A la plaça d’Enric Granados

Què hi veia?

Als anys cinquanta, la plaça era un oasi públic enmig de molts oasis privats. Si et situaves al bell mig d’aquell triangle d’arbres, no veies cap casa de les anomenades de poble -planta baixa i pis, amb façana arran de carrer-, ni, per descomptat, cap bloc de pisos. Tot eren torres amb jardí, de major o menor solidesa, que feien d’aquell final de l’Avenida del Generalísimo la quinta essència del poble d’estiueig. Només cal recordar que, a la banda sud, tot el fort revolt -des del dret de Santa Anna fins al pont del riu- estava ocupat per la finca dels Recolons, amb la singularitat d’una mansió tan ensotada que des del carrer quedava dissimulada pels arbres. Una mica més avall, la torre dels Bellmunt i tantes altres que donaven senyoria al carrer de l’estació. A la vorera de la plaça pròpiament dita, hi havia la torre dels Brugaroles, sòlida i contundent, un bell exemplar del modernisme, amb dues parets que definien la cantonada amb el carrer de Santa Anna, mentre que la porta de ferro de l’ampli jardí donava al centre de la plaça. D’aquesta manera, l’habitual fullam que solia recobrir el terra era una catifa amb continuïtat dins el jardí d’aquella torre tan esplèndida.

Tot seguit, en direcció al pont, hi havia dues torretes bessones, molt més modestes, també d’inspiració modernista. L’una estava destinada al col .legi del senyor Cortit, i l’altra a la vivenda familiar d’aquest excatedràtic d’institut republicà i la seva muller, Doña Josefina, mestra nacional de noies al carrer de les Escoles. La també anomenada Acadèmia -que posteriorment va generar la Institución Cultural Enrique Granados, amb quota complementària- va ser el primer lloc de Cerdanyola on es podien cursar estudis de batxillerat, amb l’obligació de passar els exàmens oficials als instituts de Barcelona -normalment, l’Àusias March i el Menéndez y Pelayo-. Els que hi estudiàvem, disposàvem de la plaça per convertir-la en pati durant les estones d’esbarjo, amb entrenaments de futbol i les inevitables escapades de la pilota cap a la carretera, amb el perill de tombar més d’un motorista.

Continuant cap al pont, hi havia una altra torre més gran, sense tanta personalitat, i la singularíssima torre arabesca, el millor tast de l’Alhambra a Cerdanyola, que ja limitava amb la sotalada del riu, on a principis de la dècada es van construir les instal·lacions esportives, amb pista d’hoquei sobre patins, pista de bitlles, bar i altres serveis que farien de l’indret una reserva agradable, sobretot a les tardes i nits d’estiu, quan els estiuejants i el jovent del poble tenien ocasió de conviure a l’aire lliure. I els diumenges al matí, partits d’hòquei. Era un sorollós acabament per a l’oasi d’Enric Granados.

Què hi veig?

Els arbres encara hi són, però les fulles ja no s’acumulen sobre la terra, ni formen una catifa única amb les de cap jardí. Perquè ara la plaça té un paviment enllosat i la seva cua fins al pont està ben asfaltada; i, és clar, perquè ja no hi ha cap torre en tots els voltants. Tanmateix, l’indret continua sent el punt de bifurcació del trànsit; seguint el revolt, cap a l’ajuntament i Cordelles, i prenent la desviació de la dreta, cap al carrer de Santa Anna, la zona industrial de la Clota i la sortida nord de Cerdanyola, amb accés a les autopistes.

El triangle verd té aproximadament les mateixes dimensions, lleugerament retallades i arrodonides pel traçat dels carrers i, això sí, ara està protegit per una tanca metàllica que dissuadeix els vianants de travessar-los per llocs improcedents. Al voltant, però, a una i altra banda, tot són parets de pisos de diversa categoria, segons l’antiguitat de la construcció, ja que durant aquest mig segle hi ha hagut diverses etapes d’evolució. Primer va caure la torre Brugaroles i les dues veïnes bessones. Al costat, però, s’hi va instal·lar un important concessionari d’automòbils, fins

Cerdanyola, espai 50/2000

que als anys noranta va canviar d’ubicació i ara hi ha un dels blocs de pisos més moderns, amb els baixos ocupats per un supermercat d’obertura nocturna. La torre arabesca sí que va ser de les darreres de caure, i havia quedat comprimida entre el bloc de pisos veí i el nou Casal de l’Esport, crescut en substitució de les antigues instal·lacions esportives municipals. Però també va acabar avenint-se a la tònica dominant i ara, a la banda nord, la muralla de pisos ja és completa. Fins i tot fa patxoca. Al centre de la plaça ja no s’hi juga a pilota, ni hi ha el quiosc de begudes que durant unes quantes dècades va fer d’obstacle al mig del pas. Ara, quan fa bon temps, la plaça es converteix en terrassa de bar per a la gelateria, ubicada a l’antic pati de la torre Brugaroles. Així, la plaça assumeix la seva condició de punt de trobada per a molta gent que prefereix l’aire lliure abans que el sofà i el televisor. Llàstima que el trànsit de cotxes és constant en totes direccions, i que els vehicles que abans aparcaven malament per anar a veure els partits d’hoquei, ara ho fan per anar a fer compres d’emergència al supermercat de llarga obertura. I és que, no ens enganyem, una plaça entre torres d’estiueig no té res a veure amb la d’un centre urbà neuràlgic.