A la Plaça de l’Ajuntament

Què hi veia?

Primer va ser el poble de masies escampades; després li van créixer dos nuclis urbans, tan sols units per la via que duia de la carretera de Barcelona a Sant Cugat. Ja en ple segle XX, es va veure la necessitat de disposar d’un ajuntament amb cara i ulls -fins llavors havia bastat amb les dependències en un pis de Sant Ramon, 161. Sembla que el nou emplaçament vagi ser escollit amb regla i compàs per fer-lo coincidir amb el centre geomètric del casc urbà en expansió. La qüestió és que no va ser fins el 1920 que el consistori municipal, presidit per l’alcalde Domènec Fatjó i Vallès, va adquirir els terrenys per construir-lo, gairebé al davant de l’església nova de Sant Martí, aixecada el 1905 també amb criteris d’equidistància. L’edifici va ser obra de l’arquitecte municipal Eduard Maria Balcells, fidel a l’estètica noucentista, amb el frontó barroc de la façana i el porxo inferior, tot plegat amb un cert aire de capçalera de llit que als anys cinquanta despertava bromes. Si el vèiem tan domèstic, potser és perquè llavors l’edifici era més despullat que no pas ara. O tal vegada perquè la vida corporativa era força més simple. Uns quants funcionaris, el servei d’ordre, la brigada d’obres i un consistori que reconeixíem d’un sol cop d’ull: els diumenges d’ofici solemne les autoritats tenien lloc reservat als bancs de dalt l’altar.

Al marge de les autoritats, sempre sotmeses a relleus, la cara més popular de l’ajuntament era la d’Antoni Estadella, un home corpulent i alt com un sant Pau, que feia quadrar a qui calgués. Havia estat mosso d’esquadra i l’any 1939 es va fer càrrec de la policia municipal, a més d’assumir les més diverses funcions, des de l’ordre públic a la consergeria. Vivia amb la família a la mateixa planta baixa de l’ajuntament i controlava la petita presó on anaven a parar lladres i malfactors. D’ell depenia l’equip de serenos encarregats de la vigilància nocturna i de fer córrer metges i llevadores quan hi havia urgències o sufocar qualsevol alarma que alterés la pau de la nit. Entre la plantilla de serenos, que per Nadal ens portaven la felicitació illustrada, són d’especial memòria en Bartomeu Saperas, en Joaquim Cardona i en Ribatallada.

L’estampa d’aquell ajuntament formava part d’un paisatge gairebé senyorial, si atenem a les torres que l’envoltaven.

La dels senyors Farrés, paret per paret; la torre Fatjó a l’altra banda de la llavors anomenada plaça dels Marqueses de Sardañola; la torre dels senyors Recio al davant i, al darrere, la que hi havia a l’incipient passatge de l’Ajuntament, un pas estret, connectat amb el pati, allà on la brigada tenia el seu quarter. Però els responsables de les obres disposaven d’un espai molt més ampli i estèticament poc agraït: era el que anomenàvem el camp de l’Ajuntament, i ocupava tot l’actual terreny de l’escola pública Sant Martí. Allà s’hi acumulaven els residus de les obres públiques, tant les canonades o dipòsits d’uralita com les pedres extretes d’algunes parets velles i que serien recuperades en posteriors operacions. Un paisatge sempre canviant que era una mena d’illa del tresor per a la mainada que hi vagarejàvem després de sortir de l’escola. Sobretot els que teníem la dèria de buscar fòssils i, d’una sola pedra, ens n’omplíem les butxaques.

Cerdanyola, espai 50/2000 Què

Isidre Grau

El nucli original de l’Ajuntament no ha canviat gaire; el mateix porxo d’accés i el mateix balcó on es va proclamar la República, i també el final de la guerra. El pas del temps només hi ha anat creant nous afegits, més annexos i pisos d’alçada, que ja són insuficients per a una maquinària administrativa d’una ciutat de seixanta mil habitants que no para d’obrir serveis municipals fora de la seu principal. Tanmateix, ningú no pot negar el caràcter emblemàtic d’un edifici que es fa notar de seguida que s’hi arriba al davant, sobretot des que una gran esplanada connecta l’antiga plaça dels Marquesos de Cerdanyola, ara de Lluís Companys, amb la plaça de l’Església i amb la més moder- na plaça Abat Oliba. Un macroespai que dóna la raó als que van escollir l’indret com a centre neuràlgic de la vila. Però mentre l’edifici de l’Ajuntament ha hagut de créixer amb limitacions, les finques dels seus voltants no ho han fet de manera tan discreta. Fora de l’antiga torre Fatjó, avui conservada com a guarderia del Patronat Gomar-Fatjó, els altres solars veïns han estat ocupats per moderns blocs de pisos, fins i tot el modest triangle que hi havia davant el camp de l’Ajuntament, que ja els anys seixanta va servir per construir-hi el primer gratacels, amb habitatges destinats als funcionaris municipals.

Ara bé, encara hi ha més canvis que els que són visibles a la zona. Les entranyes de la plaça de l’Ajuntament i les del principi del carrer Lluís Companys estan ocupades pel magnífic pàrquing subterrani de cinc plantes inaugurat el 2006.

Mentrestant, continuen ressonant les veus que parlen d’un nou emplaçament capaç de reunir totes les dependències municipals. De ben segur que serà obeint a criteris organitzatius, però cal esperar que qualsevol nova ubicació no sigui incompatible amb la conservació d’aquest edifici històric, tan assimilat al nostre paisatge. Ens agradarà continuar passant per aquesta plaça de l’Ajuntament, en concret.