Al triangle de Santa Maria

Què hi veia?

Si acceptem que el carrer de Sant Ramon és la columna vertebral de la Cerdanyola d’abans, i la plaça de Sant Ramon, els pulmons, proposo situar-ne el melic a la cruïlla de la columna amb el carrer de Santa Maria; just al triangle abans de convertir-se en un carrer convencional. Potser és que molt a prop d’aquest intent de placeta encara queda el record de quan l’ajuntament ocupava un pis del número 161 del carrer de Sant Ramon, i de quan, a l’altre cantó, el teatre de la cooperativa La Constància era el centre d’animació de la pagesia.

D’aquests antecedents tan moguts, ja en quedava ben poca cosa als anys cinquanta, però l’indret continuava funcionant com si fos el rovell de l’ou. No li faltaven les condicions. A les primeres cases del carrer de Santa Maria, abans de l’estrangulament, hi havia la perruqueria de l’Esperança, la barberia de l’Agustí Burgada -l’Agustinet-, la Tintoreria Ràpida Naudi –d’en Josep Naudi, excursionista, sardanista i poeta–i fins i tot la plaça de vendre, l’única de dalt, concentrada en un llarg corredor amb parades de carn, peix, menuts i tot el que calia en un mercat. Però si en aquest costat del triangle hi havia tanta diversitat, els altres dos tenien la rellevància més concentrada. A la cantonada del davant, els antics locals de La Constància s’havien convertit en can Solanet, i a la carretera, presidint el triangle, hi havia el bar Grau. Sí, a la dècada dels cinquanta, la cooperativa dels pagesos ja era història; coses d’abans de la guerra, d’aquelles que no se’n parlava gaire i els menuts no acabàvem de situar. Després vam anar aprenent que La Constància s’havia creat el 1909, per membres de la Unió de Rabassaires, a la casa de l’actual Sant Martí, 106; el 1912 s’havia traslladat a la cantonada de Sant Ramon amb Santa Maria, on abans hi havia el cafè i la sala d’esbarjo d’en Medir Grau, i no va ser fins al 1922 que es va reformar completament l’edifici per posar-hi un economat, un saló cafè, una cuina i un billar, mentre que al pis de dalt hi havia una sala de ball amb escenari, la secretaria i una biblioteca; tot el que a principis dels anys trenta seria la seu de l’Ateneu Popular. Però després de la guerra els problemes econòmics de la cooperativa la van dur a subhasta i ja el 1939 va passar a propietat de Domingo PadróSolanet, que li va anar donant els múltiples usos coneguts durant els quaranta i cinquanta. Als baixos, de l’antic cafè, regentat per Sebastià Garriga, es va passar a una graneria, a un despatx de pastisseria i a una farmàcia, mentre persistia la botiga de queviures, portada per Joan Renom, que encara anomenàvem la Cooperativa. A la sala teatre de dalt encara s’hi feia ball i algunes temporades de varietées fins cap al 1953, quan ja es va tancar definitivament al públic. Però mentre l’edifici de la Cooperativa perdia vida pública, a Sant Ramon, 180 en creixia de nova. Per Sant Jaume del 1949 -no el 1947, com diuen alguns papers-, Jaume Grau i Altayó, l’antic alcalde republicà, a la casa de can Cordelles, va obrir-hi el bar Grau, ràpidament esdevingut centre de trobada de tota la gent de Cerdanyola de dalt, i lloc de reunió d’entitats com la penya d’escacs, la coral Els Novells i la penya blaugrana. Un relleu afortunat.

Què hi veig?

Poc o molt, tot ha anat canviant al triangle de Santa Maria, però s’hi continua notant el pols del poble, ara convertit en ciutat. El bar Grau, que no ha parat de remodelar-se i créixer –tret de quan li va sortir una farmàcia en un costat, i es va encongir temporalment-, continua sent el quarter general dels escaquistes i els culers, a més dels castellers i els de la Comissió de Festes de Sant Martí, promotora de la Festa de Tardor, que s’hi reuneixen sempre que cal. Però no s’hi va només per militància. Qualsevol moment és bo per quedar-hi amb algú, o per anar-hi en solitari, a fer el vermut o de tapes, amb la seguretat de trobar-hi amics i coneguts i fer petar la xerrada. L’antic edifi ci de la cooperativa tampoc no s’ha quedat quiet. Per fora encara conserva la majestat dels anys vint, amb la façana principal pròpia d’un teatre, inclòs el llarg balcó, amb balustrada de pedra, i amb la cabina de la màquina de cinema penjada sobre el carrer de Santa Maria. A l’interior, pel cap baix hi ha dos mons de signe complementari. A la planta baixa, s’ha recuperat la unitat d’ús amb un salt a la modernitat: el nou supermercat Padró-Solanet és un d’aquests llocs, poc sospitós de pertànyer a cadenes d’alimentació internacionals, on fa goig comprar, amb la seguretat de trobar-hi de tot i bo. Mentrestant, a la planta de dalt el passat persisteix tossudament, als racons més insospitats del gran magatzem que no ha destruït la fesomia de l’antiga sala de ball i teatre, amb la silueta de l’escenari, les cabines, el galliner i les escales d’accés.

A fora, al triangle de Santa Maria ja no hi ha cap font de pedra, sinó una bateria d’abocadors selectius de deixalles. Al braç llarg del carrer, ha disminuït l’activitat comercial, però a la cantonada continua en peu la Papereria Puig, en el lloc de l’antiga perruqueria, un altre establiment on es pot trobar de tot. Mentrestant, amb la remodelació del casc urbà, la zona és de pas de vehicles restringit. Una bona oportunitat per tornar a ser un rovell d’ou ple de gent.