On hi havia el celler cooperatiu

Què hi veia?

Amb permís del municipi de Ripollet, travessaré la frontera del terme per parlar d’un espai de vida mancomunada: aquell celler cooperatiu que va ser el resultat d’unir esforços, principalment entre els pagesos de Ripollet i Cerdanyola, però també alguns de Montcada i Barberà. Estava situat damunt el marge sud del riu Ripoll, just abans de travessar el pont que duia de Cerdanyola a Ripollet, a mà dreta, amb una esplèndida vista cap a Ripollet. L’entitat corporativa s’havia fundat el 28 de novembre de 1920 i les dues naus del celler van ser obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, famós per haver construït a Catalunya gairebé 40 cellers i sindicats agrícoles, coneguts com les catedrals del vi, amb el seu segell modernista inconfusible, tot i que ja van ser aixecats en els anys del Noucentisme. El de Ripollet i Cerdanyola no era tan vistós com els de Pinell de Brai, i tants altres de la província de Tarragona, però sí que tenia una robusta estampa.

L’existència del celler suposaria unes majors facilitats per als pagesos de la zona, que així tenien resolta l’elaboració del vi i la seva sortida comercial cap a nous mercats. Els moderns sistemes de mecanització permetien estalviar-se les feines extres a les cases particulars després de les jornades, ja prou esgotadores, de collir el raïm a la vinya i traslladar-lo en carro cap al poble. Tot i així, les operacions de trepitjat i manipulat artesanal en els cups domèstics van continuar sent habituals en moltes cases del poble fins ben entrats els anys seixanta.

El terme de Cerdanyola sempre hi havia aportat el gruix més important de la feina, ja que era el més extens de les rodalies i s’hi concentrava una bona part de vinya de la comarca. Així, quan arribava el mes de setembre, més o menys avançat segons havien anat les pluges i el sol de l’estiu, el panorama dels carrers, normalment força encalmats, s’omplia d’una processó de carros que anaven xino-xano en direcció al celler cooperatiu. Eren carros d’escala, carregats tant com podien de portadores curullades de raïm -cadascuna pesava més de cent quilos- i protegides amb una mena de senalles invertides, però sempre en queia algun gotim que deixava rastre pel carrer. Les instal.lacions del celler cooperatiu, però, no es limi- taven a les naus de l’elaboració mecànica i l’emmagatzematge, sinó que també disposava d’un local a l’altra banda de carrer, on els pagesos hi podien anar a comprar llavors, planters, abonaments i tota mena de productes per a les activitats agrícoles. Una forta activitat que l’any 1963 aplegava 231 socis, però que deu anys més tard hauria de sucumbir davant els canvis dels temps. El 1973 aquelles naus de totxo vist i sòlides voltes s’enderrocaven per poder construir la nova autopista de Barcelona a Terrassa, quan ja feia uns quants anys, després de les rierades de 1962, que havia desaparegut el vell pont que havia unit els dos municipis. L’aigua i els nous rumbs del progrés havien conspirat perquè tot un paisatge desaparegués.

Qui té present el celler cooperatiu? Qui es recorda del pont de pedra, l’única comunicació antiga entre Cerdanyola i Ripollet? Qui sabria situar les fonts de can Tiana i del Petricó? En tot cas, són records cada cop més boirosos, perquè a la vora del riu Ripoll ja res no és com era i el barri de l’estació és dels que ha sofert una forta reconfiguració. La moguda va començar el 1962, quan el 25 de setembre les aigües van baixar salvatges i ho van arrasar tot. El vell pont va quedar seriosament descalçat, però encara va aguantar per rebre la visita de Franco a finals d’octubre.

A primers de novembre, amb una segona i tercera rierada, el pont es va desplomar un migdia davant dels espectadors. El celler va quedar inundat, però encara es va recuperar. Però no de la inundació vial i immobiliària de deu anys després. Nous ponts, noves carreteres i autopistes i el territori habitat que ha de recular. Ara, qui ve de Ripollet pel pont de vianants, descobreix un panorama que no té res de bucòlic ni d’agrícola. Velocitat i soroll als sis carrils de baix; una muralla de pisos molt poc presumits a mà esquerra, reculats en relació a la línia de l’antic celler-, i a mà dreta, el pendent brusc que va del carrer de Sant Sebastià cap a l’autopista, sense ni rastre de les fonts. Després de respirar els aires sobre l’ampla llera del riu, el vianant de la passarel·la no se sent especialment motivat per la densitat de ciment que l’espera. Però tan aviat com baixa a nivell de carrer, s’adona que la cosa no és tan greu, a condició de no mirar el mecano que deixa enrere. Fins i tot es troba amb un local de totxo vist, amb un cert regust de celler modernista, que acull el sindicat agrícola actual. I de seguida veu que el carrer de la Creu Roja no ha canviat tant com sembla, que hi ha algunes cases baixes i fins i tot es conserva la seu de la Creu Roja local, amb jardinet de cara a la Gran Via Prat de la Riba, un dels carrers que millor conserva la fesomia d’abans, tot i que no li faltin els pisos afegits. Una altra cosa és la prolongació cap al carrer de la Mare de Déu dels Àngels, amb una alta densitat d’edificació que no s’atura fins al límit de la nova carretera d’accés a Ripollet, davant del CAP II, amb especialistes compartits pels dos municipis.

És clar que, ben sovint, els vianants no tenen temps d’entretenir-se amb matisos. Perquè ho tenen tot molt vist i perquè, si baden, potser perdran el tren que han de continuar agafant a l’altra banda de la carretera, amb uns semàfors de llarga espera.