nom del destinatari. Altres exemplars podrien representar textos comptables amb llistes de persones i els imports corresponents. 1. Làmina de plom amb inscripció grega (rèplica) Resina sintètica, 530 – 500 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya La làmina que ens ocupa pertany a la categoria de les cartes privades. S’utilitzaven làmines de plom com a material d’escriptura perquè eren fàcils de retolar i, alhora, eren resistents. Aquest exemplar es va trobar a Empúries i originalment estava enrotllat. A la carta redactada en dialecte jònic, l’escriptor dona instruccions comercials. 19

1 [–]ὠς ἐν Σαιγάνθηι ἔσηι, κἄν[–] [–] Ἐμππορίταισον οὐδ ἐπιβα[–] νες ἤ ἔκοσι κοἶνος οὐκ ἐλα[–]δ[–] 4 [– Σαιγ]ανθηῖον ὠνῆσθαι Βασπεδ[...]π[–] [–]αν ἄρσαν παρακομίσεν [..] εν[–] [–]ωνι τί τούτων ποητέον [..]ν[–] [–]α καὶ κέλευε σὲ Βασπεδ[..] ἐλκ[εν–] 8 [εἴρεσ]θαι [εἴ] τις ἔστιν ἕλξει ἐς δ[.]οστ[–] [–ἠ] μέτερον . κἄν δύο ωἶσι, δύο προ[έσ]θ[ω–] [διπ]λ[ό]ος δ’ ἔστω . κἄν αὐτὸς θέλη[ι–] [–τὤ]μυσυ μετεχέτω . κἄμ μὴ ὀ[–] 12 [–]τω κἀπιστελάτω ὀκόσο ἄν[–] [–]ν ὡς ἄν δύνηται τάχιστα[–] [–κεκ]έλευκα . χαῖρε. 1(Cal anar amb compte) per estar a Saiganthe, i si... Per a emporitans, però no per a passatjers... ...més de vint, i va venir no per... 4...(que) la càrrega que estava a Saiganthe i que Basped va comprar ...es va fer a la mar per transportar mercaderies també en... ...à... ...què hem de fer amb tot això... ...i invita Basped a remolcar-lo 8...(pregunta) si hi ha algú que remolqui la nostra... ...de la nostra (càrrega? vaixell?); i, si n’hi hagués dos, que enviï dos... ...però que sigui ell el (responsable?); i, si per part seva, vol... ...que en comparteixi la meitat; però, si no hi està d’acord... 12...que es quedi allí i m’enviï una carta que digui quant... ...al més aviat possible per a ell... ...Aquí estan els meus encàrrecs. Adeu. 2. Làmina de plom amb inscripció ibèrica Plom, 300 – 200 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya Transcripció: uśtalar : ordinbeŕeteŕeikin : śalaiaŕgisdeŕokan : śalir [:] o III : neitiniunstir : aiuniguŕskate :

3. Vas ritual zoomorf Ceràmica ibèrica grisa, 500 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya Transcripció: neitiniunstir anbaikabalika ilbikon +ŕkelki koen [–] ekiaŕakerbikir [–] ban auskeikaŕ 19 INSCRIPCIONS Tenim coneixement de més de dues mil inscripcions ibèriques —sovint, molt breus— en un gran nombre de suports. Solen designar el nom del propietari en vasos de ceràmica o noms de llocs en monedes. Així mateix, ens han arribat epitafis en esteles de pedra, inscripcions rupestres religioses, segells d’àmfores i inscripcions pintades en ceràmica. 1. Copa Ceràmica àtica de figures negres, 500 – 400 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona Transcripció: ]letaŕ 2. Plat Ceràmica àtica de vernís negre, 400 – 300 aC Tossal de les Tenalles, Sidamon (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya Transcripció: kuleśuŕir 3. Òstracon Ceràmica ibèrica (àmfora), 300 – 200 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya Transcripció: [.]+Igitibaś lauŕsu : turin aluŕtileis bilotigeŕei 21

4. Bol Ceràmica ibèrica, 300 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya Transcripció: sosian INSCRIPCIONS EN MONEDES Les monedes iberes porten una llegenda en llengua ibèrica amb el nom del lloc en què es van encunyar, tot i que també hi apareixen ocasionalment noms de magistrats i marques de valor, com succeeix en les emissions d’untikesken. Tanmateix, és freqüent que els llocs on es van encunyar no es puguin identificar amb precisió. 5.– 7. Monedes d’Untikesken Bronze, 200 – 50 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 8. Pes Pedra, ferro, 400 – 200 aC Puig Castellar, Santa Coloma de Gramenet (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya Transcripció: ustainabaŕarban ENTREVISTA / JOAN FERRER I JANÉ Universitat de Barcelona Quina llengua parlaven els ibers i com s’escrivia? “Els ibers parlaven una llengua no indoeuropea, com la basca. Malgrat que es va proposar que en alguns territoris, com Catalunya, fos només la llengua del comerç, en realitat es va usar com a llengua vernacla, ja que la trobem també en inscripcions personals i religioses. A més, no hi ha rastre de cap altra llengua i l’impacte sobre la toponímia és semblant a tot el territori. La llengua ibèrica es va expressar en tres escriptures: nord-oriental, sud-oriental i grecoibèrica. El 95 % dels textos usen la nord-oriental, que, com la sud-oriental, és híbrida, amb signes alfabètics i sil.làbics, i ambdues comparteixen un ancestre que deriva de l’escriptura fenícia.”

Podem desxifrar la llengua ibèrica? “No i sí. Les inscripcions es poden transcriure, coneixem el valor dels signes; però no es poden traduir, ja que no hi ha llengües prou properes per fer-ho. Malgrat tot, els paral.lelismes amb altres epigrafies coetànies i l’anàlisi dels textos permeten avançar per

desxifrar-les. A partir dels paral.lelismes llatins, identifiquem els noms de persona, com ara Sakaŕiskeŕ o Iskeŕadin. I com que es repeteixen en inscripcions rupestres, identifiquem els de divinitats, com Balkar i Urdal. Alguns noms comuns s’identifiquen perquè apareixen sempre sobre el mateix objecte, com śalir en monedes i baikar en recipients petits. Alguns verbs destaquen per la seva complexitat morfològica, com eŕoke, propi dels textos comercials. Per l’ús que se’n fa en les marques de producció, egiar era «fet per».” Hi ha parentiu entre la llengua ibèrica i el basc? “Ben segur que sí, atès que els numerals ibèrics tenen correspondències gairebé exactes amb els bascos, fet gairebé exclusiu de llengües que estan emparentades. A més, els numerals combinen entre ells al voltant de les bases 10, abaŕ, i 20, oŕgei. I apareixen en contextos propicis a la seva presència. Així i tot, pot ser que ni l’ibèric ni el basc fossin llengües unitàries, sinó continus dialectals, amb petites variacions en zones adjacents, que podrien ser significatives en els dialectes més separats i que potser connectaven amb dialectes de transició. Tanmateix, aquesta relació no ha estat útil per interpretar textos, potser per l’enorme distància de més de quinze segles que separa els darrers textos ibèrics dels primers en basc.” 20 Àmfora Ceràmica ibèrica, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 21 Àmfora púnica Ceràmica púnica, 500 – 300 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 22 CERÀMICA IBÈRICA El torn de terrissaire va arribar a la península Ibèrica gràcies al contacte amb els fenicis. A l’inici van ser decisives per a la producció de ceràmica ibèrica les còpies de les formes de vasos fenicis, que van ampliar el repertori ja existent, procedent de l’edat del bronze tardana (finals del segon mil.lenni aC). De vegades també s’imitava el recobriment vermell típic dels vasos fenicis. 1. Gerra Ceràmica ibèrica, 300 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 23

2. Gerra Ceràmica ibèrica, 475 – 225 aC Sitges de la Universitat Autònoma de Barcelona, Cerdanyola del Vallès (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Urna funerària amb restes òssies Ceràmica ibèrica, 350 – 250 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Gerra Ceràmica fenícia del tipus “Cruz del Negro”, 700 – 500 aC Necròpolis de Can Piteu - Can Roqueta, Sabadell (Barcelona) Museu d’Història de Sabadell 5. Vas en forma de toro Ceràmica feta a mà, 600 – 400 aC Tossal Redó, Calaceit (Teruel) Museu d’Arqueologia de Catalunya 23 1. Vas tipus asc Ceràmica ibèrica grisa, 300 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Vas tipus dinos Ceràmica feta a mà, 425 – 375 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Vas tipus asc Ceràmica púnica pintada, 400 – 100 aC Necròpolis de Puig des Molins, Eivissa (Illes Balears) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Vas tipus asc Ceràmica àtica de vernís negre, 300 – 200 aC Necròpolis de Puig des Molins, Eivissa (Illes Balears) Museu d’Arqueologia de Catalunya 24 1. Bol Ceràmica ibèrica, 300 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

2.– 3. Bols Ceràmica ibèrica grisa, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Bol Ceràmica àtica de vernís negre, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5.– 6. Bols Ceràmica àtica de vernís negre, 400 – 300 aC Cerro del Santuario, Baza (Granada) Fundació Privada Duran Vall-llosera 25 Als segles V i IV aC s’importaven recipients àtics a gran escala fins a la península Ibèrica. De vegades, els vasos ibèrics s’inspiraven en formes estrangeres. Tanmateix, la decoració solia quedar exempta d’influències externes. 1. Crater Ceràmica ibèrica pintada, 400 – 300 aC Sud-est (àrea Baza) Fundació Privada Duran Vall-llosera 2. Crater de campana amb escena de simposi Ceràmica àtica de figures vermelles, 350 – 300 aC Sud-est (àrea Baza) Fundació Privada Duran Vall-llosera 26 1. Gerreta Ceràmica ibèrica feta a mà, decorada, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Gerra Ceràmica ibèrica grisa, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Copa Ceràmica ibèrica pintada, 400 – 300 aC Sant Antoni, Calaceit (Teruel) Museu d’Arqueologia de Catalunya

4. Copa Ceràmica ibèrica pintada, 300 – 200 aC Turó del Montgròs, el Brull (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Vas petit Ceràmica ibèrica grisa, 250 – 195 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Copa Ceràmica de vernís negre, 300 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 7. Bol Ceràmica àtica de vernís negre, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 8. Escif Ceràmica àtica de vernís negre, 425 – 400 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 9. Bol Ceràmica àtica de figures vermelles, 400 – 300 aC Cerro del Santuario, Baza (Granada) Fundació Privada Duran Vall-llosera 10. Bol Ceràmica àtica de vernís negre, 410 – 400 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

LA SEGONA GUERRA PÚNICA (218 – 201 aC) Al segle III aC, les tensions entre Roma i Cartago, les potències militars i comercials més grans de la regió mediterrània, van desembocar en la primera guerra púnica (261 – 241 aC), que va acabar amb la victòria romana. Vint anys més tard, el general cartaginès Amílcar Barca va voler venjar-se’n. Va abandonar Qart Hadasht (Cartagena), la seva base d’operacions a la península Ibèrica, amb la intenció d’atacar Roma. Primer va assetjar la ciutat ibèrica de Sagunt, que estava alida amb Roma. A continuació, va passar el riu Ebre, fet que comportà que Roma declarés la guerra a Cartago. Les tropes romanes van arribar a Emporion el 218 aC i van derrotar els cartaginesos el 216 aC prop de l’actual Tarragona. Mentrestant, Amílcar Barca havia travessat els Pirineus i els Alps amb infanteria, cavalleria i elefants. Entre el 218 i el 216 aC va liderar una exitosa campanya contra les tropes romanes a Itàlia, però després de les derrotes a Siracusa i Càpua, va buscar refugi al nord d’Àfrica el 211 aC. En aquell mateix moment, Publi Corneli Escipió havia triomfat al sud de la península Ibèrica. Finalment, Escipió, després de ser enviat al nord d’Àfrica, va derrotar Amílcar Barca a Zama l’any 202 aC, amb la qual cosa el conflicte va quedar resolt a favor de Roma. «Alguns dels historiadors d’Amílcar, amb la voluntat d’explicar-nos per què es va reprendre la guerra entre Roma i Cartago, atribueixen el fet a dues causes: la primera seria el setge de Sagunt per part dels cartaginesos, i la segona, la infracció per part dels mateixos cartaginesos de l’acord de no passar el riu que els indígenes anomenen Ebre». Polibi, Històries III, 6-8 (segle II aC) (traducció pròpia)

LA SEGONA GUERRA PÚNICA (218 – 201 AC) 237 – 219 aC Presència militar a la península Ibèrica. Demarcació de la zona d’influència entre Roma i Cartago. 226 Acord de l’Ebre entre Roma i Cartago. 219 Setge de la ciutat de Sagunt sota el lideratge de l’estrateg púnic Amílcar. 218 Amílcar travessa el riu Ebre, els Pirineus i els Alps. Declaració de guerra de Roma. Batalla al costat del riu Ticino. Batalla al costat del riu Trèbia. Arribada a Emporion d’un exèrcit romà dirigit per Gneu Corneli Escipció. 217 Amílcar venç les tropes romanes al llac Trasimè. Publi Corneli Escipió arriba a Emporion amb reforços. 216 Victòria romana a la desembocadura de l’Ebre. Amílcar derrota vuit legions romanes a Cannas (Apúlia). 215 Els germans Gneo i Publi Corneli Escipió guanyen la batalla (Catalunya). 211 Batalla del Betis Superior. Victòria dels púnics i mort dels dos germans Escipió. 210 Publi Corneli Escipió, fill del difunt cap militar i posterior Escipió Africà, assumeix el comandament romà a la península Ibèrica. 209 Conquesta de Cartago Nova per part d’Escipió. 208 B atalla de Baecula (Jaén). Victòria d’Escipió sobre el germà d’Amílcar, Asdrúbal. 206 B atalla d’Ilipa (Andalusia). Victòria de les tropes romanes sota les ordres d’Escipió. Gades (Cádiz) cau davant Roma. Fi del domini púnic a la península Ibèrica. Primer aixecament contra la presència romana a la península Ibèrica liderat pels caps dels ilergets Indíbil i Mandoni. 205 Segon alçament ibèric. Mort d’Indíbil i Mandoni 202 Batalla de Zama (nord d’Àfrica). Victòria de Roma sota Publi Corneli Escipió. Rendició de Cartago. Escipió rep el nom honorífic Africà. 197 D ivisió dels territoris romans a la península Ibèrica en dues províncies: Hispania citerior i Hispania ulterior. Aixecaments ibèrics. 28

195 Marc Porci Cató el Vell sufoca els aixecaments ibèrics.

LA FI DE LA INDEPENDÈNCIA IBÈRICA L’enfrontament entre Roma i Cartago va sacsejar la península Ibèrica. L’any 197 aC, els romans victoriosos van dividir Hispània en dues províncies, mentre els ibers nord-orientals es rebel.laven contra el seu domini. El cònsol Marc Porci Cató va aconseguir sotmetre’ls dos anys més tard, i els va obligar a renunciar a les seves ciutats i pobles. Els romans van fundar altres ciutats i els ibers van anar adquirint els costums romans gradualment. La forta resistència de la resta de pobles de la península Ibèrica no va poder evitar que Roma conclogués la seva conquesta a finals del segle I aC. Finalment, les cultures locals van desaparèixer sota la pressió de la llengua, la religió i la legislació romanes. 27 1. 8 Dracmes d’Emporion Plata, 220 – 198 aC Turó del Montgròs, el Brull (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2.– 3. Monedes púniques Bronze, 218 – 200 aC La Palma, l’Aldea (Tarragona) Generalitat de Catalunya 4. Punta de fletxa púnica Bronze, 250 – 150 aC Aixalelles, Ascó (Tarragona) Generalitat de Catalunya

Com era la societat ibèrica?

LA SOCIETAT IBÈRICA

Les excavacions de necròpolis revelen grans canvis a partir del segle VI aC. El nombre d’enterraments sembla decréixer intensament en comparació amb el període anterior, la qual cosa suggereix que els costosos rituals de cremació van quedar reservats a unes poques persones. A Catalunya i València van sorgir tombes de guerrers, en les quals es dipositaven joies, vasos de bronze i armes amb els difunts. Al sud de la península Ibèrica es van crear monuments funeraris colossals. Tot això s’interpreta com el naixement d’una classe aristocràtica governant. En aquesta societat jeràrquica, la majoria de la població estava a l’extrem inferior de la piràmide. La classe baixa la formaven un gran nombre de pagesos i ramaders. Hi ha indicis d’una apropiació intensiva dels excedents agrícoles per part de les elits, però sabem poc del nivell d’autonomia o servitud de les famílies camperoles. Moltes d’aquestes famílies treballaven simultàniament com a artesans, com a soldats en èpoques de conflicte i, de vegades, com a mercenaris a l’estranger. 28 OFRENES VOTIVES El Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) té una de les col.leccions més ben documentades d’estatuetes de bronze ibèriques. Les figures provenen de santuaris del sud i del sud-est de la península Ibèrica, on es presentaven com a ofrenes votives. Documenten pràctiques rituals en aquests santuaris i, atesa la seva varietat, constitueixen una font important sobre la indumentària, les joies i armes del poble ibèric. Exvots Bronze, 400 – 50 aC Santuario de la Cueva de la Lobera, Castellar (Jaén) Santuario de la Luz, Verdolay (Murcia) Museu d’Arqueologia de Catalunya 30

29 LES ARMES DELS GUERRERS IBÈRICS Els guerrers ibèrics utilitzaven diferents armes defensives i ofensives, que tenien diferències regionals. L’equipament defensiu estava compost per un casc de cuir o metall, una cuirassa o peto, protectors de les cames i un escut rodó o ovalat. Les armes ofensives eren llances, punyals i diferents tipus d’espases. Les llances, que es podien esgrimir o llançar, eren rellevants des del punt de vista tàctic. Les més lleugeres es podien llançar millor a grans distàncies. Entre les llances pesades hi havia les fabricades íntegrament amb metall, conegudes amb el nom de soliferrum, i astes de fusta amb una punta de ferro llarga. Les puntes de fletxa solien ser de bronze i també es podien fer servir per caçar. Els projectils de plom es podien llançar amb una fona. «Una vegada [els ibers] van haver llançat les seves soliferrea i falàriques, van desembeinar les espases i la lluita es va tornar més furiosa. Ja no van resultar ferits per cops imprevisibles des de la distància, en el cos a cos contra l’enemic confiaven únicament en el seu valor i en la seva força». Tit Livi, Història de Roma des de la seva fundació XXXIV, 14, 11 (59 aC – 17 dC) (traducció pròpia) 1. Espasa tipus La Tène Ferro, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Punta de llança Ferro, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Punta de llança Ferro, 300 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Punta de llança Ferro, 400 – 200 aC Can Garrofa, Aiguaviva (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

5. Llança (soliferrum) Ferro, 400 – 200 aC Can Garrofa, Aiguaviva (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Cuirassa Bronze, 400 – 200 aC Can Garrofa, Aiguaviva (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 7. Umbó. Reforç d’escut Ferro, 300 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 8. Esperó Ferro, 500 – 200 aC Turó del Montgròs, el Brull (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 9. Projectils de fona Plom, 300 – 200 aC Sant Miquel d’Olèrdola, Olèrdola (Barcelona) Puig Castellar, Santa Coloma de Gramenet (Barcelona) Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 10. Espasa tipus falcata Ferro, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya L’espasa de fulla corba, anomenada falcata, fou una arma molt utilitzada en el món ibèric entre els segles V i I aC. La falcata estava estesa, principalment, a la part nord d’Andalusia i al sud-est de la península Ibèrica. Amb la seva fulla corba, asimètrica i molt tallant, amb un sol tall esmolat, és similar als models balcànics, itàlics i grecs, però se’n diferencia en l’empunyadura en forma de cap de cavall, ocell o grif. Generalment, la fulla estava decorada amb solcs longitudinals i en els exemplars més luxosos, amb aplicacions de plata.

30 Estela amb llances Pedra, 200 – 50 aC Sant Antoni, Calaceit (Teruel) Museu d’Arqueologia de Catalunya 31 Estela del guerrer de Palermo Pedra calcària, 200 – 50 aC Palermo (Teruel) Museu d’Arqueologia de Catalunya 32 Vas dels guerrers Ceràmica ibèrica pintada, 325 – 275 aC Necròpolis del Castellar, Oliva (València) Museu d’Arqueologia de Catalunya 33 JOIES I ACCESSORIS 1. Sivella de cinturó Bronze, plata, 550 – 450 aC Necròpolis de Puig de Serra, Serra de Daró (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Sivella de cinturó Bronze, plata, 400 – 200 aC Necròpolis dels Espleters, la Salzadella (Castelló) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3.– 4. Fíbules tipus La Tène Bronze, plata, 400 – 200 aC Necròpolis de Puig de Serra, Serra de Daró (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Arracades Or, 400 – 300 aC Sud-est (àrea Baza) Fundació Privada Duran Vall-llosera 6. Collar tipus torques Bronze, 400 – 200 aC Necròpolis dels Espleters, la Salzadella (Castelló) Museu d’Arqueologia de Catalunya

34 Vas Cazurro Ceràmica pintada, 100 aC – 100 dC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya Aquest vas es va trobar en una de les necròpolis gregues d’Empúries i fou adquirit a principis del segle XX per Manuel Cazurro al mercat d’art. El motiu principal mostra la caça del cérvol, emmarcada amb motius geomètrics. El vas sempre fou objecte de discussió, tant per la forma com per la iconografia, que és pràcticament desconeguda en les representacions del món ibèric. Les hipòtesis van des d’una influència directa de la ceràmica grega clàssica del segle V aC fins a un exemple molt tardà de la cultura material ibèrica o celtibèrica, o fins i tot una falsificació moderna (actualment ja descartada).

De què vivien els ibers?

AGRICULTURA I ARTESANIA La varietat del món dels ibers també es manifesta en les seves estratègies econòmiques. L’agricultura i la ramaderia estaven esteses a tots els territoris, tot i que s’hi observa una marcada diversificació regional. Les extenses zones de graner que només es troben en algunes regions del nord es poden explicar per una especialització en la producció excedentària de cereals, en part pensada per al comerç exterior. La presència de molins d’oli d’oliva en els assentaments dels edetans apunta l’especialització en l’olivicultura i la viticultura en l’actual regió de València. Es creu que a l’oest hi hauria tingut un paper important la ramaderia. El processament de recursos minerals i metal.lúrgics, inclosos el plom i la plata, podria haver constituït la base econòmica principal de regions com la ilercavona (Baix Ebre) i, sobretot, al sud de la península Ibèrica. A més, es constata una gran especialització en l’àmbit de la producció tèxtil i ceràmica. Cal esmentar els vestigis de molins de rotació amb què s’optimitzava l’eficiència de la molta de gra. Els exemples més antics coneguts a la regió mediterrània —des de finals del segle VI fins a principis del segle V aC— provenen de jaciments ibèrics. Els artesans més especialitzats, com els terrissaires o els orfebres, possiblement exercien aquestes professions com a activitat principal i estaven controlats per les classes dominants. 35 Gerra ibèrica (per a fermentació de cervesa) Ceràmica ibèrica pintada, 250 – 200 aC Molí d’Espígol, Tornabous (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya

36 PEDRES DE MOLÍ 1. Molí de vaivé Pedra, 400 – 200 aC Turó del Montgròs, el Brull (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Molí de vaivé Pedra sorrenca, 700 – 400 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Molí de rotació Pedra sorrenca, 500 – 300 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 37 1. Gerra Ceràmica ibèrica pintada, 250 – 75 aC Archena (Murcia) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Gerra Ceràmica ibèrica pintada, 300 – 200 aC Molí d’Espígol, Tornabous (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Urna Ceràmica ibèrica pintada, 200 – 50 aC Villaricos (Almería) Museu d’Arqueologia de Catalunya 38 PRODUCCIÓ TÈXTIL 1. Fusaiola de filatura Terracota, 400 – 100 aC Molí d’Espígol, Tornabous (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Fusaiola de filatura Terracota, 400 – 200 aC Tossal de les Tenalles, Sidamon (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya

3. Fusaiola de filatura Terracota, 200 – 100 aC Sant Miquel d’Olèrdola, Olèrdola (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Fusaiola de filatura Terracota, 500 – 300 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Pes de teler Terracota, 400 – 200 aC Sant Antoni, Calaceit (Teruel) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Pes de teler Terracota, 400 – 200 aC Tossal de les Tenalles, Sidamon (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya 7. Pes de teler Terracota, 300 – 200 aC Coll del Moro, Gandesa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 39 TREBALL DEL METALL 1. Lingot en forma de disc Plom, 300 – 200 aC Turó de la Rovira, Barcelona ciutat (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Cospells Plata, 500 – 400 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Tovera Terracota, 600 – 400 aC El Piuró del Barranc Fondo, Maçalió (Teruel) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Motlle metal.lúrgic Pedra sorrenca, 400 – 300 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

5. Motlle de joieria Pedra, 400 – 50 aC Tossal de les Tenalles, Sidamon (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Motlle de joieria Ceràmica, 400 – 350 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 7. Enclusa de joieria Bronze, 400 – 200 aC Sant Miquel d’Olèrdola, Olèrdola (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 40 1. Urna Ceràmica ibèrica pintada, 200 – 50 aC Peal de Becerro (Jaén) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Càlat Ceràmica ibèrica pintada, 300 – 200 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Gerra Ceràmica ibèrica grisa, 375 – 200 aC Sitges de la Universitat Autònoma de Barcelona, Cerdanyola del Vallès (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Gerra Ceràmica ibèrica, 400 – 200 aC Turó del Montgròs, el Brull (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Bol Ceràmica ibèrica pintada, 300 – 50 aC Villaricos (Almería) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Plat Ceràmica ibèrica pintada, 300 – 100 aC Fontscaldes, Valls (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

Quins avantatges oferia el processament del ferro?

L’EDAT DEL FERRO Quan el ferro va començar a reemplaçar el bronze gradualment com a material dominant a començaments del primer mil·lenni aC, es va produir també un salt tecnològic. El domini de la metal.lúrgia del ferro fou una fita decisiva, sobretot en la seva aplicació en àmbits tan importants com l’agricultura. Les noves eines fèrries van permetre fer un salt de qualitat en la capacitat de producció. Així doncs, ara era possible mantenir un creixement progressiu de la població, cosa que, al seu torn, va afavorir el naixement d’una societat urbana. 41 EINES 1. Martell de picapedrer Ferro, 300 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Podall Ferro, 400 – 200 aC Tossal de les Tenalles, Sidamon (Lleida) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Serra Ferro, 225 – 180 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Ganivet Ferro, 400 – 200 aC Illa d’en Reixac, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 42 AGRICULTURA 1. Exvot, parell de bous Bronze, 300 – 200 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

2. Trident Ferro, 290 – 220 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Aixada Ferro, 400 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Conjunt de reixes d’arada Ferro, 300 – 200 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

Quina posició ocupaven les dones en la societat ibèrica?

LA DONA EN LA SOCIETAT IBÈRICA

Els autors clàssics, com Polibi, Tit Livi o Estrabó, parlen de les dones ibèriques només com a víctimes de guerra o en el context d’aliances matrimonials. Tanmateix, el seu paper era molt més ampli i depenia de la seva posició social. La majoria portaven una vida modesta en grups d’artesans camperols i combinaven les tasques rutinàries (subministrament d’aigua i combustible per escalfar o cuinar, preparació de menjar, cura de la casa i la família...) amb activitats agrícoles o l’elaboració de peces tèxtils, articles de cistelleria i de terrissa fets a mà. Els aixovars i escultures funeraris demostren que les dones acomodades es vestien, es pentinaven els cabells i s’enjoiaven. La participació de les dones en cerimònies públiques, danses en públic, desfilades i l’ús d’instruments musicals eren altres activitats que s’hi representaven. A més, hi ha nombroses figures de bronze o terracota que al.ludeixen la importància que s’atribuïa a la maternitat. 43 1. Cap de dama ibera Pedra calcària, 400 – 200 aC Santuario del Cerro de los Santos, Montealegre del Castillo (Albacete) Museu del Castell de Peralada 2. Cap femení, “Koré d’Alacant” Pedra calcària, 525 – 500 aC Alacant (?) Museu d’Arqueologia de Catalunya 44 1. Dama oferent Pedra calcària, 400 – 100 aC Murcia Museu d’Arqueologia de Catalunya

45 1. Exvot, figura femenina Bronze, 400 – 300 aC Santuario de la Cueva de la Lobera, Castellar (Jaén) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Exvot, Dama de Castellar Bronze, 400 – 300 aC Santuario de la Cueva de la Lobera, Castellar (Jaén) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Exvot, figura femenina Bronze, 400 – 100 aC Santuario de la Luz, Verdolay (Murcia) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Exvot, figura femenina Bronze, 200 – 1 aC Santuario de la Cueva de la Lobera, Castellar (Jaén) Museu d’Arqueologia de Catalunya 46 Dama d’Elx (rèplica) Ignasi Pinazo, 1908 Guix Original: pedra calcària, 500 - 300 aC L’Alcúdia, Elx (Alacant) Museu d’Arqueologia de Catalunya El bust femení trobat el 1897 a l’Alcúdia, a Elx (Alacant), aproximadament de mida real, constitueix l’obra d’art ibèrica més famosa: la Dama d’Elx. El bust tridimensional representa una jove ricament vestida amb joies luxoses al cap i tres collarets sobre el pit. Una petita fíbula anul.lar tanca una de les túniques. Els ulls havien estat emplenats amb pasta vítria. S’han trobat restes aïllades de pintura vermella, ocre, blau egipci i groc en les joies, així com restes de pa d’or a la part interior del coll. Atès que no hi ha cap context arqueològic, és difícil interpretar-la. S’han formulat diverses hipòtesis sobre la forma original (dreta, asseguda o bust) i la interpretació de la cavitat de la part posterior (ofrena o urna cinerària). Els rics ornaments del cap, el coll i les orelles fan referència a la posició especial de la dona representada. És possible que correspongui a una deessa, una figura sacerdotal o una dona d’alt rang.

47 Dama de Baza (rèplica) Pedra, segle XX Original: pedra calcària, 350 – 300 aC Cerro del Santuario (tomba 155), Baza (Granada) Fundació Privada Duran Vall-llosera El 1971 es va fer un descobriment extraordinari a les excavacions de la necròpolis ibèrica del Cerro del Santuario, a Baza (Granada). La tomba número 155 contenia l’escultura d’una dona ricament enjoiada i asseguda sobre un tron amb ales. A la mà esquerra sosté un ocell. Una obertura de sota del seient del tron contenia les cendres de la difunta. A la sepultura, intacta, es van trobar nombrosos objectes: àmfores, bols i armes. Sens dubte, la ibera aquí enterrada pertanyia a la classe alta. 48 Dama oferent del Cerro de los Santos (rèplica) Guix, segle XX Original: pedra calcària, 400 – 200 aC Santuario del Cerro de los Santos, Montealegre del Castillo (Albacete) Museu d’Arqueologia de Catalunya Aquesta estàtua mostra una oferent que sosté un vas a les mans. Porta una túnica llarga, un mant amb vel i una banda. Les riques joies que du es componen d’una diadema, grans arracades, tres collarets i anells. El lloc de la troballa i el motiu indiquen que l’estàtua es va donar com a ofrena votiva. 49 1. Lècit. Recipient per a ungüents Ceràmica àtica de figures vermelles, 425 – 400 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Aríbal. Recipient per a ungüents Ceràmica àtica, 600 – 400 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Amforisc. Recipient per a ungüents Vidre, 600 – 400 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

4. Aríbal. Recipient per a ungüents Vidre, 600 – 400 aC Empúries, l’Escala (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Scalptorium. Estri de neteja personal Bronze, os, 225 – 200 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Scalptorium. Estri de neteja personal Bronze, 200 – 175 aC Mas Castellar, Pontós (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 50 1. Lècana. Caixa amb tapadora Ceràmica àtica de figures vermelles, 600 – 500 aC Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Arracades Bronze, or, 400 – 350 aC Necròpolis de Puig de Serra, Serra de Daró (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Arracada Bronze, 400 – 200 aC Puig Castellar, Santa Coloma de Gramenet (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Arracada Or, 400 – 200 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Anell en forma d’espiral Bronze, 400 – 200 aC Turó de la Rovira, Barcelona ciutat (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Fíbula tipus La Tène Bronze, 500 – 300 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 7.– 8. Fíbules anulars Bronze, 400 – 300 aC Penya del Moro, Sant Just Desvern (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 44

ELS CAPS TALLATS Igual que els celtes, els ibers del nord-est de la península Ibèrica també exhibien els caps tallats dels seus enemics vençuts com a trofeus de guerra juntament amb les seves armes, preses com a botí i inutilitzades. S’exposaven en llocs públics transitats, en les façanes de les cases o en les muralles defensives, i es fixaven amb claus de ferro. Dos dels assentaments dels quals s’ha documentat àmpliament aquesta pràctica són el Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet, i la ciutat ibèrica d’Ullastret. L’anàlisi d’aquestes extraordinàries restes òssies llança informació valuosa sobre els antics ibers. «Quan els seus enemics són vençuts, els tallen el cap i el pengen dels colls dels seus cavalls; i després de lliurar als seus seguicis les armes dels seus oponents cobertes de sang, els porten sobre seu com si fossin un botí cantant un peán i entonant una cançó de victòria. Claven aquells primers productes de la batalla a casa seva». Diodor, Biblioteca històrica V, 29, 4 (segle I aC) (traducció pròpia) 51 ELS CAPS TALLATS 1. Crani travessat per un clau Os, ferro, 300 – 200 aC Puig Castellar, Santa Coloma de Gramenet (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Crani travessat per un clau Os, ferro, 300 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

3. Crani travessat per un clau Os, ferro, 300 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Espasa i beina Ferro, 300 – 200 aC Illa d’en Reixac, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 52 EL MONUMENT DE CAL POSASTRE De la mateixa manera que altres escultures ibèriques, el monument de Cal Posastre es va destruir deliberadament. Va succeir cap a finals del segle II aC i les seves restes es van dipositar en diferents sepultures. Al centre de l’estela hi havia antigament tres figures sedents i un possible genet. Sis caps masculins, que potser simbolitzaven els caps dels enemics vençuts, decoraven ambdós costats. Monument Pedra calcària, 200 – 100 aC Cal Posastre, Sant Martí Sarroca (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 53 L’OPPIDUM A la península Ibèrica hi va haver diferents formes d’assentaments amb diferents tradicions. Mentre que al sud, concretament, es registren assentaments de caràcter urbà, a l’est i al nord-est eren característics els fortificats, els anomenats oppida. Un oppidum acostumava a estar elevat i a tenir una fortificació. Normalment, la planificació urbana s’adaptava a les condicions topogràfiques de cada lloc. Els voltants dels oppida oferien recursos essencials per a la vida. 1. Vas tipus asc Ceràmica ibèrica grisa, 200 – 100 aC Turó de la Rovira, Barcelona ciutat (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Bol Ceràmica ibèrica grisa, 300 – 200 aC Turó de la Rovira, Barcelona ciutat (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Plat amb estampilles impreses Ceràmica ibèrica grisa, 300 – 200 aC Turó de la Rovira, Barcelona ciutat (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 46

4. Àmfora (miniatura) Ceràmica ibèrica, 400 – 200 aC Turó de la Rovira, Barcelona ciutat (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 54 MONEDES IBÈRIQUES Les monedes ibèriques no es van encunyar fins a finals del món ibèric, inicialment al segle III aC, en l’època de la segona guerra púnica. Al principi eren monedes de plata inspirades en les dracmes d’Emporion. Aquestes monedes es van encunyar per pagar els soldats romans i les tropes auxiliars indígenes. 1. Tresor de dracmes d’Emporion (Emporiton) Plata, 230 – 220 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Dracma de Kum Plata, 218 – 198 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Moneda d’Ilturo Bronze, 200 – 100 aC Burriac, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Moneda de Kese Bronze, 150 – 90 aC Sant Miquel d’Olèrdola, Olèrdola (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Moneda d’ Untikesken Bronze, 200 – 50 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Moneda d’Ausesken Bronze, 200 – 100 aC Burriac, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 7. Moneda d’Iltirkesken Bronze, 200 – 175 aC Turó del Montgròs, el Brull (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

ULLASTRET L’oppidum ibèric d’Ullastret, poblat entre els segles VI i II aC, es troba a la part nord-oriental de la península Ibèrica, en una regió amb contactes econòmics i culturals extensos amb els fenicis, els púnics i, sobretot, els grecs. L’assentament grec d’Emporion es troba a uns 25 quilòmetres al nord de l’assentament ibèric. Ullastret estava compost per dos grans nuclis: la part alta, sobre el Puig de Sant Andreu, i la part baixa, Illa d’en Reixac, que estava sobre una petita illa prominent al mig d’un estanc que es va assecar al segle XIX. La ciutat baixa probablement devia estar unida al mar amb llacunes i aiguamolls, la qual cosa permetia navegar de la costa a la ciutat amb vaixells de fons pla. Ambdós nuclis van ocupar una superfície de més de 15 hectàrees dins les muralles a partir de la primera meitat del segle IV aC, amb una població que es calcula que hauria pogut arribar als 6.000 habitants. Es creu que Ullastret fou la capital dels indigets. ULLASTRET: LA RECONSTRUCCIÓ VIRTUAL

Les investigacions arqueològiques interdisciplinàries que ha dut a terme el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) en els darrers anys, algunes en col.laboració amb altres institucions de recerca nacionals i internacionals, han permès obtenir coneixements amplis sobre les estructures municipals i defensives de l’assentament. Sobre aquesta base sòlida, s’han assolit progressos en la investigació del món ibèric a Catalunya i s’ha proposat una reconstrucció virtual de la ciutat. El resultat és una experiència audiovisual immersiva.

Com enterraven els ibers els seus difunts?

RITUALS FUNERARIS

Els rituals i pràctiques funeraris dels ibers eren molt heterogenis i depenien de factors socials i regionals. La forma funerària documentada principalment a les necròpolis ibèriques és la cremació. Aquesta pràctica seguia una tradició que va començar a la regió mediterrània nord-occidental cap a finals de l’edat del bronze, al voltant de l’any 1000 aC. No obstant això, no tots els membres de la societat rebien sepultura en una urna funerària amb efectes personals, ofrenes i, ocasionalment, atuells per a l’últim àpat. Aquesta cerimònia estava reservada a l’elit i desconeixem com es tractava la resta de la població després de la cremació. Amb el pas del temps, les diferències entre necròpolis es van posar de manifest. Les tombes anaven des de foses senzilles cavades a terra amb indicis mínims al nord-est fins a grans, complexos i luxosos monuments de pedra al sud-est. Això s’explica per les diferències ideològiques i socials entre les regions. ENTREVISTA / CARMEN BELARTE Institut Català d’Arqueologia Clàssica Tots els ibers eren iguals davant la mort? “No tots eren iguals davant la mort. Els cementiris ibèrics, o necròpolis, eren de cremació. Les restes humanes es dipositaven en urnes de ceràmica que s’enterraven juntament amb altres objectes, entre els quals eren freqüents els elements metàl.lics d’ornamentació personal, armes, ganivets... També els de ceràmica, com ara atuells, i altres de relacionats amb els teixits. Les diferències entre tombes segons el tipus i el nombre d’objectes assenyalarien diferències de riquesa o classe social entre els enterrats. Les categories d’objectes no semblen específiques d’un sexe. A l’àrea meridional, es construïen monuments sobre algunes tombes en funció de la riquesa.” S’enterrava tots els difunts? “Es té coneixement de molts assentaments ibèrics, però de poques necròpolis. A Catalunya, les principals estan prop de les ciutats. És el cas d’Ullastret o Burriac. Què passava amb aquells que vivien en llogarets, granges, etc.? No tots s’enterraven a les necròpolis properes a la ciutat, ja que el nombre de tombes és molt inferior a la població

calculada a partir dels assentaments. Sembla que la cremació i l’enterrament a la necròpolis es reservava a una part reduïda de la població. Desconeixem quin ritual s’aplicava a la resta. A més, s’enterraven, sobretot, homes i dones, i gairebé no hi ha persones molt joves o nens.” Per què hi ha nadons enterrats a les cases? “Hi pot haver diversos motius. Un és que els nadons que morien abans de certa edat no es poguessin enterrar a les necròpolis i es fes sota els paviments de les cases. Però no n’hi ha a tots els assentaments, cosa que sorprèn, atesa la suposada elevada mortalitat infantil. Una altra opció serien els sacrificis infantils, pràctica no confirmada, però documentada en altres cultures de l’antiguitat. També pot ser que només s’enterressin a les cases fills de determinades famílies, potser segons la categoria social. Estudis com els de l’ADN podrien determinar si entre els enterrats en un assentament hi havia vincles familiars.” 55 Toro Pedra calcària, 500 – 300 aC Santaella (Córdoba) Museu d’Arqueologia de Catalunya 56 Toro Pedra sorrenca, 500 – 400 aC Porcuna (Jaén) Museo Provincial de Jaén 57 Grinmàquia Pedra calcària, 500 – 400 aC El Cerillo Blanco (Jaén) Museo Provincial de Jaén 58 1. Craterisc de Gnathia Ceràmica de vernís negre, 325 – 275 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Punta de llança Ferro, 400 – 200 aC Necròpolis de Can Rodon de l’Hort, Cabrera de Mar (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 50

3. Espasa tipus falcata Ferro, 400 – 200 aC Can Garrofa, Aiguaviva (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 59 Gran vas ritual amb esvàstica i caps de xai Ceràmica a mà, 300 – 200 aC Coll del Moro, Gandesa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 60 Urna funerària que conté restes òssies cremades Ceràmica ibèrica pintada, 400 – 300 aC Castellot de la Roca Roja, Benifallet (Tarragona) Museu de les Terres de l’Ebre 61 Esquelet de nadó Os, 400 – 300 aC Sant Miquel d’Olèrdola, Olèrdola (Barcelona) Museu d’Arqueologia de Catalunya SEPULTURA DE NADONS Els nadons que morien durant el part o pocs dies després s’enterraven sota el terra de les cases i tallers, és a dir, en el seu entorn vital. Les restes mortals s’embolicaven en un farcell, de vegades es dotaven d’un amulet i es col.locaven directament a la terra o en un recipient. Aquestes pràctiques eren característiques de l’est i el nord-est de la península Ibèrica. Estaven fortament arrelades en cultures anteriors i van sobreviure en algunes zones rurals fins al segle XIX. La interpretació més plausible és que els nens que no havien rebut els ritus necessaris no es consideraven part de la comunitat i, per aquest motiu, no podien abandonar la seva esfera privada.

En què creien els ibers?

EL PANTEÓ IBÈRIC

Els nostres coneixements sobre la religió i el panteó dels pobles ibèrics són molt limitats i es basen i es basa principalment en les troballes arqueològiques, per falta de transmissions escrites. Podem imaginar que el panteó dels ibers era tan variat com ells mateixos. No sabem gairebé res de les deïtats ibèriques. A més, cal suposar que els ibers van adoptar les d’altres cultures, com la grega i la fenícia. No obstant això, no sabem a quines idees associaven aquestes deïtats alienes. Dues de les més importants eren Demèter, potser com a protectora de l’agricultura i de la fertilitat de la terra, i molt puntualment l’egipci Bes, possiblement el protector de la llar. Els ibers veneraven les seves divinitats en diferents llocs. Així doncs, la pràctica religiosa se situava principalment en entorns naturals, com santuaris en fonts o coves (el Collado de los Jardines a Jaén o el Cerro de los Santos a Albacete), on s’han trobat ofrenes votives, a vegades en grans quantitats. Aquesta pràctica es remunta a la prehistòria. En l’entorn urbà s’han trobat indicis de petits temples (Ullastret o Tivissa).

ENTREVISTA / CARMEN RUEDA GALÁN Instituto Universitario de Investigación en Arqueología Ibérica – Universidad de Jaén

En què creien els ibers? “Les societats iberes van tenir complexos sistemes de creences. Cal descartar, per tant, la idea de la religiositat i del culte iber com a expressions simplistes i ingènues. Tenien una forma precisa d’entendre i ordenar el seu món, amb un fort vincle amb la naturalesa. Se sentien identificades i interrelacionades amb el seu territori; van habitar i transformar el seu paisatge i el van dotar de sentit i de valor... també d’un valor simbòlic. Tenien la seva pròpia mitologia, de fort caràcter aristocràtic, en què s’incorpora la relació amb la divinitat i amb els avantpassats. Aquestes mitologies tenen variacions regionals, així com icones recurrents, com l’heroi

que s’enfronta a animals ferotges. A més, van generar les seves pròpies explicacions sobre la mort, amb narracions precises que ens traslladen al més enllà a través de diferents àmbits, com l’espai fecund del mar, de l’exaltació heroica o de símbols com el llop. Un exemple excepcional el trobem en aquesta mateixa exposició, amb el Tresor de Tivissa.” Què sabem de les seves divinitats? “A poc a poc anem sabent més sobre les divinitats iberes. Des de l’arqueologia ens hi aproximem a través de l’estudi dels seus santuaris, de les seves imatges o de les seves ofrenes. Amb el que sabem en aquest moment, no podem parlar d’un panteó de divinitats, a la manera grega o romana, sinó més aviat d’un mapa heterogeni de devocions vinculades a territoris locals o, fins i tot, a santuaris. Tampoc en sabem els noms, tret d’algun cas, com el de la deïtat Betatun. La divinitat femenina va adquirir un protagonisme important, amb múltiples variants: com a deessa dominadora de diferents plans del món, de l’ordre celeste, i també de diferents àmbits de la naturalesa, tant real com mítica. També es van usar icones de fora, com Afrodita, Hèracles o Astarté-Tanit. Un cas que crida l’atenció és, per exemple, el de les dues figuretes de Bes, documentades a Ullastret, i que es poden veure en aquesta exposició. La presència d’aquestes divinitats foranes no s’ha d’entendre com una incorporació directa i sense filtres, sinó com assimilacions amb significats originals i propis del context iber.” On es veneraven les divinitats? “Les societats iberes van utilitzar diferents mecanismes religiosos de comunicació amb les seves divinitats a través dels santuaris i dels rituals. Els santuaris són concebuts com espais de memòria, llocs especials, on el fet sobrenatural es feia tangible i on la divinitat es mostrava a través del so o de la llum solar en els casos, per exemple, de les hierofanies (o aparicions divines), constatades en santuaris, com en el de la Cueva de la Lobera. Els sentits s’aguditzaven en aquests espais i així queda recollit en les imatges votives que s’hi van dipositar, com ara els exvots en bronze que es mostren en aquesta exposició. En aquestes petites figuretes s’escullen moments clau d’aquesta relació amb la divinitat: així, els ulls grans i oberts, que de vegades miren cap amunt, cap a la cova, amb ànsies de veure; les enormes orelles, desitjoses de sentir allò que es revela, o la boca oberta, orant, en l’instant precís de comunicació amb la divinitat.” 62 1. Déu Bes Terracota, 300 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 53

2. Màscara (possible cap de Gorgona) Terracota, 300 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 3. Màscara (possible cap de Gorgona) Terracota, 300 – 200 aC Puig de Sant Andreu, Ullastret (Girona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Cap masculí Pedra calcària, 500 – 200 aC Santuario del Cerro de los Santos, Montealegre del Castillo (Albacete) Museu d’Arqueologia de Catalunya 63 OFRENES VOTIVES 1. Despotés Hippon. Relleu del déu domador de cavalls Pedra calcària, 300 – 100 aC Villaricos, Cuevas de Almazora (Almería) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2.– 3. Exvots, figures masculines Bronze, 400 – 50 aC Santuario de la Cueva de la Lobera, Castellar (Jaén) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Exvot, dona esquematitzada Bronze, 400 – 50 aC Santuario de la Cueva de la Lobera, Castellar (Jaén) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Exvot, cames Bronze, 300 – 100 aC Santuario de la Luz, Verdolay (Murcia) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6. Exvot, cames Bronze, 400 – 300 aC Procedència desconeguda Museu d’Arqueologia de Catalunya 7. Exvot, avantbraç i mà Bronze, 400 – 300 aC Procedència desconeguda Museu d’Arqueologia de Catalunya

EL TRESOR DE TIVISSA El Tresor de Tivissa fou descobert per un pagès el 1927 a l’assentament ibèric de Castellet de Banyoles, prop de la localitat de Tivissa. Està compost per quatre pàteres, onze vasos, un collar (torques) i un braçalet en forma d’espiral, els extrems del qual són caps de serp. Totes les peces estan fetes de plata (algunes amb recobriments daurats) i figuren entre els exemples més impressionants de l’orfebreria ibèrica. Excavacions més recents han deixat al descobert un santuari urbà a Castellet de Banyoles, del qual podrien haver procedit els atuells de plata. En la majoria de casos documentats a la península Ibèrica, aquestes troballes es remunten a successos bèl.lics. En el cas del Tresor de Tivissa, el material probablement es va ocultar per la inestabilitat que hi hagué durant la segona guerra púnica (218 – 201 aC), en què l’assentament fou destruït. L’estil de la decoració reflecteix tant fórmules estètiques autòctones com elements presos de la resta del món mediterrani. L’art ibèric es caracteritza per la capacitat d’adoptar influències externes i barrejar-les amb elements decoratius locals. «Es va portar davant el general una enorme quantitat d’or i plata, incloses dues-centes setanta-sis pàteres d’or, gairebé totes d’almenys una lliura de pes, divuit mil lliures de plata en lingots i moneda, i una gran quantitat de vasos de plata». Tit Livi, Història de Roma des de la seva fundació XXVI, 47, 7 (59 aC – 17 dC) (traducció pròpia) 64 1. Pàtera de les quadrigues Plata, 250 – 195 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 2. Pàtera del carnívor (carnassier) Plata, 250 – 195 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

La pàtera és un exemple excel.lent del complex imaginari ibèric, que combina elements propis amb altres imatges d’origen mediterrani. El relleu central l’ocupa el cap d’un animal amenaçador amb una cabellera curta, envoltada de tres escenes. En l’escena superior, una deïtat asseguda en un tron rep una ofrena, envoltada d’un centaure i una figura a la gatzoneta. L’escena de la dreta mostra el sacrifici d’un animal per a la deïtat, executat per un personatge alat (“dèmon”) amb l’ajuda de dos altres. En l’escena de l’esquerra, un genet amb llança i armadura caça un lleó mentre el lleó ataca un porc senglar.

3. Pàtera del llop Plata, 250 – 195 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 4. Pàtera dels peixos Plata, 250 – 195 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 5. Copa Plata, 250 – 195 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 6.– 12 Vasets en forma de calze Plata, 250 – 195 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya 13. Collar tipus torques Plata, 250 – 195 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

14. Braçalet Plata, 250 – 195 aC Castellet de Banyoles, Tivissa (Tarragona) Museu d’Arqueologia de Catalunya

En col·laboració amb

Soci

Soci mediàtic

L’exposició és possible gràcies a