A l’avinguda de Catalunya

s’hi organitzava la festa major més sonada, amb tómbola benèfica inclosa. No li faltava el caliu d’unes quantes cases de poble, d’origen pagès, aviat apuntades al comerç. Sense voler-ne fer una guia completa, sí que val la pena recordar la farmàcia, llavors anomenada Poch Feixas, La Gestora, Ràdio Omega i el forn Sisquella, arrenglerats amb el bar Salla; mentre que a partir de l’hotel Nord hi havia la merceria L’Estrella, el bar La Viña, els queviures Espinal, el local de Falange, les Novetats Cati, la Pastisseria Pons i una carnisseria de cavall.

Més endavant, el carrer s’esponjava amb les torres d’estiueig o de tot l’any, com ca l’Arquer, la torre ocupada pel

Què hi veia?

Ja va néixer amb vocació de carrer important i el temps no ha fet sinó donar-li més arguments. Es va construir sobre la via que duia de Masrampinyo a Terrassa, passant per Sant Cugat, i el nom li començava als Quatre Cantons -la cruïlla amb la carretera de Barcelona a Terrassa, passant per Sabadell-, per perdre’l just al pont sobre el riu Sec. El primer tram era curt i irregular, amb petits comerços, com les renovades Joguines Torras, però a partir de l’estació agafava una empenta més decidida, combinant el prestigi comercial amb les millors torres d’estiueig. Tot, sota l’ombra d’uns vigorosos plàtans.

Una prova de la seva condició estratègica és que la història li ha acumulat diferents noms. Va començar sent el carrer Sant Ignasi, en homenatge a Ignasi Altimira, propietari de bona part de les terres; durant la República se li va dir Francesc Layret, en homenatge a l’advocat d’esquerres; després de la guerra va ser l’avinguda del Generalísimo Franco, i des de la represa de la democràcia se’n diu avinguda de Catalunya. De tots els canvis, sempre n’ha sortit amb la imatge comercial afavorida, com si fos el centre irradiador d’energies cap a la resta de la ciutat. L’estació del tren, punt de partida d’autobusos i taxis, custodiat per les millors terrasses de bar, Salla i Nord, la convertia en el nucli d’animació indiscutible durant els anys cinquanta, sobretot quan arribava l’estiu i per Sant Jaume

Col·legi del Sagrat Cor -l’acadèmia del senyor Sala-, la torre del Pi o la torre Buïgas, on va viure i morir Carles Buïgas, l’arquitecte de la llum i l’aigua. En aquest espai més distès no hi faltaven altres comerços i serveis, com els queviures Morera i ca la Brígida, a la banda dels parells, i la floristeria Morera i el Moto Club Cerdanyola, a la banda dels senars. A més de tenir-hi consultori els dos metges del poble, Permanyer i Mallafré, l’un a cada costat de carrer. Una concentració que justificava que si algú no sabia on trobar alguna cosa, era millor baixar cap al Carrer Nou -mai n’hi dèiem l’avenida del Generalísimo- i allà trobaria una solució o altra.

Què hi veig?

La lògica de les torres d’estiueig va donar pas a la lògica immobiliària. Quan els senyors dimiteixen d’un poble que ja no és el que era, vénen els constructors i els nous planificadors urbanístics. La moderna avinguda de Catalunya és el bulevard comercial per excel·lència, amb les voreres ampliades, els plàtans substituïts per arbres més lleugers, i el tràfic i l’aparcament restringits.

Més amunt de l’estació, són comptats els antics establiments que hi subsisteixen –la Farmàcia Valls, La Gestora, successivament ampliada i reubicada, L’Estrella i la floristeria Morera-, però n’hi ha una gernació de nous, difícils d’inventariar, tant pel que fa a comerços que donen al carrer com als serveis amagats a les escales de veïns.

Però no tot és acumulació de pisos a l’avinguda de Catalunya. Per donar-li una entrada més airosa, hi ha hagut sort de l’espai guanyat de la finca de ca l’Altimira, al voltant de la nova Biblioteca, que ha permès urbanitzar-hi la plaça de l’escultor Josep Viladomat, l’únic espai d’ober- tura fins arribar al triangle de la plaça d’Enric Granados. Aquest és un dels indrets més habituals per a les manifestacions populars, després de la gran plaça Abat Oliba.

Aquí s’hi solen celebrar tota mena d’actes públics a l’aire lliure, com el mercat d’antiguitats de cada primer dissabte de mes, mostres d’artesania, actuacions teatrals, diades del llibre, cartes als Reis, i tots els etcèteres imaginables. Un altre privilegi és haver pogut conservar intacta la finca de ca l’Arquer, un dels millors records del passat senyorial de Cerdanyola, amb l’al·licient d’haver-s’hi instal·lat una galeria d’art i mantenir algunes dependències visitables per les rutes que es programen sobre el patrimoni modernista. D’aquest punt endavant, són comptades les cases amb l’estructura aproximada de fa cinquanta anys. De memòria, me’n surten tres: la floristeria Morera, la part original de la sastreria Pañella i la torre dels Mallafré.

Això sí, ara els rius de gent són considerablement més densos que els d’abans. Ara tothom s’hi passeja amb un mig anonimat, però, si no és que va amb presses, amb la seguretat de trobar-hi distracció, ja sigui amb les ofertes dels aparadors o amb la probabilitat, gairebé garantida, de no arribar a l’estació sense haver-se aturat unes quantes vegades a fer petar la xerrada amb aquell vell conegut que et trobes accidentalment. Perquè aquest és un dels grans avantatges de les ciutats que s’han fet grans: l’atzar depara continues sorpreses.