A la Biblioteca de Ca n’Altimira

Què hi veia?

Als anys cinquanta la casa pairal dels Altimira continuava ocupant un lloc de privilegi dins el nucli urbà, però la família que hi vivia ja no es feia notar gaire. Enrere quedaven les dècades en què els Altimira s’alternaven en l’alcaldia i en els càrrecs municipals, a més de ser propietaris d’una bona part del terme i ocupar-se de promoure el seu creixement urbanístic i econòmic. Llavors era la vídua Altimira qui havia quedat al front de la casa i qui passava comptes amb els pagesos sobre les terres arrendades.

A banda del pas del temps que hi anava en contra, crec que la discreció que envoltava la finca estava afavorida per la seva mateixa estructura. La casa dels senyors era gran, consistent, dins la tradició de la pairalia catalana; quedava més enlairada que la reixa del carrer i força dissimulada per la vegetació del davant. Però més amunt de la reixa de ferro, començava una alta paret que després de tombar la cantonada continuava, sense pauses, fins a la torre dels Arquer, en plena Avenida del Generalísimo. Molts metres de façana cega que no ajudaven a recordar que allà dins hi havia la casa dels masovers i tota una vida rural en marxa. L’avantatge d’una tàpia tan neutra era que al davant hi havia una xurreria, quiosc de diaris, revistes i cromos, i a l’estiu, per la Festa Major de Sant Jaume, s’hi posaven parades de fira i, durant uns quants anys, la gran tómbola benèfica que ajudaria a construir el Casal Parroquial, inaugurat el 1959.

A la masoveria de Ca n’Altimira, s’hi accedia per les grosses portes de fusta que donaven a l’avinguda Primavera, però el sòl agrícola tenia una prolongació amb l’era de l’altra banda del carrer, cantonada amb Santa Teresa. Tan sols que en aquells anys l’era ja tenia més usos populars que per a batre cereals. Allà s’hi muntava l’envelat de l’esmentada Festa Major d’estiu; allà s’hi organitzava el mercat ambulant dels divendres, i allà s’hi feien tota mena d’actuacions especials, com una que ara em ve a la memòria: l’exhibició del Sansón del siglo XX, un forçut que amb les dents estirava una corda lligada a un camió, amb la caixa carregada de canalla.

Sota l’era i sota la casa pairal, el terreny ja queia en pendent fins al riu, on no hi ha havia grans ponts per travessar a l’altre costat. Tan sols una passera que sucumbia a cada rierada, fins que amb els anys es va anar substituint per estructures que s’assemblaven a un pont, cada cop més ben armat, però sense exagerar. Potser perquè als anys cinquanta es considerava que no calia. Més enllà del riu només hi havia pins i alzines, camps i vinyes, i els pagesos ja estaven avesats a barallar-se amb els elements.

Què hi veig?

Sort que la condició de la vídua Altimira per llegar la finca al municipi va ser conservar la façana de la casa pairal tal com era. Més enllà de les polèmiques pel pressupost de la reforma, aquesta clàusula fa que l’actual Biblioteca –pertanyent a la Xarxa de Biblioteques de la Diputaciósigui l’únic punt de referència per imaginar-se com era la zona. La seva silueta encara ens crea la il·lusió que no tot ha canviat tant i tant, mentre que, en realitat, l’únic inalterable, prèvia rehabilitació, és la façana. A la resta de l’entorn, no hi ha cap pedra que sigui al lloc d’abans. El clos de la masoveria ha donat pas a l’àmplia plaça, dedicada a l’escultor Josep Viladomat, que avui és el segon espai de concentració popular, després de la plaça Abat Oliba. Més ensota de la casa, hi ha l’espai enjardinat, amb nou parc infantil, que connecta amb el Casal de Joves, actualment en rehabilitació, i la recent urbanització de la vora del riu, amb un pàrquing soterrat.

Però si a la dreta de l’avinguda Primavera tot són espais oberts, a l’esquerra s’hi ha acumulat la densitat edificable.

Des del carrer de Santa Teresa fins al passeig del Pont, hi

Cerdanyola, espai 50/2000

ha prosperat una paret contínua de sis a set plantes, amb els baixos que constitueixen una mena de bulevard d’enllaç entre la llarga tradició botiguera de l’avinguda de Catalunya i el nou barri de les Fontetes, ja pensat com a gran nucli comercial.

Amb les presses que habitualment hi acostuma a circular tothom –sobretot per l’avinguda de Catalunya i per la vorera del bulevard-, potser no sempre ens adonem de la transcendència que té aquest sector urbà. I no tan sols perquè és una cruïlla que permet seguir cap a l’espina dorsal o tirar cap a l’extraradi, tan ampli i divers que ha acabat pesant més que el centre estricte. Si és una zona neuràlgica és pel trànsit humà, poc sorollós però constant, que origina la Biblioteca; per l’espai d’espera, de reunió i d’actuacions que afavoreix la plaça Viladomat, i per l’amplitud de l’avinguda Primavera, amb quatre carrils de circulació més un de taxis, que ara ja continua sobre un pont sòlid i modern, d’aquells que no s’emporten les rierades, per connectar-nos amb el nostre cinturó de ronda particular. I amb un món que no ha parat de créixer, és clar. Un cop més queda demostrat que les places creen identitat i connexió entre la gent. A la nova esplanada, amb el bust de l’escultor en un racó massa discret, s’hi fa de tot; des del mercat d’antiguitats de cada primer dissabte de mes al lliurament de cartes als Reis Mags de l’Orient, passant per concentracions escolars, manifestacions, i tot el que el temps demana. A més, té tots els atributs per ser un d’aquests llocs, indispensables en tota ciutat, on qui no sap què fer, hi pot gastar les hores. Aquí, segur que la vida li acabarà arribant per una banda o altra.