Al carrer de Sant Martí

Què hi veia?

Si fem cas de la numeració, el carrer de Sant Martí dels anys cinquanta començava a la cantonada amb Santiago/Sant Antoni i acabava al pont del riu Sec; els senars, pujant a mà esquerra; els parells, a la dreta. Era el carrer que s’interposava entre la Cerdanyola de dalt i la de baix, i hi havia de tot, amb un predomini de torres d’estiueig, grans i petites, a més de dues notables singularitats: l’illa de l’església nova de Sant Martí i l’ajuntament.

Els que hi vivíem teníem sort d’aquestes dues instàncies per poder presumir de centre geogràfic i neuràlgic. Si no fos per això, aquella configuració urbanística, més aviat descafeïnada, no ajudava a pensar que estàvem al cor del poble. Res a veure amb la concentració dels nuclis medievals, que tot ho omplen de caràcter antic. Res a veure, tampoc, amb l’animació comercial del carrer Nou ni amb el feu de la pagesia a la part alta del carrer de Sant Ramon. Aquí hi havia tanta tranquil·litat, tan poca densitat humana, que ens sentíem com en terra de ningú, i ens havíem de refiar de les celebracions religioses, les processons i els enterraments per sentir-nos importants.

Aquesta configuració tan espaiosa i relaxada procedia de quan, a finals del segle XIX, es va construir la carretera de Sant Cugat, que enllaçava el nucli de l’estació amb els dels pagesos. A les seves vores s’hi van començar a aixecar les primeres cases de poble, però no havien tingut temps de cobrir tots els solars quan, a principis del segle XX, hi va haver el boom de les torres d’estiueig i aquí hi havia buits molt generosos. Només cal recordar la imponent torre Codorniu, una de les millors, amb bosquet inclòs; a con- tinuació hi havia la torre de l’escultor Gomara, amb el jardí acumulat al darrere, on durant la guerra havia viscut la ministra Frederica Montseny; més endavant, a banda i banda, hi havia el grup de sis torretes del senyor Evaristo López, un dels estiuejants pioners que havia adquirit l’antic Casino dels Senyors per convertir-lo en residència privada i aviat va estendre els seus dominis fins a la cantonada del carrer de l’Església.

L’illa de l’església tenia el millor exponent del modernisme, la Vil·la Ignacia o Casa Mestres, que als anys cinquanta estava habitada per la família Recio. Al davant, a més d’una renglera de cases de poble –en una de les quals havia vis- cut l’escultor Josep Viladomat-, encarada amb l’església, hi havia l’antic local dels Lluïsos, llavors transformat en la fusteria de Tomàs Romaní, amb els annexos laterals ocupats per l’envernissador Monteys i el taller de planxisteria Latre. Immediatament, la torre Farrés, quadrada i discreta, com si no volgués fer ombra a la versió original de l’Ajuntament, quan res no sobresortia de la seva façana en forma de capçalera.

D’aquí fins al riu, el carrer es precipitava amb unes quantes torres de jardins frondosos, com la Fatjó i la que seria el col·legi de les monges, baixant a mà dreta; a mà esquerra, quatre torres més plantades en el que abans era un bosc.

Què hi veig?

Va arribar la normalització i als anys seixanta tota la columna vertebral del poble va rebre una única numeració, ascendent, des de la carretera de Barcelona fins a l’extrem de Sant Ramon. Després, amb la democràcia, el nom del carrer central va sofrir un atemptat: de cop i volta ens vam despertar al carrer Francesc Layret. Res a dir contra l’advocat dels pobres, però tampoc contra el patró del poble, tan caritatiu amb els que passen fred. La pro- testa es va saldar amb el nom de Francesc Layret limitat al primer tram després del riu, on la banda de les quatre torres ja havia caigut en benefici dels blocs de pisos, mentre que des del passeig de Cordelles a Sant Antoni es va mantenir el nom de Sant Martí.

Amb tants canvis, ara ningú pot dir que tinguem un centre descafeïnat, ni cap oasi de calma. L’entorn s’ha anat densificant, a còpia de pisos, però també és cert que ha augmen-

Cerdanyola, espai 50/2000

Isidre Grau

tat la sensació d’espai obert. D’entrada, pel sacrifici de la modernista Vil·la Ignacia que ha permès la gran esplanada que uneix església i ajuntament, a més d’allotjar un gran aparcament soterrani sota el carrer de Lluís Companys. Pels voltants han proliferat les entitats bancàries i les agències immobiliàries, i ja ningú dubta que som al Rovell de l’Ou, tal com assegura l’associació de comerciants. En el darrer tram del carrer, el primer d’abans, sí que hi ha més concentració de pisos, malgrat que és on les cases de poble han resistit millor. El que passa és que la major part de les torres han sucumbit. De les petites, només queda la casa Mongay, protegida pel catàleg del patrimoni, i part del número 86, en estat de ruïna. De les grans, tan sols subsisteix el recicladíssim Casino dels Senyors, que als anys seixanta va plegar de l’estiueig per esdevenir el laboratori farmacèutic –productor del llapis Termosan–del senyor Domènech, que, curiosament, donarà nom al Museu d’Art de Cerdanyola que enguany s’hi inaugurarà. Ningú es podrà queixar de la mala sort del carrer, amb un centre museístic i amb una zona de vianants pensada per crear una unitat amb la Cerdanyola de Dalt; aquella rambla que Cerdanyola mai no havia tingut i ara, quan toca festa, aplega els millors rius de gent.