Mel i torrons by Art-e-sans

PRODUCTES ARTESANS I ECOLÒGICS

MEL i TORRONS MEL, APICULTORS, TORRONS i TORRONAIRES Preu 3,95

Núm.12 2015

Agraïments

Subscripcions

Noel Martí Antoni Betran Sergi de Meià Montserrat Garcia Ferran Alemany Sergi de Meià Albert Adrià Jaume Pocurull Joan Serra Francesc Ventura Antonio Pajuelo

subscripcio@art-e-sans.com

Sumari 4 5 6 8 10 12 14 16 18 20 22 24 26 28 30 32 34 36 38 40 42 44 46 48 50 52 54 56 58 62 64 66 67

EDITORIAL PRESENTACIÓ PROFESSIONALS PROFESSIONALS PROFESSIONALS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS PRODUCTORS ELABORADORS PRODUCTORS LITERATURA CUINER ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS ELABORADORS PUBLICITAT

Mel, tarrons, terrons, torrons És mel! Les mels de Catalunya, molt més que un dolç La mel? Les mels! Mel Muria... mel i molt més! Mel Rossend Margalef Mel Llaó Abellaires Empordanesos Mel Can Toni Hidromel Somper Mel Mallofré Mel Mas Buret Mel del Remei Mel Castell de Penyafort Propol-Mel Mel Morató Rastres de mel La mel, el dolç condiment de les nostres arrels Torrons i mel Alemany Torrons Fèlix Torrons ecològics Àngel i Lluch Torrons Vicens Torrons Viar Torrons Cal Jijonero Torrons García Sirvent Terrons Antonio Plá Ferrándiz Torrons Viuda Asensi Torrons Soler Els Xixonencs Torrons Planelles Donat Xixovic Centre d’Interpretació Apícola Muria

3 01 ABRIL/MAIG 2012

Editorial Sovint el primer símptoma és una mica de picor al coll, seguida de malestar i finalment tos, que si no es cuida es va tornant d’aquella que les àvies en diuen tos de gos, i els metges tos improductiva. Sigui quin sigui el nom, tothom recomana prendre mel. Mira... una dolça solució, però la mel és més que un remei; és un excel·lent producte que fan aquells petits insectes que quan se’ns apropen ens desperten el pànic. Els científics ens asseguren que en depèn tot l’equilibri de la natura. Uf!... Gairebé m’he quedat sense alè! La veritat és que de tota la vida he estat una bona consumidora de mel, ja sigui en infusions, iogurt o pastissos, i també a cullerades. És el dolç que més m’agrada. Sempre he preferit les mels gustoses i m’he deixat aconsellar pel meu venedor de mel, que a més és un gran apicultor. Jo, com la majoria de vosaltres, sempre tinc al rebost un pot de mel, però no hi rumiava massa fins que vaig començar a documentar-me i a experimentar. De tot plegat he après moltes coses, però sobretot com és d’important el paper dels apicultors i la peculiaritat del producte. Fa un parell de dècades tothom comprava mobles color mel per guarnir apartaments. Ara em faria molta gràcia que algú em digues això; llavors li preguntaria de quina flor era la mel, ja que des de la pràcticament transparent mel de romaní fins a la de color atzabeja del castanyer n’hi ha de tots colors.

Els apicultors fan transhumància. Sí! No ho sabíeu, oi? Jo tampoc! A l’hivern per protegir-les del fred els apicultors baixen les arnes vora mar, en llocs arrecerats on la primavera comenci aviat, i si pot ser que hi hagi ametllers, per poder començar a menjar pol·len i nèctar fresc al més aviat possible. Però aquests indrets ben aviat es queden sense flors; llavors un vespre carregaran les caixes ben tapades en un camió, les portaran de nit cap a algun altre indret, com poden ser els tarongers o els romanins, i a l’estiu cap al Pirineu. Per això tenim mel de diferents sabors, i evidentment de tants colors. Les abelles es lleven cada dia amb ganes d’anar a treballar. Saben trobar les flors més mel·líferes i poden allunyar-se uns tres quilòmetres sense perdre’s. A més reconeixen la seva arna i fins i tot l’apicultor! Són molt llestes. Però aviat exhauririen el seu entorn, i depenent de la temporada de l’any podrien morir de gana. Per aquesta raó l’apicultor al mateix temps que treu un rendiment d’aquest producte preciós, fa que les abelles tinguin un entorn favorable. La mort de les abelles és un tema que preocupa molt, ja que a causa dels productes insecticides dels cultius, moltes també en surten afectades. Si no fos pels apicultors segurament tindríem moltes menys abelles, i això seria terrible. Tan sols desitjo que gaudiu de la lectura de tots aquests reportatges i pugueu gaudir dels aprenentatges. I també que gaudiu dels colors de la mel igual que dels sabors i les seves propietats!

Núria Valentí i Arbós, direcció i redacció Maria Forns, assessorament lingüístic Meritxell Alfos, fotografia Aina Martí, fotografia Estudi gràfic Vicenç Prims, disseny Sara Puerta, maquetació Impuls 45, impressió Col·laboradors Noel Martí Antoni Betran Sergi de Meià Jaume Fàbrega Francesc Ventura Antonio Pajuelo Maria Forns

Núria Valentí i Arbós

SECCIÓ PRESENTACIÓ

Darrers números

Núm. 11

Núm. 10

Núm. 09

Núm. 08 Facebook Revista art-e-sans http://issuu.com/art-e-sans CONTACTE

art-e-sans@art-e-sans.com nuriavalenti@art-e-sans.com www.art-e-sans.com Tel. 687 055 346 Prohibida la reproducció total o parcial dels continguts Dipòsit Legal B-5643 2013 Publicació associada:

Mel, tarrons, terrons i torrons Ja s’acosta el Nadal i les lleixes dels supermercats s’omplen de torrons, panettones i altres dolços tradicionals de molts llocs del món. Però a Art-e-sans ens agrada parlar dels nostres productes, fets a casa nostra. Els torrons tenen una llarguíssima tradició i un origen molt antic. En la història tothom es vol atribuir la invenció de les coses, però no penso pas entrar-hi. Sobretot perquè el que ens interessa és més aviat l’actualitat, tot allò de què podem gaudir ara. Des de fa generacions tenim els famosos torrons d’Agramunt. En aquest poble tothom té un passat torronaire i encara avui hi trobem gairebé tots els torroners de Catalunya, que són molt poquets. A Agramunt en són en total quatre, tres de petitons i el més gran de tots, que porta els nostres torrons arreu del món. També a Os de Balaguer una família fa molts i molts anys que elaboren torrons. La rebesàvia Mundeta va ser la torronera durant molts anys i d’ella en varen aprendre les següents generacions. I la resta de torroners, d’on són? Doncs la resta tenen la mateixa procedència: Xixona. Aquest petit poble d’Alacant tenia poques possibilitats de cultiu, el seu clima era bo per als ametllers i poca cosa més. La gent de Xixona fa més d’un segle que vénen i van del seu poble al nostre, ja que en trobem a cada ciutat. De generació en generació la seva identitat no és que es desdibuixi sinó que es multiplica i sense perdre les seves arrels són catalans de tota la vida, ja que la majoria ja són nascuts aquí. A Xixona és on elaboren, per diverses raons. Una és l’esguard de la denominació d’origen, l’altra que els obradors tradicionals són tots allà, però també el clima hi influeix moltíssim. Els torroners d’Agramunt eren els que feien torrons d’avellana, els de Xixona, amb ametlles; els pastissers, amb imaginació i xocolata... Tots plegats fan que el Nadal sigui una bona i dolça ocasió per degustar-los. Tot i que en podem menjar durant tot l’any com a postres, o fins i tot com a menja energètica. Sigui quina sigui la vostra tria, aquest any busqueu el torroner artesà que us caigui més a prop o bé aprofiteu per fer una sortida de cap de setmana, però feu-me cas: enguany compreu torrons artesans. Us aviso que són molt més cars que els altres, però també us diré que són molt i molt més bons. Aquests, ja us garanteixo que s’acaben en un sol àpat, i encara deixen gust de poc. L’ametlla i la mel són el denominador comú de tots ells. Tant un producte com l’altre si són de qualitat i del país tenen un preu elevat. Per això jo sospito més dels que es venen a baix preu, ja que és impossible que estiguin fets de bones ametlles o avellanes i mel del nostre país!

És mel! “No hi ha mel sense fel” (refrany que ensenya la inconsciència i poca durada dels béns humans). “No es va fer la mel per a la boca de l’ase” (que reprèn els que, per desconeixement, trien el pitjor entre el que se’ls presenta, menyspreant el millor). “Deixar amb la mel als llavis” (privar algú del que començava a agradar-li). Diverses dites lloen les qualitats de la mel, i l´expressió mallorquina “és mel” expressa que alguna cosa de menjar és molt bona, excel·lent. En excavacions arqueològiques a Egipte se’n van trobar diverses mostres de fa uns 2.000 anys molt ben conservades en diversos recipients. També s’han localitzat pintures rupestres de la seva utilització, per exemple als Països Catalans (art parietal del Llevant ibèric).

Entre les moltes aplicacions terapèutiques que té i per les seves propietats antimicrobianes i antisèptiques, contribueix a cicatritzar infeccions en ferides i cremades superficials. S’usa en cosmètica, en cremes, màscares de neteja facial i tònics, entre altres productes, per les seves qualitats astringents i suavitzants. També és un conservant natural molt important. Al mercat trobem confitures amb mel, ametlles o nous amb mel, etc. També pot ser un ingredient bàsic de certes pastes i pastissos, i dels torrons. Igualment és present en alguns licors i altres begudes, com ara l´hidromel. Jaume Fàbrega

La mel la produeixen les abelles a partir del nèctar de les flors, i té qualitats apreciades per la humanitat des de temps remots, com a aliment i com a poder per endolcir, el doble que el sucre. 7

Les mels de Catalunya, molt més que un dolç Un pot de mel a la taula de l’esmorzar significa una trajectòria de vol total d’una abella equivalent a tres òrbites al voltant de la terra, i a cada òrbita l’abella usa una unça de mel com a combustible. Però la mel és molt més que una barreja de sucres que ens proporcionen energia. A sota d’aquesta simplicitat hi ha un producte biològic amb un gran nombre de constituents interessants nutricionalment i organolèpticament, ja descrits en l’obra cabdal Honey, d’Eva Crane. Algunes mels comercials tendeixen a uniformitzar-ne l’aspecte, el color, el sabor i la presentació fluida amb tractaments de calor. Aquests tractaments provoquen la inactivació de substàncies termolàbils com ara l’enzim glucosa-oxidasa (GOD), el qual genera petitíssimes quantitats d’aigua oxigenada i és considerat un principi actiu amb propietats antibacterianes. D’altra banda, la mel conté un altre grup de principis actius termoestables constituïts per glucòsids, components polifenòlics i flavonoides molt interessants per les seves propietats antioxidants, però també amb certes propietats antimicrobianes, cicatritzants i antiinflamatòries, les quals depenen de l’origen floral i de la quantitat present. L’experimentació in vivo, un dels camps d’estudi oberts en la mel i els derivats de l’abella, permetrà conèixer la dosi mínima del principi actiu per arribar a tenir la funció benefactora. L’origen floral de la mel, és clar, aporta pigments i aromes i determina les característiques sensorials del producte: color,

Francesc Ventura Coll fventuracoll@gmail.com Enginyer Agrònom i en Ciència i Tecnologia dels Aliments. ACCA - Institut d’Estudis Catalans. Centres de recerca (IRTA). 8

olor, gust dolç, àcid o estat més líquid, més viscós o fins i tot sòlid en forma natural de mel cristal·litzada, també anomenada enruscada. En aquest aspecte aromàtic és on les mels del nostre país ens proporcionen tota una riquesa incomparable. Si observem la mel al microscopi podrem observar la presència de diferents tipus de grans de pol·len, que són diferents en funció de la planta d’origen, i comptant els que hi són majoritaris podem saber de què és la mel. Així podem parlar de mel d’espígol (Lavandula latifolia), romaní (Rosmarinus officinalis), bruc i brugueroles (Erica/Calluna), farigola o serpoll (Thymus sp), hedysarum (Hedysarum coronarum) (pròpia de Menorca), botja (Dorycnium pentaphyllum), taronger, mandariner o llimoner (Citrus), sàlvia (Salvia sp), acàcia (Robinia pseudoacacia), til·ler (Tilia), alfals (Medicago sativa), tomanyí o cap d’ase (Lavandula stoechas), castanyer (Castanea sativa), trepadella (Onobrychis), neret (Rhododendron ferrugineum), esbarzer (Rubus sp), cirerer (Prunus avium), ametller (Prunus dulcis), arboç (Arbutus unetus), eucaliptus (Eucalyptus) i altres. Els percentatges de pol·len per poder anomenar una mel monofloral varien en funció de les plantes; per exemple, la mel de castanyer en té molt perquè és una espècie que produeix molt pol·len i nèctar, certs anys amb mielat, al Montseny. Altres, per exemple les de romaní, botja, espígol o especialment taronger tenen molt nèctar i poc pol·len. En totes aquestes mels monoflorals i en les anomenades milflors, de comarques o d’hàbitats de vegetació concrets –Garraf, Penedès, Priorat, Anoia, Sant Llorenç de Munt, Guilleries, Pirineus, etc.–, que per cert, poden ser tant o més bones de sabor, tenen no només un tipus de pol·len principal, sinó també un grup de pòl·lens acompanyants, el conjunt dels quals defineix completament el gust de la mel.

Amb l’anàlisi del pol·len també podem saber si una mel és originària d’altres països, principalment del Sud-est asiàtic o de Sud-amèrica, perquè les llargues distàncies fan que perdi propietats. Ara bé, la mel crua o natural, sense tractament de calor, la trobarem en els productes de proximitat. Com a producte gastronòmic ofereix una varietat molt interessant com a ingredient en receptes de plats salats i dolços, carns, peixos i postres, o per degustar-la sola. Segons l’aparença, una mel perfectament líquida, una mel molt finament cristal·litzada o una mel crema són productes de qualitat. En un tast de mels podrem trobar mels intenses de caràcter i diferents graus de dolçor, amb punts d’acidesa i/o amargor. Així, la mel d’acàcia és molt clara, quasi blanca, sempre líquida, suau i poc aromàtica, però molt agradable i apreciada. La mel de bruc (Erica arborea) és de color marró fosc, de cristal·lització fina i ràpida, amb olors que recorden el coco i la regalèssia. És desinfectant de les vies urinàries, tractament de la cistitis en els malalts de pròstata (inflamació de la bufeta urinària), diürètica (tendeix a augmentar la secreció i l’evacuació de l’orina), útil contra trastorns reumàtics (articulacions) i antioxidant. La mel de bruguerola (Calluna vulgaris) és una mel fosca, poc present a casa nostra, que té la característica tixotròpica que en agitar-la es liqua. És forta i de gust persistent, amb un punt potser massa amarg que la fa bona per exportar a Alemanya, on és molt apreciada. La mel de castanyer (Castanea sativa) és de color marró, més o menys fosca segons la zona. Es manté líquida bastant temps. Té una olor forta i penetrant, gust tànic i astringent, molt rica en ferro i fortament antioxidant. La mel d’eucaliptus és fosca, marró, d’olor intensa i complexa, que no recorda la planta, però que té un gust en boca molt agradable. La mel de gira-sol (Helianthus annuus) és de color groc, lluminosa, de cristal·lització ràpida i

interessant per la presència de flavonoides que tenen propietat antioxidant. La mel de lavanda (Lavandula sp, L angustifolia, L latifolia, L stoechas, lavandins, híbrids de L angustifolia x L latifolia) és més o menys clara, segons el seu origen, de color groc daurat quan està cristal·litzada i molt aromàtica. La mel de taronger (Citrus aurantium), de color groc clar lluminós, cristal·litza bastant ràpidament, té olor intensa de flor de taronger i és identificable per una substància natural característica de l’aroma anomenada antranilat de metil (identificada com a marcador en treballs científics molt interessants de J. Serra Bonvehí). La mel de romaní (Rosmarinus officinalis), de propietats tonificants, és de color ambre pàl·lid mat, pot arribar a ser gairebé transparent, tot i que tendeix a cristal·litzar homogèniament i llavors és gairebé blanca. És intensament aromàtica i molt mediterrània. Conté erlosa, un sucre poc freqüent en les altres mels i que no existeix de forma natural. La mel de falsa regalèssia de l’alt Pirineu o mel de trèvol de Setcases (Trifolium alpinum) és una mel més fosca, que no cristal·litza ràpidament i és suaument aromàtica. La mel anomenada de muntanya, de color terra fosc vermellosa, amb aroma i gust pronunciat i sabor final lleugerament amarg, té una elevada riquesa en minerals i enzims. És desinfectant, antireumàtica i bona per al tractament dels malalts de pròstata (més contingut en zinc). Aporta qualitats antimicrobianes. La mel d’arboç (Arbutus unetus), molt present a l’Alt Empordà, és molt amarga i es pot usar en contra de l’asma, per l’àcid homogentísic que conté. Per tant, tenim tot un ventall de sabors produïts al nostre país i que fàcilment podem anar coneixent i descobrint en mercats i fires –d´especial anomenada les de Sant Ponç, al carrer Hospital de Barcelona; Crespià, al Pla de l’Estany; Firabril, al Perelló, o Arnes, a la Terra Alta, per citar-ne algunes– i en botigues especialitzades. 9

La mel? Les mels! SECCIÓ PROFESSIONALS

Tots hem vist flors i insectes a sobre. N’hi ha de molts tipus; cada planta fabrica les seves. Les van inventar fa 130 milions d’anys per tancar els seus òvuls en un recipient protector, però això va dificultar l’accés del pol·len, que havia de fecundar aquests òvuls per produir els fruits i les llavors. Llavors, a poc a poc, les plantes van anar fent més atractives les seves flors perquè hi acudissin insectes que portessin aquest pol·len d’una flor a una altra. Els van posar colors, olors i menjar: nèctars ensucrats. D’això en diem pol·linització, i 1/3 dels nostres aliments es produeixen amb la seva intervenció. Les abelles van aparèixer fa 100 milions d’anys (les actuals fa uns 50 milions), i es van especialitzar a recollir aquests nèctars ensucrats, madurar-los en les bresques de la seva colònia, i conservar-los per consumir-los en èpoques d’escassetat. La humanitat va aprendre a robar-los aquest dolç aliment. Hi ha pintures rupestres de fa 9.000 anys que mostren dones recol·lectant mel de bresques silvestres a l’Arc Mediterrani. Els egipcis ja van ficar les abelles en ruscs fa 5.000 anys, i aquesta tècnica es va propagar per la Mediterrània. Fins al s. XVI la mel no va tenir competència: era l’únic aliment dolç disponible en la nostra cultura. Després va aparèixer la canya de sucre, i el sucre de remolatxa al s. XVIII, i amb els sucres les càries. Cada flor creix en determinades zones, i produeix un tipus de nèctar diferent, amb color, olor i gust diferents, segons els com10

ponents que aporti la planta: sucres, substàncies orgàniques, minerals... I les abelles els treballen dessecant i transformant alguns d’aquests components, i obtenen un producte final estable que anomenem mel. No totes les mels són iguals, sinó que varien segons les plantes d’on vinguin. Per exemple, les mels de primavera són una mica més humides i més clares que les d’estiu; les més fosques i denses són les de finals d’estiu. En general la mel és de color ambre, però pot tenir tonalitats vermelloses, si prové de brucs; grisenques, si prové de melades d’alzines o roures, i verdoses, si prové de castanyers o eucaliptus. La seva olor també varia. Totes tenen un fons floral, però amb marcades notes afruitades si provenen de rosàcies (ametller, pomera, esbarzer...). Si vénen de plantes aromàtiques de la família de les labiades portaran components alcanforats (romaní, cap d’ase...) o fins i tot fenòlics (molt marcats en les de farigola). Les de plantes lleguminoses, de prat la majoria (trèvol, alfals bord, melilot...), tenen notes farinàcies. Les de taronger un clar component cítric, molt persistent. Les de bruc un intens i també persistent component terrós, que recorda els bolets, l’humus. Les de castanyer i eucaliptus clares notes de fusta. Les de melades d’alzina i roure un component dominant maltejat, de cereal torrat. Aquestes sensacions olfactives poden apareixer agrupades, si en la zona on van treballar les abelles hi havia diverses varietats de flors (les abelles recullen en un

TEXT ANTONIO GÓMEZ PAJUELO www.pajueloapicultura.com

radi d’uns 2 km), i s’intensifiquen i s’allarguen en el retronasal, quan entrem la mel a la boca i l’escalfem, i les seves aromes passen al nas per aquesta altra via. Els sabors també varien. Totes les mels són dolces, però les clares ho són més, perquè tenen menys minerals que les fosques. Les mels que provenen de rosàcies i de plantes aromàtiques labiades tenen notes àcides de gust, que en les de cítrics són dominants, i en les de farigola molt intenses i persistents.

Les mels de bruc i de castanyer tenen components amargs. I les de melades d’alzines i roures components salats pel seu contingut més alt en sals minerals. I, és clar, segons la vegetació de la zona, hi ha barreges d’aquestes característiques. Això obre un ventall de possibilitats de maridatges que haurien de navegar. Animeuvos! Endinseu-vos en el fascinant món de les sensacions de les mels, i emporteu-vos un tros de naturalesa a la boca. 11

Mel Muria... mel i molt més! En Rafel és una mica somiador, i va voler fer una mel Premium SECCIÓ PRODUCTORS

Avinguda Catalunya, 23 EL PERELLÓ (Baix Ebre) Tel. 977 490 034 Fax. 977 490 494 melmuria@melmuria.com www.melmuria.com

Els Muria són una nissaga que ha fet mel durant cinc generacions, i fa poc que la sisena generació ja s’hi va incorporant. En Rafel Muria, el seu pare i el seu avi ja varen créixer entre ruscos i pots de mel. Suposo que van néixer amb l’ànima impregnada de mel. A casa els Muria la mel és més que mel, és amor i passió en desmesura. Al Perelló és on trobem més apicultors. En Rafel, no es pot pas dir que hagi descobert res de nou, sinó que ens ha brindat l’oportunitat de fer-nos-ho descobrir a nosaltres. La seva botiga obrador està al final del poble. És on trobem també el Centre d’Interpretació de la Mel. A en Rafel li sobreïx la passió i la vol compartir amb tothom. El centre és una veritable oportunitat per veure com és de curiós el món de les abelles i entendre que sí que és veritat que són una peça cabdal a la natura, i fins i tot ens afavoreixen directament a nosaltres ajudant a pol·linitzar els arbres fruiters. També descobrim com era de rudimentària l’apicultura ja a l’antiguitat, però sobretot com en l’època dels nostres avis es feia la transhumància, traslladant les arnes en bicicleta o en tren. Després de visitar el centre d’interpretació no ens queda cap dubte, però en Rafel encara li va donar un tomb i va pensar que què millor que poder ensenyar en viu i en directe com són les arnes i les abelles! Així que en Peter, apicultor i guia, és qui em va fer la visita guiada que poden fer famílies senceres i escoles. Em vaig cobrir amb la granota blanca amb el barret de mosquitera que em protegia del tot de qualsevol pessigada. La calor castigava fort quan vàrem arribar a l’abellar. Amb trossos de cofí vells va fer encendre un foc dins el fumador que deixarà les abelles un xic atordides. Va obrir l’arna i tot començava a ser molt interessant. Normalment quan veiem una abella comencem a gesticular i fer crits que l’espanten més que altra cosa. Els panells estaven farcits d’abelles, que malgrat la manipulació continuaven fent la seva feina sense distreure’s massa. Suposo que ja saben

que l’apicultor les respecta i no els farà mai res. L’abella és realment un animal que sense la comunitat no té sentit. Dins el rusc tot té el seu ordre i no calen ni lleis ni horaris, ni normes de respecte. En el rusc tot és harmonia! Era extraordinari veure-les en plena feina entrant i sortint de les cel·les on dipositen la mel; a més, vaig poder veure’n una amb les potetes carregades de pol·len, una boleta a cada cama. Imagineu per omplir un pot dels que consumim a cullerades quanta feina han tingut? Després d’aquesta gran experiència em sento molt més rica. No és fàcil trobar algú com en Rafel que de la seva butxaca hagi construït un espai de divulgació tan extraordinari com aquest. Per a ell és un homenatge a tots els seus avantpassats, avis, oncles i besavis, que a més de cuidar algun ramat i tenir un hort de secà ja feien la transhumància de la mel. I no només els homes, sinó que la mare, les àvies, tietes i besàvies també han lluitat per fer la feina molt ben feta com a llegat. Ah! i encara hi ha més... en Rafel és una mica somiador, i va voler fer una mel Premium. No té res de diferent: tan sols és una mel recollida de les millors arnes i dels millors emplaçaments, una mel que fins i tot la venen a Harrods! Quan varen rebre la comanda tota l’empresa saltava d’alegria, i no justament pel volum, sinó perquè a Muria la mel és... simplement un goig!! No tardeu a passar pel Centre d’Interpretació de la mel. És una bona excusa per fer que qualsevol cap de setmana sigui ben dolç! 13

TEXT N. VALENTÍ

A casa Muria la mel és més que mel, és amor i passió en desmesura

Mel Rossend Margalef SECCIĂ&#x201C; PRODUCTORS

A mesura que el transport va permetre la mobilitat, la famĂlia Margalef es feren apicultors transhumants En Rossend ĂŠs fill del PerellĂł, on els seus avis i rebesavis ja treballaven les abelles i la terra. Durant segles la mel havia estat un element mĂŠs de la subsistĂ¨ncia i autonomia de la gent del camp. Amb quatre gallines, algun conill, si podien algun porc, cabres o corders, un hortet i alguna arna, els rebostos quedaven ben proveĂŻts. La mel formava part dâ&#x20AC;&#x2122;una economia precĂ ria en un temps i una terra on ningĂş et regalava res. La peculiaritat de la zona, per sort, podia oferir mĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;una collita, aprofitant la proximitat amb els tarongers dâ&#x20AC;&#x2122;Amposta, Alcanar i el nord de CastellĂł, la qual cosa afavoria molt lâ&#x20AC;&#x2122;activitat apĂcola per als apicultors del PerellĂł, i la comarca, de

mica en mica, sâ&#x20AC;&#x2122;anĂ convertint en un territori apĂcola per naturalesa. A mesura que els mitjans de transport varen permetre la mobilitat, la famĂlia Margalef es feren apicultors transhumants. Els avantpassats dâ&#x20AC;&#x2122;en Rossend no tenien gaires possibilitats de triar quĂ¨ volien ser de grans. La vida oferia poques coses i ser apicultor era una bona sortida. En canvi, en Rossend sĂ que va escollir ser apicultor voluntĂ riament, i no pas perquĂ¨ fos fĂ cil ni senzill. En Rossend ha passat Ă¨poques en quĂ¨ li hauria estat molt mĂŠs rendible dedicar-se a fer de paleta que entossudir-se a ser apicultor. La mel, com totes les coses que depenen 100% de la natura, tĂŠ collites imprevisibles, sequeres

#OMERCIAL !PĂ&#x201C;COLA 2OSSEND -ARGALEF 3 , s 0OL )ND 0LA DE 3OLANS 0ARC s %, 0%2%,,Â&#x153; (Baix Ebre) 4EL s &AX s WWW APIROSSEND COM s APIROSSEND APIROSSEND COM

i gelades, amb la pèrdua de collites que això comporta, però la determinació, el fet de tenir el privilegi de treballar en plena natura, i l’afany de superació hi han pogut més. En Rossend és d’aquelles persones assossegades, tranquil·les i segures de sortir-se de tot treballant, això sí, el que calgui. Així va ser com, ja fa uns anys, es va marcar l’objectiu de produir i seleccionar mels, pol·len, bresca, etc., de qualitat, i amb aquest procés ha aconseguit exportar a Europa i Japó, la qual cosa l’enorgulleix, atès que és una empresa petita de caràcter familiar. Segur que en Rossend us explicarà molt bé les característiques dels seus productes si aneu a la seva botiga obrador. Tenen més de tres mil arnes fent transhumància per les nostres comarques, aprofitant totes les florides, que donen mel de molts sabors i colors. A més, a en Rossend li agrada tenir mels estranyes, com poden ser les d’arboç, una mel amarga molt diferent de les altres, de pomera, de taronger, de romer, de castanyer... però també la de bosc que li porten uns petits apicultors de Galícia, la de llimoner de Múrcia, la d’eucaliptus... En fi, en Rossend m’ha semblat un enamorat de la mel i de tot allò que hi té relació. La seva botiga està replena de pots de mides i formes diferents amb totes aquestes mels que us

explico. A més, també ven material apícola i fa eixams. El dia que vaig estar al Perelló feia una calor infernal i em va venir de gust acostar-me a mar. No coneixia les seves platges i em varen sorprendre. Que boniques i agradables les vaig trobar! Roques i pins arran d’aigua... Us faig el comentari per fer-vos agafar unes ganes incontenibles de tenir una bona excusa per anar a veure la botiga d’en Rossend Margalef. Segur, segur que tot plegat us encantarà! Mar i mel!

TEXT N. VALENTÍ

Tenen més de tres mil arnes fent transhumància per les nostres comarques

Mel Llaó Ell i les abelles tenen un pacte que consisteix en treballar i estimar-se l’un a l’altre SECCIÓ PRODUCTORS

C. Salmerón, 23 EL PERELLÓ (Baix Ebre) Tels. 675 260 136 - 977 490 158 florenciomarti@gmail.com

Aquest estiu vaig fer una excursió pel Pallars. Des d’Isil vaig enfilar un camí cap al refugi del Fornet. La pista seguia el curs del Noguera Pallaresa, que baixava amb la força del desgel. Els prats eren verds i plens de petites floretes de colors. Ben aviat en un pla del camí un rètol anunciava: “Perill. Abelles.” Em vaig apropar a la renglera d’arnes i el brogit de les abelles feia evident que estaven en plena feina. No em feien cas; suposo que van veure que no pretenia empipar-les, tot i que cal ser curós per no provocar un aldarull. Un cop al refugi, tocava esmorzar i res millor que un bon te amb mel per hidratar-se i recarregar energia amb la mel.

Em varen servir una infusió feta amb aigua d’alta muntanya i un pot de mel per tal que me’n servís la quantitat que em vingués de gust. Mel Llaó, deia el pot. Era bona, tenia una olor intensa. Vaig preguntar d’on era i em varen dir que era un xicot del Perelló que tenia les arnes en un prat de més avall del refugi. Ostres! Just les arnes aquelles que havia visitat. Vaig fer les meves indagacions i finalment vaig trobar en Florenci Martí. Quan era petit, els seus pares, en Paco i la M. Cinta, tenien abelles. Amb ells havia après a cuidar les arnes i a extreure mel. Va ser al cap de molts anys que el seu sogre, apicultor de sempre, es va jubilar i en Florenci va reprendre les tasques d’apicultor. Va començar amb unes poques arnes i de mica en mica es va enamorar de la feina i va anar ampliant. En Florenci treballa a la manera tradicional, o sia, com sempre s’havia fet, comercialitzant només la mel que produeixen les seves arnes; per això pot garantir la procedència i qualitat de tot el seu producte. Ha tingut molt bons mestres amb els seus sogres, en Cisco i la M. Teresa, els quals li han ensenyat a fer un producte extraordinari i a estimar les abelles. També l’ajuda la resta de la seva família: en Francesc, l’Emília i la Laura. Les abelles i ell tenen un pacte que consisteix que han de treballar i estimar-se l’un a

l’altre. Per això en Florenci, que és un apicultor transhumant, a cada floració canvia les abelles d’enclavament. Les arnes Layens porten més feina que les industrials i per aquest motiu ha de revisar-les constantment per assegurar-se que les abelles tenen de tot i sobretot que no els falti espai a l’arna. En Florenci va tot el dia amunt i avall d’una banda a l’altra de Catalunya buscant les millors floracions per a les abelles. La marca Mel Llaó és el que tenen els seus sogres. Amb l’activitat de la mel també va venir la de l’oli, una altra de les activitats de la família. Olibò, i el nom ja ho diu tot! És oli d’oliveres centenàries morrudes i sevillenques. Nomes comercialitzen l’oli que produeixen a les seves finques, situades al Baix Ebre, i així també poden garantir tot el procés. És boníssim de debò, però no hi ha hagut manera que em confessés en quina proporció el fa. Bé, ja se sap que cada artista té els seus secrets, com els cuiners els seus trucs. Per comprar Mel Llaó i oli Olibò tant podeu anar al nord, cap al Pirineu, com cap al sud, al Perelló i les seves platges. Bé, de fet en podeu trobar en molts altres indrets, però ja sabeu que m’encanta donar-vos idees per conèixer el país i el territori on els millors productors fan els seus productes. Tenim un país preciós ple de coses bones!

TEXT N. VALENTÍ

En Florenci és un apicultor transhumant, a cada floració canvia les abelles d’enclavament

Abellaires Empordanesos SECCIÓ PRODUCTORS

L’Empordà és una d’aquelles comarques que tothom sap situar al mapa. És un territori replè d’espais diversos. Enfilats en algun cim, si mirem cap a ponent veiem l’imponent Canigó, la muntanya regalada... com diu la cançó; desafiant el sud més pur, el Montgrí, amb la típica silueta anomenada el Bisbe; al nord, la serra de l’Albera, i a llevant l’incomparable cap de Creus. D’aquest entorn de 360º, en podria

Carrer Sant Sebastià, 5 GARRIGUELLA (Alt Empordà) Tels. 972 530 193 - 688 893 158 www.abellaires.com

descriure infinits racons, dòlmens, rouredes, fonts, vinyes, monestirs, cales de rocs i platges de sorra... També tortugues, oliveres, llipoters, bruc, cap d’ase, ginesta, farigola, romaní... Que bonic! M’encanta! Vaig fer camí cap a Garriguella per visitar els Abellaires Empordanesos, una SAT que va fundar en Jordi Juan, pare de la Maria, i uns quants apicultors de l’entorn del poble. En Jordi és pagès de vinya, però cap als anys 80 aquesta activitat no donava pas gaire i calia diversificar. En Jordi i quatre pagesos més varen fer cursos per aprendre tot el que cal saber per ser un bon professional, i va començar un nou ofici, on ara la seva filla Maria, el seu marit, en Marc Rodríguez, i l’Abel Rabanal, el marit de la germana de la Maria, són la nova generació d’aquesta família d’abellaires. Cadascú té ben definida la seva tasca: la Maria porta els comptes, l’Abel s’ocupa de la botiga, invents, i la preparació i transformació del pròpolis, i és responsable de la preparació i expedició de comandes, i en Marc és l’apicultor principal. Fa uns quatre anys que varen apostar per l’apicultura ecològica, que és més complicada i dóna menys rendiment; a més, per lluitar contra la varroa fan tractaments suaus a base de timol, que és molt més laboriós.

Feia un dia molt bonic, excepcional, perquè no bufava ni una mica de vent. Per això finalment vàrem decidir anar a veure les abelles que tenen al cap de Creus, tot i que les de Sant Llorenç de la Muga també em temptaven. Sant Llorenç és un indret molt bonic. Ens enfilàvem per una pista plena de xaragalls. Sort que en Marc la coneix molt bé i sap com esquivar-los. Ens vàrem vestir amb la granota protectora, revisant bé que no quedés cap foradet per on pogués entrar una abella. Les picades d’abella són fins i tot bones per a la salut (l’Abel ha fet un curs molt interessant sobre les virtuts de les picades), però així i tot prefereixo prendre precaucions, perquè fan molt mal. Les arnes eren pintades de colors llampants i feien molt bonic disposades als quatre vents dalt del turonet on ens havíem enfilat. Just a sota estàvem envoltats de vinya de cultiu ecològic propietat del celler Espelt i les vistes al mar eren impressionants. També es podia veure tot el Pirineu més enllà de la serra de l’Albera. Les abelles estaven molt enfeinades perquè el romaní havia fet una florida de tardor i aprofitaven el bon temps per farcir de mel el rebost. Aquesta mel ha de ser molt bona, vaig pensar. És la mel més marinera que he vist mai, però curiosament és una de les més dolces.

Els Abellaires Empordanesos tenen una bona col·lecció de mels i com que la Maria prové del món del vi la qüestió dels sabors la domina molt bé, i a la botiga es pot fer un tast de mel, des de la més clara fins a la més fosca, o de la més dolça fins a la més amarga (la d’arboç). La mel sempre és allò que ens ofereix el territori. Les abelles són molt instintives i saben trobar les millors flors d’on xuclaran el nèctar i carregaran les seves potetes amb boletes de pol·len. D’aquest entorn privilegiat i esventat per la tramuntana, en brollen matolls rústecs i valents que desafien amb coratge les inclemències del temps. Per força aquesta mel i el pol·len han de ser extraordinaris. L’Abel, que és una persona inquieta, també fa pròpolis, un producte de virtuts miraculoses, i ara està preparant una mel per untar sobre el pa. Aquesta vegada no teniu cap excusa per no anar a veure aquests joves abellaires. És més, us proposo que agafeu fins i tot un cap de setmana sencer. Un cop hagueu escollit les mels que us han agradat més podeu comprar un pa de tramuntana per untar amb la delicatessen de l’Abel, fer un bon passeig entre vinyes i algun tast de vi. I si aquest text fos una partitura, en aquest punt posaria aquell símbol que delimita el pentagrama i us enviaria de nou al primer paràgraf on esmento... l’Empordà! 19

TEXT N. VALENTÍ

Fa uns quatre anys que varen apostar per l’apicultura ecològica

Mel Can Toni SECCIÓ PRODUCTORS

Ja feia temps que m’havien parlat de l’Antoni Aresté Bas, en Toni, i del seu projecte de mel i apicultura. Per tant, vaig agafar l’autopista A-II i cap a Seròs falta gent! Just a

MEL CAN TONI Ctra. Seròs-granja d’Escarp pol. 6 parcel·la 296 SERÒS (Segrià) Tel. 609 10 27 39 cantonimab@gmail.com www.melcantoni.com

l’entrada del poble un desviament indica la direcció per arribar al monestir d’Avinganya, un magnífic convent amb una història repleta de canvis. Va ser un convent de frares trinitaris, posteriorment un convent de monges, i segles després va ser residència privada, fins a acabar espoliat i malmès... En fi, coses que té el temps. Doncs just davant hi ha l’obrador de la mel Can Toni. Fa segles que l’home treballa la mel a molts indrets, però sobretot on hi ha convents i monestirs. Els religiosos la volien, a més de per omplir el seu rebost, per fer espelmes i ciris amb la cera. No tenim documentació de si al s. XII la família Aresté ja eren apicultors, però el més

probable és que tinguessin alguna arna per proveir-se i fer-la servir de moneda de canvi, i segurament era delit d’algun frare llaminer. En Toni sempre havia vist a l’avi i el pare fer mel, recollir la cera i sobretot tractar bé les abelles. Suposo que per això no li va costar gens fer una feina ben feta i tenir un producte excel·lent. De fet, una de les seves mels va ser guardonada com la segona mel millor del món. Poca broma! I jo em pregunto com es pot fer que una mel sigui millor. En Toni viu al Segrià sec, terra d’oliveres, de nectarines, prunes, pomes i paraguaians... La comarca té una gran extensió agrícola que permet que l’aire corri fresc i net per entre els camps, la qual cosa ja és bona. Durant la primavera posa les seves arnes entre els fruiters, per afavorir la pol·linització de les flors. Aquest és un emplaçament poc productiu de mel, però beneficia molt el territori i les abelles, que suposo que deuen sentir-se felices de tenir les fràgils flors de cirerer, pomera, albercoquer... a l’abast. En Toni està molt implicat en la vida agrícola, és un activista! També fa eixams per poder vendre a altres apicultors. Arribats a aquest punt, la cosa es posava molt interessant. El món dels animals domèstics ja sé com funciona, però les abelles, per més que diguin que reconeixen l’apicultor, són insectes i per tant animals salvatges. Com pot l’home fer-los reproduir si ni tan sols estan en captivitat. En fi... sort que en Toni està acostumat a fer molta pedagogia (cada any fa tallers amb nanos de sisè on a més de fer-los viure l’apicultura de primera mà els fa tastos de mel). El més important, em diu, és triar l’arna més adequada pel lloc i després tenir-la ben neta. Les abelles s’atordeixen amb fum, però cal ser curós i que la seva residència no quedi

bruta de fum. També cal tractar-les amb suavitat. En fi, que les té molt mimades. Va fent una selecció de les arnes que tenen una població més sana i, d’aquestes, en crea arnes noves. Per a en Toni les arnes són clau per obtenir una bona mel. Ara amb la cera de les abelles ja gairebé no es fan espelmes, tret que siguin de souvenir. Els ciris fets amb cera fumaven els sostres de les esglésies i els varen substituir pels de parafina. La cera de les abelles està molt ben valorada per fer productes de cosmètica natural i altres aplicacions, però en Toni la porta sempre a les cooperatives per fer les planxes noves on les abelles faran les seves cel·les. Jo diria que en Toni té unes abelles que viuen en unes residències d’alt estànding... Potser és per això que la seva mel surt tan bona. Tot té la seva importància, i l’actitud i el fer de l’home sempre és el fet diferencial del resultat. Si voleu ser apicultors, en Toni us donarà un cop de mà. Si voleu tastar la seva mel... doncs cap a Seròs falta gent. I si el que us agrada és la història, cal que visiteu el conjunt històric d’Aviganya, però ja que sou allà passeu, ni que sigui a saludar-lo, i de passada a felicitar-lo per la bona feina que fa. 21

TEXT N. VALENTÍ

Una de les seves mels va ser guardonada com a la segona mel millor del món

Hidromel Somper Hidromel, mel ecològica i vinamelagre SECCIÓ PRODUCTORS

L’hidromel reposa dins de bótes per tal que maduri i prengui matisos de la fusta

MEL DE GRATALLOPS C. Valls, 52 GRATALLOPS (Priorat) Tels. 977 839 269 - 654 099 583

Quin plaer tornar al Priorat! M’encanta trobar excuses per anar-hi. Cada territori té el seu encant i el Priorat... En fi, segur que esteu d’acord amb mi. Vaig trucar al timbre i en Salvador Sorroche, un dels socis de Somper, la mel de Gratallops, em va obrir la porta. En Lluís va baixar de seguida i just després de fer les salutacions els vaig dir: “Sento olor de vi!” Varen fer una rialla còmplice i em varen dir que era normal, perquè tenen celler. De primer, i estant a Gratallops, vaig pensar que a més de la mel tenien vinyes i vi. Doncs em varen deixar amb un pam de nas, perquè aquella olor era d’hidromel. Crec convenient fer un petit repàs del trajecte que els va fer arribar fins aquí. Tant en Lluís com en Salvador vénen de família d’apicultors. Tots dos tenien arnes i un dia varen decidir unirse per tenir més opcions de creixement, i així ho van fer. Somper, podríem dir, fa una mel tranquil·la. De fet, la mel la fan les abelles amb el que tenen a l’abast. Un cop les arnes estan a vessar de mel serà l’home qui, amb la seva manipulació i tractament, farà que sigui millor o pitjor. En Lluís i en Salvador tenen molta feina, però mai tenen pressa quan es tracta de fer mel. Per això la temperen molt a poc a poc durant dos dies, de manera que se’n respecten totes les propietats. Ara ja tenen a punt les noves etiquetes amb el certificat de la CCPAE. Estan molt contents de ser una mel ecològica, però encara més de tenir unes mels de sabors de territori. Les collites de mel no se sap mai com aniran: cada any és una sorpresa. Un any molt plujós i de moltes flors les abelles varen treba-

llar de valent i varen fer molta mel. Com que quan plou, plou per a tothom, hi havia molta mel arreu, i per això varen pensar que per malvendre-la podien provar de fer hidromel. Era una idea que feia molt temps que els voltava pel cap. L’hidromel és aigua i mel fermentada. Aquesta transformació és com convertir l’aigua en vi, i quina sorpresa en tastar-lo! És boníssim, però molt bo. No exagero. El seu primer assaig va ser un veritable fracàs i el que havia de ser vi s’havia convertit en vinagre. Més ben dit, el que havia de ser hidromel es va convertir en vinamelagre: aquest és el nom que li varen posar. Sempre hi ha una casualitat que porta a fer un descobriment i als Somper el vinamelagre els ha fet molt coneguts, ja que és un producte excel·lent i molt diferent. Després del primer assaig d’hidromel va venir el segon i amb aquest sí que varen reeixir. Però si amb el vi hem de tenir paciència, i l’hem de deixar reposar dins de bótes per tal

que maduri i prengui matisos de la fusta, amb l’hidromel passa el mateix. Per això tot just ara tenen a punt les primeres bótes, que fa més de dos anys que guarden aquest antic i ancestral beuratge. Ja n’havia tastat en alguna ocasió, però mai m’havia impactat tant com aquest. En Lluís me’n va servir en una copa de cristall. Posar el nas dins és un acte reflex i... hi havia una intensitat d’aromes que feia sospitar que el sabor seria també molt intens, i sí! Quina passada! Dolç com un moscatell però amb un cos diferent. El sabor de mel hi era present però no molt... Era... la veritat és que no estic preparada per fer una nota de tast, però la puc resumir: era boníssim! La llàstima és que aquest any tan sols en podran embotellar poc més d’un miler d’ampolles. És a dir que si no us afanyeu no n’hi haurà pas per a tothom. Jo ja tinc la tanda demanada. Si no sabeu on comprar-lo podeu escriure’ls i us diran la botiga més propera. No us ho perdeu, de veritat!

TEXT N. VALENTÍ

El vinamelagre és un producte excel·lent i molt diferent

Mel Mallofré Fa mel de romaní, botja, bruc, bruguerola... i també de taronger, que no era pas fàcil. Ara vol assolir un nou repte i fer mel d’arboç SECCIÓ PRODUCTORS

Va tenir la sort de néixer a Sant Pau d’Ordal. Sí... és una sort, ja que l’Ordal és un petit paradís: la Toscana catalana. El seu relleu amable canvia de color i deixa que la distància des del lloc on ens trobem fins a l’horitzó sigui una catifa de verds o taronges amb alguna masia envoltada de vinyes. M’encanta! Vàrem sortir a mig matí. Per anar a collir mel és una bona hora. Jo el seguia amb el cotxe. Vàrem agafar una pista de terra que s’anava espatllant a mesura que avançàvem. De lluny ja vaig veure l’abellar. Tot i que no era la primera vegada que entrava en acció, em fa un cert respecte i emoció. Anàvem a collir mel! Em vaig posar la granota blanca (ha de ser blanca o groga, que són dos colors que no molesten les abelles). En Salvador es va assegurar que no em quedava cap forat per on pogués entrar-ne cap, tot i que hi havia possibilitats que tot i anar equipada rebés alguna fiblada.

En Salvador s’hi entén bé, amb elles. M’encurioseix saber el motiu pel qual és apicultor, ja que no li ve pas de família. Doncs quan era jovenet i encara no tenia clar què volia ser de gran, al celler de casa seva va entrar un eixam. El seu pare, esverat, volia desfer-se com fos d’aquelles abelles que vistes a ulls d’ell eren un perill. En Salvador coneixia un avi del poble que hi entenia i va dir al seu pare que es volia quedar aquell eixam. Va aprendre les tasques que calien per tenir cura d’aquelles abelles i ben aviat va comprar un altre eixam. I així cada any fins que realment va començar a dedicar-se únicament a la mel. En Said, el seu ajudant, i en Salvador s’havien avançat per començar a encendre el fumador per estabornir-les una mica. Es tractava de treure la mel sobrant i deixar la suficient per tal que poguessin passar l’hivern. Obrien les caixes i amb un bufador feien sortir les abelles; acte seguit en Salvador treia els quadres de dins per mirar que tot estigués correcte. Per a mi era impressionant descobrir, en viu i en directe, l’organització del rusc. En Salvador, amb la paciència d’un sant, m’anava explicant tot el que passava dins l’arna. No em va quedar cap dubte que havia passat un munt d’hores observant les abelles, perquè per tal com m’explicava les coses es veia clar que no era pas que ho hagués tret d’un manual. Eren sentiments compartits entre la natura i ell.

No em va quedar cap dubte que havia passat un munt d’hores observant les abelles

MEL MALLOFRÉ C. Montseny, 7 (Sant Pau d’Ordal) SUBIRATS (Alt Penedès) Tels. 938 993 159 - 630 135 315 smallofre@hotmail.com

la feina ben feta. Ja tinc ganes d’anar a algun altre emplaçament per reviure l’experiència de ser apicultora per un dia. Tant em fa si anem al Montseny, al Pirineu, al Garraf, al Bages, a les Guilleries, a la Selva o a Vinaròs... on sigui. Segur que haurà escollit un indret preciós on posar les arnes. Ah! Per sort no em va picar cap abella.

TEXT N. VALENTÍ

Té 700 caixes, que mou buscant diferents floracions. Fa mel de romaní, botja, bruc, bruguerola... i també de taronger, que no era pas fàcil. Ara vol assolir un nou repte i fer mel d’arboç. Aquesta és una mel molt difícil i a més és amarga com la fel. És ben clar que no ho fa pas per negoci, sinó que és un repte personal. Ja tan sols em queda dir-vos que la mel Mallofré està feta amb tot l’amor necessari per

Mel Mas Buret SECCIÓ PRODUCTORS

A Mas Buret encara tenen altres activitats agrícoles: l’oli, les ametlles, les hortalisses i els codonys, però la principal és l’apicultura

L’apicultura és, com a ofici, una professió força recent. Ara, algun lector estarà aixecant la cella i fent una ganyota d’incredulitat, ja que és ben conegut que a la prehistòria ja es collia mel. La mel era una activitat més lligada a la vida rural de les famílies pageses d’arreu. Sí... gallines per a ous, cabres i ovelles per a formatge, porc per a bones llonganisses, hort, oliveres... i mel

MAS BURET. APICOLA MPA Disseminat s/n El Saió SANTA MARGARIDA DE MONTBUI (Anoia) Tels. 938 05 39 51 - 646 51 43 92 www.masburet.com www.facebook/masburet

per als refredats, per cuinar i per endolcir la mateixa vida, que no sempre ha estat fàcil. El mas Buret està al peu de la Tossa. Segur que esteu pensant en la Cerdanya, entre records d’alguna esquiada... Doncs no! la Tossa de la qual us parlo és la de Montbui, a l’Anoia, ben a prop d’Igualada, a Santa Margarida de Montbui. Per arribar-hi vaig agafar una pista de terra que passava entre ametllers, oliveres, pomeres i codonyers. Em semblaven boniques les suaus ondulacions dels camps de terra blanca. És un lloc d’aquells que estan ben a prop i ben lluny alhora. En Josep Maria Oliva m’esperava. En Raimon, el seu nebot, estava enfeinat entre albarans i comandes i en Miquel, el seu cosí, també trastejava. En una empresa familiar mai es pot parar, ni tan sols per descansar. L’Alba que és l’encarregada de les noves tecnologies i porta la part del facebook, twitter i el blog no hi era, estava al núvol virtual... De fet, fa la seva feina des d’Amsterdam. Si entreu a www.facebook/ masburet veureu el seu gust i traça per donar a conèixer aquesta feina tradicional Els pares, avis i besavis d’en Josep Maria sempre havien treballat les abelles, tot i que

com a explotació no ha estat fins que ara farà uns sis anys ho va reactivar en Josep Maria. Ser apicultor és d’aquells oficis que fins fa poc eren d’herència, s’aprenien de pares a fills. En Josep Maria tota la vida ha vist arnes i abelles a casa seva. Quan era petit posava el nas a tot arreu, i fins i tot una vegada es va enganxar un ditet en la maneta de la centrifugadora manual, que encara fan servir. Ai... vaig sentir una esgarrifança de pensar el mal que devia fer. Els de Mas Buret encara tenen altres activitats agrícoles: l’oli, les ametlles, les hortalisses i els codonys, tot i que la principal és l’apicultura. Tenen tres-centes caixes d’abelles que emplacen en boscos i a prop dels seus arbres fruiters i ametllerars. D’aquesta manera, a més d’obtenir una pol·linització eficaç i més producció, s’asseguren que les seves abelles mengin pol·len i nèctar d’arbres sans i nets de productes. Les bones mels sempre són aquelles que les han treballat persones que busquen fer una bona feina, que normalment són els artesans, més grans o més petits, que tenim escampats pel territori. A més, aquests pencaires sempre obtenen algun reconeixement en forma de premi que els atorguen ex-

perts; Mas Buret ha tingut tres mels guardonades. Us diré que ser apicultor no em sembla que sigui un ofici on s’arribi per casualitat. En Miquel m’explica que mai es lliura de les pessigades d’abella i que en alguna ocasió li han fet entre quaranta i cinquanta picades! Mare de Déu del cel! Quin mal! La mel Mas Buret surt principalment del seu propi entorn: comarques del Penedèés, Anoia i Bages, però també fan transhumància a la Cerdanya, on recullen la mel de d’alta muntanya. Encara són uns productors petits, però com que són eixerits treballen, a més de la mel, el pròpolis i el pol·len. La mel és un bé de Déu, les abelles són imprescindibles per a la natura i els apicultors són els conservadors dels eixams i de procurar que es reprodueixin més abelles i visquin tan bé com puguin. Miquel, Raimon, Josep Maria, gràcies pel vostre esforç! La gent encara no sap moltes coses de vosaltres ni del vostre ofici. Què us sembla si els envio a casa vostra i els ho expliqueu? Ah! També els podeu donar a tastar les vostres mels, a veure si endevinen de quines flors estan fetes, com em vàreu fer a mi! Va ser divertit!

TEXT N. VALENTÍ

L’apicultura és d’aquells oficis que fins fa poc eren d’herència, s’aprenien de pares a fills

Mel del Remei Podríem fer un calendari amb les diferents etapes de les flors per entendre com es mouen els apicultors SECCIÓ PRODUCTORS

En Joan Maria Llorens arribava de la muntanya. Havia anat a revisar unes arnes. Va néixer i créixer a Alcover, la vila on viu i on té la Casa de la Mel, una botiga museu. En Joan Maria és un estudiós de tot el que envolta el món de les abelles i la mel. És apicultor de tercera generació. (Sona com una nova versió de mòbil!) però

LA CASA DE LA MEL C. Bisbe Barberà, 3 ALCOVER (Alt Camp) joanmaapis@yahoo.es Tel. 675 12 58 20

de fet podria fer-ne un paral·lelisme, ja que en Joan Maria, podríem dir, té totes les aplicacions per resoldre qualsevol aspecte de l’apicultura, de la seva història i dels orígens. Alcover està situat al peu de les muntanyes de Prades. És un poble molt bonic de carrers antics i molt ben conservats. Les muntanyes de Prades tenen tradició i història. Per una banda, els bandolers que hi lliuraven batalles i s’hi amagaven i, per l’altra, el patrimoni natural. La serra de Prades té 25 tipus de bosc diferents. Caram! Vaig exclamar. Sí, va respondre, i me’n va anomenar uns quants: màquia, brolla, roureda, jonceda, pinedes... A vegades dubto de si les coses passen ben bé de casualitat o és que Murphy realment existeix. Ara us ho explico. Ben a prop d’Alcover, a la cova del Mas d’en Bassó, és on s’han trobat les pintures rupestres més antigues on es pot veure com l’home ja tenia relació amb les abelles i feia extracció de mel. No gaire més enllà trobem l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera, una ermita incrustada a la cinglera, just a la cova on un pastor va trobar la imatge de la verge quan anava a recollir mel d’un eixam silvestre. A més, també hi ha el monestir de Poblet, que havia tingut una gran activitat apícola, tant per la mel com per la cera amb què feien espelmes i ciris per il·luminar altars i estances. Natura, història, prehistòria, marededéus i... en Joan Maria, que ha dedicat bona part de la vida a fer-se un estudiós de tot plegat, i va ser el promotor i un dels responsables que es nomenés la Mare

de Déu de l’Abellera patrona dels apicultors catalans. Em sembla tot molt bonic i sensible. Moltes vegades quan busquem informació de qualsevol tipus no ens imaginem qui hi ha darrere, i moltes vegades és una persona anònima apassionada pel tema, com ho és en Joan Maria amb tot allò que té a veure amb les abelles. A més, ha fet i fa molts tallers, tant a gent gran com a nanos, per divulgar aquesta cultura. També disposa d’una col·lecció privada, una de les més importants de Catalunya, d’arnes i estris antics de l’ofici de l’apicultura, que es pot veure amb visita concertada. Bé, crec que també he de parlar de la seva mel! Som-hi, doncs! En Joan Maria, pel clima de les seves estimades muntanyes de Prades, pot tenir alguns abellars en emplaçaments fixos, però a l’estiu en té als cims, on es troben les flors d’estiu. A l’hivern a les muntanyes de Prades hi fa moltíssim fred i hi sol caure alguna nevada; per això busca els abellars d’alçada en algun indret ben a prop de mar per passar l’hivern. Podríem fer un calendari amb les diferents etapes de les flors per entendre com es

mouen els apicultors. Bruc d’hivern, ravenissa, ametller, romer, farigola, sàlvia, a la primavera, i espígol, sapell, bruc, castanyer centenari a la tardor. (Cal pensar que la transhumància que fan és vital per a la supervivència de les abelles. Els eixams silvestres es moririen en una gran part i això seria molt greu. Per aquest motiu no em cansaré de donar les gràcies als apicultors per la seva feina.) Totes aquestes flors es converteixen en mel de colors, sabors, olors i propietats diferents. El món de les abelles sembla màgia. Realment no és d’estranyar que els apicultors venerin aquestes grans treballadores. D’altra banda, cal destacar que, de les quatre vegades que la Mel del Remei s’ha presentat a concurs, ha obtingut dos primers premis, el 2010 i 2011, i el 2014 un premi a la millor mel de totes les mels presentades, a Lleida. En Joan Maria és un gran apicultor i un veritable savi. Tal com us he descrit el poble, l’entorn de les muntanyes de Prades, l’ermita... estic convençuda que serà una gran idea anar a cercar mel, viure de prop la passió d’en Joan Maria i fer una bona caminada fins a l’ermita.

TEXT N. VALENTÍ

Mel del Remei, mel de les muntanyes de Prades

Mel Castell de Penyafort SECCIÓ PRODUCTORS

MEL CASTELL DE PENYAFORT Masia Cal Magí, SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS (Penedès) Tels. 659 733 583 - 666 25 84 76 melcastelldepenyafort@gmail.com www.melcastelldepenyafort.com

El castell de Penyafort, ben a prop de Santa Margarida i els Monjos, va ser on va néixer Raimon de Penyafort el 1185. Va ser un dels consellers de Jaume I el Conqueridor. De ben segur que seria interessant entretenir-nos amb batalles i gestes que han passat en aquest indret del Penedès, però avui us presentaré l’Imma Rosinés i el seu marit, en Xavier Llobet, que viuen molt a prop i fan una mel boníssima, la qual van batejar amb el nom del castell. Quan l’Imma era petita el seu pare, que era apicultor, la portava a recollir la mel al Pirineu. En aquella època anar a collir mel no era, ni de bon tros, el que li feia més il·lusió. Hauria preferit quedar-se al poble i jugar amb els companys aprofitant les llargues tardes de les vacances d’estiu. A més, per postres, sempre rebia alguna pessigada, la qual cosa encara li agradava menys. Diu, rient a cor que vols, que desitjava amb totes les seves forces que plogués l’endemà. Varen passar molts estius i ella ja havia tingut temps de fer-se amiga de les abelles. Cada cop li agradava més, però quan el seu pare va caure malalt i es varen vendre les arnes ella va sentir-se, en un principi, alliberada. A en Xavier, que en aquella època era el seu xicot, li encantaven les abelles, en tenia unes quantes arnes i amb el seu sogre ben aviat es varen retroalimentar per reprendre les activitats apícoles. Com segurament sospiteu, a l’Imma no li va costar gaire afegir-s’hi. Tot plegat és una petita història d’amor entre ells i les abelles, que des de llavors ençà han format part d’aquest matrimoni com un fill més.

En Xavier és dedica en cor i ànima a les abelles. Els dissabtes posen una parada al mercat de Vilafranca i a Vilanova i els diumenges els trobareu al mercat dels Monjos. Entre els pots de mel porten una arna de vidre a través de la qual es pot veure com feinegen les abelles. La majoria de gent en veure-les fa exclamacions de por i aprensió, i a ells, que se les estimen tant, els provocava molta tristor aquesta actitud. Per aquesta raó l’Imma, que té vocació de mestra, fa uns tallers per a nens i adults per presentar el meravellós món de les abelles. Moltes escoles participen en aquests tallers i molts nanos en arribar a casa, seduïts per aquestes treballadores infatigables, expliquen als pares com de bonic és tot plegat. Molt sovint les famílies acaben anant a fer una visita taller i fins i tot apadrinant una arna. Que bonic, oi? Trien un nom per posar a la seva arna, on viurà un nou eixam, i quan sigui el dia dels padrins podran anar a treure la

mel ells mateixos per endolcir aigües d’herbes, fer pastissos o menjar-se-la a cullerades. La família Llobet Rosinés són uns activistes de l’apicultura i no paren de fer formació per tal de poder fer millor la divulgació. Els tallers són una bona manera d’entendre com d’important i interessant és aquest petit insecte. A més, també es fa un tast de mel per endevinar de quina flor està feta cada mel. Després d’aquest taller sabreu del cert que la mel té gustos ben diferents. Vinga, animeu-vos a anar a visitar-los i si teniu nens prepareu alguna història de cavallers per explicar-la als vostres fills. El castell de Penyafort us servirà de font d’inspiració i amb tanta mel segur que surt ben dolça!

TEXT N. VALENTÍ FOTO MARTA LLOBET i ROSINÉS

L’Imma fa tallers per a nens i adults per presentar el meravellós món de les abelles

Propol-Mel SECCIÓ ELABORADORS

El cicle de les abelles és precís i molt ordenat, com elles mateixes. Quan les abelles neixen la primera fase és la de netejar. El rusc és l’espai més net, esterilitzat i antisèptic que la

Nadiprana S.L., Goodnoni y Propolmel Tels. 977 610 578 - 657 238 593 www.zumononi.com www.propolisnatural.es Nadiprana en Facebook

natura ha pogut crear de forma natural. Us anomenava la primera etapa; doncs l’última fase de la vida de les abelles és la recol·lectora. Les abelles surten a recollir nèctar, pol·len i pròpolis. Aquests tres elements són indispensables per a la seva supervivència. Els dos primers són aliment i el pròpolis és aquella substància que les lliura de qualsevol mal, ja que és un antisèptic natural. El recullen de les gemmes dels arbres: és una resina que generen per protegir les noves branques. Elles amb les seves potetes rasquen i se n’emporten per recobrir el rusc, arreglar algun forat per on pogués passar l’aire o recobrir qualsevol animal que entrés a l’arna.

Aquesta resina, l’home fa segles que la utilitza per refer les defenses i com a antibiòtic natural, per a la prevenció de malalties i constipats o la seva guarició. La Teresa Fernández-Anchuela i l’Albert Hurtado són mare i fill. La seva filosofia de vida els va portar a convertir la marca Propol-Mel de productes de pròpolis en el que és ara. En el seu laboratori treballen amb productes de la millor qualitat i ecològics. Desconeixia totalment l’aspecte que podia tenir el pròpolis. N’havia vist al voltant dels quadres de dins les arnes, però no sabia ben bé què se’n feia. L’Albert va treure del congelador un parell de paquets on hi havia una massa dura però no del tot homogènia. Estava feta de petites boletes de diferents colors, i fins i tot les dues bosses tenien un marró ben diferent. El pròpolis el recullen de diferents arbres, d’aquí els diferents colors de les boles. El que era més ataronjat provenia d’un bosc més humit i el de color més grisós d’un bosc sec. Vaig trobar que era molt lògic, però a més es veu que aquestes són les característiques dels pròpolis de millor qualitat. Per poder-lo manipular cal esmicolarlo a trossos en funció de la necessitat de producció, i per això el tenen ben fred; si no, no el

podrien trencar. Amb el pròpolis es fa tintura, que és la principal base per elaborar la resta de productes, com ara el xarop, l’esprai o la cosmètica. També el redueixen a pols per fer caramels i en fan un extracte oliós per fer el seu ungüent i un protector labial. El pròpolis és un bé de Déu. És tracta d’un gran producte natural. Els productes PropolMel són fets amb els millors ingredients i us diré que el millor ingredient és la manera com mare i fill treballen, ja que en tots i cadascun dels seus flascons hi ha un embolcall de bones vibracions. En aquesta empresa es respira veritable harmonia. Ara que s’acosta l’hivern haurem de pagar la taxa amb algun constipat; si voleu guarir-vos de manera eficaç i natural els complements Propol-Mel us aniran bé segur; per a la pell els sabons i cremes, i no us perdeu el seu dentifrici. En diuen cosmètica fresca perquè la mantenen dins la nevera fins que arriba al client. És una manera més de garantir-ne les qualitats. Què millor que donar al cos els millors beneficis de la natura, oi? Us asseguro que amb la primera aplicació de la crema hidratant ja es nota una gran diferència. De debò! Són fantàstiques!

TEXT N. VALENTÍ

Propol-Mel fa productes amb pròpolis ecològic que és un excel·lent antisèptic natural

Mel Morató SECCIÓ PRODUCTORS

En Jordi ben aviat va veure que hi tenia traça, i es va enamorar de l’apicultura

MEL MORATÓ Carretera Vilonova de Sau, 3 FOLGUEROLES (Osona) Tel. 649 07 46 94 moratosanglas@gmail.com

A la tardor, quan plou els boletaires estan de festa. Els apicultors, a la tardor i tot l’any. És bo per a les flors, tot i que si plou massa les flors queden netes de nèctar. Ja veieu que mai plou al gust de tothom. Si fos per mi, posaria un calendari de pluges i un horari, sobretot perquè mai plogués a les hores en què els nens entren i surten de l’escola. Estic segura que molts estareu d’acord amb mi, oi? El cas és que anava camí de Folgueroles sota un cel gris amenaçador. He de confessar que era molt bonic. Folgueroles és sempre sinònim de mossèn Cinto Verdaguer, que n’era fill, però en aquesta història els protagonistes són la Judit Sanglas i el seu marit, en Jordi Morató. L’avi i el pare de la Judit tenien abelles i ella de petita tots els estius acompanyava al seu pare a buscar mel a la muntanya. El seu avi tenia les abelles com un complement més de la vida a pagès, en què les cases procuraven tenir una mica de tot per omplir el rebost. La mel és un producte molt apreciat, tant per a les estones llamineres com per guarir constipats, ferides i fins i tot per cuinar. En Jordi, en aquella època, era el seu xicot i era, com diu ella, molt bosquerol: li agradava estar al bosc, al camp... En fi, li agradava estar sota el cel blau (o gris...), i el pare de la Judit li va proposar que es cuidés de les abelles. En Jordi ben aviat va veure que hi tenia traça, i a més l’apicultura li va agradar. El món de les abelles és realment captivador.

Les abelles fan la mel del nèctar de les flors. Les flors, com les fruites, tenen gustos diferents. En Jordi i la Judit durant aquests gairebé vint anys que fa que es dediquen a les abelles, han buscat diversos indrets, sobretot al Montseny i al Pirineu, per posar les arnes. Sempre busquen fer mels monoflorals tan pures com sigui possible. No és una tasca gens fàcil; ara us en faig cinc cèntims. Molts apicultors fan servir unes arnes amb alces. Les alces són, perquè ho entengueu, una petita arna damunt la gran on les abelles deixaran la mel que els sobra, ja que per la seva organització comencen de baix cap dalt. Quan comencen a omplir les alces vol dir que ja tenen el seu rebost a vessar. Això permet a en Jordi canviar les alces en cada florida i així extreure realment la mel neta d’altres flors. No passa res si els nèctars es barregen però és un luxe tenir mels monoflorals per tal de reconèixer el gust i l’olor de la flor. Fer-ho així suposa molta més feina, però per a ell és més important la qualitat que el rendiment. Prefereix treballar més per obtenir la puresa que

ofereix cada territori. Les seves mels tenen uns colors que van del blanc al negre, passant per tots els daurats i coures que us pugueu imaginar. Són unes mels clares i brillants, un espectacle per a la vista, un plaer per a l’olfacte i un festival per al paladar. Però per tot això en Jordi ha de moure les caixes amunt i avall, ja que a vegades una flor dura tan sols unes tres setmanes. No és fàcil, però té la clientela acostumada a aquest tipus de mel, que li ha donat nom i prestigi. Les seves mels de romaní, til·ler, arboç, acàcia, alzina, bruc... tenen tot allò que de si donava la flor. També tenen mel amb pròpolis i tintura de pròpolis, dos productes espectaculars per a la salut. Les podeu trobar en molts establiments, sobretot d’Osona, però també podeu anar a comprar-les directament a casa seva. Folgueroles està a tocar de l’Eix Transversal, és a dir que ho teniu molt fàcil. Recordeu que dins els pots de cada mel hi ha la feina de milers d’abelles incansables, però també la d’en Jordi, que és d’aquells que s’aixequen ben d’hora, ben d’hora i sense mandra!

TEXT N. VALENTÍ

Sempre busquen fer mels monoflorals tan pures com sigui possible

Rastres de mel

La relació de l’home amb les abelles ve de lluny i queda reflectida en alguns elements d’arquitectura popular. Es tracta de construccions diverses en coves, balmes o altres llocs, com ara les parets d’alguns masos o marges de pedra seca, que s’habiliten per a col·locar-hi arnes, i dels corrals d’abelles: recintes tancats, amb una porta d’entrada i sovint sense teulada, a l’interior dels quals s’instal·laven les arnes. Aquesta relació amb les abelles queda reflectida també en nombrosos noms de lloc que fan referència a aquests insectes, a la mel o bé als diversos habitacles de les comunitats d’abelles, anomenats, segons les zones, arnes, bucs, ruscos, caseres o seguers. El Nomenclàtor de toponímia major de Catalunya recull noms de lloc relacionats amb les abelles o amb l’apicultura de gairebé totes les comarques, d’una punta a l’altra del Principat. Aquests en són alguns, ordenats per comarques: a l’Alt Camp, l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera, al municipi d’Alcover, i el mas de la Mel, al municipi del Pont d’Armentera; a l’Alt Empordà, el mas de l’Abella, al municipi de Peralada, el mas de n’Abella, al de Cabanes, i el coll de l’Abellar, al municipi d’Albanyà; a l’Alt Penedès, el serral de l’Abellar, al municipi de Pontons; 36

a l’Alt Urgell, la serra d’Abellar i el coll del Buc, al municipi de Josa i Tuixén; a l’Alta Ribagorça, Abella d’Adons, al Pont de Suert, i el barranc d’Abella; a l’Anoia, el tossal de les Arnes, a Argençola, i les poblacions de Piera* i de Pierola*; al Bages, l’ermita de Santa Susanna de l’Abella, la serra de l’Abellar de Baix i l’Abellar de Dalt al municipi de Sallent, i el pla de les Abelles, als termes de Sallent, Sant Fruitós de Bages i Santpedor; al Berguedà, el roc de la Mel, a Casserres; al Baix Camp, l’indret de l’Abellar, als municipis de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, i el coll de l’Abellera, als de Prades i Capafonts; al Baix Penedès, el mas Mel, a Calafell; a la Conca de Barberà, la font de l’Abella, a l’Espluga de Francolí, el mas de l’Abella, a Vallclara; la font de l’Abellar, a Sarral, i una altra font de l’Abellar, al municipi de Solivella; la roca de la Mel, a Vimbodí i Poblet, els nuclis de població de Riudabella (al mateix municipi), Seguer, al municipi de Pontils, i també la població de Pira*; a la Garrotxa, el Seguer de Pera, al municipi de Montagut i Oix; a les Garrigues, el paratge de l’Abella, a Juncosa; el mas de l’Abella, a la Granadella, i el coll de l’Abellar, a la Pobla de Cérvoles;

al Gironès, ca n’Abellar, a Sant Martí de Llémena; al Montsià, el barranc de l’Arna; a Osona, el nucli de població de l’Abella, al municipi de Sant Martí de Centelles; el serrat de les Arnes, als Prats de Lluçanès, i el coll del Buc, a Espinelves; a la Noguera, el boïgot de les Arnes, a la Baronia de Rialb; al Pallars Jussà, el bosc d’Abella, el forat d’Abella, el riu i el castell d’Abella, al municipi d’Abella de la Conca; el camp d’Abella i el nucli de població de Sant Romà d’Abella, al municipi d’Isona i Conca Dellà; al Pla de l’Estany, ca l’Abella, a Esponellà; al Priorat, el mas de l’Abella, a la Morera de Montsant; a la Ribera d’Ebre, el mas d’Abella, a Riba-roja d’Ebre; el mas de l’Abellar, al municipi de Tivissa, i el barranc de l’Abellar, que recorre també la comarca del Baix Camp; al Ripollès, el nucli de població de l’Abella, a Vilallonga de Ter, i la riera d’Abella; al Segrià, al municipi de Montoliu de Lleida, el veïnat d’Abellar i el cim de l’Abellar; a la Selva, el puig de l’Abella, a Tossa de Mar; la roca Abellera, als municipis de Riudarenes i Santa Coloma de Farners; can Mel, a Amer, i el turó de Can Mel, a Massanes;

al Solsonès, el Pla d’Abella, a Navès; al Tarragonès, l’Abellar, a Vila-seca; i a la Terra Alta, la població d’Arnes. *Els topònims Pira, Piera i Pierola deriven del llati apiaria plural d’apiarium, “abellar”.

Això és només una mostra de la riquesa toponímica relacionada amb les abelles i l’apicultura, i no hi ha cap dubte que, fent la mateixa recerca en els reculls de toponímia valenciana o balear, la llista es multiplicaria per tres, i ja no diguem si hi afegíssim els topònims menors, d’àmbit local. Si en voleu saber més: www.avl.gva.es/inici.html www.bibiloni.net/toponimiabalear/ www.onomastica.cat/ca/la-toponimia www.icc.cat/Home-ICC/Publicacions/Llibres/Llibresde-toponimia/Nomenclator http://publicacions.iec.cat/repository/ pdf/00000044%5C00000018.pdf

Maria Forns 37

SERGI DE MEIÀ

La mel, el dolç condiment de les nostres arrels Sergi de Meià Tel. 931 255 710 sergi@restaurantsergidemeia.cat www.restaurantsergidemeia.cat

Fins a l’arribada del sucre, la mel era l’edulcorant per excel·lència a la nostra cuina i pastisseria, sobretot per herència dels sarraïns. Aquest producte màgic, essència de flors i d’abelles, és or líquid que omple les papil·les gustatives de sabors i aromes només reservats als déus, però per sort, ens són assequibles. El nostre país és de mel per excel·lència. Hi ha força productors que amb la seva feina fan perdurar en el temps l’apicultura com a art i ofici. Recordo el meu iaio Emili, quan anava a fer d’apicultor per tenir mel tot l’any, i el plaer de baixar al rebost, on hi havia les bresques, amb els amics i com folls plens d’alegria, ens menjàvem aquell dolç barrejat amb cera. Uhmmm, quina delícia! Són records que queden a la ment retinguts. La mel, segons l’època de l’any i el seu origen, té entre un 17% i un 20% d’aigua. La resta de components són: sucres (glucosa majoritàriament, levu-

losa i una part petita de sacarosa), pròtids (gomes, dextrines i albuminoides), àcids i proteïnes, i sals minerals (calci, magnesi, fòsfor i potassi).El seu poder energètic és superior al del sucre, el cos el tolera molt millor i els seus sucres s’assimilen sense problemes. Podríem dir que és un superproducte. A la cuina catalana, ha tingut una importància cabdal fins a principi del segle XIX, quan el sucre comença a regnar i desplaça el nèctar dels déus a un segon pla, ja que en no poder-se caramel·litzar, s’exclou de força preparacions. Són mostra de plats salats amb mel el bacallà amb mel, els ous ferrats amb mel, el xai amb mel, i altres preparacions més modernes, com ara l’anguila amb mel. A la comarca de la Noguera, es va formar el col·lectiu de la cuina de la mel, i molts restaurants ofereixen plats amb aquest producte. Malauradament, la contaminació està fent emmalaltir les abelles, cosa que ha reduït la seva pobla-

BACALLÀ AMB MEL Ingredients per a 4 persones · 8 talls de bacallà de 80 g cadascun · 100 g de farina · 60 ml d’aigua · 20 g de llevat · Un polsim de canyella en pols · 30 g de mel de romaní · Sal · Pebre Elaboració: En un bol poseu la farina, el llevat, l’aigua, la canyella, la mel, la sal i el pebre. Barregeu bé tots els ingredients i deixeu-los reposar. Passeu els talls de bacallà per aquesta pasta i fregiu-los en una fregidora. Un cop fregits, passeu-los a un paper assecant. Poseu a sobre de cada tall de bacallà, que tenen un aspecte de bunyol, una cullerada de mel i un polsim de canyella i ja està a punt per servir.

TEXT SERGI DE MEIÀ

ció. Hem de reflexionar sobre l’impacte que l’ésser humà ha tingut a la natura. Com a depredadors, estem esgotant els recursos i fent que no puguin viure moltes de les espècies que habiten el mateix planeta que nosaltres. Centrant-nos en la mel, hi ha països, com ara la Xina, que utilitzen molta mel en les seves preparacions: ànecs, verdures, salses, etc. Als Estats Units d’Amèrica, també la trobem present en preparacions diverses: les barbacoes, el pernil de Virgínia i multitud de dolços. Nova York ha tirat endavant un projecte per protegir les seves abelles, creant als terrats dels gratacels i edificis una xarxa d’apicultura, i després aquesta mel es ven com a mel de Nova York. Em pregunto com és que una ciutat com Barcelona no engega un projecte similar i ven la mel de Barcelona: economia local, llocs de treball i valor de ciutat. Us deixo una recepta de bacallà amb mel.

Torrons i Mel Alemany La rebesàvia Mundeta cap al final del segle XIX coïa mel amb sucre i clares d’ou i en feia una pasta a la qual afegia ametlles i avellanes SECCIÓ ELABORADORS

De nou m’encaminava, ben d’hora ben d’hora, cap a la Noguera, al peu del Montsec. Tenia ganes de veure de quin color la trobaria a primers de tardor. Estava màgica i esplèndida

TORRONS I MEL ALEMANY Carrer Barcelona, 4 OS DE BALAGUER (La Noguera) Tel. 973 43 80 72 www.alemany.com

com sempre, amb els seus colors tan canviants. Hi ha poblacions que ens sonen per les seves tradicions. La d’Os de Balaguer és tan, tan... tan... que va de campanes. Cada any fan una trobada que aplega campaners d’arreu d’Europa! De tota manera no és això el que em portava de nou al poble, sinó que en aquesta ocasió eren els torrons i la mel de la família Alemany. En Miquel Alemany i els seus fills, en Ferran i en German, són la quarta i cinquena generació en el món dels torrons i la mel. En Ferran és una persona acollidora, se’l veu dinàmic i saludable, a més es descobreix fàcilment la seva passió i honestedat per les coses i la vida. Un cop fetes les primeres presentacions em demana què vull saber, cosa a la qual jo responc: tot i des del principi! Hahahah! És un gran moment, es tria el punt de partida i després van sorgint tantes coses per explicar que de vegades ens passem hores xerrant. Novament, vaig constatar que darrere d’un bon producte sempre hi ha una bona persona, i aquesta és la millor garantia que puc oferir als meus lectors. “Nosaltres, des de fa uns anys, som traginers de mel —va dir per començar— cap als anys vuitanta vàrem deixar les arnes.” Els Alemany durant anys han anat buscant les millors mels del territori i també d’altres indrets de Catalunya, el País Valencià, Andalusia, Galícia... En Miquel, el pare, encara ara surt amb el camió a fer la selecció personalment. La mel té

tants colors i gustos! A Alemany en tenen una bona varietat. El tema dels colors de les coses sempre m’ha encuriosit molt i vaig començar a fer preguntes i més preguntes del perquè de tot plegat. Evidentment cada temporada la mel és diferent. En Ferran em va explicar que hi ha vegades que la floració és molt abundant i dura més dies. Per a les abelles és el paradís i treballen més que mai recollint mel a dojo. Els apicultors ho poden aprofitar per fer dues o tres escardades (extracció de mel). En algunes ocasions el romaní ha fet una floració molt exuberant i la tercera escardada ha arribat a ser tan pura de romaní que la mel ha sortit pràcticament transparent. Això és un bé de Déu per als apicultors. Tenia unes aromes increïbles, però els consumidors encara no entenem que la mel pugui ser, en alguna ocasió, incolora, i que a l’any següent no sigui així. La rebesàvia Mundeta cap al final del segle XIX coïa mel amb sucre i clares d’ou i en feia una pasta a la qual afegia ametlles i avellanes. En aquella època les notícies corrien a poc a poc però els tarrons de la Mundeta es varen fer molt coneguts perquè li quedaven molt blancs. Encara avui els torrons Alemany es distingeixen pel color. Amb els anys han ampliat molt el ventall. Tan bon punt la collita

d’ametlles i avellanes estigui a punt començaran a produir per a les festes de Nadal, que és el fort dels torrons, tot i que cada dia més en trobem durant tot l’any. Fan el tou, el dur, el crocant, el de xocolata amb ametlles i avellanes i el de crema cremada (que és el preferit d’en Ferran). Ja tinc ganes de tastar els nous, que acabats de fer són... espectaculars! Per a ells, els ingredients: la mel, la fruita seca... són el més important i els escullen molt bé per tal d’aconseguir fer uns torrons que facin gaudir a tothom qui en mengi. Una vegada més, em vaig sentir feliç de fer aquesta feina, ja que em dóna l’oportunitat de trobar gent i conèixer moltes coses. Durant el viatge de retorn anava paint tot el que m’havia explicat en Ferran. Hi ha una cosa que em va agradar molt. Quan varen fer la nova imatge de l’empresa els varen aconsellar de tenir, ni que fossin 80 arnes, per poder dir que són productors, però ells varen dir que no, que si no ho eren no volien semblar-ho! Per a mi això és molt més important que qualsevol estratègia de màrqueting. Si encara no heu tastat els torrons Alemany podeu aprofitar per fer una sortida fins a Os de Balaguer. Creieu-me, el paisatge és autèntic i captivador, com ho és la gent de la Noguera, el Montsec, la mel i els tarrons... 41

TEXT N. VALENTÍ

Per a ells, els ingredients: la mel, la fruita seca... són el més important

Torrons Fèlix La seva col·lecció de torrons d’autor, la seva especialitat, és una veritable joia SECCIÓ ELABORADORS

En Fèlix Valero és el torronaire més petit d’Agramunt. Quan tenia 13 anys, va començar a fer d’aprenent de pastisser. Era una època en què es podia estudiar o aprendre l’ofici bo i treballant, sense cobrar, és clar! Entre pastissos i masses també va aprendre a fer torrons. Quan vaig arribar a l’obrador de torrons Fèlix, en obrir-se la porta l’olor de mel ho estava envaint tot. Era súper agradable. La Pilar Miró, la seva esposa, i la Zoe, la seva filla, tenen cadascuna el seu paper en la petita empresa. La Pilar a la botiga i la Zoe, que encara està acabant els estudis universitaris, ajuda tant com pot. Pot semblar que els torrons d’Agramunt són tots iguals, però cadascun té la seva pròpia recepta. Hi ha pocs ingredients però la selecció de cada un, la manera de coure’ls, a més del

4/22/.3 &Ä,)8 C. Comtessa Aurembiaix, 5 AGRAMUNT (Lleida) Tel. 973 390 319 www.torronsfelix.com torronsfelix@yahoo.es @torronsfelix torronsfelixartesans

temps que duri l’elaboració, farà que cada torroner tingui el seu sabor i textura. En Fèlix fa servir mel de taronger i avellanes escollides, i no té gens de pressa a coure. Crec que ja us dono prou pistes per endevinar que els fa molt bé i li surten... molt bons! En el perol, feia ben bé dues hores que giravoltaven suaument la mel i el sucre. Mentrestant al forn s’estaven torrant les avellanes. Em va sorprendre perquè no les torrava giravoltant sinó en un forn de forner ben disposades sobre una llauna. En Fèlix, cada any, quan la nova collita d’avellanes i ametlles està a punt ell mateix escull les partides amb exigència, i en el moment que li fan l’entrega les tasta. Si no fos-

sin excel·lents, les retornaria. A l’hora de torrar-les és important que perdin la humitat per tal que no puguin ranciejar gens. En un sedàs en té unes que ja són torrades i encara són tèbies; n’agafa un grapat amb una sensibilitat com si es tractés de petites peces delicades. Me n’ofereix a tastar. Que bones! Les avellanes m’encanten! Les triarà una per una en el sedàs per si n’hi ha alguna de dolenta separar-la. Amb un somriure cordial deixa que el dit acaroni l’escumosa mel de dins el perol, llavors la prem entre els dits per saber el punt just i tirar-hi les clares d’ou, per emblanquir i do-

nar més sabor a la pasta que embolcallarà les avellanes, que acabaran ben guarnides entre dues oblees de pa d’àngel. El pa d’àngel sempre m’ha semblat una temptació i em va cridar l’atenció perquè el que fa servir en Fèlix és més gruixut que de costum. “Sí —em respon—, és que em fan les oblees per a mi, tant de gruix com de diàmetre.” Des que havia entrat per la porta no havia parat de sorprendre’m de com es pot arribar a ser d’exigent i apassionat per la feina. La fesomia d’en Fèlix és fàcil de llegir: dolç, exigent i agradable. Encara un altre detall per tal que us en feu una idea més exacta. El sucre no el compra pas a sacs, sinó en paquets de quilo! Sabeu per què? Doncs perquè elabora en petites quantitats i no vol que el sucre agafi cap olor. Permeteu-me l’expressió però... tela marinera! D’aquest artesà el millor encara està per venir: són els torrons d’autor; aquesta és la seva especialitat. Durant tot l’any treballa en la nova creació. La Pilar em diu que en el dinar de reis ja comença a pensar en quin torró farà l’any següent! Els clàssics de sempre els va aprendre a fer de la mà d’un mestre xixoner, però és molt interessant la seva col·lecció de torrons d’autor, és una veritable joia. Estan elaborats amb els millors ingredients i creats amb temps, experiència i molt amor. A més, tots els torrons Fèlix són fets en temporada, la qual cosa ens garanteix menjar-los acabats de fer. Dels Torrons Fèlix, poc més es pot dir. En cada detall, en cada barra de torró hi ha el segell d’en Fèlix. La seva empremta no és cap signatura d’artista, sinó simplement una enorme passió per l’ofici de torronaire, i la seva gran recompensa és, any rere any, l’elogi i la felicitat dels seus clients. Per a ell els somriures són una generosa recompensa. De torrons Fèlix en podeu trobar en establiments de moltes comarques i també a la seva botiga, però la producció artesana té un sol inconvenient: que és limitada. No us quedeu sense!

TEXT N. VALENTÍ

En cada detall, en cada barra de torró hi ha el segell d’en Fèlix

Torrons ecològics Àngel i Lluch SECCIÓ ELABORADORS

TORRONS VICENS Carretera de Tàrrega, AGRAMUNT (Urgell) Tel. 973 39 06 07 torrons@vicens.com

L’Àngel Lluch és el fill petit de l’Àngel Lluch fundador de la marca de torrons que porta el seu nom. De molt jove el pare va entrar a treballar a l’obrador de torrons Puig. El propietari era un dels grans torronaires d’Agramunt, i així fou com el senyor Puig va esdevenir el gran mestre del jove Àngel, que va saber aprofitar l’aprenentatge com el millor dels deixebles. El 1967 el senyor Puig es va jubilar i l’Àngel va adquirir l’empresa. Durant anys a l’obrador es seguien elaborant torrons, xocolata i també pastissos. L’Àngel fill, quan tenia 15 anys, es sentia més atret per seguir les passes del seu pare que per continuar els estudis. Era evident que des de petit havia vist, flairat i tastat els dolços que sortien de l’obrador, però al mateix temps sabia com era l’ofici i sabia del cert que allò li agradava. La Mercè, la seva germana, va estudiar enginyeria agrícola ecològica. L’ecologia era una convicció ferma d’aquest parell de germans. Un bon dia, i després d’haver-hi reflexionat molt, varen decidir reconvertir els seus torrons i xocolates en productes 100% ecològics. Quina bona pensada, oi? Com que l’Àngel dominava molt bé l’ofici torronaire i la Mercè sabia molt de productes ecològics, no els van caldre gaires arguments per convèncer el pare de fer el canvi. Fa un parell d’anys que l’empresa va passar a formar part de Torrons Vicens, però l’Àngel continua al capdavant de la producció dels seus torrons i xocolates.

El dia que vaig visitar l’empresa estaven elaborant el torró de trufa amb licor. L’Àngel duia el barret protector de fliselina, com tothom que treballa en un obrador, i la bata, que segurament al matí era blanca immaculada, i ara tenia taques de xocolata. Semblava talment un nen trapella d’aquells que surten als anuncis de sabó, però en realitat era una bona mostra que treballar amb les mans i palpar xocolata és taca segura. A la fàbrica per elaborar ecològic tenen una línia especial, fan servir tots els ingredients ecològics i també sucre de canya, que els dóna un sabor un xic més potent i molt equilibrat. En aquesta ocasió, els torrons Àngel i Lluch es pot dir que són torrons d’evolució, ja que procedeixen de l’antiga tradició dels torrons d’Agramunt, un mestratge que de

pares a fills ha fet d’aquesta vila la més torronera de les nostres comarques, per convertir aquests torrons tradicionals en el mateix producte però elaborat amb fruits de la terra cultivats amb respecte. Això significa un retorn a les arrels, a com havien estat els torrons abans no s’inventessin milers de productes químics, i fins i tot la mateixa paraula ecologia. Tot plegat, sumant els coneixements tradicionals de pastisseria de la família Lluch, els torrons de creació i també els més tradicionals, i un obrador modern amb moltes oportunitats, fan que els torrons Àngel i Lluch els puguem trobar a totes les comarques de casa nostra i també de fora. Tan sols ens queda esperar a Nadal... o no! Torrons Àngel i Lluch aposta per estar present com a dolç, ja sigui a les postres o a mitja tarda, durant tot l’any!

TEXT N. VALENTÍ

L’ecologia era una convicció ferma d’aquest parell de germans

Torrons Vicens SECCIÓ ELABORADORS

La història de Torrons Vicens és llarga i antiga i s’ha explicat moltes vegades; per tant, aprofitaré per explicar-la des l’any 2000 fins avui mateix

L’Àngel Velasco, pare, i l’Àngel Velasco, fill, fa quinze anys varen adquirir torrons Vicens, una empresa que a Agramunt era tota una institució i on tots els torronaires, els més vells i també els més joves, havien treballat o hi havien estat vinculats. Vicens era la fàbrica més gran però TORRONS VICENS Carretera de Tàrrega, AGRAMUNT (Urgell) Tel. 973 39 06 07 torrons@vicens.com

per diversos motius estava en un moment molt crític i el tancament semblava imminent. Els Velasco tenien llarga experiència en xocolata i torrons, ja que tenien una fàbrica on feien torrons, trufes i bombons. Quan varen comprar Vicens el primer que varen fer va ser salvar la campanya de Nadal d’aquell any, i tot just acabada pensar en estratègies que poguessin donar un veritable impuls a la fàbrica. La venda del torró està molt basada en els volts de Nadal, i a més tenien moltes empreses que competien per posar els seus torrons a les

rietat per a tots els gustos. Han creat torrons de tantes maneres, mides, sabors, formes... i uns de molt especials, la línia de Natura que és creació de l’Albert Adrià i del mestre torronaire Angel Velasco. Aquests torrons són tota una sorpresa. Tenen textures i a més les combinacions de sabors, de ben segur, sorprenen a tothom qui els tasta. L’Albert és un crac de la pastisseria: no per res aquest any 2015 ha estat considerat el millor pastisser del món. Aquesta segona part de la història de torrons Vicens té poc més de 15 anys, però un llarg recorregut. A Agramunt, just al costat de la fàbrica, han fet el museu del torró. La visita val la pena. És una manera d’entendre l’esforç que feien els nostres avantpassats torronaires, que per vendre el torró havien d’anar amunt i avall a fires i, sobretot, a Barcelona, a la plaça de la catedral, on les parades de torró omplien de desig a tothom qui passejava. La nostra història passa per Agramunt, on fa una dolça parada. Ben mirat, les botigues Vicens són com petites ambaixades d’aquest poble de l’Urgell, que d’alguna manera és representatiu de tot Catalunya.

TEXT N. VALENTÍ

Qui no coneix els Torrons Vicens?

nostres taules. Aquest va ser el primer tema que van abordar: omplir les taules amb Torrons Vicens. L’única manera era posar-los al costat dels altres, i per fer-ho calia conquerir els lineals del supermercat amb un torró fet a casa nostra i amb tradició. En pocs anys ho varen aconseguir i, com que els Velasco són imparables, van voler aconseguir el món sencer! Bé, ara he exagerat... Us ho explico millor. Mentre que a casa nostra la tradició de menjar torró és molt de temporada, els llaminers d’Europa i altres indrets, quan venien a casa nostra el buscaven per endur-se’l cap al seu país i compartir-lo amb la família i els amics. Jo mateixa n’havia portat com a present en molts dels meus viatges. Així va ser com varen sorgir les primeres botigues Vicens, primer en llocs estratègicament turístics i de mica en mica arreu i també a ciutats com París o Londres, i ara acaben d’inaugurar tres botiges als Emirats Àrabs! Ja en tenen en total 43! Quan varen comprar la fàbrica, els torrons feia segles que s’havien inventat... I ara? em preguntareu. Doncs ja fa uns anys que es dediquen a tenir un gran assortit amb molta va-

Torrons Viar Molins de pedra, boixets, la torradora de fruita seca... tot estava en dansa quan vaig arribar SECCIÓ ELABORADORS

TORRONS VIAR C. del Riu, 22-24 RIPOLLET (Vallès Occidental)

Tot començava l’any 1919, quan el senyor Ignacio Vidal i la seva muller, Montserrat Arderiu, van fundar la fàbrica de torrons Viar al barri de Sants de Barcelona. Era un gran obrador, com tants n’hi havia hagut al barri, però aquest estava situat en un dels carrers més coneguts de Sants: el carrer Olzinelles. Abans el tramvia passava pel bell mig del carrer, amb les vies entre les llambordes. Durant dècades hi van treballar homes i dones del barri, que durant l’any feien la llet d’ametlles Viar, i a la tardor torrons. A la mateixa fàbrica tenien una botiga per vendre els productes. Els torrons del barri eren els Torrons Viar, però també venia gent de molts altres barris cada any a comprar-ne.

En Manuel Gonzalez n’és l’actual director. Fa una pila d’anys que hi treballa i va començar endreçant i ajudant en el que fes falta i, de mica en mica, va anar-se fent l’home de confiança i el mestre torroner. Tot i que l’empresa va ser traslladada a una nau de Ripollet, tota la maquinària que encara es fa servir és la mateixa des que va entrar en Manuel, que tenia tan sols 17 anys. Molins de pedra, boixets, la torradora de fruita seca... tot estava en dansa quan vaig arribar. Tenien a punt els coves amb les ametlles acabades de torrar. Encara eren tèbies. Al perol giravoltava la pasta feta amb mel, sucre i clara d’ou. Ja estava pràcticament a punt per tirar-hi les ametlles, que seguidament remenarien els forçuts nois amb unes espàtules de fusta immenses. En una taula tenien estesa una pasta que ja era gairebé freda i que posarien al molí de pedra per trinxar-la i fer torró tou. Damunt una taula llarga d’acer inoxidable, tenien esteses barres acabades de tallar de torró de gema llescat. En un forn de llen-

ya tenien els ferros roents per cremar el torró. Al temps que tiraven el sucre damunt les barres de torró el cremaven amb la pala roent. És tan bonic veure aquest procés! El sucre s’incendia fent una flama blava i taronja i fa aquella olor tan bona de sucre cremat. En una altra taula, en caixes d’alumini folrades amb paper, posaven una capa de massapà acabat de fer i damunt, ben col·locats, trossos de cirera confitada, meló, taronja... que taparien amb una altra capa de massapà. Després cal deixar-ho reposar abans de tallar les barres al través i descobrir el mosaic de fruita de colors. Ara torrons Viar té una imatge molt moderna, amb un embalatge molt bonic, però aquesta empresa té darrere molta història, sobretot al barri de Sants. En una altra època totes les botigues de queviures de la ciutat en tenien. Sempre és interessant reconèixer la nostra història a través dels productes, en aquest cas gairebé centenaris! 49

TEXT N. VALENTÍ

A l’any 1919 es va fundar la fàbrica de torrons Viar al barri de Sants de Barcelona

Torrons Cal Jijonero Elaboren torrons a l’estil tradicional de Xixona, tot i que com que no són fets allà els hem d’anomenar: torró tou i dur SECCIÓ ELABORADORS

L’avi va muntar un obrador calcat als de Xixona per treballar des del Vallès

C. Corró, 2 GRANOLLERS (Vallès Oriental) Tel. 938 707 921 caljijonero@torigel.cat

El seu avi, en Josep Pla Sirvent, cap a l’any 1933 feia viatges de torró cap a Granollers. Com per a la majoria de xixonencs, l’activitat torronera era una oportunitat que calia aprofitar. Cada torroner escollia un poble o ciutat, on al cap dels anys, la majoria acabaven establint-se amb la seva família. Quan s’apropava el novembre tots tornaven cap a Xixona per fer la temporada de torrons. En Josep va ser diferent: ell va muntar un obrador calcat que els de Xixona per treballar des del Vallès. En David, ja de petit, anava a ajudar tant com podia a l’obrador. Quan ja era un xicot ben plantat estava fet tot un ajudant del seu avi, però de tota manera no s’havia plantejat ser torroner fins que va tenir 22 anys. En aquell

Ell és en David Marín Pla i ella la Marta, la seva germana, dos granollerins xixonencs per part de mare

Com sempre, a “Cal Jijonero” la gent hi va per passar una bona estona i sobretot per gaudir dels gelats i orxates. La Marta, que és una noia eixerida, ha tingut una gran idea: serveix una copa de cava i un platet amb un tallet de cada torró. Quina pensada! Sovint quan fa fred no saps què demanar, i tot i que fan uns cafès i unes infusions molt bones, trobo que el tastet de torrons i cava és una opció genial!

Així que ja ho sabeu: mentre feu petar la xerrada podeu escollir quin torró us agrada més. El més probable és que us agradin tots i en compreu de totes les classes. Segurament de mica en mica aquest tastet es farà sigui o no Nadal, perquè els torrons, tot i ser típics de l’època, són boníssims tot l’any, oi?

TEXT N. VALENTÍ

moment el seu avi es volia jubilar i calia decidir quin seria el futur de l’obrador de torrons i gelats de la família Pla Sirvent. El canvi generacional dels xixonencs és molt fidel: tots els néts o besnéts dels primers torroners vinguts de Xixona prefereixen seguir la tradició familiar. En el cas del David es varen saltar una generació, ja que el seu pare, un granollerí, sempre havia estat a la part logística de l’empresa, però no a l’obrador. Per aquest motiu cada any venia un mestre torroner de Xixona a fer la temporada. M’ha semblat curiós ja que en aquesta ocasió el mestre torroner feia el viatge a la inversa: Xixona - Granollers. Els Pla Sirvent cada Nadal han estat l’establiment de referència dels torrons artesans, i a l’estiu van ser la primera orxateria del poble. Els seus gelats eren tot un delit, ja fossin en cucurutxo o en un cubano. A Granollers tothom els anomenava Cal Jijonero, i tant va ser així que fins i tot els va fer gràcia canviar-se el nom per aquest, escollit pel poble. En David ja fa anys que és el mestre torroner. Primer de la mà del seu avi i posteriorment del mestre torroner va aprendre tots els secrets per elaborar bons torrons a l’estil tradicional de Xixona, tot i que com que no són fets allà els hem d’anomenar: torró tou, el de Xixona, i dur, el d’Alacant. A l’obrador, en enormes coves tenen les ametlles acabades de torrar lleugerament per ells mateixos. L’olor de mel, ben barrejada amb la de les ametlles, impregna l’ambient. Quan la mel, el sucre i les clares ja estan a punt hi aboquen les ametlles i amb unes pales gegants remenen fins que quedi ben barrejat. Després, un cop freda la pasta la posaran al molí de pedra per deixar-la a punt i després posar-la als típics boixets, que repiquen durant hores fins a deixar la pasta a punt. L’única diferència d’aquest obrador i un de Xixona és que no es veu la serra de la Carrasqueta des de cap finestra, però per la resta és exactament igual. La Marta s’encarrega de la botiga, que a més és orxateria i cafeteria durant tot l’any.

Torrons García Sirvent De petita anava a fer la temporà amb la família i recorda que ajudava l’àvia a fer les figuretes de massapà i a farcir ametlletes amb torró de pedra SECCIÓ ELABORADORS

Carrer del Carme, 3 VILAFRANCA DEL PENEDÈS (Alt Penedès) Tel. 938 18 12 20

Era a primers de desembre de l’any 1945. El sol lluïa i l’aire era gelat. L’Elvira, àvia de la Montserrat Garcia, tenia el cor encongit quan des de la finestra del tren batia el braç i veia, en allunyar-se, com s’empetitien la figura del David, el seu marit, i del seu fillet de tres anys, que també brandaven el braç. La visió de la treballada i castigada mà d’en David i la melosa i menuda del seu fillet, que també es diu David, eren la seva força. L’Elvira duia com a tota càrrega vint barres de torró que pretenia vendre a Valls, on vivia una cosina d’una veïna que li donaria suport. Eren temps difícils i calia fer el que fos per tirar endavant. Un cop a Valls va trobar un portal on muntar la paradeta de torrons. Aviat va córrer la veu que en un portalet es venien uns torrons boníssims. L’Elvira, l’any següent, va tornar a Valls i al següent ja varen pujar tota la família. En tres nadals havien fet una bona clientela i varen decidir llogar un petit establiment al carrer del Carme de Valls, on a l’estiu podien oferir gelats i orxata i, en acabada la temporada de calor, baixar de nou a fer la temporà, per elaborar els torrons.

La Montserrat és la tercera generació i ja va créixer sentint-se torronera. De petita, totes les temporaes anava amb la família i recorda que ajudava l’àvia a fer les figuretes de massapà i a farcir ametlletes amb torró de pedra. Després de compartir l’ofici de tota la vida de la família i coincidint amb la jubilació del seu pare (el petit David que havia arribat a Valls amb cinc anys), la Montserrat ara farà quatre anys que ella sola ha obert una torroneria gelateria a Vilafranca, coincidint que el xixoner que hi havia hagut a Vilafranca també es jubilava. Els torronaires mantenen la tradició d’anar a elaborar els torrons a Xixona, perquè és on hi ha els obradors especialitzats i també el consell regulador de la DO Xixona. També els afavoreix molt el microclima de la serra de la Carrasqueta, que permet que els torrons s’assequin i madurin de forma natural. La Montserrat té la seva pròpia recepta. Per als seus torrons sempre utilitza mel monofloral i l’ametlla marcona del país. Cap torró artesà és igual, ja que ningú el fa amb les mateixes proporcions ni amb els ingredients exactes i a més cada torroner escull el punt de torrat i la textura

de les ametlles. A ella li agrada fer el torró picat; això vol dir que es notaran trossets d’ametlla petits. En el seu establiment ja s’endevina exigència. Els seus gelats són fets de manera totalment artesanal i el granissat de llimona es fa amb llimones escorregudes, sucre i aigua, res més! Faig aquesta falca, malgrat que quan llegiu aquest article ja faci fred, perquè el dia que vaig fer l’entrevista era un d’aquells dies tan i tan xafogosos i la gelateria s’anava omplint dels seus clients, que cada dia en porten de nous, per tal d’assaborir el ventall de gustos que ofereix: torró, mantecao, xocolata, llet merengada, catània, préssec de l’Ordal... Mmmm. La Montserrat us rebrà amb un somriure franc i obert de persona alegre i desperta, i també satisfeta, ja que en tan sols quatre campanyes de Nadal, igual que la seva àvia, els clients per res del món voldrien canviar de torronera, perquè la Montserrat en sap molt i fa els torrons molt bons, amb productes de primera qualitat! Si els tasteu... no us podreu estar de repetir!

TEXT N. VALENTÍ

Per als seus torrons sempre utilitza mel de taronger i ametlla marcona del país

Terrons Antonio Plá Ferrándiz SECCIÓ ELABORADORS

El primer que pensareu és que en el títol hi ha un error de tecleig, doncs no, perquè en aquest article parlarem de terró (així és com anomenen el torró a Xixona)

La Núria del Cacho Verdú és la cinquena generació d’aquesta família terronera. Ella i el seu marit, l’Ahmed Atamna, estan al capdavant d’aquest negoci familiar que ha anat passant de pares a fills. Les històries dels torroners po-

GELATS I TORRONS XIXONA Raval Santa Anna 6, REUS (Baix Camp) Tel. 977 343 013 C. Llovera 26, REUS (Baix Camp) Tel. 977 316 556 www.antonioplaferrandiz.com

dríem considerar-les totes com històries sensibles. Totes parlen de vides i de dificultats, però també de generositat, solidaritat i honor. Són històries de novel·la. Estic segura que un dia es farà una sèrie del nostre i del seu passat torroner. Aquesta història té impresa tanta sensibilitat que la Núria s’emociona tan bon punt comença a explicar-la. No perquè sigui tràgica, sinó perquè fa vertigen traslladar-se fins al dia a dia dels rebesavis. Molts de nosaltres no tenim ni idea de com vivien els nostres ni què feien, però els xixonencs han perpetuat el mateix que han vist fer de pares a fills. L’esglaiador abisme de l’esforç que calia quan no hi havia

electricitat per bellugar els boixets, ni cotxes per traslladar-se fa que la sensació se senti a flor de pell. El rebesavi Antonio Plá Ferrándiz, com la majoria de xixonencs, feia diversos oficis depenent de l’època de l’any: pagès i mestre torronaire (el seu nét, a més, feia de gelaor (gelater). Pels seus viatges de terró va triar la ciutat de Reus. De llavors ençà, cada any venien per Nadal a vendre els terrons al seu portal fins que l’avi de la Núria, en José Verdú Plá, s’establi amb botiga fixa, tot i que continuaven la seva itinerància. La mare va ser qui va decidir unificar l’activitat del gelat i del torró en una sola ciutat. L’avi vivia en tres: a Xixona, on tenia l’obrador del torró; a Cieza, on venien el gelat, i a Reus, on venien el torró. La mare de la Núria, l’Àngela Verdú Jerez, va fer els seus estudis uns mesos a l’escola de Reus, l’Acadèmia Matas, després a Xixona i va acabar el curs a Cieza, on feien la temporada de gelats. La Núria va estudiar a Reus, però la seva germana gran encara havia fet els primers cursos als parvularis de cada localitat, de Reus i Xixona, com la seva mare (la seva mare també a Cieza). La vida dels xixonencs s’ha transformat relativament, ara gairebé tots ja són nascuts a Catalunya, tot i que per DO i per raons òbvies elaboren a Xixona. Deia que s’ha transformat relativament perquè continuen tenint el mateix esperit i mantenen les tradicions de fer el torró absolutament intactes, i no parlo tan sols de la fórmula que cada mestre torroner té, sinó de la convivència entre ells i el producte. A Reus l’establiment dels Plá Ferrándiz marca la temporada. A l’estiu és tot ple de gelats saborosos, i de mica en mica els terrons van guanyant terreny. Però quan posen la vitrina a l’entrada de la botiga, l’antiga i original que el José va fer-se fer a mida per exposar els terrons, i pengen la foto de l’avi, amb el seu barret típic de Xixona, tot Reus sap que ha arribat la tardor! És tota una tradició, de la qual fins i tot es va fer ressò l’escriptor Xavier Amorós al seu llibre Tomb de ravals.

La Núria i l’Ahmed, i també les seves germanes i els pares, cada any viuen amb emoció la temporà. Els xixonencs són molt fidels i els seus clients també. La Núria, amb la seva especial sensibilitat, s’emociona quan veu que tornen cada any, de generació en generació, les mateixes famílies que ja compraven els terrons a l’avi. Algunes famílies ara vénen expressament des de lluny, ja que la vida els ha allunyat de Reus, però per Nadal no falten mai a la cita. A mi també m’emociona cada història. M’agrada imaginar l’ambient distès i agradable que m’explica la Núria que es viu dins el seu obrador. Estic convençuda que això del torró t’atrapa, ja que la Núria i el seu marit tenien la seva vida i el seu ofici. Vivien a Alemanya, on ella feia d’educadora social, però davant del risc de tancament per jubilació dels pares ho van deixar tot i s’han fet torronaires oficials. Visca el terró! Visca aqueta tradició i visca la nova generació! Visca, visca i visca! * Aqueta és tal com ho diuen al Camp de Tarragona. 55

TEXT N. VALENTÍ

En José Verdú Plá cada any venia per Nadal a vendre els terrons al seu portal de Reus

Torrons Viuda Asensi SECCIÓ ELABORADORS

La Núria i l’Antoni mantenen la manera tradicional de fer els torrons

Passeig de la Plaça Major, 39 SABADELL (Vallès Occidental) Tel. 937 26 11 40 www.viudaasensi.com

Cada vegada que visito torroners m’adono que, tot i que hi ha una bona part de gent que aprecia el bon torró, la immensa majoria compra i menja torrons perquè toca, sense tenir ni idea de com són de bons els bons torrons artesans, i valgui la redundància! Encara se’m fa aigua a la boca quan penso en els torrons Viuda Asensi. Per sort, els lectors habituals ja sabeu que sempre intento fer-vos viure amb sensibilitat tot allò que hi ha darrere d’un producte. Doncs costarà explicar com són de bons aquests torrons.

La Núria i l’Antoni Hernández són la tercera generació i fa relativament poc temps que han agafat el relleu dels seus pares. És ben curiós que la majoria de torroners són joves que deixen les seves ocupacions per tal de no deixar perdre tot allò que ells han vist com els avis i els pares han fet créixer a base de molt esforç i molta renúncia. Ja ho he dit en algun altre reportatge, però ho repeteixo per tal de multiplicar les possibilitats que algun productor o guionista ho llegeixi i s’inspiri a fer alguna pel·lícula de la vida dels torroners. Tenim molt per aprendre d’ells! En Toni, com tothom l’anomena, m’explica un record del seu pare quan tan sols tenia 7 anys: després de fer el trajecte des de Xixona en bus fins a Alcoi, en tren fins a València per agafar el tren Autoexpreso que els duria fins a Barcelona, final de trajecte, ja esgotats després de pràcticament un dia i mig de viatge, veure la gent de Barcelona, tan ben vestida i amb barrets, li va causar una gran impressió. Tot i ser un vailet va pensar que aquella gent devien pensar que ells eren pobres. La gent de Xixona per Nadal havien de fer els viatges de torró per poder viure almenys fins a la primavera. Les famílies feien un esforç conjunt per tal de poder treure un rendiment de la collita d’ametlles transformada en torró. Sembla una novel·la, oi? Doncs fa ben pocs anys d’això, i tant la Núria com en Toni encara han viscut una part de la seva infantesa i joventut entre Sabadell i Xixona. Aquesta família va ser hereva del mestre xixoner Vicent Asensi, que va fundar l’empresa el 1917. En morir, la seva vídua va ser l’única hereva, i juntament amb el seu germà i el nebot (pare de la Núria i el Toni) varen treballar de valent. Des del seu portalet de Sabadell, on posaven la parada, fins avui han canviat moltes coses, menys el torró! Cada mestre xixoner té les seves preferències a l’hora d’elaborar. Cadascun té el punt del torrat de l’ametlla que li agrada, la varietat de mel... Per això tots els torrons artesans són bons i al mateix temps diferents.

Aquest parell de germans volen fer perdurar la manera de fer tradicional, i tot i que fan moltes especialitats, es mantenen en la línia clàssica. Per a ells el que sí que és molt i molt important és escollir bé els ingredients. Justament aquest any l’ametlla s’ha apujat molt de preu, però evidentment han preferit continuar fent les coses com cal. Saben que els seus clients es poden queixar d’un petit augment de preu, però no els perdonarien una davallada de qualitat. I... és que Torrons Viuda Asensi té clients des que muntaven la parada. Moltes d’aquestes famílies s’han repartit per diferents indrets, fins i tot en altres països, però per Nadal es fan enviar per correu els torrons de sempre. En Toni diu que cada any quan és l’hora dels torrons, després del gran àpat de Nadal, comenten que hi hauran torrons fets per ells que ompliran de sentiment a gent a l’altra punta del planeta. Us ho imagineu? I us imagineu que vosaltres tenint-los a Sabadell us quedeu sense tastar-los? Aquests torrons tan sols tenen una pega: que són tan bons que us els acabareu el mateix dia. D’això, n’estic segura!

TEXT N. VALENTÍ

FOTOS VIUDA ASENSI

El més important és escollir bé els ingredients

Torrons Soler SECCIÓ ELABORADORS

Parlar de torrons és parlar de Nadal. Amb els primers freds el cos es reconforta amb la dolçor i l’energia de la fruita seca acabada de collir. Si a més hi afegim mel, sucre, unes clares d’ou, paciència i molta sapiència el més probable és que amb tot això en surti un bon torró. Xixona, des de fa segles, ha estat un poble torroner per excel·lència. Enmig d’un paisatge rústec i aparentment pobre i dur, el cultiu d’ametlles era un dels més abundants i importants. La gent de cada indret aprèn a treure partit del que té al seu entorn. El torró ve de molt antic, tant i tant que es desdibuixa en l’horitzó del temps. Per sort, encara avui podem parlar-ne, de primera mà, amb l’Albert i en Carles Soler. Són torroners, gelaters i orxaters de tercera generació d’una família que des de l’any 1969 es va establir a Badalona.

La tradició familiar ve tant dels avis paterns com dels materns que ja es dedicaven al gelat, l’orxata i el torró

Actualment són els artífexs de la dolça gastronomia del gelat a la ciutat, on ja fa més de deu anys que prolonguen el llegat del seu pare, l’Alberto Soler Galiana. Aquest els ha ensenyat les bases de tot allò que calia saber per mantenir l’essència d’una tradició que ha nascut i crescut amb tota la família. El seu pare no tan sols els ha ensenyat a formular un producte de qualitat, sinó que els ha donat les ganes d’arribar més enllà, de poder millorar any rere any aquestes fórmules, de fer-ne de noves i innovadores. La tradició familiar ve de fa temps: tant els avis paterns com els materns es dedicaven al gelat, l’orxata i el torró. L’avi Daniel, que tenia el títol de Mestre Torroner, feia la temporada a Sevilla, mentre que l’avi Guillermo tenia una gelateria a Villena, però per a la temporada del torró es desplaçava a Lleida capital, on venia el torró que fabricava a Xixona. Després d’uns anys d’iniciar-se en l’ofici a Sevilla, l’Alberto Soler Galiana (fill d’en Daniel Soler) es desplaçà a Algèria, ja amb la seva esposa Pilar Miquel, on treballà durant diversos anys com a aprenent en una gelateria. Finalment, el 1969 arriben a Badalona, on s’estableix la primera botiga Can Soler amb l’esforç i la dedicació del matrimoni Soler Miquel. El seu pare, l’Alberto Soler, havia tingut la sort d’aprendre l’ofici a l’obrador de la mà del seu pare. A Xixona l’ofici de torroner havia estat, en altres temps, l’única i millor opció per a molts xixonencs, però així i tot, les famílies vivien la temporà amb molta alegria. A més, tothom hi tenia un paper important i l’essència s’ha anat transmetent de pares a fills. L’àvia, encara que discret, tenia el seu paper, que era també imprescindible. Els seus néts se senten molt orgullosos d’ella. Durant la temporà, a casa seva s’aplegaven, entre collidors i ajudants, ben bé de quinze a vint persones que venien amb gana i l’àvia els tenia tots els àpats a punt. La Pilar, l’Albert i en Carles recorden que de petits jugaven ben a prop de la taula de dones,

on amb mans hàbils feien les figuretes de massapà, embolicaven els polvorons i també els torrons. Em commou la tendresa amb la qual expliquen els seus records. Les històries xixonenques sempre són interessants i em deleixo per sentir com continua tot plegat. Els xixonencs sempre tenien un peu a Xixona i l’altre en un altre indret. Normalment en alguna capital de província o comarca de la Península per anar a vendre els torrons, i un altre on vendre gelats i orxata. Alguns anaven fins i tot a Cuba, i el seu pare va anar a Orà, Algèria. Va marxar amb l’ofici ben après i, amb la calor pròpia d’aquella latitud, ben aviat, amb la Pilar, la seva dona, van poder posar una botiga de gelats. Finalment, per sort nostra, varen tornar per establir-se primer a Lleida i finalment a Badalona. Durant aquest viatge per la història dels Soler varen néixer la Pilar, l’Albert i en Carles. El pare i els avis havien posat el llistó molt alt, però ells l’han superat amb èxit. En Carles i l’Albert són els artistes dels gelats i els hereus de guardar la tradició del torró de tota la vida, i sempre estan rumiant com crear nous gustos. A més d’haver participat en la fabricació del torró des de ben petits, en Carles s’ha format en pastisseria i els germans han participat conjuntament en diversos esdeveniments relacionats amb el camp. Per això el seu cap volta sempre entorn de noves creacions dolces, i en algun cas fins i tot salades... Són un bon tàndem, juntament amb la Pilar, la germana gran, la Indiana i la Memen, les esposes dels germans, que també formen part de l’equip dels Soler. A Xixona tenen un obrador propi on elaboren els torrons tradicionals amb mel de taronger i de romer i ametlla marcona. El resultat final dels seus torrons i dolços és superior, no només gràcies al procés tradicional i artesanal, en el qual respecten els temps de repòs dels torrons estrella –Xixona i Alacant– sinó també gràcies a les matèries primeres, autòctones, que trien amb cura, cosa que es tradueix en el

En Carles i l’Albert són els artistes dels gelats i els hereus de guardar la tradició del torró de tota la vida

seu sabor i aspecte, però de varietats nadalenques n’hi ha moltes: els polvorons, els massapans o altres especialitats com ara els torrons de xocolata. Les seves botigues, situades al bell mig de la ciutat, es converteixen en un vaivé de gent des de mitjan octubre, quan es comencen a vendre els dolços nadalencs, fins al 31 de desembre; la rebotiga s’omple de capses de fusta folrades de paper kraft amb destinataris de tot el món, familiars i amics que pensen a endolcir el Nadal dels seus éssers estimats i que, gràcies a Can Soler, els fan sentir com a casa. A Badalona tenen un gran obrador on la resta de l’any poden materialitzar totes les seves idees (que per cert no els en falten). Abans de continuar, vull fer un petit apunt. La gent que treballa amb les mans, o sia els artesans, fan una a una les seves peces, en aquest cas els

dolços. Mai és una feina mecànica i a més els dóna l’oportunitat de rectificar. Els Soler tenen per costum donar a tastar els seus productes per tal de tenir l’opinió directa. És aquest un bon moment per explicar una anècdota: en una ocasió l’Albert va oferir a un amic uns polvorons acabats de fer, però aquesta persona era vegana. El duo Soler s’hi va capficar fins que va trobar una fórmula per tal de fer uns bons polvorons per al seu amic; i és que a Can Soler, hi ha la voluntat de poder arribar a tots els públics independentment de les seves tendències alimentícies, per tal que tothom pugui experimentar amb els seus sentits el sabor que proporcionen unes mans acostumades a la tradició, experiència i artesania, enfront de la impersonalitat que proporcionen les grans indústries d’avui dia. D’altra banda, el fet de poder

arribar a tothom és una inquietud que fa que els germans Soler treballin dia rere dia per ésser capaços d’arribar a tota la població. Moltes d’aquestes inquietuds es transformen, com us explicava, en investigacions i proves a l’obrador. Aquest voler saber més, voler arribar més enllà no és pas un filó de negoci per a ells, però hi ha un instint, una vocació, que en cap cas els atura. Pel seu cap sempre ronden idees i propostes que, malgrat que en ocasions no es facin realitat, porten a terme per la passió que senten per aquesta disciplina culinària, cosa que afegeix un ingredient que, encara que no aparegui escrit en les seves fórmules, es pot sentir en cada mos i en cada cullerada: l’amor. És per això que l’artesania encara avui perdura, pels artesans com l’Albert i en Carles. Així doncs, aquestes inquietuds de les quals parlem van portar a un tast de gelats. Va començar essent un tempteig de les noves creacions que durant els mesos d’hivern van creant. El món dels gelats dóna per deixar volar la imaginació i més després que els dos germans hagin fet el curs en “Expert en elaboració artesanal de gelats” del departament de Química, Nutrició i Bromatologia de la Universitat d’Alacant. Un gelat és un bon refrigeri, però també unes postres, i els dels Soler també poden ser un regal sorpresa, ja que en fan d’inimaginables! Any rere any el Tast esdevé tota una tradició a Badalona. Enguany, per primera vegada, s’ha convertit en el Tast Solidari i tots els dinerets que han recollit han servit per endolcir una mica la vida dels nens i joves d’una llar d’acollida de la ciutat. La resposta ha estat molt participativa, i la gent ha col·laborat amb molt de gust. I per gust, els gelats que varen presentar: el Pantera Rosa, el Kojak, el Citrus & nuts (un clàssic innovat), l’ecològic de poma i pastanaga, el de poma al forn i per acabar el d’espaguetis a la carbonara amb parmesà! Hahaha! Ara mateix m’agradaria veure per un forat la vostra cara de

sorpresa. Doncs sí... espaguetis i parmesà. No m’imagino les nits que hi devien dedicar per finalment trobar la manera de fer-lo. Tot i que és un secret ben guardat, m’expliquen, amb ulls brillants de nen, tot de peripècies. En tota història hi ha d’haver un final i una “moraleja” (moralitat, o lliçó en català, però no sonava prou proper, oi?). En aquesta acabem d’arribar ara mateix al final, ja que aquest parell de germans marxen volant cap a Xixona a fer els nous torrons per Nadal. I la moralitat... crec que queda clara. Res és casualitat, la bona feina té molt d’esforç darrere i el resultat pot ser dolç o salat, però mai amarg ja que els reptes, les hores mai comptabilitzades, el risc, l’esforç compartit, la solidaritat... sempre té un resultat satisfactori. Si en dubteu tan sols cal que tasteu els torrons i gelats Soler i quedareu ben convençuts. Després podeu fer un passeig vora mar... Tant se val que sigui hivern o estiu, el mar sempre és... fantàstic! I els seus torrons i gelats també!

www.gelatsitorronssoler.com

TEXT N. VALENTÍ

FOTOS EstudiCendros

Els diners del Tast Solidari han servit per endolcir una mica la vida dels nens i joves d’una llar d’acollida de la ciutat

Els Xixonencs SECCIÓ ELABORADORS

Trien una bona mel fins a trobar el punt perfecte i l’ametlla marcona del país, una de les més saboroses

En Ramon Planelles és la quarta generació en aquesta nissaga torronaire. Des del 1895 fins a dia d’avui de pares a fills han anat aprenent aquest dolç ofici (mai més ben dit!). En Ramon ja fa molt de temps que és el jove mestre torroner de la família Planelles Sirvent.

C. Cremat, 5 TERRASSA (Vallès Occidental) Tel. 937 88 57 88 contacte@elsxixonencs.com

Té molta empenta i ganes de fer coses per evidenciar la diferència de qualitat dels torrons artesans. Ell s’autoanomena “maquilero”. El més probable és que no conegueu el significat del mot i crec que és interessant explicar-lo. Els torrons tota la vida s’han fet per la temporada de Nadal. Una campanya intensa però molt curta. Per aquest motiu molts artesans no tenen obrador propi i quan arriba la temporada fan la màquila: elaboren el torró en un obrador cooperatiu on durant uns dies només ells faran el torró durant el seu torn. La feina és exactament la mateixa que si l’obrador fos propi, però en ser compartit s’optimitza molt més la maquinària.

El procés artesà del torró requereix una dedicació completa, i el seu temps. Però encara hi ha un aspecte molt més important que diferencia els torrons artesans, i són les matèries primeres. No és el mateix fer torró amb ametlles del país que amb ametlles de clima mediterrani, que vol dir que poden venir de qualsevol lloc del món, com per exemple Califòrnia. Els Xixonencs de Terrassa escullen cada ingredient amb molta cura. Fan tastos de mel sense pressa per fer la tria de quina serà la millor. La mel és un ingredient important i la gran fita és que es noti però sense tapar el gust de les ametlles. Cal triar una bona mel fins a trobar el punt perfecte. Amb les ametlles passa tres quarts del mateix. Ells sempre utilitzen ametlla marcona del país, una de les més saboroses. Aquesta ametlla té un baix rendiment i molts pagesos ja no la cultiven, però és una de les més saboroses. Els torronaires artesans tarden quatre dies a acabar el procés per fer el torró tou de Xixo-

na. No es tracta de paciència, sinó de respecte vers el producte. En aquesta nissaga cada generació ha fet una reforma en l’establiment (val a dir que la darrera és veritablement bonica), però en el tema dels torrons es mantenen absolutament fidels a la tradició, tal com els feia l’Eliodoro, el besavi! És possible que la reivindicació de “maquilero” doni peu que altres torronaires vulguin, com en Ramon, que es faci una distinció de qualitat que realment sigui una garantia per als consumidors. L’origen, o sigui la DO, és important ja que el clima, per posar un exemple, és el més adequat, però al capdavall el que és més important de tot és la qualitat dels ingredients que fan servir els torroners. Aquí rau la veritable diferència. En Ramon, artesà i “maquilero” fa uns torrons per gaudir de veritat d’aquest dolç, sa i bo. Feu-me cas i aquest Nadal només torrons artesans! Els dels Xixonencs són... boníssims!

TEXT N. VALENTÍ

Els Xixonencs de Terrassa escullen cada ingredient amb molta cura

Torrons Planelles Donat SECCIÓ ELABORADORS

Els Planelles Donat tradició familiar i tot un referent de qualitat a Barcelona Era a prop Tots Sants del 1850 i en José Planelles ja tenia a punt els torrons per anar a vendre’ls a la ciutat de Barcelona. Segurament devia fer un fred de mil dimonis però tant se valia. Arribar a la ciutat no era fàcil ni còmode, però en José sabia que faria una bona fira amb els torrons que ell mateix, juntament amb la resta de la seva família, havia preparat. El que potser no es va arribar a imaginar mai en José és que després de 165 anys els seus descendents encara estarien fent torrons de la mateixa manera que ell, amb l’única diferència

PLANELLES DONAT Portal de l’Àngel 25 Tel. 93 317 34 39 info@planellesdonat.com www.planellesdonat.com

que ara els Planelles Donat ja fa anys que viuen a Barcelona i fan el viatge a la inversa per produir els torrons a Xixona. L’Otília Donat és l’àvia de la Laia i en Josep, la sisena generació, recentment incorporada a l’empresa. L’Otília era filla única d’una família torronaire i des dels 14 anys va ajudar despatxant torrons. Es va casar amb en José Planelles, un altre xixonenc, també fill únic, i així va ser com les dues famílies varen unir els dos negocis per crear la marca Planelles Donat. L’Otília és una gran senyora, i impressiona la seva vitalitat i força a la seva edat. Encara es posa darrere el taulell cada dia! Des de la seva parà (parada) al carrer de Cucurulla recorda tots i cadascun dels dies de la seva vida, en què el torró ha estat el més important per a ella i per a la família. Els seus tres fills, en José, l’Antoni i la Maria, ja fa temps que s’ocupen de la producció dels torrons i gelats. En aquesta família tothom té el seu rol, però amb l’objectiu comú de conservar la tradició més estricta del torró de Xixona. Encara cullen ametlles pròpies dels seus camps de cultiu, que evidentment no són suficients, però per a ells és entranyable fer una especialitat, les peladilles, amb les ametlles pròpies. Abans els torrons de l’Otília es venien a unces i lliures. Avui, els Planelles Donat encara venen els torrons a pes. És una tradició que volen mantenir. En podem comprar un tall de 100 gr

o la barra sencera. Pesen les barres una a una en el moment de vendre-les, i així el client paga exactament el que compra. Ells ho consideren un aspecte important que afegeix valor a la venda al detall dels productes artesans. Ara estem avesats a comprar els productes amb embolcalls de disseny, el modern packaging, però a ells els agrada embolicar els seus torrons i altres delícies davant del client; així li faran els paquets segons els necessiti, ja siguin tots junts, per regalar, un a un... Embolicar és tot un art que s’està perdent! Ara en molt poques ocasions s’embolica res i ja trobem poca gent que hi tingui traça. Els artesans com que fan les coses amb les mans una a una els agrada tractar les seves creacions fins a l’últim detall, igual que als seus clients. L’Antoni i els seus germans pels volts del Pilar ja van cap a Xixona. Primer cal escollir les matèries primeres, sobretot la mel i les ametlles, que són els principals ingredients. La com-

binació és la clau: un bon torró ha de tenir sabor de mel però també d’ametlla. El més complicat és trobar l’equilibri. Per això cada any cal tastar les mels, ja que tant la de taronger com la de romer tenen intensitats diferents. Ja veieu que el torró no és una ciència exacta, almenys els artesans. Els primers anys posaven una parada a la fira de Barcelona; més endavant es va prohibir i els torrons es venien en portals. Planelles Donat conserva les dues parades: la Planelles i la Donat en el mateix portal de fa més de cent anys. Ara que ja fa fresqueta el torró ve molt de gust. Podeu comprar-los a través de la seva botiga on-line o anar a fer una visita a l’Otília a la seva parada de Cucurulla. A més, és artista embolicant barres de torró a la manera tradicional, com s’havia fet sempre abans del cel·lo! Però no serà pels paquets que hi tornareu: serà pels bons torrons! Of course!

TEXT N. VALENTÍ

Cal escollir la mel i les ametlles, que són els principals ingredients per fer un bon torró

XIXOVIC SECCIĂ&#x201C; ELABORADORS

La Laura i lâ&#x20AC;&#x2122;EulĂ lia sĂłn tieta i neboda, la segona i tercera generaciĂł. Aquesta nissaga sempre ha portat nom de dona. Va ser lâ&#x20AC;&#x2122;Ă via Lola que, acabada de casar amb en Daniel, va veure ben clar que havien de sortir de Xixona, la terra que els havia ensenyat lâ&#x20AC;&#x2122;ofici de gelador i torronaire, perĂ˛ que no els permetia viureâ&#x20AC;&#x2122;n. La Lola i en Daniel eren torroners gelaors, i tan sols els calia trobar un indret adequat. Per aixĂ˛ la Lola va escriure quatre cartes adreĂ§ades a quatre alcaldes de diferents llocs dâ&#x20AC;&#x2122;Espanya per veure quin poble tenia la millor fĂ brica de gel. Justament el mateix alcalde de Vic, en aquella Ă¨poca, a mĂŠs de lâ&#x20AC;&#x2122;alcaldia tenia una fĂ brica de gel, i va estar encantat de rebre aquella parella tan espavilada, els va ajudar molt i tambĂŠ els va fer sentir ben acollits.

Quan vaig arribar a lâ&#x20AC;&#x2122;obrador del carrer Nou de Vic ja feia estona que treballaven. Les taules estaven ben organitzades i mentre unes treballadores preparaven les diferents capes de massapĂ , en una altra taula en Jason, lâ&#x20AC;&#x2122;EulĂ lia i lâ&#x20AC;&#x2122;Ernest anaven apilant amb cura cada pis replĂ¨ de fruita confitada de colors brillants, que cobrien amb destresa amb un tros de massapĂ finament allisat. Un cop acabat ho deixarien reposar quatre dies abans de coure-ho al forn, per daurar-ho i potenciar mĂŠs els sabors. A Xixovic tot es fa manualment sense accelerar els processos i deixant que les coses es refredin per si soles i reposin els dies que cal, per guardar totes les aromes de la fruita seca i la mel. Les ametlles que fan servir sĂłn escollides, i a mĂŠs sĂłn un producte car, igual que la mel, i no el volen malmetre. Aquesta ĂŠs la diferĂ¨ncia amb els torrons fets un a un, per mans expertes de persones que han crescut vivint lâ&#x20AC;&#x2122;ofici, i que no els ha calgut fer cap aprenentatge ja que els torroners des de menuts, han viscut el joc com un ofici i de grans lâ&#x20AC;&#x2122;ofici els agrada tant com un joc. Ă&#x2030;s bonic ser torroner, perĂ˛ mĂŠs bons sĂłn els torrons de Xixovic!

XIXOVIC PlaĂ§a Major, 26 VIC (Osona) Tel. 938 86 06 16 WWW LAXIXO COM

TEXT N. VALENTĂ?

A Xixovic tot es fa manualment sense accelerar el procĂŠs

Centre d’Interpretació Apícola Muria Un centre on petits i grans podem entendre el món de les abelles, la seva importància i la història El centre ens ofereix un passeig didàctic per la història de l’home i la seva relació amb les abelles. Petits i grans podem fer grans descobriments d’una manera fàcil i divertida. També es pot veure un eixam d’abelles en plena activitat, fer tallers d’espelmes, cosmètica i també tastos de mel. Si el dia acompanya i no plou es pot anar a fer una visita pràctica a les arnes i veure com viuen les abelles dins les arnes i en l’entorn. De ben segur serà una grata experiència i sobretot una dosi de consciència del complex i vital món de les abelles i dels apicultors. Conèixer és donar valor!

673