A la plaça de l’Església

Què hi veia?

El 1906 es va inaugurar l’església nova de Sant Martí, perquè la vella, la del cementiri, havia quedat petita i desplaçada del nucli de creixement del poble. En aquell temps va ser com plantar un arbre en un descampat, amb la previsió de fer-n’hi créixer més als voltants. Els arbres –les cases de poble– anirien pujant tan a poc a poc que, durant els anys deu i vint, el que més hi van prosperar van ser les torres d’estiueig. Així, a meitat de segle l’església presidia un entorn ample, relaxat, ben diferent de les poblacions de configuració medieval. Amb una arquitectura tan austera –poc sospitosa de tenir segles al damunt-, era la reina d’un espai tot just urbanitzat, amb poques hipoteques. L’edificació no ha canviat gaire en el seu primer segle, però sí que ho han fet, de manera imparable, els seus voltants. I jo diria que en un doble sentit: mentre el casc urbà s’ha anat compactant i guanyant en altura, les immediacions de l’església s’han buidat i alleugerit de barreres. Les postals més antigues ens mostren un clos de parets altes i una portalada amb reixes. Per l’obertura, força estreta, els vehicles hi tenien dificultats de maniobra i aviat van caure els pilars, alguns pams de paret i els ferros. Cap als cinquanta, doncs, el que en dèiem la plaça de l’església era un reducte de tàpia baixa –fins a mitja cintura– i els cotxes aparcaven entre les files d’arbres que quedaven al dret de la rectoria. Disposaven d’una primera fila, amorrats a la paret prop de carrer, i de dues files centrals, entre els arbres. La façana de la rectoria havia de quedar lliure per facilitar el gir dels vehicles, però sempre hi havia qui arribava a misses dites i estacionava on no devia, per acabar complicant encara més aquell terreny sense asfaltar, on les pluges hi obrien profundes roderes i més d’un cotxe s’hi embarrancava. El que llavors era la plaça de l’església no donava per gaire més que per ser escenari de casaments, batejos, comunions i funerals -amb aquells carruatges negres, tirats per cavalls, que els capellans solien acompanyar fins al davant de can Llopis. El rectangle estava limitat per la torre modernista que s’havia anomenat Vil.la Ignacia – i també casa Mestres -, però que nosaltres coneixíem per la casa dels senyors Recio. Era a la cantonada amb el passeig de Cordelles, com una germana sumptuosa de la rectoria, però no va arribar a temps de ser protegida per cap catàleg de patrimoni. En el seu lloc va sorgir la plaça Abat Oliba de la democràcia. Però la vella plaça no era tan tancada com semblava. També et podies escapar pel costat del campanar, on hi havia un corraló molt estret, protegit per una reixa de ferro, que la mainada fèiem servir després del catecisme dels diumenges a la tarda per anar a les sessions de cinema NIC, i després 8 mm, al local de sota la sagristia, on convivíem amb Charlot i Stan Laurel i Oliver Hardy, quan en dèiem el Gordo y el Flaco. Tota una educació sentimental.

Què hi veig?

De la plaça al món: des de qualsevol indret de la integradora plaça Abat Oliba es pot accedir a tot el planeta, gràcies als miracles de la connexió Wi-Fi. És la culminació del procés de suprimir barreres i practicar annexions que des de la primavera 2007 ha capgirat l’entorn de l’església, el canvi més profund de tot el segle. Ara ja no hi ha diferència entre la plaça de l’Església, l’anterior plaça Abat Oliba i la plaça del Casal. Tot és un únic espai, a un sol nivell, una gran extensió multifuncional i polivalent, que absorbeix l’antiga calçada fins a topar amb les cases del carrer de Sant Martí. Un generós punt de trobada per fer més certa la fama dels cerdanyolencs de llançar-se al carrer sempre que hi ha saraus, fires o desfilades; tot ben popular i gratuït.

Cerdanyola, espai 50/2000

Tot adquireix una nova coqueteria en aquest centre estratègic. Ara la mateixa església es guarneix de nit amb les seves millors llums. El verd, color oficial de la ciutat, banya les altes parets, incloses les de la rectoria, mentre que la discreta creu de la teulada passa per la gamma de l’arc de Sant Martí i les quatre finestrelles altes de la rectoria s’han conformat amb el blanc, després d’una època amb connotacions massa equívoques. Fins i tot les escales que duen al temple conjuguen funcionalitat i solemnitat, després de desplaçar a una ubicació més discreta el monòlit dedicat a “El germà que estima el germà”, de l’escultor Josep Garriga.

Ara més que mai, davant de l’èxit col·lectiu de la plaça, i amb tantes celebracions que s’hi fan, gairebé es fa inevitable pensar en l’episodi evangèlic dels mercaders al temple. Què passaria si ara Jesús tragués al cap pels voltants de tantes esglésies que l’honoren? La de Cerdanyola no és una excepció del reclam popular, sinó més aviat un exemple de Babel. Com a les millors places que han fet història, a la nostra hi passa de tot. Hi podem coincidir amb una fira de qualsevol artesania, una mostra gastronòmica, un concert de les músiques del món, una manifestació antiapocalíptica, una processó en honor d’una nova verge, casaments de gala amb traca, comunions en sèrie i fins i tot el seguici de l’enterrament d’algú que ha tingut la mala pensada de morir-se en dies de festa. Però, és clar, aquests són els temes dels dies extraordinaris. Durant els dies ordinaris de les quatre estacions l’esplanada de la plaça és el lloc d’encontre de jubilats, d’avis amb criatures, de parelles que festegen o de qualsevol que es vulgui prendre uns minuts de repòs i, alhora, un bany de sol. Sobretot el sol, aquell que tant s’agraeix els matins d’hivern; aquell que tant enfarfega els matins i les tardes d’estiu, quan la gent pensa a qui se li va acudir fer una plaça amb tant de ciment, però acaba esperant, amb paciència, que creixin els arbres