Al cementiri

Què hi veia?

En aquell temps de vides contingudes, l’existència d’un cementiri s’adeia amb els esquemes simplistes que rebíem la canalla. Viure consistia en un anar amunt i avall del poble, amb més o menys sort, sabent que al final tothom aniria a parar allà –al xalet, en deien alguns-, més amunt del cap del carrer, després de travessar camps i vinyes. A més, el nostre particular allà responia bé als tòpics de com havia de ser un cementiri de poble: aïllat a la sortida, en un enlairament del terreny que li presti solemnitat i al costat d’una església, millor si és vella i abandonada. Si a més constitueix un punt d’observació del poble, el castell i les terres productives, l’indret és un bon espai simbòlic per recordar que tots els poders i les lluites terrenals són qüestions relatives.

El cert és que la ubicació del nostre cementiri va ser escollida el segle XVI pels pagesos del terme per edificar-hi una església que mantingués equidistàncies amb les masies escampades des de la muntanya cap a la plana, sense perdre de vista el poder feudal dels Marimon. El resultat va ser aquesta construcció d’arquitectura gòtica, pòrtic renaixentista i retaule barroc, que va mantenir el culte fins a principis del segle XX i durant la guerra va ser arrasada. Els que érem menuts els anys cinquanta ja només la vam conèixer com unes altes parets amb les obertures tapiades. Hi havíem de passar per davant per accedir al cementiri, com a mínim el primer dia de novembre, per Tots Sants, a portar flors als morts, aquells personatges de la família que ni havíem conegut. La passejada era agradable i la gent estava contenta de trobar-s’hi, mentre la mainada teníem una mica de llibertat per voltar pels diferents patis, que inicialment eren dos, aviat van ser tres, i quan es va enderrocar la vella rectoria, ja va començar la moderna expansió pel cantó est. En aquelles visites teníem ocasió de comprovar que, ni a l’hora de la mort, la gent era igual. Mentre el comú dels mortals estàvem destinats a uns forats anomenats nínxols -llavors en deien ninxos-, n’hi havia d’altres que disposarien d’un panteó familiar o d’un conjunt monumental al centre dels patis. És clar que en un racó del pati més antic també hi havia algunes creuetes clavades directament sobre l’herba: corresponien als pobres de solemnitat o a aquells que ni tan sols disposaven d’un nínxol i ningú no els podia negar el dret al descans.

Però les descobertes infantils no s’aturaven en les diferències socials. Qui volia aventurar-se, podia treure el cap pel túnel de la història. A l’extrem nord-est de l’església cega hi havia una petita portella –o un esvoranc, depèn de l’any–per on es podia accedir a l’interior de l’antic temple, després de superar l’abocador de flors i corones pansides. La nau era fosca, tenebrosa, amb les parets i les arcades desdibuixades i, en lloc de paviment, hi havia muntanyes de terra. Aleshores, si preguntàvem amb molta insistència, arribàvem a aclarir que allò era una església cremada durant la guerra, que a dins hi havia hagut piquets d’execució, i moltes més barbaritats que la gent preferia no recordar.

Què hi veig?

L’església vella de Sant Martí continua estant al lloc de sempre; l’espai dedicat a cementiri s’ha anat ampliant pel sud i l’est amb successius tels de ceba. Però el promontori ja no és un punt d’observació. Ben a prop, també pel sud i l’est, li han crescut muralles en forma d’hotels i d’empreses de tecnologia punta. És com si el poble li hagués perdut el respecte, ja no es deixés espiar i jugués a competir a veure qui creix més. És clar que el vell campanar podria decantar els ulls cap al nord i l’oest, però tampoc no hi troba les antigues terres productives. Ja fa temps que els seus amos van descobrir que la terra era molt més rendible venuda a tones per fer-ne materials per a la construcció. Durant molts anys el campanar va estar distret amb els camions i les excavadores –a més dels pescadors que anaven al pantà que hi havia quedat, amb cria de carpes inclosa-; després, amb els tràilers que venien a tapar els esvorancs amb residus. Ara el campanar se sent lleugerament inquiet perquè li han dit que, damunt de tants regiraments, hi faran noves urbanitzacions, amb cases adossades i blocs de pisos. Ja li sembla

Cerdanyola, espai 50/2000

bé que hi torni a haver vida, però es tem que perdrà la connexió secular amb el castell.

Tanmateix, portes endins del recinte, el campanar sense campanes ja està prou distret. Està content de sentirse en contacte íntim amb els dos primers patis, d’estampa tan clàssica i serena, amb xiprers, panteons i mausoleus, però li costa de controlar les anades i vingudes de la gent que circula pels pavellons més moderns, aquells que tenen els blocs de nínxols de major alçada, els carrers estrets i cap plaça que els amoroseixi. També es dol del canvi d’ubicació de la porta principal. Ara les visites rutinàries ja no entren per la reixa en línia amb el portal de l’església, sinó que ho fan per una obertura més funcional, que hi ha a la cantonada del sud-est, amb servei de porteria i accés directe a la paret de les urnes. Per recuperar el seu antic protagonisme, el campanar ha d’esperar el dia de Tots Sants o que es mori algú del poble de tota la vida i el fèretre desfili pel seu davant. De totes maneres, la vella església no es pot queixar, ja que forma part dels espais museïtzats del terme i va camí de recuperar les seves senyes d’identitat; no per tornar a ser lloc de culte, sinó per mostrar-se millor tal com era en els orígens i en les seves diverses transformacions. El primer pas va ser fer saltar la tàpia emblanquinada que impedia l’accés directe -amb la creu negra en homenatge als caídos por Dios y por España- i l’estructura, les parets i el terra s’han anat sanejant. Uns plafons fan justícia a la memòria històrica i ja podem saber com era tot abans de la guerra i de quin color era la vida que hi va anar passant durant gairebé quatre segles. El cementiri de Cerdanyola s’ha anat ampliant tant com ha pogut, però ja fa molt temps que els ciutadans que no hi tenien plaça reservada han hagut de recórrer al metropolità de Collserola, aquell que els anys seixanta va començar a créixer com d’amagat a les nostres muntanyes, sense voler ser l’observatori de cap poble. Però el de l’església vella de Sant Martí continuarà sent el més nostre.