Al carrer de Sant Ramon, primer tram

Què hi veia?

Quan la separació entre cases s’estrenyia, s’havia acabat Sant Martí. La calçada conservava l’amplada, però les voreres eren més esquifides i ja no hi havia arbres ni cunetes per al pas de l’aigua de pluja. Era l’inici del carrer de Sant Ramon, tot i que amb una personalitat força més aigualida que la que adquiriria una cantonada més amunt. Potser per això semblava que aquest primer tram fes vida a part, amb un nom diferent: hi havia una placa que el batejava Planas i Casals, en homenatge a la família de polítics i advocats barcelonins que a principis de segle estiuejava a la Torre Vermella. Però si parlem de ball de noms, cal tenir en compte que durant la II República tot l’actual carrer de Sant Ramon s’havia anomenat avinguda del 14 d’Abril. La tranquil.litat d’aquest primer tros, però, venia marcada per l’abundància de grans torres d’estiueig, ja que fora d’algunes cases de poble al principi –les tres de la família Altayó Grau– i cap al final –el doble cos de la família Viñeta i l’agrupació de quatre cases que acabava a la cantonada de la tocineria Romaní-, predominaven les finques àmplies, sobretot pujant a la banda dreta, amb una altra casa senyorial de la família Codorniu, també amb un gran bosc al darrere, la Torre Blanca, deshabitada i fantasmal, feta un cau per als jocs de la canalla, la Torre Vermella, habitada llavors pels senyors Cuevas, la torre dels Sicart, la casa Llopis, amb un pou on anàvem a buscar aigua fresca, i la torre dels Eucaliptus, dels senyors Puigxoriguer, davant de la qual hi havia dos eucaliptus, gairebé plantats a la calçada, fins que el vent els va tombar, l’un al damunt d’un camió que passava.

A la mà esquerra, després de les petites cases adossades d’estiueig del principi del carrer, hi havia la torre habitada pels Vilardell; després el camp on es construiria la fàbrica de cadires metàl·liques Indecasa; el taller de fusteria dels germans Trullols, amb l’embrió del centre d’equitació al darrere, i tot seguit la torre més senyorial de la família Bru, els fabricants dels moderns electrodomèstics. Pas- sat la vaqueria dels Viñeta, hi havia una altra torre, més discreta, però amb doble vivenda –a baix, els Grau; a dalt, els Hidalgo–, i d’aquí fins arribar a la cantonada, la finca dels Cabot, amb la façana a peu de carrer, i amb l’alta torre quadrada que la personalitzava, però que seria enderrocada per motius de seguretat.

Certament, aquest era un espai de transició cap a la Cerdanyola més popular i atapeïda. Fins i tot pot ser significatiu remarcar que, abans d’entrar-hi, just a l’altura de la casa Llopis, els capellans solien acomiadar les comitives funeràries en el seu camí al cementiri.

Què hi veig?

Per bé que el llarg eix de vianants ho vulgui dissimular, aquest tram continua sent un espai de trànsit entre la Cerdanyola del mig i la de dalt. Tan sols que les grans finques de fa cinquanta anys han cedit el terreny a les construccions de pisos de la més diversa estètica; des dels més modestos aixecats als anys setanta –cap al principi del carrer, a continuació de les cases baixes que hi persisteixen- fins als darrers edificis al voltant de la nova plaça de

Cerdanyola, espai 50/2000

la Torre Vermella, amb un parc infantil al mig, que connecta amb el carrer de Santa Marcel.lina.

En proporció, però, és dels indrets on encara sobreviuen més torres senyorials, com és el cas de la Torre Vermella, des de fa anys propietat de l’ajuntament i pendent d’assignar-li un destí públic que no se li acaba de trobar, perquè malgrat l’originalitat de les seves formes externes, les petites estances de l’interior no es presten a grans projectes; la casa Llopis, que és la que conserva més fidelment la personalitat de sempre i la que sembla amb l’estabilitat més garantida, gràcies a pertànyer a una comunitat religiosa que l’ha respectada; i la torre Cabot, invariable i discreta en la seva aparença exterior, però amb tot el valor de les cases d’estiueig a dins. Això sí, se li troba a faltar la torre quadrada que ens mostren les fotos antigues, i que va ser enderrocada perquè amenaçava ruïna. A l’entrada del carrer, a banda i banda, encara es conserven les cases d’abans, tot i que algunes molt modificades pels usos comercials, tret del xamfrà amb el carrer Santiago, on hi ha crescut un dels blocs de pisos més recents. Més endavant, hi ha els dos únics solars buits de tota la columna vertebral. L’un és el que ha deixat lliure l’enderrocament de la vella fusteria Trullols, acompanyada en les últimes dècades per un centre de venda de mobles. La seva conversió en habitatges era una qüestió anunciada, però ara sembla que la crisi està retardant aquest destí lògic. L’altre solar, en edificació aturada, és el que ve a continuació de la caixa d’estalvis i que és una segregació de la finca dels Cabot, aquesta casa que continua sense fer-se notar gaire, fins que li arribi la seva darrera sort. I tots la lamentarem.

Passi el que passi, però, ja res canviarà el tarannà d’aquest tram que es presentava amb la discreció dels llocs de transició, i ara s’ha revestit de tots els colors de la gent que, en efecte, no cessa de transitar-hi.